Mercè Climent

Ritual amatori

M’havien parlat moltes vegades com era. Exquisida, deien alguns.

Sublim, afirmaven d’altres. Molts asseguraven que era el millor mos del

món. M’explicaven les sensacions que produïa tenir-la a la boca: un

tacte fi, com de vellut; el joc de la llengua –exquisit ball de serps– per

desfer-se d’allò que sobra; el sabor que aflora deliciós per la bocana del

plaer.

Tots els enamorats descriuen el mateix ritual amatori dels sentits:

la mirada emmudeix davant la seva esplendor, l’oïda percep com acaba

de cuinar-se en el calor del fang, l’olfacte assaboreix a poc a poc les

flaires que tot ho ensenyoregen, el tacte escolta la suau i melosa melodia

del seu frec contra la llengua i el paladar, i el gust exhala la follia que

s’apropa delicada al clímax.

Arribat el dia vaig seure a taula amb l’àpat tan anhelat al davant.

Banyada amb un espés brou d’all i pebre semblava, efectivament, sucosa

i ben abellidora. Abans de posar-me-la a la boca vaig preferir tastar un

poc de la salsa encara fumejant. M’agradà el seu sabor: a terra i a mar

alhora. I ansiosa, per fi, la vaig deixar escolar llavis endins...

Malastruc engany. La seva textura llefiscosa se m’havia enganxat a

la punta de la llengua i l’esgarrifança que em produïa s’estenia per tots

els racons del cos. Què fer? Ni perbocava la gola, ni engolia la boca.

Finalment me la vaig empassar només perquè els teus ulls

enamorats em miraven. Només perquè eres tu qui me l’oferia en safata

de plata. Només perquè m’havies convertit en una deixebla més del

meravellós ritual.