ECOSISTEMES DE LA TERRA TEMA 6

1.Els ecosistemes terrestre · Factors limitats. ·Adaptacions al medi terrestre. ·Ecosistemes terrestres. Biomes. 2.Els ecosistemes aquàtics · Factors limitats. ·Adaptacions al medi aquàtic. ·Ecosistemes d’aigua dolça. ·Ecosistemes intermitjos. 3. El sòl com a ecosistema

1.Els ecosistemes terrestre · Factors limitats. Def: qualsevol aspecte del medi que impedeix el creixement d’una població. La vida aparegué dins el medi aquàtic per això en el moment que els organismes volgueren col·lonitzar el medi terrestre hagueren de realitzar tota una sèrie d’adaptacions per poder vèncer als factors limitants, els quals són:

-humitat: ja que s’ha d’intentar no perdre la humitat interna, per això els organismes es cobreixen d’una cutícula o d’una pell. -Temperatura: en el medi terrestre hi ha una gran diversitat de Tª, tant podem estar a 40ºC com a -40ºC, per això la gran majoria d’organismes poden regular la seva Tª interna (termoregulació) o bé hivernen. -Llum: en determinades espècies regula determinades funcions, com per ex la fotosíntesi i en la reproducció (melatonina).

(melatonina, hormona que fa que determinades espècies tenguin un cicle reproductor més llarg).

1.2 Adaptacions al medi terrestre -Adaptacions a la humitat: En animals: creen una membrana per tal d’evitar la deshidratació, pot ser en forma de pell o d’escates en el cas que els animals visquin a zones de baixa humitat. Per ex iguanes, serps.

•Formació d’un exosquelet, per ex els insectes (formigues, escarabats, someretes del Bon Jesús...)

•Segregació de substàncies lubricants, com és el cas del “moc” que formen els caragols, aquests també fabriquen una membrana durant els períodes de sequera. •En alguns casos formen estructures per emmagatzemar l’aigua formant unes gepes, com per ex els camells i dromedaris

En plantes: es revesteixen d’una cutícula per tal d’evitar la deshidratació. •En el cas de les zones humides (selva, bosc tropical, alta muntanya) tenen un gran nombre d’estomes per poder facilitar l’evapotranspiració. •A les zones humides per evitar que es formin podridures, les fulles estan cobertes de ceres i tenen formes anatòmiques per facilitar l’evacuació de l’aigua.

•En el cas de les zones poc humides: -Tenen formes arrodonides per retenir l’aigua en el seu interior, com per ex el cactus -Tenen una cutícula molt gruixada per retenir l’aigua. - Les fulles s’han convertit en pues. - Formació de pèl ja que així es crea una pel·lícula d’humitat entre la cutícula i els pèls, per ex els cactus i el romaní. - Tenen els estomes davall la fulla i en menor quantitat a fi d’evitar la deshidratació.

-Les fulles són aciculades, és a dir tenen forma d’agulla per ex la fulla de pi. - Les fulles són compostes, això vol dir que la fulla es descompon en diferents parts que funcionen independents entre si, a fi que si una es mor o es veu perjudicada no afecta a tot el conjunt i la fulla en sí sobreviu. Cada una de les parts s’anomena fol·liol. Per ex la mata, garrover, falgueres...

Fol·liol

-Tenen les arrels molt superficials per poder aprofitar l’aigua de la roada. - Per altra banda hi ha espècies que tenen les arrels molt profundes a fi d’arribar a l’aigua del subsòl. - N’hi ha que realitzen la fotosíntesi durant el vespre, ja que així eviten tenir oberts els estomes durant el dia. Aquestes plantes s’anomenen CAM.

-Adaptacions a la Temperatura: En animals: L’adaptació més evident és tenir un comportament homeoterm, és a dir tenen la capacitat de regular la seva Tª interna. •En el cas de les zones fredes, tenen formes arrodonides i les extremitats curtes, com per ex el conill àrtic.

•Creen una capa de greix, ja que aquest és un aïllant tèrmic. Per ex les foques i balenes. •Tenir el cos cobert de pèl o de plomissó. Per ex les aus i mamífers. •Hi ha determinades espècies que hivernen o emigren a altres zones més aptes. •Pel que fa a Tª elevades, els animals solen tenir el cos més estilitzat a fi d’augmentar la superfície d’alliberació de calor.

•Tenen manco pèl o ploma. •Emigren cap a zones manco caloroses, per ex falcó marí

•Realitzen mudes. •A les zones caloroses es caracteritzen per haver-hi un gran nombre d’espècies poiquilotermes

En plantes: En el cas de Tª elevades les adaptacions van molt lligades a la sequera. •En el cas de Tª baixes són caducifòlies, és a dir durant l’hivern perden les fulles a fi que el seu metabolisme es relantitzin i a més sintetitzin sucres que els permet resistir les gelades , nevades ... •Els botons i els ulls estan protegits per unes escates i a més en el seu interior hi ha pèls que formen la “borronada”.

•En el cas de les plantes que es trobin a zones on la gran part de l’any està nevat o gelat, tenen el punt de creixement per davall terra, ja que a uns 5 cm de profunditat les Tª ja són positives. Aquestes plantes s’anomenen Criptògames.

-Adaptacions a la Llum: En animals: En el cas dels animals tenen un excés de pigments protectors. A les zones de l’Equador els ulls i la pell són molt marronosos a causa de la melanina. •Mentre que augmenta la latitud disminueix la pigmentació. En algunes espècies que no s’han adaptat a la llum viuen dins coves o bé tenen hàbits nocturns. Ex mussols, òlibes, ratapinyada.

En plantes: Les plantes que viuen a les selves, les plantes del sotabosc tenen les fulles molt amples a fi de poder captar el màxim de radiacions. •Són llargues i primes a fi de poder captar la llum i com a conseqüència formen contraforts o s’enfilen pel tronc d’altres arbres.

•Tenen arrels molt llargues i elàstiques de manera que tenen la mateixa funció del “vents” de les tendes d’acampada.

•Principals ecosistemes terrestres. Biomes pàg 102 i 103

Biomes Els factors que determinen els biomes són: -Temperatura -Humitat A partir d’aquests paràmetres es poden construir els climogrames, que són representacions gràfiques de la Tª i humitat al llarg d’un any. De manera que cada clima té un gràfic característic. Per ex el clima Mediterrani

Altres biomes representatius podrien ser:

Climograma tropical Climograma tundra

L’alzinar Balear RESUM pàg 114-115

2.Els ecosistemes aquàtics · Factors limitats. Pressió: a mesura que augmenta la profunditat augmenta la P i això condiciona els ev que habiten als oceans i mars. A elevades profunditats els org solen ser aplanats. Moviment de l’aigua: és un factor que condiciona la mobilitat dels animals i en el cas dels vegetals fa que tenguin un determinat sistema d’arrelament.

La llum: a mesura que augmenta la profunditat disminueix la llum i això condiciona la distribució dels vegetals fotosintètics. Quantitat d’oxigen: ve determinat per la quantitat de llum, ja que depenent d’ella hi haurà més o manco fotosintetitzadors i per tant més o manco quantitat d’oxigen. Igualment depèn del moviment de l’aigua, ja que a més moviment l’oxigen es reparteix de millor manera.

La Tª: és un factor poc variable ja que l’aigua té un poder termoregulador. La salinitat: és un factor que determina el tipus d’espècies que poden habitar dins l’aigua. Hi ha poques espècies que puguin habitar dins el dos tipus d’aigua ja que no tenen la capacitat de regular la salinitat.

Estructura dels ecosistemes marins Els ecosistemes marins es poden estructurar segons la profunditat i la seva distància a la línia de costa. -Segons la profunditat podem establir les següents zones:

•Zona pelàgica: és la zona més superficial que arriba als primers 200 m. Per tant és la zona il·luminada, de manera que hi ha la gran majoria d’organismes.

•Zona batial: és la zona que comprèn des dels 200 m fins als 2000 m de profunditat. Hi habiten organismes amb adaptacions a la P i a la falta de llum. •Zona abissal: és la zona per davall dels 2000 m. Es caracteritza per l’absència de llum. Generalment és la zona formada per les fosses oceàniques.

-Segons la distància a la línia de costa hi ha les següents zones:

•Zona nerítica: és la zona més pròxima a la costa, situada damunt la plataforma continental. Es caracteritza pel continu moviment de l’aigua, per això es formen les onades i corrents a prop del litoral. •Zona d’alta mar: és la zona més allunyada de la costa. Situada damunt la plataforma oceànica.