Escultura del Cinquecento italià

Miquel Àngel

Michelangelo Buonarrotti (1465-1564).

• Va nèixer a Caprese, prop de Florència.• Als tretze anys va entrar com aprenent en el

taller del pintor Ghirlandaio.• El 1489 es va traslladar a l’Acadèmia que

Lorenzo de Medicis havia instal.lat al “Casino Mediceo”, on va estudiar les estàtues antigues i es va veure influit pels humanistes i erudits neoplatònics.

Michelangelo. Etapa de joventut (1491-1505). Verge de l’Escala.- El déu

Bacus i un petit sàtir.

Michelangelo. La Pietat del Vaticà.

• Acabada el 1499, representa la culminació del Quattrocento.

• La perfecció de les dues figures és el resultat d’un coneixement profund de l’anatomia, i de l’aplicació formal de la teoria neoplatònica de que la bellesa del cos reflecteix la de l’esperit.

Michelangelo. Pietat del Vaticà.• L’acabat perfecte de l’obra

mostra que el jove artista domina el tractament de la caiguda de les robes, però, sobre tot, que és càpaç de representar un home adult mort sobre les faldes de la mare, de manera que les dues figures formin part d’una composició piramidal.

Miquel Àngel. La Pietat del Vaticà.

• El tema de la mort està tractat de mode patètic i intens, corpori i espiritual alhora.

• Existeix un vincle d’immediata continuitat entre la mare i el fill.

Miquel Àngel. La Pietat (1499).

• Sorpren la joventut de Maria, representada com una jove Verge sense edat determinada, cisellada de forma exquisita amb formes magnificament polides.

Miquel Àngel. La Verge amb el Nin de Bruges.

Michelangelo.La Verge amb el Nin (Tondo Pitti). 1504

Miquel Àngel. David (1504).

• Les dimensions de l’estàtua (4,34 mts) venen determinades per la seva inicial prevista ubicació: damunt d’una de les pilastres de l’àbsis de la catedral de Florència, a 20 mts d’altura; per tant els detalls no es podrien veure i a més per això el cap sembla una mica desproporcionat amb la resta del cos.

Miquel Àngel Buonarrotti. David (1504)

• La seva ubicació definitiva va ser la Plaça de la Signoria davant el Palau Vecchio (Palau Vell) sobre un gran pedestal (on avui hi ha una reproducció, ja que l’autèntica està a la Galeria de l’Acadèmia), passant a esser el símbol de la ciutat de Florència.

El “David” de Miquel Àngel.

• L’estàtua s’aguanta en un sol peu, i d’aquesta manera adquereix un aire d’inestabilitat.

• El braç i la cama esquerra estan en una posició avançada.

• El cos està tractat frontalment.

Les línies compositives del Dorífor de Policlet i del David de Miquel Àngel

• L’aspecte més rel.levant i sorprenent del David és la gens dissimulada deformació de la figura, extraordinàriament allargada i plana, segurament per tal de corregir el punt de vista des d’abaix.

• Es respecten els cànons de proporcions, però sotmesos a procesos deformants (Anamorfosis)

El David de Miquel Àngel. Detall de la seva fona, semioculta per la mà. El jove pastor andrògin de Donatello s’ha convertit amb Miquel Àngel en un gegant de quatre metres, protector de la ciutat de

Florència.

Miquel Àngel. David.-El rostre es gira cap a un costat, en direcció a l’enemic.

Michelangelo. David.

• Veim el gest decidit i agressiu, la mirada penetrant i violenta (la famosa “terribilità” de diverses obres de Miquel Àngel), gràcies al profund forat fet amb el trepant a les pupil.les, i a les arrugues del front.

David de Michelangelo. Detall de la mà, amb les venes i tendons marcats, i d’un dels

peus.

Miquelangelo. L’apòstol Sant Mateu. Galeria de l’Acadèmia.

• Un projecte frustrat varen ser els dotze apòstols que havia de fer per al cor de la Catedral de Florència. Sols va començar la figura de Sant Mateu, que sembla voler escapar del bloc de marbre on està tancat. Miquel Àngel sempre començava esculpint el bloc de marbre per una sola cara, frontalment, com si es tractàs d’un baixrelleu . Llavors penetrava en profunditat, fins aconseguir una estàtua d’embalum rodó.

MIQUEL ÀNGEL. PERÍODE DE MADURESA (1505-1534). SEPULCRE DEL PAPA JULI II.

Reconstrucció de dos projectes diferents ideats per l’artista, feta pel Dr. C.L. Frommel.

• Havia d’esser un gran monument de 40 estàtues amb fornícules i figures que representassin les Arts Liberals, la Pintura, l’Escultura, l’Arquitectura. Al cim del monument estaria la figura de Juli II.

Miquel Àngel. Maqueta d’un altre Projecte de la tomba del papa Juli II. Finalment

sols va esculpir per al sepulcre definitiu les figures de Moisés, Lia i Raquel.

Al Museu del Louvre de París es conserven una parella d’esclaus inacabats que havien de formar

part del monument funerari de Juli II: L’esclau rebel i l’esclau agonitzant.

Miquel Àngel. Dues instantànies de L’esclau ferit i moribund del Museu

del Louvre.

Miquel Àngel. Dues estàtues inacabades per al projecte de Sepulcre per a Juli II. L’esclau rebel i el prisoner barbut. Un al

Louvre, l’altre a l’Acadèmia de Florència.

L’Esclau jove de la Galeria de l’Acadèmia de Florència és una altre estàtua inacabada que

havia de formar part del sepulcre de Juli II.

Dos esclaus més inacabats, que havien de formar part de l’imponent monument funerari del Papa:

L’esclau atlant i L’esclau que es desperta. Contrast entre la part acabada i el bloc de pedra

del que sorgeix màgicament la figura.

Miquel Àngel. Al.legoria de la Victòria.

• Avui en dia se sap que també es tracta d’una de les estàtues destinades a la tomba de Juli II.

• Es troba al Palau Vell de Florència.

Miquel Àngel. Moisés. Monument funerari de Juli II. Església romana de San Pietro in

Vincoli. Període de Maduresa.

• És una obra tremendament

expressiva: símbol de l’indignitat, de la violència refrenada, de la ràbia contra les roïneses i baixeses dels éssers humans.

El Moisés de Miquel Àngel.

• Està inspirada en certa manera en el Laocont, estàtua hel.lenística descoberta el 1506. També apreciam influències del Sant Joan Evangelista de Donatello.

• Igualment ens recorda els seus propis profetes pintats a la Capella Sixtina.

Miquel Àngel. Cap de Moisés.

• El cap és prominent i està girat.

• La seva expressió és forta i dura. Torna aparèixer la “terribilità”.

Miquel Àngel. Rostre de Moisés.

• El rostre del profeta reflecteix la seva força de caràcter, tal com està descrit al llibre de l’Èxode (Capítol 24).

El Moisés de Miquel Àngel. 2,35 mts. San Pietro in Vincoli. Roma.

• L’ immensa i poblada barba recorda les figures tardogòtiques, i concretament el Moisés de Claus Sluter de la ciutat francesa de Dijon.

Figures religioses de Lia i Raquel a les seves fornícules. Tomba del Papa Juli II. Església de San Pietro in Vincoli de Roma.

Michelangelo. Crist amb els símbols de la passió. Església de Santa Maria sopra

Minerva. ROMA.

Michelangelo. Cap de Brutus (Assassí de Juli Cesar). Museu Nacional del Bargello.

Florència.

Tombes dels Medicis a la Sagristia Nova de San Lorenzo de Florència (Capella

Medicea). Període de Maduresa.

Tomba de Lorenzo de Medicis. Miquel Àngel. ETAPA DE MADURESA.

• Feta entre 1524 i 1531. Tres figures: Lorenzo en actitud pensativa i relaxada, amb la mà que li cobreix la boca, i les al.legories del Crepuscle i l’Aurora.

Retrat de Lorenzo de Medicis a la seva tomba.Símbol de la vida contemplativa.

Capella dels Medicis.

Al.legoria del Crepuscle, inspirada en les figures de les grans divinitats fluvials de l’art grec i romà. Tomba de Lorenzo de Medicis. Miquel Àngel

Tomba de Lorenzo de Medicis. Al.legoria de l’Aurora. Una de les imatges més

sensuals de tot el Renaixement.

Imatges de l’Aurora. Tomba de Lorenzo de Medicis.

Miquel Àngel. Tomba de Giuliano de Medicis (1524-1553)

• Giuliano està presentat en un posat actiu. A la seva esquerra es troba el Dia i a la seva dreta la Nit.

Tomba de Giuliano de Medicis. Al.legoria del Dia. L’artista ha deixat el rostre aspre i imprecís. S’ha dit que amb això Miquel Àngel volia traduir l’efecte cegador de la llum, sinònim a la vegada

de la divinitat.

Michelangelo.Tomba de Giuliano de Medicis. Al.legoria de La Nit. Es veu una òliba, símbol

de la nit, i una màscara, al.lusiva al món equívoc dels somnis.

Michelangelo. Període de vellesa (1534-1564).

• Romp amb el classicisme renaixentista.• Les seves obres són de gran pessimisme

dramàtic. Expressa la seva soledat i amargura, i al mateix temps, la seva crisi religiosa.

• El seu art es deslliga de la concepció d’harmonia i bellesa. Elimina els esquemes compositius. No hi ha res que contrarresti la verticalitat de les figures

• Opta per el “no acabat”. És ja un autor plenament manierista que anuncia el Barroc.

• Torna a temes d’altres períodes: “esclaus” i “Pietats”.

Michelangelo Buonarrotti. Esclau. Galeria de l’Acadèmia de Florència.

Michelangelo. El tema més freqüent d’aquesta darrera fase és el de La Pietat, però són obres

molt distintes de l’anterior Pietat del Vaticà. • La Pietà de la

Catedral de Florència. Són quatre figures. Miquel Àngel presta el seu rostre a Josep d’Arimatea (Nicodemus). L’artista s’incorpora al tema com a expressió de compromís.

Miquel Àngel. La Pietat de Florència (1550-1555). L’artista atravessa un període

de crisis i obsessions religioses.• A l’esquerra La Verge

Maria simbolitza la mort i a la vegada el suprem alliberament de l’ànima. A la dreta María Magdalena (refeta per l’escultor Calcagni en el s. XVII) representa la vida terrenal.

La Pietat del Duomo de Florència.

• Els quatre còssos es fonen uns amb els altres i els seus sentiments també es compenetren íntimamament entre sí.

• El grup va arribar mutilat a Florència el 1674. A Crist li falta la cama esquerra.

Michelangelo. La Pietat de Florència.

• Es tracta d’una obra privada que ell volia destinar a la seva pròpia tomba.

• Representa un moment d’angúnia i desesperació: La Verge aguanta els cabells i el cap de Jesús amb el seu rostre.

Michelangelo. Pietat de Palestrina. Galeria de l’Acadèmia.

Aquí l’artista limita el grup a les dues dones que intenten aguantar elles soles el cos de Jesucrist, que està realitzat amb un gran perfeccionisme anatòmic. Miquel Àngel ha suprimit la presència de Nicodemus (el seu autorretrat).

La Pietat de Palestrina de Michelangelo. Museu de l’Acadèmia de Florència.

Michelangelo. Pietat Rondanini (1559-1564).- 1,95 mts.- Castell Sforzesc. Milà.

• Aquí l’escultor utilitza un bloc de marbre estret, suprimeix la monumentalitat i l’interés anatòmic en benefici d’una verticalitat quasi gòtica.

• El cos de la Verge es fon amb el de María en aquesta escultura inacabada.

Pietat Rondanini de Michelangelo

• Es la versió més suggerent i expressiva de totes les “Pietats”. La relació entre la mare i el fill és molt estreta i intensa. És d’un patetisme extrem.

• Està inspirada en escultures antigues que representaven a una mare, que intentava sostenir al seu fill, un soldat agonitzant.

Pietat Rondanini (Castell Sforzesc de Milà). Michelangelo.

• Aquí l’artista s’oblida de la forma per tal de centrar-se en una investigació i una preocupació purament interior i espiritual.

• És el pur descarnament de la matèria.

• El vespre anterior a la seva mort, encara Miquel Àngel treballava en aquest grup.

Michelangelo. Pietat Rondanini. Detalls dels rostres indefinits i fantasmagòrics de

Crist i de sa mare.

ESCULTORS MANIERISTES DEL CINQUECENTO ITALIÀ ECLIPSATS PEL

GENI DE MICHELANGELO

• BENVENUTO CELLINI

• GIANBOLOGNA

• JACOPO SANSOVINO

• ELS GERMANS LEO I POMPEO LEONI

BENVENUTO CELLINI

• L’heroi Perseu amb el cap tallat de la Medusa. Loggia dei Lanzi o d’Orcagna. Plaça de la Signoria de Florència.

Benvenuto Cellini. Bust de Cosme de Medicis i El déu Mercuri. Museu Nacional del Bargello de Florència.

GIANBOLOGNA és un altre important artista manierista de la segona meitat del Cinquecento.

Obres seves són : EL rapte de les Sabines i Hèrcules lluitant amb el Centaure Neso (Logia

d’Orcagna. Florència).

Gianbologna. Estatua eqüestre de Cosme I de Mèdicis i Font de Neptú. Florència.

Gianbologna. En realitat era d’origen flamenc i el seu primitiu apelatiu era Jean de Boulogne. Una de les seves obres més famoses és el Mercuri volador del Museu del Bargello de Florència.

Jacopo Sansovino. Altar de l’Església del “Santo Spirito” de

Florència.

Leo i Pompeo Leoni foren dos germans italians, escultors manieristes del Cinquecento, arrelats a l’Espanya de Felip

II. Obres que veim aquí: Carles Vè amb la seva dona i les seves germanes (Escorial); i L’emperador dominant el

furor (Prado).

Dues obres de POMPEO LEONI. Felip II. A la dreta Sepulcre del rei. (Apareix ell mateix, el seu

fill Carles, i les seves respectives dones: Ana d’Aústria, Isabel de Valois i Maria de Portugal, tots

en postura pregant).