Post on 04-Jul-2020
“VIATGE al CAMP DE TARRAGONA fa uns 13 MILIONS D’ANYS”
David Rabadà i Vives
david.rabada@secundaria.info
INTRODUCCIÓ
Al llarg d’una sèrie d’afloraments geològics del Camp de Tarragona es
viatjarà pels seus diferents antics ecosistemes de fa uns 13 milions
d’anys. Des de selves a l’interior fins a mar obert al sud creuarem rius,
aiguamolls i platges. El recorregut que ara es descriurà va per tant des
de terra endins fins a la profunditat marina. L’observació dels fòssils
que ens apareixen en les roques serà primordial. Se sol parlar de fòssil
quan les activitats o les restes biològiques superen els 10.000 anys
d’antiguitat. Exemples d’activitats biològiques en són rastres en el
substrat, excrements fossilitzats (copròlits) o substàncies com l’ambre,
el carbó o el petroli. Exemples de restes poden ser esquelets, motlles
interns de closques o organismes congelats com els mamuts de Sibèria.
Normalment l’enterrament ràpid sol esdevenir un bon mecanisme per al
procés de fossilització però, i com sempre, hi ha excepcions. La natura
és diversa. Tot i així l’acumulació i enterrament de restes biològiques
faciliten els processos de fossilització. Sovint els esquelets així soterrats
pateixen canvis mineralògics que afavoreixen la seva preservació.
Normalment un esquelet fòssil no conserva la composició mineral
original de l’organisme. El procés de fossilització sol reemplaçar la
mineralogia de l’esquelet original.
En resum, els fòssils són un preuada font d’informació del passat. La
interpretació de les seves associacions ens permet reconstruir els
ambients pretèrits. L’estudi i la interpretació d’aquestes restes ha
permès reconstruir la història de la Terra, una història de milions
d’anys. Aquesta ha estat dividida pels geòlegs en diferents etapes o
temps geològics.
La divisió del temps en diferents etapes esdevé una classificació
humana dels fets passats. En aquest sentit els geòlegs han tingut en
compte diferents criteris com canvis climàtics, grans extincions, els
tipus de roques o els fòssils identificats. Al Camp de Tarragona se’n
troben sovint de fòssils, sobretot de dos períodes en concret, del Cretaci,
quan els dinosaures eren molt abundants, i del Miocè, quan aus i
mamífers s’havien diversificat molt pel planeta. El més ric en restes al
Camp de Tarragona és el Miocè. Et convidem a fer un viatge per aquells
temps a través de diferents afloraments de la regió. Les associacions
fòssils es permetran esbrinar com era el seu entorn durant una part del
Miocè. Dirigim-nos doncs a un passat de fa uns 13 milions d’anys.
VIATGE AL PASSAT
Fa uns13 milions d’anys el Camp de Tarragona formava part d’una gran
golf obert a la Mediterrània. Això va succeir sobretot durant unes
èpoques anomenades Langhià i Serraval·lià. Donat el clima càlid i
temperat del moment, en els alts geogràfics s’hi estenien frondosos
boscs. Mentrestant, i en la depressió, s’hi obria una gran badia marina
envoltada per ventalls torrencials que omplien la conca amb els seus
sediments. Una visió aproximada d’aquest paisatge el tenim en un
dibuix de Joan Rubió publicat l’any 2012 a la revista La Resclosa, en
concret en el número 16 (Centre d’Estudis del Gaià, Vila–rodona).
El viatge que farem des dels boscs del nord als fons marins del sud ens
permetrà integrar tot el paisatge. Però per tal de comprendre al màxim
com era el Camp de Tarragona fa uns 13 milions d’anys farem ús de
paratges actuals del món. Amb imatges d’altres indrets d’avui dia
podrem exposar amb claredat els antics ecosistemes del Camp de
Tarragona.
L’existència d’una gran badia envoltada de serralades no fou casual al
Camp de Tarragona. Un ampli conjunt de falles havien enfonsat la regió
generant aquesta conca. Això provocà forts vessants i la possibilitat de
l’entrada del mar en una badia. A peu d’aquells vessants s’hi
dipositaven tot un seguit de ventalls torrencials, alguns dels quals
assolien la línia de costa. El paisatge podria esdevenir equivalent al de
Nusa Tenggara a Indonèsia (Arxiu fotogràfic: David Rabadà i Vives,
2011).
Donat el clima temperat de l’època, els boscs frondosos s’estenien des
del nord d’Àfrica fins al sud i centre asiàtics, cobrint tanmateix el nostre
litoral mediterrani amb una elevada varietat de plantes i animals. Entre
aquests últims hi havia una gran diversitat de primats com els trobats
prop del Camp de Tarragona, al Penedès (Pierolapithecus catalaunicus).
De la vegetació d’aquells boscs n’ha romàs un ecosistema equivalent a
l’illa de La Gomera, la seva laurisilva. Normalment la majoria de plantes
d’allí tingueren el seu equivalent en les nostres del Miocè però, i com
sempre, hi haurà moltes excepcions. La natura és diversa.
Els boscs de La Gomera representen un dels últims vestigis de la flora
que va rodejar la conca mediterrània durant el Miocè. Òbviament que
aquestes masses forestals no són idèntiques a les ancestrals però
preserven gran part del que deuria estendre’s al voltant de l’antiga
badia del Camp de Tarragona. Visitar el Parc Nacional de Garajonay a
La Gomera ens dona una idea de l’entorn forestal del Camp de
Tarragona (Arxiu fotogràfic: David Rabadà i Vives, 2016).
Prop les contrades de Salomó i Vilabella els boscs passaven a platges
plenes de closques. La gran quantitat d’aquestes petxines s’explicava
per una gran productivitat biològica en els seus ecosistemes. En altres
indrets però, i donats petits penya-segats amb ventalls de vessant, s’hi
formaven platges de còdols. Aquests eren perforats per invertebrats com
bivalbs litòfags (Gastrochaenolites), anèlids (Meandropolydora) i
esponges (Entobia). Gràcies a aquests rastres coneixem per on
bategaven aquelles antigues platges.
Cal recordar que la depressió de Tarragona fou deguda a una associació
de falles que permeteren el seu gradual enfonsament. Aquest procés va
crear forts vessants on s’hi assentaven aquests grans ventalls
torrencials. Aquests aportaven gran quantitat de blocs que el mar
arrodonia en les seves platges de còdols. Un exemple actual de platges
de grans còdols el trobem a l’illa de Hawai (Arxiu fotogràfic: David
Rabadà i Vives, 2015).
L’onatge d’aquestes platges desarticulava, arrossegava i dispersava
closques i fragments de roca. La conseqüència n’eren extenses platges
de sorra. De manera puntual, i descrivint petits monticles dins aquell
litoral somer, creixien esculls d’ostres gegants. La gran mida d’aquestes
era donada per la gran productivitat i estabilitat d’aquells ecosistemes,
és a dir, l’abundància de nutrients i molt temps per créixer. Si ambdós
situacions romanien així, permetien que aquests organismes puguessin
assolir dimensions voluminoses. Els individus creixien un damunt de
l’altre sent la valva plana la superior i la corbada la inferior. Un indret
on això és observable avui dia és a les costes de Gabon. Allí hi trobem
esculls d’ostres gegants en vida (Arxiu fotogràfic: David Rabadà i Vives,
2007).
Les closques d’aquestes ostres eren posteriorment afectades per
organismes perforadors. Exemples d’aquests n’eren, i com ja s’ha dit,
els bivalbs litòfags (Gastrochaenolites), anèlids (Meandropolydora) i
esponges (Entobia). Posteriorment l’onatge i els corrents marins
desarticulaven i trencaven les closques escampant-les pel fons marí. Un
exemple d’això el tornem a tenir al voltant dels esculls de Gabón (Arxiu
fotogràfic: David Rabadà i Vives, 2007).
Entre els esculls i les platges del Miocè hi nedaven uns dòcils mamífers
herbívors. D’ells n’hem trobat algunes dents per la comarca. Allò era
senyal d’una abundant vegetació subaquàtica per alguns d’aquells
marges litorals. Avui els seus equivalents actuals són el manatí americà
i el dugongo de l’Índic. A ambdós els anomenem vaques marines i
pertanyen tots plegats a la família dels sirènids.
Mentre, pels fangs arenosos, hi vivien enterrats molts organismes. Uns
dels que més han fossilitzat gràcies al seu esquelet calcari són uns
eriçons de mar dels gèneres Clypeaster i Parascutella. El primer recorda
un casc de bomber i el segon un escut medieval.
Tot plegat s’hi aplegava una gran quantitat de biomassa produïda per
aquells ecosistemes, és a dir, l’acumulació de closques i la producció de
sediments resultava extremadament elevada. Allò anava fent créixer
llargs cordons sorrencs submarins. Aquests, a base de més i més
aportacions sedimentàries, acumulaven més pes i esdevenien inestables
mar endins. Durant alguna tempesta marina, o durant alguns
terratrèmols, aquests talussos s’esllavissaven barrejant la fauna dels
diferents ambients i fondàries. Aquestes avingudes de terres restaven
finalment dipositades en el fons marí. Dos possibles exemples els
trobem a El Catllar i a la Torre de la Mora.
A la de El Catllar s’hi observa molt bé una base irregular a peu d’aquest
dipòsit sedimentari. Probablement un intens corrent va erosionar el
fons marí d’un sol cop. Els sediments del damunt foren l’avinguda de
materials que van enterrar el substrat erosionat. Les dimensions de tot
plegat han fet pensar en un gran terratrèmol marí o tsunami (Arxiu
fotogràfic: David Rabadà i Vives, 2013).
En detall, i sobre la superfície d’erosió, hi veiem el pols fi d’una
esllavissada del talús. Damunt s’hi desplaçaren tota una barreja de
sediments i closques de diferents ambients marins (Arxiu fotogràfic:
David Rabadà i Vives, 2013)
Mar endins, i sota unes desenes de metres d’aigua, tot restava allunyat
de platges, esculls d’ostres i avingudes. Allí s’hi estenia un fons marí on
sols hi arribaven sediments fins (calcisiltites) que alguns organismes,
sobretot crancs, excavaven per encabir-hi llur cau (Thalassinoides i
Ophiomorpha).
Puntualment algunes dunes submarines es desplaçaven en favor dels
corrents predominants, com les preservades prop del molí d’Ardenya.
En aquests fons hi vivien pectínids, crustacis, poliquets, briozous,
algues rodofícies i d’altres organismes amants dels fons allunyats de
l’onatge. No obstant això, i a mar obert, hi nedaven algunes balenes
entre una gran diversitat de taurons. La presència de balenes la
coneixem gràcies a una mandíbula prop de la platja de La Mora. Cal
saber que durant el Miocè les balenes ja havien evolucionat fins a les
formes actuals.
Els taurons al renovar i perdre la dentició en vida, els queien les dents
que anaven a parar entre els llims d’aquell fons marí. Entre els fangs
calcaris d’aquests sediments (calcisiltites) encara avui en dia hi trobem
força dents de taurons.
La gran diversitat de taurons trobada en jaciments com els d’Altafulla o
El Catllar, indiquen que estàvem davant un medi molt productiu
biològicament. En els mars actuals, i si l’home no ho pertorba, passa el
mateix. Per tant la gran diversitat de taurons torna a indicar que els
ecosistemes marins del Camp de Tarragona esdevenien molt estables i
productius. Un dels taurons més abundant per la costa del Camp de
Tarragona fou el gris (Carcharhinus plumbeus).