UNITAT 5 EL SECTOR PRIMARI

IPM / Geografia Batxillerat Jordi Manero

L'activitat econòmica es divideix en tres sectors.

El primari engloba l 'agricultura ramaderia, pesca i silvicultura.

El secundari les activitats extractives, la construcció i la indústria)

El terciari els serveis i intercanvis.

Les activitats primàries, obtenen els productes de la natura sense transformar-los.

El sector primari

S'inclou l'agricultura, ramaderia, activitat forestal i pesca (no s’inclou la mineria, car es considera una indústria estractiva)

La base del sector correspon a l'agricultura i la ramaderia.

Espai agrari Territori on es desenvolupen l'agricultura, ramaderia i l'explotació forestal.

Depèn de factors naturals (clima, relleu i tipus de sòl) i antròpics (característiques culturals, situació demogràfica i grau de desenvolupament.

L’espai agrari s’estén per tot

el planeta.

Només el 11% de la superfície de la terra és apta per al conreu i d’aquesta un 23% són pastures.

Aquestes terres formen la SAU (Superfície Agrària Útil).

Varia molt segons els continents

Explotació agropecuaria

Conjunt d’una o més parcel·les dedicades a la producció agrícola, ramadera o forestal, que formen part d’una mateixa unitat econòmica o propietat.

Parcel·la Divisió del terreny agrícola, pertanyent a un o més propietaris.

Producció agrària

Suma de la producció agrícola, ramadera i forestal.

Per analitzar l’espai agrari cal considerar:

- Les formes d’utilització del sòl - Les parcel·les - La propietat de la terra.

Formes d’utilització del sòl

Cal distingir entre

Terres conreades

Terres no conreades (dedicades a la silvicultura o pastures).

Terres conreades

Diverses classificacions

- Pel tipus de conreu: herbacis / arbustius / arboris - Per la varietat de conreu: monocultura / policultura - Pel rendiment del conreu: intensiva / extensiva - Pel sistema de conreu: secà / regadiu

Monoconreu.

Policonreu.

L'espai agrari s'especialitza en el conreu d'un sol producte. A la llarga, desgasta els nutrients i erosiona els sòls.

L'espai agrari es divideix en múltiples parcel·les, on es conreen diverses espècies.

Es dóna sobre to t , en l ’ ag r i cu l tu ra mecanitzada i dirigida al mercat.

És propi de les zones poc desenvolupades i es dirigeix a l’autoconsum.

També es dóna en les zones d’horta als països desenvolupats.

L'agricultura intensiva és aquella que produeix grans quantitats de productes de forma contínua i en espais reduïts.

De baixa productivitat: utilitza molta mà d’obra, obté relativament poc producte i benefici; n’hi ha poca inversió en tecnologia.

D’alta productivitat: es caracteritza perquè augmenta la productivitat, no utilitza el guaret per reposar la terra, utilitza reg, adobs i productes químics ( fer t i l i tzants, p laguic ides. . . ) , i requereix moltes inversions, energia i maquinària. És molt costosa però proporciona grans rendiments.

L'agricultura extensiva és aquella que es practica en regions amb baixa densitat de població i disposa de grans espais per cultivar. Els rendiments per ha són inferiors al de l’agricultura intensiva.

De baixa productivitat: poca inversió, poca tecnologia, molta mà d’obra, guaret i nev i t ab le , r end imen ts baixos.

D’alta productivitat: poca mà d’obra, molta inversió, elevada tecnologia (maquinària), elevada producció, rendiments mitjans.

En l'agricultura de regadiu els conreus són regats per l'home.

En l'agricultura de secà els c o n r e u s e s r e g u e n d e manera natural.

- Segons la grandària: latifundis i minifundis -  Segons la forma: regulars i irregulars -  Segons els límits: openfield, bocage i feixes

L’espai agrari es divideix en

parcel·les.

Què considerem latifundi o minifundi varia segons les circumstàncies i la productivitat de la terra.

Una possible classificació podria ser:

- Minifundi menys de 10 hectàrees. - Explotació mitjana de 10 a 100 hectàrees - Latifundi més de 100 hectàrees.

Parcel·les regulars

Parcel·les irregulars

Bocage: paisatge agrari i rural, també anomenat de camps tancats (enclousures), caracteritzat per la presència de tanques que delimiten les parcel·les d’escassa extensió, i per un hàbitat dispers, en cases de camp aïllades o petits aldees. Es relaciona amb zones de muntanya i humides.

Openfield: paisatge agrari (de camps oberts), caracteritzat per llargues parcel·les independents (de diferents propietaris) que no es separen amb tanques, i per l’hàbitat rural concentrat en pobles. A Espanya és típic dels secans de l’interior peninsular.

Conreu en feixes o terrasses. Les parcel·les es troben esglaonades en un pendent.

Hi ha diversos sistema en referència a la propietat de la terra.

Directa, el pagès és el propietari de la terra.

Indirecta, el pagès no és el propietari de la terra.

- Parceria. El propietari cedeix la terra a canvi d’una part de la collita.

- Arrendament. El propietari cedeix la terra a canvi d’un lloguer.

- Jornaler. Treballador del camp sense terra que es lloga i cobra per jornada treballada.

També tenim les Terres Comunals: són terres com els boscos, els prats que pertanyen a la comunitat.

L'hàbitat rural fa referència al conjunt d’habitatges i edificis annexes (estables, magatzems) que es donen en un entorn rural (poble).

A Espanya es considera hàbitat rural quan la població no supera els 2000 habitants.

- Hàbitat concentrat. La població s’grupa en localitats (pobles). És típic de les zones seques on la població s’agrupa a voltant de l’aigua.

- Hàbitat dispers. La població viu dispersa en nuclis molt petits o cases aïllades. És típic de les zones amb aigua.

La població rural és aquella que viu en una zona rural encara que treballi en el sector secundari o terciri.

La població agrària és aquella que treballa en el sector primari.

Si considerem el destí de la producció, així com la tecnologia emprada en la producció, hi ha dos grans tipus d'agricultura o paisatges agrícoles.

Agricultura de subsistència o d’autoconsum.

Explotacions que produeixen just el necessari per viure sense aconseguir excedents.

Es caracteritza pel policonreu, la manca de mecanització, l’abundant mà d’obra i l’ús de tècniques antigues de cultiu, i la manca de comercialització dels productes generats.

Agricultura de mercat (científica,

d’especulació, mecanitzada)

Producció industrialitzada destinada a aconseguir el màxim excedent de la qualitat adequada per satisfer el mercat al que va dirigit.

Es caracteritza per l’especialització en pocs productes molt cotitzats, una elevada mecanització i l’ús de tècniques modernes de cultiu per abaratir els costes de producció, i la ràpida comercialització dels productes generats.

Sistemes agraris tradicionals.

Es donen a zones intertropicals càlides del planeta (75% població). També, de manera residual, en alguns punts d’Europa.

Es produeix en petites parcel·les que sovint no són gaire aptes per al Conreu. La producció es destina al consum propi o al mercat local. Per això hi predomina el policultiu.

Es generen pocs excedents, per tant els guanys són mínims. Aleshores hi ha poca inversió, i per tant poca tecnificació. La tecnologia és molt rudimentària. Hi ha una manca total de pesticides i adobs químics. Igualment, manca maquinària. S'utilitza una gran quantitat de mà d'obra. La productivitat és molt baixa.

Hi ha una fortíssima dependència de la climatologia.

Classificació:

- Conreus extensius

- Agricultura itinerant per cremació (d'artiga)

- Agricultura extensiva de secà

- Conreus intensius

- Regadiu de regions seques

- Ricicultura monsònica

Agricultura extensiva de baixa productivitat amb

rotació de conreus.

Rotació de cultius: sembres alternatives o simultànies amb l’objectiu d’evitar esgotar el terreny. Pot substituir el guaret.

Guaret: terra que no es sembra durant un o més anys, amb el propòsit de deixar que es recuper i en t re co l l i tes i emmagatzemar matèria orgànica per augmentar la fertilitat.

Sistemes agraris tecnificats.

Agricultura científica, mecanitzada, especulativa o de mercat. Perfectament inserida en el mercat capitalista.

És una agricultura d'alta rendibilitat i productivitat. Hi ha molt poca mà d'obra, però per contra un ús intensiu de plaguicides, pesticides, adobs, maquinària, selecció d'espècies....

Cada cop hi ha més necessitat de capital i mentalitat empresarial.

Hi ha un elevat nivell d'especialització. Per això, cada cop es generen espais més uniformes car es fomenta una especialització productiva regional.

Classificació:

- Conreus extensius

- Explotacions d’alt rendiment, b e l t s ( P a ï s o s N o u s d’Economia Capitalista)

- Explotacions de baix rend iment (països ex-comunistes)

- Conreus intensius

- Agricultura atlàntica

- Agricultura mediterrània

- Plantacions

Les Plantacions Estan orientades al mercat, on l’objectiu es aconseguir

el màxim benefici al mínim cost possible. Això provoca molta dependència amb el mercat i les seves fluctuacions.

Situades a països tropicals poc desenvolupats (zona costanera d’Àfrica; Amèrica central i del sud, punts aïllats d’Índia i Indoxina).

És una explotació agrícola de productes difícils de conrear al primer món.

Propietat de grans empreses multinacionals.

Predomini de grans propietats i del Monocultiu (cafè, te, cacau, fruita, tabac).

Tecnologia agrària avançada (importants inversions) o molta mà d’obra (jornalers amb salaris baixos).

Greus problemes econòmics, ecològics i socials.

LES ACTIVITATS RAMADERES

Actualment podem diferenciar una ramaderia tradicional, de subsistència, i una ramaderia comercial.

La ramaderia tradicional

Acostuma a ser un complement de l'agricultura, car el bestiar proporciona força de treball i adobs, quan pasturen en les terres en guaret.

Els ramats proporcionen llet, carn i pells o llana.

Es practica en zones intertropicals, així com en algunes zones monsòniques i mediterrànies.

Només en zones molt seques -on l'agricultura és pràcticament impossible- es practica una ramaderia de subsistència, pròpia de pastors nòmades.

La ramaderia comercial o de

mercat L'objectiu és aconseguir el màxim benefici.

La ramaderia intensiva es practica en explotacions molt especialitzades, aconseguint-se molts exemplars en un espai molt reduït (els animals romanen estabulats o semi-estabulats).

S ’empra la se lecc ió ar t i f i c ia l d’espècies i l’alimentació a base de pinsos per a l’engreixament.

Es regeix per les lleis de la producció industrial i l’obtenció del màxim benefici.

Acostuma a ser bovina, porquina o aviram.

La ramaderia extensiva es practica en llocs que disposen de molts terrenys de pastura, que alimenten un gran nombre d'exemplars (vedells, ovelles).

Necessita poca mà d'obra i, de vegades, un gran capital.

L’agricultura i la ramaderia al món d’avui

Països Desenvolupats: •  Baix percentatge de

p o b l a c i ó a c t i v a agrícola: – Sector primari 10% – Sector secundari

25% – Sector terciari 65%

•  Baix % d’aportació al PIB.

•  Agricultura de mercat •  Elevat grau d’aplicació

tecnològica. •  Alta productivitat.

P a ï s o s e n v i e s d e Desenvolupament:

•  Alt percentatge de població activa agrícola: – Sector primari 46% – Sector secundari 15% – Sector terciari 39%

•  Alt % d’aportació al PIB. •  Agricultura de subsistència i de

mercat. •  Baix grau d’aplicació tecnològica. •  Baixa productivitat.

Població activa al sector primari (per països)‏ 04

L’explotació agropecuària: present i futur.

Des de 1950’s, però sobretot a partir dels anys 60. Consisteix en un gran augment producció d’aliments: blat, blat de moro, arrós, patata, carn, làctics ... Podria alimentar correctament tota la població humana.

“Revolució verda”

Noves varietats de conreus -modificació de llavors (arròs, blat de moro, ordi), millores químiques (fertilitzants, pesticides), més mecanització...

En un futur el creixement de la producció es mantindrà, encara que a un ritme més lent. Això significa que podria produir prou menjar per alimentar l’increment demogràfic.

Aquesta agricultura “moderna” també planteja problemes

Genera un important impacte ambiental

- Erosió del sòl - Salinització i anegació de sòls irrigats - Ús excessiu de fertilitzants i plaguicides - Esgotament dels aqüífers / salinització - Pèrdua de la diversitat genètica (els conreus són més vulnerable a plagues; s’eliminen algunes plantes) - Desforestació - Consum de combustibles fòssils (provoca l'emissió de gasos d’efecte hivernacle i augmenta la contaminació). - Enginyeria genètica (transgènics) i biotecnologia.

És sostenible?

Per això es plantegen alternatives

Agricultura ecològica

També coneguda com a sostenible, orgànica o biològica.

És aquella que aprofita de forma racional i equilibrada els recursos naturals per a produir, sense utilitzar productes químics ni transgènics, amb la fi de conservar la fertilitat de la terra i respectar el medi ambient.

Activitats agrícoles a la UE

La UE és un territori desenvolupat, amb un percentatge d’ocupació en el sector primari baix (5%).

Existeixen però grans diferències. Alguns països tenen una ocupació molt per sota de la mitjana (R.Unit).

D’altres presenten una ocupació que multiplica la mitjana (Grècia, Polònia, Romania...).

Participa d'un percentatge reduït en el conjunt de l'economia (al voltant del 5% PIB).

Tot i això, rep una part molt significativa del pressupost de la UE

És un sector estratègic.

Aportació PIB

agricultura

En general, parlem d'un sector modern, on conviuen explotacions familiars (minifundis), explotacions intensives i especialitzades, amb grans latifundis.

Encara hi ha poca especialització dels conreus.

Destaca l'important p a p e r d e l a ramaderia.

Augment del nivell de riquesa.

Existeixen té tres grans àrees agrícoles i ramaderes a la UE.

Països mediterranis, amb conreu de cereals, vinya, olivera, fruiters i fruites i hortalisses fresques. Ara en expansió a altres zones (hivernacles). Per exemple, Itàlia o Espanya.

Països del centre d'Europa, amb grans planes dedicades al conreu de blat i remolatxa sucrera. De fet però, els conreus industrials es troben escampats per tota Europa (llúpol, cotó, bleda-rave sucrera...).

Cultius industrials: productes agrícoles que requereixen una transformació industrial prèvia al seu consum, i que es destinen a obtenir productes d’ús no necessàriament alimentari, com el gira-sol, la remolatxa, el cotó i el tabac.

Països Atlàntics. Abunden grans pastures i conreus de farratge, amb una ramaderia molt tecnificada. En algunes zones, com els PPBB i Bèlgica, abunden patates i flors.

En totes les àrees hi ha un important sector ramader, que aporta una gran producció de llet i derivats, i carn (vacum, aviram i porc).

Destaca en general la modernització del sector, que ha possibilitat el descens mà d’obra i l'augment de la producció i la productivitat.

Ha augmentat molt la ramaderia de cicle curt (porquí i aviram). Es tracta de criar el més ràpidament possible els animals per a la seva venda.

La UE, des dels seus orígens, considerà el sector primari com un sector estratègic.

Destinà molts recursos a subvencionar la producció i la modernització del sector.

A r a l a q ü e s t i ó é s equilibrar l’oferta i la demanda

Problema dels excedents

Des de 1962 existeix la PAC: Política Agrícola Comunitària de la UE.

Conjunt de normes comuns en matèria agrícola dels països de la UE.

Els objectius de la PAC

eren:

Actualment són:

-  Reduir els preus agraris per millorar la competitivitat -  Fomentar el desenvolupament rural -  Fer una agricultura més ecològica -  Garantir la seguretat i qualitat dels aliments per als consumidors europeus.

- Augmentar la productivitat - Garantir el nivell de vida del sector - Evitar oscil•lacions en els preus - Assegurar el proveïment als consumidors a preus raonables.

El 1992 es produí una gran reforma de la PAC, car s'introduïren els ajuts directes al productor.

Es vol la racionalització dels excedents agraris (llet, cereals, carn de boví..) establint unes quotes de producció.

Es creà el FEOGA, que pretenia garantir els ingressos productors (agricultors i ramaders). El FEOGA gestiona un importantíssim pressupost (representa més del 60% de les despeses de la UE).

Des del 2006 el FEOGA s'ha sustituït pel Fons Agrícola de Garantia (FEAGA) i el Fons E u r o p e u A g r í c o l a d e D e s e n v o l u p a m e n t R u r a l (FEADER).

L'any 2003 la PAC es reformà, restringint les ajudes econòmiques.

L'any 2004 s'incorporaren 10 nous estats, amb rendes agràries més baixes.

Es van reduir les ajudes que rebien països més desenvolupats com ara Espanya.

Continuen les polítiques p e r i n c e n t i v a r l a modernització del sector, incentivant el respecte per el medi ambient.

Es promou la jubilació anticipada d’agricultors, els mètodes de producc ió respectuosos amb el medi ambient, i la introducció de mesures de protecció de l'entorn i reforestació...

En un futur es planteja treure aranzels als productes agrícoles extra-UE. Els productors hauran de fer front a la competència de les importacions d'altres països.

Actualment, la UE realitza aquestes polítiques concretes:

-  Preus mínims d’intervenció. Afecta el 70% de la producció agrícola europea. La UE assegura al camperol la compra d’unes quantitats fixes de producte a uns preus mínims.

-  Protecció davant la competència exterior. Afecta el 25% de la producció. Es tracta de protegir els productes interiors gravant els productes estrangers amb aranzels. Provoca dumping.

-  Ajudes complementàries: Crèdits o condicions especials (subvencions) a regions amb dificultats per poder oferir preus competitius. Actualment es plantegen dificultats de repartiment dels fons.

LES ACTIVITATS AGRÍCOLES A ESPANYA

S'ha produï t una c lar íss ima pèrdua d'importància del sector, pel que fa a la mà d'obra i a l'aportació al PIB.

El 1900, el 70% mà d’obra treballava al primari. El 2013, no arriba al 5%.

Cal destacar però la seva importància estratègica i que encara es troba per sobre de la mitjana de la UE.

Produeix més del 13% de tot el valor del primari de la UE.

Al llarg del segle XX s'ha donat un abandonament de les zones rurals (èxode rural).

Despoblament i envelliment.

Paral·lelament però, s'ha produït un augment espectacular producció (millores tècniques, modernització).

L'estat incentiva això, amb la concentració parcel·lària (des dels 50’s), l'increment dels regadius i l'aplicació de la PAC.

A E s p a n y a h i p r e d o m i n e n l e s pet i tes i mi t janes explotacions agràries.

S ó n e x p l o t a c i o n s f a m i l i a r s , treballades per la família, potser amb la col·laboració d'un reduït grup de treballadors assalariats.

Sovint els assalariats no són fixos, i només es demanden en moments puntuals com a treballadors eventuals (sovint dones immigrants contractades en origen).

Cada cop és més freqüent en la petita propietat el treball a temps parcial (buscant un segon sou en un altre feina) o que només hi treballi el cap de família (la resta busca altres ocupacions).

Darrerament també es constata una disminució de l'arrendament i la parceria i un increment de la gestió directa.

Espanya la superfície dedicada a la producció agropecuària és de 50,5 M de ha. D'aquestes, la SAU (terres de conreu i pastures) ocupaven 24,5 M de ha.

D a r r e r a m e n t h a n disminuït les terres de conreu i han augmentat l e s d e d i c a d e s a pastures i a boscos.

La major par t de la terra conreada és de secà (78%). El regadiu només ocupa el 22% (Espanya seca / humida).

Els regadius es troben en expansió, i això planteja el problema de l'aigua.

A E s p a n y a l a m a j o r i a d'explotacions no superen les 5 ha (51%), però només ocupen el 4,74% de la superfície agrària.

Per contra, les explotacions més grans de 100 ha són només e l 4 ,63%, però representen el 55,49% de la superfície agrària.

Els latifundis, on es practica l ' a g r i c u l t u r a e x t e n s i v a , predominen a Castella-La Manxa, Extremadura i Andalusia.

Han experimentat un g r a n p r o c é s d e m e c a n i t z a c i ó i m o d e r n i t z a c i ó , aconseguint importants collites i beneficis.

Els minifundis (menys de 10 ha) predominen a la meitat nord i als dos arxipèlags. Actualment es troben en regressió:

- Abandonament de l'autoconsum

- La mecanització resulta dificultosa (no es pot ampliar molt la producció i la productivitat)

- Increment dels preus dels productes industrials d'ús agrícola. La petita explotació només és rendible si es tracta d'una agricultura intensiva o molt científica.

Les explotacions mitjanes (unes 30 ha) han augmentat.

La UE les incentiva, fomentant una agricultura intensiva que vol aconseguir productes de bona qualitat.

Tot i els problemes, hi ha una clara tendència a la modernització.

H a a u g m e n t a t l a maquinària, així com la u t i l i t zac ió d 'adobs , fertilitzants i pesticides.

S ’ha mul t ip l i ca t la i n d ú s t r i a agroalimentària.

Actualment han augmentat els rendiments, tot i que encara són inferior als dels PPBB, R. Unit, França ...

Cal modernitzar més (fomentar mentalitat més capitalista). Encara hi ha moltes explotacions familiars, més del 90%, amb poca capacitat inversora.

Considerant els condicionaments naturals (orografia, clima i sòl):

Al nord hi ha més pluja, per això hi ha més ramaderia, més moderna (destaca la producció làctia).

Al sud / llevant destaca la trilogia mediterrània i els productes hortícoles -arbrers fruiters, productes de l'horta (primerencs, molts dedicats a l'exportació)-.

Al centre destaca la trilogia mediterrània (cereals, vinyes i oliveres) i la ramaderia ovina.

Entre els conreus de secà destaquen l'ordi, el blat, l'olivera, els ametllers i la vinya.

A més de gran varietat de productes hortícoles a l ' a i r e l l i u r e i e n h i v e r n a c l e s , t r o b e m arbres fruiters (taronja, m a n d a r i n a , l l i m o n a , a r a n j a , p r e s s e g u e r , albercoquer, pruneres, pomeres i pereres).

Entre els conreus de regadiu trobem el gira-sol, el lli, la soja i els farratges.

La producció ramadera espanyola es troba en expansió. Aporta al voltant d'un 40% de la producció final agrària

La ramaderia espanyola es troba molt vinculada a la indústria càrnia i làctia.

L'augment del nivell de vida comporta un augment del consum de carn (avicultura, oví, porcí i boví), productes làctics i ous.

La ramaderia industrial, amb estabulació contínua del bestiar, mecanització de processos i elevades concentracions d'animals, s'ha imposat com a model majoritari. El sector ramader més important és el porcí (Espanya és el quart productor mundial i un gran exportador).

El sector boví també és molt destacat per la seva producció de carn i llet, tot i les limitacions de la UE per excés de producció.

El sector avícola (sobretot carn de pollastre i ous) també s'ha modernitzat i ha augmentat la seva producció.

El bestiar oví i cabrí ara es troba estancat.

Les exportacions espanyoles es centren en les fruites, llegums, h o r t a l i s s e s , o l i s , b e g u d e s (destaquen els vins), conserves vegetals...

Per contra, les importacions espanyoles es concentren en productes ramaders (sobretot carn i animals vius, també llet) blat i begudes.

Una Denominació d'Origen (DO) és una indicació geogràfica que garanteix l'origen i la qualitat d’un producte agrari, elaborat sota unes condicions regulades.

Des del govern es vol impulsar la producció de productes de qualitat:

Impulsa les DO.

En un futur es plantegen els reptes:

Incorporar-se a les xarxes internacionals de comerç i distribució d’aliments.

Incorporar-se plenament a la indústria moderna (agroindústria).

La comercialització òptima dels productes agraris depèn del grau de desenvolupament de l'agroindústria (una part important dels productes consumits són transfomats per l'agroindústria).

L'agroindústria representa el 80% producció agrària / pesquera i elabora ¾ producció agrària / pesquera.

La indústria agroalimentària ocupa ja més del 14% de la població activa, i és molt destacada tant per població o c u p a d a c o m p e r v a l o r econòmic.

A nivell mundial, l'agroindústria e s t r o b a c o n t r o l a d a p e r empreses mu l t i nac i ona l s d'elevada productivitat, que acostumen a oferir productes cada cop més elavorats.

Representa un 20% de les exportacions espanyoles i un 10% de les importacions.

ELS PAISATGES AGRARIS D'ESPANYA

Els paisatges agraris sempre es troben molt influenciats per les condicions naturals (clima, relleu i tipus de sòl).

Els paisatges agraris espanyols s'agrupen en cinc tipus:

- Paisatge atlàntic - Paisatge mediterrani - Paisatge d'interior - Paisatge de muntanya - Paisatge de les illes Canàries

EL PAISATGE AGRARI ATLÀNTIC

Es donen en el nord de la Península, amb un relleu força accidental.

El clima és oceànic plujós, amb temperatures suaus. Hi ha prats i boscos caducifolis.

L'agricultura ocupa poca extensió, i el policonreu d'autoconsum es troba en clara regressió.

Es planten prats i farratges per al bestiar.

Destaca també la producció de blat de moro i patata.

En la ramaderia destaca la bovina, per aconseguir llet i ca rn . Dar re rament s 'han introduït noves races, com la vaca frisona.

Domina el minifundi, éssent l ' hàb i ta t ru ra l d i spe rs (caseries o poblets).

EL PAISATGE AGRARI MEDITERRANI

Es donen en zones amb influència mediterrània. Les precipitacions són escasses i es dóna la secada estival. Hi ha relleus accidentals, combinats amb planes fèrtils. L'explotació forestal és poc important.

L'agricultura predominant es basa en la trilogia mediterrània.

Altres conreus són l'ametllers, l'avellaner i el garrofer.

A l l à on es po t es p rac t i va l'agricultura de regadiu per produir hortalisses, cítrics, fruits tropicals....

La ramaderia ovina i caprina és extensiva en les zones de secà. La porcina és intensiva.

Depenent de les zones, les dimensions de les explotacions varien.

La població tendeix a concentrar-se en grans pobles, tot i que també hi ha hàbitat dispers.

Es dóna a l'interior de la Península Ibèrica. Hi predominen les zones planes i a amb una altitud elevada.

EL PAISATGE AGRARI D'INTERIOR

E l c l i m a é s d e t e n d è n c i a c o n t i n e n t a l , a m b m a r c a d e s diferències entre l'estiu i l'hivern. L e s p r e c i p i t a c i o n s n o s ó n abundants.

Es conreen els cereals (sobretot blat i ordi), donant-se la rotació de conreus.

E n g e n e r a l e s t r a c t a d'explotacions molt mecanitzades.

Hi predomina el bestiar oví a les zones més seques.

A les deveses salmantines i extremenyes es dóna una ramaderia extensiva industrial.

Prop de les grans ciutats, es dóna una ramaderia industrial -aviram, porcí, vacum-.

La població és escassa i envellida, a causa de l'èxode rural. L'hàbitat tendeix a ser concentrat en pobles i ciutats.

EL PAISATGE AGRARI DE MUNTANYA

Es dóna en zones de relleus escarpats i clima fred. El vessant sud acostuma a ser més càlid que el nord. Aquest paisatge darrerament s'està transformant per l'impacte del turisme.

Les activitats agropecuàries i silvícoles es caracteritzen per l'escalonament dels usos del sòl segons l'altitud i la insolació (conreus, pastures, boscos i prats alpins).

Sovint hi ha feixes i la propietat acostuma a ser petita.

L'explotació forestal és destacada (faig, castanyer, pins i eucaliptus). Els boscos sovint són de propietat municipal.

La ramaderia és bovina i ovina (aquesta encara manté la transhumància local).

El poblament és escàs, concentrat en nuclis petits.

EL PAISATGE AGRARI DE LES CANÀRIES

Els sòls són volcànics i els paisatges escarpats. El clima és subtropical i les precipitacions molt escasses.

Es produeixen plàtans, tomàquets i patates. Per augmentar la producció s'han instal·lat molts hivernacles.

La ramaderia ovina i caprina es troba en expansió, mentre que el boví i el porcí es troben en regressió.

El tipus de propietat és variat, la població viu concentrada i la població agrària es troba en regressió.

Els boscos canaris van patir una tala abusiva. Ara es troben protegits, especialment els pins canaris i la laurisilva.

LES ACTIVITATS AGRÍCOLES A CATALUNYA

El sector primari només aporta el 1,3% del PIB català (2007), per sota de la mitjana espanyola i de la UE, com també es troba per sota en població ocupada (menys del 2%)..

En les darreres dècades s'han produït molts canvis. D'una banda motivats per la recessió de l'espai conreable (canvis socials i econòmics). De l'altra per la incorporació a la UE (ha suposat un procés d’adaptació, augmentat l'especialització i la millora tècnica). Catalunya fa servir el 25% de la seva superfície per l’agricultura.

Es caracteritza per la petita dimensió de les explotacions, alt nivell de mecanització i la diversitats de conreus.

L’agricultura catalana està en declivi, els pobles estan despoblats i envellits, i l’economia rural s’ha reorientat cap el turisme rural o de neu.

La comarca amb un nombre d’ocupats més gran en el sector primari és el Segrià, mentre que l e s q u e t e n e n u n a quantitat d’ocupats menor són la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça.

Al Segrià l’elevat nombre de treballadors a l’agricultura es justifica a causa d’una antiga implantació de l’agricultura basada en l’existència d’una plana amb sòls molt fèrtils, el desenvolupament dels conreus de regadiu basats en l’aigua del Segre i l’expansió més recent d’alguns conreus com els fruiters de fruita dolça, els cereals i els farratges.

El 75% de la producció és de secà, i el 25% de regadiu.

Destaca la producció de la trilogia mediterrània (Segarra, Garrigues, Penedès, Priorat), blat de moro, cítrics, arròs, fruites i productes de l'horta (Baix, Ebre, Montsià, Delta, Segrià....). A les planes i parts baixes dels rius es dóna una agricultura intensiva de gran productivitat. Malauradament moltes d'aquestes petites explotacions d e s a p a r e i x e n p e r l a p r e s s i ó u r b a n í s t i c a ( B a r c e l o n a , B a i x Llobregat...) L'excepció serien algunes zones del Maresme.

Els principals productes i les localitzacions geogràfiques són:

- Flors i les plantes ornamentals al Maresme. - Hortalisses al delta del Llobregat (tomàquets, pebrots, cogombres, etc.) - Arròs al delta de l’Ebre. - Cítrics al Baix Ebre i al Montsià. - Fruites (pera, poma, préssec) al Segrià i a l’Alt Empordà (poma). - Vinya en comarques especialitzades en aquest conreu destinat a la producció de vins i caves: Penedès, Priorat, Conca de Barberà, Terra Alta, Alt Empordà, etc. - Avellaner al camp de Tarragona. - Cereals, olivera i vinya a les terres interiors, amb especialització d’algunes comarques en algun producte concret com l’olivera a les Garrigues o l’ordi a la Segarra. - A les comarques més humides es produeix farratge i blat de moro destinats a les explotacions ramaderes.

Ha baixat la terra conreada però encara en sobra, ja que han augmentat els rendiments.

L ' increment dels excedents fa que la UE “congela” les terres (fomenta el g u a r e t o e l s boscos).

L ' i n c r e m e n t d e l a competència exterior fa que la tradicional producció f a m i l i a r s i g u i p o c competitiva.

S'ha incrementat la importància sector ramader.

A moltes comarques, especialment a les més humides, el sector agrícola està integrat amb les explotacions ramaderes, de manera que l’ordi, els farratges i el blat de moro que s’hi conrea està destinat a l’alimentació d’explotacions ramaderes sovint dins la mateixa propietat.

L'augment de la importància comporta la modernització del sector ramader, tradicionalment complement de l’agricultura.

Ara és més intensiva, centrada en el “cicle curt” (porquí / aviram). De fet, el 59% del valor de la producció final del primari català el proporciona la ramaderia.

Destaca la ramaderia estabulada explotada de manera molt intensiva. Catalunya ha passat de ser un país de pagesos a país de ramaders. Aquest canvi té a veure amb els canvis en el nivell de vida de la població. Això genera més demanda i una major especialització.

Destaca la importància de l'agro-indústria (càrnia, vins i cava).

Proporciona recursos forestals (fusta, suro, resina, bolets, fruites del bosc, caça...). Tot i que cada cop es valora més els recurs paisatgístic, el principal recurs que proporciona la silvicultura és la fusta (hi ha més demanda que oferta, això incrementa el seu valor econòmic).

LA SILVICULTURA

És la cura i explotació dels boscos.

La seva importància econòmica és relativa, tot i que la importància estratègica és vital.

El principal problema de la silvicultura és el de la sobreexplotació. Caldria regular tala, repoblar i incentivar els conreus forestals.

Els principals productors de fusta del món són els EUA, els països escandinaus i Rússia.

LA SILVICULTURA A ESPANYA I CATALUNYA

La superfície forestal espanyola és de 26,3 milions d'hectàrees, una mica més de la meitat del territori. Només 14 milions es poden considerar bosc.

Els principals productes forestals són la fusta i el suro. La seva explotació es dóna al Massís Galaic, Serralada Cantàbrica, Pirineus, Sistema Central i Monts de Toledo.

Els rendiments són inferiors als del nord d’Europa.

Després d’una època de gran retrocés, ara s'incrementa la superfície dels boscos (abandonament zones agrícoles marginals, subvencions UE). El problema és que es genera una massa contínua, disparant-se el perill d'incendis.

S'ha produït un increment de l'explotació del bosc (fusta, suro, ús turístic) per això s'han introduït espècies de creixement ràpid (pi o eucaliptus), que han desplaçat al roure o l'alzina.

Terres abandonades

LA PESCA

Continua sent una activitat extractiva i depredadora, que proporciona entre un 20% i un 30% de les proteïnes animals de la dieta humana. La gran majoria (85%) és la pesca en aigües marines (entre la superfície i 100 m. Profunditat), que és la més important, car és la que produeix més beneficis.

PESCA EN AIGÜES MARINES

Els caladors són zones amb gran abundància de pesca. Es troben en:

- Zones amb plataformes continentals extenses (Mar del Nord, Mar d’Islàndia).

- Zones de trobada de corrents marins càlids i freds (Terranova, Mar del Japó).

- Zones amb corrents freds, on hi ha més plàncton (Sudàfrica).

La costa del Labrador o Atlàntic nord-oest, el mar del Nord o Atlàntic nord-est, el mar del Japó o Pacífic nord-oest, les costes del Perú o Pacífic sud-est.

A nivell mundial, destqaquen:

Les espècies capturades es destinen a diversos usos.

Les més importants són destinades al consum humà (bacallà, sardina, areng, tonyina, anxova, lluç ...).

Altres usos són, per exemple, els pinsos.

A l t r e s r e c u r s o s m a r i n s aprofitats són la sal o les a lgues, dest inades a la indústria química, farmàcia...

S'utilitzen diverses arts de pesca: arrossegament, tir, encerclament, palangre ...

E n e l s p a ï s o s subdesenvolupats es porta a terme una pesca de baixura o costanera, amb tècniques poc avançades.

En els països desenvolupats es dóna la pesca d’altura i una pesca costanera que incorpora els avenços tecnològics que li són útils com per exemple la detecció dels bancs de peix amb el radar.

Els principals tipus de pesca són:

- Pesca de terra (aconsegueix marisc amb la retirada de les marees -ara vivers-).

- Pesca de costa. Es tracta de petites embarcacions que treballen 1 dia i subministra el peix fresc. Utilitza arts com el palangre o les xarxes artesanals.

- Pesca d’altura. És la que es practica lluny de la costa, amb grans embarcacions. És una explotació a gran escala, treballant llargues temporades. Demana una fortíssimes inversions i moltíssima tecnologia (satèl·lit, vaixells factoria...). La producció s'orienta als mercats locals de qualitat o al mercat global.

Comprèn el sector de la indústria de les conserves, dels congelats i la producció de derivats del peix com les farines, els olis i els pinsos.

La pesca marít ima presenta dos grans problemes:

A nivell mundial la flota pesquera és massa gran (potser el doble del que caldria).

La contaminació

La sobreexplotació (la pesca no és una activitat sostenible).

Això provoca l'esgotaments dels caladors i la pèrdua de la biodiversitat

Què caldria fer?

• Establiment de quotes de pesca per regular la quantitat de peix capturat.

• Millorar les arts i les tècniques de pesca.

• Establiment d’aturades tècniques o biològiques que possibilitin la recuperació natural dels bancs de pesca sobreexplotats.

• Promoure el recolzament i la promoció de diferents formes d’aqüicultura tot dedicant recursos a la investigació per a l’acomodació d’espècies salvatges a la cria en captivitat. • La posada en marxa de campanyes publicitàries i de conscienciació ciutadana com ara la de “pequeñines no” o promoció dels avantatges del peix procedent de l’aqüicultura.

Els recursos marins en general són un bé escàs. Cada cop són més valuosos i per aixó cal assegurar-se el control.

No només pels recursos marins (pesca). Cada cop més cal tenir present els recursos minerals.

Això ha obert problemes territorials entre països arreu del món per la qüestió de les aigües jurisdiccionals.

Les aigües jurisdiccionals primer eren 12 milles.

El 1995 però, la Convenció de l’ONU sobre el Dret del Mar decretà l'ampliació a 200 milles (370 Km).

Aquesta situació provocà, per exemple, importants tensions entre Espanya i el Marroc.

L'AQÜICULTURA.

L'aqüicultura consisteix en la cria de peixos en piscifactories (granges).

Cada cop té més importància i alguns la consideren una alternativa a la sobreexplotació.

De fet als països rics ja consumim més peix procedent de piscifactoria que del mar obert.

Les piscifactories produeixen espècies amb bona sortida al mercat, destinades al consum domèstic:

Sembla que en el futur continuarà l'expansió, tot i que cal superar certs problemes.

Truites de riu, orades, llobarro, musclos, ostres....

És sostenible?

LA PESCA A LA UE La pesca té un important pes al sector primari de la UE, sobretot a les zones atlàntiques. La flota de la UE entre les primeres del món.

A partir dels 60’s augmentà el nivell vida, que comportà un augment del consum peix. Això estimulà les captures i la indústria pesquera.

Als 70’s el sector entrà en crisi en alguns països, donat l'augment del preu del combustible i de la normativa de les 200 milles.

Ac tua lmen t l a g ran p reocupac ió és l a sobreexplotació dels caladors.

El 1993 es creà l'IFOP (Instrument Financer d’Orientació de la Pesca), amb la intenció de modernitzar el sector (modernitzar i reduir la flota) i reduir les captures.

S’han reduït les captures, però han augmentat de valor, car són més cares.

En el futur es preveu una nova crisi, que farà reestructurar el sector.

La UE vol mantenir els recursos provinents de la pesca.

- Reducció de les captures - Prohibició de determinades arts de pesca - Creació de l’aturada biològica

- Reducció flota (50%)

Tot i això:

Cada cop hi ha més veus que alerten de la

sobreexplotació dels recursos

pesquers

LA PESCA A ESPANYA I CATALUNYA

A Espanya la distribució de la flota és variada, destacant que el 85% es troba al nord-oest (Galícia) amb ports com els de Vigo o A Corunya.

Els caladors espanyols són pocs (limitats) i es t r o b e n c l a r a m e n t sobreexplotats.

Darrerament es vol potenciar l’aqüicultura, camp en el qual Espanya és una potència mundial (Galícia, Catalunya, València, Canàries...)

Cal sortir a pescar fora, fent front al problema de les 200 m i l l e s ( c a l n e g o c i a r convenis).

Catalunya consumeix molt peix però la mediterrània és una mar relativament pobre, per això s'ha d'importar molt i potenciar l'aqüicultura.

La importància econòmica del sector és escassa (0,25 % PIB). Proporciona sobretot peix fresc.

Actualment es dóna un intent de modernització, tot i que cal controlar la sobreexplotació.

Un altre problema és que la Mediterrània és una mar tancada, molt vulnerable a la contaminació.

L'aqüicultura es troba en expansió, i encara ho serà més en els propers anys. Catalunya és una de les regions més avançades d'Espanya en aquest camp.