Argila 7CERTAMEN ESCOLAR DE NARRATIVA CURTA EN VALENCIÀ 2012-14

Les narracions que s’hi inclouen van obtindre els guardons que s’indiquen dins de la convocatòria anual del Certamen Escolar de Narrativa Curta en Valencià, concedits per l’Ajuntament d’Elx, i van ser atorgats pels jurats següents:- 2012: M. Antònia Velló Vitoria, M. Assumpció Tormo Gonzálvez, M. Lluïsa Lozano Campello, Gaspar Noguera Pérez.- 2013: M. Antònia Velló Vitoria, M. Assumpció Tormo Gonzálvez, M. Lluïsa Lozano Campello, Gaspar Noguera Pérez.- 2014: M. Antònia Velló Vitoria, M. Assumpció Tormo Gonzálvez, Assutzena Sangüesa Aguilar, Gaspar Noguera Pérez.

AUTORS/ES

ESTHER BRAVO CAPILLA, CRISTINA FENOLL RODRÍGUEZ, MARCOS HERNÁNDEZ JUAN, LAURA AMORÓS JUAN, IRENE LINARES ANTOLINOS, ANA GARCÍA BELLOT, ÀLEX MARTÍNEZ SEBASTIÁN, CARLA BROTONS HERNÁNDEZ, SUSANA TRIVIÑO NORTES, PAULA CAMPILLO BARRANCOS, IAGO CUENCA MARTÍ, JOEL FERRÁNDEZ HURTADO, MARTA TORRES ARÁEZ, NOELIA PÉREZ CHECA, JESÚS ALONSO JIMÉNEZ, IRENE BROTONS GÓMEZ, ÁNGELA SERNA CHAVES, ELENA MARTÍNEZ SÁNCHEZ-VALDEPEÑAS, AITANA SOLA RODRÍGUEZ, MALENA MARTÍNEZ ZAFRA, DANIEL RECHE ÁLVAREZ, CARLA BROTONS HERNÁNDEZ, LORENA SÁNCHEZ BOIX, SABRINA GÁLVEZ BOTELLA, SANDRA BLASCO ALEDO, SILVIA COQUILLAT RODRÍGUEZ, ANDREA IBÁÑEZ CARTAGENA, JESÚS ALONSO JIMÉNEZ, MARC COVES SOLA, CAMILA LOAIZA BECERRA.

CANVI CLIMÀTIC(Primer premi Secció –A- 2012)

Esther Bravo Capilla

Hola, sóc Cristina, visc a Madrid, tinc 12 anys i aquesta és la meua història.Me n’havia anat amb el col·legi de viatge de fi de curs a Elx. Ja a l’autobús notava una sensació estranya en l’aire i, encara que ens havien contat que Elx era la ciutat de les palmeres, jo no aconseguia vore-les.Visitàrem el Palau d’Altamira però, en eixir, tot era distint: l’aire no es podia respirar, no hi havia quasi llum i tota la gent anava amb mascareta. Estava tan despistada observant aquell lloc tan estrany que no me’n vaig adonar que la classe ja se n’havia anat. Aleshores, un xiquet se’m va apropar:―Perdona, la teua classe se n’ha anat. Què hi fas, ací?―Eh! Qui ets tu? ―vaig exclamar.―Em dic Robert. I tu?―Jo sóc Cristina. Saps on han anat els meus companys?―No, però si vols et puc ensenyar la ciutat.I així ho va fer. M’ensenyà una ciutat plena de deixalles, envasos i molt contaminada. Pertot arreu trobàvem cartells on posava:

RECOLZEU A CANVI CLIMÀTICEL GOVERNADOR SUPREM

Robert, el meu nou amic, em va dir que Canvi Climàtic era un malvat que s’estava apoderant de la ciutat. Els habitants d’Elx, amb el seu afany de posseir moltes coses (tot el que s’anuncia per la televisió: molta roba, telèfons mòbils...), només pensaven a tenir-ho tot i no a tenir cura de la ciutat. Eixa obsessió era aprofitada per Canvi Climàtic per fer-se poderós, i els seus poders creixien conforme augmentaven el consumisme i els residus. Així que vaig decidir salvar Elx, encara no sabia com, però ho intentaria amb l’ajuda de Robert.―Mira, podem demanar treball a la fàbrica de Canvi Climàtic.Jo intentava tenir un pla, unir les forces per a arribar a la sala de control i apagar el mecanisme que emmagatzema l’obsessió consumista.Robert aprovà el pla i, en aquell mateix moment, el vam posar en marxa.Ens vam apropar a la finestra de treball i, com que hi havia molt pocs treballadors, ens donaren un treball molt adequat per a complir el nostre pla: ens encarregaríem de la neteja de la sala de control.A la nit, quan era el nostre torn de neteja, vam entrar a la sala de control, però per a desactivar el mecanisme calia passar una prova que era com un videojoc. Robert ho va aconseguir en dos minuts. Ara ja sols faltava trobar Canvi Climàtic, però no ens va costar gens. Enfront de l’eixida vam trobar un cartell que tenia una foto del governador apuntant cap a una taula. I quan hi entràrem, sabeu què hi havia? Un gran bassal de magma a sobre del qual surava, en l’aire, el mateix Canvi climàtic que, per cert, era molt més lleig que en la fotografia. Perquè el sobirà caiguera en la lava, calia tirar-se per un pont tirolés i polsar un botó molt gran, de color roig, on posava: “desactivació del conducte del consum”. Jo m’hi vaig tirar, però només en vaig arribar a la meitat. Robert va voler ajudar-me i ell també s’hi va tirar per a

impulsar-me, ho va aconseguir i jo vaig poder polsar el botó immediatament, i el Canvi Climàtic es va fondre en la lava.Així és com Elx es va salvar i els seus habitants despertaren d’una espècie de malson. Ara hi havia llum, l’aire era pur, fresc i s’estava molt bé, i tots començaren a reciclar i respectar el medi ambient.D’aquesta manera és com Robert i jo vam salvar Elx, vam ser amics per sempre i, a més, van fer una estàtua en el nostre honor que està davant del Palau d’Altamira.

LES AVENTURES DEL MÒBIL D’ELENA(Segon premi Secció –A- 2012)Cristina Fenoll Rodríguez

Aquest matí a Elena li abellia molt patinar, però va començar el dia plovent i a la fi va haver d’acompanyar els seus pares a una botiga d’antiguitats on hi havia planejat apropar-se per fer algunes compres.―Vaja rotllo! ―va pensar Elena―. Em portaré el meu mòbil per entretenir-me una estona.I així ho va fer, va agafar el seu telèfon mòbil, es va posar un vestit de mànega llarga perquè feia fred i encara una mica enfadada va sortir de casa amb els seus pares.En arribar a la botiga els tres van estar donant voltes, mirant mobles i altres moltes coses. La botiga era xicoteta, amb parets marrons i el sòl cobert amb una catifa de pell. Al cap d’una estona, els va atendre

una xica anomenada Anna, que els va ensenyar un muntó de coses, però cap no li cridà l’atenció a Elena, per la qual cosa va decidir posar-se a jugar amb el seu mòbil. En un moment donat, va deixar el telèfon recolzat a sobre de l’escriptori per a lligar-se les cordoneres de les seues botes, i va ser en aquest mateix moment que els seus pares la van cridar perquè ja havien acabat de fer les compres. Elena se’n va anar de la botiga sense adonar-se’n que havia deixat el seu “estimat” mòbil oblidat.A última hora de la vesprada, quan la botiga havia tancat i ningú no havia preguntat pel mòbil, aquest va prendre vida i va començar a cridar desesperadament Elena, la seua propietària.―Elena, on ets?Però li van respondre alguns objectes que es trobaven a la botiga: un telèfon antic, una màquina d’escriure i una ploma estilogràfica. El mòbil no sabia qui eren ja que mai no els havia vist abans, per això va decidir presentar-s’hi.―Hola! Jo sóc un mòbil i la meua ama es diu Elena.―Hola! ―va respondre el telèfon antic―. Jo també sóc un telèfon, però el meu cognom no és mòbil, l’únic que sé es que la meua ama era una dona molt important que feia trucades al govern.―Serem família? ―li preguntà el mòbil amb l’esperança que es conegueren i l’ajudara a trobar Elena.―No ho sé!―Ah!, abans que se m’oblide ―va dir el telèfon antic―, els meus amics es diuen màquina d’escriure i ploma estilogràfica, i junts els tres ens podem comunicar amb un muntó de gent.―Jo també puc parlar amb la gent, enviar missatges, reproduir música, connectar-me a internet... ―respongué el mòbil.―Para! Què és el que dius, no et comprenem! ―li van respondre els tres objectes al mateix temps―. I per cert, que fas ací i per què estàs tan espantat?―Veuràs, ara et contaré el que m’ha passat. Resulta que la meua ama, Elena, m’ha deixat oblidat en aquesta botiga.―Així que tu també tens ama? ―va dir la màquina d’escriure―. Jo també la tenia abans de viure en aquesta botiga d’antiguitats, i m’utilitzava per a escriure històries d’aventures.―I jo ―va dir la ploma estilogràfica―. Pertanyia a un rei que sempre signava documents importants.De colp, enmig d’aquesta conversa, el telèfon mòbil va començar a emetre un “pi” “pi” i va dir: “Oh! No! La meua bateria s’està acabant i, si això passa, mai no podré trobar el meu germà, el carregador, i la meua ama Elena.―Ajuda’m, per favor, abans que siga massa tard!―Per descomptat! ―van dir els tres objectes. I tots tres junts van pensar en un pla.Quan per fi van arribar les deu del matí, la botiga va obrir de nou les seues portes i va ser llavors quan el telèfon antic, la màquina d’escriure i la ploma estilogràfica començaren a fer soroll, cadascun de la millor manera que sabia.

―D’on vindrà aquest soroll? ―es va preguntar la dependenta de la botiga.I, sorpresa, va trobar el telèfon mòbil damunt de l’escriptori, tal com se l’havia deixat Elena oblidat. El va agafar i el va guardar esperant que aparegués la seua ama, com així va passar al cap d’una estona, quan va aparéixer per la porta de la botiga Elena amb els seus pares preguntant una mica nerviosa pel mòbil. La dependenta la va tranquil·litzar i li’l va tornar. Elena se’n va anar molt contenta, però molt més content se’n va anar el telèfon mòbil per totes les coses que hi havia aprés aquella nit i, sobretot, pels tres grans amics que havia conegut i amb els qui a partir d’ara intentaria comunicar-se.

L’AMOR A LA PALMERA(Tercer premi Secció –A- 2012)

Marcos Hernández Juan

Aquesta és la història de la meua família. No sé si us agradarà, però he decidit contar-la a través de parts del meu antic diari, perquè ningú oblide que encara que el Palmerar ens sembla fort i immensament gran es pot morir si no ens preocupem, cuidem i valorem el que tenim.Hola! Em dic Lluís i tinc 12 anys. La veritat és que tinc una família bastant petita: mon pare, ma mare i el meu iaio, però som una família molt simpàtica i amb ganes de fer coses per a poder millorar el nostre món.Una vesprada de maig, amb molta calor, mirava per les finestres la bellesa de les palmeres. Vaig sentir una gran tristor al pensar en les llàgrimes del meu iaio, enfront de la nostra gran palmera familiar, que em deien que tenia el morrut roig i que no sabia si se’n podria salvar.Quan era petit, la mare de la meua iaia sempre em contava que un àrab va vindre amb la seua estora voladora carregada de pinyols de dàtil, es va enamorar de la bellesa d’Elx i decidí escampar-hi les llavors per a fer-ne una ciutat meravellosa. Hui, Elx és Patrimoni de la Humanitat per la seua bellesa protegida pel seu immens palmerar.Ara, l’any 2012, ens fa por el futur. Al principi ningú no li donava importància a aquest tema, encara que els ancians del camp avisaren que podria ser perillós. Actualment ja s’ha convertit en un grandíssim problema. El meu iaio i els seus amics diuen que el Palmerar s’acabarà prompte, el morrut està fent el seu treball i les persones no veuen la solució a aquest problema.

Si eixe àrab de qui parlava adés va tindre una gran idea, per què jo no en puc tindre una altra de pareguda? Parlaré amb el meu pare perquè puga dur llavors a un altre lloc on podran créixer i, si en un futur el nostre Palmerar s’acaba, hi haurà un altre lloc on la nostra història continue. Els he contat, a mon pare i al meu iaio, la idea que he tingut, i m’han dit que és boníssima i que hauríem de fer-ho. Mon pare plantejà on podríem dur les llavors i el iaio digué que a la Banya d’Àfrica, on el clima és càlid i amb poques precipitacions, com ací. I així va ser.Hui hem arribat a la Banya d’Àfrica i hem plantat les llavors, hem dit a la gent d’allà com havien de cultivar-les i també li hem posat un nom al lloc: el “Racó d’Elx”. D’aquesta manera, les persones que hi viuen tindran una forma de vida diferent. Ja no morirà tanta gent de fam gràcies a les bellíssimes palmeres i al treball que s’hi ha de fer: cultivar-les, cuidar-les, podar-les, i crear un gran hort de palmeres que no permetrà que el Palmerar d’Elx perda la seua història per sempre.A la Banya d’Àfrica les palmeres creixien amb molta força i sense la plaga del morrut. Amb el temps, se’n van adonar que hi havia un mineral a terra que feia que les larves del morrut es moriren. El meu iaio i alguns científics van fer extraccions d’eixe mineral, el van dissoldre en aigua i van regar totes les palmeres d’Elx durant mesos. Al cap de dos anys van aconseguir véncer el morrut i, al cap de deu, la població de palmeres va augmentar. Al mateix temps, a l’Àfrica, es va inaugurar un parc temàtic ple de palmeres i d’animals de la zona per atraure els milers de turistes que voldran visitar-lo amb les seues famílies. Tothom diu que és com un paradís, on es respecten les plantes i els animals.Hui, dia 28 de febrer de dos mil cinquanta-dos, puc dir que tenim un esplèndid palmerar, gràcies a persones com el meu iaio, els seus amics agricultors i els que van recolzar la nostra idea.L’amor a les palmeres va unir a tots els il·licitans. Així nosaltres ajudem l’Àfrica i l’Àfrica ens ajuda a nosaltres.

H A S H O R I(Primer premi Secció –B- 2012)

Laura Amorós Juan

I davant dels meus ulls vaig veure com per segona vegada ocorria. Fukushima ara era el desert de brossa nuclear, en un segon passà de ser una terra habitable a una de les majors catàstrofes del Japó. Durant més de 200 anys no va tornar a créixer cap planta, cap vida.Vam agafar el cotxe ràpidament, vivíem a 30 km. de la central i els nostres rostres hi veien pànic. La meua dona, Yuma, va començar a accelerar la seua respiració, vaig empassar-me l’alé i vaig començar a parlar:―Què passarà ara amb Azumi? On viurem? Com ens alimentarem?―No ho sé! ―la seua resposta va ser com un colp de puny a la panxa.Una llàgrima va caure pel seu pòmul.Yuma sempre havia estat al meu costat amb un gran somriure dels seus llavis carnosos que no tenien res a veure amb el seu nas tan xicotet i xato. Els seus cabells curts, negres i rebels, amb els seus ulls negres com la foscor que, fins i tot, podies veure la seua personalitat bona i alegre. I ara que no teníem on viure, ni diners, els seus ulls havien canviat la bondat pel temor i l’alegria per la frustració de no poder fer res.―Sols tenim una solució ―va dir Yuma.―No estaràs pensant-ho de veres?Tenia por, por que aquella fóra la nostra única opció.―Ja sé que és dur per a tu, però no tenim altra opció.―Sí, tens raó, anirem a casa de Hiako.Hiako, el meu pare, el mateix que havia maltractat ma mare fins al seu últim dia i m’havia abandonat a mi als 16 anys, no estava en la presó per falta de proves, però jo no en necessitava cap. Era un borratxo, pegava a ma mare, la insultava, l’amenaçava... Per a mi no era un pare, era escòria. Però no teníem una altra opció, ni Yuma ni jo teníem germans, i els pares de Yuma van morir fa anys, però per res del món deixaria el meu fill viure al carrer.Vaig mirar el rellotge, la una i mitja de la matinada. Des de la nostra conversa sobre on anar a viure havien passat ja cinc hores i, per a sorpresa meua, no hi havia ningú per la carretera, semblava que els altres conductors ja l’havien abandonada feia temps. Passava el temps i cada vegada quedava menys per a la meua trobada amb Hiako, estava nerviós i preocupat. Potser havia canviat,

o això volia jo creure. Al cap d’una estona vaig tornar a mirar el rellotge, les dues de la matinada, i en acabant em vaig fixar en una casa, la casa de Hiako. Era vella però encara s’hi podia viure, encara que això era el que menys em preocupava. Quan vaig veure la meua casa, la casa on vaig créixer, em van venir de seguida a la ment els records, bells records. La veritat és que Hiako no sempre havia sigut un borratxo, abans era un bon home, però el temps canvia les persones per a bé i per a mal. Hi vaig entrar, però no hi havia ningú, així que em vaig posar a inspeccionar-la, volia veure com havia canviat. Vaig anar a la meua habitació, era bastant gran per al tamany de la casa i tenia bastants records. A sobre del meu antic escriptori vaig trobar una carta, la vaig obrir i va ser una gran sorpresa: era el testament de Hiako, on deia que ens deixava la casa i uns terrenys. Em va alegrar bastant, però també em plantejava alguna pregunta: havia mort Hiako? Hi havia dues cartes més damunt de l’escriptori: una certificació mèdica de la mort de Hiako per infart, cosa que no m’estranyà ―ja era molt vell―, i una altra que em va deixar bocabadat, en la qual deia:Estimadíssim fill:Sóc un idiota, la beguda m’ha anat matant per dins, em queda poc temps de vida i per això t’escric aquesta carta. Sé que tornaràs a casa tard o d’hora i que la llegiràs. Eres bona persona, no acabes com jo, consumit per la beguda, amargat i soles. Sé que m’ho meresc però, de totes maneres, espere que em perdones, per això et done la casa on podràs viure amb la teua dona i, si arribara el moment, amb el teu fill. També et deixe uns diners per si s’hi ha de fer cap reparació o per a urgències. Per favor, perdona’m.T’estimo. HiakoVaig passar dos dies al cotxe, no dormia, no menjava... Estava tot el dia i tota la nit pensant, fins que Yuma em va traure d’aquell trànsit.―Hashori, he trencat aigües!Vaig pegar un bot i vaig anar corrent on era Yuma. Estava nerviós, però content amb mi mateix. No hi havia hospitals prop de la zona i Yuma va haver de parir a casa, on ara viuríem i cuidaríem de Nahashi.El part va durar poc, però per a mi va durar molt. Quan vaig veure el meu fill, sang de la meua sang, vaig tenir un sentiment que mai no havia tingut, i automàticament vaig perdonar el meu pare.

UN VIOLÍ D’ESPERANCES

(Segon premi Secció –B- 2012)Irene Linares Antolinos

Era de matí i el meu equilibri mai no ha sigut bo al matí. Cada dia, abans d’alçar-me, havia de quedar-me quiet perquè els meus sentits estigueren al cent per cent i, així, no cabrejar el meu amo, no una altra vegada. Feia molt de temps que no el veia enfadat, encara que les darreres setmanes sempre arribava a casa molt seriós, però no en sé la causa ja que només sóc el seu gat.El dia que es va enfadar amb mi va ser quan vaig tombar un got d’aigua. Em va agafar del bescoll i, sense cap mirament, em portà a uns contenidors que eren prop de casa. M’hi va deixar tota la nit. No me’n vaig moure. Estava humit, famolenc i assedegat, pensava que ell no tornaria mai més, però al matí següent va vindre a arreplegar-me. No em va donar de menjar fins al dia següent. Ni tan sols m’atrevia a apropar-m’hi. Sabia que no em volia. Des que va morir la meva ama, tot va canviar: el seu humor, el seu tracte, tot.Recorde quan la meva ama encara estava viva. Amb ella tot era més fàcil. La recorde des que tinc memòria. A la nit, dormia al seu costat, em sentia segur perquè sabia que m’estimava. Després, va conéixer el meu amo, i des del primer moment vaig saber que ell no em volia, però no em feia res perquè la meva ama s’enfadava. Després de l’accident, però, no tenia per què amagar-ho. Cada vegada que feia alguna cosa malament anava al meu darrere intentant agafar-me. Hi havia vegades que no ho aconseguia perquè m’amagava, però les vegades que em trobava els càstigs eren molt severs. Jo crec que ho feia perquè confiava que alguna dia ell podria estimar-me com ho havia fet la meva ama i podria donar-me la calor d’una abraçada.No m’alçaria fins que el mareig no s’anés, però una set horrorosa m’envaí. Amb molta precaució em vaig alçar, semblava que tot anava bé, però de cop i volta les cames em van fer figa, no podia controlar els meus moviments i vaig topar amb una tauleta, amb tan mala sort que la vaig tombar. Eixe dia la fortuna no estava de la meva part, perquè sota la tauleta que acabava de tombar estava el marc de porcellana amb la foto de la meva ama, la que li regalà el meu amo l’últim Nadal que va estar amb nosaltres. Vaig escoltar uns lleugers passos que es dirigien cap a mi, era ell. Notava com la ràbia fluïa per les seves venes. Aleshores, em va agafar i em portà a la cuina. Les seves paraules foren concises: ―Fins ací hem arribat ―va cridar.Va empunyar un ganivet disposat a usar-lo contra mi, em va mirar, els seus ulls eren d’odi, però s’escoltà un soroll, un bri d’esperança en aquest dia tan fosc, era una veïna. Vaig veure la meva única oportunitat d’escapar i, sense pensar-m’ho, saltí per la finestra. No vaig mirar cap enrere, no m’atrevia. Vaig arrencar a córrer sense rumb fix, qualsevol lloc era millor que eixe. Em vaig amagar en un lloc on podia veure la casa, la meva casa. Quan el meu amo se n’adonà que no hi estava, no va moure ni un dit, semblava seré, havia aconseguit el seu propòsit. Vaig córrer tot el que vaig poder i més, no volia tornar-hi, no volia veure mai més la cara a eixe home que, sense cap compassió, em va

deixar a la meva sort. Aleshores vaig comprendre que havia estat patint aquests mesos per a res, perquè ell mai no em voldria com em volia ella, perquè la seua mirada mai em transmetria la bondat que em transmetia la de la meva ama. Els meus ulls es van tancar, potser per cansament, potser no.Era més bé de nit quan em vaig despertar, i tenia fam. Vaig deambular pels carrers a la recerca de menjar. L’estómac em rugia. Vaig trobar en un contenidor algunes deixalles del que havia sigut menjar. Un moviment sota l’ombra del contenidor delatà un segon animal, el seu rostre es divisava en la foscor, era un altre gat i tenia cara de pocs amics. Mentres que ell s’hi apropava, jo en retrocedia, però vaig arribar als límits del contenidor. El meu instint em deia que me n’anés, i això vaig fer. Quan vaig eixir-ne, vaig córrer uns quant metres i, en girar-me, no hi havia ningú, semblava que el gat tenia més interés amb el menjar que amb mi.Els dies passaven, cada vegada menjava menys, estava més brut i tenia més set. Un dia, caminant, vaig anar a parar en un lloc on mai no havia estat, un lloc que mai no hauria pogut imaginar. Hi havia sorra, però no com la del camp, sinó molt més blanca i fina, i aigua, molta aigua. Era com un gran toll on no es podia veure el final. Eixe lloc desprenia una olor captivadora, una olor que mai oblidaré.M’hi vaig estar una estona, rebolcant-me en la sorra i intentant no pensar en res. Però les meves necessitats s’interposaren als meus desitjos, necessitava beure desesperadament. Vaig veure un petit bassal i vaig començar a beure’n aigua, però estava massa salada i no podia suportar-ho. Vaig girar el cap per buscar una altra cosa i vaig veure uns gots de plàstic que estaven plens d’un líquid groguenc, amb escuma i bombolles que, com si foren pardals fugint del seu caçador, anaven cap a la superfície. Tenia molta set i no podia permetre’m rebutjar una altra beguda. La vaig provar i, encara que estava un poc amarga, no semblava gens dolenta. Vaig beure un, dos, tres, fins a quatre gots plens d’aquell líquid escumós.Vaig passar un temps mirant l’horitzó, amb la mirada perduda i el cor buit; de sobte, el meu cap començà a pesar-me molt i les coses em donaven voltes. Sabia que no eren eixos mareigs que em donaven quan m’alçava, això era molt diferent.Estava intentant esbrinar què em passava quan algú se’m va tirar a sobre. Era més o menys de la meva mida. Quan em vaig alçar, m’hi vaig fixar i, fins i tot amb el mareig, vaig poder esbrinar qui era: el gat que em vaig trobar al contenidor i que ara sí que tenia interés en mi.No vaig tenir temps a reaccionar, tot va ser molt ràpid, en un tres i no res el gat estava descarregant tota la seva força sobre mi, i jo no podia fer res, el meu cos no m’obeïa, només em limitava a tancar els ulls quan rebia algun colp, la qual cosa em feia pensar en tots els colps que el meu amo m’havia pegat. Vaig obrir els ulls, vaig intentar fer alguna cosa, reaccionar davant aquella situació, però el mareig i el cansament m’ho impedien. Ja no sentia dolor, ni pensava en eixe gat com si fos el meu amo, pensava en la meva ama i en com estava de bé quan ella hi era, i, a poc a poc, amb els bufits d’aquell gat de fons, els meus ulls es tancaren.

M’és impossible explicar què pensava quan estava inconscient, sobretot perquè ni jo mateix ho sé. Només puc recordar que els meus ulls s’obriren en escoltar una meravellosa melodia i que, quan vaig ser completament conscient, me’n vaig adonar que aquella cançoneta la tocava un home amb un violí, i al seu costat hi havia una dona. Quan van observar que m’havia despertat, les seves cares s’ompliren d’alegria.―Veus, et vaig dir que amb el violí es despertaria ―digué l’home.Vaig mirar als ulls d’eixes persones que em van arreplegar i vaig veure la mateixa lluïssor que als de la meva ama. En eixe mateix moment vaig decidir que no volia anar a cap lloc.

ÀNGEL(Tercer premi Secció –B- 2012)

Ana García Bellot

En els propers dies es compliran tres anys de l’arribada a casa d’un àngel.Sí, dels de veritat, amb aletes, plomes blanques, com els de les estampetes; però aquest angelet és especial, no és tal com ens el pinten: no camina, però li agrada que el porten; no vola, però com si ho fera; no parla, però ens sent i demana que l’estiguem atenent constantment. Aquest angelet va vindre amb un nom concret: Marta.Són tantes coses en tan poc de temps. Tres anys pareixen poc, però ho són tot. Hem passat de l’alegria a la tristor, del riure al plor, de la foscor a la mirada, de la vida a més vida, d’ací a allà, d’altres a nosaltres.Està sent un camí llarg per descobrir que els àngels existeixen. Aquest angelet, amb uns ulls verds profunds, la majoria de les vegades humits, és un poc ploraner.

Dia a dia, amb les seues aletes, ens diu com està: si té fam, set, son... Ens manté alerta, de vegades massa. Cada matí, a les sis i mitja, no deixa que l’abandonem. Els àngels han de ser així?No sé si heu tingut l’oportunitat d’agafar en braços un àngel. Jo tinc la sort de poder fer-ho cada dia, i us puc assegurar que és una experiència única. Diu el meu amic que tenim el cel a casa, que som molt afortunats. Es passa mitja vida entre les estrelles i no ha vist mai cap àngel volar, i nosaltres el tenim al nostre costat.Plora! I com plora! Es riu i et mira, i sempre té la galta preparada perquè li acostes la teva. Necessita sentir-te, que hi estigues a prop. L’angelet s’enutja si la deixes sola, pensa que l’abandones, però t’has de posar al seu costat, sentir les seves aletes fregant-te la cara, llavors els seus preciosos ulls verds tornen a mirar-te.No penses que estem tristos, no, en absolut, pensem que tots els àngels tenen un lloc entre nosaltres, i si et trobes al carrer una persona que et mira fixament, que no parla però que t’ho diu tot, aprofita el dia, acabes d’ensopegar amb un de veritat. Potser demà en veuràs un altre, et done unes pistes: són angelets xica i aquests són alguns dels seus noms: Maria Victòria, Míriam, Paula, Sara... i moltes més.Bé, això que acabe d’escriure és una carta que el meu pare va publicar en un periòdic d’Elx.Molta gent no entenia què significava aquesta carta, però jo sí que ho sabia. Des de petita que a ma casa hi havia un “àngel” com diu mon pare, un àngel que era una xiqueta especial, que no tenia les mateixes coses que jo, però aquesta vinguda de l’àngel a ma casa va ser impressionant.Encara que la meva germana no en parle, em fa un somriure cada dia, sempre té una rialleta per a tu, una mirada... No sé què fa, però té una cosa que em fa feliç. Si jo estic trista, ella riu per consolar-me; si jo estic feliç, ella també. La Marta és un sol. Estic molt contenta de tindre una germaneta així, amb aquestes característiques.Em fa molt ràbia que la gent se la quede mirant. Ma germana porta uns aparells als braços i als peus perquè estiga millor i no tinga tants problemes, i la gent la mira amb cara de pena, cosa que no haurien de fer, perquè ma germana és una xiqueta normal i corrent, però amb altres característiques. Ara bé, a mi tant em fa el que en pense la gent, a mi m’importa el que hi pense jo, i pense que és la millor germana del món.

EL GRAN MAG(Primer premi Secció –A- 2013)

Àlex Martínez Sebastián

Fa molt de temps visqué un xiquet que volia ser mag. Intentava aconseguir com a mínim fer un truc: congelar, cremar o volar, però no li n’eixia cap. Una vegada en el llit, abans de adormir-se, va desitjar ser un mag amb un barret de copa negre i blanc, una jaqueta negra, una camisa blanca i uns pantalons negres. Quan ja estava dormit, somiava amb el gran mag que volia ser. L’endemà, es va despertar amb tot el que havia somiat, fins i tot una vareta. Ara sí que faria màgia!Un dia, de tan content que es va posar, va trencar la vareta; de sobte, sa mare es va convertir en un esborrador amb orelles de drac.―Quin desastre que he provocat! ―va dir el xiquet.El terra es va convertir en farinetes.―Auxili! ―va cridar el xiquet.D’una finestra que va aparéixer, va eixir un donyet superlleig i li va dir que havia d’anar a vore la Fada de les Fades (reina de les fades), i també que havia de travessar la seua porta per anar al bosc encantat.―Jo hi aniré amb tu ―va dir el donyet.Creuant els arbres morts i els rius de la mort, van arribar a l’arbre de les bruixes. Les bruixes li van dir una endevinalla: “Quin és el súmmum d’un perruquer?”―Que se li escape el tren pels pèls ―va contestar el xiquet.―Correcte! ―van dir les bruixes―. Podeu passar a vore la reina de les fades.Es va obrir una porta que va aparéixer i, al fons d’un gran passadís, es va vore la reina de les fades.―Cavaller ―va dir aquesta―, has vingut perquè t’arregle la vareta?―Sí ―va contestar el xiquet.

―Dóna-me-la.Una llum que va aparéixer va arreglar la vareta. El xiquet la va agafar i fent un encanteri va tornar a casa.―Para pim, para pam, que la meua mare siga normal. Piti pim, piti pam, que la terra del meu dormitori siga normal ―va dir el xiquet.En eixe mateix moment en què féu l’encanteri, la seua mare va entrar en el seu dormitori i va sonar el despertador.―Àlex, al col·le ―va dir sa mare.I conte contat, aquest somni s’ha acabat.

MAR BLANCA(Segon premi Secció –A- 2013)Carla Brotons Hernández

―Mmmm... Per on comence? Ah, sí! Hi havia una vegada una xiqueta que es deia Emma, era prima, ni alta ni baixa, tenia els cabells rossos i li agradava molt la música i estar en harmonia amb tothom.Emma vivia al costat de la mar, però no era una mar qualsevol, era la mar blanca. Ella i la seua gossa, Nora, miraven la mar blanca i el cel blau per començar un dia feliç.Un matí, quan van eixir fora, es van quedar bocabadades perquè la mar estava negra i el cel gris.―No pot ser! ―va dir Emma―. Què ha passat?A continuació va córrer cap a la seua casa i, en arribar-hi, li va explicar a sa mare el que havia vist.―Tal vegada la mar està contaminada ―li va dir la mare.―Contaminada?―Sí, contaminada.―I com la podem descontaminar?―La mar es pot descontaminar evitant que hi tiren coses.―D’acord! ―digué finalment Emma.Se’n va anar corrents cap a la seua habitació i va començar a fer un cartell que posava:

Una vegada fet, el va fotocopiar i després el va agafar i el va penjar pels arbres del voltant de la mar. Però la gent continuava tirant coses a la mar, així que prengué la decisió d’anar a les cases dels veïns per anunciar-los que: “demà haureu d’anar a les 17.00 h enfront de la meua casa”.Ja era el gran dia, i també era l’hora en què els veïns havien d’anar a sa casa. Quan hi van arribar, van veure un escenari amb un micròfon al damunt. Emma va eixir, va pujar-hi i va començar a parlar.―Hola, bona vesprada! Us he reunit ací perquè vull dir-vos que no heu de tirar coses a la mar, perquè així s’embruta. A qui no li agrada

Per favor, no tireu

coses a la marNo cal

contaminarGràcies

despertar-se, eixir-ne fora i veure la mar blanca i el cel blau? Amb això està tot dit. Ara vosaltres trieu.Els veïns hi van estar d’acord i, des d’aquell dia, la mar és blanca per sempre.

EL DRAC MENJAPARAULOTES(Tercer premi Secció –A- 2013)

Susana Triviño Nortes

Hi havia una vegada un drac que vivia als afores del poble. El drac, quan tocava la sirena, anava als col·legis, i cada paraulota que escoltava se la menjava.Un dia, quan anava de camí al col·legi, estava tan gros que caminant semblava un terratrèmol, i com ho destrossava tot al seu pas, l’alcalde va prohibir dir paraulotes.Una altra vegada va anar al col·legi, però com que no escoltava paraulotes, no podia menjar-se’n cap, i es quedà més prim que un fil. Aleshores, va haver de menjar fruites, verdures i, de vegades, espagueti.El poble feia pudor, ja que cada vegada que hi venia el drac feia caca. Com que la caca pudia tant, tothom portava mascareta.Un dia, quan el drac estava fent caca, va escoltar la sirena del col·legi i va pensar que potser els xiquets estaven dient paraulotes. El drac se’n va menjar una i estava deliciosa, així que tota la gent del poble i el drac estaven d’acord, a partir d’aquest dia el drac es va convertir en el drac menja paraulotes.I conte contat, conte acabat, i per la xemeneia s’ha esfumat.

LA GRANOTA FELIÇ

(Primer premi Secció –B- 2013)Paula Campillo Barrancos

Granotada és el país de les granotes, d’una gran varietat de granotes: grans, menudes, grosses, primes, callades, xerradores, amables i més amables. Al llarg i a l’ample del seu territori podem veure amb satisfacció la convivència tranquil·la de milers d’aquests animalets.Conten i diuen que a Verdina, un dels pobles més importants de Granotada, vivia la granota més feliç d’aquell poble, una granota a qui li agradava molt la felicitat però, també, una de les cabudes de la societat granotil, que es va enamorar de la felicitat.A Lola la coneixia tothom, era simpàtica i molt bufona, d’eixes que fan glòria veure; no era ni gran ni tampoc menuda, i el seu cos ni gros ni prim; lluïa una pell, sempre ben neta, d’infinites tonalitats verdoses que brillaven d’una manera espectacular, ara una mica, ara més, sempre que els raigs del sol l’acariciaven; els ulls, grans, negres com la nit, rodons i molt espavilats, semblaven dues llunes que ho completen tot amb gran curiositat; els seus salts no eren els que fan les granotes que tots coneixem, en absolut: quan botava, per traslladar-se d’un lloc a un altre, ho feia de manera que semblava una dansa elegant, com les que fan les ballarines de ballet. No ens pot estranyar doncs que, en reiterades ocasions, haguera tingut ofertes serioses de treball com a model en la ciutat; però, a més d’això, també he de dir-vos que Lola era la granota més obstinada i tenaç que hom haja conegut al llarg de la història de totes les granotes del món. Comptava amb un fum de pretendents, uns bons granots que, tot i saber que no tenien cap esperança d’aconseguir la seua estima, estaven disposats a qualsevol hora i en qualsevol moment del dia a fer tot allò que aquesta granoteta els demanara a canvi: un dels seus somriures, un dels seus esguards amables o una estona en companyia seua.―I jo, què voleu que us diga? Encara no puc entendre com una granota com Ina era capaç de passar-se les hores mortes pensant i requetepensant en el seu amor per la felicitat.Cada dia, a trenc d’alba, Lola esperava amb gran impaciència a la porta de sa casa que els raigs del seu estimat despuntaren per l’horitzó, amb la intenció de sentir-lo ben a prop i iniciar la conversa del dia. ―Quina llàstima de criatura! Mireu-la, tan bonica i tan sola! ―recitaven, com una cantilena els veïns i les veïnes en veure-la.―Si em fera cas no perdria el temps amb aquestes bogeries.―Això dic jo! Amb tants granotots temperats que hi ha al poble i ella només mira per la felicitat. Senyor! Senyor! Ina feia com si no els sentira o com si el comentari no anara amb ella però, en realitat, aquelles i altres paraules semblants anaven afeblint-la a poc a poc.Una nit, desvetllada pels comentaris del veïnat, començà a donar-li voltes a la seua situació.

―La gent pensa que sóc una bleda, però demà sense falta tractaré de buscar una solució per a mi i per a la meua estimada felicitat.L’endemà, després de passar-se tota la nit a dues veles, pensant i requetepensant, la granota, quan va veure la felicitat treure el cap, se li encarà de la següent manera:―Saps una cosa? Comence a estar ben farta de tot això. Què penses continuar d’aquesta manera tota la vida? Totes les granotes i granotots que conec poden eixir a passejar amb la seua parella i agafar-se les mans, i també mirar-se als ulls de ben a prop. Tots excepte nosaltres. Ara que, pel que veig, a tu no et sembla importar-te massa, i jo n’estic fins al monyo de veure’t sempre allà dalt tan tranquil·la. És que no penses res per solucionar-ho?La felicitat li va fer un somriure tendre i, amb tota la paciència del món, li contestà:―Però Ineta meua, que hi vols que faça? Dijous passat m’hi vaig apropar una miqueta més del que la prudència que em dóna els anys considera assenyat, i quasi et creme.―Ai, quina veritat que has dit! Mira, mira com em deixares la pell de socarrada, encara em queden un grapat de senyals.―Veus tu, com em dones la raó. La granota va callar en sec en veure la seua careta entristida i intentà animar-la.―Apa, Lola, que les coses són com són i no podem fer res per canviar-les. No veus que no hem de capficar-nos-hi. Hem de buscar solucions raonables i jo en sé d’una.―Ah, sí? Amolla-la, doncs! ―digué la granota amb cara de pomes agres.―Tu, als matins, quan t’aixeques del llit, has d’anar-te’n al camp, allà on estan les roselles que tant ens agraden a tots dos, i em dius les coses que t’han passat des que t’he deixat. Em contes també les coses que has somniat a la nit quan la meua companya, la felicitat, et fa companyia, i m’expliques els teus projectes, les teues il·lusions, que et naixen cada dia, i jo t’escoltaré amb alegria i després et donaré a conéixer tot el que he vist mentre tu dormies, com són els altres llocs que es troben ben lluny d’ací: bonics, moderns, amb tants d’habitants com ací i tan tranquils com nosaltres. Els meus raigs et faran feliç quan vages als rius i a les platges.De sobte, Ina, alçà el cap tot el que va poder, mirà amb una mica de desgana la felicitat i li digué:―Deixa’t de romanços! Aquet tipus de relació que mantenim no té ni cap ni peus. Tu sempre allà dalt i jo sempre allà baix. No! Això no pot continuar així! Hem de buscar altres solucions aviat! Ho entens? ―Però... ―intentà parlar amb la felicitat.―Ni però ni perots! ―tornà a exclamar la nostra amiga Aneta―. Si tu no ets capaç de pensar alguna cosa, ho faré jo.I, abans que la felicitat poguera reaccionar, la granoteta el deixà amb la paraula a la boca.Lola, amb la força excitada, va entrar a casa i després de prendre dues tassetes de til·la per tal de calmar-se, començà a donar-li voltes

i més voltes al seu problema. Havia decidit trobar, fóra com fóra, la manera d’apropar-se al seu estimat.―Hum! ―exclamà―. He d’aconseguir una bona idea perquè, el que és aquesta desmanyotada de felicitat, ja he comprovat de sobra que no sap fer-ne una de bona. Mareta de totes les granotes verdes! Quina pell tan espantosa!Al cap d’una mitja horeta llarga, se’m va ocórrer una idea.―Ja ho tinc! Com no se m’havia ocorregut abans. Crec que he trobat una bona solució ―cridà la granota molt emocionada.Fineta es posà una mena de capa per tapar els senyals que tenia la seua pell i, en una corredissa, o potser millor dir en una botadissa, s’adreçà a casa de l’obrador de foneria del poble.―Bon dia, senyor Joan!―Bon dia, Tineres! Que t’hi has perdut o potser has decidit a aprendre l’ofici? ―li preguntà el senyor Joan, un granotot gran, fort i amb la pell tan fosca com una nit sense lluna.―Ni una cosa ni l’altra ―contestà Lola amb cara de pocs amics―. Vinc a encomanar-li una cosa.―Vinga preciosa, demana per eixa boqueta el que vulgues i jo deixaré el món per a servir-te ―va exclamar Joan.

LES RELÍQUIES DE RISUEL(Segon premi Secció –B- 2013)

Iago Cuenca Martí

Regnes i relíquies: A-Worgos: pólvores màgiques. B-Skeleton: pergamí negre. C-Creu daurada: cinturó greton. D-Moltó blanc:cap de moltó d’or. E-Regne negre: penjoll beryful. F-Dracs: espasa del destí. G-Demons: braçalet de foc.

Protagonistes: Reli, l’aprenent de mag, A-general. Classus Worm, B-general. Eteil, C-heroi. Lerbal rei Juner, D-heroi. Percival rei yresent, E-heroi. Flassus rei Morgan el negre, F-rei. Lerygtersaxcfty, en la llengua dels humans: drac, Servent Carcassone, un home llop, G-rei obscur (dolent). Derlios, general Poluy.

HistòriaPRÒLEG

El rei dels Demon va trobar les relíquies del món místic i va voler utilitzar-les per a esclavitzar a tothom, però els regnes de Risuel es van unir per fer-li front i van guanyar després d’una ferotge batalla. Els regnes van decidir que les relíquies no podien estar juntes perquè eren molt poderoses i que cada regne se’n quedaria una. Uns anys després, el nou rei dels Demon, Derlios, va voler tornar-los a unir, i així és com comença la nostra història...

PRIMERA PARTEl viatge

PresentacióM’anomene Reliston Arcan Dert, però em diuen Reli. Visc amb els meus oncles. Ma mare va morir quan jo vaig nàixer i mon pare va ser un gran cavaller que va desaparéixer en una de les seues missions. Jo, en canvi, volia ser mag, i me’n vaig anar al consell reial de mags del regne del Moltó Blanc. Portava només el necessari: una vareta de roure, un mant de cuir negre, un tractat de màgia i una bossa amb provisions (menjar, aigua, tònic d’heura místic ―un bon tònic, per cert―.). Anava vestit amb una camisa feta de seda de súcula (aranyes gegants pacífiques), uns pantalons de llana de color negre, un parell de botes de cuir i una capa amb caputxa de color blau. Quan em vaig acomiadar dels oncles, ma tia em va dir:―Agafa aquest mapa, era de ton pare.―Gràcies ―li vaig contestar.―La ruta que has de seguir és la de color lila, no vages mai per la verda ―em va dir el meu oncle.I seguint la ruta lila vaig arribar a la primera destinació: les muntanyes fredes.

Viatge a les muntanyes fredes. L’encontre amb els WorgosPortava dos dies caminant quan, de sobte, vaig sentir molt de fred. Havia arribat a les muntanyes. Vaig mirar el mapa i vaig veure un signe que assenyalava la tribu dels Worgos. Hi havia estudiat coses, com que eren mig homes mig bèsties, d’uns dos metres, guerrers molt temuts i uns formidables genets de Dirnos. Vaig pensar: “Doncs la meua ruta passa per la seua aldea. I aquesta és la ruta segura?” Vaig seguir caminant una bona estona quan, de sobte, vaig escoltar un bram esgarrifós: ERA UN DIRNO! Vaig començar a córrer i, quan pensava que estava fora de perill, alguna cosa em va agafar, una mà gèlida i peluda com “glups”, un animal.―Vine amb mi ―em va dir una veu esgarrifosa.―Qui eres? ―vaig dir espantat.―Sóc el general Classus Worm, líder dels Worgos, acompanya’m a la nostra aldea.

L’aldea dels Worgos

Quan hi vaig arribar, em vaig quedar aterrit i bocabadat a la vegada. Hi havia moltíssims homes bèstia: homes tigres, homes llops, homes óssos i el general Classus, una barreja de dos animals: gos i porc senglar.―Què fas ací ―em va dir el general una vegada dins de la tenda.―Estic viatjant pel regne del Moltó Blanc per convertir-me en mag.―Bé! I com et diuen?―Reliston, senyor, però em diuen Reli.―Molt bé! ―va dir―. Prepareu-me la destral i la muntura. T’acompanyaré en el teu viatge. Doneu-li una arma i assigneu-li un Dirno.Jo em vaig estranyar moltíssim, però no li anava a dir que no, naturalment.

Cap al regne del Moltó BlancVaig muntar sobre un Dirno. Ah!, se m’havia oblidat de comentar-ho, els Dirnos són rèptils gegants, i l’arma que m’havien donat era una petita espasa.―Per què m’acompanyes? ―li vaig dir.―A banda de la perillositat del camí, perquè... Supose que ja coneixes la llegenda de les relíquies?―Sí ―li vaig contestar.―Bé ―va continuar―, doncs és certa perquè jo hi vaig estar al seu dia i em vaig quedar bocabadat.―El meu poble es va quedar les pólvores màgiques i últimament estan una mica estranyes, vull portar-les al gran consell del Regne de la Creu Daurada i aquest es troba de camí.Vam seguir cavalcant una bona estona quan, de sobte, vam escoltar un so molest.―Un gegant de gel!I van començar a tirar-nos trossos de gel enormes.El general Classus va cridar: “A l’atac!” i va agafar la gran destral que portava i li va tallar el coll a un dels gegants però, l’altre, li va donar una grapada i el va tirar a terra. Jo vaig agafar la meua vareta màgica i vaig pronunciar un conjur: “Sacubanum Kolpure” , i quan li va arribar al gegant, va explotar. Vaig anar corrents a veure com estava el general: sagnava, i vaig recordar que portava el tònic.―Beu ―li vaig dir.Després d’aquell incident amb els gegants, el general es va recuperar magníficament.Ara ens dirigíem a la pradera solitària: lloc on reposen els Skeletons, una tribu de guerrers que semblen esquelets. Ens vam aturar per menjar alguna cosa, vaig obrir el sarró i li vaig donar un tros de pernil de bou, i jo em vaig menjar unes rodanxes de formatge de cabra. Vam seguir cavalcant i, en això, va eixir de terra un skeleton, i el general va pronunciar unes paraules que no vaig arribar a comprendre. Aleshores, amb un gest, ens va indicar que baixàrem per unes escales que va fer aparéixer. En baixar, vam veure una gran ciutat subterrània. Ens va portar davant del seu senyor.

―Salut E-teil, gran senyor dels skeleton! ―va dir el general.―Salut general Classus Worm, senyor dels worgos! Què hi féu, ací?―Aquest humà va cap al regne del Moltó Blanc, al consell reial de mags, i jo l’acompanye perquè necessite anar al regne de la Creu Daurada, la relíquia que em va ser atorgada es comporta d’una manera estranya.―Sí, jo me n’he adonat que la meua també. Vos hi acompanyaré.―Prepareu la meua destral i la meua muntura ―va cridar.―Vaja, semblen estar de moda, les destrals ―vaig pensar jo.

Les portes del regne de la Creu Daurada―Com et diuen, petit humà? ―em va preguntar l’skeleton.―Reliston, però la gent em coneix per Reli, senyor ―li vaig contestar―. Quina relíquia li va ser atorgada al seu poble?―El pergamí negre, un dels pitjors.―Per què? ―vaig tornar a preguntar.―Que per què! Perquè pot invocar les ànimes antigues.―Que són les ànimes antigues, senyor E-teil.―Són les ànimes del poble mis...―Hem arribat al regne de la Creu Daurada ―ens va interrompre el general Classus.En efecte, tenia una muralla descomunal, una tenda d’armes i armadures, tònics i pocions, una posada, una casa de menjars i, en el centre de la ciutat, la gran fortalesa de la Creu Daurada. Era majestuosa, gegantesca, increïble.―Els de la fortalesa, obriu la porta! ―va cridar el general Classus.―En nom de qui? ―va preguntar el guarda de la porta.―Del poble de Worgos!―I del poble dels Skeleton!Així va ser com ens obriren la porta.

El Gran ConsellEns van dir que lligàrem els Dirnos al costat dels cavalls.―El rei Jurner els rebrà ara mateix ―va dir un ajudant―. Passen per ací.Vam passar a una gran sala plena d’estores i luxoses butaques.―Vaja cursileries hi tenen, ací ―va cridar el general Classus.―Atenció! El gran rei Jurner ―va dir un herald.―Benvinguts, generals, però... qui és aquest jove?―Sóc Reliston, senyor.―I què busques ací Reliston? ―em va preguntar el rei.―Jo res, senyor. Vaig cap al regne del Moltó Blanc, però com que els generals hi venien i m’acompanyen, ací estic senyor ―vaig dir espantat.―D’acord! I vosaltres, què en voleu?―Les relíquies que ens van ser atorgades es comporten de manera estranya.―Sí, en el meu regne també ―va dir el rei.―Passem a la sal del Gran Consell.

―De mags? ―vaig preguntar.―No, xicot, de savis.

La decisióEl Gran Consell de savis el formaven dívuit savis. Tots eren baixets, un poc plenets i amb una llarga barba de color blanc.―Senyors, comencem! ―va dir el que semblava el líder.Vaig veure l’ordre del dia:

1- Lectura de l’acta anterior2- Les relíquies3- La missió

Van llegir l’acta anterior ―res important― i van passar al punt dos: les relíquies.El primer que va parlar va ser el general Classus.―Després del gran desastre, les relíquies tornen a funcionar ―va continuar―, i m’adrece a aquest consell per veure si aclarisc alguna cosa.―Gràcies, però ara escoltarem el general E-teil.―Jo opine el mateix i més sent relíquies bessones.“Bessones”? Aquesta paraula em va deixar intrigat.―Ara vos contaré el que ocorre ―va dir el savi―: Derlios, el nou senyor del poble Demon vol tornar-les a unir i així regnar sobre tot Risuel.―Bé ―va dir, com si res, el savi ―. Passem al punt tres: la missió.―I la vostra missió és... unir tots els pobles i totes les relíquies per poder véncer Derlios.―Quèèèè? ―van cridar els dos generals al mateix temps.―Sí, eixa és la vostra missió.

El cavaller de la Creu DauradaEra ja tard quan van acabar el consell, així que ens vam quedar a sopar i a dormir al palau; però al dia següent, quan vam agafar les muntures, va aparéixer el rei amb un cavaller que portava una bandera amb el signe de la creu daurada.―Aquest és el meu fill Lerbal ―va dir el rei Jurner―, vos acompanyarà en la vostra missió. És fort i valent, i porta una llança amb el nostre emblema: la Creu Daurada, la nostra relíquia, el cinturó greton que inspira confiança. Està armat amb una daga i una espasa, fetes amb metall èlfic, que brillen intensament quan hi ha orcs i altres criatures malignes al servei de Derlios. El seu cavall Llamp és molt ràpid i segur.El cavaller, a més, portava una vestimenta en què predominava el color daurat: armadura, cota i casc eren d’aquest color. Les banyes del casc eren negres com les ratlles de l’armadura. També vestia un pitet de color blanc amb adornaments daurats.―Espere que la missió siga un èxit. Ara, partiu, i bona sort! ―va acabar dient el rei.

Cavalcant

Ens dirigíem cap al regne del Moltó Blanc ―per fi la meua destinació―, però no deixava de pensar en el que vaig escoltar en el gran consell, i vaig preguntar:―Què vol dir que les dues relíquies són bessones?―Vol dir que la màgia de les relíquies no es posa en funcionament si no estan les dues juntes; és a dir, que s’ha de fer un ritual per a posar-les en funcionament, i es fa obrint el pergamí negre i escampant pólvores màgiques mentre lligues el conjur que hi ha escrit, i això invoca les ànimes antigues del poble místic, però mai t’ajudaran a fer una cosa bona ―va respondre el general E-teil.―Aquesta ruta està bloquejada, hem d’agafar-ne una altra ―va dir Lerbal en acabar la intervenció d’E-teil.―Però així ens eixirem de la ruta lila i anirem per la verda, que és perillosa ―vaig dir jo preocupat.―No tenim una altra alternativa, ens hem d’arriscar ―em va contestar.

L’atac dels orcsHavíem de passar la cova de les ànimes perdudes, un forat negre i humit on havien mort moltes persones. Em vaig esgarrifar, aquella cova em feia desconfiar. Els carrers eren estrets i les roques fosques. De cop i sobte, vam escoltar uns tambors, eren els orcs que estaven preparant-se per atacar-nos. Tots van traure les armes i jo la meua petita espasa. Els orcs eren uns éssers fastigosos, anaven nus perquè tenien la pell dura com l’acer, sols els cobria les seues vergonyes un tros de pell d’animal.La batalla va ser violenta i un gran orc, amb un gran arc, em va clavar una fletxa. Aleshores, els meus companys es van enfurismar i Lerbal va poder tallar el cap a l’orc, i així va començar la retirada d’aquestes criatures.Quan vam aconseguir fugir de la cova, se’n van adonar que la meua ferida tenia un color molt estrany, la fletxa estava enverinada. Vaig perdre el sentit, havia mort.

El regne del Moltó Blanc: el xic de gelEscoltava trompetes. Estaríem ja en la terra dels mags?Per fi vaig poder obrir els ulls i me’n vaig adonar que em trobava en un llac de gel. Quan vaig intentar alçar-me, no podia, estava unit al gel. Els meus amics i un mag estaven observant-me atentament. El mag va pronunciar unes paraules i em va fer flotar. Em vaig alçar i vaig eixir del llac. Estava totalment sec i astorat. Vaig preguntar on em trobava i què em passava. ―Jove, et trobes al regne del Moltó Blanc. Estaves mort, però la teua ànima perdurava en el teu cos, així que he pogut tornar-te a la vida mitjançant un ritual de Gwangi, però d’ara endavant et trobaràs canviat i vinculat al gel ―em va respondre el mag.―Com diu? ―vaig demanar molt aterrit.Pensatiu, vaig contemplar la meua imatge en l’aigua. Tenia els cabells blancs, els ulls d’un blau intens i estava molt pàl·lid. Em vaig

tocar, estava molt fred i nu. El mag em va donar una camisa blava i un pantaló marró, i em va estranyar que no em donara sabates. L’explicació era molt clara: els meus peus estaven coberts de gel. Vam entrar en el palau i el rei Yresent, conegut per la seua bondat, em va dir:―Reliston, sabem el motiu de la teua visita, el consell de mags està esperant-te.

El Gran Consell de mags del Moltó BlancEra una sala molt gran, tota feta de cristall. Vaig reconéixer alguns dels metges que s’hi trobaven: Merlí, Gandalf i, com no, el gran savi Cristallus, senyor dels mags, que mirant-me em va dir: “Per què volies veure amb tanta urgència el consell de mags?”―Senyor, vull convertir-me en mag, però ja no sé si serà possible per la meua transformació.―Qualsevol pot ser mag mentre el seu cor siga bondadós. Però vull fer-te una pregunta: per què vas acompanyat per tants herois de Risuel?―Senyor, tenen una missió ―I li la vaig contar.Després d’escoltar-me atentament, es van retirar a una altra sala. Passat un temps, van eixir i Cristallus em va dir: “D’acord, Reliston, el consell ha pres una decisió: si vols convertir-te en mag i formar part d’aquest consell, has d’ajudar els herois a completar la missió”.

El cavaller del Moltó BlancDe sobte va eixir un cavaller vestit amb una capa blava. Portava un casc en el qual la cimera era la relíquia del cap del Moltó d’or que donava velocitat tant a ell com a la seua egua, anomenada Banya. Es presentà amb el nom de Percival i ens va dir que ens acompanyaria en la missió en nom del seu pare, el rei, i del seu regne. La seua armadura estava formada per diverses peces on es barrejaven els colors terra, argent, blanc i blau. Aquests darrers colors estaven també en el seu enorme escut, on un gran i coronat cap de moltó blanc destacava sobre un fons d’un blau intens.

SEGONA PARTLa missió

Cap al regne MorganDesprés de recórrer moltes milles vam arribar al regne negre i, a un dels guàrdies que estava protegint la fortalesa, li vam dir que volíem una audiència amb el seu rei Morgan, el negre.―Salut, gran rei Morgan! ―li va dir Classus quan ens va rebre―. Necessitem que un membre de la seua família s’unisca a la nostra

missió perquè hem de tenir un membre de tots els regnes en la nostra aliança.―Quina missió teniu?―Reunir els regnes i totes les relíquies per véncer Derlios.Després de pensar-hi una bona estona, el rei ens va dir:―Està bé, he decidit que vos acompanyarà el meu fill Flassus, que amb el penjoll beryfull té una força extraordinària. Hi anirà amb el seu cavall Carbó, un dels més ràpids del meu regne.De colp, va entrar-hi Flassus amb una armadura verda obscura, una túnica negra i damunt del casc un elm i una ploma. Vam poder distingir el penjoll en el seu coll, però em va sorprendre que no duguera cap tipus d’arma, només un escut negre amb un drac daurat.―Per què no portes armes? ―li vaig preguntar jo.―Perquè amb la meua força i el meu escut em sobra ―va respondre.Va eixir i va portar Carbó, un cavall negre cobert amb una gualdrapa també de color negre i amb el mateix drac daurat. Em va estranyar molt, però em vaig callar.Ara tornàvem a partir.

El NathagelAnàvem cap a la guarida dels dracs, un temple antic, però Morgan ens va dir que Derlios havia soltat Nathagel, un esperit de l’infern que tenia un enorme cos de llangardaix negre amb un esquelet extern de color fúcsia metàl·lic que li arribava des del pit fins a la cua. Quan alçava els braços, s’obrien unes enormes ales negres de rata penada. Tenia un gran cap de rèptil amb uns ulls, sense parpelles, de color groc, i una boca plena d’enormes dents esmolades. Els peus semblaven les potes d’un ós, però amb les garres cap a fora. Si se’ns apareixia, ho passaríem molt malament.―Per què si el teu és el regne negre teniu un drac daurat pintat en l’escut ―li vaig preguntar a Flassus després de meditar una bona estona.Ell em va contestar que era un drac protector del regne negre, però que això era només una llegenda. I aleshores la terra va tremolar i Lerbal va cridar: “La meua espasa està brillant! Alguna criatura de Derlios s’hi apropa”. En eixe moment van començar a vindre orcs i jo vaig poder veure la criatura que els dirigia: Nathagel.Vam cridar: “A l’atac!”Tots ens vam posar a lluitar contra els orcs, però Nathagel els protegia, així que jo em vaig amagar darrere d’una roca. La batalla era una total matança d’orcs, però nosaltres estàvem ja molt dèbils. Nathagel es va girar cap a mi i em va dir amb una veu estranya: “Moriràs!” Jo vaig començar a córrer, però Nathagel era molt ràpid i em va agafar i va fer un gest amb la intenció de matar-me però, de sobte, el cos de Nathagel va caure a sobre meu i el seu cap estava en terra. Percival li l’havia tallat. Havíem vençut.

El regne dels Dracs

Per fi vam eixir del lloc on ens havien atacat els orcs, i ara anàvem cap a la fortalesa dels dracs, però no seria fàcil entrar-hi.―Ens hi apropem ―va dir el general Classus.Quina por es respirava en l’ambient. Hi havíem arribat. Era una fortalesa en forma de cap de drac. Abans que el general trucara a la porta, vaig preguntar: “Quina relíquia guarden els dracs?”―L’espasa del destí ―va respondre Flassus.El general Classus ens va mirar com dient “preparats”. Tots vam fer un gest d’aprovació i va trucar... Una veu grossa i potent va dir: “Qui sou?”―Som els encarregats d’unir totes les relíquies ―va contestar el general Classus.―Ah, sí? Doncs ho heu de demostrar superant l’enigma dels dracs. Les normes són senzilles. Teniu un intent, si l’endevineu podreu passar-hi, però si no l’endevineu, morireu socarrats.―Vinga, digues-nos-el ―vam dir tots alhora.―”Tan sols tres lletres té però tot el teu pes sosté”.―Què? ―vam dir sorpresos.―Penseu-hi, penseu-hi ―va dir la veu.Tots ens hi vam quedar pensant. Quan ja havia passat una bona estona, jo vaig mirar cap en terra, però l’únic que vaig veure van ser els meus peus de gel. ―Un moment ―vaig dir―, peu té tres lletres i manté tot el meu pes.―Ja ho tinc! ―vaig exclamar.―Estàs segur? Només tens una oportunitat ―va dir la veu.―Sí, sí, és el peu ―vaig dir tremolant.―Ho heu aconseguit.―Sí! ―vam exclamar tots junts.Les portes es van obrir. Podíem passar-hi. Tot estava molt fosc, però una misteriosa figura encaputxada ens va acompanyar fins a una cambra gran i daurada on estaven els dracs, unes criatures magnífiques, on estava Draco, sobirà i senyor dels dracs. Era enorme, d’un color verd obscur, amb unes grans ales, una cua acabada en una maça amb punxes, dues banyes, una cresta transparent que li recorria tot el coll i una armadura daurada i platejada enmig de la qual estava l’adren, una pedra de color blau i roja que simbolitzava una corona.―Espere que el meu serf Carcassone, que és un home llop, us haja guiat bé. Què voleu?―Gran senyor Draco, volem que els dracs s’unisquen a nosaltres i que ens donen la seua relíquia ―vaig dir jo.―No! ―va replicar Draco―. No li donaré la meua relíquia a un desconegut encara que haja resolt l’enigma. FORA D’ACÍ!Però, de sobte, Draco va fer una cara molt estranya en veure l’emblema que portava Flassus.―Qui eres?―Sóc Flassus, el fill de Morgan, el negre.―Això ho canvia tot. Ell va ser el meu millor amic. El drac que tens en el teu escut sóc jo quan era jove. Així és com em vaig convertir en el protector del teu regne.

―Flassus, fica la mà en l’arden ―va dir.Flassus ho va fer i, quan va treure la mà, allà estava la gran i poderosa espasa del destí.―Recordeu una cosa: l’espasa del destí només la pot utilitzar Flassus perquè ha sigut qui l’ha tret de l’arden. El meu fidel Carcassone vos acompanyarà com a membre del meu regne. Quan vulgueu comunicar-vos amb algú de Risuel, Flassus ficarà l’espasa en el terra i es crearà una connexió entre Flassus i la persona amb la qual vulgueu contactar. Bona sort!Per fi anàvem cap a l’última destinació: el mont de foc. El regne de Demon.

La batalla finalNo vam tardar gens a arribar-hi. Torsou, un dels dracs, ens va portar volant i Percival va utilitzar el cap de moltó d’or per donar-li molta velocitat als cavalls i així poder anar a la mateixa velocitat que el drac, el qual ens va deixar i ens va desitjar bona sort.Flassus va dir que necessitàvem un pla. ―Necessitem cridar els nostres regnes perquè ens ajuden ―va dir―, i va treure l’espasa i la va ficar a terra. “A tots els regnes aliats de Risuel, el meu missatge és que de part dels generals: Classus Worm, E-teil, Percival, Lerval, Carcassone i jo, Flassus, acudiu al mont de foc per ajudar-nos contra l’exèrcit de Derlios ―va cridar.Vam esperar i esperar, i quan créiem que no vindrien, una polseguera es va alçar: eren els cavalls i Dirnos al galop.―Han vingut!Tigris, ajudant de Classus, va dir: “Senyor, primer vam dubtar, però després vam decidir unir-nos tots per a véncer l’exèrcit del mont de foc”.―S’han obert les portes del mont de foc! ―va cridar un guerrer de la Creu Daurada―. L’exèrcit de Derlios ens deu haver sentit.Van començar a eixir-ne orcs, drows (elfs dolents que viuen sota terra), búcules (aranyes gegants agressives) i dèmons que capitanejava Poluy, un esperit de l’infern de color blau fosc amb cap de llop, que estava al servei de Derlios.―Necessitem organitzar-nos contra l’exèrcit del mont de foc ―va dir el general Classus.Havíem organitzat una estratègia: la tribu dels Worgos i Carcassone, el servent dels dracs, lluitarien contra els orcs; els Skeleton contra les búcules; els de la Creu Daurada contra els drows; el regne del Moltó Blanc i el regne Negre contra els dèmons; els dracs atacarien per l’aire a l’exèrcit del mont de foc; i jo, m’enfrontaria contra Derlios.―D’acord! ―vam exclamar.Tots es van posar en les seues posicions i els dracs es van enlairar, menys Draco, que m’havia de pujar al cim del mont de foc per enfrontar-me a Derlios. Un guerrer de la tribu dels Worgos va tirar la fletxa, senyal per començar la batalla.Draco em va deixar i va tornar a la batalla.

―Derlios, enfronta’t a mi! ―vaig cridar.Ell hi va aparéixer i em vaig quedar estupefacte. Era més gran que jo, tenia l’aspecte d’un dimoni amb una llarga cua de llangardaix i en la seua monyica esquerra portava el braçalet de foc, la relíquia que va ser atorgada als dèmon. Els dos teníem possibilitats de guanyar. Ell tenia el poder de controlar el foc i jo el gel. ―Guanyaré! ―em va dir mirant-me―. Comencem un combat a mort.Ell, amb el seu poder, va crear una espasa de foc, i jo me’n vaig adonar que l’única arma que tenia era l’espasa i la vareta. La vaig traure i, concentrant-me, la vaig convertir en una gran espasa de gel. Vam començar. Ell era molt fort i jo, gràcies als meus poders, podia aguantar els seus atacs. En un d’aquests atacs, li vaig poder tallar l’avantbraç on tenia el braçalet i va perdre els seus poders de foc. Va caure agenollat, i ja em disposava a tallar-li el cap quan amb la seua cua punxeguda va intentar travessar-me el cos. De sobte, els dos vam quedar convertits en estàtues de gel. Delios, acostumat al foc, es va fondre, i jo, encara que fóra de gel, tenia tots els sentits, però no podia parlar.Tot semblava perdut, però Flassus va aconseguir arribar fins a Poluy, i després d’un ferotge combat, Flassus li va pegar una estocada mortal. Aleshores, va eixir una llum i va acabar amb tot l’exèrcit del mont de foc. Havíem guanyat. Draco havia comunicat a tothom que jo m’havia quedat convertit en estàtua de gel.

La llàgrima de la vidaTots els herois del regne estaven tristos encara que havien guanyat la batalla, perquè m’havia convertit en estàtua de gel. Van decidir que arreplegarien les llàgrimes vessades en una tassa i me les tirarien per damunt com a símbol d’amistat. Quan ho van fer, va eixir una resplendor del meu cos.―Per què esteu tristos si heu guanyat?Tots van cridar al mateix temps: “RELISTON!”, i van descobrir que tornava a ser un humà.

EpílegTots els regnes units van celebrar durant molts dies una festa en honor als herois de Risuel. ―Has de signar aquest pergamí si vols formar part del consell de mags ―em va dir el mag Cristallus.―Signaré ―vaig contestar―, però amb una condició: que tots els herois que han salvat Risuel tinguen el compromís d’estar units contra les forces del mal.―M’agrada la teua proposta. Intentarem que així siga.Ja formava part del Consell de Mags, però aquesta és una altra història.

POMPEIA(Tercer premi Secció –B- 2013)

Joel Ferrández Hurtado

22 d’agost del 79Hola, em dic Claudio, sóc un xiquet de deu anys i visc a Pompeia. El meu pare es diu Glauco. Tinc molts amics. Domine molt bé l’espasa i sóc molt alt. Visc molt còmodament ja que el meu pare és una persona molt rica. Hi ha una cosa a Roma que no em sembla justa, i és que posen els cristians en els amfiteatres perquè els lleons els matem o, també, que manen als gladiadors que lluiten els uns contra els altres. Jo li ho he dit moltes vegades a mon pare, però a ell li fa igual, i em diu que en gaudisca igual que fa ell, que d’això es tracta, de gaudir-ne. Un dia, ja fa uns anys, vaig anar a Roma i vaig veure l’emperador Tito Flavio Sabino Vespasiano, que era amic del meu pare ―em vaig sentir prou important, perquè l’emperador és com un déu i jo el vaig veure com una persona― i vaig parlar amb ell. Ara muntaré a cavall amb el meu pare, i després m’entrenaré amb l’espasa i l’arc. Sóc molt ric, però tinc la vida completament planificada.23 d’agost del 79Hui és un dia molt important per a mi, els meus pares m’havien promés anar al Vesuvi. Ha sigut una excursió molt divertida, m’hi he arrimat, l’he tocat i m’he cremat. Això m’ha sorprés perquè ja hi havia anat feia temps i no m’havia cremat.En tornar de l’excursió he vist el meu millor amic, Marco, que és el fill d’un gladiador que havia sigut un bàrbar, però que ara és un esclau i el fem lluitar. En acabant, me n’he anat a casa per preparar-me ja que hi havia festes. Esta nit tot el món s’ha gitat molt tard, igual que jo.24 d’agost del 79

Encara no sé com puc escriure després dels fets que han ocorregut fa unes hores, però he de començar pel principi: Quan m’he despertat al matí, en mirar el Vesuvi, he vist que sortia molt de fum i he pensat que seria un escapament, com ja havia ocorregut feia uns quants anys. No me n’he preocupat. Després d’estar sortint fum, ha començat a caure una pluja de finíssimes cendres i, de seguida, xicotetes pedres volcàniques, i jo m’he començat a alarmar. Passats uns minuts ha començat a caure pedres d’una certa consideració, i després la ciutat ha quedat envoltada de vapors de sofre que entraven per qualsevol lloc. Jo, tot angoixat i amb molta por, he buscat el meu pare, i ens n’hem anat cap al port on ens esperava un vaixell. Era un infern. Els sostres de les cases queien a terra i els vapors feien quasi impossible respirar. He vist molts cadàvers, sang, gent que s’asfixiava... Quan ja sentia que m’asfixiava jo també, he vist el port, he començat a córrer més ràpidament i m’ha caigut una columna al damunt. No sé quan de temps he estat inconscient però, en despertar-me, he provat d’alçar-me i no he pogut perquè estava atrapat. He estat unes hores senceres cridant a ple pulmó, però ha arribat un moment en què me n’he adonat que ningú no podia ajudar. He provat d’alliberar-me durant molt de temps i, quan pensava que ja no ho aconseguiria, he començat a moure’m. He aconseguit alliberar-me tot just a temps de veure com queia la lava pel volcà, he començat a córrer amb totes les meues forces però la lava corria més ràpid. Quan ja portava uns minuts corrent he començat a cansar-me, però havia de continuar corrent, i quan ja havia perdut tota esperança he vist el meu amic Marco al damunt d’una teulada, i jo també hi he pujat. Pensàvem que estàvem en un lloc segur, però la lava s’ha emportat la casa per davant i ha començat a fondre-la. Marco ha vist un lloc on la lava no havia arribat, els dos hem pensat que de poder ser allà estarem fora de perill i ha sigut una carrera contra el temps, ja que la casa s’enfonsava cada vegada més. Quan estava a punt d’enfonsar-se quasi completament, Marco i jo hem decidit saltar i, encara que estàvem un poc lluny, Marco ha aconseguit eixir-ne il·lés, però jo no hi he pogut saltar tan fort i la lava m’ha tocat la cama, encara sort que només ha estat una ferida. Després de descansar i recompondre’ns una mica, hem anat a un lloc on els cristians tenien un vaixell. Els cristians m’han conegut perquè fa uns anys els havia salvat de morir devorats pels lleons o crucificats i ens han deixat acompanyar-los a Jerusalem, la ciutat santa.28 d’agost del 99Ja sóc un home, visc a Jerusalem, tinc esposa i un fill.Acabe de llegir estos fulls del meu vell diari perquè el meu amic Marco els tenia guardats des de fa vint anys i me’ls ha donat hui. Marco anava a fer un canvi de casa i els hi ha trobat. M’ha recordat tot el que va passar aquell dia d’angoixa i patiment.Fins que no vaig tindre l’edat suficient per a viatjar jo sols, no em vaig atrevir a anar a buscar el meu pare. Va ser un viatge ple de perills i

d’emocions i hi vaig conéixer per primera vegada la que ara és la meua esposa. Però això és una altra història.

SOL(Primer premi Secció –C- 2013)

Marta Torres Aráez

Hola! Em diuen Sol i sóc una nota musical. Visc a Simfonia, una petita ciutat al nord de cap part, en el carrer Beethoven, núm. 2, i vaig a Melodia, l’únic col·legi de la ciutat. Només hi ha dues classes.Un dia, a la classe pràctica, estava molt contenta perquè havia estudiat molt i tenia molt clar quan era el meu moment de sonar. Aleshores, quan em va tocar, la mestra va deixar de dirigir i tothom va callar de sobte. Jo estava molt confusa, no entenia ni gens ni mica què estava passant.―Et trobes malament? ―No ―li vaig contestar jo―. Però cada vegada estava més confusa.―Doncs, aleshores, estàs canviant de to i ja no sones com abans, sones natural i no empastes amb esta melodia; per tant, no pots participar a les classes pràctiques perquè el conjunt sona fatal, t’hauràs de quedar a soles estudiant fins que encontrem una escala on pugues sonar.Tota la classe em mirava amb uns ulls com plats, i jo no sabia què fer, volia que em tragara la terra. ―I ara què faré jo, amb tant com m’agraden les classes pràctiques ―em vaig dir.De camí a casa em sentia molt trista. No tornaria a ser la mateixa que era.―Com ha anat el col·legi? ―em va preguntar la mare només arribar-hi.―Fatal ―vaig contestar mentre tancava la porta de la meua habitació.A soles en el meu llit, em vaig quedar pensant que si no encaixava amb els bemolls ni tampoc amb els sostinguts... amb qui encaixava? I si mai no em transformava en sostingut? I si mai no tornava a les classes pràctiques?―Sol, a sopar!―No tinc fam.―Vine immediatament si no vols que t’agafe de les orelles!―Ja hi vaig. Comence a baixar les escales sense parar de donar-li voltes: “I si no em transforme en sostingut?”―Per què t’ha anat tan malament a l’escola? Què ha passat? ―va preguntar ma mare amb preocupació.―No, res, que ja no sóc bemoll i encara no sóc sostingut. O siga, que no encaixe ni en una classe ni en l’altra, i mentre tots estan divertint-se a les classes pràctiques jo he d’estar en l’aula estudiant a soles.

―No passa res, això és que t’estàs fent major. I ara menja’t les verdures i al llit que demà matines.Jo estava decidida que no aniria a l’escola, però vaig assentir de totes maneres.―Sol, desperta, has d’anar a l’escola.―Jo no vaig!―Com que no, alça’t immediatament!―Que no, que hui tenim quatre hores de pràctiques i si no les he de fer, per a què vols que vaja?Jo estava decidida a no anar-hi però, no sé com, ma mare em va convéncer. Esperant que els meus companys se n’anaren a l’aula de pràctiques, de sobte va irrompre a l’aula un professor que mai no havia vist. Ell em va ajudar molt. Em va explicar que ell també va canviar de to, però que no passava res, i que com era tan particular ara era la nota més tocada de tota la història, i que sempre hi ha una tonalitat en la qual encaixar.L’any següent van entrar-hi molts alumnes nous i quasi tots eren naturals, així que van fer una altra classe on jo encaixava perfectament. Ara estava molt contenta perquè per fi havia trobat el meu lloc.Això prova que ser diferent no és pitjor, sinó simplement que eres diferent, i això no és dolent. I per molt diferent que sigues, sempre hi haurà un lloc per a tu.

AGENT 009(Segon premi Secció –C- 2013)

Noèlia Pérez Checa

Hola! El meu nom és Clara, tinc vuit anys, una meleneta marró i arrissada, els ulls verds i el nas prim, sóc molt tímida i transparent com el meu mateix nom indica, simpàtica i alegre, amb un somriure sempre a la cara, sóc honesta i m’agrada fer feliços els altres.Ara us contaré un secret: sóc una agent secret, una espia, com s’ha dit tota la vida; però tampoc no és ser exactament una espia, perquè jo faig missions i totes eixes coses. Perquè ho entengueu, us contaré una història.Tot va començar la nit del 25 de desembre, el dia de Nadal, quan tota la família estava ja en ma casa: els meus iaios, els meus oncles, els cosins, els nebots, les mascotes, etc., i ningú no sabia que dintre d’aquell cos menut d’una xiqueta de vuit anys, a la seua ombra, s’amagava una agent secret, un dels més pocs coneguts del món. Encara se’m feia estrany que no hagueren sentit parlar de mi. Però, tampoc resultava tan estrany considerant el fet que no teníem televisió, encara que sí que resultava una mica estrany que ningú no els haguera dit res, o potser sí que hi havien sentit dir alguna cosa però no m’havien dit res. El cas era que jo creia que no ho sabien, i no m’equivocava.De sobte, sonà l’alarma del rellotge i vaig anar corrents al bany. Quan l’alarma del rellotge sona, vol dir que hi ha alguna missió, i el nostre superior ens la vol fer saber. Com que el rellotge portava una càmera molt petita, una pantalleta i un micròfon, ens hi podíem comunicar.En aquesta missió el meu company i jo havíem de detindre un fabricant de droga. Em vaig quedar sense alé quan m’ho van dir. Hi havia de ser la nit de Nadal? Justament aquesta nit? Pobre fabricant, no? Ni la nit de Nadal el deixen tranquil... Pobret... El cas és que vaig agafar la meua màquina del temps i els vaig congelar, així ningú no se n’assabentaria de la meua absència. Vaig baixar all carrer i allà estava l’Andreu, l’agent 006, amb el cotxe esperant que baixara. Hi vaig pujar i em va posar al dia de la situació. Després vam parlar de tot, des de la situació laboral fins a les últimes xafarderies, ja que el viatge fins a la centraleta era llarg, i ens vam divertir molt.En arribar-hi, vam baixar del cotxe i vam parlar amb el nostre superior. Ens va enviar al Regne Unit. “Almenys no està tan lluny com aquella vegada que vam anar als Estats Units” ―vaig pensar.De camí, només féiem que menjar i parlar. Ens en vam afartar, de menjar, i ens vam posar al dia de tot. Ens dúiem molt més que bé, érem amics des que teníem tres anys.Quan vam arribar a Edimburg (Escòcia) eren les 23.30 h. Els llums dels carrers i carrerons estaven encesos, però no hi havia molta gent al carrer, només aquella que anava de restaurants amb la família o,

simplement, que havien quedat allà per anar a algun lloc. Vam baixar del cotxe i vam buscar l’adreça que el nostre superior ens n’havia donat. Era l’adreça d’una altra centraleta que hi havia. Allà ens dirien on, com i què havíem de fer.Vam trobar l’adreça, era en un carreró molt estret i fosc, feia por. Vam pitjar el timbre i ens va obrir un home gruixut, amb la pell molt pàl·lida, pocs cabells i el rostre cansat. Tenia els ulls marrons i els pocs cabells que li quedaven eren de color blanc. Era un home que pareixia abandonat i deixat, d’aquests que es passen el dia al sofà veient el futbol. Ens va convidar a passar. Ens va dur per uns corredors molt llargs i adornats de quadres, espills, plantes, etc., fins que vam arribar a una sala d’estar, enorme, on hi havia sofàs, butaques, televisió, etc., totes les comoditats. Ens hi vam asseure. Ens va preguntar si volíem res i vam respondre que no. Ens van dir que esperàrem ―sembla que quan es tracta d’alguna cosa important et deixen en una sala d’estar enorme, perquè l’altra vegada que vam anar a una altra missió ens enviaren a una sala comuna, a la centraleta, plena d’ordinadors i ximpleries. En menys de 10 segons va aparéixer James Bond per la porta i ens va informar ben bé del que ocorria amb el traficant.Havien localitzat un fabricant de droga que residia als afores de la ciutat. Necessitaven la nostra ajuda perquè el traficant era molt llest i perillós, per això ens havien triat a nosaltres, perquè érem els millors agents que hi havia a la nostra agència. El cas és que un home tenia al seu jardí milers de plantes, el consum de les quals estava prohibit per la llei. Primer havíem de trobar l’home, ja que s’havia escapat; després, agafar-lo i detindre’l; i, per últim, desfer-nos de tots aquells vegetals. Sembla fàcil, però no ho va ser en absolut.Vam anar a sa casa i allà hi era. Ens va vore i intentà escapar. De seguida vam saltar per les finestres, sense deixar que isquera del jardí. L’apuntàrem amb les pistoles i va retrocedir unes passes però, de sobte, James Bond cridà: “Rendeix-te!” La resposta del traficant fou curta: “Mai!”, i se’n va anar corrents.Vam tardar setmanes a trobar-lo. Va ser dur, però no ens vam rendir. Quan el trobàrem, estava a Itàlia. El vam localitzar, ja no recorde com ni de quina manera, però ho vam fer. Ens el vam endur i trobàrem el seu amagatall. Ens vam ocupar personalment de la droga i ens en desférem.Camí a casa no ens vam avorrir gens, perquè vam anar a un centre comercial i a moltes tendes: de gelats, d’armes ―el meu revòlver s’havia trencat―, d’hamburgueses ―ens en vam dur, de menjar, per al viatge―, de roba... i a molts llocs més.Vaig tornar amb tantíssimes bosses que l’Andreu em va haver d’ajudar, ja que no podia ni caminar, i vam haver de pujar a ma casa carregats de bosses dues vegades.Quan vaig pujar per segona vegada al pis, l’Andreu se’n va anar. Vaig tornar a posar en marxa el temps i vaig anar al menjador on eren

31, Hill Street.Ensenyar açò al porterPreguntar per James Bond

Signat.

tots. Em vaig posar a parlar amb les meues ties, i el meu pare em va mirar i em va preguntar on havia anat. La meua resposta fou: “Pare, tenia fam”.

DINS DE L’ESPILL(Tercer premi Secció –C- 2013)

Jesús Alonso Jiménez

No ens n’adonem o no volem adonar-nos-en que en cadascuna de les llars viuen dues famílies, l’una en un lloc de l’espill i l’altra en l’altre lloc. Però, quina és la vertadera?Tots els dies podem veure els integrants de la família dins de l’espill, són igual a nosaltres i fan el mateix, no els podem sorprendre.Si ens aboquem amb prudència a l’espill per tal de veure’ls, sense que ens imiten, no ho aconseguirem, ells sempre estan guaitant darrere per fer el mateix que nosaltres. O som nosaltres qui estem guaitant per fer el mateix que fan ells?Us heu preguntat si cada vegada que nosaltres ens apropem a poc a poc a l’espill, amb cura perquè no ens vegen, és perquè també el nostre doble té dubtes de nosaltres?Qui són els usurpadors, ells o nosaltres?

La veritat és que no sabem quina família n’està fora o dins, cadascuna se’n sentirà protagonista.Joan era un xic com la resta de xics: anava a escola, jugava amb els seus companys, de vegades es barallava, estudiava, feia els deures..., però tenia un pànic incontrolable als espills. Darrere de l’espill hi havia un món paral·lel i semblant al seu. Tenia por als personatges de l’altre lloc, fins i tot, al seu, perquè sempre que intentava sorprendre’l veia l’ull de l’altre com si no tinguera res millor a fer que vigilar-lo i vestir-se com ell. I la resta del temps que no estava davant d’un espill, que estaria fent el seu doble?―El mateix que jo ―suposava Joan.Era com un malson.―I si el personatge paregut a mi isquera de l’espill? ―va preguntar-se el Joan.―Les coses que fa dies que no trobe, me les haurà agafat el meu doble mentre que jo no sóc a casa?Un dia de neteja, sa mare li havia encarregat agranar el sòl. Joan estava agranant però, en passar al rebedor on havia un gran espill que arribava des del terra fins al sostre, s’hi va posar d’esquena per tal de no veure la seua imatge reflectida.―Estarà fent el mateix que jo ara que estic d’esquena o estarà mirant-me? ―es preguntava. De sobte, es va girar cap a l’espill per tal de sorprendre’l, però l’altre va fer el mateix amb igual rapidesa. En passar una estona, va mirar de reüll el seu doble, però aquest també l’estava vigilant, i arribà un moment en què va sentir por.Aquells pensaments estaven calfant el cap del Joan, però ell va seguir agranant el sòl. La feina estava fent-se llarga, tan llarga que tenia la sensació d’estar agranant el mateix que ja havia agranat abans. De colp i volta va sentir que sa mare el cridava des de la cuina, i una barreja d’alegria i tranquil·litat va omplir el seu cor.―De seguida vaig, mamà! ―va dir―, i isqué cap a la cuina amb la rapidesa d’una llebre perseguida per un llebrer, i deixà caure la granera al sòl.En arribar-hi es va quedar bocabadat, sa mare estava parlant-li, però no a ell, estava parlant a un altre com ell.―L’usurpador va travessar l’espill ―va pensar el Joan tremolós―, i fent un gran esforç per no cridar, es va amagar darrere del sofà on va passar tot el dia per tal de no ser descobert, veient i escoltant com l’usurpador feia el seu paper a la perfecció, era el doble perfecte.―Mamà, per què hi ha dues graneres iguals al rebedor? ―va escoltar el Joan que deia el seu doble des de darrere del sofà.―No ho sé, fill meu, de segur que en vaig comprar dues l’altre dia al centre comercial, deixa-les en el racó de la cuina amb la resta de coses de neteja ―va contestar-li la mare.―Aquest usurpador ha travessat l’espill amb la granera en la mà i l’ha deixat a ma casa, per això n’hi ha dues, i la bleda de ma mare creu que n’ha comprat dues ―va pensar el Joan des del seu amagatall.

―De segur que ha travessat l’espill abans de cridar-me ma mare des de la cuina sense que jo l’haja vist i, en arribar jo, ell ja estava en la cuina ―tornà a pensar el Joan―. I aquesta barreja de pensaments estava marejant-lo més del compte.Ara havia de pensar una idea per a tornar el seu usurpador a l’altre lloc de l’espill.Aprofitant l’ocasió que el Joan usurpador estava bocabadat mirant l’espill on buscava la seua imatge que no trobava, el Joan li va donar una empenta que el va fer travessar l’espill cap a l’altre lloc.―Vés-te’n a casa i no tornes mai més! ―li va dir mentre l’empentava.El Joan es va sentir millor que abans, es va relaxar pensant que havia tornat l’usurpador a sa casa.En tornar a la seua habitació se sentia marejat, va obrir la porta amb dificultat i va entrar-hi. De seguida se’n va adonar que alguna cosa estranya ocorria, tot estava a l’inrevés. Una descàrrega elèctrica va recórrer tota la seua esquena eriçant-li els cabells. Es trobava a l’altre costat de l’espill. Quina desesperació! ―Com eixiré d’ací? ―va dir.―He empentat l’usurpador a ma casa i ara jo sóc l’usurpador d’aquesta casa.Ràpidament anà cap a l’espill del rebedor, el va colpejar i va cridar com un boig demanant a la seua imatge que tornara, que ell també volia tornar. Però sabeu què s’hi va trobar? Doncs la seua imatge fent el mateix que ell i, per tant, ningú no deixava a l’altre passar al seu lloc. Els dos usurpadors se’n van adonar de la seua situació i van comprendre que haurien d’aprendre moltes coses noves, com ara acostumar-se a utilitzar l’altra mà per a fer les coses, escriure a l’inrevés, llegir a l’inrevés, les noves normes de circulació...Am el transcórrer del temps els dos, Joan i Joan, se’n van adonar que fa el mateix viure en un lloc o en l’altre. Ja no en volien tornar, ja havien aprés a viure en un dels mons i ara, en la maduresa, no tenien intenció de tornar a aprendre les coses de l’altre món on tot estava a l’inrevés.El que van aprendre és que mai s’han d’apropar d’esquena i distrets a un gran espill que estiga a nivell del sòl.De segur que hi ha moltes persones entre nosaltres que mantenen el secret i no diuen res...

DOS ENAMORADES I UN MATEIX DESTÍ(Primer premi Secció –D- 2013)

Irene Brotons Gómez

Tot comença en un d’eixos dies ennuvolats, si més no t’ho esperes quan ja res té sentit.Em vaig alçar pensant que seria un altre d’eixos dissabtes en què a mitjan vesprada tindria ganes de tornar a ma casa, però no va ser així. Va començar la vesprada, com sempre, amb els mateixos amics, els mateixos llocs. Eixe dia havia vingut algú més, però no vaig arribar a pensar que es convertiria en el meu amor.Diguérem de fer una volta. Ens hi presentaren. Un hola, que tal! I vam començar a parlar. Mentres ella em parlava, jo només pensava que volia anar-me’n, pensava que què feia allí, pensava que estava massa cansada de la rutina de tots els dies... Vam començar a parlar i a parlar i se’m va passar la vesprada volant, i no volia que acabara mai. Aviat sabíem la vida l’una de l’altra. Sense quasi adonar-me’n, havia conegut la persona que sempre voldria tindre al meu costat.Des del dia en què ens vam conéixer, no havíem deixat de parlar-ne cap. Tampoc deixava de pensar en ella ni un sol moment. En poc de temps ens havíem convertit no en amigues, sinó en germanes. Tot al seu costat era diferent, tot era massa especial. Tenia por, por de dir-li tot el que sentia, per si de cas ella no sentia el mateix que jo. Però, vaig agafar forces, vaig anar i li vaig dir: ―Noemí, vull una vida amb tu. Tu vols una vida amb mi? En eixe moment, em va abraçar i em va dir: ―Ho dubtes? Eixe dia, més que mai, vaig ser la persona més feliç del món. En acomiadar-nos, ens vam fer un bes. Estàvem juntes, l’una al costat de l’altra, amb un somriure d’enamorats. Va passar el temps i cada dia estàvem millor, cada dia la veia més perfecta, més preciosa, cada dia me n’adonava més que la volia tindre al meu costat tota la vida. No hi ha cap dia que m’alce sense el seu Bon dia!, o que em gite sense el seu Bona nit! Em protegix, em fa sentir especial; però, sobretot, em fa feliç, em fa pensar que els amors de pel·lícules existixen.

Des d’eixe moment, des del moment que començàrem a eixir juntes, tot ha canviat massa: la gent, els comentaris, els insults... Però tot això val pena per estar amb la persona a qui estime. De vegades, has de fer-li front a la vida, a la gent, al destí..., i dir: ―Jo vull això i em fa igual la resta de coses.És cert que estar amb una persona del mateix sexe que tu té les seues conseqüències, però si poguera canviar tot això, si poguera, ho faria, canviar totes eixes coses que fan que l’amor entre persones del mateix sexe no siga possible per persones que et deixen ser feliç, feliç a la teua manera, com tu vullgues.L’amor és per a tothom.

MARA(Segon premi Secció –D- 2013)

Ángela Serna Chaves

Estava davant de la porta del cementeri del poble, com acostumava a fer tots els matins de diumenge, i més en les festes de Nadal, que estava cansada de les reunions i dels sopars familiars.Sabia que el cementeri, a eixes hores, estava tancat, però era des de l’únic lloc del poble des d’on es podien apreciar les vistes de la immensa mar que en teníem tan a prop.Estava recolzada en una tàpia del cementeri, entretinguda mirant els pardalets que revolotejaven sobre les copes dels arbres que havien a la vora de la immensa mar blava, quan vaig escoltar una veu que em resultava molt familiar, una veu que provenia de l’altre costat de la tàpia on jo era. Vaig posar més atenció, per veure si podia descobrir l’enigma que envaïa el meu cap en eixos moments. Era una espècie de melodia fúnebre que provenia d’una xica, una xica que jo coneixia molt bé... Era la veu de la meua germana.―Però, què vol dir això? ―em vaig preguntar en veu alta per intentar amagar la meua por―. Que hi ha algú? ―vaig cridar.En eixe moment, la remor del vent que bufava eixe matí fou l’única resposta que vaig rebre. Confusa, vaig tornar a casa per intentar calmar-me i poder tornar a la vesprada, o l’endemà, més decidida.A la nit, després del sopar, vaig pujar a la meua habitació per estar sola. No volia estar amb la meua família massa temps perquè sabia que, a la mínima ocasió, portarien a col·lació el mateix tema de sempre: la mort de la meua germana. Una vegada en la meua habitació, el propòsit que m’havia fet de no pensar en la mort de la meua germana se’n va anar en orris, perquè el que havia succeït eixe mateix matí feia que pel meu cap passara una vegada i una altra la imatge de la meua germana i el dia del seu accident, i recordara tot el que hi havia passat. Esgotada per les llargues hores que vaig passar plorant, vaig acabar rendida al son.Eixa nit va ser la primera nit que vaig tornar a tindre el mateix malson de feia un any, quan la meua germana va morir. Un solejat diumenge d’estiu al matí, després del desdejuni, jo li ho havia proposat: “T’abellix anar a fer una volta amb la moto? Mara em va mirar aterrida, encara que en la seua cara també es podien observar algunes pinzellades d’entusiasme. Tenia tantes ganes com jo de muntar en la nova Kawasaki del pare.―Saps perfectament que al pare no li agradarà que hi fem una volta. A més, no tenim edat encara per a dur eixa moto.―Ningú ens hi veurà, serà una volta prop de casa, per ací ja saps que no passa ningú. A més, és molt senzilla de conduir, no ens hi passarà res.Això va paréixer convéncer Mara i, al cap de poc, eixíem totes dues amb la moto del pare. Uns cinquanta metres més endavant de casa nostra, com que no solien haver-hi molts cotxes, vaig posar la moto a 120km/h. Em sentia l’ama de la carretera. Llavors, va arribar la fi: un cotxe ens va atropellar. Jo em vaig despertar atordida, sense poder moure’m molt, mentres em pujaven a l’ambulància.―Mara! On està Mara? ―vaig preguntar.

No en vaig obtindre resposta.La mort de la meua germana va ser la fi de la meua existència tal com l’havia dut fins ara. Encara que els meus coneguts intentaven que tot continuara igual, jo no podia seguir igual com abans que passara tot. La meua vida havia fet un gir des d’aquell matí de diumenge. A partir d’eixe moment m’havia convertit en un mort vivent, i funcionava per pura inèrcia. Anava a l’institut i en tornava sense relacionar-me amb ningú, i interactuava només quan era imprescindible. Em vaig allunyar dels meus amics. Quan no estudiava, passava el temps escoltant música en el meu mp3 i llegint: m’agradaven les novel·les gòtiques, les visions d’ultratomba de ments turmentades i els poemes d’amor no correspost.Mesos després del meu episodi a les portes del cementeri, vaig escapar de l’institut per poder anar al cementeri sota la daurada llum del crepuscle. Vaig enfilar la costera que es dirigia al cementeri i, al cap de poc, unes volves de neu van començar a caure suament, i vaig començar a disminuir el meu pas per poder disfrutar de tan fabulós espectacle. Quan hi vaig arribar, em vaig dedicar a vagar pels freds carrers llegint cada epígraf que s’encreuava amb els meus ulls. Vaig arribar a la làpida de la meua germana i em vaig reclinar per descansar un poc les cames. Vaig traure un xicotet llibre amb tapes de cuiro negre que Mara m’havia regalat el mateix any de la seua mort i vaig començar a llegir totes les poesies que el llibre contenia. Mentre llegia, al so de la música del meu mp3, hi va aparéixer un grup de jóvens més o menys de la meua edat, format per dues xiques i un xic, tots amb el cutis pàl·lid i el llavis pintats d’un color fosc paregut al color de la sang, embolicats en llargues túniques negres. El meu primer pensament va ser eixir-ne corrents, però estava tan sorpresa que a penes podia moure els llavis per a proferir tan sols un silenciós alarit. Abans que jo em reposara de la meua sorpresa, una de les xiques, la del cabell negre, va ser la primera a parlar: ―Vés-te’n i no li digues a ningú que ens has vist! Si no ho fas així, ho pagaràs car!En comptes d’espantar-me i eixir-ne corrents, alguna cosa es va despertar dintre meu i vaig traure tota la meua fúria contra aquests jóvens: ―Aneu-vos-en vosaltres, manyacos! Vinc a este cementeri des de molt abans que vosaltres sabéreu de la seua existència.Les meues paraules suposaven un desafiament al grup de jóvens, i l’únic xic del grup, un xic llarguerut, amb el cabell negre, llis i ulls negres com el carbó, va fer un pas endavant per a intimidar-me i fer-me callar. Em vaig abalançar a sobre encara sabent que podria amb mi sense a penes realitzar cap esforç. Uns segons més tard, tots dos rodolàvem sobre la neu.―Si no deixes Christian te les veuràs amb nosaltres ―va dir una xica del grup.El meu oponent, ara, em tenia a la seua mercè, però no va fer res, només va afegir: ―Eres valenta.Cansada de suportar aquells xics, em vaig sacsar la neu de la meua jaqueta i vaig dir que me n’anava. Però la xica que havia parlat adés, Alèxia, em va dir que m’esperara.

―És una pena ―va dir Alèxia―, començaves a caure’m bé.―Deixeu-la en pau ―va intervindre Christian.Les dues xiques el miraren sense saber molt bé com respondre-hi. L’única xica de qui encara no sabia el nom es va presentar: ―Sóc Tamara. Perdona per haver-te cridat abans.Alèxia em va oferir entrar en el seu grup i jo, un poc espantada al principi, li vaig dir que sí―Has dormit alguna vegada en un cementeri? ―em va preguntar Alèxia.―No.―Eixa és la prova, si vols pertànyer al nostre grup, que has de passar aquesta nit.―Tu sola ―va interrompre Christian―. Si passes la prova et recompensaré del nostre xicotet conflicte.Els tres van desaparéixer després per la tàpia de dos metres, perquè la porta feia estona que l’havien tancat. Era de nit, havia passat el dia sencer en el cementeri i no me n’havia adonat.Vaig anar a casa per preparar-me per a la llarga nit que m’esperava i, mentres que em preparava unes quantes coses en la motxilla, estava espantada. L’única cosa bona que tindria aquella festa de pijames en soledat en el cementeri és que la passaria amb la meua estimada Mara. Això em consolava. Vaig superar la prova sense cap problema i quan, al matí següent, em vaig reunir amb el grup, em van preguntar sobre tots els detalls del que hi havia ocorregut, així que hi vaig començar el meu xicotet relat: “No sé molt de temps va durar la meua becada, però tenia la sensació d’haver vagat hores entre l’insomni i el son quan una espècie de xiulets em van despertar. Primer vaig pensar que es tractava d’insectes i vaig amagar el cap davall la manta que m’havia preparat hores abans; però, en pensar-ho detingudament, me’n vaig adonar que els sons conformaven un xicotet diàleg format entre estranyes criatures. En despertar-me, se’m va gelar la sang, el cementeri s’havia il·luminat amb elegants flamarades que partien del sòl. Focs fatus. Segons sembla són producte de les sals de calci dels ossos, que s’encenen com un fòsfor en descompondre’s; no obstant això, aquelles flames tenien un comportament massa humà per a ser simples reaccions químiques. El ball de les flames es va prolongar uns quants minuts i després vaig poder veure com formaven una figura humana, una figura que jo coneixia ben bé: Mara ―en aquest tram de la història es van quedar tots tres estranyats perquè no sabien qui era Mara, i els vaig haver d’explicar que era la meua germana i que havia mort per culpa meua. Que ella era la raó per la qual em van trobar eixe matí al cementeri reclinada sobre la seua tomba―. Mara se m’acostava cautelosament i jo, atemorida per semblant espectacle de foc, me’n vaig allunyar i em vaig amagar darrere de la seua làpida, cosa que no va semblar importar-li perquè va seguir acostant-se’m fins que li va semblar prou per començar a parlar-me: ―No tingues por, eres massa valenta per a espantar-te’n.

D’alguna manera vaig aconseguir tranquil·litzar-me i em vaig armar de valor. ―Vaig creure escoltar algú diumenge passat. Eres tu? ―li vaig preguntar.―Sí, necessitava parlar amb tu, però vas fugir, vas eixir corrents ―va dir amb veu afligida―, encara que no et culpe, jo hauria fet el mateix que tu, ja saps que era molt poregosa. ―Sí ―vaig contestar rient i plorant a la vegada―. De què volies que parlàrem, germana.―De tu. No vull que patisques com has patit fins ara per culpa meua.―Això no puc evitar-ho, no deixe de pensar que vaig ser una estúpida proposant-te de fer una volta amb la moto. Va ser una borinotada. ―No has de culpar-te’n, jo tampoc vaig dir que no i no vaig fer res per llevar-te eixa idea del cap.―T’he perdut per una borinotada. Ho he perdut tot. No aconseguisc alçar cap des d’aquell maleït diumenge ―vaig dir cansada de viure.―I és per això pel que he vingut a parlar amb tu, perquè tu ets viva i et mereixes viure la vida. La meua mort ja no té solució i jo sóc feliç on sóc, de veres ―va dir amb un somriure dibuixat en la seua cara de foc.―Eres tu qui ajudava a totes les persones que podies, no jo. Jo era qui pensava més a ser independent, més discreta... Tu eres millor que jo.―NO DIGUES AIXÒ MAI! ―em va cridar Mara―. Les dos érem diferents, però cap de les dues millor que l’altra i, per suposat, tu no eres pitjor que jo. Germana, et vull molt i no vull que patisques. Per favor, escolta’m! Estic morta, això és cert, però això no vol dir que tu hages de tancar-te en un àtic amb un llibre vell de poemes i un reproductor de música pensant en eixe dia i demanant perdó a uns pares que no escolten res.―Demanar perdó és el mínim que puc fer, crec que és el més just.―Jo no vull que em demanes perdó, no t’he de perdonar res. La meua vida va acabar aquell matí, no vaig sentir dolor, tot va ser molt ràpid.―Mara, et trobe a faltar ―vaig trencar a plorar―. Dis-me què puc fer per tu, per favor.―L’únic que pots fer per mi ara és anar a buscar eixe grupet que t’espera fora del cementeri i ser feliç a partir d’ara. Hi ha una persona que et vol i tu et mereixes ser feliç disfrutant de l’amor.―T’equivoques, no hi ha ningú, ningú s’interessa per mi.”En este punt de la narració vaig deixar de contar el que m’havia passat, i ningú em va preguntar com continuava, van respectar el meu silenci sobre la resta de la història desconeguda.En acabant, em van convidar a anar a un bar que hi havia prop del cementeri. Em van incloure en l’Orde dels pàl·lids, que és com anomenaven el seu grup. Quan vam arribar al bar, vaig apartar Christian i li vaig contar la resta de la història.―Christian, crec que hauries de saber la resta de la història i dir-me que n’opines. La meua germana em va dir: ―Mai m’equivoque, s’anomena Christian i l’acabes de conéixer, però l’instant que heu compartit ha sigut suficient per robar-li el cor. A més, tu també has sentit alguna cosa per ell i, quan has anat a casa, pensaves en tots dos: en ell i en mi. T’ho mereixes. Dis-li el que sents i sigues feliç.

Christian es va quedar atònit uns instants, i després va començar a moure els llavis.―És cert? Sents alguna cosa per mi?―La veritat és que la meua germana sempre ha sabut quan he estat enamorada d’un xic només de mirar-me, i esta vegada tampoc no s’ha equivocat ―vaig dir ruborosa―. I tu, és cert el que m’ha dit? Entendré perfectament que no hi sentes res.―La veritat és que des d’este matí que ens hem vist, no deixe de pensar-hi, en tu. T’has fet l’ama dels meus pensaments.Vaig decidir fer-li cas a la meua germana i vaig intentar ser feliç amb els meus nous amics i amb Christian, encara que Mara i aquell matí de diumenge sempre estan presents en un lloc dels meus pensaments.

PRINCESES(Tercer premi Secció –D- 2013)

Elena Martínez Sánchez-Valdepeñas

Les parets del bany van començar a tancar-se sobre el meu, pràcticament, esquelètic cos. Vaig clavar els meus genolls davant del vàter, vaig arreplegar el meu cabell amb una goma i, amb la primera arcada, va començar el joc.Allò dolia tant com m’agradava, era una sensació un tant estranya perquè sentia com la soledat m’abraçava mentres les meues idees de perfecció s’acostaven, per fi, per a invitar-me a ser una d’elles, necessitava ser una d’elles.El buit en el meu estómac i l’acidesa de la meua boca va ser el que em va fer pensar, d’una banda, que era suficient, però suficient no arriba a ser-ho mai del tot. Mentres abaixava la tapa, un sospir d’intranquil·litat i satisfacció eixia en aquells instants de mi alhora que un profund i sec silenci s’apoderava de l’habitació. Aquell instant va durar poc perquè van escapar intranquil·les mil llàgrimes, desitjant cridar, però sense dir paraula, el miserable que em sentia en eixos moments.Podia sonar estrany, però eixes veus del meu cap van intentar matar-me. És clar que no estava bé, però tampoc estava malament del tot. Jo era conscient que no podria contar-ho, que això t’atrapa i no et deixa escapar, com si et lligaren en una cadira amb grans i pesades cadenes i no haguera forma d’escapar, que estrenyen tant que a penes es pot respirar.Em vaig incorporar novament del sòl, estire la cadena i, evitant trobar-me amb el meu reflex en l’espill, vaig fer cap a la meua habitació, endolle la pantalla i vaig tornar al seu bloc, al bloc d’Anna i

Mia, les úniques que en aquells moments em podien entendre, les úniques que em van fer comprendre la frase “Mai ningú va dir que ser princesa fóra fàcil”. Observe unes quantes fotos, per fer-li entendre a la meua única part del cervell amb una mica de sentit comú que tot el patiment mereixeria la pena al final.Tenia la necessitat de contar-li a algú què pensava, què sentia..., però qui hi havia per escoltar una pobra malalta? No volia que ningú em vera així, amb un rostre llegíssim, unes grans ulleres, iguals que uns gran malucs. No volia que el món em vera així, perquè si ells no m’acceptaven, per què hi havia de fer-ho jo?En eixe mateix instant ho tenia clar, el problema era jo. Les llàgrimes van tornar a caure sobre el meu rostre mentres que el forrellat de la porta va començar a sonar, els meus pares ja havien arribat, així que em vaig ficar al llit i em vaig fer l’adormida, per no haver de contar-los res del que havia passat. Si se n’arriben a assabentar, em maten, i això, preferisc fer-ho jo mateix.El meu matí va ser un infern. Recorde que la nit anterior se’m va oblidar estirar de la cadena després de vomitar, així que ma mare només alçar-se em va preguntar si se m’havia assentat malament alguna cosa. Se’m notava el nerviosisme en el cos, vaig començar a tartamudejar al mateix temps que li deia que havia sigut el berenar, que no se m’havia assentat bé, i, en un gest de les mans, va descobrir les meues nines, que contenien alguna que altra ferida, gens greu, només intents. En eixe moment, ho relacionà tot: els vòmits, la pèrdua de pes, els desdejunis i els menjars fora de casa... I, en veu baixeta, em va dir: ―Per què?” I va trencar a plorar desconsoladament. Jo no podia fer-hi res. Mon pare i ma germana van contemplar l’escena des del marc de la porta, van entristir el rostre i em van fer saber que els havia decebut. Ma mare es va assecar les llàgrimes, cosa inútil perquè semblava que no deixarien de caure en hores i, a continuació, es va alçar i va travessar el corredor per acabar tancant la porta d’un colp. Mon pare i ma germana se’n van anar a la cerca de ma mare, acomiadant-se’n amb cara de desolació, de decepció.Des d’eixe mateix moment, vaig saber que eixe infern no acabaria mai, que havia fotut ben fotuda la meua relació amb el Toni, amb les meues amigues, amb la meua família... Però, on estan ells? Són ací però no els hi puc veure? Ara mateix només puc veure un cos que avisa que és l’hora de dir adéu.No era la millor opció, podia seguir intentant-ho, eixir d’això, huit llargs intents inútils de plor encalmats, de vòmits amb esperança d’alguna cosa millor, però no hi havia tornada. Mentres que escoltava la porta obrir-se, vaig agafar el full que guardava davall del matalaf perquè ningú no el descobrira i, en eixe mateix instant, elles, Anna i Mia, van guanyar la partida, tenien raó: “Mai ningú va dir que ser princesa fóra fàcil”.Vaig sentir com ma mare obria la porta i cridava socors a mon pare. Ella era conscient de tot això. A penes podia contemplar el seu rostre amb fermesa, la vista se m’ennuvolava mentres la tensió m’abaixava.

―Estic i estaré sempre al teu costat, amb afecte. Per favor, torna, no ho faces. T’es...ti...Fins ací vaig poder escoltar. En l’últim instant intente resistir perquè el penediment m’omplia el poc espai que tenia en el cos viu, però ja era vesprada, s’havia acabat la partida, s’havia acabat tot, s’havia acabat la meua vida.

DE COLORS(Primer premi Secció –A- 2014)

Aitana Sola Rodríguez

En un país multicolor, on hi havia dos grups de persones, es diferenciaven pel seu color. Un dels grups era roig i l’altre era groc, i cadascun feia una cosa diferent. El grup roig s’encarregava de tot el que tinguera a veure amb la música: cantaven, ballaven, tocaven instruments... i el grup groc s’encarregava de convertir en aliments per a tothom l’energia que eixia de la música.Un dia, el grup roig es va alçar del llit i, en beure’s la llet, es van començar a trobar malament tots, i van haver d’anar a l’hospital. Com que no podien fer música, corrien el perill de deixar sense menjar a tota la ciutat, però el grup groc va pensar que mentre se’n recuperaven ells farien el treball del grup roig. Ho van intentar i ho van intentar, però com que no ho havien fet mai, no els eixia gens bé i no produïen energia. La gent de la ciutat va eixir al carrer per animar-los i demanar-los que ho seguiren intentant.―No us rendiu, que vosaltres podeu! ―els deia la gent.―No us rendiu, que vosaltres podeu! Tant no van insistir, que ho van tornar a intentar i a intentar... fins que per fi van aprendre a ballar, cantar i tocar música, i així van solucionar el problema del menjar per sempre més, ja que van aprendre la següent lliçó: “En la vida no sols cal saber fer una cosa, sinó que quan més coses sàpies fer més fàcil et serà viure”.

EL QUADRAT VANITÓS(Segon premi Secció –A- 2014)

Malena Martínez Zafra

Una vegada, en un país anomenat Polígon, hi havia una figura que es deia Quadrat. El Quadrat era un polígon molt vanitós, perquè només coneixia el Triangle i el Cercle, i clar, com que no sabia res de ningú que tinguera més costats, sempre se n’estava burlant: que si era el millor, que si ell tenia més costats... Un dia el Quadrat s’estava passejant tot cregut quan va vore sis triangles ―se n’havien ajuntat sis d’equilàters― i, en eixe moment, el Quadrat va conéixer l’Hexàgon.I ja sabeu com acaba la història, el Quadrat va deixar de ser vanitós.Junts som millors i fem coses més grans.

MOHAMED I JOAN, AMICS(Tercer premi Secció –A- 2014)

Daniel Reche Álvarez

Hi havia una vegada un xic que es deia Mohamed, que era molt alt, tenia uns braços curtets, el cabell de color negre i els ulls marrons i grans. Quasi sempre anava vestit amb una samarreta molt velleta amb forats.Mohamed vivia a l’Àfrica, li agrada tirava pedres a la mar i jugar amb els seus amics.Joan, un jove nascut en una família rica, va anar a visitar alguns països d’Àfrica, al Marroc, concretament a Rabat, i va trobar jugant Mohamed amb els seus amics. Joan s’hi va apropar per parlar i van fer amistat. Joan va decidir llogar una casa per passar uns dies a Rabat.Més endavant Joan i Mohamed van viatjar junts a Elx amb avió per visitar la ciutat de Joan. Quan hi van arribar, van anar a un bar per comprar-se un gelat, però també van anar al Polapark, al camp de futbol, al cinema i a l’Aljub. S’ho van passar molt bé.Mohamed i Joan havien de dormir a Elx perquè ja era de nit i van anar a casa dels pares de Joan. A Mohamed se li va fer una mica de vergonya quan va entrar per la porta, però van sopar i es van gitar prompte perquè al matí següent volien agafar l’avió per tornar a l’Àfrica. Quan van arribar novament a Rabat, Joan va anar a agafar totes les coses que tenia en la casa que havia llogat, ja que havia de tornar a Elx i continuar vivint a casa dels seus pares. Aleshores, Joan es va acomiadar de Mohamed abans de pujar a l’avió.―Espera, espera... Jo també me n’hi vaig! ―li va dir Mohamed.Mohamed, tot content, va anar a agafar les seues maletes per anar-se’n amb el seu amic.Mohamed va viure a Elx per sempre i, com que hi va trobar un bon treball, es va comprar una casa, i ell i el Joan van ser els millors amics.

IDÈNTIQUES

(Primer premi Secció –B- 2014)Carla Brotons Hernández

Hi havia una vegada unes xiquetes especials perquè eren idèntiques. Eren bessones i l’una es deia Alba i l’altra Clàudia.Elles eren unes xiquetes que tenien un gran cor, eren guapes, altes, simpàtiques, amables, solidàries, gracioses i tenien els cabells rossos.Un bon dia van anar a un bosc (cadascuna per la seua banda) per a acampar. L’una havia acampat en un lloc i l’altra en un altre. Quan

Alba estava dintre de la tenda de campanya, va escoltar uns sorolls que no havia escoltat abans i va veure una ombra molt, molt gran. Alba va pensar que ho havia imaginat. Al mateix temps, a Clàudia li va passar el mateix, però ella es va despertar i va eixir corrents com un bala.―Ahhhhhhhh! ―cridava.Va despertar Alba, que va eixir-ne corrents per veure què passava.―Clàudia! ―cridava Alba per saber on es trobava―. On et trobes?―Estic en el llac que hi ha al mig del bosc.―Ja hi vaig. Mentre intenta tranquil·litzar-te.―Val.―Ja hi sóc, ja hi sóc. Què ha passat? ―He vist un monstre.―És el que jo havia cregut veure, però que pensava que ho havia imaginat.―No el podem deixar així ―va dir Clàudia.―Tens raó ―va dir Alba―, hem d’intentar atrapar-lo. Ara continuarem dormint i demà al matí pensarem com atrapar-lo.―Ja sé com l’atraparé! ―va exclamar Alba en despertar l’endemà al matí―. Despertaré Clàudia.―Clàudia, desperta! Ja sé com atrapar el monstre!―Val, ja em desperte i m’ho contes ―va dir Clàudia.―Bé, primerament fem una gàbia gegant enganxada a una corda.Es posaren a la faena. Van agafar pals ben grossos i durs, van utilitzar lianes per enganxar els pals a poc a poc i, per a la corda que estarà subjectada a la gàbia gegant, van utilitzar també unes lianes més resistents.―Aquest és el pla: primer passarem la corda que estarà subjectada a la gàbia per un tronc gros d’un arbre molt gran ―va dir Alba.―D’acord! Però com fem que el monstre vinga cap a la gàbia.―Li posarem fruits que hi ha al bosc.Però no va funcionar.―Pot ser que no li agraden els fruits ―va dir Alba.―Doncs, li posarem el menjar que ens va donar la mare ―digué Clàudia.Ho van tornar a intentar, però novament van fallar.―Haurem de provar amb alguna altra cosa.―Pot ser que li agraden els nens i les nenes. Em posaré jo ―digué Alba.Aleshores, Alba es quedà pel bosc i, de sobte, el monstre anà per ella, mentres que Clàudia agafava la corda que subjectava la gran gàbia. Quan Alba s’apropà a la gàbia amb el monstre, Clàudia soltà la corda i atrapà tots dos. Aleshores, el monstre, cabrejat amb Clàudia perquè l’havia capturat, i perquè no podia agafar-la, anà per la seua germana Alba, però Clàudia abans que se la menjara va obrir la gàbia, es va posar al seu costat i va dir: ―No em menges, per favor.―Ha! ha! ha! ―va dir el monstre―. No us menjaré.No se les menjaria perquè era la seua mare que s’havia disfressat de monstre.―Per què ho has fet, això? ―van dir les bessones.

―M’he disfressat perquè us porteu bé entre vosaltres. Sou germanes i heu d’estar sempre juntes.I les bessones van fer cas de la seua mare i van estar juntes per sempre més.

VACANCES AMB LA IAIA(Segon premi Secció –B- 2014)

Lorena Sánchez Boix

1 – 7 - 2013

Estimat diari:Hui comença la meua vida. Els meus pares han hagut d’anar-se’n de viatge de treball i ara visc amb la meua iaia. M’agrada molt estar amb la meua iaia, fa les millors galetes del món. La meua iaia fa una olor a canyella i poma molt bona i és molt afectuosa amb mi. Crec que viure amb la meua iaia serà fantàstic.

10 – 7 - 2013Estimat diari:Aquesta setmana la iaia m’ha dit quines són les normes de la casa. Només hi ha una porta que no puc obrir mai, està tancada amb clau. Tinc moltes ganes de veure què hi ha en l’interior d’aquesta habitació. Hi haurà regals? Més galetes? Què hi haurà?

19 – 7 - 2013

Estimat diari:Aquests dies he vist coses rares en la meua iaia. Per exemple, es maquilla molt, però no ix de casa, no té vida social amb ningú. A més a més, porte setmanes sense poder dormir, no pare d’escoltar sorolls de nit.

23 – 7 - 2013Estimat diari:Aquesta setmana passa el mateix que l’anterior, segueixen passant coses sense sentit. Dijous passat, al matí, quan vaig obrir l’habitació, olia a humitat després d’eixir-ne la iaia. Més tard vam anar a la piscina i no es va llevar els calcetins. Els peus sempre els té tapats, amb la calor que fa. A més, té un hort amb molta vegetació tot i que la terra no és fèrtil ni es rega. Realment, no sé què hi passa, però m’estic angoixant molt.

31 – 7 - 2013 Estimat diari:Últimament m’he dedicat a fer-li preguntes a la meua iaia sobre eixes coses sospitoses, però no ha eixit la cosa molt bé. NO M’HA CONTESTAT A CAP DE LES PREGUNTES! Sempre intentava canviar de tema, així que he decidit investigar sobre el perquè de tot el que hi està passant.

3 – 8 - 2013Estimat diari:Ahir a la nit vaig haver d’alçar-me del llit per culpa d’aquests sorolls, i vaig decidir esbrinar d’on provenien.Ara ja sé que s’originen darrere de la “porta prohibida”.Tot i que estava cansada, i que no hi veia bé, la meua iaia no hi parava d’entrar i eixir.

6 – 8 - 2013Estimat diari:Aquesta setmana encara he vist coses molt més sospitoses: la iaia no feia ombra quan passejava per l’hort i no sagnava quan es va tallar amb el ganivet mentres pelava una poma. Cada dia estic més preocupada. Si no fóra perquè és la meua iaia diria que és una EXTRATERRESTRE!

16 – 8 - 2013Estimat diari:

Per fi he esbrinat què hi passa.Aquesta setmana, concretament divendres, en un descuit de la iaia, vaig entrar per la porta a l’”habitació prohibida”. No sabia què era tot el que estava veient, estava molt espantada. Damunt d’unes taules vaig veure un llibre obert i m’hi vaig apropar per agafar-lo, amb la idea que podria explicar tot el que hi havia de misteri en aquella habitació. En aquest precís moment, hi va entrar la iaia, la qual cosa em produí un gran ensurt acompanyat de molta vergonya per haver incomplit la promesa que li havia fet. Ella es va sorprendre tant o més que jo i, com que no podia canviar de tema en aquesta ocasió, em va contar tota la veritat.ESTIMAT DIARI “LA MEUA IAIA ÉS UNA BRUIXA!”

LA LLIÇÓ DE CLARA(Tercer premi Secció –B- 2014)

Sabrina Gálvez Botella

Era un dia com tots els dies. La Clara s’havia alçat molt cansada, no tenia ganes de desdejunar, de vestir-se ni molt menys d’anar a l’escola, així que, com tants altres matins, va decidir fer-se la ronsa i intentar el cant de mamà, mamà, em fa mal la gola, estic molt malalteta, tinc febra i em fa mal el cap. Però, com era d’esperar, la seva mare no s’ho va creure, i li va dir que no fera més el babau, que es deixara de bajanades i que començara a desdejunar. Ja!Com veia que no funcionava, Clara va fingir, asseguda ja a la taula amb el got de llet a la mà, un dolor d’estómac i cucades, però tampoc no va calar aquesta vegada.―Bé, si no ha funcionat això, ara intentaré fer-me la ronsa triant la roba que em vull posar ―es va dir a si mateix pensant que era el següent pas a prendre.Va obrir l’armari de la roba que estava enfront del llit, va seure a sobre i va començar a mirar tota aquella roba.―Què em puc posar hui? Pantalons, falda o xandall. Ja ho sé, pantalons! ―va exclamar en veu alta―. Però quina classe de pantalons? Els de color roig, els blaus, els blancs... Ah, ja ho sé, els blancs!Quan la mare va passar per la porta de l’habitació de Clara i va veure que no estava preparada per anar al col·legi, entrà en còlera.― Clara, si en dos minuts no estàs vestida, pentinada, desdejunada i amb la motxilla a l’esquena, aniràs al col·legi amb el teu pijama. Dos minuts, ni un més ni un menys. Ho tens clar!Clara va veure tan cabrejada la seva mare que va decidir fer-li cas, sinó estaria castigada “de per vida” i, el que és pitjor, arribar amb el pijama a l’escola. Quin ridícul que faria. Ja s’estava imaginant els seus companys rient-se’n: “Ha! ha! ha! Quin babau que estàs feta. No saps vestir-te? No tens roba? Si vols, te’n deixem. Ha! ha! ha!”

―Noooooo! Millor m’afanyaré i ja m’inventaré alguna altra cosa per no anar a escola.Així que, en dos minuts, ja estava llesta i en la cuina, dempeus, esperant que la seva mare la portara a escola.Esperant conforme estava a la cuina, va començar a mirar el seu cobai. Estava tan content en la seva gàbia... Tenia menjar, aigua i la seva roda de jocs. Què més volia. A més, no havia d’anar a escola.Seria perfecte que no haguera d’anar a escola, com el cobai. Jo vull ser un animalet igual que aquest, que no ha d’anar a estudiar, perquè anar al col·legi està bé, estan els teus amics i amigues, de vegades es fan coses divertides, hi ha pati ―és el millor del col·legi, on i quan parla amb les seves amigues del que ha passat en el dia: els deures que tenien, els treballs del grup que havien d’acabar de fer, els xics que els agraden... i moltes coses més de xiques, però haver d’estudiar ja és altra cosa. Malgrat tot, ella preferia estar-se a casa jugant al mòbil, a l’ordinador, al parxís, a l’oca, a les cuinetes, a les nines, i a tot allò que li agradava fer quan no feia res. Per concloure, no fer res que tinga a veure amb els estudis i els deures. Així li anaven les notes, fatal. A classe només pensava de no fer res i, clar, sempre suspenia. Els seus pares s’hi enfadaven molt per les notes tan dolentes que treia, però ella no se’n preocupava.Després de tant de temps d’intentar no anar a escola, sa mare la va obligar, sinó estaria castigada a no veure la televisió ni a jugar.Com sempre, el dia a l’escola va ser interminable. Va arribar a casa molt cansada i no tenia força per fer els deures. Va decidir gitar-se una miqueta per veure si li tornava la força al cos, però es va quedar profundament adormida i es va despertar dues hores després.Com podia ser? Tenia uns bigotets, un nasset xicotet i un pelet molt suau. Se’n va anar corrents a l’espill i, sorpresa, el seu desig s’havia fet realitat: era un cobai!Va anar ràpidament a la cuina per explicar-li a la seva mare què li havia ocorregut, però la seva mare no hi era; va anar després a l’habitació dels seus pares, però tampoc no hi eren. La desesperació era total. Com podia haver desitjat això? Va recórrer tota la casa buscant els seus pares o algú que l’ajudara, però no hi havia ningú. Va escoltar una veu molt llunyana que, a poc a poc, sonava cada vegada més alta, més alta i més alta. De sobte, li va tornar el coneixement. Era la seva mare.―Vinga, alça’t romancera!―Mare! Estic tan feliç de veure’t que em posaré de seguida a fer els deures.Era la seva mare qui li deia que s’alçara del llit. Ja no va tornar a desitjar mai més cap altra cosa en la vida.Es va tornar una xiqueta molt estudiosa i bona persona. Les seues notes van millorar moltíssim, i passaren de ser zero, un , dos, tres, quatre i cinc a ser sis, set, huit, nou i deu.Els seus pares la van felicitar i estaven molt contents amb el canvi que s’hi havia produït, i també la tutora i la resta del professorat.

PERFECCIÓ?(Primer premi Secció –C- 2014)

Sandra Blasco Aledo

Un pas rere altre, la perfecció no era una opció. Tinc els peus destrossats i blaüres per les caigudes, però sempre m’alce. Eixe 15 d’abril no era un dia més escrit en el calendari, era la fi de tot o el començament de la meua nova vida. Podia aconseguir plaça en Rachel’s Academy, l’acadèmia més prestigiosa de ballet de tot el món.

27 de març

En finalitzar les classes de dansa, vaig anar a casa vençuda pel cansament. Cada vegada les classes eren més dures i la meua ment tampoc no em deixava descansar. La situació a casa també empitjorava, ja que el nou nóvio de ma mare, Anthony, li havia posat les banyes amb una altra. Anthony era el típic home que va de flor en flor i que es tira migdia en els casinos. La veritat és que quan em vaig assabentar, no em va sorprendre, i en el fons em vaig alegrar per ma mare. Vaig fer una sesta i més tard vaig anar a vendre polseres i galetes amb altres companys de l’escola. Intentàvem arreplegar diners per anar a París a realitzar les proves d’accés a l’acadèmia. No ens va anar malament aquell dia però, ni de lluny, teníem els diners suficients per a costejar-nos el viatge. Aquella nit vaig somniar que estava fent les proves i que els meus peus realitzaven cada pas a la perfecció, però, de sobte, em vaig alçar com si la gravetat no existira. Tots els jutges em van mirar sorpresos i, en un moment, quan la gravetat va paréixer tindre consistència de nou... ―Ahhh! ―vaig cridar espantada―. I em vaig despertar.

1 d’abril

―Developpé, Fouetté i Grand Jeté ―va indicar Sarah, la nostra professora.Quan realitzava el Grand Jeté vaig caure a terra i tota la classe va començar a riure-se’n, de mi. Entre murmuris se sentia la Foca ―el malnom que tenia, ja que no era un escuradents com les altres―. Li vaig dir a Sarah si podia anar al bany un moment i em va dir que sí, cosa molt rara venint de Sarah. Vaig suposar que m’hi deixava anar perquè la resta de la classe callara. Em vaig mirar a l’espill i les llàgrimes van caure pel meu rostre, cosa que no m’agradava gens ni mica. No tenia autoestima, el meu cos era horrible des del meu punt de vista, desitjava no tindre-hi greix i que en respirar se’m notaren les costelles, com a les altres. Em vaig acostar a l’excusat i el meu cap em repetia: una altra vegada no, no ho faces. Ja tenia els dits en la meua gola, però vaig pensar que no podia embrutar aquell bany, per

si algú se n’adonava. Acabaria el que tenia pendent en arribar a casa. Vaig tornar a classe i vaig mirar les companyes amb ràbia. Vam continuar assajant.Aquella vesprada vaig anar al parc amb una antiga amiga de l’institut, el qual vaig deixar feia un temps perquè vaig decidir centrar-me únicament en el ballet. Érem molt diferents l’una de l’altra, però érem amigues. Son pare la va abandonar quan era xicoteta, igual que va fer el meu, però de la seua vida privada no sabia res més que això. Amagava molts secrets. Havia tingut somnis on apareixia ella en les vies d’un tren i, un vent procedent de l’est, li engrunsava el cabell cap al costat contrari, i als pocs segons simplement desapareixia.

4 d’abril

Classes, classes i més classes. Per sort, ningú no va tornar a burlar-se’n, de mi, encara que realment era una qüestió de temps. La recaptació de diners anava fatal. Acordàrem fer el viatge amb tren, ja que seria molt més econòmic, però molt més llarg.Ma mare estava histèrica. Havia trencat amb el nóvio i, segons ella, ja no em suportava. Per a desgràcia meua, se n’havia adonat que em provocava vòmits. En va amenaçar de retirar-me del ballet si no anava a la vesprada al psicòleg. Vaig acceptar d’anar-hi tot i que no entenia el perquè, ja que jo no tenia cap problema i això dels vòmits era una dieta més...La visita al psicòleg va ser una pèrdua de temps. Es creia que ho sabia tot i no parava de dir-me que jo era perfecta tal com era. Em feia preguntes mirant-me als ulls, amb una mirada que em provocava desconfiança. No m’agradava que em miraren i es fixaren tant en mi (la gent sempre et jutja, sigues com sigues, i en el meu cas els pensaments sempre eren dolents, o això creia jo). Ma mare va entrar a la sala amb el psicòleg i em van dir que anara a la sala d’espera, des de la qual estant vaig escoltar paraules soltes: problema, pastilles, millorar... No pensaria en el problema absurd que em van diagnosticar, només havia de pensar en el ballet, en què havia d’estar perfecta.

8 d’abril

Aqueix matí vam donar la meitat de classes que els dies anteriors, però amb un ritme més intens. El motiu era que hi havia una xarrada sobre el viatge. Se suposava que representant la nostra escola anirien 15 alumnes, però per problemes econòmics el nombre es reduïa a 7, i es faria amb tren. El meu cor començà a bategar molt de pressa, la simple idea que podria quedar-me’n fora em provocava suors fredes i un temor immens al fracàs. Sarah va pronunciar els noms de les alumnes que hi havia triat i, per sort, jo hi era. Algunes van plorar en la sala, les unes d’alegries i les altres perquè les seues il·lusions havien desaparegut.

El tren eixiria a les 9.00 a. m. de l’estació Rutssel el 13 d’abril i arribaria a París el matí del dia 15.En arribar a casa em vaig posar a pensar en el meu passat. Quan tenia quatre anys vaig anar per primera vegada a classes de ballet. Això era el que desitjava després d’eixir del col·legi. Un dia, en tornar de ballet amb ma mare, el cotxe de mon pare ja no estava en el garatge de casa. Qualsevol hauria pensat que havia anat a fer la compra o algun encàrrec, almenys nosaltres així ho vam pensar, pensament que va durar en la nostra ment fins que vam arribar a la cuina i vam trobar una nota seua. Ens havia abandonat. Començaria una nova vida amb una altra dona. Jo era molt xicoteta per a comprendre-ho, però ma mare m’ho va explicar de la millor manera que va saber. Des d’aquell moment em vaig amagar en mi mateix i vaig buscar la perfecció. Pensava que si fóra perfecta mon pare no m’hauria abandonat. També vaig pensar en la meua antiga amiga de l’institut, Jaden, i en els secrets que m’amagava.

11 d’abril

Aqueix dia les classes es van allargar fins a la nit. Vaig arribar a pensar que em quedaria a dormir a l’acadèmia. Jaden hi estava a la porta esperant-me ja que aqueix dia anava a sa casa a dormir. Sa casa es trobava a poques illes de distància, per això hi vam arribar en poc temps. Sa mare i la meua sempre es prenien un café juntes al matí i s’ho contaven tot. La meua li va contar el problema que jo tenia i aquesta li ho va contar a sa filla. Jaden no parava de donar-me tabarra amb això: que si havia de menjar, que si ja estava prou prima, i coses per l’estil. Era molt pesada, però m’alegrava molt que algú es preocupara per mi.―Si tu saps tant de la meua vida i què hi hauria de fer, jo mereixeria saber un poc més de la teua, no creus? ―li vaig recriminar―. Sempre vols saber coses sobre la meua vida i jo només en sé un u per cent de la teua.―Creus que amague alguna cosa, veritat? ―em va respondre seriosa.―Sí ―li vaig respondre movent alhora el cap.―Descobrix-ho tu mateix ―em va dir.Es va ficar en el llit i va apagar el llum. Jo me’n vaig anar al saló i vaig dormir en el sofà. Aqueixa nit vaig tindre el mateix somni d’altres vegades, però ara era jo qui estava en les vies del tren i ella m’observava.Love, love, love is the only way, is the only way... Aqueixa cançó la tenia com alarma en el mòbil i em va fer despertar-me a les set del matí. Estava molt nerviosa. Feia temps que havia trencat l’espill del bany perquè el que hi veia em produïa arcades, per tant no tenia més remei que demanar-li a ma mare que em posara ben guapa. Abans d’això, però, vaig fer el de tots els matins: vomitar.Vaig quedar amb Jaden a les huit i mitja a l’avinguda Colinfer per anar juntes a l’estació. Volia acomiadar-se de mi, ja que si em triaven, no la tornaria a veure en molt de temps. Jo creia saber en el meu interior els secrets que amagava, però la simple idea que tinguera raó em

feia una por tremenda. Els somnis, les seues paraules, com em mirava a l’estació... No, no, no pot ser, em repetia a mi mateix.―Bon viatge ―em va dir Jaden mentres pujava al tren.El tren tenia seients dobles i, com érem set, una s’havia de quedar sola, i em va tocar a mi evidentment, jo vaig seure sola junt amb la meua maleta. El menjar que hi havia no era molt bo i, per tant, vaig optar per no menjar. Vaig pensar un poc en tot i vaig repassar mentalment cada pas de la coreografia. La nit va transcórrer tranquil·la. Em vaig posar uns taps a les oïdes per no escoltar els murmuris de les meues companyes que ara eren els meus rivals.

14 d’abril

No era un viatge directe, per això vam haver de fer algunes parades i agafar altres trens. En total van ser tres transbordaments. Aqueix dia va ser un poc mogut, però no va passar res interessant.

15 d’abril

Quedaven dues hores per arribar a París. Cada vegada s’acostava més el moment que podia canviar la meua vida. La professora anava seient per seient desitjant-nos sort a cadascuna de les alumnes, i feia la sensació que estava més nerviosa que nosaltres. El cap em pegava voltes a causa del meu nerviosisme. Ens van dur el desdejuni: torrades i un capuccino. Vaig començar a menjar com si m’anara la vida amb això. Intentava ocultar els meus pensaments menjant. No m’explicava com podia menjar tant. Després me’n vaig penedir. Vaig anar al diminut bany del tren a vomitar i, en eixe moment, el tren es va moure com si l’estiguera sacsant una mà gegant. Per un instant la gravetat va semblar que desapareixia però, en eixe mateix instant, va tornar i el meu cos va caure. Em doní un colp molt fort en el pols contra el lavabo i, abans que tot es tornara negre, vaig veure Jaden, que em va dir: “Te’n recordes del sons? I tot es va apagar.Mai m’havia sentit tan lleugera, notava el meu cos incorpori. Ara estava fora observant el tren que havia bolcat juntament amb els crits d’auxili i la sang en el cos de les persones. Ja no tenia cos, era fum. Com si el meu cos haguera desaparegut cèl·lula a cèl·lula i només quedara la meua ànima. Junt al tren destrossat estava Jaden, que em mirava d’una manera amb mescla de dolor i impotència. Era això el que volies? Ja no hi ha ningú més prim que tu. Aqueixes paraules es repetien una vegada i una altra en la meua ment. ―Et vaig avisar. Ara ja ho saps tot ―em va dir Jaden murmurant des de lluny.Havia mort i tot s’havia acabat.

Reflexió

He aprés que la perfecció es troba en els ulls de qui et mira. Mai no podràs ser perfecte per a tot el món. L’aspecte físic és una il·lusió, una manera de ser millor que els altres en la societat. Un cor pur val

molt més que un cos de cine. Acosta’t a les persones que et volen perquè han pogut veure més enllà del que hi ha fora de tu. Una veritat: si busques la perfecció trobaràs la perdició.

LA MEUA VIDA A LA PUNTA D’UN LLAPIS(Segon premi Secció –C- 2014)Silvia Coquillat Rodríguez

INTRODUCCIÓ

Esta història que contaré a continuació parla sobre la vida d’un xiquet que es diu Lucas i que viu en solitud. El seus pares el van abandonar fa anys i ell no té amics ni ningú a qui explicar-li la seua vida. No té diners ni menjar, i sa casa se situa dins d’un vell magatzem abandonat. Un dia, Lucas es troba un llapis i un quadern sense utilitzar damunt d’un banc i decideix quedar-se’l, i com que no té ningú amb qui parlar, comença a escriure. Escriu i escriu contant històries que li agradaria poder viure. Parla del passat, del present i del futur narrant aventures que mai no han succeït. Passat un temps, Lucas perd el seu llapis i decideix eixir a buscar-lo, però no el troba, i torna a la seua solitud.Què passarà? Trobarà Lucas el seu llapis? Seguirà escrivint? Aconseguirà viure aventures o continuarà estant sol?

------------------------------------------------

Em trobe en solitud. Em diuen Lucas i visc en un magatzem abandonat des de fa tres anys. Estic sol perquè no tinc diners per a mantenir-me. No tinc amics ni família. La meua única companyia són les desgastades canonades, i el meu únic menjar són les molles de pa que demane pels carrers. Abans anava a escola, però un dia vaig fer campana i no hi vaig tornar.

Dimarts. És dia de passejar pel parc. Hi faig una volta i camine durant una hora. El parc està buit (com sempre) i els camins deserts. Arranque una bellota d’un arbre i me la menge tota sencera. Sec en un banc a descansar i sent una presència al meu costat, però no és una persona ni un animal, és un llapis i un quadern. No hi ha ningú i per això no em moleste de buscar el seu propietari. El quadern està en blanc i el llapis sense utilitzar. Pense que deixar-ho ací, tirat, seria desaprofitar-ho, així que m’ho porte amb mi. Esta nit estrene la meua nova adquisició. Després d’estar temps i temps pensant el tema que vull tractar, em decidisc pel més comú: la meua vida. Mire la punta del llapis i comence:

4 de juny de 2003Un sol brillava il·luminant les cases i torrant les esquenes de les persones que estaven tombades en la sorra de la platja. Feia una calor insuportable i em vaig ficar a l’aigua. En eixir, em vaig eixugar i vaig veure un tauró d’enormes dimensions apropar-se a la costa. Vaig eixir corrents per donar la veu d’alarma, però no tots la van atendre. Una xiqueta menuda, d’uns cinc anys d’edat, no havia advertir la presència del tauró que lentament se li apropava. Sense pensar-m’ho dues vegades, em vaig ficar a l’aigua i nadí fins a la xiqueta, la vaig agafar del flotador i la vaig traure just a temps d’evitar-li una mossegada del gegantesc depredador. Eixe dia vaig eixir en les portades de dos dels tres periòdics locals i uns quants periodistes feien cua per poder entrevistar-me. En arribar a ma casa, els meus pares em van rebre amb una forta abraçada. Aquell fou un dia memorable per a mi, un dia que m’hauria agradat poder... Viure. Sí. Per desgràcia, res d’això va passar. Aquell 4 de juny fou el dia que els meus pares em van abandonar. És tan trist que preferisc recordar-lo d’una altra manera, com esta per exemple. M’agradaria utilitzar este quadern com una tapadora d’una vida trista i cruel. Encara em queda una mica d’imaginació i, mentre que en tinga, la resta ja es veurà.

Vaig eixir a fer una volta i de camí vaig agafar “prestada” una bicicleta. Vaig arribar fins al port que hi ha prop de la ciutat i em vaig seure a sobre d’unes velles xarxes de pesca. Vaig mirar la mar. Estava grisa a causa de la contaminació ambiental. Esta precisament no era la part més bonica del port, però era la que estava més buida. Algunes gavines sobrevolaven els vells pesquers i algun que altre cranc eixia dels buits de les roques. “Tot un paradís” ―vaig pensar. Me’n vaig recordar que portava el llapis i el quadern amb mi i se’m va

ocórrer posar-me a escriure. Aquell paisatge m’inspirava gran quantitat d’aventures:―Tothom al seu lloc! ―va cridar el capità Altamar―. Agafàrem les espases i els barrets i ens vam preparar per a l’atac. Un vaixell pirata se’ns apropava amb grans canons carregats i una bandera negra amb la calavera. Ens esperava el pitjor. Aquella tripulació era la del capità Gransbarbes, amb una flota de tres grans vaixells carregats al màxim i uns pirates forts i molt ben entrenats.―És l’hora de demostrar qui som, paios! ―va dir Altamar seguit del cant del seu lloro.Quan la distància als vaixells enemics era només d’un cap, un dels pirates més forts es va alçar i cridà: ―A l’atac! La resta el vam seguir impulsant-nos amb una llarga corda fins arribar a l’altre vaixell. Ens superaven en nombre i fou una guerra difícil de guanyar, però arribàrem a casa sencers. Quan vam atracar la nau al port i vam baixar, el poble ens va rebre amb aplaudiments, crits i molta cervesa. Havíem triomfat. Altra aventura a recordar per al pirata Lucas Coquillat.Vaig tancar el quadern i me’l vaig guardar a la butxaca juntament amb el llapis, vaig agafar la bicicleta i em vaig encaminar cap a ma casa. Quan arribí, estava cansat, però feliç. Ser pirata és molt divertit i, imaginar que ho ets, més inclús.

Hui és dijous. Em toca netejar la casa. Agafe una vella escombra i agrane la pols acumulada durant tota la setmana. Quan acabe ja és massa tard per fer una volta pel parc, així que agafe les meues pertinences i puge a la planta alta del magatzem, mire el cel ―està ple d’estrelles― i, en eixe mateix instant, se m’ocorre una altra idea per a escriure:―Comandant, ací l’Apol·lo 11, estem apropant-nos a la superfície lunar..―Apol·lo 11, ací Houston, rebut.El cap em pegava voltes i semblava estar a punt d’esclatar-me. Amstrong, Collins i Adrin estaven preparant-se per a aterrar a la Lluna. No m’ho podia creure, estava viatjant en l’Apol·lo 11 i, sobretot, estava flotant. Aquell era un somni fet realitat.Quan ja tot semblava perfecte, començà a brillar un molest llum roig que es va encendre. Una borinor ens va distraure del nostre treball. Una de les naus de comandament havia patit una avaria i no podíem aterrar-hi.―Houston, ací Apol·lo 11, tenim un problema!―Apol·lo 11, ací Houston, hi ha una avaria i només vosaltres podeu solucionar-la. Talleu el cable roig. Repetisc, només el cable roig.―Rebut, capità!Ens vam aventurar en una càpsula tota plena de cables fins que vam donar amb el que tocava. Em vaig ficar dins del tub que el contenia i el vaig tallar. Després de seguir les indicacions del capità, el llum roig es va apagar i també se’n va anar la borinor. Ens vam col·locar una altra vegada als nostres llocs i una hora més tard la nau espacial Apol·lo 11 havia aterrat en la superfície lunar. El primer a tocar terra

va ser Amstrong, després fou Collins i Buzz, i finalment jo. Col·locàrem la famosa i coneguda bandera americana i tornàrem a la nau. Que emocionant que havia sigut tot. Vaig mirar la punta del llapis i vaig somriure. Altre dia que m’havia fet feliç.

Este matí m’he alçat amb ganes de ser explorador. M’he posat un barret vell i he agafat una corda per a fer de fuet.―Sóc l’intrèpid Indiana Jones! ―he cridat. La meua missió era aventurar-me en les habitacions més fosques del magatzem i descobrir noves rutes secretes que connecten amb la ciutat. ―Se m’han oblidat el quadern i el llapis! Horror, el meu llapis ha desaparegut! ―he pensat―. Brutes i maleïdes rates, ara us n’assabentareu.El meu dia d’explorador intrèpid havia sigut molt divertit i esgotador, però continuava sense trobar el meu llapis. M’havia recorregut tots els racons més foscos i ocults del magatzem, però no havia aparegut. M’inundava la tristor. Havia perdut una de les millors companyies que havia tingut. Els vells cartons sobre els quals dormia se’m feien més molestos, i els arrapats llençols amb què em cobria em raspaven més del que era habitual.L’endemà al matí, en alçar-me, sentia aquella sensació pesada de solitud al meu cos. Era com si la meua ànima s’haguera escapat i un dimoni m’haguera arrabassat l’alegria per donar-li-la a un altre. Vaig eixir a passejar pel parc, buit i gris com el cel. No va tardar a ploure. Em vaig seure en un banc i vaig mirar el sol. Un riu de pluja corria davall dels meus peus. Les meues mans, enrampades pel fred, també se sentien abandonades per aquell senzill objecte. Torní a casa, no volia tirar la meua vida a la brossa. Em parí en sec. Una petita figura s’havia detingut davant meu. Sostenia el meu llapis amb la boca. Em vaig ajupir i l’animal el va dipositar en la meua mà. En eixe mateix instant me n’adoní que havia fet un amic. Decidí anomenar-lo Dimarts, perquè era el dia en què aquella petita criatura m’havia fet sentir-me el xiquet més feliç del món. Dimarts i jo tornàrem a casa junts i, per fi, vaig poder escriure una història real al meu quadern: una d’una xiquet pobre i senzill que en el seu moment més trist havia trobat una companyia especial en les “potes” d’un gos.

REGALA’M EL TEU NADAL(Tercer premi Secció –C- 2014)Andrea Ibáñez Cartagena

Maties s’alçà, com cada matí, quan sa mare l’havia cridat ja moltes vegades. Al passar per l’habitació dels germans pensà en quina sort que tenien de poder dormir més que ell.Matíes tenia 12 anys i ja anava a 1r d’ESO. Els seus germans Fèlix i Carles tenien 6 anys, eren bessons, i per a Maties eren uns pesats.Papà ja se n’anava a treballar al banc i mamà es quedava a casa fent les coses pròpies de la casa, però, a més, tots els dies anava a ajudar persones necessitades en un centre anomenat “La llar de la il·lusió”. A Maties, sempre li deia que l’acompanyara perquè vera com de necessitades estaven altres persones i, més concretament, altres xiquets. Però això a Maties no li preocupava gens ni mica.La mare portava molts anys ajudant “La llar de la il·lusió” i se sentia realitzada col·laborant en actes benèfics, organitzant berenars, recollint roba, sabates, menjar, joguets... I quan els seus fills l’acompanyaven i hi col·laboraven, se sentia la dona més feliç del món.Fa tan sols uns dies la hi van acompanyar Fèlix i Carles i, a més de comportar-se molt bé, van ajudar a l’hora de servir el berenar a molta gent que hi anava cada dia per ajuda.Un dia que Maties tornava del col·legi, hi havia uns xiquets jugant prop de casa, tots aproximadament de la seua edat, amb una pilota vella, però no tant com les sabates i la roba que portaven posada. Un d’ells va tirar la pilota ben a prop d’on caminava Maties, i s’hi va acostar dient-li amb un accent molt estrany: ―Jugues amb nosaltres?. Maties se’l va mirar fixament ―el xiquet anava molt brut, amb els cabells descurats, però amb uns ulls verds molt bonics que miraven insistentment Maties― i no li va agradar gens ni mica la seua presència, es va sentir incòmode i se’n va anar corrents. Va pujar les escales de dos en dos i va entrar a casa exhaust.―És que no funciona l’ascensor, Maties? ―li va preguntar sa mare.―Sí, però és que hi havia uns xiquets al carrer jugant que m’han dit que si hi jugava, i no he volgut.―Per què? ―li va preguntar sa mare.L’explicació que li va donar Maties a sa mare la va fer enfadar molt. Sa mare li va explicar que acabaven d’instal·lar-s’hi, que havien vingut dues famílies juntes i que eren de Iugoslàvia. També li va explicar que anaven a la “Llar de la il·lusió” cada dia per ajuda, i que eren unes persones estupendes. Maties no va prestar molta atenció a sa mare, però els bessons van treure el cap per la finestra i van preguntar a la mare si podien baixar ells a jugar-hi. ―Ara heu d’anar a la dutxa i a sopar ―els va dir la mama―. Però, tinc una idea millor, va prosseguir, aneu a cercar joguets a la vostra

habitació perquè aquests xiquets tinguen aquest Nadal regals com vosaltres. ―Mami, és que els Reis Mags i Pare Noel no van a casa d’aquests xiquets? ―van preguntar tots dos alhora.Sa mare es va quedar muda per uns instants i dubtant de la seua resposta, però finalment els va explicar que com que Pare Noel i els Reis Mags tenen molt de treball, unes vegades arriben tard a casa d’alguns xiquets, i d’altres els queden pocs regals perquè no calculen bé. I a Fèlix se li va ocórrer que en la seua carta als Reis Mags d’enguany els demanaria que se’n recordaren d’aquests xiquets. La mare va somriure i els va dir que el pare portaria en uns dies l’avet per posar l’arbre de Nadal i els adornaments a casa. Els petits van saltar d’alegria però Maties ni es va immutar.―Tu també m’ajudaràs? ―li va preguntar sa mare―. Però Maties estava ocupat amb la consola.A la nit, Maties va pensar en aquest xiquet i en els seus tristos ulls verds. L’endemà, la mare va preguntar si havien buscat els joguets que els havia dit perquè els volia portar a “La llar de la il·lusió”. Els bessons van cridar de l’alegria i van anar corrents a buscar-los. Maties va dir que ell no hi havia trobat res per donar. Així que ho van deixar per a un altre dia. I van marxar.De camí, Fèlix i Carles anaven cantant una nadala, però els durà poc, ja que com que només estava a dos carrers de casa, hi arribaren de seguida.Maties pensava que tot allò era un rotllo fins que va sentir que algú l’observava fixament. Va mirar cap a un costat i va veure el xiquet del carrer i sa mare que s’acostaven fins on es trobava.―Mira, Maties, aquest és Vladimir.Maties va creure reconéixer el jersei que portava posat aquell noi i que ell havia trobat a faltar des de feia uns dies. Per acabar de rematar-ho, sa mare havia convidat el xiquet a sa casa un dia.De camí a casa, Maties estava molt enfadat, no volia que Vladimir anara a sa casa, no era el seu amic i, a més, sa mare li havia donat un dels seus jerseis favorits. Va protestar, i la mare li va dir que li venia curt i que en tenia molts, de jerseis. ―No sigues egoista fill, el que tu ja no aprofites pot ser-li molt útil a altres. Maties no va contestar i posà cara de pocs amics fins que va arribar a casa. Els dos bessons, per la seua banda, empitjoraven la situació dient: ―Maties està enfadat.A la nit, a Maties li va costar agafar el son, ja que pensava en aquell xiquet i en la poca gràcia que li feia que tocara els seus joguets, o el simple fet que anara a casa ja l’incomodava. Finalment es va adormir, i l’endemà la mare els va dir que adornarien la casa. Van estar tota la vesprada col·locant l’arbre, el naixement, els adornaments de la porta... Fèlix i Carles se sentien feliços perquè, a més, la mare havia posat les seues nadales preferides, i ballaven amb les garlandes a les mans. Mentrestant, Maties mirava per la finestra com jugaven els xiquets i veia Vladimir córrer darrere de la pilota.

Al cap d’uns dies, mentres que Maties feia els deures, sa mare li va dir que aqueixa vesprada Vladimir vindria a casa. Abans que poguera manifestar el seu disgust, van tocar a la porta i la mare va obrir ràpidament. Era Vladimir, acompanyat d’una dona molt prima que va saludar afectuosament la mare, i mentres elles prenien café, els dos xiquets es van quedar l’un al davant de l’altre mirant-se fixament. A Maties no li va quedar més remei que ensenyar-li la seua habitació, la seua consola, totes les seues coses... i Vladimir va obrir els seus enormes ulls i va romandre sorprés tota la vesprada gaudint de totes aquelles coses que ell no tenia, però que per unes hores també van ser com seues.Quan van marxar, la mare li va preguntar que com ho havien passat, i Maties li digué que Vladimir parlava rar i que a més no sabia jugar a res. La mare va riure. És clar, si és estranger, ha de parlar rar i no coneixerà molts dels jocs que tu tens. La mare li va explicar que als seus països hi ha molta pobresa, i que han d’emigrar a la recerca d’un món millor. Tampoc no tenen la quantitat de coses de tota mena que tens tu o els teus amics.Uns dies després, la dona prima es va trobar amb la mare quan tornava de fer la compra. Es diu Irina i és la germana major de Vladimir. Li va dir a la mare que Vladimir volia tornar-li la invitació i que esperava que Maties anara a sa casa. A la mare li va semblar una idea excel·lent perquè, a més, va pensar que a Maties li aniria bé conéixer l’altra realitat. Òbviament, Maties va posar tots els peròs del món per tal de no anar-hi, però la mare el va convéncer.Quan hi va anar, a casa del Vladimir, es va quedar perplex en veure que en una casa tan petita hi havia tanta gent. Els cosins del Vladimir corrien d’un costat a l’altre dient coses que no entenia, tots parlaven en un altre idioma. Irina estava preparant alguna cosa per berenar en una cuina tan petita que no cabia ningú més. Maties es preguntava que on menjarien tots, ja que la taula del menjador tampoc no era gens gran. Maties va voler veure l’habitació de Vladimir. Aquest compartia dormitori amb els seus quatre cosins, i hi havia llits per tot arreu. No hi havia joguets. Maties es va fixar en una fotografia que hi havia en una petita tauleta vella. ―És la meua mare ―va dir Vladimir― Va morir fa anys. Maties va escoltar atentament el que li va explicar Vladimir: “Que havien vingut del seu país i que el seu pare estava tot el dia treballant, que els seus oncles també hi treballaven i que Irina s’ocupava de la casa i dels xiquets”. Els ulls de Vladimir es van tornar més tristos encara i Maties va sentir, per primera vegada, una cosa que no havia sentit fins ara: ganes de plorar. Maties li preguntà pels ornaments nadalencs, i Vladimir, amb la veu entretallada, li contestà que no en tenien.Ja de tornada a casa, Maties romania pensatiu. Sa mare, sense preguntar-li, sabia perfectament què li passava a son fill. Va entrar a l’habitació i va revisar les seues coses, en tenia tantes. Li va demanar a sa mare una caixa de cartó i va començar a posar-hi coses i més coses. Després li digué a sa mare que tots aquells joguets eren per al Vladimir i que, si podia, que comprara un avet per al seu nou amic.

Maties no va poder esperar i va marxar a casa de Vladimir. Només obrir-li la porta, li va dir que volia regalar-li alguna cosa, i Vladimir, sense pensar-ho molt, li va dir: ―Regala’m el teu Nadal! Maties es va estranyar davant la resposta. Per què li havia dit això? Quan van començar a traure els joguets, els cosins de Vladimir estaven ben contents, però al cap de Maties es repetia una vegada i una altra la frase que li havia dit el seu amic.A la nit, la mare li va explicar que Vladimir trobava a faltar la seua mare, que el Nadal el passava fora del seu país i que no podien celebrar-lo conforme als seus costums. I Maties plantejà la possibilitat que tingueren un Nadal diferent.Maties proposà que la cistella que li donaven a son pare tots els anys, li la podien regalar a la família de Vladimir, cosa que a sa mare li va semblar genial; a més, entre els dos van adornar un arbre amb llums i tot tipus d’ornaments. Un dia abans de la nit de Nadal, Maties estava content i nerviós perquè anirien a casa de Vladimir per dur-li les coses. Van necessitar de l’ajuda del pare i de l’oncle perquè tant la cistella com l’arbre pesaven molt. Quan hi van arribar, es van quedar tots bocabadats. La tia de Vladimir i Irina es van posar a plorar de l’emoció, i els petits volien encendre els llums de l’arbre. A més, la mare els va dir que la nit de Nadal la passarien a casa nostra. Vladimir es va acostar a Maties i només va dir: ―Gràcies.La nit de Nadal estàvem tots nerviosos. Les veïnes van ajudar la mare portant cadires i una gran taula que vam afegir a la nostra. Tots els veïns van preparar plats i postres diferents per als convidats. El pare anava d’un costat a l’altre intentant ajudar la mare.A punt d’arribar la família de Vladimir, la taula ja estava parada amb tota mena de plats, i la mare havia posat espelmes i uns adornaments molt bonics. Fèlix i Carles van dir si podien posar nadales i, en eixe moment, van pitjar el timbre de la porta. La mare, molt nerviosa ella, va anar corrents a obrir. Tota la família de Vladimir esperava a la porta. La tia portava a les mans una safata amb unes postres típiques del seu país que ella mateix havia preparat. Tots els xiquets van entrar-hi corrents a jugar amb els bessons. Maties i Vladimir van fer una forta abraçada ―va ser una cosa màgica―, després es van mirar feliços i van començar a saltar d’alegria. Va ser una nit meravellosa. El pare de Vladimir gastava bromes sense parar i Irina el reganyava de tant en tant. Tots cantàvem nadales, però això sí, ells, en el seu idioma. Va ser molt divertit.Va arribar el moment dels regals, i la mare havia comprat jerseis molt bonics per als majors. Després, el pare va dir que havia sentit un soroll a la terrassa, i Fèlix i Carles van anar-hi corrents, perquè tots els anys el pare deia el mateix quan arribava Pare Noel. Hi havia vuit paquets embolicats en paper de regal, cadascun amb el nom de cada xiquet. Tots els xiquets van mostrar la seua alegria i van passar tota la nit jugant amb els nous joguets, i compartint-los amb els altres.Maties va mirar la taula on encara seia sa mare, somrient, s’hi va acostar i li va fer una enorme abraçada i un sonor petó. No van fer falta paraules.

Amb aquest conte m’agradaria que els valors de l’amistat, la solidaritat i la generositat no es perden mai, que apareguen contínuament i tan sols per Nadal.

REFLEXIÓ TARDÍVOLA(Primer premi Secció –D- 2014)

Jesús Alonso Jiménez

Al primer foscant d’un dia d’hivern com qualsevol altre, l’Enric tornava a casa després d’un dia embolicat. Desitjava arribar-hi prompte, veure la seua dona Marieta i les seues dues filles, llevar-se la roba, dutxar-se i posar-se’n una de més còmoda. Somiava amb les sabatilles, el sopar i el sofà. Després d’acotxar les filles, anhelava veure una estona la televisió, al costat de la seua dona, abans d’adormir-se i gitar-se.Ja feia uns dies que estaven rumiant la idea de passar unes vacances de Nadal a Astun, la pirinenca estació d’esquí, per tal de relaxar-se, i sentia la necessitat d’ultimar els detalls del viatge amb Marieta.Amb aquest pensament, l’Enric empentava l’accelerador del seu cotxe. El desig d’arribar-hi era massa fort i, enmig d’aquella foscor adornada pels llums blancs i rojos dels vehicles, pareixia anar molt a poc a poc, i començava a impacientar-se.―He d’avançar-los ―va dir-se― i va fer un enfilall d’avançaments massa perillosos.En un d’aquests avançaments va sentir por, perquè els llums de l’altre cotxe s’apropaven a gran velocitat fent llampecs, però ell seguia en el mateix carril incapaç de tornar a la seua dreta perquè el cotxe del costat no el deixava, i com que estava entestat en

l’avançament, va optar per accelerar més encara en comptes d’aturar-se.Va passar una estona de pànic i, quan semblava que ocorreria el pitjor, tornà de sobte al carril dret enmig dels llampecs i els sorolls dels clàxons dels altres cotxes. L’Enric no s’explicava com va eixir d’aquell desagradable destret.Podia escoltar i sentir al pit i dins del cap el fort bategar del seu cor i, per tal de tornar a la normalitat, va agafar un profund colp d’aire que li va omplir els pulmons.Ja no tenia pressa a arribar-hi, solament volia ser ell mateix. Durant la resta del trajecte va pensar sobre el seu comportament al volant.―Mare meua! ―es va dir sense deixar de pensar en la seua dona i les seues filles― Estic boig! Com puc fer aquestes coses!Marejat i nerviós alhora, encara no s’havia pogut traure el neguit que l’oprimia el pit. El cotxe que s’apropà llampegant feia una estona a gran velocitat passava una vegada i una altra per davant dels seus ulls, i el so del clàxon no eixia del seu cap.Finalment, arribà a la porta de la seua urbanització i la va obrir amb el comandament a distància, entrà i aparcà en el lloc de sempre. En posar els peus a terra, va fer una bona glopada d’aire per tal de relaxar-se i llevar-se la pal·lidesa de la cara, no volia que la seua família se n’adonés del que havia ocorregut, i començà a caminar cap a casa.No era massa tard, però era de nit, una nit freda, fosca, humida. Li costava avançar, era com si els peus estigueren apegats al terra i l’esglai li haguera llevat les forces del cos. Volia i no volia arribar-hi. Sa casa, no obstant això, cada vegada estava més a prop, i Enric es trencava el cap per tal de trobar una resposta per a la seua dona que, de totes totes, se n’adonaria del seu estat d’ànim.Ara li importava un rave el viatge als Pirineus, l’únic que li importava era llevar-se aquell neguit del damunt.En arribar-hi, va obrir la porta de la bardissa, travessà el petit jardí i es disposà a obrir la porta de sa casa. Fins i tot les claus li pesaven a les mans, estava massa cansat. Endinsà la clau en el pany mentre pensava: “Tant de bo no se n’adonen, del meu neguit!” Fet i fet, va girar la clau i va entrar-hi com l’aigua del riu que irremeiablement desemboca en la mar. Una vegada dins, trobà la casa buida, sense llum, sense ningú. Va pensar: ―M’he equivocat de casa? Però, en encendre els llums, se’n va adonar que els mobles eren els de sempre. Sí, sens dubte, era sa casa. Va recórrer totes i cadascuna de les habitacions com un gos de casa segueix el rastre d’una perdiu, però no va trobar ningú. Va sentir una barreja de desencís, neguit i soledat alhora que un cert alleujament, perquè d’aquesta manera disposaria de més temps per a recuperar-se de l’esdeveniment de feia ja una bona estona.―De segur que estan de compres per ací ―va pensar―. Bé, ara he d’oblidar-me de tot i descansar fins que hi arriben, i llavors estaré recuperat.Es va llevar la roba i es va dutxar. L’aigua no estava ni freda ni calenta, estava millor que mai. Començava a sentir-se bé, però no

deixava de preguntar-se on haurien anat la seua dona i les seues filles. Li estranyava que tardaren tant.Com que encara no era massa tard, va acomodar-se en el sofà de la sala d’estar i va seguir llegint el llibre que havia començat uns dies abans. Esperava que arribaren a casa després d’haver llegit una estona. El cas és que estava tan cansat que es va adormir amb el llibre a les mans. En despertar-se, una hora després, va sentir el sorollós rellotge de la sala i es va alçar de colp i volta en veure que la seua família encara no hi era, a casa.No sabia què fer quan, de sobte, va sonar el telèfon. L’Enric s’hi va llançar ràpidament i el va agafar.―Qui és? ―va dir.―Bona nit, sóc Josep, el cap de policia de València. És vosté Enric Martorell?―Sí, sóc jo. Què ha ocorregut?―He d’informar-lo d’un greu accident de trànsit. Ho sent molt però la seua dona i les dues xiquetes que l’acompanyaven han tingut un greu accident i estan a l’Hospital General en estat de coma.No va poder badar boca. L’angoixa es va apoderar de totes i cadascuna de les parts del seu cos. Els seus pulmons buscaven l’aire que no trobaven dins d’aquella casa. Va obrir la finestra i va traure el cap. Amb la boca oberta i els batecs colpejant-li el pit i les temples endrapava l’aire fred de la nit. Es va sentir prop de la mort. No podia tancar els ulls ni fer res. Lluitava per seguir en aquest món i l’única cosa que podia fer de moment era menjar-se l’aire que l’envoltava.Al cap d’una estona el cor va minvar el seu boig ritme i l’Enric va agafar el telèfon, però ja no va trobar ningú a l’altre lloc de la línia. Va eixir corrents cap al cotxe per tal d’anar a l’hospital.―Tranquil, Enric, és millor arribar sencer ―es va dir.Va conduir amb més cura que mai temorós com estava d’un nou accident, amb el cap ocupat contínuament amb la seua família.En arribar a l’hospital, eixí de pressa del cotxe i deixà la porta oberta i el motor en marxa, hi entrà i es dirigí a la recepció, preguntà per la seua família i de seguida aparegué un metge.―És vosté Enric Martorell?―Sí, sóc jo.―Hem fet tot el que hem pogut. Ara ens cal esperar.―Puc veure-les? ―va dir en un intent desesperat per estar amb la seua família.―No cal ni dir-ho ―va contestar el metge―. Acompanye’m, per favor.L’Enric seguí aquell metge que s’endinsava pels passadissos de l’hospital. Semblava que no hi haguera aire. Els peus començaven a adherir-se-li al terra com si no poguera anar al darrere d’aquell metge que semblava un ratolí de laboratori triant l’eixida d’un laberint. Finalment, van arribar a la zona de cura intensiva on els va rebre un metge gros. ―Ho sent molt senyor, vinga per ací per favor.Aquell altre metge també semblava moure’s com un peix dins l’aigua.―Ací estan, en aquesta habitació. Per favor, pose’s aquesta roba verda abans de passar-hi per tal d’evitar els bacteris del carrer.

Sense dir res i amb un nus en les entranyes, l’Enric es va vestir de cirurgià. Amb el rostre blanc que ressaltava més encara enmig d’aquella estranya roba verda, hi va gosar entrar.L’espectacle que va veure li va arraulir el cor. Envoltats d’un silenci sepulcral on només se sentia el repetitiu i neguitós soroll dels pulmons artificials i les agudes xiuletades dels aparells que controlaven els batecs dels cors com un cànon eixit del mateix infern, es trobaven els cossos jaguts de la seua esposa i les seues filles, immòbils, en tres llits diferents. Semblava que estigueren mortes. Uns tubs s’endinsaven en les seues boques i, altres, estaven al voltant dels cossos endinsant-se qui sap on. L’Enric no sabia què fer, no gosava apropar-s’hi perquè tenia por de fer-los mal. Es va tombar cap al metge com demanant-li consell, com demanant-li permís per apropar-s’hi. No badava boca. Va vinclar-se cap a elles cercant un indici d’esperança, però no va obtindre cap resposta, llevat de la mà del metge damunt del seu muscle comunicant-li comprensió, consol i fermesa alhora. Va tombar el cap devers aquest, va cerclar la seua mirada i en els seus ulls va llegir que havia d’allunyar-se’n i escoltar el diagnòstic.―Senyor, el colp va ser massa fort. Estan en coma. Hem fet tot el que estava en les nostres mans, i ara cal esperar.―Hi ha cap possibilitat, doctor? Tornaran a la vida? ―va preguntar l’Enric amb veu tremolosa mentre la suor calenta baixava per les seues galtes, li ennuvolava la vista i li deixava salats els llavis.―En aquests casos ningú no pot assegurar res, però amb les dades que tenim fins ara puc dir-li que de vegades tornen amb seqüeles més o menys greus; així mateix, també li he de dir que altres no tornen mai i es queden per sempre en estat vegetatiu, amb vida però sense viure.Amb aquestes paraules el metge li va deixar ben clar quina era la situació. L’Enric va comprendre que estaven vives, però que era com si no ho estigueren. Quina sensació més buida! L’esperança és l’única cosa que queda, i no s’ha de perdre.L’angoixa l’ofegava, escodrinyava amb els ulls cercant una eixida, una finestra oberta per la qual inhalar una bafarada d’aire, però no la trobava. Ja no li quedaven forces per a seguir plorant. Tenia un nus a la gola que no el deixava parlar. Tot estava perdut de bestreta. Les paraules del metge li havien tallat l’alé, però va resistir agafat a l’esperança que estava somiant i prompte despertaria. Tot això no podia ser veritat, pensava que devia ser un somni, i amb aquest pensament es consolava.El metge, veient l’estat de l’Enric, li va dir que no podia romandre en aquella habitació, i el va acompanyar a la sala d’espera per tal de traure’l d’aquell lloc ombrívol i melangiós. L’Enric feia tot el que li deien, es va asseure en un sofà i se sentí cansat, molt cansat, fins que es va adormir.Al cap d’una estona, en obrir els ulls, va veure la seua dona i les seues filles aturades a peu dret al seu davant. Va intentar alçar-se, abraçar-les, parlar-los, però no va poder.

Estava immobilitzat en el llit d’un hospital, com si hagués sofert un greu accident.―Pots sentir-nos, papà?―Enric, has sofert un greu accident quan tornaves a casa fa 15 mesos ―li va dir la seua dona―. Has estat en coma eixos 15 mesos i ara hi has tornat. Tornarem a estar tots junts de nou.―Aleshores, mentre que estava en coma, estava somiant ―es deia.Però encara estava massa esgotat i esglaiat com per a pensar en el seu estat físic. No hi havia eixit il·lés d’aquell accident de trànsit del qual cregué alliberar-se, i no li quedaven forces per a pensar en les conseqüències. Ara volia descansar i gaudir de la companyia de la seua dona i les seues filles.L’Enric sentia com li acaronaven els dits de les mans, que era una de les poques parts del seu cos embenat que estaven al descobert i, mentre mirava les seues filles i la seua dona per la xicoteta finestra de l’embenatge del cap, com si fos l’elm d’un cavaller de l’Edat Mitjana, reflexionà un instant al voltant del seu comportament: hi hauria d’haver aturat en comptes d’accelerar. Com havia pogut fer això a les seues filles i a la seua dona? S’havia comportat com un boig. Podria fer una vida normal en el futur? Es recuperaria? Tornaria a ser el d’abans? Voldria Marieta seguir amb l’Enric? Tirarien endavant?Adéu al viatge als Pirineus, als caps de setmana feliços, a les passejades per la ciutat, a l’agredolça vida quotidiana...Ara, afonat en un món al qual no estava acostumat i enmig de llàgrimes, el desfici i la relaxació que li produïa l’acaronament dels dits i la presència de la seua família, l’Enric es feia aquesta reflexió tardívola.Encara quedava un camí llarg i desconegut per recórrer. I mentre dirigia la mirada perduda cap al sostre d’aquella ombrívola habitació, amb el cap ple de dubtes, un altre pensament el neguitejava: “Estava somiant ara o abans?”

EL VIATGE DE JOAO(Segon premi Secció –D- 2014)

Marc Coves Sola

Joao fou un xiquet nascut a la República de Sud-àfrica en una família molt nombrosa. Quan ja tenia 25 anys, els seus pares van morir, i els

seus germans i les seues germanes van ser segrestades. Ell va decidir que ja no podia viure més temps en aquell país.Havia escoltat parlar sobre molta gent que havia emigrat a altres països, com per exemple Espanya; així que va decidir de fer-ho ell també, pensant que hi podria començar de zero, encara que fóra tan difícil d’entrar-hi com després de sobreviure-hi.Joao va contactar amb molta gent per tal de veure com fer-ho, i li van comentar que actualment existia un grup d’homes que estaven a punt de creuar la frontera, probablement en pocs dies. Va aconseguir parlar amb aquests homes i es posaren en camí cap a Espanya, ja que pensava que aquest seria el millor futur que podria obtenir amb les seues condicions. Va conéixer, d’entre aquell grup de persones, un home que li contava que li havia ocorregut una cosa semblant i que pensava igual que ell. Bryan, l’home que va conéixer, li va oferir de fer el viatge junts, perquè d’aquesta manera es podrien defendre i ajudar tots dos i els podria ser més fàcil aconseguir el seu objectiu.En el grup van decidir passar la frontera en una pastera pel mar, cosa que Joao i Bryan van considerar que era molt difícil i sacrificat, ja que passarien molta gana. Ells van pensar en una altra manera de fer-ho, i van decidir que seria colant-se en un dels grans tràilers que hi havia a la frontera, d’eixos que la creuaven contínuament transportant menjar o qualsevol altra cosa.Una vegada arribat el dia de l’aventura, o almenys d’intentar-la, van aconseguir pagar a un conductor, amb tot allò que tenien de valor al damunt, perquè tractés d’ajudar-los a creuar la frontera. Va ser un dia de juny, de manera que tot anava més mal que bé, ja que passarien molta calor entre d’altres coses. Van aconseguir passar-hi i pujar al ferri. Li van preguntar al conductor si podien eixir a prendre el fresc o a descansar, però aquest els suggerí que millor no ho feren ja que hi havia policia vigilant i, en altres ocasions, havien agafat a gent en la mateixa situació que ara estaven ells.Van passar molts dies dins del camió, sense veure la llum del dia, però eixe era el preu que hi havien de pagar i ells ho sabien abans de començar el viatge.Finalment van arribar a Alacant, que era el lloc més barat i la destinació que havien aconseguit amb el pagament que havien fet, ja que el conductor els digué que o li donaven més diners o no feien més quilòmetres. Ja una vegada a Alacant, estigueren observant quina era la manera més fàcil de passar desapercebuts i que no semblara el que en realitat era, que eren immigrants. Hi van aconseguir instal·lar-se amb altra gent com ells. Eren moltíssims per a l’espai de què disposaven, però era el pis més barat que hi podien trobar.Joao i Bryan van pensar que treballar a la ciutat era molt arriscat i molt difícil d’aconseguir amb la crisi que actualment estava patint el país, de manera que se’n van anar a les partides properes buscant treball de camp, encara que fóra més dur i per pocs diners, però per alguna cosa s’havia de començar i ells, de moment, no se’n podien queixar perquè, és clar, sense contracte a la mínima els podrien tirar.

Amb els diners que van aconseguir van comprar unes bicis per poder desplaçar-se un poquet més ràpidament per la ciutat o per anar al treball simplement.Quan ja havien passat mesos de dur treball i d’una vida horrible, a Joao se li va ocórrer la idea de tractar d’agafar una dona i proposar-li en matrimoni a canvi de tots els diners que havien aconseguit, i així podrien aconseguir papers espanyols i no tindre més problemes.Andrea va ser l’única dona que van conéixer que va acceptar l’oferta després de passar per moltes dones, de les quals més d’una va contactar amb la policia i, en conseqüència, van haver d’eixir corrents. Andrea va informar Joao que aquests matrimonis eren estudiats per un apartat del govern i que farien entrevistes junts i separats a cadascun dels membres del matrimoni, de manera que haurien de passar uns dies junts per conéixer-se i poder respondre correctament les preguntes. Van passar algunes setmanes fent-se visites sense parar per tal de saber més coses l’un de l’altre. I quan faltaven pocs dies per a produir-se les entrevistes i a continuació el casament, van arribar a la casa on vivien Joao, Bryan i tots els seus amics o companys de pis, un equip de policia el cap del qual era Andrea. Joao i Bryan, que eren els únics que la coneixien, es van quedar a quadres, perquè sabien que tot havia sigut una estafa d’Andrea i que, d’ací a poc, a pesar d’haver passat per tantes coses i d’haver-se sacrificat tant, els farien tornar al seu país i ja no podrien continuar fent realitat el seu somni de tindre una vida millor a Espanya.Andrea va demanar parlar a soles amb el Joao i, lògicament, ho va aconseguir. Li va dir que ho sentia molt, que li semblava un home molt honrat i molt treballador, però que havia de complir amb el seu treball. Li va desitjar molta sort en el seu país i li va dir que tenia molta esperança que finalment aconseguira tindre un treball digne i viure tranquil·lament i feliç. Joao li va contestar que això era impossible on l’anaven a enviar i que ell no es cansaria de tornar a creuar la frontera a Espanya, però amb més experiència acumulada pels sotracs passats, la qual cosa li serviria per a fer-ho tot més fàcil. Ella li digué que, sentint-ho molt, la pròxima vegada que el vera seria arrestat automàticament. Bon viatge i molta sort.

LES MILLORS COSES DE LA VIDASÓN LES QUE NO VEUS VINDRE

(Tercer premi Secció –D- 2014)Camila Loaiza Becerra

Setembre

Parlem de Kimberly Stinson, una increïble ballarina de 16 anys que viu per al ballet, una passió que heretà dels seus avis. Els Stinton abans eren dos jóvens apassionats pel ballet que el van donar a conéixer tal com el coneixen a hores d’ara. Després de la mort de Katy, l’avia de Kimberly, el seu marit, Mark, va fundar l’escola de ballet més prestigiosa de l’estat de Califòrnia en la qual, hui en dia, Kimberly passa la major part del seu temps preparant-se per al campionat juvenil més important del món, que se celebra cada tres anys en el mes de juny a Xicago, Illinois. La passió de Kimberly pel ballet prové del seu avi Mark, qui li va contagiar aquesta passió a la seua néta quan tan sols tenia 3 anys, i la convertí així en la increïble ballarina que és ara. El seu iaio és el pilar fonamental de la seua vida, no solament en l’aspecte professional, ja que es passa els dies motivant-la amb les seues grans frases i reflexions perquè faça el que fa per amor propi, perquè s’hi dedique en cos i ànima, i perquè no abandone en cap moment per por a fallar.Tots els caps de setmana, abans de cada competició, tota la família li desitja sort a la petita Kim, i el seu iaio li diu: ―Els campions no parlen de sort, la provoquen. Si treballes i prens decisions tens sort, si no ho fas no la tens. La sort només és una excusa per als qui no guanyen.Rar és el cap de setmana que Kimberly no porta un nou trofeu a casa per posar-lo juntament amb els altres que té. Des de ja, Kimberly assaja quatre dies a la setmana la coreografia que presentarà a les proves de novembre per al campionat, mentres que els caps de setmana competix per les distintes ciutats de l’estat de Califòrnia.

Novembre

Kimberly i Mark es dirigien a Minnesota perquè la petita Kim es presentara a les primeres proves del campionat. Mentres anaven amb l’avió, el seu iaio li deia: ―Mantín la calma Kim, només és una prova, que si bé hui és important, demà ja no ho serà. El dia de demà estaràs preparant-te per al dia del campionat i, l’endemà, estaràs entre les finalistes. Recorda que si hui estàs ací és per les xicotetes victòries.Kimberly va fer les proves el millor que va saber, i deixà entreveure als jutges que no era una simple ballarina que feia qualsevol tipus de coses, sinó que tenia un gran potencial al qual li havia tret el millor partit.Passaven les setmanes i la resposta no arribava. Kimberly no perdia la calma, estava satisfeta fóra la resposta que fóra, sabia que havia donat el millor de si mateix i que si la resposta era “no”, es prepararia millor durant els pròxims tres anys.

Al gener d’este nou any, mentres celebraven alguns dies en família, els pares de Kimberly van rebre la telefonada en què els deien que l’havien seleccionada per a la prova final, a la qual es presentaven 60 xiques d’entre 14 i 18 anys, i en què només la superaven les millors 25. Esta prova era a finals de gener i no era lliure com la primera, sinó que demanaven una coreografia que incloguera certs requisits. Kimberly dominava els requisits, però va aprofitar per a perfeccionar-los durant les poques setmanes que tenia de temps.Mentre es dirigien a Minnesota de nou, Kimberly no parava de pensar com era d’afortunada per comptar amb el suport de la seua família, ja que sempre apostaven per ella des de ben xicoteta i mai ningú no l’havia impedit perdre’s una competició; però, sobretot, pensava que era afortunada per saber el que volia des de ben xicoteta i aferrar-s’hi quan no tenia res més. Ella sempre es deia: “Val que jo patisc pel ballet, perquè algunes vegades no m’ix com m’hauria d’eixir, i no acaba d’eixir-me bé, o perquè simplement no caic en punta, però més han d’estar patint els que no saben el que volen, els que no tenen alguna cosa a què aferrar-se quan no tenen res més.”Kimberly va eixir molt contenta de la prova, hi va demostrar que el seu talent li venia d’un gran mestre com era el seu iaio. Venia d’una família de grans ballarins, no podia estar més orgullosa de ser una Stinson.La resposta final va arribar a principis de febrer a través d’un dels jutges de les proves de la competició. Era la resposta que tots esperàvem, un “sí”, un sí d’eixos que et fan sentir que paga la pena cada dia d’entrenament, cada lesió i cada derrota.Kim i el seu iaio començaren a planejar quin seria el mètode de preparació que utilitzarien a partir d’ara de cara a la competició. Havia de ser més exigent del que ho havia estat fins ara i fer coses que no havia fet fins ara. Així passaren les setmanes de febrer i març, cada dia amb més esforç i dedicació. I vingué abril, amb la primavera, la millor època per a Kim, ja que el dia 10 era el seu natalici i estava organitzant la millor de les celebracions amb els seus amics, els que més volia, i als que havia llevat temps d’amistat a causa del seu entrenament, i ara volia compensar-los amb un gran dia.Volia que eixe dia començara en la platja, que continuara menjant en la seua pizzeria favorita, anar a continuació al parc d’atraccions i, a la nit, música i ball fins a l’alba. Així serien els seus desitjats 17 anys. Havien de ser inoblidables.Així que primerament, al matí, anaren a la platja, continuaren menjant en la pizzeria i després al parc d’atraccions, moment en el qual va aparéixer sa mare per recollir-la i dir als seus amics que se n’anaren a casa perquè havia passat una cosa horrible.Va deixar Kim intrigada tot el camí, i va esperar a arribar a casa juntament amb son pare i son germà Zac.Resulta que Mark tenia càncer de pròstata i no li ho havia comentat a ningú.Cada dia comptava, cada dia que passava era un dia menys en què augmentaven les probabilitats respecte al dia anterior. Els dies els vivia com altres qualsevol, com si no li passara res, perquè no volia

amargar la vida a ningú abans d’hora. No volia viure cada dia com si fóra l’últim ni tindre les persones que més volia pendents ni preocupades per cada pas que donava. Era una cosa que no havia triat però que portava en el seu rellotge intern.En assabentar-se’n, Kim es va quedar aclaparada, no sabia quin rumb seguiria la seua vida a partir d’ara, sense el seu iaio, sense el seu mentor, sense la seua ànima bessona. Mark era la persona més important per a ella. Ningú millor que ell la comprenia quan alguna cosa no anava bé. Va començar a recordar tots els gran moments i consells que li havia donat i que havia intentat posar en pràctica.Poc temps després, Kim va aconseguir ajuntar unes paraules per fer un xicotet discurs el dia del seu soterrament davant dels familiars més íntims, discurs que deia així: “Diuen que una persona només mor quan se l’oblida, però ací ningú no t’ha oblidat, iaio. És difícil dir-te adéu realment, de vegades, impossible. Mai deixes de sentir la pèrdua. Cada persona que passa per la nostra vida és única, sempre deixa un poc de si mateix i s’emporta un poc de nosaltres. En este cas, el meu iaio s’ha emportat una gran part de mi però, en canvi, ell a mi m’ho ha deixat tot, tot el que sóc, tot el que sé, tot el que tinc és gràcies a ell. M’ha ensenyat xicotetes coses que a la llarga s’han anat fent grans, perquè no es tracta de veure molt dónes, sinó molt d’interés poses en el que dónes. Hi ha persones que són una part tan important de la teua vida, que sempre estaran amb tu passe el que passe. Ells són la veu interior del nostre cor, aquella que sempre ens acompanyarà. Sempre. Així que crec que és molt important que, a les persones que vols, has de fer-los saber i dir-los que les vols mentres que puguen escoltar-te.” Ningú no va poder evitar vessar les seues més sinceres llàgrimes mentres sentien pronunciar estes paraules que homenatjaven el seu iaio.

Dies després...

Kimberly havia deixat de practicar ballet i d’eixir amb els seus amics, només anava a classe i quan acabava desapareixia fins a mitjan vesprada. Quan sa mare la cridava per saber on estava, els seus amics l’encobrien, però realment ningú no sabia on estava.Kim va caure en les drogues. Al matí, antidepressius, i a les vesprades, drogues. Això no l’ha conduïa a res bo.Els seus pares i el seu germà començaven a sospitar i li van demanar a Zac que la seguira després de classe durant uns dies. Quan estos es van assabentar del que feia realment, la van portar a l’hospital, on va quedar ingressada durant una setmana.Kim no era addicta a les drogues, només que no sabia com superar la mort del seu iaio i va decidir ingerir-ne per tal de deixar de pensar-hi.Posteriorment, el seu germà es va convertir en el seu gran suport per a eixir del pou en què s’havia ficat. Ell li deia que havien moltes altres maneres de fer les coses. Però, què fàcil és suggerir una solució quan

no ets tu qui té el problema o no saps com és de profunda la ferida que t’ha produït.Quan Kim va tornar a casa recuperada, el seu germà va pensar que podia tornar a ser la d’abans, tornar a reprendre el ballet i, així, poder competir en el campionat. ―Kim, en algun moment has de decidir-te. Els murs no mantenen els altres fora, sinó a tu dins, així és la vida. Ja pots passar-te la vida alçant murs, o pots viure-la botant-los, perquè el fracàs és inevitable; és més, no conec ningú que haja aconseguit la meta amb només un intent. T’has d’aferrar al que vols i acceptar el que vinga. No cedisques. Agafa i presenta’t a la competició, i demostra que una mala ratxa la té qualsevol ―li va dir son germà. ―Saps, fa un poc de por veure com de ràpid se’n pot anar tot del teu costat, però tens raó; de vegades, cal una enorme pèrdua per recordar-te que és el que més t’importa; de vegades, et trobes a tu mateix fent-te més fort com a resultat d’això, i això precisament és el que haguera volgut el iaio ―va dir Kim a son germà després d’haver processat les paraules que este li havia dit.Kim va tornar a reprendre el ballet i els assajos d’abans quan quedaven escasses setmanes per al campionat.Va arribar el mes de juny, el dia de la competició s’acostava i Kim i la seua família van volar a Xicago uns dies abans per a unes entrevistes. En una d’aquestes entrevistes van eixir a col·lació els problemes que havia tingut Kim recentment, però que ja havia superat. No obstant, això no va acabar de convéncer els jutges, així que van decidir que hauria de fer certes proves que demostraren que estava físicament i mentalment capacitada per a competir.Quan Kim va fer les proves, totes elles van eixir bé, però el fet d’haver-li-les fet a ella i a les altres xiques no, li va fer creure que estava en pitjors condicions que estes altres que, a més, hi havien tingut més temps per a preparar-seEl dia de la competició Kim estava pensant què fer per tal de superar les altres xiques. No sabia si fóra millor dopar-se o prendre pastilles ―era obsessiva la idea que tenia de no estar a l’altura de les altres―. Al final, va optar per tornar a prendre drogues, i d’esta manera deixaria de pensar que tot eixiria malament; en canvi, esta era la millor opció perquè les coses isqueren malament.Començà la competició, i les primeres proves li van eixir be, com ella esperava. Va passar a semifinals i, poc després, a les finals. La seua família n’estava tremendament orgullosa.―Kim, eres una campiona. Tu, per a mi, ja has guanyat, no sols per arribar a la final, sinó per estar hui ací, per no deixar passar esta oportunitat. Recorda que si ara alguna cosa ix malament i comets un error, ja no importa. D’acord? Perquè fracassar i cometre un error és millor que no haver-ho intentat mai ―li va dir son germà Zac abans de la prova definitiva, amb un cert to d’admiració.Kim va eixir molt motivada però, al mateix temps, confosa. D’una banda, se sentia culpable; però, d’altra banda, començava a trobar-se malament. Ho va fer el millor que va poder.

Quan van anunciar que Kim era la guanyadora i que havia de fer una exhibició d’estil lliure per finalitzar, es trobava pitjor que mai. En les condicions en què estava, sabia que no podria donar una gran espectacle. I així va ser, Kimberly va caure a terra quan es proposava començar l’exhibició. La van atendre immediatament, però no reaccionava. La van haver de portar a l’hospital on, després d’una sèrie de proves, van esbrinar la veritat sobre el que hi havia passat.Les conseqüències van ser greus. Primerament, Kim va ser desqualificada del campionat, i el primer lloc va ser per a qui havia quedat com a segona millor finalista, Emily Bradford; a continuació, Kim va ser sancionada sense poder participar en una altra competició de ballet durant dos anys. Però per a Kim això no va ser el pitjor, ja que va haver de passar tres mesos en un centre de rehabilitació on va tindre temps de pensar en moltes coses.S’havia passat tot l’estiu rehabilitant-se i, quan va tornar a casa, va recordar que no podia tornar a competir; però, en el fons, això no li va afectar molt, perquè en eixos tres mesos se n’havia adonat que des que el seu iaio no hi era, ja no sentia el ballet igual que abans, així que va decidir fer un gir a la seua vida i començar una nova etapa des de zero.La vida de Kim va canviar per complet. Va entrar a la universitat. Volia fer el mateix que el seu iaio havia fet amb ella, ensenyar ballet, però com a professió.Quan Kim es va graduar, va decidir encarregar-se de l’escola de ballet que va fundar el seu iaio on, a partir d’ara, impartiria ella les classes.L’escola va omplir totes les places de què disposava. Tant els més menuts com els més majors adoraven la ja no tan petita Kim. En realitat, Kim feia tot això per ajudar la gent a aconseguir el que ella, en el seu moment, no va poder. No passava un sol dia sense que no lamentara el que va fer.

Gener d’un nou any...

Començaven les competicions i Kim sempre motivava els seus alumnes, com el seu iaio feia amb ella. Una de les frases que més li agradava era: “Si tens un gran somni has d’estar disposat a fer un gran esforç, perquè només d’esta manera pots aconseguir coses grans”.Passava el temps i Kimberly deixava de ser una xiqueta, ja tenia 25 anys, però tornava a sentir el ballet com si fóra la mateixa xiqueta d’abans.Un dia va decidir traslladar la seua escola a Xicago, la ciutat on el ballet estava més valorat. A Xicago va començar a fer classe a grans ballarins, ja formats des de bens joves, que complien el somni que ella no va arribar a aconseguir. Sabia que el seu iaio no tenia la culpa ni de bon tros, però, si no se n’haguera anat, probablement estaria compartint classes amb estos ballarins.La decisió de mudar-se a Xicago va ser la millor decisió que havia pres mai. Kim va conéixer Dylan, un dels seus millors alumnes, de qui es va enamorar al cap d’un temps.

Als 28 anys esperava la seua primera filla, Madison, amb Dylan, que encara que parega estrany, va eixir ballarina. Als cinc anys ja guanyava totes les competicions de l’Estat.Des que Mark va morir, Kimberly va decidir no tornar a voler ningú més de la mateixa manera. Tenia por de tornar a perdre’l. Però, van aparéixer Dylan i Madison, i això havia sigut el millor que li havia passat en la vida, era molt millor del que havia imaginat mai. Kim, ara, volia augmentar la família i fer tots eixos desitjats viatges que sempre havia volgut fer. Alhora, però, tenia por de lligar-se a algú i que alguna cosa isquera malament sense haver-se compromés abans. I un dia, armant-se de valor, així ho va fer.―Dylan, jo no sé què passarà el dia de demà, però el sol fet que ens hàgem conegut em fa molt feliç, almenys a mi, i seré feliç tot el temps que tinga el plaer de la teua companyia, encara que siguen deu minuts, dos anys o trenta... Però, si em donaren a triar, m’agradaria que fóra per la resta de la meua vida.Als dos anys van arribar Matt i Dustin. A estos no els agradava el ballet, però van arribar molt lluny en allò que desitjaven i pretenien.