RELLEU, CLIMA, VEGETACIÓ I PAISATGE A ESPANYA I

CATALUNYA

EL RELLEU

EL RELLEU D'ESPANYA

El relleu és el conjunt de formes que presenta la superfície terrestre. El relleu és dinàmic.

La Península Ibèrica es troba en la part més meridional d'Europa.

El relleu peninsular presenta quatre trets fonamentals:● La forma massissa, donada per l'amplada i l'extensió de les seves costes. ● L'elevada altitud mitjana (660 m), donada per l'existència d'un extens altiplà central (¾ del territori) i per les nombroses serralades que hi ha.

L'altitud dificulta les comunicacions, l'agricultura i crea un clima més dur.● La disposició perifèrica del relleu peninsular, donada pels relleus perifèrics que envolten la meseta.● La diversitat del relleu peninsular

El relleu peninsular presenta quatre grans unitats morfoestructurals:

1) La Meseta, amb les seves muntanyes interiors i perifèriques.

2) Les serralades exteriors a la Meseta.

3) Dues grans depressions.

4) Els relleus litorals.

EL RELLEU PENINSULAR

Les serralades d’espanya

Sistema central

Montes de Toledo

Muntanyes

de Lleó

Serralada Cantàbrica

Serralada Ibèrica

Sierra Morena

Mas

sís

Galai

c

Pirineus

Serralades Bètiques

Sera

lade

s Cat

alan

es

Serralades Basques

MAPA DE LES UNITATS DEL RELLEU ESPANYOL

La Meseta és la unitat principal del relleu espanyol (45% de la seva superfície)

Presenta dos grans blocs:

- La submeseta nord (travessada per la xarxa del Duero)

- La submeseta sud (formada per dos altiplans – Tajo i Guadiana- separats pels Monts de Toledo)

1) La Meseta, les seves serralades interiors i les vores muntanyoses.

A la Meseta s'hi poden diferenciar diverses unitats de relleu:● L'antic sòcol paleozoic, que aflora a la part occidental de la Meseta (Zamora i Salamanca) en forma de suau peneplà, que es fa una mica més extens a Extremadura.● Les conques sedimentàries, al costat oriental de la Meseta, que han format un relleu d'erms, camps i relleus en costa.● Les serralades interiors de la Meseta. ● Les vores muntanyoses de la Meseta.

Les serralades interiors de la Meseta.El Sistema Central i els Monts de Toledo són dues serralades orientades d'est a oest. En general presenten formes suaus i arrodonides.

El Sistema Central

Divideix la Meseta pràcticament en dues meitats.

És format per diferents serres d'altitud important: Somosierra, Guadarrama, Gredos, Gata i Serra de l'Estrella (Portugal).

Els Monts de Toledo

Divideixen en dues parts la Submeseta Sud.

Fan de divisòria d'aigües entre la conca del Tajo i la del Guadiana.

Són un conjunt de serralades d'alçades modestes: els Monts de Toledo, i les serres de Guadalupe, Montánchez i San Pedro.

Les vores muntanyoses de la Meseta.Les serralades principals que envolten la Meseta són:

Massís Galaicolleonès

Part de la Serralada Cantàbrica Massís Asturià

Serralada Cantàbrica

Gran part de Sierra Morena

El Sistema Ibèric

El Massís Galaicolleonès

Comprèn Galícia, les serres de l'oest d'Astúries, les Muntanyes de Lleó i la serra de la Cabrera i Segundera.

Correspon a un fragment del relleu més antic de la Península, molt erosionat.

La Serradala Cantàbrica

Forma una cadena lineal que poden dividir en:● Part occidental (Massís Asturià), amb un relleu elevat i trencat.● Part oriental (Muntanya Cantàbrica), amb cims més baixos.

El Sistema Ibèric

Limita la Meseta de nord-oest a sud-est.● El sector nord, amb serres com la Demanda, el Moncayo o els Pics d'Urbion, que separen la Meseta de la Depressió de l'Ebre.● El sector sud, format per diverses serres i depressions creuades per rius (Monts Universals, Serra de Conca, Serra d'Albarracín, serra de Javalambre, Gúdar i Maestrat).

Sierra Morena

Constitueix la vora meridional de la Meseta, separant-la de la depressió del Guadalquivir.

Pirineus Pirineus axials o centrals

Prepirineus

Serralades Litorals Catalanes Serralada Prelitoral

Serralada Litoral

Serralades Bètiques Serralada Penibètica

Serralada Subbètica

2) Les Serralades exteriors a la Meseta

Els Pirineus

Serralada d'uns 440 km que s'estén des del Golf de Biscais fins al Cap de Creus.

Els podem dividir en dos conjunts:

Pirineus axials o centrals.

És on es troben les altituds més notables (Aneto, 3404 m; Mont Perdut, 3355 m; Pica d'Estats, 3143 m)

Les comunicacions són difícils, i encara hi ha restes de glaceres.

Prepirineus.

Presenten una menor altitud i unes formes més suaus. Es divideixen en les serralades interiors (Guara i Peña) i les exteriors (Cadí, Montsec), situant-se entremig la depressió mitjana pirinenca.

Les Serralades Litorals Catalanes

Es tracta de dues rengleres muntanyoses paral·leles a la costa, separades per una depressió longitudinal.

Serralada Prelitoral.

Presenta algunes altituds considerables (Turó de l'Home, 1706 m).

Serralada Litoral.

Presenta un desenvolupament escàs.

Les Serralades Bètiques

El conformen la Serralada Penibètica i la Serralada Subbètica, separades per una sèrie de depressions.

Serralada Penibètica.

Situada vora la costa. Trobem entre d'altres serres Sierra Nevada (Mulhacén, 3481 m).

Serralada Subbètica.

Va pràcticament des de Gibraltar al cap de la Nau.

Les serres que destaquen són les de Cazorla, Segura, Sagra i Mágina.

3) Les depressions de l'Ebre i el Guadalquivir.

Les depressions de l'Ebre i el Guadalquivir van ser ocupades pel mar, i posteriroment esdevingueren llacs, que es van anar reomplint amb sediments.

Amb el temps els rius erosonaren aquests paisatges creant relleus tabulars, valls i terrasses. Es tracta de terrenys fèrtils i relativament plans.

La Depressió de l'Ebre.

Recorreguda pel riu Ebre, queda encaixada entre els Prepirineus, el Sistema Ibèric i les Serralades Litorals Catalanes.

La Depressió del Guadalquivir.

Recorreguda pel riu Guadalquivir, s'estén entre Sierra Morena i les Serralades Bètiques.

Costes atlàntiques Costa cantàbrica

Costa gallega

Costa atlàntica andalusa

Costes mediterrànies Andalusia i Múrcia

Golf de València

Litoral Català

4) El relleu del litoral peninsular

Les costes atlàntiques.

La costa cantàbrica.

Hi predominen les formes altes i rectilínies.

Les planes i platges són escasses.

Hi ha penya-segats on les muntanyes arriben a la costa.

Les ries del cantàbric són, en general, curtes i estretes.

COS TA CANTÀBR ICA

Punta de l’Estaca de Bares Cap de Peñas

Cap d’Ajo

Cap de Matxitxaco

Golf de Biscaia

La costa gallega.

S'estén des de la Punta de l'Estaca de Bares i el cap Ortegal fins a la frontera de Portugal.

El més característic de la costa gallega són les ries.

La costa atlàntica andalusa.

Entre la frontera portuguesa i el Penyal de Gibraltar s'estén el golf de Cadis.

Els al·luvions dels rius han constituït planades costaneres que formen costes baixes i sorrenques, on el vent forma dunes.

COS TA ATLÀNTICA

Cap de Finisterre

Cap Ortegal

Ria de Vigo

Ria d’Arosa

Cap de trafalgar

Golf de Cadis

Les costes mediterrànies.

El litoral mediterrani és constituït per un seguit de costes baixes i rectilínies, que formen amplis arcs separats pels caps de Creus, Nau, Palos i Gata.

La costa mediterrània d'Andalusia i Múrcia.

També rep el nom de costa Bètica.

S'estén des de l'estret de Gibraltar fins al cap de la Nau.

És una costa tallada, amb camps de dunes i albuferes (Mar Menor, Múrcia).

El Golf de València.

Des del cap de la Nau fins al delta de l'Ebre s'estén una gran plana litoral (400 km), pràcticament sense interrupció.

S'hi alternen platges, aiguamolls, albuferes (València) i tómbolos (penyal d'Ifac, Calp, Alacant).

El litoral català.

No és una costa uniforme. S'alternen deltes, petites planes litorals, costes escarpades i costes abruptes.

Costa mediterrània

Cap de creus

Delta de l’Ebre

Cap de la Nau

Cap de Palos

Cap de Gata

Golf de València

L'arxipèlag Balear

Les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera són fragments emergits de la Serralada Subbètica.

Al nord de Mallorca destaca la Serra de Tramuntana, mentre que a l'altra banda de la illa hi ha la Serralada de Llevant. Entre ambdues s'estén una ampla depressió central. Als extrems d'aquesta depressió s'obren les Badies de Palma, Alcúdia i Pollença.

Eivissa i Formentera presenten un relleu muntanyós i una gran plana.

MenorcaMenorca està relacionada amb la Serralada Litoral Catalana. L'altitud és escassa i destaca la plana.

EL RELLEU INSULAR

Mallorca

Menorca

Eivissa

FormenteraCabrera

L'arxipèlag Canari.

L'arxipèlag de les illes Canàries es va formar durant el període Terciari. Es formà la Gran Dorsal Atlàntica, de la qual emergiren una sèrie d'illes volcàniques, com les Canàries.

El relleu volcànic de les Canàries és molt complex (cons volcànics, calderes, barrancs, colades de lava, penya-segats, platges...). De fet, la formació de les illes Canàries és un procés continu. El Teide (3718 m) és un volcà actiu. També hi ha notícia històrica de gran activitat volcànica a Lanzarote (segle XVIII).

Les illes més properes a Àfrica (grup Oriental) són força planes (Lanzarote i Fuerteventura). Les del grup Occidental (Tenerife, La Palma, La Gomera, El Hierro i Gran Canària) són muntanyoses.

Lanzarote

Fuerteventura

Gran Canària

Tenerife

La Gomera

La Palma

El Hierro

EL RELLEU DE CATALUNYA

De manera molt simplificada, podem destacar quatre grans unitats: els Pirineus (Axial i Prepirineu), les Serralades litorals catalanes, la Depressió Central i la costa amb les planes litorals.

Catalunya té una configuració muntanyosa amb un relleu trencat i dues grans planes: la de l'Empordà (que desguassa cap al mar) i la d'Urgell (que desguassa a la fossa de l'Ebre).

Catalunya ocupa 31896 km2, només 6435 dels quals no passen de 200 m d'altitud.

En el relleu català destaca el protagonisme dels Pirineus.

Els Pirineus catalans ocupen una tercera part de Catalunya i estan formats per dues serralades paral·leles

- El Pirineu Axial. S'aixeca al voltant dels 3000 m (Pica d'Estats, 3143 m), amb ports de muntanya elevats (Viella, 2424 m; Port de la Bonaigua, 2072 m).

- El Prepirineu. Presenta elevacions inferiors, que van a donar a la Depressió Central Catalana. A la seva vegada es troba format per dues unitats. Les serres interiors (Sant Gervàs, Boumort, Cadí, Pedraforca, Bassegoda) i les serres exteriors (Montsec i Mont-roig), separades per algunes depressions mitjanes, com la Conca de Tremp.

La Serralada Transversal són una sèrie de relleus, situats al peu dels Pirineus, que uneixen el Prepirineu amb les carenes litorals. Alternen les muntanyes (Puigsacalm, serra de Finestres, Cabrerès) amb formes enfonsades (plana d'Olot, Pla del Bages).

Les serralades litorals són un conjunt muntanyós format per una doble serralada paral·lela a la costa, des de la desembocadura del riu Ter fins al delta de l'Ebre.

- La Serralada Interior (Prelitoral) presenta cims importants (Montseny, 1747 m; Prades, ports de Beseit). Per raons de proximitat en aquesta alineació s'incorporen relleus que no li són propis, formats per materials conglomerats com Montserrat.

- La Serralada de Marina (Litoral), suaument ondulada, no té altures importants (Montnegre, 759 m). Alguns dels seus extrems s'apropen tant a la costa que formes penya-segats (Garraf).

Entre les dues serralades s'obre un corredor, la Depressió Litoral.

La Depressió Central Catalana és la part oriental de la Depressió de l'Ebre.

És una extensa depressió que s'estén entre els Pirineus i les serralades de la costa. Va ser ocupada pel mar (per això trobem sediments d'origen marí i dipòsits de sal gemma i sals potàssiques).

Destaquen unitats com la Plana de Vic, Manresa, la Conca d'Òdena o la de Barberà, alternant-se amb alguns altiplans (altiplà de la Segarra). Només al centre de la Depressió Central s'ji estenen grans planes argiloses (Segrià, Urgell, la Noguera).

Les costes catalanes són elevades en el nord, tot i la presència de la Plana de l'Empordà. Al centre i sud trobem la plana litoral, que arriba al Delta de l'Ebre. Aquesta plana es veu de vegades tallades quan la serralada litoral arriba al mar (Garraf).

Les unitats de relleu de Catalunya