BARACK OBAMA 18 març 2008

RACE DISCURS: http://www.slideshare.net/VogelDenise/031808-obama-race-speech

"Nosaltres, el poble, amb la finalitat de formar una unió més perfecta".

Dos-cents un anys, en una sala que encara està a l'altre costat del carrer, un grup d'homes es va reunir i, amb aquestes simples paraules, va iniciar l'experiment improbable Estats Units en la democràcia. Els agricultors i acadèmics, estadistes i patriotes que van travessar l'oceà per escapar de la tirania i la persecució finalment fet realitat la seva declaració d'independència en una convenció de Filadèlfia que va durar fins a la primavera de 1787.

El document que va produir va ser finalment signat, però sense acabar en última instància. Estava tacada pel pecat original d'aquesta nació de l'esclavitud, una qüestió que divideix les colònies i va portar la convenció a un punt mort fins que els fundadors van optar per permetre el tràfic d'esclaus a continuar almenys vint més anys, ia sortir de qualsevol resolució definitiva a les generacions futures.

Per descomptat, la resposta a la qüestió de l'esclavitud es troba dins de la Constitució - una Constitució que tenia en i es t essència mateixa de l'ideal d'igualtat dels ciutadans davant la llei, una Constitució que va prometre al seu poble la llibertat i la justícia, i un sindicat que podria ser i hauria de ser perfeccionada amb el temps.

I no obstant això les paraules en un pergamí no ho faria suficients per alliberar els esclaus de l'esclavitud, o proporcionar als homes i dones de tots els colors i credos de tots els seus drets i obligacions com a ciutadans dels Estats Units El que calia eren els nord-americans en les successives generacions que estaven disposats a fer la seva part -. través de protestes i lluita, als carrers i als tribunals, a través d'una guerra civil i la desobediència civil i sempre amb gran risc - per reduir la bretxa entre la promesa dels nostres ideals i la realitat del seu temps.

Aquesta va ser una de les tasques que ens vam proposar al començament d'aquesta campanya - continuar la llarga marxa dels que van venir abans de nosaltres, una marxa per un món més just, més igualitària, més lliure, . Més solidari i més pròspera Amèrica vaig triar com a candidat a la presidència en aquest moment de la història perquè crec profundament que no podem resoldre els desafiaments del nostre temps, llevat que els resolguem junts - a menys que perfeccionem la nostra unió entenent que podem tenir diferents històries, però nosaltres les esperances comuns, que no pot semblar el mateix, i no pot haver vingut del mateix lloc, però tots volem que es mogui en la mateixa direcció - cap a un futur millor per als nens i els nostres néts.

Aquesta creença ve de la meva fe indestructible en la decència i generositat del poble nord-americà. No obstant això, també ve de la meva pròpia història dels Estats Units.

Jo sóc el fill d'un home negre de Kenya i una dona blanca de Kansas. Em vaig criar amb l'ajuda d'un avi blanc que va sobreviure una Depressió per servir a l'Exèrcit de Patton durant la Segona Guerra Mundial i una àvia blanca que va treballar en una assemblea bombarder línia a Fort Leavenworth mentre ell estava a l'estranger. He anat a algunes de les millors escoles dels Estats Units i va viure en una de les nacions més pobres del món. Estic casada amb un americà negre que porta en ella la sang d'esclaus i esclavistes - una herència passem a les nostres dues filles precioses. Tinc germans, germanes, nebodes, nebots, oncles i cosins, de tota raça i color tots, dispersos en tres continents, i pel temps que jo visc, jo mai t'oblidaré que en cap altre país a la La Terra és la meva història encara possible.

És una història que no m'ha fet el candidat més convencional. Però és una història que ha marcat a foc en el meu composició genètica de la idea que aquesta nació és més que la suma de les seves parts - que, de molts, som veritablement un.

Al llarg del primer any d'aquesta campanya, contra totes les prediccions en contra, vam veure com fam al poble nord-americà fora per aquest missatge d'unitat. Malgrat la temptació de veure la meva candidatura a través d'un lent purament racial, guanyem victòries al comandament dels estats

amb algunes de les poblacions més blanques del país. En Carolina del Sud, on la bandera confederada encara vola, hem construït una poderosa coalició dels afroamericans i els blancs.

Això no vol dir que la raça no ha estat un problema en la campanya. En diverses etapes de la campanya, alguns comentaristes m'han considerat "massa negre" o "no prou negre". Vam veure tensions racials bombolla a la superfície durant la setmana abans de les primàries de Carolina del

Sud. La premsa ha recorregut totes les enquestes de sortida per a l'última evidència de la polarització racial, no només en termes de blanc i negre, però el negre i el marró també.

I, però, només ha estat en l'últim parell de setmanes que la discussió de la raça en aquesta campanya ha pres un gir particularment divisiu.

En un extrem de l'espectre, hem escoltat la implicació que la meva candidatura és d'alguna manera un exercici de l'acció afirmativa, que es basa únicament en el desig dels liberals amb els ulls oberts per adquirir la reconciliació racial al barat A l'altre extrem, nosaltres. "He sentit a la meva ex pastor, el reverend Jeremiah Wright, utilitzeu un llenguatge incendiari per expressar opinions que tenen el potencial no només d'ampliar la bretxa racial, sinó punts de vista que denigren la grandesa i la bondat de la nostra nació, que amb raó ofendre blanc i negre per igual .

Ja he condemnat, en termes inequívocs, les declaracions del reverend Wright que han causat tanta controvèrsia. Per a alguns, insistents preguntes romanen. Sabia jo que sigui un crític ferotge de tant en tant de la política nord-americana interna i externa? Per descomptat. He sentit parlar mai li faci comentaris que puguin ser considerats controvertits mentre estava assegut a l'església? Sí Em totalment en desacord amb moltes de les seves opinions polítiques? Absolutament - igual que estic segur que molts de vosaltres heu escoltat comentaris dels seus pastors, sacerdots o rabins amb els

que està molt d'acord.

Però els comentaris que han causat aquesta tempesta recent no eren simplement controvertits. No eren simplement l'esforç d'un líder religiós per parlar en contra de la injustícia percebuda lloc, expressar una visió profundament distorsionada d'aquest país -. Una visió que veu el racisme

blanc com endèmica, i que eleva el que està malament amb els Estats Units per sobre de tot el

que sabem que és correcte amb els Estats Units; una vista que veu els conflictes a l'Orient Mitjà com arrelats principalment en les accions dels aliats incondicionals com Israel, en lloc d'emanar de les ideologies perverses i odioses de l'islamisme radical.

Per tant, els comentaris del reverend Wright no només eren mal però divisiu, divisius en un moment en què necessitem unitat, carregada de racisme en un moment en què hem de unir-nos per resoldre un conjunt de problemes monumentals - dues guerres, una amenaça terrorista, una caiguda economia, una crisi crònica de salut i el canvi climàtic potencialment devastador, problemes que no són ni blanc o negre o llatí o asiàtic, sinó més aviat els problemes que enfrontem tots.

Tenint en compte els meus antecedents, meus polítiques i els meus valors i ideals professats, no serà sens dubte aquells per als quals les meves declaracions de condemna no són suficients. Per què em associo amb el reverend Wright en primer lloc, es pot demanar? Per què no unir-se a una altra

església? I confesso que si tot el que sabia del Reverend Wright eren els snippets d'aquests sermons

que s'han executat en un bucle sense fi en la televisió i You Tube, o si Trinity United Church of Christ s'ajustaven a les caricatures que es venien per alguns comentaristes, no hi ha dubte que reaccionaria de la mateixa manera

Però la veritat és, que no és tot el que sabem de l'home. L'home que vaig conèixer fa més de vint anys, és un home que va ajudar a presentar-me a la meva fe cristiana, un home que em va parlar de les nostres obligacions d'estimar-nos els uns als altres, per atendre els malalts i aixecar als pobres. És un home que va servir al seu país com un infant de marina EUA, que ha estudiat i donat conferències en algunes de les millors universitats i seminaris al país, i que durant més de trenta anys va portar a una església que serveix a la comunitat fent el treball de Déu aquí a la Terra - per habitatge als desemparats, ministrant als necessitats, la prestació de serveis de guarderia i beques i els ministeris de presó, i arribar a les persones que pateixen VIH / SIDA.

En el meu primer llibre, Somnis del meu pare, descrit l'experiència del meu primer servei en la Trinitat:

"La gent va començar a cridar, a aixecar dels seus seients i aplaudir i cridar, un vent fort que porta la veu del reverend dalt al sostre .... I en aquesta sola nota - l'esperança - M'han dit res,! Al peu de aquesta creu, dins de les milers d'esglésies de tota la ciutat, m'imaginava les històries de persones ordinàries negres es fusionen amb les històries de David i Goliat, Moisès i el Faraó, els cristians en la fossa dels lleons, Camp d'Ezequiel dels ossos secs Aquestes històries - de la supervivència i la llibertat, i l'esperança - es va convertir en la nostra història, la meva història,. La sang que s'havia vessat era la nostra sang, les llàgrimes nostres llàgrimes, fins que aquesta església negre, en aquest dia brillant, semblava una vegada més, un vaixell carregat de la història d'un poble en les generacions futures i cap a un món més gran. Les nostres proves i triomfs es va convertir al mateix temps únic i universal, negre i més negre, records a la crònica del nostre viatge, les històries i cançons ens va donar un mitjà per recuperar records que no havia necessitat de sentir vergonya per que totes les persones ... podria estudiar i apreciar - i amb el qual podem començar a reconstruir ".

Aquesta ha estat la meva experiència a Trinitat. Igual que altres esglésies predominantment negres a tot el país, Trinity encarna la comunitat negre en la seva totalitat - el metge i la mare del benestar, l'estudiant model i l'ex pandillero Com altres esglésies negres, serveis de Trinity estan plenes de rialles estridents i pujat de to de vegades. humor. Estan plens de ball, aplaudint, cridant i cridant que pot semblar xocant per l'oïda no entrenat. L'església conté en la seva totalitat, la bondat i la crueltat, la intel · ligència ferotge i la ignorància xocant, les lluites i els èxits, l'amor i sí, el biaix de l'amargor i el que conformen l'experiència negre a Amèrica.

I això ajuda a explicar, potser, la meva relació amb el reverend Wright. Tan imperfecte com ell pugui ser, ell ha estat com una família per a mi. Enfortir la meva fe, va oficiar meu casament i batejar als meus fills. Ni una sola vegada en les meves converses amb ell he sentit parlar de qualsevol grup ètnic en termes

despectius, o tractar els blancs amb els que interactuava amb tot menys cortesia i respecte. Ell conté dins de si les contradiccions - el bo i el dolent - de la comunitat que ha servit diligentment per tants anys.

Jo no puc renegar d'ell del que puc repudiar la comunitat negre. Jo no puc renegar d'ell que jo a la meva àvia blanca - una dona que va ajudar a criar-me, una dona que es va sacrificar una i altra vegada per a mi, una dona que m'estima tant com ella estima qualsevol cosa en aquest món, però una dona que un cop confessar la seva por als homes negres que passaven al seu costat al

carrer, i que en més d'una ocasió ha pronunciat estereotips racials o ètnics que em feien tremolar.

Aquestes persones són una part de mi. I són part dels Estats Units, aquest país que m'encanta.

Alguns veuran això com un intent de justificar o excusar comentaris que són simplement inexcusables. Els puc assegurar que no és. Suposo que ho políticament segura seria la de passar d'aquest episodi i només espero que s'esvaeix en el no res. Podem descartar el Reverend Wright com una maneta o un demagog, com alguns han acomiadat Geraldine Ferraro, arran de les seves declaracions recents, com albergar un cert biaix racial profundament arrelada.

Però la raça és un tema que crec que aquesta nació no pot donar-se el luxe d'ignorar aquests moments Estaríem cometent el mateix error que el Reverend Wright va fer en els seus sermons ofensius sobre Estats Units -. simplificar i estereotipar i amplificar el negatiu fins al punt de distorsionar la realitat.

El fet és que els comentaris que s'han fet i les qüestions que han sorgit en les últimes setmanes reflecteixen les complexitats de la raça en aquest país que en realitat mai hem treballat a través de - una part de la nostra unió que encara hem de perfeccionar. I si ens anem ara, si simplement retirem a les nostres respectives cantonades, mai serem capaços de reunir i resoldre problemes com la salut o l'educació, o la necessitat de trobar bons llocs de treball per a tots els nord-americans.

La comprensió d'aquesta realitat requereix un recordatori de com arribem a aquest punt. Com William Faulkner va escriure una vegada: "El passat no és mort i enterrat. De fet, ni tan sols és passat". No necessitem recitar aquí la història de la injustícia racial en aquest país. Però cal recordar que moltes de les disparitats que existeixen a la comunitat afroamericana d'avui poden estar

directament relacionats amb les

desigualtats transmeses d'una generació anterior que va patir sota el llegat brutal de l'esclavitud i Jim Crow.

Les escoles segregades eren, i són, les escoles inferiors, que encara no els han fixat, cinquanta anys després de Brown contra la Junta d'Educació, i l'educació inferior que proporciona, llavors i ara, ajuda a explicar la bretxa de rendiment generalitzat entre el negre i el blanc d'avui estudiants.

Discriminació legalitzada - on els negres van ser impedits, sovint mitjançant la violència, de la propietat de béns, o els préstecs no es van concedir als propietaris de negocis afroamericans, o els propietaris d'habitatges negres no podien accedir a hipoteques de la FHA, o els negres van ser exclosos dels sindicats o de la policia o de bombers - significava que les famílies negres no

podien pastar cap riquesa significativa per llegar a les generacions futures. Aquesta història ajuda a explicar la riquesa i la bretxa d'ingressos entre el negre i el blanc, i les butxaques concentrades de pobresa que persisteix en moltes de les comunitats urbanes i rurals d'avui.

La manca d'oportunitats econòmiques entre els homes negres, i la vergonya i la frustració que ve de no poder proveir per a la seva família, ha contribuït a l'erosió de les famílies negres - un problema que les polítiques de benestar durant molts anys pot haver empitjorat i la manca de. serveis bàsics en tants barris negres urbans - parcs perquè els nens juguin a, policies a peu el ritme, escombraries regular la recollida i la construcció de l'aplicació del codi - tots van ajudar a crear un

cicle de violència, deteriorament i abandonament que segueixen perseguint.

Aquesta és la realitat en la qual el Reverend Wright i altres africans-americans de la seva generació va créixer. Van venir d'edat a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, una època en què la segregació era encara la llei de la terra i l'oportunitat va ser sistemàticament restringit. El que és notable no és quants van fracassar a la cara de la discriminació, sinó més aviat quants homes i dones va superar les probabilitats, quants van ser capaços de fer una sortida de cap manera per a aquells com jo que vindria després d'ells.

Però per a tots aquells que s'esgarrapin i va marcar el seu camí per aconseguir un tros del somni americà, hi havia molts que no ho fan - els que van ser derrotats en última instància, d'una manera o d'una altra, per la discriminació Aquest llegat de la derrota va ser aprovada. a les generacions futures - els homes joves i les dones cada vegada més joves que veiem de peu a les cantonades o llanguint en les nostres presons, sense esperances ni perspectives de futur. Fins i tot per a aquells negres que van fer que sigui, les qüestions de raça i racisme, continuen definint la seva visió del món de manera fonamental per als homes i dones de la generació reverend Wright, el record de la humiliació i del dubte i la por no ha desaparegut,. Tampoc ha la ira i l'amargor d'aquests anys. Aquesta ira no pot quedar expressat en públic, davant del blanc companys de treball o amics blancs. Però no troba veu en la perruqueria o en la taula de la cuina. De vegades, que la ira és explotat pels polítics, a la ginebra els vots al llarg de línies racials, o per compensar les

deficiències pròpies d'un polític.

I de tant en tant troba veu a l'església el diumenge al matí, a la trona i en les banques. El fet que tantes persones es sorprenen en saber que la ira d'alguns dels sermons del reverend Wright simplement ens recorda el vell axioma que l'hora més segregada en la vida nord-americana es produeix en el matí de diumenge. Aquesta ira no sempre és productiva i, de fet, molt sovint es distreu l'atenció de la solució de problemes reals, sinó que ens impedeix directament davant la nostra pròpia complicitat en la nostra condició, i evita que la comunitat afroamericana de forjar les aliances que necessita per aconseguir veritable canviar Però la ira és real. ella és poderosa, i simplement desitjar que desapareguin, condemnar sense entendre les seves arrels, només serveix per eixamplar l'abisme d'incomprensió que existeix entre les races.

De fet, una ira similar existeix dins dels segments de la comunitat blanca. La majoria dels nord-americans blancs obrera i de classe mitjana no senten que han estat particularment privilegiats per la seva raça. La seva experiència és l'experiència dels immigrants - en el que a ells fa, ningú els va donar res, l'han construït des de zero. Han treballat dur tota la seva vida, moltes vegades només per veure els seus llocs de treball enviats a l'estranger o la seva pensió objecte de dúmping després de tota una vida de treball. Ells estan preocupats pel seu futur, i senten que els seus somnis es llisquen lluny, en una època d'estancament dels salaris i la competència global, l'oportunitat ve a ser vist com un joc de suma zero, on els seus somnis es facin a costa meva Així que quan l'hi diguin. autobús als seus fills a una escola a la ciutat, i quan s'assabenten que un afroamericà és aconseguir un avantatge en aconseguir una bona feina o un lloc en una bona universitat per una injustícia que ells mateixos mai van cometre, quan se'ls diu que les seves pors sobre la delinqüència en els barris urbans d'alguna manera estan perjudicats, el ressentiment s'acumula amb el temps.

Igual que la ira dins de la comunitat negre, aquests ressentiments no sempre s'expressen en les nostres converses. No obstant això, han ajudat a donar forma al paisatge polític durant almenys una generació. Anger sobre el benestar i l'acció afirmativa va ajudar a forjar la coalició de Reagan. Els polítics rutinàriament explotats por del crim per als seus fins electorals. Parli presentadors i comentaristes conservadors van construir carreres senceres desemmascarant reclamacions falses de racisme mentre que acomiadar als debats legítims de la injustícia i la desigualtat racial com a mera correcció política o racisme invers.

Així com la ira negre sovint resultar contraproduent, de manera que tenen aquests ressentiments blancs distret l'atenció dels veritables culpables de l'escassetat de classe mitjana - una cultura corporativa plena d'interior negociació, pràctiques qüestionables de comptabilitat, i la cobdícia a curt termini, un Washington dominat pels grups de pressió i especials interessos, les polítiques econòmiques que afavoreixen als pocs sobre els molts. I, no obstant això, per fer desaparèixer els ressentiments dels americans blancs, per etiquetar com equivocada o fins i tot racistes, sense reconèixer que es basen en preocupacions legítimes - això també s'eixampla la bretxa racial, i bloqueja el camí a la comprensió.

Aquí és on estem ara. És un estancament racial que hem estat atrapats durant anys. Contràriament a les afirmacions d'alguns dels meus crítics, blanc i negre, mai he estat tan ingenu com per creure que podem anar més enllà de les nostres divisions racials en un sol cicle electoral, o amb una sola candidatura - particularment una candidatura tan imperfecta com el meu pròpia.

Però he afirmat la ferma convicció - una convicció arrelada en la meva fe en Déu i la meva fe en el poble nord-americà - que treballant junts podem anar més enllà d'algunes de les nostres velles ferides racials i que, de fet, no tenim altra opció és que ens van a continuar en el camí d'una unió més perfecta.

Per a la comunitat afroamericana, aquest camí significa abraçar les càrregues del nostre passat sense convertir-se en víctimes del nostre passat. Significa seguir insistint en la plenitud de la justícia en tots els aspectes de la vida nord-americana, però també significa la unió nostres queixes particulars -. Per a una millor atenció mèdica i millors escoles i millors llocs de treball - a les aspiracions més àmplies de tots els nord-americans - el dona blanca lluitant per trencar el sostre de vidre, l'home blanc, el estat acomiadat, l'immigrant tractant d'alimentar a la seva família. I això significa una responsabilitat plena en pròpies vides - exigint més dels nostres pares, i passar més temps amb els nostres fills, i la lectura per a ells, i ensenyar-los que si bé poden tenir dificultats i la discriminació en les seves pròpies vides, mai han sucumbir a la desesperació o el cinisme, sinó que sempre han de creure que poden escriure el seu propi destí.

Irònicament, això essencialment nord-americà - i sí, conservadora - noció d'autoajuda es va expressar freqüent en els sermons del Reverend Wright. Però el que el meu ex pastor sovint no entenen és que embarcar-se en un programa d'autoajuda també requereix la creença que la societat pot canviar.

El gran error dels sermons del reverend Wright no és que ell va parlar sobre el racisme en la nostra societat és que ell va parlar com si la nostra societat és estàtica, com si no s'ha avançat,., Com si aquest país - un país que ha fet possible que un dels seus propis membres com a candidat a la més alta magistratura del país i construir una coalició de blanc i negre, llatins i asiàtics, rics i pobres, joves i vells - segueix irrevocablement lligat a un passat tràgic, però el que sabem -. - el

que hem vist - és que els Estats Units pot canviar. Això és el veritable geni d'aquesta nació. El que ja hem aconseguit ens dóna esperança - l'audàcia de l'esperança - de manera que podem i hem d'aconseguir demà.

A la comunitat blanca, el camí cap a una unió més perfecta significa reconèixer que el que afecta a

la comunitat afroamericana no només existeix en la ment de la gent negra, que el llegat de discriminació - i els incidents actuals de discriminació, encara que menys evident que en el passat - són reals i han de ser tractats no només amb paraules, sinó amb. fets - invertint en les nostres escoles i les nostres comunitats, fent complir les nostres lleis de drets civils i garantir l'equitat en el nostre sistema de justícia penal, proporcionant a aquesta generació amb escales d'oportunitat que no estaven disponibles per les generacions anteriors. Es requereix que tots els nord-americans s'adonen que els seus somnis no ha de ser a costa dels meus somnis, que invertir en la salut, el benestar i l'educació dels nens negres i marró i blanc en última instància, ajudar a tots els d'Amèrica prosperar.

Al final, doncs, el que es requereix és ni més ni menys, que el que tot gran demanda mundial de les religions -. Tractar els altres com ens agradaria que ens fessin a nosaltres siguem guardians dels nostres germans, l'Escriptura diu nosaltres. Anem a ser el guardià de la nostra germana. Anem a trobar que la participació comuna que tots tenim un en l'altre, i deixar que les nostres polítiques reflecteixen aquest esperit també.

Perquè tenim una opció en aquest país. Podem acceptar una política que engendra la divisió i el conflicte, i cinisme. Podem fer front a la raça només com a espectacle - com ho vam fer en el judici d'OJ - o en el deixant de la tragèdia, com ho vam fer en les seqüeles de Katrina - o com a farratge per al noticiari nocturn. Podem jugar sermons del Reverend Wright en tots els canals, cada dia i parlar-ne des d'ara fins a les eleccions, i fer l'única pregunta en aquesta campanya si el poble americà pensa que d'alguna manera creure o simpatitzar amb les seves paraules més ofensives. Nosaltres pot saltar sobre alguns ficada de pota per un partidari de Hillary com evidència que s'està jugant la carta de la raça, o podem especular sobre si els homes blancs que tots van a John McCain en les eleccions generals, independentment de les seves polítiques.

Podem fer això.

Però si ho fem, els puc dir que en les pròximes eleccions, estarem parlant d'alguna altra distracció. I després una altra. I després una altra. I res canviarà.

Aquesta és una opció. O, en aquest moment, en aquesta elecció, podem unir-nos i dir: "No aquesta vegada." Aquesta vegada volem parlar de les escoles derruïts que estan robant el futur dels nens negres i nens blancs i els nens asiàtics i els nens hispans i nens nadius americans. Aquesta vegada volem rebutjar el cinisme que ens diu que aquests nens no poden aprendre, que els nens que no

s'assemblen a nosaltres són un problema aliè. Els fills d'Amèrica no són els nens, que són els nostres fills, i no deixarem que es retarden en una economia del segle 21. No aquesta vegada.

Aquesta vegada volem parlar de com les línies a la sala d'emergències s'omplen amb els blancs i els negres i els hispans que no tenen atenció mèdica, que no té el poder per si mateixos per superar els interessos especials a Washington, però potser els porten en si ho fem junts.

Aquesta vegada volem parlar de les fàbriques tancades que un cop van proporcionar una vida decent per als homes i dones de totes les races, i les cases que va pertànyer als nord-americans de totes les religions, totes les regions, tots els àmbits de la vida. Aquesta vegada volem parlar sobre el fet que el veritable problema no és que algú que no sembla que es pot portar a la seva feina, és que l'empresa que vostè treballa l'enviarà a l'estranger a canvi de res més que un benefici.

Aquesta vegada volem parlar dels homes i dones de tots els colors i credos que serveixen junts, lluitar junts, i sagnen junts sota la mateixa orgullosa bandera. Volem parlar de com portar-los a casa d'una guerra que mai hauria " He estat autoritzada i mai va haver d'haver estat lliurada, i volem parlar de com anem a mostrar el nostre patriotisme per la cura d'ells, i les seves famílies, i donar-los els beneficis que s'han guanyat.

Jo no estaria funcionant per al president si no cregués amb tot el meu cor que això és el que la gran majoria dels nord-americans volen per a aquest país. Aquesta unió mai pot ser perfecta, però generació rere generació ha demostrat que sempre es pot perfeccionar. I avui en dia, cada vegada que em trobo sentint dubtós o cínic sobre aquesta possibilitat, el que em dóna més esperança és la pròxima generació - els joves les actituds i creences i l'obertura al canvi ja han fet història en aquesta

elecció.

Hi ha una història en particular que m'agradaria deixar-los amb avui - una història que vaig explicar quan vaig tenir el gran honor de parlar en l'aniversari del Dr King a la seva església, Ebenezer Baptist, a Atlanta.

Hi ha un jove, vint anys dona blanca anomenada Ashley Baia que va organitzar per a la nostra campanya en Florence, Carolina del Sud. Ella havia estat treballant per organitzar una comunitat en la seva majoria afroamericana des de l'inici d'aquesta campanya, i un dia que estava en una taula rodona en la qual tots vam anar a explicar la seva història i per què hi eren.

I Ashley va dir que quan ella tenia nou anys, la seva mare va emmalaltir de càncer. I pel fet que havia de perdre dies de treball, va ser acomiadada i va perdre al seu metge. Ells van haver declarar-se en fallida, i va ser llavors quan Ashley va decidir que havia de fer alguna cosa per ajudar a la seva mare.

Ella sabia que el menjar era un dels seus aspectes més costosos, pel que Ashley va convèncer a la seva mare que el que realment li agrada i moltes ganes de menjar més que qualsevol altra cosa era la mostassa i condiment entrepans. Perquè aquesta era la forma més barata de menjar.

Ho va fer durant un any fins que la seva mare va millorar, i li va dir a tot el món en la taula rodona que la raó per la qual es va unir a la nostra campanya perquè pogués ajudar els milions d'altres nens al país que volen i necessiten per ajudar els seus pares també.

Ara Ashley podria haver fet una elecció diferent. Potser algú li va dir en el camí que la font dels problemes de la seva mare eren els negres que es trobaven en el benestar i massa mandrosos per treballar, o els hispans que entraven al país il · legalment. Però no ho va fer. Ella va buscar aliats en la seva lluita contra la injustícia.

De tota manera, Ashley acaba la seva història i després passa al seu voltant i es pregunta per què tots els altres que estan donant suport a la campanya. Tots ells tenen diferents històries i raons. Molts obrir un tema específic. I finalment arriben a aquest ancià negre que ha estat assegut en silenci tot el temps. I Ashley li pregunta per què està allà. I no criar a un tema específic. No diu: cura de la salut o l'economia. Ell no diu que l'educació o la guerra. Ell no diu que ell hi era perquè de Barack Obama. Ell simplement diu a tots a la sala, "Sóc aquí per Ashley."

"Sóc aquí per Ashley". Per si mateix, aquest moment únic de reconeixement entre aquesta jove blanca i aquest vell negre no és suficient. No és suficient per donar atenció mèdica als malalts, o llocs de treball als aturats, o l'educació dels nostres fills.

No obstant això, és on comencem. És on la nostra unió es fa més fort. I com tantes generacions han donat compte al llarg dels dos-cents i vint anys un ja que un grup de patriotes va signar aquest document a Filadèlfia, que és on comença la perfecció.