034-110239-DOS TAUTS NEGRES.indd 1 18/06/13 15:41

Dos taüts negres i dos de blancs


Pep Coll

Dos taüts negresi dos de blancs


ProaA Tot Vent

Primera edició: agost del 2013

© 2013 Pep Coll

Disseny de la coberta: Carlos Cubeiro

Fotografia de la coberta: muntatge fotogràfic a partir d’una foto de Jordi Mir

Drets exclusius d’aquesta edició:Raval Edicions SLU, ProaPeu de la Creu, 408001 Barcelonawww.proa.cat

ISBN: 978-84-7588-407-3

Dipòsit Legal: B-15.591-2013

Composició: Víctor Igual, SLImpressió: EGEDSA

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol

forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta

obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a

Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu

fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702

19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.


& Corones mortuòries de cautxú. Amb flors es-tampades. Neumàtics decorats. Una sola midaper a totes les penes. La pluja no pot fer altra cosaque envernissar més els colors. Una corona de gi-nesta pot esdevenir una corona de gira-sols. Totdepèn de les atmosferes. Els primers dies s’om-plen amb llàgrimes calentes com les bosses d’ai-gua ortopèdiques. Més tard s’omplen simplementde vent i fan el mateix efecte. El públic, compre-nent a la fi els avantatges de la innovació –menyspes, major rendiment, etc., etc.–, les emprarà benaviat i tindrà punt a tenir sempre les corones delsseus morts ben inflades, per tal de millorar la sus-pensió en els instants en què el record de l’absentprovoca un sotrac moral.

Carles Sindreu, La klaxon i el camí


8

Dos taüts negres i dos de blancs és la història novel·lada delsfets tràgics ocorreguts l’any 1943 a les masies de Carreu (Pa-llars Jussà). Tots els personatges que protagonitzen els ca-pítols corresponen a persones reals, per bé que a una partd’ells (el jutge militar, l’advocat defensor, els assassins i elsseus familiars) l’autor ha cregut convenient de canviar-losel nom.


9

Prohibit el pas

El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que jaeren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits elniu de moixons que el meu somni infantil havia captu-rat. Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-mede matí, encara que em fes mandra, també m’ompliad’orgull. Em posava a l’altura dels adults, de mon germài dels pares, que havien de matinar de valent perquè alcor de l’estiu calia aprofitar tota la fresca del matí. Ellsja feia potser dues hores que eren al tros segant a totdrap. La padrina s’havia quedat a casa per tenir cura demi i de les dues germanes més petites. El padrí no era acasa ni al tros. Cada any a principis d’estiu es trasllada-va a cals Masovers de Vilanoveta, una masia a mitjahora de Pessonada, on guardava un escamotet d’ovelles,les poques que per Sant Joan no havia pogut amuntanyara les pastures de la vall d’Isil perquè estaven prenyadeso bé el corder encara els popava. Juntament amb les ove-lles mares, l’home s’havia reservat també la cabra queens subministrava la llet a la família i que jo havia depassar a buscar a la masia.

A les set sortia de casa amb la lletera nova de trincaque els pares havien comprat expressament per als meus


10

viatges matinals. Era d’un plàstic llampant, de color verdfluix amb una tapadora blanca. Un dels primers atuellsde plàstic, imagino avui, que devien arribar al Pallars enaquells anys de la postguerra. Poc més avall del poblem’esperava el sol, que treia el cap pel portell de la vall deCarreu i que ja no em deixaria de petja en tot el viatge.

Malgrat la companyia del sol, del cant de les cigalesmés matineres i de l’amplada del camí (una pista forestaloberta per transportar fusta del bosc), no em podia treu-re la por del damunt, una por que em creixia per dins amesura que m’atansava a Vilanoveta. Havia sentit con-tar als meus pares i a d’altres adults del poble que el ma-trimoni amb un fill de vint-i-cinc o trenta anys que vi-vien a l’altra masia, casa Gironi, havien assassinat anysenrere una família de les masoveries de Carreu. La famí-lia sencera: el pare, la mare i dues nenes. Les personesgrans en parlaven mig en secret, a la canalla no ens envolien donar detalls, de tan horrorosa, deien, com haviaestat la matança. Afortunadament per a mi, la casa delsassassins quedava més enfonsada cap al riuet de Carreu,dos o tres-cents metres més avall de la masia del padrí,de manera que en els meus viatges no hi havia de passar.Així i tot, tant a l’arribada a cals Masovers com a lasortida, abans d’enfilar la tornada al poble, llençava uncop d’ull camí avall per assegurar-me que no em seguianingú. De la casa de la por tot just en podia entreveureun pany de teulada terrosa, coberta entre el fullatge delsroures. Escoltava un moment i si sentia algun soroll (lla-drucs, un xiulet, el cant del gall) caminava més de pressa.


11

Recordo que un matí, en el viatge de tornada, vaigtopar amb els assassins, que venien del poble. Anaven laparella, tots dos sols sense el fill, i s’havien aturat a beu-re en una font al peu del camí. Tot va ser veure’ls i ar-rencar a córrer. Els talons de les espardenyes tocant-meel cul, tan esfereït que no em vaig adonar que amb elbalanceig la lletera vessava per la tapadora. Vaig arri-bar a casa esbufegant de cansament, amb les cames i lesespardenyes escatxigades d’una llet que la pols del camíhavia cobert de cola-cao. Al pot, hi faltaven quatre ditsben bons de llet. La padrina ni se’n va adonar i la mare,a la nit en tornar del tros, tampoc no va notar re perquèjo m’havia guardat prou de beure’n per esmorzar i a lalletera hi havia la mateixa quantitat d’altres dies.

Conservo records menys inquietants i imprecisos dela parella d’assassins. Imatges d’algun dimecres a la sor-tida d’escola quan la canalla, il·lusionats de les gorman-deries que els pares ens havien de portar del mercat de laPobla, anàvem a esperar-los pel camí, cinc minuts mésavall del poble. La parella de Vilanoveta, que solien ar-ribar sols, eren els més puntuals de tornar de mercat. Elssaludàvem amb la mateixa vergonya o franquesa, depènde cada nen, amb què saludaríem un conegut. Arribantal poble, abeuraven el matxo a la font, després l’estaca-ven al carrer i entraven a fer un traguet a casa Miró, ambqui tenien amistat. Els adults del poble, almenys en apa-rença, tampoc no els miraven malament i entre els com-panys recordo que hi havia diversitat d’opinions sobre sihavien estat ells o bé els gitanos, els autors dels crims.


12

La matança de Carreu forma part de les pors de lameua infantesa. Un fantasma sovint desenterrat degran en repassar records amb els germans amb motiud’alguna celebració familiar, o amb els companys d’in-fantesa, en escurar-nos la memòria plegats quan a l’es-tiu ens retrobem al poble. Un record revifat també ambla lectura de la famosa novel·la de Truman Capote, uncas real que em va sorprendre per la coincidència en elnombre de víctimes (quatre membres d’una família pa-gesa de Kansas), en el nombre d’assassins (dues perso-nes), així com per la sang freda i per la crueltat amb quèes devia haver perpetrat la matança de Carreu. Ignora-va llavors que ambdues matances no tenien res a veureen altres aspectes. Com ara el desenvolupament del pro-cés judicial, la condemna aplicada als assassins i, sobre-tot, la difusió mediàtica dels crims. Anys més tard, enmirar de compondre l’arbre genealògic de la meua famí-lia, vaig topar amb una branca inquietant: la meua re-besàvia paterna procedia del mas dels suposats assassinsde Carreu. No en sabia gran cosa, de la dona, només quees deia Rita Gasa, que havia nascut l’any 1816 a casaGironi de Vilanoveta i que s’havia casat a l’edat de vint-i-set anys amb l’Ignasi Coll, un cabaler de casa Toà dePessonada. Imaginava, tanmateix, que havia de ser unadona de caràcter, atès que era ella, no pas el marit, laque havia donat nom a la nova casa que la parella vafundar al poble. Així, doncs, els descendents de ca laRita estàvem emparentats amb els assassins de Carreu?El fet que el padrí Alfonso s’estigués a l’estiu a cals Ma-


13

sovers, en comptes de casa Gironi, amb qui érem parentsde lluny, tenia res a veure amb la matança? De veritatque van ser ells, els assassins? Si era així, com s’expli-ca que els crims quedessin impunes, que la gent del pobleno els fessin el buit?

Els ganxos de tots aquests interrogants em van ar-rossegar sense remei l’estiu del 2010 a la recerca i escla-riment dels fets. Pel padrí de casa Toà, el primer delpoble que vaig entrevistar, vaig saber, entre altres detalls,que les víctimes vivien en una masoveria de Carreu co-neguda com a Laortó i que estaven enterrats al cemen-tiri d’Herba-savina. Em va faltar temps per visitaraquests indrets, tots dos situats actualment dins de laReserva de Caça del Boumort. La pista forestal que tra-vessa pel mig la reserva és l’única via per la qual és per-mès de circular als vehicles privats. Tal com suposava,doncs, el trencall que puja al poble d’Herba-savina teniael pas barrat. Anava amb tantes ganes de veure la casadels morts que hi vaig passar de llarg, amb la intenciód’arribar-m’hi a peu de tornada. Cinc quilòmetres mésamunt, en veure a mà esquerra la desviació que arrencacap a la masia de Laortó, vaig aparcar el tot terreny vorala pista. Un cop a la barra que tanca el camí, vaig toparamb una nova i contundent prohibició amb què nocomptava: els senyals deixaven ben clar que es prohibiael pas tant als vehicles com a les persones.

Vaig saltar la barra sense pensar-m’hi gaire. A lasortida del bosc vaig albirar la masia de Laortó enlaira-da dalt del serrat. La xemeneia de la casa dels morts


14

fumejava i davant de la porta hi havia un vehicle atu-rat, una pickup de color blanc, amb la porta del con-ductor oberta. De cop, una forta bravada de carn podri-da em féu pensar en les víctimes de la matança, les quals,segons m’havia contat el Toà, ja feia tres o quatre diesque havien mort quan els veïns van trobar-los. Amb elcor accelerat vaig continuar avançant. A la porta de lacasa va aparèixer un home baixet, de cabells llargs quegairebé se li menjaven la pell fosca de la cara. Gesticu-lava que me’n tornés, que allà no hi podia estar, i emrenyava, en castellà, per haver-me saltat la prohibicióde la barrera. Jo vaig continuar decidit cap a la casadels crims.


15

1. L’amo

Joaquim Sindreu Estruch (1875-1939)

A mesura que la comitiva s’ha internat dins del bosc,l’escamot de milicians han començat a discutir a critsentre ells. Què en fan, dels sis presoners? Els soldatsque obren la marxa són partidaris d’alliberar-los. Te-nen pressa per fugir del Vallès, són més de les deu dela nit i no poden entretenir-se ni un minut més ambels presoners. Si ara els maten, els trets poden alertarels feixistes, que ja deuen haver arribat a l’Ametlla ihan sortit a perseguir-los. O els del Figueró, que nodeu caure gaire lluny. Però els milicians del darrereno afluixen, s’entossudeixen a fer la clenxa a aquestacolla de burgesos i terratinents panxuts que han en-xampant conspirant en una masia del poble. En totcas, només estan disposats a alliberar-ne un, l’agutzilde l’ajuntament. Els presoners, més vells que els sol-dats i alguns vestits amb roba de mudar i sabata bai-xa, avancen com poden al mig de la comitiva, tot es-perant que els botxins decideixin d’una vegada el seudestí. Un d’ells és l’empresari barceloní de seixanta-quatre anys Joaquim Sindreu. A pesar de les ame-naces i de la fatiga, la flaire de resina se li emportael pensament cap als boscos de Carreu. Fa més de


16

tres anys que no hi ha estat i probablement no hitornarà mai més.

El dia 2 de setembre de 1935, l’empresari del cotóJoaquim Sindreu va fer la darrera visita a les seuespropietats de la vall de Carreu. Aquesta vegada vaviatjar al Pallars acompanyat del seu fill gran, el perio-dista i escriptor Carles Sindreu, el Nano, com li deiaell, per bé que ja era un home de trenta-cinc anys,casat i afillat. A finals d’agost, tot just una setmanaabans del viatge, el fill s’havia ofert a fer-li de xoferamb l’automòbil nou de trinca, estrenat a principisd’estiu. Aprofitaria el viatge, va dir el noi, per fer unaescapada al monestir de Gerri de la Sal, un antic con-vent de benets que no queia gaire lluny de la Pobla deSegur i que feia temps que tenia ganes de visitar. «Deuvoler desfogar l’auto, posar-lo a prova per les carrete-res de muntanya», va sospitar el pare, content de lacompanyia del fill i d’estalviar-se les incomoditats delferrocarril i del cotxe de línia. El Carles, que de benjove s’havia desentès dels negocis familiars, no haviamostrat mai cap simpatia per aquelles possessions deles muntanyes de la Conca de Tremp, que el pare ha-via adquirit l’any 1917 amb una part dels beneficis dela Gran Guerra. Carreu quedava lluny de Barcelona,lluny de l’Ametlla del Vallès, on estiuejaven, lluny detot arreu. Anys enrere, el fill intel·lectual li havia esco-pit en més d’una ocasió: «Quina necessitat en té, deser un cacic rural? No els exploti més, aquells pagesosdesgraciats, i posi a la venda les masoveries». Feia


17

temps, però, que no li’n parlava, dels masovers explo-tats. Segurament la deriva anàrquica i revolucio-nària que prenia la política espanyola li havia refre-dat els ardors revolucionaris dels primers mesos dela República.

Pare i fill van sortir a punta de dia de Barcelona acavall d’un flamant Ford Model A de quaranta cavallsde potència, que va superar sense escalfar-se les ram-pes del coll de Comiols. A primera hora de la tardaarribaven a les portes de la nova serradora, aixecadaen un planell que mirava les aigües de l’embassamentde Sant Antoni, un quilòmetre abans de la Pobla deSegur. Abans de saltar del cotxe, el xofer es quedà unmoment plantat damunt l’estrep, estirant el coll perdamunt de les estibes de taulons que l’envoltaven:

–Per on arriben les bigues?–Pel port de mar –va anunciar el Joaquim–. Ara el

veuràs.Acompanyats pel capatàs i per un empleat que els

portava l’equipatge, van travessar la nau de la novaserradora elèctrica i van sortir a l’altra banda. «El portde mar» era un embarcador a la cua de l’embassa-ment. Les bigues arribaven des de l’altra riba damuntd’una plataforma de fusta, una barcassa moguda aforça de rems. L’encarregat del transport fluvial, untal Antoni Masó, del Pont de Claverol, havia estat raierd’ofici anys enrere, però quan la Canadenca va em-bassar el riu havia hagut d’adaptar-se a la nova situa-ció. En comptes de cavalcar riu avall, havia de remar


18

en aigües estancades. Pare i fill van embarcar-se al rai.A l’altra riba no els esperava cap vehicle, com supo-sava el Carles, sinó un traginer amb un parell decavalleries.

–Els trens Renard s’han de quedar més amunt. Hiha massa desnivell per a aquestes màquines –va expli-car el Joaquim, transformat d’ençà de l’arribada enguia amatent del seu fill–. Aquest tram de camí l’hemde fer amb carretons d’arrossegar. Ja ho veuràs, Nano.De Carreu a la serradora ens hem hagut d’empescartota mena de transports.

–Carretons d’arrossegar, ha dit?El guia va assenyalar un pagès alt, robust i de posat

solemne, que els esperava amb un parell de cavalle-ries, una euga amb l’albarda per anar a cavall i unmatxo amb les cartres per a l’equipatge:

–Aquí tens el Bep de Toà, l’enginyer de la màquina.El pagès era l’encarregat del transport de la fusta

des de Pessonada, on la deixaven els Renards, fins al’embassament. Aprofitant l’amplada de la carretera,l’home havia ideat un senzill i curiós artefacte, a migcamí entre el carro i l’arrossegament de la biga. Con-sistia en una carreta de dues rodes de ferro, de migmetre de diàmetre, oberta pel davant i pel darrere. Lesbigues es carregaven de manera que basculessin da-munt l’eix de les rodes: el cap gros sobresortint tres oquatres pams per davant i la resta de llargària cap a lapart del darrere. Com que gairebé tot el camí feia bai-xada, la càrrega es feia bascular cap al darrere fins que


19

les bigues tocaven a terra, i així el mateix arrossega-ment feia de fre. En els comptats trams de camí pla ode pujada, la càrrega s’aixecava del darrere i l’animalestirava com si fos un carro. Amb aquest invent un solmatxo era capaç de transportar deu bigues cada viatge.

Un cop a Pessonada, van continuar el trajecte ambtren Renard. El Sindreu havia comprat un parell d’aque-lles baluernes de rodes de ferro mogudes a vapor a lacompanyia elèctrica de Riegos y Fuerzas del Ebro, uncop enllestides les obres de la presa de Talarn. Muntatsdalt d’un dels dos remolcs, que la locomotora estirava,van travessar camps de conreu, bosquets d’alzineres,barrancs secs i assolellats, costes de romers, de coscollsi de roques cendroses que s’havien despenjat d’una pe-nya colossal de color taronja que els anava seguint pelcantó esquerre. La pista de terra, tothora planejant,anava a trobar el fons de la vall boscosa de Carreu. ElRenard es va aturar davant l’entrada d’un engorjat delriu, per bé que la carretera continuava vall amunt ambpendents impracticables per a les màquines de vapor.En saltar a terra i allunyar-se de la polseguera del camíi dels esbufecs estrepitosos de la locomotora, el Joaquimva repetir al seu fill l’acudit que solia contar cadacop que arribava a Carreu acompanyat d’algun familiaro conegut:

–De la Pobla fins aquí hem anat amb barca, a ca-vall i amb tren Renard. Però encara no som a casa.Vejam si endevines amb quin transport acabaremd’arribar.


20

El Carles no va dubtar ni un segon:–Em fa l’efecte que ara a peu.–Amb ferrocarril, Nano, amb ferrocarril! Anem,

que veuràs l’estació.Darrere la muntanya de troncs començava un

tram de via, damunt la qual jeia una vagoneta. Reco-llia la fusta que els matxos desemboscaven i l’atansavaal carregador dels Renards. Bona part de les biguesrodolaven fins al cul del bosc, després de ser estimba-des pels picadors des dels precipicis del capdamunt del’Obaga. «Els picadors les fan volar pels estimballs»,deia exactament el Joaquim, i així podia conclourel’acudit del transport, assegurant que en tan sols unavintena de quilòmetres que separaven el bosc Carreude la serradora de la Pobla, la seua fusta havia viat-jat en mitja dotzena de transports, per terra, mar i aire.A cavall de la vagoneta, estirada per un matxo, van llis-car suaument pel mig del congost i després pel margeesquerre del riuet fins a la Molina, un grapat d’edificisformat per la serradora hidràulica, un parell de maso-veries, la casa dels senyors i l’església. Era el centregeogràfic, religiós i comercial de Carreu. Pare i fill vaninstal·lar-se a cal Senyors, una casa de pagès senzilla,que només en aquell cul de bosc i al costat dels altreshabitacles humils, que desconeixien els vidres de lesfinestres, el ferro dels balcons i l’arrebossat de la faça-na, podia tenir l’aire senyorial que el nom li atribuïa.La dona del guardabosc esperava els senyors de Bar-celona amb la casa neta i endreçada, el foc encès, a


21

punt de coure el sopar, i damunt la taula la safata ambl’ampolla de grosella, un porró d’aigua i un parell degots. Van prendre el refresc a peu dret.

–Els masovers més vells encara en diuen cal Baró–va explicar el Joaquim–. Era una de les residènciesque els barons d’Abella tenien al país. Ells han viscutsempre a Barcelona.

Al Carles no li passar desapercebut el detall:–O sigui, que per als masovers de Carreu no ha

canviat gran cosa. L’amo de les seves terres continuavivint a Barcelona. Abans era un noble, ara un burgès.

El senyor Sindreu va sacsejar la mà per apagar elmisto amb què acabava d’encendre l’havà.

–Què vols dir, Nano? Dono feina a moltes famí-lies, jo. Saps quants hi treballen, a la fusta?

–No em refereixo als obrers de la fusta. Vull dir elspagesos de les masoveries. Abans pagaven delmes alsenyor, ara els paguen a vostè.

–Els cobro una misèria per la terra, un preu sim-bòlic. Jo lo que vull és que em conservin les cases, quemantinguin els camps de conreu, que guardin el bosc.Alguns es lloguen de picadors. Lo que m’interessa ésl’explotació del bosc. Quina classe de pagesos imagi-nes que hi ha, a Carreu?

–Com a tot arreu, suposo. Famílies que fa seglesque treballen una terra que no és seva. Ni ho serà mai.

–Segles, dius? Tu, Nano, no en tens ni idea! Etpenses que tots els masovers de Catalunya són unspobres rabassaires explotats. Llegeixes massa diaris


22

d’esquerres. De les nou o deu famílies que actualmentviuen a Carreu, n’hi ha ben pocs que ja hi vivien quanjo vaig comprar la propietat. Encara no fa vint anys.Mira si en fa, de segles, que hi són! Tots han vingutd’Herba-savina i d’altres pobles dels voltants. Els pri-mers anys en vaig veure que vivien en coves de lapenya, com primitius. Compta tu si n’eren, de mise-rables. La majoria de masovers són fills de pagesos,parelles joves que busquen una mica de terra per con-rear. Cabalers, que en diuen aquí. S’estan uns anys aCarreu i quan els surt una masoveria millor, toquen eldos sense manies cap a un altre lloc. Saps com endiuen, de l’entrada a Carreu? Allà baix, al congost delriu, just on hem deixat el camió. En diuen el Foratd’Infern. Així que no l’he fabricat pas jo, aquest infern.

–D’aquest Forat de l’Infern de tant en tant en surtel gran diable burgès de Barcelona –va bromejar el fill.

El gran diable burgès va deixar anar una glopadade fum. Després va tornar al baró d’Abella:

–L’avi de l’actual baró, el qui em va vendre Car-reu, era un personatge molt curiós, un home avançatal seu temps. Imagina’t que volia construir una presa alriu d’Abella per regar els camps de la Conca de Tremp.Compta tu, seixanta abans que Pearson comencés lapresa de Talarn! I es veu que ho hauria fet si els carlinsno l’haguessin mort.

–Els carlins van matar-lo? –s’estranyà el Carles–.Me’ls imaginava una colla de carlinots, tots aquestsnobles de la muntanya.


23

–Doncs aquest es veu que era liberal. Però tambétenia bona relació amb els carlins. Ell, lo que volia eraque s’acabés la guerra d’una vegada, que els pagesospoguessin treballar en pau. I quan anava a veure elTristany per proposar-li negociacions de pau, vanagafar-lo presoner els fanàtics d’en Cabrera i van afu-sellar-lo a l’acte.

–Per posar-se en política! A vostè no li cal tenirpor que li passi.

El Joaquim va entomar complagut la sortida delfill. Certament, en més d’una ocasió els prohoms de lapolítica catalana l’havien temptat perquè es compro-metés personalment (i no només amb diners) en laformació que dirigien, i ell sempre havia refusat la in-vitació. Els primers anys que era president del Club deTennis la Salut, el mateix Prat de la Riba l’havia anata visitar a l’oficina de la plaça Urquinaona. «Catalu-nya l’hem de fer entre tots», li va etzibar. «Tots elscatalans som imprescindibles, especialment els homesemprenedors com vostè». I ell li va respondre: «Jo ser-veixo Catalunya subministrant cotó a les fàbriques. Siels falta el gènere, la indústria es paralitza. Aquest ésel meu servei al país».

Arribant al santuari de Puiggraciós, els miliciansde la Brigada Líster fan un alto per descansar. Podenmés les ganes de cruspir-se la teca i les ampolles delicor que han arrambat a la masia dels conspiradorsque la por als feixistes que els estalonen. Amb la pan-xa plena i el cap alegre serà més fàcil arribar a un


24

acord per desfer-se dels presoners. S’agrupen els quefins ara han portat la veu cantant i, després de donarordres a tres milicians més joves que vigilin bé els pre-soners, s’allunyen cap una mena de torre antiga ques’alça poc més enllà de l’ermita cremada l’estiu del 36.Els presoners de l’Ametlla també agraeixen el descansde l’ermita, al capdamunt d’una muntanya que tantesvegades han pujat a cavall, alegres i festius per assistira l’aplec de Dilluns de Pasqua. Per a ells, aquesta nit ésDivendres Sant. El Joaquim no descansa. A pesar de lafatiga, del dolor de les mans lligades a l’esquena i delspeus encetats per les sabates de xarol, està massa in-dignat per reposar. Indignat contra ell mateix per ha-ver caigut en el parany de la política. Maleït siga elmoment en què ha posat els peus a can Corominesdisposat a formar part de la gestora municipal. Mitjadotzena de moltons camí de l’escorxador, se li acut totd’una, i el cor li fuig altra vegada cap al seu paradís deBoumort.

Per al segon dia de la visita a Carreu, el Joaquimhavia programat una excursió amb el Carles a les ma-soveries de la banda solana. Muntats en les cavalleriesdel guardabosc, van tirar avall fins a la masoveria delClot de Moreu, enfonsada en un planell de sota la pis-ta poc abans d’arribar al congost del Forat d’Infern.D’un parell o tres d’anys ençà, la menava una famíliade Sallent, un matrimoni amb dues nenes petites. Lamés grandeta, de set o vuit anys, guardava un escamotd’ovelles vora la carretera. La casa quedava poques


25

passes més avall, al mig d’una clotada d’horts i decamps de conreu.

–Un hereu expulsat de casa –va fer fluixet el Joa-quim, poc després de desviar-se pel trencall de la ma-sia–. D’una casa rica de Sallent, pel que tinc entès. Jat’ho deia, a Carreu arrepleguem de tot. Però n’esticcontent. Són amables, no busquen raons amb elsveïns, i molt treballadors.

Acabaven de descavalcar quan de la porta de lacasa en va sortir la dona, nuant-se amb presses unmocador fosc al cap que la feia més vella, i una nenarosseta d’un parell o tres d’anys arrapada a les faldi-lles. De seguida va acudir l’home, un pagès corpulentque feinejava pels camps de vora la casa, i també lapastoreta que havien trobat més amunt. Els masoversvan convidar els senyors a esmorzar, si més no queentressin un moment a fer un mos, un tall de coca denous feta d’ahir a la tarda i un vaset de moscatell. Al-menys un grapat d’ametlles garapinyades.

–Gràcies, Margarida –va agrair el Joaquim–. Fa-ríem tard. Volem pujar fins a les Coberterades. Famolt goig tot això, Josep.

Tot seguit es va treure de la butxaca dos duros deplata i en va donar un a cada nena. La petita feia unsullets com unes taronges i a l’acte, temorosa potserque els pares l’hi prenguessin, s’amagà la moneda ala butxaca del vestit. Sa germana, en canvi, mirava lamoneda indecisa de què n’havia de fer, mentre mormo-lava agraïments tota avergonyida, sense gosar aixecar


26

els ulls cap al senyor que l’hi havia donat. Després del’agraïment dels pares, el Joaquim es va adreçar al ma-sover:

–Vostè és un home valent i treballador. Em fal’efecte que la masoveria li queda petita. –I va anar algra:– Necessito homes al bosc, Josep. Què li semblatreballar de picador dos o tres mesos l’any? Es guanya-rà un bon sobresou.

El masover es va gratar el clatell:–És que, sap, a jo això d’anar a jornal no m’agra-

da. No m’ha agradat mai. Li seré franc, senyor Joa-quim. Si em dóna més terra per menar, la prendré bena gust. Qualsevol tros, encara que sigui dos horeslluny d’aquí baix.

–Té tota la terra de la masoveria que li pertoca –vadir l’amo, visiblement molest per la negativa. I es vaacostar a l’euga per pujar a cavall.– Pensi-ho bé. Facinúmeros i veurà com li surt més a compte el jornal depicador que la terra.

Van girar cua per tornar a la carretera. Quan vanser prou lluny perquè els masovers no els poguessinsentir, el Carles va burxar:

–Volia comprar el pagès i no se n’ha sortit.–Que ho dius pels duros de plata? No, Nano, no.

Els duros no tenen res a veure amb la proposta. Cadacriatura de Carreu guarda un duro de plata que un diali va donar el senyor Sindreu. No saps quina il·lusió elsfa. Aquestes nenes encara no el tenien, per això els l’hedonat. I no perquè son pare se sentís obligat a treba-


27

llar al bosc. El capatàs em deia ahir que el Josep és untreballador extraordinari. A la primavera es va pre-sentar al bosc per fer el jornal d’un conegut seu queestava malalt. Diu que enllestia el jornal abans de di-nar. Pensa que els picadors treballen a preu fet, onzepins equivalen a un jornal de deu hores. Tallar, es-brancar, pelar i estimbar-los. Aquest home podriaportar la masoveria i a la vegada guanyar-se el jornalde picador. Ell s’ho perd.

De seguida van desviar-se per un trencall a màdreta que s’enfilava, sota un aire enlluernador, peruns serrats d’ondulacions suaus que contrastavenamb els boscos ombrívols i les parets de roca de l’altrabanda del riu. Passat un quart d’hora, van arribar a lamasia de Laortó, ben airejada al capdamunt d’un ser-rat que dominava la vall. Els masovers, un matrimonid’una cinquantena d’anys i sense fills, van rebre elsviatgers a mans besades, amb compliments i invita-cions per l’estil dels de la masoveria de baix. I els viat-gers van declinar la invitació amb agraïments i excu-ses semblants, i van continuar amunt.

Al cap de vint minuts de cavalcada per un camí deferradura que superava una costa de roques i carras-ques, van sortir de cop davant d’una esplanada qua-driculada de rostolls terrosos i parcel·les de pasturad’una verdor aspra, esgrogueïda pels rigors de l’estiu.Cap al fons del planell s’aixecava la casa del Pla delTro, la masoveria més rica de Carreu i, per tant, lamés sol·licitada. El Joaquim no se’n sabé estar de re-


28

marcar-ho, satisfet l’home de poder fer de al seu fillgran, sempre tan crític i reticent amb els negocis de lafamília. Aixecada estratègicament al peu del camí ra-mader que anava de l’Urgell als Pirineus, la casa delPla del Tro era estació obligada dels pastors. D’aquí livenia principalment la riquesa. Dues vegades a l’any,a començament d’estiu i a principis de tardor, unatrentena de ramades hi feien nit. Els masovers, doncs,havien de disposar de teca per a centenars de pastorsque, a banda de fer-hi parada i fonda, encomanavenla berena per al camí. Havien de disposar d’herba pera les cavalleries de transport, i d’aigua abundant i pas-tura tendra per als milers de caps de bestiar que per-noctaven al ras i que l’endemà a punta de dia, en par-tir cap amunt o cap avall, deixaven els camps abonatsamb una catifa de xerri, que l’any següent faria créixerel sembrat ben gras.

A pesar de la riquesa, els edificis del mas no tenienres de sumptuós ni d’antic. Vivenda i corrals estavenconstruïts amb pedra cantelluda del país sense polir,portes i finestres de fusta recremada pel sol i teulada adues aigües. Materials humils, si fa no fa com en lesaltres masies de Carreu. El masover era un tal Àngel,l’home de confiança del Joaquim. Des dels primersanys, quan va comprar Carreu, li havia fet de guarda-bosc i, en retirar-se de vell, li havia donat en recom-pensa la masoveria del Pla del Tro. Hi vivia amb unade les seues filles, l’Amàlia, casada amb un homed’Herba-savina.


29

El vell guarda, que el dia abans havia baixat ex-pressament a la Molina a saludar el Joaquim i a con-vidar-lo a dinar, va sortir a rebre els il·lustres invitatsa les portes de l’era. Era un vell esquifit, amb una ber-ruga negra a la galta que li desfigurava el rostre, i co-fat amb una gorra de plat de color vermell recrematpel sol.

–Benvinguts a casa vostra! –va saludar.Dins del pati de l’era, el gendre, en una mà el fuet

i en l’altra el morraller, intentava fer córrer damuntun tou de gavells de blat estesos en rodona un cobleestrany de bèsties, format per un ase i una vaca. En picva veure arribar els forasters, es va desentendre de labatuda, s’atansà a saludar-los i es va fer càrrec de lescavalleries. Es deia Mílio i era un xicot alt, xerraire icarregat d’espatlles. Entretant, els visitants i l’Àngeltravessaven l’era i pujaven a la vivenda, a la qual s’ac-cedia per una escala exterior. La jove mestressa, bai-xeta i afable, portava un davantal escatxigat amb lasang del conill que havia escorxat i que es rostia ala paella. La dona havia omplert la casa d’olor de fumi de sofregit.

Tots tres homes es van asseure a taula davant d’unampolla d’aigua fresca i del porró de vi. Poc després,quan el gendre es va incorporar a la taula, la dona esva posar a servir un dinar a base de plates d’amanidai arròs amb conill. Mentre ella anava i venia de la cui-na, els homes conversaven animadament de la calordesmesurada d’aquell estiu, de la collita de gra, de les


30

ramades que probablement enguany baixarien mésaviat de les muntanyes a causa de la secada. Parlant dela ruta que seguia el bestiar, el Carles va demanar sitenien algun mapa o plànol de la zona de Carreu:

–No cal cap mapa, senyor Carles –va saltar el Mí-lio–. Guaiti vostè que jo li faig veure tot aquest país enel temps de fer un traguet. Carreu és un gall fer quevola cap a la sortida del sol –amb els palmells de lesmans, enllaçats pels polzes, imitava el vol de l’au–. S’hifixa? Obrint i tancant les ales. L’ala de la dreta, la tancatant que a l’hivern no hi deixa entrar el sol. En canvil’ala esquerra no l’aixeca gaire i sempre hi dóna de ple.La solana i l’obaga, ho veu? El cap del gall són les casesde Capdecarreu. La Molina és al mig de l’esquena i nos-altres aquí dalt, una ploma de l’ala esquerra. I Herba-savina és la cua, que és la part més bonica del gall fer.

El Carles va trobar molt poètica la presentació dela vall de Carreu:

–Això és poesia, senyor Mílio! –va ponderar–. Vos-tè és un poeta!

El masover tenia un concepte diferent dels gèneresliteraris:

–D’això se’n diu romanços. La poesia és més difí-cil. Però també li dic que una vegada vaig fer un vers.

–Ah, sí? I com feia, aquest vers? Imagino que eldeu saber de memòria.

–És que s’ha de dir amb música. Jo toco l’acordió,sap vostè. Toco d’oïda, que de solfa no hi entenc. Doncsel ball que sé tocar millor són les Cobles del Peirot. El


31

pots fer durar tant com vulguis, amb la mateixa músi-ca, per això el toco. Hi vas afegint versos d’aquí d’allà iau, el ball no s’acaba mai. El vers que em vaig inventardiu així... –Amb la forquilla donava copets al plat men-tre cantava:– Ai, firaires d’Organyà, les que passeu perCarreu! Passeu-hi sempre de dia, fent la vista de gui-neu! Malfactors pels voltants hi ha. La digo, digo, digo.Malfactors pels voltants n’hi ha, i no els volen agafar.

–Molt bé, senyor Mílio –va aprovar el Carles–.Molt bonic, el vers.

El Joaquim va aprofitar l’ocasió per lloar les qua-litats del fill:

–Ell també ho és, de poeta. A part d’escriure alsdiaris, fa llibres de poesia.

–Ja en som dos! –va exclamar el músic–. Me’n faigben content. Doncs ara li toca a vostè. Vinga, digui’nsel seu vers de Carreu.

El Carles feia veure que somreia, mentre portesendins intentava espigolar quatre versos escaients ientenedors del seu llibre Radiacions i poemes. Els crí-tics de l’època havien qualificat la seua poesia d’urbanai d’avantguardista, i, per tant, era ben poc apropiadaper recitar en aquell racó de món davant d’un parellde masovers ignorants. Per sort, li van venir al cap tresversos del començament d’un poema, que li van sem-blar més que idonis per sortir del pas:

–«Passen els moltons / entre polseguera. / Aixípassen també les il·lusions».

–I ja està? Això és molt curt! –es va queixar el poe-


32

ta de Carreu–. Ha passat molt de pressa, aquest escabotde moltons. I cap on van els corders, si es pot saber?

–Tant li fa on vagin, el cas és que passen de pressatot aixecant polseguera. Poden anar cap amunt, cap ala muntanya, o cap avall, a les pastures de la plana deLleida.

–Em sembla que vostè es confon de bestiar. Elsmoltons són corders castrats. No ho sabia? No hi vana l’estiu, a la muntanya, ni a l’Urgell. No surten gairedel corral.

Al poeta de Barcelona no li va caure gens bé lacorrecció:

–Miri, senyor Mílio. Aquests moltons són meus iels trec a pasturar on em dóna la gana!

Però el senyor Mílio no callava tan fàcilment:–Sap què pot fer? Tragui’ls del corral per portar-

los a l’escorxador de la Pobla. –Va rumiar un momenti va destrossar-li els versos:– «Passen els moltons capa l’escorxador. Així passaran també les nostres il-lusions».

Només un dels moltons anirà a l’escorxador, ru-mia el Joaquim dos anys i mig més tard, assegut alcostat del seu company Galo davant les parets crema-des de Puiggraciós. Els altres cinc se’n podran tornara l’estable aquesta mateixa nit. Així els ho acaba derevelar un dels milicians que ha vingut de la reunióper fer el relleu de la guàrdia. Heu tingut sort, fills deputa, ha anunciat. Us deixarem lliures. Tots sinó un.Ens conformem matant el cacic del poble, el cap dels


33

conspiradors feixistes. I no els ha volgut revelar quiserà l’afortunat. El Joaquim busca la mirada del com-pany Galo Mussons, un empresari dedicat a l’expor-tació de fibres tèxtils, barceloní com ell. Feia anys ques’havia traslladat a l’Ametlla perquè el seu fill, malaltde tuberculosi, pogués respirar aires sans. M’ha tocata mi, xiuxiueja el Joaquim. Saben que sóc l’alcalde. Tuno, estigues tranquil, assegura el Galo. Ha dit un cacicdel poble, i gira el cap a l’esquerra per assenyalar elClaudi, o el Prudenci. Déu meu, que no ens facin es-perar gaire més!

La sobretaula del Pla del Tro no es va allargar gai-re, atès que el Joaquim anava amb la intenció d’arri-bar-se més amunt, fins a un indret de la muntanya deBoumort conegut com el planell de les Coberterades.Quan ho va comunicar a la taula, el vell es va oferird’entrada que el Mílio pugés a acompanyar-los, peròel Joaquim va declinar la proposta:

–Vostès tenen prou feina a l’era.El vell guardabosc no va insistir. Coneixia el se-

nyor Joaquim, sabia que l’amo de Carreu no feiacompliments amb els seus subordinats, fossin jorna-lers o pagesos, que si l’home no volia que els acompa-nyessin, els seus motius devia tenir. La veritat és queel Joaquim s’estimava més continuar l’excursió a solesamb el fill que no pas amb la companyia d’aquell xicotxerraire i bona cosa impertinent. Una vegada a la vidaque el Carles havia decidit de conèixer la propietat deCarreu, volia acabar-li la visita ell sol.


34

De nou damunt les cavalleries, pare i fill van tra-vessar l’últim conreu de la masia, un rostoll on pastu-rava un ramat de gallines, i van enfilar per un corriolque anava guanyant altitud flanquejant la solana endirecció a llevant. Una hora llarga després arribavenper fi a un planell extens i englevat com una balcona-da oberta a mig aire de la muntanya. Un oasi de ver-dor envoltat de llenasques, de matolls i, de tant entant, un floc de pins.

–Som a mil cinc-cents metres sobre el nivell delmar –va sospirar el guia–. A partir d’aquestes alturesla muntanya pertany a tots els masovers. Com el mar,que és de tots els pescadors. Entén-me, Nano. Vulldir que és comunal, que les terres no es poden repartircom passa amb les finques de conreu del fons de lavall. Els pagesos d’aquestes muntanyes ho tenen regu-lat així des de fa milers d’anys i jo, quan vaig comprarCarreu, els ho vaig respectar. Els masovers tenen eldret a fer llenya al bosc, a tallar-ne les bigues que hande menester per als edificis i a pujar les bèsties a lespastures d’aquí dalt. Veus allà la bassa on les abeuren?Hi ha aigua tot l’any. Als pagesos els va bé que no hihagi fites, que sigui de tots. Aïllats a les masies, hi ha elperill que es tornin salvatges. Aquí dalt es troben, esrelacionen entre ells.

El Carles va fer un gest brusc amb la mà per es-pantar un eixam de mosquits que el perseguien feiaestona:

–Si es relacionen gaire, s’uniran tots contra l’amo.


35

La revolta dels rabassaires de Carreu començarà aquídalt.

–Les revoltes són cosa de les ciutats, de Barcelona,de Granollers –va sentenciar el pare–. No confonguisels moltons amb les ovelles.


36

El tercer dia, havent dinat, el Carles va tirar cap ala Pobla a cavall d’un Renard carregat de bigues, ambganes de fer l’excursió prevista al monestir de Gerri.L’endemà, de bon matí, el Joaquim es va acomiadarde Carreu, un comiat que havia de ser definitiu. Alllarg del dia, l’empresari va tenir temps de passarcomptes amb el senyor Palau, l’encarregat de la serra-dora, i amb el senyor Solduga, que li gestionava elsdiners del banc per pagar els treballadors. A l’hora desopar, tal com havien quedat, es va trobar a la fondaCortina amb el fill, entusiasmat el Nano d’haver po-gut fer gràcies al seu nou Ford dues excursions en unsol dia. Al matí, cap a l’Argenteria de Collegats i almonestir de Gerri, i a la tarda, a la central elèctrica deCabdella, al capdamunt de la vall del Flamisell. Totesdues acompanyat pel metge Casanoves, l’home quemillor coneixia el país.

–Hem visitat lo més vell i lo més nou de la regió–va resumir tot sopant.

Al pare li interessaven més altres opinions:–I d’aquests dies per Carreu, què me’n dius?–La veritat és que ho he trobat molt diferent de

com ho imaginava. Aquelles penyes altíssimes, elsboscos de l’obaga, els barrancs, tot el país impressionade tan esquerp i salvatge... Els sots feréstecs de debòsón a Carreu, no pas als boscos de Montmany.

–A tu, t’agrada més l’Ametlla.–I a vostè també, pare. Nosaltres som urbans.

L’home modern i civilitzat és urbà per naturalesa. –Va


37

estirar el braç per engrapar el porró de vi i se’n va abo-car pel broc gros un bon raig al got.– Ja li vaig dir unavegada per què vostè va voler comprar can Xammarals Millet. Els vaixells del cotó que té navegant pel mares poden enfonsar, can Xammar, no. El palau moder-nista és un vaixell de luxe on se sent l’home més segurdel món, i un regal per a la família i per als amics. PeròCarreu és una altra cosa. Vostè li ha agafat afecte per-què ho considera com una obra seva. L’empresa de lafusta, les barcasses, els carretons d’arrossegar, el carri-let, tot ho ha anat muntant vostè a còpia d’anys. Joescric articles, algun poema de tant en tant, de la ma-teixa manera que vostè urbanitza un territori salvatge.

–Amb la diferència que jo exploto els treballadors–va somriure, sorneguer–. Sóc el gran diable burgèsque esclavitza els indígenes. No és això lo que real-ment penses?

–No els esclavitza tant com imaginava. Diguemque els tracta millor que als mossos dels magatzemsde Barcelona.

–Però, poc o molt, els esclavitzo.–No, tampoc. L’ha treta vostè, la paraula esclavit-

zar, no jo. Però no en parlem més, no tinc ganes dediscutir amb vostè d’aquests assumptes. Sap què és loque m’ha agradat més de Carreu? El mas aquell delPla del Tro. La caseta a mig aire de la muntanya, alfinal d’una esplanada com si estigués reclosa a lamuntanya. I l’avi de la gorra vermella esperant-nos ala porta, i el jove pagès que batia les garbes a l’era, i


38

que després va resultar que era poeta de secà i es feiapesadet. Tot tenia un aire de pau i de placidesa. Sem-blava un paisatge irreal, extret de la novel·leta més en-sucrada d’en Folch i Torres.

El vell va aturar la cullera carregada de sopa a migcamí dels llavis:

–I no et descuidis de la cuinera, Nano!–L’arròs amb conill, excel·lent! I el tomàquet, es

notava que l’acabaven de collir de l’hort. Se m’acutque si el mas tingués llum i aigua corrent, podria serun lloc ideal per explotar-hi un hotelet de muntanya.Per als caçadors, excursionistes, i també per als pas-tors de les ramades, esclar.

–L’aigua la té ben abundant poc més amunt de lacasa. T’havia d’haver ensenyat la bassa on abeuren elsramats. L’electricitat, s’hauria de fer venir des de Pes-sonada. Però tampoc no és tan costós. Més em va cos-tar de fer arribar la carretera a Carreu.

–Em sembla que vostè en porta alguna de cap.El Joaquim es va eixugar amb la punta del tovalló

els llavis i el bigotet retallat, va encendre el darrer havàdel dia i confessà al fill el seu gran secret:

–Un camp de tennis, Nano! Tinc pensat de cons-truir allà dalt una pista de tennis!

–Ah, sí? Ho saben, això, els masovers? Potser ar-rufaran el nas.

–No, no ho saben. Bé, l’any passat l’hi vaig deixarcaure al Mílio. S’ho va prendre prou bé. Un camp detennis per a tota la família, Nano! Ens ho mereixem.


39

Qui se’n recorda, avui, que el teu germà Paco va sercampió d’Espanya? I dues vegades!! Els Sindreu senseel tennis no sabem viure. A la Salut no s’hi pot anar,ja no és el nostre club. Un futral de socis, avui a Bar-celona tothom vol jugar a tennis. Què me’n dius?

–La veritat és que no m’esperava aquest smash –vabromejar el Carles–. Em puc imaginar els masoversvestits de blanc, amb roba de cotó, esclar, recollintpilotes muntanya avall. Li torno l’esmaixada amb unpoema meu. Escolti. «En un relleix petit de la munta-nya, / el nostre camp de tennis hem plaçat; / matesd’avellaner li fan costat. / Vent que les mou, la xarxaestireganya».

El Joaquim va somriure amb el puret enganxat alsllavis:

–Un drive ràpid i contundent! Ha entrat!–No ha entrat, pare, no ha entrat. El versos no són

meus. Són d’en Bofill –va revelar el xicot–. El políticque vostè no podia veure. També escrivia versos. I quanvol començar, pare, a portar el joc civilitzat a la munta-nya salvatge? A la muntanya Pelada del Boumort?

–Aviat, Nano, aviat. El dia que Barcelona es facidel tot irrespirable. Tots cap a Carreu!

Per a un empresari com el Sindreu, un dels prin-cipals importadors de cotó del país, Barcelona no vatrigar gaires mesos a fer-se irrespirable. A mitjan ju-liol del 36, el cop d’estat del general Franco va desfer-mar, a banda de la guerra civil, un procés revolucio-nari incontrolable contra la gent d’església, de diners


40

i d’empresa. Al Sindreu li van requisar magatzems icamions. Els diners que la guerra d’Europa li havia fetguanyar i gràcies als quals havia pogut comprar lapropietat de Carreu, vint anys després els hi preniala guerra d’Espanya. Veient el risc que corria a la ciu-tat, va optar per refugiar-se a l’Ametlla del Vallès ambtota la família. El palauet modernista de can Xammarera prou gran i confortable per acollir la família delCarles i les dels dos altres fills. L’opció de Carreu ni sela va plantejar. A part que els familiars s’haurien negaten rodó a acompanyar-lo en aquell racó de món queno tenia les condicions bàsiques per viure, la casa delsSenyors de la Molina era massa lluny per poder con-trolar d’allà estant els negocis de Barcelona. A l’Amet-lla van estar fora de perill, gràcies en bona part a l’al-calde Joan Plumé, un republicà assenyat que va sabermantenir a ratlla els individus més violents. Al llargdels dos anys i mig de guerra, el poblet de pessebredels peus de Puiggraciós fou un refugi relativamentsegur per als forasters, tant per als burgesos de Barce-lona com el Sindreu que hi tenien casa d’estiueig, comper als refugiats d’arreu d’Espanya que anaven arri-bant al Vallès empesos pel front de guerra.

Malauradament, tot va canviar al final de la guer-ra, l’última setmana de gener del 39. Des del miradorprivilegiat de can Xammar, els Sindreu contemplavenamb neguit i esperança com els avions de la LegióCòndor feien aixecar de Granollers columnes de fumi de pols. Un cop arrasada la ciutat, els franquistes hi


41

van entrar victoriosos el dia 28 de gener. L’endemàl’alcalde de l’Ametlla i els altres membres de l’ajunta-ment popular van abandonar el poble. Abans d’anar-se’n, l’alcalde havia comunicat personalment al Joa-quim i altres persones de dretes la necessitat de formaruna comissió gestora municipal per substituir-lo. Lidolia haver de deixar el poble en aquella situació dra-màtica sense cap mena d’autoritat. El Joaquim, quetota la vida havia fugit de qualsevol responsabilitatpolítica com el dimoni de la creu, aquesta vegada hova acceptar a contracor. A banda de ser provisional,qüestió de pocs dies fins que es constituís el nou ajun-tament franquista, l’home no es va veure amb cor denegar un favor que li demanava la persona que s’haviafet malveure entre els seus per protegir-lo, com tam-poc no podia defugir un servei al poble que l’haviaacollit durant la guerra.

Avui al vespre els cinc membres que havien de for-mar la gestora municipal (senyors de Barcelona i pa-gesos rics de l’Ametlla) i l’agutzil Josep Arimon, s’hanreunit en secret al mas de can Coromines i han acor-dat que el Joaquim Sindreu, com a home assenyat i deprestigi, és el més apropiat per presidir l’ajuntamenttransitori. Tot just pres l’acord, un escamot de soldatsen retirada, una dotzena de milicians de la BrigadaLíster, irrompen de cop a la masia, acusen els reunitsde conspiradors feixistes i, un cop emmanillats, se’lsemporten presoners pel camí de Puiggraciós. I aquíels tenim tots sis esperant el veredicte dels botxins.


42

Tal com el Joaquim temia, la víctima escollida ésell, com a alcalde feixista de la població i cap delsconspiradors. La resta de presoners queden lliures. Al’agutzil i als altres companys de la gestora, els faltatemps per tirar avall, no fos cas que els botxins can-viïn d’idea. El Galo Mussons es queda al seu costat.Implora als milicians que alliberin també l’alcalde, ar-gumenta que de fet ell no ho és, d’alcalde, que non’havien elegit cap encara i que, en tot cas, tots tenenla mateixa responsabilitat. Veient que no hi ha res afer, l’home decideix quedar-se per acompanyar-lo. ElJoaquim intenta endebades que se’n vagi:

–Vés-te’n, Galo. No facis imprudències. Jo esticbé. Vinga, torna-te’n. El teu fill et necessita.

Però el Galo camina al seu costat sense cap inten-ció d’aturar-se, estalonats tots dos pels milicians quetanquen la marxa, mentre ell insisteix entre esbufecsque el deixi sol i se’n torni a casa. El Joaquim és unhome pràctic. L’exaspera fins a la irritació el gest ar-rauxat del company, que s’arrisca inútilment peracompanyar-lo en els últims passos de la vida. La nités freda, silenciosa, cada cop més fosca a mesura queel camí s’enfonsa a la clotada del Sot de Montmany.

De cop el Joaquim s’adona que el Galo s’ha quedatenrere. Per fi se n’ha tornat al poble, sospira alleujat.Vol aturar-se un moment, el temps de girar-se perdir-li, adéu Galo, t’agraeixo lo que has fet per mi,també alguna cosa per tranquil·litzar la seua família,però el milicià l’empeny per l’esquena, li impedeix


43

que giri el cap. Dues descàrregues seguides i una ter-cera pocs segons després li aclareixen de patac l’au-tèntic destí del seu company.

–Assassins! Covards! Criminals! –crida el Joaquimamb totes les seues forces.

La trompada a l’esquena que li propina el soldat lifa perdre l’equilibri i espetega contra el marge delcamí. A pesar de tenir les mans lligades al darrere,s’incorpora de genolls, malda per aixecar-se fins queel tret del guardià l’abat definitivament contra l’her-bassar del marge. Els milicians que obren la marxareculen unes passes per rematar-lo, i els que s’havienendarrerit per executar el Galo acaben de buidar elsfusells damunt el seu cos. Probablement ja no tin-dran cap altra ocasió de poder disparar contra l’ene-mic feixista.

Poques hores més tard, mentre la gent de dretesde l’Ametlla celebrava la fi de la guerra i al poble es cons-tituïa el nou ajuntament franquista, les famílies Sin-dreu i Mussons ploraven la mort absurda i cruel delsseus caps de família. Van enterrar tots dos taüts alcementiri del Figueró. Era el dia 2 de febrer de 1939,vuit mesos després de la batalla de Sant Corneli, queva causar centenars de morts, els més afortunats col-gats a la muntanya sense taüt com el gos de casa; lamajoria sense sepultura, devorats per les feres delbosc. Quatre anys abans de la matança de Carreu, dostaüts negres i dos de blancs, enterrats al cementirid’Herba-savina.


034-110239-DOS TAUTS NEGRES.indd 1 18/06/13 15:41 · aquests indrets, tots dos situats actualment...

Documents

Transcript of 034-110239-DOS TAUTS NEGRES.indd 1 18/06/13 15:41 · aquests indrets, tots dos situats actualment...