Díscurs presidencialLlegit peí seu autor en els Jocs Floráis de La

Bisbal, celebráis el setze d'agost del mil nou-

cents cinc.

Catalunya, triomfant, reviu esplendorosa, afi-nant-se cada dia mes la seva ánima. Els sembra-dors de la ilavor nova, després de grans esfor-gos, vegeren grifolar la sement; els grífols ver-dejan ts, per gloria nostra, s'han fet tiges, que,assaonades peí sol d'or que les besa, han granatarreu abundases espigues, les quals, collidores,es balancegen i colltorcen de tan plenes. Totfloreix, i grana avui a la nostra térra, per em-baumar-nos el cor i coronar-nos la testa. Elspoetes i artistes, uns i altres amb llurs cants iamb llurs obres, enardits per l'ideal de redemp-ció que els homes generosos senten, treballenamb constancia, dixondint deis esperits somortsque, fins al gran esclat del pensament cátalamodern, resten encara retuts i amb les ales ple-gades, sense esma d'emprendre el vol. Catalunyareneix mes forta que mai amb la mirada joiosade cara a la Lum, anunciant com l'alosa matine-ra l'alba de la nostra Uibertat que ja enriólael cel, precursora de noves lluiíssors mes vitáisi mes resplendents, a mesura que el dia va ai-xecant-se.

Ja estem encamináis, els catalans, fent viatriomfalment dret al cim de les nostres aspira-cions. Tots els obstacles que se'ns oposin seráninútils per a deturar-nos a mans de la autono-mia individual i conectiva, lluitem encoratjats,fits els ulls en l'esdevenir a dintre casa nostra,i en el bé de tots; que nosaltres, per egoistes quesemblem, no hem de pensar en universalitzar-nos, a fi de no perdre en intensitat el que po-dríem guanyar en extensió deslliuradora. Perqué sospitar per la llibertat deis que son lluny ideis que conviuen amb nosaltres si nosaltres ma-

teixos encara som esclaus? No; no ni fa res que,tancats en aquest criteri, conservant-nos sen-cers amb carácter propi, apareguem davant elsnostres enemics com un poblé petit i humil enun recó de món. El sol, ais nostres ulls, també noés de petit, i emplena l'espai de llum. Aquestaformosa allegoria se la forja la meva imaginacióoptimista cada vegada que veig una festa lite-raria com la que en aquests moments tinc l'ho-nor de presidir. Pero, per desgracia nostra, en-cara no hi som a aquests temps venturosos queveu la meva fantasia. Els poetes i els artistes engeneral no son encara els veritables cantors po-pulars deixondidors de les animes adormides.Els Jocs Floráis no arriben a cristallitzar l'es-perit modern de la nostra térra i la nostra des-lliuranga no és un fet com jo en els meus en-tusiasmes somnio.

El nostre poblé ha viscut i viu encara aban-donat de tothom; els artistes i els pensadors decasa, fins ais mes actius i generosos, amb po-ques excepcions, viuen completament distanciáisdeis humus, no havent-hi gairebé cap que d'unamanera heroica canti els ideáis redemptors queavui trasbalsen el món.

En aqüestes circumstáncies, dones, qué téd'estrany que els nostres obrers se'ns presentina primera vista com incapagos de capir la laborrefinada deis escriptors catalans si aquests nos'acosten a ells, no conviuen amb ells i no par-ticipen de llurs dolors i llurs esperances? Do-neu-li al poblé (que al cap i a la fi és el llevatgloriós amb qué es fan les grans obres) tan re-finadament com vulgueu, quelcom en qué vibriel seu propi esperit i els seus propis anhels dejusticia; apollemeu pietosa i heroicament les se-ves angoixes doloroses posant-hi de part vos-tra un perfum d'amor i de simpatia, i veure comus compren i us respecta, i com se li aclareixenels ulls davant la llum retornadora del vostre

ios -

saber i la vostra abnegado, fent via peí camí queli assenyalen, si de dret el condueixen al cim deles seves ambicions i de les seves idealitats.

Aqüestes festes no fan tot el bé que podrienfer si les dirigíssim per altres camins mes dretsi mes lluminosos, modernitzant-les en harmoníaamb els temps presents. Llur acció no diré quesigui nulla, pero és ben poca si es te en compteel gran esforc. que requereixen. En elles no hibatega gairebé mai en tota la seva potencia sal-vatge l'ánima del poblé humil d'aquest poblépoblé que per mort de la indiferencia amb quése'l miren els poetes i artistes catalans, veiemcom poc a poc en gran part es desvia amb períTlde desnaturantzar-se; com els apóstols sensé feen cap ideal i sense sentir els dolors i les ansio-sitats de les multituds abandonades se n'apode-ren per complet fent-lo servir de sócol per aenlairar-se ensuperbits i satisfer llurs concupis-céncies. I mentrestant, la majoria deis nostrespoetes, mirant el passat a través d'un teixit deboires, donen platónicament i sois amb un filiterari, un cert carácter popular a llurs obres,valent-se deis mateixos descuits de forma, de lesmateixes faltes de sintaxi i la concordanciaamb qué la Musa anónima, la mes inspirada detotes, la que en els cims assolellats i en les afrausombrívoles, al ritme de Taire del bosc perfumatamb l'aroma de la farigola i del romaní, trenavamelangiosament en l'avior cancons verges de to-ta influencia académica, complantes senzillesi modestes com les flors bosquetanes i sense má-cula. Llurs cants, per aquesta rao, no responen al'estat actual de la nostra térra: Son deixes deisivis que amb el transcurs del temps han pres?ormes hierátiques; son planys d'ánimes vengu-Jes mes ingénues i innocents, socialment consi-derat — a part del fons de vera poesia que ensí porta — que les cangons de Nadal amb quéels infants enjogassats alegren el pessebre.

Sóc optimista, cree en la vida i en les idees,i tot i creient-hi, em dol el no veure-les repre-sentades en la majoria deis nostres poetes joves.Aquests, en general, es nodreixen encara de lasava deis vells, sense una idea nova, sense unaflor novella que espargint l'aroma sigui conti-nuadora i embellidora de la humanitat. Joventutés forga, alegria i entusiasme. Joventut és vidacreixent, ambició de lluita per assolir el llocde repós per al demá: les seves ales s'estenen

frisoses per l'espai, cercant la llum que aclarei-xi la seva via. Joventut és l'eterna samniadorade l'ideal que amb el cor pie de desigs va a re-novar-ho tot perpetuant l'existéncia i conver-tint en realitats les utopies per ella fantasiades.Jo l'adoro i la canto, la joventut ben entesa; jol'admiro i la sublimo en esséncia; pero l'abo-mino i l'avorreixo amb el meu cor adormit i laimaginació entenebrada. L'obra deis poetes jovesactuáis no respon a les nostres necessitats. Llurart és malaltís, decadent, i no hi ha res tan im-propi de l'esperit de Catalunya com el decaden-tisme. En llurs cants es descobreixen de seguidales quimeres d'una ánima malalta i d'nna ánimaque no pot gaudir de la vida, i que sois es sentacariciada i satisfeta entre els celatges enteláisper espessos teixits de boires grises. El joventliterari d'avui només s'aconsola de les seves pe-nes davant del que va a la posta, i es mustigade fred o enyoranca, produint-li un cert males-tar, una certa angoixa, la sola contemplado dela Natura, quan aquesta es presenta ais seusulls ben sana i vigorosa, eternitzañt la vida. Pre-fereix els esplendorosos raigs de sol germinador,els tebis clars de Uuna, o una nit d'hlvern cal-mosa i sense estéis. I no és sincer, no! No espresenta tal com és, amb tota ingenuítat: fael malalt, el trist, conreant les seves falses tris-teses, cantant-les i exalgant-les, volerr. encoma-nar-les ais altres, sense poder, amb tot i el seuafany desnaturalitzaSor, trair la seva anima es-sencialment catalana, ja que en les seves obresno hi manca pas quelcom de vital, ni aquell agre-dolg característic de la nostra térra.

Quina és la finalitat de la nostra joventut?Cap a quins indrets s'orienta? Ni ella matelxa hosap. Va esmaperduda, allucinada, com un vold'ocells fugint de l'esparver, no el veu. ni rarfi-biciona el dia triomfal deis seus gernuns; no elsent el bategar del cor d'avui. Viu atstreta dela vida que ella viu i malgasta; no protesta viril -ment davant l'angúnia dolorosa del poblé, que,anhelos espera el crit de redempció i de Uibertat.El nostre jovent no recull els elements de la se-va época, per engendrar els seus cants i teixir lesseves corones: vola per sobre elmón real, sensemirar la térra; s'enlaira i s'esvaeix, i les sevesqueixes es perden per I'espaí com una fumero-la. Ah! No, no és aquesta la missió de la jo-ventut, f a r t per l'art — el seu lema — és sois

- 109

ELCOR DEL POBLF

LATVIA DÜS OCELIS

Les obres de l'Iglesias:

Dibuix de "La festa deis ocells" i "El cor del poblé "per Ricard Opisso.

Les obres de I1 Iglesias

Dibuix de "La Llar apagada", per Ricard Opisso

- Í I I

un entreteniment enginyós i una petita satisfac-ció a la propia vanitat. L'art ha d'ésser i és unamanifestado mes gran i generosa. El seu fi éssagrat, la seva via és eternal, és consoladora i en-fortidora. L'art porta en si la redempció i l'a-mor. L'Art és llum i és vida. El poblé que té ar-tistes que yiuen en els seus dolors i les seves es-perances, és un poblé que va endavant. Els poetesque s'inspiren en els elements que els rodegen,fan obra sólida i altruista. La generositat d'a-quests és la mes formosa de totes. Mes per aixóno han de preocupar-se de l'éxit immediat. Esprecís que lluitin i es daleixin fins al sacrifici.Els j oves, principalment, seguint els camins fres-sats pels yells, tot i fressant-ne de nous, hand'eixamplar aquells, deixant arreu un rastre deflors sembrades.

Joventut catalanista: si vols que el teu idealtriomfi, eixampla els camins pels quals fas lateva ruta; eixampla'ls, que, amb tot i ésser pla-ñe jants, els cors esperangats s'hi ofeguen. Dei-xa-hi passar, confosos amb tu, els ideáis mo-derns, els ideáis generosos, que l'esdevenidor deCatalunya depén d'ells i del puble humil que elsencarna. Si segueixes pels camins vells, dins laseva estretor, la multitud sempre et mirará ambindiferencia i sense ella no tindrás base, i conti-nuarás sospirant per l'inassolible, farás com elsartistes deis quals t'he parlat suara: t'abstrau-

rás del món en qué vius, i acabarás com ells.Escolta'l, el poblé. Jo l'he sentit d'aprop, deben aprop, i puc contar-te moltes de les sevespenes. Jo he viscut entre ell i sé el que anhela,Combat el catalanisme perqué certs partits po-li tics li han ofert el que en nom de la justiciaverament humana, es mereix. El combat, li diureaccionari, i fins, fent una rialla mofeta, escreu superior a aquell en quan a idealitat; peroa desgrat d'aixó, ell és cátala, i per torga ho és:Natura no es traeix, no pot triir-se.

Aprofitem-nos, tots, artistes i poetes, de laveritat que ens ensenya la vida. Fem-li estimaral poblé tot el nostre; fem-li teñir consciénciadel que realment és i del que pot ésser si segueixpeí camí dret que li fressem. Recollim els seusdolors i els seus anhels. Lluitem i treballem ambfe, sempre esperangats en un demá gloriós, totdiem amb Schiller:

«Que cadascú faci sa via

fent cent camins entrellagats.

Ja ens trobarem, quan vingui el dia,

a dalt del cim tots abragats.»

Ignasi IGLESIAS

(Article publicat a la revista «Germanor», 1905.)

112—

El velí carrílaíreSia per haver-hi sobrant de personal, sia per

l'afany de fer economies, el cas és que la compa-nyia feroviária X va resoldre un dia donar debaixa, i en particular en el ram de tracció, totsaquells deis seus empleáis que ja passessin deisseixanta.

Al maquinista Joan, per qüestió, dones, del'edat, lluint una excellent fulla de servéis, tam-bé va tocar-li separar-se d'aquell treball, peí qual,des de molt i ove, sentia un amor intents. Perocom que ell deia sempre que, no tenint ni unsol fill i grácies a haver dut una vida metódicai assenyada, posse'ia, com una poma per a laset alguns estalvis, deis quals es refiava per adefensar-se en la vellesa; ais seus companys, sa-bedor d'aixó, no va afectar-los gaire que l'ha-guessin jubilat, i quasi quasi estaven temptatsde donar-li l'enhorabona. Pero a ell aquella dis-posició va deixar-lo atuit. No l'esperava pas. Escreia encara amb les energies d'abans, de lesquals, tot sovint, engallant-se, presumía amb elsseus amics.

Amb el cap baix, corplorós, va dirigir~se acasa seva, mes a pleret que de costum, per tald'arribar-hi ja de vespre i trigar forca a fer sa-ber aquella mala noticia a l'Ursula, que es mi-grava esperant-lo. i Quina tortura, pobre Joan,de pensar en el gran disgust que ella rebria aixíque li • digués que en el carril l'havien declaratinútil! I, quin sofrir, reflexionant que el llanca-ven, sense compassió, com es Henea la saborosataronja quan, un cop expremuda, se n'ha extrettot el suc!

Era al llindar de la porta, que, a la primeraullada, 1'Ursula, dones, peí posat que feia, va co-néixer que li'n passava alguna, a en Joan.

—I ara! qué tens? — va preguntar-li ambtendresa. — Qué hi ha, de nou, que et veig tancapficat?

—No em preguntis res! no em preguntis res!— va respondre ell amb veu fosca.

—Que no et pregunti res? Jo sí!... ¿Qué hiha, qué hi ha, de nou? Digues.

—Qué vols que hi hagi?... Que un home nopot ésser vell! Vet-ho aquí, el que hi ha!

—Que t'empatolles?—No sé per qué ens hi deixen arribar, a la

nostra edat!—Per Déu! parla mes ciar! T'ho prego!—Mes ciar? Si pogués rai! Cenes coses no

cal explicar-Íes: massa que elles ha fan per sísoles!...

—No t'entenc! en bona fe que no t'entenc!...Vaja, conta-m'ho tot!... Que no et trobes bé?

—Bé?... Sí: molt! D'aixó em queixo!—Et queixes de teñir salut de sobres? Que

Déu te la conservi.—Sí, de teñir salut de sobres! Perqué jo no

en sóc, no, de vell!... ¿Pels meus cabells blancsi algunes arrugues a la cara... ja ho he d'ésserde vell?... Sí! sí! porto les sis creus damunt! Esel que aquells brétols s'hauran dit! No veuen, no,que la sang em bull a les venes, i que el cor embat amb el mateix vigor de quan era jove; nosaben, no, aquells nyieris, ninots de pasta fina,que els de la meva fornada no ens passem aixícom així... com ells, que una polvorització deisrobinets de les purgues deis cilindres els cons-tipa!... Jo, vell?... I qué? Sí, que ho sóc; peropie de delit, vessant agalles\...

—No t'entenc!... No t'entenc!...—Sápigues... sápigues, dones, que allá al di-

posit ja no em volen! Han fet tria del personal,i a mi, com si fos un rebuig, m'han tirat a recó!

En sentir aqüestes tristes paraules, l'Ursula,esglaiada, féu un moviment convulsiu, com siuna descárrega eléctrica li hagués saesejat elsnervis. Després, i per espai d'uns quants minuts,va restar erta, com una estatua de pedra, mirant

-.113

compassiva i amorosa el seu desventurat marit,qui, amb els ulls clavats a térra i abstret en unaidea fixa, anava murmurant írases incoherents,com un estat de desvari. I tots dos, davant dela tardor de llur vida, van notar per primera ve-gada aquell fred intensíssim que penetra al molídeis ossos, el fred deis vells, que amb airadesgeladores matava llurs illusions; van veure comel cel, meraiellosament blau i estrellat, ennu-volant-se, s'ennegria, i com decrépits, eren em-bolcallats per les boires de l'hivern.

II

Pero la bona de la velleta, que aviat, esfor-cant-s'hi, va refer-se, passada aquella impres-sió, fins aparenta alegrar-se'n, del que li haviadit el seu company. Ho desitjava amb tanta an-sia, que aquest deixés el treball, que en esperad'aquell dia, ja entreveía una vellesa per a ellsdos tots sois, com dos coloms cansats de volar;una bellesa plácida i tranquila, en la qual la mortno acudís de sobte a llur presencia, sino que,a poc a poc, quasi d'una manera insensible, uni altre anessin perdent la forga, a la faisó d'unallántia que quan acaba l'oli va apagant-se, apa-gant-se, sense pampalluguejar a penes, senseque la mes tenue aleñada d'aire faci moure elseu flam.

I amb un esclat de fingida complaenga, resig-nada, la dolc. esposa va exclamar:

•—-Millor, Joan, millor, que t'hagin esborrat dela llista!

—Millor? — irat va respondre aquest .— ¿Esa dir que tu també m'hi tractes, de vell?

—No, no! Aixó no! Jo el que no vull és quesegueixis escarrassant-te, sempre amb Tai alcor, tantes nits fora de casa!... Aquell tragí!...aquella fadiga! ¿No tenim el nostre passament?Dones visquem ben regalats, sense angoixes nifatics. ¿No ho comprens, faome de Déu!, ques'ha de descansar, quan arriba el cas? Em sem-bla que, després de mes de cinquanta anys quetreballés, és molt just i molt posat en rao quealgú s'enearregui de la teva feina.

Grácies ais bons consells de l'Ursula, en Joan,calmant-se, es conforma amb la seva sort. Ria-11er, acaronant la seva companya, amb orgullinfantil i ádhuc fent-hi brometa, va exposar-li

un nou pía de vida, que l'endemá mateix pen-sava posar en práctica. Aquell pía consistía allevar-se tard com un perfecte burgés, i, aixíque estigués llevat, sortir a esbargir-se una micafins a l'hora de diñar; en havent dinat aniñaa prendre café i fer la manilla amb els amicsper distreure's esperant el vespre. La qüestióera no encaboriar-se gens, vivint en completrepós i assossec, Uuny del tráfec del carril. Perotot en va! Cada matí, contra els ssus propósits, atrenc d'alba, com els ocells, ja el ieníem de peusa térra. Poc després d'ésser al carrer, malhu-morat, neguitós, retrocedía, tornant-se'n a casa,per no saber, com vulgarment es diu, matar l'es-tona. A la tarda, en el casino, res d'alló de lamanilla ni d'entaular conversa amb ningú. S'a-vergonyia de si mateix, com si tothom el signesamb el dit, prenent-lo per taül; i llavors, el dia,feixuc com una cárrega immensa, li queia a so-bre i l'enervava.

Eli no podía viure inactiu: li era una neces-sitat espiritual, el treballar. Estava tan persuaditque l'home, per vell que sigui, amb les escassesenergies que li restin, té el deure, fins a l'últimmoment, de produir alguna cosa, que en el seucor va despertar-se l'enyoranca de la seva má-quina, que no havia deixat de correr de l'un al'altre extrem de via, remolcant, lleugera, lallarga cua de vagons.

I, enyorós de la seva máquina, ¡ quina manerad'idealitzar-la, l'infelic,! Quin plaer li causava elseu record de carrilaire, en perill continu d'unaccident, sempre exposat al rigor del temps,sempre en tensió nerviosa, i sempre traslladant-se de lloc amb la furia del llamp, no reposantgaire, per molt que fos el seu fatic!

No! no comprenia la vida, lluny d'aquella!Res no el distreia de pensar a tota hora en elstrens i en els seus amics que encara corrien per-qué eren joves; i no assossegava a penes, niamb prou feines dormia, sentint-se morir man-cat de l'escalf de la locomotora, Pindispensa-ble complement de la seva existencia. I comatret per la seva ex-companya de fadigues, ocom si una forca invisible li empenyés, el glo-riós humil, abandonant per complet els seusplans per a vencer la inquietud del seu esperiti esplaiar, trobant-hi l'únic consol, els seus sen-timents, amb tot i ésser jubilat feia cap assídua-

114 -

ment al dipósit a banyar-se el eos en l'atmósfe-ra del treball, el seu propi centre; on, estant detaller, l'hauríeu vist revisar la seva máquina persi li notava algún desperfecte que el maquinistajove que la condula s'hagués oblidat d'assentaren el llibre de reparacions.

Finit el torn del servei, ell, sense descuidar-se'n mai, acudia sempre a l'estació a rebre-la,com per donar-li la benvinguda. Molt abans dela seva arribada, pobre Joan!, amunt i avall delmolí, es passejava a poc a poc, xacrós, pero ambgran excitado nerviosa. Es passejava sense dirres a ningú, fumant amb una pipassa de cirerertota negra de tan recremada. Pero, quin sobre-salí i quin esborronament de joia no trasbalsa-ven el seu cor decaigut, quan sentia donar l'avísal públie d'haver sortit, el tren, de l'estació vei-na! Tot d'una corria a posar-se ben endavant,quasi a entrada d'agulles, per tal de fruir pri-mer que tothom de l'aparició de la seva amigade ferro, que l'havia ajudat a fer-se vell, tantsanys junts, lliscant per damunt deis rails vic-toriosament.

Els seus ulls, enteláis per la xardor del foc iper la polsina del carbó, espume]aven de goigfixos en l'últim terme de la línia, on, per unallei de perspectiva, les paral-leles d'acer conver-geixen i es confonen entre les glasses atmosféri-ques. ¡Quin neguit i quin desfici, els seus, es-perant distingir al lluny aquella taca de blaugris amb qué apareix un tren, i que es va accen-tuant en negre a mesura que, apropant-se, vaengrandint-se i prenent forma! ¡Quin turmenten pensar que a la máquina podia encara pas-sar-li un contratemps que la fes quedar peí camí,en descrédit, quan li mancaven tan pocs quiló-metres per recorrer i finit amb llu'iment la sevatasca! I ¡eom s'angoixava imaginant que, siaquesta desgracia tingues, hauria d'estar-se,potser per molts dies, retinguda a aixopluc, comuna potara malalta a l'hospital, per a ésser re-parada! Si en preveia, de coses i mes coses, totestristes, interessant-se per ella! Així constant-ment, en Joan, fixat en les seves quimeres, acá-bava sempre per abstreure's tant, que, recollint-se com un ocell que aclofa el cap sota les ales,no va aconseguir a penes mai veure aparéixerel tren de lluny, a l'últim terme, a besllum deles denses capes atmosfénques, segons el seu

anhel. Només solia adonar-se'n quan la máquinaja era al seu davant; la qual, triomiadora, ambun esgarrifós soroll de ferramenta i en mig denúvols de pols, feia l'entrada a l'estació ambmajestat, solemne, satánicament gallarda, men-tre el seu antic conductor, embadalifc i llangantsanglots de joia, la saludava en passar.

Així que s'havia aturat, amb tanta patxoca,a l'estació, alhora que, orgullosa, roncava en lesseves entranyes, esbufegant i tot, com tenintconsciéncia d'haver complert brillantment la se-va tasca; el venerable jai, dalerós, ja era daltde la plataforma per a, sollícit, informar-se decom havia anat el viatge, per a preguntar siels coixinets s'havien escalfat gens. o afluixatgaire les estopades; si la placa tubular haviaperdut gota, si els cilindres aixó, si les bielesalió: tot amb un amor i un interés, que el maqui-nista i el fogainer, els dos conductors de la má-quina, no sabien si posar-se a plorar o a riure,contemplant les rareses de llur desventurat com-pany. Quan l'enganxador s'enfilava ais estrepsper guiar-la al dipósit i fer el canvi amb l'altra,ja preparada per endur-se'n el tren Eins al finaldel trajéete, el nostre protagonista, amb l'entre-maliadura d'un noi, s'entretenia fent refilarel xiulet una bona estona. I, en en:rar al des-viament del susdit dipósit, ¡com hi :ruía tocan tles tres xiulades reglamentarles amb les qualses demana la giratoria! Tots els peons ho co-neixien tan bé, que era ell qui els avisava, quea corre-cuita, gatzarejant enriallats, es presen-taven per donar a la locomotora de retorn el trosde volta precisa per a conduir-la a la seva cot-xera.

En essent-hi, aquella, a la seva cotxera, benfrenada i ben falcada de les rodes de darrera elténder, en Joan la revisava tota com qui diu pe-ga per peca, amb la tolerancia del maquinistanou. que, amb tot i el seu mal humor a causa dela fadiga de la ruta, comprenia, apietant-se'n,la déria d'aquell pobre vell, devot fanátic deltreball, que fou la seva gloria, al qual havfa con-sagrat, amb la santa resignado deis humus, laflor de la joventut, i del qual, per molt que lesforces li manquessin, no es podia desprendre il'enyorava.

I ella, la máquina, tota bruta de pols, grei-xosa i regalimant d'oli, deixadota, amb un bro-

— 115

git monóton, anava desvaporant, desvaporant,com escorrent-se les gotes de suor produ'ides peícansament de tant correr.

III

Aixó va durar molt temps; fins que un diaal matí, que en Joan, com de costum, va presen-tar-se al dipósit per veure la seva maquina, unpeo indiscret i poca-pena, esperant, encurio-sit, que passaria, va dir-li amb sorna:

—-Ei! no cal que us basquegeu per la vostraestimada]

—Per qué? — va fer ell amb una mica d'urc.•—-Perqué ¡a no correrá mes!... Ja ha acabat

les agalles... i vol escarnir-vos.—Qué enraones, cap de trons?—Avui mateix, a primera hora, l'enginyer

(que l'ha revisorada), segons s'ha expressat, anibels mils i mils de quilómetres que ella porta re-correguts, i tenint en compte que és gueta...

—Qué?...•—Res: qus ha d'anar a recó, com tot alio que

ja ha fet la seva servitud.—Vés, vés, a mofar-te del dimoni!—Sí! vos rieu-vos-en! Ja us ho trobareu,

dones, d'aquí a pocs dies que, a remole d'unaaltra máquina mes jove, la duran ais tallers ge-neráis, al cernentiri del ferro rovellat!

Aqüestes revelacions inesperades van deixarestupefacte el nostre vellet, que queda una bonaestona sense poder obrir boca, com si d'un copde martell li haguessin estabornit la testa.

En reaccionar, i amb el dubte per consol, pan-teixant, va dirigir-se al maquinista que el suc-ceí en el govern de la locomotora, després alfogainer, i, per últim, al cap del dipósit, per in-formar-se d'una manera concreta si era cert ono el que li liavien dit. Tots van confirmar-li eldictamen de l'enginyer. Tots, somrient per l'in-terés amb qué els feia les preguntes, van pro-curar calma:-lo amb frases de conhort, quasicom si es tractés d'una desgracia de familia.

Pero ell, no resignant-se, plorós i amb el do-ble de pena, va tornar a la cotxera de la sevacompanyia retirada de la circulació, va mirar-laamb pietat, com a una vella vencuda peí destí, ifins (sino que tothom l'estava contemplant) vanvenir-li ganes, per acomiadar-se'n, de fer-lipetons, amb igual afecte que a un ésser huma.

tl6«-

I, aclaparat, pitjor que quan van jubilar-lo deretorn a casa seva, deia entre llágrimes:

—Pobra máquina! Ja van a enterrar-la! ¡Queés trist, el món! Tot, en ell, té la seva fi, tot!ádhuc ellaí ¡I aixó que és de ferro!

Ja dins del seu pis, tot seguit, resoludament,va despenjar els miralls per tal de no veure-s'ñlmai mes reflectida la imatge, amb tants cabellsblancs i plena d'arrugues. Tant el de la consolade la saleta de dormir, de blancor de lliri, quel'Ursula, com quan era núvia, conservava benneta i endrecada com el del pentinadoret d'a-questa, va desar-los amb horror, com si fossinobjectes male'its que li poguessin ésser males-trucs. Ni en el fons de la gibrella, en esbargir-se, de bon matí, la son, volia tornar-se a emmi-rallar, fent ganyotes, al bellugeig de l'aigua fres-ca. ¡Quina angúnia, en cloure la vista, com unvaiet ploraner que fuig, ensunyat i espaordit,de la diaria ablució maternal! Pero inútilment!Tornava altre cop a la realitat cruel així que,amb els ulls del eos i els de 1'ánima, veia la bonade la seva esposa, en la qual (amb tot i que,animant-lo, l'amorosia amb paraules dolces)esguardava, amb esglai, la propia vellesa.

I, no havent-n'hi prou encara, per allunyarel mes petit testimoni de la seva decrepitud vatreure també d'entorn seu els retrats recentsd'ell i de l'Ursula, per a encisar-se només en lacontemplació deis que tenien de quan eren jo-ves, llavors que f este j aven, i principalment delque, formant parella, van fer-se fer el dia dellurs noces.

En aquest tráfecs, la simpática velleta, sol-lícita i contenint lo ben estret, li digué ambmolta tendresa i £-.mb una falsa rialla:

—Tu: a qué ve semblant enrenou? No en-tenc per qué t'has de prendre les coses del mónd'aquesta manera!... Distreu-te'n! dstreu-te'n!Tan bé que podríem viure, nosaltres dos, ja queno ens manca res, grácies a Déu!... I per qué, elteu desfici? per qué enyores la teva máquina?...Deixa-la estar!... No te'n recordis, home! Qui-na pena, que hi pensis sempre! Me'n sentó ge-losa!... Sí, que me'n sentó gelosa! Assegurariaque l'estimes mes que no pas a mi! M'atreviréa creure (Déu em perdoni) que, si mai arribes-sis a presenciar la meva mort, no em plorarles,no, com avui ho fas per ella!

í així, besant-lo i alhora passant-li suaumentles mans pels cabells, l'anava consolant, ambtanta aviciadura, que, si s'hi hagués atrevit,l'hauria gronxat en els seus bragos, i ádhuc,talment com un nin, li hauria cantat, en veubaixa, una cangó de bressol.

IV

Aquella fatal nova del peo va causar, coms'ha vist, a en Joan, un sentiment mes profundque el de la notificació de la seva propia baixaen el servei del carril. La máquina, sobretot lamáquina! Ell vivia en la vida d'ella, amb lesenergies d'ella, que, com l'amor de la seva mu-11er fidel, mantenien les seves illusions. Estavatan ben compenetrat l'esperit de l'home amb elmisterios encís de l'objecte que ens fa esclausd'un deure natural i que ens ajuda a guanyar elnostre pa de cada dia; l'enternidor carrilaire,en la seva joventut, s'havi extasiat tantes ve-gades quan, cap al tard deis diumenges, passántamb el tren, havia distingit per la vorada delcarril, entre amigues i amb l'excusa de sortir apasseig, airosa i bonica, la Ursuleta; havia ex-perimentat, dalt de la vella locomotora, tan for-tes i puríssimes sensacions de goig cada copque aquella, ja promesa amb ell, era a l'estacióa esperar-lo i, amb un xic de rubor i un somriuredolc, li feia ofrena d'un cavell deis que duiaen el seu pit virginal (clavell que, en tenir-Iol'enamorat a les mans, olorant-lo, agra'idíssim,emmascarava una mica); s'ihavia avesat tantque la seva imaginació, sempre en triomf, s'es-plaiés quan ell recorría de faisó vertiginosa pla-nes i mes planes, terraplens i desmunts, endut

per ía seva estimada máquina, qué, aía serpéri-1

tejant, en graciosos zig-zags, per les curvaturesde la línia, ara entaforant-se cor endins de lesserres i els turons, espargia per l'espa:, com nú-vols de plomes blanques, les espesses glopadesde vapor, tot fent sentir arreu, amb notes es-tridents i cruixits de ferro, l'himne de la ner-viositat, de l'ánsia i de la furia; que per forga,en la seva jubilació, en Joan, adolorit, va trobar-hi, mes que la seva mort física, la mort del pro-pi ideal del treball, que no havia pogut desar-relar de la seva ánima.

Mireu si va impressionar-lo, aquella nova,que, en poques setmanes, el seu enteniment vaennuvolar-se i enterbolir-se tant, que, allá onfixava els ulls, per a ell no ni havia sino homesarraulits i desvalguts morint de consumpció, lo-comotores rovellades i inservibles, o vestigis d'ei-nes un jorn útils i vibrants, tot en un munt demiséries pestilents; i, allunyant-se horroritzatde prop deis vells, cercava la calor d3 la joven-tut plena d'illusions, sempre darrera deis corsrublerts de joia i braó selvatges.

Quina frisanga, pobre Joan! Aqueil estat, se-guit de desvari terrible, va degenerar en maniaaguda atrofiadora del seu cervell. Amb el re-cord, mes viu que mai, de la seva vida de car-rilaire, el dia que havien de dur la seva máquinaal cementiri de les desterres, en el paroxismedel deliri, fora de si, com un boig, aoragat ambl'Ursula, s'esforgava cridant, cridar.t que feiallástima ais que el sentien:

—Adobeu-me la máquina!... La máquina s'haespatllat!... Adobeu-me-la, que encara pot ferservei! No la llenceu al ferro vell!...

- Í17

Jocs Floráis de Líeída(Any 1911)

DISCURS PRESIDENCIAL

Lleida, LleLda enyorada! Des del fons delmeu cor, enees d'amor com una rosa de maig, iamb l'ánima resplendent de la llum que un diavas reílectir damunt meu; amb tot l'acatamenti el respecte que et mereixes, t'endrego avui, co-ronant-te de sospirs, a meva mes sincera li efu-siva salutació.

Lleida, Lleida enyorada! Mai, com en aquestmoment solemnial, no m'he sentit tan emocio-nat. No sé qué em passa retrobant-me, desprésde vint-i-tres anys d'abséncia, entremig de tantsamics generosos que vessen simpatía, de la qual,si en sóc mereixedor, no será pels meus mérits,sino pels dolgos records que vine a despertar-los,tot entendrint-me i tot renovant els meus som-nis d'or de l'edat de la infantesa.

En tu, Lleida gentil, no essent un fill teu,he gaudit l'época millor de la meva vida, aque-lla época ideal que, en la nostra inconsciencia,no sabem estimar, pero que mes tard, quan somhomes, girant la vista endarrera, veiem, delito-sament i amb llágrimes ais ulls, enyorant-la, totalhora, com una estesa de roses blanques marci-des, testimoniadores deis nostres primers pas-sos per la térra.

I que en tinc, oh Lleida!, de records teus, vius,ben vius, en el pensament! Res no ha pogut des-truir-los; res no ha aconseguit emboirar-los: niel temps amb els seus veis, ni les meves ambi-cions de gloria, ni els meus desenganys i defa-lliments al fort de la joventut, escampadorad'optimismes. No: no m'he oblidat mai de tu,ciutat estimada, ni deis meus tendres companysque a l'escola i en eis jocs feien colla amb mi;no s'ñan esborrat de la meva memoria els teusearrers, ni els antics ni els moderns, sobretotels antics quan, a l'época de la verema, i en elcrull al peu de la porta de casa llur, els pagesos,tot cantant, en plena festa dionisíaca, trepit-

gen els rai'ms. No s'ha velat res, absolütamentres, lleidatans, de les coses vostres, en el meuesperit: l'horta viliana, tan fértil i exhuberant,i ádhuc tan riolera, com la de Valencia, amb elSegre que hi serpenteja regador, conduint l'ai-gua frescal de les fonts i l'imniens plor de laneu, que a l'escalf del sol es fon en llágrimes ales muntanyes pirenenques; el vostre campa-nar glories, que, com una ciclópea fita d'art,s'enlaira al cel; les vostres dues ermites de Bur-senit i Granyena, tornaveus místico-panteistesde les oracions deis fidels i de les remors de lanaturalesa, a dreta i esquerra del riu; la vostraantiga i bella Catedral gótica; l'Institut de se-gona ensenyanga, amb el seu deix de convent,on, valgui la benvolenga deis seus professors,em vaig passar batxiller; els Camps Elisis,aquests frondosos jardins en els quals tantesvegades havia jugat, esplaiant-m'hi com elsocells; i, en fi, per a no cansar-vos, el popularCelleret, l'ombriu i romántic Parnás deis vostresincipients artistes i poetes, lloc venturosamentculpable de les meves ambicions d'humil autordramátic cátala; tot, tot ho he conservat benfrese, sense entel, amb amor i respecte, en la me-va ánima, com hi conservo i hi conservaré fins ala mort, la imatge venerable deis meus pares.Tot, tot ací manté viva i rutüant, com una florimmustigable, la recordanga de la meva infan-tesa amb les seves mes purés afeccions i ambl'agraiment intensíssim per l'acollenga que, ami i ais meus, va brindar-nos, un dia, aquestanoble ciutat de pau i de benestar, que, com diuel vostre gran poeta ref erint-se a l'escut que ellaostenta, té, «sobre barres de sang, tres flors d'ar-gent».

Han passat, repeteixo, vint-i-tres anys a'en-gá que vaig absentar-me de vosaltres. Durantaquest llarg període de temps, amb tot i els in-sistents precs i les amables invitacions deisamics, les circumstáncies especiáis en qué heviscut fins ara han fet que, ni per retreure amb

éíls, el mateix que els avis amb líurs cómpahys,les nostres innocents gestes, les nostres entre-maliadures i gaubances, no hagi pogut, ben adesgrat meu, venir de nou prop vostre a renovarels meus somnis d'or d'aquella edat idíllica que,fatalment, com la fumarella esvaint-se per l'es-pai, no ha de tornar mes, mai mes, per a nos-altres.

Pero aquí sóc ja, en aquesta diada gloriosa,honorant-me, immerescudament, amb la presi-dencia deis vostres Jocs Floráis. La poesía, desde casa vostra, m'ha fet l'honor d'invitar-meperqué li servís d'herald en aquesta íesta de lesgaies lletres. Jo, el seu mes iiumil i fervores ado-rador, no puc negar-li res, a la poesía. Ella, per ami, en aquest moment, sintetitza, com un símbol,Pamor i la bondat deis meus amics, la bellor ila gentilesa de les donzelles i les dames lleidata-nes, les virtuts de tots vosaltres, en general, jun-tament amb l'esplendor de l'horta que us rode-ja, tota enjoiada de flors, tota rumbejant defruits, en una apoteosi glorificadóra de la maretérra.

Pero ja que avui, sortosament, sóc amb vos-altres, deixeu que, per un instant, la meva fan-tasia es faci la illusió que el temps no ha trans-corregut, que el temps (com diu un pensador) noés or, sino que és mes, és vida, car cada día quepassa és una petita vida que es perd; i jo, ádhuctornant endarrera, vull fruir la meva intensa-ment, sempre com un infant, sempre amb el corrialler, alegre i alegrador.

Pero perqué el goig sigui complet, perme-teu-me que us vegi tots de la mateixa manera,exactament iguals, que el día que vaig deixar-vos. Jo (i no per malvolenca) vull veure-ho totcom llavors en la meva estimada Lleida, prescin-dint, com si no haguéssiu progressat, de totesles vostres millores, de totes les vostres reformesmaterials, que demostren la vostra cultura i lavostra creixenga.

Els amics absents, com si encara fossin in-fants, d'allá on siguin, jo, amb el pensament,els atansaré prop meu; els presents, els rejove-niré, entendrint-los, fins a veure'ls petits, ben xi-quets, com dieu vosaltres; i com a tribut aismorts, ais morts estimats, no podent ressusci-tar-los, cantaré, corprés d'emoció, Uur bona me-moria, tot reconstruint al meu entorn una épo-

ca de delicies i tendreses qtíe, com us he dit, ndha de tornar mes, mai mes, per a nosaltres.

I ¿com m'ho faré, per produir-me, en aquestadiada, davant vostre amb la gloria de la infan-tesa? com m'en sortiré sense molestar-vos, sius parlo tant de mi, a vosaltres justamente que,f ent-me massa honor, espereu que era porti coma home poeta que té molt belles coses per dir-vos?

Ah, amics meus! Jo no sé pas si son els ho-mes o els infants, els qui viuen i floreixen, joio-sament, en un perfecte estat de poesía. Áquests,a mesura que es fan conscients, llangant-se a leslluites per la vida, insensiblement esdevenencada dia mes tristos s'entela llur candor, i, ca-minant cap a llur fi, s'allunyen de la venturosaruta de l'edat de la innocencia.

Per aixó, jo, dones, amb la visió d'aquellstemps, i creient-me que en el meu cor, verge detota mena d'amargors, papallonegen encara lesfollies de quan era noi; rodejat de tots els com-panys i en nom d'ells, us parlaré com un infantpoeta o com un poeta infant: tant se val, tot ésprou gloriós; car, si els infants son l'entendri-ment i l'alegria de la vida, els poetes, com diuPlato, son els filis i es interpretadois deis déus.

Pero ¿aconseguiré, amb la meva pobra pa-raula, fer-vos sentir amb la intensitat que jo elsentó, aquest goig tan enternidor de la meva in-fantesa abracant-se a la poesia? Per ella (perla poesia), per molt que no ens ho creguem, lanostra vida, plena de lletjors, té Tenéis que ensfa estimar l'ideal que tots nosaltres, cadascú ala seva manera i segons les seves creences, co-vem en el nostre ésser. Ella ho purifica tot, ellaho espiritualitza tot, embellint-t'ho i fent-nosmes bons i mes humans del que realment seríemsi ens faltava la seva claror. Els homes (jo hocree així) no podrien viure sense aquest senti-ment tan subtil, el qual en les hores doloroses,com si ens alleugerís del pes de la carn i com po-sant-nos ales, ens enlaira a l'infinit, tot aclarint-nos el cel. No: no és possible la "vida humanasense 1'alé diví de la poesia. Ningú, ni l'ésser meshumil, no n'és orfe: tothom, amb mes o menysintensitat, el veu florir en l'interior i entorn seu:l'infant en la delicia deis jocs amb els seus com-panys; l'adolescent en la febrosa vanitat d'arri-bar a ésser home, glatint d'amor per la donze-

- 119

lía a qui ofereix ei seu cor; aquesta en l'esgar-rifanga joiosa de pensar a confondre la seva vi-da en la d'aquell que l'ha enamorada; els paresen llurs filis, en els quals veuen perpetuar-se llurexistencia; els vells, en fi, en llurs records i entot alió que ha granat a l'entorn llur. Totsquals passa l'home com per un camí vorejat deflors, son moments de poesia viva, els quals, ád-huc quan els entela el sol, ens endolceixen l'á-nima amb una delicia inefable.

«La poesia — diu Cousin — és la primera deles arts, perqué ella representa millor l'infinit.»El seu poder és tan extraordinari, que, ádhuc enel cor mes pervers, si us ni endinseu, podreu tro-bar-n'lai: potser molt amagada, potser somorta,pero amb suficient potencia perqué l'home, permalvat que sigui, tingui, entre els esbarzers deisseus mals, alguna flor embaumadora.

Quan els atenesos varen ésser horrorosamentvencuts a Siracusa, diu Plutarc que els sicilians,enternits, peidonaven la vida a aquells que sa-bien recitar versos d'Eurípides. De tots els poe-tes grecs, la seva musa era la que els entusias-mava mes: tant, que, deis estrangers desembar-cáis en Tilla llur, espigolaven totes les mostresi fragments de les seves obres, i, els uns ais al-tres, amb plaer, se'ls transmetien.

¿Ho veieu, amics lleidatans, com espiritualit-za els homes la santa poesia? En la guerra i tot,arriba un moment en qué ella, amb el seu man-tell blau brodat d'estrelles, abriga les misérieshumanes i ens fa ésser germans, ben germans,en un ideal comú que es resol en amor.

Vosaltres mateixos (no ho cregueu adulació),que sou filis d'aquest poblé poeta, heu sentitmoltes vegades, en pau i en guerra, el goig en-ternidor de la poesia aixecant-vos, en nom d'unkleal mal compres, del sant ideal glorificador dela nostra térra, per exaltar tot alió que és nos-tre: els nostres costums, la nostra historia, lanostra llibertat, la nostra vida; essent i volentésser estimadors de tots els homes que, vinguind'on vinguin, siguin com siguin, amb el cor iamb el pensament, abracant-se amb nosaltresi amb la nostra obra, ens mirin i ens tractin coma germans.

«Oh, sí! Catalunya — vaig dir-ho una altravegada — n'és térra, de poesia. Tota ella, ád-

huc trágicament, és un gran cor de poeta quélluita per la seva perfecció. Mireu-la d'un capa l'altre, del pía a la muntanya, ádhuc en elsseus recons mes amagats, a tot arreu on bategiun pit: Quina febre i quina set d'idealitat perviure una vida nova! Tota ella s'ha inflamatd'entusiasme; tota ella vibra a l'escalf de lesidees mes oposades! Tothom brega, tothom fur-ga per obrir-se pas i fer triomfar, cadascú a laseva manera, el seu ideal de justicia. ¡Quin diatan joiós será aquell que un home, que un he-roi amb les entranyes i el pensament encesos depoesia, verb deis nostres anhels, sintetitzi totsaquests entusiasmes!»

Pero... ara que me n'adono: el meu propósit(així us ho he promés al comen§ament d'a-quest discurs) era retreure-us només les mevestendreses i els meus records de la primavera dela vida, passada entre vosaltres. La imaginaciós'ha distret, i, en Thora de poder parlar-vos enen el sentit mes bell i mes pur, com parlen elsinfants, la meva pobra paraula ha esdevingutseriosa, inflada de vanitat, i, fent l'home, ambla pretensió d'estendre el meu ideal d'humanitat,no he aconseguit tornar, ni en somni, a aquellstemps delitosos de la infantesa que vaig gau-dir en la meva estimada Lleida.

Oh ileidatans, lleidatans! Deixeu-me, per unaestona només, ésser tendré i entendridor comen aquella edat! Permeteu que en la meva fan-tasia, com si recomences la vida, em vegi xic,ben xiquet, per a fer-me la illusió que, si heribat aquí de nou anb vosaltres, és per tornara emprendre la ruta le la innocencia en tota laseva puresa.

Oh Lleida, Lleida enyorcda! Tot abragant-te,tot coronant-te de sospirs, amb la gratitud i lasinceritat que m'arboren les entranyes, com sitot jo m'espiritualitzés o com posant ales alpensament, permet-me, que, davant del teucampanar gloriós, enlairant-se el meu esperit,repeteixi, com una oració, aquells versos d'ordel teu cantor excels, En Magí Morera:

«I amunt, amunt, ja ets dalt! Ara, esperit,

si tens d'áliga el cor, pren revolada,

que ja ets a mig camí de l'infinit!»

El bon companyA la colonia de nois que l'Ajuntament de Bar-

celona envia cada any, peí mes d'agost, a Vidre-res, s'hi ajunta un gos del poblé, que, per instint,i per amor, es converteix en company i amic fi-del de la mainada barcelonina.

Aquest gos, pelut, lleig, pero manyac, té elsmateixos tirats deis cans d'atura. Sembla, peíque estima els vailets, que s'hagi criat entremigde vells i cria tures joganeres.

Eli, de dia, segueix els joves forasters a totesles excursions que fan; i no els abandona mai,ni quan van a l'església a oir missa. Eli menjasota la taula d'ells; o, de tant en tant, ara al'un, ara a l'altre, els pidola, posant-los el mor-ro sobre els genolls, un bocí de pa o bé un osdel plat.

De nit, quan els nois descansen, com per vet-llar-los, s'ajeu a la intemperie, en el pedrís del'escola, convertida provisionalment en dormi-tori. I allí, zelós, vigila, vigila (sense lliurar-se,massa confiat, al son), fins a les sis del matí, queés quan els nens es lleven movent molt brogit,com el d'una gran xerradissa d'ocells a trencd'alba.

I del carrer estant, com donant-los el bondia, el ca fidel ganyola amb alegrois, tot reme-nant la. cua, que fa brandar, despertadora, comun picaporta.

El seu amo, a causa de l'obligació que s'haimposat la bestiola d'acompanyar els vailets bar-celonins, no pot, com tenia per costum durantel mes d'agost, sortir una estona al camp a ca-Qar guatlles. Bé l'amoixa i el crida el seu ca,perqué el segueixi, ensenyant-li l'escopeta i elsarro, que abans l'engrescaven tant, posant-sea fer bots i ganyols, de content que estava! In-útil tot: ell no en fa cabal, ni sois es belluga,com si no el conegués, al seu amo, o com si hi

estigués renyit i no hi volgués mes tractes: tanferm és el compromís que té contret amb elsseus amics de la colonia.

I aquell home géneros i bo, amb tot i la pas-sió que sent per ia cacera, transigeix per una me-sada, deixant el noble animal en tota llibertatperqué jugui i vagi amb els infants forasters,que el compten com un agregat a la colla llur.

Pero el que és mes estrany i és mes bonic,d'aquella bestia, és el que fa quan els escolarses posen en semicercle per esgranar l'exquisitrepertori de cangons populars i d'infants queels ensenya llur mestre. El gos, de seguida, escol-loca, atent, al bell mig deis tendres cantaires,sense destorbar-los gens, ni amb manyagueriesni amb udols, com si es fes carree de la solem-nitat de l'acte.

Si la cantada dura molt, llavors, ell, ensopit,s'ajeu recolzant el cap damunt els peus d'unnoi, amb l'intent, potser, que quan acabi aquella,si per cas s'ha adormit, el moviment del noi, enanar-se'n, el desperti.

¡Oh, el pobre animaló, lleig i amb el pél es-borifat, com els eans d'atura! ¡Quins dies tande gust que passa, en venir el mes d'agost, propdeis infants que van a Vidreres a fer salut! Ell,amb l'exemple d'hospitalitat que rep els ve'insvidrerenes, es desfá, a la seva manera, en obse-quis i afalacs, procurar fer ben agradable Tes-tada ais nens barcelonins.

Pero ve l'hora trista del retorn a Barcelona.Els seus amics, prenent-ne comiat, l'atribolen afestes, prometent-li tornar un altre any: finsn'hi ha que arriben a dir-li que, si en lloc d'és-ser un gos fos un noi, ádhuc de tant en tant lienviarien postáis.

Ell (que és cas!) no es dona per acomiadat,en el mateix poblé. Tris-tras, traient la llengua

- 1 2 1

i remenant la cua, segueix darrera de les tar-tanes que porten la colonia a l'estació de Sils,on els nens, enfilant-se ais vagons, el criden ili tiren menjar, que no recull; i els mira totsamb amor, i mira, encantat, atordit, com el trense'ls endú avall, avall, cap a casa llur a abrasarllurs pares.

Després d'una llarga estona d'indecisió, uncop els forasters son lluny, el pobre ca, no aca-bant de comprendre qué passa, se'n torna a Vi-dreres, tristoi, tot sol, peí mateix camí per onha vingut. En ésser a les primeres cases i ado-

nar-se del primer xicot del poblé, corre a ensü-mar-lo per veure si és deis que acaben de par-tir. No! troba que no no és! I se'n va a un altrei a un altre, neguitós, amb desfici; fins que alcap d'uns quants dies, es distreu d'aquesta fal-lera, amb l'esperanga, potser, que peí mes d'a-gost de l'altre any ja tornará la colonia.

Vallvidrera, 18 agost 1915

(23 setembre 1915. Comarca Selvatana, de SantaColoma de Farnés.)

L'encís de la marLa mar, eternament inquieta, té tant o mes

encís que el cel. La criatura humana, mirant lablavor etéria o la blavor aquosa (totes dues in-sondables), no sap en quina encantar-se, i, enel dubte, fixa els ulls a rhoritzó, on aquelles esbesen i de vegades es fonen, com si tot el mónfos blau.

Blava és la mar, i blava, vista de lluny, és latérra, sobretot en el cim de les muntanyes. Enaqüestes el pensament de l'home, vivint ran delsol, en les altures, esdevé mes intens; pero noes dilata tant ni és tan abrasador com la mar,de cara a l'infinit.

La mar, amb la seva incessant cangó mono-rítmica, i amb el perpetual remoreig de les se-ves ones desfent~se en escuma blanca tornas-solada d'or, sembla que ens porti el sospir d'al-tres pobles germans nostres que, espiritualment,alliberant-nos, vulguin confondre's amb nos-altres.

Oh, sí! la mar, eternament inquieta, té tanto mes encís que el cel. Aquest, amb tot i la seva

espléndida bellesa, ens suggereix idees de re-nunciació i de mort: aquella, amb tot i les tra-gédies que provoca, ens aferma mes a la vida,i ens dona, entfortint-nos, noves energies per alluitar amb braó contra els embats de la exis-tencia.

El pescador, per exemple, bressolat en la sevabarca, pren un aire heroic, com no sol prendremai el terrassá conreant la térra. El pescador,inundat de blau, és, al mig de la mar, infant, ho-me o heroi, segons les circumstáncies; la sevaánima, purificada, entre les dues blavors (l'e-téria i l'aquosa) floreix ingenuitats i es mostrasempre resplendent, amb les clarors d'una bo-nesa ingénita.

Qui estima i canta la mar estima i cantal'infinit, i, per tant, la llibertat.

(1 juny 1919. Del Programa del Campionat deCatalunya de Rem. — Centre Autonomistade Dependents del Comerg i de la Industria.— II any.)

122

En defensa propiaL'escriptor que, signant-se Ugolino, publica

diáriament, sota el títol de Comentarios leves,unes cróniques en La Tribuna, d'aquesta ciutat,deu ésser un home de cor tan sensible que, en-dut deis seus bons sentiments en defensa deispotares artistes vells, s'apassiona tant i de talmanera, que arriba a éser injust i cruel amb mi.

El senyor Ugolino, contra el seu costum, fagrans elogis de mi com a dramaturg; elogis quejo li agraíria si no me'ls emmetzinés amb certescensures i insoléncies que em dirigeix com ahome.

Creu l'esmentat senyor que peí íet d'ésserjo el cap visible del Teatre Romea, i principal-ment peí d'ésser autor del drama Els vells, teniael deure, per misericordia, per no contradir elfons humanitari de la meva obra, de contractardiversos artistes d'edat molt respectable que enllur joventut varen donar dies de gloria al nos-tre teatre nacional.

I ¿com no sap, el senyor Ugolino, que jo nom'he recordat deis artistes vells? Sí, que heofert un lloc d'honor en la meva companyia, auns quants d'ells (no a tots, car tampoc no nicaben tots els joves); pero m'he vist desdenyati quasi ofés. Diversos deis artistes vells, deisquals (que em perdonin), mes que per necessi-tat per respecte, he sollicitat el concurs, no fent-se carree, pobres actors!, que, desgraciadament,ja no son el que eren i que el temps, inexorable,

ha marcit llurs facultats posaven per condició(com si encara fossin joves) ésser els primers enel cartell i fer els mateixos papers que feien enllur joventut. Així i tot, jo, home sentimental ipietós (encara que no no cregui el senyor Ugo-lino), hauria accedit a les pretensions d'aquellssi el públie i la crítica també ni accedissin.

Diu l'esmentat senyor que jo no sóc sincer;que en escriure Els vells vaig mentir, puix nosentó la finálítat de la meva obra. Jo, en el meudrama, fixin-s'hi bé els que em llegeixen), no dicque els pobres vells que han treballat tota lavida i no poden sostenir-se hagin de seguir tre-ballant. No: jo dic que l'home que ha donat lasang i la joventut a la societat está en el dretque aquesta, quan ell és vell i no té recursos,es cregui obligada a mantenir-lo. I, en parlardeis obrers en general, hi deixo involucráis elsactors.

El teatre és un treball (un trefeall nerviosque gasta moltes energies), i no una casa d'asil.

Tant de bo que ho pogués ésser, una casad'asil! Jo voldria (amb diners meus, no deis al-tres) formar una companyia d'artistes germans,reunits en familia, on no faltes mai el pa espi-ritual ni l'altre, i on els artistes que es fessinvells, sense obligar-los a treballar, íossin esti-mats com a mestres, com a pares, de llurs com-panys joves.(28 setembre de 1917. La Tribuna)

luí

Els ocellsParlem d'ocells. Fem l'elogi d'aquestes xamo-

ses bestioles: no amb la sapiencia (que ens man-ca) del naturalista, pero sí amb Taféete del poe-ta, com ho faríem en tractar-se deis infants, deles flors o de qualsevol altra preciositat petitai humil digna de l'estimació deis homes purs, a-doradors de les belleses de la térra.

«Els ocells — segons Leopardi — son natural-ment les críatures mes divertides de la creació.No dic aixó — prosegueix — perqué t'alegrinquan els vegis o els sentís, sino perqué no son ensi: vull dir que experimenten la joia i la gau-banca mes que els altres animáis.»

Ells sempre están contents i enjogassats, apunt contínuament de celebrar llurs plaers ialegrois, accentuant i afinant llurs cants commes intenses siguin llurs delicies.

Fora de les ñores de repós, a la nit, quan s'a-joquen, no paren mai de cantar: solament escontenen, durant el dia, si la tempesta ve a in-terrompre llurs jocs. Llavors, espaordits, s'apres-sen a cercar aixopluc en l'espessor deis arbres0 sota els rafees de les teulades; i apareixen denou, mes entremaliats que abans i refilant ambdoble alegría i vigor així que, tornant la calma1 asserenant-se el cel, veuen la térra com replan-tada de frese, gerda i florida, d'un verd net illuminós, tota amarada per la pluja.

Els naturalistes han observat que els ocells,en llurs amors, canten amb mes afinació i ambmes ardidesa que de costum; encara que, comtambé diu 1'immortal Leopardi, «no s'ha de creu-re que no els moguin a fer-ho altres delectan-ees que les que procura el mateix amor.»

Tot alió que viu, frisa per a ésser com els queteñen ales per a volar. L'home, intrépid explo-rador de la naturalesa, avui, per gloria de laciencia, ja ha assolit l'imperi de Taire i de laimmensitat de Tespai. Tot tendeix a elevar-se

en materia o esperit, com Taroma de les flors,com els vapors de la térra. Adhuc hi ha llavorsalades, voladores, com les del tiller i la moreraborda, que el vent transporta d'ací enllá a llar-gues distancies; d'altres que necessiten com avehicle Taigua; d'altres que no es poden trans- jmetre (com, per exemple, les gramínies: el mili, jla panissola, la millaroca, etc.), pero que si To-cell, en ingerir-Íes, no les espellofa, passen, sen-se ésser paides, al tub digestiu, on queden conve-nientment preparades per a germinar. A aixó(grácies ais ocells) es deu que es vegin en lesruines, ádhuc a grans altures i en llocs secs,certes figueres que el vulgar anomena bordes ique, a la millor, solen fer fruit.

Estimem-los, dones, els ocells; estimem-losforca, amb amor francisca. ¿Qué hi fa, tu, bonpagés, que per viure t'espicossin una mica deblat de les garberes, si en canvi persegueixenels insectes que et malmetrien els sembráis? Tu,vailet endimoniat: no vagis a afollar nius; nodestrueixis el bressol, teixit amb brins d'erbaseca, on, el mateix que tu en el teu quan eresmes menut, es gronxen i dormen aquests és-sers petitons; car també teñen dret a la vida.Tu, cagador amb teles, amb vesc o amb arma defoc: deixa que volin ben lliures, en Tabsolutallibertat que per a tu demanes, els pobres ocells,flors alades i cantadores que alegren Tespai. Itu, traficant que els empresones, i que, perquécantin mes seguit i refilin millor, amb una águ-ila roent o un bri d'espart sucat en sosa cáusti-ca, els cremes despietadament les ninetes deisulls, fent-los ceguets: vés al camp a escoltarllurs cants; que ja veurás, per poc que el cor etvagi, com t'agradaran mes i et causaran moltmes goig que no pas a casa teva, tancats, orbs,dintre la gábia!

(28 octubre 1921. La Mainada.)

124 -