Ignasí IglesiasSempre havem sentit — nosaltres, Sant Mar-

tí — la mes noble i la mes pura de les envegesper Sant Andreu, la ve'ina barriada que haviaaportat un astre com l'Iglesias a la constellacióliteraria de Catalunya.

Per aixó mateix, ara, experimentem amb SantAndreu, la dolor profunda de la pérdua del grandramaturg del poblé, del fill illustre del suburbihumil.

Dintre ciutat mes d'una vegada ens haviendit — algú vagament desorienta t —: Es deis vos-tres barris l'Iglesias, oi? I nosaltres — tothorabravament amics de la veritat —, no gosávemconcretar que l'Iglesias era nascut a Sant An-dreu.

Era que l'estimávem tant que el volíem tambéuna mica nostre.

Com si no no fos de nostre aquell gran c"5rvessant d'amor pels desheretats i pels humus!Com si no s'hagués donat sempre en eos i ánimaa tots eis obrers de Catalunya! Com si no elshagués ofert tothora, la flor del seu esperit! (Ipermeti's que em valgui d'una imatge ben habi-tual en llavis de l'autor d'El cor del poblé).

L'home que sap donar una tan bella estructu-ra escénica a un problema social com el plante-jat en Els vells, per forca ha de sentir un granamor a la humanitat i per forca ha d'ésser ungran poeta. Ha estat per aquest humanisme iper aquesta poesia que l'Iglesias insufla a la sevaobra cabdal, que l'árid problema que ni exposaarriba palpitant i atuidor, al cor de les multi-fruds.

Els polítics d'esquerra, els sociólegs, el matei-xos sindicáis obrers, no havien encertat mai unadescripció tan real i torbadora del cas deis po-bres vells, devinguts inválids peí treball, ais qualsel patró no vol o no pot SQStenir i §1 legisladorno empara (1).lo

No solament era el seu teatre, era tota laseva vida la que era xopa d'aquest afecte cálidi comprensiu vers els obrers. La seva curta actua-ció política, els seus versos, els seus discursos,eren relligats entre si peí nexe cotnú deis seussentiments de democracia.

Com un enllumenat, com un apóstol, moltesvegades, el mestre havia exposat al cronista, l'al-tíssmi concepte que el poblé li mereixia. No erasois al cronista. Tot aquell que havia gaudit lacompanyia del gran desaparegut podria mani-festar el mateix.

—El poblé té en definitiva un tnstint certeri misterios per a destriar alió que li convé i alióque li és nociu — deia —: L'ánima conectiva de1

nostre poblé és delicadament sensible. El nostrepoblé és, generalment, agrait i essencialmentvirtuós. Si sabéssiu quines proves me n'ha donatel poblé de la finor de la seva sensibilitat! Comha sabut copsar la subtil i generosa intenció dedetermináis passatges de les meves obres!...—

I el cronista escoltava la inflexió de fervorde les paraules del gran enamorat del poblé iveia la seva fac. com transfigurada per una llumespiritual, talment un apóstol. I el cronista essentia encongit i corprés davant la grandesa dela bondat i de les conviccions del Mestre.

I si no n'hagués de sofrir desmérit ais vos-tres ulls, els cronista us conf essaría que mentreel Mestre li parlava, ell mentalment feia deter-minades reserves en quant a les virtuts i la sen-sibilitat de l'ánima popular. Temia, és ciar, d'es-

(1) Avui, la llei de Retirs Obrers, ofereix unirrisori, un migradíssim ajut al vell de seixanta-cinc anys. Tan irrisori és, que sois es pot admetrecom un tanteig inicial, (Aixó era escrit en octu-bre deU9S8),

- 146

Nens de les escoles de Sant Andreu, aficionáis al teatre...cap any no obliden a l'andreuenc Ü'lustre,

Enric Lluelles, voltat d'infants, després d'haver parlatdavant la tomba del poeta del Poblé.

tar escoltant, no l'experimentat, sino el poeta,l'home bo per excelléncia.

I s'esdevé la mort de l'Iglesias. I confirmoamb els meus ulls, bategant d'emoció, com totun poblé expressa la seva adoració al dramaturgque acaba de finar. Quin dol, amics! Quin actemes grandiós el de l'enterrament! Es dina quetota Catalunya, anguniosa, flectada de genollsha volgut dir adéu per sempre al féretre quetanca les despulles del seu enyorat fill predi-lecte!

Quina llic.0! No vull dir pas per mi, que sibé feia aquelles reserves mentáis, frissava tot joperqué l'Iglesias no s'equivoqués. Quina llicó per

tants intel-lectuals empírics que no \olen des-cendir a pouar la seva ot>ra en les inesgotablesfondáries del sentiment popular. No estimen elpoblé i el poblé, fatalment, els correspondrá.

—Teníeu rao, Iglesias. El nostre poblé ésagraít i té la sensibilitat afinada que déieu. Hademostrat teñir «rtnstint certer i misterios» queli atribuiu i us ha correspost amb una manifes-tado de sentiment tan gran, com gran era l'amorque vos li portáveu —. Així m'he dit i repetitincessantment, per mi tot sol, davant l'espon-taneitat de l'imponent homenatge que tot elpoblé tributa, el Sijous passat, al seu cadáver.

Miquel GVINART

Ignasi Iglesias en el seu Hit de mort, dibuix del natural, per Joan Matamala Flotats- 1 4 7

La darrera ílusíó de l'Ignasí

L'Ignasi Iglesias ens ha deixat! L'home bo,el cantor deis herois humus, el dramaturg delpoblé, ha traspassat el llindar tenebrós de l'in-cqnegut. Ha marxat precisament quan la sevaobra esdevenia pletórica de vida, rica en matis-sos, vibrant d'emotivitat. La innombrable cor-rua de filis espirituals que ha deixat damunt latérra, ploren, desconsoláis, la mort del Mestre.

Ignasi Iglesias ha marxat d'aquest món dela mateixa manera com hi havia viscut: callada-ment, humilment, silenciosament. A darrera ho-ra la seva ir/íelligéncia s'obscurí, talment comsi no volgués donar-se compte de la transcen-dencia del seu traspás... Pero el poblé, aquestpoblé que ell tant estimava, l'acompanyá, en lamort, com l'havia seguit en vida: fet un sol cor,urf sol sentiment, un sol crit polifónic de dolori angúnia.

I, tanmateix, Ignasi Iglesias no ha marxatamb la dolga serenor del que ha vist realitzadesles mes íntinies cobejanees espirituals. L'homebo, el poeta humil, el dramaturg excellent, elque havia donat el millor de l'existéncia en be-nefici del seu poblé, no ha pogut veure convertiten realitat el somni mes vehement de la sevavida.

Ignasi Iglesias havia escrit una obra en vers,on la seva fantasia s'havia esplaiat forjant unmón d'idealitat i de bellesa: «La Baldufa d'Or».L'entusiasme de l'Iglesias per aquesta obra eraenorme. Hi tenia una confianga cega, i desitjava

veure-la plasmada en l'escena. Ell mateix haviadit mantés vegades: «—Deixeu-me veure bailaruna sola vegada la meva «Baldufa d'or» i desprésenterreu-m'hi a sota!...»

El Mestre ha mort, i «La Baldufa d'or» resta 'encara per estrenar!... Qui en té la culpa? Elpúblie? Els empresaris?... Un i altres, potser!...El primer per deixadesa, per indiferencia, peroblit... Els segons per gasiveria, per desagrai-ment vers aquell qui els havia proporcionat tantsguanys.

Ara, mort el Mestre, es parla repetidament,amb insistencia, de la próxima estrena de «LaBaldufa d'or». Ara, uns i altres, voldran gaudirde l'obra: els empresaris, perqué veuen un poude diners en perspectiva; el públie, ávid d'emo-cions, per a passar uns moments inoblidables.

Nosaltres, fidels seguidors de la paraula delMestre, protestem que es fac:i l'obra i truquem,en aquest sentit, la consciéncia deis bons ciu-tadans. Ara, «La Baldufa d'or» no deu estrenar-se. L'Ignasi Iglesias no pogué fruir de la sevaestrena i ell s'ho mereixia tot! Aquesta obra,sense estrenar, deu publicar-se íntegrament, iels cabals recaptats han d'anar a augmentar elsque hom destina per a erigir un monument alpoeta deis humils! D'aquesta manera, sense es-tridencia, f arem una obra positiva i pagarem, enpart, la nostra falta de no haver sabut donar rea-lització a la darrera illusió de l'Ignasi Iglesias.

J. POVILL I

a v i a

El sol, amb els ocells, se'n va a la posta,.

dient adéu al día,

L'ávia, aclucant els ulls, entresunyada»

com el trist girassol el cap inclina-

Amb el cor pie d'amor i de tendiesesper tots aquells que estima,

s'asséu en un recó, passa el rosari,i al misten primer queda adormida.

/, dormint dolgament, com ana nena,somia que somia,

retomant a l'edat que ella era noia,i arrapant-se, entre somnis, a la vida.

IGNASI IGLESIAS-Dibuix de la portada del recordatori re-partit en el Ir. Aniversari de la mortd'ígnasi Iglesias, dibuix de Josep Lli-mona. En altra página d'aquest recor-datori s'hi insería una reprodúcelo d'unautógraí de la poesía "L'ávia" de l'il-

lustre traspassat

L'eníerramenídel poeía

Perqué era humil, colgueu-lo endins de térra,que no vegi mai mes la llum del sol.¿Qué hi fa que el eos es torni una desf errasi el seu esperit ja alcat el vol?Perqué era bo, colgueu-lo endins de térraque el solc del temps lt passi per damunt.La humanitat ja se n'ha omplert la gerrade la mal ancestral d'aquest difunt.Perqué era sant, colgueu-lo endins de térra,que la térra potser se n'omplirái tindran cor de sant el pía i la serrai nostra térra devindrá un altar.Era un rebel, colgueu-lo endins de térra,perqué germini la seva llavor,i així la térra, amb fortitud de ferie,tindrá ira de Déu Nostre Senyor.Ja l'heu colgat? Dones és buida la caixa.Només hi resta un grapadet de pols.Eli s'esvaí amb la llum de l'hora baixaque semblava talment son esguard dolc,.El que heu colgat no és res. No era pas ell.Eli ha restat en l'espai amb nosaltres.Peí cántic dolg apreciem l'ocell

i el seu cant no era d'ell: el dava ais altres.Ja l'heu colgat? Dones, la térra s'abrandaperqué el seu esperit no es pot colgari espurneja i brilleja a banda i banda.Quina foguera que s'aixecara!Oh, poeta immortal! Sota la cendraencara vius enees i bateganti ens enterneixes amb la teva veu tendrái ens entusiasmes amb la veu vibrant.Oh poeta immortal! En ta mortallaestrenyies al cor tots els nostres anhelsi al teu damunt passa la nit i callaper a tombar-hi tots els seus estéis.

Salvador PEBARNAU

' l í o -

A la morí del gran dramaiurg Ignasí IglesiasEl cor del poblé plora inconsolableperqué la mort li ha presel seu cantaire afableper sempre mes.Les cordes de la cítara trencadesja no tindran cap mes so dolg,i aquella veu de tempestes i ventadesrestará muda sota de la pols.La mare eterna li ha obert els bragosengelosida de sentí el seu cant;mentre els folls segadors de la Mort — ai las!—•obelen l'etern «segueu arran!».I s'ha esgranat l'espiga mes altadamunt del camp desolat.La mort ve de traidor i besa la gaitai deixa el cor parat.¿Qué hi fa que al brag hom porti la banderai sigui el cap ae brot?La mort no deixa res enrera;son pas feréstec s'ho emmena tot.Esfondra totes les cosessen demanar-nos-en consentiment,i — avara — amaga el eos sota les Uosesper a besar-lo eternamenfc.Pero la Mort sois pot occiramb sa besada fortael que és nascut per a restar ací.La vida feta art no se l'emporta.Ignasi Iglesias ha mort i no és mort.Deixa la seva vidael marbre i bronze i llum i oren la seva obra fornida.El eos del geni cau sens que s'emmenii la Mort alga el nom del geniel fruit que ens ha donatfins a l'eternitat.El cor del poblé plora inconsolableperqué la mort li ha presel seu cantaire afableper sempre mes.I ens sentim amb la lira estremidadavant la garba del segador cruel.Se'ns ha fos un estel dintre la vidapro, en la immortalitat, hi ha un nou estel.

Salvador PERARNAU

- 181

Davant del cadáverEls que jic n'han vist gaires de cadávers, tot

anant a véüre el eos del que ha estat víctimad'una feridura, pensen en quelcom horrible, enuna cara de boca estrafeta, d'ulls sortint de lesórbites, amb una cara de ganyota víctorhuguesa,que hom =reveu molt temps després, així quetanca els ulls, en el fons insondable de la fosca...Jo n'he vist tants de morts, de eos present, depares, filis, germans, amics de 1'ánima, que tincen el record tota mena de visions macabres.Mes mai no havia vist un cadáver, una fac. mortacom la de l'Ignasi.

En entrar a la cambra mortuoria, he cregutveure una estatua jacent, policromada, d'un se-pulcre bizantí, en la qual l'escultor hagués vol-gut eternitzar la bondat, la serenor, en el somnitranquil d'una consciéncia pura.

Anant JEixant la mirada en la fac. de l'Igle-sias, en la barba punxaguda, en el ñas corréete,en el front llis d'arrugues, en la má dreta deta-llada estrenyent damunt del pit la representa-do deis seus amors, m'anava apareixent una te-la del Greco, un personatge de «L'enterramentdel Comte d'Orgaz».

I, fiant-m'hi mes, em semblava que sota aque-lla pell afinada, encara hi havia un foc circu-lant que li donava vida. Jo no he vist res iguala la vida del cadáver de l'Iglesias! Era, a prime-res hores del matí d'ahir, mes que un cadáver,Una imatge miraculosa, una aparenga de lamort.

Com si 1'ánima s'hi hagués emperesida, re-cant-li l'anar-se'n d'aquell eos — eos i ánimaque feren l'Ignasi Iglesias — l'amic, ara mesjove, mes viu, mes bell que suara, quan l'anypassat vaig veure'l, una tarda, a la torre de Vall-vidrera, abrigant-se deis primers freds amb unagran manta... I és que la mort, a voltes, alleu-gerint la córpora d'una malura que fuig quanella ve, en passar ratlla ais anys, en treu a lavíctima. I així, a l'Iglesias: mes que un homed'anys, cadáver, semblava ahir, una criaturaquan fina, potser i tot, rosada...

Es, potser, la gran ánima de nen que ha tin-gut sempre l'Iglesias?

Ferran AGULLO I VIDAL

1S2 -

Cavaííer de ía má damuníel cor...

La mort us ha endolcit, oh mestre! Quinafinor mes pura ha adquirit la vostra fag! Es-grogueiment de vori vell; blancor impoluta degessamí la barba patriarcal; l'esguard amb bri-llantor de dolors vives fulgint com guspireig d'es-tel malenconiós entremig de les parpelles mor-tes; la má reposant damunt l'arqueta miríficadel vostre cor enees, enees com una brasa senseflama que serva sota les cendres fredes d'una vi-da apagada, el caliu de l'amor ardorós que fou1'estel d'orient que va emmenar-vos en la bla-vor visionaria de les bondats supremes a l'esta-blia deis desposseits.

Tota la vostra vida ha estat sembrada d'a-doracions, tota la vostra grandesa ha pervingutde la vostra humilitat; heu parlat ais infantscom un home i ais homes com un infant. Oh,cavaller de ia má damunt el cor! Cavallef de lamá franciscana que beneia i amoixava en vidaels sofrents i els dissortats! Apostólica má quela mort ha santif icat amb la blancor i el perf umde les flors blanques, que, en l'adéu de ''es vos-tres adoracions, beneida siguis! Els vells la sen-

ten com un clap de sol damunt la testa gebrada,les noies com reguera lluminosa que estremeixllur esperit amb l'afany de la maternitat frui-tosa que perpetul la raga.

Abella d'Or del nostre poblé; ea cloure elsulls a la llum han finit els teus neguits, pero lesteves bondats han deixat rastre. L'estel fugisserha imprés en la blavor de la vida infinita l'esgra-nall diamantí de les pureses que apropen a Déuels homes!

Poeta de l'amor!, cantaire de la pietat, lagracia del teu cor ha fruitat en el car del poblé.Tu has estat el mes fort deis homes perqué nohas deixat mai la senzillesa deis infants... Peraixó el poblé, amorós, amb el pit eneongit i ambels ulls amarats de llágrimes, ferit peí teu tras-fants... Per aixó el poblé, amorós, amb el pit en-pás, pero insuflat de la teva bonesa, mormola enveure pass'ar el teu cadáver ':

Pare nostre, que estau en el cel...\

Enrió LLUELLES

- 158

Erem en una cambra propera a la del mori-

bond. Tots sentíem que la mort s'atansava. L'a-

mic doctor Cervera eixí, adolorit, i digué: «Tot

ha lint!» Entrárem a veure el mort. Ignasi Igle-

sias, aquell cor gran i bondades, ja no bategava;

aquell esperit fort i valent, ja no existia. Que-

dava d'ell la corpora mortal, la materia; materia

fugissera que encara servava la imatge del poe-

ta. Un altre amic ens va dir: «Preneu el llapis i

feu-ne el retrat.» —Ho faré, vaig respondre.

Ignasi Iglesias dormia el seu son etern; tenia

cara d'apóstol. Anava a complir la paraula do-

nada. Ai las! No vaig poder. Hi havia massa emo-

ció en la meva ánima; excessiva tremolor en el

meu cor, perqué els ulls arrabassessin, per a

traslladar-la al paper, aquella fesomia endolcida

i ennoblida per la mort! Em reiordava massa

aquella fac vivent: plena de voluntat i de fe-

bre, que coneixia de tants anys! I no vaig sentir-

me amb forces per a «retratar» aquell mort que

era tan viu en el meu esperit.

«Deixeu que els morts enterrin els seus

morts», diu l'Escriptura. Jo vull veure, ara i sem-

pre, l'Ignasi Iglesias viu.

Joaquim BIOSCA

154 -

Visió de la mort i enterrament d'Ignasi Iglesias, per Ricard OpissoPublicat a L'EsquelIa

Ingenuííal í FeÍ5'aqui peques hores ni el consol ens restará

de contemplar les despulles de l'Ignasi Iglesias.La llei inexorable ens el prendrá. Es dolorós veu-re'l i no poder-lo escoltar. Mes dolorós será, pero,ni poder-nos inclinar, devotament, davant elseu cadáver.

La mort de l'Ignasi Iglesias ha estat una re-velació, ha estat una resposta. Amb la mort del'Iglesias hem vist revelat que el poblé l'estima-va encara mes del que tothom creía, hem pogutconstatar que el poblé no oblida.

Pero quan hom ha vist, a l'interior d'una ma-teixa cambra mortuoria, ferits peí mateix dolor,un creient i un ateu, el burgés i l'obrer, els ho-mes feixucs sota el pes deis anys i aquells quetot just son brots d'home; quan hom ha vistaixó, no es pot estar de preguntar-se: quin erael poder de l'Ignasi Iglesias? Feia desaparéxierles distancies, apaivagava els odis, grácies al seu«•-1»nt, només? No. El talent no hauria bastat.Calia, a mes a mes, que lignasi Iglesias f os ungran ingenu i un home de fe inestroncable.

I aqüestes seves virtuts: la ingenuítat i lafe, l'Iglesias les posseia. Es per aquesta rao queels senzills de cor l'entenien.

No, Ignasi Iglesias no tenia rss a veüre ambels químics de la literatura. Eli no tenia la prui-ja de rodejar-se d'una selecció. L'Iglesias voliaque dintre la selecció hi capiguessin tots els ho-mes.

Potser — de tant en tant, només — li doliano ésser maliciós, no posseir la facultad d'adop-tar un posat mofeta davant les coses que a elldirectament no Tafectaven. N'hi ña tants queconsideren «demodées» aqüestes actituds!

Sortosament, mai no li va doldre prou perdecidir-lo a canviar. El desengany venia, i la nu-volada gairebé ni es formava: l'Ignasi Iglesiasseguia escoltant a tothom, amb eis ulls moltoberts, disposat a deixar-se enganyar altra ve-gada.

Mes d'un cop havia sentit dir: l'Iglesias ésun infant. Eren moltes les qualitats que posseial'Ignasi Iglesias, pero aquesta la del seu esperitd'infant, ho és per damunt de totes.

Només els que pecaran amb innocencia tin-dran un tron a tots els cors.

J. NAVARRO COSTABELLA

1 5 6 -

Ignasí Iglesias í eís ínfantsUna de les notes mes emocionants i tenares

durant el darrer tribut que el poblé va retre alcadáver del que fou en vida cantaire excels de lahumilitat i del dolor, fou la desfilada deis in-fants...

Quina unció la d'aquelles criatures, desco-neixedores encara de les amargors de la vida, delbé i del mal... Els infants solen veure amb hor-ror 1'esfJectacle de la mort. Per quin secret encís,dones, davant el cadáver de l'apóstol resplen-deixen ses carones innocents amb expressió bea-tífica? ¿"Per qué, plens de recolliment, llurs es-guards embadalits, incomprensius davant el tor-bador espectacle del desolador misteri, fulgienamorosos, humitejats de llágrimes? ¿Per qué elsmes menuts imploraven a llurs acompanyantsque els alcessin a brac per tal de contemplar elrostre del finat? ¿Per qué besaven la mortalla ipassaven per entre la corma compungits i silen-ciosos com uns homenets conscients de la inter-na dolor que experimentava el poblé en conside-rar la pérdua de l'home bo, géneros i humil queli havia consagrat la vida tota, fins el darrer ba-tee del cor?

...Qué llegien en l'estática placidesa del eosgelat, en la serena i dolca expressió de la fac im-móbil, en el tendré repós de les parpelles closes?Veien en ell un sant?... Oh visions purés de la in-fantesa!... Ningú com els infants sap penetrarel misteri de l'amor... La mort mateixa va ésseramorosa amb l'home que va viure de l'amor iper a l'amor! Hom diria que va passar per ellcom un oratge suau que gelá el roser sense es-fullar les roses... Roses de pietat, de bonhomia,de consol per ais dissortats; perfum inexhauribled'honestedat i d'honradesa... La mort serenasantifica el poeta; els infants que tant havia es-timat, santificaven la seva mort com un cor d'án-gels amb la caneó puríssima de llurs cors ten-dres; s'embriagaven amb un delicies perfum d'a-mor...

Per aixó passaven com una volior de papallo-nes blanques per entre la corrua deis visitants,compungits i silenciosos, plens de recolliment ihumitejats els ulls de llágrimes.

Enric LLUELLES

- J 5 7

A unes dones que ploraven enl'eníerrameni d'Ignasí Iglesias

Filies de Jerusalem, no em plo-reu a mi, mes ploreu per avosaltres i per ais vostres filis.

S. Lluc, 38

Dones del poblé, dones de la térra catalana.Dones que ploráreu en l'enterrament d'IgnasiIglesias.

Mai no podrem oblidar-vos. Fóreu, aque1 dia,una aleñada trágica accentuant, subrallant latragedia de la ciutat

Ploráreu la mort d'Ignasi Iglesias, que era elFill de la ciutat — el poeta civil •—, i n'era elPare, i n'era l'Esperit.

Sense Eli la ciutat s'ha quedat fosca, sumidaen la tenebra. Eli era l'amor, la pietat, la bon-dat, la dolcesa suau.

Eli us estimava i vivia per a vosaltres, quesou poblé, com fio era Eli. I posa en el poblé sangdel seu cor i ales de la seva ánima. I el poblé elpagava amb amor i amb devoció. I el seguia ar-reu com a un apóstol. I el seu front resplendiacom el deis apóstols.

Quan el vegérem mort — i el véiem entreilágrimes — digué algú de nosaltres:

—Sembla un Crist!I ho era un Crist. Un Crist amb el cor com-

blat de tendresa, de pietat, d'amor; un Crist quepredicava la bondat com a máxima intel-ligén-cia; un Crist que estimava els infants, els vells,els tristos, els pobres, els abandonáis.

Dones del poblé, filies de la térra catalana,que pioráveu al seu pas, quan nosaltres el por-

távem a pes de bracos al vostre encontré. Donesque us agenolláveu com al pas d'un sant. Donesque teníeu el pit rebentat de sanglots i els ullsplens de llgrimes que, a la claror deis ciris, bri-llaven com estrelles.

Dones que ofrenáveu les vostres flors de nú-són les flors de la carn vostra, perqué el veiessinvia. Dones que enlairáveu els vostres filis, queper darrera vegada.

Dones que ens acompanyáreu en el seguici sa-grat i trágic, pels carrers humus i honrats delsuburbi, sota les llums de les estrelles que, comen una nova nit de Nadal, semblaven assenya-lar-nos el camí.

Dones que besáreu la má d'Ignasi Iglesias— la má santa que havia creat al seu entorn elbé i la bellesa —, i la patináreu de Ilágrimes.

Dones que al pas d'Ell us sentíreu totes ma-res, perdudes i abandonades.

Penseu, per a consol vostre, que no és mort.Penseu que els homes com ell no poden morir.Penseu que ha ressuscitat en el cor vostre, queja és un sagrat cor, per aquest fet, des d'aquestinstant.

Recordeu-lo sempre, a totes ñores. No hi fares que el vostre record l'entelin les Ilágrimes:les Ilágrimes del record teñen dolcesa d'aurora.

Feu que el seu record sigui sempre viu en lesvostres llars. Ensenyeu els vostres filis a esti-mar-lo.

I sereu bene'ídes per tots els homes de bonavoluntat.

Huís CAPDEVIhA

1 5 1 -

En la mort d'Ignasi IgleSias, els personatges representatius de les seves obres cabdals expressen llur dolorper la pérdua del Mestre

Publicat a L'Esquella (Dibuix de Ricard Opisso).:

L'úlíím camíLa gent a peu acompánya encara, després del

comiat del dol, la carrossa mortuoria. Son genthumil: dependents, treballadors de vestit blau iespardenyes. Son els seus, que no el deixen. S'a-gafen al cotxe, com si volguessin donar-li la máper acompanyar-lo en el camí misterios.

La claror del capvespre torna lívides les co-ses i els rostres.

Avanga la multitud en silenci per la via delsuburbi. Fabriques a banda i banda, després ca-setes baixes, amb botigues senzilles, uns camps,altra vegada fabriques...

Segueix avangant la comitiva. Uns minyons,per les voreres, fan tancar les portes, altres de-turen camions, carros, tramvies... A mitja veu,amb un prec dolc, sense imposicions...

Tanqueu, que portem l'Iglesias!...I, sense soroll, les portes es clouen, la gent

a les voreres, els caps deis homes es descobreixenmentre les dones ploren...

El seguici segueix endavant... Diríeu que ésuna munió de revoltats imposant una vaga. Sotael cel lívid, ratat per la teranyina deis fils deistramvies, passa com una ventada sorda de rebel-lió. Al fons, damunt del cel sangonent de la pos-ta, la silueta dura i trágica de Monjuic...

Un home, un company, se'ns atansa:

—Volem ciris, doneu-nos ciris per acompa-nyar-lo.

No sabem pas d'on surten, pero, a poc, la mul-titud té ciris. En totes les mans, tremola unaflameta que és com un esperit sacsejat peí plor.

Ja és nit. El eos d'Iglesias torna a pesar dol-,gament en els bragos deis que lestimaven.

Una cadena d'homes agafats del brag avansacarrer enllá obrint pas amb el pit. Les llums fancom un rosari a banda i banda de carrer. Es sentplorar unes dones, mentre els homes abscondei-xen la fag rera la gorra. Hi ha una quietud tanfonda que esgarrifa. Només es sent el trepig sordi acompassat.

Diríeu que és una nit de Divendres Sant ique passa 1'enterrament de Jesús.

Ara, ja l'hem deixat rera la llosa i en la paud'un silenci que és tremolor de records. S'hanapagat els ciris que l'acompanyaren fins la por-ta del mes enllá.

Pero en el cel s'enenen els estéis com els ci-ris que li mostren el camí infinit i l'acompanyena la immortalitat.

Arribrosi CARRION

* » • • -

A Ignasí Iglesiasdesprés del seu sepelí

Passaran els anys: noves primaverasvindran amb llurs flors i llurs cants d'ocells;bufaran nous vents; de nou les : enderestapará l'hivern amb sos olancs mantells.Passaran els anys: a l'areny, roñadaredirá mots teus de mari perfum;la cabana humil que et donava entrada,fent esment de tu s'omplirá de Llum.Passaran els anys: l'alta xemeneiaamb fumós tragat ton nom escriurá;felig o en dissort, aquell qui en tu veiason cavaller ardil, et beneirá.

Passaran mes anys: les magnes frisancesdel món tot just nat aniran creixent;el codi d'amor, reblert d'esperances,que has deixat adés, guiará el jovent.Ton cor, sempre obert, ha abrandat un pobléque tos bells dictáis servará gelós.Tu el volies gran, tu el sables noble:gran i noble ets tu, i ho sereu tais dos!

E. GVANYAVSNTS

20 octubre 1928.

Passen els anys,pero ni els petitsni els grans dei-xen d'ofrenar ra-mells de flors al

dramaturginmorta 1

El senííí relígíós d'Ignasí IglesiasAquests dies, amb motiu del traspás d'Igna-

si Iglesias —• ja enyoradíssim — s'han dit moltescoses equivocares a l'entorn del qué ell pensavaen materia religiosa. Els uns diuen que si eraateu; Is al tres que si era indiferent; molts pocspero encerten que tenia un sentit pregonamentreligiós de la vida. El que passava era que l'Igna-si Iglesias només parlava d'aquest tema amb elsmes íntims, car, temperament hipersensible,comprenia que aqüestes qüestions son les que se-paren mes els ñomes, de vegades per sempre.

Tractant de tot aixó amb Ramón Vilaró, undeis amics mes entranyables que ha tingut l'au-tor d'«Els Vells», ens deia que aquest era cristiáde socarrel, d'una manera vehementíssima, comés molt natural que fos així en un home que te-nia un «cor tan gran que no li cabia al pit». Ell,pero no s'avenia amb la doctrina católica. Sem-pre se n'havia considerat deslligat, ene que ambtot respecte, propi de la seva exquisida delicade-sa espiritual.

Tot Catalunya es prepara per retre un home-natge, o un seguit d'homenatges a la memoriad'Ignasi Iglesias. Tothom ni vol ésser a cantarles excelléncies i les virtuts de l'Home que s'hamort... Els empresaris que mai no han pensat enposar en escena cap obra de l'Iglesias, sembla queorganitzen una «tournée-homenatge», que no se-rá res mes que un romiatge de cínics i de poques-vergonyes... Cal evitar tot el que no sigui noble ihonrós.

Iglesias no veia dretes ni esquerres, perquéla seva enorme capacitat amorosa el posava perdamunt de tota mena de fites: estimava cors ires mes.

Nosaltres no sabem expressar altra cosa sinoque Déu tingui en la seva Gloria aquesta ánimatan sencera, tan bona, que sabe espargir arreude la nostra térra els perfums millors que puguiexhalar la tendresa humana!

Tomas ROIG I LLOP

Ignasí IgesíasGermá de tots demana la mortalla

i amb l'esguard ens vol dir l'adéu darrer,l'amor de tot el poblé Pembolcalla...se se'nt olor de térra i de llorer...

Apaga els ulls en Pesblaimada testai clou els llavis per no dir res mes.Mor enyorant la mes bonica festa;l'estol deis filis que al seu redós crides.

Estimava i cantava amb eis senzills,joies i dols eis comparti amb nosaltres.

si en vida no el besaren els seuo filisel ploren, quan és mort, els filis deis altres,

L'havem acompanyat al gran repós,humtiejat de llágrimes el rostre,mai mes al nostre atangará el seu eos,pero el se uesperit és dintie nostre.

Salvador ESTREM I FA

11 d'octubre del

162 -

La casa de l'Ignasí IglesiasPero, en iniciar les subscripcions populars per

a commemorar en marbres, bronzes o pedrés elnom d'Ignasi Iglesias, cal pensar en qué la per-petu'itat estigui a to amb l'esséncia de l'obra delMestre.

Ignasi Iglesias no és una figura decorativaque pugui anar de qualsevol manera, dalt d'unmunt de pedra com el diputat que ha aconseguituna carretera o un pont, pagant els altres; Ig-nasi Iglesias no és un tipus com el del banquer,anomenat filantrópic, el qual, amb els guanysd'una usura fértil, ofrena unes escoles per talde qué el tinguin per home de bé i pugui enga-nyar millor els pagesos; Ignasi Iglesias no és unun poetet d'aquests que es llegeien en la intimi-tat i que no teñen altre valor que les imatges in-tellectualistes i gongorines; Ignasi Iglesias no ésel tipus de l'home que va a les Festes Majors, queprotegeíx la Creu Roja ballant al Ritz, o que fadiscursos per dir a cada moment que és un homehonrat... Ignasi Iglesias és un símbol pur, és unagloria de debo, és una bandera oberta i una te-iera fumejant i ardent... Ignasi Iglesias és unagloria feta de carn i ossos; de sang i de llágrimes;d'amor i de pietat; de tendresa infinita i de cor-dialitat extrema... Ignasi Iglesias és un fet viud'aquesta Catalunya nostra i nosaltres no podemconsentir que, a una gloria com la de l'IgnasiIglesias, se la tracti amb la mateixa paritat quea la d'un cap de presidencia de banquet o a unafigureta de pessebre de les forces vives.

Ignasi Iglesias no es mereix monument. Me-reix quelcom mes. Ignasi Iglesias dalt d'un mo-nument, repenjat amb una pilastra com un d'a-quests soldats que es fa retratar per primera ve-gada, seria una cosa tan llastimosa i tan grotes-ca que ens avergonyiria.

Volem per a Ignasi Iglesias quelcom mes queuna pedra memorable que pot obtenir qualsevol;volem que l'homenatge de la perdurado no siguiuna obra eixuta de passió i de vida sino que vo-lem que el fet que hagi de commemorar Ignasi

Iglesias sigui obra del poblé i aquest pugui, en a-costar-s'hi, sentir-hi la palpitació del poeta.

I per aixó no hi ha res millor que fer «La casade l'Ignasi Iglesias, on hi hagi un Museu IgnasiIglesias i una Biblioteca Ignasi Iglesias...

Gent de Sant Andreu! Vosaltres sabeu millorque ningú com us estimava Ignasi Iglesias; vos-altres sabeu l'amor que sentia per ais vostresfilis i les vostres mares; vosaltres sabeu quinatendresa sentia per a tots els andreuencs que l'a-naven a veure... Dones, bé: a vosaltres us tocafer l'obra. Jo no sé a hores d'ara, de qui és propie-tat la casa on va néxier Ignasi Iglesias. Com-preu-la! Feu-ho per subscripció popular. Com-preu aquella caseta petita i demaneu ais fami-liars de l'Ignasi Iglesias que us diguin com erala cambra del poeta quan va néixer. Reconstruiu-la. Feu que la llar del Mestre sigui reconstruidacom el dia que va néxier; com el temps que vaviure-hi.

Feu una reconstrucció de la casa del Mestre;poseu a les altres plantes un Museu deis recordsdel Mestre: les seves cartes, la seva taula, el seutinter, el seu capell... Tot alió que us porti encaral'alé de qui tant us va estimar...

I després demaneu a la vídua, que plorará persempre la mort de l'home bo, que us doni els lli-bres del Mestre per a fer-ne en el cor de SantAndreu, en aquella llar convertida en «MuseuIgnasi Iglesias», una biblioteca del poblé...

I allá doneu-hi exposicions; féu-ne com unsantuari laic de totes les vostres obres de forja ide pinzell...

I així com París manté en aquella románticaPlace des Vosgues» una «Casa Víctor Hugo»,mantenint vosaltres «La casa de l'Ignasi Igle-sias» a Sant Andreu. Será honra vostra i un graoamor per a ell.

Aixó, que té una vida espiritual superior a unmonument, es el que es mereix Ignasi Iglesiassi es pogués fer.

Frúncese MADRID

- 163

El darrer acleEn la diada leí Llibre de l'any passat, un ho-

me alt, vestit de negre, d'ulls brillants i bondado-sos, de barba que ja talanquera va, entra en unallibrerias de bon matí, duent un infant agafat perla má. En éssei dins la llibreria, l'home adquiríun llibre i el posa a mans de l'infant. I sortirentots dos altra vegada a la via pública, i s'encami-naren lentament cap a casa seva. En la miradade l'home i en la de l'infant Huía una mateixaalegría interior.

Pero aquell vespre l'home va caure abatut perun cop brutal ce la malaltia. Perdé els sentits, ija no els torna a recobrar. Al cap de tres dies,era mort. Dins La casa mortuoria l'infant del lli-bre plorava desconsolat.

Prou que heu endevinat qui era aquell home.Era Ignasi Iglesias. L'infant era un nebot seu.Hem fet aquest breu relat per a mostrar la va-lúa simbólica d'aquell darrer acte de la vida delgran desaparegut.

Un llibre a mans d'un infant. I un llibre triatper arribar a l'énima infantil, dins la qual es for-ma el futur crutadá. Un instint profund, com dpressentiment del misteri de la mort i de la vida,guia Ignasi Iglesias en el seu darrer acte. Posarun llibre en mans d'un infant és projectar la cul-tura i l'espehrit del poblé en la direcció del fu-tur.

I heu-vos ací com en el darrer acte de la vidad'Ignasi Iglesias ni ha tota l'espontánia filoso-fía de la seva otra. Iglesias era un home que velales coses presents en funció de llur fecunditat,de llur acció futura. Era aixi un auténtic futu-ristarista. El seu esguard, materialment abaixatcap a térra per inundar de pietat humana lestristeses del món, era espiritualment dirigit capais dies que han de venir, cap ais temps nous queespera la multitud dolorosa.

I heu-vos ací també que el darrer acte d'Ig-nasi Iglesias és una llicó per a tots els que que-

164 -

dem. Eli, duent un infant agafat pe:~ la má i po-sant un llibre a la má d'aquest infant, ens ense-nya el doble amor a l'infant i al llibre.

¿Voleu, amics, un millor tribut a la memoriad'Ignasi Iglesias que aquest record personal quenosaltres portem clavat a ránima?Ija plena vidacorporal del poeta, encara dura algunes horesdesprés d'haver visitat la llibreria acompanyatde l'infant. Pero el seu darrer acte de significa-ció espiritual fou aquella visita a la botiga deHitares, i fou especialment el fet de comprar unllibre per a oferir-lo al petit nebot.

Podríem dir que aquell acte de la vida d'Ig-nasi Iglesias fou el seu testament moral. Un ac-te que és alhora un bell gest, un símbol, i unallic.0. Damunt la tomba de l'amic que ens deixáara fa un any, nosaltres ni posem aquesta pos-trera anécdota d'un infant i un llibre. I l'aécdotasenzilla ens apar tota plena de setit i de virtut.

A ROVIRA I VIRGILI

Model original de) bust d'Ignasi Iglesias que hi haen la tomba del Mestre al cemenuri de Sant Andreu

Aquesta escultura es obra de Borreíl Nicolau

IGNASI IGLESIAS

Ignasi Iglesias tenia el convenciment que elnostre poblé és agrados que els seus Primers Ho-mes siguin virtuosos i plens de seny i de bondat.M'ho havia dit cada vegada que tinguí la jola deparlar amb ell. Es aquest un deis aspectes inte-ressants d'aquest home que acaba de deixar-nos.

Instintivament, tenia, potser, totes les feble-ses que ens han repartit amb una meravellosaequitat entre tots els homes; pero ni havia enIgnasi Iglesias un gran guardia de les seves ac-tituds exteriors. Podía haver-hi en el fons del seupensament la tempesta mes terrible; la seva bar-ba d'apóstol no tremolava, els seus ulls no deixa-

ven l'habitual dolcesa, les seves paraules queiende la boca amb la suavitat de flors caient sobrecatifes.

Alguna vegada, potser, la barba tremola; aisulls puja el garbuix irat interior; les paraules estrencaven com vidres en la boca... Potser si...Pero de quina manera devia reptar-se ell mateixdesprés!

Ignasi Iglesias, segons ell volia que el veies-sin, era un home que havia resolt tots els proble-mes amb la prodigiosa — si no eíicac. — soluciódel sentiment.

MILLAS-RAURELL

A IGNASI IGLESIAS

Parla! Tu pots parlar del món amb Déu!La teva veu comptava entre les purés.A dintre el parlar teul'Etern hi escoltará les seves criatures.T'hem seguit per bo, per ciar, perqué ploraresamb els nostres neguits i els nostres dols.Digues-li-ho a Déu! Quan ens deixares,ens deixares molt sois.

Ens aconhortaque Déu, en arribar,haurá vist la mortalla que va posar el pobléal teu eos de francisca.I et tindrá a vora seu, foguera encesa,feta d'un gran amor i un gran anhel.Será per tu que els homes aprendían ia bonesai que en el llene que et drapa s'hi enganxará

Ramón V1NYES

EN LA MORT DE L'IGNASI

Home de cor que caus, treballador incansable,humil entre els humus, germá d'altres germans,a la regió del bé suprem de l'inefable.et sabem un heroi altiu entre els mes grans.

Joan MALAGRIDA

- 168

Ignasi Iglesias a través deisseus amícs ínííms

Parlar amta els companys d'Ignasi Iglesias,amb aquells hornes que encara el senten viu enel cor llur, hom veu l'illustre autor d'«El Cor delpoblé» a través d'ells i ádhuc formant part d'ellsmateixos. El Nasi, com ells l'anomenen, no hapas marxat per sempre; escoltant-los hom elsap allunyat, com en els anys 1905, 1907..., peroencara viu, encara els ofereix aquell esclat llu-minós per la manera propia d'interpretar la na-turalesa, la mateixa realitat de cada instant,d'acord amb aquella ánima d'artista tot bondatdel gran cor que era a consciéncia l'home unxic infant — potser perqué li fou negat de veurela seva llar curulla de rialles i plors de la mai-nada ell conserva tota la vida aquella impulsi-vitat, aquella visió idealifzada de les coses, aque-lla vibració d'entusiasme que caracteritza elspetits — que aboca la seva deu d'amor en el side les seves obres encomanant a d'altres, així,el propi abrandament. Parlar amb aquells com-panys seus de «L'avangada» és parlar amb ellmateix, veure'l aprop, sentir el contacte de laseva má allargada lleialment, sense reserves,tantost per amanyagar les vostres espatlles o lavostra testa, aprovant amb un gest espontanimillor de com no podria fer verbalment, aquellacte de justicia, aquella bona obra adés realitza-da; tantost aixecada amenagadorament, acom-panyant una expressió de dolor, de descontenta-ment per aquell acte gens corréete del qual hahagut coneixenga.. La veu de l'home huma en-cara vibra en els llavis d'aquells companys seusen les ñores primeres de la seva carrera i com-panys, encara, a l'hora de la mort; companys,amics, l'ánima deis quals havia desvetllat en laseva jovenesa amb les seves aspiracions d'artis-

ta, amb la forga d'aquelles obres que, les mesde les vegades, els permetia de veure aprovadesper les multituds llurs maneres de procedir, no-blement eseollides per l'autor de drames i come-dies, perqué fossin admirades; perqué abrandes-sin mes cors amb el foc sagrat de l'amor i enar-dissin els esperits rebels davant les injustíciessocials del moment historie que vivien. A tra-vés d'aquesta conversa de seguida hi veureu laimatge bellament tallada d'aquell vailet queais 11 anys havia vingut de Lleida a Barcelona,d'amagat de tothom, per tal de seguir de benaprop Francesc Pi i Margall. Vegeu la historiad'aquest fet:

—«Quan l'Ignasi Iglesias tenia onze anys, elseu pare fou traslladat a Lleida per ocupar elcarree de Director del Dipósit de Maquines dedita estació.

Ja installats a la capital del Segre, els paresvan disposar que el seu fill Ignasi curses el bat-xillerat a l'Institut d'aquella Ciutat.

Ais quatre anys de residir a Lleida la familiaIglesias, la Companyia de F. C. del Nord tras-lladá novament al pare de l'Ignasi a Sant An-dreu en qualitat de Cap del Dipósit de Maquinesd'aquesta estació.

Com que a l'Ignasi li faltava un curs peracabar el batxillerat, varen deixar-lo a Lleida,sota la custodia d'un maquinista de certa edatamic d'ells, que estimava l'estudiant — igualque la seva muller — igual com si es tractés d'unfill propi. D'aquesta manera es separa per untemps deis pares residint a Lleida.

Ara bé: com que malgrat la seva jovenesa jacomengava a desvetllar-se dintre seu l'amor ales idees de l'apóstol del federalisme en Fran-

1(6 -

cese Pi i Margaíl, en ássabentar-se per ia premsaque aquest gran home estaña a Barcelona enun viatge de propaganda, per tal de veure'l isentir-lo, amb l'excusa de visitar els seus paresa Sant Andreu, va demanar permís ais seus cus-todis; permís que, no cal dir, li fou concedit deseguida.

Com que la visita ais seus pares no era ve-ritat, demaneu els treballs, en ésser al tren, per-qué cap empleat de la Companyia no el veiés,puix que tot el coneixien prou; i els tráfecs pe.ramagar-se en passar per l'estació de Sant An-dreu!

Tres dies estigué a Barcelona anant darrerael seu ídol en tots els actes en qué Pi i Margallva prendre part.

Després, com si no hagués passat res, s'en-torná a Lleida, i fins passats alguns anys, elsseus familiars i els seus custodis no varen sa-ber-ne res d'aquella calaverada, o criaturada,del qui mes tard havia d'ésser l'autor d'«ElsVells».

Tot escoltant els amics d'Ignasi Iglesias, homs'explica fácilment la importancia del gest lenti la joia fresca, candorosa, que transpuen les se-ves produccions; i aquella forga interna que éstransformada poc a poc en esclats de pietat quenomés les llágrimes poden testimoniar; en iden-tificacions amb l'esperit d'aquell qui va provo-car-Íes, després d'haver-les vessat pels fets ma-teixos que la naturalesa havia posat davant elsseus ulls.

D'aquesta joia i d'aquesta compassió própiesdel seu esperit bondades en trobem reflexes enaquests moments de la seva vida:

—«Un vespre el llorejat poeta esta va al «Ca-sinet» de Sant Andreu assegut, com de costum,entre una colla d'obrers amics seus. En aquellsmoments entra un noiet amb els diaris de la nit.L'Iglesias va demanar-li «La Veu», sense dir-li«de Catalunya». El petit venedor de diaris di-gué:

—No la tinc!L'Iglesias, rápid, li replica:—I, dones; com crides sense «veu»?».Li agradava molt explicar coses, ens diuen

els amics, i un d'aquests narra:—«Un dia em contá: El meu quadret «Lla-

dres» ha destorbat un robatori. En una societatde Barcelona es representava dit quadret. En

ésser al final de l'obra, com tothom qui l'ha vistho sap, en Blasi crida: «Lladres!... Lladres!... Enaquell mateix moment un home travessá la saladel café de la societat, esveradíssün. El porter,veient-lo, va pensar: «Qué li deu passar a aquesthome!...»

Quan el Director de la Companyia anava atrasmudar-se, trobá la roba del «camerino» endesordre i el rellotge a térra. Llavors va com-prendre que en sentir els crits de «Lladres» al'escenari, el lladregot (com és natural) creient-se descobert... carnes ajudeu-me a fugir.»

Un altre amic ens ofereix, tambe un altremoment:

«Era a l'any 1900 — comenta -— un dia defeina al migdia. Els obrers i obreres del «Vapordel fil» — avui ca l'Alsina, (Fabra i Coats).

Peí carrer gran passávem amb l'Iglesias. Eliera molt alt i prim. Les noies comengaren demirar-se'l i es posaren a riure i a dir:

—Mira que és alt! Quina fatxa! — i tot rientvaren fugir.

Nosaltres sabíem prou bé com era suscepti-ble el Nasi, i amb la facilitat que s'enfadava;no obstant pero aquell dia no s'enfadá. Estra-nyats li várem dir:

—Es estrany amb el teu geni que no hagiscontestat a aqüestes noies.

I ell va respondre:—Pobres noies! Des de les 6 del matí fins a

les 7 del vespre están tancades dins d'una qua-dra. Qué han de fer quan surten? Esplaiar-se iburlar-se de la primera cosa que els faci riure. Iaquesta cosa, avui, he estat jo.»

De seguida seguirán:«Una vegada que l'Iglesias va anar a una

ciutat de Catalunya per a rebre un homenatge,des que baixá del tren fins que torna a prendre'lper tornar a Barcelona, dugué al seu costat unindividu que no el deixá en cap acte, ni gairebéper anar a dormir. L'Iglesias no gosava pregun-tar qui era, perqué veia que tothom el coneixia;creia que s'havia oblidat del nom de l'acompa-nyant perfidiós, i que potser era algún elementimportant de la població.

Finalment es desféu la incógnita, en anar elnostre poeta a pujar al vagó.

L'home, allargant la má, va dir-li:—Heu tingut el gust de conéixer l'home mes

- 167

savi dei món. Dé tant que ho sóc em íaig fástica mi mateiXí»

Llavors rajaran noticies de totes les époques.Un altre prendrá la paraulaj també, per dir:

«—Eli «referint^se a l'Iglesias — sempre ensdemanava que el portéssim a veure les famíliesmes dissortadeSi

Un dia jo vaíg durólo a casa d'ün company, ien aquella llar Tegérem l'esposa alitada, una fi-lia tuberculosa i ell, l'home, el pare, pobre obrer,acabat de despedir.

En sortint el Nasi esta va f ora de si; no podiafer res per resoldre la situació; i estava indig-nadíssim per la injusticia que representava l'a-comiadament d'aquell home... i plorava; el Nasi,plorava! veient la seva impotencia davant laconstitució social en qué vivia.»

Llavors intervindrá un altre:—Era molt justicier, el Nasi, res no podia

enutjar-lo tant com veure que es feia un torta algú. D'aixó, indubtablement, en nasquerenles se ves obres tan valentes.

Us explicaran, de seguida, una anécdota enuna temporada de teatre que organitzá una Com-panyia actuant en el local on avui ni ha instal-lat el «Cine Triomí».

«En la primera nit que representava aquestacompanyia es veia, de bon comengament, un fra-cás rotund. Pero el Nasi ho va canviar tot.

En el programa d'aquesta primera nit de latemporada hi figuraven algunes obres castella-nes i en el fina] hi havia anunciada «Flor Taf^daña».

Les primeres obres foren rebudes amb xiuletsa dojo; els actors es desconcertaren i llavors nocal dir que les xiulades foren imponents.

L'Iglesias i jo várem veure que alió acabariamalament i aprofitárem l'avinentesa d'escoltarunes sardanes d'una audició que es donava alpare. Després, pero, a l'hora de comengar l'o-bra d'ell estávem de retorn.

No sabíem pas com aniria malgrat haverdirigit els assaigs ell mateix. Pero la seva ener-gía era quelcom imposant, en aixó del teatre, ien aixecar-se el teló, la persuassió de les sevesparaules havia animat els actors. Poca estonadesprés de comengar «Flor tardana» el silenciregnava a la sala i tot seguit comengaren lesrialles i enllá i la representado acaba amb unsaplaudiments frenétics, el públie, dempeus, re-

ciamava ía seva presencia i demanava que par-les. Ell va fer-ho. I de quina manera! Mes d'unahora va parlar! Mai li he sentit un discurs tanllarg! Comengá dient ais oients que eren injus-tos amb aquells actors, obrers com els altres, iseguí amb una apologia de l'art i exalgá la bon-datj la comprensió i la justicia... i no sé quantescoses mes. El públie queda suggestionat i ambtot i ésser les quatre de la matinada, quan vaacabar, tothom seguí aplaudint amb tant o mesd'entusiasme que en caure el teló. Els actors,amb llágrimes ais ulls, l'abragaven, i tlesprésvan acompanyar-nos a la Sagrera.»

En aixó de la justicia en té de molt diverti-des, dirá un altre, i potser enlloc com en les ses-sions en qué els denunciáis anaven a satisfer lescorresponents multes a Casa la Vila. Ell semprehi era, perqué ultra permetre-li conéixer mes afons molta gent, sempre hi espigolava quelcomper les seves obres.

En aquesta época s'escaigué que un dia de-nunciaren un vellet, resident pels voltants delTuró de la Peira, perqué Uangava escombrarlesal carrer. Aquesta denuncia era feta acusant albon home de reincident.

El dia que aquest vellet es va presentar aCasa de la Vila, el Nasi li pregunta:

—I dones, per qué ho feu aixó de Hangar es-combraries al carrer sabent que está prohibit?

—Oh! — replica el bon home — és que teñimrao de fer-ho. Com que l'escombriaire no passapeí nostre carrer.

—L'escombriaire no passa? Secretan! Apun-ti: multa a l'Ajuntament!

Els assistents quedaren bocabadats. El Secre-tari no es decidía a escriure, i el Nasi, veient-ho, insta:

—Sí; senyor, sí! Multa a l'Ajuntament per-qué no fa passar l'escombriaire peí carrer onviu aquest home. Ell té tota la rao. On voleu queles llenci si no? Voleu que se n'empleniTa casafins que la porquería li'n tregui?

El vellet marxá satisfet sense pagar res. Lla-vors els empleats intentaren fer comprendre alNasi alió que ells creien just:

—Pero... está prohibit!...—Está prohibit!... També hauria d'estar pro-

hibit de fer perdre els j ornáis a un pobre homeque no té cap culpa! Vosaltres li hauríeu co-

168 -

brat, encara, ía multa injusta; jo li abonaría eljornal que se li ha fet perdre.»

—La bona fama de qué estava investit l'Ig-nasi Iglesias — no cal dir-ho! — f eia que la genthumil acudís a demanar favors com mai s'hau-rien atrevit amb altres. En aquesta mateixa épo-ca es posaren uns arbitris sobre l'«explotació deispianos de maneta». Els que vivien d'aquesta «in-dustria» no trigaren gaire a demanar a l'Igle-sias la protecció. I ell, generosament, extenguéuna serie de permisos exempts de pagament. Notrobava gens a to cobrar una part deis diners queaquelles pobres persones es guanyaven rondantd'ací i d'allá arrossegant el tipie instrument ambel qual aconseguien els mitjans — ben minses,per cert! — deis quals vivien. I aquesta pobragent, agra'ida, respectava el representant popu-lar en el si de l'Ajuntament com si es tractés delrei mes bo per ells. No era estrany que ben so-vint es veiés el «pianista» que, en adonar-se dela presencia de l'Iglesias, es treia la gorra i es-perava, amb ansia, la salutació corresponent.Pero la cosa mes xocant que li succeí amb a-quests «músics» fou la de nit de Nadal de l'any...

«Estávem a casa seva escrivint una obra. Ellanava passejant-se per Phabitació tot dictantmentre nosaltres escrivíem i anava apilant ci-gars a mig fumar com era el seu costum.

Trucaren. La seva mare ana a obrir i uns mo-ments després el cridava:

—Nasi! Demanen per tu.—Qui és?—No no sé. Es una velleta que insisteix en

veure't.—Que passi.Efectivament; entra una velleta amb una

velleta amb una má sota el davantal. Tel seu po-sat es veia ben ciar que portava alguna cosa.

El Nasi li pregunta:—Bé! Qué us porta bona dona?—Nosaltres... sap... som d'aquells que toquem

el piano de maneta i... com que vosté... li agraimmolt i hem pensat que li agradaría que li pa-guéssim d'alguna manera i... — descobrint alióque duia amagat sota el davantal allargá un po-llastre de ploma lluent i cresta roja com unabrasa de foc — li portem aquest pollastre.

La pobra dona havia estat qui sap l'estonaper expressar-se, pero li costa mes, encara, dedir el nou oferiment davant el refús del Nasi.

—Agraeixo la vostra voluntat, — li digué ell— pero jo no puc acceptar-vos pas aquest po-llastre. Aixó representa uns estalvis del vostremenjar, un sacrifi molt gran, digué, que demos-tra el vostre agra'iment; jo us en resto molt re-iconegut; pero entorneu-vos-el a casa i men-geu-vos-el vosaltres.

—Oh!... — prosseguí la dona mes confosa —nosaltres... llavors... si no vol aquest pollastreja acceptará unes quantes figues... a casa tenimuna figuera... En aquella época no érem pas altemps de les figues, pero a la pobra dona no seli acudí altre oferiment millor. Al Nasi amb elneguit d'escriure Pobra alió el posara de malhu-mor i amb un d'aquells bruses impulsos seus im-perios digué:

—No m'agraden les figues!Jo vaig intervenir:—Home, no veus la bona intenció, acceptaris

quelcom, altrament el pollastre no els fará pro-fit i dubtaran deis teus bons sentiments...

La dona, en una mena d'inspiració, llavorsoferi una «serenata» a base de «música» de pia-no de maneta. Al Nasi aquesta mena de músicano li agradava gens, pero davant la meva inter-venció i per tal de treure's aquella dona que enmal moment havia vingut a visitar-lo, acceptá.La dona sortí satisfeta i jo cree que ádhuc re-jovenida. Quan ella fou fora, el Nasi em repren-gué: —Son capacos de fer-ho de seguida aquestsbene'its del piano, aixó de la «serenata».

—Bé, home! Pero considera la satisf acció queels donarás i amb la facilitat que pots aconten-tar-los. Escolta un parell d'«obres» i surts a re-graciar-los l'«obsequi» i ells se n'aniran con-tents com un jínjol.

El Nasi es dona per convencut amb el meuraonament. Feia ben poc d'aixó que acabo dedir quan soná la «música» promesa.

—Ho veus? Ja t'ho he dit que serien capacosde venir a molestar-nos de seguida!

—Deixa'ls, home! No saps la satisfácelo quesentirán quan tu els diguis que t'ha agradat, pe-ro que es retirin que tu ja estás satisfet.

Dues o tres «obres» tocaren la bona gent iquan el Nasi sortí a acomiadar-los jo cree quevan augmentar uns quants quilos! Si varen es-tar-ne de. satisfets!. Prosseguírem la nostra tas-ca i aquella nit l'aprofitárem de debo.

Si en aquest sentit l'Iglesias era noble i rec-

-• 169

te, ñó deíxava pás d'ésser-ho quan es presenta -veu els casos oposats. Si deixeu seguir el curs dela conversa no trigaran pas a demostrar-vos-hoillustrant amb anécdotes, també, tal veritat. Usrecordaran, per exemple, el cas d'una carnisse-ra que intenta descarregar-se d'una multadient:

—Miri, senyor Iglesias, aixó no está gens bé.Haurieu de teñir en compte que és una noietaqui ha fet aixó.

—Com, no éreu vos?—No, senyor; era la meva filia que no s'ha-

via adonat d'un tros de carn que s'havia engan-xat sota la balanca.

—Posin una altra multa a la senyora.—I ara! Qué he fet jo, pobra de mi?—La multa és perqué no netejaven les ba-

lances, altrarnent hauria vist la carn i l'hauriatreta.

—La meva nena és molt petita i...-—Quants anys té la vostra nena?—Deu anys, o una edat així...—Una altra multa a la senyora.—Pero......Així tindrá cura d'ensenyar millor la seva

filia. Si ara aprén de robar, qué fará quan siguigran?

I la dona hagué de pagar mes que si no ha-gués fet cap reclamació.»

«En altra ocasió — seguirá un altre — el pro-pietari d'una finca volia que, de llavors enda-vant, se li paguessin els lloguers a l'avancada i,a mes a mes, un augment de tres pessetes. Elsllogaters pagaven, ja, 12 pessetes, lloguer moltcrescut en aquella época a la barriada. No cal-gué sino comunicar el cas a l'Iglesias i restar re-solt de seguida a favor de l'estadant. El procu-rador tingué d'abaixar el to de la veu... i les exi-géncies. Per aixó els pobres, els treballadors, lagent honrada s'estimaven i encara estimen tanta Ignasi Iglesias.»

«En aquell temps, també, prossegueix un al-tre — els ve'ins de Tactual carrer de Cuba vol-gueren celebrar una festa de carrer. La Comissióorganitaadora, buscant totes les possibilitats dereduir despeses decidí visitar l'Iglesias perquéels eximís deis arbitris corresponents. Un mem-bre d'aquesta Comissió es persona a casa l'Igle-sias per a demanar el favor. Encara em semblaque el veig: duia un gosset al brac dret i sense

demostrar gota de cultura i sense deixar el gosper res, com si tingues por que li prenguessin obé que en fes alguna de les seves, entra al des-patx del meu amic.

—Qué desitgeu?El gos, en sentir la veu del Nasi, comengá a

bordar. L'home tingué penes i treballs per acon-seguir que calles, pero per fi li féu cíoure la boca.L'escena exaspera l'Iglesias: aquell gos u~rdanten bragos d'un home inculte, no sé quina imatgesuscita en la imaginació seva. Quan l'home ex-posá que el motiu de la seva visita era per dema-nar Texempció del pagament per un diverti-ment, només digué:

—Es impossible! ,L'home insistí un xic, la qual cosa acaba de

impacientar l'Iglesias qui, aleshores, un xic forade si, va treure-se'l del davant:

—No us no faré, aixó, per mes que demaneui insistiu, pero si sou tan pobres teniu,—va treu-re's moneda per Timport del permís, i les dona alvisitant — pero marxeu d'aquí vos i el gos. Al-menys que no segueixi veient-vos, em fareu fa-vor.

L'home acceptá i sortí.»Correspon a aquest cicle, també, el fet la re-

lació del qual us fará altre company de l'Igle-sias:

«Era el 1909, durant els dies de la setmanatrágica, quan es presenta a La Sagrera un grupde soldats disposats a bombardejar Sant Andreu.L'Iglesias ana a entrevistar-se de seguida ambel cap de les forces per tal d'evitar un dia dedol al poblé. El Cap militar imposava que es des-fessin les barricades. Ignasi Iglesias que alesíio-res era tinent d'alcalde, ana a trobar En Grana-der que comanava els revolucionaris i aquest esnegá a donar les ordresoportunes ais subleváis.No cal insistir per demostrar que l'Iglesias anai torna de La Sagrera amb una angoixa aclapa-radora. Procura demostrar que no trobava elCap deis sublevats i així passaren hores i meshores. Finalment les tropes es dirigiren cap aSant Andreu i feien posar les pedrés de les bar-ricades al lloc d'on havien estat tretes, pelstranseünts. L'Iglesias havia pogut convencer alcap de les forces militars que tothom s'havia re-tirat i que la gent de la barriada no era culpableper ésser castigada amb el bombardeig.»

«El comengament d'aquestes relacions, dirá

J 7 0 -

üñ aítre, encara origina eí que ara sentireu:L'Ignasi Iglesias pertanyia &T'C N. R., el qualel presenta regidor de l'Ajuntament. Hom des-coneix, pero, el procés i val la pena de contarl-o.

La iniciativa de fer-lo candidat regidor vapartir de Rovira i Virgili. En assabentar-se l'I-glesias del seu nomenament, hi hagué un dalta-baix. Posseit d'una gran indignado — car l'Igle-sias quan s'exaltava era un home imposant —protestava i deia que no en volia ésser de cap deles maneres.

—Sé que vos en teniu la culpa — digué a Ro-vira i Virgili —. Jo em creia que éreu un bonamic meu i que m'estimáveu!...

Prou l'illustre historiador s'escarrassava adir-li totes aquelles coses que son de protocol encassos semblants quan es tracta de convencer elsque es troben en aquell cas. Pero com que la in-dignació de l'Iglesias era sincera, no hi haviamanera de convéncer-lo.

Unicament es va decantar en dir-li Rovirai Virgili que havia d'anar a l'Ajuntament per-qué ell i ningú mes que ell era l'indicat per atreballar en favor deis humus i els desvalguts.

I així ho féu. La se va tasca a l'Ajuntamentés recordada per tothom com un exemple d'hon-radesa, d'austeritat i d'amor ais desvalguts.

Algún altre afegirá:«Essent a la Comisisó de Cultura de l'Ajun-

ment de Barcelona, amb motiu de celebrar-seuns Jocs Floráis a Valencia fou delegat per re-presentar-hi l'Ajuntament barceloní. No cal diramb quina satisfácelo ell s'encaminá cap a Va-lencia. Per cert que aquest viatge li proporcional'avinentesa de fer coneixenga amb Teodor Lló-rente qui, joiós de poder hostatjar Ignasi Igle-sias, el tingué convidat.

Tornant de Valencia, Ignasi Iglesias rendícomptes de tot alio que havia gastat amb mo-tiu de la representació que li fou confiada. A l'A-juntament no li acceptaven perqué deien que alioque restava era ben bé seu. No ho entengué pasaixí l'Iglesias i vulguis o no vulguis hagueren dereintegrar a la Caixa del Municipi el sobrant delseu viatge i estada a Valencia.»

I així, d'anécdotes d'aquesta época us en for-nirien tot un llibre els seus amics.

Passant a parlar del teatre, encara en dirienmoltes mes. Sempre s'hi veu, en elles, la fidelitata la naturalesa. El seu credo artístic, tal com hem

llegit en una de Íes sevss caries, no era d'aítféque escollir moments de la realitat i adaptar-los a l'expressio d'aquelles idees que s'havia pro-posat comunicar ais altres. El seu teatre, dones,es essencialment realista. En les representacionsd'autors estrangers també curava de tota menade detalls perqué els efectes fossin ben concre-tats. Arran d'aixó els amics recorden, entre al-tres, cassos com els següents:

«Tothom sap que en la seva joventut IgnasiIglesias havia estat un gran aficionat a repre-sentar drames i comedies. Ell fou el primer querepresenta «Espectres», d'Ibsen, a Catalunya.

La representació va teñir lloc ai vell teatreOlimpo, del carrer de Mercaders. La representa-ren una colla d'amics de l'autor de «La llar apa-gada, entre els quals, Jaume Brossa i Roca Co-pü'Ií. S3 paper de «Regina» el iéu Elvira Fremontque gairebé era una criatura. Pere Coromines vadonar la conferencia que precedí la representa-ció.

Ignasi Iglesias, per a representar amb totapropietat el paper d'«Osvald», i teñir ais ulls delpúblie tot l'acpecte d'un fill del nord d'Europa,va tenyir-se la barba i els cabells amb purpuri-na. No cal dir que després de la representacióva anar una colla de dies, malgrat els seus es-forcos, amb el cabell a mig tenyir.»

«En altra época Jaume Borras declina encar-regar-se de la representació de VAvi Jacob deis«Els Emigrants», quan s'estrenaren a Terrassa.Llavors Ignasi Iglesias s'encarregá de tal paper.Aleshores en lloc de tenyir-se els cabells com enla representació d'«Espectres», s'afaitá la barbai el blgoti, per a millor caracteritzar el seu paper.

Com es veu, Ignasi Iglesias sabia sacrificarel seu aspecte exterior, quan convenia, cosa queno saben fer pas tots els autors dramátics.»

Com a Director també tenia cura que els ac-tors que representaven sota la seva direccióatenguessin tots els detalls, per insignificantsque fossin.

Un amic ens parla, en aquests moments, del'actuació d'Ignasi Iglesias quan s'iniciá el Tea-tre Cátala Líric Cátala.

«Ell era Pánima; no parava mai. Per cert quehom augurava un gran éxit a l'obra «Les Cara-melles» que ell oferia. I, no obstant, aquestaobra fracassá a causa d'una escena que desprésell mateix corregí. L'obra havia agradat, pero a

- 171

íes acabañes un obrer, per gelosia matava ia se-va promesa i els efectes foren desastrosos. Ja enel fracás amb aquesta obra, ell deia ais seus com-panys: —Bé, home! Aixó no arreglaré de segui-da. Ara estic passant una crisi de «neurastenia»i no és gens estrany que m'hagi succeüt aixó!...

Pero no serví per a res l'arranjament.Llavors es proposá la representació de «L'a-

legria que passa» de Santiago Rossinyol. El pa-llasso d'aquesta obra l'Iglesias va encomanar-loal seu cunyat Joaquim Vinyas, dient-li:

Vull que representis aquesta obra com mainingú la representará.

Els assaigs foren un suplici per Tactor Vi-nyas, puix que l'Iglesias extrema la seva atencióen la creació del personatge — un pallasso filó-soí — i en moltes ocasions maltractá el seu cu-nyat davant deis altres actors. En Vinyas plorai en diverses ocasions es negá a prosseguir l'es-tóSI de l'obra. Pero l'Iglesias s'havia proposatque en Vinyas tingues un éxit i...

...El dia de l'estrena de «L'alegria que passa»el públic li dona la rao: Joaquim Viñas repre-senta un pallasso d'aquesta obra d'una faisó tanbona que el públic reclama la seva presencia pertal de rendir a ell sol una imponent ovació. Des-prés en Vinas abragá l'Iglesias, confessant-li:

—Has tingut un éxit; sense tu, jo no hauriarepresentat aquest «paper» amb tant d'encert.Perdono totes les molésties que m'has causat;estic content i tot que les hagis ocasionat».

Un cas parió, segueix un altre, és el cas suc-cért a Vilanova i La Geltrú, si tenim en comptel'afany d'aconseguir l'éxit d'un actor que estéssota el seu guiatge.

«Feia poc que una companyia havia estat alTeatre d'aquesta poblacio representant amb tanpoc encert que fou acomiadada amb vegetáisi... pedrés!

Pocs dies després l'Iglesias i els seus ni ana-ren a representar «La Resclosa». Per posaraquesta obra hom ana a un bosc veí i talla pinsi arranca ginesteres i romanins i farigoles i... potben dir-se que va traslladar-se un bosc a l'es-cenari.

Mentrestanfc, pero, algú féu correr per la po-blacio que la Companyia era tan dolenta coml'anterior i que s'hi havia de fer broma. El teatreva omplir-se de gent que no duia pas molt bonesintencions. L'Iglesias, pero, no perdé pas la sere-nitat. A l'hora de comencar la funció s'aixecá el

teló. Passa un minut en pie silenci. L'Iglesias,amb un rellotge a les mans, anava dirigint entrebastidors:

—Silenci. Ja us avisaré quan hágiu de co-mengar. Pasteu color... mireu el paisatge... elquadre... pinteu...

Al primer minut en seguí un altre tan silenti un altre encara. Una veu del públic s'oí:

—Que fem «pantomima» ?Un murmuri féu callar l'atrevit. El silenci

s'allargá mes. Tothom restava espectant. Final-ment, passats cinc minuts, l'Iglesias digué:

—Comenceu!Poques escenes després els aplaudiments ex-

pressaven l'estat d'entusiasme que abrandavaels assistents.»

Després de la bondat, la bellesa era alió quecaptivava de debo a l'Iglesias i, en alguna ocasió,per la seva espontaneitat havia arribat a situa-cions enutjoses. Una d'aquestes s'escaigué el diade l'estrena d'«El Cor del Poblé». Ens en par-lará el dibuixant Joan Llopart, qui va provo-car-la:

«Jo llavors era dibuixant de «L'Esquella» ifeia bastant el que em donava la gana. Com quesabia l'estrena d'«El Cor del poblé» vaig dedicarla primera pgina a l'Iglesias. Vaig dibuixar unamagnífica caricatura (hom pot veure-la en unaltre indret d'aquest llibre, la caricatura a quées refereix el senyor Llopart) i vaig demanar an'En López que em retornes 1'original. Vaig po-sar-lo en un marc i vaig esperar el dia de l'es-trena de la nova obra de l'Iglesias. Tothom sapl'éxit d'«El Cor del Poblé» que és, al meu judici, lamillor obra de l'Iglesias. Entre els que anaren afelicitar-lo portant-li presents, aquell dia m'hicomptava jo. Duia el quadro ben embolicat per-qué li fes forga efecte. Recordó que entre les co-ses que li oferiren aquella nit un senyor li donaun magnífic rellotge d'or que valia un dineral.Pero, en donar-li el meu paquet, impacient comera, el desembolicá davant de tots i en veure elmeu dibuix, amb aquell impuls infantil seu, ex-clama:

—Aixó és la millor cosa que m'han donat!No cal esmentar com posaren la cara els al-

tres donants. Donant-se'n compte, l'Iglesias, in-tenta de corregir el mal efecte de les seves pa-raules, pero igual que amb l'estrena de «LesCaramelles», la correcció arriba tard».

Qui contará el fet mes próxim a la seva dar-

rera manifestació d'aquesta mena potser seráJoan Pich i Santasusana, el jove Mestre Direc-tor de l'Institut Orquestral de l'Obrera de Con-certs. Aquest nou valor andreuenc ens oferirá,a reí de la seva amistat amb Ignasi Iglesias, unaltre aspecte de l'ülustre andreuenc: l'amor ala barriada on nasqué:

«Passava jo peí carrer gran — ens dirá enPich — quan vaig veure l'Iglesias tot entristit.Vaig correr cap a ell i vaig saludar-lo, ben joiós.Eli parla:

—Tinc una pena! He anat de la Plaga delComerc a la Rambla i a l'inrevés tres vegades,sense que ningú no em saludes! Em sap ungreu que a Sant Andreu no em coneguin! (Qt>-

servi's aquesta frase i la de la lletra adregada áLluís Montell, el text de la qual reprodu'im enun altre lloc.)

Várem parlar bella estona bo i passejant-nos.Va fer-me pena, que l'Iglesias s'hagués de dol-are com ho íeia!».

A través d'aquests mots d'En Pich hom nitroba l'esperit d'un enamorat de la seva térranadiua, per la gloria de la qual ha Iluitat, ape-sarat per la temenca de no haver estat compres.Sortosament, pero, no és així, i cada any homrecorda la diada del seu traspás rendint cuiteais ideáis l'apostolat deis quals exercí.

Francesc MIROMaig del 1935.

F r u c t í d o rEs l'obra d'Ignasi Iglesias mes influenciada

d'Ibsen. Les escenes son d'una vigorositat sor-prenent, tota l'acció és densa; una lluita heroi- RAMONA

ca descrita de má mestra. En publiquen! el segon RAMONA

acte que és una escena característica del teatre SEBASTIA

d'Ignasi Iglesias, tota sentiment, tota tendresa...(Quan s'aixeca el teló, en Sebas-

tia esta llegint un llibre. Després RAMONA

d'un llarg silencl se senten dos SEBASTIA

quarts. En Sebistia mira el seu re-llotge i continua llegint. Passats uns RAMONA

segons! s'aixeca en direcció a la fi- SEBASTIA

nestra, pero recula per abaixar el RAMONA

quinquer. Un cop jeta aquesta ope- SEBASTIA

ració se'n va a la finestra. Quan veu RAMONA

que triga tant la Ramona, dona dues SEBASTIA

o tres voltes per Vescena fent ressal- RAMONA

tar la seva nerviositat. Torna a la SEBASTIA

finestra i al cap d'un moment, enveure venir la Ramona, corre a dhrirla porta del fons. Al cap d']una esto-* RAMONA

na entra la Ramona precipitada-mente

Que he trigat?Ai, pobra de mi, si m'ha vist algú!...No. Espera't, espera't. (Tanca els por-ticons de la finestra i áesprés apujael "ble del quinquer.)

Ai, pobra de mi, si m'ha vist algú!I que t'hagin vist! Que se'ns en donaja?

Es que...No tiguis por de res, Ramona.(Dirigint-se a la porta.) Sebastia!...Que te'n vols anar?Sí, obra'm... obra'm per favor!Per qué has vingut?Sí... ja ho sé...; pero.., Quin patir!Sempre vacilles. Per qué has de leraixó? Estem sois. Tant de temps queno ens ni hem trobat!

I la nena, on és? Digues!

- 173.