1 / 162 - ACRAM€¦ · Picasso, al passeig de la ircumval•lació i al carrer Doctor Aiguader,...

1 / 162

V Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya

Barcelona, 22-25 de maig de 2014

PREACTES

EL BORN Centre Cultural

2 / 162

Morfologia, creixement i distribució urbana de la ciutat de Barcelona en època medieval i moderna.

PUIG, Ferran; CUBELES, Albert

1.01 ponència

1 - LA CIUTAT

PRESENTACIONS AL CONGRÉS

3 / 162

El rec comtal, com l'aigua dibuixa la ciutat

Servei d’Arqueologia de Barcelona

MIRÓ, Carme

L’aigua està relacionada amb molts aspectes de la vida, per tant, segons el tipus de societat canvia el seu us, i les estructures hidràuliques relacionades. No es pot plantejar l’estudi del Rec o del aqüeducte sense emmarcar-ho dins el context del moment històric i del tipus de ciutat i economia que els van bastir, ja que són trets vinculants pel desenvolupament de les diverses canalitzacions i dels seus usos.En començar a parlar de l’aportació d’aigua a la ciutat, ja s’ha de pensar en un macroespai, des de la captació fins la urbs. El fet de dissenyar una conducció comporta l’organització del territori. També s’ha de pensar en un microespai, que serà el traçat de la canalització, en concret, la seva adaptació al terreny, seguint el mínim desnivell. L’evolució d’aquest espai també condicionarà la construcció de la nova conducció, en aquest cas el Rec. No és igual el territori en època romana que al segle X, hi ha diversos elements del paisatge que ja existeixen abans del rec: vies seguint la centuriació, sèquies, nuclis de poblament, cases de camp, terrenys conreats, etc, i la construcció d’aquest no ho va poder ignorar.

1.02 ponència

1 - LA CIUTAT


4 / 162

Les intervencions arqueològiques a l'antic mercat del Born i als carrers circumdants. Anàlisi urbanística

CODEX Arqueologia i Patrimoni

FERNÁNDEZ, Antoni

Des dels primers sondejos a la plaça Comercial l’any 1990 fins a la inauguració del Born Centre Cultural el setembre de 2013, s’han succeït una sèrie d’intervencions arqueològiques tant a l’interior de l’antic mercat del Born com als carrers circumdants que han posat al descobert una part de la trama urbana de l’antic barri de la Ribera destruït entre els anys 1716 i 1718 per la construcció de la Ciutadella i la seva zona de seguretat . Si s’amplia la zona d’estudi també s’han realitzat importants intervencions al parc de la Ciutadella, al passeig Picasso, al passeig de la Circumval•lació i al carrer Doctor Aiguader, que han donat com a resultat la documentació d’una part important de les defenses de la ciutat de Barcelona tant anteriors com posteriors a la Guerra de Successió.

Les restes trobades al Born i als seus voltants, ens donen una visió molt fidel de la Barcelona de començaments del segle XVIII, així com , de l’evolució d’una de les parts més actives de la ciutat des de la seva urbanització a finals del segle XIII. Observant la distribució interior dels espais es poden distingir unes tipologies de cases molt diferents entre sí, així com la presència de tipus intermedis i construccions no residencials, com ara tallers, tavernes o hostals. Els espais públics documentats mostren una articulació de la ciutat que no va variar en els 400 anys de vida del barri, amb carrers principals per on circulaven les mercaderies i el trànsit de vianants i que connectaven diferents punts del propi barri, com les muralles, el port o la perifèria amb el centre. L’urbanisme dels espais excavats mostra clarament unes zones on es prioritza al màxim la superfície habitable, amb carrers estrets i allargats i altres zones on les dimensions tant de les illes com de les cases és molt superior, arribant en alguns casos, a superfícies de 600 m2 per planta.

1.03 ponència

1 - LA CIUTAT


5 / 162

Noves dades sobre l’abastiment d’aigua potable en pous a la ciutat de Barcelona

(1) ABANS, Serveis Culturals s.l.; (2) HIDROLEM

SALVADÓ, Ivan (1); CHORÉN, Jordi (1); MEROÑO, Daniel (2)

Les intervencions arqueològiques dutes a terme entre els anys 2012 i 2014 als solars de Pl. del Duc de Medinaceli 1-1bis- c/Nou de Sant Francesc 29-31, i Passeig de Colom 9- c/de la Plata 4- c/ de la Mercè 26B, han permès obtenir dades sobre les tècniques de construcció de pous per a l’obtenció d’aigua potable.

Es tracta de vuit estructures de tipus rectangular i circular, excavades a les sorres litorals, que presenten evidències de basaments i encofrats de fusta, així com diversos aparells constructius que semblen indicar diversos moments constructius, compresos entre els segles XIV i XVII.

Es presenta una anàlisi constructiva, complementada amb un estudi hidrogeològic que explica el sistema d’obtenció d’aigua potable.

1.04 comunicació

1 - LA CIUTAT


6 / 162

Intervenció arqueològica a l’exterior de Sant Pau del Camp de Barcelona (Barcelonès)

Arqueòlegs.Cat SL

ACHÓN i CASAS, Oriol

Entre els mesos de març i maig de 2010 es va dur a terme la documentació i reobertura d’una rasa de sanejament realitzada el 2007 sense seguiment arqueològic a l’exterior de l’actual capçalera de Sant Pau del Camp.

La present actuació ha permès establir la seqüència evolutiva d’aquest espai, que es correspon amb els actuals Jardins de Sant Pau del Camp, des del segle VI fins a l’actualitat.

L’obertura d’aquesta rasa va permetre documentar les restes de part d’una necròpolis tardoantiga, les restes d’una estructura absidial d’una església del segle VII anterior a l’actual temple romànic, l’absidiola meridional romànica, les reformes d’aquest absis tardoantic al llarg dels segles XII al XIX, incloent l’aprofitament com a sagristia, i la seva afectació en el procés de restauració del primer terç del segle XX.

Igualment s’han pogut excavar les restes d’altres estructures d’època moderna que formarien part del conjunt monàstic.

Fins a vuit fases evolutives han estat documentades en aquesta intervenció que malgrat la poca superfície excavada han posat en relleu l’existència d’estructures eclesiàstiques anteriors a les romàniques.

1.05 comunicació

1 - LA CIUTAT


7 / 162

La construcció de galeres a la Drassana Reial de Barcelona. Evidències arqueològiques d’una grada de construcció naval a les naus de llevant

MORENO EXPÓSITO, Iñaki; PUJOL i HAMELINK, Marcel

Entre els mesos d'octubre de 2011 i octubre de 2012 es va dur a terme una intervenció arqueològica en el cos principal de les Drassanes de Barcelona que afectava les tres naus nord (popularment dites de llevant) del mateix. Aquesta intervenció, tenia com a objectiu compilar la màxima informació possible derivada del registre arqueològic, per completar així, les dades extretes d'excavacions precedents efectuades a les naus sud (dites de ponent).Els resultats del conjunt d'intervencions, amb estructures i estratigrafia associada a diverses fases constructives, ha permès elaborar un discurs coherent en relació a l'evolució de l'edifici de les Drassanes des del seu origen, a la fi del segle XIII, durant el regnat de Pere II el Gran, fins a mitjan segle XVIII, quan perd definitivament la seva funció de drassana per reconvertir-se en arsenal i mestrança d'artilleria.Aquest escrit, però, farà referència a la troballa d'una grada o escar de construcció de galeres que funcionà al llarg del segle XVII i quedà amortitzat en el context de la Guerra de Successió. L’article farà èmfasi en la ubicació i les característiques morfològiques de la grada i altres estructures relacionades dins l’edifici de la drassana. A banda, es desenvoluparà el procés de construcció d’una galera per tal d’entendre el funcionament de l’estructura.

1.06 comunicació

1 - LA CIUTAT


8 / 162

El Mercat de Sant Antoni: evolució de l’ocupació de l’espai des de mitjan segle XIV fins a inicis del XVII

Codex. Arqueologia i Patrimoni S.C.C.L.

HINOJO GARCÍA, Emiliano

L'excavació arqueològica al solar del Mercat de Sant Antoni ens ha permès documentar una sèrie d’estructures i nivells de cronologies que abasten des d’època romana fins al segle XIX. En el present treball ens centrarem en el període comprès entre mitjan segle XIV i inicis del XVII, moment en què tot aquest territori tenia una clara vocació agrícola, amb l’existència de parcel·les de terra, horts i edificacions o masos que s’articulaven a sengles costats del camí del Llobregat. Aquest últim, d’origen romà, va ser durant segles la via més important d’entrada i sortida de Barcelona, tant de personatges i autoritats oficials com de mercaderies, a causa de la seva ubicació en la ruta cap a l’Aragó.

Tant aquest camí com el proper portal d’entrada a la ciutat, anomenat en un primer moment d’en Cardona o d’en Colom i posteriorment de Sant Antoni, van esdevenir els principals elements dinamitzadors a nivell econòmic i urbanístic d’aquest territori. En aquest sentit, s’ha documentat les estructures d’un edifici que, orientada la seva façana principal vers al camí, presentava unes dimensions considerables i un gran nombre de compartimentacions internes. Segons es dedueix de la cronologia dels estrats que l’amortitzaven, aquest fou enderrocat cap al tercer quart del segle XIV, coincidint amb la construcció del pany de muralla que tancava el que actualment coneixem com el barri del Raval.

Posteriorment, a partir del segle XV i amb més intensitat al llarg del XVI, es detecta una nova estructuració del territori amb la presència de nous edificis i parcel·les de terra ben delimitades, que també es relacionen espacialment i físicament amb els límits estructurals del camí del Llobregat. Cal destacar que a l’interior d’una d’aquestes parcel·les trobem un conjunt d’estructures relacionades amb l’aprofitament de recursos hídrics destinats al proveïment i a les tasques agrícoles, com per exemple una sínia, dipòsits, una gran bassa, canalitzacions, pous…

Finalment, amb la construcció del baluard de Sant Antoni i del seu sistema defensiu més avançat a partir de l’any 1644, aquests edificis i propietats es van expropiar i enderrocar.

1.07 comunicació

1 - LA CIUTAT


9 / 162

Noves dades sobre l’origen i evolució del barri de La Mercè de Barcelona

ABANS, Serveis Culturals s.l.

CHORÉN, Jordi

Les intervencions arqueològiques realitzades als solars de Pl. del Duc de Medinaceli 1-1bis- c/Nou de Sant Francesc 29-31, i Passeig de Colom 9-c/de la Plata4 - c/ de la Mercè 26B, lligades a les recollides amb anterioritat i la informació documental existent, ens permet realitzar una aproximació més detallada a l’evolució urbanística de l’antic barri de la Mercè de Barcelona, i els grans canvis que ha patit aquest sector situat entre la riera de xxx i el Castellum de Regomir des de l’antiguitat tardana a l’actualitat.

Presentarem les noves dades sobre la situació de la línia costanera ja en època romana i el seu aparent abandó més que com a zona de pas i per realitzar activitats marineres de forma puntual, entre els segles V i XII.

Aquest parcial abandó canvia a inicis del segle XIII, moment en el qual trobem les primeres evidències documentals i arqueològiques sobre l’ocupació del sorral per diverses ordes conventuals i una primera expansió urbanística fora del clos de muralla romana a l’entorn del carrer Còdols.

Aquesta primera ocupació urbanística fou parcialment modificada ja a la segona meitat del segle XIII, quant a la classe social destinatària, ja que al llarg del carrer Ample es situaran els casals de les classes benestants de la societat catalana, consolidant-se totalment aquesta transformació al segle XV.

Precisament a partir de mitjans segle XV es bastirà el primer clos de muralla de mar, que s’anirà continuant i reconstruïnt al llarg del mateix segle i del següent.

Possiblement aquesta àrea quedaria afectada pels diversos atacs que patí la ciutat i sobretot pel setge de 1713-1714, a l’entorn de la guerra de successió, tal i com evidencien la reconstrucció i modificació de diversos edificis.

Tanmateix, tot sembla indicar que aquesta zona aniria perdent la seva importància com a lloc residencial benestant, potser degut precisament a les conseqüències de la derrota catalana i el trasllat definitiu del poder a la cort de Madrid.

Així, ja al segle XIX, arran de les mesures desamortitzadores, gran part dels casals i edificis religiosos desapareixen o es transformen pràcticament a la seva totalitat, integrant-se aquesta zona al corrent transformador de la ciutat de mitjans-finals del segle XIX, que amb l’enderrocament de la muralla de mar al 1870 ens aportaria la fesomia actual del barri.

1.08 comunicació

1 - LA CIUTAT


10 / 162

11 / 162

Els precedents romànics a la capella de Santa Àgata. Castells, palaus i casals sobre la muralla de Barcelona (s.X-XIII)

Arqueòleg i historiador. Servei del Patrimoni Arquitectònic. Generalitat de Catalunya. Investigador adscrit al grup de recerca EMAC Romànic i Gòtic de la Universitat de Barcelona

RIU-BARRERA, Eduard

Els treballs de la restauració efectuats fa més de dues dècades a la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major de Barcelona per part del Servei del Patrimoni Arquitectònic del govern català en comportaren un estudi aprofundit i amb ell l’excavació arqueològica del seu subsòl (1). Aquestes recerques forniren una aproximació a la història constructiva del temple gòtic i els seus precedents que, a la vegada, va posar en qüestió la tradicional ubicació en el mateix indret de l’anterior capella palatina que les escriptures raporten d’ençà el segle XII.

Tot i l’aparent pobresa de les preexistències medievals, aquestes són prou per saber que abans de l’entrada del segle XIV el tram de muralla romano-comtal ocupat pel temple havia estat notablement transformat. En concret, el segment comprés entre les torres 13-15 havia estat convertit cap els segles XII-XIII en un bloc edificat a l’alçada del pas de ronda i sustentat per sengles arcades de mig punt disposades entre els cubs de les tres torres. Damunt de les grans arcades i alineada amb la seva cara externa s’aixecava la façana d’aquesta edificació fins el coronament de les torres, és a dir que en alçada assolia un nivell equivalents als dos pisos que les torres tenien d’origen.

Tot això es coneix tant per l’excavació com per l’examen del frontis de la plaça de Ramon Berenguer IV, on es fa evident l’obra d’abans del segle XIV aprofitada per la fàbrica gòtica. La morfologia arquitectònica dels vestigis fan pensar que de l’edificació sostinguda per les arcades dels segles XII-XIII que no es tractava pas d’un temple. Pel que fa els testimonis documentals, aquests informen que al crear la nova capella a principi del segle XIV es va desmantellar una d’anterior dedicada a santa Maria. Ara bé sembla que l’antic temple no ocupava el lloc del que el va succeir, sinó que s’integrava dins alguna les torres d’aquest tram o dels propers. Dels texts sembla entendre’s que la torre on es trobava la capella acollia també en una altra planta el tresor i l’arxiu dinàstic.

Val a dir que la integració de capelles i tresors en torres no fou cosa estranya en els complexos àulics medievals, com tampoc ho fou el fet de dotar els palaus de temples privatius de gran càrrega representativa. En aquest sentit la capella gòtica sembla una primera resposta monumental a la progressió experimentada pel casal barceloní entre el segles XIII-XIV i que va obligar pel que fa a l’aparell reial a reformar el vell palau comtal per adaptar-lo als requeriments de representació propis d’un reialme convertit en hegemònic a la Mediterrània occidental.

La muralla sobre la qual va situar-se la capella era la sorgida de la remodelació del baix imperi i que havia continuat operativa militarment fins molts segles després, com va quedar encara ben palès amb motiu del famós assalt d’Almansor el 985. Per bé que durant gairebé tres segles va continuar essent l'única defensa de la ciutat, la realitat és que en el segle XI la seva sort va començar a canviar i enmig dels procés de feudalització i d’arrencada de l’expansió urbana, va iniciar-se la seva fragmentació i ocupació per residències aristocràtiques. D’abans només es té constància de la presència castells de les seves quatre portes principals, però a partir de llavors a més del palau comtal, s’hi va establir el del bisbe i d’altres grans casals senyorials, laics i eclesiàstics, així com també la casa dels templers. Els vestigis d’aquestes edificacions constitueixen les millors mostres d’arquitectura romànica que disposa la ciutat, tot i la poca atenció arqueològica i històrica que han despertat. A fi de posar en valor la seva entitat monumental i examinar la seva alta significació, tan dels del punt de vista de l’evolució urbana com de l’arquitectura medieval, aquesta contribució proposa d’examinar-los amb detall.

1.09 comunicació

1 - LA CIUTAT


12 / 162

No va ser fins el darrer quart del segle XIII, quan després de diferents tempteigs es va bastir un nou recinte per encloure el gran creixement urbà experimentat des de segles abans i que es trobava faltat de defensa adient. En aquest context, l’antiga muralla que subsistia completament en peu va deixar la funció militar per convertir-se en el de podi on encimbellar i exhibir el domini de les més altes potestats de la ciutat i del Principat. Les modificacions que la fortificació va experimentar entre l’any mil i el segle XIV són una manifestació més de la radical transformació romànica de Barcelona, quan des de la capitalitat d’un modest i excèntric comtat va esdevenir la ciutat rectora d’un gran reialment.

--(1) El projecte del restauració fou redactat pels arquitectes Jordi Casadevall i Alfred. Pastor i va comptar amb uns primers sondejos del qui subscriu (1989), que també va coordinar la posterior excavació extensiva dirigida per Carolina Rovira (1990-1991).

13 / 162

Viure extramurs: evidències arqueològiques al carrer Sotstinent Navarro 12-16 de l’expansió urbana fora les muralles romanes de Barcino

MIRÓ i ALAIX, Carme; RAMOS RUIZ, Jordi

Dins del projecte Pla Barcino del Servei d’Arqueologia de Barcelona, des de novembre de 2012, s’està duent a terme un projecte de recerca, en relació a l’excavació arqueològica a les finques del carrer Sotstinent Navarro 12-16 i Baixada de Caçador 8. Aquest punt coincideix amb la zona d’extramurs de la muralla i les torres romanes 27 i 28.Amb la present comunicació es vol desenvolupar els resultats arqueològics vinculats a les restes d’època medieval relacionades amb la planificació urbanística fora de l’àmbit de la fortificació de la ciutat romana de Barcino. Les restes estructurals arqueològiques localitzades entre els segles VII-X delimiten un espai que s’anà privatitzant i ocupant, on, part de l’hàbitat d’època medieval es recolzà a l’estructura defensiva romana, de gran solidesa. La pèrdua del valor defensiu d’aquesta protecció es feu evident a mitjan del segle XIII amb la construcció d’una nova muralla que sobrepassà els límits de la ciutat romana. Com a conseqüència d’això, es bastí una zona d’hàbitat i conreu en aquesta àrea on ara hi estem intervenint.

1.10 comunicació

1 - LA CIUTAT


14 / 162

Arqueometria i arqueologia de les ceràmiques medievals i modernes de Barcelona: El Projecte Tecnolonial

(1) Museu d’Història de Barcelona. Ajuntament de Barcelona; (2) Cultura Material i Arqueometria UB (ARQUB, GRACPE), Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Universitat de Barcelona; (3) IKERBASQUE - Grupo de Investigación en Patrimonio Construido (GPAC), Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea

BELTRAN DE HEREDIA, Julia (1); BUXEDA i GARRIGÓS, Jaume (2); MADRID i FERNÁNDEZ, Marisol (2); IÑÁÑEZ, Javier G. (3); FERRER, Samantha G. (2); DI FEBO, Roberta (2)

Des de l’any 2009 s’estan duent a terme estudis arqueomètrics i arqueològics per tal de caracteritzar les produccions ceràmiques de Barcelona en el marc del Projecte Tecnolonial (2009-2011) i la segona fase (2013-2015), centrat en la Universitat de Barcelona, però amb la participació d’altres institucions.Aquest projecte parteix de la revisió i estudi arqueològic dels materials ceràmics apareguts en diversos contextos de la ciutat de Barcelona. Fins avui dia, al voltant d’uns 300 individus han estat mostrejats per tal de procedir a la seva caracterització arqueomètrica per fluorescència de raigs X (FRX), difracció de raigs X (DRX), petrografia per microscòpia òptica de làmina prima (OM), microscòpia electrònica de rastreig (MER) i determinació de les propietats mecàniques, tot i que els treballs continuen i el nombre de mostres estudiades està en continu progrés.Els resultats obtinguts fins el present han permès identificar noves produccions, omplir buits sobre altres ja conegudes, perfilar el món de les imitacions i establir més clarament quins materials de fora de Barcelona circulen per la ciutat: produccions policromes, imitacions de taches noires o de beretinno ligur, circulació de contenidors de transports, importacions tunicines, etc. En general, el resultats mostren un panorama molt ric, amb diverses fases evolutives en l’aprovisionament de les matèries primeres i de la tecnologia de producció, que semblen acompanyar els canvis en les estructures productives.

1.12 comunicació

1 - LA CIUTAT


15 / 162

La formació dels sistemes defensius urbans. La Barcelona medieval com a exemple

CUBELES, Albert; PUIG, Ferran

1.13 ponència

1 - LA CIUTAT


16 / 162

La metamorfosi del paisatge urbà: de la ciutat medieval a la moderna

VILLAVERDE REY, Montserrat

Giuseppe Baretti, escriptor italià, descriví a les Lettere familiari; els territoris recorreguts pels països meridionals. A finals d’octubre de 1760 s’hostatjà a Barcelona i visità el barri de Barcelona la Nueva, també anomenat Barceloneta. És un testimoni valuós i de primera mà sobre el paisatge urbà del barri, projectat per enginyers militars, en el qual la uniformitat, la regularitat i l’homogeneïtat en són protagonistes. A recer de la imminent il•lustració; el projecte de barri de nova planta, delimitava tot i cadascun dels elements de l’espai públic i acotava fins i tot els acabats de la nova arquitectura. Una imatge repetitiva i recurrent; absolutament novedosa i directament vinculada a la tradició dels edificis residencials projectats en altres ciutats pels enginyers militars. Allò que fins aquells moment es considerava privat, com les façanes, passava a ser regulat i públic; configurant un nou paisatge urbà. Però la resta de la ciutat no gaudí de normativa específica fins el 1771, amb l’Edicte d’Obreria, i en conseqüència, no es regularen les construccions i intervencions, més enllà dels conflictes fruit del veïnatge i determinades servituds regulades a les Ordinacions d’en Sanctacília (segle XV).

La transformació de la ciutat a través del paisatge urbà, implica entre d’altres qüestions, l’anàlisi entre allò que es considera públic i allò que es considera privat. La metamorfosi del paisatge urbà rau en la naturalesa del carrer i la seva conformació: el carrer com a subsidiari de l’arquitectura o l’arquitectura com a subsidiària del carrer. Un dualitat que transformà d’arrel la imatge de la ciutat.

1.14 ponència

1 - LA CIUTAT


17 / 162

El tram final del Rec Comtal: condicionants i aprofitaments poliorcètics.


FERNÁNDEZ, Antoni; SOBERÓN, Mikel

El tram final del Rec Comtal de la ciutat de Barcelona, definit per l’espai entre el Pla d’en Llull i el mar, presenta un seguit de modificacions i afegits que darreres intervencions arqueològiques han posat de relleu. Entre aquestes, potser la més notòria és el desviament del seu traçat original a partir de 1715, motivat per la construcció de la ciutadella. D’aquesta important reforma s’ha localitzat el punt exacte on es va realitzar el desviament a l’antic mercat del Born, un tram al carrer de la Ribera o ja fora de les antigues muralles, un tram al carrer del Doctor Aiguader. Igualment a partir de la sortida vers el mar del Rec, ja des del segle XVII, s’afegiran un seguint de ramals o derivacions amb un clar component poliorcètic sense obviar altres motivacions més civils. Aquests trams, contínuament reparats i modificats, tindran una llarga durada arribant fins el definitiu enderroc de les muralles, a partir de mitjans segle XIX.A banda de la seva incidència en la trama urbana i en el disseny de les fortificacions, algunes d’aquestes derivacions del Rec Comtal formen contextos arqueològics ambient humit, fet que possibilita la conservació de materials orgànics normalment inèdits.

1.15 comunicació

1 - LA CIUTAT


18 / 162

La fortificació abaluardada a la Barcelona del segle XVII. Resultats preliminars de la intervenció arqueològica al Mercat de Sant Antoni

Codex. Arqueologia i Patrimoni S.C.C.L.

HINOJO GARCÍA, Emiliano

Les intervencions arqueològiques efectuades entre els anys 2007 i 2013 al solar del Mercat de Sant Antoni de Barcelona han permès documentar la dinàmica ocupacional d’un sector de la ciutat força desconegut a nivell arqueològic. En el present treball ens centrarem en l’estudi de les restes del baluard de Sant Antoni, construït a partir de l’any 1644, i del seu sistema defensiu més avançat, com seria el fossat, contraescarpa, camí cobert i glacis.

Les troballes cal contextualitzar-les dins el procés de millora i d’implantació de nous dissenys estructurals de la fortificació de la ciutat iniciat a mitjan segle XVI. L'objectiu que es pretenia assolir era contrarestar l’efecte de l’increment de l'artilleria oferint una menor superfície d'impacte i una absorció eficient dels projectils de canó. Bàsicament aquestes reformes van consistir en l’escapçament de les muralles per reduir-ne la seva alçada i la construcció de noves però més gruixudes, escarpades i amb murs de pedra reblerts de terra. Les torres medievals també es van rebaixar o directament es van enderrocar per donar pas a la construcció d'estructures abaluardades, convertint-se aquestes en el principal element defensiu de la fortificació.

En aquest sentit les primeres actuacions es van centrar bàsicament a la façana marítima, el sector més desprotegit de la ciutat, amb la construcció de la muralla de mar, tancant definitivament el perímetre emmurallat de Barcelona. Al mateix temps es van construir tres baluards: el de llevant, ponent i migdia (o migjorn), aquest últim començat l'any 1527.

Posteriorment, en el marc del conflicte iniciat amb França el 1635 i com a conseqüència de la Guerra dels Segadors (1640-1652), es van reprendre les reformes de la fortificació com una problemàtica de primer ordre a solucionar. Els esforços es van centrar en la construcció de terraplens i nous baluards com el de Sant Antoni, a partir de l’any 1644, o el de Santa Madrona, al 1647. Les obres es van efectuar sota el comandament del Consell de Cent fins a la capitulació del 1652, moment en què aquesta institució va perdre les competències de gestió i manteniment de les fortificacions de la ciutat que van passar a mans de la Corona.

1.16 comunicació

1 - LA CIUTAT


19 / 162

Geologia, arqueologia i restauració. L'anàlisi estratigràfica de morters i l'arqueologia de l'arquitectura: un exemple de col·laboració en la recerca

CETEC-Patrimoni (Centre de Tecnologia per a la Conservació del Patrimoni). Grup d’investigació multidisciplinari, adscrit a l’Institut Químic de Sarrià (IQS) de Barcelona de la Universitat Ramon Llull (URL)GRAPAC (Grup de Recerca Aplicada al Patrimoni Cultural). Grup d’investigació multidisciplinari, adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

GUASCH FERRÉ, Núria; IGLESIAS CAMPOS, Dr. Manuel Àngel; PRADA PÉREZ, Dr. José Luís; ALCAYDE PALANCA, Maria José

Actualment, i tal i com ja apuntaven diversos autors a finals dels anys noranta, l’estratigrafia muraria aplicada a l’estudi del patrimoni arquitectònic s’ha consolidat com una eina imprescindible d’anàlisi per entendre l’evolució de qualsevol construcció i comprendre i documentar les modificacions que ha sofert el monument al llarg del temps. Aquest coneixement s’incrementa significativament si, a banda de l’estudi estratigràfic, s’analitzen els diferents morters emprats en un edifici.

Aquest treball sobre els paraments del Claustre de Sant Pau del Camp s’inclou dins del projecte de conservació-restauració de l’any 2005 i parteix dels estudis històrics d’en Pere Besaran i de l’anàlisi estratigràfica muraria del Dr. Reinald González, recollits al projecte d’intervenció de l’any 2000. La investigació, centrada exclusivament als murs de tancament i les galeries interiors i exteriors del Claustre, va permetre identificar, documentar i confirmar les dades sobre la seva evolució arquitectònica i aportar-ne de noves a partir de la caracterització petrogràfica i quimicomineralògica dels morters constructius llegibles sobre la fàbrica dels seus paraments.

Amb les dades dels estudis historicoestratigràfics i els diversos exàmens visuals in situ es va plantejar la campanya de presa de mostres dels morters. Les múltiples modificacions de l’espai determinaren una selecció de les mostres segons les diferents tipologies de conglomerants (calç aèria, calç hidràulica, morters ràpids, ciment pòrtland) i les diferents funcions (junta, revestiment lliscat, encintat, reposició de volums, etc.).

Així, es van mostrejar: morters de junta entre carreus; morters d’encintat que ressegueixen la junta del carreu; morters d’encintat del paredat; morters de revestiment i lliscat, i morters de reposició de volum de diferents composicions. La majoria dels morters mostrejats eren similars als indicats a l’informe del projecte d’intervenció de l’any 2000, encara que en l’observació visual actual, s’han detectat tipologies diferents.

Al laboratori, l’anàlisi de les mostres va permetre caracteritzar petrogràfica i quimicomineralógicament els morters, interpretar els resultats i establir correlacions amb les dades històrico-estratigràfiques. Cal assenyalar que, el gran nombre de modificacions que ha tingut el claustre durant la seva història i la manca de documentació de les intervencions més recents (finals del XIX – mitjans del XX), va fer que fos necessari repetir algunes de les anàlisis i evitar interpretar les dades erròniament.

Les dades obtingues van permetre aprofundir en la interpretació històrica del conjunt i van documentar les tècniques constructives i decoratives emprades al llarg del temps en aquesta construcció.

1.17 comunicació

1 - LA CIUTAT


20 / 162

Intervenció al carrer d’En Rull, 10-14/ Nou de Sant Francesc, 9-13/ Còdols, 22 Ciutat Vella, Barcelona

NEBOT PICH, Noemí

En aquesta comunicació es presenten els resultats de la intervenció arqueològica duta a terme al carrer d’en Rull, 10-14/Nou de Sant Francesc, 9-13/ Còdols, 22 (Ciutat Vella, Barcelona) entre els mesos de juliol i octubre de 2010 (1). I el mes de febrer del 2011. La intervenció va estar motivada per la construcció d’un edifici de nova planta aprofitant les façanes actuals, que acollirà el nou CEIP Baixeres. Lo interessant d’aquesta intervenció de cara al congrés, és que es tracta d’una intervenció urbana feta mitjançant encepats i riostes (es van realitzar un total de 53 encepats i 23 riostes). Només en la fase duta a terme al febrer del 2011 es va intervindré una petita zona en extensió. Durant la intervenció moltes estructures van quedar afectades d’una o altre manera pel desenvolupament dels treballs. Aquesta també va ser una característica determinant per la documentació, ja que, es tenien que desmuntar els elements del XIX, que en gairebé tots els casos havien afectat de manera molta important les fases anteriors.En aquesta intervenció les condicions tècniques en que es van dur a terme els treballs van condicionar molt la documentació de les restes i les conclusions obtingudes. El buidatge de terres de l’obra es va realitzar seguint un sistema de riostes i encepats, en els punts on ja havien estat fets els pilotatges de les fonamentacions d’una part de l’edifici Això va representar dur a terme una documentació fragmentada sobre una estratigrafia ja fragmentada, com a conseqüència del urbanisme propi d’una gran ciutat i especialment el realitzat durant la segona meitat del segle XIX, quan en aquesta zona de la ciutat es produeix una important remodelació urbanística (2). Aquesta manera de treballar fa que els resultats siguin pobres, en el sentit que moltes de les estructures documentades no han pogut relacionar-se amb d’altres, no poden establir àmbits precisos o cossos d’edificacions. De tota manera ha estat possible establir diferents fases urbanístiques i assignar les diferents estructures a una fase cronològica determinada. Cal dir que aquesta intervenció ha aportat dades molt interessants sobre l’evolució urbanística d’aquesta zona de la ciutat:-cal destacar la documentació d’una fase urbanística que situem en el segle XIV i una continuïtat i transformació d’aquestes estructures durant el segle XV i XVI,-la documentació dels cinc enterraments, que associem amb el funcionament del convent de Sant Francesc, -la documentació de dos forns ceràmics que constaten (segle XVII- XVIII), l’activitat terrissaire de la zona i que ens permeten parlar d’un obrador o de diferents obradors, si més no constata l’activitat d’aquesta zona de la ciutat.Tot i que la primera fase urbanística que documentem en aquesta intervenció correspon al segle XIV, cal tenir en compte la presència a la zona de fases més antigues tot i que nosaltres no hi varem arribar, condicionats per la cota d’afectació del projecte de construcció del CEIP Baixeres.

(1) La direcció arqueològica de la primera fase d’aquesta intervenció la va dur a terme l’arqueòloga Gemma Busqué i Palau veure: Busqué Palau, G., Informe d’afectació d’estructures arqueològiques a la intervenció del carrer d’en Rull, 10-14, carrer Nou de Sant Francesc, 9-13 i carrer dels Còdols, 22 (Districte de Ciutat Vella, Barcelona)(codi MUHBA: 035/10), Mataró, 2010, ÀTICS, S.L.(2) Caballé, F.; González, R., Estudi històrico- arquitectònic i valoració patrimonial de la finca núm. 11-13 del carrer Nou de Sant Francesc de Barcelona, Barcelona, 2006, Veclus, S.L.Caballé, F.; González, R., Estudi històrico- arquitectònic i valoració patrimonial de les finques núm. 9 del carrer Nou de Sant Francesc i núms. 10, 12 i 14 del carrer d’en Rull de Barcelona, Barcelona, 2006, Veclus, S.L.

1.18 comunicació

1 - LA CIUTAT


21 / 162

La fàbrica de sabó de la família Permanyer (carrer Estruc 6, Barcelona)

MUÑOZ, Vanessa

En el marc de la intervenció arqueològica efectuada l’any 2013, a les finques del núm. 13 del carrer Comtal, Estruc, 4-6 i de les Moles, 3 de Barcelonas’han localitzat unes estructures pre-industrials datades al segle XVIII en un estat de conservació excepcional, ubicades concretament al carrer Estruc 6. Les estructures estan formades per dos fogons i un gran espai soterrat que funcionaria com a zona de treball.

Els fogons mesuren aproximadament 1,80 metres de diàmetre i 2,80 metres de fondària, i es troben situats al fons de la finca, un a tocar de l’altre i es conserven pràcticament íntegres. La zona de treball es troba a la part davantera dels forns, des de la que s’observen perfectament les boques dels fogons enmarcades en carreus de granit. Aquest espai mesura aproximadament 15 metres quadrats i, al igual que els fogons, es troba a 2,8 metres de fondària. S’accedeix a l’interior a través d’unes escales de pedra situades a la banda esquerra. Presenta al seu interior dipòsits d’emmagatzematge de líquids que presenten fosses i canalitzacions que les intercomuniquen. L’espai originalemnt estava cobert per dues voltes de totxo, de les que, en algun punt, es conserva l’arrencament. Les restes es troben en molt bon estat de conservació, ja que van ser amortitzades en un mateix moment amb el material constructiu resultant de desmuntar els forns i les voltes de la zona de treball.

La família Permanyer, porpietaria de la saboneria, es dedicà a la producció de sabó dur i tou des de principis del segle XVIII. Segurament la fàbrica va ser desmuntada a finals del segle XVIII principis del segle XIX, moment en el que els documents ens parlen d’una reforma profuda de l’edifici. El motiu de l’enderroc està relacionat segurament amb un canvi de la legislació sobre la industria sabonera a dins de la ciutat de Barcelona, promoguda per l’Ajuntament, i que obligava als saboner a traslladar les seves fàbriques a les afores de la ciutat.

1.19 comunicació

1 - LA CIUTAT


22 / 162

L'horitzó ceràmic del segle XVIII a Barcelona: produccions locals i importacions

Museu d’Història de Barcelona

BELTRÁN DE HEREDIA, Julia; MIRÓ, Núria

Les produccions ceràmiques del segle XVIII, no han estat massa presents als estudis tipològics. Aquest període era –fins fa quatre dies- una etapa massa moderna. Els referents ceràmics es diluïen i es passava per sobre d’una manera ràpida.Però la situació ha començat a canviar. En aquest moment hi ha dades per plantejar l’horitzó que caracteritza aquest segle. Actualment podem parlar de les produccions ligurs, que arribaven a Barcelona, com l’anomenada de taches noires o la producció policroma d’ucelli e prezzemolo, encara poc conegudes. Però també de les produccions locals que es feien en una gran diversitat de tallers a la ciutat de Barcelona i el seu entorn.Podem dir que a tota Europa es mantenia la tendència “d’imitar per sobreviure” i Barcelona no era una excepció. Es feien imitacions de taches noires, les conegudes com a “plats de dol”, apel·latiu aplicat des d’un punt de vista més costumista que no pas arqueològic i que a més a més no s’ajusta a la realitat de la producció: una corrent estètica que venia d’Itàlia i que va ser imitada a tot arreu. A Barcelona també es va fer una versió més lliure, taches noires amb groc i paral·lelament una producció amb un vidrat monocrom en marró/melat i una decoració exclusivament en groc, a partir de línies, traços ondulats i puntejats.També les produccions policromes, que jugaven amb groc, verd, marró i unes decoracions a vegades molt barroques, a voltes ràpides i de pinzellades difuses. Unes produccions que mantenien les línies estètiques de l’època que podem veure a altres llocs, com a França: la taula de cada dia s’omplia de color.

1.20 comunicació

1 - LA CIUTAT


23 / 162

Noves aportacions sobre el creixement urbà de la Tàrrega medieval

COLET MARCÉ, Anna; GARCIA BIOSCA, Joan E.; SAUA i BRIANSÓ, Oriol

Aquest treball fa una revisió del coneixement de l’urbanisme de la Tàrrega dels segles XI al XV a partir de les noves dades aportades per les intervencions arqueològiques dutes a terme a Tàrrega en els darrers 20 anys.

A partir del nucli primitiu que constitueix el castell de Tàrrega entre la segona meitat del segle XI i el segle XII Tàrrega creix cap als vessants est i nord del turó del castell. Al segle XIII la vila ja depassa el límit que constitueix el carrer Urgell, el carrer Major i la plaça Major. El segle XIV es consolida l’urbanisme i el perímetre defensiu de la vila que romandrà amb poques alteracions durant la resta de l’edat mitjana i gran part de l’època moderna.

Les excavacions realitzades al castell, al convent dels Framenors, raval de Sant Agustí, pont gòtic de l’Onadara, adoberia del Molí del Codina, portal de sant Antoni, call, carrer del Pou del Gel i plaça Major, aporten precisions sobre aquest creixement urbanístic que ens permeten ampliar el coneixement que fins al moment teníem en base a les fonts documentals i a l’anàlisi interpretatiu de les traces de l’urbanisme medieval que es fan evidents dins de la Tàrrega actual.

1.21 ponència

1 - LA CIUTAT


24 / 162

La conservació del jaciment del Born: de les obres a la visita pública

FONT, Lidia; BORT, Eugènia

En el marc de la celebració del V Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya, que dedica el tema monogràfic a la ciutat, el jaciment del Born és una referència obligada. El Born és una de les excavacions més importants que s’ha fet en els darrers anys a Barcelona i suposa una aportació significativa al coneixement sobre la planificació, desenvolupament i història de la ciutat de Barcelona tal i com es fa palès en algunes de les contribucions incloses en aquest congrés

En aquesta ponència, però, proposem una aproximació des d’una altra òptica i es planteja analitzar l’evolució física del jaciment, i les conseqüències i repercussió derivades d’haver-ne reclamat i, finalment atorgat, la condició de bé patrimonial a preservar. Així doncs, resseguirem el procés i algunes de les actuacions realitzades des del moment de la excavació fins arribar al moment de l’obertura a la seva visita pública per fer-ne algunes valoracions.

El punt d’inflexió per al futur del Born es produeix quan es decideix de conservar-lo i es declarat com a BCIN. Aquest fet provoca que deixi de ser objecte, únicament, de recerca científica que inexorablement és destruït pel propi procés d’ excavació per passar a ser un bé a preservar el més intacte possible. D’aquesta manera es transforma substancialment el paper que fins llavors jugaven l’arqueòleg i el restaurador que han de re-dissenyar la seva estratègia per tal d’adaptar-la a una nova missió: la tutela i conservació “in situ”.

A partir d’aquest moment entren en joc molts altres agents: arquitectes, enginyeria civil, empresa constructora, historiadors, polítics, museògrafs que contribueixen a l’execució d’un important projecte de ciutat. L’abast de l’obra s’amplia i no només es parla del patrimoni : mercat i jaciment, sinó de la generació d’un centre cultural.

La confluència de diversos objectius en un únic projecte no han estat fàcils de mantenir en l’adequat equilibri. El pes del patrimoni arqueològic sovint s’ha vist ofegat per la magnitud de la rehabilitació del mercat o pel disseny dels usos i característiques del nou centre. Malgrat tot, la figura del restaurador juntament amb la de l’arqueòleg han estat les úniques presents de manera permanent al llarg dels 10 anys de durada de tot el procés.

En aquest sentit i des de la vessant de la restauració s’ha fet una tasca que no s’aconsegueix molt habitualment en aquesta mena de propostes:

S’ha tingut l’oportunitat d’analitzar i conèixer l’estat del jaciment i la incidència del seu entorn, valorar els possibles efectes del procés d’obra civil tot dissenyant les mesures de protecció adequades, pensar una correcta estratègia de tractament que preservi el caràcter històric i estètic del lloc, preveure quin ús i quina intensitat d’ús pot admetre el jaciment definint les mesures per mitigar l’ impacte d’aquest ús o fer propostes de tractament per ajudar a fer entendre millor el jaciment.

Després, un cop ha entrat en funcionament el nou centre, la tasca continua, cal assegurar el manteniment, control i monitoratge de la restauració i de la resposta del jaciment a l’ ús públic, una obligació aquesta que requereix destinar-hi anualment un pressupost.

1.22 ponència

1 - LA CIUTAT


25 / 162

26 / 162

Pobles, viles i ciutats a la Catalunya Nova entre la marca del Gaià i el territori de Siurana. La configuració urbana d'unes terres conquerides

Ajuntament de Tarragona

MENCHON BES, Joan

Centrarem la nostra aportació al Congrés de l’ACRAM a fer una aproximació a la gènesi d’una sèrie de pobles, viles i ciutats de la Catalunya Nova al Camp de Tarragona, Conca de Barberà i Priorat.Ens trobem amb un territori que al segle X queda enmig de dues realitats polítiques. Per una banda la consolidació de l’anomenada frontera del Gaià, com a límit meridional dels comtats feudals, des del Castell de Tamarit fins Santa Coloma (per donar uns límits relacionats amb el context espacial de referencia), i per altra, el districte del hisn de Xibrana (Siurana) com a punta de llança de madina Turtusha i frontera septentrional o extrema d’Alandalús. Enmig resta una vasta zona agrícola que formava originàriament el "territorium" més proper de la ciutat romana de Tàrraco, amb les actuals comarques que conformen el Camp de Tarragona i la Conca de Barberà. En canvi el Priorat, l’hem de veure estretament vinculat amb el territori de Turtusha.La fixació de la frontera cap a l’any 1000 comporta la cristal·lització d’una xarxa castral que conforma un urbanisme de pobles i llogarrets en punts alts, encimbellats i presidits pels binomis església Castell. En alguns casos de datació ara discutida, com seria Santa Perpètua de Gaià, aquesta configuració tampoc és gaire diferent. Es generen nuclis de població encimbellats al redòs de castells, alguns de força interessants per la seva ubicació i característiques com seria per exemple Tamarit. La concentració de poblament en quadres, com seria Sant Pere de Sabella, organitzen espais humans prou interessants també amb torre i esglesiola. O com podria ser també Puigperdiguers, ara l’ermita de la Pobla de Montornés.En aquests temps tenim també la gènesi de poblacions importants com Santa Coloma de Queralt en un nus de comunicacions important entre les planes de l’interior, la costa pel riu Gaià, i la Conca. La població es genera a partir de diferents focus urbans associats a espais de poder. En el mateix context de conquesta tindríem també l’Espluga de Francolí, separada jurídicament en Espluga Jussana i Sobirana, realitat que no s’acaba de traduir del tot en l’estructura urbana del nucli original del poble, potser massa influenciats per la idea de voler veure 2 castells on només n’hi ha un, porten a pensar en la continuïtat del poblament des del món antic, ara bé, amb uns patrons molt diferents respecte al món antic i al post-conquesta. Establiments com Castellfollit (boscos de Poblet) apunten a una realitat nova i interessant, l’explotació minera, i en un altre extrems, la Brufaganya i el Montsant evoquen el mon eremita si és que no amaguen un poblament més complex.Quant al poblament andalusí en aquest període, poca cosa es pot dir, potser per la manca d’estudis en profunditat. Ara bé, la troballa de materials de l’antiguitat tardana i àdhuc islàmics en algunes vil·les de la Conca de Barberà Siurana ens ofereix la imatge d’un hisn en un veritable niu d’àguiles, amb un poblament associat que és deportat després de la conquesta (1153-1154) i s’hi estableix una població de bell nou. Albarca seria un altre punt interessant. La Morera, El Lloar, Gratallops són nuclis d’arrel islàmica que es transformen després de la conquesta, com també Falset, amb un Castell sobre el lloc d’una alqueria que genera una població feudal de nova planta. En canvi a Marçà, de la vil·la romana de Can Montagut, a la plana, es passa a ocupar la Miloquera, com exemple de hisn sobre establiment prehistòric, i després nucli feudal. Temps després tornarà al pla.En aquest sentit caldria veure quines traces de poblament i organització urbana podria haver, si en va haver en els pobles als límits del territori de Xibrana: Aleixar, Almoster, Alforja, les Borges, Riudoms, Alcover, la Selva o La Riba (els 2 darrers amb sengles barris de nom la Ràpita).L’empresa de recuperar la ciutat de Tarragona amb l’objectiu polític de restaurar la seu episcopal metropolitana es topa amb les dimensions de la vella capital imperial i "civitas christiana" dels temps visigòtics. El cert és que el primer intent de 1091 no va reeixir, però tal vegada ja va deixar un cert poblament prop al castell del bisbe de Vic (Antiga Audiència), amb una sèrie d’illes de cases al Pla de Sant Miquel i l’església de Sant Salvador del Corral a l’antic circ romà. La possessió de la ciutat per l’arquebisbe i la

2.01 ponència

1 - LA CIUTAT


27 / 162

comunitat de canonges, i Robert d’Aguiló, configuren un urbanisme multifocal i a un temps ortogonal molt marcat per la preexistència de les restes de l’episcopi visigòtic i a un temps de les construccions del Concili Provincial. Un altre element significatiu és la recuperació d’espais de culte visigòtics però amb noves advocacions pròpies del segle XII.L’estrucuració ortogonal del centre urbà de Tarragona, visible especialment al lloc de l’antiga plaça de Representació del Concili no és pas un fet aïllat. Veiem com poblacions de nova planta del territori, sigui per iniciativa del poder eclesiàstic, però també comtal, adopten aquesta estructura ortogonal de vegades combinada amb una generació multifocal: La Selva, Alcover, Cambrils, Reus, Sarral, Falset… També es veu el naixement de nuclis de poblament en espais antigament ocupats per vil·les romanes o en punts de creuament dels grans cadastres romans. Un cas interessant és el dels Montgons, prop de Tarragona i Reus, o el de Centcelles. També s’observen trasllats dels nuclis originals de poblament a llocs amb un sentit de control més estratègic, especialment vinculats al pas de les antigues vies romanes de costa (via Augusta) o cap a l’interior. Serien els casos de Cambrils, Constantí, Torredembarra, Sarral o Montblanc.

28 / 162

Noves dades sobre la muralla de Tarragona a l’antiguitat tardana i època medieval

BRU VIRGILI, Marta; FABREGAT, Reis; IGUANZO, Dolores; MENCHON, Joan

La restauració de la muralla romana de Tarragona en els darrers anys ha proporcionat noves dades sobre l’evolució d’aquest monument a l’antiguitat tardana i època medieval. Es tracta de les intervencions a la Porta del Socors, Baixada del Roser, Hort de l’Arquebiste i col·legi Lestonnac.Es documenten refaccions a l’antiguitat tardana, l’ocupació de l’interior de la muralla en època medieval i moderna, la construcció de frisos de merlets de tàpia dels segles XII-XIII o reforços i reparacions d’època moderna, amb el regruixat dels paraments romans i medievals o fins i tot la reconstrucció gairebé a fundamentis de panys sencers de muralla.

2.02 comunicació

1 - LA CIUTAT


29 / 162

El carrer Enrajolat de Tarragona (Tarragonès). Del "visorum" romà a les fases medievals (s. XII – XV)

(1) Universitat Rovira i Virgili; (2) Ajuntament de Tarragona – ICAC; (3) Àbsis Patrimoni Cultural; (4) Universitat Autònoma de Barcelona

NAVARRO JUST, Sergi; VILÀ LLORACH, Jordi (1); TEIXELL NAVARRO, Imma (2); VILALTA RIBÉ, Enric (3); KIRCHNER GRANELL, Helena (4)

La intervenció arqueològica executada al carrer Enrajolat de Tarragona (Tarragonès), entre els anys 2011 i 2012, ha proporcionat una seqüència estratigràfica i cronològica que s’inicia en època flàvia, alçant-se el "visorum" del circ romà, i finalitza en l’època moderna i contemporània amb l’ús d’aquest espai com a carrer fossilitzat en la trama urbana. L’objectiu de la comunicació és presentar les novetats referents al circ romà de Tarraco en època medieval i moderna, podent confirmar com durant els períodes alt i baixmedieval el tram de l’antic visorum del circ, corresponent al carrer Enrajolat, quedarà fixat com espai de circulació.D’aquesta manera, s’observa una amortització del visorum durant l’època baiximperial, fins a la creació d’una zona de circulació entre els segles XII i XIII. Posteriorment, a partir de la segona meitat del segle XIV i el segle XV l’espai es veurà afectat per noves reformes i pavimentacions. Finalment, ja en època moderna, es construiran diversos sistemes de desguàs al llarg del carrer Enrajolat, i es produirà la fixació com a espai de trànsit fins als nostres dies.El volum de materials documentats en la intervenció, descriuen uns horitzons ben documentats i amb una gran profusió de recipients i serveis. Entre aquests es destaca la presència d’importacions andalusines, que abasten els segles XI al XIII. Es tracta de produccions en corda seca parcial, safes melades amb manganès, tenalles decorades, així com també llànties lobulades de clar estil andalusí.

2.03 comunicació

1 - LA CIUTAT


30 / 162

El circuit murat baixmedieval de L’Arboç

MORERA CAMPRUBÍ, Jordi

Aquest article es deriva de l’actuació arqueològica que es realitzà al sector de llevant de l’església de Sant Julià de l’Arboç, entre agost i desembre de 2010, en el marc de les obres de remodelació de la Plaça de la Badalota. A partir dels resultats de l’excavació arqueològica i del posterior estudi de paraments realitzat, va ser possible localitzar i documentar un tram de la muralla medieval de l’Arboç, un dels seus portals i també el fossat que el circumval·laria. Aquestes dades, juntament amb un petit tram de muralla que s’havia descobert en el mateix any en un altre sector, van fer possible poder plantejar una hipòtesi sobre la caracterització del sistema defensiu de L’Arboç en l’etapa baixmedieval. L’estudi fou dirigit pel sotassignant i executat per l’empresa Arqueociència SCSL.

2.04 comunicació

1 - LA CIUTAT


31 / 162

De Turtusa a Tortosa. La ciutat abans i després de la conquesta catalana (1148)

KIRCHNER, Helena; VIRGILI, Antoni

La ciutat de Turtusa, la més septentrional de la marca superior de l’est d’al-Andalus a la costa, fou conquerida per les tropes de Ramon Berenguer IV i del Comú de Gènova el darrer dia de l’any 1148. La present ponència és un estat de la qüestió sobre la ciutat andalusina i les transformacions de què fou objecte arran de la conquesta feudal, a nivell morfològic, estructural i social.Aquest exercici requereix recollir i processar les informacions i referències contingudes en les fonts escrites àrabs i llatines, i les procedents de les nombroses actuacions arqueològiques que han tingut lloc en l’àmbit urbà i rural en els darrers anys. A les fonts àrabs, especialment de caràcter geogràfic i històric, s’hi ha d’afegir la voluminosa documentació llatina dels repertoris documentals dels principals senyorius feudals que es van implantar a la regió, en especial, la catedral de Tortosa i la comanda del Temple de Tortosa, així com, en menor mesura, els monestirs cistercencs de Santes Creus i Poblet. Aquesta documentació, redactada en un interval molt immediat a la conquesta (segona meitat del segle XII), aporta referències sobre la ciutat que van trobar els conqueridors, i també sobre les transformacions urbanístiques que va suposar adaptar-la a les seves necessitats, a la recepció progressiva de colons originaris de diverses regions de Catalunya, l’Aragó, la Llombardia i Occitània, i a l’adequació de burgs segregats destinats a les minories ètnico-religioses d’andalusins i jueus. Les intervencions arqueològiques dels darrers anys han generat un destacat registre material, arquitectònic, ceràmic i numismàtic, encara en procés d’estudi en la seva major part. Tot aquest cabal d’informació, textual i material és nou en gran part i ha de ser necessàriament contrastat amb la finalitat d’identificar i localitzar els diversos components urbans (fortificacions, banys, forns, hospitals, centres de culte i de poder, fossars, mercats), així com reconstruir la morfologia i estructura urbanes.Tanmateix, la ciutat és, sobretot, l’àmbit d’una comunitat humana que estableix estrets vincles amb el seu entorn més immediat amb la finalitat de proveir-se de recursos i assegurar-ne l’abastament a canvi de l’oferta de béns i serveis. L’estudi d’una ciutat no es pot fer, doncs, al marge dels espais de conreu. Es posaran en relleu els espais agraris adjacents a la ciutat, com l’horta de Pimpí, al nord (anomenada així a mitjan segle XII), i el prat, al sud, destinat de manera preferent a activitats ramaderes. Altres inputs requerien establir vincles amb centres urbans més llunyans, la qual cosa exigia disposar d’una xarxa de comunicacions i infraestructures en l’àmbit terrestre, marítim i fluvial. La ponència posarà l’èmfasi en la ciutat de Tortosa com a nus de camins en la via Barcelona – Tarragona – València, alhora que dues vies paral·leles al riu, una a cada riba, comunicaven els diferents assentaments riberencs amb el litoral i s’enllaçaven enfront mateix de la ciutat, mitjançant pas de barca, o amb el pont de barques, documentat ja a partir del segle XIII. Hi havia altres passos de barca, un a Benifallet, i probablement, un altre a Amposta. El port de Tortosa, marítim i fluvial alhora, va tenir una intensa activitat al llarg de tota l’edat mitjana; en època califal fou dotat d’unes drassanes, i mantenia contactes regulars amb les localitats de la vall de l’Ebre i amb els principals ports de la Mediterrània.

2.05 ponència

1 - LA CIUTAT


32 / 162

33 / 162

Girona a l’edat mitjana. Un model paradigmàtic de ciutat entre el segle VIII i el XV

NOLLA, J.M.

1. IntroduccióS’analitza la situació actual dels estudis sobre la forma urbana de la ciutat i es proporciona al lector, de manera exhaustiva, tota la bibliografia existent sobre el tema i, a continuació, es defineixen les línies mestres del creixement urbà a partir dels impulsos principals.

2. L’evolució urbanísticaAquest segon apartat fa un recorregut diacrònic de l’expansió de la ciutat des d’època tardoantiga fins als inicis del segle XV.2.1. Girona carolíngia (785-1000)Aquest capítol descriu les característiques de la ciutat en aquells dos segles i escaig, fent especial incidència en la construcció de les noves muralles urbanes que significaren, també, el primer eixample de l’àrea urbana. En aquells anys, amb la construcció de la Seu de Santa Maria, es procedí a fer entrar el conjunt episcopal dins del clos murat. Les comunitats cristiana i jueva vivien aleshores barrejades. 2.2. L’època comtal (segles XI i XII)La nova situació política va permetre expandir-se més enllà del clos emmurallat, devers els burg del Sant Feliu i de Sant Pere, cap al nord, i un xic més tard, cap a migdia (Areny i Cap de l’Areny). Un conjunt d’obres de tipus religiós, simultànies (catedral, canònica, Sant Daniel, Sant Martí, Santa Eulàlia, Santa Susanna), posen de manifest l’enorme riquesa de les classes dirigents i un creixement demogràfic lligat a la necessitat de molta mà d’obra. 2.3. La gran expansió del segle XIIIL’empenta accelerada d’aquell procés significà la consolidació dels burgs i barris en procés d’ocupació (Sant Feliu, Sant Pere, Santa Eulàlia Sacosta, al nord, i Areny, Cap de l’Areny i Vilanova, a migdia) i, finalment, la necessitat d’utilitzar les terres d’horta situades a la riba esquerra del riu Onyar, al Mercadal, Fontanilles i Cuguçacs. Els espais agrícoles explotats amb intensitat i eficàcia continuaven existint més enllà de l’àrea urbana, cap al pla. 2.4. Els últims anys de la gran eufòria i inicis de la crisi. Les noves muralles (segle XIV)Malgrat la gravetat dels fets bèl•lics de 1285, la dinàmica expansiva es va refer de seguida. La primera meitat d’aquella centúria marca el moment més intens d’establiments arreu de l’espai urbà. És interessant fer notar que l’impacte de la Pesta Negra no es notà fins uns quants anys més tard. El darrer terç de la centúria queda marcat per la construcció de les noves muralles urbanes que havien de protegir els nous barris de la ciutat. Malgrat la crisi i les infinites dificultats, vers el 1400 l’obra era acabada. 2.5. El segle XV. Ploure sobre mullatDes d’aquell moment, els nous murs defineixen amb contundència l’espai urbà. Algunes grans construccions que van quedar fora (convent del Carme, de Santa Clara o hospital Nou), acabarien per ser enderrocades i traslladades, al segle XVII, dins del clos murat. Els terratrèmols i la guerra civil accentuaren les dificultats que podem resseguir documentalment i arqueològicament. Tots els burgs i barris en van patir les conseqüències però l’efecte fou especialment sever al Mercadal, el més nou i menys consolidat. L’«Estima» de 1535, posa de manifest una certa recuperació després d’un segle i mig de pèrdues i dificultats.

3. Aspectes de detallAquest tercer apartat es dedica a analitzar monogràficament diverses qüestions relacionades amb la forma de la ciutat al llarg d’un xic més de set-cents anys i que hem preferit tractar independentment. 3.1. Institucions religiosesEs presenten els diferents temples que han existit al llarg d’aquests segles, l’estructura parroquial i la seva evolució, l’aparició dels diferents cenobis, la seva situació i importància.3.2. Cementiris

2.06 ponència

1 - LA CIUTAT


34 / 162

Des d’aquest punt de vista, la ciutat té una personalitat notable que la fa diferent de moltes altres. Intra muros de la Força Vella, el clos antic, només podem parlar del cementiri de la Seu que no és anterior a mitjan segle X i d’una importància molt relativa. Els grans cementiris es disposaren a redós de Sant Feliu, de Sant Martí Sacosta, Santa Susanna del Mercadal, dels cenobis, dels convents o dels hospitals.3.3. Hospicis i hospitalsConeixem bé, des de finals del segle X, la gènesi i la localització d’aquestes institucions piadoses, la importància de les quals convé posar de manifest. De vegades van acabar generant petites barriades. Algunes encara existeixen.3.4. La gestió de l’aiguaÉs un aspecte d’importància cabdal que també coneixem força bé. Pous, cisternes, aqüeductes, servien per solucionar el problema de l’aigua per consumir. Des del segle XII, les dades documentals i arqueològiques permeten observar una certa preocupació, un interès per la gestió de les aigües pluvials. Ben aviat s’exigí tenir-ne cura a l’hora de construir cases, voltes o taules. En una ciutat de rius, els ponts, de fusta o de pedra, esdevenien una necessitat absoluta. 3.5. Edificis residencialsAquests darrers anys ha estat possible conèixer amb cert detall diverses domus urbanes de tipus senyorial en diversos sectors de la ciutat, en ocasions amb vestigis notabilíssim d’èpoques reculades. Ha estat possible, també, atribuir alguns d’aquells casals a famílies determinades. Són construccions que segueixen models ben coneguts però que de vegades mostren solucions personals i atípiques. Assenyalem la identificació d’unes quantes domus dotades de torre. Cabdal ha estat el reconeixement de cases menestrals a partir de l’excavació del carrer de Savaneres, al barri del Mercadal, que permet observar com eren les cases més modestes i, no cal dir, més nombroses.3.6. Disposicions tècniquesInsistim en aspectes propis de la construcció a Girona fent menció especial de les voltes obrades sobre alguns carrers, moltes de les quals s’han conservat. 3.7. Cura generalA la baixa edat mitjana les autoritats exercien cert control sobre la ubicació d’algunes activitats que es podien considerar poc adequades o senzillament perilloses, tot fixant unes àrees determinades on podien desenvolupar-se i unes altres on era prohibit.

35 / 162

La formació d'una medina islàmica en l'extrem oriental d'al-Tagr al-Aˁlà. Urbanisme i obres públiques a la ciutat de Ṭurṭūša fins la conquesta cristiana

NEGRE PÉREZ, Joan

L'actual estat de la qüestió sobre el fenomen urbà a la ciutat de Ṭurṭūša és relativament limitat, degut principalment a la manca de treballs de síntesi on es coordinin les cada vegada més abundants dades d'intervencions arqueològiques en el subsòl de la ciutat. Les limitacions a l'expansió d'aquest emplaçament que suposen el Riu Ebre, a l'oest, i la Serra del Boix, a l'est, no han ajudat tampoc a facilitar la lectura d'una estratigrafia amb superposicions notables. No obstant això, cal destacar alguns intents previs d'abordar aquesta problemàtica de forma particular (Bea et alii, 2011) o global (Garcia-Biosca et alii, 1998). La enorme tasca de catalogació i inventari duta a terme pels dos grans museus de l'àrea, el de Tortosa i el de les Terres de l'Ebre, ha permès acumular, però, una gran quantitat d'informacions arqueològiques amb les que plantejar una nova proposta per a l'evolució urbana d'aquesta ciutat durant el període andalusí. En aquesta comunicació, per tant, pretenem mostrar aquest procés a partir de les dades documentals i d'un ampli registre arqueològic força descontextualitzat, que en molts casos planteja greus problemes a l'hora d'establir-ne la seva procedència. Fixarem la nostra atenció principalment en les transformacions observables a les obres públiques de la ciutat, és a dir, aquelles bastides per l'autoritat urbana amb la finalitat de garantir el conjunt de serveis necessaris per al seu funcionament com a principal centre territorial de l'entorn. No es tracta en cap cas únicament d'una revisió historiogràfica de les diverses propostes plantejades amb anterioritat, sinó que es plantejaran noves hipòtesis de treball i es revisaran altres d'antigues que havien estat abandonades amb el temps. Qüestions com ara la ubicació de les drassanes de la ciutat, la identificació de possibles restes de la mesquita aljama fins ara desapercebudes o l'existència d'uns banys decorats amb guixeries importades des de Madīnat al-Zahrāˀ centraran la nostra atenció. Aquesta proposta de comunicació es basa en un projecte de recerca més ampli que durant els darrers anys (2008-2013) ha permès la realització de diverses campanyes intensives de prospecció arqueològica i la revisió exhaustiva dels materials dipositats als museus del territori. Tot combinant aquestes fonts amb les provinents dels documents escrits, finalment s'ha pogut presentar un ampli treball de recerca en forma de tesi doctoral entorn al procés d'Islamització al territori de Ṭurṭūša (Negre, 2013).

BIBLIOGRAFIABea, David; Diloli, Jordi; Ferré, Ramon; González, Aleix; Vilà, Jordi; Kirchner, Helena i Virgili, Antoni (2011): "L'urbanisme del suburbi meridional de la ciutat de Tortosa en època medieval (segles XI-XIV). La intervenció arqueològica al Carrer Montcada de Tortosa (Baix Ebre)". Actes del IV Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Tarragona: Ajuntament de Tarragona/ACRAM, pàgs. 327-334Garcia-Biosca, Joan Eusebi; Giralt, Josep; Loriente, Ana i Martínez, Joan (1998): "La gènesi dels espais urbans andalusins (segles VIII-X). Tortosa, Lleida i Balaguer". L'Islam i Catalunya. Barcelona: Institut Català de la Mediterrània, pàgs. 137-165Negre, Joan (2013): De Dertosa a Ṭurṭūša. L'extrem oriental d'al-Tagr al-Aˁlà en el context del procés d'islamització d'al-Andalus. Tesi Doctoral: Universitat Autònoma de Barcelona. Consulta on-line: http://www.tdx.cat/handle/10803/116319

2.07 comunicació

1 - LA CIUTAT


36 / 162

L’urbanisme andalusí a Tûrtuxa: noves dades arqueològiques. La intervenció arqueològica del carrer de la Mercè de Tortosa (Baix Ebre)

(1) Grup de Recerca Seminari de Protohistòria i Arqueologia (GRESEPIA), Universitat Rovira i Virgili; (2) Universitat Autònoma de Barcelona

FERRÉ ANGUIX, Ramon; NAVARRO JUST, Sergi; VILÀ LLORACH, Jordi; DILOLI FONS, Jordi (1); KIRCHER GRANELL, Helena (2)

La investigació arqueològica de la ciutat andalusina de Tûrtuxa ha proporcionat, durant els darrers anys, un important volum de resultats envers l’urbanisme i l’ordenació interna de la ciutat. Fruit dels treballs realitzats pel Seminari de Protohistòria i Arqueologia (GRESEPIA) de la Universitat Rovira i Virgili, en el casc antic de la ciutat de Tortosa. L’objectiu d’aquesta comunicació és presentar l’estudi dels espais urbans andalusins documentats en el carrer de la Mercè, a partir de les intervencions realitzades entre els anys 2009 i 2010, i que es situen entorn dels segles XI i XII. Aquestes, han aportat nous resultats arqueològics per entendre la distribució de la ciutat andalusina, en el sector meridional de la ciutat, delimitat topogràficament pel Turó de la Suda i el barranc del Rastre.Els espais documentats, responen a dues cases diferenciades on s’hi destaca la presència d’un pati central, a l’entorn del qual s’hi ubiquen: una cuina, una latrina, dipòsits i diferents sales. Una de les quals, presenta una doble porta amb pilar central. Així mateix, els àmbits es troben pavimentats amb morter de calç i amb murs revestits d’estuc blanc, juntament amb sistemes de drenatge i sanejament intern. Tots aquests elements fan que poguem parlar d’edificis amb una certa entitat, i dedicats a vivenda, dins el conjunt de l’urbanisme andalusí de la ciutat de Tortosa.

2.08 comunicació

1 - LA CIUTAT


37 / 162

“Enfortir la sglésia d’Urgell per restaurar lo poble”: la Seu d'Urgell, l'evolució d'una ciutat pirinenca en època medieval i moderna

Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell

GASCÓN CHOPO, Carles; OBIOLS PEREARNAU, Lluís

La ciutat de la Seu d’Urgell, capital de la major demarcació diocesana de Catalunya des de temps força endarrerits, ha estat durant segles el centre urbà de referència per una àmplia àrea del Pirineu. La manca d’intervencions arqueològiques sistemàtiques i de gran abast i la limitació dels estudis històrics sobre l’evolució urbana de la ciutat, però, no permeten apreciar correctament la importància que la ciutat va tenir en el seu context geogràfic.

Per fer front a aquestes mancances s’ha realitzat un exhaustiu buidatge documental que ha permés, amb l’ajuda de la cartointerpretació i dels escassos resultats que aporten els treballs arqueològics duts a terme fins a dia d’avui, plantejar un nou discurs sobre l’evolució urbanística de la població des d’època medieval.

A partir d’uns orígens més o menys remots que encara resten poc clars, s’ha identificat un nucli urbà primitiu que hauríem de qualificar d’altmedieval, el qual creixeria molt progressivament, sempre condicionat per l’existència del rec de Santa Maria que delimitava la població pel seu flanc llevantí i la separava del conjunt catedralici, el qual hauria estat remodelat en profunditat en temps del bisbe Ermengol (1010-1035) i convertit en una formidable ciutadella episcopal.

Els diferents contextos bèl•lics van plantejar noves necessitats defensives a partir del segle XIII, unes necessitats que fins aleshores havia assumit la pròpia catedral davant la manca d’alternatives. En aquest nou context, la ciutat fou emmurallada amb un primer recinte fortificat que incorporava d’una manera parcial el conjunt catedralici i alguns dels ravals desenvolupats a partir del segle XII, al caliu del desenvolupament mercantil. Més endavant, a causa de l’increment demogràfic i de noves necessitats defensives, un segon recinte murallat construït entre els segles XIV i XV definirien un nou espai urbà que es mantindria estable en els seus contorns fins a l’enderroc de les muralles a finals del segle XIX.

En aquest estudi analitzem l’evolució urbanística de la ciutat a partir d’aquests grans moments de canvi, però també incloent informacions sobre barris i edificis concrets que han tingut un protagonisme singular en l’evolució urbanística del conjunt, incidint en l’ocupació de l’espai dins de les muralles al llarg de l’època moderna, especialment amb la implantació dels grans conjunts conventuals que perviurien intramurs fins a la desamortització.

2.09 comunicació

1 - LA CIUTAT


38 / 162

La muralla i el fossat de la vila medieval de l'Arboç (Baix Penedès): la intervenció arqueològica al nucli històric i a l'entorn de l'església de Sant Julià

Arrago sl

ROIG, Jordi; ÁLVAREZ, M. Bruna

Entre els mesos d’abril i juliol del 2010 es va dur a terme la primera intervenció arqueològica preventiva al nucli històric de la vila de l’Arboç. El motiu de la intervenció va ser la remodelació i l’adequació de l’entorn de l’església de Sant Julià, després d’haver estat declarada com a Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 2007. Les obres de remodelació van incloure la renovació de la xarxa de clavegueram i la xarxa d’aigües pluvials dels carrers circumdants a l’església, fet que va permetre la localització, per primera vegada, de les restes de la muralla i del fossat defensiu circumdant de la vila medieval. La troballa dels elements defensius de la vila de l’Arboç va implicar la protecció immediata del casc antic intra murs i del seu perímetre fortificat, per altra banda, ja conegut per les fonts escrites, però no testimoniat arqueològicament fins ara. En primer lloc, aquesta comunicació vol donar a conèixer els resultats de l’excavació arqueològica, donada la importància que va tenir pel municipi la localització física de la muralla i la confirmació arqueològica de la seva existència. En segon lloc, i de forma complementària, pretén fer una recopilació de les dades i una visió de conjunt sobre la vila medieval i els sistemes defensius en base a les referències històriques i documentals, les quals es complementen amb les dades arqueològiques obtingudes i enriqueixen el coneixement.

2.10 comunicació

1 - LA CIUTAT


39 / 162

La ciutat de Lleida, de l'esplendor a la ruïna

Secció d’Arqueologia de l’Ajuntament de Lleida

OLIVER CASTAÑOS, Anna

Des de mitjan anys setanta del segle passat les excavacions arqueològiques a la ciutat de Lleida han estat nombroses i han suposat un augment molt considerable dels coneixements que fins aleshores teníem de la seva evolució en totes les etapes de la història.Potser les dues èpoques on aquests avenç ha sigut més espectacular han estat la romana i l’andalusina, ja que fins aleshores el coneixement que se’n tenia era purament aproximat i en gran mesura basat en interpretacions força novel•lesques de les fonts escrites. Tots aquests anys de feina ens han permès conèixer l’extensió de la ciutat andalusina, trobar les restes de les coratxes, de les muralles, la tipologia de les cases, la traça dels carrers, el sanejament, que evoluciona des dels pous morts a la xarxa clavegueres construïdes amb grans lloses, ultra una basta mostra de la vaixella i dels estris que durant tres segles formaren part de la seva vida quotidiana. Hem pogut veure l’evolució de la zona alta de la ciutat situada al Turó: com la Suda mudava d’Alcassaba a Castell del Rei, com, malgrat el que diuen les fonts, encara no s’ha pogut localitzar la mesquita aljama, si més no, sota Sta. Maria l’Antiga i així un gran etcètera. En aquesta zona també hem pogut documentar abastament el que van suposar les dues guerres que van devastar la ciutat els segles XVII i XVIII, especialment la darrera, que va suposar l’enderroc de tots els edificis de la ciutat levítica excepte la Seu: el Palau Episcopal, les cases dels Pabordes, els palaus de molts prohoms de la ciutat situats al seu entorn, i la conversió d’aquesta gran extensió en una gran ciutadella dominant una ciutat cada vegada més empobrida i camperola. L’ensulsiada va afectar també una gran part de la parròquia de Magdalena que va ser desallotjada després de 1707, malgrat que això va ajudar a que hàgim pogut conèixer, anys a venir, com eren exactament les cases del barri en aquell moment i quina havia estat la seva evolució des d’època andalusina. En molts casos hem pogut comprovar l’exactitud dels cronistes de la ciutat en situar certes construccions, gairebé monumentals, com les Adoberies, o d’alguns plànols militars, especialment un de 1735, realitzat pràcticament a escala, on apareixia la muralla del s.XIV amb una precisió pròpia d’èpoques contemporànies. La cartografia militar ens ha estat cabdal per a la localització dels convents medievals bastits fora muralles als segles XIII i XIV, que van ser abandonats entre els segles XVII i XVIII i dels quals avui en dia no en quedava cap resta ni record. La construcció d’infraestructures com la Canalització del Segre o l’estació de l’AVE ens han permès conèixer els barris medievals de St. Pau de Mercadal i Cappont, així com l’embocadura de la Sèquia de Torres i les proteccions contra les avingudes del riu.

En definitiva, la gran quantitat d’intervencions realitzades durant aquests anys ens permeten, avui dia, tenir un coneixement detallat de l’extensió de la ciutat al llarg de l’època medieval i moderna, de l’evolució de la trama urbana i dels barris fora ciutat, de la xarxa de sanejament, de la tipologia de les cases, de l’evolució de la topografia d’una ciutat andalusina construïda en petites terrasses arrapades al pendent cap a una ciutat que al segle XIII augmenta la superfície de les cases mitjançant la construcció de grans arcades que salven el desnivell i suporten carrers, i de com aquests gran casalots esdevenen varies cases al segle XVI que es convertiran en la malla sobre la que es construirà la ciutat que veiem avui dia.

2.11 ponència

1 - LA CIUTAT


40 / 162

41 / 162

Urbanisme entre dues cultures: d'al-Àndalús al món feudal. Evolució del concepte de ciutat en el cas de Balaguer

Museu de la Noguera

ALÓS TREPAT, Carme

Espontaneïtat o planificació? Perquè i com neix una ciutat en un context bèl·lic i fronterer? Qui hi ha darrera la fortificació? Com s'organitzen els espais interns públics i privats? Com s'estructura el territori al voltant del nou nucli poblacional? Com s'organitza la producció de recursos? Si acceptem la hipòtesi que Balaguer fou una ciutat de nova planta creada durant primera meitat del segle VIII aquestes preguntes prenen sentit i es materialitzen en un paisatge físic i històric determinat.

Per a l'estudi de l'organització i evolució urbanística de la ciutat de Balaguer s'està treballant des dels anys 80 en base a la informació que ens proporcionen tant les fonts escrites (les andalusines, però bàsicament les feudals i modernes) com també l'arqueologia en les diferents intervencions arqueològiques que es duen a terme tant dins el recinte urbà actual del Centre Històric com en el jaciment arqueològic del Pla d'Almatà, nucli originari de la ciutat, i en el castell Formós o de la Suda.

El primer document escrit on es menciona Balaguer és una font cristiana, el trasllat del cos de sant Vicenç des de Saragossa a Castres el 863, on s'esmenta l'"oppidum Balagivum" situat vora el Segre. És probable que hàgim d'identificar aquest oppidum amb el recinte que es conserva a l'actual jaciment arqueològic del Pla d'Almatà, un altiplà d'extensió de 27 hectàrees protegida naturalment pel riu Segre i una sèrie de barrancades, i fortificat per la seva cara més vulnerable per 700 metres de muralla i 24 torres realitzades amb un parament que nivella el terreny amb carreus de pedra i eleva el pany de muralla amb encofrades de tàpia. Aquesta infraestructura presenta reparacions de finals segle IX. Desconeixem la funció i les raons de la creació d'aquest nucli original, tot i que s'ha hipotetitzat amb una funció clarament militar de domini del Segre i de campament base per a incursions més enllà dels Pirineus.

Però són les fonts andalusines les que ens donaran indicis del canvi de concepte urbà que hi haurà entorn el nucli originari. Les primeres mencions (segle IX) ens parlen del hisn Balagi, arribant fins i tot a especificar que es tracta d'una fortificació que domina diversos husun distribuïts pel territori. Els husun han estat identificats com el tipus d'hàbitat principal a les zones frontereres, ubicats en llocs de domini dels cursos fluvials i de les vies principals de comunicació i que tenen una clara funció de defensa de les comunitats rurals. Cal però remarcar la falta de criteri de les fonts islàmiques a l'hora de designar els assentaments poblacionals. És molt probable que quan es parla del hisn Balagi s'estigui fent referència a la població establerta i fortificada d'aquell indret.

A partir de la segona meitat del segle X, el hisn Balagi desapareix de les fonts per passar a mencionar-se madina (ciutat) Balagi. És probable que això es degui a una pèrdua d'importància estratègica de la fortificació en favor de la impressió d'una ciutat emergent dins la qual quedà integrada la fortalesa. El concepte de madina varia d'un cronista a un altre i ha generat una llarga discussió entre els investigadors en els darrers anys. Sembla clar però que aniria sempre associat a un territori que en depèn econòmica i administrativament. Les fonts també atorguen la categoria de madina a nuclis fortificats, on s'hi celebri mercat, que posseeixin alcàsser i mesquita aljama. Aquestes infraestructures responen clarament a una funció de control de la població en l'aspecte religiós, econòmic i militar.

El cas de Balaguer complia doncs els requisits. Sabem de l'existència de la mesquita Aljama a Almatà, actualment església del sant Crist, posseïa un alcàsser i a més la presència des de l'època de la conquesta de l'espai conegut com el Mercadal, al costat de la porta principal d'accés a la ciutat ens fa pensar en la celebració des d'antic de mercats en aquell indret.

2.12 ponència

1 - LA CIUTAT


42 / 162

Les primeres descripcions escrites que en tenim però, ens arriben de la mà de la documentació feudal que va generar la conquesta del territori. En el cas de l'entorn de "madina" Balaguer es va produir entre 1093 i 1105. Es tracta de descripcions parcials que ens venen donades pel repartiment de béns immobles i terres que fan els conqueridors entre els seus deutors i benefactors. De l'estudi d'aquesta documentació se'n desprèn que la ciutat fou abandonada i despoblada després de la conquesta definitiva d'inicis del segle XII i lentament repoblada durant tot el segle. A través d'ella tenim coneixement de l'estructura urbana de la ciutat i d'algunes infraestructures bàsiques per al seu funcionament, com la sèquia, els molins, els banys, les places, les mesquites o els cementiris.

Ens trobem doncs, al segle XI, amb una gra "madina", que ocupa una extensió fortificada d'unes 40 hectàrees. La conformarien tres barris organitzats entorn l'alcasser de la Suda: d'una banda Almatà, la ciutat antiga, defensada per la seva pròpia muralla i amb el seu propi urbanisme i organització i situada al nord del hisn. D'altra banda els barris del Pla (actual Firal) i el Torrent (actual Centre Històric) a l'oest i sud del castell. El primer, a ponent del segon, neix amb una clara funció estratègica de defensa d'aquest, ja que l'orografia del terreny fa que el barri baix tingui per aquella part una defensa molt complicada. Aquestes dues barriades nasqueren de la planificació de l'ampliació de la "madina" en el moment de la construcció de l'alcasser de la Suda a finals segle IX - inicis segle X.

De l'alcàsser es despenjaven dues coratxes destinades a abastir d'aigua el castell en cas de setge. Una en direcció al barranc d'Alcoraç (el propi nom ho indica) i l'altra que baixava fins el Segre i coneixem només mercès a la documentació.

Les dues barriades estaven defensades per una sola muralla que les envoltava salvant el gran desnivell existent entre totes dues. Les intervencions arqueològiques que es dugueren a terme al carrer de La Banqueta davant el riu Segre l'any 2006 i al carrer Travessera de la Botera el 2010 van confirmar l'existència d'aquesta muralla de fàbrica califal. Es conserva també un tram d'aquesta muralla al barri del Firal .

En el barri del Torrent hi havia també diverses parts diferenciades: d'una banda l'accés i l'entorn de la porta de la Suda, que sembla que devia ser un espai dependent de la fortificació tot i estar fora de les seves muralles, destinat possiblement a usos militars per a la seva defensa. D'altra banda l'entorn del barranc d'Alcoraç, que defensava la fortificació per la seva cara de ponent, però alhora entrava dins el recinte murat i calia doncs urbanitzar-lo i conduir-lo subterràniament. Actualment s'està treballant en la documentació d'aquesta infraestructura que conserva parament d'època andalusina en alguns dels seus trams.

L'hàbitat pròpiament dit es repartia entorn de la mesquita del noble Avimoni, que tenia la seva casa annexa a aquest edifici religiós, i per els eixos que constitueixen l'actual carrer Major i carrer d'Avall. Possiblement la intervenció arqueològica que es va fer a la plaça de sant Salvador l'any 1986 i que va documentar restes de sitges d'época andalusina correspondria a la zona on la documentació ubicava la casa d'Avimoni.

El carrer Major era l'eix que comunicava la porta principal de la Suda amb la porta de Lleida, coneguda en època feudal com a Portal Veyll segons consta en el "Llibre de costums, privilegis i ordinacions de la ciutat de Balaguer" de mitjan segle XIV. De l'estudi i interpretació de la documentació baixmedieval i moderna se'n desprèn que la sèquia passava a cel obert per un llarg tram interior de la ciutat, possiblement en tota la seva extensió en época andalusina. Seria ja en època feudal que els habitatges guanyaren espai a la sèquia canalitzant-la subterràniament i creant l'espai porxat superior que seria fonamental per a la ubicació del comerç i l'artesanat baixmedievals.

La documentació de conquesta de segle XII ens fa també un dibuix de l'estructuració del territori dependent de la ciutat i dels centres de producció agrícola i ramadera ubicats entorn la mateixa. Existia a la "madina" una noblesa terratinent propietària de grans extensions de terra a banda i banda del riu Segre i també en les terres de secà de l'oest de la ciutat. Aquestes explotacions, conegudes com almúnies, portaven associats petits nuclis de població agrupats entorn una torre fortificada. Algunes d'aquestes almúnies han perdurat en la toponímia actual i en algun cas s'ha pogut localitzar les restes de la torre i identificar a nivell superficial restes materials de l'època. La documentació fa també referència a instal·lacions ramaderes que ens remeten a un paisatge combinat de conreus i pastures.

43 / 162

Aquestes fonts ens mostren també com la ciutat d'època feudal reutilitzà algunes de les infraestructures bàsiques andalusines (muralles, sèquia, molins) però en canvi el centre neuràlgic de la ciutat es desplaçà des del barri d'Almatà, on s'hi situava la mesquita Aljama en época andalusí, cap als barris més nous situats al sud de l'antiga Suda i a l'entorn de la seva porta d'entrada. Veiem també com quedà abandonat el barri d'Almatà, fins al punt que la primera parròquia de la ciutat (a l'antiga mesquita Aljama) fou convertida en església conventual i la parroquialitat traslladada al nou centre de la ciutat, on s'establiren també la comunitat de clergues en un edifici proper a l'església de sant Salvador (antiga mesquita d'Avimoni). Possiblement aquesta reorientació urbanística es degué al canvi de posició estratègica i política que Balaguer sofrí amb el canvi cultural que suposà la conquesta d'inicis del segle XII.

Posteriorment, a mitjans segle XIV la ciutat va créixer encara en la seva darrera expansió, amb la creació al sud del Mercadal de la Jueria, impulsada per Alfons el Benigne i creada entorn del camí de Lleida i la sèquia. Les intervencions arqueològiques que es realitzaren l'any 2001 a la zona van documentar els nivells d'hàbitat d'aquella època i el canvi de funció que van tenir alguns dels espais de la Jueria després de la desaparició de la comunitat jueva a finals del segle XV: es van convertir en zona industrial, amb la construcció de forns de ceràmica i adoberies i posteriorment en espais utilitzats per diferents ordes monàstics per a instal·lar-hi els seus convents.

La ciutat quedaria així finalment estancada urbanísticament dins la muralla gòtica i sense possibilitats de creixement fins a la construcció del pont nou l'any 1940 en que s'inicià la construcció del Davant Balaguer.

44 / 162

Era Olèrdola una "ciuitas"? Reflexions entorn el concepte ciutat als segles X i XI

(1) Museu d'Arqueologia de Catalunya; (2) Arqueòleg

MOLIST, Núria (1); BOSCH, Josep M. (2)

El coneixement del fet urbà medieval compta amb un important cos bibliogràfic que arrenca de la fi del segle XIX, veient-se incrementat en els darrers decennis per nombrosos llibres, reunions científiques i articles sorgits d'un interès creixent per la temàtica. En l'estudi de la ciutat medieval ─com a realitat complexa que és─ hi intervenen nombrosos especialistes: urbanistes, arquitectes, sociòlegs, economistes… i per descomptat historiadors i arqueòlegs. El pes de les fonts escrites és encara avui dia molt més intens que els resultats arqueològics, que topen amb la dificultat de conèixer en extensió les ciutats i les viles medievals, els vestigis de les quals quasi sempre es troben sota les actuals.Olèrdola és un cas singular en el panorama d'entitats "urbanes" medievals a Catalunya. Singular per diferents motius: La cronologia (segles X i XI), una abundant documentació (malgrat que la major part faci referència al terme castral i poques vegades apareix el terme ciuitas), un espai fronterer i, sobretot, sense continuat d'ocupació a partir del segle XII. Un ràpid creixement en el marc de la conquesta comtal al sud del Llobregat que va acabar amb una també ràpida desvalorització i despoblació. Així, Olèrdola ofereix unes enormes possibilitats per conèixer un assentament complex, d'una superfície total al voltat de les 80 ha. La qual comprendria diferents àrees: el recinte emmurallat de 3,5 ha, un suburbi, els espais rupestres dels abrics de la Vall (850 m lineals) i una àrea d'hortes i camps (el fondo de la Seguera i de la Vall). El nostre treball partirà de la revisió de les fonts escrites ─entre elles, el context en què Olèrdola es esmentada com a ciuitas─ i de les restes arqueològiques conegudes ─que constitueixen malauradament un tant per cent molt escàs. Aquesta situació no permet per ara definir ni l'urbanisme ni els usos dels espais (d'hàbitat, econòmico-productius, socials ─de circulació, comuns─…), tampoc la morfologia de cases i tallers, la densitat demogràfica o la diferenciació/jerarquització social, entre altres aspectes. Són aquests elements suficients per denominar-la ciutat o cal considerar-la un gran vilatge? Es tracta d’un vilatge amb alguns petits assentaments al voltant amb els quals no formava cap entitat? La veien com a ciuitas els seus contemporanis o l'atribució corresponen a interessos polítics o d’altra mena? Si bé reuneix alguns dels "requisits" per entrar a la categoria de "ciutat" (mida, certa “diversificació econòmica i social”), altres no, o no en tenim constància (capacitat política i jurídica, comercialització de l'excedent ─cap document anomena l'existència d'un mercat─…).Més dubtes que respostes. Per cercar-ne alguna entrarem en l’anàlisi del concepte de ciutat en l'etapa carolíngia i comtal, un període cronològic anterior a la gran eclosió que coneixeran les ciutats i viles a Catalunya i a la resta d'Europa a partir del segle XII gràcies als mercats i el desenvolupament del comerç.

2.13 comunicació

1 - LA CIUTAT


45 / 162

Condicionants geològics i estructura urbana de la Roda Civitas (l'Esquerda, Osona)

(1) Dept. Geodinàmica i Geofísica, Universitat de Barcelona; (2) Dept. d’Història Medieval, Universitat de Barcelona; (3) Fundació Privada l’Esquerda, Roda de Ter

SERRAT, David (1, 3); OLLICH i CASTANYER, Imma (2, 3); DE ROCAFIGUERA i ESPONA, Montserrat (3); OCAÑA i SUBIRANA, Maria (3)

L’indret on se situa el jaciment arqueològic de l’Esquerda, sobre el riu Ter, a l’est de la Plana de Vic, va ser indubtablement triat, des de la fi de l’Edat del Bronze fins a la fi de l’Edat Mitjana, per la seva situació estratègica. Situada a l’interior d’un meandre encaixat del riu, just quan el Ter deixa la Plana per travessar la Serralada Transversal Catalana pel massís de les Guilleries, la península de l’Esquerda ofereix unes condicions idònies per al poblament. Envoltada gairebé en la seva totalitat de penya-segats i pendents molt rostos, no sols va condicionar la més fàcil defensa dels qui s’hi instal·laven, sinó que els va proveir de recursos geològics naturals, que també van ser aprofitats pels successius ocupants de l’indret fins als nostres dies.

Aquest treball pretén d’una banda escatir tots condicionants geològics que intervenen en la formació d’aquest singular relleu, i estudiar l’aprofitament que els habitants de l’Esquerda van fer d’aquests recursos geològics en cadascuna de les successives etapes de poblament, tant des del punt de vista defensiu (muralles, pendents, passos, carrers…) com des de la perspectiva més socioeconòmica (cisternes, canalitzacions, molins, fornal o tombes antropomorfes).

D’altra banda, es planteja la naturalesa de l’acció antròpica sobre aquests recursos geològics, i la importància que van tenir aquests en definir l’estructura urbana de l’assentament. Cal tenir en compte que, al llarg de totes les seves etapes d’ocupació l’Esquerda s’ha caracteritzat per les seves potents estructures defensives, tant naturals com artificials, la seva planificació urbanística, i remodelacions constants al llarg de més de 1000 anys d’ocupació, que han destruït les etapes anteriors. Així doncs, cada vegada es fa més necessari abordar l’estudi del jaciment des d’una perspectiva pròpia de l’arqueologia urbana, que ens permet definir l’oppidum ibèric, amb totes les refortificacions practicades al segle III aC, com un antecedent clau per a l’establiment de la Roda Civitas visigòtica i carolíngia, que, al seu torn donarà peu a un atípic poblat feudal.

Finalment, es defineix quin tipus de “ciutat” era aquesta Roda Civitas, de quina manera la seva gènesi va estar condicionada per la seva situació geogràfica i geològica, i com la naturalesa de l’indret va fornir-li els elements estratègics claus per a la seva naturalesa defensiva i la seva preeminència sobre el territori al llarg dels segles.

2.14 comunicació

1 - LA CIUTAT


46 / 162

Les adoberies dels blanquers a Lleida (segle XIII-XVIII). Un patrimoni viu en la trama urbana de la ciutat

Arxiu d’arqueologia de l’Ajuntament de Lleida

PAYÀ MERCÈ, Xavier

Des de començaments de segle XIII les adoberies dels blanquers de Lleida constituïren un veritable complex de tallers dedicats a la transformació de la pell dels animals en pell adobada. Un material utilitzat en la fabricació d’estris de consum diari per un seguit d’artesans i oficis establerts a la ciutat. Les adoberies es troben a l'interior de la vila, als peus del vessant sud del turó de la Seu Vella, on hi havia abundants fonts naturals fàcils de foradar i, darrera del mur de tancament fluvial, des d'on les aigües residuals eren abocades a la sèquia d'Alcarràs o a l'areny del riu Segre i Noguerola.

És molt probable que l’elecció del seu emplaçament, tal com ho indiquen alguns elements arquitectònics i les fonts documentals de la segona meitat de segle XII, respongui en bona part a la existència en el mateix indret de les velles adoberies andalusines.

La unitat constructiva, mida i qualitat d’aquests tallers apunta vers l'existència d'acords privats, gremials o decrets que facilitaren la seva implantació. Edificacions que imprimiren uns trets urbanístics que continuen vigents a l’actualitat i són un excel·lent testimoni d'aquella societat de menestrals que feu possible projectes com la construcció de la Seu Vella, convertint Lleida en un dels motors econòmics de la corona durant els segles XIII-XIV.

La morfologia i evolució dels tallers dedicats a la transformació de la pell ja va ser exposada en un article-estudi publicat a la revista d’Arqueologia de Ponent (Payà 2010: 27-922). En el decurs d’aquests darrers anys la documentació d’altres restes (palau de la Diputació) i l’anàlisi més acurat dels edificis d’aquesta part de la ciutat ha permès aprofundir en la identificació de les cases dels adobers, la relació de cadascuna d’aquestes amb els seus respectius tallers i la delimitació de la zona ocupada pel barri dels blanquers.

Per tant, defugirem de la descripció detallada dels tallers i la seva evolució al llarg dels segles per centrar-nos en l’anàlisi global d’aquell complex arquitectònic i la seva inserció en l’urbanisme i topografia d’aquesta part de la ciutat medieval. Exposarem com les dades arqueològiques han permès obtenir elements de reflexió i anàlisi espacial. Eines que han permès comprendre, reconèixer i identificar com eren les cases dels adobers sense haver-hi intervingut arqueològicament.

Dades que ens han de permetre en un futur establir mesures de protecció sobre un patrimoni arquitectònic parcialment dempeus però amagat sota les capes i patines que els temps ha dipositat sobre els murs d’aquelles cases. Construccions i parcel·lacions que per alguna raó arquitectònica o funcional s’han mantingut invariables i han determinat fins als nostres dies la configuració dels carrers i la forma dels edificis existents entre el carrer del Carme i el carrer Blanquers de la ciutat de Lleida.

Recentment, i com a resultat final d’aquestes observacions, presentarem dues restitucions inèdites que il·lustren molt gràficament el funcionament d’aquelles unitats residencials i de producció.

A més de la descripció i recorregut que us proposem pel barri dels blanquers també ens agradaria explicar en que consistí el projecte d’adequació i musealització de les dues adoberies obertes al públic l’any 2010. Un dels complexos preindustrials dedicats a la transformació de la pell, més antics i millor conservats de tot l’estat espanyol.

2.15 comunicació

1 - LA CIUTAT


47 / 162

El conjunt d'intervencions arqueològiques al passeig de la Plaça Major i passeig Manresa de Sabadell (2008-2010)

PIERA SANCERNI, Joan; RIO CARRA, Montse

La comunicació vol mostrar el resultat del conjunt d’intervencions arqueològiques que es van realitzar dins del Projecte de Perllongament de la Línia dels FGC a Sabadell. Les excavacions van ser executades en 10 intervencions per 7 directors diferents i es van realitzar entre els anys 2008 i 2010. Per aquest motiu, es tracta d’un treball de síntesi de les diferents campanyes que es van dur a terme el qual vol mostrar les troballes documentades i veure com han anat formant part de la trama urbana de Sabadell dins dels diferents períodes històrics.El conjunt d’intervencions es van dividir en dues zones: la del Passeig de la Plaça Major i la del Passeig Manresa. Les estructures documentades a la Plaça Major anaven des d’època alt medieval fins a la Contemporània. Les restes alt medievals, estaven més disperses i aïllades, ens mostrarien un poblament de caire agrícola establert al voltant de l’església. Del període baix medieval es va documentar estructures que mostrarien la compartimentació de l’espai així com diversos elements negatius de caire agrícola.La presència d’elements associats a vivendes (parets, pous i clavegueres) que hi havia a la Plaça Major ens van mostrar àmbits que s’associarien a les diferents cases que, fins a principis de segle XIX van ocupar aquesta part del centre de la ciutat. Les grans reformes que es van donar a finals de segle XIX i, sobretot, a principis del XX, van eliminar totes les propietats bastides d’època moderna. Per aquest motiu les estructures modernes que es van detectar a la plaça eren elements que estaven soterrats o semienterrats. A la zona del Passeig de Manresa, també es van documentar retalls d’època medieval i alguna estructura positiva que funcionarien amb aquestes negatives. Pel que respecta a les restes datades d’època moderna, l’enderroc de les vivendes d’aquest període no va ser tant acurat com a la plaça. Aquest fet va permetre la localització de façanes i parets de les cases situades al llarg de l’antic carrer de Manresa. Tal i com succeïa en les restes modernes de la plaça, a l’interior de les edificacions del carrer Manresa, només es van conservar les restes que estaven soterrades al subsòl de les vivendes, sitges, dipòsits, pous, clavegueres i algun soterrani.

2.16 comunicació

1 - LA CIUTAT


48 / 162

La vila de mercat altmedieval de Sabadell i el procés d'emmurallament baix medieval (s. XI al XV): l'aportació dels darrers 25 anys d'arqueologia a la ciutat

Arrago SL

ROIG BUXÓ, Jordi

Aquesta comunicació recull els resultats dels darrers 25 anys d’excavacions i de recerca arqueològica al nucli històric de la ciutat de Sabadell (1988-2013) i la seva aportació al coneixement de la vila medieval. L’estudi vol fer especial incidència en la formació i configuració de "Sabadello" com a vila de mercat en el segle XI, i en el seu procés de fortificació i emmurallament posterior, ja en el segle XIV. A hores d’ara disposem d’una considerable superfície del nucli històric excavada en la seva totalitat, amb més d’una cinquantena d’intervencions realitzades, que ens permeten tenir un coneixement força precís de la seqüència arqueològica del subsòl de Sabadell i la seva dinàmica històrica. D’aquesta manera, ha estat possible constatar el seu origen com a vila de mercat a l’època medieval, amb un caràcter fortament agrícola, que es manifesta amb una elevada presència de sitges, retalls i espais d’habitació i de treball, en alguns casos relacionats amb el mercat. És doncs, dins d’un context de feudalitat i de parròquies rurals, castells, masos i assentaments pagesos, que sorgirà el mercadal i la vila de Sabadell en un moment indeterminat del segle XI, a instigació dels poders senyorials locals, tant laics com eclesiàstics. Aquest nucli es generarà a l’entorn de la sagrera de l’església de Sant Salvador, just al centre històric de la ciutat actual. Així, la primera menció documental del mercat data de l’any 1064, en què apareix citat en relació a l’església com a "mercato de Sancto Salvatore". No serà fins l’any 1101 que trobem la primera referència de l’existència de cases situades davant de l’església citades com a “ipsas mansiones…ante locum Sancti Salvatoris”. Posteriorment, i en especial al llarg del segle XII, les mencions ja seran molt més abundants i ens informen de l’existència de mesures pròpies, tant per a oli com per a cereals. Així, l’any 1113 trobem "ad mensuram mercati de Sabadel", l’any 1169 "medium quartarium olei ad mensuram de Sabadel" i l’any 1196 "V sextarios ordei recipientis ad mesuram Sabatelli". Tot plegat, permet creure que la instal•lació de poblament agrupat a l’entorn de l’espai del mercat i de l’església de Sant Salvador ja deuria ser una realitat des de bon començament, i s’aniria consolidant durant el segle XII fins a esdevenir una vila plenament estructurada. Aquest petit entramat urbà medieval s’estén al llarg d’una suau elevació i al llarg de la cruïlla de l’antic traçat en diagonal de la via romana amb el camí transversal nord-sud de Barcelona a Manresa.Aquesta vila de mercat sabem que durant la primera meitat del segle XIV queda cenyida per un perímetre de muralla i fossat perfectament estructurat i delimitat. Aquests sistemes defensius i elements fortificats s’han pogut conèixer i rastrejar a partir de la pràctica de l’arqueologia urbana. Ara com ara, disposem d’una quinzena d’intervencions arqueològiques que han posat al descobert les restes de la muralla, algunes torres i portals, i gran part del traçat del fossat perimetral, fent possible cartografiar damunt l'actual trama urbana la quasi totalitat del perímetre emmurallat i vallejat del segle XIV i XV. D’aquesta manera, podem saber que la vila fortificada presentava una planta rectangular allargassada, un xic irregular pel seu costat oest, amb un perímetre de muralles de 940 metres lineals i una àrea de 25.800 m2.

2.17 comunicació

1 - LA CIUTAT


49 / 162

Santa Maria de Puigcerdà (Cerdanya). Seqüència evolutiva del sector Nord de la vila closa medieval

MIQUEL i LÓPEZ, Júlia; ACHÓN i CASAS, Oriol; MERCADAL FERNÁNDEZ, Oriol

El mes de març de 2013 es va portar a terme una intervenció arqueològica al subsòl del campanar de l’antiga església parroquial de Santa Maria de Puigcerdà com a complement a les excavacions per adequar l’entorn que s’havien realitzat entre octubre i desembre de 2012.

Aquesta intervenció consistí en la realització d’una rasa al quadrant Nord-est del sector excavat en la intervenció de 2012. La intenció era localitzar evidències del fossat del tancament defensiu de la vila de finals segle XII i que s’havia evidenciat parcialment a l’interior d’un vas funerari el qual reaprofitava una arcada del pont d’accés que travessava el fossat per accedir al portal Nord. La rasa va confirmà l’existència d’un fossat retallat al terreny natural i la construcció de la primera església. El seu mur nord, reforçat per, almenys tres contraforts, és va utilitzar com a tancament de la vila closa en aquest sector de Puigcerdà.

Aquesta actuació ha permès comprovar les hipòtesis presentades per Sebastià Bosom i Oriol Mercadal sobre l’urbanisme medieval de Puigcerdà.

2.18 comunicació

1 - LA CIUTAT


50 / 162

La formació i l'evolució de la sagrera i el nucli medieval de Santa Perpètua de Mogoda (s. XI-XV): la intervenció arqueològica al C/ Santa Maria, 12 (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental), 2011

Arrago sl

ROIG, Jordi; MOLINA, David; MOLINA, Josep A.

El solar del carrer de Santa Maria, 12 de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occ.) es troba situat en el nucli històric d’aquesta població, dins l’espai delimitat com de protecció arqueològica, a uns 30 metres de distància de l’església parroquial. Durant l’any 2011, amb motiu de la realització d’obres per part de la propietat, es va dur a terme la intervenció arqueològica de la totalitat del solar amb una superfície d’uns 200 m2. Aquesta intervenció es complementa amb la realitzada l’any 2007 en el solar immediatament adjacent del número 14-16 del mateix carrer i, juntament amb les realitzades anteriorment en aquest indret, ens permeten completar el coneixement arqueològic de gran part del quarter sud de la sagrera i vila medieval de Santa Perpètua de Mogoda entre el segle XI i XV. Aquest conjunt d’intervencions són les que han documentat per primera vegada un ampli sector de la necròpolis medieval de l’església romànica de Santa Perpètua, amb quasi una cinquantena de tombes excavades en el seu conjunt, totes en fossa simple i corresponents tant a individus infantils com adults. Per altra banda, també s’ha localitzat un elevat nombre de sitges medievals de diferents tipologies i capacitats, amb més de la trentena excavades, així com pous i estructures arqueològiques diverses atribuïbles als habitatges i magatzems de la sagrera eclesiàstica i de la vila medieval dels segles XII-XIII. Aquestes han proporcionat un abundant registre arqueològic, especialment ceràmic i faunístic, però també objectes de ferro i bronze, que ens indiquen la seva amortització com a lloc d’abocador dels àmbits domèstics. La presència elevada de ceràmica de cuina i d’emmagatzematge, amb les característiques produccions oxidades i reduïdes vallesanes del segle XII i XIII, permet fer una primera presentació del repertori ceràmic en ús durant aquest període en el nucli medieval de Santa Perpètua. Així mateix, amb aquesta intervenció al carrer Santa Maria, també s’han documentat restes corresponents a les construccions i casals d’època baix medieval, amb estructures de tipus agrícola fetes de pedra i morter, així com retalls i àmbits d’abocador amb presència abundant de material arqueològic divers. Aquestes edificacions d’època gòtica corresponents al nucli de la vila ja plenament consolidada, evolucionen i es modifiquen durant l’època moderna, entre els segles XVI i XVIII, perdurant en alguns casos fins a l’actualitat amb la mateixa estructura edificada.

2.19 comunicació

1 - LA CIUTAT


51 / 162

Les intervencions a la plaça de Can Dach i a la plaça de l'Església del nucli històric de La Garriga (Vallès Or.): l'aportació de l'arqueologia al coneixement de la vila d'època moderna

Arrago sl

VIAMONTE SOLÉ, Mònica

La intervenció arqueològica realitzada l’any 2010 al nucli antic de la Garriga amb motiu de la remodelació dels carrers i serveis del centre urbà per part de l’Ajuntament, constitueix la primera excavació en extensió d’un cert abast feta a la població. Aquesta ha permès posar al descobert un seguit de troballes i restes arqueològiques de diverses èpoques repartides entre la plaça de Can Dach i la plaça de l’Església. En primer lloc, i com a resta més antiga, destaca la localització d’un tram de vial romà amb paviment, possiblement l'anomenat camí del Congost o via Ausa, que comunicava Ausa (Vic) amb Barcino (Barcelona). Aquest eix viari connectava les planes del Vallès i d’Osona, i les diverses vil·les romanes del territori, com per exemple la propera de Can Terrés datada entre el segle I aC i el segle V dC. L’estructura d’aquest vial, que es troba situat a l’extrem sud de la plaça de Can Dach, consisteix en un tram d’uns vuit metres de llargada i uns quatre metres d’amplada, amb tota la seva part central de paviment i circulació conservada. Tot el seu traçat està delimitat per dos murs laterals de pedra seca amb grans blocs a la seva base completats i falcats amb petites pedres a les juntures i a la seva filada superior. A la part central de la calçada s'han documentat diversos estrats de cobriment i anivellació successius amb material arqueològic associat. També s'han documentat un seguit de murs situats per damunt del traçat del camí romà que podrien correspondre a estances d'època romana posteriors. En segon lloc, va ser possible documentar la presència de dues importants zones d'habitatge datades en els segles XVI-XVIII, tal vegada amb un origen anterior, com són la masia de Can Dach a la plaça del mateix nom, i un conjunt de cases situades davant de l’edifici de l’església. Aquestes edificacions corresponen a una part del nucli històric de la vila d’època moderna de La Garriga, la qual es troba aglomerada i alineada al costat i al llarg del traçat de l’antic vial romà i posterior camí ral medieval i modern.Així, pel que fa a la plaça de Can Dach, juntament amb el vial romà i a pocs metres d’aquest, s'han localitzat diverses restes de murs fets de pedra i morter de calç, tant de fonamentació com de tanca que podrien correspondre a la masia que dona nom a la plaça, Can Dach. També s'han pogut documentar una sèrie de murs datats als segles XVI-XVIII que podrien formar part d’estructures d'habitatge o bé restes del traçat d'un antic carrer interior. Per altra banda, a la plaça de l'Església s'han localitzat diverses estructures construïdes dels segles XVI-XVIII i començament del XIX, que conformen estances d'habitatges amb murs de pedra i morter i paviments de còdols, així com també dipòsits i canalitzacions que se superposen entre sí, formant part de l'antic tramat urbà de la vila amb diferents fases cronològiques successives. Aquestes cases delimitarien l'antic carrer o camí ral pel seu costat de llevant formant una aglomeració just davant l’edifici de l’església. També s'ha pogut documentar un petit forn de fossa de bronze amb estructura perimetral circular de rajols, a on es van poder recuperar restes del motlle i del bronze fos, que permeten identificar l'estructura com a una fossa de campana de l'església, també atribuïble al segles XVII-XVIII.

2.20 comunicació

1 - LA CIUTAT


52 / 162

53 / 162

Dades arqueològiques sobre la sagrera de Sant Vicenç i el nucli medieval de la "villa de Moleto" (s. XI-XIII): la intervenció al C/ Gaietà Ventalló, 15-23 de Mollet del Vallès (Vallès Or.), 2010-2012

Arrago sl

ROIG, Jordi; MOLINA, Josep A.; MOLINA, David

El solar del carrer Gaietà Ventalló, 15-23 està situat en el nucli històric de Mollet, dins l’espai delimitat com de protecció arqueològica. Concretament es troba emplaçat a escassos vint metres de distància de l’església parroquial de Sant Vicenç, que té uns orígens almenys ja a l’època romànica en ple s. XI. La primera referència coneguda és de l’any 1044 (Ecclesiam Sanctii Vincenti…in Vallense, in loco vocitato Moledo). Cal suposar que aquesta església hauria estat edificada uns anys abans del 1044, moment en què ja està en ple funcionament. Vint-i-dos anys després de la seva primera aparició en els textos, l’església de Sant Vicenç de Mollet ja té la categoria de parròquia (in parrochia sanctii Vicenti de Muled). Categoria i denominació que a partir d’aquest moment quedaran fixades a la documentació escrita, perdurant fins a l’actualitat. En aquest sentit, són nombroses les referències a la parròquia durant el darrer terç del s. XI i al llarg del s. XII (1089 in parrochiis Sancti Uincentii de Moleto. 1121 in parrochia sanctii Vincencii de Moled. 1147 in parroechia sanctii Vincencii de Molleto). Amb tot, no serà fins a finals del s. XI en que tenim, per primer cop, la constància escrita de l’existència d’un nucli de població a l’indret. Es tracta de la primera cita documental a la vila de Mollet de l’any 1098, que textualment diu …in villa de Mogoda et de Moleto. Tanmateix, no sabem amb precisió com era ni com s’estructurava aquest nucli originari de població medieval. Tal vagada, podríem pressuposar que es tractaria d’una agrupació de cases i de construccions diverses distribuïdes a l’entorn de l’església de Sant Vicenç i dins del seu espai de sagrera eclesiàstica. Si més no, així ens ho descriuen els documents immediatament posteriors del s. XII, molt més abundants i explícits. Aquests, ja ens parlen l’any 1136 d’un nucli agrupat i consolidat amb cases i edificacions, així com tallers i obradors, que juntament amb el cementiri compartien l’espai físic de la sagrera. En aquest document de 1136 s’esmenta que Guisla de Santiga tenia diverses domos a la sagrera de Mollet, on hi havia la farga i sembla que hi vivia el ferrer. Fins i tot, un document de l’any 1144 ja hi testimonia la presència d’almenys onze edificacions. Les intervencions arqueològiques al solar del carrer Gaietà Ventalló, 15-23 s’han desenvolupat en diferents fases successives entre els anys 2010 i 2012 amb motiu de la realització d’obres per part de la propietat, la Tesorería General de la Seguridad Social a Barcelona, sobre una superfície de 780 m2. Aquesta és la segona intervenció arqueològica que es realitza al cor del nucli medieval de Mollet des de la pionera excavació de 2006, i és la primera que es fa a tocar de l’edifici de l’església. Ha estat amb aquesta actuació que s’ha constatat l’important potencial arqueològic i la riquesa de restes que ofereix el subsòl d’aquest indret que rodeja l’església i les finques adjacents. A partir de les dades proporcionades per l’arqueològica podem establir quatre fases històriques i evolutives d’ocupació de l’indret:Fase 1. La necròpolis de l’església de Sant Vicenç de Mollet (segles XI-XII): Correspon a la primera ocupació de l’indret com a àrea de cementiri de l’església romànica, amb presència d’un total de quatre tombes en fosa simple. Fase 2. Els habitatges i magatzems de la sagrera i de la vila medieval de Mollet (segles XII-XIII): En un segon moment dins el període medieval es detecten diverses estructures corresponents a habitatges i magatzems amb presència d’un total de tretze sitges, alguns retalls i restes de murs. Destaca el nombrós i rellevant conjunt de material arqueològic recuperat, bàsicament recipients ceràmics, alguns força sencers, objectes de ferro i de bronze, i restes faunístiques producte d’àpats i de deixalles culinàries. D’aquest conjunt destaca per damunt de la resta una singular i excepcional punta de llança de ferro molt ben conservada. Presenta una fulla lanceolada de 40 cm de llargada i emmanegament tubular de secció circular que encara conserva la fusta del pal inserit en el mànec. Ara com ara, constitueix una peça d’armament medieval realment singular, tant per la seva tipologia i dimensions, com per la seva cronologia dins el segle XII-XIII. Aquest tipus de peces militars d’època medieval són poc conegudes i en tenim escassos exemplars, i pràcticament cap procedent d’excavació arqueològica i de context estratigràfic. Per altra banda, també cal destacar tres gerrets o setrills sencers de ceràmica amb vidriat verd exterior i cos acostellat datables a la segona meitat del segle XIII.

2.21 comunicació

1 - LA CIUTAT


54 / 162

Juntament amb aquestes peces va aparèixer ceràmica de cuina reduïda i oxidada amb les formes característiques del període com les olles i les cassoles. Fase 3. Època baix medieval i moderna (s. XV al XVIII): Es localitzen les restes parcials de murs i retalls diversos que formarien part de les edificacions i casals que ocuparien aquest sector de la vila entre el segle XV i XVIII, un cop l’àrea de cementiri i l’espai de sitjar de la sagrera haurien deixat de funcionar. Aquestes restes presenten un estat de conservació força precari, trobant-se molt arrasades i fragmentades a causa dels rebaixos posteriors i del seu enderroc definitiu a finals del segle XX.Fase 4. Època contemporània (s. XIX i XX): Es detecta la presència de canalitzacions, arquetes i fosses sèptiques corresponents als serveis dels darrers habitatges que ocupaven el solar just abans del seu enderroc.Aquesta intervenció al carrer Gaietà Ventalló, 15-23 ens ha proporcionat un elevat conjunt de restes i d’informació arqueològica de qualitat que esdevé d’especial importància pel coneixement de la història de Mollet, especialment pel què fa als seus orígens medievals. Aquestes dades arqueològiques juntament amb les obtingudes a l’excavació del proper solar de la Plaça Parat de la Riba, 14 l’any 2006, ens permeten fer una primera aproximació als habitatges i magatzems de la vila medieval i precisar la restitució i la delimitació de l’espai de la sagrera i l’àrea de necròpolis de l’església de Sant Vicenç entre els segles XI i XIII.

55 / 162

56 / 162

Evolució de la distribució interior de les finques d'un tram del carrer Joan Grech de Barcelona, des del moment de la seva urbanització (a finals del segle XIII) i fins a la seva desaparició a partir de l'any 1717

ARCS Patrimoni Cultural, SLL

CABALLÉ CRIVILLÉS, Gemma

Durant la intervenció arqueològica duta a terme a la parcel·la del Passeig Picasso 24-30 de Barcelona es van localitzar les restes d'un tram del carrer Joan Grech i de les finques situades a la zona oest respecte aquest. La formació del carrer i la construcció dels edificis corresponents a cada propietat se situa cronològicament a finals del segle XIII-inicis del segle XIV, en el moment en què es va urbanitzar aquesta zona de la ciutat, a l'anomenat “quarter de Mar”. Els edificis bastits en aquest moment tenien una sola crugia i es correspondrien a habitatges, sense indicis clars d'una activitat econòmica desenvolupada al seu interior, i amb una possible zona exterior a la seva part posterior.

A partir del segle XV i al segle XVI algunes de les propietats s'haurien ampliat, prenent l'espai d'una de les finques contigües. Aquest fet s'ha constatat a partir de l'amortització dels murs que anteriorment actuaven com a divisió entre les diferents propietats.

L'espai que ocupaven aquestes finques hauria quedat inclòs a l'àrea que es va cedir, el 1636, als Pares Regulars Menors per a edificar el seu convent i església. La façana d'aquesta església se situaria al carrer Oliver del Pla d'en Llull (al sud respecte el carrer Joan Grech) i a l'àrea que se situaria en relació al carrer Joan Grech s'hi ubicaria una part del recinte conventual i una zona exterior. La definició d'aquesta àrea exterior va suposar la destrucció d'alguns dels edificis existents.

L'església situada al carrer Oliver tindria unes reduïdes dimensions i es va projectar la construcció d'un nou temple més gran. Els treballs es van iniciar al darrer terç del segle XVII i es va col·locar la primera primera pedra de l'església el 27 de març de 1689. Aquesta primera pedra va ser recuperada durant la intervenció arqueològica duta a terme a la mateixa parcel·la (l'any 2009) i dirigida per l'arqueòloga Meritxell Nasarre. La nova església estaria orientada d'est a oest, amb la façana principal al Pla d'en Llull (a l'est) i la façana nord al carrer Joan Grech. La seva construcció hauria motivat que la zona corresponent als àmbits conventuals anteriors (documentats durant la intervenció arqueològica) fossin destruïts, mentre que l'espai exterior es va mantenir.

Possiblement els treballs de construcció del nou temple no es van finalitzar i l'edifici existent hauria patit els efectes dels atacs a la ciutat, efectuats per les tropes de Felip V durant la Guerra de Successió. Un cop finalitzada la guerra, la construcció de la Ciutadella va suposar que a partir de 1717 el carrer Joan Grech desaparegués i els edificis que el configuraven fossinDurant la intervenció arqueològica duta a terme a la parcel•la del Passeig Picasso 24-30 de Barcelona es van localitzar les restes d'un tram del carrer Joan Grech i de les finques situades a la zona oest respecte aquest. La formació del carrer i la construcció dels edificis corresponents a cada propietat se situa cronològicament a finals del segle XIII-inicis del segle XIV, en el moment en què es va urbanitzar aquesta zona de la ciutat, a l'anomenat “quarter de Mar”. Els edificis bastits en aquest moment tenien una sola crugia i es correspondrien a habitatges, sense indicis clars d'una activitat econòmica desenvolupada al seu interior, i amb una possible zona exterior a la seva part posterior.

A partir del segle XV i al segle XVI algunes de les propietats s'haurien ampliat, prenent l'espai d'una de les finques contigües. Aquest fet s'ha constatat a partir de l'amortització dels murs que anteriorment actuaven com a divisió entre les diferents propietats.

L'espai que ocupaven aquestes finques hauria quedat inclòs a l'àrea que es va cedir, el 1636, als Pares Regulars Menors per a edificar el seu convent i església. La façana d'aquesta església se situaria al carrer

0. 01 comunicació

1 - LA CIUTAT

COMUNICACIONS QUE NO ES LLEGIRAN AL CONGRÉS PERÒ QUE ES PUBLICARAN A LES ACTES

57 / 162

Oliver del Pla d'en Llull (al sud respecte el carrer Joan Grech) i a l'àrea que se situaria en relació al carrer Joan Grech s'hi ubicaria una part del recinte conventual i una zona exterior. La definició d'aquesta àrea exterior va suposar la destrucció d'alguns dels edificis existents.

L'església situada al carrer Oliver tindria unes reduïdes dimensions i es va projectar la construcció d'un nou temple més gran. Els treballs es van iniciar al darrer terç del segle XVII i es va col•locar la primera primera pedra de l'església el 27 de març de 1689. Aquesta primera pedra va ser recuperada durant la intervenció arqueològica duta a terme a la mateixa parcel•la (l'any 2009) i dirigida per l'arqueòloga Meritxell Nasarre. La nova església estaria orientada d'est a oest, amb la façana principal al Pla d'en Llull (a l'est) i la façana nord al carrer Joan Grech. La seva construcció hauria motivat que la zona corresponent als àmbits conventuals anteriors (documentats durant la intervenció arqueològica) fossin destruïts, mentre que l'espai exterior es va mantenir.

Possiblement els treballs de construcció del nou temple no es van finalitzar i l'edifici existent hauria patit els efectes dels atacs a la ciutat, efectuats per les tropes de Felip V durant la Guerra de Successió. Un cop finalitzada la guerra, la construcció de la Ciutadella va suposar que a partir de 1717 el carrer Joan Grech desaparegués i els edificis que el configuraven fossin destruïts.

58 / 162

Possible interpretació d’unes restes trobades a La Bisbal d’Empordà en una excavació preventiva realitzada l’any 2012

(1) Arqueòleg d’ÀTICS, S.L.

GRAU SALVÀ, Joaquim (1); MUNTANER TOST, Laia

Amb motiu de la reurbanització del nucli antic de La Bisbal d’Empordà es va fer una intervenció arqueològica preventiva (gener - febrer de 2012) que va permetre posar al descobert una sèrie d’estructures relacionades amb l’antiga muralla medieval i amb la construcció de l’església parroquial, dedicada a la Verge Maria, que es va iniciar el 1701. La descoberta d’alguns trams de muralla només fa que ratificar el traçat que trobem descrit en els documents, sobretot en el Cadastre de l’intendent Patiño de 1716. Aquest document aporta un registre minuciós de totes les propietats que hi havia dins i fora del nucli emmurallat i ens permet dibuixar, amb tot luxe de detalls, la composició de la vila al segle XVIII. Pere el Cerimoniós (1336-1387), durant bona part del segle XIV va obligar a les ciutats catalanes a fortificar-se per fer front a la guerra amb Castella. La Bisbal no en va ser una excepció i el bisbe Bernat de Vilamarí va bastir les noves muralles. Aquestes, tenien un perímetre en forma d’ametlla, que discorria per la banda de ponent paral•lela al riu Daró, i a la banda de llevant separava les últimes cases de la vila de les grans extensions d’hortes que hi havia. Fins el segle XVII, les muralles van tenir tres portals; el de la Riera que era l’entrada principal i per on hi passava el camí de l’interior cap a la costa, el portal de Sant Jaume, a l’altra banda de la vila i que juntament amb l’anterior emmarcaven l’eix principal que la travessava, i al sud de la muralla, el portal de Santa Maria, on s’hi feia el mercat i s’hi construiria un hospital de pobres. Com hem dit anteriorment, al segle XVII es va obrir un nou portal al nord-est de la muralla, conegut com el Portal de la Carnisseria. Aquesta muralla tenia set torres, la majoria quadrades, excepte una, que era rodona i albergava les reunions de la Universitat de la vila. Les restes arqueològiques trobades al nord de l’església parroquial, podrien correspondre’s amb els murs de tancament de l’antic cementiri, ubicat en aquesta zona fins a finals del segle XVIII, quan una Reial Cèdula de 1787 obligava als consistoris que tenien el cementiri dins la vila emmurallada, a treure’l i ubicar-lo a fora. Amb les investigacions realitzades no podem saber, encara, si aquests murs són anteriors a la reforma barroca de l’església parroquial. Unes sèrie de murs solidaris entre ells, trobats en el mateix sector nord de l’església, formarien part d’una antiga capella que sobresortia de la nau principal de l’església parroquial i que els veïns anomenaven Capella Fonda i que s’hauria enderrocat durant la Guerra Civil Espanyola. Aquesta capella tindria una estructura de cos quadrangular amb un absis al seu costat est. Tenim testimonis fotogràfics tant de l’única torre rodona, on s’hi reunia la Universitat de la Vila, com de la Capella Fonda, que encara no en sabem el seu moment de construcció.

0. 02 comunicació

1 - LA CIUTAT


59 / 162

Nous coneixements de l'Arboç medieval i modern a partir de la recerca arqueològica: el Pou de Glaç i el cementiri

HARZBECHER SPEZZIA, Karin; MORERA CAMPRUBÍ, Jordi

En el marc de diverses actuacions realitzades entre juliol de 2010 i març de 2011 es va poder documentar diferents elements que milloren el coneixement que tenim sobre alguns aspectes de l’Arboç en època medieval i moderna. Concretament, va ser possible localitzar i documentar un pou de glaç ja anomenat en la documentació històrica; ubicar i situar en l’espai urbà l’antic cementiri medieval, que segons les fonts d’aquella època se situava en una zona imprecisa a llevant de l’església de Sant Julià; i finalment, la documentació a partir d’un sondeig del nou cementiri municipal a partir de finals de segle XVI, ubicat en l’anomenat Pati del Centre, una esplanada entre l’actual Església de Sant Julià i l’anomenada Capella dels Dolors. A part de confirmar les fonts documentals que ens parlaven de cada un dels espais, i de tenir una descripció, caracterització, i en definitiva, un coneixement més aprofundit de cada un d’ells, la seva estreta relació amb un pany de muralla i d’un portal baixmedieval, ha permès poder elaborar algunes de les interpretacions del circuit murat d’aquell moment, sobretot i de forma específica pel sector septentrional de l’Arboç.

0. 03 comunicació

1 - LA CIUTAT


60 / 162

Reciclant pedra? La utilització del material petri a la ciutat de Tarragona en l’edat mitjana i època moderna

MENCHON BES, Joan; PASTOR i BATALLA, Isidre; VENDRELL SAZ, Màrius

La ciutat de Tarragona en època medieval es basteix sobre el conjunt del Concili Provincial de Tàrraco, en un interessant procés urbanístic objecte d’altres estudis. La construcció dels nous edificis no tan sols s’adapta als precedents romans i tardoantics de la ciutat sinó que aprofita en molt alta mesura els materials constructius: pedra, inscripcions, marbres…A partir de determinat moment, tal vegada per l’esgotament lògic de grans lots de pedra (reparació de muralles, obra de la Catedral i dels castells feudals…) es comencen a usar de nou materials petris de menor qualitat, però ja usats en època romana, com la pedra procedent de la zona del Loreto. Aquests materials, ductils i d’acabat agradabe es documenten especialment a partir del segle XIV i en especial en edificis de cronologia tardo-gòtica. Ja amb l’arribada del Renaixement i l’entrada de les maneres de construir “a la romana” es tornen a usar en façanes, cantoneres, portes, materials més durs i d’aparença fins i tot més marmòria com la pedra de Santa Tecla, el llisós, la pedra del Mèdol, i fins i tot marbres reciclats, com en el cas de la decoració del portal de Sant Antoni, ja en un avançat segle XVIII.

0. 04 comunicació

1 - LA CIUTAT


61 / 162

Les Drassanes Reials de Barcelona: un centre productor artiller de gran envergadura

NADAL i ROMA, Esteve

Les dades arqueològiques resultants de les darreres actuacions en la consolidació de l’edifici de les Drassanes Reials de Barcelona han aportat nombrosa informació respecte a l’evolució física i funcional de l’edifici: s’han pogut localitzar nombroses estructures associables als distints usos que ha tingut aquest edifici que actualment ocupa el Museu Marítim de Barcelona: drassana (època medieval i moderna), parc i mestrança d'artilleria (època moderna) i caserna militar (època contemporània). Entre aquests, ens centrarem en el darrer terç del s. XVIII, atès que arran del canvi d'objectius polítics de la corona espanyola, les galeres deixen de ser una prioritat i la drassana acaba desapareixent vers l’any 1745. Moment en què el recinte es reconvertirà en un centre productor artiller de gran envergadura i, també, en una caserna militar. Cal destacar que les tasques arqueològiques han permès documentar diverses fonamentacions que correspondrien als murs construïts en aquest període per tal de procedir a la compartimentació interna de l’espai i adequar l’edificació a uns usos pels quals no havia estat projectada. La riquesa documental existent per aquest període pel que respecte a les Drassanes Reials és ingent i molt clarificadora per l’evolució arquitectònica de l’edificació. Era ja conegut que a les Drassanes Reials de Barcelona, vers l’any 1766, s’hi havia instal•lat la primera màquina de barrinar i tornejar canons horitzontal de la Península, de fet es conserven els plànols d’aquesta màquina en l’Arxiu General de Simancas; la intervenció arqueològica ha permès ubicar-la en l’espai físic de l’edifici i determinar l’existència de diversos àmbits semisoterrats estretament vinculats a aquest procés productiu.

0. 05 comunicació

1 - LA CIUTAT


62 / 162

Restes de la muralla d'en Titus i d'un hipogeu al núm. 24 del carrer de Barcelona de Mataró (Maresme)

Antequem

PÀMIES GUAL, Dídac; BOSCH DE DÒRIA, Marc

La intervenció arqueològica realitzada en motiu de les obres de rehabilitació de la finca situada al núm. 24 del carrer de Barcelona de Mataró (el Maresme) va consistir en la realització de dos sondeigs previs a la retirada del paviment actual i el seguiment arqueològic durant la retirada del mateix i dels treballs d’obertura de diverses rases per a la instal·lació del nou clavegueram.A la banda sud del solar s’hi va documentar un tram de la muralla d’en Titus construïda entre la segona meitat del segle XVI i inicis del segle XVII, així com el pas de ronda el qual presenta un mur de delimitació a la banda nord.Al centre de la finca també s’hi va documentar un hipogeu excavat al substrat geològic. No és d’estranyar l’existència d’un hipogeu en aquest indret atès que són elements arquitectònics molt estesos per la zona del Maresme, el Barcelonès i el Vallès.

0. 06 comunicació

1 - LA CIUTAT


63 / 162

L’Arc del Ponos. Estudi arqueològic d’un element del recinte murat de la vila de Prades (Baix Camp)

PASTOR i BATALLA, Isidre

El nucli històric de la vila de Prades conserva íntegre bona part del conjunt del recinte murallat del segle XIV, d’entre els que en destaquen diverses estructures singulars; com ho són els portals fortificats de l’església i del Planet del Pont. L’esdevenir històric que ha experiment aquest conjunt monumental ha comportat que en el decurs dels segles fossin nombroses les afectacions així com les reformes del projecte original. El seu estat actual permet apreciar, amb claredat, molts dels elements que evidencien l’evolució constructiva que ha sofert l’arquitectura d’aquesta obra de caràcter defensiu, que delimita el nucli urbà.D’entre aquests elements associats al recinte murat, en un carreró d’accés a la població del costat de migdia, s’hi ha preservat l’anomenat Arc del Ponos. Aquest element arquitectònic es correspon amb un arc apuntat que presenta una fletxa molt esvelta i què s’imposta en els murs de tancament de les construccions que delimiten aquest carrer. Les dovelles de l’arc són fetes de gres vermell del país tallat, d’entre les que cal destacar la singular forma triangular de la clau de volta. El carcanyols de l’arc són fets, també, amb aparell de maçoneria de pedra local lligats amb morter de calç i assoleixen poca fondària. La part superior del conjunt de l’estructura és resolta amb unes lloses planes.Ha estat amb motiu del projecte de condicionament d’aquesta estructura i de l’arranjament del seu entorn que s’ha portat a terme una intervenció arqueològica preventiva. Aquesta actuació ha comportat la realització d’un estudi històric arqueològic de l’element i les construccions annexes de tot aquest sector. Treball que ha permès disposar de dades sobre aquest element què, historiogràficament, sempre ha despertat forces interrogants.D’altra banda, els resultats d’aquesta intervenció permeten aprofundir en el coneixement de l’evolució arquitectònica en relació al conjunt del recinte fortificat així com de la trama urbana del nucli antic de la vila. Especialment, pel que fa relació a les adequacions i afectacions que aquest recinte experimenta en el segle posterior a la seva construcció. Recerca que ha de permetre aportar informació extrapolable per la recuperació i preservació, no tant sols, de l’estructura d’aquest element arquitectònic sinó d’altres que s’hi preserven al conjunt de la muralla.

0. 07 comunicació

1 - LA CIUTAT


64 / 162

Retrobament del desaparegut baluard del Cap de Pont de Tortosa

PÉREZ SUÑÉ, Josep Maria; RAMS FOCH, Pere

Resultat d’una intervenció arqueològica preventiva realitzada el 2012 en el tortosí barri de Ferreries, exactament en un solar situat en el xamfrà dels carrers Rambla de Catalunya i Castelló, es va retrobar un dels elements més significatius del desaparegut baluard del Cap de Pont de la ciutat de Tortosa. Aquesta no fou pas un troballa del tot fortuïta —en el Programa d'arqueologia urbana de la ciutat de Tortosa (amb núm. De catàleg JAC-26: Sector de fortificació: Cap de Pont) se incloïa el sector de Ferreries—, però sí sorprenem, ja que segons la cartografia dels segles XVIII i XIX era previsible trobar un dels fossats del baluard. En concret es va localitzar el vèrtex de la contraguàrdia que envoltava el revellí del baluard del Cap de Pont. Sabem que per davant de la contraguardia estava l'anomenat fossat de la contraguàrdia; i encara per davant d'aquell fossat estava el camí cobert sobre el glacis de terra, i finalment es trobava una gran explanada. Per darrera de la cortina de la contraguàrdia havia un gran terraplè de terra, que arribava fins el fossat del revellí i encara més enrere el revellí, que també era una fortificació triangular situada davant del baluard o cos principal de la fortificació, amb la finalitat de dividir la força atacant i protegir el llenç de muralla amb un foc creuat.Tot aquest complex conjunt d'estructures que conformaven les defenses del Cap de Pont constitueixen un bon exemple del nivell de planificació i execució de l’enginyeria militar en una plaça estratègica como era Tortosa. El màxim desenvolupament del Cap de Pont data del segle XVIII i està ben representat des de l’any 1788, com es corrobora en un plànol de la ciutat. No obstant, l’extensa cartografia que es conserva de Tortosa, des del segle XV, permet resseguir la creixent evolució i transformació d’aquest baluard, en estreta relació amb una via d’accés a la ciutat tan important com era el pont de barques sobre l’Ebre que enllaçava amb el camí a València.La cartografia i les fotografies d’època també permeten observar el progressiu desmantellament de les infraestructures de Cap de Pont a partir del segle XIX. En un plànol de la Brigada Topogràfica de l’Exèrcit (de 1872) es constata que ja havia desaparegut la plaça d’armes de la dreta del baluard, així com d’altres elements; tot plegat reflex de la pèrdua del valor estratègic de la plaça forta i port de Tortosa.La localització d’un punt tan significatiu con el vèrtex de la contraguàrdia del baluard del Cap de Pont ha permès millorar el coneixement de la topografia medieval i moderna de la ciutat de Tortosa. Però, és més, ja que l’exacta ubicació de destacats i singulars elements de referència possibiliten als topògrafs traslladar amb precisió sobre la topografia actual del tortorí barri de Ferreries, tots aquells elements que conformaven el Cap de Pont i que són representats amb detall en l’extensa cartografia dels segles XVIII i XIX; a més d’aportar noves eines de control a les futures intervencions preventives en el marc del Programa d'arqueologia urbana de la ciutat de Tortosa.

0. 08 comunicació

1 - LA CIUTAT


65 / 162

La necròpolis islàmica de l’àrea del Mercat del Born (Barcelona)

PUIG PUGÈS, Martí

El text que presentem s’inclou en el marc del Treball Final de Màster, Arqueologia funerària islàmica a Catalunya, que enguany es presenta a la Universitat de Barcelona. Es tracta d’un estudi de conjunt sobre el panorama arqueològic de les necròpolis de ritual islàmic de les que, a dia d’avui, es té coneixement en el territori de l’actual Catalunya. Un dels casos d’estudi del nostre treball, i que hem cregut oportú de presentar en el present congrés donada la seva ubicació i singularitat, és el conjunt funerari localitzat a la zona de l’actual Plaça Comercial-Mercat del Born de Barcelona. El conjunt d’inhumacions al que fem referència és conegut des dels anys 90 del segle passat. Va ser localitzat arrel de la construcció d’un aparcament subterrani a la plaça Comercial, recuperant-se una trentena de sepultures, entre les quals, destaquen per la seva raresa, un grup d’enterraments amb un seguit de característiques particulars que va portar als excavadors a identificar-los com a islàmics. Posteriorment, el coneixement arqueològic d’aquesta àrea urbana a l’interior i voltants del Mercat del Born, s’ha anat ampliant de manera notable, la qual cosa ha permès conèixer noves inhumacions de similars característiques, aportant noves dades al coneixement d’aquesta singular àrea funerària de la ciutat. Amb tot, quan vam començar la recerca a inicis del 2013, ens vam fer ressò de la necessitat de realitzar un estudi aprofundit i de conjunt dels enterraments i la necròpolis. Malgrat la seva excepcionalitat, no ha estat objecte d’estudi ni de cap publicació aprofundida, la qual cosa plantejava la necessitat d’intervenir-hi. El coneixement arqueològic de les àrees funeràries de l’Antiguitat Tardana i Edat Mitjana de la ciutat de Barcelona és notable gràcies a la tasca de tots els arqueòlegs que hi han treballat, però per contra, es té escàs coneixement de la presència del món islàmic a la ciutat, tant documental com arqueològicament. Així doncs, aquest text té la voluntat d’aportar noves dades per al coneixement arqueològic barceloní, i també del moment de dominació islàmica de la ciutat.

0. 09 comunicació

1 - LA CIUTAT


66 / 162

El burg medieval dels Arcs Antics de Barcelona (s. X-XIII): anàlisi arqueològic i estudi del registre ceràmic de la intervenció a l'Avinguda de la Catedral, 1989-1990

ROIG BUXÓ, Jordi; COLL RIERA, Joan M.

Amb aquesta comunicació es presenta l’estudi arqueològic i la caracterització del material ceràmic medieval de l’excavació a l’Avinguda de la Catedral (1989-1990), alhora que es desenvolupa la interpretació del conjunt com a una part del burg medieval dels Arcs Antics de la ciutat de Barcelona. Aquest barri medieval dels "Archos" o "Archos antiques", documentat l’any 995 com a burgo i també denominat Vilanova dels Arcs l’any 1040, sembla que es genera en un moment indeterminat del segle X i es desenvolupa al llarg del segle XI al XIII. Sabem que aquest burg estava emplaçat a la banda nord de la ciutat, just davant de les muralles romanes, estenent-se entre la Porta Bisbal, Santa Maria de les Arenes al sud-est, el torrent del Merdançar o riera de Sant Joan a l’est (actual Via Laietana), i tot al voltant de l'antic aqüeducte romà de Barcelona a Collserola i el Rec Comtal.La intervenció arqueològica a l’Avinguda de la Catedral, que es va desenvolupar entre l’any 1989 i 1990, va proporcionar un elevat nombre de restes arqueològiques de diferents períodes històrics atribuïbles als successius moments d’ocupació d’aquest sector de la ciutat. D’aquest conjunt, destaquen més d’una quarantena de sitges formant agrupacions, alguns pous, murs i construccions diverses tant d’època medieval com moderna, així com un quantiós conjunt de material arqueològic. Va ser durant l’any 1995, amb motiu de l’inici d’un projecte de tesi, que vàrem dur a terme l’estudi directe de tot el material ceràmic d’aquesta intervenció. Aquest estudi va significar el processat, remuntatge i classificació de la totalitat del material ceràmic medieval que restava inèdit, bàsicament el procedent dels rebliments de sitges, pous i estrats d’habitació, amb un total de 86 unitats estratigràfiques i contextos ceràmics analitzats, corresponent a 43 sitges i 3 pous. El volum de material estudiat, que sobrepassa els cinc mil elements ceràmics, ha permès establir un NMI de quasi dos-cents individus atribuïbles a les produccions ceràmiques oxidades i reduïdes alt medievals, i caracteritzar les ceràmiques de cuina d’un lloc d’habitació concentrat tipus barri, entre el segle X i el XIII. Així doncs, l’estudi ceràmic del material de l’Avinguda de la Catedral ens ha permès confirmar i precisar la cronologia de gran part de les estructures, essencialment totes les sitges i els pous, i atribuir-les a l’època medieval. D’aquesta manera, ha estat possible interpretar el conjunt com a restes dels àmbits domèstics i els espais d’habitació i d’emmagatzematge d’una part del burg dels Arcs Antics, que ja apareix referenciat als textos a finals del segle X i durant el segle XI.

0. 10 comunicació

1 - LA CIUTAT


67 / 162

La transformació urbana de la vila de Sabadell a l'època moderna i la formació d'àrees artesanals: els obradors de vidre del s. XVI i les terrisseries del s. XVII - XVIII

Arrago SL

ROIG BUXÓ, Jordi; COLL, Joan M.

LA TRANSFORMACIÓ URBANA DE LA VILA DE SABADELL A L’ÈPOCA MODERNA I LA FORMACIÓ D’ÀREES ARTESANALS: ELS OBRADORS DE VIDRE DEL s. XVI I LES TERRISSERIES DEL s. XVII-XVIII

Les intervencions arqueològiques fetes els darrers quinze anys en diversos indrets del nucli històric de la ciutat de Sabadell, han enriquit substancialment el coneixement de la vila d’època moderna i han permès observar el seu creixement i expansió a partir de les darreries del segle XVI. D’aquesta manera, podem detectar la progressiva transformació i eliminació dels sistemes defensius de la vila medieval i la instal·lació de tallers i àrees artesanals en zones perifèriques del nucli emmurallat i a l’exterior de la vila closa. Aquests obradors i tallers especialitzats, bàsicament de producció de vidre i de terrissa, proliferaran i es desenvoluparan de forma significativa al llarg dels segles XVII i XVIII. En línies generals, aquestes activitats artesanals aniran desapareixent progressivament entrat el segle XIX amb la industrialització i l’aparició dels primers vapors a la vila a partir de l’any 1840.Ara com ara, l’arqueologia ens ha proporcionat dos tallers de producció de vidre i un total de set terrisseries, que van estar en funcionament al llarg d’uns cent-cinquanta anys aproximadament, entre 1650 i 1800. En línies generals, és possible observar com l’aparició d’aquests sectors artesans a partir de finals del segle XVI i durant el segle XVII, coincideix amb l’inici de l’abandó progressiu del perímetre emmurallat de la vila fortificada baix medieval i el rebliment del fossat per tal de construir-hi al damunt. Es posa de manifest, en aquest moment, la pèrdua de funcionalitat i la desaparició dels antics sistemes defensius, que comença amb el cobriment dels valls i l’enderroc i trasllat de portals. Això, va provocar que durant el segle XVII i XVIII fos necessària la construcció de nous i precaris tancaments de la vila, davant la necessitat de cloure-la enfront dels perills de pillatge i passes epidèmiques, i dels conflictes bèl·lics de l’època.En primer lloc, documentem l’aparició dels tallers d’elaboració de vidre d’època renaixentista, que sabem que van estar en ús entre el segle XVI i mitjan segle XVII. Ara com ara, en coneixem dos que han estat excavats i estudiats arqueològicament en quasi la seva totalitat. Aquests, els trobem ubicats en els extrems oposats de la vila emmurallada baix medieval, fora del perímetre clos i a tocar de la muralla, aprofitant part del fossat per a la instal·lació de les seves estructures. Un és el taller de la Plaça Sant Roc, situat al sector sud-est, del que destaquen dos forns de refredament o recuit amb les seves canalitzacions d’aire, una part del forn principal o de fusió, dos pous de decantació, un gran àmbit d’emmagatzematge de cendres, així com diversos retalls i estructures relacionades amb el procés productiu. El segon taller de vidre està situat a l’extrem nord de la vila, en el barri del Raval. Aquest està construït en part dins del recinte emmurallat, a on hi trobem tres forns de refredament o recuit, i en part fora muralles, a on hi ha l’emplaçament del forn de fusió principal. Per altra banda, i pel què fa als obradors de ceràmica i terrisseries, comptem ja amb un total de set tallers diferents. Aquests apareixen durant el segle XVII i es desenvolupen al llarg del segle XVIII, amb una important concentració de tallers a la part nord de la vila, dins l’antic barri medieval del Raval, configurant-se com un sector artesanal especialitzat durant aquest període. També trobem algunes terrisseries emplaçades en els costats est i oest de la vila, fora del perímetre emmurallat. En el seu conjunt, aquests tallers han proporcionat diversos forns de cocció de mides i capacitats diverses, i han generar nombrosos àmbits d’abocador de peces de rebuig i testers. L’excavació d’aquests àmbits ha proporcionat un elevat nombre de peces defectuoses de ceràmica de cuina i taula que ens permeten conèixer i caracteritzar les produccions de terrissa sabadellenca dels segles XVII i XVIII.

0. 11 comunicació

1 - LA CIUTAT


68 / 162

Noves dades sobre la muralla i l’urbanisme de la Selva del Camp: l’estudi parietal del núm. 20 del passatge Carnisseria

(1) Investigadora adscrita a l’ICAC; (2) ABSIS.PATRIMONI CULTURAL SCP

TEIXELL NAVARRO, Imma (1); VILALTA, Enric (2)

L’estudi de l’evolució històrico-constructiva del cos més antic del núm. 20 del passatge Carnisseria a La Selva del Camp (Baix Camp) ha permès identificar i estudiar una torre i un petit tram de mur de la muralla del darrer quart del segle XIV. Es tracta de construccions que s’assimilen amb els tipus de parament ja coneguts en altres torres de la muralla erigida a la vila a finals de la citada centúria. En el mateix tram de fortificació medieval s’ha pogut observar com es porten a terme tasques de refortificació i reparació en el context de les guerres carlines, com ara emmerletar la torre i obrir espitlleres en la tàpia baixmedieval. La torre estudiada s’ha identificat com una de les tretze que foren armades amb més elements defensius en el segon terç del segle XIX.Per altra banda, gràcies a la identificació d’una cantonada de façanes a espais públics, s’ha hipotetitzat l’existència d’un carrer o pas paral·lel al llenç de muralla baix-medieval que cal incloure en el traçat urbanístic existent en els segles XIV i XV. Aquesta via es converteix en carreró sense sortida quan al primer terç del segle XVII l’habitatge, actual núm. 20, ocupa la part posterior de la muralla, coincidint amb un moment d’expansió demogràfica i de puixança econòmica a la vila de la Selva del Camp.

0. 12 comunicació

1 - LA CIUTAT


69 / 162

Un exemple d'explotació agrícola medieval al barri del Raval a la zona intramurs de la ciutat de Barcelona: resultats de la intervenció arqueològica al C/ Riereta, 4 - C/ Vistalegre, 11 (Barcelona)

Arrago sl

VICENTE GARCÍA, José Manuel; VIAMONTE SOLÉ, Mònica

La intervenció arqueològica duta a terme en aquest solar del barri del Raval de Barcelona entre maig del 2007 i gener del 2009, ha permès localitzar restes de diverses èpoques en aquest sector de la ciutat. L’ocupació d’aquest espai durant un temps dilatat ha afavorit la recuperació de noves i importants dades històriques per aquesta zona. Els resultats arqueològics obtinguts evidencien diferents fases cronològiques amb diversos usos i funcionalitats al llarg del temps. Aquestes dades ens permeten fer una aproximació al model d’evolució urbana d’aquesta part intramurs de la ciutat de Barcelona, des d’època baix medieval fins a època contemporània. Així, podem evidenciar el pas i la transformació d’una àrea d’explotació agrícola en un barri industrial, amb la construcció de les primeres fàbriques y habitatges obrers a principis del segle XIX, coincidint amb la Revolució Industrial. En primer lloc, documentem una fase d’època baix medieval (voltants del segle XV) amb un assentament de tipus agrícola relacionat amb una àrea d’horts i de camps de cultiu. Aquesta petita explotació agrícola està integrada per un conjunt de quatre sitges d’emmagatzematge, alguna d’elles de gran capacitat, i les restes d’una sínia. Tot plegat, formava una agrupació concentrada en un dels costats del solar.Malgrat el reduït número de sitges localitzades, els seus estrats de rebliment ens mostren un material arqueològic quantiós i rellevant, generat per abocades domèstiques i deixalles de tipus culinari procedents d’una àmbit d’habitació i residencia. Els materials arqueològics recuperats, consisteixen en ceràmica de cuina i servei de taula, amb presència de les produccions vidriades monocromes, vaixella en verd i manganès i ceràmica blava i reflex valenciana, de finals del segle XIV – inicis del segle XV. Aquest material, juntament amb les restes faunístiques ens indiquen la presència en aquest indret d’un lloc d’habitació del període, tipus mas o petita explotació agrícola. En aquest sentit, i pel què fa a les restes de fauna aportades per aquests estrats, s’observen gran quantitat de traces antròpiques de carnisseria i d’esquarterament, que permeten apropar-nos a com deuria ser el model de consum càrnic dels habitants d’aquest sector de la ciutat, i també al model ramader d’aquestes petites explotacions i masies del voltant.La sínia es va localitzar a la part central del solar, i només s’havia conservat l’estructura del pou d’extracció d’aigua, feta de carreus de pedra i lligats amb argila. Els estrats d’amortització del pou han aportat nombroses restes de catúfols i alguns materials ceràmics en el seu nivell superior. La sínia sembla que va continuar funcionant fins la desamortització dels horts a principis del segle XIX, o si més no, el seu pou no va ser reblert ni tapat fins aquest moment.Aquest canvi d’estructuració i de transformació del sector de la Riereta del Raval, va afavorir la instal·lació de gran quantitat de fabriques tèxtils, conseqüència de la Revolució Industrial esdevinguda al s. XIX, convertint-lo en un barri industrial. En aquest context, l’any 1843 es va construir, en el solar excavat, la fàbrica tèxtil de filatura, teixits i estampats de Jeroni Juncadella. La complexitat i la gran densitat d’estructures fabrils trobades, evidencien unes fases de construcció i reformes al llarg dels 43 anys de vida de la fàbrica. Es va documentar la zona energètica, amb les sales de calderes successives i els emplaçaments de la màquina de vapor, les xemeneies i els fumerals, les naus de producció i les bases d’aigua. Aquest vapor va ser abandonat l’any 1886.L’última fase cronològica identificada està relacionada amb la Guerra Civil (1936-1939), i amb la construcció d’un refugi antiaeri aprofitant l’espai lliure deixat per l’abandó del vapor tèxtil. Es tractava d’un refugi de nova construcció i d’ús col·lectiu, i va ser identificat amb el número 254 de la llista de refugis de la Junta de Defensa Passiva de Barcelona.

0. 13 comunicació

1 - LA CIUTAT


70 / 162

Estudi històric i arqueològic del procés de formació de la vila de Mont-roig del Camp

VILA i CARABASA, Josep M.

L’estudi que presentem se situa en el marc de l’elaboració del Pla de renovació i millora de l’espai públic del nucli antic del municipi de Mont-roig del Camp que va dur a terme la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge de la Generalitat de Catalunya. La realització d’un Pla d’aquestes característiques requereix d’un estudi que aporti dades sobre l’evolució tant històrica com d’usos d’aquests espais públics sobre els que s’ha d’actuar i que és el que serveix de base per a la present comunicació. Tot i que hi ha algunes possibles referències anteriors, la població de Mont-roig apareix per primera vegada clarament definida el 1180 amb la carta de Poblament que se li atorga en aquesta data.

El nucli original de Mont-roig queda definit de bon començament per dos edificis emblemàtics que se situen en els extrems de la població: el castell a la part més elevada, i l'església a l'extrem inferior. Durant els segles XIII i XIV Mont-roig creix en l'espai generat entre aquests àmbits, formant un vial principal, el carrer Major, i d'altres se secundaris paral•lels a aquest. La trama urbana generada durant aquest període de creixement va quedar fossilitzada en ser encerclada per una muralla a finals del segle XIV.

La coincidència cronològica d'aquest emmurallament amb la crisi demogràfica que va assolar Catalunya a partir de mitjan segle XIV va aturar en sec el creixement urbanístic de la població, que no es va recuperar fins al segle XVII, quan es documenten les primeres cases fora de les muralles medievals. De tota manera serà el segle XVIII el de major creixement demogràfic i urbanístic de la població. Aquest fenomen va comportar que a finals d'aquella centúria es decidís construir un nou temple parroquial, més gran que l'anterior. La zona escollida va ser el centre del poble, en el sector on hi havia hagut el castell original. La construcció del nou temple va comportar l'enderroc de diverses cases que se situaven a l'entorn de l'antic castell. Pel que fa a la resta dels espais, el creixement va continuar de manera estable durant tot el segle XIX.

0. 14 comunicació

1 - LA CIUTAT


71 / 162

El primer fortí de Montjuïc. De la notícia històrica a l'evidència arqueològica


L'existència d'un fortí al cim de Montjuïc amb anterioritat a l'actual castell, aixecat entre 1753 i 1779, era un fet conegut a partir de les dades historiogràfiques. Amb la recerca documental duta a terme en el marc de l'elaboració del Pla Director del castell de Montjuïc es van poder definir de manera molt més clara les característiques i dimensions reals que va tenir aquella primera fortificació. Sabíem d'una primera fortalesa edificada a correcuita per la municipalitat barcelonina i que va ser decisiva per la defensa de la ciutat en els primers mesos de la guerra dels Segadors el 1640. Després de la guerra i al llarg del darrer terç del segle XVII i fins a la Guerra del Francés, la Corona espanyola va anar construint una nova fortalesa que ocupés el cim de Montjuïc. Aquesta voluntat va culminar, a mitjan segle XVIII amb la construcció de l'actual castell que va completar, ampliar i reorganitzar les primitives defenses.

Entre els anys 2010 i 2012 l'Ajuntament de Barcelona, a través de BIMSA, ha impulsat diversos treballs de restauració en diferents espais del castell, que és de propietat municipal. Els seguiments arqueològics que se n'han derivat han permès començar a visualitzar algunes parts de l'antiga fortificació tant aquelles que estan integrades en els edificis actuals com les que han aparegut en el subsòl.

L'existència de planimetria antiga de la fortificació, que s'ha pogut solapar amb els plànols actuals, ha permès planificar les intervencions arqueològiques al castell amb la finalitat de detectar i documentar, allà on s'han conservat, aquestes restes. En aquest sentit s'ha pogut concloure que bona part de les casamates de l'ala de mar del pati d'armes del castell, així com les que es troben per sota d'aquestes (els anomenats calabossos) són part de l'antic fortí que es van mantenir en el projecte d'ampliació del castell. El mateix passa amb parts importants dels baluards de Santa Amalia, Velasco i fins i tot del de Llengua de Serp tot i que aquest va patir una remodelació força més intensa que els anteriors en la reforma de mitjan segle XVIII.

També diverses actuacions en el subsòl en diferents punts del castell han permès detectar i documentar trams destruïts d'aquest fortí, i en algun punt fins i tot museïtzar i deixar vistes les restes arqueològiques. D'aquesta manera s'està traient a la llum la primitiva fortificació que és representativa de la llarga presència del castell en el cim de Montjuïc

0. 15 comunicació

1 - LA CIUTAT


72 / 162

Estudi històric i arqueològic del procés de formació de la vila d'Ascó


L’estudi que presentem se situa en el marc de l’elaboració del Pla de renovació i millora de l’espai públic del nucli antic del municipi de Mont-roig del Camp que va dur a terme la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge de la Generalitat de Catalunya. La realització d’un Pla d’aquestes característiques requereix d’un estudi que aporti dades sobre l’evolució tant històrica com d’usos d’aquests espais públics sobre els que s’ha d’actuar i que és el que serveix de base per a la present comunicació.

La població actual d'Ascó té el seu origen en un nucli de poblament islàmic configurat per un castell o hisn situat sobre un turó i un poblat que es desplegava en el vessant als peus del castell. Després de la conquesta cristiana el castell d'Ascó va ser cedit com a senyoriu als Templers que hi van instal•lar la seu d'una nova comanda. Pel que fa a la població, i en virtut d'una carta de seguretat atorgada per Ramon Berenguer IV a diverses comunitats musulmanes de la zona de la Ribera d'Ebre, els habitants musulmans d'Ascó van romandre a la vila conservant les seves propietats i religió.

La progressiva arribada de nous pobladors cristians va comportar la formació de dos nuclis diferenciats tot i que situats un a costat de l'altre. Per una banda els musulmans van continuar vivint a la seva aljama, organitzada com un nucli emmurallat al voltant d'un carrer principal i de la mesquita, amb una trama urbana de petits carrerons pròpia dels nuclis islàmics. Fora muralles, a l'entorn de l'església parroquial, es va formar el petit nucli cristià.

L'expulsió dels moriscos a començament segle XVII va provocar la marxa de la gran majoria dels habitants d'Ascó, fet que va obligar al comanador hospitaler a promulgar una nova carta de poblament que facilités l'arribada de nous pobladors. A partir d'aquest moment s'unifica de manera definitiva la població i s'inicia el procés progressiu d'esborrament de l'antiga trama urbana d'època islàmica.

La recerca desenvolupada en el estudi que presentem ha estat destinada a identificar aquests diferents espais que han configurat la trama urbana d'Ascó al llarg del temps i a poder interpretar quina ha estat l'evolució i creixement de la població des d'època islàmica i pràcticament fins a l'actualitat.

0. 16 comunicació

1 - LA CIUTAT


73 / 162

Assentaments ramaders d’alta muntanya al Pallars i l’Alta Ribagorça. Aparició i canvis durant l’antiguitat tardana i l’Edat Mitjana (segles IV-XIV)

GARCÍA CASAS, David; OLIVA MINGUENZA; GASSIOT BALLBÉ, Ermengol

Durant els últims 10 anys, el Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya del Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona ha dut a terme diverses actuacions arqueològiques a la zona del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Durant diverses campanyes s’han dut a terme prospeccions arqueològiques de superfície combinades amb sondeigs en els llocs d’interès estratègic per resoldre determinats problemàtiques d’àmbit cronològic i/o funcional. A més s’han realitzat algunes excavacions en extensió en abrics i estructures a l’aire lliure per ampliar la sèrie i el detall de les dades sobre el poblament humà en zones d’alta muntanya . Gracies a aquestes campanyes disposem ja d’una seqüència de la ocupació humana a la zona des del Neolític fins al segle XX en un tipus de medi que fins fa poc havia quedat fora de la recerca arqueològica de camp.En aquesta comunicació presentem diversos jaciments arqueològics datats en època tardoantiga i medieval. En particular, volem destacar l’existència d’un tipus d’assentament amb gran nombre d’estructures arquitectòniques, que apareix entre els segles IV i VI i desapareix al XIV, amb característiques molt diferents als llocs habitació dels pastors vinculats a la transhumància tradicional dels últims segles i documentats per les fonts etnogràfiques. Les diferencies morfològiques observats en la mida, organització i tipologia constructiva d’aquestes assentaments respecte als assentaments de períodes anteriors i posteriors, ens informen de canvis en la forma de gestió dels ramats i molt probablement en la estructuració social derivada de les pràctiques ramaderes.

3.01 comunicació

2 - INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010 - 2014


74 / 162

L’assentament rural de l’Alta Edat Mitjana de l’Aubert (La Vall d’en Bas, la Garrotxa) (segles VI-X): les campanyes d’excavacions de 2010-2013

Grup de recerca OCORDE, Universitat Autònoma de Barcelona

FOLCH IGLESIAS, Cristian; GIBERT REBULL, Jordi

El projecte d’excavacions arqueològiques al jaciment de l’Aubert s’està desenvolupant des de l’any 2006 pel grup de recerca OCORDE de la Universitat Autònoma de Barcelona.Es tracta d’un jaciment que és localitza en el sector més meridional de la Vall d’en Bas, a tocar d’una masia tradicional que és la que conserva el topònim de l’Aubert. La localització d’aquest jaciment tingué lloc l’any 2004 en el marc del projecte Prospecció Arqueològica a la Vall d’en Bas, les Preses i Riudaura, dirigit per Gabriel Alcalde Gurt (Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona) i Maria Saña Seguí (Universitat Autònoma de Barcelona), projecte que, a banda d’estudiar el poblament prehistòric en aquesta zona oriental del Pirineu, va permetre localitzar diversos jaciments arqueològics d’altres períodes històrics, entre els quals es troba l’Aubert. Els treballs d’excavació realitzats durant aquestes darreres campanyes (2010-2013) han permès acabar de definir el jaciment com un assentament rural agropecuari amb una llarga seqüència d’ocupació que abasta tota l’Alta Edat Mitjana (segles VI-X), format per diverses estructures i material arqueològic que es disposen en tres fases d’ocupació. La primera es data en els segles VI-VII i es caracteritza per la presència d’un assentament, encara per acabar d’excavar, on fins el moment s’ha documentat un àmbit que correspondria a les restes d’un espai d’habitatge força arrasat, amb un fogar central i diverses sitges i forats de dolia com espais d’emmagatzematge. La segona fase d’ocupació es data en els segles VII-VIII i està formada per un nou assentament, tancat amb un mur perimetral pel sud, que es presenta com un edifici central de planta rectangular, bastit amb un sòcol de pedres, aixecat amb terra i cobert amb materials peribles, format per dos àmbits successius, un d’ells amb un fogar, al qual cal associar un tercer àmbit que interpretem com un espai d’emmagatzematge. Finalment, aquest assentament presenta una zona on es concentren diverses sitges.En la darrera fase, datada en els segles IX-X, es documenten dos fons de cabana, de planta ovalada amb el sòl enfonsat i coberts amb materials peribles, i restes d’un mur que possiblement correspondria a un altre exemple molt mal conservat. Un d’ells l’interpretem com un espai d’habitatge per la presència d’un fogar i les restes d’un possible forn. Finalment, s’associen a aquesta fase algunes de les sitges documentades.

3.02 comunicació



75 / 162

El Pla d’Almatà (Balaguer, la Noguera), de campament militar a madîna

Museu de la Noguera

CAMATS, Anna; MONJO, Marta; MULET, Marta; SOLANES, Eva

L’origen de la ciutat musulmana de Madîna Balagî cal situar-lo en la conquesta musulmana de la península ibèrica i la creació de campaments militars vinculats al control territorial. El seu emplaçament en una zona elevada, amesetada, propera al riu i envoltada per terra fèrtil de secà i de regadiu, li atorga un lloc privilegiat en el territori.

Tradicionalment la muralla ha esta interpretada com l’element més antic conservat i vinculat a aquest primer moment fundacional. Muralles, que actualment es conserven de forma desigual i que combinaven els llenços de murs amb torres massisses.

És però al llarg dels segles X-XI quan la ciutat assoleix el seu moment àlgid esdevenint una madîna consolidada al nord d’Al-Andalus. A aquest moment s’adscriuen la major part de les restes localitzades en les diferents intervencions arqueològiques realitzades, les darreres de les quals van dur-se a terme entre 2005 i 2010.

Fins a l’actualitat, les excavacions han posat al descobert una zona residencial, una zona industrial, la muralla i diverses necròpolis. Així mateix, hi ha constància documental de l’existència d’una mesquita aljama, situada on hi ha actualment el santuari del Sant Crist.

La zona residencial se situa en el sector sud-oest del jaciment i està formada per un conjunt de cases d’entre 10 i 160 m2 que segueixen un patró comú. Són edificis d’una sola planta construïts amb murs de tàpia sobre còdols de pedra i que s’articulen a partir d’un pati central que és, amb diferència, l’estança més gran de la casa. En aquests patis s’hi ubiquen sitges per al gra i els pous negres de les latrines, tot i que sovint aquests es localitzen també al carrer. Els carrers, pavimentant amb graves són amples i rectilinis el que denota una planificació de la ciutat i del seu creixement.

La zona industrial es situa al nord-est de la ciutat, dintre muralles i està formada per tallers de terrissaires i forns, que foren posats al descobert i excavats durant els anys vuitanta.

Tres són les necròpolis localitzades fins al moment, una a la zona central de la ciutat on hi ha nombrosos individus morts de forma violenta, una altra propera a la mesquita i finalment una a tocar del llenç de muralla oest.

A pesar d’haver excavat només una mínima part de les vint-i-set hectàrees que ocupa la ciutat els sondejos arqueològics realitzats als anys noranta van demostrar que tot aquest espai, tancat per les muralles, estava ocupat al segle XI.

Després de diverses conquestes per les tropes feudals i d’un intens setge, la ciutat de Balagî cau l’any 1105 i el Pla d’Almatà queda abandonat. Malgrat aquesta conquesta violenta el jaciment no mostra signes de destrucció, al contrari, sembla que la població abandonà la ciutat poc a poc, tenint cura de recollir les seves pertinences i fins i tot tapiant les portes de les cases.

3.03 comunicació



76 / 162

Transformacions en el poblament rural al districte islàmic de Ṭurṭūša. Resultats de les prospeccions arqueològiques a les Terres de l'Ebre (2010-2011)

NEGRE PÉREZ, Joan

Pocs períodes presenten una complexitat tan alta en el seu estudi com l'Alta Edat Mitjana, tant pel desconeixement material que se'n te de les seves produccions com per la multiplicitat de fonts d'informació a les que en molts casos cal acudir. El cas de l'àmbit territorial de la ciutat de Tortosa és un dels casos més clars al respecte. Durant dècades les intervencions arqueològiques fora de la ciutat o d'alguns edificis singulars com castells o esglésies han destacat per la seva absència. Amb la intenció de respondre a aquesta problemàtica, l'any 2008 es planificà un projecte de recerca exhaustiu que ajudés a oferir una solució a través de diverses campanyes de prospecció arqueològica i de la revisió exhaustiva dels fons dels principals museus d'aquesta àrea. Un projecte que recentment ha vist la llum en forma de tesi doctoral (Negre, 2013), i que en el cas concret de les campanyes de prospecció pot ser consultat també en forma de memòria tècnica de prospecció (Negre i Martí, 2013).Així, ara presentem els resultats obtinguts durant aquests cinc anys de tasca, centrant-nos principalment en la identificació del conjunt de jaciments que comprenen la transició històrica d'aquesta regió entre l'Antiguitat i el món islàmic. Respecte a l'anterior oblit del poblament rural, en aquesta comunicació proposem un nou paisatge replet de petits assentaments que enriqueixen i diversifiquen l'explicació històrica d'aquest territori. Davant la tradicional identificació documental dels principals assentaments aportem una relectura de l'evolució d'aquesta regió a través de l'evidència arqueològica, refutant en alguns casos o matisant en d'altres les propostes explicatives prèvies. La localització i estudi d'un ampli grup de nous jaciments, a més, ens ha permès actualitzar les cartes arqueològiques del Baix Ebre i el Montsià, tot permetent una millor gestió i protecció d'aquest patrimoni arqueològic.A més de la identificació dels jaciments cal destacar també les possibilitats de recerca que aquesta ha ofert, com ara en l'estudi de les pautes i transformacions del poblament rural, en l'estudi i classificació dels materials ceràmics d'àmbit regional o en la revisió de la xarxa viària d'època antiga i medieval d'aquest territori. La finalitat d'aquesta comunicació, per tant, serà la presentació d'aquests nous elements del patrimoni arqueològic català, però també i de forma prioritària, el plantejament de la seva relació en el conjunt de processos històrics que tingueren lloc en l'extrem més oriental de la Marca Superior d'al-Andalus.

BIBLIOGRAFIANegre, Joan (2013): De Dertosa a Ṭurṭūša. L'extrem oriental d'al-Tagr al-Aˁlà en el context del procés d'islamització d'al-Andalus. Tesi Doctoral: Universitat Autònoma de Barcelona. Consulta on-line: http://www.tdx.cat/handle/10803/116319Negre, Joan i Martí, Ramon (2013): Memòria de les prospeccions arqueològiques a les Terres de l'Ebre. Document tècnic restringit: Direcció General del Patrimoni Cultural, Generalitat de Catalunya

3.04 comunicació



77 / 162

La torre de la Presó de Talarn i la Torre de l’Homenatge del Castell de Mur. Dos exemples de fortificacions anteriors al s. XI

WALVIA

ALEGRÍA TEJEDOR, Walter

Hem decidit agrupar en una sola comunicació aquestes dues fortificacions altmedievals, ja que els resultats de l’excavació en sí varen donar poca estratigrafia relacionada amb els nivells més antics, tenint així resultats de cronologies baix medieval i moderna, tot i així creiem rellevant explicar aquí l’estudi extret dels murs i les fases d’època medieval.La torre de la Presó de Talarn està ubicada a Talarn, al Pallars Jussà, va ser excavada per Walvia l’any 2011. Les fonts orals sembla que parlen d’una excavació de l’interior de la torre a inicis del s. XX per un noble local que era propietari. Aquesta torre avui està escapçada però originalment era oblonga como hem pogut comprovar en fotografies antigues dels ss. XIX i XX. L’aparell del mur és de maçoneria amb pedres desbastades però no tallades, i filades regulars. Per la forma de la planta i l’estil constructiu ubiquem la construcció en el s. IX, moment en que semblaria que trobem altres fortificacions a la frontera d’aquest estil.Posteriorment aquesta torre formarà part d’una fortificació més important d’època ple medieval i baix medieval que perdurarà en ús fins el s. XIX, quan va explotar el polvorí, segons fonts orals, i al s. XX la dita “Torre de la Presó” va ser desmuntada progressivament per reaprofitar les pedres dels seus murs per altres construccions del poble. La torre de l’homenatge del Castell de Mur també va ser excavada per Walvia l’any 2011. L’interior de la torre va donar nivells contemporanis i moderns, fins arribar a un enderroc on vam trobar un poal baix medieval que segurament estaria en ús durant la guerra del Pallars al s. XV i ubicat al pis principal, per treure aigua de la cisterna adossada a la torre.També vam documentar reformes al mur, on s’havia reaprofitat una llosa d’un banc en un petit àmbit per fer una finestra que mira al nord. Creiem que aquesta reforma també podria estar associada a un moment en que el castell de Mur no és residencial sinó solament compleix una funció militar temporal, possiblement també al s. XV.Pel que fa a la construcció de la torre de l’homenatge, no hem trobat materials de procedència andalusí, preromànica o tardoantiga que ens que ens aboqui llum a la fase anterior al s. XI, quan Arnau Mir de Tost construeix el perímetre del castell i realça la torre de l’homenatge.Restem en hipòtesi que la base de la torre és alt medieval sense poder dir si és andalusí o no, fins que obrim altres sectors de les immediacions.

3.05 comunicació



78 / 162

Les intervencions arqueològiques al carrer Major de Sant Pere, 35 i 37: delimitació de la necròpolis altmedieval de l'església de Sant Pere de Terrassa (s. IX - X)

(1) Museu de Terrassa; (2) Arrago sl

MORO, Antonio (1); ROIG, Jordi (2)

La zona on està ubicat el carrer Major de Sant Pere de Terrassa (Vallès Occ.) forma part del que en època moderna, fou l’antic poble o barri de Sant Pere, estretament relacionat amb la parròquia de Sant Pere, i allunyat del nucli medieval de la vila de Terrassa. Aquesta zona es troba a dalt de l’esplanada d’un istme abrupte que està flanquejat pel torrent de Vallparadís a l’oest i pel torrent de Santa Maria a l’est. És en aquest indret, a l’extrem sud, on s’hi emplaça l’antic conjunt episcopal d’Ègara de l’antiguitat tardana (ss. V-VIII) i la posterior església alt medieval (ss. IX-X) i parròquia de Sant Pere, la qual ha perdurat fins a l’actualitat. Durant l’any 2011 es va dur a terme una intervenció arqueològica a la finca número 37 del carrer Major de Sant Pere, motivada per la realització d’obres per part de la propietat. Aquesta va abastar una superfície de 72 m2 i es van localitzar un total de sis enterraments en fossa antropomorfa amb reclau d’època alt medieval (ss. IX-X). Aquests estaven concentrats a la meitat oest del solar amb una disposició força ordenada, fent tres fileres consecutives d’est a oest, amb la capçalera a l’oest. Amb posterioritat, entre juny i juliol de 2013, es va realitzar una nova intervenció arqueològica al solar contigu, número 35 del mateix carrer, amb una superfície d’excavació d’uns 100 m2. En aquest cas, es van localitzar dos enterraments més en fossa antropomorfa, que seguien la mateixa disposició ordenada en filades que els anteriors. En tots els casos, es tracta de tombes d’individus adults que formarien part d’una àrea de necròpolis més extensa, que molt probablement caldria associar a una zona cementirial fora de l’antic recinte episcopal original que encara és mantindria en ús fins a la seva desaparició entorn l’any mil.Per altra banda, en aquest costat oest del carrer Major de Sant Pere s’hi han realitzat d’altres intervencions durant els darrers quinze anys que també han localitzat tombes alt medievals d’iguals característiques antropomorfes com a les finques números 25 i 33. També tenim notícia de la troballa de tombes antropomorfes l’any 2011 a la banda est del l’actual barri de Sant Pere, en concret a la parcel·la que dóna al carrer Josep Puig i Cadafalch, 46. D’altres intervencions contigües a aquesta finca han donat troballes d’enterraments d’obra, núm. 56, i d’altres realitzades amb la coberta de tègules a doble vessant, números 34 i 42. D’altres, en canvi, especialment les intervencions realitzades a l’extrem sud de l’istme, no han proporcionat tombes alt medievals antropomorfes, però si que han testimoniat la presència de sitges alt medievals. D’aquesta manera, es constata que la zona de necròpolis d’aquest període no s’estendria pel costat de migdia sinó que creixeria cap a la banda nord, tal vegada condicionada per la presència d’altres estructures i construccions). Així doncs, l’estudi de conjunt de totes aquestes actuacions arqueològiques precedents, juntament amb els resultats de les darreres excavacions de 2011 i 2013 al carrer Major de Sant Pere, ens aporta un volum de dades i d’informació que completen el coneixement d’aquesta àrea funerària alt medieval de l’església de Sant Pere, i ens ajuden a precisar la seva delimitació, organització espacial i evolució cronològica.

3.06 comunicació



79 / 162

L'excavació arqueològica del castell d'Eramprunyà (Gavà, Baix Llobregat)

CAIXAL MATA, Àlvar

El castell d’Eramprunyà, documentat per primera vegada l’any 957 en una donació de terres al monestir de Sant Cugat, està situat estratègicament a l’extrem nordoccidental del municipi de Gavà, en un dels contraforts més orientals del massís del Garraf i en un penyal espadat totalment inaccessible per llevant i tramuntana. Des del seu emplaçament es domina tot el litoral mediterrani del Baix Llobregat i una gran part del Parc Natural del Garraf.

El 2007, l’Ajuntament de Gavà va adquirir el conjunt monumental del castell d’Eramprunyà. Dos anys més tard, l’octubre de 2009, es va signar un conveni de col·laboració entre el consistori i la Diputació de Barcelona amb el doble objectiu de garantir, d’una banda, l’estabilitat del conjunt i la seguretat dels visitants que hi accedeixen, i, de l’altra, el coneixement i la difusió del monument. L’any 2011, el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local es va fer responsable d’aplegar el màxim d’informació possible per poder redactar el Pla Director que ha de marcar els criteris de restauració i utilització del conjunt. Amb aquesta intenció, es van dur a terme, d’una banda, el control arqueològic dels treballs previstos als recintes jussà i sobirà del castell, i, de l’altra, la recopilació i anàlisi de tota la documentació històrica coneguda.

La tardor del 2011 es va obrir un primer sondeig estratigràfic a tocar de la muralla meridional del conjunt que va posar en evidència els diferents estrats de regularització o circulació associats al perímetre de muralla, datada tradicionalment de la segona meitat del segle XIV. Simultàniament, es va procedir a la retirada de la runa acumulada en una de les sales del recinte sobirà fins assolir el darrer nivell de circulació. Aquest sanejament ha facilitat la recuperació de diversos elements associats a la darrera fase d’ocupació del castell, com a habitatge rural, datada entre mitjan del segle XVIII i els primers anys del segle XX. L’any 2013 s’ha continuat el procés de desenrunament arqueològic del recinte sobirà i s’han obert cales estratigràfiques en altres indrets d’aquest sector. En el decurs de les dues campanyes també s’ha tingut cura de netejar, estabilitzar i protegir els elements estructurals posats al descobert.

La informació proporcionada per la recerca arqueològica efectuada i les dades que han aportat els estudis de recopilació i anàlisi historiogràfica de les fonts documentals i bibliogràfiques, ens permeten, tot i que encara de forma provisional, configurar una primera aproximació a la successió cronològica de les diverses fases d’ocupació del turó del castell d'Eramprunyà.

3.07 comunicació



80 / 162

L’església romànica de Sant Vicenç de Capdella. Evolució des d’època medieval fins el segle XXI

Walvia


L’any 2010 es va dur a terme l’excavació de l’església de Sant Vicenç de Capdella, ubicada al poble de Capdella a la Vall Fosca, Pallars Jussà. Per tal d’explicar l’evolució d’aquest edifici presentem l’estudi efectuat sobre una excavació en extensió de pràcticament tot l’interior de l’església, l’estudi dels paraments i de fonts documentals. Aquesta església va ser construïda al s. XII avançat, tal i com evidencia el seu estil romànic tardà, amb carreus de tamany mitjà-gran i arcs semiapuntats a l’arc triomfal. Aquesta església va conformar una sagrera al seu voltant, que va ser parcialment escapçada quan es va construir posteriorment les dues capelles laterals més properes a l’absis, en un moment entre els segles XV i XVI. La datació prové d’unes monedes locals en un dels paviments associats a aquestes reformes.Posteriorment es van construir dues capelles laterals més, afegides a la nau principal. Aquestes capelles anaven lligades a una reforma general de la coberta per tal de buscar una pendent unitària, ja que abans la nau i les dues capelles anteriors tenien pendents individuals.La sagristia també s’afegeix en aquest moment posterior al s. XVI i anterior a mitjans del s.XVIII, on una font escrita ens descriu l’existència de totes les capelles i la sagristia. Després es construiria la volta d’aresta en època contemporània, possiblement el s. XVIII o XIX. El campanar el dataríem també d’època moderna, posterior a la construcció de la capella sobre la qual s’assenta i que està construïda als ss. XV-XVI.A més del procés constructiu, es van fer dos troballes importants desmuntant l’altar contemporani. Aquest altar era d’obra contemporània i estava construït amb ciment bastard i tenia dues fases, però també reaprofitava els elements petris desmuntats de l’altar original. Aquí és on vàrem trobar una lipsanoteca de fusta dins del peu de l’altar medieval i l’ara de l’altar medieval amb graffitis probablement relacionats amb la consagració de l’església. En els nivells de fonamentació i anivellació de la roca mare es va trobar ceràmiques d’època del bronze inicial barrejades amb ceràmiques d’època medieval.

3.08 comunicació



81 / 162

Excavacions arqueològiques al jaciment de Cal Ticó (Castellnou de Bages, el Bages): un centre productor de ceràmica al Comtat de Manresa (segles X-XII)

CANTONI GÓMEZ, Gerard; FOLCH IGLESIAS, Cristian

En aquesta aportació es presenten els resultats de les campanyes d’excavació efectuades sobre el jaciment de Cal Ticó (Castellnou de Bages, el Bages) durant els anys 2011, 2012 i 2013, que ens han permés esgotar l’estratigrafia del jaciment i així finalitzar les excavacions que havien començat l’any 2008 i que ja havien estat reportades en l’anterior edició Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya.Confirmant les dades que s’avançaven en l’anterior edició, l’exhauriment del jaciment ens ha permés caracteritzar-lo com un centre productor de ceràmica datat entre els segles X i XII gràcies a tres datacions radiocarbòniques efectuades en diferents estructures del conjunt. Ocupant una superfície aproximada d’uns 450m², les estructures es reparteixen en tres terrasses naturals al cim d’un petit turó situat en un meandre de la riera d’Argençola, a escassos 800m de la pròpia esglèsia de Santa Eulàlia d’Argençola. Les més caracteristiques, i que permeten assegurar la funció establerta per al jaciment, són els tres forns de ceràmica localitzats i excavats, així com també diversos espais de treball, amb estructures auxiliars i dos espais d’habitatge que representen diverses fases d’ocupació de l’emplaçament.Precisament, una de les característiques més destacables del jaciment és la intensa i constant remodelació i redistribució d’espais que, al llarg de dos segles, permetrà diferenciar, al menys fins ara i a l’espera de noves datacions, fins a tres fases consecutives.Finalment, cal destacar l’ingent nombre de fragments ceràmics recuperats, que a hores d’ara i a manca de finalitzar-ne el processament, ja superen els 23.000, quelcom d’inèdit en jaciments d’época comtal i feudal, i que obre la possibilitat a una millor comprensió i seriació de les produccions ceràmiques del període a Catalunya i, especialment, a la Catalunya Central.

3.09 comunicació



82 / 162

El castellot de Bolvir. Un vilatge cerdà dels segles XI-XII

CUBO CÓRDOBA, Adrià; MERCADAL FERNÁNDEZ, Oriol; MORERA CAMPRUBÍ, Jordi; OLESTI VILA, Oriol; OLLER GUZMÁN, Joan

El propòsit del present treball és donar a conèixer el vilatge medieval d’El Castellot de Bolvir, a la comarca de la Cerdanya. Les actuacions en aquest jaciment s’emmarquen en un projecte de recerca del Departament de Ciències de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana dirigit pel Dr. Oriol Olesti Vila, amb el suport econòmic del consistori municipal i de la Generalitat de Catalunya, i amb la col•laboració del Museu Cerdà. Les diverses campanyes d’excavacions efectuades en el jaciment ens han permès identificar dos grans períodes històrics. El primer, ceretano-ibèric, es perllongà entre la primera meitat del segle IV aC i principis del segle I aC, període durant el qual s’hi establí un oppidum. A mitjan segle II aC l’assentament va experimentar unes reformes estructurals que ens permeten diferenciar dues fases evolutives dins d’aquest primer horitzó. El segon gran moment d’ocupació, el qual ateny aquesta ponència, correspon a l’alta edat mitjana. Les campanyes d’excavació arqueològica que es duen a terme ininterrompudament en aquest jaciment des del 2006 han tret a la llum un conjunt d’estructures i àmbits d’època medieval que se situen sobre les restes del oppidum ceretà protohistòric.A dia d’avui, i malgrat haver excavat només una cinquena part del mateix, la importància històrica i patrimonial d’El Castellot creix progressivament ja que coneixem molts pocs vilatges d’època comtal a la Catalunya pirinenca i gairebé cap ha estat excavat en tota la seva extensió. Les estructures exhumades ens permeten definir el vilatge com un assentament fortificat mitjançant un perímetre emmurallat que acollí una població agrupada al seu interior. A partir de les característiques constructives de les edificacions tretes a la llum podem parlar d’una aparent uniformitat i contemporaneïtat de la majoria, alhora que observem una trama urbanística i una certa diversitat funcional. Hem identificat uns espais de residència estructurats a partir de carrers o d’espais oberts que permeten la circulació interna: una bateria d’unitats domèstiques agrupades al sud i adossades a la muralla ibèrica, uns primers àmbits domèstics al sud-oest del poblat, a tocar del límit-talús del jaciment, i finalment tres àmbits més adossats a la muralla medieval de llevant. Finalment, resulta remarcable l’existència d’una estructura defensiva de planta quadrada, probablement un cos turriforme, localitzada al sud-oest de l’assentament. A partir dels estudis realitzats sembla factible ubicar l’ocupació d’aquest vilatge entre el segle XI i principis de segle XII.

3.10 comunicació



83 / 162

L'excavació arqueològica de la torre de Moja, Olèrdola (Alt Penedès)

FIERRO MACÍA, Javier

A petició de l’Ajuntament d’Olèrdola, el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona va rebre l’encàrrec de dur a terme el projecte i la direcció dels treballs de restauració de la torre situada al bell mig del poble de Moja, que és una construcció de planta circular i de secció cilíndrica de 12,9 m d’alçària i 8,8 m d’amplària, bastida al segle X avançat.

Gràcies al control arqueològic de la restauració es va evidenciar que la part inferior del monument, feta de maçoneria, no formava part de l’estructura de la torre, sinó que es tractava d’un folre de la plataforma rocosa sobre la qual s’assenta, de gairebé 3 m d’alçària. Tot sembla indicar que amb el creixement de la trama urbana de Moja i la construcció d’uns edificis adossats als entorns de migdia, tramuntana i ponent, es va retallar la roca calcària, relativament tova, sobre la que s’assentava la construcció. Degut al pes del monument, es deurien produir fractures a la roca, que es van transmetre a l’edifici en forma d’esquerdes verticals, la qual cosa va fer que es refonamentés.

A més, hom va documentar la diacronia existent entre la construcció de la torre i la de la cúpula que la remata. L’observació del monument ja mostrava una proporció anòmala entre la posició de la porta i el coronament de l’edifici, i aquestes sospites es van incrementar en veure que la potència i solidesa dels fonaments no es trobaven en relació amb l’alçària del monument. Així doncs, a les darreries del segle XIII o començament del segle XIV, la torre va ser escapçada i es va construir la cúpula que l’aixopluga actualment. Sobre el mur escapçat, s’hi va construir aleshores una paret més estreta aplomada per l’exterior amb el mur altmedieval. És plausible que la part central de l’extradós de la cúpula quedés exempta, la qual cosa explicaria que estigués coberta per un revestiment hidràulic format per argamassa de calç impermeabitzat amb cendres.

A les darreries del segle XIX o començament del segle XX, caldria situar una reforma per integrar-la dins de les dependències agropecuàries de la casa annexa, s’hi van afegir dues noves portes i es va modificar el remat.

3.11 comunicació



84 / 162

Excavacions arqueològiques al conjunt arqueològic de Monistrol de Gaià (Bages) en el període 2010-2013: la fase d’època comtal (segles X-XII)

Grup de recerca OCORDE, Universitat Autònoma de Barcelona

FOLCH IGLESIAS, Cristian; GIBERT REBULL, Jordi; MARTÍ CASTELLÓ, Ramon

El projecte de recerca que afecta el conjunt arqueològic de Monistrol de Gaià, encara en curs, fou iniciat l’any 2008 per part dels membres del grup de recerca OCORDE de la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de llavors, un seguit de campanyes anuals han centrat els seus treballs en dos dels punts que, juntament amb l’església de Sant Pere, integren l’esmentat conjunt: les Feixes de Monistrol i la necròpolis d’Obradors, situats l’un de l’altre a una distància d’uns 180 metres.Aquesta intervenció té com antecedent immediat un projecte de prospeccions arqueològiques que pretenia atansar-se a la representació material del topònim monistrol>monasteriolum, a la vegada que s’inscriu en el marc d’un estudi genèric sobre el poblament altmedieval de la Catalunya Central, on el nostre equip ha endegat en paral·lel d’altres iniciatives de prospecció i excavació.Durant els anys 2010-2013, i pel que fa al jaciment en concret de les Feixes de Monistrol, s’ha treballat especialment sobre la darrera fase d’ocupació, centrada entre el segle X i inicis del segle XII. En aquest període, i sobre un cúmul de nivells i estructures anteriors corresponents a l’època visigoda, encara per excavar, s’ha identificat un establiment format per diversos àmbits dedicat en un primer moment a la producció siderúrgica, com ho testimonia la presència d’un baix forn i de restes d’escòries i residus escampades arreu. Posteriorment, entrat ja el segle XI, les estructures vinculades a aquesta activitat queden amortitzades i es reorganitza l’espai donant lloc al que identifiquem com un espai de vivenda amb diversos fogars. Finalment, la presència d’alguns tipus ceràmics característics en els nivells que colmaten aquests àmbits situen el seu abandonament vers inicis del segle XII.Per altra banda, durant els anys 2010-2011 s’han excavat dues tombes de la necròpolis d’Obradors, unes estructures molt malmeses que, malgrat el seu estat, es poden identificar clarament com a caixes de lloses. Molt afectada la primera per remocions posteriors, la segona ha conservat les restes en connexió d’un individu, datat per radiocarboni vers la segona meitat del segle VII.

3.12 comunicació



85 / 162

La intervenció a l'EPA Cementiri de Sabadell - Sant Nicolau (Sabadell): identificació i caracterització dels assentaments pagesos i masos altmedievals d'una part del territori del castell d'Arraona i la parròquia de Sant Feliu d'Arraona (s. X - XI)

Arrago sl

ROIG BUXÓ, Jordi

La zona arqueològica denominada EPA Cementiri-Sant Nicolau es troba situada en una àrea periurbana a prop de la riba esquerra de la terrassa fluvial del riu Ripoll, a la carena de la Salut o serra de Sant Iscle, just al costat del cementiri municipal de la ciutat de Sabadell. En aquest indret existeixen precedents de troballes de material arqueològic d’època prehistòrica i romana en superfície i en el seu entorn immediat s’hi han realitzat alguns controls arqueològics els darrers anys. Per altra banda, a escassos metres de l’actual cementiri, hi trobem emplaçat l’edifici de la capella de Sant Nicolau, antiga parròquia de Sant Feliu d’Arraona, que conserva elements arquitectònics romànics i tota l’església preromànica en alçat.La intervenció arqueològica a l’extrem nord-est d’aquest paratge arqueològic, just davant del cementiri municipal, es va desenvolupar entre desembre de 2011 i març de 2012 amb motiu de les obres de remodelació de l’entorn del cementiri i dels seus accessos i zones d’aparcament. Els resultats de l’excavació van ser positius i es va localitzar un elevat nombre de restes arqueològiques atribuïbles a diferents períodes històrics. En primer lloc, tenim un grup de sitges i un hipogeu funerari del Bronze Inicial, en segon lloc destaca un conjunt de sitges de grans dimensions d’època ibèrica i romana republicana, i finalment tenim una dotzena de sitges d’època alt medieval formant una agrupació homogènia. El material ceràmic localitzat en aquestes darreres, juntament amb les restes faunístiques associades, ens permeten interpretar el conjunt com una petita explotació agrícola tipus mas d’època feudal (s. X-XI). Malgrat tot, a partir del grau d’arrasament de la boca de les sitges i l’absència dels nivells de circulació, és possible constatar que les restes construïdes de les edificacions del mas, murs i paviments, haurien desaparegut totalment. Els resultats d’aquesta intervenció, juntament amb l’estudi de conjunt de la resta d’excavacions fetes amb anterioritat en aquesta zona de la carena de la Salut, ens permeten identificar i caracteritzar arqueològicament el poblament pagès alt medieval d’una part del territori de l’antic terme d’Arraona (949, "termino Arraone"), castell d’Arraona (1049, "castrum de Arrahona") i parròquia de Sant Feliu d’Arraona (1024, "Sant Felici de Arahona"). Aquestes entitats de poder feudal es troben emplaçades a banda i banda del camí medieval i antiga via romana que creua transversalment la serra de la Salut, i estan separades i distanciades entre si uns vuit-cents metres. Tant el castell d’Arraona com l’església de Sant Feliu, articularien el poblament i els assentaments pagesos d’aquesta terrassa del riu Ripoll durant els segles X-XI.Aquest poblament alt medieval primerenc, es caracteritza per la presència de masos d’escassa entitat constructiva, juntament amb granges més extenses o assentaments tipus vilatge, que es troben dispersos al llarg de la serra de la Salut i rodejats de camps de cultiu. Ara com ara, comptem amb un total de sis assentaments d’aquest període, la majoria excavats en extensió i en la seva totalitat, com per exemple el de la masia de Can Roqueta, l’Hostatgeria de la Salut, Can Roqueta II, Can Ravella, o el del Cementiri-Sant Nicolau. En línies generals, es caracteritzen per la presència quasi exclusiva d’agrupacions de sitges, en major o en menor nombre segons l’entitat de l’assentament, i per la presència de material arqueològic de tipus domèstic característic d’un lloc d’habitació. Aquests tipus d’assentaments pagesos també els trobem a l’altra banda del riu Ripoll, a la terrassa fluvial de ponent, amb mitja dotzena de conjunts arqueològics identificats, com per exemple el de Can Gambús, amb prop d’una dotzena de sitges, o el de Sant Pau de Riu-sec amb divuit sitges i una necròpolis de tombes antropomorfes.Aquestes explotacions agrícoles apareixen en el territori en un moment indeterminat entre el segle IX-X, i es desenvolupen al llarg dels segles XI i XII, experimentant un cert creixement i transformació dels seus espais i estructures productives durant el segle XIII. En línies generals, es detecta una activitat agrícola i ramadera bàsica, i en determinats casos s’observen certs indicis d’activitats metal·lúrgiques i artesanals, aquestes darreres sembla, que destinades a l’autoconsum.

3.13 comunicació



86 / 162

Primers resultats del projecte "El poblament altmedieval del territori de Tarragona: Campanyes de prospecció arqueològica a l’Alt Camp, Baix Camp i Conca de Barberà (2012-2013)"

(1) Institut Català d’Arqueologia Clàssica-OCORDE; (2) Universitat Autònoma de Barcelona-OCORDE

GONZALO, Xavier (1); MARTÍ, Ramon Martí (2)

Presentem aquí els primers resultats del projecte "El poblament altmedieval de Tarragona", que durant la bianualitat 2012-2013 ha consistit en dues campanyes de prospeccions en diferents indrets de les comarques de l’Alt Camp, el Baix Camp i la Conca de Barberà.El Grup de Recerca OCORDE, que ha impulsat aquest projecte dins del marc de la tesi doctoral de Xavier Gonzalo “Dinàmiques d’organització social i econòmica en el territori de Tarragona entre els segles VI-X”, acumula ja una certa experiència en els estudis territorials centrats en l’Antiguitat Tardana i l’Alta Edat Mitjana. El cas de Tarragona passa per ser un dels més problemàtics, atès que el suposat abandonament de la ciutat de Tarragona arran de la conquesta islàmica peninsular al segle VIII ha portat a defensar un territori buit o, com a mínim desestructurat. Per aquest motiu, no disposàvem encara de dades significatives sobre el possible poblament de la zona en aquestes cronologies.L’objectiu principal, actualment, no recau en un mostreig representatiu d’aquest poblament, sinó la identificació de possibles jaciments vinculables a aquests segles. Ens trobem en un moment de la recerca on les dades qualitatives són, al nostre entendre, més rellevants que les qualitatives. Així doncs, la metodologia seguida ha estat la de prospeccions selectives. Hem escollit aquest sistema ja que aquesta manca de dades adduïda no aconsellava una prospecció arbitrària.Els resultats són encara molt parcials. Si bé hem pogut documentar algun jaciment inèdit, és encara difícil determinar si poden ser adscrits a l’Alta Edat Mitjana. El cas més rellevant és el de la torre de Castellfollit (Vimbodí i Poblet), que si bé ja era coneguda, creiem que no ha rebut l’atenció necessària. Un edifici aixecat amb la tècnica d’encofrat que presentava una teulada de tegulae, presumiblement reutilitzades, i que possiblement controlava la zona minera de la vall de Castellfollit, una de les entrades a les Muntanyes de Prades des de la Conca de Barberà.

3.14 comunicació



87 / 162

L'excavació arqueològica del mas Montgròs, segles XI-XV, el Brull (Osona)

LÓPEZ MULLOR, Albert; FIERRO MACÍA, Javier

Al jaciment del Montgròs (el Brull, Osona), excavat d’ençà de 1975 per la Diputació de Barcelona, primer a través del Museu Arqueològic de Barcelona (1981, 1985-1987) i després del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (1997-2013), s’han trobat vestigis escadussers d’una primera ocupació del final de l’Edat del Bronze, així com les ruïnes d’una important fortificació ibèrica ausetana, amb dues muralles consecutives, una de bastida al segle V i l’altra als segles IV i III aC. Molts anys després que l’indret restés abandonat, cap al 200 aC, s’hi va aixecar el mas Montgròs, la seu de l’explotació agropecuària d’un extens predi, del qual es tenen notícies escrites entre 1288 i 1622, tot i que d’aquestes fonts mateixes es podria deduir que la residència podria haver restat abandonada no gaire després de 1419 i que va canviar de mans en 1443.

La recerca arqueològica que hi hem dut a terme els darrers anys ha completat i acrescut aquestes dades, ja que s’ha situat i excavat en una gran part el lloc que ocupava la part residencial del mas, se n’han identificat diverses dependències perifèriques i s’ha datat la seva evolució constructiva. A la comunicació explicarem amb deteniment que la ceràmica coetània de la fundació de l’edifici principal del mas, en la construcció del qual es va aprofitar la muralla ibèrica dels segles IV-III aC, conservada llavors fins a una alçària d’uns 6 a 7 metres, s’ha datat entre els darrers decennis del segle X i la primera meitat de l’XI, mitjançant el sistema de la termoluminescència. També sabem que, a banda i banda de l’edifici primitiu, s’hi van afegir sengles cossos nous al llarg del segle XII. D’altra banda, l’estudi d’altres materials, tant ceràmics com numismàtics, ens ha portat a prolongar l’ús de totes aquestes construccions fins els dos o tres primers decennis del segle XV.

L’excavació ha palesat, a més, que l’edifici principal del mas, compost de tres cossos, com hem vist, un de principal i dos de secundaris afegits als extrems, era de planta rectangular, bastit amb carreus lligats amb morter de calç, aprofitats dels que es trobaven i es troben en abundància a les ruïnes ibèriques. Tenia dues plantes amb coberta de teules al capdamunt, la planta baixa s’utilitzava en gran part com a estable i el pis, sostingut per arcs diafragmàtics i bigues de fusta, o bé per columnes de pedra, era la residència dels propietaris i/o masovers.

3.15 comunicació



88 / 162

La torre medieval de la muralla romana i una nova àrea productiva a Olèrdola (Olèrdola, Olèrdola). Resultats preliminars de la intervenció de 2013

(1) Museu d'Arqueologia de Catalunya; (2) Tríade Serveis Culturals

MOLIST, Núria (1); VARAS, Òscar (2)

Entre els mesos de novembre i desembre de 2013 es va dur a terme al conjunt històric d'Olèrdola la primera fase de la restauració de la muralla romanorepublicana. En aquesta fase l'actuació es va centrar en solucionar els problemes més greus de conservació de l'estructura i en garantir la seguretat dels visitants. Els treballs varen comportar l'excavació arqueològica d'alguns punts del traçat de la muralla i d'un espai proper a aquesta en on es posaren en evidència restes d'època medieval. En aquest treball presentem els resultats preliminars de la recent intervenció per que respecte al període referit.La muralla romanorepublicana d'Olèrdola presenta un traçat lineal en barrera (de la cinglera de llevant a la cinglera de ponent) conformat per dos llenços a est i oest amb una única entrada que els separa. Aquesta porta es troba flanquejada per dues torres, mentre dos torres mes se situen a la part central dels dos llenços esmentats. De les quatre torres de la muralla, tres (torres 1, 3 i 4) són indiscutiblement de factura romana, mentre que la torre 2 presentava dubtes d'interpretació, emmascarada sota "restauracions" de principis del segle XX i dels anys 70 del mateix segle. L'eliminació d'aquestes parts modernes ha permès recuperar les proporcions i definir-ne la fàbrica original medieval (segle X ?), a la vegada que permet relacionar la construcció amb dades obtingudes a les excavacions de la zona de l'entrada (campanyes diverses de les dècades de 1980, 1990 i 2000).La necessitat de pedra per restaurar el tram est de la muralla comportà la intervenció en una àrea situada a l'angle nord-est del recinte –a escassos metres del vallum–, on l'enderroc cobria parcialment uns espais medievals que s'intuïen superficialment. Aquesta zona ja havia estat parcialment excavada per l'Institut d'Estudis Catalans entorn 1921 i eren visibles un carrer esglaonat amb un desaigua central i diversos habitatges. La intervenció ha posat al descobert un conjunt de tres estances pertanyents a un mateixa unitat, probablement un espai productiu, la interpretació del qual és força complex davant la manca de referències arqueològiques. La cronologia d'ocupació de la civitas Olèrdola se situa entre els segles IX-X i inici del segle XII.

3.16 comunicació



89 / 162

Intervenció arqueològica a la Roureda de la Margineda (2012-2013). Resultats preliminars

(1) Patrimoni Cultural d’Andorra; (2) Walvia Arqueologia, Restauració, Didàctica i Museïtzació

VIDAL, Àlex (1); ALEGRÍA, Walter (2)

Les excavacions arqueològiques que es venen realitzant periòdicament des de l’any 2007 al jaciment de la Roureda de la Margineda han posat al descobert les restes d’un dels jaciments medievals més importants d’Andorra, no només pel context històric i polític en el qual s’emmarca la fase més visible d’aquest assentament, sinó pel nivell de conservació de les estructures i les restes materials recuperades. La seva rellevància ve determinada igualment per una particular arquitectura extremadament condicionada per l’entorn geològic, presentant diversos espais associats a fases constructives diferenciades.

En concret, els darrers treballs (2012 i 2013) s’han centrat en l’excavació de vuit espais, situats la majoria d’ells al sector central del jaciment. Així, en primer lloc, s’han pogut identificar dos passadissos o carrers (pavimentats amb lloses de granit) pel trànsit entre els diferents recintes domèstics. A l’interior d’alguns espais adjacents s’hi han localitzat evidències de la caiguda, a causa de l’acció d’un incendi, de les pissarres que conformaven el sostre d’un edifici. En un segon àmbit excavat, destacava una gran llar de foc amb lloses de pedra associada amb diversos materials corresponents a una cuina. Mantenint la línia anterior, els nous estris recuperats completen un corpus força interessant relacionat amb la vida domèstica i quotidiana i amb el sistema constructiu i de bastiment de les cases; així, s’han trobat esmoladors de cuina, mans de molí, un tres peus de ferro per elevar les olles sobre el foc, tisores, agulles, una sivella, claus de ferro, ferradures, tancaments de porta, grapes, a més d’un volum important de vaixella comuna de taula.

Els nous resultats evidencien una important complexitat interpretativa dels espais i els seus usos, obligant així a seguir amb la recerca arqueològica. Per ara, s’han documentat restes associades a una ocupació del bronze inicial (2.200/1.600 a.n.e.) i, presumiblement, a un establiment durant l’antiguitat tardana (segles V dC/VII dC), que podrien relacionar-se amb una explotació especialitzada del medi com testimonien la localització de fins a sis premses de lliura. La fase cronològica més visible però (segles XII-XIII dC), correspondria a un assentament agrupat en unitats domèstiques, estructurades en diverses habitacions, i vertebrades al voltant d’una xarxa simple de carrers. El desenvolupament d’aquest poblament concentrat sembla respondre a un ràpid creixement progressiu i orgànic, en part improvisat, i adaptat a les particularitats del terreny. En aquest sentit, la visió del conjunt actual no és sinó el resultat d’una dràstica evolució funcional dels espais que van transformar profundament l’aspecte inicial del primer nucli habitat.La naturalesa del jaciment de la Roureda de la Margineda, com a indret recurrent de diverses ocupacions humanes des de la prehistòria, i com a un dels únics testimonis estudiats en profunditat sobre la formació i evolució del poblament medieval a Andorra, li atorga un paper cabdal en la història del país.

3.17 comunicació



90 / 162

La torre del castell de Santa Perpètua de Gaià, avanç dels resultats dels treballs arqueològics (Pontils, Conca de Barberà)

BADIA, Marta; GIRBAL, Josep; MENCHON BES, Joan; PASTOR i BATALLA, Isidre; PRADA, Jose Luis

Entre 2011 i 2013 s’han dut a terme una sèrie de treballs arqueològics a la torre del castell de Santa Perpètua de Gaià que proporcionen interessants dades tant de la seva cronologia i evolució cronològica, com de la seva construcció.La realització d’una sèrie d’anàlisis de C 14 en fustes de la torre original proporcionen una datació tant inesperada com sorprenent, que fa pensar en noves propostes de comprensió d’aquest interessant monument de la Catalunya Nova.

3.18 comunicació



91 / 162

92 / 162

La intervenció arqueològica a l'església de Santa Maria del Puig de la Creu (Castellar del Vallès, Vallès Occ.), 2013

Arrago sl

ROIG BUXÓ, Jordi

L’església de Santa Maria del Puig de la Creu es troba situada al cim del turó del mateix nom a 671 metres d’altitud, al límit dels termes de Castellar del Vallès i de Sentmenat. A dalt d’aquest cim rocallós i escarpat hi trobem diverses construccions apinyades i adaptades als afloraments de roca, que configuren un gran conjunt edificat del que destaca l’església romànica del segle XII. Adossat a tota la banda longitudinal de ponent i sud de l’església, s’hi emplaça un edifici allargassat construït en diverses etapes durant l’època moderna i contemporània, que presenta certs elements arquitectònics de tipus fortificat que li confereixen un aspecte de castell neoromànic. En el costat nord dels peus de l’església, també destaca un monumental i desproporcionat campanar de torre d’estil neoromànic, construït de nou als anys 50 del segle XX damunt d’una edificació ruïnosa preexistent. Tot el conjunt va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) l’any 1949, a causa de l’errònia atribució de les edificacions modernes i contemporànies amb un castell i conjunt fortificat medieval. Actualment és de propietat particular. A nivell arquitectònic, l’església de Santa Maria del Puig de la Creu, es correspon amb un edifici d’estil romànic tardà del segle XII, força auster i amb escassa ornamentació, que manté intacte el seu edifici original, sense haver sofert transformacions estructurals posteriors. Presenta una sola nau amb volta de canó i absis semicircular amb dues absidioles laterals també semicirculars, conformant una planta característica en forma de trèvol de 18x5 m. L’església apareix esmentada per primer cop en una donació de Guillem de Montcada i la seva muller al monestir de Sant Cugat l’any 1192. Entre l’any 1337 i fins al segle XVIII el monestir de Sant Cugat s’encarregà del seu manteniment, i en el segle XV sabem que tenia dos altars, un dedicat a Sant Mateu i l’altre a Santa Margarida. Fins a les darreries del segle XVIII encara s’hi celebrava un aplec, però a partir d’aleshores i durant tot el segle XIX el conjunt entrà en un procés d’abandó progressiu. Tanmateix, tot i que l’any 1822 hi va haver un intent de fer-hi algunes reformes, no va ser fins el 1925 que es van iniciar les obres, ja amb un edifici pràcticament en ruïnes. Amb aquesta actuació es van reconstruir les dependències adossades del costat sud i totes les teulades, i es va dotar el conjunt d’un cert aire de fortificació. Més recentment, en els anys 50 del segle XX, es va refer de nou la teulada de l’església i es va construir l’inventat campanar de torre neoromànic damunt les parets de la casa de l’ermità.La intervenció arqueològica a l’església es va desenvolupar entre el maig i el juny de 2013 a tota la seva superfície interior, amb motiu de les obres de nova pavimentació per part de la propietat. D’aquesta manera, va ser possible excavar la totalitat de l’edifici, amb uns 100 m2 de superfície, i localitzar diverses estructures arqueològiques, per bé que en un nombre més aviat reduït. En primer lloc, destaca l’excavació d’una única tomba situada als peus de la nau, corresponent a un enterrament successiu del segles XV-XVI. Es tracta d’una sepultura en fossa simple excavada a la roca a on s’hi van inhumar de forma successiva un total de tres individus, restant totalment sencer el darrer d’aquests, corresponent a un individu infantil. Els altres dos eren individus adults i estaven seccionats per la fossa de l’enterrament infantil, restant tan sols les extremitats inferiors. La resta dels ossos varen ser recuperats en el nivell de rebliment i cobriment superior de la fossa. En aquest estrat també s’hi va localitzar material arqueològic divers, del que destaquen nombroses denes de collaret i/o rosari de diferents mides i materials, algunes d’atzabeja, d’altres de pasta de vidre decorades, i d’altres més petites fetes d’os. També es va recuperar un conjunt de fragments de bronze de petites dimensions, que semblen retalls de monedes o d’altres peces, així com fragments de rajoles decorades en blau del paviment del segle XVI.La resta d’estructures arqueològiques corresponen a les diferents pavimentacions successives que ha tingut el temple des del segle XII al XVIII. Així, es documentaren restes parcials del paviment d’argila original del segle XII-XIII en certs punts de la nau, amb fragments ceràmics inserits i alguna moneda. També es van localitzar, en determinats indrets de l’església i de forma molt puntual, restes del paviment del segle XVI fet amb rajoles decorades en blau que reprodueixen la figura d’un drac. I finalment, es documentà el darrer paviment del

3.19 comunicació



93 / 162

segle XVII-XVIII fet de rajols i lloses de pedra combinades a la zona de l’absis i les absidioles. Per altra banda, es van localitzar diverses estructures negatives retallades a la roca de diverses dimensions, de les que destaquen les més petites de forma circular i el·líptica, que podrien haver estat forats de pal per falcar bastides. Amb tot, s’ha pogut constatar que la presència de restes arqueològiques a l’interior de l’església és més aviat escassa, i ha d’estar condicionada pel tipus de substrat geològic de roca calcària que ocupa tota la superfície de l’església. En alguns punts, aquesta plataforma de roca ha estat repicada i retallada per tal d’assentar les parets de l’edifici.Amb la intervenció arqueològica i l’estudi històric i arquitectònic s’ha pogut confirmar la datació de l’església en època medieval plena, en un moment indeterminat del segle XII, amb la construcció de nova planta d’un edifici romànic en un indret sense cap tipus de precedent d’ocupació anterior. En aquest sentit, es podria interpretar que la construcció de l’església en aquest indret escarpat i de difícil accés de la serralada prelitoral, podria obeir a una finalitat expiatòria d’algun personatge rellevant, com ara el mateix Guillem de Montcada que en fa una donació a finals del segle XII.

94 / 162

El Castell de Rocabruna: recursos defensius i ofensius

IN SITU S.C.P.

AGUSTÍ, Bibiana; CODINA, Dolors; DÍAZ-CARVAJAL, Antònia

El Castell de Rocabruna (Camprodon, Ripollès) és objecte d’un projecte de consolidació des del 2006 per part del Servei de Monuments de la Diputació de Girona. Es tracta d’un castell documentat des del segle X i amb nivells arqueològics que ens situen bàsicament als segles XIV-XV. Ens els darrers anys s’ha pogut acabar la part que correspon al recinte sobirà i s’ha iniciat la de la sala de ponent.El recinte sobirà. A partir d’una torre circular situada a l’extrem nord de la part rocosa més elevada del conjunt, l’excavació del recinte sobirà ha permès documentar un edifici baix medieval al voltant d’un pati de llum i amb dependències tant defensives com de caire residencial. La sala de ponent. És un gran edifici rectangular de més de 100 metres quadrats de planta que conserva encara murs de més de quatre metres d’alçada amb paraments d’opus spicatum.Entre el material arqueològic destaca la mostra que correspon a material d’armament: restes d’armes de tall, llancívoles i de ballesta, projectils, així com un conjunt important d’elements defensius que corresponen a la protecció dels guerrers, amb peces d’armadura, cota de malla, així com objectes de genet i de guarnició de cavalls. Les activitats agrícoles i ramaderes es troben també molt ben documentades a partir d’elements metàl·lics, mentre que la quotidianitat ve representada pel mobiliari ceràmic, el de vidre i el faunístic, tant domèstic com de cacera i pesca.

3.20 comunicació



95 / 162

L’obertura de la tomba del Rei Pere El gran (Monestir de Santes Creus, Aiguamúrcia). Notes bioantropològiques i paleopatològiques

ARMENTANO, Núria; MALGOSA, Assumpció; GALTÉS, Ignasi; ISIDRE, Albert; PRATS-MUÑOZ, Gemma

El Monestir de Santes Creus va ser l’espai on els reis Pere el Gran i Jaume II el Just van escollir com a panteó. Les restes d’aquests Reis reposen a l’església en dos monuments funeraris considerats obres cabdals del primer gòtic català. Arran de la restauració que requerien aquests monuments, l’any 2010 es van poder exhumar i estudiar les restes antropològiques que acullen aquests panteons.Dos dels objectius principals de la recerca paleoantropològica realitzada sobre les restes del Rei Pere (1240-1285) eren l’obtenció de dades relatives a la identificació de l’individu -tant morfològica com genètica-, i sobre les circumstàncies i/o la causa de la seva mort.La metodologia de l’estudi es va basar en l’esquema actual de les investigacions mèdico-legals, amb una primera inspecció visual del cos a la tomba in-situ, l’exhumació, i el següent examen extern i intern de les restes al laboratori. El fet que les restes mantinguessin parcialment dessecats part dels teixits tous ha permès tirar endavant una sèrie d’analítiques complementàries poc habituals en restes paleoantropològiques, com la histologia o el TC. Una vegada finalitzat l’estudi les restes van ser preparades per a una final re-inhumació al mateix sarcòfag.Els resultats que es presenten corresponen a l’estudi antropològic i forense, i pretenen oferir dades respecte com era i què li va passar al rei Pere el Gran. Com a resultats concrets, cal destacar l’alçada que tenia, el bon estat de salut dental, la probable presència d’un meningioma a l’àrea parietal dreta, i l’evidència d’antracosi i altres troballes vinculades amb alteracions pulmonars.El fet que la tomba del rei Pere El Gran sigui una de les poques tombes de llinatge reial europeu que no havia estat exhumada, i l’única no espoliada dels reis catalans, atorga una rellevància excepcional a les dades que aporten l’estudi antropològic que s’ha realitzat.

3.21 comunicació



96 / 162

Estudi antropològic de la primera necròpolis del monestir trinitari d’Avinganya (Seròs, Segrià)

(1) GRAPAC (Grup de Recerca Aplicada al Patrimoni Cultural); (2)Servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida; (3) Hospital General de Catalunya

FUENTES SÁNCHEZ, D. (1); LÓPEZ-ONAINDIA, D. (1); MEDINA, J. (2); GONZÁLEZ, J.R. (2); DINARÈS, R. (3); SUBIRÀ, M.E.(1)

El monestir trinitari d’Avinganya es localitza al sud de la comarca del Segrià, a dos quilòmetres de Seròs en direcció a la Granja d’Escarp. El conjunt monàstic fou fundat per Joan de Mata i presenta una llarga història des de la seva consagració l’any 1201 fins el seu abandonament al segle XIX. És, per tant, un dels monuments més importants d’aquesta zona del Baix Segre.

La primigènia necròpoli, localitzada durant la campanya d’excavacions iniciada l’any 2009, es situa a voltants del temple en el seu costat nord-est. Aquest espai es va amortitzar en el moment de les grans reformes barroques del segle XVII-XVIII del temple, que implicaren un canvi en l’accés a l’església: es tancà la porta original a ponent i s’obrí un nou accés per la banda oriental. Aquest fet implicà l’obertura d’un nou espai funerari davant de l’antiga porta d’accés al temple, el qual es va localitzar durant les primeres campanyes arqueològiques, que també documentaren enterraments dins del temple.

El present estudi consta d’una aproximació antropològica i paleopatològica entorn als 83 individus recuperats de les i pretén caracteritzar la població i el seu estat de salut.

La població estudiada està composta per 3 individus d’edat indeterminada, 11 subadults i 69 adults, dels quals s’han pogut calcular l’edat de mort del 55,1%. Pel que fa als adults, els homes (43,5%) presenten una edat de mort entorn als 31-39 anys, mentre que les dones (24,6%) una edat de mort entre 30-38 anys. De fet, tan sols 2 individus superen clarament els 50 anys, la qual cosa indicaria una societat civil amb una baixa esperança de superar el mig segle de vida. La mortalitat infantil no devia ser gaire elevada, doncs suposa el 2,4% de la població estudiada, que augmenta al 13,3% amb la resta d’individus subadults (menors de 18 anys), unes dades que contrasten amb l’esperança de vida adulta.

És especialment destacable l’elevat nombre d’individus que presenten evidència patològica (45,8% del total d’individus), dels que com a mínim 31 individus, presenten afectacions de caràcter articular, sent la osteoartritis l’anomalia amb major incidència, especialment en la població masculina. Aquesta elevada presència de lesions articulars, relacionada amb la presència de fractures, torsions, cops o periostitis no infeccioses a la població, indiquen un elevat estrès ocupacional. Cal destacar la presència d’individus amb DISH (Hiperostosis esquelètica difusa idiopàtica) i hèrnia discal, afectacions vertebrals especialment severes i limitadores. Els processos infecciosos (3,61% de la població) són reduïts, però s’ha de tenir en compte que aquests rarament deixen registre ossi, doncs la majoria de patògens causen processos aguts. Així doncs, aquestes dades han de ser preses com a marcadors. Exceptuant una afectació piogènica en un procés traumàtic, la resta presenten osteomielitis generalitzades indicant processos infecciosos sistèmics i supurants, especialment sever en un cas, on s’evidencia una anquilosi en la porció distal de l’extremitat inferior dreta. Aquest ampli ventall de patologies, tant en nombre com en varietat, indicarien una població amb un estat de salut precari, que es relacionaria amb una edat de mort prematura.

3.22 comunicació



97 / 162

Estat de salut de la comunitat monàstica de Vallsanta (Guimerà)

GRAPAC (Grup de Recerca Aplicada al Patrimino Cultural). Unitat d’Antropologia Biològica, Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia. Facultat de Biociències, Edifici C. Universitat Autònoma de Barcelona 08193 Bellaterra

MONTES SALAS, N. (1); SUBIRÀ, M.E. (1)

El monestir de Santa Maria de Vallsanta és un exemple de l'episodi d'expansió monàstica femenina a la Catalunya dels segles XII i XIII, lligat a la reforma del monaquisme del Císter. El present estudi presenta les dades antropològiques obtingudes sobre les restes recuperades durant les campanyes d'excavació de 1986 i 2011-12 en el jaciment Guimerà-Vallsanta, amb l'objectiu de caracteritzar la població i realitzar una aproximació a l'estat de salut i activitat física de la comunitat. Al llarg d’aquestes campanyes es van poder excavar un total de 15 tombes: tres d’elles a l'àrea nord exterior de l'església, cinc a l’interior de la mateixa i set a la sala capitular on s’hi enterraren les abadesses del monestir. El conjunt consisteix en un total de 36 individus, recuperats d’aquestes 15 tombes.L’observació macroscòpica dels ossos llargs de les extremitats evidencia unes fortes insercions musculars que, junt amb els valors dels índexs de robustesa, indiquen algun tipus d'activitat física que implicava les extremitats superiors en la població. De la mateixa manera, la presència de processos d'artrosi a l’espatlla ja en individus joves apunta cap algun tipus d'estrés ocupacional, cosa que concorda amb la reimplantació del treball manual amb la reforma del Císter. D’altra banda les extremitats inferiors no semblen presentar unes insercions musculars tan marcades com les superiors. Tanmateix l'alta prevalença d'artrosi als genolls a la població indica també la incidència d'un estrés mecànic, tot i que l'activitat muscular que mostren els índexs de robustesa de l'extremitat inferior no era important, cosa que porta a relacionar aquesta artrosi amb la litúrgia. Finalment hi ha una alta incidència de patologies bucals a la població: tots els individus presenten càlcul, essent presents en un 65% de les peces; presència de càries en 14 dels individus observables i en un 14,25% de les peces; hipoplàsia de l’esmalt en la majoria d’individus i un 43% de les peces; a més d’un 59,34% de retrocés alveolar i un 2,06% de fístules.La prevalença alta de les patologies bucals en la població porta a considerar una patologia periodontal generalitzada en tots els individus, fins i tot sense que s'assoleixin edats avançades. Els cúmuls de càlcul causarien retrocés alveolar que facilitaria les infeccions cariogèniques. L'origen d'aquests cúmuls de càlcul s'hauria de buscar en una dieta deficient i en una reduïda higiene bucal.

3.23 comunicació



98 / 162

Blanca d’Anjou, testimoni de la maternitat medieval (1280-1320)

MALGOSA, Assumpció; ARMENTANO, Núria; GALTÉS, Ignasi; ISIDRE, Albert; PRATS-MUÑOZ, Gemma; SUBIRANA, Mercè

Un dels principals papers de les reines medievals era el de ser mare, tal i com apunten nombrosos estudis de la reialesa i, en general, de les dones a l’època medieval. Si bé la funció bàsica de la dona era donar fills al marit i al grup familiar que l’acollia, la concepció d’un fill o d’una filla era molt important en la realització de la dona medieval com a mare i com a esposa. Per a les reines, era la feina principal, una font de possibilitats d’aliances i de creixement dels territoris. Era habitual que les noies es casessin molt joves, entre els 12 i els 18 anys, i que tinguessin molts fills. Es considerava normal els embarassos constants, i les dones sabien el risc que corrien en cada part, de manera que miraven de prevenir-lo fent invocacions a Sants, i culte d’objectes pietosos i relíquies. Hi ha constància documental que molts homes vidus es tornaven a casar atesa l’elevada mortalitat femenina en edat fèrtil.L’estudi de les restes antropològiques procedents del mausoleu de Jaume II i Blanca d’Anjou, emmarcat dins del projecte de restauració de les tombes reials del Monestir de Santes Creus, ha aportat evidències que permeten reconèixer les dades biogràfiques que es tenien de la reina: Blanca d’Anjou va morir l’any 1320, als 27 anys, poc després del seu desè part. Entre les restes antropològiques es va recuperar també un element ornamental de corall, material que s’utilitzava com a amulet de protecció a les dones que donaven a llum.Més enllà del repte que suposa la correlació de resultats científics i històrics que es presenta, la identificació i estudi de les restes de la Reina suggereix que les qüestions vinculades amb la maternitat afectarien de forma molt similar a tots els estaments de la societat medieval, donat que també individus de màxim nivell social es casaven joves, tenien molts fills, s’encomanaven a algun Sant, i morien sovint a causa d’alguna complicació d’embaràs o durant el part.

3.24 comunicació



99 / 162

Evolució de l'espai cementirial als Prats de Rei (l'Anoia) entre els segles V i XVIII

(1) Antequem; (2) Àtics

PÀMIES, Dídac (1); MORENO, Iñaki (2)

Les obres d’urbanització del nucli urbà dels Prats de Rei (l’Anoia) que s’han portat a terme entre els anys 2012 i 2013 han posat al descobert nombroses restes arqueològiques que confirmen la pervivència de poblament des de l’època ibèrica fins a l’edat moderna, passant pel passat romà del "Municipium Sigarrensis" i l’època pàleocristiana.Entre d’altres vestigis, cal remarcar la troballa de nombroses inhumacions agrupades en tres contextos cronològics diferenciats: s’ha identificat un conjunt de sis sepultures d’època paleocristiana, onze enterraments d’època medieval i un grup de trenta-sis fosses d’època moderna.En tots els casos és probable que les inhumacions estiguin associades a un edifici de culte ubicat al subsòl de l’actual temple de Santa Maria (construït entre els segles XVII i XVIII), atès que les restes s’ubiquen al seu voltant. No obstant, fins a dia d’avui, no s’han localitzat vestigis d’aquest temple primigeni, sinó que ens hem de remetre a fonts documentals.Així, el document més antic que fa referència a l’església de Sant Maria, és una carta de donació del temple, feta pel comte Sunyer als monjos del monestir de Santa Cecília de Montserrat a l’agost de l’any 945. És versemblant creure que existia un edifici de culte anterior a aquesta data atès que existeixen testimonis de la cristianització de la població ja des d’època romana.

3.25 comunicació



100 / 162

Intervenció arqueològica al Castell de Falset (Priorat)

Arqueòlegs.Cat SL

ACHÓN i CASAS, Oriol

Entre els mesos de juliol i octubre de 2011 es varen excavar dos sectors del recinte castral de Falset. En concret s’actuà en el Baluard de Ponent i a l’exterior septentrional de l’església castral. Aquestes actuacions s’emmarquen en el conjunt d’intervencions per tal de completar el projecte de restauració del recinte.

En el Baluard de Ponent la intervenció tingué dos objectius ben diferenciats. Per un costat, l’estudi de paraments del Baluard actual i l’establiment de les seves fases constructives. Per l’altra, el coneixement de la seqüència estratigràfica del sector i les diferents etapes evolutives.

Amb la present intervenció es pot establir l’evolució del sector des del segle XIV fins al segle XX. Destaca el fet de poder establir les dimensions originals de la sala gòtica i l’existència de dos baluards successius i els fets històrics relacionats amb cadascun d’ells, des de la Guerra de Successió fins a la Guerra Civil Espanyola passant per les Guerres Carlines.

En el sector septentrional exterior a l’església la intervenció arqueològica va permetre excavar fins a tres de les quatre capelles laterals de l’església del castell i establir l’evolució de les estructures vinculades al Fossat Vell des del segle XIII fins el segle XX. D’aquestes tres capelles tan sols una era visible i d’una segona afloraven alguns indicis mentre que la tercera tan sols es coneixia per la documentació històrica. Es va documentà l’existència de les diferents capelles, l’existència del Fossar Vell i les diferents reformes de l’espai de l’antic cementiri amb la pausa del segle XVIII en que es basteix el Fossat Nou al costat de la nova església parroquial i la reforma vinculada a l’obligació de traslladar a l’exterior de les poblacions els diferents fossats o necròpolis de l’interior de la població a fora muralles. Destaca d’aquesta fase del segle XIX la documentació de la reforma de l’espai funerari amb la creació d’un mínim d’una seixantena de nínxols algun d’ells amb ossera.

3.26 comunicació



101 / 162

Santa Creu de Rodes, creixement i evolució d'un poble medieval a l'Alt Empordà

(1) Dept de Cultura, Generalitat de Catalunya; (2) Dept. d’Història Medieval, Universitat de Barcelona; (3) Grup de Recerca d’Arqueologia Medieval i Postmedieval (GRAMP-UB)

MATARÓ i PLADELASALA, Montserrat (1, 3); OLLIC i CASTANYER, Imma (2, 3); PUIG i GRIESSENBERGER, Anna Maria (3)

Les campanyes d’excavació iniciades l’any 2006 al poble medieval abandonat de Santa Creu de Rodes (El Port de la Selva, Alt Empordà) ja van confirmar que es tractava d’una població crescuda i estructurada en funció del proper monestir de Sant Pere de Rodes, a la serra de Verdera. Tant la planificació urbanística, com les vies i camins d’accés, i el possible sistema de defensa, estan sempre en relació amb el monestir.

Les intervencions efectuades del 2010 ençà han ampliat el coneixement sobre l’urbanisme del poble, demostrant que els seus límits van molt més enllà del nucli crescut entorn l’església de Santa Helena. A més de l’evolució urbanística, també cal considerar l’evolució arquitectònica dels edificis, així com les tècniques constructives emprades.

Aquesta comunicació presenta, precisament, l’excavació i estudi de l’espai oest del poble, situat entre les dues torres-portal, que ha comportat la descoberta de cases grans i compartimentades, remodelades sobre les antigues més petites, sempre associades a material abundant: ceràmica de luxe, metalls, fauna, tot amb una cronologia que oscil·la entre els segles XIII i XV, l’etapa de creixement del poble, abans del seu abandonament. La troballa i publicació paral·lela d’un capbreu d’inicis del segle XV permet conèixer noms de persones, carrers i barris, que podem associar amb facilitat a les estructures descobertes.

Es constata que l’evolució a nivell de planificació i creixement urbanístics que evidencien les estructures del poble Santa Creu de Rodes des del segle XI-XII fins el segle XV, està en relació directa amb el moviment de pelegrinatge cap el monestir. Sant Pere de Rodes actua de focus d’atracció dins de l’espiritualitat medieval, i el poble de Santa Creu i els seus habitants proporcionen la infraestructura bàsica d’allotjament i menjar per a grups nombrosos de pelegrins que venen d’arreu d’Europa, adaptant-se i creixent en funció de l’augment d’aquests grups.

3.27 comunicació



102 / 162

Noves dades sobre la cronologia del cos occidental del castell de Castelldefels (Baix Llobregat)

LÓPEZ MULLOR, Albert

D’ençà de 1989, el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona ha dut a terme la restauració de l’ampli conjunt monumental constituït pel castell de Castelldefels i l’antiga església parroquial de Santa Maria. Aquesta intervenció, de la qual només falta per executar una fase d’acabats, va ser precedida per una àmplia sèrie d’estudis històrics, entre els quals hi havia els arqueològics, que van permetre establir l’evolució constructiva de la fortalesa, al mateix temps que es datava la fundació dels seus cossos i les reformes posteriors. Tot això es va recollir en una extensa sèrie d’articles i una monografia.

El control arqueològic de les darreres fases d’obra, però, ha permès d’ampliar les excavacions arqueològiques inicials amb la intervenció en indrets poc accessibles, com ara els carcanyols de les cobertes de la planta baixa del castell, la part superior de les quals constitueix el paviment de la planta noble. Aquests treballs han permès d’incorporar noves dades a la seqüència estratigràfica de l’edifici i, allò que és més important, han facilitat l’obtenció de la datació absoluta de la construcció de les voltes, coetànies de la seva fundació. En conseqüència, avui podem situar d’una manera força precisa la construcció del cos occidental del castell de Castelldefels cap a mitjan segle XVII.

En la redacció de la comunicació justificarem aquesta datació, obtinguda a través de l’estudi de la ceràmica apareguda en l’extradós de les voltes. També farem referència a l’estudi de les rajoles decorades distribuïdes en plafons dins els paviments de la primera planta de l’edifici, que han contribuït a determinar la data esmentada. D’altra banda, analitzarem les aportacions de la documentació escrita, que en algun cas s’havien sobrevalorat, com ara una notícia que feia referència a l’execució de certes obres en 1734, les quals, segons sembla, només van ser superficials, o aquelles que s’han revelat molt esclaridores i han ajudat a situar la darrera intervenció important en les fàbriques del castell, en el decurs del període 1766-1772.

3.28 comunicació



103 / 162

Intervencions arqueològiques al campanar de l’antiga església de Santa Maria de Puigcerdà (Cerdanya)

MIQUEL i LÓPEZ, Júlia; ACHÓN i CASAS, Oriol

Entre els mesos d’octubre i desembre de 2012 i juliol i octubre de 2013 es va portar a terme l’excavació arqueològica del subsòl del campanar de l’antiga església parroquial de Santa Maria de Puigcerdà. Aquesta intervenció responia a les necessitats de restauració i adequació de l’entorn del mateix.

Les tasques arqueològiques, acompanyades amb una recerca documental han servit per presentar l’evolució del temple des del primer edifici construït a finals del segle XII i principis del s. XIII, el qual es troba representat per un dels murs de la nau i fins a tres contraforts.

També s’ha pogut constatar la transformació en un temple gòtic entre finals del segle XIII i principis del segle XIV, documentar les conseqüències dels terratrèmols i la sèrie de reparacions realitzades. La excavació arqueològica ajudà a confirmar que el temple fou ampliat el segle XVII, amb la construcció de dues capelles laterals amb els seus vasos funeraris, la reforma de l’atri i la construcció d’un túnel del qual s’han pogut documentar més de 12 metres, així com la construcció de capelles laterals a l’interior i també la construcció del cor entre d’altres.

La documentació conservada ajudà a reconèixer les reformes que es van realitzar per instal•lar un orgue al segle XVIII, les reparacions en l’edifici i el programa decoratiu del segle XIX, i finalment, el procés de deconstrucció de l’església durant la Guerra Civil, amb el desmuntatge de les voltes i parets per tal de vendre en subhasta els carreus i làpides i com el procés d’adequació de l’espai en ple franquisme també representa de nou una afectació parcial dels paviments i els murs no afectats anteriorment.

3.29 comunicació



104 / 162

La intervenció arqueològica al castell de Can Feu (Sabadell Vallès Occ.): de la domus fortificada medieval al castell neoromàntic del segle XIX.

Arrago sl

ROIG BUXÓ, Jordi

L’actuació arqueològica al castell de Can Feu de Sabadell es va realitzar entre l’any 2009 i 2010 de forma preliminar a la realització i redacció del futur projecte de rehabilitació i de restauració de l’edifici per part de l’Ajuntament de Sabadell. Aquests treballs van consistir en la realització de diverses cales de sondeig arqueològic i en l’excavació d’alguns àmbits en extensió de la planta baixa. Així mateix, i de forma paral•lela, es va realitzar un estudi d’arqueologia de l’arquitectura de tot l’edifici, amb una lectura de paraments i diverses cales a les parets i a les voltes.D’aquesta manera, la intervenció arqueològica va constatar l’existència d’importants restes arqueològiques en el subsòl, les quals han proporcionat valuosa informació històrica sobre els orígens de l’edifici i han revalorat significativament el conjunt patrimonial. Així, s’ha testimoniat la presencia d’un jaciment arqueològic d’època medieval que ha evolucionat amb significatives transformacions fins a l’època actual. Els resultats obtinguts permeten establir una dinàmica històrica i evolutiva que s’inicia als segles XII-XIII i acaba a inicis del segle XX, amb tres grans fases evolutives: Fase I – L’edifici fortificat / domus d’època medieval (segles XII al XV). Fase II – La masia d’època moderna (segles XVI al XVIII). Fase III – La reforma i la reconversió en castell neoromàntic (segle XIX-XX). Com a novetat de l’aportació arqueològica, cal destacar la identificació d’un primer edifici fortificat d’època medieval de tipus defensiu, que tanmateix es conserva a nivell de fonaments i que encara no es coneix en la seva totalitat. Es tracta d’una edificació de planta irregularment quadrada amb dos potents fossats defensius en el costat nord i sud. Aquests presenten una fondària conservada que oscil•la a l’entorn dels dos metres, i l’obra dels murs és de pedra i morter amb una gruixària considerable. Aquesta domus fortificada, que pot ser datada a partir dels materials arqueològics entre el segle XII i XIII, presenta en el seu interior un total de quatre sitges que van ser amortitzades al segle XV. Aquest edifici originari d’època medieval va ser molt modificat entre els segles XVI i XVII amb la construcció d’una nova masia de tipus productiu, pràcticament de nova planta, enderrocant les parets existents i cobrint totalment els dos fossats defensius. Finalment, durant les darreries dels segle XIX la masia de Can Feu sofreix un procés constructiu i de reforma que la converteix en l’edifici que avui coneixem, un castell d’estil romàntic amb elements arquitectònics de tipus historicista, com ara torres i torretes, grans finestrals i portalades, elements heràldics, etc. La construcció d’aquest nou edifici va significar una transformació profunda de la masia precedent d’època moderna, especialment en la modificació interior dels seus espais residencials, funcionals i productius, així con en la seva fesomia i aspecte exterior. Tanmateix, la nova construcció va mantenir gran part dels murs perimetrals i de les parets mitgeres de la planta baixa de l’antiga masia, especialment les façanes de la cara nord i la cara oest, que van quedar imbuïdes i emmascarades pel nou edifici del castell neoromàntic de finals del segle XIX.

4.01 comunicació



105 / 162

Intervencions arqueològiques al mas de Xalamera (Benifallet, Baix Ebre): metodologia i resultats

Àpex Arqueologia i Serveis Culturals

CIURANA PRAST, Judit

En la present comunicació exposarem els resultats dels treballs arqueològics duts a terme en l’edifici central del mas de Xalamera, situat cavall dels termes municipals de Benifallet i Xerta (Baix Ebre). La intervenció, realitzada durant el mes de novembre del 2013, consistí en l’excavació manual de 8 sondejos a l’interior de la construcció així com un total de 28 cales paramentals. A través d’aquestes accions s’ha abordat l’estudi arquitectònic de l’immoble des d’una òptica seqüencial i diacrònica. S’han individualitzat les evidències materials d’aquestes transformacions mitjançant la lectura de paraments (anàlisi tipològic-constructiu i anàlisi estratigràfic de paraments) i l’estudi del subsòl de l’edifici mitjançant sondejos estratigràfics.La primera aparició en el registre documental del topònim Xalamera es remunta a l’any 1157 i fa referència a una algezira, és a dir, un lloc conreat a prop del riu regat per sèquies. El document, datat el dia 4 de juny de 1157, recull la donació per part del comte-rei Ramon Berenguer IV de l’«algezira de Xalamera» a l’ordre militar de Sant Joan de l’Hospital. El 2 de juliol de 1238 el comanador santjoanista d’Hispània Arnau de Montbrú establí el «castellum de Chalamera» a Raimon de Fraga per un cens anual de seixanta masmudines. L’any 1268 i com a resultat de l’acord entre els hospitalers i el monestir de Benifassà després d’un llarg conflicte pel domini del lloc de Rossell, Xalamera passà a mans dels monestir cistercenc de Santa Maria de Benifassà. La granja de Xalamera formà part dels dominis de Benifassà fins l’any 1822 quan fou desamortitzada per l’Estat.Totes aquestes vicissituds històriques han deixat la seva empremta física en tots els sectors de l’edifici. El reaprofitament d’elements i la destrucció i remodelació d’alguns murs són exemples significatius d’aquesta dinàmica històrica. Els espais del mas han acollit l’activitat econòmica (agrícola i ramadera) que la granja cistercenca primer, i el mas desamortitzat després, desenvoluparen en aquesta zona. Els sondejos i l’anàlisi estratigràfic dels alçats han permès recuperar l’evolució del mas de Xalamera. La fase primigènia està representada per les restes d’una torre medieval, un pati i diverses estances annexes (segle XII-XIII). A mitjan segle XVI la granja patí un virulent incendi que portà a la reconstrucció d’alguns espais i l’ampliació d’altres. En aquest moment s’instal·là un trull d’oli en una de les cambres principals. Durant la tercera fase (finals del segle XVIII- inicis del segle XIX), les instal·lacions oleícoles foren substituïdes per unes cavallerisses i es compartimentà el mas amb l’establiment de diverses famílies de masovers. En aquesta comunicació, doncs, volem posar l’accent en el paper de l’arqueologia de l’arquitectura no només en l’estudi i anàlisi dels immobles històrics sinó també en el coneixement dels sistemes d’explotació i gestió del territori present en aquest sector de les Terres de l’Ebre.

4.02 comunicació



106 / 162

Montsoriu: la redescoberta del castell gòtic

(1) Museu Etnològic del Montseny; (2) Museu d’Arqueologia de Catalunya – Girona

FONT, Gemma; MATEU, Joaquim; PUJADAS, Sandra; TURA, Jordi (1); LLORENS, Josep Maria (2)

Les excavacions continuades al llarg de més de 20 anys al castell de Montsoriu ens permeten avui dia elaborar una línia cronològica d’evolució arquitectònica de la fortificació. Així, el castell preromànic (segles X-XII) configurava el clos superior del turó, modificat posteriorment en època romànica (segles XII-XIII) i gòtica (primera meitat del segle XIV). És precisament en aquest període del tres-cents que les reformes arquitectòniques es succeeixen de forma accelerada configurant l’aspecte de l’actual castell de Montsoriu. En el present article exposarem la gran reforma arquitectònica que té lloc entre 1347 i 1350 en què el castell es transforma en un veritable castell-palau, residència dels vescomtes de Cabrera i fortalesa inexpugnable. Els grans eixos d’aquesta reforma arquitectònica seran el replantejament dels sistemes de defensa (barbacana, construcció de talussos, sobre aixecament de muralles, i construcció del recinte jussà, compactació del nucli fortificat...), la construcció d’un nucli residencial al pati d’armes del castell (18 àmbits, disseny d’una xarxa de recollida d’aigua pluvial amb la gran cisterna central) i reordenació dels espais interiors del recinte sobirà. L’excavació de diferents espais en aquest trienni 2010-2013 ens han aportat nombroses troballes de materials ceràmics i de restes faunístiques, especialment de la darrera ocupació, que ens acosten a la vida quotidiana dels habitants del castell.

4.03 comunicació



107 / 162

El castell de Sant Iscle (Vidreres, la Selva). Síntesi de nou anys d’excavacions arqueològiques

LLINÀS i POL, Joan

L’any 2005 es van iniciar les intervencions arqueològiques del castell de Sant Iscle (Vidreres, la Selva), que han tingut continuïtat, sense interrupcions, fins a l’actualitat. Entre d’altres, les nou campanyes d’excavació que s’han realitzat fins al moment han permès documentar, en força bon estat de conservació, tota la planta baixa del castell, que estava sepultada sota la runa i oculta sota un bosc espès.El castell de Sant Iscle, que va formar part de l’extensa xarxa de castells termenats del vescomtat de Cabrera, està documentat entre els segles XII i XV. Les excavacions arqueològiques han posat de manifest que hi hagué un castell primigeni, amb una torre de l’homenatge al centre, que fou enderrocat al segle XIII i substituït per l’actual fortificació, un recinte rectangular reforçat amb torres cilíndriques als quatre angles. Aquest castell fou objecte al segle XIV d’una ampliació al costat oest i de diverses reformes parcials al llarg del segle XV. Després d’una refortificació inacabada, fou abandonat als entorns de l’any 1500.Les excavacions han permès recuperar en molt bon estat la planta baixa del castell en el moment del seu abandó. La seva estructura interna s’articulava entorn d’un espai central on hi havia les restes de la torre de l’homenatge del castell fundacional, reconvertides en plataforma distribuïdora, i un petit pati interior porticat en dos dels seus costats. Aquests espais centrals donaven accés a quatre ales perimetrals d’estances, delimitades exteriorment per la muralla. L’ampliació oest, per la seva banda, estava composada per dues grans sales, i la seva construcció obligà a traslladar l’entrada al castell des del costat oest al costat sud-est de la muralla.Fora muralles, però dins del perímetre protegit pel fossat, al costat sud-oest, hi trobem la capella de Sant Iscle, un edifici originalment romànic, que fou objecte de dues reformes als segles XV i XVI i que va sobreviure a l’abandó del castell fins a principis del segle XIX.A banda, les excavacions han deixat al descobert restes d’una necròpolis altmedieval, anterior al castell i que va ser en bona part destruïda per la construcció de la fortificació.La comunicació que presentem constituirà la primera síntesi general que, a partir de l’aplec de dades obtingudes des del 2005, presentem sobre aquest castell.

4.04 comunicació



108 / 162

Les intervencions arqueològiques a can Marcet, 2011-2012 (Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental): de la vil·la romana a la masia d'època medieval i moderna

Arrago sl

MATAS PAREJA, Òscar; ROIG BUXÓ, Jordi

El jaciment i la masia de Can Marcet es troben situats al nord del terme municipal de Sant Cugat del Vallès, tocant el límit del terme amb Rubí, Sant Quirze del Vallès i Cerdanyola del Vallès (Vallès Occ.), en uns terrenys de forma triangular allargada amb una superfície d’ocupació d’unes 9 ha, on la masia d’època moderna, actualment abandonada i molt deteriorada, resta al vèrtex inferior. Tots aquests terrenys van ser dividits en tres grans parcel·les, condicionades pel projecte d’urbanització de tota la zona, i s’hi va realitzar una gran intervenció arqueològica l’any 2008 a la parcel·la A, després d’una prospecció amb mitjans mecànics d’una superfície de més de 5 ha. L’excavació en extensió d’aquesta parcel·la, situada a tocar de la masia per la seva banda nord, va permetre l’excavació d’un total de 116 estructures arqueològiques corresponents a diversos assentaments i ocupacions humanes de cronologia àmplia, des d’època prehistòrica i fins a l’actualitat.Per una banda, destaquen les restes d’època romana imperial, amb uns potents àmbits d’abocador del s. II i IV-V dC amb abundant i diversificat material arqueològic provinent de la zona residencial de la vil·la. Així mateix, també destaca una àrea productiva amb dos forns de material ceràmic i constructiu amb retalls i àmbits de treball associats que foren abandonats a la fi del baix imperi. Per altra banda, cal destacar la presència d’un petit assentament rural de l’antiguitat tardana (s. VI-VIII) amb més d’una vintena de sitges i retalls formant petites agrupacions disseminades, que han proporcionat material arqueològic característic d’un lloc d’habitació del període, amb ceràmiques de cuina, peces de vidre i material faunístic. Així mateix, també es va localitzar un altre petit assentament pagès d’època alt medieval (s. IX-X), focalitzat en un únic punt al nord est dels terrenys i amb una agrupació de deu sitges, alguns petits retalls tipus fossa-cubeta i dues petites estructures de combustió. El material ceràmic està representat per les produccions reduïdes i oxidades espatulades, amb algunes peces senceres corresponents a olles de cuina, sitres i gerres espatulades. Finalment, a l’extrem sud de la parcel·la i en una petita franja triangular de terreny on conflueixen dos torrents, s’hi emplaça la masia de Can Marcet. Es tracta d’un edifici d’època moderna (s. XVI-XVII) que conserva la seva estructura força intacte, i que va ser objecte d’un estudi d’arqueologia de l’arquitectura i lectura de paraments l’any 2010.Posteriorment, entre l’any 2011 i 2012, s’ha portat a terme una intervenció arqueològica a l’interior de la masia amb motiu del projecte de rehabilitació i de consolidació estructural. La superfície total intervinguda ha estat de 140 m2 i es correspon amb els diferents punts afectats pel projecte d’obra, sense ser exhaustiva a tot el seu subsòl, restant petits espais pendents d’excavació, així com tot el seu espai exterior circumdant. Amb tot, la intervenció arqueològica a la planta baixa de la masia ha permès constatar l’existència de diverses restes arqueològiques que ens proporcionen informació històrica sobre els orígens medievals de l’edifici i la seva evolució fins a època contemporània, revalorant significativament el conjunt patrimonial. Així, s’ha testimoniat la presencia d’una primer mas d’època medieval plena (s. XIII–XV) amb restes d’alguns murs i diverses sitges, que va ser totalment reedificat al segle XVI. En un primer moment, l'edifici constaria de l’estructura clàssica de tres cossos paral·lels amb una nau posterior que hauria actuat de celler, amb restes dels cups i dipòsits. Durant el segle XVIII i XIX la masia experimenta diferents canvis i transformacions dels seus espais productius i residencials.

4.05 comunicació



109 / 162

La nau central de la Catedral de Tarragona: primeres dades arqueològiques

(1) ICAC; (2) Museu Bíblic Tarraconense-ICAC; (3) Ajuntament de Tarragona-ICAC

MACÍAS SOLÉ, Josep M. (1); MUÑOZ MELGAR, Andreu (2); TEIXELL NAVARRO, Imma (3)

En els anys 2010 i 2011 es portaren a terme dues intervencions arqueològiques a la nau central de la Catedral de Tarragona amb la finalitat de localitzar les restes del temple d’August,el resultat de les quals fou la constatació de part de la fonamentació del temple dedicat al culte imperial romà. Per altra banda el projecte també establia com a objectius la documentació i l’estudi de totes aquelles evidències resultants de qualsevol activitat en l’àrea intervinguda a partir de la reutilització de l’edifici de culte romà, una vegada fou abandonat el seu ús inicial..En aquesta comunicació proposem exposar totes les restes que han estat adscrites en època medieval i que, bàsicament, responen a necessitats constructives derivades de la construcció de la seu medieval, amb la finalitat de donar a conèixer des d’una visió arqueològica les noves dades de la Catedral de Tarragona. Cal avançar que els constructors medievals van fer servir la plataforma de fonamentació romana per assentar els pilars de la nau central i bastir el paviment del temple catedralici sobre nivells de regularització que han aportat, essencialment, material ceràmic i numismàtic, els quals permeten atorgar a l’enllosat actual l’originalitat en gairebé tota la àrea intervinguda i amb una adscripció cronològica de segle XIV.Pel que fa a les estructures s’han documentat dues fonamentacions que cal relacionar amb estructures temporals de la seu durant les obres de construcció, és a dir, façanes provisionals de tancament de l’espai construït. També s’ha pogut documentar un altre mur que cal connectar amb l’entramat de sustentació del cimbori, així com estructures negatives que podrien haver estat practicades per implantar bastides per a la construcció de la Catedral. Per últim, cal incloure la documentació de restes dels sepulcres arquebisbals corresponents a aquells prelats que foren enterrats des del segle XIV en aquest espai de la nau central convertit en cor, els quals van ser traslladats a l’àmbit del presbiteri actual en el segle XX.

4.06 comunicació



110 / 162

El litoral catalán a mediados del siglo XVI: lectura arqueológica de la Cova del Ramal de la Raconada (Castelldefels)

Grup de Recerca del Quaternari (GRQ) del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques de la Universitat de Barcelona (UB)

GÓMEZ SOLER, Sandra; VILLAESCUSA FERNÁNDEZ, Lucía; SANZ BORRÀS, Montserrat; DAURA LUJÁN, Joan; RUBIO SALVADOR, Ángel; CLUA i MERCADAL, Maria

Los trabajos arqueológicos efectuados en la Cova del Ramal de la Raconada (Castelldefels, Barcelona) por parte del Grup de Recerca del Quaternari (GRQ) permiten contextualizar este enclave costero en el convulso panorama histórico de la segunda mitad del siglo XVI en Cataluña.Los restos arqueológicos recuperados en los sondeos arqueológico realizados en el interior y en el exterior de la cavidad durante los trabajos de las campañas llevadas a cabo entre los años 2010 y 2011, han permitido ubicar cronológicamente la ocupación de esta cavidad en el tercer cuarto del siglo XVI. Los materiales más representativos son por un lado, un conjunto monetario de ocho piezas pertenecientes al numerario en circulación durante los reinados de Carlos V y Felipe II; y por otro, un objeto metálico de características similares a algún tipo de arma blanca o cuchillo vinculado también a la misma época que las monedas gracias a la datación radiocarbónica de la estructura de combustión a la que se encuentra asociado.El tipo de yacimiento, una cueva, y su situación frente al mar podría responder a una suerte de escondite o refugio, que se podría relacionar con la situación histórica y social de este momento, durante la cual los regentes hispánicos estaban llevando a cabo una intensa labor para salvaguardar la seguridad de la población de la fachada litoral mediterránea con la construcción de una línea defensiva de torres de vigilancia para evitar los ataques de la piratería morisca.

4.07 comunicació



111 / 162

Resultats de la intervenció arqueològica a la Ctra. Nova entre el C/ de la Doma i la Plaça Mn. Jaume Oliveras de La Garriga (Vallès Or.)

Arrago sl

VICENTE GARCÍA, José Manuel

L’actuació arqueològica es va dur a terme entre els mesos de setembre i octubre de 2010 amb motiu de les obres de rehabilitació i d’urbanització de l’espai de la Carretera Nova, entre el carrer de La Doma i la plaça Mossèn Jaume Oliveras a la Garriga (Vallès Oriental.). Aquestes obres formaven part del pla de millora dels antics safareigs municipals, obra de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall, situats a la banda oest de la carretera, per convertir-los en el nou Centre de Visitants de la Garriga. Aquest gran àrea, que té com centre l’antiga masia de Can Queló (avui el Centre Excursionista Garriguenc), es troba dins de les zones de protecció arqueològica del nucli històric del municipi de la Garriga.L’objectiu principal de l’actuació va ser el control arqueològic de les rases realitzades per tota l’àrea afectada i la posterior excavació de les restes localitzades. La intervenció arqueològica va ser molt positiva en quant als resultats arqueològics obtinguts, i les dades generades han permès completar el coneixement històric i el procés de desenvolupament urbanístic d’aquesta zona de la Garriga, fins ara força desconeguda i amb escassa informació. En primer lloc, es van documentar diversos i potents estrats d’anivellació i d’abocament d’època romana (s. III-IV dC), amb abundant material constructiu i ceràmic procedent d’alguna edificació romana propera situada a la part est del sector. En segon lloc, i mitjançant les rases de sondeig arqueològic, es van localitzar les restes del canal principal del Rec Monar, l’obra hidràulica més gran i més important de la Garriga. Aquest rec d’origen medieval (pels volts del segle XII), creuava tot el municipi portant les aigües del riu Congost cap els molins i horts de les riberes. Els trams localitzats amb la present excavació al centre de la plaça, es corresponen a la part del Rec Monar que arribava als horts de les Roques, indret on hi havia el molí medieval de Can Roselló (ara Can Pellicer). Aquest tram sabem que es va a construir en època baix medieval, entre els segles XIV i XV, i es va fer mitjançant mina. Per altra banda, també van aparèixer trams de rec més moderns corresponents a canals secundaris del Rec Monar, datats entre el segle XVIII i mitjans del segle XIX, que travessaven part de l’àrea d’excavació passant per sota de la masia de Can Queló. Aquest canal secundari s’uneix al canal principal del rec baix medieval del mig la plaça, i avui dia encara continua en ús.En tercer lloc, va ser possible recuperar les restes d’una construcció de certa envergadura, amb murs que configuren diferents estances adossades pel seu costat est i amb una façana més estreta orientada al sud. Aquesta edificació, que pot ser datada en un moment anterior al segle XVII, s’ha localitzat en part sota l’actual masia de Can Queló (antigament Can Caló). La masia de Can Queló va perdre la seva funció agrícola a finals del segle XIX, i es va convertir en part de les dependències de l’escorxador municipal de la Garriga, aprofitant la seva situació als afores del poble i la proximitat del riu Congost. Una vegada desmantellat l’escorxador a finals del segle XX, l’edifici de l’antiga masia va ser habitat per una família, i darrerament ha estat ocupada pel Centre Excursionista de la Garriga.

4.08 comunicació



112 / 162

Intervencions del Servei d’Arqueologia de l’IEI durant els anys 2010-2014

GONZÁLEZ, Joan-Ramon González; MEDINA, Josep; VÁZQUEZ, Maria Pilar

Tot i que el Servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida desenvolupa algun projecte de recerca propi dins de l’àmbit de la Prehistòria, la seva principal dedicació es donar suport als ajuntaments del territori que demanen recolzament tècnic per les diverses intervencions que es porten a terme i que afecten al patrimoni arqueològic.Evidentment al llarg d’aquests quatre anys ha hagut de tot, però creiem que val la pena fer un repàs a les actuacions realitzades, algunes de les quals han aportat interessants dades que enriqueixen el coneixement del nostre passat. No cal dir que s’apreciarà una considerable davallada en les intervencions, però de pas s’observarà com l’estudi amb tranquil·litat de les actuacions permet obtenir resultats sobretot en les cronologies pròpies del congrés.En parlarem de les actuacions fetes a Avinganya (Seròs), Rambla de Ferran (Lleida), Hospital de Santa Maria (Lleida), Sant Pere (Ponts), entorn de Sant Miquel (Castelló de Farfanya), castell de Sarroca de Lleida, Sant Martí de Naens (Senterada), Santa Maria (Llimiana), Bellfort (Miralcamp), castell de Maldà, castell de Ciutadilla, etc.

4.09 comunicació



113 / 162

La Guerra dels Segadors a Sant Martí de Provençals. Les fosses comunes localitzades a la Rambla Prim de Barcelona

Antequem, SL

BOSCH DE DÒRIA, Marc; MONGUILÓ CORTÉS, Estíbaliz

Durant el seguiment arqueològic portat a terme al tram de la Sagrera de les obres de la Línia d’Alta Velocitat, es van localitzat una sèrie de fosses a la confluència entre la Rambla Prim, Ronda Sant Martí, Via Trajana i Passeig de la Verneda, molt properes a les vies del tren a la zona del Triangle Ferroviari. Fins ara s’han excavat 12 estructures d’enterrament, de diverses dimensions, amb restes humanes de 182 individus al seu interior. El material arqueològic trobat entre les restes òssies és molt pobre. Els fragments de ceràmica són molt escassos i poc concloents cronològicament parlant. Gràcies a la recuperació de unes monedes de mitjans del segle XVII es pot emmarcar aquesta necròpolis dins de la Guerra dels Segadors.Segons l’estudi antropològic realitzat a las cinc primeres fosses excavades, tots els individus són homes, la gran majoria joves o molt joves. Respecte a les causes de la mort s’ha descartat la violència, ja que no apareixen signes de brutalitat als ossos. Tampoc hi ha restes de que hagin patit una llarga malaltia. Treballem amb la hipòtesi que hagin estat infectats per alguna malaltia fulminant, del tipus pesta, o enverinats. Pel perfil i quantitat dels individus localitzats (tots homes, joves…), i per la cronologia (mitjans del segle XVII), podem estar davant de una part d’una milícia o exèrcit apostat a les portes de la ciutat de Barcelona i que va ser delmat per causes alienes a la brutalitat d’una lluita.Properament s’ha de començar una altra campanya d’excavació que esperem, juntament amb els estudis pertinents, aclareixin les incògnites que encara se’ns presenten.

4.10 comunicació



114 / 162

Intervencions arqueològiques a la Masia de Ca n’Amat, anys 2012-2014. Viladecans (Baix Llobregat)

HUERTAS ARROYO, Josefa

Les diferents fases de la reforma portada a terme en el decurs dels últims anys a la Masia de Ca n’Amat de Viladecans per tal de consolidar la seva estructura i adequar els àmbits existents a les necessitats de l’espai museístic actual ha permès recuperar noves dades per aprofundir tant a l’estudi de l’edificació com de la localitat.

A la fase realitzada a l’any 2012, es va realitzar una interpretació de les estructures verticals de l’edificació principal, que va permetre documentar l’estructura de la vivenda anterior i les diferents reformes que es van portar a terme fins a assolir l’aspecte conservat fins al moment. Així mateix els rebaixos efectuats al subsòl van evidenciar la presència de sitges tant d’època medieval com relacionades amb diferents moments de l’edificació.

La darrera fase d’actuació, acabada recentment i encara en procés d’elaboració de dades, s’ha centrat a les construccions de servei de Ca n’Amat. Els treballs, integrament al subsòl, han comportat la documentació de tot un seguit d’estructures relacionades, principalment a la producció de vi i situades cronològicament entre els segles XIX i principis del XX.

4.11 comunicació



115 / 162

Economia rural a la plana segriarenca durant les darreries del segle XVIII i el segle XIX: intervenció arqueològica preventiva a la Plaça Major (Benavent de Segrià, Lleida)

(1) Universitat de Barcelona, Món Iber ROCS S.L. ; (2) Universitat Rovira i Virgili

JORNET NIELLA, Rafel (1); JIMÉNEZ MANCHÓN, Sergio (2)

Durant l’any 2010 es van realitzar les obres de millora i condicionament a l’àrea de la Plaça Major del municipi de Benavent de Segrià a la província de Lleida.

Durant el transcurs d’aquestes obres van aparèixer, en l’angle sud-oest de la mateixa, una sèrie d’estructures circulars excavades al nivell geològic, que es veien afectades pel pla de sanejament urbà. En aquest sentit, es van iniciar els treballs arqueològics en règim d’intervenció preventiva en les estructures afectades, segons resolució del Servei d’Arqueologia de la Generalitat. Un total de 4 sitges, 3 cups i una desena de forats i fosses es van documentar, excavar i registrar en l’àrea afectada de la Plaça.

Totes aquestes estructures es trobaven lleugerament amortitzades amb runa i material divers com fragments de pedra esculpida, metalls, abundants restes òssies animals i d’indústria òssia (del qual realitzarem un estudi pormenoritzat d’una sèrie de metàpodes de bòvid en póster) treballat vidre i abundant ceràmica, d’entre les que destaquem conjunts de majòlica del tipus blau català i sobretot un conjunt de ceràmica comuna oxidada vidrada marró tipus “Touch noire” del centre productor d’Albisola (Lligúria, Itàlia) i imitacions, amb una cronologia d’entre el segle XVII i XIX.

Aquesta àrea de treball vinícola (cups) i d’emmagatzematge de cereal (sitges) està situada als voltants de l’església parroquial de Sant Joan d’estil Barroc , entre la desapareguda abadia i els focs particulars. En aquesta comunicació tenim la voluntat de mostrar unes restes arqueològiques que avui en dia ja estan totalment desaparegudes, i presentar l’estudi dels materials exhumats en aquesta intervenció. Els resultats d’una excavació arqueològica que ens hauria de permetre realitzar una aproximació històrica a l’explotació i aprofitament dels recursos agraris i la seva relació amb els poders locals de la plana segriarenca a les darreries del segle XVIII.

4.12 comunicació



116 / 162

La guerra de Successió a l'Alta Segarra. Darreres troballes arqueològiques de la batalla dels Prats de Rei (1711)

(1) Antequem; (2) Cat Patrimoni

PÀMIES, Dídac (1); BOSCH DE DÒRIA, Marc (1); TARDÀ, Pere (2)

Entre els anys 2009 i 2013 s’han realitzat diverses intervencions arqueològiques dins el terme municipal dels Prats de Rei que han posat al descobert vestigis de la que fou una de les batalles més importants durant la Guerra de Successió. Es tracta de la Batalla dels Prats de Rei que es desenvolupà durant la tardor de l’any 1711 i que enfrontà les tropes borbòniques (assentades a la banda oest del riu Anoia) amb el quarter general al municipi de Calaf, i les tropes austriacistes (assentades a la banda est del riu Anoia) amb el quarter general a La Manresana.Durant el seguiment de les obres d’execució del projecte d’abastament d’aigua de la Llosa del Cavall. Tram: Calaf-Igualada, és realitzà una prospecció de la traça de l’obra que transcorre dins els espais de la batalla mitjançant un detector de metalls, que permeté identificar sobre el terreny diferents aspectes de la Batalla dels Prats de Rei a nivell arqueològic.Entre els mesos de gener i juliol de l’any 2013 es dugué a terme el seguiment de les obres d’urbanització del nucli antic del municipi documentant diversos trams de la muralla medieval i moderna (segles XIV - XVIII) així com diversos projectils utilitzats durant la Batalla dels Prats de Rei.Per a complementar la informació es realitzà un estudi històric i cartogràfic atès que degut a la rellevància històrica d’aquest fet, tant els protagonistes com els historiadors de l’època i posteriors, en deixaren constància documental.Així doncs, bibliogràficament s’han analitzat les dades aportades per la ressenya elaborada per l’estat major del comte Guido von Starhemberg, Diario de lo sucedido en el campamento de Prats de Rey, desde septiembre a diziembre de 171” conservat a l’Arxiu de Guerra de Viena; el volum III de les cròniques de les Narraciones Históricas, escrites pel noble Francesc de Castellví entre els anys 1701-1724; i un document anònim manuscrit, conservat al Museu Josep Castellà dels Prats de Rei que recull les vivències d’un pagès de la zona, durant el període de la batalla.Per altra banda s’han analitzat diversos documents cartogràfics de l’època. En primer lloc s’ha utilitzat el Plan der Feldlager bei Prats del Rey, 16. September 1711, testimoni gràfic excel·lent sobre la distribució i organització de les tropes d’infanteria, cavalleria i artilleria d’ambdós bàndols a banda i banda del riu Anoia. En segon lloc s’han estudiat dos plànols de detall (Plan de Prat del Rey Avec ses Attaques; Plan de Prat del Rey Avec la continuation de ses Attaques) dels atacs d’artilleria de les tropes borbòniques sobre la muralla septentrional del municipi dels Prats de Rei i l’excavació de les trinxeres entre el 25 de setembre i el 8 d’octubre de l’any 1711.

4.13 comunicació



117 / 162

El quarter del segle XIX de La Remonta. L’Hospitalet de Llobregat

ABANS, Serveis Culturals s.l.

SALVADÓ, Ivan; CHORÉN, Jordi

Entre els anys 2011 i 2012 es van realitzar diverses intervencions arqueològiques a l’interior del Quarter de La Remonta, a L’Hospitalet de Llobregat, centrades originalment a la documentació de la masia homònima, degut als treballs de conversió de l’espai en un parc públic que incloïen la seva recuperació.

Aquesta masia, d’origen modern es troba situada a l’interior del recinte del quarter, havent estat reutilitzada per funcions de l’exèrcit i també per l’escola eqüestre que es va instal·lar posteriorment.

L’estudi arqueoconstructiu realitzat a la masia i a parts del perímetre murat del quarter, recolzant-se amb la realització de diversos sondejos al subsòl, van permetre evidenciar diverses fases constructives, que es van poder lligar a la documentació escrita i gràfica recopilada, revelant la conservació d’un primer quarter militar del segle XIX que es trobava integrat pràcticament intacte a les estructures posteriors, del qual se’n desconeixia la existència.

Aquest quarter inicial, era composat per diverses torres de defensa i la fortificació de la pròpia masia amb l’afegit d’una altra torre i diversos cossos, destinant-se a protegir la companyia de remunta d’artilleria, que li donà nom al quarter i a la zona.

4.14 comunicació



118 / 162

Contextos ceràmics tardoantics i altmedievals al Montsec (prepirineu de Lleida). Els jaciments de Els Altimiris i San Martí de les Tombetes

Universitat de Barcelona


S’ha treballat amb anterioritat al 4t Congrés d’Arqueologia Medieval i Postmedieval a Catalunya la dinàmica dels Altimiris. En l’actual moment el jaciment continua en fase d’excavació, restauració i difusió. Malgrat els treballs actuals ja ens donen més informació sobre les característiques estructurals i urbanístiques del jaciment, creiem més adient exposar en el futur aquests resultats, i de moment ens sembla oportú presentar els contextos ceràmics del jaciment, que ens evidencia algunes fases clares: l’ocupació del poblat a finals s.V , la construcció de l’església a finals del s. V o principis del s.VI, l’incendi de l’església posterior a mitjans del s. VII, l’ocupació durant època carolíngia ss. VIII-IX, el progressiu abandonament del jaciment des del s. IX al s. XI, la necròpolis puntual del s. XI que evidencia un culte residual de l’església; i la zona de pas de pastors i viatgers que transiten pel jaciment des del s. XI fins l’actualitat i que va deixar restes artefactuals al s. XVI.Aquesta datació s’ha pogut fer gràcies a la datació relativa amb ceràmiques i amb Carboni 14, en el cas de la datació de la inhumació del s. XI. Som conscients però del marge d’error que dona el Carboni 14 i esperem contrastar les datacions en el futur amb més dades.El repertori ceràmic que tenim consta de contextos tardoantics dels segles V-VII amb àmfores nord africanes, bètiques i orientals; ceràmica de taula D.S.P, T.S.H.T, ARS C i D; i ceràmica de cuina de tradició tardoantiga. Els contextos que semblen posteriors a mitjans el s.VII estan comparats amb paral·lels similars al sud de França i Tarragona. I els contextos de principis del s. IX estan datats amb ceràmiques amb decoracions d’època carolíngia però am absència total de sitres. A més a més tenim un gruix de ceràmiques grises de cronologia indefinida tardoantiga i alt medieval, però cada vegada anem contextualitzant més aquests materials a mesura que avança l’excavació.De forma anecdòtica tenim ceràmica del s. XVI entre diferents nivells d’enderrocs de l’església produïts en època moderna.També hem de destacar que hi ha algunes coincidències de fàbriques entre els materials ceràmics dels Altimiris i els de San Martí de les Tombetes, jaciment situat a pocs km de distància i que esperem poder anar interrelacionant millor en el futur. De moment exposem un estat de la qüestió dels materials trobats a San Martí de les Tombetes en campanyes anteriors a la nostra, i també els resultats de la nostre intervenció, on tenim una cronologia ubicada entre els segles VIII i XII.

0. 01 comunicació



119 / 162

Fonts escrites i iconogràfiques aplicades a l'estudi del material arqueològic d'època medieval: els metalls

www.actiweb.es/lluisaamenos

AMENÓS MARTÍNEZ, Lluïsa

“No s’ha fet encara una història de la forja catalana. Cal de primer una copiosa investigació documental i una labor constant d’anàlisi monogràfica; únicament després d’haver-se fet aquesta tasca hom podrà pensar a establir una perspectiva de conjunt.(…)I si moltes vegades trobem dificultats per a localitzar els ferros antics, més penosa és encara la feina de documentar-los, per la mateixa escassetat de documents, la qual cosa treu dels objectes el valor que la fixesa de la data, de l’autor i d’altres circumstàncies del treball els donaria.Alguns documents gràfics supleixen de vegades la manca dels documents literaris; així per exemple, no seria costós establir una sèrie cronològica de brasers de ferro a base dels que figuren en els retaules, assenyaladament en les escenes de la naixença dels sants.”

Amb aquestes paraules, publicades al capítol dedicat als serrallers de l’obra Barcelona i la seva història, Agustí Duran i Sanpere resumia la metodologia que calia seguir per elaborar una història de la forja catalana. El seu mètode, fonamentat en criteris de rigorositat científica, és aplicable a l’estudi de pràcticament tots els materials arqueològics d’època medieval i moderna, molt especialment d’aquells vinculats a l’àmbit domèstic. És ben sabut que els inventaris de béns conservats als nostres arxius notarials aporten una gran quantitat d’informació sobre l’aixovar domèstic de les llars medievals catalanes. I que el patrimoni artístic custodiat als nostres museus constitueix un dels corpus iconogràfics més rics i complets d’Europa occidental. Per aquest motiu, jo mateixa vaig aplicar la metodologia descrita per Duran i Sanpere a l’estudi del material metàl·lic recuperat en diversos jaciments medievals de les ciutats de Lleida i Tàrrega. Els resultats obtinguts han estat francament espectaculars i els podreu veure publicats en breu a les actes del congrés Medieval Meeting de Lleida (2012) o al catàleg de l’exposició Tragèdia al Call. Tàrrega 1348, entre d’altres.

El treball que us presento aquí pretén donar a conèixer aquell material metàl·lic que encara roman inèdit i que es troba sovint associat als objectes obrats amb un alt percentatge de material orgànic (aplics, panys i claus de mobles; sivelles, guaspes i aplics de corretja; botons d’indumentària, …). L’objectiu principal és demostrar que les fonts manuscrites i iconogràfiques són una eina absolutament imprescindible –i injústament menystinguda– per a entendre i historiar el nostre patrimoni material.

0. 02 comunicació



120 / 162

L’aprofitament agrícola i la transformació del paisatge a Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar (intervencions LAV accessos a l’estació de la Sagrera i LAV estructura de l’estació de la Sagrera)

ANTEQUERA, Francesc; MESAS, Imma

Aquesta comunicació pretén mostrar de forma resumida, però alhora integradora, l’evolució de l’activitat econòmica principal duta a terme en aquests dos antics municipis que el 1897 van ser annexionats a Barcelona. Concretament ens centrarem en la zona on s’han dut a terme, des de finals de l’any 2010, les intervencions de LAV accessos a l’estació de la Sagrera i LAV estructura de l’estació de la Sagrera.

La major part de la superfície d’aquests termes ocupava el Pla de Barcelona, i és aquí on l’activitat agrícola condicionà el paisatge fins ben entrat el segle XIX. A partir d’aquest moment, i en concret en el nostre àmbit geogràfic, el procés d’industrialització i la construcció del ferrocarril van anar modificant aquest entorn fins arribar als anys 50 del segle XX quan la construcció i urbanització de la zona van fer irreconeixible un paisatge fins aleshores dominat per les masies i els camps de conreu.

La importància del treball del camp a la zona on s’ha intervingut arqueològicament és inqüestionable. Les restes documentades fins a època medieval així ho evidencien. Així s’han excavat sitges prehistòriques, ibèriques i romanes, rases de vinya també romanes i la coneguda vil•la romana del Pont del Treball.

En època medieval es comença a configurar el paisatge físic que restarà pràcticament inalterable fins principis del segle XX. Aquesta comunicació pretén fer un breu resum de l’evolució de l’activitat agrícola a partir d’aquest moment fins que aquesta deixa de tenir el protagonisme que havia tingut fins el moment. En aquest sentit es recorrerà a les fonts documentals i a les arqueològiques proporcionades per les intervencions de LAV accessos a l’estació de la Sagrera i LAV estructura de l’estació de la Sagrera.

Les actuacions arqueològiques han permès posar al descobert la masia de Can Iglésias amb una primera construcció de finals del segle XVI. Igualment, es van documentar infraestructures relacionades amb el treball agrícola. Aquestes les podem dividir en dos tipus. Les primeres tenen a veure amb el transport d’aigua per regadiu, com canals, sèquies, regadores, un assut i diferents actuacions a la Riera d’Horta, mentre que les segones corresponen a murs d’aterrassament o de delimitació de finques.

Aquesta comunicació no pretén ser un treball de síntesi que tracti de forma global l’aprofitament agrícola del Pla de Barcelona en època medieval i moderna. El que pretenem és fer un breu resum de l’evolució del treball del camp en la zona on s’han dut a terme les intervencions arqueològiques i presentar les restes documentades contextualitzant-les històricament.

0. 03 comunicació



121 / 162

Contribucions de l'antropologia i la paleopatologia al coneixement de la història medieval de Catalunya

ARMENTANO, Núria; NOCIAROVÁ, Dominika

El material esquelètic estudiat al llarg dels últims quatre anys ha aportat una sèrie d'alteracions patològiques que val la pena valorar més enllà de la fita científica que suposa la seva troballa i el seu diagnòstic. L'examen rutinari del material esquelètic dels individus al laboratori ha de permetre l’aportació de dades sobre les conseqüències que tenen els fets històrics a la població.Amb el convenciment que l'objectiu de recuperar, reconstruir i estudiar les restes paleoantropològiques és el fet de tenir un material capaç d'aportar dades que permetin una millor interpretació o re-interpretació dels fets històrics, presentem evidències osteològiques que suggereixen l' impacte que van tenir a la població catalana medieval els tradicionals flagells de la humanitat: la guerra, la fam i la pesta.La revisió aporta material esquelètic que suggereix alteracions vinculades amb dèficits alimentaris, la fam; lesions i traumatismes que suggereixen violència física, la guerra; i evidències esquelètiques que suggereixen infeccions generalitzades, malalties que en un moment donat van afectar a un nombre de persones superior a l'esperat, les epidèmies. Són els tres grans flagells de la humanitat, i probablement el seu fil conductor… però fins a quin punt aquests tenen o no un impacte mesurable en les restes recuperades dels jaciments medievals, i/o una repercussió observable en la dieta, estil de via i salut dels individus estudiats.

0. 04 comunicació



122 / 162

Una construcció singular d’època moderna: La fresquera de Sant Andreu de Palomar (Barcelona)


ARROYO, Sergio

Durant el control arqueològic de les obres de realització de l’Alta Velocitat entre Barcelona i la Frontera Francesa, al tram de Sant Andreu (Barcelona), es va localitzar un edifici de planta circular amb un passadís subterrani associat. Aquesta construcció estava situat sota l’antic pont existent al carrer de Sant Adrià per creuar les vies de rodalies, i es conservava força bé (només afectada parcialment per un mur-pantalla de l’obra).L’edifici circular estava format, a nivell constructiu, per quatre elements principals: la banqueta de fonamentació; un conjunt de pilars, disposats de manera alterna, un més cap l’interior i l’altre més cap a l’exterior, adaptant-se a la planta circular de l’edifici; el tambor i la cúpula, de mitja esfera. L’interior de la construcció presentava un paviment de morter i terra piconada, sobre el que es va localitzar una trencadissa de grans gerres. A part, la fonamentació de l’edifici creava una mena de banc corregut a l’interior i l’alternança de pilars una sèrie de fornícules. Tot i que no es conservava la porta d’entrada, situada al nord de l’edifici, segurament perquè era de fusta, sí que es van identificar les 2 frontisses, fetes de ferro i la llinda de la porta. Les mesures generals de l’edifici eren 2,85 metres de diàmetre interior màxim i una alçada conservada de 3 metres. La seva construcció es va realitzar, tot i que depèn de cada element, amb pedra, morter i material constructiu. A aquest edifici s’accedia a través d’un passadís amb planta en forma d’L, construït a través d’un túnel subterrani, d’uns 7 m. de llargada conservada, 0,75 m. d’amplada i 2 m. d’alçada. Aquest passadís estava format per dos murs paral·lels construïts amb pedra, material constructiu i morter i coronat per un conjunt de grans lloses de pedra i presentava un paviment d’argila compactada. A nivell cronològic, la seva construcció i ús se situaria entre el s. XVI i XVII, tot i que el material associat es escàs per donar una cronologia precisa. A nivell funcional, tot i la singularitat de la construcció i l’absència de paral·lels clars, creiem ens trobem davant d’un edifici utilitzat com a fresquera o rebost Creiem que al seu interior, dipositat en gran gerres, es guardaria algun producte com carn adobada, peix curat en sal o vinagre, olives o algun líquid (oli, vi, aiguardent).

0. 05 comunicació



123 / 162

Els tèxtils d'una tomba abacial del monestir de Vallsanta

BARGALLÓ PI, Antoni

L’estudi de les restes tèxtils trobades en la tomba d’una abadessa en el Monestir de Vallsanta, posa en evidència tota una sèrie de mancances en la pràctica de l’arqueologia. Una, possiblement la més important, al menys per nosaltres, és que sembla que la gent de les èpoques passades anés despullada. Només es planteja l’opció tèxtil quan s’ensuma la possibilitat de extreure d’un jaciment tèxtils luxosos, si no és així, es tira pel dret i ja està. Podríem extreure’n moltes lectures.La segona , no menys important i conseqüència de l’anterior: si hom no té present que en una excavació poden sortir tèxtils, tampoc té especialistes al seu costat. Però és que aquests no es poden formar si ningú els utilitza! Per tant, no disposem d’especialistes en arqueologia tèxtil.En aquesta afirmació és molt possible que s’aixequin veus que opinin tot el contrari, la nostra resposta seria una: veure les conclusions de treballs realitzats per aquests disconformes. Per a nosaltres una anàlisi o estudi d’un tèxtil està ben feta si permet la seva manufactura amb un grau de similitud elevada.La informació que dóna un estudi de tèxtils ben realitzat és molt gran, i és possible realitzar aquests estudis amb uns útils molt bàsics, per tant el que no és facin no és un problema econòmic o de disposar de grans establiments, és un problema de criteri i actitud.Les anàlisis que hem realitzat a unes mostres de teles enganxades sobre morter de calç, demostren el que acabem de dir.

0. 06 comunicació



124 / 162

La col·legiata de Santa Maria. Resultats de la intervenció arqueològica a la Plaça Major d’Organya

BELMONTE, Cristina

El projecte d’urbanització de la plaça Major d’Organyà redactat per l’arquitecte Joan Alegret i promogut per l’Ajuntament d’Organyà, provocà que entre els mesos de febrer i abril de l’any 2009 s’endegués una intervenció en aquest espai de la vila. La plaça, es troba a tocar de l’església de Santa Maria, i per tant dins de l’entorn de protecció associat al temple, declarat BCIN. A més hi havia referències que en el tram de la plaça més proper al temple, hi podien haver estructures arqueològiques, concretament les restes dels murs de l’antiga capella del Roser i també les edificacions associades amb el claustre de la col·legiata de Santa Maria.

Fruit d’aquesta actuació es van documentar fins a 12 fases d’ocupació diferents, des de l’època romana fins al segle XX, i que confirmaven alguns des supòsits previstos, com la documentació de les restes dels murs de l’antiga capella del Roser i també les edificacions associades amb el claustre de la col·legiata de Santa Maria. Tanmateix també es va documentar nous elements, com un nivell arqueòlogic d’època romana, un forn de campana, part de la necròpoli moderna o la ubicació exacta del refugi antiaeri de la guerra civil espanyola.

0. 07 comunicació



125 / 162

El Castell de Castellar, aproximació a la seva evolució crono-constructiva (Castellar, Aguilar de Segarra)

BELMONTE, Cristina

Els coneixements sobre l’evolució crono-constructiva del Castell de Castellar responen bàsicament a dues intervencions arqueològiques realitzades els anys 2007 i 2011. En elles es va procedir a l’estudi de paraments i aixecament planimètric de l’edifici, a més de la realització de diversos sondeigs. És important destacar que ambdues intervencions van ser de caràcter parcial, i que encara no s’ha esgotat totalment l’estratigrafia del recinte. Aquestes actuacions van estar motivades pel projecte de rehabilitació i restauració de l’edifici, actualment en procés, dissenyat per l’arquitecte Josep Maria Esquius, executat per Cots i Claret i promogut per l’Incasol.Fruit de les intervencions s’han establert tres grans horitzons cronològics, els quals marquen l’evolució del conjunt. Aquests han estat determinats a partir de tres elements fonamentals, els escassos materials arqueològics recuperats amb la realització del sondeigs i del seguiment de les traves i sabates, les diferents relacions físiques entre estructures, observades durant l’estudi de paraments, i les dades documentals consultades. Tot i així el coneixement que tenim sobre el recinte, és molt escàs i fragmentat.La intervenció realitzada l’any 2011, destacà sobretot, per la localització d’alguns punts del castells on es conservava una estratigrafia important i alhora va permetre documentar algunes reformes datables entre els segles XII-XIV així com la localització d’algunes sitges, amortitzades també en aquest mateix període.

Fase I (Segles X-XIII): En aquesta fase incloem aquell conjunt d’estructures vinculades a la fundació del castell. La documentació esmenta que el lloc de Castellar apareix citat per primer cop l’any 983, en l’acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. No és fins quaranta anys després, el 1022, quan apareix un document que parla explícitament de l’existència del castell.Les restes constructives adscrites a aquest horitzó cronològic són les que generen més interrogants, i les que han estat les mes difícils de rastrejar en el registre arqueòlogic, degut a la gran transformació del edifici al llarg dels segles. Tot i així hi ha diverses parets que podrien formar part de les construccions primigènies de l’assentament, així com evidències d’una possible torre.Fase II (segles XIII-XVII): En aquesta segona fase, la més àmplia i subjectiva, s’inclouen aquells elements que converteixen l’edifici en un gran recinte gòtic, amb diverses sales nobles, una amb arc de mig punt i l’altra amb arcades gòtiques, que cal relacionar amb els Grevalosa (segles XIII-XVII), així com també el pati d’armes on hi ha l’escala que dona accés a les dependencies del primer pis.Fase III (segles XVIII-XIX): Aquest tercer i últim horitzó esta vinculat sobretot, a les reformes sofertes pel conjunt amb la transformació del mateix amb masoveria.L’evidència que al llarg del segle XVIII l’edifici va patir unes transformacions importants, queda palès en dues llindes, una d’un balcó, on es pot veure la data 1774 i l’altre en la boixa d’una tina on es llegeix 1777. Reformes van ser realitzades quan els Amat eren els senyors del castell.

0. 08 comunicació



126 / 162

127 / 162

L’ocupació medieval de les Guixeres de Súria: L’església de Sant Pere del Puig, la domus de Torre i el Puig de Sant Pere, primer assentament estable de la vila? Últims resultats (2010-2013)

BELMONTE, Cristina

Les intervencions arqueològiques efectuades fins ara a les Guixeres de Súria s’emmarquen dins un projecte ampli que pretén la rehabilitació de la zona com a conjunt arqueològic. Aquesta tasca s’està duent a terme des de l’any 2007, mitjançant un camp de treball, promogut per l’Ajuntament de Súria, en campanyes de 10 dies hàbils, per part bàsicament d’estudiants del IES Mig Món, la col·laboració de l’estudiós local Albert Fàbrega, així com altres voluntaris de la vila.El conjunt d’actuacions realitzades els últims anys, s’han centrat a l’entorn immediat de l’església de Sant Pere del Puig i en delimitar i constatar l’entitat de les restes conservades al Puig de Sant Pere.El primer esment de què es disposa del Puig de Sant Pere és del 24 de novembre de 1033, quan Guillem de Moncada i el seu germà, ardiaca de Barcelona donen al seu germà Bernat de Montcada un alou que tenen a Súria. Aquest document, a banda delslímits territorials de l’alou, esmenta els diferents edificis que s’hi troben, entre ells l’església i la torre del Puig de Sant Pere.A partir d’aquest document, junt amb altres evidències, s’inicien les actuacions a les Guixeres, amb l’objectiu d’explicar i localitzar les restes conservades, i alhora explicar la creació d’un nucli d’hàbitat com el del Puig de Sant Pere i posar-lo en relació amb l’activitat productora del guix que hi hagué a l’indret des del segle XI fins al segle XX.

L’església de Sant Pere del Puig correspon a un edifici de 11.50 m de llarg per uns 5.40 m d’amplada, amb capçalera quadrada. A ell s’hi adossa un possible cos d’entrada, d’uns 4 m de llarg per uns 5.50 m d’amplada, que estendria les dimensions finals del temple fins els 15.50 m de llarg. A banda, i a l’enton immediat, també s’hi handetectat estructures, en procés d’estudi, i les primeres evidències de la necròpoli asociada, el que ens permet establir fins a sis fases d’ocupació diferenciades.

Fase I (ante quem segle XI?): En aquest horitzó incloem les restes documentades a l’exterior del temple (extrems nord oest i sud), un seguit de parets, que en algun cas estan delimitant estances, i que apareixen tallades pel mur perimetral del temple. Aquest fet podria indicar una ocupació pre-romànica del indret.Fase II (segle XI): En aquest moment situem la construcció del edifici conegut, d’uns 15.50 m de llarg amb capçalera quadrada i cos d’entrada. Tot i que tipològicament podríem pensar en un origen pre-romanic del temple, fins el moment no hem localitzat evidències arqueològiques materials que confirmin aquest supòsit.L’excavació de les restes localitzades a l’entorn del temple durant la campanya del 2012 i la necròpoli localitzada al 2013, seran claus per establir la cronologia de les restes actualment conservades.Fase III (XII-XIV): A llarg d’aquestes centúries, l’edifici estava en ús, tal i com evidencien alguns documents dels segles XII i XIII, tot i que el registre arqueòlogic no ha permès detectar reformes o transformacions al temple.Fase IV (XV-XVI): A la baixa edat mitjana, l’antiga església es transformà en un edifici de petites dimensions, destinat segurament a una població més reduïda, que continuà en ús tot el segle XVI, fins al seu abandó al llarg de la centúria següent.La reforma més important, té a veure amb la reducció, de manera considerable, de les dimensions de l’espai útil de l’edifici, entorn el segle XV. En aquest moment el cos d’entrada i part de la nau van quedar en desús i el temple redueix en més de 6 m la seva longitud original, passant a tenir 8.75 m de llarg per uns 5.40 m d’amplada conservant el presbiteri original, però amb una nau de 3.50 m de llarg. A més a més també es detecta la construcció de diferents elements per reforçar l’estructura, com un contrafort a l’exterior o uns petits pilars a la nau, i es construeixen dos bancs corregutsi es procedeix a col•locar l’enllosat del terra.Fase V (Segle XVII): Després d’aquesta gran reforma, el temple entra en decadència i s’abandona, tal i com

0. 09 comunicació



128 / 162

evidencia la documentació i el registre arqueològic.Fase VI (Segles XIX-XX): L’última activitat documentada esta associada al’explotació agrícola de la zona, la qual va afectar de manera directa les restes.

La domus de Torre i el Puig de Sant Pere: El mateix document del 1033, que parla de l’església de Sant Pere, feia referència “…aquella torre amb aquelles cases que sónal Puig de Sant Pere…”. Les campanyes dels anys 2011-2013 han permès confirmar l’existència d’un àrea de jaciment que rondaria els 1200 m2, amb diferents construccions entre les que destaca un edifici de planta quadrangular de grans dimensions amb dependencies annexes.Els murs que apareixen a la part més alta del turó són paraments compactes fets de pedra ben treballada, alguns fins i tot amb cantonades arrodonides, i disposats en filades horitzontals. Aquestes construccions serien les parts més nobles i antigues de l’edificació, les quals han estat reforçades, amb la construcció de fins a dos regruixos més al voltant de la construcció primigènia. A un nivell més baix, a la banda de ponent, apareixen altres parets fetes amb una tècnica més matussera, ja que les pedres no presenten cap tipus de lligam i no són escairades. Aquestes construccions podrien tractar-se de les cases que parla la documentació. Tot i que encara estem a les beceroles del seu estudi, també hem pogut establir una evolució cronològica provisional per les restes, basant-nos sobretot en la documentació conservada.Fase I (segle XI): Igual que en cas de l’església, la documentació és clara amb l’ocupació de l’indret al segle XI (document 1033).Fase II (segle XIV): Un document del 19 de maig de 1302, esmenta que la torre es va ampliar per convertir-se en una residència noble, la domus de Torre, habitatge d’una de les nissagues de castlans de Súria.Fase III (segle XV): A aquest horitzó cronològic, podríem vincular les restes localitzades al capdamunt de la torre en la última campanya. Es tracta de dues parets, en molt mal estat de conservació, aixecades amb una tècnica constructiva molt diferent a la resta del edifici i sobre els nivells d’amortització de la torre. Aquest fet evidència, que la domus de torre i les estructures del Puig, ja estaven derruïdes en el moment de la construcció. A tall d’hipòtesi pensem que les restes podrien estar vinculades als enfrenaments de la guerra civil catalana (1462-1472).Fase IV (segle XVII): L’últim document que parla de la domus de Torre, correspon al 27 de desembre de 1624, on un text esmenta el casal dirruït al cim del Puig de Sant Pere. Per tant, és evident, que a inicis del segle XVII, les estructures localitzades al Puig de Sant Pere, ja eren abandonades, i per tant totes les restes localitzades fins al moment són anteriors a aquesta centúria.

129 / 162

Estudi arqueològic dels murs del molí de l'Elari (Conesa, Conca de Barberà). Evolució i creixement de l'espai edificat entre els segles XIV i XIX

ARCS Patrimoni Cultural, SLL

CABALLÉ CRIVILLÉS, Gemma

L'estudi arqueològic dels murs conservats del molí de l'Elari ha permès determinar quatre fases constructives. La primera fase es correspon a l'edificació d'un molí, que se situa cronològicament al segle XIV. D'aquest molí es conserven tres dels quatre mur perimetrals de la sala de la mola, l'espai corresponent al carcabà, un mur de tancament de l'espai situat al primer pis, així com part del tancament de la bassa i el pou, a partir del qual discorria l'aigua que feia funcionar els mecanismes del molí. En aquest moment l'activitat principal duta a terme a l'edifici es corresponia a la mòlta de gra.

Als segles XVI-XVII l'edifici es va ampliar en direcció oest, amb una nova ampliació (en direcció oest i sud) efectuada als segles XVIII-XIX. A mitjans-finals del segle XIX s'hauria dut a terme una darrera activitat constructiva. Durant aquests períodes el molí continuaria en ús, amb una nova activitat econòmica desenvolupada a l'edifici, que estaria associada al conreu i producció agrícoles.

0. 10 comunicació



130 / 162

Ceràmica carolíngia trobada al castell d'Eramprunyà (Gavà, Baix Llobregat)

CAIXAL MATA, Àlvar; LÓPEZ MULLOR, Albert; FIERRO MACÍA, Javier

El castell d’Eramprunyà, documentat per primera vegada l’any 957 està situat estratègicament a l’extrem nordoccidental del municipi de Gavà, en un dels contraforts més orientals del massís del Garraf. El març de 2007, l’Ajuntament de Gavà va adquirir el conjunt monumental del castell i, dos anys més tard, va signar un conveni de col·laboració amb la Diputació de Barcelona amb l’objectiu de garantir, d’una banda, l’estabilitat del conjunt, i de l’altra, el coneixement i la difusió del monument. L’any 2011, el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local es va fer responsable d’aplegar el màxim d’informació possible per poder redactar el Pla Director que ha de marcar els criteris de restauració i utilització del conjunt. Pel que fa a la recerca arqueològica, s’han dut a terme fins ara dues campanyes. L’any 2013, en el decurs de la segona, es van efectuar diversos sondeigs estratègics, en un dels quals es va localitzar in situ un interessant lot de ceràmiques carolíngies que testimonia l’ocupació d’aquest sector en època alt medieval.

La ceràmica dita carolíngia, també anomenada espatulada, encara que aquest acabat no apareix en totes les peces d’aquesta classe, es va donar a conèixer d’una manera sistemàtica a la memòria de llicenciatura d’E. Riu Barrera, el resum de la qual s’ha publicat en diversos llocs (p.e. 1984). Darrerament, però, s’han produït aportacions notables al seu coneixement, entre les quals es poden citar les d’O. Passarius (2001), J. Beltrán de Heredia (2006), J. Gibert (2011) o J. Roig, J.M. Coll i J.A. Molina (síntesi més recent: 2012). Per la nostra banda, hem tractat aquestes produccions en estudiar diversos jaciments de les comarques barcelonines, els anys vuitanta i noranta (p.e.: 1989, 1995, 1997, 1998) i en un treball en col•laboració amb J. Beltrán (2008). Aquesta darrera autora, a través de les datacions absolutes per termoluminescència extretes del material trobat a la plaça del Rei de Barcelona, va establir un marc cronològic segur per a aquestes produccions, que cal situar entre el c. 800 i el c. 1000 i que es pot afinar a través de noves anàlisis, com l’efectuada a una peça del castrum de Sant Pere de Madrona (Berga), excavat pel nostre Servei, la qual correspon al període 881 ± 64.

A la comunicació explicarem les característiques del material trobat, tant des del punt de vista tecnològic i tipològic com fisicoquímic –en aquest cas a través de les dades proporcionades per J. Buxeda i el seu equip–, a banda de la seva datació relativa, a través de la posició estratigràfica, i absoluta, segons els resultats dels treballs del laboratori de Datació i Radioquímica de la UAM, que es troben en curs en el moment de redactar aquest resum. De moment, les nostres expectatives apunten a assignar aquesta ceràmica a un centre productor situat a Barcelona o la rodalia i datar-la dins el segle IX avançat o el X, cosa que, en principi s’adiria amb l’aparell d’opus spicatum que presenta un dels murs conservats del recinte on es va situar el material en el moment de la seva construcció.

0. 11 comunicació



131 / 162

Resultats els treballs arqueològics efectuats al tram de muralla del passeig del Bombo (Balaguer, La Noguera)

CAMATS, Anna; ESCUDER, Xavier; PANCORBO, Ainhoa

Amb motiu de les obres de restauració i consolidació del tram de muralla del Passeig del Bombo de Balaguer, l’any 2007 es va dur a terme una intervenció arqueològica prèvia i el corresponent seguiment del decurs de les obres. Posteriorment, l’any 2011, una segona actuació arqueològica va permetre complementar els resultats obtinguts durant la primera intervenció.L’excavació va permetre descobrir i documentar diverses estructures entorn a les restes d’una torre de planta rodona, datada del segle XIV, que ja es coneixien parcialment, cobertes per la vegetació. Es trobava en gran part descarnada, però en algun punt se’n conservaven els carreus vistos, de manera que es podia determinar el diàmetre, de prop de 9,5 m a l’exterior i 5,3 m a l’interior, amb un mur de prop de 2 m de gruix.

Per sota, es documentà una estructura anterior, de principis del segle XI, corresponent a les restes d’una construcció de planta rectangular, de 10,5 x 5 m, de la qual se’n conservava únicament el costat de ponent, amb una filada sobre el terreny natural. És ben probable que es tracti de la torre que la documentació escrita anomena “de la Gironella”. Aquesta construcció va ser arrasada quan es va construir, primer la torre i desprès el tram de muralla del Passeig del Bombo, dins el programa d’actuació de Jaume II (1380-1433) en compliment de les ordres de reedificació de les muralles donades pel seu pare, el comte Pere d’Aragó (1340-1408). Es desconeix l’alçada de la torre però aquesta apareix en un gravat de l’any 1676 on s’hi veu una representació de la muralla des del riu i s’identifica com la segona construcció de més alçada, després del campanar de l’església de Santa Maria.

Finalment, s’ha documentat l’existència d’un folre que envolta les torres medievals, el qual correspon a una construcció d’època moderna.

0. 12 comunicació



132 / 162

Estudi dels materials ceràmics documentats en el jaciment de “Voltants de la Torre Bargallona” (antic ager Tarraconensis)

(1) Institut Català d'Arqueologia Clàssica

GONZALO, Xavier (1); MACIAS, Josep Maria (1); RODRÍGUEZ, Francesc

L’any 2006, degut a unes obres de modificació a l’A-7 a la partida de Vilagrassa (Cambrils, Baix Camp), es va dur a terme la intervenció arqueològica sobre el jaciment anomenat “Voltants de la Torre Bargallona”. L’excavació efectuada per l’empresa Atics SL va documentar gairebé 300 estructures excavades al subsòl, malgrat la mala conservació general del jaciment, que havia eliminat qualsevol rastre d’estructures per sobre del nivell geològic. En un primer moment, els seus autors van identificar dues fases per aquest jaciment: una tardoantiga i una altra baixmedieval-moderna, tot i que s’apuntava que podia existir una altra fase altmedieval. En el marc d’un projecte de cerca sobre l’evolució de l’antic ager Tarraconensis entre els segles VI –X s’ha abordat un estudi detallat sobre una part del context ceràmic recuperat en aquest jaciment, bàsicament en relació a les produccions ceràmiques comunes.En l’anàlisi dels materials recuperats als estrats que farcien aquests retalls, hem confirmat l’ocupació multisecular de l’emplaçament. Un dels fets més indicatius és la presència de material imperial residual provinent de la vil·la veïna en una gran quantitat dels farciments dels retalls, sigui quina sigui la seva cronologia. Així doncs, aquí presentem una proposta inicial d’identificació i classificació de les produccions comunes, amb un especial interès en aquelles peces que presenten més dubtes d’adscripció cronològica, en un intent d’avançar en el coneixement del tipus de societat que va ocupar aquesta regió en una cronologia que encara planteja moltes discrepàncies acadèmiques.

0. 13 comunicació



133 / 162

Les torres de telegrafia òptica a Catalunya. Primeres xarxes de comunicació modernes (segles -XIX).

MARAGALL MORENO, Marta; PUJALS BULTÓ, Maria

Antecedents històrics: Les "Torres del telègraf" són "torres de senyals" que feien les funcions d'estacions repetidores de missatges codificats. Formaven part d'una xarxa de transmissió de senyals a distància que es va crear entre els segles XVIII i XIX, per tot Espanya i després Catalunya. Però el primer sistema de comunicació de telegrafia òptica fou ideat a França pel científic Claude Chappe (1790). El sistema es va veure afavorit per l'aparició de les ulleres de llarga vista acromàtiques que permetien situar les torres a distàncies considerables, entre dues i tres llegües (de 8 a 12 Km)El 1799: Agustín de Betancourt Molina introdueix un nou sistema de telegrafia ideat per ell, i que suplantava al Chappe. Amb aquest, es creà la línia Madrid-Cadiz. Durant el primer terç del segle XIX (1820-30) se succeeixen diverses instal•lacions de línies de torres de telegrafia òptica per Espanya, amb major o menor èxit. A l’inici del 1840, i durant les primeres guerres carlines, va en augment l’interès per part del Govern d’obtenir unes línies de telegrafia òptica estables per tal de tenir més facilitats en les comunicacions, degut també a la situació bèl•lica del país. Així, el 1844 el coronel d’Estat Major, José María Mathé Aragua va guanyar el concurs per establir un sistema telegràfic per a les noves línies de telegrafia òptica que es volien instaurar a Espanya, i Catalunya. Una de les línies previstes era la que unia Madrid-Conca-València-Castelló-Tarragona-Barcelona-Girona (La Jonquera)-Frontera Francesa.

Les torresVan construir-se poques torres de nova planta ja que varen aprofitar-se construccions ja existents situades en llocs elevats amb valor estratègic, i que estiguessin fortificades. Se’ls solia afegir una petita torreta a la part superior com a suport pels senyals i es fortificaven amb espitlleres i un fossat. Les poques torres que es van construir de nova planta van ser projectades pel coronel Manuel Ramón García seguint el model de Mathé per a les línies generals d’Espanya.Els materials de construcció variaven perquè s’adaptaven als autòctons. L’alçada màxima era de 10 metres, de planta quadrada amb tres plantes i coberta. La planta baixa, lleugerament atalussada i amb tres espitlleres a cada costat, corresponia als dormitoris; a la segona hi havia la cuina i el menjador; la tercera era destinada a fer funcions de vigilància i treball, i, sobre la coberta hi havia el mecanisme de senyals. La porta era situada al segon pis i s’hi accedia per una escala mòbil que es recollia des de l’interior, la comunicació entre les diferents plantes es realitzava per mitjà d’una escala de cargol situada en un dels angles. La seva estructura i caràcter militar les convertia en veritables torres fuselleres.

0. 14 comunicació



134 / 162

Actuacions arqueològiques i estudis previs al conjunt monumental de Sant Genís de Rocafort (Martorell, Baix Llobregat)

MARTÍN OLIVERAS, Antoni

Entre setembre i octubre de 2010 es van dur a terme tota una sèrie d’actuacions arqueològiques i d’estudis previs en el Conjunt Monumental de Sant Genís de Rocafort (Martorell, Baix Llobregat), a fi i efecte de poder obtenir dades suficients per tal de poder redactar un pla director que permetés la rehabilitació i l’adequació d’aquest monument per a la visita pública, tot situant-lo com un actiu patrimonial de primer ordre que s’integri i enriqueixi l’oferta turístico-cultural del municipi de Martorell i permeti el seu gaudi tant per part dels seus habitants com pel públic en general. El monestir benedictí de Sant Genís de Rocafort es troba situat en el terme municipal de Martorell, dalt d’un turó isolat i fortificat, situat en el centre d’una depressió amb forma de mitja lluna situada al peu del vessant de ponent de la Serra d’Ataix, entre el Torrent de Rocafort i el de Santa Margarida. Aquest fou la seu principal del priorat del mateix nom, entès aquest com a unitat administrativa eclesiàstica i territorial que disposava tant de diversos béns immobles: recinte fortificat, església de Sant Genís de Rocafort, construïda a la fi del segle XII o primeria del XIII i dependències monàstiques annexes, església de Santa Margarida amb funció de parròquia del priorat, un molí fariner i diversos masos; així com de les terres, drets, vassalls i servituds adscrites a aquests; ja fos mitjançant la donació senyorial inicial reflectida en la pròpia acta fundacional del priorat de l’any 1042 i/o a partir de les donacions i/o les adquisicions de bens posteriors.D’aquest conjunt monumental, catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional-BCIN, es conserven: les restes d’una torre circular de defensa situada al costat de l’antiga entrada principal, diversos panys i segments de la muralla perimetral, les restes d’una cisterna, marques a la roca dels elements d’ancoratge de l’antic pont de fusta d’accés original al recinte fortificat, les restes de l'església romànica de Sant Genís de Rocafort i de les dependències monàstiques annexes situades en el seu cantó meridional. Els treballs previs finançats pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya varen consistir, bàsicament, en: el desbrossament i neteja dels accessos i de tota la superfície del monument i en especial de l’interior de l’església que presenta la capçalera desapareguda i la volta esfondrada. La delimitació de les estructures arqueològiques: murs i d’altres elements visibles en superfície. L’aixecament topogràfic i la documentació exhaustiva de tot el conjunt, mitjançant vídeo i fotografia aèria feta amb un “drone”, i , finalment, el registre minuciós de les diferents estructures arquitectòniques i paraments exteriors i interiors de l’església mitjançant un escàner 3D. Aquestes actuacions prèvies que foren complementades amb els estudis històrics de gabinet i el tractament de les imatges en el laboratori digital, han permès desenvolupar els diferents documents i les planimetries que han servit de base per a l’elaboració tant del pla director com del projecte de rehabilitació del monument que actualment es troba en fase d’execució.

0. 15 comunicació



135 / 162

La intervenció arqueològica a la masia de can Falguera (Palau-Solità i Plegamans, Vallès Occ.): l'evolució d'un mas medieval a casa d'estiueig modernista

Arrago sl

MATAS PAREJA, Òscar); ROIG BUXÓ, Jordi

La masia de Can Falguera es troba situada a la zona nord est del terme municipal de Palau-Solità i Plegamans. Es tracta d’una masia amb un origen a l’època medieval plena que ha experimentat vàries reformes i modificacions estructurals ja des d’època moderna fins als nostres dies, amb una darrera i important reforma a principis del segle XX finalitzada l’any 1920. Amb aquesta última transformació la masia va deixar de tenir un ús productiu vinculat a l’explotació agrícola, i es va convertir en una casa d’estiueig habitada durant curts períodes anuals.Entre l’any 2010 i el 2011, amb motiu del projecte de rehabilitació i consolidació de la masia per part de l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans, es va dur a terme una intervenció arqueològica a tot l’interior de l’edifici i part del seu entorn immediat. Durant aquesta actuació es va dur a terme un estudi històric i arquitectònic de l’edifici, que es va combinar amb l’excavació arqueològica del subsòl. D’aquesta manera, va ser possible conèixer amb força precisió la seva evolució històrica i les seves transformacions estructurals des d’època medieval fins a l’actualitat, localitzant-se diverses restes arqueològiques d’interès. Com a estructures més antigues destaquen algunes sitges dels segles XIII-XIV i restes de fonamentacions força arrasades. Per altra banda, es van excavar diversos àmbits d’abocador que van ser utilitzats en diferents moments entre el segle XV i el segle XVI-XVII, amb presència de força material arqueològic atribuïble a l’utillatge domèstic de la masia.

0. 16 comunicació



136 / 162

Noves dades sobre la torre de Vallferosa (Torà, La Segarra)

MENCHON BES, Joan; MESTRES, Joan Salvador; VENDRELL SAZ, Màrius

En l’anterior congrés de l’ACRAM es va presentar un avanç dels primers estudis de la torre de Vallferosa, amb una datació radiocarbònica d’un fragment de fusta de la cara exterior. Posteriorment s’han dut a terme noves analítiques de C 14 (ara en procés d’estudi) i de morters que proporcionen noves dades sobre la cronologia procés constructiu de la torre.

0. 17 comunicació



137 / 162

Intervenció arqueològica a una antiga nevera a Falset (Priorat)

MIQUEL i LÓPEZ, Júlia

El juliol de 2012 es va excavar una antiga nevera ubicada en un solar no urbanitzat situat al Raval de la Font Vella de Falset i motivat per la intenció de l’Ajuntament d’enjardinar el sector.

En el moment d’iniciar les tasques arqueològiques s’observava al solar el senyal d’una estructura de planta circular que podia correspondre a una nevera o pou de glaç. Aquest element arquitectònic presentava murs bastits amb blocs de pedra de llicorella lligats amb abundant morter de calç amb un revestiment interior impermeabilitzant. Aquesta estructura semblava anterior al procés d’urbanització del sector i es localitzà en el solar d’un edifici que fou afectat per l’acció d’un bombardeig de l’aviació nacional a les darreries de la Guerra Civil.

La intervenció arqueològica va permetre excavar la totalitat de la estructura de la nevera, o pou de glaç així com d’altres estructures adjacents, relacionades amb la construcció i funcionament de l’estructura. Aquesta recerca significà el coneixement d’aquell sector de la vila de Falset, donat que la nevera fou construïda en el mateix moment en que s’estava formant, urbanísticament parlant, el Raval de la Font Vella, moment que cronològicament es situa dins del darrer terç del segle XVIII.

L’excavació total de la nevera i la seva documentació ha permès d’una banda establir els motius de la seva construcció així com realitzar una hipòtesis sobre el funcionament de l’estructura, primer com a receptacle per al negoci de la venda de gel o neu i posteriorment en que fou reformada i reutilitzada finalment com a dipòsit d’aigua entorn el darrer terç del segle XIX, moment en que es construeix una canalització per tal de portar-hi l’aigua des de la propera Font Vella.

0. 18 comunicació



138 / 162

Lectura arqueològica de la masia de can Roca de Baix, Castelldefels, Baix Llobregat

PANCORBO PICÓ, Ainhoa; LÓPEZ MULLOR, Albert

La masia de Can Roca de Baix va ser objecte d’un estudi arqueològic per encàrrec de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, a petició de l’Ajuntament de Castelldefels, que té previst de donar un ús públic a l’immoble, després de restaurar-lo. Atès que els mitjans disponibles per dur a terme aquest estudi previ al projecte –que confiem completar quan s’executin les obres–, no eren molt importants, es va optar per una intervenció breu però molt meditada, la qual va incidir especialment en els paraments, on s’hi van obrir més de quaranta sondeigs, que van permetre la lectura estratigràfica de les façanes i la cara interna de les fàbriques, completada per una dotzena de cales al subsòl i les voltes intermèdies.

Tot plegat va donar un panorama prou complet de la història de l’edifici, el qual va permetre d’esbrinar-ne l’evolució històrica i constructiva, perioditzada en vuit horitzons cronològics, els quals abracen des d’un moment encara no definit de l’Alta Edat Mitjana fins als nostres dies.

Els elements més antics identificats, per als quals es disposa d’un terminus ante quem del 1226, corresponen als murs del cos original de la masia, de planta rectangular i dues crugies, situat a tramuntana del conjunt actual, amb la planta baixa feta de maçoneria de pedra local i el pis alt de tàpia. En el decurs de la segona meitat del segle XVI, s’hi va afegir una torre de guaita de quatre plantes, les dues inferiors aprofitant el mur de migdia del mas, que també va ser reformat en aquell moment. Tant la torre, com la masia, presenten un seguit d’obertures acabades amb arcs conopials i cortinatges simples o caparrons, obrats en pedra de Begues. Aquests elements, de gust renaixentista, s’assemblen molt als presents al castell i moltes altres torres de Castelldefels, aixecades per fer front als atacs dels pirates barbarescos, que van sovintejar en aquella època a la costa mediterrània de la península i les illes Balears.

Entre 1620 i 1670, es va bastir un nou cos, adossat a la torre pels costats de migdia i de ponent. Tot seguit, en el decurs del primer quart del segle XVIII, seguint la tònica del fort desenvolupament constructiu del moment, es van fer un seguit d’arranjaments a diverses parts del mas. Al final d’aquest període, en 1725, el predi i la masia van passar a mans de la família Roca, i l’edifici adopta el nom amb què se l’ha conegut fins avui. A partir de llavors, i pràcticament sense solució de continuïtat, es va bastir el cos de l’extrem meridional, caracteritzat per la presència d’un pòrtic, i es va configurar el pati, al nord-est del conjunt, amb la construcció de nous edificis secundaris.

Al llarg dels segles XIX i XX, s’hi van efectuar intervencions de poc abast, fins que, l’any 1966, la finca va ser segregada i l’ajuntament va adquirir la part més gran, que incloïa la masia. Des de llavors, es va anar utilitzant com a seu de diverses entitats, amb els conseqüents arranjaments, fins que, entre 1978 i 2008, es va convertir en comissaria del Cuerpo Nacional de Policia.

0. 19 comunicació



139 / 162

Resultats de la intervenció arqueològica realitzada a Sant Vicenç de Fals (Fonollosa, Bages)

PANCORBO PICÓ, Ainhoa; LÓPEZ MULLOR, Albert

Amb motiu de les obres de restauració que calia efectuar a la teulada de l’església de Sant Vicenç de Fals, el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de l’arquitecte cap Antoni González, va endegar una sèrie d'estudis previs (recerca històrica i artística, aixecament de plànols, treballs d'excavació arqueològica i, fins i tot, un estudi acústic) per tal de redactar el projecte de restauració de l'església.

Presentem en aquest congrés els resultats de la intervenció arqueològica, que va consistir en l’obertura d’un seguit de sondeigs a l’interior del temple. Tot i que la seqüència estratigràfica es va trobar molt afectada per les obres de construcció de l’església del segle XVII i que gairebé no va proporcionar material que permetés datar de forma absoluta els vestigis localitzats, les relacions estratigràfiques entre els elements exhumats i l’estudi dels paraments van permetre configurar, a grans trets, l’evolució històrica del monument i establir-ne les principals fases d’ocupació.

El primer document conservat on s’esmenta l’església és el testament de Bremon de Cardona, datat del mes de gener de l’any 1026. A aquest temple romànic presumptament corresponen els vestigis més antics exhumats en l’excavació arqueològica. Es tracta de tres trams d’un mateix mur, en direcció est oest, que delimitava a migdia el perímetre de l’església, dels quals només es va poder resseguir la cara exterior, ja que la interior s’havia vist afectada, en els trams excavats, per les obres de construcció d’una nova església, efectuades durant el segle XVII, en el mateix lloc de la romànica. A més, s’hi van localitzar dues sepultures, datades, probablement, del segle XVIII. L’espoliació de què van ser objecte aquestes tombes durant la guerra civil, va acabar de malmetre l’estratificació que hi pogués restar. Aquest primer temple es trobaria a l’interior d’un recinte fortificat, del qual encara en resten les dues torres de guaita que donen nom al paratge. Cal recordar, en aquest sentit, la localització de dos fragments d’unes columnetes aprofitades en la fàbrica dels paraments del temple del sis-cents, la decoració de les quals permet adscriure-les a un romànic tardà, fet que permet apuntar la hipòtesi que haguessin format part de la decoració de l’edifici.

El següent horitzó cronològic, està representat per la construcció de la capella septentrional, d’estil gòtic. Tot i que l’excavació no va proporcionar cap vestigi associat en aquesta fase, no es pot descartar la hipòtesi que el temple disposés d’una altra capella conformant el braç sud d’un transsepte. La construcció de la capella fonda, datada cap al 1885 segons la inscripció gravada a la llinda d’una de les seves finestres, hauria implicat la desaparició de qualsevol traça de l’antiga capella en aquest indret. Durant l’excavació es va localitzar un paviment de terra batuda, que cobria el terreny natural i que va proporcionar un diner de Ferran II (rei d’Aragó [i comte de Barcelona] entre 1479-1516). Aquesta moneda, encunyada el 1513, va permetre establir un terminus post quem per al paviment i associar-lo al temple existent en aquella època, que mantenia les dimensions del romànic i, probablement, també els paraments de la nau.

Al llarg del segle XVII l’església de Sant Vicenç de Fals va ser objecte de grans obres d’ampliació que en van canviar substancialment l’aspecte. Sembla que, a grans trets, la composició actual del temple es correspon a la de l’edifici aixecat en aquell moment. La definició dels diferents cossos de què es compon l’edifici a partir dels seus paraments i els resultats de la intervenció arqueològica, permeten distingir dues fases en l’evolució de les obres; l’una, durant la primera meitat del segle XVII i l’altra durant la segona meitat. El final de la primera fase d’aquestes obres és datat a partir de la inscripció -1647- que llavors coronava el portal d’accés a l’església, avui tapiat, a l’altura del tercer tram de la nau.

0. 20 comunicació



140 / 162

141 / 162

La intervenció arqueològica a Santa Maria l'Antiga, 2011 (Santiga, Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occ.): la necròpolis de l'església preromànica (s. IX-X) i el sitjar de la parròquia romànica (s. XII-XIII)

Arrago sl

ROIG BUXÓ, Jordi

L'església de Santa Maria l’Antiga o Santiga es troba situada al costat de la carretera que uneix Sabadell i Santa Perpètua de Mogoda a la comarca del Vallès Occ. Actualment és sufragània de l’església de Santa Perpetua, municipi al qual pertany des de mitjan del s. XIX. Es tracta d’un edifici de dues naus paral·leles de planta rectangular allargassada capçades cada una per un absis. La nau de tramuntana presenta una amplada major que la de migdia i presenta un absis de planta trapezoïdal, cobert per una volta de guixeria. La nau de migdia, més estreta, és capçada per un absis semicircular cobert per una volta de quart d’esfera. Al costat nord de l’edifici s’hi emplaça un campanar romànic de planta quadrada, del qual només es conserva la part baixa com a estructura original. Així mateix, obrint-se al cantó nord de la nau central, i amb una planta quadrangular, s’hi emplaça la capella dedicada al Sant Crist. L’església es troba envoltada pel cantó nord per diverses edificacions i un pati, que conformaven les dependències de l’antiga rectoria, i on també s’hi emplaça el darrer cementiri de l’església del segle XIX.Durant l’any 2011 es va dur a terme l’excavació arqueològica dels peus de la nau de l’església amb motiu de les obres de consolidació i rehabilitació arquitectònica per part de l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Uns anys abans, entre juliol i agost de 2008, i com a actuació prèvia a la redacció del projecte, es va realitzar la intervenció arqueològica de la part central de la nau, la zona dels absis i la nau lateral, restant pendent el sector dels peus. Així, l’actuació de 2011 completa l’excavació d’aquest espai i proporciona un elevat conjunt de restes arqueològiques que van des de l’antiguitat tardana fins a l’època contemporània. Destaca, com a novetat de l’actuació arqueològica, la localització de la necròpolis de l’església preromànica original, amb diverses tombes antropomorfes tant d’individus adults com infantils, que fins ara no era coneguda. Així mateix, també es va localitzar part del sector de necròpolis infantil de l’església romànica del segle XI, situat a l’exterior de l’edifici a tocar del mur dels peus la nau. Per altra banda, es va documentar un conjunt de cinc sitges atribuïbles als sagrers eclesiàstics que van estar en funcionament entre el segle XII i XIII.D’aquesta manera, el volum de dades arqueològiques proporcionades per les excavacions de 2008 i 2011 permeten conèixer amb força precisió l’evolució de l’edifici i els seus precedents, amb la localització d’un important conjunt de restes que ofereixen una dilatada seqüència evolutiva. Així, és possible estructurar el jaciment en nou grans fases cronològiques, des d’època romana fins a l’actualitat, amb més de 2000 anys d’evolució històrica i d’ocupació ininterrompuda de l’indret. Fase I-La vil•la romana (s. I–V Dc, aprox.): es van identificar restes d’una vil•la que s’estén més enllà del perímetre intervingut i de la que també se’n coneixen algunes parts ubicades sota la rectoria excavades als anys setanta del segle XX.Fase II–L’ocupació de l’antiguitat tardana i l’època visigòtica (s. VI-VIII): alguns murs i estances d’època romana van ser reconstruïts i aprofitats en aquest període com a lloc d’habitació i magatzem, amb presència de llars, paviments, sitges i retalls diversos.Fase III-L’església preromànica i la necròpolis de tombes antropomorfes (s. IX-X): Posteriorment, ja en època alt medieval, una part de les parets i estances precedents van tornar a ser aprofitades per construir-hi una capella preromànica. Es tracta d’un petit edifici de planta rectangular sense capçalera diferenciada, amb la base de pedra de la mesa de l’altar, dues sitges tapades a finals del segle X, i dos enterraments d’individus perinatals en fossa antropomorfa al seu interior. Aquesta esglesiola es pot relacionar amb la que apareix als documents l’any 983 com a locum ubi dicunt Sancta Maria Antiqua i l’any 994 com eclesiola que dicitur Sancta Maria Antiqua. Al costat de ponent de l’edifici s’hi emplaça la necròpolis de tombes antropomorfes coetània localitzada el 2011. Fase IV-L’església romànica, el sitjar i la necròpolis de la parròquia (s. XI-XII): Cap a mitjan segle XI la capella preromànica va ser desmuntada i substituïda per una nova església romànica, configurant un potent edifici de planta rectangular amb un absis semicircular a l’est. Cal destacar la presència de vuit sitges al seu interior.

0. 21 comunicació



142 / 162

Fase V-L’ampliació de la nau d’època tardo romànica (s. XII): Posteriorment, cap a finals del segle XII, l’església va ser allargada pels peus (oest).Fase VI-La construcció de la capella de Sant Joan (mitjan s. XIII–mitjan XIV): En aquest moment, l’església és dotada amb una capella annexa al costat sud de planta rectangular i amb absis semicircular. Cap a finals del segle XIII, l’església va ser ampliada novament amb un cos rectangular al sud.Fase VII-L’església durant l’època baix medieval (s. XIV- XV): No es detecten obres ni actuacions significatives durant aquest període, a excepció d’algun enterrament.Fase VIII-L’església renaixentista (s. XVI-XVII): Es porta a terme la reforma de la façana i la portalada actual i es fa la construcció d’un nou absis principal i del cor.Fase IX-L’església barroca i contemporània (s. XVIII-XIX): es realitzen reformes puntuals i noves pavimentacions al segle XVIII.

143 / 162

Les intervencions arqueològiques a Sant Pau de Riu-sec, 2010-2013 (Sabadell, Vallès Occ.): la necròpolis i el sitjar medievals i les restes de la granja templera (s. XI al XIV)

(1) Arrago sl; (2) UAB

ROIG, Jordi (1); COLL, Joan M. (1); CARRERAS, Cèsar (2)

Les intervencions arqueològiques realitzades a Sant Pau de Riu-sec entre els anys 2010-2011 i 2012-2013 formen part del Programa de Recerca Bianual del Departament de Ciències de l’Antiguitat i Edat Mitjana de la Universitat Autònoma de Barcelona seguint les directrius i els protocols d’actuació que marca el Pla director del Jaciment de Sant Pau de Riu-sec. Les diferents campanyes arqueològiques han estat dirigides pels arqueòlegs Jordi Roig i Joan M. Coll d’Arrago sl i Cèsar Carreras de la UAB, i han comptat amb la participació d’estudiants del Grau d’Arqueologia de la UAB que han pogut realitzar les seves pràctiques sota la direcció docent i científica dels professors i arqueòlegs directors.Aquestes excavacions són continuadores de les realitzades amb anterioritat entre 2007 i 2009 amb motiu del projecte d’urbanització del Parc Empresarial de Sant Pau (Roig-Coll, 2012 i 2013), i s’han desenvolupat en els denominats Sectors 1, 9 i 10. Aquests sectors es troben situats en el costat est de l’església, darrera l’absis romànic, i en el costat nord de l’edifici de la rectoria, ocupant una superfície de 440 m2. Les intervencions en aquesta zona, que fins ara no havia estat excavada, han proporcionat noves dades arqueològiques que complementen els resultats de les intervencions anteriors i aporten valuosa informació sobre una etapa poc coneguda de la història Sant Pau de Riu-sec com és l’etapa de domini templer.Així, a nivell de resultats arqueològics de les darreres campanyes, volem destacar la localització de diverses sitges d’emmagatzematge d’època medieval, datables entre el segle XII i XIV, que són atribuïbles als graners de la sagrera eclesiàstica. També s’ha excavat tota la necròpolis medieval del costat de llevant, a redós de l’absis romànic, amb quasi una trentena d’enterraments en fossa simple del segles XI-XII, confirmant-se l’important rebaix i afectació d’aquest sector de necròpolis. Per altra banda, s’ha dut a terme l’excavació arqueològica de dos grans àmbits construïts de la granja templera del segle XII-XIII i de part dels seus nivells d’ús i d’abandó, amb estrats d’anivellament i capes d’argila trepitjada amb cendres i carbons de tipus orgànic, i restes d’enderroc amb pedres i teules. Aquesta important edificació civil interpretada com a granja templera, es troba emplaçada entre el costat nord i el costat de llevant de l’edifici de església, i s’articula mitjançant tres grans estances amb potents murs, conservats a nivell de fonamentació i amb algunes obertures de comunicació identificades. L’excavació dels estrats d’abandó ens ha proporcionat nombrós i interessant material arqueològic, especialment del s. XIII i mitjans XIV, corresponent al darrer moment de vida de la granja templera. Aquests, s’afegeixen als localitzats anteriorment durant les intervencions de 2007-2008 amb la troballa d’una singular guardiola de ceràmica, diverses sivelles de cinturó, una daga i nombroses monedes de Jaume I i Jaume II. Del conjunt recuperat a les darreres campanyes, cal destacar alguns elements d’armament com ara una espasa curta o coltell, que va ser localitzada en diversos fragments escampats per l’estrat d’abandó. També un parell de guaspes de beina de ganivet o daga de bronze, alguns fragments de puntes de sageta, elements de bronze i ferro d’arreus de cavalleries, així com diversos recipients ceràmics d’ús culinari i peces de vaixella de taula decorada en verd monocrom i en verd i manganès, característiques del moment. Tot plegat, denota una important prosperitat econòmica durant aquest període de quasi dos cents anys de domini templer del conjunt, confirmant-se com l’etapa més florent de la història de la parròquia, fins ara totalment desconeguda. D’aquesta manera, l’excavació dels potents i generalitzats nivells d’enderroc i d’abandó d’aquests sectors, que podem datar a inicis-mitjans del segle XIV, ens han posat sobre la pista de que en aquest moment algunes construccions de la granja templera situades al voltant de l’església són abandonades i amortitzades, mantenint-se l’edifici de església com a lloc de culte, i tal vegada alguna construcció arran dels seus murs a manera de rectoria, coberts i dependències agrícoles.

0. 22 comunicació



144 / 162

Un mil·liari romà reutilitzat com sarcòfag en època visigòtica-andalusina (segles VII-VIII) a Sant Pere Molanta (Olèrdola, Alt Penedès, prov. de Barcelona)

(1) ÀTICS, S.L.; (2) Laboratori de Datació per Radiocarboni. Facultat de Química. Universitat de Barcelona; (3)Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya; (4) Universitat Autònoma de Barcelona - Institut Català d’Arqueologia Clàssica; (5) MINOA Arqueologia i Serveis, S.L.

SEGURA BUENO, Sergi (1); FLORENSA PUCHOL, Francesc (1); MESTRES TORRES, J.S. (2); MIRET MESTRE, Magí (3); RODÀ DE LLANZA, Isabel; SUBIRÀ DE GALDÁCANO, Eulàlia

En el transcurs del control arqueològic realitzat durant el mes de febrer de 2009 per l’empresa ÀTICS SL, sota la direcció de Sergi Segura, de les obres d’instal·lació d’una nova conducció per a l’abastament d’aigua a Olèrdola i altres municipis penedesencs, la rasa oberta davant l’església de Sant Pere Molanta (Olèrdola) –existent ja al segle X segons les fonts documentals- va posar al descobert, a més d’una sitja prehistòrica i diverses sitges i tombes medievals, un sarcòfag (UE 654) orientat en sentit est-oest. Per a l’obtenció del sarcòfag es va reutilitzar un mil·liari romà procedent de la Via Augusta que travessava la plana penedesenca, que s’afegeix als altres cinc ja coneguts en altres indrets de les comarques de l’Alt i el Baix Penedès. El mil·liari de Sant Pere Molanta té una alçada total conservada de 2,26 m, una base cúbica de 0,85 m d’alçada i 0,64 m d’amplada i un cos originalment cilíndric d’una 1,4 m de longitud i 0,64 de diàmetre. Està fet d’una sola peça, en pedra calcarenita, que es troba a molts indrets del Penedès. El sarcòfag estava cobert només parcialment per una llosa de 92 cm de longitud feta aprofitant també part d’un mil•liari. Del text epigràfic només es conserven dues lletres que segons Isabel Rodà i Diana Gorostidi poden correspondre a la titularitat imperial de l’emperador Claudi (anys 41 a 54 dC), si bé no es pot descartar que el mil•liari pugui datar de l’època dels emperadors Neró (54-68 dC) o Nerva (96-98 dC), ja que són de la mateixa dinastia imperial julio-claudia i comparteixen la mateixa titularitat. Es va encarregar a l’antropòloga Eulàlia Subirà que realitzés l’estudi de les restes òssies de l’individu enterrat a l’interior del sarcòfag, que havia estat dipositat en posició decúbit supí, amb els braços estirats als costats i sense indicis d’aixovar funerari. Es tracta d’un personatge masculí d’uns 43-45 anys d’edat, relativament alt (1,68 m) i amb fortes insercions musculars que fan pensar que al llarg de la seva vida quotidiana va realitzar una activitat muscular important. Va patir un procés d’artrosi a la cama dreta i presentava una manca d’algunes peces dentals que l’obligaria a menjar només per un costat de la boca. El Laboratori de Datació per Radiocarboni de la Universitat de Barcelona va realitzar l’any 2013 una datació del fèmur dret de l’individu, que correspondria a un moment lleugerament anterior a la seva defunció. La datació obtinguda va ser UE654 UBAR-1261 1310 ± 30 BP, que un cop calibrada dóna els següents intervals de probabilitat: cal dC 655−730 (67,3%) / cal dC 735–772 (28,1%). Aquests resultats indiquen que l’individu hauria mort -i se suposa que a continuació enterrat en el sarcòfag-mil·liari- molt probablement en la segona meitat del segle VII o el primer terç del segle VIII, sense que es pugui descartar una datació posterior del moment del decés, ja en el segon terç del segle VIII. Els resultats de la datació i les característiques de la tomba semblen indicar que es tracta més probablement d’una sepultura cristiana que no pas andalusina, la qual podria haver formar part d’una necròpoli –aïllada o a l’entorn d’una església- que podria haver tingut continuïtat com a mínim durant els primers temps de l’ocupació andalusina o haver estat abandonada i no haver tornat a estar en ús fins al segle X.Als segles X i XII el lloc de Sant Pere Molanta és esmentat en la documentació medieval com Palatio Moranta. Com és sabut, els llocs denominats Palatio (que posteriorment ha donat lloc als topònims catalans Palau, Palauet, Palou, etc.) són relativament freqüents a la Catalunya Vella i a la Septimània i han estat interpretats per diversos historiadors com finques agrícoles de propietat pública. La seva cronologia inicial -tardoromana, visigòtica o andalusina- és objecte de debat. La sepultura de Sant Pere Molanta constitueix sens dubte una important contribució a aquest debat històric en curs.

0. 23 comunicació



145 / 162

Excavacions arqueològiques al Castell de Tavascan, Lladorre (Pallars Sobirà)

SUBIRANAS, Carme; ROS, Josep

Entre els anys 2007 i 2012 s’han dut a terme diverses campanyes d’excavació arqueològica al castell de Tavascan, promogudes per l’Ajuntament de Lladorre. Les seves restes se situen al cim d’un petit puig dins la zona coneguda com la Solana de Gueron, al nord del poble, entre les estretes valls que formen el riu Lladorre, a l’est i el riu Tavascan a l’oest.

El castell de Tavascan és una petita fortificació l’origen de la qual se situa en un moment indeterminat del segle XIII tot i que la primera notícia documental és de l’any 1373. Segons les dades arqueològiques obtingudes, el castell fou abandonat a mitjan segle XVII.

Abans d’iniciar les intervencions arqueològiques, les seves restes eren gairebé imperceptibles ja que l’important estat d’enrunament ocultava gran part de les antigues estructures de la fortificació i impedia determinar tant el seu perímetre com la seva distribució interior.

A dia d’avui, a partir dels treballs arqueològics realitzats, ja és possible observar gran part de les estructures del castell, amb la línia de muralla i la seva organització interna. Per altra banda, tot i que el conjunt conserva una estratigrafia arqueològica molt simple, les darreres intervencions realitzades l’any 2012 han permès constatar que, moltes de les estructures conservades, correspondrien a una fase important de reformes, realitzades entre mitjan del segle XVI i mitjan segle XVII. Aquestes reformes alteraren forçosament la fesomia del primitiu castell medieval, del qual se’n conserven només algunes estructures, integrades a l’obra moderna. Tot i això, resten encara per excavar algunes zones d’especial interès per establir definitivament una correcta interpretació històrico-cronològica de la fortificació.

0. 24 comunicació



146 / 162

Intervenció arqueològica a la zona conventual del monestir de Santa Maria de Gerri (Pallars Sobirà)


Entre els mesos de desembre de 2009 i març de 2010 es va portar a terme una intervenció arqueològica al solar situat immediatament al nord de l’antiga església del monestir de Santa Maria de Gerri al Pallars Sobirà. Es tractava d’una peça lleugerament trapezoïdal d’uns 1250 m2 coberta de runa i vegetació, que se situava en una cota almenys 4 m més alta que la de l’interior del temple. L'actuació s'ha de situar en el marc del programa Romànic Obert de col·laboració entre la Fundació La Caixa i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

La intervenció tenia com a objectiu la delimitació de les estructures de l’antiga zona conventual del monestir, i en especial del seu claustre, que tot semblava indicar que es trobava en aquest indret. Un cop comprovades les seves característiques formals i el seu nivell de conservació, es podria decidir sobre la seva restauració i museïtzació.

L’excavació endegada ha permès delimitar clarament el perímetre del recinte monàstic, amb el claustre i les dependències situades al seu entorn. Pel que fa al clos pròpiament dit, l’estructura conservada, tot i que molt arrasada, correspon a una reforma realitzada segurament cap a finals del segle XVI. Les traces detectades semblen indicar que es tracta d’un pati de planta quadrada, amb galeries cobertes amb trams de volta de creueria fetes de guix, material també utilitzat per als arcs que separen els corredors del pati central. La pavimentació, precàriament conservada, era de rajoles quadrades de ceràmica a les galeries i de còdols al pati central.

Pel que fa a les dependències situades a l’entorn del claustre, s’ha excavat en extensió la que se situa a la banda occidental, on s’han documentat una sèrie d’estances que segurament corresponen a cellers o a estables dels monjos del monestir que sabem que, almenys en època moderna, vivien en cases individuals dins el recinte del monestir. A la banda est, s’han identificat també altres espais amb funcionalitat productiva, com ara un cup de vi.

0. 25 comunicació



147 / 162

Recerca arqueològica al turó de Tagamanent


La Diputació de Barcelona, a través de l’Oficina de Parcs Naturals i del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, ha engegat durant els anys 2012-2014 un seguit d’actuacions en el turó de Tagamanent, en el marc del Pla Director redactat el desembre de 1010, que tenen com a objectiu recuperar el conjunt monumental amb tota la seva riquesa i el seu potencial cultural i turístic.

El cim del turó es troba ocupat en l'actualitat per un conjunt d'edificis que presenten un estat de conservació diferenciat. Per una banda l'església de Santa Maria, restaurada els anys 80 per la Diputació de Barcelona. Al seu costat hi ha l'antiga rectoria, el cementiri, l'antic hostal i un cos d'edifici que havia estat la primera seu de l'Ajuntament de Tagamanent. Amb l'excepció de l'església la resta d'edificis estaven en estat de ruïna i en bona mesura colmatats pels seus enderrocs interiors. La documentació escrita, per la seva banda, parla de l'existència en aquest punt, ja en el segle X, del castell de Tagamanent.

L’actuació portada a terme fins ara per la Diputació s’ha centrat en el desenrunament dels espais exteriors d’accés al temple i de l’interior d’alguns dels edificis que formaven part d’aquell nucli que va ser abandonat poc després d’acabada la guerra civil de 1936-1939, com ara la vella rectoria i l’antiga Casa Consistorial.

L'excavació de l’interior de la casa rectoral ha deixat a la vista bona part de les dependències de la planta baixa de l'antiga rectoria abandonada el 1936. Es tracta fonamentalment d'espais domèstics, amb una sèrie de sales, la cuina, amb el forn de pa, els magatzems i coberts pels animals.

D'altra banda, la intervenció ha permès també deixar a la vista per primera vegada el que semblen alguns dels murs de l'antic castell que havien quedat incorporats a l'estructura de l'antiga rectoria que es va construir amb posterioritat. També s'ha localitzat una cisterna, excavada a la roca que probablement també correspondria a l'antiga fortificació. Per les característiques formals dels trams identificats, el castell seria una construcció del segle XI, formada almenys per una nau amb sentit nord-sud (perpendicular a l'actual església). Fins ara només la documentació escrita parlava de l’existència al cim del turó d’un edifici comtal i d'un castell feudal, probablement una mica separats en el temps i en l’espai. Ara, amb l'excavació, s'han deixat a la vista alguns dels seus murs i coneixem alguns aspectes de la seva forma arquitectònica.

0. 26 comunicació



148 / 162

Recerca arqueològica a la muralla de Montblanc: la Torre de Poblet


Durant l'any 2012 es va dur a terme una excavació arqueològica extensiva en un tram important del recinte murat de Montblanc: l'anomenada Torre de Poblet. El procés de recuperació de les muralles de la vila ha estat un denominador comú des de fa molts anys dels successius governs municipals de Montblanc, fet que ha permès deixar a la vista un tram molt extens del mur de tancament de la població aixecat a finals del segle XIV.

La zona de la intervenció de 2012 se situa a redós de l'anomenada Torre de Poblet, que es troba a la banda de llevant del recinte. Les característiques d'aquesta edificació, d'una amplada molt més gran que la resta de torres conegudes, en feien l'excavació especialment significativa. En aquest sentit, es tenia coneixement a partir de la documentació escrita, que en els terrenys en els que se situa la torre hi havia al segle XIV un celler del monestir de Poblet. També es tenia coneixement que aquest cenobi, en el moment de la construcció de la muralla, havia arribat a un acord amb la municipalitat de Montblanc per tal d'evitar al màxim l'afectació que pogués tenir en la seva propietat la construcció del recinte defensiu.

Un dels objectius de la intervenció era precisament estudiar com havia afectat a l'estructura constructiva de la torre aquest acord inicial. L'excavació va permetre identificar les restes de l'edifici medieval que corresponia al celler de Poblet, per sobre del qual es va construir la torre. Aquest fet explicava les diferents dimensions que presentava la Torre de Poblet en relació amb les altres del recinte ja que agafava tota l'amplada de l'edifici anterior.

A banda de la identificació de l'estructura de la torre, també es va poder estudiar el conjunt de construccions medievals que configuraven el complex propietat del monestir de Poblet. Es tractava d'edificacions amb cobertes sostingudes amb arcs de diafragma, que generaven un seguit de naus i sales que configuraven aquest celler medieval.

D'altra banda, també es va poder deixar a la vista, en molt bon estat de conservació, l'estructura de l'antiga Font de la Vila de Montblanc, documentada des de finals segle XII i que va quedar amortitzada a finals del segle XIX com a conseqüència dels treballs de cobriment d'un torrent, l'anomenat Riuot, que passava arran de la font.

0. 27 comunicació



149 / 162

Intervenció arqueològica a la zona cenobítica de la Cartoixa d'Escaladei (2010-2013)


Durant els anys 2010-2013 s'ha portat a terme una important obra de restauració de la zona central o cenobítica de la Cartoixa d'Escaladei, que ha portat aparellada una excavació arqueològica extensiva dels espais objecte de la restauració. La intervenció, promoguda pel Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya i pel Museu d'Història de Catalunya, s'ha centrat en els edificis que configuren el cor de la Cartoixa, l'anomenada zona cenobítica. Es tracta dels espais en els què els monjos cartoixans desenvolupaven la part de vida comunitària que els permet la seva estricta regla.

En concret s'ha dut a terme l'excavació arqueològica del claustre menor amb les seves galeries, del refetor, la sala capitular, la sagristia, una part de l'església, i diverses dependències menors situades a l'entorn de les que acabem de mencionar.

Tota aquesta actuació, que s'ha desenvolupat al llarg de tres anys, ha permès fer un tomb important en el coneixement de l'evolució constructiva de la Cartoixa d'Escaladei, pel que fa a l'estructura de les edificacions actuals, que són fruit d'una reforma que es va desenvolupar entre els segles XVI i XVIII. En aquest sentit és de destacar la localització d'un claustre d'estil renaixentista, la construcció del qual cal situar en el segle XVI o la identificació d'un cimbori que se situaria sobre la volta romànica de l'església.

La intervenció també ha permès localitzar restes constructives associades a les fases medievals de la Cartoixa, tant pel que fa al primer moment constructiu del segle XIII com a les ampliacions gòtiques posteriors (segles XIV i XV).

Com a resultat d'aquesta intervenció arqueològica i arquitectònica s'ha pogut obrir al públic per primera vegada una part de la Cartoixa d'Escaladei que fins al moment havia estat oculta i que permet al visitant comprendre molt millor la manera de viure de la comunitat cartoixana.

0. 28 comunicació



150 / 162

L'antic convent de Sant Francesc de Montblanc


El convent de Sant Francesc de Montblanc va ser fundar fora muralles d'aquesta vila durant el segon terç del segle XIII aproximadament. L'edifici monàstic va patir reformes importants a finals del segle XVI que en van reduir el perímetre i augmentar l'alçada dels edificis. Amb la Desamortització va acabar passant a mans privades que finalment el van convertir en una fàbrica d'alcohols. Aquesta utilització, que va comportar la destrucció de la gran majoria de les estructures del convent, va durar bona part del segle XX. Amb la compra dels edificis per part de la Generalitat als anys 80 comença un procés de recuperació del conjunt que es va iniciar, poc després de la compra, amb la restauració de l'església gòtica que havia estat del convent.

El 2011, i a instàncies de l'Ajuntament de Montblanc, van confluir dos projectes que han permès identificar en bona mesura el perímetre original del convent, tot i que es troba molt arrasat. En primer lloc el projecte de construcció, en l'espai que ocupava el convent, del centre cultural Anselm Turmeda. En segon terme, el mateix Ajuntament ha promogut les obres d'urbanització de la plaça de Sant Francesc, situada a l'entorn de les edificacions. En el marc d'aquests treballs es va dur a terme una excavació extensiva del conjunt d'edificacions, tant a l'interior com a l'exterior dels espais fins ara considerats conventuals.

Com a resultat d'aquesta doble actuació s'ha pogut identificar una part força important de l'estructura arquitectònica de la zona conventual. En aquest sentit s'han delimitat el pati i les galeries del claustre, en bona part ja conegudes a partir d'una primera intervenció de 1999, i totes les dependències situades al seu entorn: refetor, celler, capelles… L'actuació ha permès comprovar que les antigues dependències medievals de Sant Francesc s'estenien força més enllà dels edificis que configuraven el convent al segle XIX. També s'ha fet palès que la reforma efectuada a finals del segle XVI havia canviat d'una manera més important que no es pensava la fesomia general del monestir.

0. 29 comunicació



151 / 162

Darreres campanyes d'excavació arqueològica al castell de València d'Àneu (Alt Àneu, Pallars Sobirà). 2010-2013

VILA i CARABASA, Josep M.; BELMONTE SANTIESTEBAN, Cristina

El procés de recuperació arqueològica del castell de València d'Àneu es remunta a començament dels anys 90, quan es va iniciar una primera fase que va durar fins a l’any 2000. Durant aquell període es van fer diverses campanyes d’excavació arqueològica i treballs puntuals de consolidació que van afectar la major part del recinte sobirà del castell. A partir del 2010 es va reprendre la recerca a partir d’una nova programació que havia de comportar no solament l’estudi arqueològic sinó també la consolidació i restauració arquitectòniques, que permetessin obrir el castell a la visita pública. El projecte es va dur a terme en el marc d'un conveni entre l'Ajuntament d'Alt Àneu, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Lleida.

Fins al moment s'han dut a terme tres campanyes d'excavació els anys 2010, 2011 i 2013 que han permès avançar notablement en el nostre coneixement d'aquest important conjunt monumental. Així, la intervenció de 2010 va deixar a la vista tota la muralla de tancament del recinte de la fortificació, que fins al moment es coneixia d’una manera molt parcial. També es va poder determinar la presència d’altres edificis, fins al moment no localitzats, al peu del recinte superior del castell, com ara el que la documentació escrita de l'època anomena el Castell Nou, obra ja del segle XVI un cop el castell va passar a mans de la nissaga dels Cardona..

Per la seva banda, la campanya de 2011 es va centrar en el sector sud est del castell i va permetre localitzar i estudiar el primitiu camí d’accés a la fortificació, així com la porta d’entrada al recinte superior. També es van poder identificar una sèrie torres de defensa que protegien el camí i la porta defensant-la de qualsevol atac enemic, així com algunes estructures pertanyents a les fases primitives del castell. Finalment es van determinar els nivells de circulació del castell a la zona de la muralla nord.

En darrer terme, la campanya de 2013 va permetre completar la documentació arqueològica del tram final del camí d'accés al castell, amb la delimitació dels diferents espais que el composaven. Al mateix temps es van dur a terme una sèrie de sondeigs que han permès d'identificar alguns dels edificis vinculats amb l'estructura baix medieval del castell.

0. 30 comunicació



152 / 162

Temps d’oci al Castell de Rocabruna: un instrument musical treballat en os

(1) IN SITU S.C.P.

AGUSTÍ, Bibiana (1); CODINA, Dolors (1); DÍAZ-CARVAJAL, Antònia (1); DE CASTELLET, Laura

El Castell de Rocabruna (Camprodon, Ripollès) és objecte d’un projecte de consolidació des del 2006 per part del Servei de Monuments de la Diputació de Girona. Es tracta d’un castell documentat des del segle X i amb nivells arqueològics que ens situen bàsicament als segles XIV-XV, amb vincles comuns amb els comtats de Rosselló i de Besalú. La seva situació és idònia per el control dels passos pirinencs de llevant,. Les intervencions arqueològiques han proporcionat un gran volum d’informació referent a la quotidianitat baixmedieval d’un conjunt fortificat. Tant els nombrosos elements relacionats amb l’armament com els de treballs agrícoles i forestals ens expliquen tasques inherents al lloc i al context. Les darreres campanyes d’excavació s’han centrat en un gran edifici perimetral d’un sol cos, que conserva encara alçats de més de quatre metres. En els nivells d’ús d’aquest va aparèixer una peça d’os treballat que correspon a un instrument musical de vent. La seva morfologia estructural s’adiu amb una flauta de bloc. La decoració reticular exterior denota un treball molt acurat.

P.01 pòster

3 - PÒSTERS

153 / 162

Sabates de cuir del segle XVIII

Museu de Sant Boi

BARREDA i CASANOVA, Mª Lledó

Al Museu de Sant Boi estan exposades les sabates de cuir trobades dins d’un enterrament de persona adulta, amb una cronologia de entre l’any 1734 i 1787. L’enterrament era situat a l’interior de l’Església Parroquial de Sant Baldiri, i va ser excavat l’any 1981.

Presentarem el context de l’excavació, la tipologia de la tomba i com es va poder datar la troballa, així com es va procedir a la seva restauració i la seva exposició dins la permanent del Museu de Sant Boi.

P.02 pòster

3 - PÒSTERS

154 / 162

Objectes de fusta del segle XVIII de la pl. del Duc de Medinaceli 1-1bis, Barcelona

(1) ABANS, Serveis Culturals s.l.; (2) CRAT, Conservació i Restauració s.c.p.

CHORÈN, Jordi (1); IGLESIAS, Debora (2); PARRA, Isabel (2)

La intervenció arqueològica desenvolupada al solar de Pl. del Duc de Medinaceli 1-1bis- c/Nou de Sant Francesc 29-31 entre els anys 2012 i 2014, han proporcionat diversos elements realitzats amb fusta, conservats de forma excepcional, entre els quals destaquen diverses culleres, una forquilla i dues galledes, que van ser llençades a la segona meitat del segle XVIII.

Es realitzarà una presentació de les troballes i una anàlisi tipològica.

P.03 pòster

3 - PÒSTERS

155 / 162

Temps d’oci al Castell de Rocabruna: el joc del tric-trac i els daus

IN SITU S.C.P.

CODINA, Dolors; AGUSTÍ, Bibiana; DÍAZ-CARVAJAL, Antònia

El Castell de Rocabruna (Camprodon, Ripollès) és objecte d’un projecte de consolidació des del 2006 per part del Servei de Monuments de la Diputació de Girona. Es tracta d’un castell documentat des del segle X i amb nivells arqueològics que ens situen bàsicament als segles XIV-XV. A banda del nombrós material defensiu i ofensiu, les diferents dependències proporcionen informació puntual sobre les llargues estones de lleure que devien omplir alguns dels residents del castell. Destaquem les peces de joc del tric-trac treballades en banya de cérvol i un dau d’os, apareguts en els nivells d’ús del recinte sobirà i de la sala de ponent.

P.04 pòster

3 - PÒSTERS

156 / 162

El Molí del Codina, una galleda del segle XV

COTS, Peir; SAULA, Oriol; BANEGAS, Inés; AGUÉ, Cati; COLET, Anna

El jaciment del Molí del Codina fou excavat en diferents campanyes, la primera i principal és la de 1997 i 1998, reemprenent-se l’excavació l’any 2004. L’adoberia és un complex preindustrial amb una cronologia de segle XV-XVII que reaprofita un edifici anterior.Durant la intervenció del 2004-05 es va excavar part d’un paviment enllosat que es conservava a la part sud de l’adoberia. Aquest paviment es va poder datar de principis de segle XVI a través de diverses ceràmiques així com per material numismàtic, amb monedes de Ferran II.Per sota d’aquest enllosat, un cop desmuntada una canalització, va aparèixer un pou. Aquesta estructura és de planta quadrangular i folrada amb pedra, amb una profunditat de 4 m. El pou es va amortitzar abans de la construcció del paviment enllosat, a finals de segle XV o principis del segle XVI. En contacte amb el fons del pou va aparèixer una galleda de fusta i ferro amarada d’aigua, juntament amb altres elements orgànics. La galleda té una datació de segle XV. Després d’una neteja preliminar in situ es comprova l’estat de conservació de la fusta i el ferro de la galleda. Amb l’ajuda d’una bomba d’aigua es va excavar la peça al màxim i es va netejar al màxim possible del llot que la cobria per evitar l’atac dels microorganismes durant el seu trasllat.L’extracció es feu aplicant un llit d’escuma de poliuretà que englovava pràcticament tota la peça, com a mesura de protecció per evitar trencaments o esquinços durant el seu aixecament.Tant durant l’extracció com durant els seus trasllats, la galleda es va mantenir en un ambient al 100% d’humitat relativa per evitar el seu assecament incontrolat. L’aigua ha estat imprescindible pel manteniment de la fusta ja que aquesta es conservava gràcies a la presència d’aquesta aigua en l’interior de les cavitats de la fusta. L’evaporació incontrolada de l’aigua pot degradar les cavitats cel·lulars, que quedant buides, suposen deformacions, fissures i encongiments irreversibles.La galleda es va traslladar al Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC-MAC) on es realitzarà la intervenció de conservació-restauració. Aquest trasllat es va fer garantint la conservació de la peça, en un contenidor de polietilè d’alta densitat i opac, per evitar la llum, amb aigua en el seu interior per mantenir el grau d’humitat relativa i segellat per evitar l’evaporació. El procés de restauració va passar per diferents fases: es retira l’escuma de poliuretà i es neteja a fons la galleda del llot de l’excavació amb aigua desionitzada i pinzells suaus per evitar la proliferació de fongs durant el tractament. Posteriorment es desmunta, es dessala amb banys d’aigua desionitzada i es realitza la documentació de la peça que inclou un càlcul del seu estat de degradació prenent una mostra de la fusta, la identificació d’aquesta amb una altre mostra, fotografies i dibuixos. Una vegada dessalada es comença la consolidació amb banys de PEG dissolt en aigua a diferents concentracions i de diferent massa molecular (de menys a més). El PEG substitueix part de l’aigua que omple les cavitats cel·lulars donant consistència i evitant les deformacions i trencaments. En aquest cas, donat que part del ferro no s’ha pogut separar de la fusta, s’afegeix Hostacor a l’1% un inhibidor del ferro que s’utilitza per evitar la seva degradació durant el procés de consolidació de la fusta. Posteriorment es congelen les peces de la galleda i es liofilitzen per eliminar l’aigua que queda. Es neteja l’excés de PEG i es consolida la fusta amb una resina acrílica,enganxant les peces amb adhesiu nitrocel·lulòsic i es realitza la reintegració volumètrica amb una resina epoxi de dos components que posteriorment es reintegra cromàticament.

P.05 pòster

3 - PÒSTERS

157 / 162

Aprofitament de l’òs durant el segle XVIII: metàpodes de bòvid apareguts en el jaciment de la Plaça Major de Benavent de Segrià (Segrià, Lleida)

(1) Universitat Rovira i Virgili; (2) Universitat de Barcelona, MÓN IBER ROCS S.L.

JIMÉNEZ MANCHÓN, Sergio (1); JORNET NIELLA, Rafel (2)

Les restes faunístiques del jaciment arqueològic de la Plaça Major de Benavent de Segrià, municipi de la província de Lleida, van ser recuperades l’any 2010 per una excavació preventiva arran de la remodelació de la Plaça Major. Aquestes restes zooarqueològiques provenen d’un total de 7 dipòsits (sitges i cups) amortitzats en època moderna (s. XVII-XVIII), les quals han permès obtenir més informació sobre les formes d’explotació ramadera i l’estratègia del consum d’animals en aquesta cronologia.

El conjunt zooarqueològic del jaciment de la Plaça Major de Benavent consta d’un total de 262 restes. El resultat d’aquesta anàlisi ha pogut determinar que tant bovins (44,8%) com ovicapris (34,5%) predominen sobre les espècies domèstiques, tot i que gall / gallina (8,7%), suids (4,6%) i el cavall (2,3%) també són presents. Únicament dues espècies salvatges són representades pel cérvol i el conill (2,3%).

Entre les restes hem de destacar dos ossos treballats, manufacturats, que corresponen a dos metàpodes de boví (Bos taurus) d’uns 200 mm d’allargada i 25 mm d’amplada. Aquests dos metàpodes, possiblement metatarsos, han estat polits mitjançant la fricció d’una eina metàl•lica fins a formar una peça paral•lelepípede amb quatre costats iguals i una superfície molt llisa.A més, en cadascun dels quatre costats dels dos metàpodes treballats es mostren nombroses marques realitzades per un cop directe i representades en fileres amb orientació transversal.Aquestes marques s’expliquen pel fet que van ser produïdes pels cops repetitius de les dents d’una falç. De fet, es versemblantment deduïble que aquesta peça seria utilitzada per un ferrer professional el qual col•locaria sobre l’os treballat la falç, amb l’objectiu d’afilar les dents, mitjançant cops de martell sobre les dents de la falç. Aquests cops sobre aquestes dents són els que produïren aquestes marques vistes en els metàpodes, sent utilitzats per tant com a escluses.

La difícil conservació de les restes faunístiques a causa de l’acció química d’agents naturals i de l’acció antròpica, i els pocs estudis zooarqueològics d’època moderna que es realitzen avui dia a Catalunya ressalten encara més l’excepcionalitat d’aquestes eines considerant, a més, el baix nombre d’aquestes tant al nostre territori com a la península.

P.06 pòster

3 - PÒSTERS

158 / 162

Recuperació de restes arqueològiques de naturalesa orgànica: protocol d'actuació

(1) Servei d’Arqueologia de Barcelona; (2) Endora patrimoni; (3) Àbac Conservació-restauració S.L.; (4) Crat. Conservació-Restauració SCP.

PUGÈS, Montserrat (1); FERNÁNDEZ, Laia (2); MOLINAS, Maria (3); GARCIA, Irene (3); PARRA, Isabel (4); IGLESIAS, Débora (4)

Una gran part de la matèria enterrada sol desintegrar-se i desaparèixer amb el pas del temps a conseqüència de la seva pròpia composició i de les condicions adverses del medi d'enterrament. Tot i així, alguns materials es conserven gràcies a l’equilibri que estableixen amb el medi, ja sigui aquàtic o terrestre.

El procés de descoberta de restes arqueològiques fa que es produeixen canvis sobtats en les condicions ambientals que les han conservat, essent l’exposició a la llum i els canvis de temperatura i humitat, els més notables. Els materials més sensibles a aquests canvis són els de naturalesa orgànica els quals trobem tan sols en condicions d’extrema humitat o, contràriament, d’extrema sequedat. El treball que presentem s’ocupa exclusivament dels materials orgànics conservats en un medi humit. El procés de descoberta pot provocar un assecament notable en els objectes de naturalesa orgànica si no es prenen les mesures oportunes. Les alteracions són irreversibles i es manifesten en forma d’encorbaments i reducció de les seves dimensions de les peces, a més de trencament de fibres, obertures d’esquerdes, entre d’altres. L'inici del procés de deteriorament és sovint apreciable a simple vista i es pot produir molt ràpidament just després de la seva descoberta.

El treball aporta dades per a reconèixer les alteracions que les restes arqueològiques orgàniques poden presentar en ser desenterrades. L’objectiu és poder actuar adequadament, segons les circumstàncies, en pro de la seva conservació. Així, s’exposaran diverses opcions per a la conservació in situ del material tenint en compte les característiques del sòl, el tipus de material i el seu estat de conservació, així com les necessitats de la pròpia intervenció arqueològica. De la mateixa manera es pautarà el procés d'extracció, el trasllat a la zona de dipòsit de materials i les condicions per a un emmagatzematge temporal, tot esperant el seu estudi i tractament.

La conservació de les restes arqueològiques ha de ser compartida amb tot el personal que intervé en una excavació arqueològica, sobretot quan es tracta de material tant delicat i sensible com els objectes de fusta, cuir, matèries vegetals o altres de similars característiques. És important que els arqueòlegs disposin de coneixements per poder valorar una urgència de caràcter conservatiu a més d’un protocol que els permeti actuar de forma immediata en cas de necessitat, en l’espera de la intervenció dels especialistes.

P.07 pòster

3 - PÒSTERS

159 / 162

L'àcid poliacrílic en la conservació de restes arqueològiques orgàniques

(1) Servei d’Arqueologia de Barcelona; (2) Àbac Conservació-restauració S.L.; (3) Endora patrimoni; (4) Crat. Conservació-Restauració SCP.

PUGÈS, Montserrat (1); MOLINAS, Maria (2); GARCIA, Irene (2); FERNÁNDEZ, Laia (3); PARRA, Isabel (4); IGLESIAS, Débora (4)

La conservació de materials naturalesa orgànica en substrats arqueològics és poc habitual i depèn de les condicions del sòl on es troben. Aquestes “condicions de conservació” son definides per la naturalesa del material i pel medi ambient que envolta la peça. Així, trobem fusta, tèxtil, cuir o altres en ambients totalment contraposats, ja siguin d’extrema sequedat o d’extrema humitat.En el moment de la troballa i extracció, cal assegurar el manteniment de les condicions de conservació per a preservar la peça. També és important que aquestes condicions es puguin mantenir durant un període de temps més o menys llarg de manera que ens permeti estudiar la peça i valorar la necessitat de rebre el tractament de conservació-restauració més adequat. Aquest treball es centra en la problemàtica que presenta la conservació d’objectes procedents de subsòls saturats d’aigua. La pràctica habitual ha consistit, en el millor dels casos, en mantenir aquestes peces dins de recipients amb aigua i a baixa temperatura. A partir de l’experiència duta a terme en el Servei d’Arqueologia de Barcelona es presenta un material que pot substituir l’aigua i conservar l’objecte en les mateixes condicions en que es va trobar. Es tracta de l’àcid poliacrílic, un polímer d’alt poder d’absorció, les característiques del qual el fan totalment apte per conservar els materials als quals ens referim.El treball posa a l’abast dels arqueòlegs les pautes que cal seguir per utilitzar aquest producte de manera senzilla i efectiva per tal d’assegurar la conservació preventiva de peces de fusta, corda, tèxtil, cuir o altres de característiques similars. L’àcid poliacrílic permet mantenir l’objecte, tant al propi jaciment com a la reserva, i prendre’s el temps necessari per a estudiar-lo i per a decidir-ne el seu futur i més apropiat tractament.

P.08 pòster

3 - PÒSTERS

160 / 162

Diferents solucions per a la conservació de restes arqueològiques orgànique. Idoneïtat i valoració

(1) Servei d’Arqueologia de Barcelona; (2) Àbac Conservació-restauració S.L.; (3) Endora patrimoni; (4) Crat. Conservació-Restauració SCP.

PUGÈS, Montserrat (1); MOLINAS, Maria (2); GARCIA, Irene (2); FERNÁNDEZ, Laia (3); PARRA, Isabel (4); IGLESIAS, Débora (4)

La troballa de testimonis arqueològics de naturalesa orgànica pot considerar-se un fet excepcional en un entorn arqueològic com el subsòl de Barcelona. Tot i la raresa, algunes intervencions ens han permès recuperar restes de fusta, cuir, fibres vegetals, entre d’altres, gràcies a determinades condicions del medi de soterrament on es trobaven. Un cop recuperades i extretes del medi ambient que les ha conservat, el seu procés de deteriorament pot ser rapidíssim i irreversible, per la qual cosa cal actuar correctament i amb celeritat. La presa de decisions sobre el sistema de conservació més idoni ha de ser feta contrastant diferents aspectes com ara la naturalesa i estat de conservació de la peça, la singularitat de la troballa i la informació que aporta, a més de la finalitat del seu tractament, entre d’altres. Juntament amb aquests cal considerar certs aspectes deontològics i econòmics per tal que la decisió sigui coherent i equilibrada. El coneixement dels mètodes i sistemes que actualment s’empren en la conservació de matèries orgàniques és de summa importància a l’hora de prendre decisions i escollir el procediment més adequat. El treball que es presenta té per objectiu posar en coneixement els sistemes actualment més emprats per conservar matèries orgàniques i demostrar que alguns poden estar en contradicció amb els principis de la conservació-restauració. Així, s’exposen els inconvenients i avantatges de cadascun alhora que es plantegen algunes alternatives que la tecnologia actual ofereix.

P.09 pòster

3 - PÒSTERS

161 / 162

162 / 162

1 / 162 - ACRAM€¦ · Picasso, al passeig de la ircumval•lació i al carrer Doctor Aiguader,...

Documents

Transcript of 1 / 162 - ACRAM€¦ · Picasso, al passeig de la ircumval•lació i al carrer Doctor Aiguader,...