1) Laia, Sara, Elisabeth i Paula _CORREGIT (1)

L’evolució i el

procés

d’hominització

Laia Diaz Pelaez

Sara Duran Ferré

Elisabeth Fajardo Lopez

Paula Juan Puente

Filosofia i Ciutadania 1 BAT A

Curs 2013/14

Joana Toro

Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització

2 | P à g i n a

Índex

Introducció

PART I: L’evolució

1. Principals teories evolutives

1.1. Teories evolucionistes

1.1.1. Lamarckisme

1.1.2. Teoria de l’evolució de Darwin

1.1.3. La teoria sintètica de l’evolució

1.2. Teories no evolucionistes

1.2.1. Creacionisme

1.2.2. Fixisme

1.2.3. Catastrofisme

PART II: L’hominització

1. Què és?

2. Característiques: transformacions somàtiques i psíquiques

3. Evolució de l’home

3.1. Baixada dels arbres

3.2. Migració dels homínids

3.3. Homínids extingits més rellevants

3.3.1. Australopithecus

3.3.2. Homo habilis

3.3.3. Homo Ergaster

3.3.4. Neandertal

3.3.4.1. Hipòtesis de la desaparició dels Neandertals

4. L’únic homínid supervivent: l’Homo Sapiens

4.1. Teories sobre l’origen de l’ Homo Sapiens

4.1.1. Teoria Multirregional

4.1.2. Teoria d’Eva o Teoria genètica

Juana

Sticky Note

FORMAT . FALTEN ELS N.DE PÀGINES EN L'ÍNDEX. LES IMATGES NO TENEN PEU NI REFERÈNCIA NO FEU SERVIR ELS SUBRATLLATS EN LA TITULACIÓ DELS APARTATS.

Juana

Sticky Note

BON TREBALL. ES VEU L'ESFORÇ EN LA REDACCIÓ. ENCARA QUE MASSA FREQÜENTMENT SEMBLA NO VOSTRA LA REDACCIÓ.


3 | P à g i n a

PART III: És l’evolució un fet?

1. És l’evolució una realitat?

1.1. Contribueix la selecció natural a la formació de noves

espècies?

1.2. Es tala l’arbre de Darwin

1.3. El que diu el registre fòssil

1.4. Dificultats amb la prova

1.5. Què mostra la pel·lícula?

1.6. Els homínids i el nostre arbre genealògic

1.7. L'evolució: mite o realitat?

2. El punt de vista bíblic

2.1. Es contradiuen el relat de Gènesi i la ciència?

2.2. "El principi" de l'Univers

2.3. Quant van durar els dies creatius?

2.4. Aparició gradual de les obres creatives

2.5. Segons el seu gènere

Conclusió d’una Testimoni de Jehovà

Bibliografia


4 | P à g i n a

Introducció

L’evolució biològica és un concepte que va començar a sorgir fa poc més de dos

segles però que va canviar el punt de vista de la humanitat sobre la vida.

Actualment el món està dividit de moltes maneres, però una d’elles és el

concepte que tenen les persones sobre la vida: com es va originar i com va

arribar a ser tal i com la coneixem. En aquest treball s’analitzen les principals

teories evolutives i també les que es contraposen al procés evolutiu biològic.

Seguidament es fa un anàlisi detallat del procés d’hominització de l’espècie

humana amb descripcions dels principals homínids, destacats per tenir més

valor o més pes en l’arbre genealògic de la nostra família ja extingida. I per

últim, un apartat format per un conjunt de proves i raonaments que refuten la

teoria evolutiva i dues opinions personals amb diferents punts de vista: una a

favor de la evolució i l’altra en contra.


5 | P à g i n a

PART I: L’evolució

1. Principals teories evolutives

1.1. Teories evolucionistes

La evolució biològica és el conjunt de transformacions que han originat les

diverses formes de vida amb el pas del temps.

Durant el segle XVIII un grup d'investigadors, els naturalistes, van aconseguir

reunir una gran quantitat d'informació sobre la fauna i la flora basada en

diverses zones del nostre planeta. La classificació dels éssers vius es va realitzar,

en un primer moment, mitjançant àmplies descripcions de la morfologia i

procedència dels diferents individus trobats, però aquesta classificació no els era

útil.

El sistema ideat i desenvolupat per Carl von Linné (1707-1778) va consistir a

proposar una sèrie de regles per assignar a tots els éssers vius coneguts una

etiqueta de gènere i espècie. Aquesta classificació, es va anomenar Sistema

Naturae. Lògicament, en aquest moment, eren les propietats morfològiques

dels diferents éssers vius les que permetien assignar gènere i espècie a un

individu concret. En línies generals, l'estructura que va desenvolupar segueix en

els nostres dies, tot i els canvis experimentats per la biologia des d'aleshores.

Per Carl von Linné les espècies identificades constituïen grups d'éssers ben

diferenciats i sense cap relació de procedència. El criteri de parentiu, era

merament morfològica. Aquesta perspectiva anomenada fixista considerava que

cadascuna de les espècies estava creada tal com era, i els seus individus no

experimentaven canvis al llarg del temps.

No obstant això, l'acumulació de dades proporcionades pels naturalistes, i els

avenços experimentats en la seva organització, aviat van donar lloc a la idea de

que unes espècies provenien d'altres i que, per tant, calia aconseguir una

classificació que reflectís les afinitats entre els diferents éssers vius des d'altres

perspectives: l’anomenada classificació natural.

Juana

Highlight


6 | P à g i n a

El primer a proposar una hipòtesi sobre la manera en què unes espècies podien

provenir d'altres va ser el francès Jean Baptiste de Mone, Lamarck (1744-1829).

Per Lamarck, les espècies provenen unes de les altres, de les més simples a les

més complexes. Els òrgans de cada espècie es desenvoluparien com a

conseqüència de la reacció i adaptació a l'ambient. Lamarck pensava que el

fixisme era absurd perquè els animals no haguessin pogut sobreviure, sense

evolucionar, a les canviants condicions climàtiques que en alguns períodes de

temps van ser molt agressives.

Lamarck considerava que les modificacions en els diversos òrgans són

transmeses per herència als descendents (herència dels caràcters adquirits).

Es pot dir, per tant, que va ser Lamarck el primer a formular una hipòtesi

evolucionista en estricte sentit, encara que llavors es reservava la paraula

evolució al desenvolupament de l'embrió, i la seva proposta fos denominada

com transformista. A diferència de la proposta de Darwin, el subjecte de

l'evolució lamarckiana és l'individu el que experimenta la transformació per ús o

desús adaptatiu i aquesta transformació és la que després es transmet a la seva

descendència.

La teoria de l’evolució s’oposa a la teoria del creacionisme la qual es basa en la

religió i diu que l'univers i totes les coses han estat originats per un acte

creador.

1.1.1. Lamarckisme

Jean-Baptiste-Pierre-Antoine de Monet, cavaller de

Lamarck (1744-1829), el naturalista francès va estudiar

medicina, física i meteorologia. En les seves aportacions

a les teories evolutives, va publicar un plantejament

teòric que avui coneixem com 'Lamarckisme' en el seu

llibre 'Philosophie Zoologigue' (1809).

La seva teoria es basava en tres punts:

Els organismes mostren una tendència cap a la complexitat. Els

organismes evolucionen des de formes senzilles cap a formes complexes.

L'ús repetit d'un òrgan en produeix el desenvolupament. Els canvis que

tenen lloc en l'entorn fan que els éssers vius s'adaptin al medi modificant

certs òrgans depenent de l'ús o desús que en facin.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Comtat_de_la_Mark



http://ca.wikipedia.org/wiki/1829


7 | P à g i n a

La funció crea l'òrgan i el desús en produeix la degeneració. D'aquesta

manera els caràcters originaris van sent substituïts lentament per un

seguit de caràcters adaptatius o caràcters adquirits.

Durant molts anys s'ha considerat que aquesta teoria és errònia, ja que, la

modificació de l'òrgan per mitjà de la seva utilització no queda "gravada" a

l'ADN, i per tant, és impossible la seva transmissió per via hereditària. Però l'any

2009 el genetista Joseph H Nadeau va publicar els resultats d'uns experiments

en animals que suposadament demostraven l'herència de caràcters adquirits.

Exemple de lamarckisme:

Imagina que les girafes, antigament,

tinguessin colls molt més petits que les girafes

actuals i que per això, elles haguessin de

estirar els seus colls repetidament per assolir

les copes de els arbres i alimentar-se. Aquest

moviment constant del coll (ús) hauria

provocat un allargament en el bescoll de les

primeres girafes i, per això, els seus descendents haurien nascut amb colls més

llargs que els seus pares i així successivament fins a originar les actuals girafes.

1.1.2. Teoria de l’evolució de Darwin

Charles Robert Darwin (1809 – 1882) va ser un naturalista

anglès, que va explicar que totes les espècies han

evolucionat al llarg del temps a partir d'avantpassats

comuns mitjançant la selecció natural.

Segons Darwin a la natura hi ha una gran diversitat

d'éssers vius i en cada espècie (animal, vegetal, bacteris...)

hi ha poblacions els individus tenen petites variacions en

les seves característiques.

Per exemple, en una població de conills, uns seran més veloços que altres, altres

tindran millor o pitjor visió llunyana, altres un pelatge més o menys fosc, uns

tindran una digestió més eficaç que altres per a la mateixa quantitat d'aliment,

etc.

http://ca.wikipedia.org/wiki/ADN

http://ca.wikipedia.org/wiki/Her%C3%A8ncia_gen%C3%A8tica

http://ca.wikipedia.org/wiki/Her%C3%A8ncia_de_car%C3%A0cters_adquirits


8 | P à g i n a

Segons Darwin aquestes variacions no són " bones" ni " dolentes", en principi,

però situada aquesta població en determinades condicions ambientals, unes

característiques donaran avantatges i altres desavantatges, per sobreviure.

Passarà una selecció natural dels individus amb les característiques que millor

s'adaptin al medi.

Per exemple, en un ambient amb depredadors que camuflin fàcilment, una bona

visió llunyana, els permetrà als individus que la tinguin, escapar del depredador,

arribar a la vida adulta i reproduir-se, els seus descendents portaran aquesta

característica en la seva herència genètica. Els que no tenen aquesta variació,

seran depredats i no transmetran els seus gens.

Si hi hagués un canvi en les condicions ambientals, per exemple l'extinció de

tots els depredadors, la població es reproduiria sense aquest límit, però al cap

del temps la manca d'aliment seria un nou límit. Els individus amb millor

eficiència en la seva digestió, obtindran més nutrients per a una mateixa

quantitat d'aliment, sobrevivint, reproduint, i transmetent els seus gens.

Al cap del temps tindríem una població amb un grup de característiques, que

no tenien en un principi res més que alguns individus, i serà lleugerament

diferent a la d'origen.

Quan el nombre de variacions acumulades és tan gran respecte de la població

(espècie) inicial, aquesta població de caràcters "nous" serà molt diferent, tant

que fins i tot els individus originaris i els "nous" no siguin compatibles per

reproduir-se, en aquest moment tindrem dues espècies de diferents.

1.1.3. La teoria sintètica de l’evolució

En les dècades de 1930 i 1940, la teoria de l'evolució, recollint noves

investigacions i nous descobriments, es reformulà en una "nova síntesi".

Auguste Weismann, un alemany seguidor de Darwin, diferencià, per primera

vegada, dos tipus de cèl·lules: les somàtiques i les germinals. Demostrà la

impossibilitat de transmetre els canvis adquirits, canvis que no estaven

enregistrats en les cèl·lules germinals. Amb aquesta distinció, Weismann excloïa

l'herència dels caràcters adquirits pròpia del lamarckisme: l'allargament del coll

de les girafes no es podia explicar pels persistents esforços adaptatius.


9 | P à g i n a

El naixement d'una nova ciència, la genètica, donà peu a una reactivació del

fixisme. Les lleis de Gregor Mendel, redescobertes a començaments del segle

XX, semblaven un cop fatal a l'evolucionisme. (El monjo txec, Gregor Mendel,

1822-1844, havia descobert el 1865 les lleis que porten el seu nom; les publicà

en un diari local però foren totalment ignorades). El mateix efecte produïren les

investigacions de Thomas Hunt Morgan (1866-1945) sobre els cromosomes i els

gens. Lleis de Mendel i cromosomes semblaven obeir més a un principi de

constància i regularitat que a un principi de canvi.

Un retorn a les idees evolucionistes fou viable amb les observacions del botànic

holandès Hugo de Vries (1848-1935), les quals testimoniaven l'aparició sobtada

de variants en el procés de reproducció de certs tipus de plantes.

Concloïa que noves espècies elementals apareixien a conseqüència de

mutacions o variacions brusques. De Vries qüestionava tant el gradualisme com

el mecanisme de la selecció natural.

En el primer terç del segle XX, dominava una contínua lluita de dades i

afirmacions entre fixistes, lamarckistes, darwinistes, geneticistes, etc. Gràcies als

esforços de Dobzhanski, Ernst Mayr i G.G. Simpson, entre altres, naixé una

concepció general i integradora, la teoria sintètica de l'evolució; la nova teoria

perfeccionava la de Darwin a la llum, principalment, de la teoria cromosòmica

de l'herència iniciada per Mendel i de la genètica de poblacions.

La teoria sintètica de l'evolució o neodarwinisme es caracteritza per:

1. Un rebuig de l'herència dels caràcters adquirits,

2. La ratificació dels gradualisme en l'evolució i

3. El reconeixement del mecanisme de la selecció natural amb les seves

dues fases actualitzades.

Primera, la producció de mutacions cromosòmiques o

variabilitat genètica.

Segona, la selecció dels portadors de dotació genètica més

favorable per fer front a les pressions ecològiques; aquests,

estadísticament parlant, tenen una probabilitat de

supervivència i de procreació més alta que la resta de la

població.


10 | P à g i n a

Avui, el consens entorn de la teoria sintètica està debilitat. Certament, és una

teoria que es presenta amb fermesa, però amb importants dificultats o

entrebancs. Dues mostres. El genetista i neodarwinista J. B. S. Haldane (1892-

1964) argumenta que no s'explica la permanència d'una espècie quan part dels

seus individus han evolucionat cap a formes més aptes constituint-ne una altra;

una dificultat coneguda com el «dilema de Haldane». El paleontòleg i

neodarwinista S. J.Gould, partint del voluminós registre fòssil actual, no veu

justificat parlar de procés evolutiu gradual: l'evolució ha avançat amb canvis

sobtats, a salts. Així, doncs, avui hi ha moltes i diverses maneres de considerar-

se darwinista.

1.2. Teories no evolucionistes

Aquestes teories contràries a l’evolució, com el creacionisme, expliquen que

Déu va crear el món i tot el que hi habita en sis dies. Des de llavors, segons el

fixisme, totes les espècies han mantingut les seves característiques fixes i

invariables. Però aquestes idees van començar a ser qüestionades a principis del

segle XIX. Les nombroses troballes fòssils, així com les semblances entre els

diferents organismes, feien que cada vegada fos més complicat defensar els

punts de vista del fixisme. En un intent desesperat per salvar el creacionisme, el

naturalista Georges Cuvier (1769-1832) va proposar el catastrofisme, en que els

fòssils trobats eren el resultat de grans catàstrofes d’escala planetària que

havien tingut lloc en la història de la Terra. Aquetes catàstrofes, com el diluvi

universal, haurien causat extincions massives i creacions posteriors d’espècies

noves.

1.2.1. Creacionisme

Aquesta corrent no evolucionaria, basada principalment en la visió del món a

través de les explicacions que dona la Bíblia, explica que Déu va crear la Terra,

juntament amb l’Univers i tot el que existeix.

Aquest pensament ha predominat durant molts segles i avui en dia encara hi ha

gent que el defensa. Així doncs, trobem dos tipus de creients:

Els teistes: creuen en que Déu intervé en les qüestions humanes a través

dels llibres sagrats i els profetes i missatgers.

Els deistes: creuen que Déu va crear el món però que després de fer-ho

ha deixat d’intervenir en aquest.


11 | P à g i n a

De la mateixa manera que hi ha diferents creients, també hi ha diferents

creences:

Creacionisme de la Terra jove: Defensa d’interpretació de la Bíblia i està

totalment en contra de que pugui haver altres explicacions o teories que

no estiguin relacionades amb aquesta.

Creacionisme de la Terra vella: Defensa que Déu va formar l’univers i va

marxar, i creuen amb la creació progressiva de l’univers.

1.2.2. Fixisme

La visió que té aquesta teoria sobre la natura és com una realitat definitiva i

acabada, és a dir, tot ésser que té vida és exactament igual que en el moment

que van aparèixer i ho continuaran sent en el futur. Els éssers vius no varien amb

el temps, presenten formes inalterables, no evolucionen i no tenen l’opció

d’adaptar-se al medi que els envolta si aquest canvia.

Fins el segle XIX, generalment, el pensament occidental no tenia en ment un

concepte evolucionista, sinó creien majoritàriament amb el creacionisme. Es diu

que aquesta teoria va molt lligada amb el fixisme, ja que parla de Déu com el

creador del món i tot el que existeix tal com és actualment. Tanmateix, alguns

pensadors com Tomás de Aquino i San Agustí van negar que Déu va crear totes

les especies només en sis dies, per tant, la teologia cristiana no ha estat

necessàriament lligada al fixisme al llarg de la seva història.

Però no es va formar cap hipòtesi científica sobre el fixisme fins que Carl von

Linné, a mitjans del segle XVIII, va desenvolupar oficialment aquesta teoria,

explicant que les espècies s’havien creat de forma separada i independent i va

negar la possibilitat de l’origen comú dels éssers vius.

Georges Cuvier, també va ser un científic defensor del fixisme i creador del

catastrofisme, una altra teoria que es basa en que els canvis geològics i

biològics que van succeir a la Terra eren a conseqüència de canvis sobtats i

violents, no graduals.


12 | P à g i n a

1.2.3. Catastrofisme

Al segle XVIII, quan es van començar a trobar gran varietat de fòssils, Georges

Cuvier, un naturalista francès i impulsor de la paleontologia va formular aquesta

teoria per a explicar la diversitat dels organismes fòssils que contradeien el

fixisme i una mica més creïble que altres teories.

Georges Cuvier explicava que les diverses variacions d'éssers vius que han

habitat a la Terra es deuen a un conjunt de catàstrofes que ha sofert el planeta i

que després de les quals, les espècies han tornat a ser creades de nou.

Des de la perspectiva del catastrofisme, l'edat de la Terra no necessitava ser

excessivament prolongada. Per aquest motiu, va dir que el planeta tenia només

6.000 anys d'antiguitat, el que el va enfrontar a Charles Lyell, el gradualisme

requeria milions d'anys.

Juana

Sticky Note

TOTA LA PRIMERA PART ESTÀ BÉ, MOLT BEN EXPLICADA


13 | P à g i n a

PART II: L’hominització

1. Què és?

L’hominització el procés d’evolució dels éssers humans que, d’igual manera que

el de la resta dels éssers vius, no va ser lineal. El seu tret principal és el

desenvolupament de la intel·ligència reflexiva, del pensament conceptual. Això

es pot percebre arqueològicament per les restes d'útils lítics, que impliquen l'ús

de les mans per ordre del cervell, però sovint és difícil distingir entre alteracions

antròpiques i casuals. Per a la paleontologia l'hominització és el resultat de la

modificació de l'aparell locomotor: fa 4 o 5 milions d'anys ens comencem a

posar drets. Però no ens hem de confondre: l'hominització no és un procés

exclusivament genètic, sinó la suma d'aquest i d'un procés cultural. Per això hi

va haver homínids que no es van hominitzar.

El procés d’hominització va iniciar-se amb la separació, dins de l’ordre dels

primats, de la família dels homínids, a partir de la dels pòngids (orangutan,

goril·la, ximpanzé), els nostres parents més propers, amb els quals compartim

un avantpassat comú. Ens distingim d’ells, bàsicament, per la dentició, la posició

erecta, i pel volum i la complexitat del cervell.

L’evolució, tant biològica com cultural que defineix el procés d’hominització,

data de períodes molt llunyans sobre els quals, lògicament, no disposem de

documents escrits. Això fa que les úniques fonts que permeten la seva

reconstrucció siguin els ossos fossilitzats (cranis, mandíbules, parts de l’esquelet,

etc.) i les restes materials relacionades amb ells (utensilis, restes d’utillatge,

enterraments, etc.). Els primers són la font d’estudi dels antropòlegs físics que

investiguen i interpreten l’evolució biològica i les variacions dels éssers humans,

i dels homínids en general, tant en el temps com en l’espai.


14 | P à g i n a

2. Característiques: transformacions somàtiques i psíquiques

El procés d’hominització es caracteritza per importants transformacions

somàtiques, de les quals les més important són:

El bipedisme propi de la posició erecta, que suposa un important

transformació de la pelvis, i que permet alliberar les extremitats anteriors.

Augment notable de la capacitat cranial, que permet un gran

desenvolupament i complexitat de la massa encefàlica. S’acompanya d’un

canvi en la posició del forat occipital, que permet descansar el crani sobre

la columna vertebral sense veure’s oprimit per la potent musculatura del

coll pròpia dels animals quadrúpedes o dels no plenament bípedes.

Un esquelet facial petit.

L’aparició de l’aparell de fonació amb un desenvolupament de les àrees

cerebrals de Broca i de Wernicke, que esta relacionat amb el

desenvolupament del llenguatge.

Estes transformacions van permetre la independització funcional del cervell i de

les mans i, la conjunció de tots dos , que és la base fonamental de l’hominització

i que comporten també a transformacions psíquiques i a la capacitat de tenir

habilitats: el domini i la fabricació d’instruments, el desenvolupament del

llenguatge, del pensament i de la cultura.

3. Evolució de l’home

3.1. Baixada dels arbres

Fa entre 8 i 5 milions d’anys una població de simis d’Àfrica oriental es va anar

quedant aïllada de les altres poblacions de simis, que vivien en les àrees de

major densitat de boscos de l’oest africà. Aquest fet es degut a que la Terra

estava sofrint un intens refredament i es va fer més seca, de manera que les

àrees de boscos africans van disminuir.

Així doncs, l’augment dels terrenys secs, feia més difícil que visquessin als arbres

i aquest fet va portar a que els primers simis baixessin dels arbres i com a

conseqüència va començar l’evolució cap al bipedisme.

Juana

Sticky Note

ELS APARTATS HAN DE MOSTRAR UNA RELACIÓ ENTRE ELLS. NO SALTS TAN GRANS SENSE PODER VEURE CAP CONNEXIÓ.


15 | P à g i n a

3.2. Migració dels homínids

Segons la primera migració, fa 2 milions d’anys, l’homo ergaster es va dirigir cap

al nord de la Vall del Rift, on ningú hi havia estat abans. Es van dirigir al Vell

Món, des d’Orient medi va viatjar cap a l’oest a Europa, de l’est a Xina i del Sud,

a Àsia. Per aquella època, l’ergaster havia evolucionat cap a homo erectus.

Segons la segona migració, després d’un període de 50.000 anys es va produir

un desgel general de la Terra. Fa uns 130.000 anys, l’aparició d’un clima

temperat va convertir els àrids deserts del nord d’Àfrica en boscs i prats. Es van

dirigir progressivament cap al nord utilitzant les seves habilitats socials i per la

caça. La migració havia començat, i els seus passos els van conduir cap al riu

Homo, a Etiòpia. En aquest punt hi ha diverses senyals que confirmen amb

proves aquesta migració de l’Homo sapiens que va continuar per la gran Vall

del Rift fins la conca del riu Nil. A Orient Pròxim va ser el lloc on ell i l’Home de

Neandertal es van trobar.

3.3. Homínids extingits més rellevants

3.3.1. Australopithecus

Són els primers homínids en aparèixer i per

tant, s’assemblaven bastant a algunes

espècies de mones. En un principi es creia

que eren caníbals però ara es pensa que van

ser víctimes d’una subespècie més

evolucionada, derivada d’ells mateixos.

La seva alimentació era omnívora, vivien a les

planes i turons amb roques abundants i

sobretot a la vora d’algun llac, riu o mar.

Eren de baixa estatura (no eren més alts de

1,5 metres), de complexió dèbil i tenien les

mans llargues i fines.

La seva cara presenta una mandíbula robusta

i un mentó fugisser, amb les caracteritzacions

dels simis. També presenten arcs supraciliars i

una cresta sagital.

Classificació científica

Regne: Animalia

Fílum: Chordata

Classe: Mammalia

Ordre: Primates

Família: Hominidae

Subfamília: Homininae

Tribu: Hominini

Gènere: Australopithecus

Espècies

A. afarensis

A. africanus

A. anamensis

A. bahrelghazali

A. garhi

A. sediba

http://ca.wikipedia.org/wiki/Classificaci%C3%B3_cient%C3%ADfica

http://ca.wikipedia.org/wiki/Regne_(biologia)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Animalia

http://ca.wikipedia.org/wiki/F%C3%ADlum

http://ca.wikipedia.org/wiki/Chordata

http://ca.wikipedia.org/wiki/Classe_(biologia)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Mam%C3%ADfer

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ordre_(biologia)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Primates

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fam%C3%ADlia_(biologia)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Hominidae

http://ca.wikipedia.org/wiki/Subfam%C3%ADlia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Homininae

http://ca.wikipedia.org/wiki/Tribu_(biologia)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Hominini

http://ca.wikipedia.org/wiki/G%C3%A8nere_(biologia)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Esp%C3%A8cies

http://ca.wikipedia.org/wiki/Australopithecus_afarensis

http://ca.wikipedia.org/wiki/Australopithecus_africanus

http://ca.wikipedia.org/wiki/Australopithecus_anamensis

http://ca.wikipedia.org/wiki/Australopithecus_bahrelghazali

http://ca.wikipedia.org/wiki/Australopithecus_garhi

http://ca.wikipedia.org/wiki/Australopithecus_sediba

Juana

Sticky Note

PER QUÈ AQUÍ? RELACIÓ AMB L'ALTRES SECCIONS?


16 | P à g i n a

La seva capacitat craniana era inferior als 600 cc. encara

que en relació a la seva estatura els Australopitecs

presentaven una capacitat craniana superior a la dels

ximpanzés.

Però, el rostre no tant sobresortit, un occipital hominoide,

incisius implantats verticalment, canins petits, i en general,

una dentadura bastant semblant a l’humana són els trets

més diferenciats en relació a la resta d’antropoides.

En quant a restes no fòssils de l’Australopithecus

Afarensis, el 1976 a Laetoli – nord de Tanzània – hi ha

constància d’un jaciment arqueològic on hi ha 54 petjades

fossilitzades perfectament conservades de tres homínids.

Dos membres masculins i un femení van passar per allí fa

més de 3 milions d’anys. Un volcà va entrar en erupció a aquella època. Mai

sabrem si passaven per allí en aquell precís moment o fugien del volcà. La pluja

va convertir la cendra en ciment mullat que més tard es va solidificar i es va

conservar tot molt bé.

A Sud-Àfrica, el 1997, el doctor Ronlald Clark i als seus ajudants a la cova de

Fontaine van trobar alguns ossos d’un peu d’un homínid a un museu i va

demanar als seus ajudant que busquessin les peces restants. Dos dies més tard

van trobar el crani d’un Australopithecus complet i la resta de l’esquelet. Va ser

una troballa impressionat ja que, generalment, la major part dels fòssils que es

troben estan trencats – son restes d’alguns animals carnívors que se’ls van

menjar o alguns ossos que la mar ha arrossegat –. Aquest individu trobat va

viure aproximadament fa 3,3 milions d’anys.

El descobriment de l’Australopithecus amb el crani

complet va poder permetre veure que tenien

poderoses mandíbules i amb dents afilades per

mastegar vegetals. Eren caçats pels grans

depredadors. Tot i així tenim molt poc coneixement

d’aquests homínids. Es va trobar més informació a

l’esquelet més complet trobat fins ara d’un

Australopithecus anomenat Lucy, el famós

Australopitechus de 3 milions d’anys trobat a Etiòpia.


17 | P à g i n a

Lucy, una Australopithecus molt important

Lucy mostra els canvis evolutius en l’estructura

corporal necessaris per caminar. La seva espina

dorsal és diferent a la d’un mico, enlloc d’una corba

redona, té forma d’essa. La posició de la pelvis ha

variat per sostenir una postura vertical. Sense

aquestes adaptacions, l’esquena no podria suportar

l’impacte dels peus colpejant el sòl. El seu cervell

era molt petit, no molt més gran que el d’un

ximpanzé. Tenia els braços molt llargs i les cames

curtes com un mico i mesurava poc més d’un

metre. Ella era la femella que va deixar les seves

petjades a Laetoli.

3.3.2. Homo habilis

Van ser els primers homínids del gènere

“Homo”, anomenats habilis (“hàbil”) per la

troballa d’eines de pedra prop de les restes

fòssils.

És diu que van viure a l’est i al sud d’Àfrica, fa

entre 1,9 i 1,6 milions d’anys, però fa poc

(1996) és va trobar una mandíbula superior

datada en 2,33 milions d’anys.

També són de baixa estatura com els Australophitecus, entre 1,4 i 1,55 metres

d’alçada i els seus peus encara estan adaptats per enfilar-se pels arbres però la

costum va anar desapareixent, ja que el seu hàbitat ja era el terra de la sabana.

El crani és més arrodonit, amb una capacitat més gran que el dels

Australopithecus (una mitjana d’ entre 600 i 700 cc), però aquest tret amb el pas

del temps va anar canviant dels 500 cc inicials als 800 cc característics de

l'espècie abans de ser substituïda per l'Homo erectus.

També va augmentar el seu volum l'àrea de Broca, responsable de la parla i les

àrees amb funcions associatives. Per primer cop, els canvis, que fins ara eren de

tipus locomotiu, passen a afectar el cervell.

La cara era més humana, més aplanada i els arcs supraciliars redueixen la seva

mida. A la seva dentadura redueixen les seves dimensions els molars i

premolars, però els incisius continuen sent grans, ja que inclouen la carn a la

seva dieta (omnívora). El front és fa més alt i desapareix la cresta sagital.


Regne: Animalia

Fílum: Chordata

Classe: Mammalia

Ordre: Primates

Família: Hominidae

Gènere: Homo

Espècie: H. habilis









http://ca.wikipedia.org/wiki/Primat




http://ca.wikipedia.org/wiki/Homo

http://ca.wikipedia.org/wiki/Esp%C3%A8cie


18 | P à g i n a

El seu tret més característic i el que dóna el nom a

l'espècie, és el fet de fabricar eines amb pedres. Unes

eines que li permeten ampliar la seva dieta i unir-se a

voltors i hienes en la lluita per les despulles dels animals

morts. Ens trobem davant d'un carronyaire que

necessita algun estri per arrencar i tallar trossos de carn

de les carcasses que troba en el seu deambular per la

sabana. Potser fins i tot pot arribar a caçar, les seves

capacitat cerebrals i l'augment de la socialització li ho

permeten.

3.3.3. Homo Ergaster

Aquesta nova espècie, l’Homo Ergaster, va

aparèixer fa 2 milions d’anys a les planes amb

llacs d’Àfrica. Conegut com noi de Turkana, és

l’esquelet d’Homo Ergaster més complet fins

avui dia. És completament diferent de

l’Australopithecus. Pel que fa al crani, la zona

de les celles són més primes i la mandíbula és

més petita que qualsevol dels seus

contemporanis. Tenia 12 anys i mesurava un

metre i mig. Aquest noi, si s’hagués desenvolupat fins l’edat adulta hagués sigut

molt alt i més fort que qualsevol de nosaltres segons l’anàlisi dels seus ossos.

Per la forma de la pelvis i l’espina dorsal sabem que aquesta espècie tenia una

gran mobilitat. Per la mida de la cavitat cerebral sabem que era intel·ligent.

Quan aquesta espècie alta, prima, forta i intel·ligent va arribar a Àfrica va

aprofitar tots els recursos existents. Mai s’havia vist res igual a l’Homo Ergaster,

espècie pionera en quant a estructura corporal i de comportament. Van ser els

primers en marcar un estil de vida semblant al nostre. Tenien residència fixa, un

lloc on guardaven les eines per tallar la carn i partir els ossos. Eren carnívors, es

menjaven les restes d’animals i les portaven a un lloc central, separaven la carn

dels ossos i partien aquests últims per menjar-se la molla, molt nutritiva. Va ser

un canvi revolucionari, ningú havia viscut així fins la data.


Regne: Animalia

Fílum: Chordata

Classe: Mammalia

Ordre: Primates

Família: Hominidae

Gènere: Homo

Espècie: H. ergaster
















19 | P à g i n a

Se’l va anomenar home treballador perquè durant 200.000 anys va manipular

eines de pedra, grans raspadors i destrals. En un moment determinat comença a

fer eines més punxegudes. Aquestes noves armes van transformar la vida a les

planes africanes. L’ergaster va ser el primer carnívor

habitual, ho sabem gràcies a la seva estructura corporal

completament diferent.

El noi de Turkana, Homo Ergaster, té una estructura atlètica

de cames llargues i de capsa toràcica en forma de barril. En

canvi, l’australopithecus Lucy, que menjava vegetals, eren

grassos amb una gran panxa. La seva constitució era més

semblant a la d’un mico, ampla al mig i cònica cap amunt.

L’Ergaster va ser intel·ligent al canviar la seva dieta. Gràcies

al canvi de dieta a l’Homo Ergaster li fa falta menys energia

per digerir la carn que els vegetals. Té un intestí més curt i

prim perquè la carn és més fàcil de digerir que els vegetals i

l’energia estalviada va ser equivalent a la necessitada per

desenvolupar millor el cervell. Ja no depenia de les plantes,

podia perseguir les seves preses i així va començar a viatjar

pel món.

Els Australopithecus mai van abandonar Àfrica perquè eren vegetarians.

Depenien d’ells per sobreviure però els Homo Ergaster podien buscar les seves

pròpies preses. Tenien més llibertat en aquest sentit i sí que van poder

abandonar Àfrica i va començar a viatjar pel món.


20 | P à g i n a

3.3.4. Neandertal

L'home de Neandertal o simplement

neandertal, és una espècie extinta del gènere

Homo que visqué a Europa i el Pròxim Orient

al Paleolític mitjà, entre fa 250.000 i 28.000

anys.

Si ens trobéssim a un neandertal, trobaríem una

diferència impressionant: físicament, no

s’assemblaven en res a nosaltres. En l’estructura

òssia del crani d’un neandertal es poden veure uns

grans arcs de les celles, l’altra meitat de la cara té

unes proporcions enormes. Si comparem aquest

crani amb el d’un Homo sapiens veiem clarament

la diferència amb la forma i la mida. Les cavitats

oculars dels Neandertals estaven molt elevades i

quasi no tenen front. I el maxil·lar inferior està molt

més endarrerit que l’exterior, mancaven de la

barbeta prominent de la nostra espècie.

Les poderoses mandíbules dels neandertals serien utilitzades segurament de

torn per treballar les pells dels animals que caçaven per utilitzar-les com abric o

per construir tendes. Hi ha senyals de desgast a les seves grans dents posteriors,

les estries de l’esmalt contenen restes microscòpiques de matèria animal i

vegetal. Un nas gran cobria l’àmplia cavitat nasal. Presentaven característiques

adaptades al clima fred, que els permetia escalfar l’aire fred abans d’inhalar-lo

als seus pulmons.


Regne: Animalia

Fílum: Chordata

Classe: Mammalia

Ordre: Primates

Família: Hominidae

Gènere: Homo

Espècie: H. neanderthalensis
















21 | P à g i n a

Eren extremadament forts, el gruix dels seus ossos

ens indiquen que tenien grans tendons i músculs

desenvolupats capaços d’aixecar a l’ésser humà més

fort i llançar-lo a un costat com si fos una branca

trencada. Tot i la seva força, no eren homes alts.

L’altura mitjana de l’home era d’1,70m i la de la dona

1’60m. El tamany i la forma dels ossos d’una espècie

no ens informen únicament de la seva altura, sinó

també de la seva constitució. A l’observar la

constitució dels neandertals sabem com s’adapten a un determinat tipus de

clima.

La gent alta i ossuda com els massais africans tenen una superfície major de pell

amb la que poden disminuir la temperatura corporal a través de l’evaporació. En

canvi, els esquimals han desenvolupat una complexió més ampla i d’ossos més

curts per reduir l’evaporació i conservar la calor, s’han adaptat per sobreviure.

Els ossos de neandertal mostren que aquests homes tenien també una

complexió robusta per poder sobreviure a un clima fred.

En alguns aspectes, el comportament dels homes de neandertal s’assemblava al

nostre. També hi ha indicis de que mostraven compassió i de que cuidaven als

membres de la seva mateixa espècie i tribu. Es va trobar un esquelet que, en

vida, va tenir sort. Havia patit un fort traumatisme al seu braç dret. A menys que

algú l’hagués cuidat a diari i donant-li aliments, no hauria tingut cap possibilitat

de supervivència.

Sí que podem parlar de conducta intel·ligent en el cas dels neandertals. A les

regions gelades d’Europa només podia sobreviure un tipus de gent amb

habilitat suficient per adaptar-se al medi, una gent nascuda i criada a aquest

món gelat. Durant 150.000 anys, el període en que la nostra espècie ha habitat

la Terra, els homes de Neandertal van recórrer les planes gelades d’Europa, des

d’Espanya i França fins les costes del mar Negre a l’est. Com els nostres

avantpassats, l’Home de Neandertal va buscar refugi en coves i en estructures

que ell mateix construïa, utilitzaven els mateixos instruments de pedra,

guardaven els aliments i utilitzaven el foc. A més, el seu cervell era del mateix

tamany i a vegades més gran que el de l’Homo sapiens.


22 | P à g i n a

En 1983 es va descobrir un tresor a una cova prop del Mont Carmel, havia estat

amagat durant 160.000 anys. Es va trobar un home d’uns 25 o 35 anys:

l’esquelet de Neandertal més interessant i complet fins la data. Mentrestant es

desenterraven els ossos es va fer evident que havia sigut dipositat allà a

propòsit a una fossa poc profunda. Era la primera mostra gràfica d’un

enterrament neandertal. En aquest esquelet es va trobar l’os hioide, l’os que

permet la parla, situat a la base de la llengua. Aquest os ens indica que és

probable que l’Home de Neandertal, fa 60.000 anys, era capaç de comunicar-se

amb els seus contemporanis i això requereix també certa intel·ligència.

3.3.4.1. Hipòtesi de la desaparició dels Neandertals

Durant molt temps s’han proposat diverses hipòtesis:

Una d’elles l’han proposat Liubov Vitaliena Golovanova i Vladimir Borisovich

Doronichev del Laboratori de Prehistoria de San Petersburg, Rússia, en els quals

presentaven que la desaparició dels neandertals es va produir abruptament (en

l'escala del temps geològic), després de l'activitat volcànica més potent de què

es tingui coneixement en l'oest d'Euràsia durant la història evolutiva dels

neandertals. Aquesta catàstrofe no només va destruir de manera dràstica els

nínxols ecològics de les poblacions neandertals, sinó que també va causar la

seva despoblació física massiva.

Les evidències d'aquesta catàstrofe procedeixen de la cova de Mezmaiskaya, a

les muntanyes del Caucas, al sud de Rússia. Aquesta caverna és rica en objectes

i ossos de neandertals. Les recents excavacions a la cova van revelar dues capes

diferents de cendres volcàniques que coincideixen amb fenòmens volcànics a

gran escala que van tenir lloc fa uns 40.000 anys.

Una altra hipòtesis seria la que va especular la universitat de Cambridge, que

diu que fa 40 mil anys, després de 300 mil anys d'habitar el continent europeu ,

la seva desaparició i substitució per l'Homo Sapiens a Europa pot haver-se

degut a la superioritat numèrica de les poblacions d'aquests últims, en la seva

arribada des d'Àfrica.


23 | P à g i n a

Si bé aquesta hipòtesi ja sonava entre les possibles en el món científic, de fet va

ser proposada per primera vegada el 1973, recentment en aquesta investigació

liderada pel professor Paul Mellars es va comptar amb suficient evidència

arqueològica, l'anàlisi va determinar que la diferència de població entre ambdós

grups va arribar a ser de 10 a, a favor dels visitants africans , que a més tenien

un maneig molt superior de la tècnica, de manera que van passar a imposar-se

en la lluita pels recursos de subsistència, marcant la fi de la història neandertal .

Si bé se sabia ja que l'Homo Sapiens era molt més avançat que el seu

predecessor europeu (tant en la fabricació d'eines i armes com en el seu

desenvolupament cultural), les proves sobre la seva gran superioritat en nombre

acaba d'aclarir dubtes sobre la causa d'aquest virtual reemplaçament que va

marcar la història de la nostra espècie en el món.

Per finalitzar una hipòtesis va ser fomentada per el paleobotànic José Carrión,

de la Universitat de Múrcia, proposa una tesi d'extinció per canvi ambiental

lligat als canvis climàtics: el neandertal és un animal meridional, de bosc obert o

sabana (arbres grans, arbrets solts i herba), no és un Home d'estepa. Sempre els

han pintat en el nord d'Europa, però ells s'anaven al nord quan feia calor, en els

períodes glacials eren al sud d'Espanya, el sud d'Itàlia i la península

grecobalcànica. Per la seva tecnologia, possiblement caçaven en grups petits i

l'aguait, amagant darrere d'arbres i arbustos. I passa una cosa inesperada: el

paisatge es fa llavors molt obert, molt estepari, amb pocs arbustos, i el tipus

d'animals canvia. Passa d'una gran diversitat de fauna a una altra menor però

molt gran: mamuts, bisons, rens... animals que cal caçar d'una altra manera, amb

projectil o llançant pedres a distància. I les seves eines de caça són més petites i

llançables, no pesen. La millor tecnologia per a aquesta caça la té la nostra

espècie, els sapiens que vénen de l'estepa asiàtica perfectament adaptats. Però

encara va sobreviure milers d'anys.


24 | P à g i n a

4. L’únic homínid supervivent: l’Homo Sapiens

Els éssers humans actuals constituïm una

espècie del regne animal (l’Homo Sapiens),

de la família dels homínids, dins l’ordre dels

primats. Com qualsevol espècie, hem estat

subjectes a un procés d’hominització, a través

del qual hem adquirit les característiques

físiques i de comportament que defineixen

l’ésser humà actual.

Fa 200.000 anys va tenir lloc una gran glaciació. Aquesta cobria de gel gran part

de la superfície terrestre i va donar lloc a molts glacials. Aquests canvis climàtics

també van afectar a Àfrica. Els rius es van assecar, van desaparèixer els llacs i les

reserves de menjar es van esgotar. El gel va cobrir el 30% de la superfície

terrestre, els deserts es van ampliar i van tancar les portes entre Àfrica i Àsia

durant 50.000 anys. Diversos humans es van veure atrapats en diverses zones

d’Àfrica. Les altres espècies van desaparèixer. Per aquell temps, l’Homo Ergaster

i l’Australopithecus ja havien desaparegut. Encara que la pressió que exercia

l’aïllament va afavorir el canvi evolutiu i l’aparició d’una nova espècie. Des de

l’estuari del riu Klasseys, al sud d’Àfrica es pot observar el gran onatge de

l’Atlàntic que condueix a l’Antàrtica. Aquí es on trobem els primers fòssils que

demostren la nostra evolució com espècie. Diversos humans van viure al llarg

d’aquesta costa fa 120.000 anys. Les seves restes, les mes antigues del món, es

troben a una cova on s’han trobat dos maxil·lars inferiors. Un sembla que

pertanyi a un home jove, i l’altre a una dona gran. També un tros de crani, una

front ovoide, una característica que distingeix als éssers humans. La barbeta

prominent també és pròpia de l’home modern – Homo Sapiens – i s’han trobat

més mandíbules d’aquestes característiques.


Regne: Animalia

Fílum: Chordata

Classe: Mammalia

Ordre: Primates

Família: Hominidae

Gènere: Homo

Espècie: H. sapiens
















25 | P à g i n a

Els primers homes moderns de Sud-àfrica eren caçadors. Recorrien les

muntanyes costeres i la costa en busca d’animals marins com el pingüí i la foca

o pescaven marisc. Probablement instal·laren un campament temporal al

Klasseys darrere la protecció d’una duna a l’entrada de la cova. S’han trobat

restes del foc, closques i ossos dels animals de les seves menjades entre els

sediments dipositats fa 50.000 anys. També hi ha estris que utilitzaven per

cuinar-los. La existència de forats centrals a aquesta cova fa pensar que existia

algun tipus de vida familiar molt similar a la nostra i que és comú entre tots els

éssers humans moderns. Això vol dir que la gent d’aquella època ja pensava i

que es comportava com nosaltres. També s’ha trobat ocre vermell, un material

natural per pintar. Això ens suggereix que es podien comunicar amb símbols tal

i com ho fem nosaltres ara, els homes moderns actuals.

Alguns experts afirmen que l’Homo Sapiens no és descendent del Neandertal.

Una investigació recent sobre 1.200 peces dentals (molars i premolars), de 13

espècies d'homínids d'antiguitat molt variada, conclou que cap d'elles

representa aquest avantpassat comú. Un altre estudi indica que aquesta

separació entre neandertals i sapiens es va produir fa un milió d'anys. Altres

estudis paleontològics situen l'ancestre comú entre 500.000 i un milió d'anys,

com a molt.

El 1997, quan es van donar a conèixer els

primers fòssils trobats al jaciment de Gran

Dolina, a Atapuerca, els científics van

presentar una nova espècie que van

anomenar Homo antecessor (que significa

l'home explorador) i que van proposar

llavors com ancestre comú de neandertals

i sapiens. A partir de 2003 ells mateixos

van rectificar les seves conclusions i van considerar que Homo antecessor podia

ser el que relacionava als neandertals i als humans moderns.

Ara, amb molts més fòssils estudiats, segueixen considerant-la molt propera a

l'ancestre comú, tant que podria seguir sent el millor candidat mentre no es

demostri el contrari.

També s’identifica l'ancestre comú amb l'espècie Homo Heidelbergensis, però

és una espècie amb una forquilla massa àmplia en la seva distribució geogràfica

i en la seva diversitat, i que està datada entre 300.000 i 600.000 anys

aproximadament. Aquesta espècie tampoc encaixa bé.


26 | P à g i n a

Finalment la conclusió que traiem és que cap dels fòssils analitzats compleix

estrictament els requisits que ells estableixen per ser l'espècie ancestral comú.

Encara que seria d’esperar trobar indicis d’un enfrontament violent sembla que

les dues espècies van conviure en harmonia. A partir d’aquest contacte, l’Home

de neandertal va aprendre a modificar les seves eines. En aquest període no

existien quasi conflictes de caràcter territorial ja que molt poca gent habitava el

planeta, probablement hi hauria uns 10.000 o 12.000 humans i neandertals a

Europa, menys de 500 famílies en tot el continent. Va haver-hi mescla de races

quan els neandertals i els homo sapiens van contactar? Es difícil imaginar que

visquessin junts durant milers d’anys i que no tinguessin contacte sexual.

Un misteriós enterrament a Portugal va suscitar la possibilitat de que

s’haguessin mesclat. El cos d’un nen de 4 anys amb taques de pintura vermella

mostra una mescla de característiques humanes i neandertals. Els ossos de les

extremitats són curts i gruixuts però els del crani s’assemblen a l’Homo sapiens.

Però aquest curiós descendent va morir sense deixar família. Avui dia no hi ha

indicis de que els gens dels neandertals es mesclessin amb els nostres. Com es

vulgui que fos aquesta relació, al final, la nostra espècie va desplaçar a l’Home

de Neandertal. Es pot concloure doncs que la relació que van tindre va ser

pacífica, es van intentar comunicar entre ells i els neandertals van aprendre a

treure més profit de les seves eines i armes. Però tot i que els Homo sapiens van

compartir els seus coneixements amb ells, els neandertals no van ser capaços de

sobreviure.

No ha sigut fàcil seguir la pista del nostre desenvolupament evolutiu. La nostra

relació amb els primers homínids com l’Australopithecus Lucy, continua sent

confusa. Va ser amb l’aparició de l’Homo Ergaster, els quals els seus trets físics

eren més semblants als nostres, el vam reconèixer com un dels nostres

avantpassats. Però el camí que conduïa a l’ergaster, fins nosaltres, havia

desaparegut. Durant mil·lennis, van aparèixer i desaparèixer criatures rares,

noves espècies que es van extingir. Finalment, a les coves del riu Klasseys, a

Sud-Àfrica, vam trobar els nostres avantpassats: l’Homo Sapiens, l’home

modern. Per aquell temps, la resta d’espècies d’homínids que caminaven erectes

havien desaparegut. Eren els únics supervivents. Però quan aquests pioners van

abandonar Àfrica i van creuar Israel, no sabien amb el que es trobarien. A

l’Orient medi, fa 100.000 anys, els nostres avantpassats van descobrir que no

estaven sols.


27 | P à g i n a

Es van trobar amb una altra espècie molt semblant a la seva però a la vegada

diferent. Havien de tenir un desenvolupament evolutiu diferent, però els va

conduir a tots dos al mateix punt de trobada. Aquesta trobada ens porta a un

altre capítol del nostre viatge en el que ens endinsem a les planes gelades

d’Europa en busca de l’origen d’aquesta misteriosa gent: l’Home de Neandertal.

4.1. Teories sobre l’origen de l’ Homo Sapiens

4.1.1. Teoria Multirregional

El poligenisme científic, té el seu origen en un treball de Franz Weidenreich en

els anys 1930 després de l'estudi de les restes de l'home de Pequín, on concloïa

que les dents prehistòrics en forma de pala eren similars al d'alguns pobladors

asiàtics actuals i per tant estaven relacionats. Defensors d'aquest escenari

(Frayer, 1993), citen com evidencia la continuïtat anatòmica en els registres

fòssils a Europa Central Sud (Smith, 1982), l'Extrem Orient i Austràlia

(Wolpoff,1993) (l'afinitat anatòmica es pren per suggerir l'afinitat genètica).

Argumenten que les grans similituds genètiques entre tots els humans no

proven l'ascendència recent comuna, sinó que més aviat reflecteixen la

interconnexió de les poblacions humanes al voltant del món, resultant en un

flux genètic relativament constant (Thorne i Wolpoff, 1992). També sostenen

que aquest model és consistent amb els patrons clinals (Wolpoff,1993).

L'element més important d'aquest model és que permet un milió d'anys per a

l'evolució de l'Homo sapiens al voltant del món i en conseqüència aquest temps

és més que suficient per a l'evolució de races diferents. No obstant això, no hi

ha evidències genètiques d'ampli reconeixement que avalin aquesta hipòtesi. És

de notar que moltes teories del racisme científic solen recolzar-se en aquests

estudis (Caspari i Wolpoff, 2006).


28 | P à g i n a

4.1.2. Teoria d’Eva o Teoria genètica

La Eva mitocondrial –rep el seu nom de l'Eva que es relata en el llibre del Gènesi

de la Bíblia – segons la genètica humana, va ser una dona africana que, en

l'evolució humana, correspondria a l'ancestre comú més recent femení que

posseïa les mitocòndries de les quals descendeixen totes les de la població

humana actual. Se sap d'aquesta Eva a causa del genoma contingut en

mitocondris (orgànul present en totes les cèl·lules) que només es transmet de la

mare a la prole.

En seguir la línia genealògica per via materna de cada persona en l'arbre

genealògic de tota la humanitat, l'Eva mitocondrial correspondria a un

avantpassat femení comú que comparteix tota la població actual d'éssers

humans (Homo sapiens).

Basant-se en la tècnica de rellotge molecular, investigacions recents (2009)

estimen que aquest ancestre va viure fa aproximadament 200.000 anys. La regió

més probable en què es va originar és l'Àfrica Oriental.

Moltes de les característiques que defineixen la nostra espècie les trobem a

Àfrica als Khoisan: una anatomia similar a la nostra, homes caçadors i

recol•lectors que mantenien una estructura familiar organitzada en campaments

i una gent que emprava el color ocre per pintar les seves cases. Potser els

Khoisan són els descendents directes dels habitants de la cova del riu Klasseys.

Tot ens indica que Sud-àfrica és el lloc de naixement de l’Homo Sapiens i que

Àfrica és el lloc on es va desenvolupar una nova espècie i un nou coneixement.

Existeixen petjades d’aquest període

al llarg de la costa on desemboca el

riu Klasseys. algú molt semblant a

nosaltres va passar per aquí. Les

seves petjades van recollir l’eco que

van deixar els australopithecus a

Laetoli al passar sota el volcà, però

aquestes es van gravar sobre la sorra

i no sobre cendra. Potser els

habitants del riu Klasseys viatjaren en direcció al nord portant el material

genètic amb ells, passant pel llac Turkana a Kènia. Aquí van deixar indicis del seu

sistema genètic.


29 | P à g i n a

Els habitants del llac Turkana que pesquen avui dia a les seves aigües salades

són part d’una antiga tribu la qual el seu territori comprenia una llarga extensió

que arribava fins Etiòpia. Els gens d’aquesta gent ens mostren que estan

estretament connectats amb aquella tribu original de l’Homo Sapiens que va

emigrar fora d’Àfrica.

Una comparació de l'ADN mitocondrial de diferents ètnies de diferents regions

suggereix que totes les seqüències d'aquest ADN tenen embolcall molecular en

una seqüència ancestral comú. Assumint que el genoma mitocondrial només es

pot obtenir de la mare, aquestes troballes implicarien que tots els éssers

humans tenen una ascendent femenina comuna per via purament materna quan

ja haurien existit els primers i més primitius Homo sapiens, com ara l'Homo

sapiens idaltu.

Un dels errors més comuns és creure que l'Eva mitocondrial era l'única dona

visqui en el moment de la seva existència i que és l'única dona que va tenir

descendència fins a l'actualitat. Estudis nuclears d'ADN indiquen que la mida de

la població humana antiga mai va caure per sota d'algunes desenes de milers

de persones, i, per tant, hi havia moltes altres dones amb descendents vius fins

avui, però que en algun lloc en totes les seves línies de descendència hi ha

almenys una generació sense descendència femenina però sí masculina, per tant

no es va mantenir el seu ADN mitocondrial però sí el seu ADN cromosòmic.

La Eva mitocondrial és, metafòricament, una besàvia que tots compartim: però

no és l'única besàvia de la qual descendim, ja que això hagués fet inviable

genèticament l'espècie, com en els casos d'espècies amenaçades. En traçar amb

mecanismes genètics els arbres genealògics de les diverses poblacions que

habiten el planeta, es van trobant branques coincidents (trucades haplogrups)

en les diferents poblacions, fins que en cert moment, en totes elles, es troba una

branca comuna. Aquesta branca, per l'estudi de l'antiguitat mutacions

genètiques apunta a una ascendència mitocondrial africana.

Com més petita és una població, més ràpidament convergeix l'ADN

mitocondrial, les migracions de petits grups de persones deriven (en el que

s'anomena deriva genètica) després d'unes poques generacions cap a un ADN

mitocondrial comú. Això serveix com a suport a la teoria de l'origen comú,

teoria que planteja que els éssers humans moderns (Homo sapiens) es van

originar a l'Àfrica fa entre 100.000 i 200.000 anys.


30 | P à g i n a

PART III: És l’evolució un fet?

1. És l’evolució una realitat?

"L'evolució és una realitat tan innegable com la calor del Sol", afirma el

professor Richard Dawkins, destacat científic evolucionista. Doncs bé, que el Sol

emet calor pot demostrar tant per observació directa com per experiments. Però

passa el mateix amb la teoria de l'evolució? Es pot confirmar per observació

directa i per experiments que sigui una realitat indiscutible? Abans de respondre

aquesta pregunta, convé fer un aclariment. Molts científics han vist que els

éssers vius van experimentant canvis lleugers en les successives generacions.

Charles Darwin va cridar a aquest procés "la descendència amb modificacions".

Aquests canvis s'han confirmat per proves experimentals i observació directa i

s'han utilitzat enginyosament en la reproducció d'animals i plantes. Es pot dir

que són una realitat. Ara bé, els científics els engloben sota el terme

microevolució, donant així a entendre que és cert el que molts d'ells afirmen, és

a dir, que els canvis mínims abans esmentats demostren l'existència d'un altre

fenomen completament diferent – i que no s'ha observat – , al que anomenen

macroevolució.

Darwin va ser molt més enllà dels petits canvis observables. En el seu famós

llibre L'origen de les espècies va escriure: "Considero tots els éssers no com

creacions especials, sinó com els descendents directes d'un curt nombre

d'éssers". Segons ell, aquest "curt nombre d'éssers" (les anomenades formes de

vida senzilles) van evolucionar lentament mitjançant "modificacions

lleugeríssimes "al llarg de períodes de temps molt extensos, donant lloc als

milions de diferents formes de vida que hi ha a la Terra. Els evolucionistes

afirmen que aquests canvis petits es van anar acumulant fins a produir els grans

canvis necessaris per convertir peixos en amfibis i simis en homes. És a aquests

suposats canvis grans al que anomenen macroevolució. A molts els sembla

lògica aquesta teoria. El seu raonament és: si dins d'una espècie ocorren

modificacions petites, per què no pot l'evolució produir canvis majors al llarg de

períodes extensos de temps?

Juana

Sticky Note

INTERESSANT AQUESTA PART. ÈS L'OPINIÓ DE TOTS ELS MEMBRES DEL GRUP?. L'HEU REALITZAT TOTS? LA IDEA ÉS INTERESSANT, PERÒ DE VEGADES SEMBLA UN TALLA I ENGANXA. FEU SEMPRE REFERÈNCIA CONCRETA ALS LLIBRES QUE FEU SERVIR.

Juana

Sticky Note

Els llibres en cursiva. Llegiu en "llibre d'estil" com referir-se a un llibre o citar a algú o alguna cosa.


31 | P à g i n a

La teoria de la macroevolució es basa en tres hipòtesis principals:

1. Les mutacions són l'origen de les noves espècies.

2. La selecció natural contribueix a la formació de noves espècies.

3. El registre fòssil demostra que hi va haver canvis macroevolutius en plantes i

animals.

Hi ha proves contundents que la macroevolució sigui un fet? Poden les

mutacions produir noves espècies? Moltes característiques de les plantes i els

animals vénen determinades per les instruccions del codi genètic , els " plans"

continguts en el nucli de cada cèl·lula. S'ha descobert que les mutacions

(modificacions aleatòries) del codi genètic poden causar alteracions en la

descendència de plantes i animals. El 1946 , el premi Nobel Hermann J. Muller,

pioner en l'estudi de les mutacions genètiques, va assegurar: "Aquesta

acumulació de canvis poc comuns i gairebé sempre mínims és el principal

mètode de millora artificial de plantes i animals. Però, més important encara, és

el que ha donat lloc a l'evolució sota la guia de la selecció natural".

En realitat, la teoria de la macroevolució parteix de la premissa categòrica que

les mutacions poden produir no només noves espècies, sinó també famílies

totalment noves de plantes i animals. Hi ha manera de demostrar si aquesta

premissa és certa? Vegem el que ha revelat la genètica després de cent anys

d'investigacions.

A finals de la dècada de 1930, els científics van acollir amb entusiasme la idea

que si la selecció natural produïa noves espècies de plantes a partir de

mutacions aleatòries, l'home també havia de ser capaç de produir noves

espècies, i amb més eficàcia, mitjançant la selecció artificial de mutacions. "Entre

els biòlegs en general, i els que es dediquen a la genètica i a la reproducció de

plantes i animals en particular, es va desencadenar l'eufòria", va dir a

¡Despertad! Wolf-Ekkehard Lönnig, científic de l'Institut Max Planck per a la

Investigació de la Reproducció Vegetal, a Alemanya. A què es devia l'eufòria?

Lönnig, qui porta vint anys estudiant les mutacions genètiques en les plantes, va

explicar: "Van pensar que havia arribat l'hora de canviar radicalment el mètode

tradicional de reproduir plantes i animals. Van creure que provocant i

seleccionant mutacions beneficioses, obtindrien noves i millors varietats".


32 | P à g i n a

Gràcies a generosos aportacions econòmiques, científics nord-americans,

asiàtics i europeus van posar en marxa programes de recerca en els que van

emprar mètodes que prometien accelerar l'evolució. Després de més de

quaranta anys d'intensa tasca, quins resultats hi va haver? "Malgrat la gran

quantitat de diners invertits – va assenyalar l'investigador Peter von Sengbusch

–, va fracassar la majoria dels intents d'aconseguir mitjançant irradiació varietats

de rendiment cada vegada més gran.” Lönnig va dir: "En els anys vuitanta es van

esvair les esperances i la eufòria dels científics, i als països occidentals es va

deixar d'investigar la reproducció mitjançant mutacions com a especialitat a

part. Gairebé totes les varietats mutants presentaven 'valors de selecció

negatius', és a dir, morien o eren més febles que les varietats silvestres ".

Així i tot, després d'investigar per cent anys les mutacions en general i per

setanta anys la reproducció mitjançant mutacions en particular, els científics

tenen prou dades per treure conclusions sobre la possibilitat que les mutacions

donen lloc a noves espècies. Després d'examinar les proves, Lönnig va

assegurar: "Les mutacions no poden transformar una espècie original [de planta

o animal] en una altra totalment nova. Aquesta afirmació concorda amb els

resultats de tots els experiments i estudis realitzats en el camp de les mutacions

durant el segle XX, així com amb les lleis de la probabilitat. Per tant, de la llei de

la variació recurrent es dedueix que les espècies ben definides genèticament

tenen límits clars que les mutacions accidentals no poden eliminar ni

traspassar".

Analitzem les implicacions de l'anterior. Si científics molt preparats no

aconsegueixen produir noves espècies provocant i seleccionant mutacions

beneficioses, què probabilitats hi ha que ho aconsegueixi un procés cec i sense

intel·ligència? Si les investigacions demostren que les mutacions no poden

transformar una espècie original en una altra totalment diferent, com és

possible que tingués lloc la macroevolució?


33 | P à g i n a

1.1. Contribueix la selecció natural a la formació de noves

espècies?

Darwin creia que el que ell anomenava selecció natural afavoria les formes de

vida més adequades per a l'entorn i que les menys adequades acabaven

desapareixent. Segons els evolucionistes moderns, quan les espècies

s'escampaven i s'aïllaven, la selecció natural escollia aquelles i les mutacions

genètiques les feien més aptes per al seu nou entorn. El resultat, diuen ells, va

ser que els grups aïllats es van convertir a la llarga en espècies totalment noves.

Com s'ha esmentat abans, els resultats de les investigacions són concloents: les

mutacions no produeixen nous tipus de plantes i animals. Llavors, en què es

basen els evolucionistes per afirmar que la selecció natural genera noves

espècies a partir de mutacions beneficioses? Un fullet editat el 1999 per

l'Acadèmia Nacional de Ciències , dels Estats Units, diu: "Un exemple molt clar

d'especiació [formació d'una nova espècie] és el de les tretze espècies de

pinsans estudiats per Darwin a les illes Galápagos, ara coneguts com pinsans de

Darwin".

En la dècada de 1970, un grup d'investigadors dirigits per Peter i Rosemary

Grant es van posar a estudiar aquests pinsans i van descobrir que després d'un

any de sequera, els de bec una mica més gran sobreviure amb més facilitat que

els de bec més petit. Ja que la mida i la forma del bec són dues de les principals

característiques que distingeixen les tretze espècies de pinsans, com troballes es

van considerar importants. L'esmentat fullet assenyala: "Els Grant han calculat

que si, de mitjana, es produeix una sequera a les illes cada deu anys, al cap de

només dos-cents anys podria sorgir una nova espècie de pinsà".


34 | P à g i n a

Tanmateix, aquest fullet de l'Acadèmia Nacional de Ciències omet algunes

dades significatives que li resulten incòmodes. En els anys posteriors a la

sequera, a la població de pinsans van tornar a predominar els de bec més petit.

El 1987, Peter Grant i l'estudiant de postgrau Lisle Gibbs escriure a la revista

científica Nature que havien comprovat que en aquests anys "la selecció va

operar en direcció inversa". Grant va publicar el 1991 que "la població, subjecta

a la selecció natural, oscil·la en un sentit i en un altre" amb cada canvi climàtic.

Els investigadors també van observar que algunes de les diferents "espècies" de

pinsà es creuaven i tenien descendents que sobrevivien amb més facilitat que

els seus progenitors. Peter i Rosemary Grant van arribar a la conclusió que si les

"espècies" seguien creuant, després de dos-cents anys es podria donar el cas

que dos es fusionessin en un.

El 1966, el biòleg evolucionista George Christopher Williams va escriure: "És

lamentable que la teoria de la selecció natural sorgís com a explicació del canvi

evolutiu. Resulta molt més útil per explicar la continuïtat de l'adaptació". El

teòric de l'evolució Jeffrey Schwartz va assegurar el 1999 que si les conclusions

de Williams són correctes, la selecció natural potser estigui ajudant a les

espècies a adaptar-se a les vicissituds de la seva existència, però "en cap cas

crea res de nou".

La veritat és que els pinsans de Darwin no s'han transformat en "res de nou".

Segueixen sent pinsans. I el fet que es puguin creuar posa en dubte els criteris

que segueixen alguns evolucionistes per definir les espècies. Tot això, a més,

revela que fins a les més prestigioses acadèmies científiques són parcials a

l'hora de proposar les proves.

1.2. Es tala l’arbre de Darwin

En els últims anys, els científics han aconseguit comparar el codi genètic de

desenes d'organismes unicel·lulars, així com de plantes i animals. Suposaven

que aquests estudis confirmarien el ramificat "arbre de la vida" proposat per

Darwin, però aquest no ha estat el cas.


35 | P à g i n a

Què ha tret a la llum la investigació? El biòleg Malcolm S. Gordon va escriure el

1999: "Pel que sembla, la vida va tenir múltiples orígens. La base de l'arbre de la

vida universal no va consistir en una única arrel ". Hi ha prova que les principals

branques de vida estiguin vinculades a un sol tronc, com postular Darwin?

Gordon segueix dient: "La versió tradicional de la teoria de l'ancestre comú no

sembla ser aplicable als regnes tal com reconeixen avui dia; probablement

tampoc sigui aplicable a molts, o cap, dels talls, i possiblement tampoc a moltes

de les classes dins dels talls".

Els últims estudis segueixen rebatent la teoria darwiniana d'un avantpassat

comú. La revista New Scientist va publicar el 2009 un article segons el qual el

científic Eric Bapteste va dir: "No tenim cap prova que l'arbre de la vida sigui

una realitat" .30 El mateix article recull aquest comentari del biòleg Michael

Rose: "L'arbre de la vida està sent enterrat amb discreció, això ho sabem tots.

Més difícil d'acceptar és el fet que la nostra visió fonamental de la biologia ha

de canviar per complet".

1.3. El que diu el registre fòssil

Moltes autoritats recorren al registre fòssil per defensar la idea que la vida va

emergir d'un avantpassat comú. Argumenten, per exemple, que el registre

documenta la noció que els peixos es van transformar en amfibis i els rèptils en

mamífers. Però és això cert?

El paleontòleg evolucionista David M. Raup observa: "En lloc de trobar-se amb

el desenvolupament gradual de la vida, el que realment van trobar els geòlegs

contemporanis de Darwin – i segueixen trobant els geòlegs actuals – és un

registre bastant irregular: les espècies apareixen a la seqüència molt

abruptament, mostren poc o cap canvi durant la seva existència en el registre i

de sobte desapareixen d'ell ".

La veritat és que la immensa majoria dels fòssils evidencien estabilitat en els

tipus de criatures al llarg d'extensos períodes de temps. No indiquen que un

tipus evolucionar per arribar a ser un altre. Els plans corporals distintius

apareixen de sobte, així com les característiques noves. Per exemple, el ratpenat,

amb els seus sistemes de sonar i ecolocalització, sorgeix sense cap nexe obvi

amb un avantpassat més primitiu.


36 | P à g i n a

De fet, més de la meitat de les principals divisions de la vida animal van sorgir

en un període de temps relativament curt. La manera abrupta com nombroses

formes de vida noves i diferents apareixen en el registre fòssil ha portat els

paleontòlegs a referir-se a aquest període com "l'explosió càmbrica". Quan va

tenir lloc el període càmbric?

Suposant que els càlculs siguin correctes, podem representar la història de la

Terra amb una línia de temps que tingui la longitud d'un camp de futbol. A

aquesta escala, cal recórrer set vuitens del trajecte abans d'arribar al que els

paleontòlegs anomenen el període cambrià. Durant un petit segment d'aquest

període apareixen en el registre fòssil les principals divisions de la vida animal.

Amb quanta rapidesa? Si seguim caminant, totes aquestes diferents criatures

sorgeixen en el tros de menys d'un pas.

L'aparició relativament sobtada d'aquestes diverses formes de vida ha induït a

alguns investigadors a replantejar-se la versió tradicional de la teoria

darwiniana. Per exemple, el biòleg Stuart Newman va exposar en una entrevista

el 2008 la necessitat d'una nova teoria evolutiva que expliqui la sobtada aparició

de noves formes de vida. Va dir: "El mecanisme darwinià utilitzat per explicar tot

canvi evolutiu quedarà relegat, crec jo, i passarà a ser un més entre molts,

potser ni tan sols el més important per comprendre la macroevolució, l'evolució

de les principals transicions en els tipus corporals".

1.4. Dificultats amb la prova

Què hi ha dels fòssils utilitzats per il·lustrar la transformació de peixos en amfibis

i de rèptils a mamífers? Constitueixen una prova sòlida de l'evolució en acció?

Una mirada més atenta posa al descobert diverses dificultats.

Per començar, en els llibres de text, la mida comparatiu de les criatures

col·locades en la seqüència de rèptils a mamífers és de vegades enganyós. En

comptes de ser d'una mida similar, com es representen, la realitat és que unes

són enormes i altres són petites.

Un altre escull, molt més seriós, és la manca de proves que aquestes criatures

estan d'alguna manera emparentades. Els espècimens de la sèrie solen estar

separats per espais que s'estimen en milions d'anys. El zoòleg Henry Gee diu

sobre el particular: "Els intervals de temps que hi ha entre els fòssils són tan

enormes que no podem dir res definitiu sobre la seva possible connexió per

ascendència o descendència".


37 | P à g i n a

Al·ludint als fòssils de peixos i amfibis, el biòleg Malcolm S. Gordon assenyala

que constitueixen només una petita "mostra, possiblement molt poc

representativa, de la biodiversitat que existia en aquests grups en èpoques

passades". I afegeix: "No tenim manera de saber fins a quin punt aquells

organismes específics van tenir rellevància en successos posteriors o quina

relació de parentiu els unia".

1.5. Què mostra la pel·lícula?

Un article de National Geographic publicat el 2004 va assemblar el registre fòssil

a "una pel·lícula sobre l'evolució de la qual s'han perdut 999 de cada mil

quadres a la cambra d'edició". Analitzem les implicacions d'aquest símil.

Imaginem que trobem 100 fotogrames d'un llargmetratge compost

originalment de 100.000. Com determinaríem la trama de la pel·lícula? Potser

tinguem una idea preconcebuda, però i si només hagués 5 fotogrames que es

poguessin acomodar de manera que donessin suport la nostra trama, mentre

que els altres 95 comptaran una història totalment diferent? Seria lògic insistir

que la nostra idea preconcebuda és la correcta basant-nos únicament en

aquests 5 quadres? ¿Podria ser que l'ordre en què els hem posat és el que

s'adapta a la nostra teoria? No seria millor deixar que les altres 95 imatges

pesessin en la nostra opinió?

Què té a veure aquest exemple amb la manera com els evolucionistes veuen el

registre fòssil? Durant anys, els investigadors no van admetre que la immensa

majoria dels fòssils (els 95 fotogrames de la pel·lícula) mostraven que les

espècies romanen gairebé invariables al llarg del temps. Per què aquest silenci

sobre una cosa tan important? L'escriptor Richard Morris diu: "Segons sembla,

els paleontòlegs havien adoptat la idea ortodoxa del canvi evolutiu gradual i

s'havien aferrat a ella, tot i trobar proves que demostraven el contrari. Portaven

temps tractant d'interpretar l'evidència fòssil en termes de les nocions

acceptades de l'evolució".

I avui dia? Serà potser que els evolucionistes segueixen acomodant els fòssils en

cert ordre, no perquè estigui recolzat per la majoria de les proves fòssils i

genètiques, sinó perquè quadra amb les nocions actuals de l'evolució?


38 | P à g i n a

1.6. Els homínids i el nostre arbre genealògic

Al començament del segle XX, les restes fòssils utilitzats per donar suport a la

teoria que l'home i els simis van evolucionar d'un antecessor comú cabien en

una taula de billar. Des de llavors, el nombre ha augmentat. Ara es diu que

omplirien un vagó de ferrocarril. Tanmateix, la immensa majoria consisteix

únicament en ossos i dents solts. És estrany veure cranis sencers i , més encara ,

esquelets complets. Ha aconseguit el creixent nombre de fòssils atribuïts a" l’

arbre familiar" de l'home resoldre el debat entre els experts sobre quan i com

van evolucionar els humans a partir de criatures simiesques? No, tot el contrari.

Robin Derricourt, de la Universitat de Nova Gal·les del Sud (Austràlia), va

escriure en 2009 respecte a la classificació d'aquests fòssils: "Potser sobre l'únic

que hi ha consens ara és que no hi ha consens". El 2007, la revista d' divulgació

científica Nature va publicar un article pels descobridors d'un altra suposat

baula de l'arbre evolutiu i va dir que no se sap res sobre quan o com la línia

humana es va separar realment de la dels simis. Gyula Gyenis, investigador del

Departament d'Antropologia Biològica de la Universitat Eötvös Loránd

(Hongria), va escriure en 2002: "La classificació dels fòssils homínids i el seu lloc

en el curs de l'evolució ha estat tema de debat constant". També va dir que la

prova fòssil reunida fins ara no ens apropa al coneixement exacte de quan, on i

com van evolucionar els humans a partir de criatures simiesques.

Cada vegada que es descobreix una nova "baula perduda", els mitjans de

comunicació ho pregonen als quatre vents. El 2009, per exemple, un fòssil

anomenat Ida va ser presentat en societat" a bombo i platerets, com si d'una

estrella de rock es tractés". La publicitat va incloure el següent titular al diari

anglès The Guardian: " Fòssil Ida: extraordinari troballa de la 'baula perduda' en

l'evolució humana". Als pocs dies, la revista New Scientist, també del Regne

Unit, va anunciar: "Ida no és una 'baula perduda' en l'evolució humana". Per què

es dóna tanta publicitat a cada nova " baula perduda " que s'exhibeix, però

gairebé mai s'esmenta quan és exclòs del "arbre familiar"? Robin Derricourt,

citat abans, diu que fa als descobridors d'aquestes troballes: "El director d'un

equip d'investigació potser hagi de exagerar la singularitat i el dramatisme d'un

'descobriment' per tal de captar fons de patrocinadors diferents a les fonts

acadèmiques convencionals, una pràctica incentivada per la premsa i els mitjans

electrònics, que caminen a la caça d'històries espectaculars".


39 | P à g i n a

Als presumptes avantpassats de l'home se'ls representa en els llibres de text i en

els museus amb trets definits. Com més antic és l'exemplar, més semblant a un

mico ho fan, i com més proper es suposa que està l'home, més humans són les

seves faccions, el seu to de pell i el seu pèl. Poden els científics reconstruir amb

exactitud com trets basant-se en les restes fossilitzades que troben? No. El 2003,

l'antropòleg forense Carl N. Stepha, que treballa per al Departament de Ciències

Anatòmiques de la Universitat d'Adelaida Austràlia), va escriure: "No es poden

construir ni comprovar objectivament els rostres dels primers avantpassats

humans". I va afegir que els intents de fer-ho basant-se en els simis moderns

"són molt probablement marcadament esbiaixats, inexactes per altres i no tenen

validesa". Quina va ser la seva conclusió? "És molt probable que tota

'reconstrucció' facial dels primers homínids estigui equivocada."

Una manera com els evolucionistes determinen si un hipotètic avantpassat de l'

home correspon a un parent pròxim o llunyà és mesurant la mida del cervell . És

la mida del cervell un indicador fiable de la intel·ligència? No. Un equip

d'investigació que va recórrer a la talla del cervell per especular sobre què

criatures extintes eren els parents més pròxims de l'home va admetre que

"moltes vegades es van sentir trepitjant terreny movedís". Per quina raó? La

revista Ment i Cervell explicar el 2009 que el pes cerebral absolut o relatiu no és

el millor correlat de la intel·ligència. I va afegir: "Els investigadors no han

aconseguit establir alguna peculiaritat anatòmica o fisiològica en el cervell humà

que no trobi present també en els animals. Només hi ha una excepció a aquesta

regla : l'àrea del llenguatge de Broca".

Per quina raó col·loquen els científics dels fòssils en la cadena "simi-home"

segons la grandària del cervell, sabent que aquest no és un indicador fiable de

la intel·ligència? Estaran forçant les proves perquè encaixin en la seva teoria? I

per què debaten constantment sobre què fòssils s'han d'incloure en "l’arbre

familiar" de l'home? Serà que els fòssils que estudien són just el que semblen

ser: formes extintes de simis?

Els observadors honrats no tenen objeccions a reconèixer que l'ego, els diners i

la necessitat d'atenció mediàtica influeixen en la manera com es presenten les

"proves" de l'evolució humana. Es pot xifrar confiança en aquest tipus de

proves?


40 | P à g i n a

1.7. L'evolució: mite o realitat?

Per què insisteixen molts evolucionistes destacats en què la macroevolució és

una realitat? Després de criticar alguns arguments del professor Dawkins – citat

a l'inici d’aquest apartat –, l'influent evolucionista Richard Lewontin explica així

per què tants homes de ciència no dubten a acceptar teories contràries al sentit

comú :"Tenim un compromís previ, un compromís amb el materialisme". Una

gran quantitat de científics es neguen a considerar tan sols la possibilitat que hi

hagi un Dissenyador intel·ligent. Com diu Lewontin, "no podem acceptar la més

mínima al·lusió a Déu".

La revista Scientific American recull el següent comentari del sociòleg Rodney

Stark al respecte: "Des de fa dos-cents anys es ve fomentant la idea que per

dedicar-se a la ciència, un ha de mantenir-se lliure dels lligams de la religió".

Stark també assenyala que a les universitats on es realitzen tasques

d'investigació, "la gent religiosa no s'atreveix a obrir la boca" i "la antireligiosa la

discrimina". Segons ell, "a les escales superiors [de la comunitat científica] es

recompensa als que són antireligiosos".

Per acceptar com a vàlida la teoria de la macroevolució, cal creure que els

científics agnòstics o ateus no deixen que les seves conviccions personals

influeixin en les seves interpretacions de les troballes científiques. Cal creure que

les mutacions i la selecció natural van donar lloc a totes les complexes formes

de vida existents, encara que després d'estudiar per cent anys una infinitat de

mutacions s'hagi demostrat que aquestes no han convertit ni una sola espècie

ben definida en una altra totalment nova. Cal creure també que tots els éssers

vius van evolucionar de forma gradual a partir d'un avantpassat comú, si bé el

registre fòssil demostra clarament que els principals tipus de plantes i animals

van aparèixer de sobte i no es van transformar en altres tipus, sense importar

que hagin transcorregut períodes llarguíssims de temps. Sembla, doncs, que la

teoria de l'evolució es basa en fets, o que és un mite?


41 | P à g i n a

2. El punt de vista bíblic

2.1. Es contradiuen el relat de Gènesi i la ciència?

Moltes persones afirmen que la ciència refuta el relat bíblic de la creació. Però el

que la ciència de veritat contradiu no és la Bíblia, sinó les opinions de diversos

grups dels anomenats fonamentalistes cristians. Alguns d'aquests asseguren

equivocadament que, segons les Sagrades Escriptures, l'univers material va ser

creat en sis dies de 24 hores fa uns deu mil anys.

La Bíblia no dóna suport aquesta afirmació. Si ho fes, molts descobriments

científics dels darrers cent anys la desacreditarien. En analitzar acuradament el

relat bíblic es veu que no hi ha conflicte entre aquest i els fets científics

demostrats. A continuació veurem el que realment ensenya la Bíblia.

2.2. "El principi" de l'Univers

El relat de Gènesi s'inicia amb una declaració senzilla i contundent: "Al principi

Déu va crear el cel i la terra" (Gènesi 1:1). Els erudits bíblics coincideixen que

l'acció aquí descrita és diferent al que va passar en els dies creatius esmentats a

partir del verset 3. Aquest fet té una gran transcendència. Implica que, d'acord

amb la primera frase de la Bíblia, l'univers, inclòs el planeta Terra, ja existia des

de temps indefinits abans del començament dels dies creatius.

Els geòlegs xifren l'antiguitat de la Terra en uns quatre mil milions d'anys, i els

astrònoms calculen que la de l'univers pot arribar als quinze mil milions.

¿Contradiuen aquestes xifres – o les que potser s'ofereixin en el futur – el que

afirma Gènesi 1:1? No, ja que la Bíblia no especifica l'antiguitat de "cel i la terra".

De manera que la ciència no refuta el relat bíblic.

2.3. Quant van durar els dies creatius?

Què es pot dir dels dies creatius? Van durar només 24 hores? Alguns asseguren

que com Moisès – l'escriptor de Gènesi – va indicar posteriorment que el dia

que va seguir als sis dies creatius va servir de model per al dissabte setmanal,

cada un d'aquests dies ha d'haver durat 24 hores (Èxode 20:11). Recolzen les

paraules utilitzades en el relat de Gènesi aquesta conclusió?


42 | P à g i n a

En realitat, no. La veritat és que la paraula hebrea que es tradueix "dia" pot

al·ludir a períodes de temps de durada diversa, no només de 24 hores. Per

exemple, quan Moisès resumeix la història de la creació, es refereix als sis dies

creatius com si fossin un de sol (Gènesi 2:4). D'altra banda, en el primer

d'aquests dies, "Déu va començar a cridar a la llum Dia, però a la foscor va

cridar-la Nit" (Gènesi 1:5). En aquest cas, el terme "dia" només al·ludeix a part

d'un període de quatre hores. Queda clar que l'afirmació que cada dia creatiu va

durar 24 hores és arbitrària, sense base bíblica. Quina va ser llavors la durada

d'aquests dies? La forma en què es van redactar els capítols 1 i 2 de Gènesi

indica que es tracta de períodes de temps molt extensos.

2.4. Aparició gradual de les obres creatives

Moisès va escriure el seu relat en hebreu i des de la perspectiva d'algú que està

a la Terra. Aquests dos factors, sumats al fet que l'univers ja existia abans del

començament dels períodes o "dies" creatius, ajuden a resoldre gran part de la

polèmica que envolta el relat de la creació. De quina manera?

Una anàlisi acurat de la narració de Gènesi revela que alguns esdeveniments, tot

i que es van iniciar en un "dia" concret, es van prolongar durant un o més dels

dies següents. Per exemple, abans que comencés el primer "dia" creatiu, ja

existia el Sol, però alguna cosa – possiblement núvols densos – impedia que la

seva llum arribés a la superfície de la Terra (Job 38:9). En el transcurs del primer

"dia", aquesta barrera va començar a dissipar-se, permetent el pas de llum

difusa a través de l'atmosfera.

Durant el segon "dia", l'atmosfera va seguir aclarint-se, i es va formar una

expansió entre els densos núvols i l'oceà. Al quart "dia" s'havia buidat tant que

el Sol i la Lluna van aparèixer "en l'expansió dels cels" (Gènesi 1:14-16). Dit d'una

altra manera, el Sol i la Lluna ja es podien veure des de la Terra. Aquests

esdeveniments van ocórrer de forma progressiva.

El relat de Gènesi també explica que en el cinquè "dia" es va continuar aclarint

l'atmosfera i van començar a aparèixer criatures voladores, entre elles animals

amb ales membranoses i insectes. No obstant això, les Escriptures indiquen que

durant el sisè "dia", Déu encara "s'estava formant del sòl tota bèstia salvatge del

camp i tota criatura voladora del cel" (Gènesi 2:19).


43 | P à g i n a

Com hem vist, la Bíblia s'expressa de tal manera que deixa oberta la possibilitat

que en cada "dia", o període creatiu, es produïssin diversos esdeveniments

importants de manera gradual, no instantània, i que alguns es perllonguessin

fins i tot fins als següents "dies" creatius.

2.5. Segons el seu gènere

Significa aquesta aparició progressiva de plantes i animals que Déu es va valer

de l'evolució per produir l'enorme diversitat existent d'organismes vius? No, ja

que la Bíblia indica clarament que Déu va crear tots els "gèneres" elementals de

plantes i animals (Gènesi 1:11, 12, 20-25). Estaven aquests "gèneres" originals

programats per poder adaptar-se als canvis del medi ambient? Com

s'estableixen els límits d'un "gènere"? La Bíblia no ho explica. No obstant això, sí

diu que les criatures vivents "s’eixamenaren segons els seus gèneres" (Gènesi

1:21). Aquesta afirmació implica que les possibilitats de variació dins d'un

"gènere" són limitades. Tant el registre fòssil com les investigacions actuals

confirmen que durant llargs períodes de temps les categories fonamentals

d'animals i plantes van experimentar pocs canvis.

Contrari al que afirmen alguns fonamentalistes, Gènesi no ensenya que l'univers,

incloent-hi la Terra i tots els éssers que l'habiten, hagi estat creat en un curt

període de temps en un passat relativament recent. En realitat, la descripció que

ofereix Gènesi de la creació de l'univers i de l'aparició de la vida al nostre

planeta concorda amb molts dels últims descobriments científics.

A causa de les seves creences filosòfiques, molts homes de ciència rebutgen

l'afirmació bíblica que Déu va crear totes les coses. No obstant això, resulta

interessant que Moisès va escriure a l'antic llibre de Gènesi que l'univers va tenir

un començament i que la vida va aparèixer per etapes, progressivament. Com va

poder Moisès obtenir fa uns dos mil anys informació tan exacta des del punt de

vista científic? Hi ha una explicació lògica. No hi ha dubte que Aquell que va

tenir el poder i la saviesa necessaris per crear els cels i la Terra podia

proporcionar coneixements tan avançats a Moisès. Això li dóna més pes a

l'afirmació que fa la pròpia Bíblia de ser "inspirada de Déu" (2 Timoteu 3:16).


44 | P à g i n a

Conclusió d’un Testimoni de Jehovà

Després de dies d’investigació sobre l’evolució i el procés d’hominització he

arribat a la conclusió de moltes coses. Una d’elles és que la teoria de la evolució

és ensenyada i acceptada com un fet real als instituts i a les universitats quan les

proves que hi ha que fonamentin aquesta teoria són bastant fàcils de

enderrocar, ja que els fets parlen per sí sols com queda demostrat als

arguments que he donat als últims apartats d’aquest treball. Llavors, com la

evolució no és un fet comprovat no es pot anomenar teoria, sinó hipòtesi.

A més, una teoria evolutiva que es basa en l’absència d’una vida intel·ligent o

creador per a la producció de la vida ha de ser capaç d’explicar l’origen de la

vida d’una altra manera i sense que Déu hi intervingui, i això encara no ha sigut

possible de fer. No s’ha creat vida als laboratoris, i si alguna vegada es fes, el

que s’estaria comprovant és que la vida sempre prové de vida preexistent i a

més que es requereix moltíssima intel·ligència per poder-la produir.

Perquè una cèl·lula sobrevisqui cal la intervenció conjunta de, com a mínim, tres

tipus de molècules complexes: ADN (àcid desoxiribonucleic), ARN (àcid

ribonucleic) i proteïnes. Pocs científics sostindrien avui que una cèl·lula viva

completa es va formar sobtadament per atzar a partir d'una barreja de

compostos inanimats. Però què probabilitat hi ha que l'ARN o les proteïnes sí

que ho fessin?

Un experiment realitzat el 1953 dóna peu a molts científics per creure que la

vida es va originar espontàniament. El químic Stanley L. Miller va obtenir

aminoàcids (els blocs bàsics de les proteïnes) enviant descàrregues elèctriques a

una barreja de gasos que simulava l'atmosfera terrestre primitiva.

Posteriorment, es van detectar aminoàcids en un meteorit. Signifiquen aquestes

troballes que tots els components bàsics de la vida es van produir fàcilment per

casualitat? "Alguns autors – diu Robert Shapiro, professor emèrit de Química de

la Universitat de Nova York – han imaginat que tots els components de la vida

es trobaven ja en els meteorits i podrien formar fàcilment mitjançant

experiments semblants al de Miller. Però aquest no és el cas ."


45 | P à g i n a

Examinem la molècula d'ARN, formada al seu torn per molècules més petites

anomenades nucleòtids. Un nucleòtid és diferent d'un aminoàcid i lleugerament

més complex. "Mai s'ha detectat la presència de cap nucleòtid, ni entre els

productes dels experiments amb descàrregues elèctriques ni en els estudis de

meteorits", afirma Shapiro. I afegeix que la probabilitat que una molècula

autorreplicant d'ARN s'acoblés per casualitat en un estany de blocs químics "és

tan petita, que el fet que passi, encara que només sigui una vegada, en

qualsevol lloc de l'univers visible, es consideraria una mena de miracle".

I les molècules de proteïna? Aquestes resulten de la unió d'aminoàcids (des de

cinquanta fins a diversos milers) en un ordre altament específic. La proteïna

funcional mitjana d'una cèl·lula "simple" conté 200 aminoàcids, i hi ha milers de

diferents tipus de proteïnes fins i tot en aquesta classe de cèl·lules. La

probabilitat que una proteïna de només 100 aminoàcids es formés alguna

vegada a l'atzar a la Terra seria com d'una en mil bilions ( 1015).

Considero que creure en la evolució sense que aquesta hagi explicat primer

l’origen de la vida no és via és, vertaderament, un acte de fe molt gran, perquè

si no es pot explicar això, l’aparició de la vida sense cap ésser intel•ligent o

Creador, i les proves científiques en fòssils i en altres camps de les ciències estan

en acord amb el que s’esmenta a la Bíblia i la macroevolució esmentada ha

quedat rebatuda a l’inici dels últims apartats del treball, quin sentit té intentar

trobar-li tres potes al gat quan és obvi que en té quatre? Llavors, si la

macroevolució no va poder dur-se a terme ni en animals ni en plantes, en l’ésser

humà tampoc. Per tant, la idea del nostre arbre genealògic trontolla massa.

Crec que el problema radica en què a la gran majoria de persones tenen un

pensament molt equivocat de la Bíblia i de Déu. Al llarg de la història, l’Església

ha fet moltes coses: ha participat en moltes guerres, és culpable de la mort de

molts innocents, ha ensenyat coses que no s’hi troben a la Bíblia – mentides que

si l’analitzem amb deteniment queden totalment rebatudes, a la Bíblia no s’hi

troben les afirmacions que proclama l’Església com a certes – com la Trinitat,

l’Infern de foc etern i d’altres. Molts dels seus integrants han comès moltes

faltes importants, entre elles la pederàstia. Tots aquests motius han fet pensar a

les persones i moltes d’elles s’han sentit tan desenganyades i decebudes amb la

religió i ja no creuen en res que estigui relacionat amb ella. Només s’ha

aconseguit que la Bíblia sigui desacreditada i el fet que ciència i religió no

poden anar unides de cap manera, però jo considero que això últim no és cert.


46 | P à g i n a

Si les proves científiques verídiques i comprovades – no meres hipòtesis i

teories formulades sense fonament – concorden amb el relat del Gènesi o no

queda refutat amb elles, per què no hi cap a la ment dels éssers humans la idea

de que pugui haver-hi un Déu? No és mostra d’una gran intel·ligència tot el

món que ens envolta avui dia? Jo estic cursant el batxillerat científic i quan

estudio biologia, química i les ciències de la Terra i el medi ambient penso que

totes les coses estan fetes massa perfectes perquè hagin pogut ser producte de

l’atzar i de la casualitat.

Jo sóc Testimoni de Jehovà, he crescut amb uns pares que també ho són i que

m’han inculcat les seves creences com qualsevol altres pares religiosos fan amb

els seus fills però, com totes les persones, tinc capacitat de raonament i no puc

creure com a vàlids ensenyaments que no ho siguin, ja sigui perquè vagin en

contra de les proves científiques o que no hi hagi cap tipus de lògica dins d’ells

per entendre’ls. La mateixa Bíblia anima a les persones a no ser crèduls i a

comprovar que les coses que ens ensenyen siguin verídiques a Romans 12:1,2 i

que "qualsevol que és inexpert posa fe en tota paraula, però el sagaç considera

els seus passos" (Proverbis 14:15). Per què doncs, he de creure en un conjunt

d’hipòtesis sobre la evolució quan moltes d’elles presenten moltes llacunes, les

demostracions científiques i les investigacions demostren que la macroevolució

tal i com es coneix trontolla sobre els ciments en què està recolzada mentre que

la Bíblia és un llibre que deixa marge suficient i que concorda amb la ciència?

Per això considero que Déu i la ciència van unides.

Molta gent té un pensament molt equivocat de Déu. La gran immensa majoria

de persones creuen a cegues en el que diu la comunitat científica sobre

l’evolució, però no paren a pensar molt que dins d’aquesta comunitat i

concretament dins de l’evolució, hi ha milers de pensaments diferents, cada

científic opina d’una manera més encertada o menys. El cas és que la gent es

creu tot el que altres persones científiques diguin i no ho comproven per elles

mateixes. Poques persones comproven les coses abans d’acceptar-les, jo em

considero una d’elles. Com deia abans, he crescut a una família religiosa però a

mi ningú m’ha imposat mai les seves idees. No es pot creure en una cosa que

queda refutada pels fets per molt que hagi sigut escrita a un llibre, sigui la Bíblia

o no. Però fins a dia d’avui, porto tota la meva vida analitzant-la cada setmana i

mai he trobat res que la desacrediti tot i ser un llibre que ha passat per més de

40 homes diferents, de diferents èpoques durant 1610 anys i segueix a la

perfecció el seu fil conductor: el propòsit de Déu.


47 | P à g i n a

És plena de profecies que s’han complert i algunes que falten per complir, hi ha

consells que van ser escrits fa més de 2000 anys i serveixen per les persones fins

a dia d’avui. Per citar un exemple, amb uns dos-cents anys d'antelació, al voltant

del 732 a. C. Déu va inspirar al profeta hebreu Isaïes perquè posés per escrit una

profecia sobre la caiguda de la poderosa Babilònia, a Isaïes 13:19, 20 la trobem.

En 607 a. C., l'exèrcit babiloni destruiria Jerusalem i es portaria als supervivents a

Babilònia, on rebrien un tracte cruel (Salm 137:8, 9). Déu va predir que el seu

poble hauria d'aguantar – merescudament – aquesta difícil situació durant

setanta anys , però que després els alliberaria i els deixaria tornar a la seva terra

(Jeremies 25:11, 29:10).

La Paraula profètica de Déu es va complir. L'any 539, quan els jueus estaven a

punt d'acabar els seus setanta anys d'exili, la "inexpugnable" ciutat de Babilònia

va ser conquistada pels medes i els perses. Amb el temps, la ciutat va quedar

convertida en un munt de ruïnes, exactament com estava profetitzat Cap ésser

humà podia predir alguna cosa semblant. L'acció de profetitzar, o predir fets

futurs, distingeix l'Autor de la Bíblia de qualsevol altre déu (Isaïes 46:9, 10).

La Bíblia no és un llibre científic, però a vegades esmenta dades com aquesta,

trobada a Isaïes 40:22 “Hi ha Un que mora per sobre del cercle de la terra, els

habitants de la qual són com llagostes, Aquell que estén els cels justament com

una gasa fina, que els desplega com una tenda en la qual habitar,”. El llibre

d’Isaïes va ser escrit entre el 778 i el 732 a.C. i aquí ja s’esmenta que la Terra era

rodona. El concepte de Terra esfèrica data de la filosofia grega antiga al voltant

del segle VI a. C. però va romandre com a matèria d'especulació filosòfica fins al

segle III a. C. quan l'astronomia hel•lenística va establir l'esfericitat de la Terra

com una dada físic. El paradigma hel•lènic va ser gradualment adoptat en el vell

món durant l'Antiguitat i l'Edat Media.2 3 4 5 Una demostració pràctica de

l'esfericitat de la Terra va ser duta a terme per Fernando de Magallanes i Juan

Sebastián Elcano en la seva expedició de circumnavegació del món (1519-1521).

Isaïes no va fer cap tipus de comprovació per saber si la Terra era rodona, ho va

escriure i prou. Segles abans de la comprovació a mans dels grecs ja havia sigut

escrit que ho era. Com va poder aquest escriptor saber que la Terra era rodona?

Una prova més de que la Bíblia és inspirada de Déu (2 Timoteu 3: 16,17).


48 | P à g i n a

Van ser totes dues afirmacions un cop de sort? No, aquests són només dos

exemples. N’hi ha centenars per tota la Bíblia i ho afirmo perquè ho he

comprovat per mi mateixa. Fins ara, l’únic que m’ha demostrat la teoria de la

evolució és que hi ha massa llacunes per poder confiar en que sigui verídica, i ni

els mateixos científics que la defensen es posen d’acord mentre que la Bíblia té

un fil perfectament teixit. No hi ha llacunes, tot té una explicació. El relat del

Gènesi explica d’una manera senzilla i fàcil d’entendre com Déu va crear la Terra

i la vida i dóna marge a la ciència suficient com per investigar sobre el tema.

La Bíblia no és un llibre fàcil d’entendre, cal esforç i dedicació però un fet

increïble és que no té errors de trama, per dir-ho d’una manera. Textos bíblics

amb segles de diferència escrits per diferents homes es complementen a la

perfecció i donen explicació als assumptes de manera raonada i lògica. Això

demostra al 100% que no és obra d’homes. I allí on la saviesa de l’home no hi

arriba és on comença la de Déu.

El problema és la opinió que té la majoria de la gent sobre Déu, una opinió

equivocada si la contrastem amb la Bíblia. Opino que la mitologia dóna un punt

de vista erroni de Déu i d’una manera o altra influeix en les persones per no

veure’l com una realitat, com un ésser real superior perquè no és de carn i

ossos. És un ésser espiritual, intel•ligent, poderós i que té sentiments. Tot això i

més es troba quan s’analitza la Bíblia, “perquè les [qualitats] invisibles d'ell es

veuen clarament des de la creació del món des d'ara, perquè es perceben per

les coses fetes, fins el seu poder sempitern i Divinitat, de manera que ells són

inexcusables;”(Rom. 1:20).


49 | P à g i n a

Com a reflexió final, que la majoria de persones creguin en una cosa no és

sinònim de veritat, i menys encara quan hi ha proves que refuten les

afirmacions. Per tant, considero que part de la comunitat científica hauria de fer

un petit esforç i investigar la Bíblia, tampoc es perd res, tot el contrari. Abans de

apartar una idea de la nostra ment i col•locar-la a l’àrea de les mentides, s’han

de comprovar i dubto que molts científics que defensen la evolució ho hagin

fet. Llavors, com es poden atrevir a refutar idees que ni tan sols s’han parat a

analitzar en cap moment? Es possible, doncs, confiar en què ens diuen la veritat

quan fan descobriments científics en el camp de la evolució? Volen trobar la

veritat acord amb els fets o la seva veritat? De moment, xifro la meva confiança

en la Bíblia i si algun dia aquesta em demostra el contrari o l’evolució dóna

proves científiques comprovades de que sigui un fet posaré en dubte les meves

condicions. Mentrestant, crec fermament en l’existència de Déu i en la seva

Paraula.


50 | P à g i n a

Bibliografia i web grafia

El origen de la vida: Cinco cuestiones de análisis. Publicació editada pels

Testimonis de Jehovà.

Revista ¡Despertad! de Setembre del 2006. Publicació editada pels Testimonis

de Jehovà.

Biblia: Traducción del Nuevo Mundo de las Santas Escrituras. Editada pels

Testimonis de Jehovà.

Documental“LA TRAVESIA HUMANA" del canal Discovery Channel.

http://es.wikipedia.org/wiki/Eva_mitocondrial

http://ca.wikipedia.org/wiki/Home_de_Neandertal

http://es.wikipedia.org/wiki/Origen_de_los_humanos_modernos

http://es.wikipedia.org/wiki/Tierra_esf%C3%A9rica

http://images.google.es/

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/palau/darwin.htm

http://es.wikipedia.org/wiki/S%C3%ADntesis_evolutiva_moderna

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/neodarwinismo.htm

http://www.slideshare.net/yulios1/la-teora-de-la-evolucin-en-la-ciencia-actual

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fixisme

http://biolulia.wordpress.com/4-eso/5-evolucio/5-3-principals-teories-

evolutives/

http://www.aitorninerola.es/blog/wp-content/uploads/2010/10/3-

fixisme_i_evolucionisme_la_seleccio_natural.pdf

http://www.xtec.cat/~jsolano/habilis.htm

http://es.wikipedia.org/wiki/Lamarckismo

http://es.wikipedia.org/wiki/Jean-Baptiste_Lamarck

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/2-prehistoria/1-el-

proces-dhominitzacio/


51 | P à g i n a

http://es.wikipedia.org/wiki/Origen_de_los_humanos_modernos

http://www.taringa.net/posts/noticias/11945726/Nueva-hipotesis-sobre-la-

desaparicion-del-Neandertal.html

http://sociedad.elpais.com/sociedad/2011/07/29/actualidad/1311890407_85021

5.html

1) Laia, Sara, Elisabeth i Paula _CORREGIT (1)

Documents

Transcript of 1) Laia, Sara, Elisabeth i Paula _CORREGIT (1)