optwjc DE XTRA%A4,M'

n ^O ^ y

4 y

-1

ALS BALEARS, CATALANS, ROSSELLONESOS I VALENCIANS. — Escrits a la memoria d'en Prat dela Riba de.: P. MIQUEL D'ESPLUGUES • MERCÉ VILA REVENTÓS; J. M. LÓPEZ-PICÓ;DOLORS MONSERDÁ VDA. DE MACIÁ; MIQUEL FERRÁ; VICTOR CATALÁ; CLEMENTINA ARDE-RIU; J. FARRÁN I MAYORAL; MIQUEL DE PALOL; M. FOLGUERA 1 DURÁN; LL. NICOLAUD 'OLWER; JOAN ESTELRICH; E. ISERN i DALMAU; CARME KARR; JACINTO M. MUSTIELES;RAMÓN DE CURELL.

PARLAMENT DEL MANTENEDOR MOSSEN LLORENÇ RIBER EN ELS JOCS FLORALS DE Lo RATPENAT, DE VALENCIA. — ORACIÓ DELS SOLDATS MUTILATS. DISCURS PRESIDENCIAL DELS,JOCS FLORALS D ' OLOT: PER EUGENI D ' ORS. —Foesies: AQUELLES VILES, PER GUILLEMCOLOM; ELOGI DUNA TARONJA, PER JAUME MA U R ICI. — OFRENA: NOVA ÉPOCA.

ANY I - NÚMS. r - 2. 40 C.Ts

K 4(,j, o 2- S

ARQUESPER A VALORS

BÀSCULES1 PER A CARROS 1 VAGONS tI

Fills de A. ARISÓmslSans, núm. 12 Telefon ® 397

—BARCELONA

CALrACCÓCNTRL

AsCenaors OTIS P«WFRE

kYùJhIu4I:._Aragó, 254

Telefon 3297

sr^4

ORGVE DE "NOSTRA PARLA"AGRUPAMENT DE BALEARS, CATALANS, ROSSELLONESOS

I VALENCIANS

RE DÁCCIONS.—BARCELONA: Corts, 55o,2. °n , 1.a

CIUTAT DE MALLORCA: Sant Bartomeu, 1^, pral.—PER pINYÁ: Llanterna, , bisVALENCIA: Eixarchs, 1 7 , 2.°°

SEGONA ÈPOCA - ANY 1: NÚMS. 1 I 2

AGOST : SETEMBRE DE 1917

ALS BALEARS, CATALANS,

ROSSELLONESOS I VALENCIANS

Lo QUE HEM D 'ESPERAR DE LA

RESURRECCIÓ DEI. NOSTRE LLEN-

GUATGE.

NT o basta sent r un instintiu amor a la llenguapròpia: és precís cumplir els manaments

que aquesta imposa.La llengua, lo que primer ens recorda és la

Pàtria on és parlada. Abans que fer-se estimara ella mateixa, sembla que fassi estimar la terrad'on és brotada. Bé es pot dir que la llengua ésla concentració de la Patria dins cada un delshomes que la integren.

Per la llengua, balears, catalans, rossellone-sos i valencians, sabem quina és l'extensió de la«nostra» terra.

Hem vist fins ara, com ha permanescut disgre-gat l'esperit del nostre poble per terribles i fa-tals accidents de 1'història. Peró aquets accidentsno han pogut res contra la vida de la llengua.Aixó vol dir que no han pogut res contra l'es-sència del nostre esperit.

Des del crit d'en Bonaventura Carles Aribau,^ 'esforç continuat i admirable de patriotes insig-

nes ha obrat el miracle de la resurrecció del nos-tre llenguatge. De poc serviria, el que haguésressucitat la nostra llengua si no fos per reen-gendrar el poble qui la creà. De poc servirial'existència de la nostra llengua si no unís espi-ritualment els cors dels homes qui la parlen; dela mateixa manera que de poc hauria servit l'es-forç del Rei En Jaume I—fundador de la nos-tra Pàtria—si no hi hagués hagut cors lleials iesperits nobilíssims com l'esperit i el cor d'a-quell gran ciutadà En Ramón Muntaner que ha-guessin sentida i estimada aquesta Pàtria.

EL PERQUÉ DE LA ENTITAT((NOSTRA PARLA».

Fins i tot que la Nació catalana mai haguésexistit políticament, no per aixó hauríem desistir de la nostra finalitat.

Als principis de l'entitat «Nostra Parla», perjustificar la seva constitució, es digué:

«La unió dels homes per a formar els poblesne té d'ésser una cosa fatal sinó consentida, ca,si diríem calculada. 1 un cálcul no és com una

2

demostració que pot partir d'hipòtessis. Un càlcul

ha de partir d'evidències, de coses axiomàtiques.

1 els únics axiomes en els pobles son llurs sen-

ti m ents. Analitzem— encara que superficialment

—les quatre forces sentimentals més aptes per

excitar a l'home a unir-se amb sos semblants:

la força de la raça, la força de l'art, la força de

la llengua i la força de la religió.

»La raça. —Els pobles primitius no hi ha dub-

te que's fundaren en la organització d'una ma-

teixa raça. La raça és. tal vegada, lo més mate-

rial en l'home. La raça és la natura reflexada en

i'home; millor dit, és un accident de la natura

que s'encarna. Es la calor del sol, és la boira, és

el mar, és la montanya, és la frondositat de l'ar-

bre, és la frescor de l'aire que se comunica i s'ex-

ten fins a la sang de l'home. Pero, vet-aquí que

mai l'home ha sabut conservar-se fidel an aques-

ta força de la raça perquè ja'l seu afany de con-

questes, ja'l seu afany d'engrandir son esperit

amb impresions i influències noves, l'han portat

a variadíssims i seculars creuaments. Les races

més fortes, que són les que triomfen en la bata-

lla. són devegades les que més es deixen influir

per l'esperit de la raça vensuda. Així, allá que

semblava una victòria deve després una cohabi-

taci ó .»Avui, a la Europa moderna, pensar en I'unió

dels homes per l'única força de llur raça seria

una absurditat. Seria disoldre l'història.»»L'art.—L'art ha sufert, encara que no tan

intensament, els creuaments de les races. Peròaixí com els homes perpetuant -se per la raça no

fan més que derivar una virtut d'una altra virtut,

perpetuant-se per l'art creen virtuts noves. D'a-

quí vé que l'art és encara més subtil que la raça

i com és ja una cosa anímica admet les influèn-cies pacíficament sense les violencies d'una llui-

ta. La possessió d'un mateix sentiment artísticdevindría un llac admirable d'unió entre els ho-

mes; però no a tots és donat sentiment de tal

naturalesa: si uns homes s'unissin socialmentbaix 1'insígnia d'un mateix sentiment artístic, el

detritus humà insensible a les coses d'Art s'u-nir i a baix 1'inlsgnia d'un sentiment contrari;que donaria lloc a grans monstruositats.

«La llengua.—Observem la llengua com amedi d'entrellassament dels homes. L'experièn-cia demostra que encara que les llengues pro-vinguin naturalment de la diversitat de races,avui, unitat de llengua no vol dir unitat de raça.Unitat de llengua vol dir solament unitat d'espe-

rit. Ara hem trobat lo que realment distingeix

OFRENA

als boines: l'esperit. Mireu com en certa manera

les llengues són immutables durant llargues cen-

túries, com inmutables són en certa manera l'es-

perit, els sentiments, els afectes, els dolors, les

alegries, les sensacions dels diversos estaments

i agrupaments naturals dels homes. 1 és que la

llengua és l'expressió de l'esperit, dels senti-

ments, dels afectes, dels dolors, de les alegries,

de les sensacions dels homes. Per això quan

parlem en la nostra llengua estem dins del nostre

esperit, dins dels nostres sentiments, dins delsnostres dolors, dins de les nostres alegries, dins

les nostres sensacions, encara que devegades no

coincideixin, tots els que la parlen, amb la ma-

teixa carn, que és la raça. 1 ja sabem pel llibre

sagrat que no'ns convé sembrar en la carn per-

qué culliriem corrupció, sinó en l'esperit i culli -

rem energía pura.»La relig ió. -La paraula religió- que significa

precisament unió—i la paraula 15oble no son si-

nònimes. La paraula poble té un sentit de limi-

tació. Fins ara hem parlat de l'esperit dels pobles;

ara tindrem de parlar de l'ànima de l'home. Els

pobles no poden arribar a tenir, per molt evolu-

cionats que estiguin, una ànima en el sentit tan

complexe com en l'home. I la religió és per

adressar l'ànima humana. Si tots els homes es-

tessin adressats per una mateixa moral i una

mateixa religió, allevores, aquesta ens serviria

per formar Pobles i Nacions i Imperis i Repú-

bliques sens necessitat d'altre aglutinant.»Jesucrist vingué an el món per a fer ànimes,

no per a fer pobles. El Poble cl'on prengué carn

Jesucrist, precisament, era el que estava més

entrellassat i consolidat per una religió: i quan

el mateix Jesucrist demanà de beure a la Sama-

ritana no destruïa l'esperit dels pobles, sinó que

destruïa l'esperit migrat dels homes.»A la nostra mateixa història tenim l'exemple

d'haver-se intentat fer d'Espanya un poble

fundat en l'unitat religiosa. Allevores, Espanya

rebutjà l'aigua de la Samaritana. Allevores

Espanya feu del Catolicisme una mena de

Judaïsme.))Jesucrist no vingué al món a fer pobles,

sinó a fer 1'Esglesia que governés tots els po-

bles.»Mirem el cas d'Anglaterra que rompent amb

1'Esglesia crea 1'heregia de l'Anglicanisme i la

estableix com a religió pròpia del seu poble.

Bé es pot dir que el progrés social a Anglaterra

no li ve de tenir úna heregia nacional, sinó que

li ve de la organització de la seva política in-

OFRENA

terror que está fonamentada sobre la tradició,sobre la llengua, sobre la pròpia essència delPoble.

A Alemanya del Luteranisme més que religiósembla que n'hagin fet un altra emblema de laseva raça.

X

»Es indubtable, naturalment, que el pobleideal seria aquell que tingués unitat de raça,unitat en la expressió artística, unitat en lallengua, unitat en la religió. Però esdevé quela raça tendeix, com hem dit, a la heterogenitat.L'Art és de cada dia més producte de personalsingenis. La religió acabem de dir que está moltper damunt de la materialitat dels Estats.Solament queda la llengua com a cosa propor-cionada a l'esperit dels pobles. La llengua ésdoncs la base segura i meravellosa de les orga-nitzacions nacionals ».

«NOSTRA PARLA» NO OBSTANT,

NO ÉS UN PARTIT POLÍTIC.

«Nostra Parla» no pot constituir un xartitpolític precisament perquè I'idea fonamentalsobre la qual ella descansa forma part de totsels partits Polítics que considerem útils a laPatria.

Volguent «Nostra Parla» unir l'esperit detotes les regions de llengua catalana ha de

3

seguir necessarlament aquest ordre d'idees:Primer, enrobustir la conciènci.a particular decada una d'aquestes regions. Segon, aglutinarels esperits de les mateixes regions per a formarla conciència nacional.

Gosaríem dir que és impossible—donades lestangibles diferències que aixírnateix existeixenentre cada regió—anar a la constitució d'un solpartit polític. Fins diríem que pretenir aixòseria temerari.

Cal que així com en el Principat de Catalunyaha fructificat el catalanisme a Mallorca fructifiquiel mallorquinisme i a Valencia el valencianisme,a Rosselló el rossellonisme. 1 de la mateixa ma-nera que els polítics del Principat no han parlatde Mallorca i València per monopolitzar llurpolítica. sinó pel major honor de la nostranacionalitat, els polítics de Mallorca i de Va-lència no han de parlar del Principat de Cata-lunya per subordinar-hi cegament sos interessoslocals sinó per indicar la gran solidaritat espi-ritual de tota la nació.

Quant més fort sigui l'arrelament regional dela política, més pura i feconda i creadora serál'unió global dels esperits.

I en la nostra actuació quantes més represen-tacions hi prenguin part dels estaments socialsi politics de les Balears, Principat de Catalunya,València i Roselló, devindrà més sòlida i eficaçi serà impossible veure-hi ni la més petitasombra de partidisme.

,, NOSTRA PARLA ,, A N`ENRIC PRAT DE LA RIBA

LES PARAULES QUE DES D'AQUÍ DIGUÉSSIM A LA VOSTRA MEMÓRIA, FILL PREDILECTE DE CATALUNYA QUE ENS ACABEU DE DEIXAR, NO PODRIEN CORRESPONDRE A L'AGRAIMENTQUE US DEVENT. VÓS, AMB VOSTRE EXEMPLE, AMB L'EXALTADA PASSIÓ QUE SENTIAU PER LALLENGUA 1 L'ESPERIT DE LA NOSTRA PÁTRIA, AMB EL VIGOR 1 SANITAT DEL VOSTRE PENSA -MENT, ENS HAVEU TRAÇAT 1 CONSTRUIT EL CAMÍ, SEGUINT EL QUAL SABEM QUE NO DE-VINDRÁN ESTÉRILS LES ENERGIES NASCUDES EN NOSTRES CORS; SEGUINT EL QUAL SABEMQUE PODREM ADMIRAR EL FRUIT DE LES ANTIGUES LLEVORS DE PATRIOTISME QUE ARATOT JUST BROTONEN, EXUBERANTMENT EN TERRES DEL NOSTRE PRINCIPAT, TENDREMENTEN TERRES DE LES NOSTRES DAURADES ILLES, C ÁLIDAMENT EN TERRES DEL NOSTRE REGNEDE VALENCIA, CRUENTMENT EN TERRES DEL NOSTRE ROSELLÓ.....

EN TOTS ELS ACTES QUE FESSEM PER A LA GLORIFICACIÓ DE LA NOSTRA LLENGUA I PERA LA UNIFICACIÓ ESPIRITUAL DE LA NOSTRA PATRIA— SOMNIS INSEPARABLES DE LA VOS-TRA ÁNIMA—LA MEMÓRIA DE LA VOSTRA VIDA, SACRIFICADA PER CATALUNYA, SERÁ UN PO-DERÓS ESTIMUL 1 UN ESPILL DE FIDELITAT QUE SEMPRE TIMDREM PRESENT; MÉS HAVENTVÓS BENEIT ELS NOSTRES PRIMERS PASSOS, COM VAU FER-HO, AMB AMPLE GEST ENCO-RATJADOR.

K

'1 OFRENA

CAIRES GENIALSPEL P. MIQUEL D'ESPLUGUES, O. M. CAP.

LA personalitat de l'home representatiu, que lamort implacable ens acaba d'arrebacar, ofe-

reix gran diversitat de caires, com la de tots elshomes dotats esplèndidament pel Creador. Llurestudi, que un dia o altre caldrà fer, ens donarála visió integral de sa figura, que ara noméspodem esguardar fragmentàriament.

Una de les notes més suggestives d'ella seriala catalanitat essencial, gairebé mitològica d'EnPrat. Als set anys, davant clel Jet que un periòdices pogués escriure en nostra llengua, aquella esrevelà com per via d'illuminació superior,produint-li una emoció tan profunda, tan per-durable que. segons testimoni d'ell mateix, nofou superada per cap altra de la seva vida.

Tarnbé es destacaria vigorós l'aspecte de laseva plenitut de seny, com qui diu de naixença.En Prat. de la infantesa, i sense passar perl'adolescència assolí plena maduritat. Ningú li.conegué jovenesa, en tant que ella representaindecisió de carácter, .utopia, manca de fixesaen el carácter o en les idees, no diguem arrauxa-ments o cosa semblant. En canvi, per naturalcompensació, la dugué fins a la sepultura, entant que significa renovació constant d'ideals,serenitat, optimisme triomfador, indeficient.

En fi, i deixant-ne moltes d'altres, com acaire ben típic de la seva culminadora persona-litat apareixeria el ser tot-d'una admirablementrectilínea i prodigiosament flexible. Allò, primeren raó d'una contemplació gairebé angélica dela veritat, de l'ideal, que sï no hagués tingut perbase un temperament català tan fort. potserhauria xuclades totes ses energies, fent d'EnPrat un home d'estudi, un pensador en lloc delque devingué: un prganitzador genial. Lo altreperquè semblava sobrehumana la seva ductilitatd'actuació dins d'una tan extraordinària plenitutde vida i de doctrina. Es per aixó que En Pratfou tingut simultàneament com un doctrinani.recalcitrant i com un maquiavel terrible per ladiplomàcia dels seus procediments. .

S'ha dit que En Prat de la Riba no era ungeni; i potser el que primer caldria, quan es fa

aquesta afirmació, és definir el sentit de laparaula «genial». Perquè si en una accepció oaltra no ho fou aquest home revelador de nostraNacionalitat i gairebé creador taumatúrgic d'ella,genial llavors deuria ser sinònim de vulgaritato ineficàcia, més o menys ben disfraçada. Cal,peró, distingir entre genis i genis. Hi ha homesgenials intellectualment, i són els grans pen-sadors; n'hi ha que ho són pel dó de la paraulai són els grans oradors; n'hi ha que ho són perl'esperit creador i en política són els grans orga-nitzadors, els artífexs sobirans dels pobles.

Apar induptable que en cadascuna de lesnotes indicades—molt més. no cal clir-ho en elconjunt d'elles—s'hi troben els trets essencialsdel geni, i sobre tot del geni característic de laRaça, el qual com el de Balmes, com el de tantsaltres bornes extraordinaris d'aquí, te per lleifonamental encarnar la unió estretíssima de lesidealitats més altes amb les realitats més minu-cioses i casolanes pel mitjá del Sig nrurn essencialin quo triomfen els nostres grans representatius:el Seny.

1**

Però llevat de les esmentades, En Prat eraposseidor d'una qualitat sublim que ella soladonaria dret a catalogar-lo entre els homes degeni més eminents. els quals—com els gegantsde la mitologia « fi lls de dues races»—d'unabanda solen afirmar com n i ngú les qualitats, id'altra solen negar enèrgicament els defectes dela pròpia etnos. Si així no fos, els homes genialsno esdevindrien, per l'esperit llur, patrimonide tota la humanitat, tant com ho són, pel llevatètnic, de la terra que els infantà.

Dos elements integraven aquesta qualitat;el primer consistia en una meravellosa aptitutper a fitar en els homes la més íntima realitatllur, a través de totes les apariéncies; en llegirclarament i facilíssimament dins les pregonesesde l'ànima llurs qualitats i llurs defectes, endespullar-los — gosariam dir si el mot escaiguésprou en la ploma del qui redacta aquestes notes—però de totes maneres tolerable per sa gran

justesa, i perquè, com una indirecta revelació

OFRENA

d'aital aptitut meravellosa, l'havíem sentida usaral mateix Prat en més d'una ocasió, maldamentfos dintre una intimitat parca sempre i discreta.

En tot temps, majorment ara després demort, aquesta qualitat li fou reconeguda perassentiment universal, àdhuc dels propis ene-mics. Notes necrològiques s'han publicat endiaris que, donades les actuals circunstàncies,forçosament havien de sentir exacerbades lesdiferències profundíssimes que sempre els sepa-raren del nostre gran home; i malgrat això, lireconeixen aquesta ixent qualitat amb una jus-tesa i força de convicció difícils de sobrepassar.La funció «de triar els homes, de destinarloscadascú a la seva tasca, de ungir-los i orientar-losdesprés de triats» a més de la constatació queaixò era dut a cap amb acert incomparable;vetaquí el que ningú avui gosa negar a En Prato senzillament cliscutir-ho, inclús els séus mésgrans enemics. w

L'altre element, complementari essencial delprimer i causa principalíssima dels èxits mera-vellosos d'En Prat, és que ningú gairebé coneixiael juí exactíssim, que per intuició, més que nopas per reflexió, es formava dels homes; llevadaper via indirecta la refracció d'aitals juis, en elcomptar o prescindir dels homes, en les acertadesaplicacions que feia de les seves qualitats, enel paper que podrien jugar dins la vasta organit-zació que ell duia en son l'esperit i anava realit-zant tantost se li presentava escaiença.

Altrament aquesta reserva i maduritat estabaa l'altura del séu meravellós coneixement delshomes. Ningú ha tinguda una visió més clarade la eficàcia —en ella mateixa disolvent, i entre-bancadora de la propia obra en quant als efec-tes—que per un polític té la incontinència enexpresar el concepte, sobre tot desfavorable, quepresideix a les seves eleccions o exclusions.

Si Testar en possessió d'una perfecta valoraciódels homes és el j'riinum inandatuin per al cons-tructor d'un poble, n'hi ha un altre simile huic irau en fer un us discretíssim de la opinió queinteriorment es té formada respecte a llurs qua-

litats o deficiències, àdhuc molt reals, molt posi-tives; i, per tant, no inflades per l'imaginació al'escalf de simpaties o antipaties semi-histèri-ques sense gaire més fonament que instints ocapricis.

Els homes i les coses davant d'aquell esperit,inasequible a les petites passions, però arboratpel foc de les nobles i grandioses, tenien sem-pre unes mateixes proporcions, eren el queeren; i ço que eren en realitat, ell solía callar-hocom a bon polític, per tal cle no acumular entre-bancs a les seves altes actuacions, potser tambéperquèestava prou posseit de la autoritat extraor-dinària que's concedia als séus dictamens relatiusa homes i coses.

Entre els estols d'inadaptats (dins de Cata-lunya) i fòra d'ella entre aquells qui cordialmentodiaven o senzillament no eren capaços de sentirla obra d'En Prat, a hores d'ara es deu creure

—algú fins ha tinguda la despreocupació candorosad'estampar-ho amb lletres de motllo—que mortEn Prat, llest el problema català. ¡Es cosa tanhumana que el desig faci veure els problsmes, nocom en realitat són, sinó com se voldrien!

D'aquí ha vingut l'infl'ar les conseqüenciesd'una perclua, certament immensa, però a laqual de tanta importància com aquells li volendonar, no veuen !infeliços! que li lleven alMestre del Nacionalisme català tot valor. Perquèsi la consistència de sa obra estigués realmentvinculada al durar del seu viure en aquest mónaquella ja no fóra ço que fou en realitat, ço queells es veuen obligats a reconeixer. Ja no serial'obra d'un gran organitzador; però, encaramenys la d'un ver Patriarca; qui en tant ho és enquant deixa en el món semença perdurable d'ungran poble.

La tasca essencial d'En Prat ja era acomplida;i aquesta sensació íntima haurà estat sens dupteel més gran conhort humà dels séus darrersmoments, tan plens d'alta serenor, de fe vivís-sima, d'abnegada dignitat cristiana.

. Ii

OFRENA

EL BON SEMBRADORPER MERCE VILA RAVENTÓS.

O ii tu! que al solc has tirat la semença,—terra llaurada, de dia i de nit,—ni del mal temps has sentit la temença—sabent la llum allà dalt l'infinit!

Sino que el grà, que has llençat a mans plenesno tens desfici que ja madurés,i presenteixes les magnes ofrenesde la teva obra, que viu sempre més.

I quan el sol flamejava dins l'airei els segadors entonaven llurs cants,se t'ha apropat l'invisible Dallairebon sembrador, tot copsant -te en ses mans.

En sé a la festa, plaent companyiaen tu voldriem,—que ho dicta l'enyor, —més la teva ombra ens durà l'alegriaclara, serena, com fou ton amor.

IN MEMORIAMPER J. M. LÓPEZ-PICÓ.

D AMUNT aquesta fulla que ha d'esser de combatper la política afirmadora de l'espiritualitat

catalana, m'interessa, més que escriure un ellogidel nostre President, dir el que millor podrierrifer, tots els qui som lluitadors de Catalunya, perhonorar la memòria del senyor Prat de la Riba.

No perdem temps en vetllades ni homenatjesparencers. Amaguem -nos una mica com el Mes-tre i fem crèixer la seva obra.

Jo voldria que totes les institucions en lesquals ell deixà la seva empremta fessin unpúblic historial de la neixença llur i de la crei-xen ça llur per repartir-lo abastament a tots elshomes de parla catalana, de manera que pelconeixement que tots tinguem d'aquestes obresles considerem com el patrimoni nostre.

Jo voldria de totes les corporacions culturalsde la nostra terra que honoressin l'eficàcia del'obra del qui fou propulsor de la nostra culturaamb la creació de premis que sota l'advocaciódel nom egregi de l'Enric Prat de la Riba pro-pulsessim la literatura i la ciència catalanes.

Jo voldria que sota el patronat de les. agru-pacions professionals es recullissin tots elsescrits i l'epistolari del President per fer-ne unaedició popular complerta.

Jo voldria que l'associació de la premsa pren-gués 1'iniciativa de recullir de tots els escrip-

tors afectes al sentit de l'obra presidencial l'es-tudi de tots els aspectes de l'alta personalitatcreadora del President.

Jo voldria que la presència del nostre Prat de

la Riba no es perdés mai i que el seu nomfos tothora inquietador d'iniciatives noves i des-cubriclor de nous horitzons oberts a la virtut de

totes les possibilitats.Que sense dir-ho el boti-guer posi en catalá

el rètol de la botiga pensant amb en Prat i que

el fidel resi en catalá i el Pastor governi en ca-talá els seus feligresos, i el festejador festeji encatalá, i els Pares eduquin en catalá i els Mestres

ensenyin en catalá pensantamb en Prat de la

Riba.Que les paraules i els fets dels fills de tots els

catalans fossin actes de catalanitat incommovibleper totes les generacions filles del Prat de la

Riba.Aquesta és la glòria monumental que jo

voldría.1 el senyal extern d'aquesta glòria la capella

de Sant Jordi del Palau de la generalitat; hos-tatjant les estimades despulles.

OFRENA

CARTA OBERTA A LA SRA. VDA. DE D, ENRICPRAT DE LA RIBA

PER DOLORS MONSERDÁ VDA. DE MACIÁ

S ENYORA: El vostre espòs ha mort. Ha mort ises despulles, reposen ja en la terra sagrada

del Fossar nou de la nostra Barcelona.Desde la pèrdua de en Pau Clarís, la pàtria

catalana no havia sentit la dolorosa extremitut,el dolorós condol que l'ha aclaparada per la mortdel vostre espòs.

Tots els lletrats, totes les associacions, totsels organismes, fins les multituts, han comprèsi plorat el grós esboranc que ha obert en la nos-tra terra, l'ascensió del capdal Patrici al mónde la eternitat.

Tots a l'una, han lloat la obra científica, sabiaserena i progressiva de les seves doctrines, de laseva direcció i actuació en les Presidències de laDiputació i de la Mancomunitat, on el seu treballincansable. enèrgic i encertat, ha conseguit elressorgiment revelador de l'esperit de la naciona-litat de Catalunya. La seva tasca era ja arrivadaa la plenitut, i tan sols comptava quaranta sisanys d'existència!

Com un d'aquests grans astres que de lluny, enlluny, apareixen en el firmament, ens ha mos-trat l'esclat d'una llum nova, ha espargit lesombres que'ns tenien soterrats, ens ha mostratel camí, l'ha esbrossat, i ha desaparegut!...

Catalunya tenia un pi de tres branques guia-

dores, una s'anomenva Balmes; altra Torras iBages; altra Prat de la Riba. Déu que va crear-les, a l'hora que havien donat els fruits marcatsper la seva Providència, les ha segades.

Acatem resignadament els seus alts designis,plorem el buít que'ns han deixat, i fins el virilalè que'ns infondien; però seguim coratjosamentla direcció, el sòlc que'ns han assenyalat...

El gran Patrici, ha deixat dues viudes, Cata-lunya i vos; mes a abdues els ha fet els seus lle-gats. A la terra catalana li ha llegat el seu altexemple de Amor, de Seny, de Fortalesa per aprosseguir la Obra de la seva capdal regeneració;a vos, senyora, amb la glòria d'haver estat l'es-timada del seu cor i la exemplar compartidorade les lluites i altíssims ideals de la seva exis-tòncia, la consoladora tasca de resar per éll, i ferdels seus fills els preclars hereus de les gransvirtuts del seu pare.

Que Déu, senyora, vos dongui llares anys devida per a cumplir tan noble comanda, en tantvos prego rebeu en aquestes lletres, el condolamb que vos acompanyo en la vostra pena; penaque estic ben certa comparteixen amb mi, totesles dones aimants de la nostra avui endoladaCatalunya.

Sarrià, 3 agost de 1017

PER LA MORT DEL PRESIDENTPER MIQUEL FERRÁ

No és somni; és ja per sempre a l'altra part del mur.Anorreats, l'ull fixe en el portal obscur,

restem plorant el qui s'allunya.Dins una llum serena d'església triomfant,a l'altra banda, a rebre -1 ix ja l'estol brillant

dels morts preclars de Catalunya.Entre les ombres cares, estels del patri cel,en llur esguard la calma del satisfet anhel,

ixen el Bisbe i el Poeta.Ja és dins el mateix nimbe la faç del President,la faç que tots amavem, tranquilla i somrient...

_i en nostres mans l'obra mi á feta!Davant la noble vida sagrada a l'ideal,tota bondat se torna respecte i dol mortal;

calla l'enveja desarmada.Hi ha en l'aire una viudesa qui ens ompla d'estupor.I el nostre cor desborda d'un dolorós amor.

O Catalunya idolatrada!

8

OFRENA

DEL VIURE 1 DEL MORIRPER VICTOR CATALÁ

UNA de les arts més difícils de pòssehir, es ladel viure, la del saber viure. Ab los rnots saber

viure, no vull pas dir, naturalment, saberse pro-curar una vida regalada, còmoda, fàcil, una vidasagellada pe'l gaudi egoístich, sinó una vidaaltament bella y útil, una vida trempada enpuresa i dignitat; una vida d'eximplari.

En general, los humans ne sabem poquíssimd'artitzar la vida; vivim a la bona de Déu, commesquinets que som. Alterat lo pur instint debésties per tota mena d'aleacions racionals (?),no sabem viure humilment la vida humil y netade les bésties, y, èssers de coneixement y desentiment, no eduquem prou aquests pera queens serveixin de contrapès a les baixes atraccionsde la materialitat. Y així, sens pié dicernimentni plena força de resistencia, fem una barrija-barreja d'accións nobles, y d'accions vergonyo-ses,entreteixim febleses ablarranchsdesobirania,fem cap al cel voladetes curtes de aucell novençày, com aucells novençàns, recayem mil vegadesa la terra; y, al cap d'uns quants anys d'oscilartristament, apagadament, entre aqueix vol-y-dol,declarem que hem fet honradament la nostratasca, que hem viscut a tall de persones com caly'ns morim tranquils y convençuts de havercomplert en conciencia nostres obligacions.

Mes, ja es cosa probada que'l noranta cinchper cent dels que fan lo que saben, no saben loque fan y que, anch que l'ignorant que dibuixala O ab un got se creu sempre un gran mestre,los mestres veritables en tota ciencia y, sobre toten la ciencia del viure, son pochs y passen alts.Car, no es tot hú'l camperol que, guiat per unaobscura intuició de les lleys d'estabilitat posa tos-cament pedra sobre pedra pera construir la rudi-mentaria barraqueta o assopluig de sa vinya ol'arquitecte que, previament esclarits i resoltsper l'estudi y per l'experiment tots los problemesembrionaris, aixeca, segóns rigorosa norma deresistencia y proporció los nobles edificis ciuta-dans.

Per això'l que ha sabut acoplar y entravar loselements de bellesa dispersos en sos dies y ferneun tot harmònich, es lo més digne d'admiracióentre sos germàns, es lo mellor arquitecte, ocasibé'1 mellor, puig al que ha sabut viure, al

que ha fèt lo bell edifici. lo supera encar lo qui'lcorona, lo que hi posa'l cimbori lluminós, loqui, a més de saber viure, —que al cap i a la fies ciencia terrena, anch que excelsa,—coneix lagracia de saber morir.

Lo qui ha viscut y ha mort ab plena dignitat,no pot ésser mai un home vulgar; es sempre unpreclar, un heroi. Car, per impulsar vers unabella vida hi ha estimuls d'hegoisme més omenys depurat, però egoisme a la fi; amor propi,vanitat,—congriats per la mirada dels altres ho-mes,—altes conveniencies individuals o cólec-tives, etz., etz.; mes, devant la mort tot fum depalla se esvaeix; no havent de gaudir del propitriomf, l'éxit deixa d'esser cobejable, lo judiciagá perd tota força propulsora, la nuesa supremaque s'aproxima deixa veure 1'inutilitat de lesvestimentes miserables, de les poses encubri-dores; lo destí aparent s'es complert ja; del ignotres ne sabrà may ningú; un sentiment de innatajusticia 'ns fa comprendre que la Potencia que,a voluntat seva nos ha fet febles nos serà natural-ment clement ¿quin esquer temprador pot ferliempassar l'am, pot ferli fer la comedia al morent?Cap, absolutament. Així es que'l qui mor com agran després d'haver com a gran viscut, es queés un gran veritable, un gran per naturalesa.

En l'esfera privada conech jo vides i mortsexemplars que son la glòria y l'orgull de lameva vida, mes lo particolar no compta permanca d'irradiació sobre la massa. Es l'homepúblich en algún sentit, l'home ovirador y repre-sentatiu, l'home-cimal lo qui serveix de normay ensenyança als altres homes.

De tres homes d'aquests he seguit, durantmon vivent, les peripecies de la vida bellamentbastida i rematada , per una bellissima mort.Lleó XIII, lo més àtich y senyorívol dels noblesvividorsy'l mes idealmentpoètich dels moribóns;lo Bisbe Torres y Bages, l'augus sever en la vidai en la mort; N'Enrich Prat de la Riba, lo cons-tructor de vides y d'Estats.

En mitg dels tràngols de les passions humanesdel va-y-vé de les circunstancies, de les mudan•ces de la fortuna, aquests tres homes may per-deren la serenitat ni s'erraven de ruta; tranquils,inmutables, sobris, dignes d'intent y de gest,

OFRENA

embraçaren ab fermesa la canya del timó y me-naren a bon port la nau dels dies que'ls hi haviasigut confiada pe'l destí, conduhintse com avers Capitáns.

Sentimne el cor inflat de joya, com a humansen primer lloch, com a devots catalans després..Al mon enter pertany la memoria de Lleó XIII,mes aquests altres dos catalans que en català hansabut viure y morir ab tanta grandesa, son, no

solsament lo mellor guiatge per nosaltres, sinóel mellor testimoni de la fortalesa y elevació dela nostra raça. La seva vida y la seva mort es lamellor de les seves obres. Procurem que l'avenirno haja de declararla xorca, es dir, mancadad'eficacia, de paternitat. Sihémloshi una dignadescendencia.

29 Agost 1917.En aquest article s'ha respectat l'ortografia de l'autor.

IN MEMORIAME•. P. R.

PER CLEMENTINA ARDERIU

M ai la mel ni la llet ni les pomes amiguesque et nodreixin encara en la pau del seu hort,no tindràn la dolçor de les fruites antiguesque ara et jeuen ocultes dins l'aruple record.

Ni els camins a seguir no et duràn meravellessi has fet ja aquell tirany que ta passa dalí:que les coses mai són tan profundes ni belles,com aquell primer cop que el desig les collí.

I quant fou que la Mort—la feresta, la dura—ens rapia el baró que guià nostra fe,al mancar-nos la seva presència puraens hem dit: ja cap altra en podrem mai haver.

Però el dia s'esmuny i la pau recomença;no volguem escatir, que res sé ni tu sabs,sinó que ell ens fugí per una alta volençai és una ombra paterna damunt nostres caps.

EL GRAN MESTREPER J. FARRÁN I MAJORAL

N1 omÉs una sang com la seva tant puramentdcatalana podia bé servir un esperit com el

seu tant cordialment cristià.Admirará i reconfortarà sempre tot cor sincer

i graciós, pensar que dintre aquella senzillesasomrient hi hagués l'home extraordinari que hihavia. Eren molts els qui estimant-lo i duent-ligran admiració, desconeixien com era vastíssimel radi de l'actuació seva i are quelcom sorpre-sos han pogut pels escrits necrològics, mesurar-ne la gran dilatació. Magnífics trevalls que nosignava, pregona in fl uència demunt alguns espe-rits no sabuda, projectes, iniciatives, realisa-

cions que altres tal vegada s'atribuien. Modèstiai senzillesa de bella niçaga antiga, cada cop mésrares en els temps nostres de bluff i arrivisme:saviesa de virtuós antic i que el més pur cristia-nisme elegantisava.

I era justament per aquella absència de vani-tat i menyspreu de vana glòria, que la seva obra(aixó s'anirà comprenent més cada dia) era tantseva, tant personal, per al seu nom tant gloriosa.Perquè cap consideració egoista entelaba elseu pur pensament, pel desinterès de la sevainvestigació, perquè preferia deixar una obra adeixar un nom la seva tasca de pensador ha

m

OFRENA

pogut esser per a tots feconda i lluny de marcir-se i caldre-li salvadores adaptacions, no sols no

ha conegut decadència sinó que a tots senyalatreball per mplts anys a venir. Aixís ha pogutper a tots nosaltres esser un gran mestre depensament.

I gran mestre de vida. Tant senzillamentpur de costums, tant catalanament pur. Tantexempt d'ambició, i d'arrivisme, que adhuc eldir negativament aquets mots en parlar d'ell,sembla insultar-lo. Tant lluny de voler esser unprofessional del propi èxit, puix ell com a boncristià sabia que en l'home està el fer tot el que espot mes en Déu el disposar sempre.Ique no triun-fará qui vulgui. sinó qui Déu voldrà. Tant netde vanitat; perquè era cordial i bó essencialment,la bondat i la cordialitat li donaren vora el prois-me aquella assegurança a qui no calen defenses:Incapàs per això de tota posa, confortava els es-perits amb aquell somriure acullidor; sens ergulld'autodomini mai sofrí etzagallades del propigènit: la seva ecuanimitat deuria avergonyiraquesta creensa de certs homes nostres de que elparlar fort i tenir cops de gènit i obrar an2b ener-gia vol dir tenir caràcter. I aquesta ecuanimitatencara en un home ferit de mort per aquella ma-laltia que dona sofriments tant neguitosos!

I-Iom s'hi podia atansar, doncs. amb tota con-fiança, segur de no voler esser disminuit desegur de guanyar-hi assegurança en les pròpiesforces, de trobar aquella cordialitat tant reali sincera que mai havia sigut com en tantsd'altres una màsc.ara, un' parany, per a utilisar elproisme. Perquè en ell es sentia un germà i uncompany,.es sentia també cordialissímament unMestre de Vida.

Mestre de política. Totes les adulacions nohaurien pogut convèncer son cor cristià a sentirl'orgull d'aquell alt càrrec per ell no ambi-cionat i potser ni somniat sisquera. La sevaactuació era franca, oberta, no amagant el pro-pósit que tots ben bé coneixien, amb les astúciesd'advocadet de tants polítics, de tant arrivistes detota mena. 1 no per ingenuitat o candidesa, sinóper aquella segona puresa que al cor ben conei-xedor del cor humà dona la moral veramentcristiana. Prou s'el comprenia un gran coneixe-dor d'ánimes an aquell home, a les orelles delqual devien continuament brunzir adulacions,parauletes envejoses, desitjos d'arrivar, odis icomeratjes. Mes ell era homes útils a la seva Cata-lunya el que cercava, i no homes que fossinadietes a la seva individualitat moridora. Ell

qui no volia dominar ni en el manar devia trovarcap voluptat vanitosa, eren companys de tre-vall el que cercava; i les personalitats lliuressegures s'exaltaven al seu entorn fecondisadespel seu gran i senzill exemple. Ell era un tre-ballador entre els treballadors i d'ells tal voltaes distingia per la resplandor d'una fe més gran,com aquell gran i senzill Jaume 1, (quin perfumde vides purament catalanes!) ens apar sovinten la seva Crónica, fent Catalunya, treballadorentre els treballadors i el senyal d'una més granpuresa d'intent, d'una fé més gran, prou el dis-tingia dels seus luxosos i ambiciosos i orgullososcavallers,

1 després, aquella capacitat de comprensió tanvasta adhuc en coses tant distintes dels seus es-tudis especials. Lluny com tants d'altres decreure que allò en que s'especialisen és el mésimportant, el més digne d'esser fomentat, ell quino més cercava homes qui servissin per a sa vastaconstruccio, declarava com sovint havia afavoritobres, institucions qus'ell no sentia, mentres'ro-manien rerassagades per manca d'homes útils,altres qu'ell hauria sentit més bé. Exemple admi-rable incomparable per a tota mena de directorspolítics.

Perquè no era home de partit no en tenia lesambicions; perquè era sincerament, coralmentl'home d'una idea i d'una pàtria. Per això mésque a combatre enemics la seva actuació pacientcontínua se dirigia a suavisar asprors, atreurevoluntats i armonisar-les. Mestre únic en política.

La glòria més gran per als seus successors solspot ser la de merèixer el nom de continuadorsseus.

Sols aquesta puresa aquet dinterès, aquestabondat, creen al entorn d'home aquesta cordiali-tat, aquesta unánim popular acimiració que l'hanacompanyat a la seva tomba. Mortificador exem-ple per a tot impur ambiciós, per a tot aquellassedegat de glòria qui vulgui assegurar -se-la permedis mentiders o tortuosos. No bastará treba-llar per una idea, no bastará deixar obra dura-ble, sinó s'és feta amb cor pur, bo i sincer; nobastará haver donat a la societat ço que exte-riorment pot satisfer-la, ni aparentar amb mots iaccions i dictarles lloances una puresa que no este; caldrà esser realment pur si es vol meréixeruna d'aquestes glories de bondad que són les mésaltes, les úniques que poden ennoblir la tascad'un home.

OFRENAY

Don Enric Prat de la Riba ha estat l'exemplernés alt en els temps nostres d'aquell veritablecarácter de sang purament catalana pregonamentcristià i graciosament mediterrani, qu'és perfumde tantes vides representatives nostres; des delRei en Jaume a Joan Maragall. Tipus de salutmoral ben nostre, que tal volta no sabem apreciarprou, sugestionats per literatures i exemples fo-

II

rasters, i que deuriem cultivar, travallar i refinarper tal que la nostra patria podés fer-se distin-gida entre les altres ja no sols per dots de rique-sa i cultura, sinó per altres dots, rarissimes enIes patries velles i cançades de civilisació: dots dellealtat, de sanitut i de puresa, en moral i enpolítica.

LA NAU JA SAB LA VIA..,PER IMIQUEL DE PALOL

Dret a la prora de la nau, caiguereuenfront la terra, no sent dia encara,mes ran dels pins on dormen les estrelles,ja els ulls de tots veien claror d'aubada.

Caiguereu: mes la nau ja sab la viaque el vostre braç patrici li donava:i la recança deis qui perd per sempre,la fan més pura, més ardida i brava.

LA LLENGUA CATALANA I EN PRAT DE' LA RIBAPER M. FOLGUERA I DURÁN

N diverses ocasions he insistit sobre la capdalImportància que té per a l'èxit de les nostres

reivindicacions nacionals la generalització del'ús de la llengua catalana en totes les aplica-cions de la vida práctica. I és per això que, con-seqüent amb aquest criteri, he treballat semprei estic disposat a seguir ma tasca, en la difusiódel nostre verb entre les generacions d'infantsque han de regir el demà del nostre poble.

El malaguanyat company que acaba de baixara la tomba, també s'en dava ple , compte de lanecessitat d'aconseguir amb urgència l'efectivi-tat del predomini de la llengua catalana en elnostre poble, per a poder requerir amb el fona-ment incontrovertible dels fets, la declaració dela seva oficialitat en tots els aspectes del nostreactuar individual i collectiu.

En el temps de la seva memorable presidèn-cia a la Diputació de Barcelona i a la Mancomu-nitat s'hi feu ben palesa aquesta predilecció queningú gosarà a posar en tela de judici.

Començant amb l'ús de llengua catalana en lesdiscusions corporatives i l'adopció de la mateixaen la part possible de la documentació oficial,seguint amb la creació de tota la sèrie d'organis-rnes culturals apareguts sota el seu prolífic re-

gisme, o reformats en sentit catalanesc, i aca-bant amb el saludable imperi del nostre idiomaen la Mancomunitat. on fins els emprèstits s'hanrealitzat amb carácter integre i francament na-cional, tot el conjunt de la seva actuació és unteixit de proves irrecusables de la pregona devo-ció que En Prat sentia per la nostra gloriosaparla.

Clar és que no totes les iniciatives d'aquestasaludable regeneració es deuen precisament aell mateix; però el cert és que sense la seva de-cidida cooperació, cap de les mateixes hauriafruitat, atès l'absolut predomini que el seu par-tit i les majories a ell adjuntes, han tingut désde fa anys en les referides corporacions. Es més;encar que les iniciatives i l'empenta primàriapera sa realització no hagin sigut totes d'EnPrat, sea indiscutiblement ha sigut sempre latasca de desenrotllo i consolidació, permetentaquesta circumstància que el poble hagi perso-nificat en ell, molt acertadament, tots els pro-gressos realitzats en sentit nacionalista per ditescorporacions i Llurs organismes anexes en el pe-ríode de la seva profitosa direcció.

Es per això que les generacions venidoresveurán a En Prat de la Riba com l'home de 1'« Ins-

12

OFRENA

titut d'Estudis Catalans» i de la «Biblioteca deCatalunya », del «Museu Social)), de l'«EscolaSuperior d'Agricultura», de l'«Escola Elemen-tal del Treball », de l'«Escola de Funcionaris»,de les «Biblioteques populars» i sa «Escola deBibliotecàries », del «Consell de Pedagogia », de1'«Escola Montessori» i demés institucions decaràcter fondament català, i fins de la pròpiaMancomunitat, sintetitzant en sa valiosa tascade conjunt tota la suma d'activitats i esforçosesmerçats per altres companys seus, que, d'al-tra part, han de sentir-se ben joiosos d'havercontribuit a la gran obra realitzada saborajant-ne humilment la llur part de collaboració en elsagrat de la pròpia conciència. (i)

1 és natural que aixís siga. El capdill d'unexèrcit és el responsable de les victòries i fracas-sos del mateix. I En Prat de la Riba: rquè era

(i) Adverteixi's que entre les institucions culturals aquírecordades no hi he inclòs la «Escuela Industrial» de ca'NBatllò, per quant aquesta no havia obeit al seu anhel de ca-talanització; en tals termes que fins arribà a pertorbar eldarrer comiat de son fundador dedicant-li una corona ambinscripció castellana, una de les.poquíssimes que vegéremen el Saló d'Actes de la Diputació, el dia de l'enterrament.Poc honora aquesta excepció als senyors del Patronat do-minadors en aquella «Escuela», que hauria d'ésser, per soncaràcter genuinament fomentador del treball, la més catala-na de totes. (N. del A.)

sinó el capdill de l'estol cultural nacionalista,tant per la preeminència del lloc que ocupavacom pels mèrits rellevants de sa lloable actua-ció?

Jo ja sé que no tots els prohoms catalanistesestimen per un igual 1'excellència de la tascafeta en la Diputació de Barcelona i en la Manco-munitat sota el patrocini d'En Prat de la Riba,i que alguns d'ells la consideren defectuosa i finsnociva; però, precisament per aquesta raó, vulljo en aquests solemnes moments. fent justicia ala memòria d'En Prat, donar el meu vot en prode la dita obra regeneradora en conjunt, pres-cindint dels errors que en ella s'hi hagin pogutcometre i de les corrupteles que a son ombra hihagin pogut vegetar.

I, puix entenc que l'obra de conjunt de l'ilTus-tre poblicista és i serà altament beneficiosa almeu pais, jo, que mai vaig compartir amb ellels benifets de son agrupament polític, ni rebíd'ell en cap ocasió el més lleu favor personal,ans al contrari, estiro gran honor contribuir aproclamar-lo benemèrit de la Pàtria, fervent de-fensor de la llengua i cultura catalanes i un delshomes l'influència del qual hauria sigut més de-cisiva per a la cobejada resurrecció de nostraPersonalitat Nacional.

Sabadell, agost de 1917.

DEL QUE EN PRAT DE LA RIBA HA FETPER LA ' LLENGUA CATALANA

PER LL. NICOLAU D'OLWER

LA llengua catalana està en un periode dereintegració. Des del XVt e segle fins entrat

el xixè per 1'influència llatina del Renaixement iper l'influència de la monarquia espanyola i dela cultura francesa, lentament i contínua, géne-res literaris, estaments socials, regions lingüis-tiques anaven abandonant el cultiu de la llenguapatria. La literatura religiosa i la més baixaproducció lírica i satírica era l'únic que li que-dava a la literatura catalana en començar elsigle passat.

La nova força que la riquesa industrial donavaa Catalunya, l'ampla generositat del movimentromàntic,—amant tot ço que imaginava medie-val 'i trobadoresc —i l'exemple matiner de laProvença, revifant el caliu mai apagat de l'amor

del català a la seva llengua, dugueren l'actualrenaixença. Fa trenta o quaranta anys que lallengua catalana en el domeny «literari» ja ésindiscutible i indiscutida. (Mutilat i5er la cen-sura). Vintanys enrera, però, la llengua catalanaera encara «no més» que un vehicle literari. Nila cjència ni la política parlaven aquesta llengua,bona únicament—deien —que pels esplais de lapoesia.

Les primeres campanyes polítiques del cata-lanisme dugueren automàticament la llenguacatalana a les discussions del periòdic i delmíting, i les primeres eleccions la dugueren a laSala de Cent i a la Diputació Provincial. Calia,però, l'obra d'En Prat de la Riba perqué laciència catalana parlés en català i perquè tornés

OFRENA

a ésser el catalá el llenguatge públic de Cata•lunya.

Reintegrar la llengua catalana a la producciócientífica, fou una de les primeres cures d'EnPrat de la Riba tot just president de la Diputacióde Barcelona. La creació de l'Institut d'EstudisCatalans en 190 7 (institut Històric -arqueològic) ila seva ampliació en 1911 (Institut de Ciències iInstitut de la Llengua Catalana), en foren laconsagració solemne.

La història, l'arqueologia, la filologia, jaestaven avesades a parlar en català, però foul'obra d'En Prat de la Riba que tambè hi par-lessin la medecina, la biologia, la química, lesmatemàtiques. L'Institut de Ciències ha rein-tegrat d'una manera normal a la llengua catalanaaquest domini, que no fa gaires anys encarasemblava perdutd'unamanerairremissi.ble. Avuila llengua catalana torna a ésser apta ja per totaespiritual disciplina.

En Prat de la Riba no concebía la llengua cata-lana com una llengua de jocs florals, però tampoccom una llengua de doctes acadèmies. (Censura.)D'aquí la seva fundació de la cátedra de llenguacatalana; d'aquí el séu intent decidit, irreduc-tible, d'unitat ortográfica. L'antiga anarquia noera perjudicial mentre l'escriure catalá fou elpassatemps d'uns quants desenfeinats. Dés delmoment. però, que la llengua catalana hauràd'ésser usada normalment, a tot-hora i per totsels afers, i sobre tot volent -la fer llengua d'es-cola—llengua de l'ensenyament primari —l'orto-gra fia catalana havia de recobrar-se en basesuniformes. Aquesta era la tasca primordial queel President encomenava a l'Institut de la LlenguaCatalana. Per ço, tot d'una de constituit que vaencomanar-li la redacció de les «Normes orto-gràfiques», i fins que la darrera malaltia varetreure'l a Sitges, ningú tant com ell, nid'una manera tant decidida encoratjà el «Voca-

13

bulari ortogràfic» ara a punt de sortir. Ellesperava amb illusió el jorn que veuria la pú-blicallum i es disposava a fer-ne un bell escam-pall per tota la terra catalana.

A més d'aquest alt mecenatge, també l'acti-vitat directa i personal d'En Prat de la Riba s'ésexercida pel major espandiment i pel més intensprestigi de la llengua catalana. Per obra d'ell lallengua catalana és avui la normal dintre laDiputació de Barcelona; i les seves Memòriesendreçades al Cos provincial, un cop reunidesformaren un llibre, tot catalá, on per primeravegada, després d'extingides les nostres Corts,la llengua catalana torna a formar programes dereformes, de deiliberacions i de govern. Per obrad'ell, el català i no cap altra llengua, ha estat lausada sempre en els treballs previs i en el fun-cionament de la Mancomunitat Catalana. Enl'història de la nostra llengua més representaràla data de 1914 per qué en ella fou anunciat iemès en llengua catalana l'emprèstit de la Man-comunitat, que no per les obres literaries—siguiquin sigui llur mérit intrínsec —que en aquellmateix any es publiquessin. Un «títol» de l'em-prèstit, redactat en català, té per mi una tras-cendéncia històrica tan gran com el pergamímés antic que, desexint-se de la llengua llatina,fou redactat en la nostra materna, allá en elssegles xtè O XII e .

I el.secret de tot això és que En Prat de laRiba, al servei d'una ideologia puríssimamentnacionalista, com molt pocs, usava d'una serenagosadia, com ningú. Com el rei Midas que, am-biciós de les riqueses tot se li tornava or entreles mans. En Prat de la Riba, ambiciós de laplenitut nacional de Catalunya, en res no pen-sava que no ho posés en funcions d'Estat. Çoque en l'un era càstic dels deus a sa avaricia, eraen l'altre providencial recompensa a son patrio-tisme.

14

OFRENA

DE LA MORT DEL MESTREPER JOAN ESTELRICH

R ESTA ja en altresperiòdics i en la realitat innegable dels fets el sentiment de la meva

Mallorca per la mort del gran Prat de la Riba,Moisès de la Nova Catalunya. En aquesta llumi-nosa terra mallorquina (sorda a les veus sa-grades del llinatge i de l'historia, durant eltemps àlgid de la decadencia) (Censura) hi hà,avui, una selecta munió d'individuus, flor dela espiritualitat baleàrica, qui han comprès,sinó amb més claretat, al menys amb més inten-sitat que els mateixos homes de la Catalunyaestricta l'idea central de la doctrina d'En Prataquella alta idea de la reunificació de lesregions de parlar catalanesc. Es que aquestpregón problema de desvetllar plenament en laconciència de les col-lectivitats valenciana imallorquina el sentiment somort de la llurcatalanitat, és el problema que, nosaltres, fills,de les illes, vivim més intensament, és el pro-blema que ha aconseguit dominar la voluntatnostra i relegar, en el camp de les idees, a segónterme, els altres problemes 'que la vida regionalens planteja. Tal volta aquesta fervorosa passiópancatalanista de l'element cultural de Mallorca,sia una explosió del que en direm el nostre«mallorquinisme», entès, aquest mot «mallor-quinisme», no pas en el sentit d'una limitaciód'aspiracions ni d'un localisme regionalistabord, ans bé com a expressió de la modalitatcaracterística de Mallorca—i de Valencia també—dins la complexa espiritualitat de la Cata-lunya històrica. Els crítics literaris del Principathan tingut la galanteria de parlar-nos sovint del'escola poética mallorquina, caracteritzada perla seva sobirana valor ideal i la seva pulcritutde tècnica. Doncs, el mallorquinisme integral,vindria a ésser aquest mateix cánon d'idealismepuritat i pulcritut aplicat a totes les manifes-tacions de l'ànima insular. 1 vindria encare aésser més: vindria a ésser la continuació delcarácter tradicional de I art i la ciència mallor-quines i valencianes, distint del caràcter de l'arti la ciència del Principat en els temps anteriors(EscaPçat1er la censura). Perquè tothom sab comel nostreidealisme culminàen la filosofia deLlulli la lírica d'Ausias March, i com el seny pràcticde la raça trobà cronistes, expositors i practi-

cadors en els Muntaner, els Vilanova, els reisEn Pere i altres—seny pràctic que rebrota comun tany novell en els directors de l'actual mo-viment politic nacionalista.

I ara, passant rebent a parlar d'un'altra cosa,s'ens acut oposar questa comprensió mallorqui-na de la doctrina pratista, a la ignorància i a laincomprensió dels directors de la política caste-llana. Aclariguem conceptes. Si per nosaltresEn Prat és l'home representatiu de l'idea dereincorporació de Mallorca a la metrópoli, ambla finalitat de rejovenir antigues glòries, —per1'Espanya ès En Prat el primer home que li hapredicat un ideal de redemció i d'esplendor: l'i

-deal d'un gran Imperi Ibèric que tal vegada po-dria reproduir el miracle de efímeres glórieshispàniques.

Doncs bé; els polítics castellans—els qui avuiimperen—no s'han adonat de tot això. N'és unaprova palesa l'enquesta que ha fet suara un dia-ri de Barcelona, demanant als homes del governun petit judici sobre la personalitat d'En Pratde la Riba. Totes les frases fetes i els conceptesestereotipats han surtit a rotllo. En Dato ha ditque reconeixia «sus altos merecimientos»; EnBugallal que «desearía que todas las solucionesque estimo salvadoras para España tuvieran de-fensores tan inteligentes, ardorosos y perseve-rantes»; En Eza que, davant el seu cadáver,«debemos pensar todos en el deber patriótico deunirnos como hermanos para honrar a España»;En Burgos Mazo que desitjaria «que en todaslas provincias españolas hubiera un Prat de laRiba »; En Groizard ha tingut la franquesa deconfessar que «me faltan datos para formularun juicio imparcial sobre tan ilustre pensador»;et sic de ccuteris. Una major incomprensió ja noés possible; els (Censura) ministres espanyolsreprodueixen un a un tots els tòpics que s'apli-quen a qualsevol glòria provinciana. Cap al-lusióa l'obra essencialment nacionalista i construc-tiva d'En Prat, ni al seu fecunde temperamentpolitic, ni a la seva idealitat directriu d'unaCatalunya rica i plena i d'un Imperi Ibèric forti poderós...! C Com volen aquests senyors que

OFRENA15

ens entenguem si ells i nosaltres habitem enhemisferis ideològics completament distints

Bé voldríem nosaltres, portats del nostre op-timisme inestroncable, poder-nos entendre ami-gablement amb el poble castellà, místic i con-queridor; però els politics espanyols ajornenindefinidament la perspectiva d'una fraternalal'liança ibèrica. Nosaltres no creiem gaire enles superioritats intel-lectuals d'unes races sobreles altres. Mes, a Castella, a tota l'ampla Caste-i l a, sembla acomplir -se aquella fatal limitacióde progrés que els etnòlegs atribueixen a lesraces que (com suposen alguns savis, dels pri-mitius habitants de la meseta española) són deprocedència africana. Aquestes races, al revésde les indoeuropees o áries que no s'agoten mai,assoleixen a voltes un desplegament intel-lec-tual considerable. però limitat sempre. Perxòs'ha pogut parlar de l'africanisme castellà, en

vista del fatalisme muslimic que domina el po-ble veinat. 1 perxo també En Josep Ortega iGasset ha pogut glosar l'esmentada teoria delsetnòlegs trobant -1a irònicament confirmada enel poble espanyol. «Avui -vé a dir aquell pensa

-dor semblan caducs i orientats vers la mort; elpresent que'ns volta és sòrdit i el pervindreque'ns espera és anguniós; els menys intel'li-gents s'aconhorten de la glòria d'un temps pas-sat... Altrament continua l'Ortega els homesaris, homes divins, àgils i curiosos, posseeixeninexhaustes riqueses espirituals i són els únicséssers capaços d'ironia i de matemàtiques...»L'eterna esperança dels aris, el seu optimisme,la constant visió de més amples horitzons, eldaler de renovellar-se continuamentestán encar-nades en la personalitat augusta d'En Prat de laRiba, home representatiu del nacionalisme ca-talà, profeta de l'imperialisme ibéric. (EscapçatSer la censura).

LA MORT D' EN PRAT I ELS ESTUDIANTS D'AVUIPER E. ISERN 1 DALMAU

TOT el poble català resta encara pregonamentdolorit per la pèrdua irreparable del que fou

gran patrici i mestre en nacionalisme En Pratde la Riba. Tots els catalans sentim a dintrenostre el torbament que ens ha deixat la sevamort, però pel nostre esperit hi traspúa la sere-nor de la seva doctrina fecunda i això ens acon-horta.

Els estaments socials d'arreu, en aquets mo-ments de tanta trascendencia, assabentats delvaler indiscutible de l'•ustre President, han co-mentat, ponderant -la, en els diferents aspectes,la valor de la seva obra que, de moment, ha dig-nificat a Catalunya i l'ha posada en el camí dela complerta autonomia.

També nosaltres per a retre tribut a la memo-ria del Mestre, farem uns breus comentaris ate-nent -nós al aspecte escolar.

En Prat, en els temps de la seva jovenesa, foudigníssim President del «Centre Escolar Cata-lanista», siguent ja de tothom conegut el sà entu-siasme que en aquella agrupació regnava.

D'aquells antusiasmes de llavors, d'aquella fèi amor a Catalunya que es respirava en l'estament

escolar pot dir-se que brotaren el bell esclat dehomes illustres que han portat la plenitut poli-tica d'avui i que no hi ha molt acaba de fer ex-tremir i reviure a tota l'Espanya videnta ensen-yant-los-hi el camí de la llum i de la dignitat delspobles. An aquell eCentre Escolar» pot dir seque es deu l'exuberància de vida que es respiraarreu de la nostra Nació.

Peró passa la generació d'en Prat i les imme-diates que vingueren ja no dugueren l'idea nova,illuminats tal vegada, seguiren i completaren ladels seus antecessors; però, els més posteriors,trovaren el moment completat al seu veure, tro-baren completada tota acció i es quedaren a lasimple categoria d'adjectius, fins arrivar a lageneració actual en que els escolar están atraves-sant, en catalanisme, una pregona crisi.

Els homes que en altre cija dugueren l'ideanova, com a estudiants que eren; els homes queamb tanta fé expandiren el catalanisme, han jaarribat i la seva obra-és ja la que té de dur amillors camins al nostre poble, complimentantels seus desitjos de justicia i llibertat.

Però els homes de la plenitut política passa-

ràn i si la crisi de l'estament escolar ara en resperjudica la marxa del nostre sentir, un altredia pot ser causa de la nostra ruina.

Avui no es respira l'ambient cata !.anista deabans dintre el nostre estament i és perquè nos'ha buscat o no s'ha trobat l'idea nova que seavingui amb el seu esperit.

I es are, en aquest moment de pregona com-moció, en aquests moments politics trascenden-tals, que nosaltres pensem que la mort del Pre-

OFRENA

sident illustre, haurà, potser, fet vibrar les fibresde les entitats que guien el nostre moviment ique procuraren el desenrotllament, fisic, morali social, de l'estudiant a fi de que segueixi dig-nament la marxa de la nostra renaixença i queun altre jorn siguin els estudiants d'avui els queportin la deslliurança (Censura) de la nostraNació. Es la millor manera de retre tribut aleximini Prat de la Riba, el President de lanostra Catalunya!

¿ESCOLI?PER CARME KARR

QuÉ fòra prou gosat per a sentir-se capacitatd'afegir un plec al ropatge de l'obra capdal

de Milo, un rull a la soperba testa de Moisés deMiquel Angel. ¿Qui s'atreviría a afegir un capi-tell a la Catedral de Burgos, un floró a la fatxa-da de la de Colonia, a pintar una nova figura enun quadre de Velázquez?

Per això, voler escriure quelcom sobre d'enPrat de la Riba, ara, desprès que tota la espiri-tualitat de Catalunya ha bastit a la seva memo-ria el més adrrrirable deis monuments, ha desemblar d'una pedanteria inconcebible.

1 puc dir, ben sincerament, que ben poquespersones s'hauràn sentit més impressionadesque jo per la mort inesperada d'aquell granCatalà, del qui fou el seny ordenador del espritde Catalunya. A part de les fondes admiració isimpatia que sempre m'havia inspirades enPrat de la Riba, coincidia la seva lluita contrala mort, amb la que mon primer nét debatiaper la vida. I en mon cor de mare i d'àvia—totell devingut angúnia i esperança, —el record delgran patrici amenaçat per l'Implacable, se barre-java tan sols. I al demanar a Deu la vida pelpetit català que neixia tot just, també li dema-nava pel gran català que tanta bona feina teniai podia fer per Catalunya encara.

Car jo el sabia Savi, an En Prat de la Riba,perquè guiava dretament a la Victòria l'exèrcitespiritual dels bons catalans. Fort perquè resl'apartava de son camí dreturer de patriota; onno menyspreuava i planyia més que aquells qui

no tapian els ideals enlairats que eren son nort.Bó, perquè era adorat per tots els qui el volta-ven, propis o extranys, i venerat i respectat delsdemés.

Modest perquè mai la ira, ni l'enveja ni l'am-bició personal feren presa en ell. Honrat pérquèessent com era, el senyor del més ric dels poblesibers, ha mort sense deixar riqueses. Generósperquè quan ses mans no podien esser dadivo-ses, les seves paraules vessaven l'esperança i elconçol. Auster perqué la seva vida fou la del pa-triarca, tot a sos deures familials, i Amorós carha deixat a la seva pàtria —perqué perpetuin sonnom i ses virtuts—uns plançons bells, sanitosos,inteligens i una esposa qui. com la viuda d'enMaragall, rés podrá mai consolar de la pérduadel company adorable.

Model de bons cristians, car estimava més sonpoble que a sí mateix, i de bons católics perquéla seva religiositat era sincera i pura.

I admirable al fi; perque quan ell moría totauna nació pensava en ell i s'anguniava, i quanla seva ánima benaventurada ascendí a la glòriaen tant al cel ressonava l'IIosanna, en la terra,rics i pobres, sabis com ignorants, grans i xics,exclamaven a l'una com una soja veu mogudaper un sentiment únic, aquesta paraula d'unafonda i punyenta sinceresa, d'una puríssima in-genuitat que repercutia per les ciutats, per lesviles i per les valls i les montanyes i enllà mésenllà encara.

iiMalaguanyat!! iiMalaguanyat!!

OFRENA17

PRAT DE LA . RIBA I VALENCIAPER JACINTO M. MUSTIELES

PRENEM la ploma per a escriure del gran catalàque's deia Prat de la Riba, amb una temen-

ça enutjosa. Perquè no fa gaires dies escriviemd'ell, i la censura militar, incomprensible passài repassà sobre nostre article mutilant -lo i con-trafent-lo. 1 era nostre article, escrit en possessiódel moment que hi som, la descripció de l'horaque vetllàrem el cadavre de 1'inolvidable Presi .

-dent, deixant anar, al córrer de la ploma, l'afec-te respetuós que li teniem i el quadre de dolorque veiem.

Ara, que voldríem dir el que representa per aValencia aquest gran desvetllador de la cons-ciència, temem altra mutilació que contrafassinostre homenatge, fent-nos dir coses diverses,Per çó, ens limitem al record...

I el record és de fa uns deu anys, quan, ambaquella colla de bons amics que's deien Martinez-Ferrando, Duràn, Aguirre, Espinosa i quelcommés, fundarem la primera Joventut Valencia-nista i treiem a llum i.'i.nolvidablp, satmanari«Renaixement» i aquella colla dels que Duràn iAguirre havien estat formats per influència dela vida en Catalunya, els germans Martínez-Fe-rrando per les freqüents lectures doctrinals, Es-pinosa, una mica apassional, altre mica incons-cient, ho era per contagi. Jo, potser per roman-ticisme.

Car jo era educat en l'escola d'en Llorente. enl'ambient de «Lo Rat- Penat»; aquella escola sen-timental i aquest ambient d'incipiencia naciona-lista que venia a ésser una permissió per a esti-mar la «patria xica» compatible amb l'amor a la«patria gran» o allá del «regionalisme ben entés»que ara, gracies a la pintoresca frase d'en Gon-zales Besada, se'n diu oficialment «regionalismeortodóxe.»

Vingué l.'indicació den Alartinez-Ferrandoper a sortir, personalment, de l'ensopimentd'aquella mesquindat. 1 vingué Prat da la Riba,

com després van vindre Pi Margall, i Almirall,i Durán Ventosa, i Rovira Virgili...

1 la revelació de la perfecta raó, va ésser unanit de lluna plena; una nit al camp, obertes lesfinestres a la dolça flaire de l'horta valenciana;una nit de pau i serenor. A l'endemà jo escribíael primer article de franca catalanitat i franc na-cionalisme.

Avui, una revisió del valor regionaliste valen-cià donaria una minoria visible als sentimentals«ortodoxes ». Avui, per a millor esperança, éscultura la característica del moviment que fa via,i són doctrinals les raons directrius, i és Prat dela Riba el nom que tots tenen al cor i als llabis.

Si volguessim analitzar més, si volguessimaquilatar influencies i motius, ben aviat troba -riem en et procés de l'exaltació nacionalista deValencia la necessitat de l'acció, devinguda con-venciment en tots, i els textes d'en Prat de laRiba devinguts credo, i el nervi d'en Cambó de-vingut fé.

Admirable evolució. Ja us dic si és de poctemps que la veu catalana despertava rezels inimia por. Ja us dic si és de poc temps, que anostres hostatjes socials posavem la doctrinad'en Prat en lloc d'honor, i tots, en admiracióreverenta, en agraïment patriòtic, tallavem lesconverses si quelcom el nomenava, i obriem elsulls amb sincera enveja. Car aquell que'l nome-nava havia fruit l'honor de tenir-lo aprop, deoir la paraula del desvetllador de nostres cons

-ciencies.1 jo, per çó, vai segntir més intensa l'emoció,

el dematí que, al seu despatx; jo l'aguardava depeu, respetuós, i ell venia a mí, somrisent, allar-gant-me la mà. I vai sentir, per çó, ben amar-ga l'hora que passarem, en el silenci de la cape-lla, vetllant el cadavre estimat, qual nom restarásempre a nostra admiració reverenta i nostreagraïment afectuós.

Ics

OFRENA

ESTANCES POSTUMES

PER RAMON DE CURELL

Talment el poble quan el vegé mort,deixà el costum de la lloança avarai oïa al sò del funeral acordla pofecia de sa veu més clara.

La seva veu aixís era vibranta:jo et signaré el camí de redempcióamb braç segú que no coneix passiósi no és el ritme d'una idea santa.

L'obra és un deure de civilitati aixís avui és profitosa i ricaper tal d'aproximar -les una mica,l'obra del seny i l'obra de l'esclat,,

Tan gran haveu estat a casa nostraque ja no n'admiràvem la faisó,car bé diríem si en la nostra accióhi resplandia la mirada vostra.

Poble fidel que plores el teu dol

i ara et commous com una dona piaperquè veus que com ell et prometia,

res no ha pogut entenebrir el sol!

Com una llàntia encesa agonitzant,

aixís heu acabat la vostra vida.Ara que la vostra obra és acomplida,el record ens la torna més brillant.

OFRENA iq

PARLAMENT DEL MANTENEDOR MOSSÉN LLORENÇ RIBER EN ELS JOCSFLORALS DE LO RAT PENAT, DE VALENCIA, CELEBRATS EN LA NITDEL DIA 30 DE JULIOL DE 1917

S ENSE gaire més mereixements que la bona sortd'ésser fill de Mallorca, em trob entremig

de vosaltres, i voltat d'aquesta bella coronad'auditori. Per la vostra benevolensa gentil1'humilitat del meu nom s'enfilarà al collargloriós dels altres noms que de trenta vuit anysençà ha decorat el coll de la reina Poesía. Jaque és vostra la culpa de la meva presencia aquíno'm podeu negar 1'indulgencia que forçosa-ment haurà d'acompanyar el meu parlamentperquè no us sía enutjós.

Em demanau quina cosa us duc de Mallorca?També allà floreix el llimoner i els tarongersmaduren sota el fullatje obscur, l'or perfumatde les taronges: però les vostres lluen més fos-cament com l'or honrat de l'antigor, i és mésdolç i perfumat 1'hidromel que regalimen. Nous duc un raim amb totes ses fulles corn Mis-tral, el gloriós pagès de Maiano, el dugué aLamartine, el de la veu de cigne. A Valencia,terra de promissió, fóra sobrera la presentalla.Emperò ja que haveu volgut que m'assegués enel festí anyal de la vostra poesía, ara al llevantde taula, hora de les efusions, us vull dir que usduc tot l'amor dels vostres germans de l'Illad'Ultramar, formulat en el bell catalanesc quevosaltres i nosaltres aprenguerem de llavis delRei En Jaume. Amb la corrença de set siglesels dos germans se dessemblen una mica, ja hohaureu conegut. Nosaltres, el feim sonar, ric dematisacions sordes com si haguessin embolcatl'instrument d'or dins un vellut preciós, músicade corda o de nervi, música d'onades melodio-ses que s'adormen en un jas d'arena; vosaltresel feis sonar més clarament, claugor d'instru-ments metàl'lics; el nostre ens l'han afalagatles aures musicals d'Italia; el vostre l'han encèsl'eguinar del cavall del Cid i els clarins heroicsde Castella, qui us sonen de més aprop.

Terra de prometences és aquesta benaventu-rada terra valenciana parada de flors d'orangercom una nuvia, predestinada a ignotes mater-nitats. Terra de prometences i paradís de opu-lències. Fins el sol, en les entranyes de la vos-tra terra, se tresmuda en la ambrosía mustu-

lenta que en copes daurades brinden els arbrescars a Goethe. En aquesta terra els gessaminss'hi fan amples i grossos, segons la frase opu-lenta del Rei Pere IV. 1 el pensament s'hi tornagenerós i ample i l'estil se magnifica. Quinaimpresió de riquesa oriental dóna Tirant loBlanc! Com s'assembla l'estil de Vita Christide Sor Isabel de Villena a una d'aquelles dal-màtiques del sigle quinze, feixugues de sedai de pedreries! Es per un d'aquells contrasts tanfrequents en l'historia de les lletres que aquínaixia aquell poeta tot suspir, tot aroma d'animaqui's digué Ausies March, qui en bon día deDivendres Sant, com el Dant Alighieri, s'ena-morà del Lir entre carts qui perfuma sosestramps i ses esparses adorants, de una magror tralluent, quasi mística. Si l'aimada deHeine se assemblava a la verge gótica de laCatedral de Colonya, el Lir entre carts d'AusiesMarch fou interpretat algunes centuries méstard per vostre Joan Macip, fili de Joan, en l'en

-cís d'aquella Immaculada circumdada dels bellsemblemes de la Biblia.

Els mallorquins us som deutors a vosaltres,oh Valencians, de grossos deutes dels qualsno'n serem quitis mai, si us haguessem depagar amb la mateixa moneda. Emperó cobreu -ne una part ara amb el testimoni de la nostragratitut que per la meva boca Mallorca us tra-met. En díes de fonda crissis espiritual, vulldir, en aquella aubada del sigle XV, aubadainquietadora qui tenía més porpra i sang queno argent i nacre, ens trametéreu un ángel depau. El cel era de bronze roent sobre la sed deles terres recremades, i el cel fou obert amb laparaula i la virtut d'Elías, i les fonts supernesde la pluja regaren les terres mallorquinesabundosament. Fou el vostre Vicens Ferrer quiobrà el miracle. Era alat, i quasi omnipresentamb ses ales de colom dominicà. Era com unnúvol blanc, qui en ses entranyes hi portés eltrò i les centelles, Les multituts qui l'anaven aescoltar no cabíen dins l'àmbit de les esglesies.No eren sols rugits de lleó ni menaces corus-cants d'Apocalipsis lo que sortía de la boca del

20 OFRENA

apóstol valencià. Tenía sovint la facecia, la gra-cia pétillante i àgil del grum de sal, llençat alfoc, que entre la raça adusta deis catalans,sembla patrimoni vostre que l'heretàreu d'aquelldeliciós Jaume Roig, el metje qui en son recep-tar i té més amargant que aixarop, i amb un ramd'ortigues càustiques flagellà la cara graciosade les vostres dones i àdhuc de totes les altresdones del món, per tal que aparegués més glo-riosa i única la veritat de aquella dita deSalomó: Entre espines flor de lir. Aquesta florde lir entre les demés dones és María San-tíssima.

Es usansa en parlaments com el que ara usfaig, agafar un tema de vasta generalitat pié devaguetats afalagadores a l'orella. Jo me'n ani-ría desolat d'aquesta Valencia germana, si només hagués afalagat la seva orella amb un brun-ziment d'abella errant, i no hagués tocat el coramb la punta agredolça de l'emoció. Si aquestaés una festa de fraternitat i és només a títol degermà de llengua i de sang que jo som aquí,no ens cal parlar més que de coses de familia,de coses velles i de coses noves, de lo que hemfet, estímul de lo que hem de fer.

Amb una ullada deis seus ulls i amb uncabell volant del seu cap una graciosa fadrinavalenciana ferí el cor d'un noble soldat empur-danés d'aquella estirpe privilegiada, hereua deMarç i d'Apol-lon, qui amb la llança fan l'his-toria i després modestament l'escriuen en laploma. L'imatge bella li somreia, a través delfullatge brú deis tarongers de la vostra horta,en les terres més remotes, en la llunyana Andri-nópol... Deu anys s'eren passats d'ençà que l'ha-via vista i no res havia pogut esborrar la gentilimatge del seu record. 1 així com el poeta romàvolia que Tívoli fos el repòs de la seva senec-tut, així també volia el cavaller enamorat que hofós la vostra horta:

Sit mece sedes utinam senectaesit modus lasso inaris et viarum

militiaeque.

Qui era aquest cavaller, espill de lleialtat mi-litar i de lleialtat amorosa? Ja veig que li heuposat un nom: Ramón Muntaner! Per ell elclascar hòrrid de la crónica se cobrí de rosesmiraculoses i les llances floriren flors de suavitat.

Al ramell esplèndit que avui heu oferit a laPoesia, jo hi vull ajuntar una fulla aspre, unafulla del roure de la crònica, on encara tremolael rou virginal de l'emoció, i en la qual conver-

geixen la lleialtat valenciana, que supera a totaaltra lleialtat, i la gratitut dels mallorquins quede totes les gratituts és la més perdurable iexquisida.

El primer dissabte d'abril (temps de prima-vera gentil) de l'any mil trescents i quinze, ma-dona la Infanta Isabel de LVlorea, muller del'Infant En Ferrón de Mallorca, donava a llumun bell fill en la ciutat siciliana de Catània. Mésde vuit jorns durà la festa que en Catània se feuper 1'infantament d'aquell minyó, que fou batejaten l'església major de la benauirada SantaAgata i fou-li posat nom de Jaume. Si mai hanascut un infant de bona gracia, aquest infant EnJaume ho fou. Per via de pare havia hauria hagutd'heretar el regne de Mallorca, i per via de marerecollia tots sos drets al Principat i encara labaronia deMatagrifó. Qué us en diré? Que encarano s'eren ben apagades les alimaries de l'alegriaquan corregué per la ciutat de Catània una malanova qui les glaçà; que madona l'infanta parteraestava mal, que la /ebra l'havia presa e anal decintiri. Confirmà el testament que ja havia fetans que s'empitjoràs, i passà d'aquesta presentvida als trenta dos dies després del part. 1 ambgran solemnitat, així com aquella qui era purai ben confessada i combregada i pernoliada, fousoterrada en bell monument, prop del cos de labenaventurada verge santa Agata en la seuabeneita església de Catània.

Flor que morí per haver fruitat, fou la gentilIsabel de Morea. La mort li arrebaçà del pit aquelnadaló reial, terroç de carn rossa, damunt el qualgravitaven tràgiques destinacions. Les guerresvoltaven el séu breçol udoladores i eneriçades.Son pare, l'infant En Ferrán pensà que son fillòrfen tant sentiria la soletat de l'orfanesa dins lafalda amorosa de Donya Esclarmonda de Mallor-ca, la seva avia, qui era aleshores a Perpinyà.Mes, el camí de Sicilia a França era erissat deperills, i pensà confiar aquell tresor fràgil a lallealtat del ciutadà de Valencia En RamónMuntaner.

Esbalait i atònit de tan gran càrrec, com liposava al dors, ço és a saber, de son fill va ro-mandre el fidelíssim Muntaner. Havia quarantajorns que era nat i no pus, quan Ramón Mun-taner rebé la comanda preciosa, besant la màde l'Infant qui l'hi entregava, tot fent-li lasenyal de la creu.

Dins el port de Palerm esperava vent bó perretornar a Catalunya una nau de Barcelona almanament de Pere Desmunt. Aquella nau noliejà

OFRENA21

Ramón i feu -la anar de Palerm a Mesina i deMesina a Catània. A Catània envià una dóna de

-paratge, molt bona dóna, qui era de la terrallealíssima de l'Empordà i havia nom de MadonaN'Agnès d'Adri. Havia haguts vint i dos infants;í semblàva-li a Ramón Muntaner que aquelladóna havia de saber molt d'infants. Hi ajuntà,ademés, una altra bona dóna qui era estadanodriça delSenyor Infant En Ferràn que sa mareDonya Esclarmonda li trameté quan sabé quemuller havia presa. Encara hi ajuntà altresdónes i la dida de l'Infant bona i ben complexio-nada qui era de Catánia i el nudria molt gra-ciosament. 1 ademés d'aquesta dida en cercàaltres dues que amb llurs infants embarcarenen la nau, per ço que si la una fallia, que lesaltres fossen aparellades.

Així ordenà el passatge i armà la nau i hiposà centvint homes d'armes i tot alló que elsfos mester per vida i per defensa.

Quan el vent in flà les veles, hi hagué unmoment solemnial. Tots quants cavallers cata-lans i aragonesos hi havia i tots els ciutadanshonrats de Catánia s'eren congregats al portper donar-li comiat i ésser testimonis de lapartença. I davant tots N'Ot de Nonells digué:Senyors, vosaltres conexets que aquest sia l'infantEn Jacme, fill del Senyor Infant en Ferrando efu de Madona Isabel muller sua que fo? 1 totsdigueren: Que sí, que tots jorezn al bateig i des-prés l'hem vist e conegut e som certs que aquest ésell. —Per tres vegades repetí aquestes mateixesparaules i per tres vegades fou la mateixa laresposta, sagellada amb un triple sagrament.Tres actes notarials se'n aixecaren. En sospropis braços tregué Ramón Muntaner l'infantde la ciutat i eren més de dos milla persones lesqui el seguien. Í l'entrà en la nau i tots elsenyaren i el beneiren.

Era el primer dia d'agost de l'any 1315 quanferen vela de Catània. I tot just foren arribats aTrépani, endreçades a RamónMuntaner, guardiài depositara del tresor preciós i frágil, arribarenlletres de malastrugança. Feien•li a saber que'sguardés de quatre galeres que s'eren armadescontra ell per haver aquell infant. Eren quatrenaus armades pels sicilians que feien compteque si havien l'infant, obligarien son pare aretre'ls la ciutat de Clarença conquerida de fresc.E yo qui Izo sabí, enfortí rasés la nau e Posi-hi moltsmés armaments e gents. Figureu-vos, o valencians,la llarga engunia, les nits sense son i els jornsámb els ulls vigilants escampats per la planícia

eqüorea, per si veuría trencant la ratlla de l'ho-ritzó. allá on el cel s'inclina per besar l'aiguatrèmola. la vela blanca de les naus corsàriescom l'ala sinistra d'un esparver. Tres mesos iun dia encara se passaren que ni Ramón Mon-taner ni cap dóna de les embarcades posarenpeu a terra. Vint i dos dies s'estigueren a l'illade Sant Pere. Com els aucells emigrants se-donen cita, algún bell matí de tardor, per trans-fretar a unes altes terres, escalfades per un altresol, per navegar en conserva, mar a través, ambel rem de les ales; aiximateix s'anaven ajuntantallá vaixells d'ala blanca qui havien de seguir laruta de ponent. Fins a vint i quatre se'n ajus-taren de catalans i genovesos. Tots partirenensemps. Però el torb tempestuós, d'ales fulmí-nees, esperava a mitjan camí el bell estol degavies qui feien veles a ponent. El vent remoguéla maror de ses fondàries més íntimes i set nausdel bell esbart feren naufragi. Així mateix, del'esbart d'aus emigrants no arriben totes a laribera ultramarina. Flotants, amb les ales lassesi molles, al breçoleig de les onades, en quedenalgunes mortes pel camí. Emperò, plagué a Déuque les altres naus, salves del temporal, el jornde Tots Sants, arribaren a la costa tarragoninade Salou, amb les ales mullades i regalimants.Mentres durà el follejar de les ondes, més queen sí mateix, pensava Ramón Muntaner en elplançó reial del casal de Mallorca. El breçol delmar el sacsava violentament amb gronxades des-iguals i iracundes. Els homes d'armes eren totsmarejats; i les dides no podien estar en peu niseure. El braç fidel de Ramón Muntaner lo vasostenir incansablement de nit i de jorn.

O tandenz inagnis pelagi de/uncte periclissed terrae graviora manent...

Monsenyor en Pere de Rocabertí, arcabisbede Tarragona, envià allà mateix tantes bestiescom foren mester. 1 aleshores començà unanovella odissea per terra. Amb poques jornadesarribaren a Barcelona. A11à hi trobaren el SenyorRei d'Aragó —aquell Jaume II, rei humil d'altacorona —qui molt bé acullí el senyor infant, i elvolgué veure, i el besà i el beneí. De Barcelonas'en anaren amb plujes i amb vents i amb maltemps. Com una perla dins sa conxa, anava l'in-fant reial i sa dida dins una anda que havia fetaRamón Muntaner. Havia la coberta d'un drapencerat, impermeable a la pluja, i la part dedamunt era de grana, i la portaven vint homensamb vendes penjants del coll. Vint i quatre dies

22 OFRENA

trigaren per anar de Tarragona a Perpinyà, onMadona Esclamonda de Mallorca esperava sonbell nét amb ansies anyoroses. Abans d'arribar -hi, trobaren frare Ramón Laguardia amb deucavalcadors que Madona la Regina de Mallorcales havia tramesos, per ço que fossin honradacompanyia del senyor infant. Passaren els Piri-neus patriarcalsblanes amb la canicie de les neva

-des i entraren a la Catalunya francesa. Quan arri-baren al Voló, el riu Tech, una de les arteriesde la patria catalana, gonflat per les plujes au-tumnals, les destorbava el passatge. Tots quantshomes lii havia al Voló eixiren, i els més valentsprengueren Panda i a coll passaren l'infant,atrevessant el riu. Aquella mateixa nit, els còn-suls de Perpinyà i tots quants cavallers hi havia,les sortiren a camí. I així entrà Ramón Munta-ner dins la vila de Perpinyà i molta fou l'honorque li va ésser,feta. 1 se'n anà al castell aon eramadona la regina, mare del senyor infant EnFerrán i madona la regina jove, muller delsenyor rei de Mallorques. I amdues, com vegerenque Ramón Muntaner muntava al castell, deva-llaren a la capella del Castell. I quant fou a laporta del castell, el fidelíssim Muntaner prenguéen sos braços lo senyor infant i amb gran alegriael portà a les regines qui seien una al costat del'altra. Gran fou el goig que tingué madona laregina com va veure l'infant, així graciós i bó,amb la cara rient i bella, vestit de drap d'or,mantell catalanesc, pelliça d'ermini i al capuna cervellera de lo mateix. 1 quant fou propde les regines s'agenollà, i a cascuna besà lesmans i feu besar al senyor infant la mà de ma-dona la regina. 1 quant 1i hagué besada la mà,la Regina el volgué pendre en les seves mans iRamón l i va dir: Madona, sia us de gracia i demercè i no us sapia greu que fins a tan que jo hajami mateix alleujat del càrrec, que tenc, vos notindreu l'infant. I Madona la reginaEsclarmondasomrigué i va dir que li plaia. 1 Ramón li va dir:Madona, és aqui lloctinent del senyor rei? Se-nyor, si, vel vos aci. 1 després demanà si hi havialo batle i el veguer i els cònsuls de la vila dePerpinyà: i tots hi foren. 1 demanà notari pú-blic, i hi fou; i además i havía molts cavallersi tots quants homes honrats hi havía a Perpinyà.1 com tots foren presents va fer venir les donesi dides i cavallers i fills de cavallers i la didaque havía estat de l'infant En Ferrán, i davantles regines, tres vegades les demanà: Si aquestinfant quejo tinc al braç coneixeu que sia l'infantEn Jaume, Primer nat del Senyor in/ant En Fer-

ràn de Mallorca, i fill de madona Isabel, mullersita que fou? I tots respongueren: Si. I aixó de-manà per tres vegades, i cascuna vegada, res-pongueren que certament, ell era aquell que jodeia. I quant aixó hagué dit demanà Ramón alnotari present que n'hi fes carta pública. 1 des-prés digué a Madona la Regina Esclarmonda:Madona, vos creieu que aquest sia l'infant EnJaume, foll del infant En Ferràn. foll vostre,que ená endrá en madona Isabel muller sena?Senyor, disc ella, sí! 1 tres vegades així mateixen presencia de tots la mateixa pregunta li vafer, i per tres vegades la regina aiximateixcontestà que sí, que així ho sabía ella—queaquest és mon car nét i per tal lo recebiré». 1d'això s'en aixecà carta pública, en testimoni detots els presents. I després Ramón Muntanerli diu: iiadona, per part vostra i del senyor infantEn Ferràn, em dau fer bó i j5er lleial i per quitid'aquesta umanda? I ella respongué: Senyor, si.1 aiximateix ho demanà tres vegades i cascunavegada li respongué que n'hi donava per bó i perlleial i per franc. 1 d'això aiximateix s'en feucarta.

I quan tot açò va ésser fet, a la bona horaentregà Ramón lo dit senyor infant a la Reginai ella el prengué i el besá més de deu vegades;i després madona la Regina jove, aiximateix elprengué i el besà més de deu vegades. 1 desprésel recobrà madona la Regina vella i el tornà abesar i l'entregà a una dama d'honor que li eraprop. Qué més us diré? Quinze jorns s'estiguéRamón Muntaner a Perpinyà, i cada dia anavaa veure dues vegades el senyor infant; i tangran enyorament n'havia, quan fou partit d'ellque no sabia que fer-se'n. I més temps s'hagueraestat a Perpinyà, si no fos que s'acostava la fes-ta de Nadal. Prengué comiat de madona laRegina, de madona la Regina jove i del senyorinfant i de tots aquells de la cort «E vengui-me'na Valencia, on era mon alberc e fuy-hi tres jornsabans de Nadal, sa e alegre, per mercè de Deus».

Ah fidelíssim, ah lleial Ramón Muntaner!Perquè acariciaves aquell tendre cap reial, votata la espasa d'un aragonés ?Perquè besaves aquellacara que el ferre havia de nafrar lletjament?Perquè el portaves de nit i de jorn en ton braçincansablement, mentres brandava la nau i lamar follejava udoladora? Perquè fugies de lesgaleres enemigues, si la dissort i la mort elsotjaven amb mirada tràgica? Déu estalvià pia-dosament als dies de la teva ancianitat la penade veure anorreat el casal mallorquí i de veure

OFRENA 23

arribar, escapsat a Valencia, aquell infant bói graciós que tu abrigaves amb ton mantell.

Per espai de llargues centuries l'alt EnJaume III de Mallorca reposà dins una tombaoscura i angosta del chor de la nostra Catedral;l'unció del cant donava refrigeri a sos ossos, quitanmateix volien un altre repós. De Mallorca usvingué una veu amarada de pietat i de fidelitat,demanant- vos les cares despulles; i vosaltres lesretornareu magnanimament. Plenes de solemni-tat endolada foren les festes lúgubres del tornerdel nostre rei; els canons udolaven com a cansfidels; ploraven les campanes llàgrimes de bron-ze; lluien les armes nues i baixes, com amb unespurneig de dol; els versicles dels salms peni-tencials drapejaven al vent a tall de banderesnegres. Tota la ciutat eixia a rebre mort al bonrei que viu rebutjaren; i en la fúnebre pompaque l'acompanyà, la meva musa adolescent, lillançà furtivament una flor de sempreviva.

1 ara només un mot per acabar i per descàrrecde la meva conciencia. En aquest festí anyal inupcial de la poesia, jo he imitat la conductad'aquells majordoms de que parla l'Evangeli,qui guardaven el vi més dolent per la darreria,quant els convidats ja estaven plens del vi bó ino tenien prou discerniment per conèixer aquelldolent que els servien. Si per bó i llargamenthaveu begut aquest vi meu, era que us enga-nyava la dolçor que encara us durava en elsllavis del bon vi que us han servit en la primerapart del festí. Moltes mercès de part de la ger-mana Mallorca. De retorn allá els diré alsgermans mallorquins que encara dura a Valen-cia la lleialtat de Ramón Muntaner. RamónMuntaner és per nosaltres un simbol, és unvincle d'unitat. Ningú com ell va formular l'uni-tat de la raça catalana una i autòctona qui saltaper damunt les barreres polítiques i geogrà-fiques i acaba allá precisament aon la nostrallengua fineix d'ésser parlada.' Tres anys secompliràn ben aviat que encara dura damunt el

món 1'horrenda titanomàquia qui deixa sensesang la flor de l.'humanitat. Guerra tan vasta itan arborada no la vegeren mai les èpoquesheroiques ni les velles teogonies. La fumera delscanons encara endola el cel L'enigma terrible seva precisant i ja apunta l'hora de la llibertat deles petites nacionalitats menys o menys des-conegudes i opreses. Dintre les runes enne-grides en les esquetxes que la metralla obríno sentiu piular alegrament i victoriosament lesaucellades joves? Es l'Irlanda, és 1'Ukrania, és laFinlandia, és la Polonia, és la Lituania, és laBohemia... En els moments de perills és quanttota la sang s'aplega en el cor, últim reducte dela vida. Es la veu de la sang la qui ara ajuntaels pobles. Escoltau la veu augusta de En RamónMuntaner, el qual ens exhorta en aquesta unitatamb aquesta bella semblança d'una mata dejoncs. «Si tota la mata lligats ben fort e si totala volets arrancar ensemps, dic-vos que deuhomes per bé que tiren no l'arrencaràn... e si enllevats la corda de jonc en jonc l'arrencarà totaun fadrí de vuit anys que sol un jonc no ro-mandrà».

Jo fas vots perquè de cada dia aquesta bellamata immortal que som nosaltres, floreixi i fruc-tifiqui. Jo fas vots perquè l'aucell blanc de lapau canti i fassi nin dins ses branques. Jo fasvots perquè se perpetuï damunt el món tras-balçat una monarquia com la qui ens presideixaquesta nit qui en lloc de ceptre porta la gràciad'una rosa i una flama dolça dins la nocturnatenebror de ,uns joves ulls. Jo fas vots perquèretorni damunt el món aquell bon temps de queparla el llibre sagrat en que cascú podrá asseu-re's sota son parral, cascú sota sa figuera. Si al-gún dia, oh valencians, sentiu que un gran amorbatega dins l'atmósfera asserenada, penseu queés l'aroma que és l'ànima errant dels tarongersde Sóller qui ha vingut a besar l'ànima errant deValencia damunt el tàlem genial de l'ampla martremoladiça.

HE DIT.

24

OFRENA

AQUELLES VILESA R. PARTAGAS

PER GUILLEM COLOM

O les velles viles plenes de secretsarremolinades dins un comellar,guaitant a la vora de tots els indretsal cims de les serres, al caire del mar!

Aont hi ha sempre la mateixa vellala mateixa vella qui fila un fil d'or;la mateixa vella qui canta i capdellacom la Marquesina, com la Blancaflor.

Ont hi ha una torre de paret colradaamb una capella de lluent crestaii un niu d'orenelles sota la teuladai un antic rellotge qui no toca mai

Aon no va el metge ni l'apotecarique una vella ardida, tía de tothom,per cada malura sap un encantarai coneix les herbes totes pel seu nom.

Aon el sol guaita per cada portella,on l'aigua triscola per cada auballó;ont cada padrina té un'amor novellacom cada captaire té son rosegó...

O viles eternes plenes de secretsarremolinades dins un comellar,guaitant a la vora de tots els indretsal cims de les serres, al caire del mar!

El vostre repós tanca mes parpellescom un dormissón de flor de cascai...Benhaja vosaltres, viles, viles velles,ont el temps no passa ni's mor ningú mai!

Mallorca, 23 d'abril, diada de San Jordi.

ORACIO DELS SOLDATS MUTILATSDISCURS PRESIDENCIAL DELS JOCS FLORALS D'OLOTPER EUGENI D'ORS

apetitós Olot, qui s'esponja a l'estiu en lesfontanes plora i en les arbredes riu...

Si jo hagués enguany, amics meus, mestrejatlliurement mes vacances, hauria vingut a pas-sar-les a Olot, per esponjar-me en l'esponja-ment que Olot fà a l'estiu; per fruir -hi amb impar-

cialitat el plor de les fontanes i el riure de lesarbredes, —i l'impuls complexe que portava ahirels uns a fer religió a cops de trabuc i portaavui els altres a fer eleccions amb màximes deJoubert,—i el doble secret que torna tal artistavostre, tot sucós de tendresa i tal altre, tan aus-

OFRENA25

ter en la rigor constructiva;—per tastar -hi elviure bíblic dels pagesos alhora que les gràciesepicurianes del viure de colònia.

Mes aquest, mon propòsit de regalar-me entrevosaltres, hauria trobat segurament un rivaltemible en la temtació d'aprofitar l'estiu per unviatge a lloc ben lluny d'aquí i aon les raonsd'interès són ben distintes. Cap cosa m'apas-siona tant al món com els problemes de la for-mació moral de l'home. I ara s'ha obert, perestudiar això, un observatori magnífic, a Port

-Villez, al departament francés de Seine -et-Dise,tocant a la ratlla del departament de l'Eure.La Sena llisca per allí, amb dibuix d'elegantís-sima curba, fina i perfecta com una insinuacióde diplomàtic. Les ubagues tendres hi aparellenla dolçor de França, qui té lloc, com aquest,amb la dolçor de Catalunya, qui té llocs com lavostra Fageda d'en Jordà... Jo, emperò no foraallí per amor a les delícies del paisatge sinó perestudis a l'observatori que us dic, a l'Escola queel Govern belga hi ha instalat i que es dedica ala reeducació professional dels soldats invàlidsi estropellats en la guerra.

ria i a la capta sobre la pols com aquells magresrepatriats de les aventures hispániques queespectrejaren, a la fi del segle darrer, el nostreaprenentatge de la vida? Aplegar -les com enun museu de ruïnes glorioses dins un trist refugid'invàlids;—trist encara que el coroni la cúpoladaurada d'un monument napoleonià?—La solu-ció moderna és ben altra. La solució modernavol retornar aquests homes als aventatges de laproducció, a la dignitat del treball honest.L'orb apendrá, per gràcia d'una pedagogiapacient, a suplir les clares revelacions de lallum amb les sàbies perquisicions del tacte. Eltronc de pagés farà encara un sabater passador,valent-se d'unes eines noves i assegut sobre unacadira apropiada. El camàlic servirá per ofici decisteller. El fuster s'educarà en el maneig delmunyó i arribarà a utilment fustejar, a fustejarsense mans,—com diu de sí mateix qui pintaavui sense mans el vell i gran Renoir, mitgparalitzat per la malaltia... —Res no será per-dut per la llar proletària; res no será perdutper la societat. 11'àlbir humà, servit de l'enginyfértil en recursos, sabrá encara victoriosamentretrobar el somriure darrera els pitjors cops dela crudeltat del destí.

Esculpir l'ànima d'un infant ja és prou tasca.Mes penseu com ha d'ésser aquesta, de remo-delar l'ànima d'un home fet, ja endurit del viurei dels hàbits! Per aquell mester el cop de l'ín-dex plasmador pot bastar: cal per aquest altrebrau martell i cizell agut; cal tal volta un granfoc, com el qui presideix les escolades tumul-tuoses del bronze. Tot això es troba a Port -Villez.El cizell s'anomena técnica; el martell, energiai tenacitat; el foc encès és el de la pietat i elpatriotisme. Així en surten estàtues d'home,sota figuracions d'artesà, tan belles com les quedecoraren un dia els temples àtics o les llotgesa la Toscana.

€S

Defensant la pàtria als camps cruents, per-dia un fuster un braç d'un cop d'obús; uncamàlic guarda ara una bala al pulmó; a unpagés 1i podrien els peus i les mans les glaçadeshumitats de la trinxera; a un rellotger, la cai-guda d'un tió encès sobre els ulls el deixava japer sempre abismat en les tenebres sense límit.Qué fer d'aquestes víctimes doloroses, d'aques-tes desferres humanes? Abandonar-les a la misè-

Aquesta és l'obra de Port-Villez. En el cursd'ella, en els episodis d'ella, quants momentsd'emoció, quants dramàtics esforços, quines al-ternances d'inicis, crisis, defallences, victòries,quin heroisme silenciós, quines lliçons incompa-rables per al psicòleg! Arriben de la línia de focaquells lamentables soldats malmesos, en plenamisèria, física com moral. Una apatia trágica elsha guanyat els cors, amb les perspectives d'unaexistència ociosa i xorca. Cal remuntar la bonamáquina! Cal abans que tot restaurar l'esperança-ment, el coratge, el sentit del deure, qui eren rom

-puts o corromputs. Després, cal desentumiraquests pobres músculs, aquestes articulacionsanquilosades i rígides. Es recorre a l'exercici obs-tinat, a la gimnástica que deslliura poc a poc...Avant! Ara vé el reparar allò que es pugui; aquíun membre artificial salvará una manca; aquí unamaquineta prolongará el curs d'un moviment.Avant! Entren els problemes de l'adaptació, lli-gats a les substitucions orgàniques i a les subs-titucions mecàniques. Un órgan supleix l'altre,l'habilitat supleix 1'órgan; l'energia supleix l'ha

-bilitat, l'amor a la vida supleix l'energia matei-xa. Travers de probatures obstinades, travers

26

OFRENA

d'infinits tanteigs s'entra a la vida nova, en laprofessió nova, es restaura l'exhaurida virtut. -. 1ha de rompre el cor i ha de fer venir les llàgrimesals ulls, l'espectacle d'aquets homes fets, qui rea-prenen de caminar, repetint els gests indecisosde les criatures; d'aquests homes potser de frontsolcat i de barba gris, qui recobren la possesiódel món amb topades i caigudes i readaptacionsdelicades. Palpa el colze erm provant -se en reem-plaçar el discerniment múltiple de la mà florida;empara un peu mòbil la viudedat d'un braç res-tat tot sol; la fe del cor comunica vida miraculo-sa al mort artifici de la pròtesi: les crosses sonales en les anades i vingudes del bon feinejar, lesgemmes deis dits han arribat ja a saber, senseauxili deis ulls, el lloc de cada lletra per al tecletarvelocíssim deis linótips... Avant! Ara cal fer -teun ánima nova, soldat. Soldat de vint anys,sol-dat de trenta anys o de quaranta, muda la pell,que has mudat d'ofici. Qué importa l'edat, quèimporta el temps que resti per viure? Un segleo una hora, —s'han de viure en continua produc-ció, no com paràssit de la natura, sinó com for-çador de la natura, fent obra de bon treballadori de bon artista, fins a la fí. Goethe octogenariestudiava l'idioma persa. Sócrates diu que a lapresó assajava un aire deflauta.—OhSócrates! vademanar-li un deixeble: de qué et servirá apen-dre aquest aire, si demà has de morir?—Em ser-virá. li va respondre el filosof, per saber-lo quanmori... La lliçó de Sócrates i de Goethe es lalliçó de Port-Villez.

1 encara més amples ensenyaments jo hauríapogut trobar-hi tal volta. Pedagogía d'homes,pedagogía de nacions, no és tot hú? El psicólegpendria aquí per la mà al polític, sobre tot si elpolític s'havia donat per tasca l'operar sobre unpoble, íntegre un dia i feinejador, lliure amb elbraç i la ment i mutilat després i caigut, perefecte de la mutilació, en abjecció i apatía. Re-construir una pàtria exigirá feina idèntica, puntper punt, que restaurar un soldat estropellat, enles aptituts d'un ofici. Es tracta aquí també d'unproblema de reeducació i de readaptació, juntamb un problema de renovellament en la fé, enl'esperança, en la virtut. La tasca es farà dura

\i llarga. Els moviments serán de primer inhà-b u ls, el coratge, baix. La consciència de no ser-vir per res, la timidesa, la pór al ridícul, retar-darán el resultat de molts exercicis, esterilitza-rán al convens molt d'esforç. No importa! El pri-

mer precepte és no desmaiar. Venen les petitessolucions, els expedients professionals, les subs-titucions hàbils, els dispositius enginyosos; ve,allá on convé, l'empelt oportú o l'auxiliar arti-fici. El cós de la pàtria colpida va completant

-se; s'ha desentumit, comensa ja a exercitarallò que li resta d'instruments naturals. El co-ratge Ii floreix en això; i en quan el coratge haflorit, la partida és guanyada. La patria feridai mutilada és encara bona per alguna cosa! Elpoble víctima de la crudeltat del destí, no és re-tut per aixó, sinó que es podrá encara guanyarla vida. Si; que els pobles Izan de guanyar-se-la,la vida, com els homes; perquè la vida no pot-ésser un dó gratuit per ningú.

Ai Catalunya, Catalunya, com hauría pensaten tu, vora la curba elegantíssima del Sena, en-tre els ubacs d'aquelles tendres verdors de Fran-ça! A voltes, primitiva Catalunya, als qui bata-llem amb tu, per tal que batallem per tu, ensfas l'efecte com d'un infant; a voltes, al contra-ri, lassa Catalunya, et sospitem les decadènciessenils... Ni una cosa ni l'altra: tu no ets un vell,tu no ets un infant tampoc. Tu ets simplementun lluitador que caigué i havem recollit i ha desalvar-se; tu ets un soldat ferit que es reeduca.Amb la barba gris, reprodueixes els gests balbsde l'infant; reprens possessió del món, reprenspossessió de tu mateixa, amb marxa incerta i tí-mida. Poc a poc, et fas hàbil en reemplaçar elsmembres de que et privaren. Si un órgan etfalta, amb un altre órgan el supleixes. Tens ins-trument amb dugues, amb tres, amb trenta su-perposades utilitzacions; d'altres en tens sensecap, penjolls de carn morta, restes i testimonisd'integritat d'algún temps. 1 així, Catalunya,tu t' encares a la vida amb esperances queson enyors i amb resignacions que són or-gulls. 1 així esguardes l'avenir amb aquestsulls singulars que tens, ingenus en la virginitata 1'ensems que térbols en les recordances. * 1 caldonar-te el braç i cal anar-te dient encara el ca-mi, puix que temps ha de passar abans no pu-guis fer caure la bena deis ulls i llençar les cros-ses.. Però hi ha molts de camins gloriosos, queestán reservats a tes passes; i per als teusulls, avui tan tristos, hi hà, segons la parauladel vell càntic, indià, ja moltes aurores que en-cara no han nascut.

OFRENA 2 7

En aquels estudis, doncs, i en meditacionstan austeres, jo hauria a Port-Villez consumitprofitosament mes vacances. Mes, fet i fet, enacostar-se les festes de la Mare-de-Déu del Turano hauría tampoc mancat a la cita d'Olot. Per-que, si molt s'apren en l'observació dels homesmés encara s'apren en les revelacions dels àn-

gels. Vull dir que, malgrat d'ésser ben gratacosa la companyía dels soldats, el primer deurequant es fa escaienta l'ocació, és no privar-sede la germandat dels poetes.

Aquí hauria vingut. aquí aon soc. Amicsmeus, Deu vos guard.

ELOGI D'UNA TARONJAPER JAUME MAURICI

Les meves mans s'han perfumatquan de la branca t'he abastada,gentil taronja. 1 has deixatpolsim de sol en la brancada.

Les meves mans fa reverentsla teva gràcia de joguina.Un espurneig ara hi encensi en la pupilia s'endevina,

puix ja el mirar porto avesata tot el foc que hi ha en la piradel taronger que he sorollatquan t'he copsada,—cons guspira.

Talment d'una àmfora subtiltens la gençor aciençada;si com un beire, —fil a filse vessarà,—fossis alçada.

Al nostre llavi envejeclor,a ben segú assaboririaencara el llavi la tebiord'un raig de sol en doneria.

Taronja d'or bell fruit madoles meves mans has perfumades;i un espurneix el jóc te duude les clarors tan avesades.

^s^

28OFRENA

OFRENA - NOVA EPOCA

Si abans OFRENA perseguia ajuntar vo-

luntats personals per dur a terme una publi-cació catalana on s'hi transparentés la llibertatliterària, ara al passar a ésser el portaveu dela entitat NOSTRA PARLA perseguirà l'ajuntarvoluntats regionals per dur a terme una publi-cació on s'hi emmiralli, amb tota amplitut ientusiasme, la llibertat espiritual del nortreterritori Ilingüistic.

NOSTRA PARLA espera de Balears, Catalu-

nya, Rosselló i València que veuràn ambíntima satisfacció el que s'hagi proposatabarcar en una sola revista les palpitacionspotriòtiques de cada una d'aquestes regionsgermanes que tenen d'ésser nècessariamentconvergents quan es necessita la mateixallengua per espressar-les.

Aiximateix confia NOSTRA PARLA en quebalears, catalans, rossellonesos i valenciansvoldràn ajudar-la en tan feixuga tasca.

L'HIMNE DE «NOSTRA PARLA,,

El magestuós himne que els mestres Guimerài Morera vàren compondre per la nostra entitat,fou estrenat a Barcelona la vetlla del diumengedia i6 de Setembre en el espaiós local del Cen-tre de D. del C. i de 1'I., on amb gran entusias-me, cordialitat i explendidesa s'hi celebrava la

XIa anyada de la festa «Aplec de la Sardana)).Nosaltres agraïm als organitzadors de tal vet

-llada que, per medi del nostre himne, hagin vol-gut fer vibrar al costat del nom triomfal de Ca-talunya, els noms igualment gloriosos de Ma-llorca, València i Rosselló.

L'ARTICLE DE M. S. OLIVER

L'article de M. S. Oliver que s'havia anunciat per aquest número no sortirà fins al mespròxim.

LA CENSURA MILITAR

Al revisar la Censura Militar l'original delpresent número, ademés d'escapçar els articlesque s'indiquen, retirà íntegrament, el text de dosarticles més: un d'En G. F. titulat: Parlant ambEn Gaudí d'En Prat de la Riba i del inoinent ac-

tual de Catalunya, i l'altre d'En Ernest M. Fe-rrando, titulat: Els dos esperits i que era un co-mentari sobre la posició actual del patriotismeal Regne i a la capital de València.

OFRENA 29

NOTICIARI D'OFRENA

JOCS FLORALS DE MALLORCA

organitzats i5er la entitat ((Nostra Parla» sotael Patrocini de l'Excm. Ajuntament de la Ciutat.

COMPOSICIONS REBUDES

Número i, »L'Ermitá. L.: Santitat; 2, La Veugermana. L.: Patria; 3, El carro de la vida. L.:Qui dedicit quid debeat patriae; 4, Aucells depas. L.: Inconeguts; 5, Porcelanes (Triptic desonets); 6, Balada. L.: la creu daurada; 7 , Latrona de la Ninons. L.: Lirismes fantasiosos; 8,Plagarla a la Verge de San Salvador. L.: Foede-ris arca; 9, Ciutadanes. L.: Fulles del arbre dela vida; ro, Ahont ets mon amor. L.: De camivers l'amor; i i, Fontanella. L.: Prec; 12. La carnço del Cavaller. L.: Glosa; 13, Rosó. L.: Aclari-ment; 14, Rapsodia; x, Transfiguració. L.: En-cis; i6, Traduccions. L.: Sunt lacrynae rerum(Vir); 1 7 , Visions preteritas. L.: Retorts; z8,Al Escapulari del Carme. L.: Dols retort; iq,Sonets d'amor. L.: I11; 20, En larevetladeS. Joan.L.: Malti in nativitats ejus gaudebunt; 21, Jesusno torna. L.: La voluntat de Déu; 22, Fragment.L.: D'un estudi en prosa; 23, A la Creu Roja.L.: Germanor; 24, Oda al vent. L.: Petita oda;25, Corrandes. L.: Al vent; 26, A la Pau. L.:Tu reynarás; 2 7 , Els dellaires de ma terra sabenun cant. L.: Flors de Patria; 28, Aire del camp.L.: Mos amors; 29, Sonets espirituals. L.: Mylady only loves The heart of love; Vio, Cartoixa.L.: D'altre temps; 31, El prec de l'Aimant. L.:Amor; 32, Sonata jo ya. L.: Ses notes són besa-des; 33, Al alt Rey en Jaume 1. L.: aterra ton solnom, t'ombra gloriosa etc; 34, Clarors d'Abril.L.: Tot canta l'Abril; 35, Conte senzill historiat.L.: Fló rústica; 3 .6, L.: Orfaneta; 3 7 , El pescadorde perles. L.: Voreta la mar; 38, Tempesta. L.:Si tu vegses la mar etc; 39, Pirinenquer. L.:Natura; 40, A un baile segon. L.: Vanitas vani-tatum; qr, Tresors de la serra. L.: Beatus lileetc. (Horaci); 42, De «Notes íntimes ». L.: Amorma pres mon voler (Blanquerna); 43, Primeren-ques. L.: Insula dires opum etc; 44, «A cá veyno hey ha cus-cus ». L.: Un mallorquí de Mallor-que; 45, Amor. L.: Com se moren les flors; 46,Nostra Parla. L.: Parlém y estimén; 4 7 , L'om-bra de mos passats; 48, Per la Patria del mon.L.: Cor errátich; qq, El vell pages. L.: tardoral;

50, Germinal; 51, Consells a una mallorquina.L.: Parodiant Musset; 52, El nostro cant; 53, Eldarrer romántic; 54, La gota d'aigua. L.: Anem -hi; 55, L'Estrella dels sants Reis; 6, Oblit. L.:¿Per qué?; 5 7 , L'Arbreda. L.: Natura; 58, Del te-rróç. L.: Licarça de un campaner; 59, Sensacions.L.: III; 6o, Clam deis vençuts. L.: Gloria victis;6r, Elogi de les muntanyes. L.: A la llum delsol de Déu etc. (Maragall); 62, Oda piadosa. L..Magna opera Domini etc; 63, Visionaria. L.:Ratlles d'amor; 6 4 , A punta de tardor. L.: Lessanglots logs etc. (Verlaine); 65, Els tres tamborsmajors. L.: La Patria recomença; 66, Cansó delroure; 6 7 , La Plaça del Beat Oriol. L.: Impre-ssio; 68, Enerda- Versió literal del liebre IV; 69,Les Estacions. L.: La genuina expresio de labellesa etc. 70, Armonía del bosc; 7 1, Princepgentil. L.:Mallorca; 7 1, Tema XII Rondalles. L.:Docero delectando et pariterque monendo; Ésa,Sonets del penadiment. L.: L'Oracio tranquila;73, Fruits de guerra. L.: Eternitat; 7 }, Florsy es-pines. L.: Retorts; 7^, Sonet a... L.: Dedicant-liles meues poesies; 76. L'alegria de la mesovera;77, L'expedició a Mallorca; 78, Visions de Pecat.L.: No t'alegris de la caigucla etc.; 79, Damuntels cims. L.: Anem a la montanya; 8o, Esclatd'amor. L.: L'hora; 8r, Oh els teus ulls. L.: Per-fum ; 82, ,Jardins de insommi. L.: Qui la poguéscantar la poesia dels jardins; 83, Oda a la ciutatde Palma. L.: llum de vida; 84, Elogi d'un diaestival de esplai; 8^, El regne humil de Cateri-na. L.: Per la Beata Caterina Tomás de Vallde-mosas; 86, Nit de Maig. L.: Altra vegada la mú-sica i altra vegada la verdor (Maragall); 8 7 , Al'hora del crepuscle; 88, Cant en llaor dunaánima llunyana; 89, La Setmanada. L.: Es el pade la familia la suó del nostre afany; qo, La lle-genda de les sirenes. L.: Canta, MaIlorcal; qi,La nau d'en Pere. L.: Et portas inferí etc; 92,Sonets. L.: VI; 9 3 , El Cristo. L.: Toriqueta; 94,Rural. L.: glosa; 95, Amor mullat. L.: Ana-creóntica; 96, Mallorca. L.: El Rey En Jaume;97, La llegenda d`Orient. L.: Flor de Lis i Blan-caflor; 98, Les veles. L.: Idilica; 99, Clars i obs-curs. L.: Natura; loo, Plany. L.: un vent de profe-cia corra sobre exos monts ;Maragall); roz, D'unaplac. L.: Remembrens; 102, A san Lluis Gonza-ga. L.: Mirall del jovent; 103, Oda safic-adónica;104, Plegaria. L.: Flors de sant; ros, Planys. L.:Devant la guerra; ioó, Lavergemorta. L.: Qua-dret; 107, Trist amor. L.: La felicitat sempremalmesa; io8, De bona raça. L.: Honra complera;109, Amor isolat. L.: Ginesta florida; rio, L'er-

30

OFRENA

mita de Blanca Flor. L.: Fe; 1 1 r, Nostra parla.L.: Avant sempre; 112, Que lluny estás; i 13,Llum, color, vida. L.: AIs grans creadors aimantsde l'Art; 114, A las meues germanes. L.: NaMallorquina; i i 5, Nit de cap d'any. L.: Chi re-membrar vi puo senza sospiri ?; i r6, Lloa. L.: AMallorca; 1 r 7 , Coses del cor. L.: Amor; 118, LaCampana. L.: Qui suscitavit eum?; 119, Las Pa-triates Flors de Pau de l'Illa Blava. L.: In pacein idipsum dormiam; 120, Sonets. L.: VI; 121,La Mare. L.: Recordansa; 122, Prega al EternPare; 12 3 , Signe del Temps. L.: Ubi pax; 124,Enlluernement. L.. Claror d'istiu; 125, Boiraflorida; 126, El Corn (D'Alfred de Vigny); 127,De nostres festes. L.: Hivern i estiu; 128, SorAngelina. L.: La monja pagesa; 129, RamonLull Doctor illuminat. L.: Calmina y fulgura;130, La nostra parla. L.: La parla mallorquina;131, Cantars. L.: Per molts anys!; 132, Retorn.L.: Errare humanum est. r33, Patria!. L.: ¿Túqui es?; 1 34 , Myrrina, L.: ; 1 3 5, Estances delMaig. L.: Flors y cors; 136, Madrigals. L.:Amor inflama els cors; 137, Goig sublim. L.:Joia; 138, Lloança. L.: Lluminosa; 138, Planydel cor. L.: Sento al cor una frisança; 1 3 9, Foc.L.: Esglai; 1 40, La Padrina. L.: Eheu fugaceslabrintair anni; 141, Fraternal. L.: Llibertat;r:.la, Consol. L.: Enllà; 1 43 , Mort i vida. L.:A l'esposa; 1 44 , Del gran amor. L.: Tristisest anima mea usque ad mortem; 145, Ora-ció. L.: Per la Patria; 146, Cant a la Sula-mitis. L. :Esclat del cor; 14 7 , Egloga. L.: Nocesd'amor; 148, L'Amor de les tres Teronjes. L.:Amor y Mort; 1 49 , Himne a la Muntanya. L.:Sonent pro confia; i5o. Nit d'Autumne. L.: Elmestral. i i, Encar. L.: La barraca; 152, Quanl'horta renaix. L.: Ereu tres germanes; 153, Delvell convent. L.: La duré a la soledad; 154,Cançodel fruit i l'amor. L.: L'intima tarde; i 6, Pa-tria, Fides, Amor. L.: Les cordes de l'Arpa;156, L.: L'Arpa nova. L.: Amor, Amor, Amor;157, Jocs Florals de moreria. L.; I lo cavall quecolcava per premi nos dava el Rei; 158, Marga-lides. L.: Si m'estima, no m'estima; 1 59, Florsd'Ametller. L.: Blanca promesa; i6o, Collard'es-trelles. L.: Com un fil té enfilades les perles, etc:16r, Lo nin traidor. L.: Dolça Ferida; 162, Ma-rina. L.: Blavor; :63, Nostra Parla. L.: La llen-gua catalana si ha de morir un día, etc. (Verda

-guer); 16,1 , Marines. L.: Proses líriques; 165,Anhel. L.: Quis ascendet in montem Domini;166, Lo judio errant y N'Herodias. L.: Malaitsde Déu; 167, L'Estela d'en Sull. L. • Com el veig;

168, Lo gran foner. L.: Sols ell té la passetja;169, La primera Ama. L.: Fantasia; 170, Com-posició. L.: L'ilusió es més gran que les obresque se fan; ixi, Lo pelegrí. L.: Te prec m'espe-res al Castell del Cel; 172, cantars biblics. L..Traduccions ritmades, 1 73 , Amor. L.: Idili; 174,El cantar dels cantars. L.: Esposa; 1 7 5, Amor.L.: Dialeg en la nit; 1 7 6, En l'agonia de Cristclavat en la creu; 177, Estela de l'alba. L.: Avemaris stella; 178, Mallorca. L.: Sonets; 1 79, LaVida de la Lengua y la literatura. L.: Els fonsde la forma y la forma del fons; i8o, Glas i foc.L.: L'anima de la neu; r8i, Germanor. L.: Glo-sa al pervindre; 182, Els estius de ma infancia.L.: La careta; 183, Als sants Mártirs. L.: Fides;184, El serrat dels lliris; r85, Evocació. L.: Auxvitraux d'aprés des sombres basiliques; 186, Pan-catalanisme. L.: Veu de Valencia; 187, Religio-ses. L.: Encens i mirra; i88, Eucaristia. L.:Corpus Domini Nostri J. C. ;189, Egloga. L.: BonePorta; 190, Natura canta. 191, Fulls de cançoner;192, Rondalles per Infants; i93, L'Arpa nova. L.:Amor, Amor, Amor; 19 4 , De nostres camins; 195Flor boscana. L.. Lluites del cor; 196, De ma vidaL.: D'aquella casa plenadebellesa; 19 7 , Excelsior;198, A Nostra Santa Maria. L.: D'una ville gen-til; 199, Geórgica. L.: I que la rella, fent ques'obri. etc; 200, Parla l'Infant a Son Angel; 201,De pagesia. L.: Qina terra tan bella que n'ésMallorca; 202, Impresions y fantasies. L.: dis-persos; 203, La Parla y 1'Etsent. L.: Un cantai-re filaprim; 204, Lo gran cant. L.: Un solitari;205, L'Intercessió d'un Sant. L.: Palma i Ciuta-della; 206, Mort d'un Sant. L.: Mallorca i Menor-ca. 207, Seguesca'ns. L. Amor i Santedad; 208,La Dona mallorquina. L.: Fe y Amor; 209, LaParaula de Déu. L.: Amor i Vida; 21o, Germa-nor. L.: Nosaltres, vosaltres, ells; 21 1, Lliure.L.: Flors i Amors; 212, Un drama rural. L.:Amor ch'a nullo amato amar perdona; 213, Na-dal trist. L.: Recorts; 214, Oda a la virt. L.Fermesa; 215, Nit; 216, Tenebres. L.: Nell'aria,un pianto etc; 21 7 , A Nostra Senyora del Mira-cle. L.: A Jesus per Maria; 218, Anyoransa. L.:Patria; 219. Maria; 220. Octavari. L.: Vita etdulcedo; 221, Idili. L.: X-fio; 222, La figuerade moro. L.: Qui mal fa mal trobarà; 22 3 , Na-tura, Patria i'Amor. L.: Vida; 224, Tres cançons;225, L'heretatge de lajoya; 226, Del sonris de l'Illablava. 22 7 , A Jesus clavat en Creu. L.: Vull anaramb Vos; 228, Quan un infant riu. L.: El son-riure dels infants, etc; 229, Cant del cor. L.:Amor; 230, Paraules d'amor. L.: Digues, amich,

OFRENA 31

hon es ton poder? etc; 231, El Gandul. L. Gloria a Espanya. L.: Molins ets nos mori

in bello etc; 233, Natura canta; 23 4 , El Ferro-Carril. L.: Amor de Patria; 235, Camperola. L.:Flors y fulles; 236, El vell moll. L.: Pagesia;237, Infants i aucells. L.: Educació i esplai; 238,Sonets d'evocació, L.: Illa daurada; 2 3 9, Intro-ducció a la Setmana Santa.

MÚSICA

Número i, Tonada d'es batre. L.: La bor; 2,Na Catalineta. L.: Qui canta son mal espanta;3, Canço de Nadal. L.: El Desembre congelat;q, Sa Ximbomba. L.: Ses Panades; 5, El Pasto-ret. L. Montanyes; 6, Arri muleta. L.: Cami rec-ta; 7 , Malalta d'amor. L.: Un conrador; 8, Ladoncella. L.: Mar bella; 9, Si no fos. L.: Cant

de s'era; io, Canço del Glosar. L.: Glosa; ji,Canço de's batre. L.: Garrida tan de mal feres;12, Canço Popular. L.: Canta, canta rossinyol;13, Cansó popular Sa Ximbomba de Sóller. L.:Xabeba; i, El Mal Rey. L.: Alabat sia Déu; 15,Les panades. L.: Gaudium.

Les poesies titulades: Primavera; La Primp-cesa dels ulls blaus. L.: Morta d'amor; Coses dela vida; Pobre mont; Intima. L.: L'esfors humà;Intima. L.: La Vida; Lo cor d'Espanya; A Es-paña. L.: Ibérica; Ignorant la vida; El Rey Jau-me Conquéridor; L'estudi a 1'infantesa; Ta pre-gunta; Recorts de Joventut; Amor de lM,lare, noentren en concurs per no venir en la forma pres-crita en el Cartell de convit.

Ciutat de Mallorca 7 d'Agost de I9i7.—ElSecretari del Jurat, Joseph !v.L Tous i Maroto.

oc ; = =s ==^a^c^==c^^^cc^c^c=cc^c^=cccciU 1

Succe5sors de MOÐIEST AMARL!U O O O O O

NOVITATS EN PANYERIAUU ØD fl O O

U FAB RIQUES A SABADELL 1 SANT GIR VASI

DO a O O

' ................°FABRICACIÓ DE TOTA MENA DE PANYERIA

s GOUCOO : : 0001300 :® ® ESCUTS PERA BANDERES, FERROCARRILS o p ;® a

® a : 1 AUTOMÓBILS :: BANDES PER A EXCURSIO- : a aOae^O®a a®Oaaa

NISTES :: ESPECIALITATS PER A LIBREES

Despatx: Platería, núm. 43 - - - Telefon 2484 A

BARCELONA

'e.e*c.0. e.0.0.0*0. 0.0.0. e, o. 0.04,0.e

• ej FABRICA D'ARTICLES DE LLAUNA j

FERRO, ZENC 1 LLAUTÓDE — e

5J4UEL NKI40 j

j Despaig: Rosal, 12 - Tallers: Salvà, i0 i

ESPECIALITAT EN LA -CONSTRUCCIÓDE FANALS PER A FERROCARRILS

.o.o.o.o.o♦o.o.o.o.o.o.o.o.o.o..o.

Pintura Decorativa

.T. X31. `tiTALLER:

Diptetacó, 199 - botiga

ZMMMMA^MM^P^^iáM®^+NMMM^^^^)r

BASTONS : PARAIGUES ¡

OBJECTES PER A REGAL

l li a P í

Concell de Cent, 344 iey (entre Roger de Lluria i órucb)

L Veu Mallor

e e

e e

e ePUBLICACIO SEMANAL j

•

0 j

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ:

e ALMUDAINA, 6. CIUTAT DE MALLORCA jj

j Suscripció trimestral i pta. 0

i e

♦♦ AeAAA♦♦♦e♦ e♦♦♦ee♦♦♦e♦♦♦♦♦ ee♦ee♦♦♦eAeAAee♦♦♦♦♦♦♦♦o♦eAAA♦♦s♦s♦ eos♦♦♦♦♦sA♦♦♦♦♦♦♦♦♦♦ee♦♦ee♦eeeA♦♦♦♦♦♦A♦eeo♦♦♦♦e♦♦

i i

i i

OFRENA♦ e

ORGUE DE• • "NOSTRA PARLA`

♦ ee

♦A

•eee. A e

e

• Suscripció anyal a la revista, 3 ptes. ••••• Cuota de soci de NOSTRA PARLA: 365 pessetes 1 `any ••

•

♦

REDACCIONS I ADMINISTRACIONS•Corts, 550, a•ón , j.' — BARCELONA :: Sant Bartomeu, 1 7, principal. — MALLORCA ♦

Llanterna, , bis. — PERPINYÁ Eixarchs, 17, z — VALENCIAe e

A ♦J eA ♦e ♦

o♦♦eA♦♦♦e♦A♦eA1♦e♦e♦♦♦eA♦eA♦AAA♦OAAA♦A1AA♦♦♦A♦e♦♦♦♦♦OAAA^A^eA♦♦♦o♦AO♦A♦AAAAAAAeOAAAAAAA♦e1♦♦AA1A111AeeAe^AAAAA!

Carrers de Sant Pau, 46 i Nlendlzabal, 25—BARCELONA

ESPECIALITAT EN LA FABRICACIÓ DE TOTA CLASSE D'ARQUES DE

SEGURETAT, BASCULES, BALANCES, PESOS, PREMSES PER A COPIAR,

CARRETS, CUINES, DEPOSITS, TORRADORES I MOLINETS, PER A

CAFE, ESTUFES, FORNETS, PORTES•FOGAINA, ENGRAELLATS, DES-

.. AIGUES 1 DE VARIS ARTICLES SIMILARS ::

CASA FUNDADA L'ANY 1830

oci®®®oms®®^®®®® ate®®®®®com®ae-

TEXIDOE :::::..:::"

ANTIGUA CTEXlB0^R 1FUNDADA EN 1 S74 PROVEIDORA DE LA REIAL CASA W

a n ; ^ ESPECIALITAT EIV MA- 9PINTURA 9 ESCRIPTORI n ^

°P R A L P R A iftU-PAPE REBIA : LU RES à à

P1YERS 1 ARQUITECTES QRATLLATS: I1PRESOS

^ é^éa ____• __r____• a O DEM mim M3MIMOffimm3 W3 M3MIMM Mfimm12

CARRER DE FO TANELLA, 10 (abans Regoinir) - BARCELONAé TEL E FON A 1563

LTI :pressor - Barcelona.

4o