www.columnaedicions.cat

@columnaedicions

Facebook.com/ColumnaEdicions

15 mm

Si voleu més informació us podeu adreçar a:Columna EdicionsDiagonal, 662-66408034 Barcelonawww.columnaedicions.cat

10131336

1067

L’Amàlia és una mare divorciada de seixanta-cinc anys que viu a Barcelona i que fi nalment ha acon-seguit reunir tota la seva família la nit de Cap d’Any. Només falten algunes hores per a la mitjanit i tant ella com el seu fi ll, en Fer, estanenllestint els preparatius per tenir-ho tot a punt, mentre es-peren l’arribada de la Sílvia i l’Emma, germanes d’en Fer, i de l’oncle Eduard. L’Amàlia és una dona singular, valenta, que sap el que vol i que estima i protegeix els seus fi lls, però d’una mane-ra molt particular. Ella sap que aquesta no serà una nit qualse-vol: serà la més especial de totes.

Una mare és una joia narrativa on s’alternen les emocions, passant de les rialles a les llàgrimes: un llibre que s’endinsa en la pell del lector i en què es respira l’anhel de viure a cada pàgina. Alejandro Palomas descriu l’univers íntim d’una família que podria ser la de qualsevol, aprofundeix en el més essencial de la condició humana, en el que callem, en el que sen-tim, en defi nitiva, en el que realment importa. És sens dubte la seva no-vel·la més emotiva i sincera.

Ale

jand

ro P

alom

as

Una

mar

e

«–Però jo sóc aquí –va continuar la mare–, i no deixarem de balance-jar-nos juntes el temps que faci falta. I si haig d’enfonsar-me perquè suris, m,enfonsaré. I si haig d’arrencar-te de l’aigua perquè em visquis, t’arrencaré, per fort que sigui el dolor. Perquè no tinc res millor a fer en la vida, � lla. –I després, aixecant la mirada cap a mi, i clavant-me amb ella a la cadira, va afegir–: No hi ha res millor a fer en la vida. Per a una mare, no».

de seixanta-cinc anys que viu a Barcelona i que fi nalment ha acon-seguit reunir tota la seva família la nit de Cap d’Any. Només falten algunes hores per a la mitjanit i tant ella com el seu fi ll, en Fer, estanenllestint els preparatius per tenir-ho tot a punt, mentre es-peren l’arribada de la Sílvia i l’Emma, germanes d’en Fer, i de l’oncle Eduard. L’Amàlia és una dona singular, valenta, que sap el que vol i que estima i protegeix els seus fi lls, però d’una mane-ra molt particular. Ella sap que aquesta no serà una nit qualse-vol: serà la més especial de totes.

Una mares’alternen les emocions, passant de les rialles a les llàgrimes: un

«–Però jo sóc aquí –va continuar la mare–, i no deixarem de balance-jar-nos juntes el temps que faci falta. I si haig d’enfonsar-me perquè suris,

enfonsaré. I si haig d’arrencar-te de

Alejandro PalomasUna mare

Alejandro Palomas (Barcelona, 1967) és llicenciat en Filologia Anglesa i màster en poètica pel New College de San Francisco. Ha col·laborat en diversos diaris i ha tra-duït autors com ara Katherine Mansfi eld, Françoise Sagan o Jack London. És au-tor de poesia i de les novel·les El tiempo del corazón (Nou Talent FNAC 2002), El secret dels Hoff man (2008, estrenada al teatre un any després), Tanta vida (2011), El cel que ens queda (2012), El alma del mundo (fi nalista del Premio Primavera deNovela 2011) i Agua cerrada (2012). El 2015 va publicar Un fi ll i ara publica Un gos,on apareixen els personatges d’Una mare. La seva obra ha estat traduïda a deu llengües.

@Palomas_Alejand Facebook.com/PalomasAlejandro/

Fotografi a de l’autor: © JUMAImatge de la coberta: © ShutterstockDisseny de la coberta: Departament d’Art i Disseny, Àrea Editorial Grup Planeta

ALEJANDRO PALOMAS

UNA MARE

008-120773-UNA MARE.indd 5 05/11/15 10:32

col·lecció clàssica

primera edició: gener del 2016

© alejandro palomas pubill, 2014

© editorial planeta, s.a.

© columna edicions, llibres i comunicació, s.a.u.

av. diagonal, 662-664 - 08034 barcelona

isbn: 978-84-664-2028-0

dipòsit legal: b.27.303-2015

fotocomposició: víctor igual, s.l.

carrer aragó, 390 - 08013 barcelona

imprès a: egedsa

www.columnaedicions.cat

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes

per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos,www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra

(www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats

008-120773-UNA MARE.indd 6 05/11/15 12:56

U

La mare havia dit que ella mateixa compraria les flors,però amb tant d’enrenou s’ha descuidat d’acostar-seaquesta tarda a la floristeria i ens hem quedat sense.

Ara compta els raïms al meu costat. Els arrenca delicadamentdel carràs mentre escolta la ràdio que sona a tres bandes alpetit apartament: en el transistor que hi ha al marbre de lacuina, en el que s’ha deixat encès a la seva habitació i, peracabar, en el que té instal·lat al lavabo i que gairebé mai noapaga. Asseguts a la taula del menjador, ella compta raïms i joplego els tovallons vermells amb estampats nadalencs, mentreal forn es refreda la crema d’espàrrecs i un rostit d’alguna cosaque suposadament hauria de ser gall dindi però que semblauna altra cosa.

A l’altra banda del finestral és negra nit. A terra, al costatdel sofà, dorm arraulit el Max. Té el cap recolzat en un petitbassal de baves i clava coces en somnis. La Shirley, la gossetade la mare, dorm al costat d’ell, al cabàs, tapada amb la sevamanta de quadrets.

Barcelona. Avui és 31 de desembre.—Serem cinc —diu la mare—. Això sense comptar l’Ol-

ga, esclar. —L’Olga és la xicota de l’Emma, o, com en diu la

008-120773-UNA MARE.indd 13 05/11/15 10:32

ALEJANDRO PALOMAS – 14

Sílvia quan l’Emma no ronda per allà, «l’afegida», i d’aquí veque la mare sempre la compti a part. I no és que ho faci ambmenyspreu. Simplement compta com compten les mares: elsmeus a una banda, els altres a l’altra. Aquí la meva sang, allàels que no la tenen—. Tot i que l’oncle Eduard arribarà unamica més tard, perquè el seu vol ve amb retard —aclareix,apartant dotze raïms i ficant-los al primer bol. Després con-tinua comptant. En veure que no dic res, para i em mira—.Que passa res?

Faig que no amb el cap. La mare està nerviosa i il·lusionada.Fa unes quantes setmanes que està així, des que té la certesaque aquesta nit hi serem tots. Per fi, després de tants intentsfrustrats, els que som de la seva sang ens asseurem a taula percelebrar el Cap d’Any i brindarem plegats. És un gran dia pera ella i no ho dissimula, perquè no sap fer-ho. Des que es vadivorciar del pare, sempre ha passat alguna cosa, alguna cosaha acabat esguerrant-se i el sopar de Cap d’Any ha quedatcoix. El primer Nadal, l’Emma es va quedar penjada gairebéun mes a l’Argentina perquè la companyia aèria amb quèviatjava havia fet fallida, i havia deixat el passatge de tots elsseus vols a terra. L’oncle Eduard va ser el següent a faltar: unany més tard va decidir anar-se’n a viure a Lisboa, i per aque-lles dates estava a l’espera de rebre el parell de contenidorsplens de mobles que segons semblava s’havien perdut pelcamí i que finalment havien aparegut a Tànger. I l’any passatens va tocar al Max i a mi. El dia 31 al migdia, mentre jugavaamb ell al parc, la seva pilota va rebotar contra un arbre i vasortir disparada al carrer. El Max va fer el que mai havia fetfins llavors: va arrencar a córrer darrere de la pilota com si l’hianés la vida, i en sortir al carrer un quatre per quatre el vaatropellar. Vam passar la nit a urgències de la Facultat de Ve-terinària, ell miraculosament il·lès, tot i que en observacióobligada; jo amb dos trankimazins a la vena, ajagut en unallitera entre el Max i un shar pei amb cara de buda emmur-

008-120773-UNA MARE.indd 14 05/11/15 10:32

UNA MARE – 15

riat que no parava d’udolar perquè segons semblava tenia unno sé què als intestins, o sigui que de nou per a la mare elsopar va ser un mar de poques llums i moltes ombres.

Aquesta és, per fi, la nit de la mare, i ella està en dansa desde les sis del matí, tan emocionada que, entre els nervis, lamalaptesa que la caracteritza i el poc que hi veu, hem fet unrècord de damnificats addicionals, ara amuntegats al costatdel cubell de les escombraries.

—Vés a llençar això abans que arribi la Sílvia, sisplau, Fer—em suplica amb cara d’angoixa abans d’asseure’s amb elraïm a la taula—. Ja saps com es posa la teva germana quantrenco alguna cosa —afegeix, mentre mira de reüll la bossaamb les restes del llum de porcellana, tres vasos, dos marcs defotografies, un gerro d’aigua i una tetera suposadament xinesaque fins avui era l’estrella de la seva col·lecció d’horrors enminiatura, cortesia d’un diari que ella es nega a llegir, peròque compra «pels regals».

Ara em mira des del seu costat de la taula i de sobte alsseus ulls hi ha tanta il·lusió continguda, tantes ganes que lavetllada sigui un èxit i de tenir-nos a tots aquí que, a pesar deldia que m’ha donat, no em reprimeixo les ganes d’abraçar-lai dir-li que no es preocupi, que tot sortirà bé.

—Tu creus que els agradarà? —pregunta per enèsima ve-gada, girant-se a mirar el forn—. És que... pensava que potserés poc menjar. Tot i que, esclar, també tenim les dues ama-nides, i l’oncle Eduard segur que portarà alguna cosa delDuty Free. I a més a més queden els torrons que va portar laSílvia el dia de Nadal, i...

—Calma’t, mare —la tallo amb suavitat—. Hi hauràmenjar de sobres.

Devem haver tingut aquesta conversa almenys una desenade vegades en les últimes tres hores. Tindrem prou menjar?Ens arribarà? Els agradarà? Que fa massa calor? No seria mi-llor que abaixéssim una mica la calefacció? Encenem ja les

008-120773-UNA MARE.indd 15 05/11/15 10:32

ALEJANDRO PALOMAS – 16

espelmes o esperem que arribin? I l’aperitiu? Ah, sense aperi-tiu? Tu creus?... Preguntes. La mare llança preguntes a l’airecom si repassés els ingredients d’una recepta que ja no permetgaires retocs, perquè l’hora és la que és i a aquestes altures totsja deuen estar venint. Les seves preguntes n’amaguen d’altresde més profundes, i se superposen a les que realment la tenenen aquest estat, patint per avançat, entre l’ansietat i una emo-ció gairebé infantil que no ha après a controlar malgrat elsanys: són aquests interrogants que la turmenten i que ni ellani cap de nosaltres podem resoldre abans d’hora, perquè hi hafamílies que són així —que som així—, tan intenses, tan im-previsibles i apassionades; són aquests interrogants que, si lamare s’atrevís a donar-los veu, sonarien així: «Tu creus que laSílvia es comportarà i no es barallarà amb l’Olga? I que nocomençarà a parlar de política i a malparlar dels bancs o delteu pare i tindrem la festa en pau? I l’oncle Eduard no ensexplicarà cap història d’aquelles porques dels seus viatges quea l’Olga la fan estar així tan... tan...? I digue’m que no es pre-sentarà cap veí de la finca, com fa dos anys, quan va aparèixerel senyor Samuel, el del primer C, amb aquella pobra cubanamulata mig despullada, preguntant si teníem una ampolla derom, i la cubana que després va tornar perquè es volia quedaramb nosaltres i... ai, fill, digue’m que no».

I és que, encara que des que el pare ja no hi és s’han des-fet molts nusos i molta tensió que afortunadament ja no enstoca gestionar i que el sopar de Cap d’Any s’ha suavitzatforça, l’últim dia de l’any és una data que a aquesta famíliase’ns posa malament. Per això arribem tensos a aquesta vet-llada, decidits, cadascun des del seu racó en la vida, a corregiren la mesura que es pugui la intensitat de l’any anterior ipassar una vetllada lleugera, xerrant tranquil·lament de fotesesi compartint un sentit de l’humor en què tots ens reconei-xem i que ens fa més família, que ens parla millor del quesom junts.

008-120773-UNA MARE.indd 16 05/11/15 10:32

UNA MARE – 17

Fins avui, els intents sempre han fracassat.A això s’hi ha de sumar que des de fa unes quantes setma-

nes alguna cosa sembla haver posat en estat d’alerta la mare.Està inquieta, preocupada. Sense saber-ho, fa conjectures queencara li són alienes, veritats encara no perfilades. Llums iombres. Està maldestra. Fa més soroll.

No s’imagina que potser té raó d’estar així. Raons quedesconeix.

Encara.—No, no em passa res —responc, intentant oblidar l’úl-

tim sopar en què vam reunir-nos tots i l’oncle Eduard ens vavoler sorprendre amb un «regalàs» (tal com va anunciar ell,donant copets amb una cullereta a la copa de xampany, ambtan mala sort que la copa va quedar feta miques al tercer cop,i va sembrar de vidres les estovalles). El regal en qüestió erenunes carpetes de colors amb informació detallada sobre comfer-nos socis de Dignitas, la societat aquesta de suïssos queajuden a suïcidar-se arreu del món. A la carpeta hi havia ad-juntat una còpia del formulari per redactar el testament vital.L’Olga, més catòlica de la branca amarga impossible, haviaadquirit un to verdós; i l’Emma s’havia posat a plorar així,com plora ella, sense fer soroll, perquè acabava de morir-se-lila gossa Lua i de sobte se sentia culpable ara no recordo dequè. Després els grans havien begut una mica massa, i l’oncleEduard havia caigut per les escales (la mare viu en un primer)i havíem hagut de trucar a una ambulància. Durant el trajec-te a l’hospital no va deixar d’agitar en l’aire la seva còpia deltestament vital, mentre cridava a l’infermer, arrossegant lesparaules com un vell borratxo: «Sou tots uns assassins i unsmarietes, però amb mi no podreu! Malparits, més que mal-parits!».

Sí, deixant de banda l’Olga, continuem sent cinc. Duesgeneracions de germans: la de la mare —l’oncle Eduard iella— i la meva —la Sílvia, l’Emma i jo—, com dos rails en

008-120773-UNA MARE.indd 17 05/11/15 10:32

ALEJANDRO PALOMAS – 18

paral·lel solcant el temps, aquesta nit separats per la taula, elsplats, les copes i les interpretacions múltiples de la nostra his-tòria en comú.

Sense el pare. Sense els avis.Ells, morts. Ell, evadit. Tots absents.I jo aquí, comptant raïms amb la mare com si res, tement

—com ella— el que potser ens prepara la nit en aquesta taulaparada per a set. «Que no s’esguerri res, sisplau, que no s’es-guerri res», l’endevino demanant en silenci, mentre recordode sobte la confessió que em va fer la Sílvia fa a penes quaran-ta-vuit hores, i el pes de la qual noto des de llavors sobre lesespatlles com una segona pell.

I és que en el meu radar particular palpita des de fa uneshores una llum vermella que conec bé. És una llum que titil-la, cada cop més clara, en la pantalla rectangular de la mevament, vermella sobre fons blanc, com els tovallons que araplego.

A un costat de la taula, la mare respira fondo i treu l’airepel nas lentament. A aquest costat, jo la miro i la sento aprop. La mare és part de mi, del que m’agrada i no m’agradatenir amb mi. «És moltes coses. De vegades, massa», pensomentre continuem fent els preparatius i per la ràdio algú riu.Parlen de raïms, d’anys anteriors i de coses que no tenen capinterès. Llocs comuns. Buits. Soroll nadalenc.

Falta poc.Deuen estar a punt d’arribar.

008-120773-UNA MARE.indd 18 05/11/15 10:32

Dos

La mare es tomba a mirar cap a la cuina i acluca els ulls.Hi ha massa llums encesos i la fotofòbia —la seva— noperdona. Un seixanta-quatre per cent de discapacitat;

això és —entre moltes altres coses— la mare, encara que al’ONCE en el seu dia no la van admetre perquè ens van dirque la fotofòbia no era certificable i només acceptaven gentamb discapacitat visual no inferior al seixanta-cinc per cent.Quan vam sortir de la consulta del metge que la va avaluar(un paio infame amb les dents marrons i un gep com un turógal·lès que ni tan sols es va aixecar a saludar-nos quan vamentrar i que no va mirar la mare en cap moment), ens vamasseure en una terrassa a prendre alguna cosa. Érem a l’agosti feia una calor espantosa. La mare estava absent, gaudint dela seva cervesa com una nena. L’asfalt cremava. L’aire també.

—Bé —va dir a la fi amb els bigotis plens d’escuma i unsomriure de felicitat que augurava una de les seves sortidesque la Sílvia no sol encaixar bé i que l’oncle Eduard, en elseu afany de sonar jove i a la moda, qualifica com «per fli-par»—. Ho veus com no estic tan malament?

La vaig mirar.—No —vaig dir, serrant les barres—. Has passat un any

008-120773-UNA MARE.indd 19 05/11/15 10:32

ALEJANDRO PALOMAS – 20

magnífic, la veritat. Només t’han tret de l’esquena dos melano-mes, no hi veus ni a tres passes i vius en un pis de proteccióoficial per a majors de seixanta-cinc anys amb una gossa minús-cula que menja clínex usats i una veïna que respon al nomd’Eugenia i que ven Tupperware d’amagatotis i llença les es-combraries al contenidor tirant-les per la finestra. Estàs es-tu-pen-da, mare. Tots estem de conya. De fet, som la FamíliaMagnífica. No sé per què no ens han trucat d’Informe semanalper a l’especial d’estiu.

Va arrugar els morrets una mica i després es va prendre unbon trago de cervesa.

—Que exagerat, fill —va replicar, negant amb el cap—.Tens ràbia. Ho noto. —I, posant els ulls en blanc, va afe-gir—: És un corrent vibratori que sento aquí —va rematar,posant-se els dos índexs en l’estern.

Sí, tenia ràbia. I molta. Contra el metge geperut dels cecs,contra la calor demoníaca d’aquell migdia infernal i contrami mateix per no ser capaç de prendre’m les coses amb l’hu-mor i la despreocupació de la mare. «Hauria de tornar a fu-mar», vaig pensar en un arravatament de mal geni, mentre laveia mullar altre cop els bigotis en escuma amb cara de feli-citat. No vaig poder evitar engegar-li una nova fuetada:

—T’hi has fixat? Des que saps que només tens un seixan-ta-quatre per cent de discapacitat t’has tornat molt observa-dora, mare.

—Ha, ha, ha! —La rialleta, la seva, es va convertir en tos,i la tos va escampar un ruixament d’escuma per tota la taula.Quan va voler agafar un tovalló per netejar-la, la mà va es-combrar tot el que va trobar pel camí, i l’ampolla va sortirdisparada cap a la vorera i va rodolar fins a la claveguera. Dosnois farcits de tatuatges que estaven asseguts al respatller d’unbanc, intercanviant alguna cosa que no eren cromos i escol-tant una música rapera en un telèfon d’aquests que venen als«pakis», es van posar a aplaudir.

008-120773-UNA MARE.indd 20 05/11/15 10:32