Lluís Maria Xirinacs GLOBÀLIUM . MODEL MAJOR SIGNE

2

Un model global de la realitat. GLOBÀLIUM Segona part: MODEL MAJOR Categoria: SIGNE Primera edició (en format electrònic): gener 2017 © Del text: Lluís Maria Xirinacs Damians Llibres de figures Globàlium major: Lluís Maria Xirinacs Damians Informatització figures Globàlium major: Manuel García Sanz Figures actualització: febrer 2018 Aportacions: Definicions curtes: Joan Parés Grahit Recerca de textos afins: 01 Núria Roig Esteve. 02 Sonet de Josep Colet Giralt Recerca d’obra plàstica afí: Francesc Soler Claveras Test/qüestionari informatització: Montserrat Sànchez Barra GRUP D’INVESTIGACIÓ GLOBÀLIUM

FUNDACIÓ RANDA LLUÍS M. XIRINACS Rambla de Badal, 121, 1r. 08028-Barcelona Tel. 934194747 http://xirinacs.cat - http://xirinacs.wordpress.com www.lluismariaxirinacs.cat info@fundacioranda.org - germanies.randa.xirinacs@gmail.com Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicènc ia CC:

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

3

ÍNDEX - MODEL MAJOR, CARRETERES, REVELACIÓ .............................................. Pàg. 4 - Categoria: SIGNE * Definicions curtes ............................................................................................ Pàg. 5 * Etimologia ........................................................................................................ Pàg. 5 * Història filosòfica ............................................................................................. Pàg. 6 * Nucli ................................................................................................................. Pàg. 6 * Antitermes ........................................................................................................ Pàg. 11 * Núvol d’afins .................................................................................................... Pàg. 11 * Sociolingüística ................................................................................................ Pàg. 13 * Figures .............................................................................................................. Pàg. 14 * Texts afins ......................................................................................................... Pàg. 17 * Obra plàstica afí ................................................................................................ Pàg. 18 * Dades tècniques ................................................................................................ Pàg. 19 * Test / Qüestionari .............................................................................................. Pàg. 19 * Diccionaris consulta ......................................................................................... Pàg. 19

4

2.- MODEL MAJOR Dins del projecte general de GLOBÀLIUM , un model global de la realitat, el MODEL MENOR (1), era una esfera de tres dimensions cartesianes: cernent (c), parença (p) i tensió (t), amb els sis corresponents punts cardinals: “Teoria” (+c) / “Pràctica” (-c), “Fenomen” (+p) / “Noümen” (-p) i “Objecte” (+t) / “Subjecte” (-t). Per accedir ara al MODEL MAJOR cal afegir-hi una quarta dimensió cartesiana: voltant (v), amb els seus dos punts cardinals: “Món” (+v) / “Plasma” (-v). 23.- CARRETERES En la pissarra (22) del MODEL MAJOR hi ha vuit centres principals d’atracció (categories de color verd), corresponents als vuit punts cardinals esmentats, equidistants entre veïns (90º). Ara establim una xarxa bàsica de trams de carreteres (vint-i-quatre), tots iguals, de 90º cadascun, entre cada dos punts cardinals veïns. En resulten sis cercles canònics màxims perpendiculars (360º) (fig. 0-5) que anomenarem: I. Mètode (231), II. Revelació (232), III. Univers (233), IV. Cultura (234), V. Relació (235) i VI. Consistència (236). En el punt mig de cada tram fixem un centre de segon ordre (en total: 24 categories de color negre), que vénen definits per les dues categories verdes situades en els dos extrems del seu tram. 232.- REVELACIÓ: c, t El segon (II) cercle canònic de variables cernent i tensió és format segons aquesta seqüència: SUB – 45º - STM – 45º - PRA – 45º - SGE – 45º - OBJ – 45º - SGT – 45º - TEO – 45º - STT – 45º - SUB. Recull els diferents elements de revelar (“Revelació”) la realitat: elements emocional, sígnic o semiòtic, significatiu racional o definitori i del sentit intel·ligent o endevinatori. 232.14.- SIGNE: -c, +t.

5

232.14.00.- Categoria: SIGNE . SGE (PRA-OBJ) 232.14.01.- Definicions curtes: Realitat estructural. Concerniment extens. La resistència / atracció dels objectes de la realitat concreta. El món real de la memòria. Força de la cosa davant de la ment. 232.14.02.- Etimologia: Cultisme equivalent del col·loquial “senyal” “allò amb què quelcom és representat”, “imatge associada a un significat”. Vegi’s també “senya”, “seny”, “senyera”, “senyar-se, “contrasenya”, “disseny”, “ensenyar”, “ressenya”, “assenyalar”, “signar”, “sotasignat”, “assignatura”, “consigna”, “designació”, “designi”, “insigne”, “insígnia”, “persignar”, “resignació”, “significar”. Derivat del llatí signum “signe”, “marca distintiva”, “segell”, “senyal”, “ensenya”, “imatge”, “símbol”, “signatura. Derivats i composts: sigillum “segell”, signare “signar”, assignare “assignar”, consignare “consignar”, significo “significar”, resigno “resignar”, persigno “persignar”, designo” “designar”, insignis “insigne”.Compta amb dues arrels indoeuropees possibles: *sek- “tallar” (marca en una fusta feta amb un tall) (vegi’s etimologia de “Ciència”) i *sekw- “l’objecte que hom segueix”. 1.- Llatí: sequi “seguir”, “comprometre’s amb”, perseguir”, “deduir-se de”, “obeir”, sector “seguidor”, “sector”; secta “secta”; secundus “aquell que segueix al qui va al davant”; sequax “sequaç”; sequela “seqüela”; seqüèntia “seqüència”; obsequium “obsequi”; consequentia “conseqüència”; consequere “aconseguir”; exequia “exèquia”; persecutio “persecució”. 2.- Vèdic: sáci “amiga”, “companya”, “seguidora”, sisákti “segueix”. 3.- Avèstic antic: hatxaite “seguir”. 4.- Grec: homèric: hépomai “seguir”, “acompanyar”. 5.- Irlandès: setxur “segueixo”, setcithir “seguir”; ósaic (obsequi) “rentada dels peus”. 8.- Letó: sekt “seguir”; lituà: sekù “segueixo”. En àrab, Muhammad és “qui avisa o testimonia la lloança permanent de l’U”.

6

232.14.03.- Història filosòfica: Valor (M. Scheler). Infraestructura. Força de la cosa per a la ment (signe, SGE1: <aquell home...). Senyal, ús del senyal (signe del signe, SGE2: ...és Joan Querol>). Esment del senyal (signe del signe del signe, SGE3: ...es diu “Joan Querol”>). Semiòtica. Símbol. Símptoma. Empremta, petja. Treball acumulat. Costum. Hàbit. Virtut, areté (gr.). Prudència ↑, sofía (Plató). Justícia →, dikaía (Plató). Fortalesa ↓, andreía (Plató). Temprança ←, sofrosýne (Plató). Energia física. Valoració-assenyalament. Tradició. Testimoni. Significant. Extensió. Denotació. Referència, Bedeutung (Frege). Dasein (Jaspers). Existenciari, existenzial (Heidegger). Coreferència (Ferrater Mora). Context (Gadamer). Objecte dignitatiu (Meinong). Naixement i mort físics. 232.14.04.- Nucli: En el nostre model, Signe (SGE) representa un conjunt heterogeni concret de conjunts heterogenis concrets, inscrit entre TEC i ETI , entre OBL i PRD i entre PRA i OBJ segons les dimensions del model. “Signe és qualsevol cosa que pugui considerar-se com substitut significant de qualsevol altra cosa” (Umberto Eco, Tractat de semiòtica general, Lumen. Barcelona. 1985. 3a ed., p. 31). I afegeix: “quan aquesta associació (correlació o funció) és reconeguda socialment i codificada sistemàticament” (p. 49). En el nostre llenguatge és una força concreta d’extensió constant. O bé un conjunt heterogeni concret de conjunts heterogenis concrets. Entenem per Signe aquella informació que ens arriba de la realitat concreta i que ens imposa la seva diversitat i particularitat. Això que se’ns imposa des de fora és Signe d’alguna realitat estructural i constant que hi ha fora de nosaltres (el referent metafísic del Signe) i que compleix (“Objecte”) uns requisits definitoris (el “Significat”). Una taula (MTF), per exemple, abans de ser (OBJ) convencionalment allò que fem servir per parar els plats o per escriure (SGT) és, primerament, Signe de l'existència d'una realitat concreta, constant. Quan nosaltres intervenim sobre la realitat, per al nostre ús convencional, convertim el Signe en un Objecte. Es per això que les coses poden mostrar-se polivalents. Per a un nen, per exemple, una taula pot convertir-se en una cabana, en un tren, en una escala, etc.; o pels estudiants revoltats, en un parapet. La polivalència de les coses ens indica que abans d'ésser Objectes -estructures convingudes- les coses són Signes d'una realitat independent de nosaltres (PRA). Molts lingüistes, en Signe (semeion (gr.) � semiòtica), distingeixen “significant” de “significat”. Anomenen “significant” a allò que ací anomenem Signe i “Significat” al mateix concepte que nosaltres, que reservem el terme “significant” per a l’autor del signe i de l’acte de significació. Des de Frege, Saussure, Pierce, Eco, etc. estem immergits en una terminologia molt confusa pel que fa als conceptes de:

a) Signe (SGE) o senyal material. Avís. b) “Significat” mental (SGT) o contingut abstracte. Allò que diu l’avís. c) “Objecte” (OBJ) o contingut real-mental. A qui o a què es refereix l’avís. I d) “Subjecte” (SUB) o actor de la funció significativa o significadora. Qui avisa.

Nosaltres, en primera aproximació, triem la següent terminologia, més ajustada que altres en ús, però no exempta de defectes inevitables donada la limitació de flexions dels

7

idiomes. Caldria inventar un llenguatge tècnic unívoc. Per aquest camí van els nostres termes: a) SGE, b) SGT, c) OBJ i d) SUB: - 1a) Signe, 1b) “Significat” o significació, 1c) Signat, assignat, designat, 1d) Significant o significador. - 2a) Forma real, 2b) Forma o contingut mental, 2c) Contingut real, 2d) Autor o actor o instrument. - 3a) Índex o indici, 3b) Indexat o indiciat), 3c) Indicat, 3d) Indicador. - 4a) Senyal (físic), 4b) Senyalitzat, 4c) Senyalat o assenyalat, 4d) Assenyalador. - 5a) Nom, 5b) Anomenat, 5c) Nomenat, nomenat, 5d) Anomenador. - 6a) Referència, 6b) Referenciat, 6c) Referit, 6d) Referidor, referent. - 7a) Símbol, 7b) Simbolització, 7c) Simbolitzat, 7d) Simbolitzador. - 8a) Símptoma, empremta, 8b) Diagnosi, 8c) Malaltia, 8d) Metge. - 9a) Estímul, 9b) Classe, Tipus, 9c) (Instint) estimulat, 9d) Estimulant, estimulador. - 10a) Tensió, marca, 10b) “Intensió”, comprensió, 10c) “Extensió”, tensat, marcat, 10d) Tensor, marcador. - 11a) Presència, 11.b) Representació, 11c) Representat, 11.d) Representant. - 12a) Etiqueta, inscripció, titulació, 12.b) Descripció, 12c) Cosa, persona, 12d) Escriptor, descriptor, inscriptor. - 13a) Nota, 13b) Notificat, notificació, 13c) Notat, denotat, connotat, 13d) Notari. - 14a) Zeichen, 14b) Sinn, 14c) Bedeutung, 14d) Notar. - 15a) Informe, report, “bit”, 15b) Informació, 15c) Esdeveniment, fet, 15d) Informador. En primera aproximació, totes les a) són equivalents des del punt de vista general en què ens movem. La mateixa cosa es pot dir de b), c) i d). També podem dir que correntment s’estudia primerament el Signe (a) com a font de la funció significativa (semiòtica), a continuació el “Significat” (b) com a intenció mental de la significació (no en tant que “posar signe físic”, ans en tant que “atribuir contingut mental al signe físic”), després s’atén a l’“Objecte” (c), mig físic i mig mental, a allò a què es refereix el Signe i descriu el “Significat”. El “Subjecte” (d) l’hem esmentat perquè sovint s’empra els termes “significant”, “representant”, etc., impròpiament en lloc de Signe. Però en l’estudi del Signe en general, no cal parar compte en la llunyana relació amb el “Subjecte”, només necessari en el cas dels Signes artístics i místics. No és, en general, necessari que algú faci o interpreti els Signes vivencialment, només cal que siguin factibles i interpretables. Una pianola mecànica (hardware) pot interpretar el “Clar de lluna” de Beethoven sense que ningú la toqui ni ningú l’escolti, si disposa del llenguatge xifrat corresponent (software). La relació Signe – “Significat” és objectiva, no subjectiva. Distingim, a més a més de la vertical: 1. “Pràctica”, força, 2. Signe, esclat 3. “Objecte” o objectivitat i 4. “Significat”, comprensió, dues altres dimensions de Signe: Transversal: 1. “Obligació”, lligam (“Món”), 2. Signe, evidència, 3. “Prodigi”, sorpresa (“Plasma”). Anteroposterior: 1. “Tècnica”, figura (“Fenomen”), 2. Signe, treball, 3. “Ètica”, camp (“Noümen”). Del sentit vertical inferior li ve al Signe la seva força, la seva consistència; en canvi dóna al sentit vertical superior la seva intel·ligibilitat, el seu contingut significatiu. Tot anant cap al sentit transversal esquerre, els Signes són ben determinats clars, previsibles; cap al sentit transversal dreta, són indeterminats enigmàtics, sorprenents. Cap al sentit anterior, els Signes són figures elementaritzades analítiques (geometria) i cap al sentit posterior, són camps, espais o pissarres on se situen les figures (topologia).

8

També cal distingir entre Signe de primer ordre, o inicial (SGE1) i Signe de segon ordre o símbol (SGE2). El primer té lloc amb el primer esclat de la vida: Cada “cosa”, cada “quelcom”, cada “això” és signe de si mateix. Em refereixo a abans de la cosa del quelcom o de l’això a què al·ludeixen aquestes paraules. Tractem de referir-nos als primers esclats de la realitat (en infants, en salvatges, en estrangers, en alienígenes, etc.). Quan dic “això” tot assenyalant una parcel·la de realitat, la paraula “això” ja és deficient per a allò que vull dir. Jo vull dir que aquella parcel·la de realitat se’m manifesta i per tant és Signe de si mateixa abans que es vulgui significar com a ampolla, com a porra, com a corró, com a canelobre, etc. “Allò” és Signe dels quatre “Significats” esmentats i de molts altres de possibles (vidre, recipient, flauta...). Dic “cosa”, quelcom”, “això” o “allò”. Paraules vagues i indeterminades, comodins que valen per tot per tal de que no ens hi fixem. Altrament, per exemple, “això” ja seria una cosa que té un Signe i jo no volia assenyalar la paraula “això” quan he dit la paraula “això”. Costa de comprendre perquè ja hem avançat en la vida i tots els Signes són SGE2. Aquestes paraules vagues de verbalització naixent, que no diuen res si no mires a on assenyala l’interlocutor es diuen paraules indèxiques: cal acompanyar amb el dit índex la locució deficient. N’hi ha moltes i les fem servir més del que ens pensem: “això”, “allò”, “cosa”, “aquest”, “aquell”, “aquí”, “allà”, “avui”, “demà”, “ahir”, “jo”, “tu”, “ell”, “nosaltres”, “vosaltres”, “ells”. Alguns tracten d’explicar el SGE1 sense paraules, per no distreure. Empren gests d’assenyalament, gests ostensius, indicacions. Aquest SGE1 és anterior no solament al SGE2, si no també a l’OBJ. El nen, l’home primitiu reben abans el missatge propi que llença cada cosa (incloses les paraules, els Signes) que la cosa llançadora del seu propi missatge. És un missatge encara verge que automàticament deixa d’ésser-ho quan consuma la seva funció sígnica. Immediatament fonamenta el “Significat” mental i la possible essencialitat objectiva. Jo recomanaria l’exercici d’aprendre a captar aquest missatge verge que ens conserva el candor de la infància en el nostre món tan mediatitzat. No cal afegir que la immensa majoria dels Signes són de segona intenció (SGE2): són una realitat que al·ludeix a una altra diferent d’ella mateixa. Bandera – Pàtria. “ànec” - ànec, fotografia – realitat, sèries de zeros i uns – informació de qualsevol cosa, etc. Sí SGE1 és el nucli central de la nostra categoria Signe, SGE2 és la irradiació d’aquesta categoria a totes les altres del model (“Significat”) i a les realitats del món sencer (referit, “Objecte”). Potser amb l’anàlisi d’un procés de comunicació entre dos interlocutors veurem els diferents aspectes del funcionament del Signe. 1.- L’emissor A i el receptor B passegen per un bosc i han arribat a un punt on brolla aigua espontàniament (OBJ). 2.- L’emissor A es fa una idea (OBJ � SGT1, vertical ascendent) del que veu. 3.- A pensa que vol comunicar aquest SGT1 a B. 3.- A enceta un procés onomasiològic (ónoma, nom en grec) a la recerca del nom sinònim o del terme afí més adient per expressar la seva idea. De la idea a la paraula (SGT � SGE, vertical descendent). Li cal servir el Signe més adequat a la idea que té, d’entre els afins o sinònims del codi mental de llenguatge propi, diccionari o enciclopèdia.

SGT1 � SGE1 “font” � SGE2 “deu” � SGE3 “doll”

9

� SGE4 “mina” He d’afegir que per descendir de SGT a SGE cal a A travessar (vegi’s figura de l’aurèola) un nivell intermig ple de dificultats:

a) s’ha de menester un camp sígnic (ETI, posterior), un codi de signes, on trobar i seleccionar la figura (TEC, anterior) adient, en dos aspectes: aa) un laboriós aprenentatge del codi en principi ignorat (APE � ACC) i ab) un ajustat maneig del codi adequat (ECL � ECN).

b) s’ha de menester un pas creatiu de la confusió original a la fixació final (OBL PRD, transversal de dreta a esquerra) en dos aspectes: ba) un llarg procés històric de formació del codi (ECL APE), i bb) un curt procés ocasional de tria de la figura adequada (ECN ACC). 4.- A tria “deu” (SGE2), codifica el propi pensament i emet verbalment el nom triat. 5.- Prescindim per simplificar de l’anàlisi de les ones sonores i dels corrents musculars i neuronals transmissors. 6.- El receptor B capta la paraula “deu” i vol entendre la comunicació. 7.- B enceta un procés semasiològic (sema, “Significat” en grec) a la recerca del “Significat” homònim més adient, tot tractant d’endevinar el pensament del seu interlocutor. De la paraula a la idea (SGE2 � SGT, vertical ascendent). Li cal trobar el “Significat” més adequat a la idea que té, d’entre els homònims o accepcions del codi mental del llenguatge propi, del diccionari o de l’enciclopèdia.

SGE2 “deu” � SGT1 numeral (10) � SGT2 substantiu (origen de l’aigua d’una font) � SGT3 verb (“deure”: 3ª p., singular, present d’ind.) He d’afegir que per ascendir de SGE a SGT cal a B travessar (vegi’s figura de l’aurèola) el mateix nivell intermedi descrit en 3, com hem vist, ple de dificultats. Tanmateix en les dues vegades he simplificat les complexes relacions entre senyalètica, semàntica i sintàctica. Com també he reduït la transmissió a un sol mot “deu”, he prescindit dels sempre presents sorolls pertorbadors i de les més que possibles equivocacions en la tria del receptor. 8.- B descodifica el senyal rebut tot triant el substantiu que es refereix a una font naixent (SGT2) i accepta mentalment la idea triada. La comunicació ha finalitzat. 232.14.04.00.- Signe: Valor (→ètic, ←econòmic). “Això”. 232.14.04.10.- Entre Signe i OBJ i entre Signe i PRA. (45º). 232.14.04.11.- Signe objectiu: Semiòtica. 232.14.04.12.- Signe pràctic: indicatiu, indèxic. * Força cossificada, convertida en cos, materialitzada, enrotllada en l’espai. 232.14.04.20.- Roges1: Entre Signe i “Ètica.” (NOU), entre Signe i “Prodigi.” (PLA), entre Signe i “Tècnica” (FEN) i entre Signe i “Obligació” (MON). (35º). 232.14.04.21.- Signe ètic: Valors ètics. Axiologia. * Manifestada, que sempre avisa. 232.14.04.22.- Signe prodigiós: Meravella. Miracle. Acció profètica.

10

232.14.04.23.- Signe tècnic: Eina. Estri. 232.14.04.24.- Signe obligat: Avís coercitiu. Senyals de circulació. Bans. Anuncis oficials als mitjans de comunicació. 232.14.04.30.- Blaves: Entre Signe i “Ecologia” (MON-NOU), entre Signe i “Àpeiron” (NOU-PLA), entre Signe i “Acció” (PLA-FEN) i entre Signe i “Economia” (FEN-MON). (45º). 232.14.04.31.- Signe ecològic: Contaminació. Pol·lució. Mínima entropia. 232.14.04.32.- Signe apeirònic: Pas de matèria virtual a real. 232.14.04.33.- Signe actiu: Programa. 232.14.04.34.- Signe econòmic: Valor d’ús. 232.14.04.40.- Negres: Entre Signe i “Metafísica” (OBJ-NOU), entre Signe i “Bosó” (OBJ-PLA), entre Signe i “Ciència” (OBJ-FEN), entre Signe i “Afinitat” ( OBJ-MON), entre Signe i “Amor” (PRA-NOU), entre Signe i “Caos” (PRA-PLA), entre Signe i “Experiència” (PRA-FEN) i entre Signe i “Cosmos” (PRA-MON). (60º). 232.14.04.41.- Signe metafísic: “Tot és informació”. 232.14.04.42.- Signe bosònic: Multidimensionalitat de cada signe. Radiant. 232.14.04.43.- Signe científic: Mesura. 232.14.04.44.- Signe afí: Conjunt de signes 232.14.04.45.- Signe amorós: Acte de generositat. Donació. Ajuda. 232.14.04.46.- Signe caòtic: amfibològic, equívoc, no desplegat. 232.14.04.47.- Signe experiencial: evident, patent. 232.14.04.48.- Signe còsmic: universal, unívoc, desplegat. 232.14.04.50.- Roges2: Entre Signe i “Organisme” (OBJ-MON-NOU), entre Signe i “Orgó” (OBJ-NOU-PLA), entre Signe i “Ona” (OBJ-PLA-FEN), entre Signe i “Funció” (OBJ-FEN-MON), entre Signe i “Regne” (PRA-MON-NOU), entre Signe i “Magma” (PRA-NOU-PLA), entre Signe i “Turbulència” (PRA-PLA-FEN) i entre Signe i “Polidesa” (PRA-FEN-MON). (66º). 232.14.04.51.- Signe orgànic: amb riquesa vital desplegada. 232.14.04.52.- Signe orgónic: amb riquesa vital interior. 232.14.04.53.- Signe ondulatori: Llum. So. Ones líquides. Moviments pendulars. 232.14.04.54.- Signe funcional: automàtic, acceptat per la seva funcionalitat sense coacció ni discussió. 232.14.04.55.- Signe en el regne: Mer recordatori. Rituals. Litúrgies. Festes. 232.14.04.56.- Signe magmàtic: Premonició terrorífica. Carnavals. Orgies. 232.14.04.57.- Signe turbulent: Alçar bandera. Crida revolucionària. Manifest. 232.14.04.58.- Signe polit: Fabricació perfecta.

11

232.14.05.- Antiterme: 35º: TEC, ETI, PRB, OBL. 45º: PRA, OBJ, APE, ECN, ACC, ECL. 60º: AMO, CIE, EXP, MTF, CAS, AFI, COS, BOS. 66º: MGM, FUN, POL, ORG, TRB, OGN, RGN, ONA. 90º: FEN, NOU, MON, PLA, ATZ, EXC, CMN, CFN, SGT, STM, PSI, IDE, MIS, LOG, DSG, RAR, EBR, CNV, COM, ARK, AKA, DET, PAS, ARQ, ECU, IDT. 114º: PRB, SLM, PCS, HAR, AGU, GEN, TRS, LET. 120º: ANA, SIN, CAV, COV, INT, FEL, ART, MTP. 135º: TEO, SUB, GLO, TIA, BEL, DIV. 145º: EST, MIT, FOL, AST. 180º: STT. 232.14.06.- Núvol d’afins: Això. Infraestructura. Signe, SGE1: “aquell home”. Senyal, signe del signe, SGE2: “Joan Querol”. Esment del senyal, signe del signe del signe, SGE3: “es diu Joan Querol”. Semiòtica. Símbol. Símptoma. Empremta, petja. Treball acumulat. Oferta. Costum. Hàbit. Virtut. Prudència ↑. Justícia →. Fortalesa ↓. Temprança ←. Energia física. Valoració-assenyalament. Tradició valuosa. Testimoni. Significant. Naixement i mort físics. La constància de les coses. L’estructura de l’univers. La màquina del món. Matèria. Materials de la natura (petroli). Materials de la cultura (benzina). Les coses. Els cossos. Memòria. Record. Graf Fotografia Litografia Geografia (geometria) Hagiografia Historiografia Poligrafia Estenografia Holografia Cal·ligrafia Telegrafia (telemetria) Epigrafia Pluviògraf (pluviòmetre) Xilografia Gràfic Gràfica, Grafit Grafitti Esgrafiat Grafisme Grafologia Paràgraf Autògraf

12

Pantògraf Biografia Bibliografia 232.14.06.- Salt als veïns propers: (45º PRA/1.02/OBJ 45º) (35º TEC/2.09/ETI 35º) (35º PRB/2.23/OBL 35º) (45º APE/8.05/ECN 45º) (45º ACC/ 8.06/ECL 45º) (60º CIE/4.01/AMO 60º) (60º EXP/4.05/MTF 60º) (60º CAS/4.11/AFI 60º) (60º BOS/4.12/COS 60º) (66º MGM/6.13/ FUN 66º) (66º ORG/6.14/POL 66º) (66º TRB/6.15/OGN 66º) (66º ONA/6.16/RGN 66º) 232.14.06.- Salt als veïns neutres i llunyans: (90º IDE/7.13/PSI 90º) (90º MIS/7.14/LOG 90º) (90º RAR/7.15/DSG 90º) (90º EBR/7.16/CNV 90º) (90º ARK/9.09/COM 90º) (90º AKA /9.10/DET 90º) (90º ARQ/9.11/PAS 90º) (90º ECU/9.12/IDT 90º)

13

232.14.07.- Sociolingüística:

1. Allò amb què quelcom és representat, generalment una forma gràfica el valor de la qual pot ésser normalitzat o codificat.

* Signe d’admiració, signe d’exclamació. Signe gràfic que es posa a la fi (!), i en algunes llengües també al començament (¡), d’una oració exclamativa, d’una interjecció. Signe d’interrogació. Signe de puntuació Signe gràfic que forma part del sistema de puntuació d’una llengua. Signe diacrític: signe gràfic que confereix a un altre signe un valor diferent. Signe gràfic: signe la forma del qual és dibuixada o escrita. Signes ortogràfics Signes que, en la correcta escriptura del llenguatge, serveixen per a transcriure la pronunciació, la intensitat i la distinció de certs sons i també l’entonació, les pauses i els sentits de les frases. Signe matemàtic Signe gràfic que serveix per a indicar una operació matemàtica. Signe lingüístic Associació d’un concepte significatiu, o significat, i d’una imatge acústica, o significant.

2. Signe del zodíac: Divisió de les dotze que constitueixen el zodíac, que són, de ponent a llevant, a comptar des del punt vernal, Àries, Taure, Bessons, Càncer, Lleó, Verge, Balança, Escorpió, Sagitari, Capricorn, Aquari i Peixos, ocupades respectivament, en el seu origen, per les constel·lacions del mateix nom. 4. Moviment, acció, gest, amb què assenyalem un objecte, expressem un pensament, donem a conèixer una ordre, un desig. Si em parles amb signes, no t’entenc. Em va fer signe que el seguís. 5. Fenomen que, reconegut pel metge en l’organisme del malalt i apreciat per ell, permet d’arribar al diagnòstic i al pronòstic d’una malaltia determinada. Signes diagnòstics.

14

232.14.08.- Figures: 232.14.08.01.- Símbol de SGE: 232.14.08.02.- Constel·lació de SGE:

15

232.14.08.03.- Trajectes de SGE:

16

232.14.08.04.- Graus d’oposició:

17

232.14.09.- Texts afins: 232.14.09.01.- "La gespa és un conjunt d’herbes -així es planteja el problema-, que inclou un subconjunt d’herbes cultivades i un subconjunt d’herbes espontànies dites herbam; hi ha també una intersecció dels dos subconjunts, constituïda per les herbes nascudes espontàniament però que pertanyen a l’espècie cultivada i, per tant, indistingibles d’aquestes. Per la seva banda, els dos subconjunts inclouen les espècies diferents, cadascuna de les quals és un subconjunt o, més ben dit, és un conjunt que inclou el subconjunt de les pertanyents pròpies que pertanyen igualment a la gespa i al subconjunt de les externes a la gespa. Bufa el vent, volen les llavors i el pol· len, les relacions entre els conjunts es desbaraten... Palomar ja ha passat a un altre curs de pensaments: ¿és "la gespa" això que veiem, o bé veiem una herba, més una herba, més una herba...? Això que nosaltres en diem “veure la gespa" és només un efecte dels nostres sentits aproximatius i barroers; un conjunt existeix només quan està format d’elements diferents. No es tracta de comptar-los, el nombre no importa; allò que importa és captar d’una sola ullada les plantetes individuals una per una, en les seves particularitats i diferències. I no només veure-les: pensar-les. En comptes de pensar "gespa", pensar aquell tronc amb dues fulles de trèvol, aquella fulla lanceolada un poc geperuda, aquell corimbe subtil..." Calvino, Italo. Palomar. (El prat infinit). Pàgs. 37 i 38 Edicions 62. Barcelona, 1999 232.14.09.02.- SIGNE L’ull investigador besa l’indici, buit de judici previ o bé consigna, i, sense cap dilema ni caprici, com pràctic testimoni, rep el SIGNE. L’ull, admirat, contempla l’estructura d’alguna cosa amb pàtina d’avís, i a poc a poc aprèn amb la mesura de precisar les deus de l’imprecís. L’ull, relligat a la claror mundana, d’un nou coneixement, rep la saó, i aprèn, d’això, l’allò que ens recomana d’entendre’l com a símbol transmissor. També és SIGNE l’amor, i du un estigma que ens fa estimar amb la sang del seu enigma. Josep Colet

18

232.14.10.- Obra plàstica afí:

Joan Miró CONSTEL·LACIONS 1944

19

232.14.11.- Dades tècniques: c = -0.11253953951963827100 p = 0.00000000000000000000 t = 0.11253953951963827100 v = 0.00000000000000000000 232.14.12- Test / Qüestionari: Signe 232.14.12.01. PRA – OBJ

232.14.12.02. SGE

Lluís Maria Xirinacs Damians. SIGNE. GLOBÀLIUM. MODEL MAJOR Consulta: Diccionaris

- Diccionari de la llengua catalana. IEC - Diccionari descriptiu de la llengua catalana. IEC - Diccionari català-valencià-balear. IEC - Gran enciclopèdia catalana. GEC

20

- Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Breu bibliografia de consulta ètimo-semàntica: - Coromines, Joan, Diccionario crítico etimológico de la Lengua Castellana, 4 vols.

(1954 – 57). - Id., Diccionario etimológico castellano e hispànico, 1980? - Id., Diccionari etimològic i complementari de la Llengua catalana, 9 vols. (1980 –

1991), Curial, Barcelona. - A. Ernoult et A. Meillet, Dictionnaire étymologique de la Langue latine, 4ª ed.,

1985, Klincksieck, París. - P. Chantraine, Dictionnaire étymologique de la Langue grecque, 2. vols. 1983 - 84,

Klincksieck, París.