1928 - 2007

EN L’EUCARISTIA DE COMIATA MOSSÈN RAMON FREIXES

L’estiu de 1958 -aviat farà 50 anys-, al’Ermita de Sant Antoni d’Ulldemolins, elsmonitors i estadants de les primeres colò-nies del nostre bisbat impulsades per mos-sèn Ramon Freixes, vam aprendre d’ellque després de la Comunió era el millormoment per viure la intimitat del Jesúseucaristia present en el nostre interior,donar-li gràcies, compartir els nostresneguits i demanar-li per les nostres neces-sitats. Ara, familiars, companys sacerdotspresidits pel nostre Bisbe Xavier Salinasi amics aplegats amb motiu del seu tras-pàs ho fem, també, en record seu.

Et donem gràcies, Senyor Jesús, pels 57anys de sacerdoci en què el teu serventRamon ha anat vessant el testimoniatge vi-vent del teu amor al seu pas pels diversosindrets: Almacelles, Sant Martí i Oratori delsDolors de Lleida, Escola de Magisteri, Gua-dalajara, Menorca, Mallorca, Col·legi Do-miniques, Secà de Sant Pere, Sant IsidreLlaurador, Sant Joan Baptista, venturososespais testimonis del zel amb què ha exer-cit el seu guiatge pastoral. Gràcies, Senyor,en nom de les innombrables persones quehi han rebut el seu missatge evangelitzador.

Colònia Montsant per a nois, ColòniaVerge Blanca per a noies..., Escola del’Esplai de Lleida..., fruits preuats de la dedi-cació il·lusionada de mossèn Ramon al’Acció Catòlica. En nom dels milersd’infants, joves i monitors que han enfortit lafe en aquestes institucions te’n donem grà-cies, Senyor.

En la dècada de 1950, els centenarsde nois i noies que estudiaren Magisteri aLleida sortien, plens d’il·lusió, a impartirla tasca educadora als nens i joves dels

pobles. Aquella engrescadora tasca duia elsegell d’una plèiade de professors quehavien estat capaços de seduir l’ànimadels joves educadors. Et donem gràcies,Senyor, pels abundosos fruits que ha do-nat la llavor sembrada allí pel teu serventRamon Freixes.

Gràcies per la generositat i la il·lusióesmerçades en ajudar els mestres del GrupIsard. Solament tu, Senyor Jesús, saps dela soledat i aïllament que patien els mes-tres rurals a mitjans del segle passat! No-més tu, Mestre per excel·lència, coneixesla transcendència de les encoratjadoresreflexions pronunciades en les reunions delGrup o dels seus escrits en la revista Isardque tots esperàvem cada mes per rellegir-los, una vegada i una altra, cada cop queaquella solitud amenaçava fer estralls enl’ànima!

Gràcies també, Senyor Jesús, en nomde tots els que avui no els ha estat possibleafegir-se a aquesta celebració. També ennom dels qui ens han anat deixant i jafrueixen de la teva companyia.

També preguem el bon Déu que la sevainfinita misericòrdia no tingui en compteles possibles mancances que com totapersona humana hagi pogut tenir. Ell, Pareamorós de tots els homes, coneix els seusesforços per anar avançant en el camí del’autèntica vida cristiana.

Gràcies, Senyor, per haver posat mos-sèn Ramon en el nostre camí. Ara, des del’eternitat joiosa reservada als qui han esti-mat, seguirà intercedint pels que hem decontinuar treballant per aconseguir el mónmillor que ell tant desitjava.

Mn. Jaume Montaña

A la dècada de 1950, l’Escola deMagisteri de Lleida necessitava unaprofunda renovació. La major part deprofessors, ja d’avançada edat, ha-vien anat jubilant-se i l’ensenyamentera exercit per professorat interí queen molts casos havia d’impartirmatèries alienes a les respectivesespecialitats.

El curs 1953-54 estrenà el rejo-veniment que li calia. Les càtedresde Pedagogia, Ciències Naturals i Fi-losofia, cobertes per oposició ambels joves professors Octavi Mestre,Maria Teresa Latorre i Joaquín Cam-pillo, assoliren ràpidament l’estima

Estudiants de Magisteri viatjant a Moror.

de l’alumnat. No gens menys valuo-sa fou l’arribada de mossèn RamonFreixes, el nou professor de Religió.

En aquell temps la Religió erauna assignatura obligatòria i el no-menament dels professors corres-ponia al bisbe de la diòcesi, en elcas de Lleida a Monsenyor Aureliodel Pino. Al parer de molta gent elbisbe encertà plenament en l’elecciódel professor per a la Normal deLleida. Les seves qualitats per a ladocència, unides al doll de simpa-tia que traspuava la seva persona,no desdeien pas gens al costat delsaltres nous professors.

PROFESSOR DE L’ESCOLADE MAGISTERI

3

4

Si bé la Religió, juntament amb la«Educación Física» i la «Formacióndel Espíritu Nacional» eren conside-rades les «maries» del pla d’estudis,la personalitat del professor que laimpartia va aconseguir el canvid’actitud dels alumnes ben aviat.Hom diria que, més que el coneixe-ment teòric de l’assignatura, el queel professor cercava era que elsalumnes s’habituessin a viure se-gons la doctrina objecte d’estudi.Pensava que el vell axioma «el me-jor predicador es fray ejemplo» se-ria, per als futurs educadors que undia s’espargirien per les diferents es-coles, com un talismà que atrauriael cor dels infants a imitar l’estil devida del seu mestre.

A banda dels puntuals espais declasse magistral, sempre il·lustratsamb esquemes que els feien benentenedors, complaïa els alumnesamb debats en els quals es dialo-gava sobre les qüestions més

punyents per als joves estudiants.Fins i tot oferia, per als qui volgues-sin aprofundir en la formació perso-nal, participar en sessions que, forade l’horari escolar, tenien lloc enaltres indrets.

Fruit del dinamisme de la sevatasca docent eren els contactesdels seus alumnes amb el magiste-ri jove que ja exercia en pobles ru-rals. Hom recorda, a tall d’exemple,una memorable trobada d’estudiantsi mestres del grup Isard a Moror, petitpoble ben proper a l’esquena delMontsec. L’autocar amb que viatja-ren els 35 futurs mestres no podiapassar per un carrer de Guàrdia deNoguera i calgué fer transbordamenta un camió per als darrers quilòme-tres del viatge. El fred d’aquell 24 defebrer de 1962 fou neutralitzat ambels alegres cants dels joves. Enaquella reunió es crearen vinclesd’amistat entre mestres i estudiantsque es transmeteren, mútuament,

Trobada d’Isard a Moror.

il·lusió i entusiasme. Fins i tots’establí la llavor d’algun futur matri-moni pedagògic.

Del pas de mossèn Freixes perl’Escola de Magisteri se’n podria se-guir parlant llargament. Hi féu unagran tasca de sembra. Prestigiosespersones han dit que els fruitsd’aquella sembrada s’han observaten l’àmbit de diverses institucions.Qui sap si tal vegada el sacerdoci

de Josep Alegre, mestre de Castell-nou de Seana i avui Abat de Poblet,no deuria tenir quelcom a veure ambaquella sementera. Qui sap si elsnombrosos alumnes que s’han lliu-rat en cos i ànima a tasques altruis-tes no hauran estat la germinaciófrondosa de la llavor escampada enl’Escola de Magisteri.

Francesc Terés Llorens

AMB ELS MESTRES DELGRUP ISARD

En la dècada de 1950, els mes-tres rurals havien d’exercir la sevatasca en unes condicions difícils.L’aïllament i soledat que patien exi-gia una bona dosi d’heroisme permantenir ferms els ideals educatiusforjats a l’Escola deMagisteri.

Al cor dels Pirineussorgí un petit movi-ment de mestres quepretenia unir esforçosen la lluita contra larutina i abandó d’i-deals a què, ben so-vint, conduïen aque-lles difícils condicionsde treball. Aquell grup,anomenat Isard, tin-gué ben aviat la sim-patia i ajut de mossènRamon Freixes. Les

seves col·laboracions a la revistaque el grup editava foren un puntalferm que contribuí a anar forjant lamística d’aquell moviment. Unespinzellades extretes dels trenta nú-meros que va donar a llum la revista

En una de les convivències celebradaa l’Escola de Mont-ros.

5

ajudaran a entendre la dedicació iestima al magisteri:

«Cuando se pone el sol» fou elprimer deliciós article, rellegit dotze-nes de vegades quan el corc de lasoledat s’arrapava a les entranyes.L’escrit animava a descobrir que elmestre podia comptar amb l’ajut delMESTRE per exercir la tasca edu-cativa. Ni l’un, ni l’altre havien d’estarsols al poble. Calia estar amatentsa la vida interior per aprofundir enaquesta íntima convicció.

«Seréis mis testigos», col·la-boració enviada poc abans d’anar afer «la mili» a Guadalajara, glossavala consigna donada pel Mestre alsapòstols el dia de l’Ascensió. L’escritfinalitzava així: «...Cristo ya no pasapor nuestras calles, por el mundo. ACristo le conocerán a través de loscristianos. Nosotros le haremosgrande, atrayente, fascinador, salva-dor; o le haremos despreciable, in-significante, insuficiente. Nuestrosniños conocerán, amarán, hallarána Jesús tal y como nosotros se lodaremos. Irán por la vida con el ba-gaje del cristianismo que nosotrosles daremos. ¿Un cristianismo sal-vador? ¿Un cristianismo miserable?«Vosotros seréis mis testigos...».

En la «Crónica desde Guadala-jara» ens parlava dels militants delmagisteri cristià: «...Militante, lucha-dor, propugnador de una causa, per-sona imbuida de una mística. Todoello iluminado, exaltado por el res-plandor de la Fe cristiana, es lo quenos hace falta en el Magisterio.Maestros con mística. Que amen el

Magisterio, no por el Magisterio, sinopor Dios y para elevar el mundo...».

Poc després, traslladat ja a Me-norca i a Mallorca, seguia envianta Mont-ros –lloc on es feia la revis-ta– les seves «Cartas a un maes-tro», reflexions profundes sobre eldret del nen a l’educació, la cons-ciència professional del mestre,les excel·lències del matrimonicristià, la necessitat de practicar

l’apostolat amb els companys demagisteri... En la carta, adreçadaespecíficament als companys queaprovades les oposicions estre-naven llur magisteri, es pregunta-va: «¿Quién ayudará a estos estu-pendos maestros y maestrasjóvenes, recién pintados, que em-piezan a chocar con los problemas

6

de la vida y de la soledad? ¿Quiéndará la mano a este pobre chicojoven, a esta chica, que ven alar-mados cómo empieza a marchitar-se la ilusión humana, profesional,que les alentó durante sus años deestudio? Contesta Pío XI: «el me-jor apóstol de los obreros es elobrero; el mejor apóstol del intelec-tual, el intelectual...». Esto quiereser, debe ser ISARD. La mano delamigo que vive los mismos proble-mas; el afecto del compañero, ais-lado también en el pequeño mun-do de una aldea; el ambientecálido, humano, donde hallar com-prensión y ayuda; la vibración deun cristianismo vivido a tope...» Iconvidant a dur al terreny pràcticla míst ica d’Isard, concloïa:«¿Quieres pensar, al terminar deleer esta carta, qué atenciones vasa tener con tus compañeros maes-tros vecinos durante el presentecurso? ¿Quieres pensar cuál va aser tu aportación a esta empresade ayudar a los demás?

Endemés de les col·la-boracionsa la revista, aprofitava algun permísen l’etapa militar per assistir a les tro-bades d’Isard. Les seves amenes xe-rrades, clares i profundes, omplien depau i joia el cor dels assistents que,finalitzada la reunió, tornaven al po-ble il·lusionats per seguir amb la tas-ca educativa.

Tot això tingué lloc entre 1958 i1964. Llavors, el desenvolupamenteconòmic i l’emigració a la ciutat oca-sionà la desaparició de la immensamajoria d’escoles rurals. Però Isard

no va morir. Aquells joves mestresque van crear la seva mística, re-partits durant anys i anys per lesinnombrables escoles del país, con-tinuaren exercint la tasca educati-va amb la mateixa il·lusionada de-dicació.

Fins que un dia, el 19 de juny de1999, trenta-cinc anys més tard,s’aplegaren en nombre de 160 a Po-blet per presentar el llibre El GrupIsard que recollia llur història. Al-guns, malauradament, ens haviendeixat al llarg de tants anys. Peròmossèn Ramon Freixes, l’estimatconsiliari del moviment, concelebràl’Eucaristia amb el Pare Abat, el seuantic alumne, i la seva homilia feuvibrar de goig el cor dels assistents.També ISARD, la revista, féu ambaquell motiu una edició extraor-dinària en la qual no hi faltà la sevaenriquidora col·laboració. I encarava escriure un altre article per l’altraedició extraordinària de l’any 2000amb motiu de les celebracions a LaPobla de Segur, lloc de naixençad’Isard.

Avui l’estimat consiliari ha em-mudit físicament, però els corsdels qui van participar en el movi-ment Isard guardaran sempre elrecord entranyable de qui tant elsva ajudar. I en l’interior de totss’evoca el cant esperançat amb queacabaven sempre les diades deconvivència: «...No és un adéu persempre, és sols adéu per un instant,el cercle refarem i fins potser seràmes gran...».

Isard7

Entrada la dècada de 1950, mos-sèn Ramon Freixes, llavors consi-liari dels Joves d’Acció Catòlica,compartia el neguit general que oca-sionava el llarg parèntesi d’estiu enla tasca de formació que les parrò-quies feien amb els infants i joves.Altres bisbats de Catalunya havienmirat de trobar-hi solució organitzantactivitats formatives en plena natu-ra. S’anomenaren colònies, i ell enfou l’iniciador al nostre bisbat. La pri-mera colònia tingué lloc a la Serradel Montsant, als afores d’Ull-demolins. Era a l’estiu de 1958 i s’hivan realitzar tres torns de vint dies

cadascun, amb assistència de 60nois per torn. Dos anys més tard la«Colònia Montsant» –així s’anomenàdes del principi– establí el seu es-tatge definitiu a Vilaller.

Dos anys més tard, les noiesd’Acció Catòlica amb el consiliariJerònimo Ortiz, iniciaren al poble deLlesp una colònia semblant per anenes. Es denominà «Colonia Vir-gen Blanca» i celebrà tres torns de15 dies a la vella rectoria de Llesp.Els objectius eren els mateixos: laformació humana i espiritual de lesnenes, aprofitant la convivència enplena natura.

FUNDADOR DE LESCOLÒNIES DIOCESANES

Colònia Montsant d’Ulldemolins.8

Colònia Verge Blanca de Llesp.

Amb el bisbe Laureano.

9

Excursió de la Colònia Verge Blanca a Irgo.

L’èxit de l’activitat fou tal que, mal-grat ampliar al màxim la cabuda dela caseta parroquial i utilitzar l’escoladel poble com a ampliació, als tresanys la instal·lació quedava petita i nopodia complaure tota la demanda.Fou llavors que, recuperat mossènRamon Freixes com a consiliari –arade les joves d’Acció Catòlica–, es de-cidí a adquirir uns terrenys als aforesdel poble per bastir-hi un edifici adienta l’activitat, amb capacitat per a 75nenes. L’any 1964, encara que sen-se acabar del tot, ja es va començara utilitzar.

Inspirades en el lema «menssana in corpore sano», les colòniesdiocesanes volien oferir a les famí-lies una alternativa diferent a la delscampaments del «Frente de Juven-

tudes» i «Sección Femenina», mo-nopoli del règim polític de l’època.

Després d’una breu interrupció enla dedicació a colònies, a l’arribadadel bisbe Ramon Malla fou cridat denou per a exercir-hi de consiliari, arad’ambdues colònies diocesanes:Montsant i Verge Blanca, unificadesen un sol «Servei Colònies de Va-cances».

En aquesta nova etapa intensifi-cà els seus esforços en la formacióde dirigents per a les activitats decolònies. El mateix any 1970 creàl’Escola de Monitors, avui anomena-da Escola de l’Esplai de Lleida. Enun temps en què l’Acció Catòlicagairebé havia desaparegut i la fina-litat apostòlica de les colònies dio-cesanes era qüestionada, ell insistí

10

En la trobada amb les «Monitores ahir, avui i sempre».

sempre en què no s’oblidés l’objec-tiu formatiu per al qual havien estatcreades.

La seva tasca de consiliari duràfins al Nadal de 1976 en què unagreu malaltia de cor l’obligà a deixarla responsabilitat del càrrec.

Des d’aquella data ja no va fermés activitats de colònies. Sí que se’lveia feliç quan algun responsable decolònies li contava com anaven arales coses i l’informava de les obres imillores introduïdes en les cases.També assistia content a algunaocasional trobada amb monitors omonitores dels primers anys de co-lònies; una que li agradava recordarera la tinguda el 31 d’agost de 1996amb aquell grup de «monitores

d’ahir, d’avui i de sempre» que es re-fereix en el llibre de Francesc Terés«Colònies Montsant i Verge Blanca.Vivències històriques».

El mes de març passat encara vallegir amb molta il·lusió el manuscritdel llibre esmentat anteriorment. Dosmesos més tard, però, el 18 de maig,no es va veure amb ànims d’assistira la presentació. Tres hores abansde l’acte en va rebre a la seva resi-dència el primer exemplar que veiala llum. L’autor no podrà oblidar mail’emocionada abraçada amb que liho va agrair. Fou el preuat colofód’aquella extraordinària aventuraque havien iniciat junts l’estiu de1958.

Servei Colònies de Vacances

11

TAMBÉ CONSTRUCTOR«También entre los pucheros

anda el Señor», solia dir santa Te-resa. «També calen totxos i cimentper edificar llocs on celebrar la feels cristians», podria haver-li repli-cat mossèn Ramon Freixes. I ésque la tasca de construir ha estatsempre present en els diferentsdestins pastorals que li han estatencomanats.

Quan l’any 1967 el bisbe Aureliodel Pino creà la nova parròquia dela Mare de Déu dels Pobres peratendre el creixent barri del Secà deSant Pere, va nomenar-ne rector amossèn Ramon Freixes. Els recur-sos econòmics del barri eren molt

precaris per a poder construirl’edifici de nova planta que es pre-cisava. Únicament es comptavaamb la donació d’un petit terreny quehavia fet la coneguda família Del-màs. Malgrat tot, la il·lusió i coratgedel rector van atreure ben aviatl’interès de la bona gent del barri afer causa comuna en aquella cos-tosa tasca. El barri havia sorgit delno-res, fruit de la immigraciód’algunes famílies de la Ribagorçai, sobretot d’Andalusia i Extremadu-ra. Gent molt humil, la major part,però que van obrir el seu cor a co-operar amb «er monce», com nome-naven al mossèn alguns feligresos

Parròquia de la Verge dels Pobres al Secà de Sant Pere.12

d’origen andalús. I al igual que mol-tes gotes de cera fan tot un ciri pas-qual, també amb moltes petitesaportacions es va anar bastintl’edifici de la Parròquia.

Uns anys més tard, al 1974, mos-sèn Ramon Freixes, que tenia tam-bé encomanada la pastoral de lazona del Pla de Gualda i els seusentorns, bastí allí un nou edifici peratendre degudament aquella feligre-sia. Sorgí, així, la nova Parròquia deSant Isidre Llaurador. La construc-ció també costà innombrables es-forços i temps. Encara que senseestar acabada del tot, s’obrí al cultetan prompte va estar coberta la teula-da. Amb el temps es van anar com-pletant l’enrajolat del terra i altres

detalls decoratius. La petita espa-danya trigà uns quants anys aveure’s adornada amb la campanaque li pertocava. Aquella mancançaconstituïa la preocupació de moltespersones que en solien fer comen-tari. Per fi, l’ocasió de destinar a uni-versitat l’edifici del Seminari Diocesà,va propiciar-hi el trasllat de la cam-pana allí existent.

L’any 1968 construí «El Pedrís delMontsant», una petita casa de colò-nies per a trenta nens, en un terrenyde propietat familiar. Aquellainstal·lació ubicada als aforesd’Ulldemolins, el seu poble nadiu, vautilitzar-la per a grups d’alumnes delCol·legi Dominiques (d’on va serprofessor molts anys) i de les seves

Parròquia de Sant Isidre Llaurador.

13

parròquies del Secà de Sant Pere ide Sant Joan. També solia utilitzar-la el seu germà Mateu mentre va serrector de Seròs. L’any 1990, però,amb la salut debilitada pel pas delsanys i el delicat estat del seu cor,ambdós germans decidiren traspas-sar aquella casa a les Carmelites delP. Palau d’Aitona.

En «Pedra i reble», títol d’un apar-tat del llibre «Colònies Montsant iVerge Blanca. Vivències històri-ques», Francesc Terés ens contacom l’afany constructor de mossènFreixes el duia fins i tot a la partici-pació personal en camps de treballper reparar deterioraments en lescases de colònies o introduir-himillores.

Colònia El Pedrís del Montsant.

La darrera obra duta a terme foula reconstrucció del teulat de la Pa-rròquia de Sant Joan, seriosamentdanyat per una plaga de tèrmits. Unaobra d’envergadura en la qual vahaver d’utilitzar a fons tota la sevaexperiència per aconseguir els re-cursos que la van fer possible.

Heus ací un breu recull d’unatasca aparentment aliena a la delseu ministeri sacerdotal, però nopas menys necessària per a exer-cir-lo amb eficàcia. Si miréssim ambulls humans la joiosa eternitat ambque el Pare l’haurà acollit, hauríemd’imaginar el nostre estimat mossèndirigint alguna obra en l’estatgecelestial.

Francesc Terés Llorens14

Parlar de mossèn Freixes és tornar a lainfantesa. Mossèn Ramon va arribar a SantJoan a finals dels setanta. La parròquiahavia canviat, el barri havia canviat. Caliauna pastoral oberta a la nova realitat d’unbarri que ja no era el que havia estat. Des-poblat d’ànimes i ple d’oficines. Però, mos-sèn Freixes mai va defallir. El recordo a lasagristia minuts abans de la missa de dot-ze. Els escolanets arribàvem amb l’hora to-cada. Ell es va inventar un sistema perquèningú faltés. Ens donava punts positius queanotava a un carpesà negre per cada diu-menge que hi anàvem. A finals del curs ensprometia una excursió amb el seu Renault6. El primer any va ser al Monasterio de Pie-dra. A vegades érem tants que a l’altar deSant Joan no hi cabíem.

La pastoral de joves sempre va ser perell una prioritat. Per això desprès de l’esplaiva crear les colònies a Ulldemolins, al Pe-drís del Montsant, com ja havia fet a Llesp.Mai oblidaré la seva frase preferida quanun nen queia i es feia mal. «Això és sa»,ens deia. A vegades no podíem compren-dre com aquell home podia dir que era sacaure en mig d’uns esbarzers o trencar-seuna cama. Un dels records que ens queda-rà a tots de mossèn Freixes és «El Tufa».A les excursions durant les migdiades ensexplicava «El Tufa». Era una històriad’aventures i misteri que aconseguial’atenció de tots nosaltres.

La missa del gall era dia assenyalat.Ens barallàvem per fer les feines d’es-colanet. Tocar la campaneta o passar laplateta eren les tasques més desitjades.Mossèn intentava que tothom fes de tot. Eldia del Pilar la parròquia s’omplia. Tambéera festa gran.

Cada dissabte tocava anar a l’esplai.

Un grup de joves monitors amb la complici-tat de mossèn Ramon, ens portava. Re-cordo castanyades, festes de Nadal, Car-nestoltes amb més ganes que mitjans. Noera el millor esplai del món, però per no-saltres era el millor lloc del món.

Mossèn sempre va lluitar perquèl’esplai estigués en condicions. Calia bus-car calers per reparar la teulada. Fins al’any 1993 no és va fer la primera reformaintegral de la coberta de l’esplai. Més tardquan la falta de nens va fer inviable l’esplaimossèn Ramon va mantenir la confiançaen un grup de quasi adolescents que cadadivendres li demanàvem la clau per jugara ping-pong. Era el primer espai de lliber-tat que amb 14 anys s’agraïa molt. Mai vapreguntar que fèiem allí. Però no tot haviade ser diversió. Mossèn cuidava la nostraformació cristiana. De fet, ell ens va obrirles portes del MUEC (Moviment d’Uni-versitaris i Estudiants Cristians), on algunsvam créixer com a persones. No importa-va que faltéssim un diumenge a missa. A lasetmana següent et rebia amb els braçosoberts.

Amb els anys, el mossèn va viurel’envelliment de la parròquia. Pràcticamenttots aquells nens vam marxar. Quan el tro-baves pel carrer saludava amb el seu airedistingit. Preguntava per la família, pels es-tudis o la feina. «I ja teniu família?», era laseva última pregunta.

Se’m fa difícil parlar de mossèn Ramonara que no hi és. Crec que me’l trobaré pelcarrer anant cap a la casa sacerdotal. Peròcada vegada que passi per Sant Joan si laporta està oberta miraré si la sagristia hoestà. Així, mossèn Freixes mai deixaràd’estar entre nosaltres.

Miquel Àngel Martín Macías

RECTOR DE SANT JOAN

15

Mn. Ramon,En el moment del teu comiat d’aquest món, els mossens i els feligre-

sos de la Parròquia de Sant Joan i de la Unitat Pastoral, la teva darrerafamília, i els molts amics que has conquerit durant els teus 57 anysde ministeri, i que tantes vegades t’han vingut a visitar en aquest temple,et volem agrair tot el que has fet per nosaltres com un bon pastor.

Que el rostre alegre i la mà oberta que encapçala aquest fulletó, quevol ser un resum en retalls de la teva vida apostòlica i en què sembla ensvols dir l’últim adéu, t’acompany per tota l’eternitat.

Nosaltres avui experimentent l’escalf del teu amor i de la teva senzi-llesa, que, com la rosada, amara els nostres cors.

El teu gest d’enlairar el dit cap d’alt, repetit contínuament al llarg de lateva malaltia, com qui te molt present la Pàtria esperada i que la veu comimminent, ens feia entendre que la llavor d’eternitat, sembrada generosa-ment en el teu cor, ja ha arribat a la maduresa.

A reveure! ... i fins que ens trobem junts en el cel nou i la terra nova.En nom dels companys sacerdots de la Unitat,

Mn. Joan Mora

Mn. Ramon,En el moment del teu comiat d’aquest món, els mossens i els feligre-

sos de la Parròquia de Sant Joan i de la Unitat Pastoral, la teva darrerafamília, i els molts amics que has conquerit durant els teus 57 anysde ministeri, i que tantes vegades t’han vingut a visitar en aquest temple,et volem agrair tot el que has fet per nosaltres com un bon pastor.

Que el rostre alegre i la mà oberta que encapçala aquest fulletó, quevol ser un resum en retalls de la teva vida apostòlica i en què sembla ensvols dir l’últim adéu, t’acompany per tota l’eternitat.

Nosaltres avui experimentent l’escalf del teu amor i de la teva senzi-llesa, que, com la rosada, amara els nostres cors.

El teu gest d’enlairar el dit cap d’alt, repetit contínuament al llarg de lateva malaltia, com qui te molt present la Pàtria esperada i que la veu comimminent, ens feia entendre que la llavor d’eternitat, sembrada generosa-ment en el teu cor, ja ha arribat a la maduresa.

A reveure! ... i fins que ens trobem junts en el cel nou i la terra nova.En nom dels companys sacerdots de la Unitat,

Mn. Joan Mora