1945 1991 el gran salt endavant

I.E.S. BROCH I LLOP Departament de Geografia i Història

EL GRAN SALT ENDAVANT (1945 – 1991).

1- LA POSTGUERRA (1945-1949)a. EL PLAN MARSHALLb. LES ORGANITZACIONS DE POSTGUERRA (OTAN, ONU, BM,

FMI, BIRD)c. L’ESTABLIMENT DELS BLOCS.

2- LA GUERRA FREDA (1949-1991)a. LA GUERRA DE COREAb. EL MUR DE BERLÍNc. LA GUERRA DE VIETNAMd. EL FI DE LA GUERRA FREDA

3- LA DESCOLONITZACIÓa. ÀSIAb. AFRICAc. OCEANIAd. IMPERIALISME ECONÒMIC

4- CREIXEMENT ECONÒMIC I ESTAT DEL BENESTAR.a. ELS ANYS 50b. ELS ANYS 60c. EL MAIG DEL 68: LA REVOLUCIÓ SOCIAL

5- LA CRISI DEL PETROLI a. LA CRISI AL MÓN CAPITALISTAb. LA CRISI AL MÓN COMUNISTAc. CAP A UN NOU ORDRE ECONÒMIC: EL MÓN GLOBALITZAT

1


1- LA POSTGUERRA (1945 – 1949)

Després de la Segona Guerra Mundial sorgix un nou orde internacional, confeccionat en multitud de conferències, en les que va prevaldre el denominat directori mundial tripartit integrat per Estats Units, Gran Bretanya i l’URSS. Xina i França, dos “actors secundaris” que completarien la nòmina dels “cinc grans”, van ser cabalers internacionals. Este nou orde va quedar plasmat en el nou organisme internacional, l’Organització de les Nacions Unides.El final de la guerra no va portar, no obstant això, la pau. Es va iniciar immediatament la crida “guerra freda” entre dos blocs antagònics, el capitalista i el socialista amb els EUA i l’URSS respectivament.La guerra Freda presenta característiques peculiars en relació amb anteriors enfrontaments, entre els quals s’ha de destacar el paper dels països fruit de la descolonització.

a) EL PLA MARSHALL

L’1 de març de 1947 el President d’EUA Harry Truman va enunciar el que s’ha conegut com la doctrina Truman: EUA ajudaria a tota nació que manifestara desitjos de llibertat enfront d’un règim totalitari, fent referència a l’avanç comunista en l’Est d’Europa.Dins d’este context s’inclou el Pla Marshall d’ajuda a la reconstrucció europea (juny de 1947) que es va prolongar fins a 1957. Consistia a concedir ajuda econòmica i financera per a la reconstrucció de l’Europa devastada per la guerra amb una doble finalitat, equilibrar la situació econòmica mundial evitant la repetició dels desastres del període d’entreguerres i contindre l’expansió del comunisme degut a la misèria regnant.L’ajuda consistia en l’enviament de productes de forma gratuïta i concessió de crèdits a baix interés.A part dels objectius proposats, el Pla Marshall obligava als europeus a organitzar-se per a planificar la distribució de l’ajuda, amb la qual cosa va ser l’embrió de la cooperació europea i de la futura CEE. D’altra banda, va servir als EUA per a ajudar a reconvertir l’economia de guerra en una economia de pau sense generar superproducció i acumulació d’estocs (que es desviaven a Europa).Encara que el pla Marshall es va oferir també als països de l’Est d’Europa i a l’URSS, estos ho van rebutjar, accentuant la separació entreblocs.

b) LES ORGANITZACIONS DE POSTGUERRA (OTAN, ONU, etc)

La idea de substituir la Societat de Nacions per un organisme més eficaçva estar present en les diverses reunions i conferències dels aliats però va ser en la conferència de San Francisco (25 juny 1945) on es va elaborar la Carta de les Nacions Unides on es plasmen els objectius de

2


l’organització: defensa de la pau i de la independència dels pobles, regulació dels conflictes internacionals i les negociacions de desarmament, dret al treball i a la instrucció, llibertat de comerç, respectede les noves fronteres, etc.En 1948 es va redactar la Declaració de Drets Humans, per a uniformitzar el dret internacional.Es va crear l’ONU amb seu a Nova York, que es compon de les institucions següents:

• Assemblea General: es reunix almenys una vegada a l’any i està composta per 5 representants de cada país.

• Consell de Seguretat: 15 membres, d’ells 5 permanents i amb dreta veto (EUA, URSS, UK, França i Xina).

• Secretari general: anomenat per l’assemblea a proposta del Consell.

• Tribunal Internacional de Justícia: a l’Haia, que resol els litigis jurídics i econòmics entre països.

A més de l’ONU depenen organismes especialitzats en distints temes UNICEF (infància), UNESCO (educació), ACNUR (refugiats), UNTEU (comerç i desenrotllament), FAO (agricultura), OIT (treball), OMS (salut), etc.Es va crear el FMI: Fons Monetari Internacional, institució creada en Bretton Woods (1944), amb seu a Washington i que hui integren 183 països. Simplificant, dirigix i planifica polítiques macroeconòmiques a nivell mundial.Banc Mundial: Entitat que reunix a cinc institucions (BIRF, AIF, CFI, OMGI i CIADI), creada amb els acords de Bretton Woods amb 181 països membres, que pretén oferir assistència financera i tècnica als països no desenrotllats.OMC: Organització Mundial del Comerç, amb seu en Ginebra (Suïssa), s’ocupa de les normes que regixen el comerç entre els països. Va nàixer en 1995, com a successora del GATT (Acord general sobre aranzels duaners i comerç), establit al finalitzar la segona guerra Mundial. Hui la integren 142 països.OTAN: Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord. Aliança defensiva formada pels EUA i els països democràtics i davall la seua influència l’objectiu original de la qual era impedir l'expansió comunista per Europa.Finalitzada la guerra freda ha quedat com l’únic sistema d’aliances militars del món amb objectius poc clars. EUA ho utilitza per a involucrar els seus aliats en conflictes puntuals.

c) L’ESTABLIMENT DELS BLOCS

En la 2a Guerra Mundial, les potències vencedores van ser EE.UU. i l’URSS. Encara que Gran Bretanya es trobara en el bàndol dels vencedors va passar a ser una potència de segon orde. Les dos úniques potències del món, que ara passaran a dir-se superpotències, es repartiran el món en àrees d’influència.

3


Les primeres tensions van sorgir com a conseqüència de la divisió de certs països en dos zones d’ocupació, una soviètica i una altra occidental (Alemanya,Àustria, Iran i Corea).Els primers conflictes es van produir a Iran, que havia sigut ocupat pels britànics i soviètics, però a través de l’ONU, s’obliga a l’URSS a retirar-se. Així mateix, a Grècia, ocupada pels britànics actuaven les guerrilles comunistes subvencionades per l’URSS que mantenen una guerra civil contra el règim pro-britànic fins el 1950. En els països de l’est, ocupats per l’URSS, els partits comunistes van arribar al poder, uns de forma democràtica (Txecoslovàquia) i altres a causa de la coacció de l’exèrcit roig (Polònia, Hongria, Romania, Bulgària).Tots estos enfrontaments van fer que les relacions entre els antics aliats s’anaren refredant, però la gota que va omplir el got va ser la qüestió alemanya.Després de la guerra Alemanya va quedar dividida en 4 zones d’ocupació (Americana, Francesa, Anglesa i Soviètica). Els països occidentals van unificar les seues zones i van reformar la moneda, la qual cosa suposava la ruptura amb la zona ocupada pels soviètics. L’URSS va reaccionar amb el bloqueig de Berlín (dividida també en 4 zones d’ocupació però dins del sector Soviètic), tallant les comunicacions amb la zona occidental d’Alemanya al que els occidentals van reaccionar establint un pont aeri.En 1949 es va constituir la República Federal Alemanya, i la República Democràtica Alemanya. Esta divisió d’Alemanya plasmava la divisió del món enblocs antagònics.

4


2- LA GUERRA FREDA

Es definix la guerra freda com un conflicte en què les parts d’abstenen d’utilitzarles armes una contra una altra. Amb esta expressió es designa la confrontació sovieticoamericana que va succeir a la dissolució de la coalició antihitleriana en1945. En cada cas, els bel·ligerants van emprar tots els recursos, la intimidació,la propaganda i inclús la guerra local, procurant evitar la implicació directa en les operacions armades.Els seus principals característiques són:

a- Es tracta d’un enfrontament directe i no bèl·lic entre EUA i l’URSS primer, i entre els dos blocs formats al voltant d’estessuperpotències després.

b- Dóna lloc a un equilibri mundial basat en un sistema bipolar flexible, en que, junt amb les dos superpotències i els blocs respectius, es troben actors internacionals no alineats i l’ONU.

c- Cada bloc té la seua zona d’influència i intenten ampliar-la a costa d’Estats o regions no alineats.

d- Hi ha un respecte mutu per les zones ocupades i controladesper l’altra potència.

e- Hi ha un reconeixement tàcit a uns principis universals que es traslladen a l’ONU, i al paper de fòrum de debat que se li atorga a l’ONU.

f- En la pràctica no hi ha la possibilitat de neutralitat. Els païsosno alineats es convertixen en terreny on estendre la seua influència.

g- L’enfrontament es basa en la política de riscos calculats. La contenció de l’enemic es realitza per mitjà de la carrera d’armaments nuclears, l’ús de la propaganda i l’espionatge.

h- Dins de la guerra freda es poden distingir una sèrie d’etapes que presenten una evolució semblant: l’etapa s’inicia amb una sèrie de tensions seguides d’una ruptura, generalment amb una guerra “local”, per a concloure amb una fase de distensió.

b) LA GUERRA DE COREA.

De 1945 a 1953 les tensions de la guerra freda es van fent més patents, s’iniciala divisió del món en dos blocs, els partits comunistes de l’Europa de l’Est ocupen el poder a l’empara de les tropes soviètiques, es produïx el bloqueig de Berlín en 1948 que prenem com a data d’inici de la guerra freda i tot açò s’agreuja amb el triomf dels comunistes xinesos en 1949 que va refermar el moviment anticomunista als EUA i la idea de contindre al comunisme i ja no sols a l’URSS.En este context de tensions creixents es produïx el primer enfrontament entre els dos blocs.

5


Corea havia sigut alliberada per exèrcits americans i soviètics, i es trobava dividida en dos sectors, al nord i sud del paral·lel 38 (com Alemanya). En 1948 es van formar dos estats: Corea del Nord, procomunista, i Corea del Sud, proamericana. En 1950 Corea del Nord va envair a la seua veïna del Sud, i EUA va decidir aplicar la seua política de contenció del comunisme. Va denunciar l’atac al Consell de Seguretat de l’ONU i les tropes americanes davall la bandera de l’ONU van intervindre en Corea fent retrocedir als nordcoreans fins a la fronteraXina. Xina va intervindre en el conflicte per a evitar la influència americana en el seu territori i va fer retrocedir a les forces de l’ONU.En 1951 després de l’amenaça nuclear americana es van establir negociacions de pau que van finalitzar en 1953, perpetuant-se la divisió en dos Estats.La guerra de Corea va marcar una fita en la guerra freda per diversos motius:

c) La guerra no havia servit per a res.d) Les dos superpotències no es van atrevir a enfrontar-se en

un conflicte nuclear.e) EUA havia de replantejar-se la seua contenció del

comunisme, atés que les guerres eren locals i de guerrilles i de res servia l’ús de les armes nuclears.

b) EL MUR DE BERLÍN.

Finalitzada la guerra de Corea es produïx l'anomenada “distensió” o coexistència pacífica, no exempta de conflictes i confrontacions.La mort de Stalin porta al poder a Kruschev que renúncia a exportar la revolució al mateix temps que accepta (teòricament) l’existència de vies nacionals al socialisme. Este últim principi va portar als partits comunistes de l’Europa de l’Est a recuperar el desig de prendre la iniciativa i d’oferir solucions pròpies i originals per a les situacions concretes dels seus respectius països.

La revolució Hongaresa.A Hongria, el moviment reformista i democratitzador d’Imre Nagy va degenerar en una revolta anticomunista i insurrecció armada que va sobrepassar el mateixNagy. Els soviètics van respondre amb la reocupació Hongaresa per part de l’exèrcit roig.Este fet va deixar clares dos coses: la primera, la impopularitat dels règims comunistes en bona part de l’Europa de l’Est, i la segona, que l’URSS encara que renunciara a expandir la revolució no estava disposada a deixar escapar a cap país de la seua àrea d’influència. El repartiment del món que s’havia produït al final de la Guerra continuava vigent i les dos principals superpotències seguien atenint-se a les regles del joc marcades en Yalta.Açò es va demostrar també en la crisi de Berlín.Al començament dels seixanta Kruschev va exigir la transformació del sector occidental de la ciutat en ciutat neutral, davant de la negativa americana la RDA va respondre impedint la lliure circulació de ciutadans entre els dos sectors.A l’agost de 1961 i de forma unilateral, la RDA va alçar un mur al llarg de la líniade demarcació entre les zones per a segellar les fronteres i frenar l’èxode dels

6


alemanys de l’Est cap a l’Oest. L’última frontera oberta entre l’Est i l’Oest acabava de tancar-se. Els americans es van queixar, va augmentar la tensió però no va arribar a més. Una vegada més es continuaven mantenint els acords de Yalta i Postdam en el repartiment de les zones d’influència.

La crisi de Cuba.Esta crisi va ser la més greu després de la guerra.Després de l’enderrocament del dictador Batista (sostingut pels EUA) pels guerrillers de Fidel Castro i el Che Guevara i del conseqüent enfrontament ambEUA es va produir l’acostament dels revolucionaris de Castro a l’URSS.En esta crisi es mescla el prestigi del comunisme en el Tercer Món com a via per a assegurar el desenrotllament junt amb l’intens nacionalisme i antiimperialisme dels cubans.Després de l’intent americà d’envair l’illa, la tensió va augmentar quan els americans van descobrir rampes de llançament de míssils instal·lades en l’illa. Kennedy, president d’EUA, va llançar un ultimàtum a Kruschev perquè retirara els míssils, a la qual cosa van haver d’accedir els soviètics per a evitar un enfrontament directe.

c) LA GUERRA DE VIETNAM.

Esta guerra té característiques mixtes de lluita de la independència del domini francés (1945-1954) i de batalla entre les dos superpotències (1954-1975).Després de la retirada francesa es preveia la divisió del país pel paral·lel 17º, i la futura reunificació prèvia celebració d’eleccions que mai van arribar a celebrar-se. A Vietnam del nord es va instaurar un govern de caire nacionalista-comunista liderat per Ho Chi Minh, i en el sud, un govern capitalista dictatorial i corrupte amb Bau Dai.Estats Units va considerar que a Vietnam es jugava la carta decisiva de l’expansió del comunisme internacional i es va aprestar a ajudar els dirigents sudvietnamites amb armes, diners i consellers militars.L’estratègia comunista va consistir a fomentar la insurrecció a Vietnam del sud ino a envair el país.Estats Units es va anar implicant més i més en la guerra i a pesar de l’enviament massiu de tropes, dels bombardejos sistemàtics, de la utilització d’armes químiques no va poder trencar la resistència del Vietcong (la guerrilla comunista del sud).Després de l’oposició de l’opinió pública americana i de l’oposició activa del moviment pacifista i hippie, EUA es va veure obligat a retirar progressivament les seues tropes i a intentar una eixida diplomàtica al conflicte.Després de la retirada americana en 1973, el règim de Vietnam del sud va sobreviure fins a 1975 quan es va produir la reunificació de Vietnam pels comunistes. Paral·lelament el conflicte es va estendre a Laos i Cambotja on es van proclamar sengles repúbliques populars.

d) EL FINAL DE LA GUERRA FREDA.

Al començament dels anys 70 es va produir una distensió en les relacions internacionals en què van influir diversos factors:

7


- La crisi de 1973.- El cost de la carrera d’armaments.- La presa de consciència del perill nuclear.

La distensió es va traduir en la negociació d’acords per a la limitació d’armes estratègiques (míssils balístics) i la firma d’acords de desarmament com els SALT (1972 entre Nixon i Brejnev), que han estat vigents durant els últims 30 anys. EUA va reprendre les seues relacions amb Xina, alhora que esta, després de la revolució cultural adopta una actitud pragmàtica enfront del capitalisme.Però a partir de 1975 s’incorporen a l’òrbita soviètica nous aliats en el Tercer Món: Vietnam (reunificat), Cambotja, després de la invasió vietnamita de 1978, Angola, després de la independència de Portugal en 1975, Nicaragua, després de la revolució sandinista en 1979, i Afganistan després d’un colp d’estat en 1978. Per a recolzar el colp d’estat a Afganistan les tropes soviètiques envaeixen el país, però la invasió fracassa al mantindre’s la resistència de les guerrilles islàmiques subvencionades per EUA.En Iran: el Xa és derrotat per una revolució basada en els principis del fonamentalisme islàmic. Esta és la primera revolució contemporània no relacionada amb 1789 i 1917, i introduïx un nou actor en l’escenari internacional: l’islamisme, ideologia que no té cap relació amb el capitalisme o comunisme (bàsicament europees), i que apareix al marge del sistema de blocs. No serà fins al desmembrament del sistema de blocs al final de la guerrafreda, quan apareix com a actor principal en l’escenari internacional.La guerra freda acaba realment amb l’arribada al poder de Gorbatxov, que produïx un canvi en la política interior i exterior de l’URSS. En l’interior es produïx la Perestroika (reforma econòmica) i la Glassnost (transparència i obertura política), i en l’exterior abandona la política expansionista de l’URSS i es produïx un replegament cap a l’interior.Açò es deu, principalment, a la crisi econòmica que assota l’URSS des de 1973i que s’endurix en els 80, agreujada pels gastos militars que comporta l’estatus de superpotència.Les reformes iniciades en l’URSS i l’abandó de la política d’intervenció van generar un moviment de liberalització i democratització en els països d’Europa de l’Est que conduiria a la caiguda dels règims comunistes, i a la revisió de fronteres i creació de nous estats (Repúbliques Bàltiques, unificació alemanya, separació d’Eslovàquia i Rep. Txeca, Repúbliques Balcàniques, etc.) uns de forma pacífica, altres després de sagnants conflictes.Amb la desaparició de la Unió Soviètica en l’estiu de 1991 es dóna per acabadala guerra freda, i comença un període dominat per l’única superpotència restant: EUA, que en la guerra del golf (1991) s’erigix en garant de la pau mundial i únic estat capaç de resoldre els conflictes (de forma bèl·lica o pacífica) que sorgisquen en qualsevol lloc del món.S’obri una època en què el perill de guerra nuclear ha desaparegut temporalment, i on, per primera vegada en molts segles, no hi ha un equilibri depotències, una era d’incertesa i de conflictes.

8


3- LA DESCOLONITZACIÓ

El concepte de descolonització és prou recent, perquè no va arribar a convertir-se en terme d’ús general fins a les dècades de 1950 i 1960. En l’actualitat, s’entén habitualment per descolonització el procés que va conduir als pobles del Tercer Món a aconseguir la seua independència dels dominadors colonials. Este terme, no obstant això, no ha trobat una acollida favorables entre asiàtics iafricans ja que tal definició portava implícit el fet de que les iniciatives a favor de la descolonització havien sigut preses per les potències metropolitanes, que no sempre va ser cert.Les causes que expliquen la descolonització són diverses, però resumint-les breument podríem destacar el creixent nacionalisme en les colònies, l’accés de les elits indígenes a la cultura europea i els seus ideals, el suport de les dos superpotències (com a forma d’aconseguir aliats dels països descolonitzats), l’ONU (que recolza a les colònies per a aconseguir la independència), la pèrduade legitimitat dels països europeus després de la guerra i la seua debilitat econòmica i militar.

a) ÀSIA

El procés descolonitzador iniciat després de la segona guerra mundial comença a Àsia per diferents raons: l’impacte produït per l’ocupació japonesa en la guerra, l’existència d’estats i regnes anteriors a la colonització i que perviuen en part, la major conscièncianacional desenrotllada per estos països, la influència del comunisme,l’exemple japonés, etc.

XinaXina no és un país estrictament colonial, però ha estat davall la influència europea des del s. XIX. Xina no va arribar a ser ocupada per cap país europeu degut, sobretot, que les potències colonials no van arribar a posar-se d’acord sobre el seu repartiment.En 1933, Japó , que havia ocupat Corea arran de la guerra ruso-japonesa de 1904-1905, envaeix Manxúria iniciant així l’ocupació de Xina. Japó, encara que no siga un país europeu, aspira a ser una potència colonial.Amb la derrota japonesa en la Guerra acaba l’ocupació Xina i s’inicia la guerra civil entre els nacionalistes (guomitang) i els comunistes (PCCh) recolzats per EUA i l’URSS respectivament.El triomf final del comunisme a Xina servirà d’exemple a altres moviments independentistes del sud-est asiàtic que volen aconseguirde forma conjunta la independència i la revolució social.

ÍndiaLa joia de l’imperi colonial Britànic era l’Índia. Este era el territori colonial més extens i poblat i la seua descolonització va ser l’exempleque van seguir tots els països colonials africans i asiàtics.El moviment nacionalista a l’Índia va aparéixer ja en les dècades finals del s. XIX i principis del XX, creant-se dos partits: el partit del

9


Congrés, majoritàriament hindú, i la Lliga Musulmana. Des de finals del s. XIX els anglesos incorporen el govern de l’Índia a representants dels dos partits i els atorguen una certa autonomia. Serà el Mahatma (santó) Gandhi qui transforma el nacionalisme hindú d’un fenomen minoritari a un moviment de masses, i comença la seua lluita per la independència de forma original i nova, per mitjà de la lluita “no violenta” (boicot a productes anglesos, vaga de fam, sentades als carrers, etc.).No serà fins a la segona guerra mundial, quan, a causa de la necessitat d’ajuda en la guerra, els britànics es veuen obligats a fer concessions als Indis, prometent la independència al finalitzar la mateixa.Índia obté la independència en 1947 dividint-se en dos estats de majoria musulmana i hindú respectivament que s’embranquen en unacruel guerra civil per a establir les fronteres, guerra que provocarà més d’1 milió de morts.

IndonèsiaIndonèsia, antiga colònia holandesa, va ser ocupada durant la guerrapels japonesos, que després de la rendició van traspassar el poder a les autoritats locals. Després de la guerra, les autoritats holandeses van voler recuperar la colònia i reocupar-la militarment però els va ser impossible i van haver de reconéixer la seua independència.

VietnamA Vietnam durant l’ocupació japonesa els comunistes i nacionalistes van organitzar guerrilles de resistència, que van aprofitar el buit de poder al final de la guerra per a fer-se amb el poder. Finalitzada la guerra les autoritats franceses van enviar un contingent militar per a reocupar la colònia que va haver d’enfrontar-se en una guerra de guerrilles amb els independentistes, guerra que va finalitzar amb la derrota francesa en Dien Bien Phu.

La creació de l’Estat d’Israel.

Després de la primera guerra mundial, Palestina va ser entregada a Gran Bretanya com a mandat de la Societat de Nacions, com a mandatària havia de preparar les condicions necessàries per a crear allí un “Llar nacional jueu”, seguint les propostes de la declaració Balfour de 1917.Des de finals del s. XIX s’havien instal·lat colònies jueves en Palestina, però l’ocupació es va intensificar entre 1922 i 1941, i sobretot després de la II Guerra mundial com a conseqüència de la política d’extermini jueu seguida pels nazis.En 1947 l’ONU va aprovar la creació de dos estats independents Palestina i Israel. Als Israelians se’ls va adjudicar el 57% del territori (molt més del que ja tenien), i el 43% als àrabs.En 1948 es va proclamar formalment l’Estat d’Israel i es va iniciar la primera de les guerres àraboisraelianes i que s'han repetit cada deu

10


anys més o menys (1956 crisi de Suez, 1967 guerra dels sis dies, 1973 guerra del Yom Kippur, 1982 guerra civil libanesa, 2006 segona guerra del Líban, ...)

b) ÁFRICA

Si en 1945 Àfrica era un continent posseït per estrangers, en 1975 la pràctica totalitat del continent era independent. Amb tot, el mapa africà actual reproduïx amb lleugeres variacions les mateixes divisions territorials que el de l’etapa colonial. Això es deu a l’escàs sentit de nació que existia en el continent abans de l’arribada dels europeus.Les principals etapes del procés descolonitzador són:

• 1945-1955: època de tantejos i d’intensificació de les reivindicacions nacionalistes.

• 1955-1962 Descolonització de la gran majoria dels països.• 1962-1980 Consolidació del procés i culminació del mateix.

És precís notar el desfasament entre la descolonització asiàtica i l’africana ja que la primera, anterior, va servir d’incentiu a la segona.Com a característiques generals podem assenyalar:1) El desig de construir una nació, així l’obtenció dels drets

polítics es va anteposar a la dels drets socials.2) L’anticolonialisme africà és antiracista, rebutja el capitalisme, es

decanta per un socialisme africà, és antidogmàtic, humanista i contrari al marxisme, i busca les seues arrels en les societats comunals tradicionals.

La independència nord-africana.

Els països del nord d’África basen en la seua tradició musulmana els principis i les forces per a oposar-se al colonialisme.

Egipte:Des de 1922 fins a 1952 va ser nominalment independent, encara que els privilegis britànics estaven garantits: ocupació militar, control econòmic, control de la política exterior i del canal de Suez. En 1952 un grup d’oficials de l’exèrcit encapçalats per Nasser proclamen la república, i duen a terme una política antibritànica i de suport a la unitat àrab. (cal recordar que el fonamentalisme islàmic modern va nàixer a Egipte amb els “germans musulmans”).

SudanGran Bretanya li concedix la independència en 1955, en part per a evitar l’annexió del país per Egipte.

11


LíbiaAntiga colònia italiana, ocupada en 1943, durant la guerra, és repartida entre americans, francesos i britànics. Després de les recomanacions de l’ONU va accedir a la independència en 1950-51.

El MagribEls països que formen el Magrib, El Marroc, Tunis i Algèria, estaven en mans franceses. El Marroc i Tunis eren protectorats francesos quevan arribar a la independència sense grans dificultats en 1956, però el cas algerià és diferent per diverses raons:1- Algèria estava considerada un departament o província francesa

més.2- Existia una nombrosa (1 milió de persones) i influent població

d’origen europeu: francesos, italians, espanyols, que controlaven la major part de les riqueses del país i que controlaven el poder polític.

3- Els algerians aspiraven no sols a la independència política, sinó a dur a terme una transformació radical de la societat, l’economia i la cultura, basada en el socialisme i l’Islam.

En 1954 va sorgir el Front d’Alliberament Nacional i es va desenrotllar entre eixe any i el 1962 quan a causa del desgast polític imilitar el govern francés va reconéixer l’autonomia i la independència.La guerra va ser dura i cruel ja que s’enfrontaven les guerrilles independentistes, l’exercite i els paramilitars antiindependentistes.La guerra d’Algèria és l’inici del despertar d’África cap a la reacció antiimperialista i conclou quan la majoria d’estats africans han aconseguit la independència.

La independència de l’Àfrica negra.

Després de l’experiència asiàtica, Gran Bretanya va donar llum verdaal procés d’emancipació de les colònies, accedint a donar de forma pacífica l’autonomia, per a això comptava amb la Commonwealth, organització que permetia la independència política però que perpetuava l’econòmica, i d’un sistema d’administració indirecte que possibilitava la substitució dels funcionaris britànics per membres de la població indígena. Normalment va seguir els passos següents:1- Govern responsable: el governador compartia l’autoritat amb un

govern representatiu.2- Autonomia interior: el governador perdia les competències

internes.3- Autonomia: plena responsabilitat dels representants africans.Amb tot açò, però, no es van eliminar les tensions racials ni les lluitesentre els diferents grups tribals, com a conseqüència de la política colonial de segregació i discriminació racial.

12


La descolonització de l’África Francesa va ser distinta ja que la política francesa en matèria colonial tendia a l’assimilació i no a l’autonomia.A partir de 1956 es van iniciar les reformes per a concedir una semiautonomia i en 1958 es va crear la Comunitat Francesa a exemple de la Commonwealth, però els països colonials van rebutjar la seua participació en ella i van anar accedint a la independència.

Els casos més conflictius dins de la descolonització d’África van ser:Nigèria, independent des de 1960, i que en 1967-1970 es va embrancar en una guerra civil (guerra de Biafra) entre membres de diferents ètnies, musulmanes unes, cristianes les altres.Kenya, que va aconseguir la independència després de la guerra del Mau-Mau, que va enfrontar a l’ètnia kikuyu amb els grangers blancs i altres negres que s’havien apropiat de les seues terres.Congo belga, va arribar a la independència en 1960 de forma improvisada i va ser seguida d’enfrontaments interns que va portar a la intervenció de l’ONU.Espanya es va desprendre de les seues colònies de manera improvisada: Ifni es va traspassar al Marroc en 1969, Guinea Equatorial va rebre la independència en 1968, i durant la transició política es va abandonar el Sàhara occidental.Portugal, intransigent a tota acció descolonitzadora va haver d’enfrontar-se als moviments nacionalistes a Angola, Moçambic i Guinea, guerres de guerrilles que van ser la causa de la revolució dels clavells de 1974 que va posar fi a la dictadura militar, i també a l’imperi colonial. En 1975 les colònies portugueses arribaven a la independència.Finalment, Sud-àfrica, independent des de 1910, a partir dels anys 60va mantindre una política d’apartheid (desenrotllament separat) fins als anys noranta, durant la qual, la majoria blanca va mantindre el poder i va excloure a la població negra de tota representació política o de qualsevol intervenció econòmica.En 1995 va arribar a la independència Namíbia, excolònia alemanya que des de 1920 va ser transferida a Sud-àfrica, acabant així amb l’última colònia africana.

c) OCEANIA

A Oceania podem diferenciar dos processos descolonitzadors diferents. El primer afecta les colònies britàniques de poblament blanc d’Austràlia i Nova Zelanda, on Gran Bretanya, seguint la seua políticade descentralització administrativa, els va anar donant gradual autonomia a partir de principis del s. XX, concedint-los la independència dins de la Commonwealth després de la II Guerra mundial.El segon procés descolonitzador afecta els xicotets arxipèlegs del Pacífic, que van ser descolonitzant-se durant els anys 60 i 70, com

13


resultat de l’espenta descolonitzador de l’època i no de moviments interns a favor de la descolonització.Amb tot açò, en el Pacífic encara es mantenen un bon nombre de colònies dels països occidentals (França, Gran Bretanya, EUA) i altres territoris dependents d’antigues colònies (Nova Zelanda i Austràlia).

d) IMPERIALISME ECONÒMIC

Les repercussions de la descolonització van ser immediates, tant en el món occidental com en les excolònies. En primer lloc, l’ONU va passar de 51 membres a 150, la política interior de les metròpolis es va veure alterada pels conflictes i es van produir noves formes de dominació (neocolonialisme). En la metrópoli es va haver de reinserir els colons que tornaven als seus països d’origen i als natius que havien recolzat la colonització i volienfugir del país.En segon lloc, en els països colonials la integració de la seua economia en el mercat mundial va generar un gran deute extern. La falta de tradició democràtica i les diferències entre els grups anticolonials quan van arribar al poder van provocar governs inestables i amb tendències dictatorials. Els problemes derivats del traçat arbitrari de les fronteres colonials va portar a guerres entre països i enfrontaments interètnics.

Neocolonialisme.

El neocolonialisme és un sistema de relacions entre països que establix una dependència econòmica i, per tant, política i social, d’un respecte de l’altre. Es definix com “el domini o influència de les grans potències sobre països políticament independents, per a assegurar-se l’explotació dels seus recursos econòmics i la seua fidelitat diplomàtica”. És a dir, com el colonialisme, és una altra forma d’imperialisme, però sense violència ni control polític directe del país, només es controla la seua economia.La dependència després de la independència ve donada per les relacions econòmiques de l’època colonial, on les colònies estaven especialitzades en l’exportació d’uns pocs productes (matèries primeres) que exporten a la metròpoli a canvi de la importació de productes manufacturats.Després de la independència política, sobreviu esta dependència econòmica perquè les metròpolis controlen la producció (plantacions,mineria, banca, transport, comerç, etc) deixant a les excolònies el control de la tradicional economia de subsistència.És per això que els nous estats postcolonials acaben transformant-seen estats subdesenvolupats.

Subdesenvolupament: concepte i teories.

14


Podem definir subdesenrotllament com la situació social i econòmica que té la meitat de la humanitat, caracteritzada per:

- Renda per Capita baixa- Riquesa mal repartida- Predomini de la població rural- Dependència econòmica i tecnològica- Infraestructures deficients (transports, comunicacions)- Població analfabeta- Serveis públics deficients- Esperança de vida baixa

La diferència entre països desenrvolupats i subdesenvolupats no és fixa, sinó que canvia amb el temps, així doncs alguns països desenvolupats poden convertir-se en subdesenvolupats i al revés.. Tampoc hi ha una diferència contundent entre els uns i els altres, havent-hi prou països que es troben en una situació intermèdia, a estos països se’ls sol conéixer com “economies emergents” o algun altre qualificatiu paregut.

Teories sobre el subdesenvolupament.

Hi ha moltes teories que intenten explicar el fenomen del subdesenvolupament, citarem unes quantes, les que més influència han tingut en les últimes dècades.

1- Teoria de les etapes de creixement.Segons W. Rostow, per a aconseguir el desenrotllament, tots els països han de passar per quatre etapes:

a) la societat tradicionalb) les condicions prèvies per al «take off»c) el “take off”d) l’etapa de maduresae) l’alt consum en massa.

Per tant, el paper dels governs dels països subdesenvolupats serà el de posar en marxa les mesures adequades a l’estadi evolutiu en què es troben, seguint el model. Segons esta teoria els països del tercer món es troben en “vies de desenvolupament” cap a l’estadi superior de desenvolupament.La pretensió d’universalitat d’esta teoria no es complix perquè responnomés a les condicions històriques d’Anglaterra i les potències industrials capitalistes europees. És, per això, una explicació economicista i eurocèntrica, que oblida les relacions socials particulars que s’han donat al llarg de la història dels països d’Àsia, Àfrica i Amèrica llatina, de cap manera identificables mecànicament amb les de França o Alemanya. A més, com han assenyalat alguns autors, Rostow oblida la dependència existent entre els països subdesenvolupats i els desenvolupats, la qual cosa significa ignorar el paper central dels mecanismes d’explotació del sistema neoimperialista.

15


2- Teoria de l’avantatge comparatiu.És la doctrina que s’està aplicant hui en dia, ja que inspira destacades institucions econòmiques capitalistes com el FMI, el BIRD, i també als neoliberals. Significativament al portar açò a la pràctica beneficia als països rics, màxims defensors d’esta teoria. El seu punt de partida és ja clàssic: cada país, segons les seues condicions físiques i recursos, s’especialitza en certs productes que ven en el mercat per a adquirir altres. La divisió mundial del treball ésbeneficiosa per a tots. Els problemes del subdesenvolupament se solucionaran incrementant la producció i venda d’aquells béns en els quals es té avantatge comparatiu. Les exportacions proporcionaran lainversió necessària per a impulsar el creixement econòmic i salvar les dificultats. D’esta manera, les diferències entre els països desenvolupats i subdesenvolupats s’acurtaran. .L’experiència històrica s’ha encarregat de demostrar el contrari: cada vegada més s’amplia la distància econòmica entre uns països i altresi, la qual cosa és més greu, si els mecanismes de cooperació no actuen urgentment amb eficàcia i generositat, els gravíssims problemes que patixen algunes nacions les arrossegaran a constituir un “quart món”, el dels més pobres de la terra.

3- Teoria de l’economia dualPer a J.H. Boeke la clau del subdesenrotllament es troba en el procés colonial que va conformar dos àmbits econòmics incomunicats entre si; l’exportador, modern, capitalista i dinàmic, controlat per empreses estrangeres, i el tradicional o de subsistència.La inarticulació o desconnexió d’ambdós va impedir la creació d’un mercat interior capaç d’impulsar el desenrotllament.

4- Teoria dels cercles viciosos de la pobresa.Segons Nurske i Singer, la causa del subdesenvolupament és el retard tècnic que impulsa un cercle viciós: baixa productivitat, poc estalvi, escassa inversió, i de nou, retard tècnic. Alguns autors creuen que la clau explicativa del subdesenvolupamentés la falta de capital, d’estalvi o d’excedent però Samir Amin corregix esta hipòtesi, assenyalant que es tracta, més aviat, de la seu ocupació improductiva.

5- Teoria de l’intercanvi desigual.Alguns autors consideren que el subdesenvolupament és fruit de l’intercanvi desigual entre el centre capitalista, integrat pels països desenvolupats i la perifèria subdesenvolupada. Este intercanvi és desigual per les diferències salarials, tecnològiques i de capital, i és una herència de l’expansió dels imperis colonials que va tindre lloc enla segona mitat del s. XIX gràcies a la industrialització europea, i que els processos de descolonització no han fet més que mantindre. A esta relació desigual se la sol conéixer com a neocolonialisme.

16


4- CREIXEMENT ECONÒMIC I ESTAT DEL BENESTAR

La Majoria de la gent no se n’adona dels bons temps fins que han passat, així només en els turbulents anys setanta i en els traumàtics huitanta, amb el canvi de cicle econòmic se va anar imposant la idea que entre la segona guerra mundial i la crisi del 73 s’havia produït un creixement econòmic espectacular a nivell mundial que els historiadors van començar a batejar com els trenta anys gloriosos o els anys daurats. Però estos trenta anys no sols van canviar l’economia sinó també la societat i les mentalitats, donant pas a noves ideologies com el pacifisme, feminisme o ecologisme que, primer es van alçar com a alternativa a les ideologies polítiques dominants, per a finalment veure’s incloses en elles.

a) Els anys 50.

En els anys 50 la recuperació després de la guerra era la prioritat absoluta en els països europeus i Japó. Els primers anys, entre 1945 i 1950 van ser un període de reconstrucció amb l’ajuda importantíssima dels Estats Units a través del Pla Marshall. A partir de 1950 l’economia europea occidental va conéixer una etapa de gran esplendor amb el consegüent augment del nivell de vida. Este creixement econòmic va ser acompanyat d’una intensa modernització de les estructures productives.En els països europeus, va augmentar la intervenció de l’estat en l’economia; les nacionalitzacions van posar en les seues mans gran part dels sectors bàsics, com la banca, la mineria, la siderúrgia, la construcció naval, etc. Al mateix temps, amb el suport de socialistes, comunistes i democratacristians, esva consolidar l'anomenat Estat del benestar, en el qual l’Estat garantia als ciutadans una sèrie de serveis fonamentals, junt amb una adequada protecció social: educació, sanitat, jubilacions, desocupació, construcció d'habitatges, etc.Però el principal miracle dels anys 50 va ser la multiplicació de la productivitat i producció agrícola que va permetre alimentar una població en constant creixement, sobretot en els països recentment descolonitzats. L’economia mundial creixia, doncs, a un ritme explosiu. Al començament dels anys 60, era evident que mai havia existit res semblant. La producció mundial de manufactures es va quadruplicar en la dècada dels cinquanta, i el comerç mundial de productes elaborats es va multiplicar per deu. La producció agrícolamundial es va disparar, no tant (com fins llavors) pel cultiu de noves terres, sinóper l’augment de la productivitat.Va haver-hi un efecte secundari d’esta extraordinària explosió que a penes si va rebre atenció excepte per alguns entusiastes de la naturalesa i protectors de les rareses naturals: la contaminació i el deteriorament ecològic.

b) Els anys 60.

Els anys 60 han vingut a dir-se la dècada prodigiosa perquè va ser en esta dècada on la civilització industrial es va estendre pels països pobres i va deixar

17


pas a la societat de consum en els rics, canviant de passada la societat i les mentalitats.La producció econòmica es va transformar totalment abandonant la tecnologia iles formes productives de la revolució industrial. D’una banda els nous productes es van estendre per tot el món (en qualsevol lloc del món es podia trobar una ràdio a finals dels 60); d’una altra, la complexitat tecnològica va fer que s’incloguera la I+D (investigació i desenvolupament) en el preu dels productes; i finalment les noves tecnologies necessitaven abundant capital peròeliminaven mà d’obra (a excepció de científics i tècnics qualificats) de manera que la indústria necessitava grans inversions però només necessitava a la gent com a consumidors i no com a treballadors. Açò es va fer més evident a partir dels anys 70.Encara que no apareix en este moment, si es generalitza la societat de consumo millor de consum massiu que havia aparegut en els EUA en els anys 20, caracteritzada per l’alta productivitat, augment dels sous i la generalització de lavenda a crèdit que permetia a les famílies obreres comprar el que fins a eixe moment només podien adquirir els rics. Així va ser com va augmentar el consum d’automòbils, electrodomèstics, etc, i la publicitat i els nous sistemes de distribució comercial1 es van convertir en una tècnica indispensable per a incitar a la compra, creant una nova cultura consumista.A hores d'ara no hi ha (no tenim) explicacions realment satisfactòries del perquè d’este gran salt endavant de l’economia capitalista mundial, així com tampoc n’hi ha de les seues conseqüències socials sense precedents.

c) El maig del 68: la revolució social.

Per a la major part de la humanitat l’Edat Mitjana va acabar de sobte en els anys cinquanta; o tal vegada millor, va sentir que s’havia acabat en els anys seixanta.En general els protagonistes d’estes transformacions no es van donar compte del seu abast i només amb la perspectiva que dóna el temps es pot concebre com una autèntica revolució que encara no ha conclòs.El canvi social més dràstic i de més abast de la segona mitat del segle XX, i el que ens separa per sempre del món del passat és la mort dels llauradors. I és que, des del Neolític, la majoria de sers humans havia viscut de la terra i dels animals domèstics (o pescant) i a finals del segle XX la majoria de la població treballa en la indústria i els serveis,2.Quan el camp es buida s’omplin les ciutats, així el món es va urbanitzar com mai, amb els canvis socials que este fet implica.La conseqüència d’estos ràpids canvis econòmics i socials va ser l’aparició de nous moviments socials que protestaven contra els valors de la nova societat industrial i de consum. Els anomenem “nous” per a diferenciar-los dels ja “antics” moviments socials nascuts en el segle XIX: moviments obrers, partits polítics socialistes i sindicats.

1Grans superfícies comercials, venda a domicili.2A Japó la proporció de llauradors es va reduir del 53% en 1947 al 9% en 1985, és a dir, en el temps que va del retorn d’un soldat jove de les batalles de la segona guerra mundial al moment de la seua jubilació en el seu treball civil.

18


En este moment apareixen nous moviments com el moviment hippy, el moviment estudiantil, el nou feminisme, els moviments a favor de la igualtat racial; tots ells fills de l’època d’abundància que no qüestionen els èxits dels moviments obrers (jornada de 8 hores, vacances pagades, seguretat social, bons salaris) sinó que van mes allà, demandant millores socials: igualtat “real” entre hòmens i dones; no discriminació per raó de sexe, raça, religió o preferència sexual, etc.L’eclosió d’estos valors es va produir l’any 1968, al maig en Paris, i prompte es va estendre per les principals ciutats d’Europa i Estats Units, liderada pels jóvens estudiants universitaris que exigien un canvi social cap a una societat més justa i humana.Encara que estes revolucions estudiantils no van tindre un fruit immediat, les seues reivindicacions: major respecte als drets humans, solidaritat amb els méspobres, preservació del medi ambient, reducció dels gastos militars, lluita per laigualtat real entre hòmens i dones i la defensa de les minories; va portar com a conseqüències l’aparició de nous moviments socials: pacifistes, verds, feministes i organitzacions homosexuals, així com l’aparició de ong.

19


5- LA CRISI DEL PETROLI Com a resposta a la guerra del Yom Kippur on els països occidentals havien recolzat Israel, els països àrabs van apujar el preu del petroli en un moment que aquest era la principal font d'energia del creixement econòmic.

a) LA CRISI AL MÓN CAPITALISTAPerò aquesta no va ser l'única causa de la crisi, el sistema mundial de Bretton Woods, basat en el patró or del dòlar va fer fallida com a conseqüència del creixement econòmic europeu i japonés i de les despeses militars nordamericanes que van fer que la seua balança de pagaments fos desfavorable. Molts països es van dedicar a canviar les seues monedes per or i, finalment el 1971 els EUA van abandonar el patró or i les monedes van començar a fluctuar lliurement, exposades a l'especulació financera.El 1973 els països exportadors de petroli (OPEP), bàsicament àrabs, van apujar el peu de manera que el petroli es va quadruplicar en poc temps. A partirdel 1979 la revolució iraniana i la subsegüent guerra entre Irak i Iran va tornar aincrementar el preu. Això va fer que els preus es dispararen dins un context d'estancament general3 que va comportar una greu crisi econòmica amb baixada de la productivitat i atur generalitzat.La crisi va tindre unes greus conseqüències i no va ser fins la dècada dels 80 que es va produir una reconversió general del sistema capitalista. Així de la mà dels governs conservadors de Reagan i Thatcher es van abandonar les tesis socialdemocrates, vigents des de la guerra, i es va abraçar el neoliberalisme.El neoliberalisme predicava la reducció de la intervenció de l'Estat en economia, privatització dels sectors econòmics bàsics (les empreses sota control estatal), baixada d'impostos, contenció dels salaris eliminant la influència sindical i la desregulació total de l'activitat econòmica i financera que està en la base de la globalització4.Els efectes es van deixar sentir en forma d'un creixement econòmic molt desigual, de manera que es va conformar l'anomenada societat dels tres terçoson un terç de la població viu en la riquesa, un altre terç disposa d'un nivell de vida adequat i el tercer terç viu fregant o per sota del nivell de pobresa. A més es va produir una reconversió del sistema productiu; amb una deslocalització de la producció industrial de manera que les indústries més tradicionals, intensives en mà d'obra o contaminants es van desplaçar als nous països industrials del sudest asiàtic que es van industrialitzar en estes dècades. Només les indústries d'alta tecnologia o no deslocalitzables (com la construcció) van romandre als antics països industrials que van esdevindre, cada vegada més, unes societat terciaritzades. Això va anar lligat a un atur estructural i la retallada de l'estat del benestar.

b) LA CRISI AL MÓN COMUNISTAEl món comunista que havia quedat al marge de la crisi del 29 sí es va vore afectat per esta crisi bàsicament per dos causes: la primera el fet que l'economia socialista havia entrat en una fase d'estancament al llarg dels anys 3Va aparèixer un nou terme: estanflació, per a referir-se a l'estancament econòmic amb inflació, un fet queno s'havia conegut fins a eixe moment.4I de la Gran Recessió del 2007.

20


60 doncs no havia incorporat la tecnologia a la producció i tenia unes industriesmolt poc competitives i obsoletes; a més a partir dels anys 60 amb la «coexistència pacífica» s'havien restablert el comerç amb el món capitalista de manera que depenia d'ell per a la importació de capital i aliments a canvi d'exportar matèries primeres. És per esta raó que en un primer moment l'alça del petroli va afavorir a la Unió Soviètica (gran productor i exportador), però a lallarga els costos de les importacions van ser més alts que el preu de les exportacions.A més la carrera armamentística amb els EUA imposava una elevada despesa (fins al 14% del PIB) en recursos ineficients.Durant el govern de Brejnev (1964-1982) es va produir un estancament econòmic i es van aplaçar les reformes que, ja a la dècada dels 80 van ser inexcusables. De fet la Perestroika i Glasnost de Gorbatxov van estar motivades per la necessitat de reformar una economia insostenible i la voluntat d'acabar amb la Guerra Freda està relacionada amb la incapacitat de la URSS de mantindre el nivell de despesa militar. Finalment la reconversió no va ser possible i el sistema es va enfonsar econòmicament a partir del 1987 i políticament el 1991, i amb ell quasi tots els seus estats satèl·lit.En la Xina comunista a la mort de Mao (1976) el «petit timoner» Deng Xiaoping va iniciar la reforma del sistema comunista amb la implantació d'una «economiade mercat socialista» o mixta on conviuen les grans empreses i monopolis estatals amb la iniciativa privada. La via xinesa ha estat excepcionalment eficaçde manera que en poc més de trenta anys ha convertit la Xina en la principal potència econòmica mundial.

c) CAP A UN NOU ORDRE ECONÒMIC: EL MÓN GLOBALITZATAmb la caiguda de la Unió Soviètica va desaparéixer no solament el «socialisme real» sinó també va coincidir amb la crisi de la socialdemocràcia occidental i això va provocar el triomf del neoliberalisme que es va vore com la ideologia guanyadora de la Guerra Freda.Les tesis neoliberals, impulsades pels EUA, es van estendre per tot el món i són les que van abraçar les noves repúbliques nascudes de l'esfondrament de l'antic món comunista (amb uns resultats més que discutibles). També són les que estan darrere del procés de globalització econòmica que va començar a gestar-se amb la reconversió industrial arran de la crisi del petroli i que s'accelerà a partir de la caiguda del comunisme. A partir d'este moment la revolució de la informació i dels transports, unida a la desaparició del comunisme (fins i tot a la Xina) i el predomini indiscutible dels EUA ha convertit el món en un únic mercat on les empreses busquen el millor lloc per a produir i vendre maximitzant els beneficis.

A TALL DE CONCLUSIÓ

A dia de hui el món bipolar de la Guerra Freda ha deixat pas a un món multipolar on, l'única superpotència que va eixir-ne guanyadora, veu el seu estatus amenaçat per molts actors secundaris. Entre d'altres els anomenats BRIC (Brasil, Russia, Índia i Xina) que a hores d'ara acumulen aproximadament

21


un 40% de la població i un 25% del PIB mundial5. Els EUA continuen sent la gran potència militar6 però han perdut l'hegemonia econòmica en favor de la Xina, encara que conserven el domini econòmic del món gràcies a les institucions creades a Bretton Woods que són qui controla i dirigeix el procés de globalització. Malauradament el procés de globalització que tan rentable ha estat per a les empreses i les elits mundials no ho ha estat tant per als ciutadans dels països rics i hi ha en estos moments un moviment social contrarial mateix que a falta d'una ideologia clara que l'encapçale es manifesta en forma de refús al que els anglosaxons anomenen «establishment». Des del moment en què este moviment és prou general com per a posar en perill l'estat actual de les coses hi ha també una sèrie de respostes que pretén preservar l'status quo.Però sota la lluita econòmica també hi ha un conflicte geopolític per tal de controlar el món. Hui en dia els principals conflictes es centren al proper orient per tal de controlar l'accés i explotació de les principals reserves probades i explotables de petroli cru7. I és que esta és la principal amenaça global, l'esgotament del petroli i la resta de fonts d'energia en què es basa el sistema capitalista-industrial. Sense l'accés a una font d'energia barata i a gran escala la productivitat del sistema recularia i el creixement econòmic es convertiria en decreixement crònic amb tot el que això comporta8.Dins d'este panorama encara falta un tercer factor i és el canvi climàtic antropogènic, que no només es fruit de l'ús de combustibles fòssils sinó també de la desforestació, de l'increment de la superfície agrícola i, en general, del creixement exponencial de la població.La resposta general a este panorama complex ve de la mà dels tecno-optimistes que afirmen que l'actual revolució digital ens portarà a un món on l'ús de les tecnologies serà més eficient, i apareixeran noves fonts d'energia netes i no contaminants; la robotització comportarà un augment de la productivitat i una disminució de les hores de treball de manera que les feines més rutinàries deixaran de ser realitzades pels humans que podran dedicar més temps a l'oci i al consum. Sense parlar dels canvis associats a la revolució biotecnològica, etc. Els tecno-pesimistes no pinten un panorama tan idíl·lic. Qui tindrà raó? Després d'estudiar la història dels darrers 200 anys podem atrevir-nos a fer previsions de futur ... quina és la teva?

5Els EUA van eixir de la segona guerra mundial acumulant el 50% del PIB mundial. Ara tan sols representa el 20% del PIB mundial.6La despesa militar dels EUA representa el 50% del total mundial.7El pic del petroli cru va tindre lloc el 2006.8Que no té perquè ser negatiu: disminució del consum, de l'ús dels recursos del planeta, …

22

1945 1991 el gran salt endavant

Education

Transcript of 1945 1991 el gran salt endavant