lllibre.indd 1libre.indd 1 001/07/14 10:481/07/14 10:48 · del carrer, qui digui la seva i deixi...

llibre.indd 1llibre.indd 1 01/07/14 10:4801/07/14 10:48

2

Copyright: FCPE

Fotografia de coberta: Perico Domínguez

Fotografia de contracoberta: Carlos Mira

Impressió i maquetació: Gráficas Colorama s.l.

Queda rigorosament prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució,

comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les san-

cions establertes per la llei.


3

El teu relaten blanc-i-blau

2014

FEDERACIÓ CATALANADE PENYESDEL RCD ESPANYOLDE BARCELONA


5

Creativitat blanc-i-blava

Atenent la petició dels amics de la Federació Catalana de Penyes de l’Espanyol (FCPE) és un plaer dirigir-me a tots vo-saltres des del pròleg d’aquest magnífi c recull d’escrits fruit de la primera edició del concurs literari “El teu relat en blanc-i-blau”. Felicito de tot cor a la FCPE per la iniciativa i a tots els participants per la seva inventiva i per la qualitat de tots els relats.

Sempre hem estat un club que ha fet bandera de la creati-vitat; des de les campanyes de publicitat fi ns a qualsevol altre element que ens serveixi per projectar la manera de ser dels pericos. I crec que això és molt bo. Una entitat i una afi ció que descaradament s’expliquen i enalteixen el seu sentiment són, sens dubte, la suma perfecta per fer que aquest club es mostri sempre ben orgullós de la seva història i camini fermament pel present i pel futur.

En aquest sentit, és importantíssim el paper de les penyes de l’Espanyol, autèntiques ambaixades del nostre sentiment a Catalunya i més enllà del nostre país. Mai no deixaré de recordar-ho perquè la militància activa és la que més bé fa al club, al nostre Espanyol que necessita que tots li aportem valor en positiu. Aquest concurs n’és un molt bon exemple.

Qualsevol activitat organitzada en el món social perico sempre acaba convertint-se en una petita empenta més per a la difusió global del nostre sentiment. També ho són, de totes totes, les publicacions de llibres de temàtica blanc-i-blava, que en els últims temps proliferen sortosament en gran nombre. La FCPE també hi contribueix amb aquest recull, gràcies a la seva incansable tasca en pro de l’Espanyol i a la participació de tots els qui han fet de relators en blanc-i-blau de manera encertada i entusiasta.

Moltes felicitats per la iniciativa i per molts anys. Visca l’Espanyol!

JOAN COLLET I DIVÍ

PRESIDENT DEL RCD ESPANYOL DE BARCELONA


7

Relats des del cor

La Força d’un sentiment s’ha forjat al llarg dels anys de generació en generació i s’ha edifi cat amb milers i milers de vivències i de sentiments de tots i cadascun dels afi cionats del RCD Espanyol al llarg de la nostra més que centenària història. Per aquesta raó, la Federació Catalana de Penyes del RCD Espanyol ha volgut recollir en la primera edició d’aquest Concurs Literari, els relats en clau blanc-i-blava, alguns bio-gràfi cs, altres fi cticis, però tots ells carregats de sentiments, d’il·lusions i d’emocions; moltes històries viscudes, altres his-tòries vives, d’altres anhelades i moltes d’elles de fi cció, però totes elles giren, des del cor, al voltant del nostre estimat RCD Espanyol. Per aquesta raó vàrem creure que aquest concurs era una eina fantàstica per a poder vertebrar l’esport i so-bretot l’Espanyol a través de la literatura i de la cultura. El fet de recollir-los tots en un llibre per a immortalitzar aquest concurs i fer perdurar en el temps tots els escrits és un èxit de tots els que hi vàreu participar, ja sigui escrivint relats, valorant els escrits en el jurat o bé simplement llegint aques-tes planes del llibre. Aquesta primera edició, de la qual ens sentim molt orgullosos per la vostra decisió i el vostre entu-siasme a l’hora de participar-hi, forma part de totes aquelles activitats que proposa la Federació Catalana de Penyes del RCD Espanyol per tal d’ajudar a fer gran i a donar sentit al RCD Espanyol. El fet d’unir Espanyol i literatura fa que el nostre club traspassi l’univers de l’esport i l’acosti a les persones a través dels llibres fent de l’Espanyol un club ric d’esperit.

ALBERTO ARIZA

PRESIDENT FEDERACIÓ CATALANA DE PENYES DEL RCD ESPANYOL


9

Estimat lector i perico,

El llibre que tens a les mans és el fruit de la feina i de l’esforç de molts espanyolistes. Molts periquitos i periquites que quan la Federació Catalana de Penyes del RCD Espanyol va enunciar la iniciativa, van començar a fer volar la ima-ginació, es van arremangar les mànigues i van començar a escriure en clau blanc-i-blava.

Amb aquesta primera edició del Concurs Literari “El teu relat en blanc-i-blau”, des de la Federació Catalana de Penyes del RCD Espanyol hem volgut fomentar, mitjançant la redac-ció d’històries, contes i vivències blanc-i-blaves, els valors de la lectura i de l’escriptura, de la cultura més potent i signi-fi cativa: la transmesa en els llibres. Hem volgut que sigui el vertader espanyolisme, el de l’afi ció, el de tots els periquitos del carrer, qui digui la seva i deixi empremta en la història del RCD Espanyol amb el primer llibre escrit per fi ns a quaranta-dos periquitos i periquites. A tots els qui heu volgut formar part d’aquest bonic projecte, que de ben segur seguirà viu d’ara endavant, moltíssimes gràcies.

D’altra banda, també volem tenir les més sinceres paraules d’agraïment per a tots els membres del jurat que han prestat temps i dedicació a llegir, rellegir, valorar i corregir tots els textos rebuts. A en Jaume Sabater, escriptor perico de gran trajectòria; a en Sergio Fidalgo, incansable periodista i edi-tor blanc-i-blau; a la Montserrat Tordera, consellera del RCD Espanyol; i a en Daniel Bosch i a en Daniel Pérez, secretari i vocal de la Federació Catalana de Penyes del RCD Espanyol respectivament. A tots, moltes gràcies per la vostra inesgota-ble labor sempre en favor del RCD Espanyol.

Només ens queda desitjar-vos que gaudiu plenament amb la lectura de tots aquests textos que vosaltres mateixos heu escrit. Són les vostres lletres, és el vostre llibre, és el vostre Espanyol.

JuntaFEDERACIÓ CATALANA DE PENYES DEL RCD ESPANYOL


11

Categoria InfantilFins a 10 anys


13

Guanyador

Vacances blanc-i-blaves

NIL CASAS MARCH

El 21 de juliol de 2013 va començar el campus del Reial Club Deportiu Espanyol.

Volia saber més sobre com ser un molt bon porter, perquè quan sigui gran m’agradaria ser porter i arribar a jugar a primera divisió.

Vaig començar amb molts nervis, perquè volia ser com els grans porters de l’Espanyol que he vist fi ns ara: Kameni, Cris-tian Àlvarez i Kiko Casilla.

El primer que van fer els entrenadors va ser dir els noms; quan van dir el meu nom i cognom.

—Nil C.Jo li vaig respondre:—Aquí!I vaig anar a fer fi la. De seguida vaig veure un nen que es

diu Pol.Jo xiuxiuejant vaig dir:—Aquest serà amic meu.I vaig començar a dir-li coses fi ns que ens vam caure bé i

vam anar a canviar-nos de roba, perquè ens havien donat la del campus.

Ei, ofi cial, eh?I vaig trobar-me a un altre porter que es deia Marc.Era més petit que jo, i en vaig trobar més, d’amics: en Lluís.

Els entrenadors ens van ensenyar les habitacions i allà va ser on vaig conèixer en David.

Aleshores ja érem quatre. Vaig anar a demanar-li la motxi-lla a la mama, i vaig anar-me’n a preparar-ho tot!

Vam anar al camp ofi cial d’entrenaments de l’Espanyol, i el primer que ens van dir va ser:

—Molt bé, començarem fent tocs, a veure si tenim pilotes,


14

ah, sí, mireu! Allà!I vam fer-los, llavors em van cridar perquè anés a entrenar

amb els de 13 o 14 anys. Vaig fer moltes parades però em van tirar una pilota a l’orella que em va fer molt mal.

Em van dir que anés a veure el preparador físic. Em va dir que anava sagnant i em van curar.

Vaig continuar, llavors vam fer un rondo.Allò ja eren les 8 i quart de la nit més o menys. I vam anar

a sopar. Ens van donar patates fregides amb hamburguesa.Vam mirar la fi nal de la ‘’Copa Confederaciones’’, i jugava

Espanya contra Brasil.Va guanyar Brasil per 3-0. Gols de Fred i Neymar, en Fred

en va marcar dos.Llavors vam anar a dormir a les 2 de la matinada i vam

estar xerrant des de les 2 de la matinada a les 4 de la mati-nada.

En Pol no va dormir en tota la nit!!!!!!!!!!!!!!!!!!! En Marc es va quedar adormit només entrar al llit però en Pol, en Lluís, en David i jo vam xerrar. Primer es va adormir en Marc, des-prés en Lluís, després en David, després jo i últimament en Pol. En David es va adormir mitja hora després. Llavors en Lluís tota l’estona es despertava i s’adormia i va dir:

—Si mentre dormo algú em toca, li trenco la cara.Després jo mentre en Pol parlava sol vaig fer veure que

estava dormint, però al cap de 6 minuts em vaig despertar. I vaig cridar:

—Ahhhhhhhhhhhhhhhhhhhh ja sóc aquí, bé, ja he dormit el que havia de dormir!

I en David es va despertar i va dir:—Tio, calla! —I es va tornar a dormir.En Pol es va espantar de valent. Llavors vaig dir:—Ei, Pol, per què no ens vestim i així demà ja no ens hau-

rem de canviar?I va respondre:—Genial idea, Nil!I així ho vam fer! Ell em va demanar:—Nil, puc pujar al teu llit?


15

Jo li vaig respondre:—Sí.I va pujar. Després em vaig adormir i ja eren tres quarts de

6 del matí. En Pol no va dormir en tota la nit!Va il·luminar-se el cel a les 9 del matí.Llavors els entrenadors ens van picar a la porta i ens van

dir:—Vinga, nois!I ens vam despertar tots! Vam anar a esmorzar, i ens van

donar Colacao i una torrada de pa. Vam estar xerrant igual que els entrenadors, llavors un noi, que es deia Wilson, em va preguntar si em menjaria la torrada i li vaig dir que no, l’hi vaig donar, se la va menjar, em vaig prendre el Colacao i vaig anar a jugar a la sala de jocs on hi havia futbolí i Ping-Pong. Per cert, em vaig fer amic d’en Wilson, que és un tio francès i molt enrotllat.

Llavors va arribar el gran moment que estava esperant: L’entrenament de Porters!!!

L’entrenador es deia Dani, i hi havia molts porters, es deien: Laura, Artur, Biel, Alejandro, Sergi, Ferran i Gerard!

Vam fer uns entrenaments que no havia fet en ma vida. Van veure que l’Artur, que em

vaig fer amic seu, i jo érem bons i ens van enviar a fer un exercici amb un equip!

Després de dinar, vam anar a la sala de jocs on hi havia els dos futbolins i les tauletes de ping-pong.

Jo no sabia jugar, però en canvi hi havia un nen que era campió de Granollers de ping-pong.

Però al llarg del temps en vaig aprendre, però, no era gens fàcil, era difícil, perdia i guanyava partits!

N’hi ha que em diuen:—Nil, s’aprèn més de la derrota que no de la victòria!I llavors ja van acabar de dinar tots. I immediatament vam

anar als vestuaris a canviar-nos.I quan vam acabar vam anar a un camp de gespa, evi-

dentment. I allà vam fer un ‘’Mundialito’’, que era una eliminatòria; el meu equip era Brasil i els nostres rivals eren:


16

Espanya, Itàlia i França!Aquell era un bon moment per ensenyar de què era capaç.Vam començar i primer hi havia dos equips que descan-

saven: que eren Espanya i França.Llavors era el meu moment, el que tota la vida havia so-

miat, que algú que mirés el partit veiés com en sóc de bo i el que em faltava per aprendre.

Piiiiiiiiiiiiiip, va xiular l’àrbitre amb cara de mals amics, amb molt mala llet… Bé, començava el partit.

Trèiem nosaltres, només començar ens van fer una falta a en Marc.

L’àrbitre va treure… Groga!Adrià passa la pilota llarga cap a Andoni, Andoni xuta…

Gooooooool!!!!!!!!1-0El primer!Ja el teníem assegurat, però, ara, que no ens remuntin!Ràpidament agafa la pilota l’Oriol, la planta al mig del

camp. La toca cap a Marc, que fa una bona jugada indivi-dual, la passa al Sergi. Sergi controla a l’estil Neymar, i… Piiiiiiiiiiiiiip. Xiula l’àrbitre. Era ni més ni menys que… Penal!!!

I l’àrbitre li treu groga al Felip.Es disposarà a xutar en Ferran. Col·loca la pilota al punt

de penal, l’àrbitre xiula—PiiiiiiiipXuta Ferran... i falla!Me l’he parat, sí, me l’havia parat però apunt havia estat

d’entrar si no hagués sigutperquè jo hagués estirat el peu.Perquè en Ferran m’havia enganyat, ell havia xutat al mig

i jo m’havia estirat a la dreta.Havia xutat a l’estil Panenka, que és fer com una vaselina

per sobre del porter. Però jo no sóc idiota i vaig parar-la.Vaig tenir la sort que quan la vaig parar em va venir cap a

mi i la vaig poder atrapar amb seguretat.Ràpidament vaig xutar al mig del camp la pilota i el Carlos


17

va rematar de cap. Li va passar a l’Andoni, llavors xuta... al travesser.

Però agafa el rebot en Lluís xuta i... fora! Tenia a les seves botes el gol però, no l’ha sabuda aprofi tar!

En Biel, que era el porter d’Itàlia, va plantar la pilota, la va passar a Marc, però l’Andoni venia com un coet i li pren la pilota.

Andoni xuta, no, no xuta perquè en Marc també molt ràpid li fa una lletja entrada.

L’àrbitre li treu... Groga! Ja en tenia una, doncs groga i vermella.

—Expulsat —va dir l’àrbitre. I en Marc va haver d’abandonar el terreny de joc.

Ah! No us ho havia dit, però, només era una part el partit!!!Bé, la falta d’en Marc a la mitja lluna era molt però que

molt perillosa!Xutarà... en Carlos. Carlos li està comentant alguna cosa a

en Felip, li diu:—Ves-te’n per la banda que així enganyaràs als defenses i

jo podré xutar sense difi cultats. Ok?—Sí —Li contesta en Felip.En Biel encara col·locant la barrera de 4 jugadors.Acaba de fer-ho i...Xuta en Carlos... Gooooooooooool!!!!!Golàs d’en Carlos per tota la esquadra! 2-0 guanyàvem.L’àrbitre amb aquest gol que ja era a l’últim minut del par-

tit posa els minuts afegits, quesón... 1 minut.Planta la pilota al mig del camp, en Ferran la toca, el Sergi

xuta des de lluny... bon xutperò atrapa Nil. Quedaven 30 segons! Jo li passo a en Car-

los, que li passa una pilotallarga a l’Andoni, remata de cap... Gooooooool! 3-0!!! Quin

crack!!! I l’àrbitre xiula el fi naldel partit:Piiiiiiiip, Piiiiiiiiiiiiiip, piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!


18

Una família periquita

MARC CODINA MÁRQUEZ

Hi havia una vegada dos nens molt petits. Vivien en una casa molt petita d’un poble molt petit. Es deien Albert i Pau, i eren bessons. Tots dos anaven a l’escola del poble, que també era molt petita. Hi havia molt pocs nens i nenes, i això feia que l’Albert i el Pau fossin tan especials. Eren els dos únics nens que no vestien de blau i de vermell. Deien que no els agradava, que eren uns colors molt lletjos si es posaven un al costat de l’altre. Ells preferien combinar el blanc i el blau. I com que els agradava molt jugar a futbol, s’havien fet de l’Espanyol. Als seus pares no els agradava el futbol, però el Pau i l’Albert es passaven tot el dia xutant la pilota contra les parets. Fins i tot un dia van agafar retoladors i van pintar la pilota de blanc i de blau. Havien arribat a trencar vidres per-què s’emocionaven i xutaven la pilota amb molta força.

—Se’n va Tamudo... se’n va Tamudo... es regateja al de-fensa... li fa un “canyo” al porter i... goooool!!!!

—Victòria! Hem guanyat la Lliga!!!Ells dos es muntaven tots sols el partit. S’imaginaven

l’àrbitre, les graderies plenes de periquitos i periquites, i el rival, que sempre vestia de blau i de vermell i acabava per-dent per golejada.

Un dia, els pares de l’Albert i del Pau van voler-los donar una sorpresa. Tot i que a ells no els agradés, veien que per als seus fi lls el futbol ho era tot, i els van regalar l’equipació del seu equip preferit.

—Moltes gràcies, Mama! —va cridar l’Albert mentre sal-tava d’il·lusió.

—Moltes gràcies, Papa! —xisclava el Pau mentre plorava.—Som els nens més feliços del món! —van dir els germans

alhora.Van passar uns dies molt i molt contents. No es treien les


19

samarretes ni al matí, ni a la tarda ni a la nit. Ho feien tot amb les samarretes: anar a l’escola, jugar a futbol, fer els deures, dinar...

Però uns dies després...—Mama, Papa, us volem preguntar una cosa. Podríem anar

un dia a Sant Adrià a veure entrenar l’Espanyol? Diuen que després de l’entrenament els jugadors surten i et pots fer fotos amb ells.

El pare i la mare es van mirar, i el pare va dir:—D’acord, un dia hi anirem. Però... només si traieu molt

bones notes.Els nens es van posar encara més contents, i com que volien

amb tantes ganes anar a Sant Adrià, van estudiar moltíssim i van treure molt i molt bones notes.

I com que van treure tan bones notes, tota la família va anar a Sant Adrià un dia. Es van fer fotos amb tots els juga-dors. I els pares van veure tan i tan feliços i contents als fi lls, que van decidir fer-se tots socis i l’Espanyol. Des d’aquell dia van a cada partit a l’estadi i són tots grans periquitos i peri-quites.


20

JÚLIA YABO LÓPEZ SANAHUJA

Hola, em dic Juna, vaig arribar de la Xina el 2004, els meus pares i la meva germana m’estaven esperant molt contents i així va néixer una nova periquita.

A l’escola em vaig trobar amb nens que es reien de mi i no paraven de fer-me la punyeta per ser de l’Espanyol i per ser xinesa.

Amb el temps vaig intentar explicar als meus companys de l’escola que no sempre has de ser del millor equip, el que sem-pre guanya, sinó que has de ser de l’equip que més t’estimes. A casa em van ensenyar a estimar l’Espanyol i és l’equip que porto al cor.

Els primers dies, després del meu discurs, al cole no em feien cas, però com que són nens molt llestos van refl exionar i van venir a dir-me la seva opinió, resulta que no eren tant dolents, alguns entenien la meva postura i d’altres es van in-teressar per fer-se de l’Espanyol.

Estic súper contenta de ser d’aquest club tan magnífi c. VISCA L’ESPANYOL !!!!!!


21

Periquito

LUCÍA PARRA GARCÍA

Hi havia una vegada un periquito més gran que la resta. Com era un periquito tan gran no podia viure al niu com els seus germans.

Va anar per tot el món buscant una casa. Un dia va arribar a Barcelona i es va quedar una setmana perquè li va agradar, però deia que hi havia molt de soroll perquè hi havia massa cotxes. Va decidir donar la volta a Espanya.

Va agafar el tren que anava a València, però no li agradava perquè hi llençaven molts petards. Se’n va anar amb autobús a Madrid. Però no li va agradar perquè hi havia massa gent. Agafant el tren va arribar a Galícia. No li va agradar perquè plovia tant que quasi mai no veia el sol!

Agafant un cotxe va arribar a Andalusia. Però no li agra-dava perquè fa massa calor. I així fi ns decidir donar la volta al món.

Va estar a Madagascar fi ns que es va trobar una fosa. La fosa se’l volia cruspir amb un lèmur! Va tornar cap endarrere fi ns arribar a l’Àfrica. Uns dies després tenia tanta por que se’n va anar a Xina. Per entrar havia de recórrer la muralla xinesa i tot cansat se’n va. El seu nou destí era Amèrica. Però només entrar se’n va adonar que hi havien moltes armes i va fugir volant. Va estar dos dies al Japó, però hi havia massa tecnologia i va recordar que el millor lloc era Catalunya.

Va anar d’Andorra fi ns la Vall d’Aran. De la Vall d’Aran fi ns al Vallès Oriental. Del Vallès Oriental fi ns el Barcelonès. Quan se n’anava a l’aeroport va arribar a Cornellà-El Prat, un jugador de l’Espanyol el va trobar, es van fer amics i poc després es converteix en la mascota de l’ESPANYOL!


22

L’Espanyol, una forma de vida

CARLES SOLER ALTIMIRA

Ser de l’Espanyol no es fàcil, el dia a dia a l’escola amb els amics és dur però puc dir amb orgull que vaig tenir la sort de néixer en una família en la qual els colors blanc-i-blaus te’ls fan sentir des del primer dia. El meu avi, el meu pare, la meva mare i els meus germans han estat capaços de mostrar-me com es viu el RCD Espanyol, com n’és de bonic ser perico, com malgrat no ser dels millors es pot gaudir de tots els instants que ens regala el nostre estimat Espanyol. No hi ha res com anar al camp un dia de partit, amb la samarreta, la bufanda, la gorra... Un partit és un dia de família on primer dinem tots junts i després també tots junts anem al camp. En arribar, fem un passeig pel centre comercial i després una volta per l’estadi on ens aturem sempre davant de l’estàtua de l’afi ció i esperem a uns amics del meu pare. Dins el camp, la música, l’ambient, els jugadors escalfant, el periquito... Tot és fantàs-tic i cada vegada que marxo del camp després del partit, sigui després d’una victòria, d’una derrota o d’un empat, sempre estic molt agraït a la meva família per fer-me formar part del RCD Espanyol i poder viure tantes i tantes històries que em fan disfrutar. I, a més, segons el meu avi i el meu pare, això em farà més fort a la vida, diuen que l’Espanyol és una forma de vida.


23

Categoria JuvenilD’11 a 16 anys


25

Guanyador

Petita mostra d’amor cap als colors blanc-i-blau

ISAURA VALLE OLIVÉ

Tot comença quan menys ho esperes. Quan penses que el que tens és el millor, arriba algú que és capaç de demostrar-te que el que tens és una coseta més de les moltes millors que pots arribar a tenir si tens ganes de canviar.

Fa uns anys jo també em creia seguidora dels mateixos co-lors que moltes persones que avui en dia veuen com els millors del món. Jo pensava ser una més d’aquells seguidors. Tothom me n’havia parlat sempre, d’aquell club, era l’equip del qual jo lluïa una vella samarreta que m’havia donat el meu cosí. A l’escola, al carrer, a casa, etc. Anés on anés, aquells eren els colors de l’equip vencedor... I a qui no li agrada guanyar? Així doncs, per no ser ‘diferent’ als altres i per no perdre, jo deia ser d’aquell equip.

Però per sort va arribar el dia en què el meu avi em va dur a Montjuïc. Ell volia que la seva néta pogués gaudir d’una afi ció, d’un partit de futbol de primera divisió... I la veritat és que aquesta decisió presa per l’avi ha marcat un abans i un després en la meva vida.

Vaig tenir sort d’anar a l’últim partit que va jugar l’Espanyol a Montjuïc, on vaig poder observar i gaudir d’una victòria còmode davant d’un Màlaga que lluïa una equipa-ció d’un color llampant com pocs cops més he vist sobre un terreny de joc. Aquell partit va ser el meu primer cop en un estadi de futbol, però també va ser el primer cop que un gran jugador com ho és Raúl Tamudo aconseguia un Hattrick en un partit ofi cial.

Jo era petita, només tenia 9 anyets. Per primer cop veia milers d’afi cionats units per uns colors, veia a l’avi i a la meva àvia gaudint, tothom reia i cantava els càntics de La Curva.


26

Allò era una autèntica festa... En aquell moment jo era feliç d’una manera tan especial com pocs moments més de la meva vida ho he sigut.

A partir d’aquell dia vaig estar pendent de l’Espanyol. Vaig començar a seguir l’equip en tots els partits, en especial a Raúl Tamudo. Suposo que Raúl Tamudo sempre m’ha cridat l’atenció perquè el vaig veure per primer cop en un dels seus millors partits. Però des d’aquell dia a les meves samarretes blanc-i-blaves he lluït el dorsal 23 i fi ns i tot a l’equipació de bàsquet també es un honor per mi poder dur el 23 com un dels millors jugadors que ha tingut l’Espanyol.

Va arribar el moment en què els pericos ens vam traslladar a la que actualment és casa nostra, Cornellà-El Prat. Aquell dia jo ja tenia una samarreta blanc-i-blava a casa i deia ser de l’Espanyol com qui diu el seu nom. La nit de la inauguració de l’estadi, jo no hi vaig poder anar per temes d’horari i per falta d’entrada, tot i que hauria estat un autèntic plaer poder assistir a una inauguració tan bonica com la que vaig veure i viure en directe per televisió.

Era una nit especial per a tots els pericos i per primer cop em vaig posar la meva samarreta blanc-i-blava. Recordo estar totalment embovada davant el televisor... no podia treure els ulls de la pantalla.

Globus, persones en les parts més altes de l’estadi, planta-ció de trossos de gespa de Sarrià i de Montjuïc, interpretació de l’himne, la representació de l’escut i d’un cor bategant formada per centenars de persones, el que ve a ser una gran-díssima inauguració.

En acabar part de la inauguració, recordo com per la televi-sió es veien per primer cop cares de grandíssims jugadors pel túnel de Cornellà-El Prat, acompanyats d’un gran equip com ho és el Liverpool tot i que aquella nit va ser derrotat per un meravellós 3-0. Com m’hagués agradat poder ser-hi.

Després de la inauguració de l’estadi vaig oblidar una mica els colors pericos. Va ser un temps que em preocupava per si guanyàvem, per si perdíem, pels lesionats, pels traspassos... Però no era el mateix.


27

Com he dit al principi, a la vida passes d’una cosa a una altra en un obrir i tancar d’ulls i el destí ens va jugar una mala passada quan els nostres jugadors estaven a Florència, Itàlia. El 8 d’agost del 2009 ens va abandonar el nostre etern capità Dani Jarque. Recordo que la meva tieta va trucar a casa per dir-me que posés la televisió perquè m’assabentés de la notícia. Aquell dia em vaig emportar un gran cop, el nostre capità, un noi de només 26 anys havia mort. Recordo plorar aquell dia, jo no el coneixia personalment, però sempre parla-ven bé d’ell els periodistes, els altres jugadors...

Dies després de la seva mort, a les notícies i a internet el seu nom no parava de sonar. Es veien imatges de segui-dors portant fl ors i altres objectes a la porta 21 on es van fer minuts de silenci i on es va muntar un gran mural; hores d’ara encara es pot veure a la paret de Cornellà-El Prat, on anys després s’hi ha col·locat una estàtua i una placa honor seu. Crec que la seva mort va crear un abans i un després en la meva vida perica, ja que des del dia que em vaig assa-bentar de la seva mort, no he estat capaç d’oblidar els colors que de veritat omplen el meu cor, el blanc i el blau. Llàstima que hagués de passar això per adonar-me de com m’importa l’Espanyol.

La temporada 2010-2011 va ser el primer any que vaig anar a l’estadi com a sòcia. L’avi em va fer sòcia sense que jo ho sabés, i un dia mentre estava a casa seva ens va arribar el carnet en un sobre blanc, bastant gran. Aquell dia l’avi em va fer molt feliç, em va fer sentir una més d’aquesta gran famí-lia. Durant la temporada vaig anar a molts dels partits, per fi vaig poder tornar a sentir el que havia sentit aquella vegada a Montjuïc.

Partit rere partit sempre que els horaris i els estudis m’ho han permès jo he anat a Cornellà-El Prat. Allí és dels pocs llocs on aconsegueixo oblidar-me de tot, durant 90 minuts només em preocupa el que la pilota entri a la portaria rival, em preocupa que en fi nalitzar estigui el marcador a favor de l’Espanyol... Són 90 minuts que cada partit són diferents als minuts dels altres partits.


28

Els meus partits com a afi cionada no comencen quan arribo a Cornellà-El Prat. Per a mi el partit comença a primera hora del matí, en llevar-me. Despertar amb els nervis de saber que t’espera una autèntica tarda de futbol, una tarda que co-mença asseguda en un autocar amb la música i el mòbil com a distracció. Crec que el que sento els dies de partit no ho sento en cap altra situació per molt emocionant que pugi arribar a ser. Em passo el dia nerviosa, i quan m’assec a l’autocar els nervis augmenten. Fer les mateixes coses de sempre durant aquell dia per por que si no les fas l’Espanyol perdi; preparar la bossa com si es tractés d’un llarg viatge el que t’espera, seure al mateix lloc a l’autocar... Tancar els ulls amb la mú-sica ben forta amb l’esperança de què si no veus el paisatge, el viatge es faci més curt.

Arribar a Cornellà-El Prat i abans de baixar de l’autocar posar-te la teva samarreta, faci fred o faci calor, tu te la poses. Agafar la motxilla, posar-te la bufanda al coll i caminar els 5 minuts que et separen de l’autocar al petit estadi que et tras-llada a un món totalment diferent del que veus a diari.

Arribar i poder veure com l’equip surt a escalfar-se, com per les fi les d’escales de les grades de Cornellà-El Prat comença a desfi lar gent sense parar. Veure això milers de vegades i que a tu et sembli que mai no serà igual a l’anterior et fa sentir uns sentiments únics i irrepetibles.

Els jugadors s’abracen, el públic aplaudeix i després de tot un dia esperant el moment se’n van pel túnel de vestidors i per fi sents el tambor de La Curva sonar, i la famosa frase que es repeteix partit rere partit a l’estadi: ‘’Molt bona tarda i benvinguts al estadi del Reial Club Deportiu Espanyol’’. Que en veure tot això se’t posi la pell de gallina i se’t dibuixi un somriure a la cara a tu i al teu avi, sincerament, per a mi és quelcom únic que dubto que en una altra situació pugui sentir el mateix.

S’anuncia l’alineació visitant, la grada xiula al rival i tu, una més entre els xiulets dels milers de socis que hi ha en un partit a casa, esperes amb la bufanda a la mà l’alineació local. Criden els noms dels 11 jugadors pericos que disputa-


29

ran el partit com a titulars, després s’anuncia i s’aplaudeix als suplents i fi nalment un dels més esperats, el nom del nostre estimat entrenador.

Segueixen els crits al estadi, el tambor no para de sonar i els nervis cada vegada es fan notar més. Sona el que actual-ment per a molts dels pericos és el nostre segon himne, Glòria els herois, una cançó bonica i més encara amb les vistes que deixa a la ment en veure els afi cionats movent les bufandes d’esquerra a dreta i ben alçades. Acaba la nostra cançó i ara són els aplaudiments i els crits els que envaeixen l’estadi.

Falten un parell de minuts, els petits jugadors pericos tre-pitgen el terreny de joc, en el qual esperen poder jugar un dia, per recollir les pilotes que han deixat els jugadors que en un moment seran protagonistes.

En aquest temps sempre comento el mateix amb l’avi i amb el meu tiet, que són les dues persones amb les quals més sovint vinc a Cornellà-El Prat. Sempre el mateix comentari i la mateixa resposta. Sempre els pregunto després d’haver escoltat l’alineació com creuen que anirà el partit, i sempre responen el mateix: Avui guanyem! Llàstima que això no sem-pre sigui així, però com a bona perica que sóc he aprés ha gaudir de les victòries i millorar els problemes de les derrotes.

Ara sí, sembla ser que els jugadors comencen a sortir del túnel de vestidors. Sona l’himne, m’alço de la cadira i compar-tint bufanda amb l’home que m’ha fet conèixer aquests colors, canto l’himne com si d’un crit de guerra es tractés.

Finalitza l’himne, ens tornem a seure a les nostres cadires. La gola i les mans són a punt per a animar. Tanco els ulls durant uns segons i els nervis més notables que en cap altre moment del dia em fan obrir els ulls i començar animar. Sona el xiulet de l’àrbitre i comença el partit que espero acabar veient al meu equip guanyar.

Minut 21. Crits de Dani Jarque i aplaudiments envaeixen l’estadi. És inevitable no alçar el cap i mirar al cel. Sé que ell des del cel, blanc i blau com els nostres colors... ens veu, ens escolta cridar i cantar, ens anima i com un més l’únic que desitja és gaudir del joc i guanyar. Mai no podré oblidar una


30

persona tan important com ho és ell per a l’Espanyol. Cada minut 21 és una mostra més de com t’estimem tots, Dani!

Nosaltres l’estimem i l’apreciem moltíssim, però un gran jugador com ho és Andrés Iniesta també l’estima i l’aprecia molt. Gràcies a l’Andrés, en Dani serà recordat com mereix, ja que cada vegada que algú vegi el gol de la victòria del primer mundial per a Espanya veurà el missatge de ‘’ Dani Jarque siempre con nosotros’’ refl ectit en aquell inesborrable mo-ment per a tots nosaltres. Aquest va ser el primer de molts homenatges que gràcies a l’Andrés, el representant d’en Dani Jarque o jugadors del món del futbol, han fet que en Dani Jar-que mai no caigui en l’oblit i així serà de per vida.

Tornem a allò que de debò sentim tots els pericos en ser estar a Cornellà-El Prat. És difícil expressar alguna cosa si no ho vius, és realment força complicat comprendre, i més si no t’agrada el futbol o no sents el que de debò has de sentir per poder dir que ets d’un equip.

Avui dia, la gent es fa d’un equip de futbol com si no fos una decisió important. Jo, des del meu punt de vista, crec que no et fas d’un equip, neixes amb els colors de l’equip al cor. Potser t’intentaran canviar els teus sentiments, probablement rebràs algun que altre comentari que et pugui afectar... Però ser d’un equip implica suportar crítiques, decepcions, gaudir de les victòries i aprendre de les derrotes. I és que actualment la gent diu ser d’un equip pel simple fet que aquest guanyi títols i partits sense grans difi cultats.

Ser de l’Espanyol, a vista de molta gent, és ser d’un equip inferior. Sincerament, potser no som el millor equip del món però sí que som una gran família amb una gran cosa en comú, els colors i la força que ens dóna aquest equip. La força d’un sentiment que més d’un cop ens ha fet somriure, ens ha fet plorar, ens ha fet viure mil i un moments diferents i segura-ment cap d’ells mai més es podrà repetir. A l’institut, al carrer i alguna vegada a casa, he hagut d’escoltar coses malsonants cap a l’Espanyol... Sincerament m’emprenya bastant i a la vegada em fa pena, ja que per a mi qui parla malament de l’Espanyol no coneix el que de debò és el futbol.


31

He tingut la sort d’estar al meu primer derbi aquest any, sincerament és el cop que pitjor ho he passat quant als nervis, però va valdre la pena ni que perdéssim. Va ser un autèntic partidàs i l’ambient era increïble.

Aquest text és una petita mostra del que signifi quen per a mi els colors blau i blanc. Com molt bé diu el nostre himne: D’avis a néts amb noble nissaga, som una sola generació. I si alguna cosa haig de fer i pretenc fer amb aquest text, és agrair al meu avi que m’hagi donat a conèixer aquest món. Gràcies a ell he conegut a moltíssimes persones que senten el mateix que jo pels colors. Gràcies a l’avi celebro cada gol com si de l’últim es tractés, amb una forta abraçada i un petó després d’una gran rialla. A mi m’importa el resultat, però el que de debò m’importa és poder gaudir d’això amb una de les millors persones que conec. Gràcies, avi, gràcies per cada foto que ens fem a Cornellà-El Prat, gràcies per cada expli-cació del joc perico que em dones a conèixer, gràcies per cada somriure al teu costat, per cada abraçada i per cada petó. Per a mi tu ets l’autèntic heroi de l’Espanyol.

Aquesta és la primera mostra d’amor cap els meus colors de moltes que estic disposada a fer al llarg de la meva vida. I aquesta primera va per a tu avi, per tu i en Dani Jarque, el nostre etern capità.

Ara ja queda lluny aquell 31-05-2009, però encara queda més lluny el fi nal de la meva vida com a perica, perquè since-rament, dubto que hi hagi fi .

Visca l’Espanyol!


32

ALBA CALVO ALEMANY

AGOST 2004 Arriba el meu sant, com sempre, primer el celebro amb el

meu pare, després torno amb la mare per a començar les va-cances amb ella. És el dia del meu sant, no tinc ni idea de què em regalarà aquest any. Ja he arribat a casa la mare. Pri-mer les abraçades d’enyorança, feia 15 dies que no ens vèiem, però de seguida reclamo el que és meu. La mare somriu, em diu: AQUEST ANY T’AGRADARÀ MOLT, JA VEURÀS. Agafo la bossa. Vaja, és roba... Puf! Obro el paquet a veure com és aquesta roba. Ploro, ploro molt d’alegria i emoció. No m’ho esperava! Tot l’any ho he estat desitjant però no l’hi havia de-manat. M’abraço a ella, segueixo plorant, li faig un petó molt fort, GRÀCIES MAMA, GRÀCIES. La meva primera equipa-ció de l’Espanyol, ara ja ho tinc tot.

MARÇ 2014 Fa 10 anys de la meva primera equipació de l’Espanyol, fa

10 anys del primer cop que vaig entrar al gimnàs del cole amb ella... Minuts abans d’entrar per aquella porta, pel meu cap no passava la idea de trobar-me amb tots els nens rient-se de mi, per ser com sóc, per ser diferent. Minuts abans d’entrar per aquella porta, pel meu cap passava l’orgullosa que estava jo de la meva equipació, em feia feliç. No vaig ser prou va-lenta, no m’agradava cridar l’atenció ni enfrontar-me a ningú i aquesta situació i el meu caràcter em va marcar moltíssim i vaig deixar de portar la meva estimada equipació blanc-i-blava. A la mare li va costar d’entendre que no la volia, sabia com de feliç em feien aquells colors, però fi nalment va accep-tar la meva decisió i no me la va posar més. En aquell moment els meus sentiments es van quedar amagats, no sé perquè ho vaig fer, però ho vaig fer. Els anys m’han anat fent forta i a poc a poc, a mida que anava creixent, em va deixar d’importar les burles i vaig tornar a posar-me la samarreta. Sí, era de


33

l’ESPANYOL, i què? El dolent era que era massa petita i ells massa cruels perquè d’entrada em deixés d’importar el que pensaven.

10 anys però ho he aconseguit, aquella nena feble s’ha fet forta i avui dia no hi ha ningú que pugui burlar-se dels meus colors. Ara no en tinc una, en tinc moltes, sempre porto una dessuadora, jaqueta, qualsevol peça de l’Espanyol, ara defenc amb garres el meus colors blanc-i-blaus, el meu sentiment perico, el meu club. Ha sigut un trajecte llarg.

Tornem al passat. Jo sóc fi lla d’un culé i una perica. Quan els meus pares es van separar, la mare mai no em va fer de-cantar per un equip o l’altre, simplement em va deixar que decidís què m’agradava. Jo innocentment vaig dir-li al meu pare que quan fos amb ell, seria del Barça, encara que jo en el fons ja sabia que l’equip que duia al cor era l’Espanyol. Sempre que podia, anàvem a Montjuic a veure l’Espanyol. No érem sòcies, però sempre estàvem atentes a les promocions per a pujar a Montjuic. El partit del gol de Coro que ens sal-vava del descens és el primer partit que recordo amb emoció, sé que vaig anar a d’altres, però aquest partit em va marcar. Quina manera de cridar quan en Coro va marcar el gol, quina alegria, quina manera de viure una situació: el blanc-i-blau m’anava calant a la sang.

La mort de l’avi Josep va ser el detonant perquè nasqués una gran perica. Ell era perico, va ser el primer perico de la família. Tota la família era del Barça, però ell va decidir tren-car la tradició i es va fer de l’Espanyol. No s’enfadava mai, tenia un caràcter molt tranquil, però quan algú es reia del seu Espanyol, es transformava. Sempre ha sigut un homenatge a ell la meva decisió fi nal, ser perica de cap a peus. A partir d’aquell moment, amb el meu caràcter endurit, i les vivències a Montjuic, ja no hi havia volta enrere. El monstre blanc-i-blau que creixia dintre meu ja havia agafat forma i estava a punt de sortir a la llum. I, a dia d’avui, defenc aquests colors més que ningú.

Encara me’n recordo del partit de la Final de la Uefa con-tra el Sevilla a Glasgow, no hi vaig poder anar, però vaig anar


34

fi ns al Palau Sant Jordi per viure’l rodejada de pericos. No vaig parar d’animar a l’equip, cridant, cantant, demanat la victòria. Encara me’n recordo del gol de l’empat a 2, un perico, que no coneixia, que estava a la fi la del davant meu, em va agafar en braços: ¡SII, TUS ÁNIMOS NO HAN PARADO Y LO HEMOS CONSEGUIDO! Llàstima dels penals. Va ser un dia que m’ha marcat molt, començava a patir, a plorar, a viure a fl or de pell el sentiment...

Ara cada dia que em llevo, el primer que veig és la meva bandera i les meves bufandes del RCDE i és inevitable que se m’escapi un somriure i pensi “em llevo un dia més defensant, amb el cap ben alt, aquests colors”.

Recordo amb facilitat el dia en què la mare em va donar la notícia de què la formació de la penya estava en marxa. Sí, ho havíem aconseguit, començava una nova etapa dintre del món perico. Juntament amb ella, sóc sòcia fundadora d’una penya magnífi ca. Quin orgull poder dir-ho. I ho dic ben alt. Aquest pas m’ha fet viure l’espanyolisme amb molta més intensitat. Fins que no formes part d’una penya no pots explicar tot el que s’arriba a viure. És una segona família, la família perica. Som poquets, però estem molt units. Tots i cada un dels mem-bres passen a formar part de la teva vida i els necessites.

Tot i això, hi ha dies que continuen sent durs perquè la resta no sap el que és veure’t sempre rodejat de quatre o cinc persones criticant-te pel simple fet de defensar uns altres colors. Però després penso en la sort que tinc de poder sen-tir totes les emocions que viu un perico. Ells no saben el que sento jo en posar-me una samarreta de l’Espanyol, no saben l’emoció que tinc en entrar al camp i veure tota aquella gent unida per un equip i, encara menys, poden arribar a saber com se’m posa la pell de gallina en sentir i en cantar els càn-tics a la grada.

De vegades em paro a pensar en què hagués passat si, en lloc de plantar cara a aquella situació, hagués seguit a la mul-titud. És horrible pensar en això, pensar que hauria de viure sense haver conegut a tota la gent que, a dia d’avui, conec gràcies a l’Espanyol; créixer sense haver format part de la


35

fundació de la penya que tantes emocions em proporciona; aixecar-me cada matí i no poder observar banderes i bufandes blanc-i-blaves i, sobretot, oblidar tots els grans i perfectes mo-ments que he pogut compartir amb una de les persones més importants de la meva vida, la meva mare. Per res del món no canviaria ara d’equip.

No es pot expressar tant sentiment junt en un full de paper, però sí que puc agrair a tota aquesta gent que ha fet que formi part de tot això, aquesta gent que ha fet que senti LA FORÇA D’UN SENTIMENT. I, sobretot, demano que ningú no deixi de defensar aquest sentiment per les crítiques, som gent forta i recordeu que no hi ha res millor que ser de L’ESPANYOL.


36

MARIA-HAILING LÓPEZ SANAHUJA

Cada dia em desperto i veig en Tomàs, el meu amo.En Tomàs és un nen de pell blanqueta, cabell marró clar i

ulls verds. Té 11 anys i va a l’escola de Sant Felip. Li agrada molt el futbol i tota la família són d’un club molt antic, l’Espanyol.

Cada dia, a dos quarts de vuit, marxa a l’escola, però abans em dona de menjar.

A la tarda, quan torna, s’estira el llit amb cara trista i molts cops es posa a plorar.

Jo sempre em pregunto perquè, així doncs, un dia, cansat de veure’l plorar, vaig decidir anar a l’escola darrera d’ell a veure què passava.

L’endemà el vaig seguir i vaig veure que a l’hora del patí estava en un racó envoltat de gent que el molestava i li feien la guitza pel sol fet de ser de l’Espanyol.

Ara entenc perquè cada dia està trist.Vaig decidir que això no podia seguir així i vaig començar a

pensar un pla per ajudar-lo.L’endemà, quan tothom va marxar, vaig volar fins

l’ordinador d’en Tomàs i vaig buscar un programa on poder escriure, jo havia vist en Tomàs fer servir un que s’anomena Word, així que el vaig buscar i caram que complicat era tot això. Bé, fi nalment el vaig trobar, però ara venia el pitjor, com que sóc un ocell i només tinc dues potes, costa una mica d’escriure, però després d’una setmana l’escrit estava fet.

Ara se’m plantejava un altre problema, com imprimir aquell text que m’havia costat tant? Què podia fer?

Se’m va acudir anar a veure la Carme, la mare d’en Tomàs, que és entrenadora de bàsquet, a veure si ella podia ajudar-me, però es veu que no feia servir gaire la impressora, i no en vaig treure l’entrellat. Després de voltar per diverses ofi cines, vaig aconseguir imprimir 100 còpies.


37

Vaig sobrevolar tota la ciutat i les vaig llençar.En el full posava :

Què és l’esport?Què és just a la vida?És un delicte ser de l’Espanyol?Què passa quan tenim diferents creences i maneres de pen-

sar?Què passa si som d’Espanyol?A en Tomàs li fan la punyeta per defensar el seu club.Sis plau, ajudeu-lo.Va cada dia a l’escola Sant Felip.El Periquito

Van passar el dies i en Tomàs continuava tornant trist de l’escola, fi ns que un dia a l’hora del patí es van presentar un grup de afeccionats de l’Espanyol i el van defensar i van ex-plicar als altres nens què volia dir ser d’aquest club. Els nens es van quedar tant sorpresos que a partir d’aquell dia el va deixar de molestar i sobretot es van respectar uns als altres.

I en honor a la paciència i fi delitat d’en Tomàs i sobretot a la meva ajuda, a l’afi ció de l’Espanyol se’ls coneix com els Pericos.

I fi ns aquí el meu relat.El Periquito.


38

La força del meu sentiment...

MARTA MEDINA MÁRQUEZ

Hola! Em dic Maria, tinc 10 anys i visc en una gran ciu-tat de Barcelona, anomenada Hospitalet de Llobregat. Tinc una germana de 8 anys (Marina), és la meva passió, és tan graciosa; els meus pares sempre ens diuen que les germanes han d’estar sempre unides, no han de barallar-se, quina raó tenen...

Vaig a un col·legi on els nens es passen tot el dia jugant i parlant de futbol, i les noies, no obstant això, només parlen de moda, de maquillatges, de nois, són molt “fashion”. Jo estic al mig, em considero una nena a la qual li agrada molt anar a la moda, però... m’encanta el futbol, tots els caps de setmana veig al meu estimat RCD ESPANYOL amb el meu pare. Sem-pre que juguen al nostre estadi anem al veure’ls, i si no ens preparem amb un gran bol de crispetes i un gran got de coca-cola, enfront de la tele, és el meu moment favorit. Quan arriba el dilluns, solament penso que la setmana passi volant perquè arribi el cap de setmana i veure el meu estimat equip, SÓC PERICA.

En el meu col·legi hi ha un equip de futbol. A principi de curs em vaig presentar a les proves... Un dilluns vaig arribar al col·legi i em vaig trobar a l’hora del pati amb Carles (el noi més popular i capità de l’equip).

—Hola Carles!, em preguntava si podria formar part de l’equip.

Em va mirar, es va posar a riure, i em va contestar: —No en facis riure, una noia en el nostre equip, mai no ha

jugat una nena amb nosaltres, ni jugarà mai, si vols pots ser animadora. Tothom sap que vosaltres no sabeu jugar, sola-ment sabeu parlar de maquillatge, nosaltres som els millors.

Jo el vaig mirar fi xament a la cara i li vaig dir: —Saps què et dic, Carles, que no siguis tan cregut, un dia


39

et penediràs del què m’has dit, i jo et recordaré aquestes pa-raules, m’encarregaré personalment que així sigui.

Recordo aquest moment com el pitjor de la meva vida, quan les meves amigues em va veure plorant al pati van venir rà-pidament a consolar-me, inclosa la meva volguda germaneta, l’adoro. Els vaig explicar el succeït, i totes van pensar que Carles era un ser cregut, i que es mereixeria un gran escar-ment.

Marina (la meva germana), en aquest moment em va asse-car les llàgrimes i em va dir:

—Maria, ja sé el que anem a fer, tots els dies després de classe ens reunirem totes les meves amigues, tu i jo, li direm al pare que ajudi a entrenar i dins d’un temps reptarem a Carles i el seu benvolgut equip, no saben el que els ve al da-munt.

Les meves amigues van mirar a la meva germana amb cara de desconcert, van pensar que s’havia tornat boja, no sabien què li havia succeït.

Jo en aquest moment les vaig mirar a totes, inclosa la meva benvolguda germana, i els vaig dir:

—No esteu fartes de ser simplement animadores de l’equip?, no voleu ser vosaltres les que siguin aplaudides?, estic farta que pensin que som superfi cials, que solament sabem mirar-nos al mirall, ha arribat el moment de què les noies demostrem el que sabem fer, esteu amb mi?

Andrea, la meva millor amiga, va contestar: —Maria, estic amb tu, estic farta que pensin que no sabem

fer res. Totes les noies es van posar a cridar SI,SI,SI!!!, els anem a

demostrar el que nosaltres sabem fer. Aquella tarda la meva germana i jo, en arribar a casa, vam

explicar als meus pares el succeït, el meu pare va acceptar encantat ser el nostre entrenador. La meva mare l’única cosa que va dir va ser:

—Maria, estic amb tu, però pensa que la venjança mai no és bona, l’important és participar, i que tant uns com unes al-tres sou iguals, no ho oblidis amore. —Em va fer un petó— Et


40

desitjo molta sort. Durant 6 mesos, vam entrenar tots els dies, de 18 a 19h,

al parc del costat de la meva casa. Els inicis no van ser gaire bons, més aviat, van ser desastrosos; el meu pare mai no va deixar que ens rendíssim, sempre ens animava i aconseguia fer-nos riure, i tant les meves amigues com jo estàvem desit-jant que arribés l’hora de l’entrenament.

Un divendres del mes d’ abril, el meu pare ens va reunir a tot l’equip i ens va dir:

—Ja esteu preparades, podeu enfrontar-vos a Carles i el seu equip. Els dilluns trucarem al col·legi, demanarem un partit amistós amb l’equip de futbol per al divendres a les 18h.

La Marina llavors va dir:—Pare, com es diu el nostre equip? Llavors, em vaig aixecar i vaig dir:—Ja ho sé: Pont Perico, perquè estic tan orgullosa de les

meves amigues, la meva germana, i el meu pare... com del meu estimat equip RCD. ESPANYOL. Ser d’altres equips es molt fàcil, però, ser de l’Espanyol em sembla que és molt mi-llor.

El dimarts a l’hora del pati, Carles comentava amb els seus amics, que el divendres tenien un partit de futbol, però que tranquils, ningú els coneixia, per tant havien de ser do-lentíssims. Les meves amigues i jo ens van posar a riure, no s’imaginaven res, el divendres seria el gran dia.

Divendres, 21 de abril, 18h, al pati del col·legi, graderies plenes de gent, família de les meves amigues, la meva mare, els meus avis, els meus oncles, els meus amics i amigues i altres familiars, havien portat una gran pancarta que deia:

“SOU LES MILLORS, ESTEM AMB VOSALTRES, ÀNIM PONT PERICO “

18:15h. Sortim els dos equips al mateix temps del vestuari. Una vegada en el centre del camp, Carles i els seus amics es van quedar bocabadats, i després d’uns segons, van començar a riure. En aquest moment Carles es va girar i li va dir al seu equip “tranquils, això està guanyat”.


41

Jo en aquest moment, el vaig mirar als ulls i li vaig “no n’estiguis tan segur, ja et vaig dir una vegada que t’empassaries les teves paraules, i avui és aquest dia, que guanyi el millor, i aquest som NOSALTRES”.

18:30h. L’àrbitre va xiular l’inici del partit, ho recordo com un moment increïble i intens, vaig mirar a les graderies, i tots estaven molt feliços.

Voleu saber com va acabar ...? Les meves amigues, la meva germana i jo sent les... GUAN-

YADORES. Sí, sí, tal com sona, vam guanyar 2-3, la meva germana va fi car un gol, un altre l’Andrea i al minut 40 jo vaig fi car el tercer. Els nois es van posar a plorar molt des-consolats, i es deien “no pot ser, com ho han fet, no ens ho podem creure”. Mentrestant l’equip PONT PERICO, amb l’ entrenador, no paraven de cridar i xisclar “SÍ, SÍ, HO HEM ACONSEGUIT, 1... 2... 3... 3... 2... 1... COM PONT PERICO NO HI HA NINGÚ”.

Llavors, em vaig girar i vaig veure a Carles plorant, em vaig apropar a ell i li vaig dir:

—Carles, encara que hàgim guanyat, i tenia moltes coses que dir-te, perquè un dia em vas fer sentir molt malament, i volia venjar-me... Ara sento que no mereix la pena, perquè l’important és sentir-se un bé, i com una persona a la qual estimo molt em va dir en el seu moment, l’important no és guanyar, sinó participar, i jo l’única cosa que volia era jugar a futbol amb els nens del meu col·legi.

Carles, em va abraçar i em va dir: —Si vols podem jugar tots junt, nois i noies, serem el millor

equip de la lliga, perquè tots estarem molt units. En aquest moment tota la graderia es va posar en peus, i

van començar a aplaudir-nos, i van començar a cridar: “ESTEM MOLT ORGULLOSOS DE VOSALTRES” Des d’aquest moment, i ja ham passat 20 anys, en el meu

col·legi, (bé, en el meu antic col·legi), tant nens com nenes podem participar de totes les activitats, i una gran foto de tots els nois i noies que van jugar aquest partit recorda que:

“TOTS SOM IGUALS, I HEM DE SABER GUANYAR, I


42

TAMBÉ HEM DE SABER PERDRE”En aquest relat vull expressar el que sento pel meu esti-

mat equip, guanyi o perdi, sou els millors. Com diu el nostre himne, “SER DE LOS QUE GANAN ES MUY FÁCIL, SER DEL ESPANYOL ME PARECE MEJOR”, guanyem o perdem, la gent perica sempre estarem amb ells, perquè ens uneix un sentiment que no tots els equips tenen.

Ser perica em fa sentir important, diferent, única (deu ser perquè sóc l’única de la meva classe, i quasi de tot el meu col·legi, jejeje), però no per això deixo de cridar ben alt i amb força “LA FORÇA D’UN SENTIMENT”.

ESPANYOL, ESPANYOL, ESPANYOL!!!


43

Volem derbis com el del 51!

ARÈS QUETGLAS MORERA

Crec que al futbol no hi ha cap ocasió més satisfactòria que la de marcar un gol i poder-li robar la victòria al rival. En el cas dels pericos, no hi ha res millor que guanyar un derbi con-tra l’altre equip de la ciutat, el FCB.

Per a mi i a molts companys la disputa entre els dos equips de la capital catalana passa a ser personal, ja que lluitem per defensar el que som i la justícia, i perquè tenim un esperit de superació que esperem que ens pugui conduir al lloc més alt.

Aquesta sensació, la de guanyar o mig guanyar al FCB, la vàrem viure tots a Cornellà-El Prat, durant uns instants, quan crèiem que Pinto havia entrat dins la porteria amb la pilota a les mans. Aquells escassos però gloriosos segons com-pensaven les derrotes anteriors, les burles constants per part d’alguns culers i feien que aixecar la nostra bandera repre-senti un gran honor.

Malauradament, aquell instant, en que vàrem poder pa-ladejar la més intensa glòria, va arribar a la seva fi , quan el col·legiat va indicar que no era pas un gol. Espero que com-prengui la meva absoluta discrepància. Val a dir que l’errada arbitral va ser força notable al llarg del partit, incloent el penal a favor de Messi, que llençà sentenciant el partit (0-1) i l’expulsió d’en Kiko Casilla que acabà fulminant la moral del conjunt blanc-i-blau.

Tot i així, l’equip no es va rendir i va lluitar amb totes les seves forces fi ns al minut 95, amb una actitud pròpia dels més grans , d’un “Dream Team”.

Finalment acabà la disputa. L’immensa cua de gent que anava marxant del camp formava una rua en la qual el blanc del cor i el blau de l’esperit eren molt presents en el sem-blant d’un mosaic. Tots estàvem en desacord envers l’àrbitre i l’injust desenllaç. Però val a dir que l’esforç dels dotze ens


44

havia arravatat a tots un gran somriure evident als nostres rostres.

Així es feia més fàcil pensar en el dilluns, afrontar què s’avenia. Era obvi que l’endemà no seria un bon dia per a cap de nosaltres, ja fos a l’ofi cina, a l’escola, al bar…

En el meu cas, se’m va fer difícil, però tot i així, no vaig dubtar en sentir els colors d’en Roger de Llúria, els colors d’un club centenari, que havia nascut groc.

Passaren els dies fi ns que es disputà el partit contra el Sevilla on l’absència d’en Kiko Casilla va tenir unes conse-qüències molt negatives, no obstant la gran absència per part de les dues afi cions va ser la del 21 del conjunt espanyolista (Dani Jarque) i la del jugador sevillista, Antonio Puerta. La batalla va acabar 1-4 a favor del Sevilla, la qual cosa em va recordar la fi nal de Glasgow.

Les setmanes van anar passant i tingué lloc el partit de Champions: FCB-At.Madrid, en el qual els blaugranes van perdre l’oportunitat de passar a semifi nals. Fins aleshores, jo m’havia considerat anticuler, però tot i que he d’admetre que em vaig alegrar en un principi, al fi nal em vaig preocupar pels meus companys del Barça. Aquella mateixa nit, vaig veure que la força d’un sentiment que té el nostre equip, el RCDE, no la tenen altres equips com el Barça, mogut per altres com la dels diners.

Casualment, aquelles persones que no reconeixien la derrota eren les que més presumien quan el seu Barça guan-yava. Les mateixes persones que vivien el futbol amb odi.

Aquest odi es manifestava en mi en forma d’anti i només podia portar més odi. Vaig veure que no pot existir la “Barce-lona solo blanquiazul”, que hem de gaudir del cromatisme i viure el futbol amb esportivitat entre els rivals conciutadans els quals nombraré veïns.

Per tant, el millor de l’Espanyol no és simplement marcar o guanyar, sinó la força capaç de portar-nos ben lluny, el nostre esperit de refl exió, la nostra família, la nostra samarreta, el nostre escut i el nostre himne.

Aquesta força és capaç d’unir-nos tot i perdre una fi nal a


45

penals, car el moment més important és quan ens abracem als uns als altres i entre tots ens unim per aplaudir al minut 21. Són aquestes coses, signes d’humanitat, les que fan d’un equip petit com el nostre el més gran en realitat.

Visca el RCDE el 28 d’octubre del 1900 i que visqui Barce-lona i el seu futbol!

Dedicat al meu pare perico i a la meva mare per acompan-yar-nos, tot i ser del FCB.

Escrit amb l’esperança de marcar un gol al Barça al minut 21.


47

Categoria AdultA partir de 17 anys


49

Guanyador

La sociedad

JOSEP RUIZ HIERRO

Aquella mañana me encontraba repasando las tareas pen-dientes de aquel mes de octubre de 1900 que acabábamos de terminar, cuando el catedrático Don Rafael Rodríguez me llamó a su despacho. Y por su semblante tuve la impresión de que algo no iba bien.

Se sentó detrás de su mesa y, sin articular palabra, me se-ñaló con el índice la silla tapizada en terciopelo.

Don Rafael era considerado una eminencia; el insigne señor había fundado la Gaceta Médica Catalana, vehículo del que se servía para divulgar las virtudes de la higiene y del deporte, y era muy respetado por sus colegas médicos.

Como secretario de Don Rafael, era norma habitual des-pachar con él algunos asuntos relativos a la Federación Gimnástica Española, pero aquella fue la primera vez que me instó a tomar asiento. Me senté lo más dignamente que supe. Él ordenó innecesariamente unas cuartillas y se tomó su tiempo para pensar en lo que me tenía que decir.

Naturalmente hice un somero inventario de los posibles errores que pudiera haber cometido, para poder justifi carme de la forma más convincente posible, pero en cuanto Don Rafael me contó sus cuitas me di cuenta de que mi ejercicio había sido innecesario.

“Rovira, le confi eso que estoy preocupado”. Empezó a decir con su característico acento andaluz, y efectivamente su recio semblante transmitía un desasosiego que yo afortunadamente había dejado de albergar.

Las inquietudes de Don Rafael respondían a las andanzas de su hijo Ángel, muchacho universitario y de intachable com-portamiento -por lo que me habían contado mis compañeros- y que de un tiempo a aquella parte parecía haber descuidado


50

inexplicablemente su afi ción a los estudios. “Yo no dispongo de tiempo para dedicarme a controlar los

pasos de mi hijo, Rovira. Tengo unas obligaciones, responsa-bilidades… Sé que Ángel actualmente se reúne con un grupo de jóvenes para practicar football. Como Vd. ya debe saber, él mismo ha fundado y registrado su club en la Federación; la Sociedad Española de Football, y por la Universidad no se le ve el pelo. No sé quiénes son esos jóvenes que frecuenta, ni qué tendencias políticas defi enden. Ya sabe Vd. cómo está todo de revuelto, Rovira. Los anarquistas captan muchachos a los que les llenan el cerebro de malsanas ideas y quiero evitar a toda costa que Ángel confraternice con elementos subversivos. En resumen; le insto a que averigüe cuanto pueda de mi hijo; dónde va, con quién y en qué emplea su tiempo. Comience sus pesquisas de inmediato. Podrá encontrar a ese pillastre en lo que llaman Campo del Grassot. Rovira; le estaré muy agradecido”.

Aquella postrera frase la solían expresar quienes jerárqui-camente estaban por encima de uno y de los que no cabía esperar recompensa alguna.

Don Rafael me dispensó de algunas horas en la ofi cina, pero no del trabajo que durante semanas se me iría acumulando.

Lo cierto es que, siendo neófi to en semejantes lides, no sabía por dónde empezar, pero la novedad de la misión pro-yectaba ante mí un novedoso período de excedencia.

Entré en una tienda de la calle Canuda -en la que solía adquirir mis plumillas-, para comprar un cuaderno en el que anotar mis indagaciones y los gastos empleados en el cometido, con la esperanza de que al fi nal me fueran resar-cidos. Tomé el tranvía y hacia el mediodía llegué a aquella explanada, cercana a la Sagrada Familia, por la que incesan-temente iban desfi lando jóvenes para practicar aquel nuevo deporte llamado football.

Supe reconocer al hijo de Don Rafael porque alguna vez se había dejado caer por las ofi cinas de la Federación Gim-nástica. Recordé que no hacía mucho había ido para recoger una copia del reglamento del juego que nos había llegado de


51

Londres y que el muchacho no tuvo paciencia para esperar la copia traducida. Yo también conocía el reglamento porque en algunas tardes libres, y algunas noches insomnes, me había entretenido traduciendo el texto original inglés.

En el campo había terminado un match y Don Ángel se encontraba con otro joven, marcando con cal las lindes del campo. Un grupo ataviado con una camisola roja se reunía frente a la portería discutiendo, aparentemente, sobre la forma de jugar y ordenando las demarcaciones.

Al cabo de un rato los compañeros de Don Ángel, fácil-mente reconocibles por su camisa amarilla, se agruparon en el centro del campo y comenzaron a conversar con uno de los jugadores del otro equipo.

Desde mi situación hubiese podido contemplar perfecta-mente los lances del juego y a los jugadores, pero yo no estaba allí para ver jugar football, sino para enterarme de quiénes formaban el círculo de amistades de Don Ángel. Tenía que idear la forma de integrarme en su mundo, pero ¿cómo podía mezclarse un secretario sexagenario entre tanto mozalbete? Podía ser sexagenario, pero mi ingenio aún discurría raudo. Y encontré la solución.

Antes de iniciarse el match, me apresuré a hacer aspa-vientos mientras invadía el terreno en dirección al centro del campo. Los jugadores me observaron sorprendidos.

Don Ángel me reconoció. “¿Vd. no es el secretario de la Federación…?”. Me alegró que no dijera “el secretario de mi padre”. Le obsequié con una sonrisa y me presté a hacer de árbitro para el mejor desarrollo del encuentro. Los jóvenes de los dos equipos acogieron con agrado la propuesta y quisieron elevar a rango de partido ofi cial aquel enfrentamiento arbi-trado por un representante de la Federación. En mi cuaderno anoté las alineaciones de la Sociedad Española y las del otro equipo, que se llamaba Team Rojo. En el sorteo el espigado Joaquín Carril, capitán de la Sociedad, escogió viento a favor. Un muchacho del Team Rojo me cedió un silbato, cosa que agradecí porque me facilitó mucho la tarea.

Durante el encuentro pude vivir de primera mano la dis-


52

puta del balón y aunque me sabía la teórica, comprobé que impartir justicia no era fácil, porque yo -que ya no estaba para correr arriba y abajo- arbitraba desde el centro del campo y algunas de mis decisiones levantaban no pocas protestas por parte del Team Rojo. Y es que de ninguna manera podía per-mitir enemistarme con los compañeros de Don Ángel.

Durante el juego fui memorizando los nombres de los ju-gadores de la Sociedad: Galobardes, el portero, un muchacho alto y de tez morena; el capitán Carril, serio y distinguido; Telesforo Álvarez, defensor todo fuerza y pundonor; Aballí; Lizárraga; Bernat, que era al que propinaban más patadas; Ruiz; Montells; Don Ángel; Robert y Ángel Ponz, un jugador rápido, capaz de sortear a los rivales con gran habilidad.

Cuando el match terminó, con un resultado de siete goals a cero a favor de la Sociedad Española, los muchachos me felicitaron y me convidaron a un refresco en el Bar Miranda, eso sí, cuando los malhumorados jugadores del Team Rojo se habían perdido de vista detrás del campo.

Mi primer parte a Don Rafael puede decirse que no colmó sus ansias de noticias. Me animó a redoblar esfuerzos y a que me asegurase de que las actividades políticas de su hijo fue-ran inexistentes.

A los pocos días conseguí ser admitido como delegado del club porque conocía el reglamento mejor que nadie y porque todo el mundo se despistaba si no era para jugar a football. Además yo estorbaba poco y con frecuencia convidaba a los muchachos a merendar, aunque aquellos dispendios me cau-saran algunas discusiones con mi señora. Yo le prometía que Don Rafael acabaría corriendo con todos aquellos gastos, aun-que yo no terminara de estar seguro del todo de ello.

Los muchachos se reunían después de comer en un banco del paseo de Gracia y yo asistía siempre que podía. Aunque se vivían tiempos inciertos y la Universidad había mostrado su repulsa por el enlace entre la infanta Mercedes y Don Car-los de Borbón, en las reuniones de la Sociedad rara vez se discutía por tema políticos. Se conversaba sobre el material deportivo, las competiciones y los próximos enfrentamientos.


53

Una tarde Don Ángel me informó que dejaban de jugar en el campo del Grassot porque habían hecho unas gestiones para jugar en el patio de Armas del Parque de la Ciudadela, donde además disponían de espacio para entrenarse. Aquella noticia me alegró porque yo vivía en el Paseo de San Juan, cerca de El Arco del Triunfo, y me podía desplazar casi todas las tardes para presenciar las evoluciones del team.

Gracias a las instrucciones de su padre, Don Ángel era quien tenía más nociones sobre la preparación física. Había mostrado interés en dominar la estrategia del juego, pero no resultaba fácil mantener la disciplina entre los jóvenes. En un intento por revalorizar mi presencia en el club, me presté a coordinar una serie de ejercicios para mejorar el estado de forma, pero aquella era una ardua tarea con jóvenes como Julián Mora, cuyo única ambición era la de gastar bromas a sus compañeros, para rebozarse por el suelo como un chiquillo partiéndose de risa, o con Guillermo Galiardo, que era muy noble, pero también contumaz, y le parecía mal todo en lo que él no estuviese de acuerdo.

Al cabo de tres meses La Sociedad se fusionó con otros dos clubes, que solían jugar en el Campo del Grassot, se cambió la indumentaria; camisa blanca y pantalón azul, y pasaron a llamarse Español Club de Football.

Se celebró la primera Junta y empecé a darme cuenta de que aquella fi ebre deportiva no iba a ser fl or de un día. Al observar en los rostros de aquellos jóvenes el alborozo y la ilusión que les hacía aspirar a conquistar su primer trofeo, la Copa Macaya, supe que aquella fuerza juvenil podía repre-sentar grandes éxitos deportivos. Aquella primera Junta se celebró en un restaurante de la calle de Quintana, llamado Can Culleretes. Don Ángel empezó haciendo un resumen de aquellos seis primeros meses de vida del club; se refi rió a los 20 matches disputados y cedió la palabra a su amigo Octavio Aballí para que expusiera la situación económica de la enti-dad, que era más bien precaria, ya que lo que se ingresaba por las cuotas de socio era invertido en la práctica totalidad en la compra de material deportivo, como camisas, fajas, balones y


54

botas, que se compraban en el Club Sport de la calle del Call o en los Almacenes El Siglo, o productos farmacéuticos como el linimento Sportivo, que estaba muy boga, o el elixir Miotono para combatir la fatiga. Al fi nal de la sesión Don Ángel fue reelegido presidente. El defensa Telesforo Álvarez, vicepresi-dente, y los cargos de secretario y tesorero y vocales fueron repartidos entre Montells, Aballí, Carril, Mora y Alcalá.

Llevaba tres meses con aquellos jóvenes, siendo testigo de sus ilusiones desmedidas por aquel club, por aquel deporte, y lo cierto es que cuando concluía el día y regresaba a casa, me sentía muy aliviado de tener la certeza de que aquel grupo tan sano no albergaba inquietudes políticas. Y a decir verdad sobraban motivos para las disputas; la declaración de Estado de Guerra, la dimisión del presidente Azcárraga, la controver-tida boda de la infanta Mercedes con un carlista… y el auge del movimiento anarquista.

Semanalmente me reunía con Don Rafael para hacer un resumen de las vicisitudes de Don Ángel. Cuando le garanti-zaba que la única obsesión de su hijo era el club de football, Don Rafael desconfi aba: “Pero. ¿Vd. está seguro de que…?”, y yo me permitía interrumpirle para declarar tajantemente: “No tema, Don Rafael, que ni su hijo ni sus compañeros ex-presan interés alguno por esos agitadores”. Luego despachaba con el catedrático los asuntos más perentorios de la Federa-ción y me quedaba unas horas más para gestionar tareas administrativas.

Y durante varios meses fue así, hasta que una mañana en la que precisamente estaba preparando una serie de noticias para el semanario Los Deportes, Don Rafael me llamó a su despacho.

“Rovira, puede dar por concluida su misión. Muchas gra-cias.” No tuve tiempo ni siquiera de sentarme, como había hecho en otras ocasiones, pero quise ser yo quien pusiera el punto fi nal a aquella historia. Manteniéndome de pie le dije: “Como ha podido comprobar por mis periódicos informes, no tiene nada de qué temer, Don Rafael. Su hijo no se siente atraído por el movimiento anarquista”. A lo que Don Rafael


55

respondió; “Rovira, el anarquismo hace semanas que dejó de inquietarme. ¡El football! ¡El football es el auténtico veneno que lo ha secuestrado de sus estudios! Mi hijo marchará este verano a estudiar a Liega, donde espero y deseo que se le pase la fi ebre por este deporte.”

Acto seguido me hizo entrega de un billete de 50 pesetas, que no alcanzaba a cubrir los gastos invertidos en mi inves-tigación. Con aquel dinero gasté 24 pesetas en la cuota anual de socio del Español Club de Football, compré dos entradas para la obra “Los payasos” del teatro Gran Vía y creí conve-niente que el resto lo administrara mi señora esposa.


56

Sólo es fútbol

LEÓN AZUARA SÁNCHEZ

Mi equipo acababa de caer por cuarta vez en su historia casi centenaria al infi erno de la Segunda División. Se lo habían ganado a pulso. Yo era incapaz de discernir si la culpa había sido de unos jugadores indolentes, unos directivos ineptos o una afi ción que había dado la espalda al equipo en el partido de ida de promoción, lo nunca visto en el Espanyol. Viendo a aquellos jugadores deambular a través del televisor sobre el césped del Nuevo Sardinero tuve por primera vez la sensación de que habíamos tocado fondo.

No derramé las lágrimas de la noche de Leverkusen, ni las que hacía veinticuatro años también habían resbalado sobre mi cara de niño escuchando a Agustín Rodríguez narrar por Radio Juventud un descalabro en Málaga, un humillante cua-tro a cero que nos mandaba también a Segunda. Pensaba en el año que se nos avecinaba, en esos partidos contra Eibar, Compostela, Mérida, y, ¡oh, no!, en tener que pasar el trago de ver jugar a los míos en el Miniestadi o la Ciudad Deportiva del Madrid.

Aquella noche de junio cambió radicalmente mi percepción del fútbol y de mi Espanyol, y no fue precisamente por la ac-tuación de aquellos espectros vestidos de blanquiazul. Apenas fi nalizado el encuentro, todavía en estado catatónico ante el televisor, comencé a ver el siguiente programa, un reportaje sobre la guerra de Bosnia. Ante la crudeza desgarradora de aquellas imágenes, de aquellos testimonios, me sentí como un auténtico imbécil. ¿Qué derecho tenía de estar enfadado o triste porque unos tíos hubieran sido incapaces de marcar un gol en 180 minutos? ¿Podía sentirme mal por la anécdota de Santander ante el drama de Sarajevo, una maravillosa ciudad que había visitado pocos años antes? Decididamente, no.

Cuando acabó el reportaje, casi instintivamente me levanté


57

del sofá, fui a la habitación de mi hija Laura, y la contemplé plácidamente durmiendo en su cuna, ajena a los desastres del que iba a ser su equipo y afortunadamente alejada de la lo-cura guerrera de algunos que escupen en el adjetivo humano. Sonreí. Hay pequeños momentos en los que las personas deja-mos de lado los problemas que nos autoplanteamos, y sabemos agradecer y valorar lo que de verdad importa en la vida. Ese fue uno de esos momentos para mí. Aquel trocito de carne de seis meses, sin una sola palabra, sólo con su respiración pau-sada y el rostro de quien duerme sin nada que reprocharse, me daba una tremenda lección de vida.

Tal vez debiera haber dejado de seguir el fútbol como hasta entonces. Quizás otros hubieran decidido no renovar el carnet de socio. Todo lo contrario: decidí disfrutar más todavía de mi deporte y mi equipo favorito, pero aprendiendo a relativizar las derrotas y las victorias. Que el enfado por un gol encajado en el minuto 89, o la victoria por un penalti injusto en el 91, no fuera más allá de los diez minutos que tardo en llegar al coche, al autobús o al metro de turno.

Y si me preguntan si no me levanto de mi asiento cuando considero que el árbitro se equivoca en contra de nuestros colores, les diré que sí, que me levanto, que incluso insulto. Lo confi eso. De la misma forma que me quedo sin voz en un derbi o me desespero ante el error de uno de nuestros centrales que cuesta un gol. Pero, como dicen los profesionales del fútbol, todo eso queda en el estadio, en la grada en mi caso, o como mucho a 100 metros de la salida.

Aquella noche de junio de 1993 viví mucho más que un descenso a Segunda. En mi caso, fue para bien. Unos años más tarde, en otra noche especial, disfrutaba en las gradas del Santiago Bernabéu de la cuarta Copa de mi Espanyol. Rom-piendo todos los esquemas con los que este club ha marcado a fuego a sus seguidores, vivimos los últimos diez minutos de partido sabiéndonos ganadores, gritando ¡campeones! como nunca. Mi mujer, que me había convencido para estar allí, aún me recuerda la cara de niño en la mañana de Reyes que yo debía poner. Lo que no sabe es que, en mitad de toda


58

aquella euforia externa e interna, mi mente también viajaba a aquella otra noche de hacía más de veinte años. Porque las victorias nunca saben igual si no van precedidas de derrotas. Igual que entonces, quise relativizar la victoria, y a la salida del estadio me fi jé en unos niños con la bufanda del Zaragoza, que lloraban cogidos de la mano de su padre. Porque nuestras victorias también pueden ser la tristeza de otros. Sólo es fút-bol, tan grande y tan pequeño.


59

JOSEP CARLOS BABOT

“Temps de descompte. El nostre equip està atacant, està a un gol de guanyar el títol. El crack se’n va d’un, de dos, de tres, impressionant! Retalla al porter, xuta i goooo... No, in-creïble, el defensa l’atura just sobre la línia de gol, just quan l’àrbitre pita el fi nal del partit. Hem perdut el partit, victòria i títol pels altres” xisclava histèric dins la seva ment aquell vell locutor imaginari, aquell per a qui nosaltres sempre érem “els altres”, mentre en Daniel s’aixecava de terra i s’espolsava la pols de la samarreta i les llàgrimes dels ulls.

Llàgrimes i futbol sempre estaven relacionades per en Da-niel. Aquest cop, però, en aquell pati solitari, envoltat d’altes herbes i amb dos pedres com a porteries del nou Estadi, eren llàgrimes d’alegria per haver col·laborat en aconseguir el pri-mer títol amb el club del seu cor. Sí, amb l’Espanyol.

Des de ben petit, parlar de l’Espanyol era tenir un nus a la gola i una llàgrima a punt de caure galta avall... Com quan el company de feina del pare, que seia quatre fi les més amunt a Montjuic, va saltar per damunt de tots els caps per abraçar-los, molt, molt fort, quan Coro feia aquell gol salva-dor, i sanglotant els deia “som de primera, som de primera!”... o com l’avi no va parar de plorar el dia de la inauguració de Cornellà, tan bon punt la silueta de l’estadi s’intuïa a la llun-yania, anant dient tota l’estona “ja som a casa”, i la iaia ens explicava que no plorava tant des “d’allò dels alemanys” (a casa les aspirines estaven prohibides des de llavors, no les podíem ni anomenar). O com el pare li eixugava les llàgri-mes, barrejades amb pols blanc i blava i càntics d’emoció en la freda nit escocesa, dient-li que havia d’anar amb el cap ben alt, ja que aquells jugadors, havien defensat els colors fi ns a l’extenuació.

Però mai no va plorar tant com quan els pares el van fer seure el sofà, just abans de sopar aquella xafogosa nit d’estiu, per explicar-li que ell ja no estava entre nosaltres... Ell, que va


60

ser el seu ídol des que el va veure jugar... Per ell volia ser sem-pre el defensa, deixant que la resta de companys correguessin esbojarrats a marcar gols. Per ell va descartar els cants de sirena d’aquells senyors, que només parlaven al pare de mi-llors condicions, més diners i més projecció. Per ell portava meleneta, i per ell el número de la sort va deixar de ser el 10 per passar al 21.

Llàgrimes d’emoció li van saltar quan els pares li van re-galar la samarreta pel seu aniversari, amb una nota que deia “Val per una visita a Sant Adrià”. Recorda que aquella nit va dormir amb la samarreta posada. Bé, dormir és un dir, per-què als nervis desvetlladors només el cansament els va poder vèncer. L’endemà, a trenc d’alba, tot preparat. Llit fet, roba re-collida, bufanda al coll, nus a l’estómac... i samarreta posada.

A Sant Adrià, llàgrimes nervioses en veure que, després de l’entrenament, els jugadors anaven desfi lant i no aconseguia aquella foto desitjada, aquell autògraf anhelat.

Finalment sortia ell, amb qui van compartir somriures i fotos on sortia tot ufanós, ensenyant aquella dedicatòria just al costat de l’escut.

I, com no, aquelles llàgrimes de ràbia en tornar de l’escola, on malgrat ser el millor, amb diferència, era arraconat per no ser “dels nostres”. O com quan, sense voler, aquell pot de pintura va caure sobre la motxilla, o quan es va negar a tocar aquella cançó a classe de música i el van castigar. Però en Da-niel no va deixar mai que els companys i professors arribessin a veure aquelles llàgrimes, perquè no els volia donar el gust que se sentissin superiors i victoriosos. Però sortien a raig a l’abraçar-se al seu pare un cop a casa. I es barrejaven amb les de pena de la mare, preguntant-se com la gent podia ser tan cruel.

“No ha pogut ser, i l’Espanyol aconsegueix la tan preuada copa”, deia amb indissimulat rancor aquell locutor histèric i abatut. I en aquell camp envoltat d’herbes altes i dues pedres com a porteria, va començar a ploure. I en Daniel es va posar a riure, aixecant la vista al cel. Aquella pluja que, de sobte, va començar a caure, eren les llàgrimes de tots aquells que, com


61

ell, les havien vessat per l’amor a uns colors, i que li mostra-ven el seu orgull perquè en Daniel alcés aquella copa. Perquè no hi ha res més sincer que una llàgrima i perquè tots sabem perquè el cel és blanc i blau...


62

ALEJANDRO BERNABÉ LOZANO

En un pequeño pueblo a las afueras de la ciudad de Bar-clona hace 41 años nació un niño llamado Alex. Llegó a brazos de una familia con 6 integrantes, padres, 4 hermanos y por último él. En sus primeros años de vida se dedicaba a lo que otros niños hacen, jugar y crecer felizmente, afortunadamente.

Su vida dio un giro a los 6 años, su abuelo Paco le regaló una camiseta del F.C. Barcelona, lo que tenía que ser un mo-tivo en principio de alegría sin saber muy bien el motivo a día de hoy aún le recuerdan que no mostró satisfacción.

Su abuelo siguió luchando incansablemente, le llevó al Palau Blaugrana, le llevó al Miniestadi, le llevó al Nou camp, pero el niño jamás mostró alegrías, ni celebró nada, en nin-guna ocasión. No empatizaba ni sentía nada.

El niño sin aparentes sentimientos empezó el colegio, allí encontró más de lo mismo, fotocopias de niños y niñas con la misma camiseta, mismos argumentos, mismos puntos de vista; tampoco le sirvió, el niño parecía no adaptarse a lo común.

Un día de octubre su padre Agustín le propuso un plan para ese domingo a las cinco. La propuesta en principio le sonó como la que un día le hizo su abuelo pero con otro equipo de la misma ciudad, le habló de ir a ver el R.C.D. Espanyol, y aceptó.

En un SEAT 124 nos desplazamos por la Avenida Carlos III, seguimos por la ronda General Mitre y allí estaba asomando el anfi teatro de Sarriá. Aparcamos y fuimos a las taquillas donde unos hombres ofrecían entrar a precios más reducidos, con la inocencia de un niño pregunté; Papa, ¿si estos hom-bres te las venden más baratas por qué compras en taquillas estas más caras?, su respuesta fue tajante; porque voy a ver al Espanyol cuando me lo puedo permitir, y esta es mi forma de demostrar cuánto quiero a este club. La respuesta fue el principio de ver cómo llega al alma este club. Toqué el escudo


63

que relucía fuera del estadio junto al Gol sur y sentí cómo me recorría un escalofrío desde la cabeza hasta los pies. Empe-zaba a engendrar este virus maravilloso, este sentimiento que hace que la felicidad tenga nombre, Espanyol.

En mi primera visita a Sarriá y ya dentro del estadio vi otro tipo de persona, que no juzgaban a nadie, iban a disfrutar de su equipo sin perjuicios. Recuerdo que muchos sin cono-cerme de nada en determinados momentos se dirigieron a mí siempre con actitud de acogerme. Mi padre me compró una trompeta de esas que tenías que juntar los labios y soplar muy fuerte, me miraban alrededor como pensando... Jo, qué niño más pesado, pero no me lo dijeron ni me recriminaron nada.

El partido era contra la Real Sociedad y lo perdimos, pero me impactó ver cómo el público se mantenía para despedir al equipo entre aplausos y gestos de aprobación al esfuerzo realizado, daban las tres palmadas seguidas típicas al ritmo de Espanyol! Espanyol! Espanyol!

El lunes no me levanté como me acosté el domingo, no podía olvidar lo vivido, ni los colores blanco y azul, el olor al césped de Sarriá, ni el embrujo de la gente que conocí; había nacido un perico. Expliqué mi aventura a los compañeros de clase que despreciaron mi experiencia diciendo lo que se repe-tiría durante tantos años posteriormente, que si éramos unos perdedores, que si no ganamos títulos, que no somos nada. Lejos de enfadarme cada palabra que salía de sus bocas insul-tando al Espanyol incrementaba mi sentimiento, a mi edad ya sabía lo que quería en mi vida, y desde luego no coincidía con lo que ellos eran. Ver que eran fotocopias y decían lo mismo todo el rato me hacía ver que me había unido a una familia muy especial.

Mi abuelo al principio me recriminaba que él hizo muchos esfuerzos, que me llevó a ver al Barcelona, que nunca me vio puesta la indumentaria que me compró. Me lo quería tanto que no quise herir sus sentimientos y le contesté que cuando el corazón habla no se puede hacer nada, que no sentía nada por otro equipo que no fuera el Espanyol; se resignó y asintió


64

con la cabeza.En el colegio cada día era lo mismo, profesores que lan-

zaban palabras de apología hacia el Barcelona, comentarios a favor, redacciones que nunca hice sobre temática del otro equipo de la ciudad. Fui rebelde asumiendo las consecuencias. Esto solo me hacía ser más fuerte y erguirme más y más, sentí el orgullo con fuerza dentro de mí, cada vez que se ponía en duda nuestra historia sentía una puñalada en el corazón, pero siempre me resarcía para seguir adelante.

Ahora ya era un asiduo a Sarriá, mi bandera siempre me acompañaba y la sacaba por la ventanilla del coche, la ban-dera y medio cuerpo chillando Espanyol! Me sentía tan feliz que la gente mirara mi bandera por la calle, quería que todo el mundo se enterara de que era perico.

La vida del chaval fue pasando con los mismos parámetros, cada vez más enganchado, cada vez más convencido y con unas ideas inamovibles que no se guiaban por los resultados, lo suyo iba más allá.

Cuando cumplió los dieciséis empezó a trabajar, en su primera entrevista el entrevistador en un momento dado y cuando el ambiente fue distendido le preguntó; ¿eres del Barça, verdad?, le dio igual el trabajo porque un perico es honesto y le contestó que NO, que era todo lo contrario, del Es-panyol. Afortunadamente esto no impidió acceder al trabajo y con el primer sueldo cumplió dos de sus sueños, comprarse la camiseta Massana y sacarse el carnet del Espanyol.

Antes, dos años antes, se vivió la fi nal de Leverkusen, ¿fatí-dica?, para nada. Qué grandes momentos de afi ción, de campo precioso y de vivir la pasión. Dos días antes de la fi nal pintó una bandera con la palabra Campeón de la UEFA. Perdimos, así que le colocó la palabra Sub y se fue a la calle orgulloso a celebrar haber llegado hasta la fi nal. Muchos no le com-prendieron ¿celebrar una derrota? Pobres, no me entendían, estaba celebrando ser del Espanyol.

Junto con el primer sueldo, la camiseta y el carnet, vino el otro amor igual de importante, la novia.

Los domingos durante el tiempo que se pudo, el chico le


65

ocultaba y evitaba quedar los días de partido, hasta que lo pillaron, claro. Al principio la novia pensó que tenía otro tipo de asuntos y por eso no quedaba un domingo sí otro no, pero cuando se lo explicó y probó lo que era ir al campo se unió a esta familia hasta la fecha. En ese momento supe que era la mujer de mi vida, te quiero María José.

Ahora este niño, chaval, hombre, cuenta ya con 41 años. La familia ha crecido y tiene tres hijos a los que les ha trans-mitido su ADN. No se puede o sí atribuir la felicidad familiar al Espanyol, supongo, pero el nexo de unión es tal, todos nos comportamos acorde a este club, humildad, trabajo, perse-verancia, amor, pasión, no rendirse, luchar, sufrir, alegrarse, todo forma parte de una forma de vivir, y la nuestra se parece mucho a la de este centenario club.

Nunca nos arrepentiremos, nunca dudaremos, siempre es-taremos al lado del Espanyol, porque él nos ha enseñado una forma de vida y unos valores verdaderos, donde el dinero no manda y nos guiamos por cosas más terrenales y sentimen-tales.

Nos sentimos plenamente orgullosos de poder ondear tu bandera, de ser capaces de llorar al oír el himno, no nos aver-gonzamos por ello.

Queremos vivir a tu lado y morir cantando tu historia.


66

Raquel

JOAN CALAF VIVANCOS

La vi por primera vez en un bar cerca de la estación de Sants, al anochecer de un sábado frío y lluvioso del mes de octubre.

Entró al local cubierta con un chaquetón de lana completa-mente empapado por la lluvia y arrastrando una pesada bolsa de viaje.

Por aquel entonces, yo había alquilado un pequeño apar-tamento en el barrio, ya que mi empresa, un tour operador londinense, me había trasladado a la sucursal de Barcelona en base a mi dominio de los idiomas del país. Mi madre, de origen catalán, había emigrado en su juventud, se había esta-blecido, y contraído nupcias en el Reino Unido.

Se acercó a la barra, pidió un bocadillo y una coca-cola. Luego observó el entorno con sus grandes ojos oscuros; el local estaba lleno hasta los topes, todas las mesas ocupadas, tam-bién los taburetes.

Vio que junto a la mesa que yo ocupaba había espacio y una silla vacía. Se acercó y pidió con un gesto y una sonrisa sentarse a mi lado.

Mientras engullía el bocadillo sin pronunciar palabra, no me quitó la vista de encima. Cuando hubo saciado el apetito, me dijo sin que se lo preguntara que se llamaba Raquel, y que acababa de llegar en tren a Barcelona desde un pueblo de la provincia de Huesca para incorporarse como cooperante a una ONG. Me enseñó la carta de citación y el contrato de trabajo; debía presentarse el lunes por la mañana en las ofi cinas de la entidad, para partir por la tarde vía aérea, destino a Somalia.

Me preguntó si sabía de algún hotelito o pensión para pernoctar las dos noches que debía permanecer en la ciu-dad. Contesté que no conocía bien el barrio, pero que sobre la misma estación de Sants había un hotel de cuatro estrellas.


67

Frunció el ceño expresando que no podía acceder a un servicio tan caro.

Estuvimos charlando un buen rato sobre temas bana-les, me pareció sincera, expresaba continuamente el deseo de impartir alegría y felicidad a sus semejantes, meditado profundamente tras la muerte de sus padres en un trágico accidente.

Fuese porque la muchacha emanaba buena fe, porque era bonita, o por la compasión que me produjo su estado, mojada y tiritando de frío, le ofrecí una habitación en mi apartamento.

Me miró sorprendida y lo pensó durante un rato, como dudando de mi honestidad. Preguntó qué le cobraría. Natural-mente contesté explícitamente que nada, tan sólo pretendía hacerle un favor, y deseaba que no me tomara por un indesea-ble.

Se levantó y se dirigió a la caja para pagar su consumición. Calculé que no tenía mucho más de veinte años, era de es-

tatura más bien pequeña y fi gura graciosa. Lucía una melena de cabello negro, recogida en una coleta. Su rostro siempre sonriente expresaba la felicidad que decía querer compartir.

Regresó a la mesa y dijo aceptar mi proposición. Me alcé para acompañarla, tomé su pesada bolsa de viaje

y a cubierto de un paraguas llegamos hasta el portal de la vivienda.

En el interior pidió permiso para ducharse y un secador de pelo. No pude procurárselo, no tenía aquel artilugio, pero si una toalla grande de playa. Mientras se duchaba, esperé sentado en el sofá.

Al rato salió del baño envuelta en la toalla, agitando al aire su pelo suelto y mojado. La acomodé en una pequeña habita-ción contigua a la mía, donde depositó sus pertenencias en el armario. Del fondo de la bolsa, sacó una fotografía enmarcada con la fi gura en color, de un personaje que por el vestuario pa-recía un deportista, la besó y la puso sobre la mesita de noche.

—¿Es tu novio? —Pregunté ingenuamente. Me miró asombrada, debió tomarme por un simplón, lo ex-

presó en una media carcajada.


68

—No. Deberías conocerle, es Raúl Tamudo, un tipo fan-tástico, futbolista de mi equipo, el Espanyol. Es el autor del famoso “tamudazo”.

Me encogí de hombros. ¿El tamudazo? El mundo del fútbol era para mí un tema extraño, insólito, había oído tertulias al respecto en los bares y en el trabajo, la gente se exaltaba y discutía. Siempre permanecí al margen, huía del tema.

—¿Qué es el “tamudazo”? —Volví a preguntar. —¡Ohh! No sabes nada de nada —replicó desencantada—.

Mañana te lo cuento. Ahora estoy cansada, si no te molesta quiero ponerme el pijama y acostarme.

Salí al pasillo, al momento abrió la puerta, besó mi mejilla y dio las buenas noches.

Me acolché entre las sábanas sin poder dormir, cavilando si yo mismo me había aplicado un exceso de generosidad y es-taba haciendo el gilipollas, la chica aunque no lo aparentaba, bien podía ser problemática.

Tras un buen rato de meditación, comencé a dormitar. En-tonces noté que la cama se movía y que ella se metía entre las sábanas, a mi lado. Me alcé de golpe, encendí la luz de la mesita de noche y le pregunté qué diablos hacía allí.

—Tengo frío —contestó escuetamente. Toqué su espalda, sus cabellos húmedos, estaba tiritando,

helada cómo un témpano. Cerré la luz y me giré de espaldas avergonzado sin saber qué responder, ella se fi jó a mi espalda abrazada como una lapa. Durante un buen rato, noté que su cuerpo se iba calentando lentamente, mientras, frotaba sus pies con los míos.

Entonces debió producirse un derrame de hormonas ju-veniles, me revolví, la tomé en brazos y la besé; ella me correspondió. En un minuto nos fundimos en uno solo, en silencio, sin pronunciar palabra. Al término, quedamos pro-fundamente dormidos.

Desperté de súbito, alargué el brazo, su lugar en la cama estaba vacío. Me vestí y salí del dormitorio temiendo que se hubiese marchado.

Olí un tenue olor a café proveniente de la cocina. Allí es-


69

taba untando unas tostadas con mantequilla y mermelada. Al verme me besó de nuevo.

Respondía con sonrisas a mi pregunta del porqué de lo de anoche. Cuando hube vaciado mi curiosidad, respondió que tenía frío, y que a la vez, debía pagar de alguna forma mi ge-nerosidad, ya había manifestado anteriormente su deseo de impartir felicidad. Me miró al rostro seriamente.

—¿Acaso no fuiste feliz anoche? —Preguntó con tal inten-sidad que me conmovió.

Me había enganchado. Desayunamos y conversamos du-rante horas. Me contó quién era Raúl Tamudo y la historia del “tamudazo”. De cómo su padre, un ex jugador del fútbol base del Espanyol, le había inculcado los valores de un club a veces modesto, a veces grande, inmenso. De unos valores y “uns colors forjats en l’esforç i en la noblesa”, tal como indi-caba el himno de su equipo. De la fuerza del sentimiento de una afi ción y de una masa social única, fortalecida día a día por la necedad de un entorno mediático tribal y egoísta.

Me contó que desde la muerte de su padre no había podido acudir al estadio, pero me mostró orgullosa su carnet de socia.

El lunes por la mañana no quiso que la acompañara a la ofi cina de la ONG. Antes de partir, sacó de su bolsa una bufanda blanquiazul con el nombre y el escudo del R.C.D Es-panyol, y el lema escrito: “Som un sentiment”, me la colgó en el cuello y la besó.

—No la pierdas, será tu talismán en la vida, en esta prenda me verás siempre refl ejada —dijo al despedirse. Fue cómo una premonición.

Bajamos a la calle, se despidió de nuevo con un fuerte abrazo y llamó a un taxi. Durante un buen tiempo sentí un vacío en mi interior. Aquella pequeña aventura amorosa me había perturbado. No sabía si estaba enamorado, hechizado, o que tan solo fui víctima de un exceso hormonal, lo cierto es que el estigma de Raquel se me aparecía por todos los rin-cones, de día y de noche, en alucinaciones y en sueños. Si su pretensión era la de impartir felicidad, en mi caso había con-seguido todo lo contrario.


70

Intenté relacionarme con chicas para llenar su vacío, todo inútil, enseguida apreciaba defectos en sus caracteres y ac-titudes o fealdad en sus rostros. Una de ellas, un poco ligera de cascos, me echó en cara que fuese el peor amante que tuvo jamás.

Entré en el círculo de una depresión profunda del que no podía salir. Conocí el mundo del Prozac, del Diazepán, del Trankimazin. Lloré más de lo debido, y en alguna ocasión, recibí serias amonestaciones por parte de mi jefe por defi cien-cias en el trabajo.

Mi único y superfl uo consuelo era acariciar y oler la fragan-cia de su bufanda, mi talismán como ella misma lo defi nió; el único vinculo, la única esencia material que había dejado en la casa.

Transcurridos más de dos años desde su partida, cuando parecía que ya jamás me recuperaría de aquella especie de hechizo, llamaron una noche al timbre del piso.

Quedé paralizado de asombro al verla; había regresado. Es-taba allí, frente a mí, era Raquel, era ella, sin duda alguna.

Me abalancé para tomarla en brazos, me contuvo con un gesto, me besó en la mejilla y preguntó si podía pasar. No con-testé, la tomé por la cintura y la levanté en alto dando vueltas por el salón hasta que ambos caímos sobre el sofá.

Dijo de entrada, antes de nada, que deseaba hablar con-migo.

Noté que había adelgazado un poco, y que su rostro pa-recía algo más pálido a pesar de estar tostado por el sol. Se había cortado el pelo, y su antaño pesada bolsa de viaje estaba ahora medio vacía.

Mientras le tomaba ambas manos con las mías, preguntó si vivía solo o en pareja, negué con un movimiento de la cabeza. Entonces pareció tranquilizarse y comenzó a hablar.

Había regresado para tomarse un descanso tras una larga época de intenso trabajo, estaba fatigada y destemplada por los horrores vividos durante aquellos meses. Deseaba un poco de sosiego, y pedirme un favor. Repliqué que todo favor era poco para ella.


71

Me suplicó si podía vivir conmigo durante un par de meses, no tenía familia y no sabía dónde cobijarse. Transcurrido este tiempo, recibiría una llamada y debería dejarme para partir de nuevo.

Contesté que no podía oponerme en modo alguno a tal deseo.

Su rostro se iluminó, esbozó una amplia sonrisa y me besó en los labios. Experimenté una sensación que curó de inme-diato los restos de mi patología.

Pidió algo para cenar, estaba hambrienta. Descongelé al microondas unas croquetas de marisco que engulló en un santiamén, y le preparé una infusión. Al fi nalizar el ligero ágape, quedó dormida en el sofá. La cubrí con una manta y la contemplé hasta más allá de medianoche, en que la tomé en brazos y la acosté en la cama.

Por la mañana siguiente temprano, apareció sonriente en mi habitación cubierta con un batín de satín azul, con el cue-llo, las bocamangas y el cinturón blanco, y la silueta de un periquito bordado en el lado izquierdo del pecho. Se había maquillado el rostro y pintado delicadamente los ojos; estaba bellísima, bellísima como una diosa.

Llamé a la ofi cina, no iría aquel día al trabajo, teníamos mucho que contarnos.

Antes que nada, propuso una serie de cuestiones que ya debía tener recapacitadas. Dijo que mientras aguardaba la llamada, cuidaría de la casa, de su limpieza, de la compra, de cocinar, de lavar y planchar la ropa, subrayó que no deseaba ser una carga para mí, ya que poseía algún dinero ahorrado. A cambio de mi amparo, ofrecía darme todo el cariño y la fe-licidad que le fuera posible. Acepté con lágrimas en los ojos.

—Quiero pedirte otro favor —dijo gravemente, ya más re-lajada.

Alcé las cejas en signo de interpelación. Se alzó, fue hasta su habitación, y regresó con una revista

en la mano. —Mi estimado, venerado y honorable Real Club Deportivo

Espanyol ha construido un estadio en la ciudad de Cornellà.


72

Ahora hace casi un año de su inauguración. Asentí con una sonrisa, por supuesto conocía la noticia. Abrió la revista y me mostró las imágenes del estadio, de

las dependencias, de la ceremonia de inauguración. Dijo estar al corriente de todo lo concerniente al club a través de Inter-net, y de la web de la entidad.

—Quiero visitarlo, verlo con mis propios ojos antes de mar-charme de nuevo, y quiero que me acompañes. Organizan unas visitas guiadas para los socios y afi cionados, le llaman “el Tour”.

Aquel mismo fi n de semana, estábamos haciendo cola para la visita. Recorrimos todo el circuito: los vestuarios, la sala de prensa, los palcos VIP, los banquillos, la zona mixta, pisamos el césped. Raquel pudo acomodarse por vez primera en su lo-calidad. Comimos en el restaurante y tomamos fotografías de todo, de todo lo inimaginable, hasta los más ínfi mos rincones. A la salida, en la tienda, nos equipamos debidamente como buenos pericos con el vestuario de la temporada.

Durante los dos meses largos que permanecimos juntos, fuimos al estadio a presenciar cuatro partidos de Liga y uno de Copa. También fuimos al cine, al teatro, de compras, a ver exposiciones, y cómo no, a presenciar y animar a los chavali-nes en Sadrià.

Todo le complacía. Vivíamos instalados en lo alto de una nube, en la gloria. Agradecí infi nitamente al destino el ha-berme aportado aquella geisha caída del cielo.

En una ocasión, le propuse unir nuestras vidas, dijo que de momento era imposible, cuando recibiera la llamada, dentro de poco, debía partir. Insistí en preguntar quién debía efec-tuar la llamada, la respuesta era siempre una sonrisa y un beso. No quise insistir, pensé en prorrogarlo para otro mo-mento.

Pasado cierto tiempo advertí que había adelgazado un poco, le pregunté con delicadeza el porqué, me contestó que sufría una ligera anemia, de la que se estaba medicando ade-cuadamente. Le propuse la visita a un especialista, se negó aduciendo que el problema no le preocupaba, pues lo tenía


73

controlado. A los setenta y un días de su regreso, recibí una llamada

de mamá, mi abuela Mercé, su madre, había fallecido aquella madrugada.

Debía desplazarme al pueblo, en el Ripollés, para asistir al sepelio. Mamá lo haría desde Londres. Propuse a Raquel que me acompañara, aunque fuera en un contexto triste, conoce-ría a mis padres y a mi familia materna. Se negó en redondo recordándome lo que había dicho al respecto. Persistí y se airó un poco, fue la única vez que le vi perder la sonrisa.

Partí con la idea de regresar el mismo día del entierro, pero los compromisos familiares me obligaron a pernoctar en el pueblo. Llamé por la mañana al teléfono del apartamento, no respondió. Tomé el camino de regreso un tanto inquieto, pre-ocupado.

Al llegar, anochecía en Barcelona. Me tropecé con un atasco monumental en el centro de la ciudad. Tuve que transitar va-rias calles a paso de tortuga hasta poder estacionar el coche cerca del apartamento. Subí las escaleras volando y abrí la puerta, la casa estaba a oscuras, la llamé por su nombre y no contestó. Un sudor frío me invadió, creí que me había aban-donado. En la habitación, permanecía su ropa debidamente colgada en el armario, y también su calzado; tuve una sen-sación de alivio. En el suelo estaba su bolsa de viaje con la cremallera abierta; en el interior, unas cajas de medicamentos y entre otros papeles, su pasaporte. Percibí que algo no iba bien y me asusté; leí los prospectos de las cajas, unas eran de Tramadol, un calmante; otros de Idarubicina, un medica-mento químio-terapéutico intensivo.

Salí del dormitorio con la adrenalina a cien. Sobre la mesa de comedor Raquel había escrito una nota en la que no había reparado al entrar:

“Estoy en el Hospital de Bellvitge” Bajé las escaleras como un loco con el pasaporte en la

mano. Tomé el primer taxi que se me cruzó por delante des-tino la ciudad sanitaria.

Atravesé el vestíbulo de recepción dando empujones hasta


74

llegar al mostrador. Nadie supo darme cuenta de ella, no es-taba en la lista de ingresos, tampoco en la de urgencias.

—Pregunte en el módulo oncológico —dijo la enfermera se-ñalando un pasillo al fondo.

—¿Raquel? —Preguntó indecisa la chica del mostrador.— Raquel ¿qué más?

Saqué el pasaporte del bolsillo, y lo consulté: —Raquel… Raquel Sanz —articulé acongojado. Consultó el listado de pacientes. Señaló con el dedo hacia

lo alto. —Suba a la cuarta planta. Habitación 414. Ascendí los peldaños de la escalera de tres en tres. Frente

a la puerta de la habitación, una señora vestida con una bata blanca me detuvo tomándome del brazo.

—¿A dónde va? ¿Quién es usted? —Preguntó.— Esta joven no tiene familia.

—Un amigo —repliqué angustiado. Dudó unos segundos. —Bien, pase —dijo al fi n—, pero no la moleste, la paciente

está sedada. Interrogué a la señora con la mirada. —Ingresó anoche, padece una leucemia aguda. Está en fase

terminal. Me acerqué al borde de la cama, y me refugié a su lado sen-

tado en un taburete. Le tomé una mano y la oprimí levemente. Abrió los ojos y me miró, movió los labios para hablar pero

no pudo articular palabra alguna. Sonrió. De sus lagrimales brotaron dos gotas brillantes que recorriendo sus mejillas se alojaron entre sus cabellos. Al instante regresó al sueño.

Rompí a llorar cómo un niño cogido de su mano, no sé cuánto tiempo estuve así, cuántas horas, hasta que noté en la mía propia un frío horrible como el hielo.

Corrí al mostrador de enfermería, no tuve que contar nada a la chica, se levantó de inmediato. Le tomó el pulso, desco-nectó la vía intravenosa, y cubrió su cuerpo con una sábana.

Al día siguiente, en el tanatorio, me entregaron sus senci-llos efectos personales: un anillo de bisutería, unos aretes de


75

plata y un medallón con el escudo esmaltado en vivos colores de su querido Espanyol.

Me hice cargo de la sencilla ceremonia del funeral y de la incineración de su cuerpo, acompañado tan solo por mi des-consuelo.

Recogí la urna con sus cenizas y la deposité en el columba-rio del Espai Memorial, en el estadio de Cornellà-El Prat. Ella así lo hubiera deseado, no tengo la menor duda.

Tiempo más tarde, cuando me hube repuesto anímica-mente, me puse en contacto con la ONG en la que colaboraba, me informaron que al diagnosticar su enfermedad fue re-patriada. También supe que estuvo internada durante un breve periodo en el mismo hospital donde falleció, recibiendo tratamiento de quimioterapia. Tras ser desahuciada por la medicina, buscó en mí el amparo que le negó el destino.


76

El meu padrí Tonet

PERE CALVET TEIXIDÓ

La meva història comença el 2 de març de 1914 en un poble de la província de Lleida, Bellmunt d’Urgell; aquell dia neix el meu padrí Antoni Teixidó.

Lo Tonet des de la seva infància dura; amb poc temps per anar a l’escola i molt per anar al tros a ajudar la família. En els moments de lleure que li quedaven es posava entre roc i roc de qualsevol tros erm del poble i feia de porter amb una espècie de pilota feta per un conjunt de draps bruts i es-quinçats. En aquells moments se sentia com Ricardo Zamora, a qui tenia en un cromo mig trencat i que va ser, ha estat i serà el seu ídol. I des d’aquell moment el RCD Espanyol de Barcelona va ser l’equip que portaria al cor tota la vida.

La vida el portà per molts camins, a lluitar en el Front d’Aragó, a veure com bombardejaven el seu estimat poble, a perdre molts amics i familiars, però també a saber estimar a la Teresa, la meva iaia, i començar una nova vida a la ciu-tat de Barcelona. Anar a veure l’Espanyol pel Tonet i per la Teresa era un plaer, s’estimaven aquells colors. Sarrià esde-vingué la seva segona casa, i ja ho sabem tots, com a casa, res.

Arribaren l’Antònia, el Ramon i la Teresa (ma mare), amb ADN perico per sempre. Les excursions a Sarrià no hi falta-ven mai, sempre que es pogués, ja que criar tres fi lls no és gens fàcil i menys en època de dictadura. Tot i això en els di-nars, sopars, estones en família no hi faltava l’Espanyol, era un més de la família.

Les noves generacions familiars van anar arribant i tant el meu padrí, la meva iaia, els meus tiets i ma mare ens han anat impregnant aquests colors. Així l’Antonia, la Gemma, el David, la Laia, la Sara, la Núria i jo mateix sempre hem opi-nat amb llibertat i respecte cap als altres, però sabent que els nostres colors són el blanc-i-blau.


77

Des del 2 d’agost de 2009 tenim nou temple, el nostre esti-mat estadi de Cornellà-El Prat, la joia de la corona, la nostra segona casa. Jo intento baixar-hi tot el que puc, fer 300 km per veure el meu estimat Espanyol no és problema. El pro-blema és poder compaginar horaris dels partits amb la vida familiar i laboral.

El 8 d’agost de 2009 ens deixà el nostre etern capità Dani Jarque, des d’aquell dia juntament amb el meu padrí, al cel sigui, ells són els meus herois pericos.

Gràcies, Tonet, per ensenyar-me a estimar un colors plens de llibertat, a tenir uns valors i saber respectar als nostres rivals.

Visca l’Espanyol i visca Catalunya!Glòria als herois de l’Espanyol!


78

Un gran dia. O un dia gran

MIQUEL CARBONELL SÁNCHEZ-ESCRIBANO

Avui és un gran dia. O un dia gran. En aquest cas, tant se val. Ve a ser el mateix.

A l’Anna i al David els costa despertar-se. En aquest as-pecte, és un dia normal. Finalment, aconsegueixo que obrin els ulls i connectin amb la realitat. Nomes fer-ho, veuen les seves samarretes del RCD Espanyol en el penjador, ja prepa-rades per ser lluïdes. Per uns moments, crec que l’atracció de les samarretes ha estat més efectiva que la meva insistència per aixecar-los del llit (bé, no ho crec, n’estic segur).

Ens ajuntem tots quatre (la mare s’incorpora a la història) a taula per esmorzar. Una estona en família per parlar de tot i de res: l’escola, els deures del cap de setmana, la feina... i l’Espanyol, és clar. Avui juguem a les 12 del migdia i la proba-ble alineació, l’equip rival, l’àrbitre i tot el que pot envoltar el partit té un clar protagonisme durant l’esmorzar.

Acabat l’àpat, serrells d’última hora abans de sortir cap a l’estadi. Recollir les quatre coses que hi ha pel mig, en-dreçar les habitacions i vestir-se de peric@ per anar a veure l’Espanyol. Això és el que porta més temps, doncs no es pot sortir de casa de qualsevol manera quan marxes a l’estadi: samarretes, dessuadores, gorres, bufandes, guants, banderes... Tot un escampall de blanc-i-blau per escollir. La climatologia ens ajuda a decidir què es posen avui l’Anna i el David.

Camí de l’Estadi amb el cotxe, passem a buscar l’avi, pe-rico de tota la vida que no es perd ni un partit. De fet, a casa creiem que si algun dia no va al camp suspendrien el partit. Ja som tots al cotxe. Tres generacions de peric@s cap a l’estadi per a animar el nostre Espanyol.

Com no podia ser d’una altra manera, la conversa dintre del cotxe gira al voltant de l’Espanyol. El partit d’avui, el de la jornada passada, el de la setmana que ve... Durant el tra-


79

jecte també sintonitzem alguna emissora de ràdio que parli del partit que en menys d’una hora jugarà l’Espanyol. No cal que us digui que l’oferta d’emissores en aquest sentit no és abundant, però l’experiència ja ens fa moure’ns pel dial amb efectivitat.

Mira quina sort! Un aparcament a la primera! I no és gaire lluny de l’estadi. Millor, així no caminarem massa. A mida que ens acostem a l’estadi, cada cop hi ha més blanc-i-blau pel carrer. Gent de totes les edats i condicions unides per uns colors, camí d’un escenari on tots farem força per a aconseguir un objectiu comú: que guanyi l’Espanyol.

La força d’un sentiment comença a envair l’ambient. Això sí que emociona!

Ja som a l’esplanada de l’Estadi. I arribats aquí hi ha un ritual que no podem deixar de fer: visita obligada a la botiga del RCDE. Ens armem d’espanyolisme i de color blanc-i-blau mentre l’Anna i el David demanen qualsevol cosa: una gorra que no tenim, la bandera aquesta o el clauer aquell. La ma-teixa resposta de sempre: “ara entrem al camp que falta poc perquè comenci el partit, a la sortida ja veurem”. En termes futbolístics, és com si els demanes pròrroga, vaja.

I finalment, les tres generacions de peric@s entrem a l’estadi. Ja som dins. Ja som a casa nostra. Una parella de joves passa corrent per davant per anar a la seva localitat, un grup d’afi cionats comenten la jugada, un nen fa sonar una trompeta, una senyora es posa bé la bufanda perquè l’escut del RCDE llueixi ben centrat... La megafonia canta les ali-neacions dels equips. Sona l’himne. El nostre himne. El partit està a punt de començar. L’afi ció anima, aplaudeix, canta... Piiiip!!! L’àrbitre fa sonar el seu xiulet.

El partit ha començat.Fins aquí la prèvia d’un partit de l’Espanyol d’una família

perica. Una prèvia que no surt als mitjans de comunicació però que de ben segur vivim i gaudim molts peric@s cada dia de partit a l’estadi. Una prèvia que han viscut, viuen i viuran generacions de peric@s unides per la força d’un sentiment. Un sentiment tan sincer com impossible de canviar.


80

Ah! Que no us he dit contra qui jugava l’Espanyol? Això és conjuntural, fi ns i tot podríem dir que és irrellevant, ane-cdòtic. Avui és un dia gran (o un gran dia) simplement perquè juga l’Espanyol, només per això.

L’Espanyol fa que avui sigui un dia gran. O un gran dia. O totes dues coses.


81

El pacto

EMILIO DAVID CORBACHO RIPOLL

El día amaneció lluvioso. En exceso para un 13 de junio. El violento repicar de gotas en el alféizar despertó a Ignacio, y se levantó apresurado a cerrar la ventana antes de que el agua mojara toda la ropa que tenía preparada sobre una silla junto a la misma. Al incorporarse, un fuerte pinchazo en la cicatriz de su maltrecha cadera le doblegó de dolor, y maldijo en voz alta la mala hora en la que decidió tirarse de aquella azotea, cuando sabía de sobra que él no le dejaría morir. Como tampoco le dejó cuando se cortó las venas, o como el día en que se tomó enteros tres botes de barbitúricos. Aquello lo tuvo dos semanas ingresado; la primera en la U.C.I., mientras le hacían el lavado de estómago y los médicos se preguntaban, extrañados, cómo podía haber sobrevivido a tal ingesta de pastillas. La segunda en psiquiatría, tratando de convencer al doctor acerca de por qué lo había hecho y de por qué no lo había conseguido. Al fi nal lo dejaron ir, aunque jamás le creyeron. De vuelta en la cama, recostado sobre el colchón y respirando con difi cultad, se preguntó si aquel sería por fi n el día soñado, o aún tendría que seguir sufriendo otro año más como mínimo. Por un instante, cerró los ojos e imaginó el mo-mento narrado por los locutores de radio:

«Minuto 95 en Cornellá-El Prat. 1-0 en el marcador. El ár-bitro que mira su reloj pero aún no pita. El público que silba pidiendo la hora. La tensión que se puede cortar con un cu-chillo. El conjunto visitante que aún gozará de una última oportunidad para empatar el partido con el saque de un cór-ner. El balón colgado sobre el área perica, sale el portero para despejar de puños y fi nal, fi nal, fi nal... El Espanyol, campeón de Liga por primera vez en su historia…»

El agudo zumbido del despertador le rescató de su ensoña-ción. Eran las ocho en punto, demasiado temprano para un


82

domingo cualquiera, si bien no para ése, en el que tenía tantas cosas que hacer. La primera, como era costumbre dominical desde hacía dos años, acudir al cementerio a visitar a Carla, la que fuera su leal compañera sentimental durante las últi-mas cuatro décadas.

—Hola cariño. ¿Qué tal? Aquí estoy de nuevo. Te he traído unas fl ores; sí, ya sé que nunca te gustaron mucho, pero me apetecía. ¿Sabes?, creo que hoy por fi n será el día. No sé, tengo un pálpito. Vale, dirás que igual que las otras veces y que mejor no me haga muchas ilusiones, aunque algo me dice que esta vez no fallaremos. Lo único malo es que, de ser así, esta será mi última visita, y la próxima vez que pise este lugar ya lo haré como cliente. ¡No puedes imaginarte cuánto lamento el saber que ya no volveré a verte nunca más, pero tenía que ha-cerlo! Es muy difícil de explicar, y ni tan siquiera te pido que lo intentes comprender. Tan sólo, que algún día seas capaz de perdonarme. Te quiero —dijo cabizbajo frente a la lápida de su amada.

Tras visitar luego el resto de tumbas familiares y deposi-tar fl ores frescas en todas y cada una de ellas, regresó a la residencia justo a tiempo para la comida; un insípido puré de calabazas y un raquítico pescado a la plancha, que más que saciar el hambre lo que hacían era quitarle a uno las ganas de comer. Dejando el postre de lado, subió a su habitación para cambiarse. Aún era pronto, apenas las 14:15 horas, y el par-tido comenzaba a las 18:00 horas, pero había quedado con sus dos hijas para tomar un café antes del mismo. Al verlo salir, ataviado a sus ciento cuatro años de edad con la camiseta y la bufanda de su equipo, el celador de guardia no pudo abste-nerse de lanzar una puyita:

—Abuelo, no se me vaya usted a hacer muchas ilusiones, eh. Recuerde que lo normal es que la acaben cagando —ladró con tono burlesco, dibujando una cínica sonrisa en su cara.

—Gilipollas —masticó para sus adentros Ignacio, pasando de contestar.

En otros tiempos la habrían tenido. No en vano, toda su vida había sido una pelea continua a causa de su club ante


83

cretinos similares, mas pensó que si volvían a fallar a la vuelta aún tendría que aguantar más tonterías por parte de aquel engreído, mientras que en caso de ganar lo más probable es que ya no lo volviera a ver, por lo que mejor era ignorarlo. Aun así, aquel comentario alimentó a sus fantasmas: ya iba a ser la tercera vez en la que la posibilidad de campeonar en la última jornada era real, si bien después del fi asco de las dos anteriores ya no se atrevía a dar nada por hecho. Implorando en silencio un fi nal distinto en esta ocasión, emprendió con andar pausado la marcha hacía la cafetería.

Nada más verlas su rostro se iluminó. Sin duda sus dos hijas habían sabido envejecer, y nadie diría que una estaba a las puertas de los 74 y que la otra, con 70, la seguía de cerca; ambas seguían manteniendo el porte y la belleza elegante que siempre las distinguieron, y gozaban de una agilidad mental prodigiosa. Se decía que era cosa de los genes, pues por algo el padre contaba con más de un siglo de vida a sus espal-das, aunque ese detalle en cuestión no tuviese nada que ver. Precisamente, lo que llevaba atormentando a Ignacio desde hacía más de una década no era otra cosa sino que la posi-bilidad de sobrevivirlas; ya hacía tiempo que el resto de su familia había muerto, y al hacerlo también el último amigo de su quinta se dio cuenta de la siniestra letra pequeña que encerraba aquel pacto y en la que no reparó al aceptarlo: ¡Y si antes de cumplirse el trato no quedaba ya nadie conocido con vida! En ningún momento se especifi caron fechas concretas, y conforme caían los años aquella era una maligna posibilidad que empezaba a ganar enteros.

A pesar de que al principio les costó creerle, al fi nal acep-taron que su padre les decía la verdad. Fueron las únicas que dieron por buena la historia y las únicas, por tanto, con las que podía hablar de ello sin miedo a que le pusieran una ca-misa de fuerza. Al fi n y al cabo, llevaban desde su nacimiento conviviendo con la absurda pasión de su padre, por lo que en el fondo tampoco les extrañó demasiado el que hubiese sido capaz de fi rmar semejante acuerdo. Tras un buen rato de charla intrascendente, fue Elisa, su primogénita, la que sacó


84

a relucir el tema de su reunión aquella tarde. —Papá, ¿crees que hoy por fi n será el día? —Pues eso espero hija, porque, si te soy sincero, ya no

puedo más. —Pero papá, de serlo signifi caría el fi nal de todo, y el co-

mienzo de una condenación eterna —apuntó Alicia con voz queda, luchando con denuedo por contener las lágrimas que empezaban a asomarse al balcón de sus ojos azules.

—No te preocupes cariño, no será para tanto —la consoló, secando con el dorso de su mano las gotas que ya se desli-zaban por su cara—. Piensa que estuve muchos años casado con tu madre, y esto no ha de ser muy distinto. Es más, quizá hasta me la encuentre allí —bromeó, tratando de provocar una sonrisa en la cara de su hija pequeña y de quitarle hierro al asunto.

Lo cierto era que el tema de la condenación no lo empezó a tener presente hasta mucho tiempo después de sellar el pacto, de lo cual se acababan de cumplir veinticinco años. Tantos, que a duras penas conseguía enlazar con exactitud todos los por-menores del mismo. En ocasiones, si se esforzaba lo sufi ciente, fogonazos aislados de recuerdos iluminaban lo bastante las lagunas de su memoria como para ir atando los cabos sueltos. En ellos se veía un domingo cualquiera saliendo de un bar tras haber presenciado por televisión cómo caían por enésima vez en un derbi, y cómo caminaba sin rumbo por la calles mal-diciendo a grito pelado incluso a lo más sagrado. Rememoraba a su vez cómo la gente se iba apartando de su camino pen-sando que era un viejo loco, hasta que aquel extraño se paró justo delante de él, diciéndole que le podía ayudar.

—¿Ayudar a qué? —le preguntó. —A hacer realidad tus sueños. —¿Y qué cojones sabrás tú de mis sueños? —le inquirió

Ignacio, mientras estudiaba con curiosidad a aquel misterioso desconocido.

—No mucho; tan sólo que venderías tu alma al diablo por ver a tu equipo ganar la Liga. Lo acabas de decir.

—¿Perdón?


85

—Sí, ahora, viniendo hacia aquí. Ignacio vaciló; era innegable que iba soltando todo tipo de

incoherencias a su paso, pero no reconocía haber comentado algo así. Por lo menos, no en voz alta.

Creo que te equivocas. Yo no he dicho nada al respecto —in-dicó, sin estar muy convencido de ello.

—Decirlo igual no. Pensarlo sí. Y no sólo hoy, sino en va-rias ocasiones durante las dos últimas temporadas. En cuatro, para ser exactos. Si quieres puedo decirte las fechas concre-tas, aunque seguro que no hace falta: dos en los derbis de la campaña pasada y las otras dos en la de ésta, incluyendo el de hace un rato. Y es por tanta insistencia que estoy aquí.

Ignacio se inquietó. ¿Cómo podía saber aquello ese hombre? Quien lo conociera bien sabría que tras perder un derbi siem-pre soltaba pestes por la boca, si bien lo de que sería capaz de vender su alma por quedar por encima de su eterno rival en la tabla era algo que se guardaba para él, un pensamiento con el cual fantaseaba a veces en privado, nunca en público.

—¿Sería una broma de algún amigo que se hubiese ente-rado? —se preguntó.

No parecía. Aquel tipo era mucho más joven que él y no le sonaba de nada. Asimismo, su atuendo así como su acento eran demasiado raros, y se notaba a la legua que era foras-tero. Intranquilo, pensó que lo mejor sería seguirle un poco la corriente y luego quitárselo de en medio.

—Mira tío, no sé de qué vas, pero ya te digo yo que ni el propio diablo sería capaz de hacer campeón de Liga al Espan-yol, así que pierdes el tiempo conmigo.

—Siendo así, ¿de qué tienes miedo? No tendrías nada que perder.

—Claro, claro. ¿Y qué es lo que me ofreces, si se puede saber? —le siguió el juego.

—Muy sencillo: no morirás sin haber visto antes a tu equipo proclamarse campeón de Liga. Y a cambio, ese mismo día tú me entregarás tu alma.

—¿Mi alma? Uh, me cuesta creerte. Además, si mil veces he pedido ayuda a Dios para verlos ganar, y éste no me la ha


86

concedido, ¿por qué tú si me la ibas a dar? —Vaya, que decepción. Pensaba que a estas alturas ya te

habrías dado cuenta de que los de arriba no están muy por la labor de complaceros a todos los afi cionados, sino que más bien se reservan para unos pocos elegidos.

—No, si eso está claro; al fi nal sólo ayudan a dos —asintió con desgana Ignacio.

—Sí, es lo fácil: un año a uno y otro a otro, y así mantie-nen a millones de futboleros creyentes contentos. Piensa que en el cielo funcionan como una multinacional, y como tal lo que prima es la cuenta de resultados: jamás ayudarán a un club como el tuyo, con apenas unos miles de seguidores y en continua decadencia. Yo, en cambio, trabajo de un modo más artesanal, más por amor al arte, no sé si me explico.

—Es posible. Eso sí; si doy por hecho de que tú eres el dia-blo, he de suponer que de igual manera existe Dios. ¿Por qué habría de condenar entonces mi alma a perpetuidad en el in-fi erno, sabiendo que existe un cielo?

—Dios, ¡uy sí, fíjate! ¿Y? ¿Acaso te ha ayudado él alguna vez con el Espanyol? ¿Ya se te ha olvidado lo mal que lo pa-saste cuando lo de Leverkusen? ¿Cuántas oraciones rezaste, cuántas velas encendiste en la iglesia? ¿No lo recuerdas? Fue-ron quince, una por cada año que tenías, que casi la quemas con tanto cirio en llamas. ¿Y todo para qué? Para que al fi nal el campeón fuese otro y tú te quedaras con un palmo de nari-ces. Por no hablar de Glasgow…

—Por en medio ganamos dos Copas del Rey —interrumpió Ignacio.

—Bah, peccata minuta, simples migajas. ¿Qué son un par de Copichuelas del Rey comparadas con la gloria de un tí-tulo europeo, o con lo que te estoy ofreciendo ahora, ni más ni menos que el placer de ver cómo le arrebatáis la Liga a los dos habituales? Piénsalo; estamos en el 2052 y pronto hará cuarenta años desde que otro equipo distinto a ellos salió cam-peón, y te aseguro que eso va a continuar así durante mucho tiempo más, salvo que tú elijas lo contrario —le tentó.

La referencia a Leverkusen le tocó la fi bra: jamás Igna-


87

cio lloró tanto por el Espanyol como tras aquella derrota en Alemania en 1988, y si bien las Copas del Rey ganadas en Mestalla y en el Bernabéu le aliviaron en algo, lo cierto era que la espina de aquella fi nal aún seguía clavada en su cora-zón de afi cionado. Y luego llegaría Glasgow, el último sueño roto, la última gran ocasión perdida de ver a su “Mágico” coro-narse. Aquello marcó el fi n de una ilusión y el comienzo de la oscuridad, de un largo vagar por el desierto de la mediocridad y que ya duraba cuarenta y cinco años. Más, incluso, de lo que vagó el pueblo elegido de Dios por el Sinaí.

Ignacio empezó a dudar. ¿Y si aquel sujeto fuese quien decía ser? Lo de las velas en la iglesia era un detalle que sólo sabía él, pues nunca se lo comentó a nadie, ni tan siquiera a sus colegas de entonces. ¿Cómo conocer ése y los otros datos? Además, desde la muerte de Carla su vida era un lento discu-rrir entre el lunes y el fi n de semana, esperando ansioso a que llegara el domingo para ver un nuevo partido de su equipo, lo único que, pese a las continuas derrotas, aún ponía un punto de emoción en su vida. Eso, y conversar de vez en cuando con sus dos hijas era por lo que aún valía la pena el levantarse cada mañana, y sus hijas ya eran unas mujeres adultas que no le necesitaban para nada. De ahí, que a sus casi ochenta años, y aquejado de mil y un males, estuviese más que dis-puesto a creer hasta en el mismísimo Satanás y poner fi n a todo, si a cambio el premio era una Liga.

—¿Sería capaz? —se preguntó, rumiando en silencio la oferta y valorando los pros y las contras.

Sin ser un hombre especialmente religioso sí había llevado una vida recta y honesta. Lo sufi ciente, como mínimo, para que de existir un cielo tuviesen un hueco allí para él. Ante eso, la disyuntiva que se le planteaba no era baladí: o la paz eterna en el cielo, en donde se reencontraría con Carla, o el fuego también eterno en las calderas del averno, aunque eso sí, habiendo alcanzando antes la gloria viendo al Espanyol proclamarse campeón. Tras sopesarlo con calma, tomó su de-cisión.

—De acuerdo —dijo Ignacio—. Vamos a creer que eres


88

quien dices ser. ¿Qué habría de hacer para sellar el pacto? ¿He de pintar un pentagrama invertido y sacrifi car un pollo o algo parecido?

—Joder, cuánto daño me han hecho el cine de clase B y la literatura barata. ¿Pero tú qué te crees que es esto, el día de la bestia? ¿Acaso ves que lleve cuernos, rabo o que huela a azufre? No hombre, no. Bastará con que me des la mano, y el pacto quedará sellado —contestó enojado el diablo, estirando su brazo hacia Ignacio.

—Caramba, qué fácil. Mejor, nunca me gustó la burocra-cia —respondió Ignacio con seguridad, apretando con fi rmeza la mano ofrecida para demostrar que no vacilaba ni por un segundo.

—Pues nada. Ya nos veremos por allí algún día. Ah, y no te preocupes demasiado. Si no leí mal tu fi cha, a ti de joven siempre te gustó el rock duro, y abajo tenemos algunas de las mejores bandas de todos los tiempos. Ya verás qué conciertos más guapos montamos —bromeó el Diablo, antes de alejarse calle abajo tatareando el “Devil’s dance” de Metallica.

Tras aquello sólo volvieron a verse una vez, en el hospital, después de su primer intento de suicidio, al cumplirse trece años de la fi rma del pacto.

—Ignacio, viejo amigo, ¿no pretenderás romper nuestro acuerdo de un modo unilateral? —le reprendió.

—Cabrón, ¿se puede saber a qué esperas para cumplir con tu parte y hacer campeón al Espanyol?

—Perdona, pero que yo sepa no he incumplido nada. Más bien, todo lo contrario.

—¿Cómo? —preguntó Ignacio extrañado. —Sí, haz memoria: yo no te prometí que os haría campeo-

nes, sino que tú vivirías cuando llegara ese momento. Y es justo por eso que hoy estás en una cama de hospital y no en una caja de pino. Lo siento si me expresé mal o tú no lo enten-diste bien, pero, qué caray, un poquito de consideración hacia mi persona, que soy el diablo. ¿No pensarías que todo iba a ser tan fácil, verdad? En cualquier caso déjalo ya, eh. Bastante trabajo tengo cómo para perder el tiempo contigo. Por tu pro-


89

pio interés, te aconsejo que no lo vuelvas a hacer —le advirtió, antes de desaparecer.

A pesar de la advertencia, el miedo atroz a sobrevivir a sus hijas le empujó a intentarlo un par de veces más, hasta que al fi nal se rindió y aceptó que su muerte ya no dependía de él, sino de su equipo, y que lo único que podría conseguir sería acabar el resto de su vida parapléjico o, lo que era aún peor, encerrado en un manicomio.

La suave voz de Elisa le devolvió al presente. —Papá, ¿me escuchas? Te decía que si quieres que nos

quedemos contigo a ver el partido, que ya está a punto de empezar.

—Perdona cariño, se me había ido la cabeza. No, prefi ero que no. Ya sabes, por si acaso. De hecho, creo que os tendríais que ir yendo ya. Venga, dadme un beso y un abrazo. Sabed que os quiero muchísimo y que sois mi mayor orgullo, lo mejor que me ha pasado nunca en la vida —dijo, sin poder ni querer contener las lágrimas al despedirse, quizá para siempre, de sus dos hijas.

Pese a estar predispuesto para sufrir, al igual que en su sueño, no tardó en darse cuenta de que esa vez sí parecía el fi nal: antes del cuarto de hora el Espanyol ya ganaba por dos a cero y a poco de llegar al descanso anotaba el tercero. En ese instante, tan sólo el recuerdo de aquella aciaga y mal-dita segunda parte del Ulrich-Haberland-Stadion le impedía lanzar las campanas al vuelo. Sin embargo, al caer el cuarto nada más comenzar la reanudación pudo por fi n relajarse y disfrutar con tranquilidad del resto del encuentro. Liberado, y en paz consigo mismo, de pronto sintió que una extraña sensación de vacío le embargaba, y se preguntó si realmente aquello había valido la pena. Indeciso, no supo hallar la res-puesta que buscaba hasta que las cámaras enfocaron a los miles de afi cionados pericos de todas las edades que, en las gradas, cantaban, saltaban, reían y lloraban de alegría. Vién-dolos rezumar felicidad entendió que sí, que la larga espera y todo lo que le pudiese suceder en adelante no eran nada com-parados con ese histórico momento. A su vez, y ante el júbilo


90

que exhibían los suyos, no puedo menos que recordar a tantos y tantos otros espanyolistas que, a diferencia de él, murieron con la desgracia de no haber podido ver antes al club de sus amores ganar una Liga. Su última cerveza fue en honor de todos ellos.

La ambulancia llegó a los diez minutos de ser avisada, aun-que el médico nada pudo hacer por Ignacio aparte de certifi car su muerte. Al ir a cubrirlo con una sábana, el camillero reparó en la serenidad que irradiaba su rostro.

—Jefe, ¿ha visto la jeta del difunto? Cualquiera diría que la ha palmado riéndose.

—No digas tonterías joder, nadie se muere alegre. Se le habrá puesto ese rictus por casualidad.

—No sé qué decirle jefe: teniendo en cuenta que lleva puesta una camiseta del Espanyol, y que hace apenas media hora que acaban de ganar la Liga, pues como que tampoco me extraña que se le haya quedado esa cara.

—¡Fútbol! No sé cómo os puede gustar. Fíjate sino en este hombre: la de años que debe tener y todo lo que habrá vivido, para que al fi nal le acabe dando un infarto cuando su equipo gana algo. ¿No es una gilipollez el morir así?

—Quién sabe jefe, igual es que justo ha esperado hasta este momento para poder morirse en paz.

—Sí hombre, sí, ahora me vas a venir con que la gente se muere cuando quiere, ¿no? Venga, déjate de historias y mételo adentro ya, que hoy me quiero ir pronto a casa.

—Pues usted dirá lo quiera jefe, pero yo diría que este hom-bre no se ha muerto hasta que se ha dado el gustazo de ver a su equipo campeón. ¿Y sabe qué le digo? Que me alegro por él. ¡Lo que daría yo por ver a los míos ganar algún día la Liga! —sentenció el camillero la conversación, sin ser consciente del riesgo que podía llegar a entrañar un deseo como ese.


91

Mente blanquiazul

NOELIA DÍAZ DELGADO

Estaba segura de que jamás había tenido una sensación semejante. Una especie de escalofrío recorrió todo su cuerpo. Sentía cómo la sangre corría por sus venas y el corazón latía fuerte y rápidamente. Notaba cómo sus pies se aferraban al suelo de aquel lugar a cada paso que daba, como rogándole que no se marchara nunca de allí; como si aquel fuera el espa-cio que se había creado para ellos.

Podía notar cómo el lugar la envolvía, la arropaba, la aca-riciaba.

Jamás pensó que el hecho de encontrarse en un sitio como aquel le produciría tales sensaciones. Para ella sentir aquella divergencia de emociones era algo inimaginable e inexplicable a la vez.

Tardó varios segundos en reaccionar, su mente estaba pa-ralizada intentando comprender cómo, qué y por qué aquel sitio producía tal efecto sobre ella. Pensó que tal vez estaba interiorizando el nuevo espacio, ya que jamás antes había es-tado allí.

Lentamente su mente iba asimilando todas aquellas sen-saciones, e iba analizando cada uno de los espacios de los que constaba el lugar.

De repente entró en escena un nuevo elemento que volvió a bloquearla. En el espacio empezaron a aparecer personas a las que no conocía pero que causaban un efecto diferente al que pueden causar un grupo de desconocidos. Ese hecho volvió a desconcertarla; no comprendía cómo aquellas perso-nas, a las que no conocía, y de las que ni siquiera sabía su nombre, podían resultarle tan familiares y cercanas. De nuevo un escalofrío recorrió su cuerpo, volviendo a sentir la sangre corriendo por sus venas y a su corazón bombeando rápida y fuertemente.


92

Pasó varios minutos allí detenida, observando y asimilando todas aquellas sensaciones indescriptibles e incomprensibles, intentando dar sentido a todo aquello.

Su acompañante, durante aquellos minutos, se mantuvo a su lado sin mediar palabra, sintiendo, seguramente, una va-riedad de sensaciones similares a las suyas; así lo mostraba su cara de desconcierto.

Unos minutos más tarde ambos se miraron, sin cruzar pa-labra aún, y se dirigieron al punto exacto en el que debían estar, ya que no estaban allí de casualidad. Desde su exacta ubicación obtuvo una nueva perspectiva del espacio, sintiendo de nuevo un gran escalofrío. El proceso empezó de nuevo. Su mente analizaba y asimilaba todo aquello, y hubo un mo-mento en el que pensó que no sería capaz de interiorizar y entender todo aquel cúmulo de imágenes y sensaciones; pero fi nalmente lo logró. Por fi n asimiló todas aquellas sensaciones e imágenes que aquel sitio le producía y mostraba, y compren-dió el porqué de todo aquello.

Aquel lugar era su segunda casa, era como el hogar que siempre soñamos, esa casa en el pueblo donde nacimos y ex-trañamos, o esa casa en nuestra ciudad soñada y que cuando fi nalmente conseguimos sentimos como en el mayor de los pa-raísos. Obviamente no era una casa en su forma literal, pero así lo sentía ella, así le hacía sentir aquel lugar.

Aquellas personas eran su otra familia, pese a no conocer sus nombres, sus orígenes, sus creencias, sus culturas… y tenía con ellas una cosa importante en común, estaba segura de que toda la gente que estaba en aquel espacio había pa-sado por el mismo proceso que ella; sabía que había sentido las mimas sensaciones que ella y fi nalmente había logrado comprenderlo todo.

¿Es evidente, no? Aquel espacio no es otro que el estadio del Real Club Deportivo Espanyol de Barcelona, aquellas perso-nas no eran otras que los socios y simpatizantes del Espanyol, y todas aquellas sensaciones eran el proceso de enamora-miento que toda esa gente sintió al entrar por primera vez al estadio.


93

Hoy día nuestra protagonista sigue sintiendo todas esas sensaciones cada vez que entra al estadio y observa, desde la grada, el precioso estadio que hace ya casi cinco años ocupa su amado equipo, aunque hoy en día ya es capaz de comprender y disfrutar todas esas sensaciones.

Estoy segura de que todo esto lo podría describir cualquier perico, pero yo lo he hecho a mi manera, ya que esta es mi historia, estas son mis sensaciones y en este breve relato está expresado el gran amor que siento por el Espanyol, por su gente y por su estadio.


94

Alea iacta est

LLORENÇ ESPAÑOL NOLLA

Diuen que la vida és cíclica, que els fets es repeteixen una vegada i una altra sense remei. Petits canvis; els noms, les dates, els detalls varien adaptant-se als temps, però el fi l argumental, la trama base és sempre idèntica. Els fi nals de sempre, sempre el mateix resultat. El pes de la història, en diuen. Un pes pesat contra el qual es pot lluitar, intentar re-velar-se, però del què difícilment et desfaràs pels segles dels segles... Amén.

Aquesta idea el corroïa per dins quan sortia de l’església. No era religiós, per no estar no estava ni batejat. S’hi havia

trobat no sabia com. Culpeu-ne l’inconscient, la desesperació, l’angoixa. Feia anys i panys que no entrava en una església. Tenia el record boirós d’alguna boda, o bateig, o qualsevol altra celebració d’aquestes que s’han convertit en una pantomima. El fet és que havia entrat i, pagada la voluntat pertinent, di-positat i encès un ciri a Santa Rita, patrona dels impossibles. La raó havia abaixat la persiana i la superstició manegava les regnes. La fi gura trista i depriment d’estil barroc de la santa, amb un sanguinolent trau al cap, semblava mirar-lo només a ell, fi xament, amb la pena infi nita de qui contempla un cas perdut. La creu que sostenia amb les pàl·lides mans decoraria la tomba de les seves ja minses esperances.

L’aire exterior el va reconfortar. Allò havia sigut un error. Va mirar al seu voltant amb vergonya comprovant que cap conegut l’hagués vist sortir d’allí. No tindria excusa per justifi car-ho. La qüestió no era de fe. Havia de ser positiu, ra-cional... No, racional no. La racionalitat, la lògica, i les cases d’apostes, estaven en contra seva; vint a un, pel que recor-dava. Quedem-nos amb positiu. Per què no? Per què no podia ser? Coses més grosses s’han vist, més increïbles. Batalles més desiguals s’han guanyat. Va recordar la pel·lícula que


95

havia vist feia poc: quatre anglesos arreplegats vestits amb uniformes llampants resistint una massa ingent de zulus. És clar que uns tenien cascos i fusells i els altres tapacigales i llances. El mot Termòpiles li va creuar el pensament; molta èpica en la derrota, un clàssic en la història del club. Prou! No podia continuar així fi ns a les deu del vespre, es tornaria foll.

Va entrar al primer bar que es va creuar en el seu camí i va demanar un canya... O potser millor un gintònic, que torna a estar de moda. Carregat! Les pel·lícules han fet molt mal, sobretot als fetges dels crèduls. Pagaria car aquell beu-ratge de garrafa; no només en metàl·lic. A Hollywood tot ho solucionen amb una copa i conversant amb un cambrer que sembla titulat en psiquiatria psicoanalítica per la universi-tat de Harvard. Els experts afi rmen que les ansietats s’han de verbalitzar, que les pors no semblen tals un cop les has estructurat en oracions gramaticals. Una ullada més atenta al local després del primer glop i l’abrasió de glotis, esòfag i càrdia, el va fer desistir d’encetar la conversa amb el barman. La bufanda que penjava del mirall rònec i el tatuatge d’un grup ultra radical al bíceps infl at d’esteroides eren de l’altre club de la ciutat; no del seu. La temporada d’aquell equip, envejable per la resta de mortals, havia estat titllada de de-sastre i ja parlaven de canvi de cicle; segur que no estava per orgues ni per rivals. Es va concentrar en xarrupar el combinat infecte en silenci, intentant que l’alcohol fos el salvavides que impedís ser engolit de nou pel vòrtex de pensament negatiu.

Li va costar encertar la clau al pany. La seva dona havia fugit a sopar amb unes amigues. El coneixia bé, sabia que en moments de tensió futbolera es transformava i era millor no tenir-lo a prop. Enfurrunyat, a la que salta, suat de mans, respiració accelerada, com el doctor Jeckyll just després de prendre’s la poció. T’ho prens massa a pit! deia de bona fe. N’era conscient però no hi podia fer res. Al camp un s’esbrava cridant, discutint la jugada amb el veí de cadira, lamentant-se amb els de la penya d’Alella, o clamant al cel amb el pessi-mista que tot ho critica i tot ho canviaria; i ell d’acord. Però a casa, davant la televisió, estàs sol amb tu mateix, sol amb els


96

teus fantasmes. Dues fi nals perdudes als penals és un llast enorme, gegantí, immens, titànic, insuperable. Un deute his-tòric; ha! Deixeu-me que rigui, com si la història fos justa amb els perdedors. Va decidir no mirar el partit. La lectura seria la seva redempció. Tenia un bestseller de mil pàgines que dona-ria de si: una obscura conxorxa mundial d’un grup de fanàtics sectaris en contra d’un altre grup de fanàtics –bons, en aquest cas– també sectaris; tot i que a primer cop d’ull ho podria semblar no tenia cap relació amb el món del futbol.

Mitja hora abans del xiulet d’inici ja no sabia què llegia. Passava les pàgines mecànicament. El seu ulls captaven les paraules però el seu pensament es perdia fent alineacions, preveient la previsible tàctica amarrategui que faria aquell cagat d’entrenador. Tàctica que, s’ha de dir, la darrera tempo-rada els havia posat la mel de la glòria a la boca però que, com sempre, el destí ineludible d’aquell equip s’encarregaria de robar-los al darrer minut. Guanyen els valents, els atrevits, cavil·là. També són els que reben els pitjors correctius, les go-lejades més humiliants, replicà. Millor jugar bé i perdre que malament i perdre igualment, esgrimí; mira tu quin consol. El grup és sòlid, rocós… però sense qualitats individuals. A la tercera va a la vençuda. Faran el ridícul. El debat intern va accelerar el seu metabolisme, se li va obrir l’úlcera gàstrica i es va haver d’aixecar a prendre un Almax.

Camí de la cuina i la farmaciola hi havia la televisió. Un quart d’hora per començar. Aquell dissolut electrodomèstic de disseny el cridava amb un cant inaudible de sirena. No tenia pal on lligar-se. Va fer el cor fort. Va respirar profundament... abans de prémer el botó del comandament. Només per saber els noms que formaven l’equip titular, potser els primers mi-nuts per veure com pintava la cosa. S’enganyava.

Superant el brogit ambiental el comentarista accelerat com si hagués pres alguna substància euforitzant s’esgargamellava recordant el passat; furgant a la ferida. L’equip blanc-i-blau afrontava la seva tercera fi nal europea en època moderna. Per sortejar el camp l’àrbitre llençava la moneda a l’aire. Noranta minuts, com a mínim, de patiment per endavant. Hi estaven


97

avesats, s’atreviria a dir que ho necessitaven, que formava part d’ells, de l’afi ció. Un patiment que els unia en comunió i els feia forts davant les adversitats del joc i la vida. Resigna-ció? Només davant els fets consumats. L’eterna i mítica lluita de David contra Goliat sobre aquella gespa immaculada es-tava a punt de començar. Per alguna raó de química neuronal encara per estudiar va recordar l’única frase que sabia en llatí: Alea iacta est.


98

El teu triomf és la meva vida

JAUME ESTEVE BARTRULÍ

I un, i dos, i tres… …i vint-i-un, i vint-i-dos, i vint-i-tres. Un cop més, el xavalet de mitja melena estava fent tocs amb la seva vella pilota al voltant de l’estadi. Un cop més fugia del seu inaguantable entorn familiar i passava hores i hores pels carrers. En el silenci, en la soledat del temple dels afi cionats periquitos, fi ns i tot molt abans de la seva inauguració, hi tro-bava aquella calma que necessitava, i mereix, qualsevol nen de la seva edat. Molts dies, quan acabava l’escola, ni passava per casa i es dirigia al seu refugi, a fer tocs amb la pilota que perennement l’acompanyava, a imaginar-se que era el Joan Verdú fent una magistral passada al mur que dóna a l’autopista. O que era el Fernando Marqués corrent la banda quan feia un autèntic esprint amb la pilota controlada des del lloc on havia llençat de qualsevol manera la motxilla, gairebé darrera el centre comercial que s’estava acabant de construir, fi ns a les escales de l’altra banda. I una, i una altra vegada, i una altra fi ns que decidia que la llum ja no era sufi cient o fi ns que es veia amb els ànims necessaris per tornar a casa.

I és que tornar a casa seva no era senzill. Necessitava carregar-se de valor per, als seus onze anys, enfrontar-se als continuats menysteniments, quan no maltractaments, del seu pare i de la seva mare. Els serveis socials de l’Ajuntament de Cornellà ja havien fet molts cops tasques de control i ajut a la família, en coordinació amb l’escola, però, potser perquè la sang mai no havia arribat al riu o perquè el propi nen tenia una lògica temença a ser ingressat en un centre de tutelatge de menors, el seu particular i injust infern seguia fent via. Pels pares, si el nen arribava tard representava només un maldecap menys. Al menjador escolar menjava els únics plats calents de la setmana, amb comptades excepcions. La resta d’àpats no passaven de rosegons de pa amb, si tenia sort,


99

qualsevol cosa que restés a l’interior d’una patètica nevera. A la mirada se li veia la malnutrició.

Una mirada, malgrat tot, que era força esquiva, doncs rar era el moment en el qual li aguantava a algú. Més aviat s’escapolia ràpidament quan algú se li atansava. I no era un problema de mala educació, perquè mai no marxava sense una excusa prou elaborada si algú li preguntava quelcom, dita, això sí, a corre-cuita. L’Ismael, que aquest és el seu nom, o millor dir, l’Isma, en cap moment feia la sensació de voler aprofi tar-se de la compassió de les persones amb les quals es podia creuar. Bé, això no és del tot cert, perquè hi havia un moment cada cop que l’esplanada de l’estadi rebia la visita de milers de periquitos disposats a gaudir del seu estimat equip, que sí que utilitzava l’argument de la pena per dema-nar algun carnet lliure als afi cionats que s’acostaven a les portes d’accés per entrar a veure el partit. I normalment tenia sort, fi ns i tot en dies en els quals els socis que no van al camp deuen ser poquíssims, com els dies de Barça i Madrid.

Quan entrava al camp, se sentia com un pirata que acaba de prendre el seu botí. I li donava educadament les gràcies a qui li havia deixat el carnet, desapareixent d’immediat. Com que no tenia un lloc fi x, coneixia tot l’estadi. Havia arribat a seure al Palco 200 de sota la tribuna presidencial. Aquella estona que era a la graderia era el més feliç del món. Allà hi perdia tota vergonya i, si podia accedir a la tribuna baixa, es col·locava darrera la banqueta local per donar consignes als seus jugadors i escridassar, si cal, als rivals. Perdia tant la vergonya que els jugadors li havien donat tres samarretes, les de Luís García i Chica l’any anterior i la de Rui Fonte en-guany, a banda d’un braçalet de cuir del Mauricio Pochettino que conserva com un tresor.

Justament per una samarreta va tenir la darrera gran discussió a casa seva. El seu pare, un home de poc profi t, be-vedor i ludòpata, afi cionat al Barça perquè sempre és fàcil d’apuntar-se al carro dels guanyadors, li estava tirant en cara al seu fi ll la seva afi ció per l’Espanyol, brandant la samarreta del Luís García per damunt del seu cap de manera que el nen


100

no hi pogués arribar. Li estava dient que era d’un equip perde-dor, trist, pobre, que havia triat la pitjor opció, retrets als què malauradament el nen ja hi estava acostumat per la crueltat del seus companys de classe. Però venint del seu pare, per més que sabés que hi havia moments en els quals no valia la pena fer-li cas, li sabia greu. I li va sortir un improperi de la boca deixant-li clar el perquè d’aquella superioritat, el favor habitual de les institucions, dels àrbitres, la veritable manca de valors i tots aquells arguments que un afi cionat d’un equip modest sol posar damunt la taula quan parla dels equips grans, expressats, això sí, amb llenguatge infantil. Doncs bé, l’home, begut com anava i tot defensant a crits l’equip de la capital, va agafar amb la mà dreta el nen pel canell i amb l’esquerra, lluny de l’abast de les mans de l’Isma, va acostar la samarreta perica a l’estufa de butà que presidia el minúscul menjador de casa seva, fi ns que es va encendre. I allà, sota la inexpressiva mirada de la mare, va cremar-se tota. A l’Isma li va cremar el cor aquella nit. Podia aguantar menyspreus per voler ser diferent de la resta, per defensar uns colors contra-corrent, per moltes altres coses, però que el seu pare li cremés el que ell conservava com una joia el va fer embogir.

Va clavar-li tal puntada de peu a aquell homenot que aquest, sota una pluja de crits, li va posar més mans a la cara de les que el nen podia arribar a comptar. La seva mare, potser per instint però amb evident desgana, els va poder separar i, sabedora que potser la propera pallissa seria per a ella, va escridassar també el nano perquè l’havia provocat. Fins i tot els veïns del replà devien sentir que la mare li demanava que deixés de ser de l’Espanyol per no emprenyar més el seu pare. O que es fes del Madrid, que ella ho era i ell li ho respectava. D’una revolada, sense ser massa conscient de l’hora que era, l’Isma va escridassar els seus pares amb aquell crit de grada “¡Merengues i culés, la misma m... es!” i va marxar, deixant la porta del carrer oberta de manera que se sentien els crits que el convidaven a no tornar mai més quan ja era al portal.

Eren dos quarts d’una de la nit i l’Isma, que va poder aga-far d’una revolada la motxilla del col·legi en sortir de casa,


101

va caminar decidit al seu refugi natural, al lloc on trobava calma, a l’esplanada del Gol Prat de l’estadi de l’Espanyol. No hi havia ningú al carrer a aquella hora. De fet, no recordava haver-hi estat mai fi ns tant tard en un dia laborable a excep-ció d’un partit de Copa contra el Valladolid que va acabar a mitjanit. A la motxilla, a banda d’algun llibre de text, el nen hi duia tot allò que tenia cert valor per a ell, les samarretes de l’Espanyol, la polsera del Mauricio i quatre coses més. Maleïa no haver caigut en agafar la pilota abans de marxar. I allà va seure, exhaust per la pallissa, arraulit en un racó, amb la motxilla per coixí.

L’endemà al matí, l’increment de soroll dels cotxes a la ronda el va despertar quan encara hi havia poca llum, però no es veia amb forces d’aixecar-se i anar a l’escola. Quan van co-mençar a passar per allà alguns treballadors del club, un dels encarregats de la botiga el va veure i s’hi va acostar. Anava vestit amb la samarreta de Rui Fonte. De fet, en duia dues, la del Verdú li apareixia per sota la màniga. Se les havia posades durant la nit perquè estava passant molt de fred. Al crit del primer, dues companyes més de la botiga també van acostar-se on era el nen. Li van preguntar què feia allà i què li havia passat, assenyalant-li les ferides que eren més que evidents a tota la cara, les orelles i, fi ns i tot, al cap. L’Isma tremolava i no semblava encertar a dir gran cosa. De fet, la nit havia sigut força freda i ho havia d’estar passant molt malament.

Van optar per demanar-li que els acompanyés a la botiga, que allà li farien un cafè amb llet o alguna cosa i mirarien de curar-les-hi. Quan una de les treballadores va dir-li que avi-sarien els seus pares, la mirada de l’Isma, buida, profunda, trista, atemorida, ho va dir tot. Tots ho van entendre sense necessitar cap paraula. Mentre l’encarregat mirava de trucar a les ofi cines del club per posar-ho en coneixement dels caps, una de les noies el va convidar a seure al magatzem de la botiga i l’altra es va acostar a un bar proper per comprar-li al-guna cosa per menjar. Ja sota la llum de la botiga li van veure les ferides del nen que, tot i que no eren greus, feien evident el drama familiar del què provenia. Avisada la Policia Local


102

des de les ofi cines d’atenció al soci, se’l van endur per tal que se’n fessin càrrec els serveis socials. Allà li van assegurar que no hauria de tornar a casa seva, que el posarien a viure en un centre adequat per a ell. L’Isma, potser fruit de la por de les possibles represàlies del seu pare, insistia aleshores en voler tornar a casa, que l’acompanyessin els policies i que, si parlaven amb el seu pare, aquest segur que reaccionaria i canviaria. No ho van fer, és clar, ja sabien ells que aquestes re-accions són comuns però son més fruit de la por que de la raó.

Tota la història podria haver acabat aquí, com moltes al-tres històries de violència domèstica, però aleshores potser no l’estaria explicant, perquè, malauradament, aquest tipus de successos no són només casos excepcionals però moren en l’oblit. La història de l’Isma, la de la seva nova vida, va co-mençar aquell dia.

Estaven a punt de sortir de l’Ajuntament quan va entrar per la porta de l’estança dels serveis socials una de les tre-balladores de la botiga de l’Espanyol amb una bossa a la mà. La Berta, que també era seguidora perica, havia vist aquell nen abans, sabia que es passava hores jugant al darrere de l’estadi i sempre havia pensat que algun dia havia de parlar amb ell. El va tenir als braços i es maleïa perquè va ser inca-paç de mostrar-li una cara més amable que la de qui troba un indigent i, per simple misericòrdia, l’ajuda. Va demanar per-mís al seu cap, va agafar una pilota, anotant-la en un dietari per passar comptes després, i amb el cotxe va adreçar-se a l’Ajuntament, on suposava que encara seria el nen. I va tenir sort. Després de confi rmar amb l’Isma que ell era, efectiva-ment, el nen que habitualment pilotejava a l’esplanada de l’estadi, li va fer avinent una bossa blava i grisa amb l’escut de l’Espanyol i el nom del patrocinador principal. L’expressió del nen quan va treure del seu interior una pilota nova, tot i la tristesa que encara era evident, va fer emocionar la Berta. De fet, venia disposada a dir que volia fer-se càrrec del nen. No ho va fer, potser per l’advertiment dels serveis socials de què era millor deixar passar uns dies per aclarir-ho tot.

Una setmana més tard, i després d’haver fet cada dia una


103

ullada a l’esplanada per si el tornava a veure, la Berta va posar-se en contacte de nou amb la psicòloga d’atenció a la infància que li havia demanat temps, per saber com anava tot plegat. Li va confi rmar que estava en el centre de tutelats de Mataró i no va tenir cap problema en donar-li l’horari de visites. Després d’algunes setmanes visitant l’Ismael al cen-tre, la Berta va iniciar els tràmits per a l’acollida defi nitiva del menor. El dia que l’hi van concedir, esperat tant per la Berta com per l’Isma, el va anar a buscar amb un carnet de soci de l’Espanyol a la mà. En donar-l’hi, van estar plorant de l’emoció, plegats, en una eterna abraçada, fi ns que la Berta li va dir que allò no era tot. Li va donar també la inscripció per a l’Escola de futbol de l’Espanyol, perquè sabia que res no el podria fer més feliç, no pas per cap intuïció de què podria fer carrera en aquest món. Després de tantes emocions ja quasi no podien dir-se res. La Berta li va agafar la bossa i van mar-xar cap a casa.

LA NOSTRA SAMARRETAES DEFENSA AMB L’ÀNIMA,ELS NOSTRES COLORSSE SENTEN AMB EL COR,SENSE AIXÒ, NO SOM RES.LA FORÇA D’UN SENTIMENTL’Ismael llegeix per darrer cop les inscripcions que presi-

deixen el túnel de vestidors de Cornellà-Prat. Avui debuta amb el primer equip, en un partit de Copa contra el Getafe, curiosa-ment el mateix rival que va protagonitzar el primer partit de la mateixa competició a l’estadi i al què ell va assistir aprofi tant el carnet d’algú desconegut. D’aquell encontre no en recorda gaire cosa més que l’eliminació, però avui no es pot viure de records ni de malsons. Avui no vol deixar passar l’oportunitat que va co-mençar després d’aquella pallissa, aprofi tant que enguany cal donar descans als jugadors per a afrontar les tres competicions.

Potser a la grada hi serà el seu pare, però a ell no li dedicarà res. Qui segur que hi serà és la Berta, orgullosa, cofoia, amb el convenciment que tot s’ha aconseguit gràcies a la força d’un sentiment.


104

La millor herència

ALBERT FLOTATS CALAFELL

En Jaume es lleva com cada matí ben d’hora disposat a treballar. És un home senzill, honest i molt honrat. Els seus valors són els que ha rebut de casa seva i els que alhora trans-met als seus dos fi lls, en Pol i l’Albert.

Es dedica a l’agricultura i la ramaderia. L’hi encanta, ho ha palpat des de ben petit a casa i sempre ha col·laborat amb la causa. L’únic que li preocupa de la seva professió és que hi dedica tantes hores al dia, que gairebé no té temps de gran cosa més. Un dia de cada dia seu comença a les set del matí. Es lleva, es dutxa, esmorza de forma contundent i se’n va a treballar. Para dues hores al migdia per dinar i torna a la feina fi ns a les vuit del vespre. Aleshores, o se’n va cap a casa a cuidar el seu pare, que està en un estat de salut més aviat delicat, o se’n va cap al cafè del poble a jugar a la botifarra amb els amics. S’ha de dir que en Jaume és una persona molt estimada al poble, ja que sempre s’ha mostrat molt implicat en totes les activitats que s’hi fan i és una persona molt vital i optimista.

En la primera descripció del protagonista, ben bé m’he deixat una de les coses més importants per a ell, sinó la que més. No és cap altra que el seu Espanyol. La passió pels co-lors que lluïa l’almirall Roger de Llúria li ve des de ben petit, quan son pare el va portar a conèixer Sarrià un 15 d’abril de 1951. Era un derbi davant el Barça i la seva mare va renyar efusivament el seu marit per portar en Jaume a un partit dels anomenats d’alt risc. Però no va passar res de dolent, ben al contrari. En un dia gloriós, l’Espanyol va derrotar per 6-0 al Barça i en Jaume va gaudir tant que va sortir d’allà preguntant al seu pare quan era el proper partit a Sarrià... Havia sorgit un amor a primera vista i aquell 15 d’abril quedà a la seva memòria per sempre més. Uns colors que ha anat


105

coneixent al llarg de la seva vida. Forjats de més derrotes que victòries. Moltes més per ser exactes. Però un sentiment que va creixent dia a dia i que el necessites per viure. En Jaume sense el seu estimat club no és en Jaume. Tothom el coneix i l’associa amb l’Espanyol. I així és. Només els qui sentim aquest sentiment ho sabem.

S’apropa final de temporada i en Jaume té ganes de tramar-ne alguna de bona... Ell viatja cada quinze dies a Cornellà-El Prat amb la penya que hi ha al seu poble. Una penya que aviat complirà 25 anys i de la qual n’està molt or-gullós. Li encanta la religió espanyolista. Llevar-se el dia de partit i pensar en pujar a l’autocar per compartir passió amb quaranta persones iguals que ell. No sentir-se l’estrany, poder criticar els jugadors, elogiar-los, parlar i viure en clau només blanc-i-blava. Veure que malgrat tot —horaris infames, mala situació econòmica, la maleïda era del futbol modern...— la gent segueix tenint la passió per acudir al santuari periquito cada quinze dies.

Vet aquí que un dia tot dinant amb la seva esposa, sorgí el tema...

—Escolta, ara que s’apropa el bon temps, podríem fer al-guna cosa a la penya, oi?

—Podria estar bé! Què tal fer algun dinar?—Mmm... podria estar bé, però potser és massa típic, oi?—Tens raó...—Aquest matí, tot rumiant, he pensat que podríem fer una

trobada amb ex jugadors mítics del club i acabar-la amb un bon dinar, sí!

—Caram, si que vas fort! Pinta bé!—Creus que ho podríem assumir?—Amb la motivació que poses amb tot el que té a veure

amb l’Espanyol, segur!—Mouré fi ls, doncs!Tal dit, tal fet. Va trucar als companys de la penya blanc-i-

blava i la idea va agradar a tothom. Així que, quatre trucades a la gent de la Federació Catalana de Penyes i al club i a posar fi l a l’agulla. En Jaume no s’hi posava de poc, ja que hi era...


106

Al seu bloc de notes sortien noms tan il·lustres com: Laurid-sen, els cinc dofi ns, Solsona, Marañón, N’Kono, Pochettino, Tamudo i fi ns i tot el mític Theo Custers! Quin un, el porter belga... Els més joves potser no n’heu sentit a parlar, però si ho pregunteu als vostres pares o avis tindreu uns somriures assegurats, de ben segur!

Després d’unes quantes reunions, trucades, correus elec-trònics i algunes esbroncades amb la seva dona pel motiu que ell només pensava i parlava d’això durant tot el dia, per fi ho tenia tot lligat. El 25 de maig hi hauria una diada blanc-i-blava al seu poble, on totes les penyes de l’Espanyol hi serien convidades. I el pla del dia: un esmorzar de benvinguda, arri-bada dels ex jugadors del club i salutacions. Partidet entre ells i els jugadors de la penya blanc-i-blava, entre els quals fi gurava en Jaume (afi rma que per jugar els últims 10 mi-nuts!), dinar i comiat. En un tres i no res, en Jaume havia aconseguit estimular la seva gent per aconseguir una diada ben especial.

Van anar passant els dies i el tema anava prenent forma i tot s’apropava. Entre nervis i il·lusió s’anaven fent els prepa-ratius. No és fàcil organitzar un acte així. Cal tenir-ho tot ben planejat i pensat.

Tot anava com estava previst i el dia arribava ple d’emoció! Però a la vida, a vegades, diuen

que no tot són precisament fl ors i violes...—Sento vibrar alguna cosa —digué la Joana, amiga d’en

Jaume.—Ui, és el meu mòbil! Ara l’agafo, gràcies!—Jaume, Jaume, corre! —cridà exasperat l’Albert, el seu

fi ll.—Què passa, fi ll?—L’avi, l’avi!! Ha caigut de cop a terra i no es mou...—Ara vinc, Albert. Truco a l’ambulància i vinc, estigues

tranquil, tot anirà bé!En Jaume va trucar ràpidament a l’ambulància i es dirigí

a casa. En veure el seu pare a terra inconscient, es va témer el pitjor. Va esperar l’ambulància, que fou prou ràpida i se


107

l’endugueren. Després d’unes hores de molt patiment i an-goixa sostinguda, sortí el metge de l’hospital i informà a en Jaume que havia patit un infart de miocardi. El van tenir en observació una setmana i el van tornar a casa. Això sí, des de l’hospital els van recomanar que tinguessin molta cura d’ell d’ara en endavant, ja que el seu estat de salut era força delicat. Això va fer que en Jaume deixés de banda la diada blanc-i-blava i se centrés en cuidar del seu pare. Es sentia una mica culpable de tot plegat, ja que entre la feina i tota la pesca de la diada havia descuidat una mica la família. Així que a partir d’ara cuidaria el seu pare tant com pogués.

Els companys van animar al Jaume i li van dir que se’n sortirien sense ell i que el primordial era la salut del seu pare. Ell va agrair les mostres de suport rebudes i va dir que ell cuidaria tant com pogués el seu pare, però va instar els seus companys de grup que aconseguissin que el dia sortís rodó i el poble respirés Espanyol per totes bandes.

Els dies van anar passant i en Jaume, trist i abatut, veia com el seu pare anava perdent facultats... Per moments veia com deixava de ser l’home vital, fort i segur que sempre havia estat. L’home que era capaç de tot. L’exemple de tots plegats, un lluitador nat, una persona treballadora però alhora so-ciable i amic de tothom. La seva llum s’anava apagant... En Jaume, la seva esposa, els seus dos fi lls, tots estaven més que mai per ell. Els més petits volien jugar al dòmino amb ell. Però ell ja no era el d’abans... no estava de masses romanços... Els seus amics del poble l’anaven a veure i ell amb poques forces els deia que estava bé però que notava que tot s’estava acabant...

—Sembla mentida com castiga la vida a la gent... i a sobre a la gent que menys ho mereix... —comentava en Pere, un amic seu de tota la vida.

—Doncs sí, però és llei de vida... Vull que continueu re-unint-vos cada dia i petant la xerrada, eh? De moment no m’hi veig en cor, però a veure si em recupero i torno a ser el d’abans... —responia mig abatut.

La vida eterna no existeix, almenys la que vivim aquí en


108

el món real. En Jaume, veient que el seu pare no millorava i que els metges no li donaven gaires esperances, passava de la tristesa a la resignació. Al cap i a la fi , ell estava orgullós d’un pare que li havia donat tot en aquesta vida i que sobretot ha estat qui en certa manera li ha donat els valors que ell té ara mateix: honest, treballador, sincer, humil, familiar i amic dels seus amics. I li havia regalat la passió per l’Espanyol, cal no oblidar-ho!

Aquesta manera de ser l’havia heretat del seu pare i com a fi ll n’estava molt orgullós. Ell espera que els seus fi lls ad-quireixin els mateixos valors, clau d’èxit en aquesta vida. No és tasca fàcil, ja que actualment els nens pugen envoltats d’interferències molt grans que poden aprendre fora de casa: amistats perilloses, noves tecnologies... Cada vegada són més llestos i es busquen més la vida. Però al cap i a la fi , sé que ells veuran en mi un mirall com jo he vist en el meu pare. I això és tot un orgull.

Qui dia passa, any empeny. I arribava el dia tan esperat per tot el poble. Era el dia de transportar tota la feina feta als carrers del poble. Era l’hora de convertir totes aquelles hores de treball, reunions i trucades en una realitat fefaent de la qual tothom en volia ser partícip.

Anaven arribant les autoritats del club, la gent vinguda d’arreu del país, els mítics ex jugadors... el poble engalanat de blanc-i-blau feia molta patxoca, molta! Tot estava a punt, només calia esperar que sortís tot bé i fos una celebració que es recordés tota la vida. I l’emotivitat que envoltava l’acte feia evident que mai més així seria. En Jaume, enamorat de l’Espanyol des d’aquell primer dia que va trepitjar Sarrià, havia preparat amb molta il·lusió una diada al seu poble, amb els seus. I entremig, la dolorosa notícia de l’empitjorament de salut del seu pare, l’artífex de poder dir que és de l’Espanyol. Que com deia ell, això no ho pot dir qualsevol. Només és apte pels elegits. Una minoria, però de la bona! I precisament, el seu pare que tant orgullós que estava del seu fi ll, que havia seguit amb el sentiment i l’havia dut a Lerverkusen, València, Madrid i també a Glasgow vivint autèntiques aventures, ara


109

estava apagant-se i no podria gaudir d’un dia tan especial com aquest amb la seva força.

Carrers i places plenes de signifi cat. El poble havia estat decorat amb símbols del club. Tot havia estat cuidat al mínim detall... fi ns i tot els noms dels carrers havien estat modifi cats per l’ocasió: carrer d’Àngel Fernández, plaça de Rafa Mara-ñón... Tothom estava estupefacte de com havia quedat tot. Ell mateix era el primer sorprès del resultat fi nal. Tot i que l’alegria no era completa. El seu pare, que també volia gaudir del dia i de l’harmonia de tot plegat, no va poder sortir de casa. Es trobava molt malament i ben just es podia moure del llit. Per això, el seu fi ll va tornar ràpidament a casa a cuidar-lo. Al cap i a la fi , ja havia vist com havia quedat el poble, havia pogut saludar a tothom i n’estava molt orgullós. Ara, el primordial era el seu pare. Va estar durant tot el matí asse-gut al seu costat. En Jaume, però, amb el seu impuls de ser al partidet entre els seus amics i els ex jugadors de l’Espanyol, va vestir-se de curt i va anar-hi. Va sortir a falta d’un quart d’hora per acabar i quan feia tres minuts que era al terreny de joc, va rematar una pilota de cap que signifi cava el gol de l’honor. El gol el va emocionar de tal manera... tots els com-panys sabedors de la situació el van abraçar i el partit es va aturar. Entre tímides llàgrimes que ja baixaven pel seu rostre, va dir el següent:

Gràcies a tots per ser aquí. Està sent un dia fantàstic, in-creïble. Només vull dir-vos que dono les gràcies al meu pare, que està en una situació molt delicada i que va ser ell qui va transmetre’m “la força d’un sentiment”. Gràcies, pare. Grà-cies.

Després de l’emotivitat que s’acabava de viure, la diada va anar transcorrent amb molta alegria i felicitat entre tots els assistents. Va ser un èxit molt gran!

No sé si va ser una premonició o què, però l’endemà, a primera hora del matí, tot just començava a sortir el sol, va sentir unes paraules amb una veu ben fl uixa i esmorteïda:

—M’estic morint...—Pare, t’estimo —respongué en Jaume al cap d’uns ins-


110

tants amb la veu tremolosa.Tot seguit, en Jaume va agafar la cinta de vídeo amb els

millors moments de la història de l’Espanyol i el va posar. Tots dos se’l van mirar emocionats. Entre llàgrimes, la llum del seu pare s’anava apagant a ritme dels gols que li havien donat la vida...


111

La força d’un sentiment

OLGA GILI OLIVA

Sempre em llevava d’hora. Els dies de cada dia havia d’anar a l’escola, i la veritat, em feia molta mandra. Hi havia dies que feia veure que em trobava malament, perquè així la meva mare no m’hi portés i em pogués quedar a casa durant tot el dia. Això si, al dematí sempre tenia la meva rutina. Només llevar-me ja em vestia, normalment sempre portava bambes, per poder jugar a futbol al pati, uns bons pantalons, fi ns i tot a vegades, si el meu pare em deixava, portava la meva sama-rreta preferida a l’escola. La de l’Espanyol. M’encantava, però és clar, a vegades no me la deixava portar. Tot seguit esmor-zava, amb la meva tassa preferida, que ja us deveu imaginar com era. I llavors, és clar, pentinar-me i rentar-me les dents. I anava cap a l’escola un cop fet tots els passos de cada dia.

Realment m’encantava anar amb la samarreta de l’Espanyol, era una manera perquè tothom em mirés, era una tècnica que mai no em fallava. Si em volia fer veure, ja sabia què m’havia de posar. La gent no entenia perquè tenia tanta passió, a vegades ni jo ho sabia, però el que era més impor-tant era que la tenia i la tinc. Segurament us preguntareu per què era tan estrany que portés una samarreta de l’Espanyol. Això potser no era el més estrany per a la gent, sinó la cosa més estranya és que sóc una noia. La gent s’estranyava molt que sempre anés amb unes bambes; de pentinat, una cua; i també una samarreta qualsevol. Per a molta gent això era anar de qualsevol manera. I per a mi era la forma perfecta. Em feia molta ràbia que em qüestionessin per ser una noia i alhora que m’agradés el futbol. Però com que a mi era el que m’agradava, ignorava totes les paraules que podia dir la gent. Però no tot són aspectes negatius. Vosaltres no sabeu com es pot arribar a lligar sent noia i alhora que t’agradi el futbol. Això als nens de la meva classe els tornava bojos. Era


112

l’única noia de tota l’escola que sabia marcar un gol per tota l’esquadra, i per això a l’hora de triar els equips per jugar a futbol o a qualsevol joc, era una de les primeres, i per a mi aquest gest em feia oblidar tot el que la gent deia o deixava de dir de mi.

Abans us he comentat que no m’agrada llevar-me d’hora, però puc fer una excepció. Els dies que hi havia i hi ha futbol a les 12 del migdia, era la primera de la casa que era dempeus. Em preparava la meva bossa, el meu entrepà, l’aigua, i res-ava perquè els de seguretat no la veiessin, perquè això d’anar sense tap a l’ampolla no era gaire còmode, però per l’altra banda em sembla molt bé. Tornant al què us deia. Quan era dia de futbol em preparava el meu entrepà, em posava aigua a la motxilla, i com no, la meva corresponent bufanda, que no podia faltar mai. Segurament això no té cap mèrit, però per a una nena de 10 anys ho semblava. En canvi el meu pare es prenia tota la calma, mentre jo ja estava preparadíssima quan encara faltava mitja hora ben bona per marxar. Mirar el rellotge és el pitjor que es pot fer en aquest casos.

—Queralt, estàs? —deia sempre el meu pare quan estàvem a punt de marxar. Perquè sabia que sempre em deixava al-guna cosa o altra.

—Sí, papa! Ja podem marxar —Ell no havia pronunciat la primera paraula que jo ja era davant de la porta.

Per a mi, pujar a l’autocar era un moment fantàstic, perquè era el principi d’un gran dia. Una de les coses que m’agradava més de pujar a l’autocar era la gent. La gent sempre era la mateixa. Fins i tot amb el conductor teníem bona sintonia. Un cop a dalt ja era tota una aventura. Primer, el president feia el seu discurs i llavors a fer la porra, mentre de fons sonava l’himne corresponent. Després d’una hora de rellotge, gairebé sempre quadrada, arribàvem a l’estadi. Com no, primer amb el meu pare donàvem una petita volta a l’estadi. Ell sempre anava a parar al Splau, cosa que a mi no m’agradava.

—Entrem aquí un moment abans que comenci el partit? —Ell feia cara d’il·lusionat, especialment els dissabtes, perquè sabia que alguna cosa trobaria.


113

—No, papa, jo ja vaig directament cap a l’estadi, em donés el meu carnet sisplau? —Ell feia cara de desil·lusionat, com si no sabés que a mi no m’agradava comprar.

El món de la moda mai no m’ha cridat l’atenció. I si algun dia hi entrava era per anar a veure coses sobre tecnologia, per anar a comprar llaminadures i coses d’esport. El meu pare sempre pensava que era la millor fi lla del món, segurament com tots els pares, però ell sempre em deia que li agradaria molt que em dediqués al món futbolístic. Li era igual com. La qüestió era entrar-hi per qualsevol via, i com que veia que m’agradava la idea encara el feia més feliç.

Un cop ens separàvem, sempre que anava a Cornellà recor-dava el meu avi. Gràcies a ell jo sóc de l’Espanyol i li estaré eternament agraïda. Feia dos anys que ell ens havia deixat. Els últims anys havia d’anar amb cadira de rodes i ell sempre em deia “Als pericos, si veiessin les comoditats que ens dóna aquest estadi als minusvàlids, encara els agradaria més”. I era perquè el camp de Cornellà està molt ben habilitat per a ells. Ja que disposen de moltes rampes, ascensors i també llocs expressament per a ells i això, per a ell, era un gran regal. Així que quan passava per les rampes sempre pensava i penso en ell. Llavors jo ja anava cap al meu seient tota cofoia.

Un cop entres, i t’han mirat la bossa (amb una mica de sort no noten l’ampolla), sempre era com si hi entrés per primer cop. L’olor de gespa, la vista, l’ambient, tot, no em cansaria de mirar-ho. L’ambient que es viva en el nostre sector era immi-llorable. El del meu davant era un home que sempre que el veia m’omplia d’energia amb els seus gestos i amb les seves aventures. Al meu costat hi havia el meu salvador. Li dic així perquè ell sempre cantava les cançons del sector d’animació, i és clar, així no em sentia sola. Amb les seves grans preguntes.

—Què farem avui? —Guanyar, home! —Sempre li deia el mateix i llavors es-

perava la seva segona pregunta. —Quanta gent serem avui? —Sempre em feia la mateixa

pregunta, que curiosament no sé com s’ho feia, però sempre més o menys l’encertava. I a mi m’encantava aquell joc, que


114

segurament per ell era una cosa del tot normal. Llavors, al meu darrere, hi havia una parella. La dona

sempre molt cofoia i fi del com ningú. El seu home, per altra banda, no podia parar de riure. Tots els partits posava algun nom als jugadors i també durant els 90’ minuts feia els seus comentaris i que, la veritat, jo reia molt.

Arriba el moment. L’home de sempre “cantava” l’alineació. I tots, eufòrics, l’aplaudíem, menys a l’àrbitre, evidentment. Un cop dita, se sentia el segon himne, “Glòria als herois”, una cançó que va ser editada expressament per al dia de la in-auguració del camp. Tot seguit, amb l’himne de l’Espanyol, sortien tots els jugadors en fi la. És un dels moment més mà-gics per a mi, ja que se’m posa la pell de gallina només veure tota aquella gent amb les banderes blanc-i-blaves, que ens uneix el mateix sentiment. Un cop s’ha produït aquella fan-tàstica escena, en acabar l’himne tot el camp crida.

—ESPANYOL!!I ressona per tot l’estadi. Comença el partit. L’emoció la tenia a fl or de pell. Minut

1’. Espanyol 0, Màlaga 0. Segurament no era un dels partits més emocionants, però era un partit de l’Espanyol. Minut 8’, xut entre els tres pals de Sergio García, i se sent el xiuxiueig de la gent, i com no, les crítiques. Minut 14’. Opció per al Má-laga, que tampoc no té fortuna. Minut 21’. El minut en què la meva pell es torna tota de gallina. Aquest minut és un dels moments més emotius de tot el partit, quan jo sento una forta emoció en tot el meu cos. Una emoció que no es pot descriure amb paraules. Era la força d’un sentiment. El millor de tot és que aquest minut, normalment, uneix totes dues afi cions, ja que l’afi ció contrària també aplaudeix, perquè aquests moments no tenen colors. Van passant els minuts, i arriba el minut 45’, amb empat al marcador. Els 15 minuts de des-cans és un moment per comentar jugades amb els de darrere, però cal dir que si et toca un bon sector amb gent fantàstica, com em va passar a mi, és una de les millors coses que et pot passar, ja que passes molt bones estones. Comença la segona part. Amb algun canvi. I sí. Quan estava a punt d’arribar el


115

moment del gol ja s’intuïa, gràcies a les ocasions. Arriba un córner per part de l’Espanyol. Va Simão a picar-lo. Sembla que Javi López va amb ell per fer veure que el tirarà en curt, però no. Simão fa una centrada espectacular. Tots els defenses del Màlaga salten, entre ells Sergio Sánchez, antic jugador blanc-i-blau; el jugador de l’Espanyol Sergio Garcia salta més que ell, i amb un magnífi c cop de cap fa entrar la pilota dins de la porteria de Willy Caballero, exactament per l’escaire dret. Tot l’estadi embogit crida.

—GOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOL!!!!!!!!!!!!

Segurament per a molta gent era un gol qualsevol, però per a mi no, cada gol del meu equip era i és únic, ja que els celebro com si fossin els últims, com si m’hi hagués d’anar la vida. Perquè realment amb un gol sento moltes emocions de cop. Sents l’estadi cridar, els jugadors abraçats, la felicitat d’una grada, i el més important de tot: la força d’un sentiment.

Minut 90’, 4’ minuts d’afegit, segurament els pitjors mo-ments d’un aficionat quan vas guanyant per la mínima. Finalment s’acaba el partit i t’acomiades de tothom.

—Apa, fi ns la pròxima. I tothom marxava. L’estadi quedava, en uns instants, buit. No calia veure el partit per saber si l’Espanyol havia guan-

yat o no. Si només veies les cares i escoltaves els comentaris ho podies saber. Tornava a entrar a l’autocar i escoltàvem les declaracions dels entrenadors i jugadors de tots dos equips.

Un cop havíem fet totes les parades arribava a casa tota emocionada perquè el meu equip havia guanyat i, com no, lla-vors mirava el Hat Trick Espanyol. Sempre molt indignada perquè durava molt poc, i el meu pare no deia res, perquè sabia que tenia raó.

I sant tornem-hi. El mateix ritual de sempre. Llevar-me. Anar a l’escola. Fer els deures a casa i tornar a dormir, espe-rant el cap de setmana per veure el següent partit.

Quatre anys després jo seguia igual. Amb la mateixa pas-sió. Fent el mateix de cada dia. Bé. Igual, igual, potser no. Amb una diferència. Del meu costat havia marxat una de les


116

persones més importants de la meva vida. El meu pare. Ens va deixar feia dos anys. Va marxar a treballar i un altre cotxe li va impedir que tornés cap a casa. Des d’aquell dia jo sóc una altra, ja que vaig haver de madurar de seguida a causa de l’accident. Jo em sentia sola davant del món. Qui em renya-ria per tenir l’habitació desordenada? Qui faria feliç la meva mare i l’ajudaria amb la casa? I llavors, qui em portaria a fut-bol? Tot això va passar pel meu cap. Al cap dels dos anys ens vam anar fent a la idea que ja no era entre nosaltres. La mare feia les feines de casa amb la meva ajuda i la del meu germà gran. Intentàvem que anés a llocs perquè es distragués una mica. I jo, amb 12 anys, vaig aprendre a anar als llocs sola, un d’ells: a futbol. Sempre que estava trista anava a jugar un partit amb els meus amics. I ells eren molt bons nois, ja que em van donar molt de suport.

I ara ja farà 20 anys de tot plegat. Aquella noia innocent de 12 anys que volia que arribés el cap de setmana per al futbol, que es llevava d’hora, que anava sempre amb la samarreta de l’Espanyol, que lligava a través del futbol i que va madu-rar de cop, encara existeix. El sentiment perico és una cosa que mai no es perd i que mai no es perdrà. Ni jo ni ningú. En part perquè és un valor que em va ensenyar el meu pare i que sempre defensaré. Potser hem estat a Segona Divisió, hem estat a dues fi nals de UEFA i les hem perdudes i potser només hem guanyat quatre Copes del Rei. Però el 2001 vam inaugurar una ciutat esportiva, actualment anomenada “Dani Jarque”. El 2006 vam ser el 16è millor equip del món segons l’IFFHS, i el 2007 el 10è. L’any 2011 ens van donar el premi a la millor afi ció de la Lliga Espanyola, el nostre estadi va ser inaugurat el 2009 i va ser considerat un dels millors estadis del món. I moltes altres coses que sempre recordarem. Això ens fa ser únics. El que ens uneix no són els títols que tenim, ni per ser el millor equip. Sinó que ens uneix un sentiment. Aquest sentiment sabem que el tenim perquè ens l’estimem de veritat. Nosaltres anem al costat dels petits, dels dèbils, però aquests equips es revolucionen en saber que tenen una afi ció digna i amb força al costat. Això ens fa únics. Perquè


117

sabem que el nostre sentiment és real. Som pocs, i això ens fa ser més especials.

Tots els somnis poden ser possibles. Fins i tot els que tens quan ets petita. Actualment sóc locutora de ràdio. Em dedico cada dia a fer un programa titulat “La força és la grada”. Aquest programa, emès de 18:00 a les 20:00h, parla sobre tota l’actualitat esportiva de l’Espanyol, i també retransme-tem amb els nostres contertulians Pol Leal i David Riu tots els partits que fa l’Espanyol, i la veritat és que és una expe-riència increïble, perquè quan treballes del que t’agrada és el millor que et pot passar. Abans de començar els programes sempre penso que el meu pare estaria molt orgullós de mi, perquè sempre escoltava tots els partits per la ràdio, encara que fos al camp. I sempre he pensat que cada dia hauria estat davant la ràdio escoltant la seva nena. Perquè sempre hagués sigut això. La seva nena. Encara que hagués tingut parella sempre hauria sigut la nena.

Ser de l’Espanyol sempre m’havia causat mal de caps. Bé, segurament que a mi i tots els pericos. Perquè sempre m’havia sentit com desplaçada de tothom.

—Ostres, noia! Mira que ets collonuda, eh! Però... per què has de ser perica?

—Hola, perica. Tu tranquil·la, pensa que ningú no és per-fecte.

—Què fareu aquest any? A veure si baixeu ja, home, que és el que us toca.

—Perico que vola, perico a la cassola! Aquestes frases sempre havien estat i estan a la meva

vida, sempre. Però crec que mai no m’hi acabaré d’acostumar, perquè hi ha persones que ho fan per fer la gracieta però no s’adonen que de vegades això causa malestar i fi ns i tot de vegades aconsegueixen que et sentis diferent o avergonyit da-vant de l’altra gent. I per no parlar de les discussions amb altres persones d’altres equips. Però jo no em sento diferent, em sento única davant d’aquestes persones. El meu pare em va ensenyar a no odiar ni jutjar ningú per la seva forma de pensar. Ell sempre defensava la rivalitat entre clubs, però mai


118

no tolerava l’odi. Per això quan ell va marxar em vaig sentir desprotegida davant de tot això.

Una de les coses que ens diferencia és que sempre serem fi dels a l’Espanyol. Només volem el que volen tots els clubs: respecte. Que quan els 22 jugadors surtin al camp sàpiguen que tenen les mateixes lleis que els altres. I no volem menti-des per part de ningú. Som una afi ció entregada, que canta daurant els 90 minuts. Que es desviu per l’equip. Que és capaç d’aguantar comentaris de tota mena. Perquè a nosal-tres sempre ens han tractat de dèbils i petits, de poca cosa i fi ns i tot de la vergonya del nostre país. Nosaltres aguan-tem. Perquè sabem que ens tenim els uns als altres, i que si estem fent pinya és perquè realment sentim tot el que diem. Perquè un bon perico no és aquell que només porta la sama-rreta quan guanya o fi ns i tot no surt de la gàbia. Sinó que un perico és aquell que surt de la gàbia encara que sàpiga que s’haurà d’enfrontar a tot allò. Perquè ser de l’Espanyol és fàcil, el que és difícil és que la societat d’ara ho vegi com una cosa “normal”. Però pericos, no us desanimeu per res del món. Les coses canvien. El món canvia. I el futbol dóna moltes sor-preses. Érem, som i serem fi dels al nostre R.C.D. Espanyol. I fi ns aquí, el programa d’avui.


119

Presente y pasado

JORDI JANSA OROZCO

Como el ascensor de bajada de un rascacielos que se de-tiene en cada planta con destino al infi erno del tercer sótano del parking, el equipo había ido encadenando descensos hasta diluirse en las penurias de las categorías inferiores del fútbol. Allí donde el balón pesa el doble y la táctica es correr más que el adversario, y la grada es una baranda metálica y oxidada que recorre el perímetro del terreno de juego. La desaparición asomaba el fl equillo por la esquina. Si antes ningún nostálgico mecenas ni ningún caprichoso capitalista se había interesado en su salvación, quién lo iba a intentar ahora, cuando el club estaba en lo más oscuro del pozo.

No más de un centenar de fi eles e ilusos seguidores acu-dían a las citas dominicales, con la esperanza de vivir el día en que alguien pulsara el botón del último piso del ascensor y éste recorriese un acelerado camino inverso al sufrido hasta ese momento.

No era el único club abocado a la muerte prematura as-fi xiado por las deudas, la escasez de ayudas y las injusticias económicas. Una serie de magnates sin escrúpulos habían refundado el deporte rey al albur de sus intereses, alimen-tando sus cuentas corrientes, devorando los sentimientos de miles de ingenuos e impotentes espectadores, relegados a presenciar el paulatino proceso degenerativo de un enfermo terminal, y al unísono, al nacimiento de un nuevo orden glo-bal capaz de generar ingentes cantidades de dinero. El bebé creció sin mesura y su enorme envergadura y su poder hacían inviable ni un paso de marcha atrás. Únicamente en el ima-ginario de cada individuo existía la probabilidad, o bien, en el desbordante mundo de la ilusión que un niño de trece años al-bergaba en su interior. La ilusión que le empujaba a pasear su condición de socio blanquiazul como legado de su padre y su


120

abuelo, presumiendo de esa herencia encerrada en el lema: la força d’un sentiment. Un sentimiento de amor a unos colores y a una causa, la de los débiles que luchan por alzar el cuello por encima del agua, tragando sorbos a destiempo pero sin dejar de agitar los pies y las manos como buscando el vuelo que les ha de permitir, por una vez, sentarse sobre las nubes.

Ajeno a toda controversia, fuera de índole social, econó-mica o política, su único interés era ver ganar a su equipo y no dudó en accionar todas sus capacidades para reunir a los mejores jugadores de la historia del RCDE, según su criterio y sus preferencias, sus recuerdos tanto propios como de ter-ceros. Antes de tener el sí de ningún elegido, la solicitud de inscripción del club a la liga que pretendía rememorar lo que muchos años atrás había signifi cado ya estaba sobre la mesa del responsable organizador del torneo. La intención era re-cordar a equipos históricos, jugadores nobles y entrañables y directivas con el escudo en el corazón y no solamente en el ojal de la solapa. Era el primer club en dar un paso adelante, emulando también en ese aspecto la condición de miembro fundador de la primera liga en nuestro país. Uno tras otro fueron llegando el resto de equipos que cualquiera recitaría de memoria: Betis, Valencia, Zaragoza, Sevilla...

Los guardianes del gol los tenía claros desde el primer día; N’kono y Urruti eran dos muros casi infranqueables. Pablo Zabaleta le había robado el corazón con su entrega, su disci-plina y su personalidad siempre positiva, lo que le acreditaba como titular en el lateral derecho de la defensa. Según le había hablado su padre, Cristóbal Parralo podría suplir cualquier eventualidad en ese puesto. No cabía ningún tipo de discusión para asignar el centro de la defensa que ocuparía el extran-jero con más partidos en el RCDE, Pochettino, acompañado por el gran y eterno capitán que fue Dani Jarque. Han pasado muchos y muy buenos centrales por el club y le resultaba tan difícil elegir una pareja de suplentes que decidió consultar con un amigo hijo de inmigrantes de la otra orilla del charco que, con buen tino, le aconsejó, sugerencia que él aceptó, la incorporación de un diestro argentino como Nico Pareja y un


121

zurdo mejicano como Héctor Moreno. Su hermana también se quiso involucrar en el proyecto, ambos eran socios desde temprana edad y eran igual de apasionados con su equipo, y situó, como no podía ser de otra forma, a Joan Capdevila, la sonrisa mundialista, de titular en la banda izquierda de la zaga, y alguien le sopló a la oreja que su sustituto debía lla-marse Miquel Soler, por su meritorio papel en la UEFA 87/88.

Tenían la retaguardia confeccionada pero tenían demasia-das dudas para estructurar el resto de la plantilla. Elegir a uno suponía descartar a otro y eso nos les dejaba satisfechos. Cambiaron de táctica y se olvidaron de los puestos específi cos, para buscar jugadores para una zona. Así, una tarde lluviosa, encerrados en casa y sin saber cómo matar las horas, empeza-ron a lanzar nombres al viento para la zona de mediocampo, hasta quedarse con ocho capaces de adaptarse a distintos pla-nes estratégicos. Los elegidos fueron: la calva mágica de De la Peña; el mito de Cornellá, Dani Solsona, que no habían visto jugar, pero le oían opinar en los medios; el rápido y habilidoso Jordi Lardín, que en una sola temporada machacó a goles al equipo de la capital; el talentoso e inolvidable Lauridsen; el “txingurri” culto y respetuoso Valverde; la genial samba de Coutinho; la fuerza díscola de Romaric y el trabajo impagable y a la sombra de Brnovic. Animados con el éxito siguieron el mismo patrón para la delantera, pero se apoyaron en la lec-tura de algunos libros y el visionado de algunos reportajes. A Osvaldo lo disfrutamos poco tiempo pero su calidad es inne-gable y merecía estar en la plantilla. Sergio García había sido capaz de enganchar a los afi cionados con su modestia y su maestría con el balón. No podía faltar un histórico que marcó una época y al que llamaban “el gerente”, Carlos Gaszely. Y por supuesto iba a estar el punta más letal de la historia del RCDE, con el brazalete de capitán y el 23 a la espalda, Raúl Tamudo.

De pronto, días antes del inicio del campeonato advirtie-ron que para una liga tan larga quizá necesitasen algunos elementos más. Se detuvieron en uno de sus recuerdos más emocionantes y amargos, la UEFA 2006/07, y se llevaron a


122

casa a Kameni por su espectacularidad y a Luís García por su honradez. Les faltaba uno, y en esta ocasión abrieron el libro de la historia del RCDE leyendo las páginas que hablaban de los años setenta. Allí encontraron al goleador Rafa Marañón. La plantilla estaba completa y la negociación con Clemente para que aceptara el cargo de entrenador no duró ni dos minu-tos. Como el resto de la plantilla, tampoco él puso condiciones para enfundarse la camiseta y empezar a trabajar.

En la prensa y en las redes sociales se palpaba el entu-siasmo, el espectáculo, la emoción. El regreso de lo auténtico estaba servido, pero los campos siguieron huérfanos de pú-blico. Los afi cionados se resistían a acudir al campo ante la tentación del directo en pantalla de 36, 42 o 55 pulgadas, que a la postre se revelaba como irresistible. Posiblemente ya no vuelvan jamás.

Veinte, como era de esperar, eran los equipos que compo-nían la liga, antiguos militantes de la Primera División de antaño. El RCDE realizó una primera vuelta titubeante, pero como en épocas pasadas, cualquier cambio de dinámica en la segunda parte del campeonato podía devenir en una fasci-nante alegría. El equipo se afi anzó partido a partido y llegó a la jornada 34 con claras opciones al título junto a otros cinco equipos más, todos ellos de entidad y acostumbrados a lidiar con la presión de la parte alta de la tabla. Nadie arrasó, y en la última jornada Sevilla y RCDE eran los únicos candida-tos al primer puesto fi nal. El equipo andaluz se medía con el último clasifi cado, un Mallorca que había completado un cam-peonato nefasto. Además, los sevillistas se lo jugaban en casa. El RCDE también debía dar el toque fi nal ante su afi ción, en el majestuoso estadio de Cornellà-El Prat y ante un rival siempre difícil como la Real Sociedad. En el descanso ambos partidos mostraban el mismo resultado, un 0 a 0 inquietante pero que hacía presagiar que toda la artillería se estaba reser-vando para el tramo fi nal. Pronto empezó a disparar el Sevilla y a los cinco minutos de la reanudación ya mandaba en el marcador, y se le planteaba un camino llano con la expulsión del defensa central rival. La Real no causaba miedo pero el


123

RCDE tenía un día gris en el que no fl uían ni el juego ni las ideas. Los jugadores estaban agarrotados. Sabían que tenían que replicar el resultado del Sevilla para alzarse con el título. Las piernas temblaban más de lo aconsejable, la mente no estaba sufi cientemente fría. A falta de quince minutos para el pitido fi nal, el Sevilla consiguió un segundo tanto que le abría las puertas del cielo. Los dos hermanos, no cabían en la piel, el sudor les empapó la camiseta como si fueran ellos los que alocadamente intentaban perforar la red contraria. Cuando el árbitro se preparaba para hacer sonar el pito tres veces, señal de que el partido ha fi nalizado, la clarividencia de Lauridsen cruzando el esférico de izquierda a derecha situando la caída del mismo dentro del área, y la fe del gran Tamudo, que co-locó una volea imposible que barrió el cero del marcador local, hicieron que el RCDE se convirtiera en merecido campeón, y fuera él quien cruzase primero el umbral de la gloria.

Las lágrimas se deslizaron libremente por el rostro de Adrià y su hermana Mireia. Ellos habían conseguido hacer lo que nunca antes había alcanzado el RCDE. Habían revivido la liga competitiva del pasado desde su particular parque de atracciones en red, ganando la primera liga cibernética para su amado RCDE.

La nostalgia los llevó de la mano a visitar las fi guras de mucha gente que querían. Sintieron que el deporte había sal-dado una deuda con ellos y con su RCDE, pero en voz alta reprocharon a los culpables que hace años enterraron las emociones a cambio de las monedas. Recibieron el premio en metálico y tras comprarse un par de ordenadores de última generación, por si se disputaban más ligas, el resto lo desti-naron a una organización benéfi ca de niños desatendidos, que intenta darles algo de ilusión, de emoción y de transmitirles también la força d’un sentiment.


124

JORGE LARENA CASTEJÓN

El tiempo parecía volar. Los segundos se nos escapaban huidizos, implacables... y en cada uno de ellos dábamos un paso más hacia el abismo.

Minuto a minuto el destino iba tejiendo el fi nal. El peor fi nal. Aquello que habíamos temido en las últimas semanas se concretaba ahora... como si una conjura de los astros estu-viera actuando en nuestra contra.

Un par de horas atrás andaba nervioso por la explanada del Sant Jordi, entre la multitud, saludando a viejos conocidos de viejas batallas... cada vez más inquieto. La cola de niños frente a la carpa de maquillaje me había hecho recordar Ma-drid... Madrid, qué lejos quedaba ahora. Y sólo hacía un mes. Un mes desde que enloquecíamos literalmente en la Caste-llana al paso del autocar del equipo, que cantábamos el gol tempranero de Tamudo. Un mes de la galopada de Coro... de los goles de Luis. Un mes de la felicidad de haber vuelto a ser campeones... pero ahora, allí, en Montjüic, el tiempo adquiría otro valor...

Un mes era una vida.La fe se había ido diluyendo en cada golpeo del balón con-

tra la madera de la portería rival, en la retirada de un De la Peña renqueante.

La esperanza se nos había desangrado en las acometidas estériles de unos jugadores que lo habían dado todo en cada uno de aquellos segundos perdidos.

Ahora se me nublan los recuerdos...Sin fe y sin esperanza se me vino encima la estadística;

esas estadísticas absurdas del fútbol que, sin embargo, pare-cen tener el valor de una ecuación cósmica: Nunca le habíamos ganado a la Real en Montjúic... nunca, nunca, nunca...

La noche había caído ya sobre nosotros. Una noche obscura que se presagiaba larga. Una noche de pesadilla.

Un manto de silencio se extendía sobre la grada. Allá abajo


125

La Curva todavía lo intentaba, aunque ya se notaba que el dolor les oprimía la garganta. Pero en la Lateral Superior, donde yo estaba, el recuerdo me deja el enorme silencio, el abatimiento, la crispación, el dolor, el llanto desconsolado de los niños... y mi hijo Sergio, en pie, gritando en solitario, lleno de rabia: ¡Vamos! ¡Vamos!

Había otros como él, aquí y allá, islas de esperanza vana en mitad del océano de la desilusión.

El tiempo expiró en el cronómetro de Undiano. La pro-longación era cuanto nos quedaba. En ese momento ya sólo pensaba en encontrar consuelo para los niños que lloraban, para los mayores que perdían la mirada...

¿Y en Vitoria? ¿Qué pasaba en Vitoria?Nada. El Depor seguía perdiendo. El mismo Depor que nos

había empujado a aquel abismo diez días atrás remontando en el Olímpico la misma noche que los otros se habían pro-clamado campeones. Había sido un mal presagio bajar del estadio con el vacío de aquella derrota en el estómago rodeado por las celebraciones enemigas...

El Depor... el mismo Depor al que habíamos facilitado el título de liga unos años antes... No, estaba claro, ese Depor no iba a empatar en Mendizorroza.

Allá abajo, sobre el césped, el cuero se movía a golpes de desesperación.

Gorka se había hecho gigante ¿Para qué? Para hacer la agonía más larga... más triste... y el silencio, el silencio negro de la noche más obscura.

En ese instante ya no pude más. Ya ni siquiera oía los gri-tos de mi hijo. Ya no escuchaba el llanto de Alba, mi hija, ni de los otros niños: Ana, Néstor, Sandra, Xavi... ya ni siquiera estaba allí... La vida se nos iba entre los pelotazos desespe-rados, entre los silencios, entre los sollozos, entre los gritos... Los astros habían determinado un destino cruel: la alegría del Bernabéu, la imagen de Tamudo levantando la Copa, para acabar así, en el descenso tantas veces anunciado.

Ya no quedaba tiempo, ya no quedaba aire, ya sólo quedaba hacer acopio de dignidad para afrontar lo inevitable. Encajar


126

el golpe, tirar de orgullo, levantarse... iba a ser duro... ahora ya sólo pensaba en los niños... en lo que les iba a tocar vivir en el colegio...

Jarque largó el balón a la frontal del área rival.Un racimo de cabezas pugnó por alcanzarlo...¡Ahí está! Grité, gritamos todos, viendo a Coro frente a la

portería.El tiempo dejó de ser tiempo. La noche dejó de ser noche.Acaso un segundo... acaso dos... como una eternidad, el re-

sumen de una epopeya de más de cien años.Acaso un segundo, acaso dos... o tres, antes de asimilar que

el balón alcanzaba el fondo de las mallas.Acaso un segundo, acaso dos, acaso tres... o cuatro, antes de

que la noche se rasgara en relámpago, de que el silencio esta-llara en estruendo, de que el aire llenara nuestros pulmones...

Aquí los recuerdos se hacen extraños, en ellos se entremez-clan las imágenes televisivas, la voz de Eudald Serra sobre los fotogramas, la adrenalina estallando en cada una de mis células...

¿Cuántas veces las habré visto? ¿Cuántas lágrimas habré derramado?

Veo a Coro corriendo, el rostro desencajado...¡Ha marcat Corominas! Siete sílabas que resuenan como

un sortilegio...Veo a Lotina, la cabeza entre las manos...Acaso un segundo... estoy sobre mi asiento, saltando, gri-

tando, estrujado y estrujando... unas gafas, unas llaves... todo parece volar alrededor...

La grada tiembla con una vibración como de terremoto...Rostros fuera de si... gritos que arrancan en lo más pro-

fundo de toda la tensión acumulada segundo a segundo.El tiempo sigue sin ser tiempo, pero la noche ya no es obs-

cura; de repente, en un segundo, acaso en dos... o en tres, estamos de regreso a la vida.


127

Per sempre

XAVIER LÓPEZ DE FRANCO

Mitjans de Maig del 2000. En Nelson li deia a la mare si li havia dut els còmics que tant li agradaven... Li feien els dies més agradables... Ja era la tercera vegada que ingressava per tractar-se amb la quimio, un altre cop...

Era un noi de vuit anys, veneçolà de Maracaibo. Des de els dos anys era a Barcelona, quan els seus pares, José i Vivian, van venir a buscar feina i a lluitar pel futur de la seva família. Havien tingut sort, ell treballava d’enginyer i ella en una es-cola d’infants. Però la vida els havia preparat una prova molt dura... El càncer del seu fi ll, contra el qual des de feia un any lluitaven amb totes les seves forces...

“Ja comença a fer calor.” Li deia a la mare mentre ella lle-gia un llibre asseguda al costat seu, a l’habitació. En aquell instant, van venir uns amics de la família a veure’ls, catalans, els Romeu. Van ser gairebé els primers que van conèixer quan van arribar i es van fer inseparables. I com moltes persones, afeccionats al futbol. “No et preocupis, Nelson, l’any que ve guanyarem la lliga!”

Doncs si, eren del Barça... I en Nelson també... I per què? Quan va arribar, els amics del col·legi, la televisió, tothom semblava que havia de ser d’aquest equip, li van explicar moltes coses, encara que ell no vivia amb gens de passió tot aquest tema.

“Aquesta és la meva habitació? M’agradava més la del fi nal del passadís.” I va entrar com un petit tsunami la Berta, de 9 anys, a l’habitació. En Nelson se la va quedar mirant, i ella li va dir: “Hola! Tu deus ser el meu nou company! Sóc la Berta, i sóc perica!” En Nelson es va quedar una mica parat, li va sorprendre la determinació amb la qual la Berta li va dir això de ser perica... “De l´Espanyol?” li va contestar ell. “Doncs clar, el millor equip del món! Que no el coneixes o què?” Li va res-


128

pondre amb un somriure que il·luminava tota l’habitació. La mare d’en Nelson se la va mirar amb un gest de complicitat, li va fer molta gràcia el comentari.

“Mama, pregunta allò de la tele, que d’aquí tres dies juguem la fi nal i la vull veure!” Doncs sí, era dimecres, 24 de maig, i el dissabte l’Espanyol jugava la fi nal de la Copa del Rei davant l’At. Madrid, a Mestalla. La Berta no es perdia cap partit del seu estimat equip, però des que li van diagnosticar la leucè-mia, feia uns vuit mesos, anava a Montjuic quan podia... Era sòcia des de néixer, i els seus pares, en Joan i la Marta, com a pericos, li havien inculcat aquest sentiment... Encara que es podia dir que la Berta ja els havia passat per davant, amb la seva alegria i la seves ganes. Tenia tota l’habitació plena de fotos i retalls de l’Espanyol, samarretes signades i tot tipus de coses relacionades amb l’equip.

“Aquí posaré la foto d’en Tamudo i al costa la del De Lucas, que guapo!” Doncs sí, s’havia emportat a l’hospital un parell de fotos, una pilota petita i una bufanda... i el més important, la samarreta del Centenari signada per tots els jugadors, amb el seu nom a l’esquena. En Nelson se la mirava molt sorprès, mentre ella anava creant el seu petit “santuari perico”. Li estranyava com una nena com ella vivia amb tanta passió el tema del futbol, i més amb un equip com l’Espanyol. Lla-vors, en aquell instant, mentre ell se la mirava, la Berta li va deixar anar: “Tu què! Del Barça, no?” I ell li va contestar: “Doncs sí, es pot dir que sí...” Aquesta resposta, i de la forma com el noi li va dir, va fer reaccionar a la Berta: “I per què?” En aquell moment, en Nelson no va saber què dir-li, i llavors li va contestar: “Suposo que és el normal, gairebé tothom ho és, no? Els meus companys de l’escola ho són, a la tele ho veig a totes hores…” En aquell instant la Berta li va dir: “Llavors si tothom fa una cosa, tu també la fas?”

Doncs sí, no sabia en Nelson on s’havia fi cat. La Berta, petita però decidida, es va passar els següents tres dies ex-plicant-li tot sobre l’Espanyol, el que signifi cava per a ella, com ho vivia a l’escola sent pràcticament l’única perica de la classe, tots els retrets i les males cares per ser de l’Espanyol,


129

fi ns i tot li va explicar la Uefa del 88 com si l’hagués viscuda, pel que sabia i li havien dit, i que el dissabte, l’Espanyol ju-gava una fi nal de Copa que no guanyava des de feia 60 anys. Era petita però alhora amb una determinació en el sentiment perico impressionant.

En Nelson l’escoltava amb interès, i cada vegada s’adonava de moltes coses, la passió amb la qual la Berta li explicava el seu sentiment perico i tan especial com la feia a ella, i allò que signifi cava. La Berta li va deixar la pilota perquè ell pogués gaudir-la, i tocar-la, fi ns i tot una de les nits va dormir amb ella a dins el llit...

I va arribar el dissabte. I a l’hospital van fer una excepció i van deixar a la Berta, als seus pares, i sobretot a en Nelson, que poguessin veure la fi nal. Tothom es va preparar, la Berta es va posar la seva samarreta signada, i amb un gest molt bonic, li va donar a en Nelson la bufanda “té, per tu!”. Tot estava preparat. I quan va marcar Tamudo, quina bogeria! “Goool, goool.. has vist Nelson?” Amb una brillantor als ulls, amb una alegria impressionant... Malgrat la seva malaltia, la Berta tenia unes ganes de viure terribles, tot ho vivia amb el cor, tot amb molta passió... I l’Espanyol, és clar, no era una excepció.

Aquella nit els va costar dormir. L’emoció de veure guanyar la Copa va ser única. En Nelson va anar a dormir amb un sen-timent perico que mai més l’abandonaria. La Berta li havia fet veure tantes coses en només un dies... la força d’aquest sentiment... Començava a sentir el que era realment ser pe-rico. Havia estat “rescatat” per una ànima jove, i amb molta vitalitat, que sempre tenia un somriure per a tothom, malgrat les circumstàncies.

Tres dies després, en Nelson va deixar l’hospital, es trobava força millor. Durant aquests dies, ell i la Berta s’havien fet in-separables, parlant, jugant quan podien, i sobretot, estimant al seu Espanyol, que ja era de tots dos. A més, la Berta va tenir un detall emocionant. “Et regalo la meva samarreta sig-nada, amb el meu nom, perquè et recordis sempre del moment en què vas fer-te perico! A més, serem amics tota la vida!”


130

“Pares, com està la Berta?” Els hi deia en Nelson, una set-mana després. Els pares li van dir que havia agafat una grip forta, però que estava bé, per això no havia pogut parlar amb ell. En Nelson es posava molt sovint la samarreta de la Berta, es recordava tant de la seva amiga, i de totes les històries de l’Espanyol... Aquella setmana ho va llegir tot sobre la victòria en la Copa, les celebracions a la plaça de Sant Jaume... El seus amics li deien “però com t’has fet de l’Espanyol?” I ell els deia “És un sentiment únic, quan l’agafes, l’estimes per sempre”

Van passar tres setmanes més, i en Nelson encara no sabia res de la seva amiga, només el que li deien els pares: que havia passat una grip molt forta i que estava descansant. Fins que un dia, després d’un més i mig, i de què el jove preguntés cada dia amb més insistència, la seva mare se li va acostar i li va dir “Nelson, fi ll meu, ho sento, però la Berta se’n va anar fa dues setmanes... No t’ho vaig dir abans perquè estaves bas-tant dèbil. Ho sento molt vida meva...”

Aquell moment va ser terrible pel petit. Es va abraçar a la seva mare amb els ulls plorosos, però no va dir res… Va aga-far amb força la samarreta de la Berta, i es repetia una i una altra vegada “per sempre, amiga”

14 anys després, en Nelson es trobava a Cornellà–El Prat en el seu seient de soci. Era un Espanyol–Granada. Ja feia gairebé 14 anys que seguia la militància perica, pràcticament no s’havia perdut cap partit. I sempre, amb la samarreta amb el 21 a l’esquena, per Dani Jarque, i amb el nom de Berta. “Sempre estarem junts, t’estimo Berta, sempre al meu cor, per sempre amb l’Espanyol”. La Berta li va canviar la vida…


131

Blanco, azul... y pistacho

JOSEP MARIA MIEDES GUERRA

Nerviosismo, emoción, incertidumbre… Todo eso sentí cuando pisé Sarriá por primera vez. Contra el Betis nada menos. Era una experiencia desconocida para mí. Ya había ido a ver otros partidos de fútbol. Me impresionó la primera vez que fui al Camp Nou por su enorme capacidad de alber-gar humanos, todos gritando al unísono. Pero lo de Sarriá fue diferente. Su estadio era mucho más pequeño pero había más calor entre afi cionados y, por qué no decirlo, creo que se inti-midaba más al rival allí que en otro campo.

Mis hijos han salido pericos. Eso no sé si es bueno o no, pero yo estoy satisfecho de haber inculcado, primero, los valo-res del deporte a mis descendientes y, luego, la humildad con la que hay que afrontar siempre todo lo que nos propongamos hacer. Y el RCD Espanyol es eso mismo, valor deportivo y hu-mildad, sin prepotencias.

Sílvia nunca había ido a ver un partido de fútbol. Y un día, cuando era pequeñita, me dijo que quería ir a ver uno. Yo aún desconocía qué color le tiraba más. Toda la familia, excepto nosotros, son culés, cosa que siempre he respetado. Le dije si quería ir al Camp Nou, que era grande, con jugadores famosos mundialmente… Y me dijo que no, que al Espanyol.

Me quedé perplejo. Primero, nunca me hubiera imaginado que quisiera ir a ver fútbol en directo y, segundo, que ella eli-giera el Espanyol. No éramos ni socios ni teníamos muchas amistades que lo fueran, así que opté por la vía del ‘morro’: preguntar a prensa del club si podía facilitarnos dos entradas para un partido, creo que era contra el Mallorca. La respuesta fue ‘sí’.

Y allí fuimos, a Montjuïc, en pleno mes de noviembre de 2001. Un frío que helaba el aliento. Sílvia quedó impresionada por el escenario. Nunca había estado en un estadio olímpico,


132

el mismo donde se disputaron unos Juegos Olímpicos nueve años antes. Estaba nerviosa y emocionada y me recordó lo que yo había vivido muchos años antes cuando pisé Sarriá por primera vez, aquel día contra el Betis que fui con compañeros del colegio con 12 o 13 años.

Ese día de noviembre de 2001 me empecé a dar cuenta de verdad de lo que suponía ser del Espanyol. Por mi profe-sión debería ser neutral, cosa que intento cumplir al máximo, pero poco a poco, y como ya he comentado con pericos amigos alguna vez, la denominada ‘Força d’un sentiment’ ha ido ca-lando poco a poco dentro de nosotros. Sílvia disfrutó viendo jugar a los que, con el tiempo, serían sus ídolos jugando contra el Mallorca. Allí estaban Tamudo, Paco Palencia, Lopo, Posse, Mora… Y ganaron ese encuentro por 2-1. Lo recuerdo como si se hubiera jugado ayer… y el frío que hacía también. ¡Cómo no olvidar las gélidas noches de Montjuïc! Forma parte del espanyolismo.

Desde entonces, su vida es blanquiazul… bueno, del todo no, porque ella es muy amante de las camisetas suplentes pericas. Ahora quiere la pistacho, las de las franjas azules y pistachos porque cree que nunca más volverán a hacer una camiseta con esos colores tan cantones.

Pero lo que más admiro de ella como padre es que tenga un amor por algo, un ‘algo’ que acabe de llenar su vida. Noso-tros, sus padres, hacemos nuestro trabajo, bien, mejor, no tan bien… Eso no lo sé, pero sí es cierto que esa afi ción –pasión diría yo– por unos colores la mantiene viva y con ganas de dis-frutar la vida que nosotros le hemos regalado hace ya más de 18 años. Sí, es adulta a todas luces, ya lo sé, pero es ‘la niña’ y siempre lo será y siempre haremos lo que sea para protegerla.

Descubierta ya la magia por el Espanyol, ahora vienen más sorpresas, cosas que nunca hubiera imaginado de ella. Si el primer equipo le impresionó y si conocer a Verdú y hacerse una foto con él fue hasta entonces el ‘no va más’ para ella, descubrir el equipo femenino de fútbol ya fue… increíble.

Nunca un grupo humano nos cautivó tanto como las chi-cas pericas, como las llamamos cariñosamente. Hace muchos


133

años, posterior a la primera visita a Sarriá, conocí a otras chicas espanyolistas, las del voleibol. Le comenté a Sílvia que existía una sección de voley en el Espanyol y le enseñé fotos, algunas hechas por mí, de Cecilia del Risco, de Marta Gal-cerán, de Manoli, de Blanca… Con ellas lo viví todo por mi profesión. Ganaron Ligas, Copas de la Reina, jugaban com-petición europea… El difunto Manuel Meler era su principal mecenas, el que buscaba los sponsors… No saben lo frío que es presenciar un partido del Espanyol de voley jugándose la Liga contra el otro ‘coco’ de la competición, el Tormo Barberà de Xàtiva, en un Palacio de los Deportes, el de la calle Lleida, prácticamente vacío. Sólo las mamás, novios, hermanos y cua-tro afi cionados apoyándolas. Y un servidor haciendo la crónica para mi diario. Hasta que un día se acabó aquello del voleibol. El vacío fue enorme.

Afortunadamente hemos conocido ahora a Sonia, a Débora, a Núria, a Bárbara y a todas las jugadoras del femenino. Y mi hija, enganchada a ellas. Con la excusa de que yo necesito alguna que otra foto de ellas, cada domingo que hay partido en la Dani Jarque Sílvia se coge su cámara, que es la mía, para disparar mil y pico veces a las futbolistas. Le digo que alguna foto se salva y eso le cabrea, pero lo cierto es que en esas mil y pico imágenes que ha hecho, en todas, las buenas y las malas, hay mucho sentimiento perico. Y Sonia y Débora y Núria superagradecidas de que haya una joven afi cionada perica al fútbol femenino. Incluso han llegado a decir que es como la mascota del equipo, pues cuando ella va a hacer fotos, el Femenino acaba ganando casi siempre. La quieren mucho.

Y claro, tanto espanyolismo de golpe acaba pasando factura en forma de preguntas. “Papá, ¿por qué no podemos ir un día a ver un derbi o un partido contra el Madrid?”, me dice muchas veces. Y la respuesta siempre es la misma. “Hija, en todos los campos hay gente que confunde gimnasia con magnesia, que no van a ver fútbol, sino que van a otras cosas”. Y no me suelo equivocar. Sé que el sentimiento blanquiazul implica defender a tu club de todo, pero si se pueden evitar males gratuitos, mejor que mejor.


134

Y que un derbi es siempre un derbi, es el eterno rival, el enemigo, los ‘otros’, los suizos’. Jugar contra el Barça implica ración triple, como mínimo, de sentimiento blanquiazul para contrarrestar las fuerzas del enemigo. Todo lo que rodea un derbi me gusta, pero soy un cobarde. Lo reconozco aunque sé que debe ser toda una experiencia vivir un partido así en tu estadio, en tu casa.

Sílvia, que ya es adulta y sabe lo que hace y lo que quiere, ha entendido perfectamente esta fi losofía. Por eso prefi ere ir a ver a sus chicas, a las jugadoras del femenino a la Dani Jarque. Y disfruta. Ella con su cámara se hincha a hacer fotos de las que ya son sus auténticos ídolos, y a disfrutar. Y a mí se me cae la baba cuando la ve Sonia por el campo, mientras están calentando antes del partido, y va a saludarla, o cuando ganan y nos vienen a abrazar porque las jugadoras saben que nosotros, los afi cionados, los seguidores, formamos parte de un todo blanquiazul. Esa imagen es impagable y supera a cualquier otro sentimiento. Por eso somos del Espanyol, por estas cosas. Y ya no nos escondemos.

Lo que nos queda por probar, eso sí, es ir a un desplaza-miento, cosa que también Sílvia lleva tiempo pidiéndome. “Puedes ir con quien quieras, cuando quieras. Lo único que te pido es ‘seny’”, aunque no hace falta que le recalque que tenga ese ‘seny’ porque el 99% de los pericos lo llevamos de serie desde que nacemos. Un día lo probará, viajará con una penya, disfrutará, gritará como una hooligan, se quedará ronca y, si regresa a casa con los tres puntos, mejor, y si no, pues a seguir luchando porque ese es nuestro sino, luchar y sufrir.

De todas maneras, creo que lo más curioso de este Espanyol que nos ha tocado vivir, además de ser ‘La força d’un senti-ment’, es su camiseta azul y pistacho. Es horrenda, fuera de serie y sólo la han utilizado una vez, una, y algún jugador ni siquiera le quitó la etiqueta en ese partido. Pero se hace que-rer. ¡Y tanto que se hace querer la horrible camiseta pistacho! Pero ahí radica su encanto. Sílvia algún día no muy lejano tendrá también su camiseta azul y pistacho porque sabe que nunca más va a haber una zamarra como esa, que ya forma


135

parte del entorno blanquiazul para siempre. Y por todo eso que acabo de plasmar yo me siento cargado

de orgullo, y poderlo decir, aún más. Y es que la ‘Força d’un sentiment’ ha echado raíces en casa para siempre, afortuna-damente, aunque tengamos que vestir todos de ‘pistacho’.


136

El meu primer dia a Cornellà-El Prat

ANNA MARSOL PONS

La Bruna s’havia llevat més d’hora del normal. El fort bordà dels gossos l’havia despertat i ja no podia reconciliar el son. Asseguda sobre el coixí, observava les relíquies de la seva habitació. L’ós, la tortuga que fa llum, en Mic, el quadre del gat, la bufanda de l’Espanyol, la samarreta bruta de la Kitty, les bambes que li havia portat el padrí de Corea, el conte d’en Peter Pan que li explicava la mama abans d’anar a dormir... Li agradava contemplar totes les seves coses i imaginar-se com prenien vida. Però aquell prematur mati, la Bruna havia prestat especial atenció a la bufanda de l’Espanyol i mentre li repassava tots els detalls: el blanc, el blau, la senyera... va re-cordar el primer dia que els seus pares la van portar al camp. Exactament a l’Estadi de Cornellà-El Prat.

Era un diumenge al matí. Els pares l’havien despertat d’hora per no fer tard al partit. L’Espanyol jugava contra el Llevant a les 12 del migdia. Nosaltres vivim en un poble de menys de cinc-cents habitants a la zona del Lluçanès i tenim una hora i mitja de cotxe. Al pare no li agrada gens fer tard i sempre vol estar a l’estadi com a mínim mitja hora abans que comenci el partit. Diu que li agrada gaudir de l’ambient, dels colors, del “Gloria als herois”, de la gent i sobretot d’aixecar ben amunt la bufanda en el moment que sona el nostre himne. I la veritat és que li haig de donar la raó. Aquell matí, a dins l’estadi, se’m va posar la pell de gallina. Recordo la sortida dels jugadors. Era el primer cop que els veia de tan a prop i al natural. Els havia vist per la televisió i a la col·lecció de cromos del meu cosí. Sempre que en tenia algun de l’Espanyol repetit me’l donava. El pare cridava a cada nom que cantava el megàfon i la mare no parava de mirar-me i de dir-me:


137

—Vigila, Bruna, seu que cauràs. Jo també tenia ganes de cridar i de fer el boig!! Sort que la

mare estava embarassada de la meva germana i cada dos per tres havia d’anar al lavabo. D’aquesta manera jo m’enfi lava i cridava tant com volia.

—Espanyol, Espanyol, Espanyol!! Feia vint minuts que el partit havia començat i cap dels

dos equips havia fet canviar el marcador. De sobte va passar allò que el pare m’havia explicat tants i tants cops. El famós “minut 21”. És un minut en què tot el públic aplaudeix amb el cor. Quan el pare m’ho explicava no entenia què volia dir això d’aplaudir amb el cor. Jo només sabia aplaudir amb les mans i una mica amb els peus. Però aquell moment vaig entendre què volia dir. Jo també vaig aplaudir tan fort com vaig poder. El pare em va mirar i em va fer l’ullet.

Els minuts van transcórrer fi ns arribar a la mitja part amb un empat a zero. Era el moment dels pipis, les caques i les crispetes! Mentre fèiem cua amb la mare per recollir les cris-petes vam trobar al Blai i la Jana del càmping. No sabia que també eren pericos i em va fer molta il·lusió compartir aquell moment amb ells. Anaven amb el seu oncle i el Blai anava vestit amb tota l’equipació perica. Estava molt guapo.

En començar la segona part, l’Espanyol va sortir amb molta més força i els crits d’ànim del públic feien vibrar tot l’estadi. De cop i volta tot va esclatar amb eufòria. L’Espanyol havia marcat! Vaig cridar com una boja! Mai no havia vist tanta gent contenta a la vegada! Tothom estava dret, cridant, rient, cantant, ballant... ens vam abraçar el pare, la mare i jo i vam continuar cridant encara més fort:

—Espanyol, Espanyol, Espanyol!! Els minuts van anar transcorrent fi ns arribar al fi nal del

partit. Després dels tres xiulets de l’àrbitre ens vam aixecar i vam baixar les escales fi ns a la sortida de l’estadi. La gent estava contenta i el blanc i el blau eren presents a tot arreu. Mentre avançàvem entre la multitud, la mare va tenir una idea genial. Quedar-nos a dinar al centre comercial! Al poble no tenim aquestes grans superfícies i la veritat és que impres-


138

siona força veure tantes botigues i restaurants junts. Feia un temps perfecte per menjar a fora. Les terrassetes estaven a esclatar de gent. Vam demanar uns entrepans i unes patates braves. En acabar, la son em començava a rondar per tot el cos i el pare em va portar a coll fi ns al cotxe. Em va lligar a la cadireta i ja no vaig obrir els ulls fi ns a la pujada del camí de casa.

—Toc, toc... —Mama? —Què fas desperta tan d’hora, Bruna? —No podia dormir. Demà anirem a Cornellà? Juguem con-

tra el segon de la lliga! Serà molt emocionant! —I tant que hi anirem! Deixarem la teva germana petita

amb els avis i marxarem ben d’hora! —Yupiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!! Espanyol, Espanyol ,Espanyol!!


139

Sonrisas y lágrimas

RODRIGO MERUELO LÓPEZ

Los rayos de luz que se colaban entre las persianas le des-pertaron, calentándole suavemente el rostro. Se preguntó por un instante dónde estaba; miró a su alrededor y se ubicó. El hotel. El equipo. El partido. Notó cómo las manos le tembla-ban levemente, se levantó de forma abrupta y buscó la ducha, desesperado por desembarazarse de aquella horrible sensa-ción de nervios que le congelaba las ideas y le agarrotaba hasta el último músculo de su cuerpo.

Ya más despejado, bajó a la cafetería a desayunar y, como cada mañana, eligió uno de los periódicos deportivos al azar y se dispuso a leerlo. No se sorprendió al ver una imagen suya en la portada. Su temporada, y la de su equipo, estaba siendo de locos. Nadie, ni el hincha más radical, hubiese apostado un solo céntimo a que el Espanyol llegaría a la última jor-nada con opciones de hacerse con el título de liga. Ni a que el máximo goleador de la competición hasta ese momento fuese un tal Daniel Gómez, un chico de 20 años al que nadie conocía hasta la irrupción en aquella maravillosa jornada 13. Se en-frascó, distraído, en la lectura del artículo.

Las cuentas son claras: el Espanyol debe ganar su partido en Cornellà–El Prat, ante el Valencia, y tendrá el campeonato liguero en su bolsillo. Los ches se juegan el todo por el todo, buscando la cuarta posición, que les daría acceso a la Liga de Campeones. Los pericos, por su parte, buscan recuperar su mejor versión, y eso pasa por que su ariete, Daniel Gómez, se reencuentre con el gol, que le es esquivo desde hace ya cinco jornadas.

Un escalofrío le recorrió el cuerpo. Cinco jornadas. Tres uno contra uno clarísimos, dos chutes al palo y un remate franco de cabeza desviado. Podía describir con total precisión cada una de las seis ocasiones clarísimas que había malgastado en


140

esas últimas cinco jornadas. Se obligó a sí mismo a pensar en positivo, tal como le decía su padre.

Recordó una vez más la llamada de Sergio. “Vas a ir convo-cado con los mayores, Daniel”. Lesiones y sanciones le habían abierto de par en par las puertas del primer equipo a mitad de la primera vuelta. El Espanyol estaba funcionando muy bien, metiendo la cabeza en la parte alta de la tabla, para jolgorio de un Cornellà–El Prat cada partido más abarrotado. Revivió, con la piel de gallina, el instante en el que Sergio le había gritado que dejara de calentar, que le tocaba jugar. Se vio a sí mismo mirando el electrónico: minuto 77, 1-1. El derbi catalán entraba en sus últimos compases.

Saltó al campo y notó la presión oprimiéndole el pecho. El ensordecedor griterío de la grada le erizó el vello y notó cómo su corazón latía a cien por hora. Corrió hacia el área, mientras Álex esperaba para lanzar el córner. Pisó el punto de penalti y vio como la pelota volaba directa hacia su cabeza. Hizo todo lo contrario a lo que le habían enseñado todos sus entrenadores: remató con los ojos cerrados. Y Cornellà se vino abajo.

Desde aquel partido Sergio decidió hacerle fi jo en el pri-mer equipo. Primero entrando desde el banquillo, anotando unos cuantos goles importantes, y fi nalmente como titular. Sin saber muy bien cómo o porqué, balón que cazaba en el área, balón que enchufaba. Desde el club le habían prohibido realizar entrevista alguna, abrumados por la montaña de peticiones para hablar con el joven héroe que estaba mante-niendo a su equipo en lo más alto de la tabla.

Recordó muchas otras mañanas como la de aquel día, en un hotel, leyendo en la prensa como todos los periodistas especia-lizados hablaban de que el equipo se acabaría deshinchando en algún momento. “No pueden mantener este ritmo toda la temporada. El Espanyol debe estar muy orgulloso de lo que ha hecho, pero tiene que aceptar que no puede pelear por el título. Es totalmente imposible”.

La vibración del móvil le sacó de su ensoñación. Exaltado, como siempre que le llamaban en los últimos días, comprobó que se trataba de un mensaje de su padre. “El abuelo está


141

algo peor. No te preocupes por él, nosotros le cuidamos. Con-centrado en el partido, estoy seguro de que lo harás genial”. Entonces, se dio cuenta de que no podía soportarlo más. Los nervios. Las ocasiones. Los palos. Los porteros. La liga. Su abuelo. Miró a su alrededor, comprobó que nadie estaba al tanto, y salió corriendo del hotel.

***Identifi có el cartelito en la puerta de la habitación y com-

probó en su móvil que se trataba del mismo número que tenía apuntado. La 302. Eran las 12:34. El partido empezaba a las 18:00. Se preguntó a sí mismo si no acababa de cometer una locura. Apagó el móvil y entró en la habitación. Su padre y su madre le miraron con expresión de incredulidad absoluta.

—¿Pero qué haces aquí? ¡Daniel, loco! ¡Tendrías que estar en el hotel!

Su padre estaba fuera de sí. —Lo sé, papá, lo sé. Pero cuando he leído tu mensaje esta

mañana… ¿qué querías que hiciese? ¡No podía quedarme en el hotel!

Miró a su abuelo, postrado en la cama, con los ojos cerra-dos, entubado y ajeno a todo lo que acontecía a su alrededor. Observó, de reojo, a su madre agarrando a su padre y arras-trándole lentamente fuera de la habitación. Acercó una anticuada silla a la cama, se sentó, y tomó la mano de su abuelo. Cuando había transcurrido casi una hora, abrió los ojos.

—Daniel… —dijo con un hilo de voz débil— ¿Qué haces aquí? ¿El partido no era hoy?

Daniel miró de soslayo a su abuelo, abrumado. —Sí, es hoy, en un par o tres de horas. Pero así no puedo

jugar, abuelo. Ya sabes lo que ha pasado en las últimas jorna-das. No consigo concentrarme.

Entonces, recuperando la energía y la lucidez por momen-tos, el abuelo empezó a hablar.

—Ay, Daniel… ¿te acuerdas de nuestro viaje a Valencia? El de la Copa del 2000. ¿Nos lo pasamos bien, eh? Fue nuestro primer desplazamiento juntos.


142

El chico sonrió tímidamente, un tanto avergonzado. —Fue un partido inolvidable. Tamudo, tu ídolo, robándole

aquel balón a Toni. ¿Recuerdas que estabas de espaldas y no viste el gol? —dijo el abuelo, riendo— ¡Y cómo la enganchó Sergio en el segundo gol! Si es tan buen entrenador como ju-gador, hará a nuestro Espanyol grande.

Daniel agarró con fuerza la mano de su abuelo. Se sentía más unido a él que nunca.

—En la Copa de 2006 tú ya eras más mayor, debes acor-darte de más cosas, supongo. La llegada del autocar del equipo por la Castellana, por ejemplo. ¡Yo hasta botaba! ¿Cuántos años tenía entonces? ¿81?

—82, abuelo —apuntó Daniel, sonriendo.— Tenías 82 y bo-tabas más alto que yo.

—Carajo, De la Peña se rompió la mano dándole tortazos al cristal. Aquel día en Madrid, a tu lado, no se me olvidará nunca. Ni tampoco como más tarde esa misma temporada no pude subir a Montjuïc en el partido contra la Real.

—Estabas ingresado aquí, ¿no? —Sí hijo, sí… Las enfermeras no me dejaban salir de la

habitación para ver el partido en la cafetería. Aprendí a usar el teléfono ese móvil solo para que me pudieras contar cómo iba el partido.

Daniel soltó una carcajada, recordando aquella noche. —Te llamé cuando me enteré de que el Alavés había mar-

cado. Nunca te lo he dicho, pero que sepas que eres un pésimo narrador.

—¡Abuelo! Estaba nervioso… —Recuerdo que de repente, cuando ya todo se acababa, un

ruido tremendo casi me deja sordo de un oído. Supe que nos quedábamos en Primera. La alegría más grande de mi vida.

—Nunca le agradeceremos lo sufi ciente a Ferran aquel gol. —dijo Daniel— No quiero ni pensar lo que hubiese sido de nosotros de haber bajado a Segunda…

—¡No pienses en eso, cenutrio! Entonces llegó Valverde al equipo. Nunca hemos jugado tan bien como con él… y mira que yo he visto entrenadores en Sarrià, Daniel. Aquel


143

equipo… pasará mucho tiempo hasta que veamos algo igual. —Hombre abuelo, esta temporada no es que vayamos pre-

cisamente mal… —Lo sé, lo sé, pero aquellos jugadores… Kameni, Zabaleta,

Jarque, Pareja, De la Peña, Riera, Luis García, Tamudo… ¡cómo jugaban! Lástima de Glasgow…

El rostro del abuelo se ensombreció por un instante, com-pungido. Daniel le apretó la mano con más fuerza.

—Perdimos sí, pero fue un viaje increíble. A tu lado, como siempre.

—¡Cómo no iba a llevar a mi nieto a una fi nal de la UEFA! Tu padre no te quería dejar ir para que no perdieras escuela… lo que me costó convencerle. Y en el fondo valió la pena. Aun-que el destino no quisiera darnos esa Copa, en aquel partido celebré el gol más increíble de toda mi vida, el de aquel bra-sileño loco…

—Jônatas —apuntó Daniel, perdido en su ensoñación. —Ese, ese. Si llega a estar más centrado… los futbolistas

de hoy en día tenéis pájaros en la cabeza. Daniel rió de nuevo, acostumbrado a los gruñidos de su

abuelo. —Daniel, lo que te quiero decir… yo he intentado trans-

mitirte desde muy pequeño el amor por el Espanyol, lo que signifi ca pertenecer a este sentimiento. Signifi ca ser diferente, signifi ca pelearte contra el mundo, pero te hace fuerte como una roca, te ayuda a superar cualquier obstáculo en el camino.

Una lágrima cristalina empezó a brotar de los ojos del chico.

—Hemos vivido cosas increíbles juntos, con nuestro Espan-yol, pero nunca algo tan grande como ganar una Liga. Y si tú no estás allí, con tu equipo, sabes que no lo conseguirán. Si realmente me quieres, debes ir allí y marcar el gol que nos haga campeones. Por tu abuelo.

Sollozando, Daniel abrazó a su abuelo. Vio como sus ojos progresivamente perdían el brillo, mientras él seguía mante-niendo la compostura.

—Estaré bien. Vamos, chico, vuelve esta noche y tráeme


144

esa Copa. ***

Daniel llegó a Cornellà–El Prat una hora antes de empezar el partido. Su padre se había encargado de llamar a Sergio y de explicarle lo ocurrido. El entrenador había entendido la situación, y fi nalmente mantuvo a Daniel en la convocatoria, aunque nada más entrar en el vestuario ya le adelantó que no podía ponerle de titular. Una pesada carga se instaló sobre los hombros del chico, que asumió, hundido, la decisión.

Antes de saltar al campo para el calentamiento, miró su móvil por última vez y vio un mensaje de su padre. “El abuelo no me ha dejado quedarme con él en el hospital, así que he venido al campo. Estoy donde siempre, en el gol de El Prat, en primera fi la detrás de la portería. Marca un gol por él, por el abuelo”.

***El partido agonizaba. Desde la banda, mientras calentaba,

Daniel no paraba de mirar cómo pasaban los segundos en el electrónico. 83:34, 83:35, 83:36… Cornellà no paraba de alen-tar: La Curva, donde no cabía un alma, animaba sin descanso. En el otro fondo, la Juvenil apretaba con todas sus fuerzas, poniendo el pie en cada balón dividido, saltando en cada ca-bezazo. Miró a su alrededor y contempló el Espanyol en su estado puro: sufriendo.

De repente, en una de sus instintivas miradas al banquillo, se cruzó con los ojos de Sergio. Dos segundos más tarde el entrenador le hacía la señal inequívoca: “aprieta, que entras”. Hizo un par de sprints más y corrió a quitarse el chándal. Notó como la grada murmuraba y después rompía en una so-nora ovación al ver que iba a saltar al campo.

A partir de ese instante, su mente se aisló de todo. No escu-chó como el cuarto árbitro le pedía que le enseñase los tacos. Ni al speaker anunciando que entraba en lugar de Héctor. Ni como todo el estadio puesto en pie coreaba su nombre, confi ando en él, dándole su último aliento. Tampoco vio el cartelillo que anunciaba que habría tan solo tres minutos de añadido. Sólo estaba él, la pelota y el portero.


145

Nunca supo muy bien cómo ocurrió. Aquella pelota en pro-fundidad de Álex. El resbalón del defensa. La carrera más larga de su vida. El control, que se le fue unos centímetros.

El portero, haciéndose enorme ante sus ojos. Y el hueco. El hueco entre las piernas del guardameta. La pelota. La red.

Su cabeza estalló de repente, mientras Cornellà vibraba desde lo más profundo de sus cimientos. Los afi cionados saltaban, lloraban, se abrazaban, reían, chillaban, caían de rodillas, miraban al cielo. Daniel corría sin saber hacia dónde iba, sin saber qué había hecho. Entonces le vio.

Su padre, detrás de la portería, tenía el móvil en sus manos. Daniel vio cómo colgaba. Como sus ojos se llenaban de lágri-mas. Su cara era un cúmulo de emociones inexplicables, pues ningún ser humano es capaz de digerir la alegría y la tristeza más grandes de su vida al mismo tiempo. Corrió a abrazarle. Le miró a los ojos. Supo lo que había ocurrido.

Volvió al centro del campo mientras el árbitro pitaba el fi nal del partido. Levantó sus dos brazos al cielo.

“Abuelo, esta Copa es para ti”.


146

L’avi Joan

SONIA MORENO HERNÁNDEZ

L’olor de roses impregnava l’habitació 313 de la Vall d’Hebron. Era un dia gris del novembre de 1977, però els ulls dels pares il·luminaven qualsevol racó de l’hospital. Vaig ser una nena desitjada i per fi havia arribat. Tota la família es-tava exultant i amb moltes ganes de posar cara a la petita Júlia. No vaig decebre ningú, malgrat que era un nadó de 2,700kg. que l’únic que sabia fer era menjar i dormir. Els pares sempre m’han explicat que va venir molta gent a veure’m i a donar-los l’enhorabona. L’àvia Martina, la mare del meu pare, encara em parla sovint d’aquell dia com si encara fos ara i ja han passat trenta-set anys. Recorda com el pare la va trucar des de l’hospital per donar-li la bona nova i ella es va esperar que l’avi Joan es llevés de la migdiada per comunicar-li la noticia i poder anar junts a l’hospital. Quan es va despertar l’avi, se li va il·luminar la cara, però aleshores va recordar que aquell dia hi havia derbi a Sarrià i no se’l podia perdre. Imagineu la cara de l’àvia i el disgust que va agafar. Tant va ser la cosa, que va anar sola a conèixer-me i l’avi va arribar unes hores més tard; content pel gol que va marcar Flores al minut 88 i va igualar el partit. L’avi se sentia feliç pel resul-tat, però encara més per poder tenir en braços a la seva néta; des d’aquell moment, la nineta dels seus ulls.

Els anys van anar passant i jo vaig anar creixent al costat dels meus; però amb una estima especial al meu avi Joan. Amb ell vaig anar per primera vegada a Sarrià i vaig apren-dre el vertader signifi cat d’aquell sentiment i d’aquella passió que tant signifi cava per a l’avi. Vaig començar a patir per aquell equip; a emocionar-me, a disgustar-me... però sobre-tot, vaig aprendre a estimar-lo passés el que passés. Si sóc de l’Espanyol és, sens dubte, gràcies a ell. A Sarrià vaig viure moments molt especials que m’han marcat de per vida. Re-


147

cordo com donava la mà a l’avi per creuar el carrer i com em comprava un bon entrepà per berenar. I com aplaudia sense parar fi ns que es quedava sense alè. Amb el meu avi vaig viure partits històrics, com la UEFA del 1988 o l’últim partit contra el València, el 21 de juny de 1997. I recordo amb tris-tesa la venta del camp i com el vaig veure caure davant dels meus ulls. Altre cop estàvem allà l’avi i jo, agafats de la mà com quan era petita, amb la samarreta blanc-i-blava acom-panyant el nostre estadi fi ns l’últim moment. Les llàgrimes queien dels nostres ulls amb ràbia i impotència, però sabent que mai ningú no seria capaç de fer bocins els nostres records.

En aquell camp també em vaig enamorar d’un noi que em va robar el cor la temporada 1994-95; en la qual l’Espanyol va quedar sisè. Va ser una temporada intensa a nivell esportiu i sentimental. Tan màgica i plena, que sis anys després, el Marc i jo vam anar-nos-en a viure junts en un pis a Gràcia. No podia ser més feliç de poder compartir els diumenges amb l’avi Joan i el Marc a l’estadi de Sarrià. I junts vam haver de traslladar-nos a Montjuic; esperant que el somni de tenir un estadi propi es fes realitat. L’avi, als seus 75 anys, no va fallar ni un sol partit. La veritat és que també vam viure moments inoblidables, com el Centenari, el partit contra el Múrcia o la Reial Societat per mantenir la categoria o les semifi nals de la copa de la UEFA l’any 2007.

I després de tant patiment, va arribar l’any 2009; un any màgic per tota la família perica. El 2 d’agost es va inaugurar l’estadi de Cornellà-El Prat, ja convertit en una icona i en un camp de referència. Aquell dia vam gaudir al màxim perquè els nostres somnis es van fer realitat. Recordo perfectament aquell dia; però sobretot recordo el somriure de l’avi amb aquelles llàgrimes que li queien per les galtes. Tot i els seus 87 anys, no va voler perdre’s un dia tan especial com aquell. L’equip va guanyar contra el Liverpool, però el resultat, per estrany que sembli, va ser el de menys. El més important va ser la festa, la il·lusió, els ulls de milers de persones que irra-diaven llum i felicitat i el batec de milers de cors pericos que altre cop se sentien com a casa. Llàstima que dies després ens


148

deixés, de manera sobtada, el nostre capità. Va ser un cop dur, però altre cop vam demostrar ser una família i ens vam unir en uns moments d’immens dolor.

L’avi, de mica en mica, va anar deixant de venir al camp; el pas del temps deixa petjada i la seva salut es va anar dete-riorant. Tot i això, encara va tenir forces per venir a l’hospital cinc mesos després, quan el 25 de gener, vaig donar a llum al Pol, el meu fi ll i el del Marc. L’arribada del petit va ser un regal meravellós, un raig de llum i d’esperança; un motiu pel qual lluitar en temps de crisi. L’avi va arribar amb l’àvia a la Vall d’Hebron i va portar una mini equipació blanc-i-blava pel Pol. En aquell moment em van envair un munt de records i de sentiments que em van fer posar la pell de gallina.

Quan vam arribar a casa amb el petit, em va semblar que els dies passaven més ràpid que mai. El Pol creixia i nosal-tres anàvem agafant pràctica en aquesta nova experiència. Un dia, però, vaig adonar-me que els dies passaven volant per tothom. L’avi cada cop estava més delicat de salut i es veia que el seu fi nal era a prop. I per això mateix vaig voler compartir un partit amb l’avi i el Pol a l’estadi. Recordo com vam arribar a Cornellà–El Prat una hora abans que comen-cés el partit. Jo agafava l’avi del braç i el Marc portava el cotxet del Pol; que tan sols tenia dos mesos i mig. Aquella tarda solejada, de l’onze d’abril del 2010, l’Espanyol va jugar contra l’Atlético de Madrid. Va ser un partit entretingut, amb un bon joc de l’Espanyol i amb un resultat fantàstic; 3-0. Vaig gaudir molt de compartir-lo amb la meva família i veient l’avi tan feliç. En acabar l’encontre, el Marc ens va fer una foto a tots tres; a quatre generacions de la família Bosch. En sortir del camp,vaig tenir un pressentiment; vaig saber que aquell havia sigut l’últim partit de l’avi Joan, que mai més no torna-ria a veure el seu Espanyol.

La tornada a casa va ser tranquil·la i silenciosa. El Pol va dormir tot el trajecte i l’avi mirava per la fi nestra pensatiu, amb la mirada perduda a l’horitzó; qui sap si recordant tar-des glorioses d’aquell equip, el seu equip, que tants moments màgics li havia donat. Quan vam arribar a casa dels avis, vam


149

acompanyar-lo fi ns dalt i vam passar a veure l’àvia, que ens esperava amb unes pastes delicioses. Mentre li explicàvem com havia anat el partit, l’avi va seure a la seva butaca, al costat de la fi nestra i em va agafar la mà. A l’altra, encara duia la bufanda de l’Espanyol, la que l’havia acompanyat tota la vida. Em va mirar als ulls i em va somriure. Em va prémer fort la mà i em va fer prometre que, passés el que passés, se-guiria estimant l’Espanyol tota la vida. Li vaig fer un petó a la galta i una abraçada ben forta, una abraçada especial que a mi em va semblar un acomiadament. Abans de tancar la porta de casa dels avis, vaig girar-me i li vaig picar l’ullet.

Els pressentiments sovint es compleixen i així va ser en el meu cas. El dilluns dotze d’abril, de bon matí, una trucada em va sobresaltar. Era el meu pare, que em trucava per dir-me que l’avi havia mort mentre dormia. No vaig poder evitar plo-rar; la tristesa em va envair de sobte i els records de la tarda anterior van començar a bombardejar el meu cap. De cop, vaig notar que un somriure tímid se’m dibuixava als llavis i és que, era impossible recordar l’avi sense sentir tant d’amor dins del cor. El vam acomiadar com es mereixia; envoltat de tota la família i dels amics més íntims. Però no va ser fi ns al diu-menge següent, el 17 d’abril, quan vaig poder retre-li el meu particular homenatge. Vaig anar amb el meu marit i el meu fi ll a l’estadi a veure jugar el nostre estimat Espanyol. I ca-sualitats de la vida; el vaig poder acomiadar amb un derbi. Un partit especial, perquè l’avi em va venir a conèixer a l’hospital després del derbi del 1977 i jo em vaig acomiadar, trenta-dos anys després, amb un partit gran, amb un partit d’aquells que creen afi ció.

Sé, però, que quan juguem a casa, juguem amb un més, per-què sigui on sigui, durant noranta minuts, anima a l’Espanyol assegut al meu costat.


150

El mejor partido

EDUARDO MUNGUÍA GARCÍA

Aquel día me levanté nervioso, con un hormigueo en el es-tómago, como cuando me examiné de fi n de carrera, contraje matrimonio con Luca, o despedí a mis seres queridos. Era el partido en el que nos jugábamos vivir o morir, no había término medio. Para los espanyolistas la vida es cualquier victoria, a veces hasta una derrota honrosa, pero siempre en Primera División; la muerte no es la pérdida de una fi nal de Copa o una fi nal europea, ni siquiera una derrota, la muerte es el descenso a Segunda División.

Hasta la hora del partido, en horario nocturno, fuimos ambientando el bar, donde nos íbamos a dar cita los niños del equipo del pueblo de La Vega, los padres, amigos y algún vecino despistado. Mi mujer Luca le fue dando un ambiente blanquiazul, como lo sabe hacer ella: que si banderines de pared a pared, pósters por las paredes, guirnaldas, confeti… y en las cámaras frigorífi cas fui “enfrescando” cervezas, vino blanco y cava.

De natural soy optimista. Nunca empiezo a ver un partido pensando en que el Espanyol va a perder. Y ese día, a pesar del cosquilleo en el estómago, que a veces me llevaba a pensar que también se podía perder, la mayor parte del día la pasé preparando los festejos de la victoria. Antes de empezar el partido pondríamos el himno ofi cial del club. En el interme-dio, las canciones de animación de La Curva. Y al fi nal, la de la Champions.

A la hora de la comida sólo pude con un pica-pica. La mañana había sido tranquila y me daba pereza sentarme a comer como un día normal. Desde que abrí el bar asistieron los habituales a leer la prensa deportiva y local. Pero nada extraordinario.

—¿Habrá que ganar hoy, Carlos?


151

—Eso esperamos. —Te estirarás con un poco de cava. —Lo que haga falta. Durante la tarde fui recordando el mes anterior, en abril,

cuando nos desplazamos a Madrid Luca, Eduardo y yo. Era Semana Santa y viajamos a ver la fi nal de Copa frente al Real Zaragoza. Por la trayectoria de los dos equipos, no éramos fa-voritos, pero cualquiera se atrevía a decir a Tamudo, De la Peña, Luis García, Pandiani, Corominas, Lopo y demás que serían meras comparsas. En el autobús de línea íbamos recon-fortándonos con tomarnos dos días de asueto, pensando que solo con llegar a la fi nal ya merecía la pena estar orgullosos, que había que vivir el día a tope porque tardaría años en re-petirse el escenario. Y así lo hicimos. El gol de Tamudo al poco de empezar, el de Luis García para deshacer el empate, el de Coro cuando peor lo pasábamos, y otro de Luis García para re-dondear, nos hicieron pasar una noche madrileña inolvidable. De vez en cuando me conecto al ordenador para ver repetidos los goles. Esto me llenaba de optimismo.

La Real Sociedad pondría menos resistencia. Tenía todo hecho en la Liga y vestíamos igual, lo que propiciaba cierta complicidad. Claro que el perjudicado sería el Alavés, el club de la capital del País Vasco.

—¿Qué vamos a hacer hoy, Carlos? —Ganar. —¿Qué has puesto en la porra? —2-0, el primero al arranque y el segundo a la media hora. No hubo siesta ni tiempo para el descanso. Luca estaba

más nerviosa que yo y continuamente fue dándome pequeños recados. Estaba deseando que llegara la hora. El carrusel de-portivo apresuró el comienzo del partido.

En la primera parte ya se vio que la Real no iba a entre-gar la cuchara así como así. Además, tuvo suerte en un par de lances, el de Jarque al palo y la lesión de Iván de la Peña. No podíamos venirnos abajo. Había que sacar fuerza mental para sobreponerse a los inconvenientes. La Real se estiró y nos metió el miedo en el cuerpo. En Vitoria no se movía el


152

marcador. Al descanso los dos partidos sin goles y el Espanyol en Primera.

Ese fue el momento en el que mi vida fue pasando por mi memoria por alguna chispa que ahora no recuerdo. Me hice del Espanyol porque un tío mío me llevó a Barcelona a trabajar a la Seat. Lo acompañé a Sarriá y nos asociamos al entonces Español. Regresé al pueblo y seguí al equipo. Cuando mi hijo Eduardo se juntó a sus amigos y formaron un club, les pagué las equipaciones, a cambio de que fueran blanquiazules. Me porté bien con ellos y me correspondieron simpatizando con el Espanyol.

Los días de partido vienen al bar a verlo. Animan Es-pa-nyol, Es-pa-nyol, Es-pa-nyol. Disfrutan del fútbol, que es lo más importante, pero sería muy duro descender hoy. Tenemos el bar lleno y nadie quiere una decepción.

Empieza la segunda parte y los futbolistas de la Real se presentan en dos ocasiones solos ante la portería de Gorka. Estoy asustado. Avanzan los minutos. Cada vez estamos más pendientes de Mendizorroza. Allí sigue el empate. No hay no-vedad. De pronto Bodipo anota para el Alavés. Estamos en Segunda. Queda tiempo para marcar, dependemos de nosotros mismos. La cámara de televisión enfoca el palco de Montjuic. Hay muchos nervios. El presidente Dani fuma sin parar. Entre tanto, Coro y Luis García envían al poste dos lanzamientos. Esto se pone demasiado feo. En el bar se siente el miedo. Me da por pensar en silencio que no pasa nada por descender, que reafi rmaré con más fuerza mi sentimiento, organizare-mos viajes a los estadios más cercanos a La Vega, pues por televisión ya no los podremos ver. Nada me quitará la pasión de ser espanyolista. Faltan pocos minutos, nada. Por el palco oyen el rumor de que ha marcado el Deportivo. No es verdad. Hay una confusión cruel en el estadio. Se cumple el tiempo reglamentario. Vaya noche nos espera. El balón va por el aire, ¿quién lo ha lanzado?, alguien lo peina de cabeza, ¿quién ha sido?, cae en el área, es Coro quien lo controla, dispara, se mueven las redes, sale corriendo gritando gol, es gol, gol, me cago en no sé, no sé, gritos de rabia, los niños lloran no saben


153

por qué, golpeo la mesa sin saber por qué, me abrazo a Luca como la vez que me declaré, ay Dios mío, estamos en Primera, en Primera, viva Coro, un monumento a ese hombre, gol, no sé… Soy una madeja de impotencia, rabia, orgullo, pasión…

Fue el mejor partido que he visto en mi vida. No soy entre-nador de fútbol, y no entiendo de tácticas, de técnica colectiva, jugadas de estrategia y otras componendas. Sé distinguir un buen golpeo de balón de uno malo, una buena preparación fí-sica de un mal profesional, un corazón generoso de un jugador pagado de sí mismo. Y aquel partido fue el mejor. Me cargó de tensión y me vació en un momento, me hizo y me rehízo, morí y reviví. Así era la catarsis que los griegos antiguos buscaban en el teatro. Y eso lo ha hecho el Espanyol.

Aquella noche había que inmortalizarla. Por eso los de La Vega decidimos que el club de fútbol blanquiazul debía ser algo más: una Peña Espanyolista a más de 700 kilómetros de Barcelona. Y el nombre sería el más natural: la fecha de aquel sábado de 2006, la Peña 13 de Mayo.

Hoy en La Vega el sentimiento blanquiazul es una realidad compartida por todos sus vecinos, a la espera de que uno de nuestros niños, desde Cornellá, y jugando al fútbol, pueda en-señorear al pueblo haciendo feliz al Espanyol.


154

Perquè ser de l’Espanyol... és l’HÒSTIA!

RAMON ORRIOLS RINCÓN

Ser de l’Espanyol no és fàcil No és fàcil en un context de pensament únic com l’actual

en una Catalunya autoritària esportivament parlant, no és fàcil ser l’únic periquito de la classe, de la colla d’amics o de la feina, però sobretot no és fàcil per les ganes d’aniquilar-nos que té aquesta societat de pensament únic en la qual vivim.

No és just que sempre sortim a partir de la segona pàgina de les notícies esportives (encara que juguem la fi nal de la UEFA o Copa del Rei), no és just que associïn el nostre club a certs moviments o pensaments polítics pel nostre nom quan som un exemple de pluralitat (i aquest és el camí a seguir), no és just que el dia que rebem l’enemic a casa nostra el locutor de les ràdios catalanes sigui de l’equip culé i no periquito, no és justa la falta de respecte que rebem a la nostra ciutat i el laissez-faire que mostren al respecte els governs municipal i autonòmic, situació que no passa en cap altra ciutat del món. No és just que l’excel·lentíssim alcalde de la nostra ciutat es dediqui a fer Colonades i a anar pel món repartint samarre-tes del seu equip de l’ànima (quan és un equip més de molts que habitem a la ciutat), no és just que la meitat del pastís de drets televisius es quedi en mans dels dos equips preferits del règim Roures–Villar, no és just que es modifi quin les lleis i normes per afavorir els interessos (jurídics, urbanístics...) del pensament únic, i no és just que es tergiversi l’explicació de la història a les nostres escoles per explicar aquella història que interessa al pensament únic dirigent.

Ara bé, ser de l’Espanyol és extraordinari! Extraordinari és sentir aquelles pessigolles quan vas direc-

ció a l’estadi per a veure un partit (encara que sigui un dilluns


155

a les 22 hores), aparcar a l’Splau o al polígon (si l’Splau ja està ple), passar pel Viena a comprar uns entrepans, fer la cerve-seta en algun dels bars de davant de l’estadi abans d’entrar i penjar la pancarta de la penya abans que comenci el partit.

Extraordinari és petar la xerrada amb el company de ca-dira de l’estadi, aquell que t’ha aguantat partit rere partit (i que ja t’aguantava a Montjuïc), aquell que com tu també va sol a l’estadi molts partits, aquell que de tant en tant t’ha vist acompanyat de la dona, el germà, els pares, sogres, l’amic culé o l’amic merengue, aquell que t’ha vist més content del compte algun dia, aquell amb qui has compartit aquells par-tits freds de Copa en solitud, aquell amb qui et vas petonejar després del gol salvador de Coro el dia de la R. Societat, aquell que has trobat al Facebook després de tants i tants anys com-partint cadira.

Extraordinari és celebrar una victòria in-extremis contra l’Alcorcón o contra el Còrdova a la Copa, extraordinari és anar a un desplaçament de l’equip i veure com hi ha uns quants sonats com tu que dediquen temps i diners a seguir les teves mateixes passions i a cantar els teus càntics arreu.

Extraordinari és veure com hi ha penyes i penyes que set-mana rere setmana es desplacen a l’Estadi RCDE per a seguir els partits, organitzen actes pel territori i difonen el senti-ment espanyolista arreu. Extraordinari és veure la quantitat de gent que treballa de forma desinteressada en el moviment penyístic perico. Extraordinari és que, després de la mort del Blanc-i-blau, s’hagi forjat una magnífi ca iniciativa com és el Diario La Grada i que, per 100€/any puguis tenir a casa tota la informació i opinions al voltant del club. Extraordinari és anar expressament cada dissabte i cada diumenge/dilluns al quiosc a comprar el Diario La Grada, veure com el quiosquer et té identifi cat, preguntar-li setmana rere setmana al quios-quer que quan demani els diaris faci el favor de demanar-te tots els regals i articles que pots adquirir amb el diari, recor-dant-l’hi setmana a setmana.

Extraordinari és col·laborar amb la penya de la zona, con-tribuint a la difusió del sentiment blanc-i-blau i del nostre


156

club, fent caure les venes dels ulls a aquells il·luminats que encara pensen que si no ets dins el pensament únic és per-què ets un malalt (i desgraciadament, encara en queden uns quants).

Extraordinari és que la meva dona sigui perica, i que la conegués a través de l’Espanyol i, més concretament, a través de la penya de la zona. Extraordinari és poder dir ben alt que, entre d’altres alegries que em dóna el club, m’ha donat la dona, i això no t’ho dóna cap altre club del món ni en els millors somnis!

Extraordinària va ser la nostra història a l’estadi de Sarrià, les nits màgiques viscudes i els records que mai no ens po-dran robar. Desgraciadament, era molt petit i només vaig poder gaudir d’alguns partits a Sarrià (recordo haver tirat la carta als Reis a Sarrià amb 6 anys), i ara mateix sóc d’aquells bojos que pagaria diners per a poder tornar a viure un partit a Sarrià!

No tan extraordinari va ser el pas per l’Olímpic de Mon-tjuïc, que ja recordo amb total claredat. El trajecte de la plaça Espanya a Montjuic, la parada obligatòria al bar-xiringuito Las Cascadas pujant a Montjuïc, els busos llançadora de plaça Espanya a Montjuic (i que només funcionaven de debò el dia del derbi, una vegada més gràcies a la inestimable col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona). Nits com la festa del Centenari amb l’Argentina de convidada, la de la salvació a la última jornada contra el Múrcia, el gol salvador de Coro contra la R. Societat, el 3-1 contra l’etern rival (última vegada que els hem derrotat a casa nostra) o el 3-0 contra el Werder Bremen en les semi-fi nals de la UEFA són records que, per molt freda que fos aquella casa, mai no ens podran exfoliar.

Extraordinàries, i un punt apart mereixen, les fi nals que ha pogut viure la meva generació en els últims anys:

1. Extraordinària és poc qualifi catiu per a la fi nal de Valèn-cia del 2000, pel gol del murri-Tamudo robant-li la pilota amb el cap a Toni, per la consagració de la generació de la Intertoto que posava el puny sobre la taula en aquella fi nal lluint arreu


157

la nostra cantera i, sobretot, per la gran alegria que vam tenir dues generacions de periquitos que mai no havíem vist el nostre equip alçar-se amb un títol que no fos el Ciutat de Bar-celona o la Copa de Catalunya. Però més extraordinària va ser la celebració d’aquella fi nal, mostrant al pensament únic que tots els esforços per aniquilar el RCD Espanyol havien fracassat i que la nostra massa social no parava de créixer.

2. Extraordinària, però d’una manera diferent, va ser la fi nal de Madrid del 2006 contra el Saragossa, tots els peri-quitos que ocupàvem el Bernabéu i que ens vam passar el dia del partit pels voltants, gaudint a la carpa del club del gran ambient, de la victòria des del començament del partit gràcies al cop de cap de Tamudo després del pal de De la Peña i de la sentència de Coro amb aquella cursa que va començar al mig del camp i que va acabar passant la pilota per sota les cames d’un César que estava més pendent de les ampolles de plàs-tic que de la pilota (mai no m’havia agradat aquell porter, i aquell dia vaig gaudir com un nen amb la seva expulsió).

3. Més que extraordinàri va ser el què vam viure a la UEFA del 2007. La travessia cap a Glasgow amb combina-cions logístiques estratosfèriques de molts periquitos, la invasió espanyolista que va patir la ciutat de Glasgow el 16 de maig del 2007, aquell primer gol de Riera que feia creure que tot era possible, i aquell gerro d’aigua freda —anomenat Kanouté— al minut 15 de la pròrroga que ens feia témer en els pitjors 15 minuts, amb 10 homes, que ens quedaven per davant. En aquell moment en què Kanouté senyalava el cel amb els seus dits, recordo com si fos ara mateix que el silenci es va apoderar de la nostra grada durant 5 segons però, sense que aquella bèstia hagués tingut temps de baixar els seus braços alçats, ja estàvem animant novament el nostre equip. I aquestes són justament les virtuts que ens fan grans! El nos-tre Déu ens va escoltar i, en forma de Jônatas ens va tornar a calibrar el nostre cor. Sincerament, no recordo els penals, només recordo que quan vaig tornar a ser persona després


158

del gol esperançador de Jônatas, ja s’havien acabat els penals. Vam perdre, sí; d’una manera sàdica, sí; però repetiria ara i aquí mateix aquella gran experiència. Creieu-me, a la tercera serà la vençuda i el nostre cor ja ha fet dues pre-temporades.

El futur del club i d’aquest sentiment és el nostre futur, el dels nostres fi lls, el dels nostres néts i el dels que vinguin. I són ells els que han de poder continuar aquestes línies, aquest concurs i totes les iniciatives que ens fan únics.

Perquè ser de l’Espanyol és més que extraordinari... és l’HÒSTIA!


159

Lo que somos

ÁLVARO PALOMO SABATA

Corrí las cortinas para que los primeros rayos de luz se colaran por la habitación. Poco a poco fueron alumbrándola mientras me desemperezaba. No había pegado ojo en toda la noche y no era para menos, estábamos a un solo paso de conseguir lo que nunca habíamos logrado, ganar la liga. Rebuscando la camiseta del Espanyol entre cajones desorde-nados, intenté imaginar a nuestro capitán alzando el trofeo, pero al hacerlo me mareaba. Era una escena difuminada, no existía ningún recuerdo al que agarrarse, ni nítido ni desco-lorido. La suerte podía cambiar esa misma tarde y encima contra el Barça, pues los dos equipos llegaban igualados en lo más alto de la clasifi cación a falta de la última jornada que los enfrentaba. Con una victoria pasaríamos a los anales de la historia, pero el fantasma de Leverkusen entelaba cualquier corazonada. El transcurso de la semana había entretejido una náusea de nervios y de sentimientos encontrados, una mezcolanza de esperanza, cautela y temor insoportable. Sin embargo, en esa mañana estival amaneció la confi anza, una que es ciega y además lleva los ojos vendados. La encontré en la sonrisa bobalicona y aderezada con motas de café en la comisura de los labios que paseaba mi abuelo por la cocina de casa. Vestía un pijama de rallas y las saetas del reloj marca-ban sólo las nueve de la mañana, lo que no le impedía llevar ya anudada la bufanda blanquiazul. Tenía la ingenua costum-bre de ponérsela con tiempo porque así, aseguraba, seguro que ganaríamos. Una vetusta tradición que se remontaba a un tiempo en el que no tenía la piel arrugada ni la voz ronca, pero del que mantenía la misma inocencia que le empujaba a decir que gracias a este rito disfrutamos de la salvación contra el Murcia y la Real Sociedad, y de las victorias en las fi nales de Copa ante el Atlético y el Zaragoza. Por otro lado, afi rmaba


160

que en Glasgow no la había llevado, a eso le llamo memoria selectiva. Mi madre se pasó toda la mañana dando vueltas por casa, hecha un ovillo de inquietud y tarareando cánticos para disimularlo. Nunca le gustó el fútbol como negocio, sin embargo, esa animadversión era inversamente proporcional a la fi delidad que sentía por el Espanyol. Nunca explicaba sus razones y yo tampoco le preguntaba, esas cosas no se pre-guntan, simplemente se saben, existen, son. Sólo una vez se le escapó algo y fue entre copas de vino y colillas de tabaco, en un ambiente ebrio y sórdido. “Son pocos los que cuentan con la energía y la fortaleza necesaria para caminar a con-tracorriente. Elegimos la dirección contraria a la que pisan los poderosos a hombros de la masa. Y algo irá mal cuando en un mundo corrompido como éste forme parte de la mayoría”, refl exionó entre hipos. Estaba de acuerdo con ella. Aunque el club pueda caer en la amoralidad que nubla al futbol de pri-mer nivel, el Espanyol es algo más que once tíos luchando por un balón entre los límites de un terreno de juego.

Cuando marché, mi madre y mi abuelo esbozaron una son-risa. Ella más tranquila y él con la bufanda intacta. A lomos de una Lambretta llegué a los jardines del antiguo estadio de Sarrià, donde nos homenajea una placa que hace a la vez de pipican, un tramo más del camino a contracorriente que recorremos como combatientes desterrados. Allí nos reunimos veinte amigos cuyos lazos de amistad se habían intensifi cado en los campos de todo el país. El eco de nuestras tropelías aún resonaba en muchas ciudades, próximas y lejanas. Como siempre, encontrarnos nos sumió en un estado anfetamínico. La ocasión lo merecía, si cada derbi es una osadía, ése lo era más. Presentarse y perder en el feudo del Barça es lo más parecido a Colin Smith parando a escasos metros de la línea de meta; no obstante, esa tarde nuestra honradez nos impelía a la victoria. Estuvimos varias horas charlando y entonando cánticos antes de tomar las motos y subir hasta la salida 9 de la Ronda de Dalt, donde hay un parque con vistas a la carretera que pasa por debajo, y una pared con una plata-forma de dos metros salva la caída. Roger y Óscar saltaron


161

sobre ella para colgar una pancarta que rezaba: Barcelona sólo blanquiazul. Queríamos destacar que estamos bien vivos aunque nos quieran matar, aunque nos den por muertos. Nos marchamos de allí ondeando bufandas, banderas y todo aque-llo que pudiera mecerse, con la pancarta de fondo. Monchu era el notas que blandía un periquito de peluche. Escucha-mos los tres bocinazos de varios conductores, el número de sílabas de la palabra Espanyol. Al vernos pasar, muchos se estarían preguntando de qué frenopático habríamos salido, y otros nos dedicaban insultos que no llegábamos a escuchar enteros. Idió… Capú… Imbé… Incluso algunos creían ser nuestros padres, hijo… Hay gente para todo. Comimos y ba-jamos a esperar la salida de los jugadores en un hotel situado en una calle angosta paralela a la Diagonal. Un cordón poli-cial vigilaba a los pericos congregados. A las cinco de la tarde la plantilla subió al autocar cubierta por los miles de gritos de ánimo que se fundían en uno solo y atronador. Los jugado-res se impregnaron de esa magnética energía, repitiendo las mismas letras que cantamos bufanda al vuelo. El portero se mordía el labio inferior tensando sus facciones, el central se puso el puño en la boca, el mediocentro chillaba, el delantero daba saltos en su butaca y aporreaba el cristal. El conductor quería salir de allí cuanto antes y pisó el acelerador con el portero lamentándose de un corte en el labio, el central con los nudillos colorados, el mediocentro afónico y el delantero exhausto y con una mano enrojecida, sumidos en ese vendaval de emociones. Mi voz se diluyó entre la nube de gritos y yo me perdí entre los brazos alzados del resto de la afi ción mientras el autocar se alejaba en dirección al Camp Nou.

Iniciamos el corteo. Reconozco que me encanta el momento en el que la marea blanquiazul corta y colapsa la avenida más importante de la ciudad, paseando su impertérrita mi-noría ante la atónita mirada de miles de culés. Sólo son dos manzanas, luego la policía nos lleva por calles desiertas adya-centes al estadio, pero esos minutos son el culmen de nuestra lucha diaria, existir. Existir a pesar de las difi cultades, pues el amor que sentimos por el Espanyol las supera con creces,


162

existir porque ser perico, sencillamente, es la hostia. Al tomar la Diagonal, en unos segundos de inopinada lucidez, parece que todos los barceloneses lo entienden y se vuelven las tor-nas. La Diagonal se convierte en la alfombra roja que recorren los soldados vencedores mientras una cohorte de seguidores forma un corrillo para recibirles y llenar de fl ores cada uno de sus pasos. La sensación es momentánea, luego, como aquella tarde, volvemos a constatar la realidad, y no recorremos una alfombra roja, sino una pasarela hacia la boca del lobo, y los que nos rodean no nos tiran rosas, sino improperios. Creo que vivo esos momentos igual que los compañeros que me acom-pañaban en esa bajada al Camp Nou, pues animaron durante todo el recorrido, nos iba la vida en ello. En las inmediaciones del campo nos encontramos a los afi cionados blaugranas que accedían a las gradas, fue una colisión entre dos maneras di-ferentes de entender la vida, una fi losofía tan poco tangible como los castillos en el aire, pero de un sentido existencial inexpugnable. Nos miraron extrañados, como quien observa un voluntariado destinado a descarriarse. Nuestros gritos arrasaron su silencio. Miré de soslayo a Oriol, alias sangre de horchata, tenía los ojos desorbitados y la boca desenca-jada, incluso a él le hervía la sangre. Junto a Oriol franqueé el alambrado perimetral del estadio. La policía nos cacheó uno a uno con sumo cuidado, abrimos mochilas, corrimos crema-lleras, desenrollamos bufandas, desenvolvimos el papel de los bocadillos y nos cachearon de arriba abajo. Nos despojaron de mecheros y de otros objetos peligrosos. Acatamos dicho control porque en ese coliseo se iba a liar una buena y todos quería-mos formar parte de la historia. Monchu estaba indignado porque le habían quitado el periquito, retenido y secuestrado, según él. Nos regaló un bálsamo de risas ante los cientos de escalones que nos separaban del gallinero, el sector reservado a la afi ción visitante. Teñimos de blanquiazul la zona más alta del Camp Nou. A mi alrededor, Oriol zarandeaba a Monchu, Roger sostenía un estandarte y Óscar agitaba una bandera. Todos juntos reescribimos el prólogo de esa gran cita, un pró-logo que lleva años nutriéndose de las vivencias diarias de


163

cada espanyolista, un prólogo que deviene la esencia de lo que somos, de nuestra identidad. Los gritos de miles de gargantas volvieron a fundirse en uno solo que decía: ¡Espanyol! El ruido de nuestros saltos reproducía los latidos del corazón. Alguien me cogió por la espalda acompañándome en ese baile enérgico y desacompasado. Miré a ambos lados. Tenía a mi madre a la izquierda, gritaba a pleno pulmón y yo repetía sus mismas palabras. A mi derecha, mi abuelo se erguía con la misma sonrisa bobalicona con la que se había despertado, tan emo-cionado que ni siquiera se percató de la lágrima que reseguía sus cicatrices oxidadas, señales grabadas de fe y de pasión. Dejó que esa lágrima siguiera su curso hasta perderse entre su tupida barba en el preciso instante en el que el árbitro pitó y el balón empezó a rodar.


164

Lo blanch e lo blau

JAUME PÉREZ MASSÓ

—Veniu, rodegeu-me. —Va dir l’Oriol. —Ens explicaràs una història? —Va preguntar la Montse-

rrat. —Però no n’és una qualsevol, és la dels orígens dels nostres

colors, el blanc i el blau. Ateneu-me bé i recordeu les meves paraules…

Un cop dit això va continuar. Temps era temps, quan les granotes tenien dents, hi va

haver un home italià, però que s’estimava molt la notra terra. Es deia Ruggero di Lauria i d’Amichi, també conegut com a Roger de Llúria. Era un home ufanós, de cabell llarg i fosc. Tenia al seu escut tres barres blaves damunt un fons blanc i el lluïa sempre. Portava una armadura ben forta, amb la creu de Sant Jordi serigrafi ada. També lluïa una senyera de qua-tre barres de sang d’en Guifré “el Pilós”. Aquesta història es remunta, doncs, a l’any 1280.

En Roger de Llúria s’estava a terres catalanes quan, de cop i volta, va sentir enrenou:

—Te dic que los colors qui són los millors són lo blau e lo roig!

—Que no! Lo color qui és lo millor és lo blanch! Lo blanch és la puresa d’esperit!

—Lo blau és lo color de la reialesa, e lo roig de la sang! —Los colors qui són los millors són lo blanch e lo blau! Lo

blau e lo blanch vos dic! I amb aquestes paraules va demanar un porró al cambrer

del bar on era i va començar a parlar amb ell. —Do’m un porró, si vos plau, nano. —Aquí lo té. —Sap que lo rei en Pere III “el Gran” m’ha dit que haig

d’anar a Tunis? Doncs sí, hi haig d’anar. Amb cent vaixells em


165

dirigiré allà. —Doncs que vagi bé, vos estaré esperant aquí. —Veieu, nois, com els colors de l’Espanyol són els de l’escut

d’en Roger de Llúria? -va dir l’Oriol. —Sí, però com continua la història? —va preguntar en

Jaume. Amb cent vaixells, en Roger de Llúria es dirigí cap a terres

tunisianes. Però abans van haver d’atracar per descansar en una illa molt gran. Allà van acampar. Però, un cavaller de l’illa va venir.

—Qui sou vós i què feu en nos terres sicilianes? Aquestes terres són nostres!

—Som l’exèrcit d’almogàvers de la Corona de lo rei en Pere III “el Gran”. Anem cap a Tunísia.

—Marxeu, doncs, ara mateix! —Volem passar la nit aquí. Ens n’anirem demà. —Doncs prepareu-vos! —El cavaller va fer un xiulet i tot

un seguit de soldats van sortir del bosc. El cavaller tragué l’espasa de la funda i anà cap als catalans.

—Desperta ferro! -digué en Roger de Llúria. Aleshores van guerrejar i en una hora van haver acabat.

Els nostres amics els catalans van guanyar. En aquell mo-ment van obtenir el Regne de Sicília. Roger de Llúria va col·locar una bandera blanc-i-blava.

Quan se n’anaren, el nostre amic rebé una carta: els rebels tunisians s’havien aixecat i els estaven esperant per lluitar contra Tunis.

Quan van arribar, van veure una ciutat destruída. Un home s’apropà i parlà amb en Roger.

—Per fi ! Ja sou aquí! Acabem d’aixecar-nos contra aquesta ciutat. Vós heu rebut nostra carta?

—Sí. Ja nos hem arribat. Llavors van sentir un soroll. I el rebel cridà: —Ràpid! Amageu-vos! És una emboscada! En Roger va córrer però els tunisians els van rodejar: —Aneu-vos-en! –cridaven. En Roger i els catalanoaragonesos van desenfundar la seva


166

espasa a crit de “Desperta ferro!” i van lluitar contra ells. Van guanyar els nostres herois. Aleshores en Roger clavà una ban-dera blanc-i-blava.

—Però, per què clavava banderes? –va preguntar la Ruth. —Ara ho sabràs —va respondre l’Oriol. Quan va agafar el vaixell per anar-se’n, en Roger va sentir

un crit. —Què fas clavant banderes en les nostres terres? Era un home d’aspecte tunisià, enfadat. —Sóc lo almirall de l’exèrcit d’almogàvers de lo regne de

la Corona d’Aragó que és governada per lo rei en Pere III “el Gran”. Clavo banderes blanch-e-blaves a cada lloc on guan-yem una pugna per recordar tots aquells herois que van donar la sang per uns colors: els de Catalunya. Com lo rei Guifré, qui donà la seva sang e nos donà una bandera: quatre barres de sang sobre el seu escut groc. Com Sant Jordi qui matà el drac que devorava ramats i assetjava la ciutat de Montblanch e de la sang del drac sortí una rosa roja ben formosa. Com els reis de la Corona. E com tots aquells que arribaran. Jo defen-saré dues banderes. Jo defensaré dues banderes ben diferents però alhora lligades: la senyera e la blanch-e-blava. Dues ban-deres qui signifi quen passió, esforç, e reialesa. Em podeu dir Ruggero di Lauria i d’Amichi, em podeu dir Roger de Llúria, Roger de Loria o com vos vingui en gana, però seguirà sent així. E aniré per tota Europa per demostrar-ho: a França, a Grècia, a Anglaterra! I deixaré banderes blanch-e-blaves per on passi, a fi de que neixin seguidors de la Corona d’Aragó. E, així, cap peix gosarà alçar-se sobre el mar, si no porta un escut o un senyal del rei d’Aragó en la cua. E tot defensant la pau!

Tot dient això, el tunisià se n’anà. —Veieu, nois? En Roger té memòria de tots aquells que

defensen la Corona d’Aragó. I a més és partidari de la pau. És per això que els colors del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona són el blanc i el blau.


167

Valores verdaderos

JAIME PÉREZ SANS

Estas líneas van dirigidas a ti. A ti, que te gestaron en un mundo de falsedades, mentiras,

engaños y valores falsos. A ti, que mientras el mundo giraba y gira envuelto en una capa azul y blanca, tú nadabas en otras aguas esperando ver la luz lleno de inocencia, inocencia que un día te robaron.

Qué curioso, siempre el blanco y azul de fondo, en el cielo, en la mar y en la tierra te acompaña en tu camino.

A ti, que naciste entre algodones, o en una cuna pobre, que desde pequeño te inculcaron valores incluso antes de nacer; valores que enseñarás a tus hijos y seguro que a tus nietos también. A ti que aún no te han robado la inocencia.

A ti, que te hicieron creer en los Reyes Magos, en la ci-güeña, en que los niños vienen de París, algunos incluso con un pan debajo del brazo, en el ratoncito Pérez y siempre, como fondo, un cielo blanco y azul. Un cielo en el que las estrellas viajaban indicando el camino a seguir para ver al recién na-cido, en donde el azul oscuro de la noche deja reposar a las estrellas para que después de dejar ese dientecito encuentres unas moneditas bajo la almohada.

A ti, que en un esplendoroso y radiante día más blanco y azul que nunca, después de haber dejado comida y bebida la noche anterior, encuentras esa muñequita vestidita de azul, ese balón, esas botas con las que descargar tu rabia o esa ca-miseta con ese escudo que llevarás hasta la muerte.

A ti, que persigues esa fi rma, esa mirada de tu ídolo en el campo, a veces sin recompensa

Siempre el blanco y azul va contigo, te acompaña en tu corta travesía, travesía de valores y más valores que recorda-rás y llorarás; llorarás a tus seres queridos que por la ley de la vida no te acompañan, pero como alguien dijo: nada muere


168

si es recordado. A ti, que llevarás este legado hasta la tumba no sin antes

haber dejado y enseñado todos esos valores de inocencia, no-bleza, fuerza y sentimiento a tus hijos y nietos.


169

Som i serem

NÀDIA QUILES MORTE

Immersa en oceans de banderes blanc-i-blaves veia el cel cobrir-se de bufandes dels mateixos colors. Crits d’una eufòria molt intensa i contagiosa em feien saltar i aplaudir fi ns que em feien mal les mans. Vaig sentir també la por i el dolor, que en alguns moments assolien pics tan alts que el meu petit cos no podia ni tan sols assimilar, i, en casos molt concrets, fi ns i tot una ira que pensava que enfonsaria Sarrià. Era petita, molt petita, dos anys i escaig, i aquell caos d’emocions em fas-cinava. No sabia llegir ni escriure però sabia que volia formar part d’allò, que havia de vibrar amb aquell sentiment com ho feien el meu pare i el meu avi i tots els que eren allà. A cada partit anava absorbint una mica més d’aquella increïble pas-sió fi ns a arribar a sentir-me part d’aquella atmosfera, fi ns a tenir blanc el cor i blau l’esperit, fi ns a deixar-me la veu animant i la dignitat plorant desconsoladament... I no sé què seria de mi ara sense això.

M’ha ensenyat uns autèntics valors, m’ha marcat, ha defi -nit la meva manera de viure les coses i la meva personalitat...

Vaig memoritzar la plantilla i l’himne abans que les taules de multiplicar. Suplicava per l’equipació blanc-i-blava i rebut-java els vestidets. Mentre les meves amigues ploraven perquè un noi no els feia cas, jo plorava, arraulida al llit, perquè ha-víem perdut a la tanda de penals a la fi nal de Glasgow. Elles s’emocionaven si el seus cantants preferits venien a la ciutat, a mi em tremolaven les cames davant els jugadors del meu equip. L’adéu de Tamudo em va tenir dies enrabiada amb to-thom.

No puc parlar, ni tan sols escriure, sense que els ulls em bri-llin i les galtes se m’encenguin. Tan sols tinc paraules d’amor i d’agraïment vers l’Espanyol. En vint anys he rebut més del que he donat, i sé que encara em queda molt per veure. M’ha


170

fet diferent, és una part molt gran de mi, i m’ha protegit del món i de mi mateixa. Sempre era allà, deixant-se estimar in-condicionalment, permetent-me refugiar-me en ell quan tot anava malament, envoltant-me i distraient-me.

Només nosaltres coneixem la màgia que va fer bullir Sarrià i Montjuïc i que ara dóna vida a Cornellà-El Prat, només no-saltres compartim la sensació de formar part d’una petita família on tots ens coneixem sense saber els nostres noms, només nosaltres somriem quan veiem algú amb quelcom blanc-i-blau.

Som especials, som únics, som forts, som valents... Som RCDE.


171

El debut soñado

MANUEL RODRÍGUEZ ABAD

Todo ser humano nace con unas características que mol-dean su personalidad, y esta la forman un conjunto de cualidades que no todos compartimos. A veces, estas determi-nadas cualidades no son consideradas para la mayoría como normales y es ahí cuando una personalidad es tachada, para bien o para mal, como singular. Creo que yo, así como la gran mayoría de personas que tenga la posibilidad de leer este texto, habremos sido catalogados alguna vez en nuestra vida como un personaje singular, y es que, si discrepas de las nor-mas establecidas o simplemente manejas criterios diferentes a los arraigados en la sociedad, seguramente serás tildado como anormal.

Mi bendita singularidad comienza en una calurosa tarde no sé si de verano, pues ha pasado demasiado tiempo como para recordarlo. En el asiento trasero de una furgoneta Citroën dos caballos conducida por mi padre, un imponente coliseo se hacía hueco en el centro de la ciudad reclamando mi atención. Era el estadio de Sarriá que, aunque algo vetusto, transmitía nobleza y generosidad, virtudes que ya intentaba arraigar en mi joven personalidad.

“Papa, ¿cuándo me vas a llevar a ver un partido del Es-panyol?”, fue mi pregunta cuando absorto contemplaba tal majestuosidad. Aún hoy, mi querido y adorado chofer sigue sin contestar. Aquel desoír de mi padre en un principio no lo entendí pero pasado el tiempo lo comprendí por completo. Me había llevado en dos ocasiones a ese estadio del otro lado de la diagonal y, ¿qué queréis que os diga?... “Ni fu ni fa”. Me encantaba el fútbol tanto verlo como jugarlo y mis amigos del colegio, deduzco aunque no me acuerdo, eran todos de ese equipo, pero yo, al visitar aquel estadio no sentí nada, ni si-quiera su grandiosidad me despertó admiración. Entonces,


172

¿por qué mi padre, gallego y del Madrid aunque muy ecuá-nime y sin odios, me llevaba al Barça y no al Espanyol? La razón era muy sencilla y el motivo, el económico, pues no había dinero para dispendios. Pero un amigo suyo del trabajo que disponía de varios carnets, de vez en cuando se los dejaba, y mi padre, sabiendo lo mucho que el fútbol me gustaba, siem-pre que podía me llevaba.

Resignado a que mi pregunta nunca obtuviera respuesta, decidí coger al toro por los cuernos, y otra mañana calurosa de no sé qué estación del año puse fi n a esa limitación en mis deseos.

Detrás de la portería de un viejo campo de tierra dónde ju-gaba la Aeda y también la Damm, planeaba cómo convencer a mis amigos para que esa misma tarde, la de un domingo, vi-nieran conmigo al estadio de Sarriá. No era tarea fácil aunque en un principio me lo pareciera, pues al paso de los minutos, “donde dije digo, digo Diego”, y de un: ¡sí!, ¡qué bien!, ¡estu-pendo!, pasamos a un: no creo, no puedo y los más valientes a un: mi padre no me deja.

A mí sí que me dejaron ir mis padres, siempre muy libe-rales conmigo, pero eso sí, con alguna mentirijilla como que no iría solo y sí acompañado. Con aquella hoy en día obsoleta guía de calles de Barcelona, busqué con la ayuda de mi padre el transporte correcto. El autobús de la línea 4 era el elegido, lo cogía a cinco minutos de casa y me dejaba en las mismas puertas del gol norte del estadio. Osado y más atrevido que nunca, salí de casa dos horas antes del partido decidido a dis-putar mi debut ligero.

Algo angustiado por la soledad con la que hacía frente a tan brava aventura, diseccioné una a una las paradas del re-corrido hasta encauzar la diagonal, pues una vez allí, el fl ujo excesivo de personas que atiborraban el autobús truncaron mi análisis por la cada vez más evidente falta de visión. Un pequeño altercado me conmovió y atemorizó. Una vez en la plaza Francesc Macià, la capacidad de aforo del bus dijo basta, y unos jóvenes que para mí eran mayores, ataviados todos con banderas y bufandas de mí querido club, no aceptaron de


173

buen grado que la puerta de entrada se mantuviera cerrada. Los golpes en la ventana e incluso patadas empezaron a reso-nar en mis oídos como síntoma de arrebato, y el no saber qué era lo que realmente estaba sucediendo, más el efecto de la soledad, me hicieron temer por mi integridad. El mal no fue a mayores y debido al tránsito continuo en un recorrido ya sin interrupciones, en un “plis plas” me encontraba en la avenida de Sarriá.

Tenderetes repletos de atavíos y complementos con motivos blanquiazules se amontonaban en los aledaños del estadio. El torrente de gente que iba y venía de arriba abajo, me causaba expectación y perplejidad. Una bengala encendida que cente-lleaba un color rojizo y mucho humo junto a las taquillas del gol Sur me estremeció y fascinó a partes iguales. Era la ante-sala de un partido, y los prolegómenos todavía a las afueras del estadio es lo que aún hoy en día con más pasión vivo.

Decidí salir del tumulto y sopesar en paz mi estrategia. La gasolinera justo enfrente de la grada principal, que jamás comprendí qué diablos hacía allí en medio, fue mi lugar de refl exión. No era socio, no tenía entrada, estaba solo… temía que algún urbano me preguntara y a saber si me detendría, pero yo ya estaba allí y, además, me gustaba lo que veía y vivía, no había razón para echarse atrás con un acto de cobar-día, así que, con descaro y valentía, me acerqué a las puertas de acceso justo al lado de la de presidencia.

Mi plan, no sabía si sería el perfecto pero sí era el único. Intenté controlar mi en aquellos tiempos consolidada timi-dez que con los años fue decreciendo, y a unos metros de las puertas de acceso esperé a mi presa. Tras un escrupuloso ace-cho visual que en verdad pretendía retrasar la cacería para así calmar mis descontrolados nervios, de un modo impulsivo, me lancé y capturé a un maduro fortachón que fumaba un enorme cigarro. Éste, atemorizado por mi inesperado asalto, dio un paso atrás espontaneo y, antes de que su siguiente re-acción fuera soltarme un sopapo, mi voz educada y sumisa obró:

—Por favor, ¿me puede pasar? —le pregunté con cara de no


174

haber roto jamás un plato.—No puedo —me dijo—. Sólo tengo un carnet.—Es igual —respondí—. Si hacemos que soy su hijo pasaré.—Bueno. Pues vamos a probar…Me envolvió con su brazo y con su mano me agarró el hom-

bro, y yo, más protegido que nunca durante esas dos últimas horas, quise como a nunca he querido a ese hombre que por espacio de apenas un minuto se convirtió en mi padre pos-tizo. Acometimos con decisión y convencimiento la puerta de acceso con su correspondiente avizor, pues habíamos perdido el miedo y ya nadie nos podía parar. Este revisor armado con aquel utensilio para picar carnets resultó ser amable y presto. Acarició mi cabeza con su palma de la mano mientras me de-dicaba una sonrisa, cogió el carnet y lo pinchó, y acto seguido, se echó a un lado para que padre e hijo pudiéramos pasar. Un gran suspiro que soltó toda la adrenalina de mi cuerpo me hizo sabedor del éxito obtenido, y mientras subíamos las escaleras sanos y salvos, me despedí de mi fugaz progenitor agradeciéndole los servicios prestados.

Subidas las escaleras y ya en la antesala de las gradas y el campo, el gentío, entusiasmado, iba de un lado a otro. Me acerqué poco a poco a la boca por donde accedías a la grada al igual que si de una cueva estuviera saliendo. Los rayos del sol en aquella tarde de domingo penetraban por aquel acceso, y uno de ellos consiguió cegarme con su destello. Con mi mano derecha a modo de visera me asomé y admiré el panorama. Cientos de banderas blanquiazules en un abarrotado Gol Sur auguraban una tarde de fi esta, y yo, medio cohibido y asom-brado, bajé lentamente las escaleras de la grada en busca de un desconocido asiento. Quería y debía pasar desapercibido al igual que un ladrón tras fechoría no quiere ser descubierto, y aposté por ubicarme en las fi las más vacías, las de abajo del todo.

Tras una de mis múltiples y vigilantes miradas hacia atrás tratando de controlar al acomodador, empezó a sonar el himno. Era el: “Somos Españolistas”, un himno que hasta aquel en-tonces jamás había escuchado y con el cual rápidamente me


175

sentí identifi cado. Los jugadores salían al terreno de juego y un sinfín de sensaciones a la vez me embargaban. La olo-rosa, la fragancia que desprendía la fresca y húmeda hierba del terreno de juego que, a un metro escaso de mí, incitaba a revolcarse sobre ella. La sonora, el atronador recibimiento al equipo con cánticos y jaraneras palmas de una hinchada en-tregada. La visual, Job, Zúñiga, Marañón, Giménez y demás, saltando al terreno de juego cual Dioses en un panteón griego. La táctil, una suave brisa acariciando y erizando el bello de una piel que ya rezumaba espanyolismo.

Ya no sentía ese miedo que me atenazaba, al acomodador, ya casi lo veía como un amigo, y allí sentado en la soledad de una segunda fi la despoblada gocé como nunca de un espectá-culo que, la verdad, no recuerdo si fue bueno o malo pero que a mí me pareció maravilloso.

El momento cumbre llegó, y esto sí que lo recuerdo per-fectamente, en un rechace en el medio campo. El balón salió despedido aleatoriamente directo a mi posición, y de una ma-nera abombada en perfecta parábola, el cuero botó justo sobre el borde superior de la valla. Por un instante, aquel balón so-pesó la posibilidad o no de darme la alternativa, y tras unas décimas de segundo, que para mí fuero eternas, decidió que mi debut debía ser el soñado.

El balón cayó a escasos centímetros y paralelo a la valla, pero en la grada. Era la segunda parte, tal vez quedaban menos de veinte minutos y el resultado, un hastioso 0-0. Mi-guel Ángel, el escultural y temperamental líbero del equipo, vino raudo a sacar de banda y por el camino me espetó rapi-dez con una retahíla de gestos. Antes de que él pisara la línea de banda yo ya poseía el balón entre mis manos, y un compro-metido por sensato pero espontáneo giro de mi cabeza hacia la afi ción produjo que visionara las expectantes caras del respetable que con sus rostros exigían prontitud en la devo-lución del balón. Me subí a un asiento de la primera fi la y, de suave vaselina, devolví el balón al otro lado de la valla donde Miguel Ángel, en perfecta sincronización, agarró el balón sin dejar que tocara el suelo. El contragolpe había comenzado rá-


176

pido, veloz, más aún cuando el balón fue a parar a los pies de Job, que de gran galopada por la banda llegó hasta la línea de fondo y centró. El centro fue erróneamente despejado por un contrario y a tres metros de él, “El negro” Giménez, libre de marca, empalmó aquel rechace con una volea que de ser chilena, supongo, hubiera sido anulada por el poco ecuánime trencilla de turno como bien quedó demostrado en la tempo-rada posterior. El caso es que el balón entró pegado a la cepa del poste de la portería y el estadio vibró.

Como el resto de los espectadores y los jugadores, alcé los brazos y grité ¡gooooool! como muestra de una inmensa ale-gría, y cuando los jugadores retrocedían contentos y felices hacia su campo para que el contrario sacara de centro, Mi-guel Ángel, el temperamental Miguel Ángel, me miró desde el círculo central y me lanzó un guiño que corroboró nuestra complicidad.

Fue mi primer partido, originé la jugada del gol, ¿qué más se puede pedir?... Disfruté del debut soñado con el que sueña cualquier seguidor.

Por aquellos días aún era una promesa con gran proyección pero poco a poco gané en experiencia y me asenté en el equipo, aunque un tiempo después, una grave lesión llamada servicio militar me mantuvo alejado de los terrenos de juego por espa-cio de un año, año en el cual descendimos de división. Ahora, soy titular indiscutible al igual que esos 17.000 irreductibles que no fallamos nunca y que siempre estamos con el equipo.

Recuerdo muchos más goles en los que he participado, en Sarriá, Montjuic y Cornellá, pero el último de los realmente importantes que recuerdo fue el de una tarde de verano en Montjuic. Tras un lanzamiento desesperado desde medio campo por nuestro querido Dani Jarque, Pandiani peinó el balón que fue a parar a los pies de Coro ya dentro del área. Paralelo a la línea de gol, dio dos zancadas con el balón contro-lado y, frente a mí y tan sólo separados por la portería, esperó mi señal: “¡Ahora!” le dije, y Coro, tan fi el a sus colores como respetuoso con su afi ción, golpeó el balón con furia y decisión marcando el gol más importante de los que yo he participado.


177

Pero eso fue otro día, otro momento, quizás, el pretexto de mi próximo texto.


178

La realitat: la força d’un sentiment!

JOSEP MARIA SACRISTÁN TARRAGÓ

7:00 a.m. Sona el despertador. Comença un nou dia. Se-gueixo la rutina de sempre. Entro a la dutxa encara adormit mentre vaig pensant el que m’espera avui. Buff!!, només és dimecres, buff!!. Matí ofi cina, obrir portes als clients, escoltar-los, fer veure que m’interessa el que diuen i segons les noves directrius de l’empresa, “fi delitzar clients per a millorar el nostre propi benestar”. Traduït al llenguatge del “populatxo”, no és més que “ven tot el que puguis i utilitza qualsevol arma (inclosa la mentida) si vols cobrar a fi nal de mes”.

Maleït món el que vivim! Maleïda crisi! On és la humanitat? Tanta tecnologia que ens fa ser tan avançats i evolucionats per un costat, i com reculem com a crancs en aspectes so-cials i morals. És aquesta la democràcia que volien els nostres pares? Per arribar aquí, calien tantes pallisses, corredisses davant els grisos i fi ns i tot; morts anònimes en la majoria de famílies de l’Estat? És aquest el somni de la democràcia?

Dubto de la resposta, però tot fa pensar que no era exacta-ment el món que ens volien deixar. Prou! Dutxa’t ràpid i fes via, no puc estar decebut abans de sortir al carrer. Mentre passejo a la gossa pel bosc a prop de casa, frueixo una mica de l’olor de terra mullada, de l’alçada dels pins centenaris que sembla que lluiten amb la llum de l’astre rei per a mantenir la foscor de les seves pertinences, i del silenci i soroll de la natura. De tant en tant ens creuem amb altres gossos, ells es saluden, juguen, comparteixen, corren, s’empaiten, es rebol-quen, es provoquen, es borden, mentre els “amos” ens mirem amb cara de pomes agres i arranquem un simple hola de cor-tesia i somriem en veure com s’ho passen els nostres gossos. Sembla mentida el poc que necessiten els animals per a ser


179

feliços, mentre nosaltres, intel·ligents de mena, acumulem, acumulem i acumulem objectes, situacions, propostes i rara-ment som feliços completament. Sempre ens falta quelcom! Stop de pensar! Torno a la decepció i no ho puc permetre.

Sóc a l’ofi cina, primer client, segon client, i així fi ns a quinze. Toca anar a esmorzar. Tinc 10 minuts. Tres minuts per arribar al bar, quatre per prendrem el cafè i el croissant i tres més per tornar a l’ofi cina. Hipocresia de la vida! Les autoritats sanitàries no fan més que recordar-nos la impor-tància d’un bon esmorzar, ric en tot tipus de nutrients, i no hi ha ningú que faci res per respectar el temps necessari que requereix aquest fet.

Segons diu el nou refranyer capitalista, “el temps és or”, però no ens expliquen que només serveix per a la prioritat mundial, la ultra producció en cadena. I si no et queda clar, recorda que “treballar dignifi ca l’home”.

Queda una hora per acabar la jornada laboral. Quaranta-cinc clients tenen la culpa del meu gran mal de cap, però com a bon professional, el meu aspecte de gran executiu (amb nòmina de mileurista) i el meu somriure permanent (hores d’odontòleg m’ha costat,) fa que tot hagi valgut la pena. O potser no. Com sempre torno a dubtar.

Miro el meu nou iphone. És impressionant el que pot arri-bar a fer aquest aparell. Internet, aplicacions que et fan la vida més senzilla, GPS, càmera de fotos amb molts píxels, bluetooth, agenda. Tot en un sol aparell! I, a part, puc fer-ho servir de telèfon!

Quina inversió, 600 euros que puc pagar en còmodes termi-nis de 15 euros al mes durant només 40 mesos. Val la pena! És necessari en aquest món, si vols ser a escala dels altres. O potser no. Torno a dubtar. Merda, perquè sempre dubto!

Obro el wassap ja sortint de l’ofi cina. Tinc missatge de la mare: “Recorda que avui hem quedat per anar al Palau Sant Jordi a veure la fi nal de la Champions. Ja diràs alguna cosa. Ptons”.

Olé! No ho recordava! Com pot ser! Avui l’Espanyol juga la fi nal de la Champions! I per sisè cop seguit. Contra el Bayer


180

de Munic, un altre cop. Com pot ser que no ho recordés? Un perico com jo, com pot ser?

Potser el fet de què ja no és una cosa esporàdica m’hagi fet perdre la il·lusió. Potser el fet de tenir en la meva planti-lla el cinc vegades campió de la pilota d’or, i nou jugadors de l’equip inclosos en el millor equip de la Champions segons la UEFA fa que no tingui tant de mèrit, al contrari, és com una obligació ser-hi presents. Potser és que sembla evident que l’Espanyol, a París, no només guanyarà la seva setena copa d’Europa seguida, sinó que gairebé segur golejarà al Bayer com va passar l’any passat, quan al cinquè gol ja estàvem ce-lebrant el títol i quedava encara més de mitja part.

Sempre havia somiat en guanyar tots els títols. Per mi era motiu d’orgull per a presumir davant els meus amics. Ara que ho tenim tot, sembla que el futbol i en especial l’Espanyol ja no sigui el mateix.

Encara que ja fa temps vaig decidir no fer cap més des-plaçament a cap fi nal, segueixo anant a cada partit de lliga, però no sé si per passió o per costum després de vint anys com a soci. L’única motivació per anar al camp és xerrar amb els companys de graderia, però ja fa temps que no parlem de fut-bol ni de res que l’envolta. Ja sabem el resultat, guanyarem, i només cal saber per quants gols ho farem. Recordo l’últim partit que vàrem patir una mica en lliga. Va ser un Espan-yol-Reial Madrid de l’any passat, on encara que ja no ens hi jugàvem res, doncs la lliga era nostra a falta de deu jornades, el Madrid va mantenir la seva porteria a zero fi ns al minut 38 de la primera part. Amb 1 a 0 marxàvem al descans, i a la segona tot va tornar a la normalitat i al fi nal un nou resultat d’escàndol, 5 a 1 i cap a casa.

Tenim la millor plantilla de la lliga, d’Europa i de ben segur del món. Guanyem tots els títols importants, però trobo a faltar coses d’abans, quan encara érem un club modest, que convivia amb un de molt gran en una terra hostil per a no-saltres (mai no ho vaig entendre). Però els nostres jugadors sentien els colors, lluitaven cada pilota, s’hi deixaven la pell, i l’afi ció no parava d’animar, fos quin fos el resultat. L’única


181

cosa que exigíem com a afi ció era que portessin amb orgull els colors blanc i blaus per tots els camps de futbol, perquè no-saltres estàvem orgullosos de formar part d’aquesta família. Recordo que per a mi era un honor dir que era de l’Espanyol, el poble perico era com la Gàl·lia d’Astèrix en un país de ro-mans. Resistir perquè ens ho creiem, i com més ens ho creiem, més resistim.

Ara, és veritat, que som molts més socis. Crec que passem els cent mil, i tenim llista d’espera, però el camp és mort. No s’hi anima, la gent està contenta dels resultats, però no hi ha implicació. S’ha de ser de l’Espanyol, i punt. No cal que t’agradi el futbol, ni tan sols que hi entenguis. Només cal dir-ho i ja tothom sap que ets un bon català.

Els nostres jugadors són excepcionals en el camp. Uns au-tèntics professionals. Massa professionals. Tan professionals que ja no et pots acostar a més de cent metres d’ells sense que algú de seguretat et reclami la teva conducta. Pots anar als entrenaments i amb una mica de sort et saludaran quan passen corrent per la banda. També són professionals com a models, fi gurants d’anuncis i a vegades com a participants de les revistes de premsa. Però de premsa rossa! Semblen irreals. Semblen actors. Tan perfectes. Tots a l’última moda, amb cotxes que no sabia ni que existien, amb dones tretes de les millors revistes de moda, cases on viurien més de quinze famílies i freqüentant llocs que pocs de nosaltres mai no hau-ríem pensat anar-hi. Són com deus, i com a tal viuen al cel, tan lluny del país terrenal on vivim la gran majoria de segui-dors i simpatitzants. I és això el que no m’agrada. Hi ha tanta distància entre ells i nosaltres que dubto que entenguin el que signifi ca ser de l’Espanyol. Potser m’equivoco, però cada vegada ho dubto menys.

És igual tot. Fa uns anys només volia això del meu equip. Volia guanyar-ho tot, humiliar al meu rival de la ciutat, com més vegades millor. Ara ho tinc i no puc queixar-me. Tenim sort de tenir el millor equip. Tenim sort que ens presideixin uns multimilionaris que han invertit molts diners per arribar a on som. Tenim sort que les empreses inverteixin molts calés


182

per portar la seva publicitat en qualsevol cosa relacionada amb el club, i els drets televisius fan que en un país tan de-mocràtic com el nostre, l’Espanyol cobri el 75% del total, any rere any. Ens ho mereixem, som l’equip més vist a la televisió en tot el món.

Noooooooooo!! Perquè no estic content!! Noooooooo!! No vull ser…!!

Desperto. Suo molt i estic plorant. El cor em va a mil. On sóc? Tranquil·litza’t. Respiro fons, observo. Reconec l’espai. Sóc a la meva habitació. Miro el rellotge. Diumenge, 10:00 a.m... S’obre la porta. Entra la meva dona i la meva mare corrent. De seguida reconeixen que he tingut un malson. Ja marxen somrient i abans de marxar crido: Maree!!

La mare es gira i seu al meu costat, com quan era petit. Passa la mà per la meva cara, eixugant-me la suor. La miro fi xament i ella reconeix que vull preguntar alguna cosa im-portant. M’anima a fer-ho. Abaixo el cap, el torno a alçar lentament i quan els nostres ulls es tornen a creuar pregunto:

—Mare, com pot ser que siguem de l’Espanyol?Ella agafa aire, mira per la fi nestra. Sap que aquesta no

és la pregunta. Sap que costa entendre que en una terra on tens l’oportunitat de gaudir dels millors jugadors i de jugar contra els millors equips del món per aconseguir una infi nitat de títols un pugui ser de l’Espanyol, on sempre estem patint i justifi cant-nos davant la incomprensió generalitzada de la societat tan moderna i avançada, on no s’entén qualsevol creença que no estigui destinada a ser la millor.

Ens tornem a mirar. Ara riem, entenent que la resposta és difícil per aquell que no forma part de la família perica. No dubtem. Amb això no dubto. No tot sempre té una explicació lògica. A la vida, com al futbol, tot t’ho donen mastegat per a què tinguis molt fàcil l’elecció fi nal. Tot està fet per a què tu creguis que prens les teves pròpies decisions, i poca gent es planteja si tot ja està decidit abans que un pugui decidir-ho. Jo decideixo el que puc sobre la meva vida i la forma que tinc de gaudir-la. Jo decideixo ser de l’Espanyol.

Seguim rient, però ara de forma escandalosa, i cridem tots


183

dos a la vegada: LA FORÇA D’UN SENTIMENT! I seguim rient…

P.D. M’agradaria dedicar el text especialment a la meva mare i avis materns (grans pericos tots ells) i a tots els peri-cos de base, jugadors i directius que realment entenen el que signifi ca ser de l’Espanyol.


184

El sentimiento más fuerte

ESTHER SÁNCHEZ CARDIEL

En la vida nos toca tomar muchas decisiones, unas de poca relevancia, como elegir el postre en un restaurante, y otras importantes, como decidir formar una familia. También cam-biamos de gustos a lo largo de toda nuestra vida, ya que no nos gustan las mismas cosas de niños que de adultos. Cam-biamos lo que comemos, el tipo de películas que nos gusta ver, la música que escuchamos, la ropa que nos ponemos... Sin em-bargo, hay cosas que sencillamente no decidimos y hay gustos que es imposible cambiar. Te puede pasar en la infancia o en la adolescencia, incluso deadultos.

¿Podemos decidir qué equipo de fútbol nos gusta? No, en el caso del Espanyol, no se trata de una decisión.

En algún momento una varita mágica blanquiazul nos toca y esa es una magia que dura de por vida. Puede que anteriormente nos haya gustado otro equipo, puede que no mostráramos demasiado interés por el deporte rey, incluso puede que hasta entonces el Espanyol nos resultara poco menos que indiferente... pero ese momento nos cambia para siempre.

Algo o alguien es el detonante, un familiar, un amigo, un partido especial, un jugador... o sencillamente que ya desde la cuna nos han hecho vivir esta pasión y, muchas veces, sin saber cómo, nos damos cuenta de que somos pericos.

No importa si eres perico desde hace mucho o poco tiempo, si eres hombre o mujer, niño o adulto, pobre o rico... No im-porta de qué partido político seas, ni tu religión, ni el color de tu piel... Tampoco si eres catalán, vasco, andaluz, sueco, mexi-cano o australiano... No existen los pericos de primera, ni de segunda, ni los pericos puros y los que no son de sangre... Todo eso no existe, porque todos somos pericos y esa es una gran-deza que seamos muchos o pocos, no hay duda de que nos une.


185

Hemos compartido la tristeza de haber llegado dos veces a la fi nal de la UEFA y no haber ganado ninguna de las dos, aunque estamos orgullosos de haber conseguido esos dos sub-campeonatos. Hemos compartido la amargura de vernos en Segunda, aunque somos el único equipo de Primera que nunca ha estado más de dos temporadas seguidas en la división de plata. Y sobre todo hemos compartido la horrenda desgracia por la muerte de nuestro querido Dani Jarque, al que siempre recordaremos en cada minuto 21 en nuestro estadio.

Hemos tenido el corazón en un puño por todas las veces que hemos estado a punto de bajar, por todas las promociones que en el pasado nos ha tocado jugar, por aquel partido hace varias temporadas contra la Real Sociedad en el que nos sal-vamos in extremis de bajar de categoría con el gol de Coro.

También hemos pasado muy buenos momentos, en especial con las dos Copas del Rey (las otras dos son de hace muchos años), con partidos épicos, como por ejemplo los que hemos ganado a nuestro eterno rival... Lágrimas, alegría, locura, emoción... y mucho más.

No hemos ganado ninguna Liga, no somos el equipo con el mayor palmarés, no tenemos a los jugadores más caros... ni falta que nos hace, ya que eso no es lo que defi ne el periqui-tismo. Ser del Real Club Deportivo Espanyol de Barcelona es estar dispuesto a sufrir con tu equipo, es ir a ver los parti-dos sin desanimarte jamás, aunque estemos en la parte baja de la clasifi cación, y recibir a tus jugadores bufanda en alto, mientras suena el himno. Tener el corazón blanquiazul es mantenerte fi rme a pesar de lo intentos de desanimarte de algunos, es ir con algo del Espanyol en el metro, en el trabajo, en cualquier parte, y llevarlo con orgullo, y eso es algo que no tienes que mantener oculto, ¿acaso es un pecado? Si lo es, entonces yo me alegro de pecar.

Ser perico es emocionarte viendo las banderas y escuchando los cánticos de La Curva, es ir a Cornellá con la misma ilusión del primer partido que viste, es celebrar los goles saltando bufanda en alto y abrazarte a los que te acompañan. También tendrás momentos menos buenos, momentos en los que no


186

estés tan positivo, incluso puede que llegues a dudar de tu fe perica... pero da igual, puedes dudar, refunfuñar, enfadarte, ver a tu equipo perder varios partidos seguidos... pero sabes que nunca podrías ser de otro equipo.

Ser perico es pertenecer a una pequeña gran familia, que puede unir incluso a personas que no se conocen de nada; es confi ar en el otro, ayudarse mutuamente sólo por ser blan-quiazul y sólo blanquiazul.

Mucho amor, algo de desamor, inmensa alegría, profunda tristeza, con el ánimo para arriba, con el ánimo por los suelos, con el corazón latiendo muy deprisa, con el corazón tranquilo, solo o compartido con tus amigos, familiares, socios de tu peña... lo que está claro es que ser del Espanyol es el senti-miento más fuerte.


187

Necroil·lògiques

JORDI SIBINA CAMPS

En memòria de Dani Jarque, capità etern del RCDE

No li agradava gaire baixar per aquelles escales tan fos-ques, però era una rutina que havia de repetir gairebé diàriament des que va començar com a becari a la secció de fotografi a d’un dels diaris més prestigiosos del país. Aquell camí polsós conduïa a l’antic arxiu de fotografi es, i la feina d’en Daniel era posar ordre a tot el desgavell de negatius, cò-pies, rodets i sobres que hi havia allà. Un caos provocat per la dictadura de la fotografi a digital que, pràcticament d’un dia per l’altre, va arraconar la fotografi a analògica a la cantonada més humida i obscura d’aquell soterrani.

Un expedient acadèmic brillant li va permetre realitzar la beca just allà on desitjava, però haver-se de dedicar, només, a tasques d’arxiu no era el què havia somiat. Malgrat tot, va saber trobar el seu interès a aquest treball inútil. Aprofi tava les hores no només per ordenar cronològicament cada negatiu i anotar-lo a la base de dades amb la data, el tema i el nom del fotògraf, sinó també per veure tots aquells treballs realitzats pels professionals. Obria la carpeta groga i veia a la contra-llum dels fl uorescents del soterrani les imatges dels negatius. Rodes de premsa de polítics, partits de futbol, concerts, re-trats per entrevistes... Aquell arxiu era un tresor! Hi havia la història de la ciutat dels últims anys. Malgrat tot, doncs, es considerava un privilegiat.

Una vegada va acabar de posar ordre a tots els negatius, tocava desempolsar les caixes amb còpies en paper. A sobre d’una d’aquestes hi havia escrit, amb retolador gruixut negre, les lletres R.I.P. Evidentment, aquella metàfora de la foto-grafi a analògica li va cridar l’atenció, va aixecar la caixa i la posar damunt la taula.


188

Dins hi havia infi nitat de sobres tancats amb el nom de per-sonatges famosos, ordenats alfabèticament. En va agafar un a l’atzar: Joan Pau II i entre parèntesis, Karol Józef Wojtyła. Dins el sobre hi havia la vida en imatges del Papa. Instantà-nies de la seva infància, joventut i de més actuals, ja molt vell. També del conclave on va ser escollit pontífex màxim i del seu intent d’assassinat a la Plaça de Sant Pere. Una altra assegut al costat del seu magnicida a la presó, damunt del papamòbil, imatges amb líders mundials com Gorbachov o Fidel Castro, i moltes de les seves cinc visites a Espanya.

Concentrat en les fotografi es, l’alarma del mòbil li va in-dicar que ja era la una del migdia, l’hora de plegar. Ho va endreçar tot d’una revolada i va marxar cap a casa a prepa-rar-se el dinar.

L’endemà, quan va baixar al quiosc per comprar la premsa del diumenge, com feia habitualment, el què va veure el va neguitejar. A totes les portades hi havia moltes de les fotogra-fi es del Papa que, un dia abans, havia estat tafanejant, sota titulars de l’estil “El Papa ha muerto”. No és que li rebrotés el seu cristianisme de cop, ni que tingués cap vincle sentimental amb el pontífex traspassat, però el fet d’haver descobert la caixa de necrològiques al diari i, precisament el mateix dia, haver extret el sobre de Joan Pau II, el feia sentir en certa manera culpable o còmplice de la seva mort. Una paranoia que, evidentment, no va explicar a ningú. A ningú, menys al Redactor en Cap de fotografi a, en Ferran, a qui quan va tor-nar a veure, li va preguntar per la caixa.

“Ah, sí —li va dir en Ferran— aquella caixa on guardàvem els sobres amb la vida de les celebritats per tal que, si mo-rien de sobte, no ens agafessin amb els pixats al ventre i no haguéssim d’estar buscant les seves fotografi es hores i hores. Ja fa molt temps que no la fem servir, sort n’hem tingut, de l’època digital. Ara és més senzill. Ho tenim tot a un click. Si no, imagina’t el rebombori que hi hagués hagut al diari el dissabte a la nit, quan va morir el Papa a punt de tancar l’edició!”. Aquestes últimes paraules ressonaven al cap d’en Daniel mentre tornava al soterrani a reprendre la seva tasca


189

com a becari.El primer que va fer quan va arribar a baix va ser compro-

var que la caixa amb les lletres R.I.P. a sobre estava tal com l’havia deixat. La va obrir amb compte, gairebé com un cirur-già agafa les seves eines durant una operació, i va tornar a agafar el sobre de Joan Pau II per tornar-lo a tancar i deixar-lo on l’havia trobat. Va repassar els noms que hi havia escrits al damunt dels altres sobres, on hi fi guraven Sete Gibernau, Felipe González, Jordi Pujol, Tina Turner, Arantxa Sánchez-Vicario, Bruce Springsteen, entre d’altres. Sense saber ben bé per què, va extreure el sobre del príncep Rainiero III de Mònaco i va repassar la seva vida en imatges. El casament amb Grace Kelly i les vivències amb l’actriu s’enduien pràc-ticament tot el protagonisme, però també el naixement dels seus fi lls Carolina, Alberto i Estefania. De sobte, amb un pes a l’estómac i malestar general, va tancar el sobre, el va guardar dins la caixa, va pujar les escales cap a la redacció i va dema-nar permís per marxar a casa ja que es trobava malament.

Dos dies després, tombat al llit covant el què el metge li havia dit que era una grip intestinal, va veure pel telenotícies la mort del príncep Rainiero III. No va poder evitar posar-se a vomitar. Nerviós, va jurar-se arraconar aquella maleïda caixa i no tocar-la mai més. Massa casualitats. Així ho va fer una setmana després, tot just recuperat, quan va tornar a la feina d’arxiu al diari.

Anys més tard, en Daniel ja era un dels fotògrafs més pres-tigiosos del rotatiu. Anava a tot tipus d’actes, però el que més il·lusió li feia era quan l’enviaven a l’estadi de Cornellà-El Prat per cobrir els partits de l’Espanyol, del qual era soci pràc-ticament des que va néixer. I més aquell any! L’equip estava vivint una gran època. A falta de dues jornades per acabar la temporada, els blanc i blaus eren líders, i una victòria el dissabte següent contra l’etern rival ciutadà els permetria guanyar per primera vegada en la història el títol de Lliga.

Assegut davant el seu Mac a la redacció del diari, editant les fotografi es de l’entrevista al capità espanyolista que sor-tirien en l’edició de l’endemà, li va venir al cap la imatge


190

d’aquella caixa que feia un bon grapat d’anys, quan era be-cari del diari, havia trobat al soterrani. Mogut per inèrcia, va obrir la porta del magatzem, va baixar les escales a corre-cuita i va buscar la caixa. Era el mateix racó on l’havia deixat tants anys abans. Coberta amb tanta pols i teranyines que amb prou feines deixaven entreveure les lletres R.I.P. de la tapa, la va obrir i frenètic va començar a buscar un sobre. No va haver de cercar gaire, ja que a la “A” li va aparèixer el què buscava: Roger Arnau, qui va ser futbolista del primer equip del màxim rival ciutadà de l’Espanyol i, actualment, el seu entrenador.

Amb mitja rialla malèvola a la boca, va treure el sobre de la caixa i el va aguantar amb les dues mans tremoloses. Nerviós. Aleshores, sense obrir-lo, el va tornar a endreçar, va deixar la maleïda caixa al seu racó i va tornar a la feina. Preferia que l’Espanyol guanyés la seva primera Lliga de forma honesta, brillant i damunt del terreny de joc...


191

Gracias, Espanyol

JESÚS SOLER MARTÍN

No recuerdo el resultado. Sí aguardar el inicio del partido tomando un café en el chiringuito del parking de Montjuïc, junto al MNAC. Como solíamos ir muy pronto para aparcar con comodidad, aprovechábamos para conversar y explicarnos qué tal había ido la semana, compartir nuestros puntos de vista sobre algún tema de actualidad y repasar la última hora del Espanyol. Hasta que aparecía la sagrada pregunta:

—¿Cómo quedaremos hoy? —le dije, cortando su divaga-ción sobre la espantada de Bielsa.

—Tres a cero —respondió mi padre—, aunque no será fácil.—A mí me da que hoy cae una goleada —dije eufórico—,

quizá cinco o seis.Seguramente no acertamos, como casi siempre. No obs-

tante, domingo tras domingo, lanzábamos las mismas desvergonzadas apuestas. Una parte de nuestro corazón con-sideraba legítimo desatar la euforia antes de cada partido. La realidad ya pondría las cosas en su sitio. Y como sabéis, bien que lo hacía.

—Al Sevilla le caen cuatro —le dije mientras dábamos la vuelta de rigor a Cornellá.

Uno de los rituales que instauramos nada más aterrizar en nuestra preciosa y fl amante casa, a la par que cara, fue dar una vuelta a todo el estadio antes de dirigirnos a nuestra puerta. El ritual nació fruto de la admiración; queríamos ver, palpar y oler hasta el último rincón del nuevo hogar. Que nada se nos escapara. Incluso, en el segundo año, dedicábamos unos minutos a buscarnos en el mural que cubría las ofi cinas, un collage hecho con fotos de socios realizadas un día de partido. A nosotros nos hicieron una juntos y cada domingo analizá-bamos un sector diferente esperando encontrarnos, algo que nunca conseguimos —si alguien nos ve, que avise—. El ritual


192

tenía una última norma: si caíamos derrotados, no volvíamos a dar la vuelta al estadio hasta ganar de nuevo. Como podéis deducir, era el ritual más irregular que había existido jamás.

No recuerdo si al fi nal goleamos al Sevilla. Quizá fuera un empate a cero. De hecho, podría haber dicho Sevilla como Racing, Tenerife o Sporting. A excepción de un puñado de ins-tantes memorables, he olvidado por completo el resultado de partidos y rivales. En mi memoria, los cero a uno, uno a dos o tres a dos se difuminan en una densa niebla junto a los Oviedo, Deportivo o Hércules de turno. ¡Ay! el Hércules; gra-cias a él soy perico. Cuando mi padre, simpatizante de los alicantinos, vino a estudiar a Barcelona, se afi cionó al Espan-yol porque vestían los mismos colores.

Lo mío fue herencia cromática.Tampoco tengo imágenes nítidas del gol de Jônatas en

Glasgow, aunque tengo grabada en mi memoria la frase que mi padre dijo en el trayecto hacia el coche de alquiler, con su tono tranquilo y reconfortante: “Ha merecido la pena”. Tam-bién me cuesta recordar el partido que nos salvó después de la racha milagrosa con Poche, pero sí el acto refl ejo de coger el móvil, llamar a mi padre y disfrutar de una larga conver-sación sobre lo increíble de la hazaña. Mirando atrás, te das cuenta de lo poco importante que son los resultados, victorias, derrotas o títulos en comparación con todo aquello que orbita alrededor. El Espanyol como punto de encuentro, una excusa para compartir sentimientos con quienes nos rodean. El fút-bol como medio, no como fi n.

Hacía más de tres meses que no pisaba Cornellá. Aparqué el coche, caminé hacía el estadio, di la vuelta al campo, entré por la puerta sesenta y uno y me senté en mi localidad. Giré la cabeza hacia mi izquierda y observé su butaca, vacía. Ya he olvidado cómo acabó el partido. Tan sólo recuerdo lanzar la mirada hacia el infi nito, con los ojos nublados, y rodeado de afi cionados animando, agradecer el increíble regalo que el Espanyol me había dado en todos aquellos años.

“Gracias, Espanyol. Gracias, Papá.”


193

Pinzellades d’una vida

JOAN VILAPLANA FONTANALS

23 d’abril de 2014. En Joan va néixer fa 57 anys al Prat del Llobregat. És un Pota Blava. Sant Jordi és un dia molt especial. Els llibres, les roses i les senyeres ocupen els carrers i les places d’arreu de Catalunya; l’ambient festiu porta molta gent al carrer, hi ha moltes parades i activitats de tot tipus. I una tradició que no es pot perdre: Joan regala una rosa a l’Anna, la seva dona, i a la Irene i la Laura, les seves bessones.

Joan és el soci 1.933 de l’Espanyol. El seu club de tota la vida posa els darrers anys una carpa a la Rambla de Cata-lunya/València de Barcelona. Una raó més per estar content en aquest dia, en el qual sempre l’Anna li regala un llibre relacionat amb el seu equip. I encara és un dia més especial des que, com passa el temps!, avui fa 20 anys, en una inobli-dable tarda a l’entranyable Estadi de Sarrià, el seu Espanyol va pujar per darrer cop a Primera Divisió. Sí, per darrer cop, o sigui que malgrat tot, fa 20 anys que és a la màxima cate-goria. Quina joia aquell dia; l’equip entrenat per José Antonio Camacho, després de fer un gran campionat, pujava a manca d’algunes jornades encara per acabar la lliga; en un estadi quasi ple del tot, golejava al Cadis 4-0 i la festa era grossa. En anar cap a casa, les botzines dels cotxes omplien l’Avinguda Diagonal i els carrers de la ciutat per on s’anaven dispersant els afeccionats blanc-i-blaus.

És un bon dia per fer una mica de memòria. Joan des de molt petit es va afi cionar a l’esport. Sense saber com, essent un marrec, es trobava al pati de l’escola corrent a totes hores amb altres companys i amics darrere una pilota. Al matí abans d’entrar, a l’hora del pati, a la tarda abans d’entrar i a la tarda en sortir. El futbol era el seu esport preferit, però a poc a poc va anar-li entrant una gran estimació per pràctica-ment tots els altres esports. I es va començar a interessar per


194

la lliga espanyola de futbol i pels equips que hi participaven. El seu pare li va comentar que ell era afeccionat del RCD Espanyol de Barcelona i li va explicar coses d’aquell club. En Joan sentia parlar molt en aquell temps del Saragossa dels “Cinco Magnífi cos”, del Reial Madrid i del Club de Fútbol Bar-celona. Al col·legi tothom era d’un d’aquets dos darrers equips; però què carai! Jo seré de l’equip del meu pare; no m’importa que no se’n parli tant!, es va dir a sí mateix. L’Espanyol ja tenia un seguidor més.

Els diumenges a la tarda va començar a escoltar per la ràdio els esports. Qui de la seva edat no recorda el Carrusel Deportivo i les transmissions dels partits de l’Espanyol de Mi-guel Ángel Valdivieso i José Fèlix Pons? I els dilluns corria a devorar la premsa esportiva encapçalada per Lean i Dicen. Quina enyorança i com es troben a faltar avui dia uns diaris com aquells! Sí, perquè pels que no hagin viscut en aquells anys, s’ha de dir que els dos diaris repartien equitativament la seva portada i la seva informació entre els dos equips de Barcelona. Quina imparcialitat més senyorial i quina gran professionalitat la dels periodistes i locutors d’abans; i que n’és de trist que en ple segle XXI hi hagi una dictadura espor-tiva a Catalunya. Ara ja no s’enfada com quan era més jove davant les injustícies dels mitjans de comunicació; el pas del temps et fa mirar-ho tot de manera diferent i ja no val la pena disgustar-se per coses alienes. Però tot això el fa més fort, com a tots els periquitos que coneix. I dóna les gràcies que esforçats (aquí un record per a Norbert Gaspar) hagin lluitat perquè hi hagin hagut diaris dedicats a l’Espanyol com Blanc i Blau, Primer Equip i actualment La Grada i programes de radio exclusius. Durant molts anys, la radio i algunes imatges de televisió en blanc i negre i plànols llunyans van ser el seu nexe d’unió amb el seu Club.

La primera vegada que va anar a Sarrià tenia 10 anys. Era un diumenge del mes de gener fredot i molt plujós i l’Espanyol s’enfrontava al Reial Madrid a les 12 del migdia. Es va despertar molt aviat amb el nerviosisme propi d’anar per primera vegada a veure un partit de la màxima catego-


195

ria. Van agafar el Seat 600 de color verd clar i varen sortir del Prat en direcció a l’Avinguda de Sarrià de Barcelona: van deixar el cotxe en un garatge ja que havien anat amb una antelació sufi cient malgrat la copiosa pluja que queia. I van a entrar al camp, concretament al Gol Sud de l’estadi. Com estava el camp! Ple fi ns dalt de tot, amb milers i milers de paraigües oberts i un ambient sensacional amb molts afeccio-nats madridistes també (en aquell moment Joan no sabia que dissortadament quasi sempre que el Madrid visita l’Espanyol hi ha molt de merengue al camp; sort que sembla que en els darrers anys això ja no es així). El partit va ser apassionant ja que l’estat del camp, molt enfangat, va contribuir a la lluita i joc amb força dels dos equips. El 2 a 3 fi nal va ser el pitjor; però l’experiència va ser apassionant. Aquell dia va segellar en el seu cor l’estimació de per vida per l’Espanyol.

Durant uns anys i per diferents circumstàncies no va tor-nar a l’estadi, però seguia de ben a prop tot el referent al seu equip. La davantera de l’Espanyol, (llavors els equips tenien teòricament cinc davanters), es va fer molt famosa pel seu excel·lent joc, sent anomenada “Los Cinco Delfi nes”: Amas, Marcial, Re, Rodilla i José María.

La seva segona visita a Sarrià va tindre lloc a l’octubre de 1.974, jornada cinquena de lliga: partit Espanyol - Murcia en un moment àlgid de l’equip; victòria per 2 a 1 i gols de Sol-sona (un jove molt prometedor de la cantera) i José María (un extrem dels de debò). Va gaudir tant que es va conjurar per, quan pogués, fer-se soci i anar a tots els partits de la temporada. I en acabar el partit, va poder entrar a la sala de premsa, ja que l’amic del seu pare que l’havia portat al par-tit va argumentar ser periodista (coses del poc control que hi havia llavors; res a veure amb l’actualitat).

El primer partit internacional que va veure a l’estadi va ser a la Copa de la UEFA 1976-77: un 15 de setembre de 1976 l’Espanyol debutava davant el Niça i aconseguia una clara victòria en un Sarrià força ple; un 3-1 que li va valdre per passar ronda. El proper va ser el de tornada de segona ronda jugat a casa enfront el Eintracht Braunschweig alemany i


196

es va remuntar la derrota de l’anada amb un 2-0 que feia esclatar de joia els afeccionats. El dia del sorteig de la ter-cera ronda ja va pensar que la cosa seria molt difícil: havia tocat el Feyenoord de Rotterdam, a les hores un dels grans d’Europa. Futbol del bo a Sarrià malgrat la derrota per 0-1 i a la tornada eliminació esperada; però s’havia fet una molt bona competició i era per estar-ne content.

La temporada 1976-77 l’Espanyol es plantà a semifi nals de Copa i rebia al Betis en el partit d’anada. No es podia fal-tar aquell dia. Joan, amb els seus pares, va anar al partit. Una riuada de gent s’acostava pels carrers propers a l’estadi en una tarda de dissabte primaveral. Molts nervis al camp i un Betis tancat només van permetre una victòria per 1-0, amb gol del “Gerente” Carlos Caszely. La tornada seria difícil, però sortint de Sarrià la gent cridava: Si, sí, sí, nos vamos a Madrid! El partit de tornada el va escoltar per la ràdio amb la locució de Juan Manuel Fernández Abajo. L’Espanyol va aguantar l’empat inicial i quan ja tothom es veia a la fi nal, en el temps de descompte, el Betis va igualar l’eliminatòria. Joan no va voler escoltar la pròrroga; al cap d’una estona va saber que l’equip de Sevilla havia marcat el segon i la decepció va ser considerable. Havien estat tan a prop!

Ja s’havia fet soci del Club, quan una tarda del mes de maig de 1982 va anar, com feia molts diumenges, amb un grup d’amics al cinema, concretament al Capri de la seva localitat. Aquella mateixa tarda es jugava el Barcelona - Espanyol al Camp Nou, però no confi ava gaire en l’equip, que estava fent una lliga irregular i més tenint en compte que el rival era líder a manca de cinc partits pel fi nal. De totes maneres, com sempre feia, es va posar el transistor i els auriculars a la bu-txaca i escoltaria encara que fos a estones el partit dins el cinema. Però afortunadament no va estar gens ni mica per la pel·lícula. L’Espanyol jugava bé i s’avançava al marcador o sigui que no es apagar tancar la ràdio. La satisfacció en anar comunicant als seus amics (tots culers) les incidències del partit va ser grandiosa i el 1-3 fi nal, gloriós. Aquell estiu es jugà el Mundial d’Espanya i Sarrià va acollir els millors


197

partits, ja que van jugar allà ni més ni menys que Itàlia, Bra-sil i Argentina. Però el maleït servei militar va impedir que Joan pugués ni tant sols veure el “seu estadi” per televisió, ja que el feia a Menorca.

Com que no tot és futbol en el món de l’esport, una de les seccions del Club donaria l’any 1984 un pas importantissim en la seva història: l’equip de bàsquet va pujar a Primera Divisió i mentre l’economia va aguantar els vespres de dis-sabte i matins de diumenge al Palau d’Esports del Carrer de Lleida es van viure grans i emocionants partits amb una resposta que ningú es podia pensar dels afeccionats. Però, ai l’economia! Sí, aquesta que a hores d’ara ens porta de corcoll, en el seu moment va suposar la desaparició de la secció des-prés de fracassats intents d’acords amb patrocinadors i canvis de nom. Una autèntica pena.

La Federació Espanyola de Futbol va fer un acudit que, com que no s’ha repetit mai més, està clar que no va ser bo. Però pel nostre equip si ho va ser. La lliga del play-off (els sis primers al fi nal de la competició van fer una altra lliga entre ells), la temporada 1986-87, va ser sensacional pels blanc i blaus. Tercer classifi cat fi nal amb una temporada plena de bon joc de la mà de un jove Javier Clemente que va ser tota una injecció de moral i optimisme i que plantava cara a to-thom, premsa culer inclosa.

El dia 1 de gener de 1987, en Joan havia conegut una noia, l’Anna, que amb el pas del temps es convertiria en la seva companya i esposa. Però no va començar a sortir amb ella fi ns al novembre d’aquell any. Aquella temporada l’equip va haver de jugar un partit com a local a l’estadi de Vilatenim, a Figue-res, ja que Sarrià havia estat clausurat per un partit. Com sempre el nostre equip patia la mà implacable del Comitè de Competició. D’excursió doncs a Figueres; el problema va ésser haver de tornar amb derrota per 1-2 enfront la Unión Depor-tiva Las Palmas. A l’Anna no li agradava el futbol i a més a casa seva simpatitzaven amb el Barcelona. Però la veritat és que quan van començar a sortir va anar a Sarrià en la ma-joria de partits; com que el futbol llavors era a les cinc de la


198

tarda hi havia temps per anar al partit i després al cinema i a sopar. Gràcies, Anna, per comprendre la meva afi ció.

La temporada 1987-88 i gràcies al tercer lloc de la Lliga del play-off l’equip va jugar la Copa de la UEFA. No cal pensar-hi ara gaire, ja que precisament fa poc s’ha complert el 25è Aniversari de la lliçó magistral que el nostre equip va donar davant Borussia Monchengladback, Milan, Inter de Milán, Vitkovice, Brujas i Bayern Leverkusen. Partits inoblidables i el dia de la tornada de la fi nal la sensació de què estava quasi guanyat. Sensació que va créixer quan a la mitja part a Leverkusen el partit estava empat a zero. Joan sempre recor-darà que un amic culer li va trucar i li va dir: Joan, això està fet, són tan sols 45 minuts. Potser per la confi ança, la decepció va ser la més gran des que era afi cionat al futbol. El soroll d’alguns petards que es van escoltar en acabar la tanda de penals va afegir cabreig a la gran decepció. Va costar dormir aquella nit i no cal dir com va ser l’endemà a la feina.

L’any 1989, concretament el 23 de juliol, a l’ Església de Sant Pere i Sant Pau del Prat de Llobregat l’Anna i el Joan es van casar i van anar de viatge a Menorca primer, i a Itàlia des-prés. Quines coses té el destí: l’any del casament l’Espanyol havia baixat a Segona Divisió; una dada per no oblidar mai. Sort que com sempre que havia passat, l’any següent va tor-nar a la màxima categoria en una llarga tanda de penals a Màlaga que no va voler veure pensant en allò de Leverkusen.

Uf; que ràpid que passa el temps recordant aquestes vivèn-cies. Si està a punt d’arribar l’Anna i hem de sortir a viure la festa de Sant Jordi ! No em queda gaire temps.

Uns anyets més a Primera i al 1.993 nou i darrer descens. Com sempre, en una temporada nou ascens. I unes molt bones temporades de la mà de Camacho. I arribem al 21 de juny de 1.997, un dia molt important en la història del Club. S’havia decidit la venda de Sarrià i aquell dia es jugava el darrer partit al mític estadi. En Joan va prendre juntes a les dues bessones a veure l’Espanyol - València que es va guanyar per 3-2 en un estadi a rebentar i en un gran partit. S’havia de viure intensament aquell dia. Quines sensacions més agre-


199

dolces es van barrejar. Sí, perquè les agres de veritat es van produir mesos després, concretament el 20 de setembre de 1997, dia de la demolició. No va voler veure cap imatge aquell dia. A les cinc de la tarda estava pel carrer sense voler pensar en el que estava passant no gaire lluny. S’ensorraven tantes hores d’alegries, de tristeses, de diversió, de xerrades amb companys, amb la xicota...

Un parell de mesos abans, al juliol, havia anat amb el seu pare a l’Estadi de Montjuïc a veure el lloc que els havien as-signat. No estava malament, tribuna, al costat de les escales, prop de la porta de sortida... L’estadi feia goig, però aquelles pistes d’atletisme allà al mig donarien fredor a l’ambient. Què hi farem, no hi ha altra opció!

I sí, l’estadi era fred, i no sols pels durs hiverns de la Mun-tanya Màgica, però l’afi ció va respondre, i de quina manera, i en poc més d’una dècada va veure guanyar dues Copes del Rei, una nova fi nal de la Copa de la UEFA i va viure dues sal-vacions en el darrer partit. Moltes emocions les viscudes en un estadi que no era de propietat.

La primera fi nal de Copa, l’any 2000, es jugava a València amb un Atlético de Madrid que acabava de baixar a Segona. No va anar-hi, uns recents episodis de nerviosisme i estrés van fer que preferís quedar-se a casa i mirar-ho per la tele-visió. I així si anaven mal dades podia apagar l’aparell i no patir tant. Però per primera vegada va poder celebrar un títol. Quina sensació de joia més rara que sentia; devia ser per la novetat. Va patir, però realment no més en els darrers mi-nuts, que va passar caminant per dintre de casa. La segona, l’any 2006, es jugava a Madrid. Havien passat sis anys, però el seu problema crònic de nervis va fer que tornés a quedar-se a casa. El Saragossa era el rival i el 4-1 fi nal deixava pocs dubtes de com va anar tot. En acabar el partit va agafar el cotxe i va sortir a donar una volta amb la Irene pels carrers del Prat fent sonar la botzina; al matí següent va anar a rebre els companys de la Penya Blanc i Blava del Prat que venien de la capital de l’estat. Entremig, l’any 2004, es va jugar una “fi nal” en la darrera jornada de lliga; sort que era a casa i


200

amb el Murcia: però fi ns que Tamudo (sempre ell), ja en plena segona part va marcar el primer gol, els nervis van ser terri-bles; no guanyar suposava un nou descens. I passada la fi nal de Copa de 2006, una altra “fi nal” en lliga: obligats a guanyar en la darrera jornada a casa a la Real Sociedad per no baixar altre cop. Si aquell dia el cor va aguantar...; quan en Coro va marcar el gol salvador Joan estava dret a la porta de sortida de l’estadi amb la decepció del descens a Segona Divisió. Els salts que va donar en celebrar el gol van fer que una de les sabates anés a parar bastants metres més enllà.

També recordarà Montjuic per la meravellosa Festa del Centenari del Club celebrada el 14 de novembre de 2000. Realment impressionant l’espectacle amb 53.000 persones i un fi de festa amb victòria sobre la Selecció Argentina per 2-0. Un dia especial, viscut en companyia del seu cosí Jaume i d’un amic de la seva joventut.

Com extraordinaris els records de la Copa de la UEFA 2006-2007, amb una sèrie increïble de 15 partits sense per-dre que no van ser sufi cients per assolir el títol, un títol que s’ha resistit dues vegades degut a unes fatídiques tandes de penals. No cal dir que en el moment en que es llençaven els penals, Joan havia sortit a passejar el seu gos Golfo, ja que la tensió del partit i la pròrroga li impedien continuar davant el televisor.

I ara dos records de signe ben diferent: la il·lusió, neguit, joia, emoció i sensacions viscudes el 2 d’agost de 2009, en l’estrena del Estadi de Cornellà-Prat, després d’uns anys de passeigs per la llera del riu Llobregat per veure com anava creixent una obra que ara es modèlica. I al cap de sis dies, en ple sopar, les llàgrimes per la noticia que mai no hagués vol-gut escoltar: la mort del nostre estimat Dani Jarque.

Quants records i els que han quedat al tinter! Realment això sí que és... LA FORÇA D’UN SENTIMENT! A la retina per sempre la foto de Irene i Laura a Peralada amb Dani.


203

Epíleg

Els membres del jurat d’aquesta primera edició del Con-curs Literari “El teu relat en blanc-i-blau”, organitzat per la Federació Catalana de Penyes del RCD Espanyol, mitjançant aquest escrit volem també deixar constància en l’obra del gran honor que ha sigut per a nosaltres ser els encarregats de llegir i de valorar l’extens ventall de relats que heu arribat a enviar per a participar d’aquest certamen. Ha representat per a nosaltres una enorme satisfacció, alhora que una gran responsabilitat, el fet de ser qui en decidís els guanyadors. I tant que ens ha costat de decidir!

Cal felicitar, doncs, als quaranta-dos valents periquitos i periquites que s’han animat a agafar un bolígraf (o teclejar, com marquen els temps actuals) i escriure vivències, expe-riències, contes i històries, totes sempre amb el RCD Espanyol i l’espanyolisme com a protagonista. Ens heu fet treballar molt, la qualitat dels textos ens ha complicat molt la nostra tasca, però ens ho hem passat d’allò més bé amb els vostres escrits. Enhorabona a tots!

Per acabar, no volem deixar passar l’oportunitat que ens brida aquest llibre per a dedicar unes paraules a la Fede-ració Catalana de Penyes del RCD Espanyol, organitzadora d’aquest iniciativa; un incansable organisme que treballa sempre pel bé de l’espanyolisme i que de ben segur ha trobat en aquest Concurs Literari la iniciativa idònia per a potenciar les lletres blanc-i-blaves arreu.

MONTSERRAT TORDERA

SERGIO FIDALGO

JAUME SABATER

DANIEL BOSCH

DANIEL PÉREZ


205

Índex d’autors

NIL CASAS MARCH ...................................................... 13MARC CODINA MÁRQUEZ .............................................. 18JÚLIA YABO LÓPEZ SANAHUJA ...................................... 20LUCÍA PARRA GARCÍA .................................................. 21CARLES SOLER ALTIMIRA .............................................. 22ISAURA VALLE OLIVÉ ................................................... 25ALBA CALVO ALEMANY ................................................. 32MARIA-HAILING LÓPEZ SANAHUJA ................................ 36MARTA MEDINA MÁRQUEZ ........................................... 38ARÈS QUETGLAS MORERA ............................................ 43JOSEP RUIZ HIERRO..................................................... 49LEÓN AZUARA SÁNCHEZ ............................................... 56JOSEP CARLOS BABOT .................................................. 59ALEJANDRO BERNABÉ LOZANO ...................................... 62JOAN CALAF VIVANCOS ................................................ 66PERE CALVET TEIXIDÓ ................................................. 76MIQUEL CARBONELL SÁNCHEZ-ESCRIBANO .................... 78EMILIO DAVID CORBACHO RIPOLL ................................. 81NOELIA DÍAZ DELGADO ................................................ 91LLORENÇ ESPAÑOL NOLLA ........................................... 94JAUME ESTEVE BARTRULÍ ............................................ 98ALBERT FLOTATS CALAFELL ....................................... 104OLGA GILI OLIVA ...................................................... 111JORDI JANSA OROZCO ................................................ 119JORGE LARENA CASTEJÓN .......................................... 124XAVIER LÓPEZ DE FRANCO .......................................... 127JOSEP MARIA MIEDES GUERRA ................................... 131ANNA MARSOL PONS ................................................. 136RODRIGO MERUELO LÓPEZ ......................................... 139SONIA MORENO HERNÁNDEZ ...................................... 146EDUARDO MUNGUÍA GARCÍA ....................................... 150RAMON ORRIOLS RINCÓN ........................................... 154ÁLVARO PALOMO SABATA ............................................ 159JAUME PÉREZ MASSÓ ................................................ 164


206

Jaime Pérez Sans ................................................... 167Nàdia Quiles Morte ............................................... 169Manuel Rodríguez Abad ........................................ 171Josep Maria Sacristán Tarragó ............................. 178Esther Sánchez Cardiel ......................................... 184Jordi Sibina Camps ............................................... 187Jesús Soler Martín ................................................. 191Joan Vilaplana Fontanals ...................................... 193


207


208


209


210


211


212


213


214


215


216


217


218


219


lllibre.indd 1libre.indd 1 001/07/14 10:481/07/14 10:48 · del carrer, qui digui la seva i deixi...

Documents

Transcript of lllibre.indd 1libre.indd 1 001/07/14 10:481/07/14 10:48 · del carrer, qui digui la seva i deixi...