Colònies “Els Minairons Cantaires”Associació Cultural Neret

1r TornDel 6 de juliol al 20 de juliol

Certament, estimades lectores i benvolguts lectors, l’ociositat és la mare de tots els vicis. Per aquest motiu, durant les colònies intentem trobar aquest temps i defugir de la inactivitat i de l’ensopiment amb pautes senzilles i amb mitjans atractius i escaients. Ho fem amb fer-mesa i amb fl exibilitat, alhora que amb un compromís educatiu constant.

Una dita popular ve a dir: «l’educació és una activitat artística. Exigeix intel·ligència, sensi-bilitat, temperament, vocació fi na. La seva es-sència és inspiració d’amor». Realment, no és una obra d’art l’assoliment del caliu de “can minairó” que any rere any es palesa durant el període de colònies?

Els monitors estem més que satisfets dels torns de colònies d’aquest estiu i ens sentim molt orgullosos dels vailets i joves participants. Els uns i els altres ens hem sentit còmodes en el rol educatiu que ens ha tocat jugar i viure i hem gaudit d’unes convivències plenes i es-plèndides.

Tot un èxit gràcies a tothom:• Infants i joves que han acceptat les regles del joc i s’han implicat activament en assolirel repte.• Mares i pares que, colze amb colze, heu com-partit una certa complicitat educativa amb l’equip de monitors.• L’equip de monitors que, amb afany i tossu-deria, ha apostat i aposta per un projecte ge-nerós, màgic, senzill i ferm que entusiasma in-fants i joves i els fa feliços.

Tanmateix, cal molta energia per tal de reno-var, any rere any, un projecte tant ambiciós i fantàstic com aquest. Mireu, sinó, quanta vo-cació es necessita per a organitzar les colònies, la trobada, les reunions de mares i de pares, la matrícula... I no parlem de les moltíssimes ho-res que es requereixen per a mantenir el web,

editar aquesta revista i els DVD’s de cada torn que, quan arribin a les vostres mans, seran ob-jecte de gaudi i de bons records.

La il·lusió és un dels principals motors de la nostra gent i n’estem orgullosos. Desitgem als lectors que gaudiu plenament d’aquestes pla-nes, que les llegiu, que les oloreu i tasteu i, so-bretot, que us ajudin, ara i sempre, a no oblidar la màgia de la vostra estada a “Can minairó”.

Acabem amb una altra frase, aquest cop de Bertolt Brecht, amb la qual també ens hi identifi quem:

«El primer símptoma que indica que estem matant els nostres somnis és la falta de temps. Les persones més ocupades tenen temps per a tot. Les que no fan res sempre estan cansades»

Paulo Coelho, El peregrino de Compostela (Diario de un mago)

«Hi ha homes que lluiten un dia i són bons; n’ hi ha d’altres que lluiten un any, i són millors; n’ hi ha que lluiten molts anys, i són molt bons; però n’ hi ha que lluiten tota la vida. Aquests són els imprescindibles.»

PòrticLes famílies de Can MinairóCal Safarotis, malestrucs fi ns a la medul·la, capaços d’entrebancar-se amb el terra pla i malfargats. (Grup 1) Sheila Gómez i Miquel Vilalta

Cal Fenyafuig, dropos de mena, poc sirgaires i escapistes de professió. (Grup 2) Júlia Casanovas i Núria de Jorge

Ca l’Arruixat, llunàtics extravagants, guillats, sonats i mig tocats del bolet.(Grup 3) Gemma Peiró i Marcel Casals

Cal Lluent, practicants del vint-i-unbotonisme, sempre de diumenge i íntims amics de l’aigua i el sabó. (Grup 4) Marçal Serrallonga, Jesús Godoy i Josephine Take

Cal Mardà, fi dels seguidors de Maquiavel, canalles i mal fets. (Grup 5) Maria Puche i Montserrat Virgili

Cal Trafi cot, embrollaires i trafolles, sempre tenen alguna dolenteria entre mans. (Grup 6) Agustí Ardiaca i Francesc Freixanet

Cal Sedasser, escornifl aires reunits sempre al safareig, coneixedors de la vida de tot el veïnat i un pam i una mica i 5 minuts de pagès més enllà. (Grup 7) Marc Reguant

Cal Manxiula, càustics de llengua afi lada i esmolada sempre amb el sarcasme a mà. (Grup A) Laia Freixanet

Cal Sirgaire, bregaires empedernits que no distingeixen el dia de la nit quan es tracta de deixar-ho tot enllestit. (Grup B) Alba Rubió

Ca l’Escarransit, rancis i ganyosos, no et donarien ni un gra de sorra enmig del desert. (Grup C) Jordi Baradad

Monitors de Ca l’anar i tornar: Marta Aguilà, Mireia Blanch, Bernat Bozzo, Xavier Cambray, Mariona Consuegra, Josep Oriol Reguant, Jordi Ricart, Rosa Rubió, Ignasi Rubió

tar traballant amb ganes i emoció, va sortir molt bé per part de tothom. En fi , amb paciència i devoció es pot fer molt bé.»

Els més veterans ja albiren alguna novetat: «Aquest any hi ha hagut molts canvis a les colònies, com per exemple que ara les habitacions es sortegen, així hi ha més possibilitats de que ens coneguem més. Encara no sé quins canvis més hi hauran, però no crec que siguin gaire bons per a nosaltres», com diu en Marc Reventós.

La cronista Laura Feltrer ho resumeix amb pocs mots: «Vam arribar a l’hora de dinar. Després de l’àpat ens vam orga-nitzar per habitacions. Els adolescents vam ajudar els més petits amb les seves maletes i ens vam separar en famílies. Més tard ens van ensenyar tota la casa de colònies i tot el recinte, que és molt gran. Quan vam acabar de sopar va ser

Dia 1, diumenge 6 de juliol de 2008

Com refl ecteix el minairó novell Enrique Bendito de Ca l’Escarransit: «Avui ha estat el meu primer dia a la colònia La Farga. Ha estat un dia especial perquè no coneixia gai-rebé ningú. Són unes colònies diferents a les que normalment vaig, però això és el que les fa especials».

La Lorena Aguilà afegeix: «El primer dia a la Farga ja vam començar amb peu fort amb l’organització dels tallers. Aquests tallers es centren amb el tema Quan els cotxes eren rucs. Cada grup és una casa en la Catalunya pas-

sada, anomenant-se per els detalls caracterís-tics de la família. Un exemple molt clar és Ca l’Escarransit que són tan rates que, fi ns i tot, a un convidat només li donarien un tros de pa, encara que en tingues-sin el rebost ple.Als tallers es respirava un aire molt alegre i treballador mentre es feien petits detalls de cada familiar com la seva roba, el seu penti-nat... Tothom s’ajudava mútuament ja que així la feina es fa ben feta i més ràpidament. A la nit es va notar l’esforç de cada grup que va es-

JA SOM A CAN MINAIRÓ, DE NOU!En aquesta plana s’enceta el recull de cròniques que recorden les vivències d’una gran família de minairons que, en acabar el temps de sega, ix del seu minúscul canut per compartir un ma-teix esperit d’ il·lusió, joia, companyonia i estima a la natura. Durant quinze jorns, aquesta minaironada envaeix les contra-des pirinenques de rialles, càntic i jovialitat.

Nil Martí, “Els carruatges”

Jo rd i Co l e l l , “No r m e s bà s i q u e s”Mariona Palet “Anem de colònies”

Pola Guia, “Foto de Família de Cal Safarotis”

Sira Vives, “El fotògraf i l’agutzil”

Júlia Latorre

l’hora de fer la presentació de cada família a la “capella”, que és on farem cant coral. Sóc nova i, de moment, no conec totes les activitats que farem, però ara per ara totes han estat entretingudes».

A la nit ens visitaren dos estrambòtics personatges, dispo-sats a immortalitzar les famílies minairones per sempre i una mica més. Foren l’agutzil i el Fotògraf, personatges amb mol-ta solera i molta prestància que amenitzaren la primera nit minairona entre rialles i cançons.

Però en arribar l’hora de planxar orelles, aclucar ulls es-tendre els peus, diversos motius no permeteren conciliar el son a alguns dels minairons més grans. En Jordi Agustí, el més despitat dels Escarransits, també tingué difi cultats per aclucar els ulls, però per motius ben diferents: «La veritat és que, al fi nal, el principal motiu per que em venia de gust venir a les colònies va ser que estant a Barcelona, l’únic en el que pensava era en passar una mica de fred. Vam marxar amb el cotxe, amb la meva mare, la meva germana, i el meu cosí, intentant arribar una mica abans que l’autocar, però no comptàvem en equivocar-nos de carretera i perdre un bon temps. A mida que ens acostàvem a la zona, cada cop el tràn-

sit de cotxes era menor i l’aire que repiràvem era més fresc i pur. A l’arribada (vam arribar després de l’autocar) vam di-nar i més tard, vam baixar a Can Fong. A l’hora d’entrar, cententars de records em va venir al cap i entre aquests pen-saments vaig adonar-me que m’havia deixat el calçat a casa. Vaig intentar ignorar-ho, però res no era el mateix sense el meu calçat».

Dia II, dilluns 7 de juliol de 2008

DIA MUNDIAL DE L’ESPARDENYA

Segons les cròniques no escrites dels adolescents, el primer dilluns de les colònies fou la mostra del dia a dia més quotidià a Can Minairó.

Després d’un suculent esmorzar «vam fer el primer dia de cant coral, també vam fer els grups d’esports i vam fer dues voltes i a la pri-mera volta vaig caure al fang. Després vam fer tallers d’ambientació, vam anar al riu: està més fred…! I vam jugar a un joc d’indis i egipcis» com conta n’Àlex Albertín de Cal Fenyafuig.

Tot i ser un dia rutinari a Can Minairó, va ser un dia espe-cial. A Cant Coral els monitors van presentar la cantata escollida d’enguany amb la qual aprofi trem per conèixer una mica més la història del nostre país. Guifré el Pilós, Ramon Berenguer IV, Jau-me I, els almogàvers, Jaume d’Urgell, Don Fernando, Carles V, Aribau, Verdaguer i tots aquells que pintaven coves, anaven amb vaixells i xerraven en llatí (que es tornarà amb els segles el parlar d’aquí), són els protagonistes de la HISTÒRIA DE CATALUN-YA AMB CANÇONS. Aquesta cantata, amb música d’Antoni Ros-Marbà i el text i les lletres de Jaume Picas, va ser estrenada a principi dels anys 70 amb la interpretació de la Guillermina Mo-tta, La Trinca i el Cor d’Escoles Virtèlia de Barcelona. Durant tota la quinzena anirem interioritzant lletres i tonades per poder oferir, l’últim dissabte, un concert ben lluït.

Ir CONCURS FOTOGRÀFIC DEL RIUEl Concili de Can Minairó es complau en presentar el recu-ll d’obres fotogràfi ques galardonades dins el prestigiós primer certamen fotogràfi c d’abast intercomarcal i una mica més, de degarotips en color del Riu Freser a mitja tarda d’un dilluns amb aigua freda.

1. P

rem

i al m

és p

obla

t Per

e T

repa

t«J

o no

em

vol

ia b

anya

r, so

ls vo

lia m

ulla

r-me

els p

eus.

Però

vai

g “e

ntre

puss

ar”

en u

na ro

ca i

em v

aig

mul

lar d

e ca

p a

peus

»2.

Pre

mi a

la m

illor

pan

oràm

ica

Car

los C

anal

3. P

rem

i al m

illor

retr

at M

arin

a Sa

nahu

ja4.

Pre

mi a

l més

imag

inat

iu N

icol

ás F

idal

go5.

Pre

mi a

ls ar

bres

més

alts

Pau

Poc

h6.

Pre

mi a

l més

hum

oríst

ic M

ar V

idal

-Flo

ch

7. P

rem

i al m

és a

l·luc

inog

en Ja

ume

Ort

iz«T

enia

tant

fred

de

l’aig

ua d

el ri

u qu

e te

nia

al·lu

cina

cion

s»8.

Pre

mi a

les m

illor

ona

des A

nna

Port

ero

9. P

rem

i al m

illor

pla

pic

at V

ícto

r B

las

4

5

6

7

8

91

2

3##

Dia III, dimarts 8 de juliol de 2008

Comença parlant l’Elsa Castanyé, de Cal Lluent: «El dimarts vam anar d’acampada a Ventolà, l’anada va ser bastant dura, perquè hi havia molta pujada i ens feia mal el peu, però vam ser fortes. Alguna vegada paràvem a des-cansar i a menjar alguna pasteta. Vam parar a dinar a la Font de l’home mort, allí vam poder descansar. Després d’haver dinat, vam conti-nuar el nostre viatge cap a l’acampada, de la Font de l’Home Mort fi ns a l’acampada vam trigar com a màxim tres quarts d’hora. Quan vam arribar ens vam posar a cridar de tan contentes que estàvem d’haver arribat. Vam descansar una mica i després vam començar a muntar les tendes.»

Pren el relleu la Patrícia Poch, també de Cal Lluent: «Quan vam arribar al prat on havíem d’acampar, tothom es va asseure, uns quants vam jugar a un joc. Després vam muntar les tendes. Aleshores vam berenar i vam jugar a dos jocs: el de “les banderes” i “el gos, el gat i el ratolí”. Després ens van dir que anéssim a sopar i fi nalment vam fer la gran vetllada i... a dormir!»

Continua l’explicació de la jornada la Laura Feltrer, de Ca l’Escarransit: «A la vetllada vam cantar força cançons, acompanyats de les guitarres. Per acabar ens vam estirar tots uns sobre els altres, damunt l’herba i mirant el cel, des d’on s’hi podien observar moltes estrelles, i l’Alba i la Maria ens van explicar dos contes. Finalment vam anar a les tendes d’acampada per dormir.»

Un apunt molt interessant ens el proposa el lluent Eduard Sánchez. Endavant Eduard! «A la vetllada de la nit, segurament, molta gent va trepitjar tifes mentre ballava, perquè era molt fosc i no es veia bé el terra. Després de ballar ens vam estirar a sobre l’herba i ens van explicar dos contes. Va ser un dia molt di-vertit!»

Finalitza la crònica d’avui l’Anna Senpau, també lluenta. «Gairebé no vaig poder dormir perquè hi havia un grupet que no callava fi ns que ales 5.30h del matí el Jordi va sortir i els va fer callar, però aleshores una nena que dor-mia al meu costat em va dir: m’acompanyes a fer pipi? I la vaig acompanyar. En tornar a la tenda vaig poder dormir.»

DIA MUNDIALDE LES PIQUETESCom tots els minairons, nosaltres no sabem estar-nos quiets i ens agrada molt gaudir de la natura i de tots els seus petits grans tresors. És per això que de seguida va arribar la primera ex-cursió de dimensions considerables a la colònia. Sí, minairons i minairones, ha arribat el moment d’escoltar els cronistes d’avui, els de CAL LLUENT i els de CA L’ESCARRANSIT, que ens explicaran com van viure l’experiència de l’acampada de les co-lònies d’enguany al Pla dels Ventolanesos.

d’acampada

Terreny

1. Pere Alonso2. Pau Agustí3. Pol Martí i Andreu Ausàs4. Gemma Noró5. Jordi Agustí6. Èlia Rifé

Dia IV, dimecres 9 de juliol de 2008

Enceta la crònica d’avui, el minairó Mateu Sagarra, de Cal Lluent: «Quan ens vam lle-var, el primer que vam fer va ser fer-nos les motxilles i esmorzar. Els monitors i els ado-lescents ens van ajudar a desfer les tendes i, després d’omplir les cantimplores i descansar una mica, vam començar el camí de tornada. Primer vam travessar un camí que relliscava força tot xerrant amb els amics. Al fi nal del camí vam veure alguna planta de tora. Des-prés vam fer el camí dels miners.»

L’escarransit Enrique Bendito ens en dóna la seva versió: «Va ser un dia molt complet. Al matí ens vam despertar a les tendes de cam-panya. Com que la tenda estava posada en una pendent, ens vam despertar tots apretats i uns sobre els altres al fi nal de la tenda. Després vam desfer les tendes, vam desfer les motxilles i vam baixar. En arribar vam dinar i, després, vam inaugurar la piscina, ens vam banyar i ens vam dutxar»

EL JOC DE LES TARGETESPer Gemma Caire, de Ca l’Escarransit«Després de sopar vam jugar al famós joc de les targetes, que consistia en trobar totes les targetes possibles pel teu equip. Ens vam se-parar per grups d’esports. Els nens i nenes més petits eren els que hi posaven més ganes al joc. Les targetes eren com tires de cartolina de co-lors, però com a tots els jocs hi ha un objectiu principal i, en aquest joc, era trobar les targetes negres, que en ser de color fosc, costaven més de trobar i aquesta era la gràcia. Cada grup d’esport tenia un amagatall perquè els moni-tors tenien el paper d’enlluernar-nos amb la llanterna, dir el nostre nom i prendre’ns totes les targetes que portéssim a sobre. Quan va sonar la campana tots els membres del grup es van reunir i vam ajuntar totes les targetes.»

DIA UNIVERSAL DELS VENTS

Seguim amb l’acampada i amb cronistes de les mateixes cases que els del dia anterior, és a dir, amb lluents i escarransits de Can Minairó.

ENTREVISTA A L’ALEIX VILA PRIMER MINAIRÓ EN BANYAR-SE A LA PISCINAPer Aina Vila, de Cal Lluent

Enguany la piscina l’han fet nova i el meu germà, l’Aleix Vila, va ser el primer en posar el cul en remull a la piscina. I jo, l’Aina Vila, l’entrevisto.

Com et vas sentir en ser el primer de banyar-te a la piscina nova?- Que va ser l’únic.

Vas trobar l’aiga freda?- Sí, una mica.

Trobaves la piscina petita?- No, però poc fonda.

Et va agradar l’ambient de la piscina?- Sí, bastant.

Creus que s’hi hauria d’haver banyat més gent a la piscina?- Sí, les nenes que només volien ensenyar el

banyador nou.

Dia V, dijous 10 de juliol de 2008

«Quan vam arribar a Queralbs ens vam posar a cantar unes quantes cançons i després vam berenar, tranquil·lament, codonyat amb pa». Tranquil·lament, Júlia Sàez? Clar! Fa cent anys no se sabia què era l’estrès. I si a més hi sumes que mentre berenàveu, els monitors i monitrius us premiaven amb uns ballets... ja no ho pots pintar millor!»

«Abans de jugar, en Sampa, en Xus, la Maria, la Gemma, la Júlia, la Núria, l’Alba i... la res-ta de monitors es van disfressar», passa llista la Cinta Riera de Cal Mardà.

«El gran joc consistia en què ens donaven un mapa de Queralbs a cada grup d’esports on hi havia indicat els llocs on hi havia un tros d’una fotografi a d’un lloc de Queralbs. Hi havia qua-tre trossos i quan els trobaves havies d’ordenar els trossos i sortia una imatge del poble (d’un lloc), havies d’anar a aquell lloc i allà, hi ha-

via una foto d’un altre lloc del poble i havies d’anar allà i qui arribava abans guanyava». Al-gun dubte de com va ser el joc? Doncs si no en teniu prou amb les explicacions de la Judit Canet escolteu les del Quim Maymó: «Per jugar a aquest joc primer ens van donar un mapa de Queralbs, un mapa per a cada grup d’esports: l’A, el B, el C, el D, el E, el F, el G i l’H. Cada mapa era diferent, es distingien per-què tenien unes creus marcades en uns llocs determinats. En aquests llocs marcats, havíem de trobar trossos d’una foto tallada. Després vam haver d’juntar els trossos i ens va dur a un lloc del poble, en aquell lloc vam trobar una altra foto que ens va dur a un altre lloc del poble, i el que arribava primer, guanyava».

Però, arribar el primer... costava! Els curiosos personatges disfressats del poble no ho posaven fàcil. Tal com explica l’Adriana Castellón «hi havia obstacles i, sobre tot, XERRAIRES! Ens van fer cantar i ballar.» En resum, tal com diu la Blanca Aldabó: «Resposta del joc: meu vaig passar molt bé, però vam perdre :P»

DIA MUNDIAL DE LA GENT GRANHi ha dies en la vida minairona que es recorden amb un bon gust de boca. Eixir del canut de la Farga i enfi lar camí amunt cap a Queralbs pot resultar una tarda agradable i divertida i més si és per fer jocs... [títol de Neus Canet]

“La nova piscina és més petita”

Fiona Orfi la

Al fi nal de la jornada vam tenir temps per recordar el que es-tàvem fent fa just 12 mesos, tal com ens ho il·lustra l’Alba Fa-bre. Tot i ser el seu primer any, ella també devia recordar vells temps...

Judith González

La Mireia Agustí de Cal Mardà ens ho expli-ca: « El dia 11 vam anar a uns llacs d’excursió. Va ser molt divertit i, al mateix temps, molt bonic. Primer anàvem una bona estona a l’autocar, mentre cantàvem o parlàvem. Des-prés arribàvem i començàvem a caminar». I què dir-vos del camí? La trafi cota Aina Ro-sell no el descriu com un camí de roses, pre-cisament... «Van dir que seria com un passeig, però no era així: tot estava ple de fang i queda-ves tot enfangat. Havies d’anar saltant de pe-dra en pedra». I entre pedra i pedra i enfangats fi ns als genolls, més d’un intrèpid minairó va entretenir-se a agafar capgrossos fi ns a l’hora de dinar. «Vam parar a dinar a Les Pollineres. Un cop tots havíem dinat, ens vam dividir: els que volien pujar als estanys i els que no. No-més unes tretze persones es van quedar a baix» explica la Janina, la més gran de les minairo-nes Orfi la.

«Quan vam arribar allà, ens vam canviar. La majoria dels nens i nenes vam anar cap al llac lentament, ja que hi havia roques i molta gent no portava xancletes. A més, l’aigua estava molt, molt freda», relata en Marc Rosell. «Allà pocs es van banyar. Jo vaig ser una d’elles» ex-plica la Maria Bosch. «L’aigua estava fredíssi-ma, no em sentia res! Ni els peus ni les mans. El més divertit va ser anar nedant per dins de l’estany fi ns a la roca», afegeix.

Després de les cabussades reglamentàries va tocar desfer camí... i amb molta pressa! No anàvem pas bé de temps i calia desfi lar ràpid fi ns els carros motoritzats (llargs i alts com un Sant Pau, sí). La Judith Expósito ja ens ho diu: «Quan baixàvem portàvem mitja hora de retard però com que vam baixar molt, però molt ràpid, el fred que havíem agafat dins de l’estany ens va passar de seguida!». La Berta Nuet, però, sembla no ser tan fredolica: « No feia ni fred ni calor ja que, durant la pujada, el sol havia picat de valent i havíem passat molta calor».

La Yemila Osuna ens dóna l’apunt menys agradable del dia... però potser també el més recordat i comentat: « Algú va vomitar a l’autocar...». L’Aleix Vila també en parla: «Vam pujar al bus tot menjant xiclet pel ma-reig. Jo vaig dormir la majoria del viatge».

Dia VI, divendres 11 de juliol de 2008

DIA UNIVERSAL DE LA FRUITA DOLÇA

Caram! Qui ens ho havia de dir! Uns carros motoritzats llargs i alts com un Sant Pau han fet parada a la Farga i tots els Minai-rons i Minairones, com si del nostre canut es tractés, ens hi hem embotit i... cap als Estanys de la Pera hi falta gent! Els cronistes d’avui són els de CAL TRAFICOT.

“Parada per dinar”Maria Simó

“Remullada a l’estany”

Sílvia Aguilà

Júlia Olarieta, “Síndries en remull”

ESCÀNDOL ALS ESTANYSEntrevista a Júlia Olarieta.Per Laura Rifé

On vau anar ahir?Als Estanys de la Pera. Està situat a la comarca de la Cerdanya, a l’estació d’esquí d’Aransa.

Quantes hores vau caminar fi ns a l’hora de dinar?Dos hores, més o menys. Després vam dinar i uns quants van pujar als estanys a banyar-se.

On vau dinar?Vam dinar al refugi dels estanys, al costat d’una font. Estàvem envoltats de plantes i fl ors... i de vaques!

M’han dit que vau veure una fl or més especial que les altres. És veritat?Sí! Vam veure neret! És una fl or rosa molt bonica que dóna nom a les nostres colònies.

Tu vas pujar als Estanys. Explica’ns coses sobre el paisatge.D’acord. L’estany estava a mitja hora de camí del lloc on vam dinar. Van pujar ràpid i amb ritme, sense problemes, fi ns arribar a la gran bassa platejada remoguda pel vent. Feia força fred però m’hi vaig banyar igualment. Em vaig treure la roba, duia el banyador a sota! Vaig posar els peus a l’aigua... Estava gelada! Però vaig continuar saltant de pedra en pedra... fi ns que, ja no n’hi havia. Llavors vaig saltar! El terra estava fangós i ple de fi ls... era fastigós. L’estany era poc profund de manera que vaig sortir molt ràpid. A fora, però, hi feia molt vent i l’aire fred et feia posar la pell de gallina. L’estany estava envoltat de boscos i pedres, muntanyes i rierols. Semblava un conte de fades.

Gràcies pel teu temps, Júlia.De res. A tu.

Cal Trafi cot

Cal Mardà

sobre les parpelles i ens imaginem que volem i fl otem sobre un cel blau, net d’amenaces amb ocellets que van saltant so-bre els núvols blancs com boles de cotó fl uix». Així és com comença, segons la sedassera Bianca Súarez, una d’aquestes sessions. Si la voleu continuar, només cal que hi poseu una mica d’imaginació...

Però, prou! Ja està! S’ha acabat la calma: les competicions més boges i divertides tenen lloc a la capella! «El carretó, cur-sa de sacs individuals i per parelles» i molts altres són els jocs que la Teresa Bendito recorda d’aquella tarda. En el joc de les cadires hi va participar la Berta Reventós: «Em vaig ma-rejar molt i al fi nal vaig perdre».

La nit no va ser pas menys moguda. Atrinxerats dins la cape-lla va tenir lloc la guerra de cançons. Mai una guerra havia estat tan festiva com la que ens explica la Griselda Subirà. «Com que plovia vam aprofi tar que la gent duia capelina i vam separar la gent que la vestia de colors freds de la que la portava d’un color càlid. Un monitor deia una paraula i cada grup havia de cantar qualsevol cançó que la tingués o que hi tingués relació. Al principi el grup dels càlids anava guanyant però els freds, fi nalment, es van despertar. L’Agustí era qui deia la paraula i la Mariona tenia la bandera sobre l’equip que havia de cantar. Quan treia la bandera el grup havia de callar perquè li tocava cantar a l’altre equip».

El matí va ser d’allò més convencional i només la marxa dels adolescents va tenyir, d’un color especial, aquelles hores primerenques. Però la tarda va començar diferent de com s’esperava: tothom al taller a recordar vells temps amb el cinematògraf! Cosa mai vista a principis de segle, en color i amb música! La minaironada va quedar tant corpresa d’aquest avenç que va necessitar d’una sessió de relaxació per tornar a unir el cos amb la terra. «Ens estirem a terra i ens imaginem que tot el nostre cos està for-mat per petites llumetes i que les anem apa-gant, i ens anem fonent com a gelats sota el sol lluent... Els genolls ens peeeesen! Les mans ens peeesen! I ens relaxem... Ara tanquem els ulls leeentament, i apaguem les llums que tenim

Dia VII, dissabte 12 de juliol de 2008

DIA UNIVERSAL DE LA PLUJAI DEL NIVELL A“Ha plogut molt, des d’aleshores”, se sol dir. Doncs la meitat de tot el que ha plogut entre el 1900 i els dies en què esteu llegint aquestes cròniques, va caure aquella tarda! Sí, sí! Durant hores i hores, el Freser va anar fent-se gran amb la pluja que queia sense parar i que no deixava als Minairons i Minairones sortir del seu canut... Però de tot se n’aprèn i ens les vam enginyar per passar una bona jornada encara que fos sota sostre i sense veure la llum del sol. Això sí: els adolescents van anar a aguantar el xàfec en una altra banda... però sense escampar la boira.

Dia VIII, diumenge 12 de juliol de 2008

En Fèlix Bosch, de Cal Safarotis, ens en fa una breu pinzellada. «Vam anar d’excursió i hi havia moltes maduixes. Em va agradar molt i el cine estava tancat.»

La Núria Gaspar, de Cal Safarotis, ens fa cinc cèntims de l’estona en què els ditets treballa-dors van ser els grans protagonistes, l’hora de tallers. Endavant, Núria! «Als tallers, el que vam fer va ser com un tub per posar-hi el tova-lló. El tub es podia fer de molts colors: taron-ja, vermell, blau marí, verd, lila... Però jo vaig trobar un paper “multicolori” i em va agradar molt. També li vaig posar colors pintats en re-tolador.»

La Maria València Moncunill, de l’esbart dansaire de Can Minairó, ens fa un tastet del taller de dansa. «Ahir al matí vam fer el taller de dansa popular amb el Marc Reguant i la Maria Puche. Vàrem fer el Ball de Cascavells

a dalt, al taller petit. A mi aquesta dansa em va agradar molt i mai l’havia escoltat ni sen-tit. [i l’ havies percebut o oït, Maria?] La meva super parella era la Griselda Subirà. Ens sortia una mica malament, però el més important és que ho intentàvem. Un dels últims dies ho representarem davant de la colònia!!!»

DIA INTERNACIONAL DELS MINAIRONS PREVISORSLa presència d’uns núvols amenaçadors que pronosticaven pluja a bots i barrals van fer que els minairons, molt previsors com sempre, enginyessin la manera que la pluja no els impedís fer allò que tenien previst per aquell dia. D’aquesta manera, com que la pluja havia d’arribar cap a la tarda, i a la tarda hi havia programada una excursió, van decidir capgirar el dia i convertir l’excursió de la tarda en una excursió matinal i fer les activitats del matí (que podien fer-se sota cobert) a la tarda. Així va ser i la cosa no va fallar! A la tarda va ploure sense treva fi ns ben bé l’ hora de sopar.

L’excursió matinal va ser un agradable passeig per caminois enmig del bosc que ens va portar fi ns a Vilamanya. Al camí tots i totes vam poder gaudir d’una natura exhuberant plena de verdor, d’animalons i de bolets. Alguns minairons innocents van empassar-se que a Vilamanya, una localitat de quatre ha-bitants, podríem anar al cinema multi sales que hi ha al centre comercial d’aquesta població. Finalment, però, va resultar que res de res! Llàstima, estava tancat perquè era diumenge..

Com hem dit, a la tarda vam fer les activitats que habitualment fem al matí. Vam fer tallers, alguns jocs a la capella i cant coral. La veritat és que va ser molt divertit fer en una tarda plujosa les activitats que normalment són matinals. Els petits canvis... són poderosos!res de res!

Cal Safarotis

Víctor Blas,

“Jugant a la piscina”

“Jocs a la capella”

Lisa Reventós

Laia Rafel

Especial Travessa!!!

El gat vell i escarransit del Marc Reventós ens diu: «No ha estat com l’any passat en què ve-nia un cotxe amb menjar i tendes de campan-ya. Aquest any hem portat el nostre menjar i les tendes... on no vam dormir». Però abans d’arribar a l’hora de dormir s’han d’explicar moltes altres coses que van passar durant el dia.

«Vam agafar l’autocar i quan vam baixar vam començar a caminar. Tot anava bé fi ns que després de dinar es va posar a ploure. Ens vam posar en un refugi per tal de veure si passava la pluja però, vista la situació, vam decidir tor-nar enrere ja que no podríem acampar», diu la Paula Subirà dels manxiules.

En Joan Arribas també ens explica com no s’arriba al lloc d’acampada: «Després de passar unes 203 hores en un “refugi” (que podria ser qualifi cat, millor, com a llauna de sardines), vàrem prendre la decisió de tornar a un refu-gi de pedra (i en millors condicions) on vam passar una apretada nit. El camí cap al refugi va durar dues hores, intenses i sota una pesa-da pluja».

La Llum Colomer continua: «Quan vam arribar al refugi on havíem dinat, vam deixar les motxilles a un costat, vam escombrar una mica el terra, vam posar esterilles i vam posar les peces mullades de roba a eixugar».

Totes les anècdotes es concentren al refugi, als fets succeïts aquella nit i són els cansats els qui fan la feina. Vinga, Pau Gaspar, ex-plica’ns com ho vas viure tu. «Com a veterà correcte potser hagués estat correcte aparen-tar que no havia vist res i que la casa estava

en molt bones condicions. Però l’havia vist! No podia fer-hi res, era allà, ens havíem vist les ca-res!». Sembla que el Pau vol fer-se el misteriós amb els lectors de la revista, però el consell de re-dacció us treu de dubtes: havia vist una rata! «Tot va passar cap a les onze de la nit, quan esta-va tot el grup en una de les ha-bitacions. Jo estava a l’altra, in-

Tot i que el 1900 els catalans ja dúiem a l’esquena llargs jorns, de sol a sol, conreant la terra i ja havíem fet del sedentarisme la nostra forma de vida, els més grandots de Can Minairó van decidir que, durant dos dies, volien viure com a nòmades. Xiru-ques, motxilla, i moltes hores de camí i rialles. La minaironada major, fi la que fi la, enfi la cap al Carlit.

Dies 12 i 13 de juliol de 2008

DIA MUNDIAL DE L’ANAR A PEU

tentant trobar un plàtan a la motxilla. El vaig trobar. Passaren els minuts i amb la llanterna que m’havien deixat vaig començar a explorar l’habitació amb la vista. Llavors vaig enfocar la biga principal, al sostre, hi vaig divisar una fi -gura blanca, de pam i mig, observant-me cara a cara. Em va passar un calfred i es va tornar a amagar, darrere la biga. Aquella imatge se’m va quedar gravada tota la nit, aquells ulls ne-gres. Em vaig començar a plantejar pregun-tes de l’estil: Quantes més n’hi haurà? Mosse-guen? Tenen malalties? Quin fàstig? Quan ho vaig explicar, ningú em creia, però la rata (o les rates) seguia allà». Esfereïdor.

La sort no acompanya –sempre- els que més matinen. La Miren Olarieta, sota el títol El miracle de la llet condensada, ens ho relata: «Quan vam llevar-nos després d’una nit molt llarga en la que no tots van poder dormir (jo sí), el matí era boirós i feia un fred que pelava. Ningú sabia si aconseguiríem fer el cim o si la metereologia ens ho impediria, però el que es-tava clar era que havíem de caminar molt i es-morzar fort. Després d’intentar posar-nos els mitjons correctament, lligar-nos les botes i re-collir els sacs i les esterilles, vam preparar-nos per esmorzar. El tema de conversa principal era, evidentment, la rata (o les rates) que ha-vien estat tafanejant entre les motxilles i que, en molts casos, s’havien cruspit part del pa. Mentre ens preparàvem unes delicioses gale-tes amb Nocilla i fèiem xarrupades al tub de llet condensada, vam notar com els ànims co-mençaven a pujar i tot començava a semblar més animat».

I les coses es comencen a tòrcer: «Els monitors es tornen a reunir i decideixen no fer el Pic del Carlit a causa del temporal... (el dia abans ha-via nevat!) Però això no vol dir que caminem menys... no!!!!!! Sinó que el recorregut serà rodejar el Carlit! Uns paisatges meravellosos! (milions de fotografi es a fer...!). I així, derro-tats vàrem arribar a la Farga... Tot somiant amb una dutxa d’aigua calenta i un llit i lava-bo decent!». A la tenaç fotògrafa Maria Mar-tín no li falta noció de l’higiene, ja ho veieu!

Can Manxiula

Ca l’Escarransit

Cal Sirgaire

Pau Gaspar, “El ratolí Florentí”

La feina que va ocupar una estona del matí als sirgaires va ser la construcció d’una càmera fo-togràfi ca. Han volgut fer més i explicar-nos-ho tot seguit.

«Els materials eren simples: una capsa de sa-bates, pintura negra, cartolina, una agulla i paper fotogràfi c» (l’Adrià Ferro els tenia ben apuntats) i el procediment de construcció, que ens l’explica la Desirée Gómez, encara més: «La vam fer amb una caixa de cartró, pintant-la per dins de negre perquè quan féssim la foto el paper fotogràfi c no es cremés; vam fer les diagonals del costat de la caixa per poder fer l’objectiu i el vam tapar amb una solapa».

«Aquest cop ens va tocar fotografi ar algun in-dret de la Farga i revelar el paper», diu la Bàr-bara Parra. «Entràvem a un dormitori amb una llum vermella per què no es fes malbé el paper de la foto i fi xàvem el paper amb Blue-tack perquè no caigués. Amb la caixa ben ta-pada sortíem a fora a fer una exposició. O si-gui, ens posàvem a uns 15 metres de l’objecte o persona que volíem fotografi ar i obríem la solapa per agafar la imatge amb el rebot dels raigs del sol” ens explica molt clarament la Desirée Gómez.

«Com que el mètode era tan rudimentari, la majoria de les fotografi es no van sortir bé. Tot i així, vam trobar molt interessant aprendre la tècnica» diu la Bàr-bara Parra, tot i que potser no fos tot cul-pa del mètode i sí, una mica, de la falta de llum solar.

L’Àdrià Ferro hi està d’acord «Funcionar funcionava, però la majoria de fotos no van sortir bé, van quedar negres i blan-ques sense que s’hi pogués defi nir res. Tot i així va ser divertit veure que una càmera fotogràfi ca no és res de l’altre món, que qualsevol en pot fer una, bé, el pro-blema és que la foto surti bé»

Mentre els adolescents es convertien en fotò-grafs d’antuvi, els de Cal Fenyafuig «vam fer volar un coet» segons el Nicolás Fidalgo i vo-laven tan i tan alt que «un coet es va colar en un arbre» ens explica l’Anna Portero. El que no sabem és si va ser el seu o no!

La Júlia Gallifa segueix la crònica del dia: «Després de dinar vam anar a la piscina uns trenta minuts i tot seguit vam fer un joc».

La crònica d’aquest dia ens la fan dues famílies que des de fa temps se les tenen. Són tan diferents que mai s’ han avingut i sempre hi ha hagut problemes i incidents entre elles. Uns, els de CAL SIRGAIRE, no viuen per altra cosa que per treballar, pencar i... Sirgar. No es poden estar quiets si tenen alguna cosa a fer. Els altres, els de CAL FENYAFUIG, com diu la parau-la, són tot el contrari. Quan veuen la feina fugen corrents i s’amaguen a qualsevol lloc per evitar treballar. Avui han fet revista plegats i s’ han proposat comportar-se durant una estona i estar-se de retrets i acusacions

Dia IX, 14 de juliol de 2008

DIA MUNDIAL PORCÍ I DE LA FOTOGRAFIA SENSE LLUM

Jaume OrtizNicolás Fidalgo

Anna Portero, “Coets”

I el Cesc Maymó ens introdueix el joc: «Ha-víem d’anar a veure “La Matança del porc” a Serrat. Però hi va haver un problema, el porc que s’havia de matar, va desaparèixer. Per tro-

bar-lo es va organitzar un joc per la Farga. Es va simular què la Farga

era un poble en que hi vivien tot de personatges, que eren els monitors. Llavors, ens vam posar per grups d’es-ports i havíem de treure’ls informació i pistes als vila-

tans del poble».

La Marta Expósito ens des-criu aquests vilatans: «FUNCIO-NÀRIA: Acaba de venir al poble. PAGESOS: Amb les seves fl ors es-

pecials. POLICIA: L’última que se’n va a dor-mir. EL CACIC PESSIC: que és un home de negocis. LA MINYONA: molt treballado-ra. MOSSÈN: l’ajudant marxa de missa. FA-MILIARS DEL MORT: Molt afectats per la mort de l’avi. PREGONER ANSELMO: El mentider» Doncs sí, al fi nal resulta que «va sortir culpable el menys investigat i el candi-dat menys probable d’haver comès el robatori» ens diu el Raimon Roma.

La Caterina Bosch ens narra com va seguir la tarda: «Després del joc del porc ens vam pre-parar unes actuacions per fer a la vetllada de l’”olla barrejada”. Aquesta vetllada consisteix en què, en grups de 4 o 5, es preparin un nú-mero de: acudits, cançons, balls, històries... Per la capella van passar des del grup 1 fi ns als adoles a fer el que havien preparat».

Però amb tanta llibertat d’actuació un s’ataba-la, o això en diu la Laura Villegas «la veri-tat és que en aquestes vetllades sempre costa decidir el que faràs, però després t’ho passes d’allò millor. Que és el que ens va passar a no-saltres».

I és que vam fer de tot: «Tots els grups van fer alguna cosa relacionada amb la música, però hi havia d’altres que feien “novatades”, com per exemple, el meu grup, que va fer el joc de les 3 princeses. El Marc Roca va fer un pingüí amb fang i li va quedar molt bé» segons diu en Víctor González.

Ens ho corrobora el Pere Vidal-Folch, de Ca l’Arruixat. «Ahir, quan va sonar la primera campanada del dia, vam entrar a esmorzar. L’últim d’arribar va ser el tocatardà i, com sempre, li van posar els tirants i la faldilla. Per esmorzar vam prendre dues magdalenes, pa, mantega i melmelada de préssec. Quan vam acabar, el Francesc va parlar. Vam guardar els tovallons al seu lloc i vam sortir del menjador per fer els serveis».

Seguint el jorn, després de serveis i cant co-ral... ESPORTS! Aida Bosch, què ens en ex-pliques? «El joc de la pastilla va ser divertit, encara que tothom es va fer mal a les mans perquè quan te la tiraven de molt lluny se’t clavava la punta. El joc consistia en posar la pastilla a dins la gerra».

Després dels esports, apareixen els ditets tre-balladors... TALLERS! Què va tocar aquell dia, Gemma Caire? «Els adoles, quan fem ta-llers, ens dividim en dos grups, el x i el y. Al grup y, que és el grup on m’hi trobo jo, ahir ens va tocar fer un punt de llibre i una rosa. El punt de llibre consistia en retallar una plan-tilla i fer tots els plecs corresponents. Quan vam tenir això enllestit, vam haver de decorar-lo al nostre gust amb gomets, amb plastide-cors i colors. Com a últim detall vam fer els ulls amb plastilina i la llengua amb un tros de paper de color. Quan vam tenir tot això fet, només ens calia un llibre per col·locar-hi el punt. La segona part del taller, és a dir, la rosa, només la va poder fer la gent que va acabar ràpid el punt».

Una de les activitats estrelles del dia va ser l’excursió al riu, a Les Ribes. La crònica d’aquesta sor-tida la comença el Gabriel Bos-ch, de Ca l’Arruixat. Tot teu,

Gabriel! «Avui hem anat a les Ribes del riu Freser. El camí ha durat bastant i tota l’estona ha estat pujada. Pel camí hem passat pel Salt del Grill que és una cascada petita però molt alta. Allà hem descansat una estona». Pren el relleu la Georgina Marés, també de Ca l’Arruixat. «A les Ribes del riu Freser hi havia una roca molt alta i va haver-hi persones que es van tirar a l’aigua des de la roca. La pedra era tan alta que a mi em van ajudar a pujar. Però jo no m’hi vaig tirar. A l’hora de la tornada vam baixar per un camí diferent. Després ens vam posar per una drecera i em va ajudar un adole, el Joan, que feia veure que queia, però no queia».

Una altra de les activitat del dia que va agra-dar molt a tota la minaironada va ser el foc de camp. Dos minairons arruixats i dos de manxiules ens en fan cinc cèntims.

«El dimars 15 vam fer el foc de camp. Jo m’ho vaig passar molt bé. El vam encendre des del camp de bàsquet amb una pilota encesa que va passar per un fi l fi ns la foguera. Llavors ja es va anar encenent. Vam cantar moltes cançons

Fa cent anys, no es podia començar el dia sense un esmorzar ben consistent. Pot semblar un àpat rutinari i un pur tràmit gastronòmic a primera hora. Però un bon esmorzar, i això ho saben els minairons, és garantia d’un dia prometedor.

Dia X, dimarts 15 de juliol de 2008

DIA INTERNACIONAL DELS ESMORZARS DE FORQUILLA

Roses de Núria Gaspar, Pol Martí i Mariona Palet

Tovalloners de Núria GasparL’Olla barrejada

Pere Trepat

Ona Vives, “Li estàvem fent una broma a una nena

Raimon Roma

Entrevista del dia a Enrique Benditoper Laura Feltrer

Et va agradar la sortida a les Ribes?- Sí.

Et vas banyar?- Sí.

Estava molt freda l’aigua? Vas passar fred?- L’aigua estava molt freda, però no vaig passar

gaire fred

Et vas tirar des de dalt de la gran roca?- Sí

I com va ser l’experiència?- Molt bona i apassionant. Al principi, però,

estava una mica nerviós.

Abans de la sortida a Les Ribes vas fer el taller de fotografi a. Què et va semblar?- Em va agradar, va ser interessant. Vaig fer un

fotografi a tot i que no va sortir del tot nítida, molt negra d’una banda i molt blanca de l’altra.

Et va agradar la vetllada al voltant del foc de camp?- Sí, va estar molt bé i vaig disfrutar molt.

i com que era l’aniversari de la Maria Valèn-cia, la meva germana, va haver de ballar “Lo tio Pep” davant de la foguera. De tant en tant, anaven tirant caixes i sortien moltes espur-nes. Al fi nal cantant la cançó de “La ronda de nit” ens en vam anar a dormir. Em va agradar molt!!!!!!!!»Jaume València

«Va ser molt divertit i va impressionar a to-thom, ens il·luminava la cara i feia calor. Vam ballar moltes cançons al voltant del foc. De se-guida se’ns va fer tard i vam anar a dormir».Ariadna Orfi la

«Ahir el cel va ser observador d’una gran nit en què l’amistat i l’alegria es van unir davant d’una foguera plena d’espurnes i colors ro-gencs. Amb danses i cançons, tota la colla de la Farga vam adorar la llum i l’escalfor del foc. A l’aire s’escoltava la màgia de la nit, una nit freda però alhora amb molt de caliu gràcies a l’ajuda de tots els companys. Tothom hi va fi car una mica del seu ésser per fer més emo-cionant i carismàtica la nit, cadascú entonant tons diferents que feien to dolç i melodiós. Per acabar diré que aquella nit, amb l’ajuda de tots, va ser una nit màgica».Lorena Aguilà

«L’esperat foc de camp va arribar. Faltaven gui-tarres, així que m’hi vaig posar (jo i la meva guitarra). Van encendre el foc, com sempre, es-pectacular. Aquest foc de camp era més bonic que els altres, més especial. Era el meu últim foc de camp com a adolescents. Vam fer en-tre l’Agustí i jo les cançons típiques del foc de camp improvisant bastant, però va sortir força bé. Va quedar tot molt maco llevat de l’última cançó (“Enyor a la Natura”, crec) quan vaig començar a notar que alguna cosa no rutllava bé i, exacte! Va rebentar una de les cordes de la guitarra. Quin pal, tu!»Pau Gaspar

* Il·lustracions de Júlia Latorre, Jordi Agustí i Nuria Font

Helena Muniesa, “Sortida a les Ribes”

Taller de Roses

Jordi Colell, “M’estaven gravant”

«Tot el temps que no es percep amb el cor, està tan perdut com els colors de l’arc de Sant Martí per a un cec o el cant d’un ocell per a un sord. Però per desgràcia, hi ha cors cecs i sords que no perceben res, malgrat bategar»Michael Ende, Momo

Per Nil Martí

Els adolescents, com sempre, van llevar-se amb alegria i no perquè no fessin cara d’adormits, sinó perquè a Can Fong sempre hi arriba la Trinca de bon matí! Ens ho recorda la manxiula Maria Martín: «Vàrem llevar-nos amb Alegria!!! Tot seguit vàrem esmorzar i vam marxar cap al Molí Bo-nada (amb un ritme bastant lent... però molt divertit!)». La lluent Elsa Casañé també sembla estar entusiasmada amb la caminada: «El passeig va ser molt bonic, amb el soroll dels grills, l’olor de la natura... Em va agradar molt i als al-tres també. Pel camí anàvem menjant maduixes i cireres que trobàvem. A mi em van sortir llagues als peus, però no em queixo perquè l’excursió valia la pena». Però abans d’entrar a la zona de bosc, la minaironada va haver de fer via per un camí pavimentat d’aquests moderns... per carretera, i així ho puntualitza i detalla l’Andreu Ausàs: «Caminàrem per la carretera dos quilòmetres fi ns arribar a Fustanyà i, després, vam continuar dos quilòmetres més en direcció Serrat, on tothom va omplir la seva cantimplora».

I aquest és el moment en què hem de recordar les tres ama-bles senyores que ens vam trobar pel camí. Els dedica uns mots l’Aina Vila: «A Serrat ens vam trobar les tres veïnes del poble: Angelina, la Conxita i la Rossita». En un dia com aquest pots descobrir quins minairons des-punten com a enginyers. Si no us ho creieu, llegiu el que ens explica en Daniel Pulido: «Vam deixar les motxilles i vam començar a jugar amb nens per fer una presa d’aigua al rierol i més tard hi vam fer un pont per arribar a una petita illa d’arbres i pedres».

Després d’un dinar a la vora del rierol i d’una mica més de camí vam arribar al Molí Bonada i vam seure a l’ombra d’un «roure especial, un arbre mil·lenari. Un cop allà vàrem estar berenant i alguns ens vam apropar a aquell vell arbre», ex-plica el Joan Arribas. I l’Andreu hi afegeix: «Per abraçar-lo, mirar-lo i escoltar-lo».

De tornada a la Farga els minairons i minairones van con-tinuar relaxant-se. «Vam anar a la piscina i jo vaig banyar-

me molta estona», explica la Patrícia Poch. Va ser en aquest moment de distensió quan el safarotis Jordi Colell es va acomiadar de tots nosaltres: «Aleshores, hi havia un nen, en Jordi, que s’havia fet mal al peu. Anava amb crosses i el van venir a buscar els seus pares mentre li cantàvem “l’Hora dels Adéus”», explica la Llum Colomer.

A la nit tota la colònia es va immergir en la cerca d’una sardi-na d’1’70m (i una mica més i cinc minuts de pagès, també) que havia sortit de la llauna i de l’escabetx i s’havia amagat per la Farga. «Vam iniciar el joc i tothom va començar a buscar dins del recinte. Ens anaven preguntant els uns als altres si l’havíem trobat i ningú responia un sí», ens explica la Carla Rosell. Clar, la cosa es complicava si no s’estava per la feina... «Jo i la Maria vam trobar una cuca de llum i no la vam tocar: estava quieta en una fulla. Era com un escarabat però al cul hi tenia unes ratlles que feien llum», explica la zoòloga Gemma Noró.La rumorologia creixia i així ho explica el Mateu Segarra: «Tothom deia que la sardina era el Marçal disfressat amb paper de plata»... Coses més estranyes s’han vist! Però només hi havia dues persones que ens podrien confi rmar aquestes sospites... les dues afortunades que van pescar el peixet: «el van trobar dues nenes, l’Elsa i la Patrícia», aclareix la Ra-quell Collado de Cal Lluent.

Aquell dimecres seria un dia especial. Feia sol i no teníem cap excusa per no obsequiar-nos amb una excursió relaxada cap a Serrat i el Molí Bonada. Aquell dia teníem prevista una gran, gran, gran (i un pam, i una miqueta més i cinc minuts de pagès) abraçada a un roure mil·lenari però també ens vam endur algu-na sopresa... recordeu la Rossita, l’Angelina i la Conxita?

Dia XI, dimecres 16 de juliol de 2008

DIA UNIVERSAL DE LES CONSERVES EN ESCABETX

Po l Mart í, “El Rou re Mil · lena ri“

Marc Roca, “La fauna de la Farga”

amb el seu ramat. Uns érem les ovelles (ramat), un altre era el pastor i dos altres eren els gossos d’atura. Consistia en què el pastor havia de guiar el ramat al seu lloc mitjançant sons, només onomatopeies. Els gossos l’ajudaven. Per Júlia Gallifa. Il·lustració de Júlia Baró

5. EL JOC DELS GUSTOS. Era una prova que l’havien de fer els més petits del grup. Consistia en tastar, olorar i tocar diferents aliments i dir l’animal que el menjava. Per Caterina Bosch.

6. LA CADENA DE ROBA. Consistia en fer una cadena ben llarga amb la roba. Per Júlia Gallifa. Il·lustracions d’Hugo Garcia, Júlia Sàez i Neus Canet

7. LA PERRUQUERIA “NOU MODEL” Consistia en fi car els cabells en una galleda amb els ingre-dients següents: llet, ous, cacao ...., i coses més na-turals. Per Blanca Aldabó. Il·lustracions de Quim Maymó i Maria Aspa.

Acaba la crònica d’avui la Bàrbara Parra. «A la nit vam fer una vetllada amb cançons i nous jocs que gai-rebé ningú coneixia. Després de riure tant, vam ne-cessitar reposar».

EL RACÓ DELS REMEISLA MANERA DE NO CAMINAR COIXa càrrec del Dr. Ricard Gaspar i Díaz

Avui jo no tinc excusa per caminar coix, me l’han curat i ara ja no em fa mal. Quan he sortit del labavo i he anat a fer el ser-vei, la monitora Maria m’ha cridat perquè em curés tot el peu defi nitivament. Primer m’ha fi cat una pomada tres vegades i després me l’ha embenat una mica. Ara ja puc caminar bé i córrer una mica més. FI.

Dia XII, dijous 17 de juliol de 2008

DIA MUNDIAL DE LES ANIMALADES

Ja es comença a acostar la recta fi nal de les colònies i, avui, els responsables de posar-nos al corrent del que van fer els Minairons Cantaires són els de CAL SIRGAIRE, que avui tampoc s’ han pogut estar sense fer res, i els de CAL MARDÀ, que els lectors encara no coneixíem i que tot just avui se’ ls ha despertat una profunda vocació periodística. A veure què ens expliquen....

Enceta la crònica d’avui la sirgaire Desirée Gómez parlant-nos del taller de danses que va tenir ocupada tota la seva família durant una estoneta. «A l’hora d’esports, com que havíem retardat un dia la travessa i vam perdre’ns un taller, vam recuperar-lo. Va ser un taller molt bonic, havíem de fer un ball de bastons. El ball de bastons consistia en començar amb la parella del davant. La meva era el David. Des-prés canviàvem de parella i ens giràvem amb el del costat dret. Em va tocar amb el Marc Reguant (monitor). Quan sonava un tros di-ferent, havíem de canviar de parella amb la parella creuada, la Maria Puche (monitora) i al fi nal del ball tornàvem a canviar de parella amb el del costat esquerre, el Quique i al fi nal de tot acabàvem amb la parella del davant i s’acabava el ball».

Pren la paraula una altra sirgaire, la Bàrbara Parra. «Ahir tota la colònia ens vam divertir molt. A l’hora de tallers, el grup d’adolescents vam aprendre a ballar el ball de bastons. Després, al taller de cuina, vam fer una coca d’escalivada i un panadó de xocolata. Per dinar ens ho vam menjar, era boníssim!!! A la tarda, la gran gimcana. Com cada any, el recorregut des de la Farga fi ns al riu, passant per Fus-tanyà, el prat, el mur i el canal. Aquest any, relacionada amb el centre d’interès “Quan els cotxes eren rucs”. Les proves estaven relacio-nades amb els animals».

LA GRAN ANIMALADA

Els cronistes d’avui ens fan una breu explicació d’algunes proves que van haver de superar tots els minairons en el transcurs d’aquest joc.

1. LES ENDEVINALLES. Ens deien tres endevinalles i les havíem d’encertar. Per Blanca Aldabó.

2. LA PUNTERIA. S’escollien quatre vo-luntaris i cada un tenia un ou. Els altres es posaven junts al darrere i un dels que tenien ous havia de tirar l’ou d’esquena als altres, que havien d’intentar trencar-los amb el cap perquè ens donaven més punts. Per Víctor González. Il·lustració de Mireia Agustí

3. L’ORQUESTRA D’ANIMALS. Consistia en agafar una cançó qual-sevol i cantar-la en veus dels ani-mals que volguéssim. Per Caterina Bosch.

4. EL CONCURS DE GOSSOS D’ATURA. Era el joc del pastor

Dia XIII, divendres 18 juliol de 2008

DIA MUNDIAL DE LA DANSA

Avui és el torn dels de CAL TRAFICOT, que ja feia dies que feien córrer rumors i secretets per tota la colònia. Finalment avui els donem la paraula perquè facin públic el que anaven escampant d’amagat. Els acompanyen uns veterans en l’ofi ci de cronistes en aquesta revista, els de CA L’ESCARRANSIT, que avui han tingut la delicadesa d’estirar-se una mica més del nor-mal en les seves declaracions i ens cedeixen uns segons lliures per deixar per escrit quatre coses.

Comença la crònica d’un dia molt intens l’Aleix Vila. «Al matí vam fer serveis. Després ens va tocar una hora i mitja de cant coral. Se-guidament el joc de “Matar conills” i tallers alhora i, abans de dinar, vam anar a la piscina. Després de dinar vam anar al riu a una zona de moltes basses». La Laura Rifé també ens en fa cinc cèntims: «Ens vam reunir tots a la ca-pella per fer un assaig de la cantata del dissab-te. Vam anar molt ràpids i vam guanyar molt de temps. Després vam baixar al camp de fut-bol i vam jugar tots els minairons, en parelles, a “matar”. Vam riure molt i ens ho vam passar de conya! Ens van cridar per practicar danses i, quan vam haver acabat, vam baixar a la pis-cina. Feia un solet...! I l’aigua estava boníssi-ma. Es respirava aire pur; la gent jugava, reia i s’ho passava bé».

Però abans d’anar al riu, alguna cosa va passar, oi Marc Sauret? «Al migdia els monitors ens van fer quedar els nens de les habitacions de la planta baixa per dir-nos que algú havia ro-bat la clau de l’habitació 11 –que era la meva- i l’havien trobat, però el que volien saber era qui l’havia amagada, perquè l’havien amagat a una sabata –la meva- i ningú no ha dit qui ha set».

Al riu, ens diu la Maria Bosch «em vaig ba-nyar uns 10 minutets. Després de banyar-me, el Francesc ens va dir a l’Aïda, a la Judith, a la Yemila, a la Marta, al Jaume València i a mi si volíem anar a collir ortigues per fer una truita d’ortigues. I així ho vam fer: vam anar a collir ortigues. Després vam arribar a la Farga i els monitors ens havien preparat una sorpre-

sa: ens van donar un munt de “xuxes” per be-renar. Va ser superdivertit».

«Ahir a la tarda, vam fer un joc molt divertit que es deia “La ciutat lliure”. El joc consistia en: hi havia dos equips: els jueus, que porta-ven un carnet d’identitat al coll i els polici-es. Els jueus havien d’aconseguir transportar tants carnets d’identitat com poguessin, però els policies havien de prendre’ls-els. Com els els prenien? Els jueus havien d’aprendre’s de memòria totes les dades del carnet (nom, cog-noms, carrer...), i els policies havien de parar-los i preguntar-los les dades que volguessin. Si fallaven alguna dada, els havien de donar el carnet als polis i, si les deien totes bé, els po-licies els havien de deixar marxar» ens explica la Berta Nuet.

Però mentre el nivell A jugava, els adoles es dedicaven a altres tasques. Ens les expliques, Gemma Caire? «Ahir ens vam reunir tot el

grup d’adoles i vam començar a

parlar de les cucanyes, uns jocs que faríem per pare-lles per als nois del nivell A i els pares.» I afegeix «en una o dues hores vam començar a fer cartells i a pre-parar-ho».

I a la nit, la gran festa: «A les 22.30 ja estàvem tots preparats per la Vetllada d’aquella gran nit dansaire. Cada grup tenia el seu ball!! Va sonar la campana i ens vam reunir tots a fora per poder començar» ens diu la Janina Orfi la. El Pau Agustí hi afegeix: «L’aplec dan-saire va constar de sis balls, dos dels quals van ser in-terpretats pels adolescents (el ball de bastons i la sar-dana). El nivell A va ballar, distribuïts en diferents grups, el Ball del Patatuf, el Ball del Rotlletó, el Ball dels Cascabells i el Ball dels Nans Vells. Tota la co-lònia va disfrutar contemplant i realitzant els balls i, més encara quan, en acabar el darrer grup, vam fer tots junts una gran sardana. En acabar ens en vam anar tots a dormir i a descansar per agafar forces de cara al gran concert que ens espera».

Júlia Olarieta,“La ciutat lliure”

Marc Rosell,“Aplec dansaire”

Oriol Labrador, “La sardana”

Especial Ca l’EscarransitMemòria de la família a càrrec de l’oncle conco, en David López

El meu pare Jordi es va enamorar de la meva mare Lorena. Van casar-se quan tenien 30 anys i van tenir tres fi lls: el Kike, la meva germana Júlia i jo, que em dic David. En Kike és el més gran de tots nosaltres i una vegada que estava treballant va veure una dona formosa i se’n va enamorar. Es van casar i van tenir els meus nebots, guapíssims, la Laura i el Marc. I tenim un mosso, el Pau.

Entrevista als padrins (P) Lorena i Jordi i el conco (C) David López de Ca l’Escarrancit

Per què us dieu “Escarransits”?C: Perquè mengem el mínim, donem el mínim,

paguem el mínim, etc.

Quins plans de futur teniu per a la família ?P: Seguir sent tant escarransits com sempre.

Quants anys porteu casats ?P: 50.

Hi heu fet bodes d’or ?P: Evidentment que no. No és necessari.

I tu, conco, per què no estàs casat?C: Perquè he trobat moltes persones durant la

meva vida, però totes eren equivocades.

Entre vosaltres, és a dir, la familia, també sou tant escarransits?P: Sí.

Sou escarransits fi ns i tot en les respostes… No podríeu fer respostes més completes?P: No.

Ja s’ha acabat l’entrevista; anem a fer un gelat?P: Sí, però pagues tu

Jordi Agustí i Laura Feltrer

Àlex Huguet, “La Farga a vista d’ocell”

Cinta Riera “Les bitlles, el joc de l’estiu ”

«Posa tot el que ets en el mínim que facis»Fernando Pessoa

“Sortides al riu”Maria Simó

Joel Martí

Dia XIV, dissabte 19 juliol de 2008

DIA INTERNACIONAL DELS PARENTS ENYORATSCom cada any, el darrer dissabte, penúltim dia a la colònia, és un dia molt i molt intens per tothom. És el dia que ens toca fer maletes, fer balanç de la quinzena, rebre els pares i mares, fer el concert de cloenda de Cant Coral i fer alguna activitat noc-turna. Tot això, però, amb un gran somriure a la cara de cada minairó i minairona que transmet dolls d’ il·lusió. Ens parlen de tot plegat els de CAL SEDASSER i els de CAN MANXIU-LA Endavant!

Comença parlant la Teresa Bendito, de Cal Sedasser. «Quan van venir els pares, tothom estava molt conent, fèiem bona cara. Quasi tots els pares es ban banyar a la piscina. Des-prés ens vam dutxar per estar ben “guapos” a l’hora de la cantata, que va ser tot un èxit!».

Segueix el relat del dia la manxiula Llum Co-lomer: «Vam sopar a les 7h, més o menys, i ens vam anar a posar “guapos” pel concert. Després de nosaltres van sopar els pares i tot seguit vam fer el concert. Va ser emocionant i divertit».

Continua la Maria València, de Cal Sedas-ser. «Ahir, per fi , vam fer el concert que tant havíem practicat. Al principi el piano estava mal confi gurat i vam tornar a començar, però només la primera cançó. Després tot va sortir perfecte i als pares els va agradar molt. Per mi ha estat el millor concert».

Donem pas a la Berta Reventós, també de Cal Sedasser. «Després de la cantata vam aco-miadar el Pau i el Marc (adolescents) amb cançons i algun plor. Més tard, els adoles ha-vien preparat una fi ra molt divertida amb jocs i entreteniments com “El catxo”, “La cua del burro”, “Les curses amb gerres d’aigua”, etc.»

«Quan vam haver acabat el concert, que va deixar tothom bocabadat –comenta la Laia Rafel-, ens van comunicar a tots que havíem d’anar al camp de futbol quan sonés la campa-na. I així va ser, tots vam anar cap al camp de futbol on els adoles havien preparat una festa amb molts jocs divertits per poder jugar durant

la llarga nit. Jocs com ara: carreres, l’olivera, cursa amb roba interior, cursa de sacs, trencar l’olla, el catxo... Resumint, una nit molt com-pleta. Ah! No em puc descuidar les danses que vam fer tots els grups davant els pares. I això és tot, l’acabament d’unes grans colònies».

De dos d’aquests jocs ens en fan cinc cèntims dues sedasseres.

L’OLIVER. «La Paula ens donava una oliva de la cassola i nosaltres ens l’havíem de men-jar i tirar el pinyol dins el got. La Llum i la Júlia miraven si posaves el pinyol dins el got. Molt poques persones ho van aconseguir, però si ho aconseguies, rebies un fort aplaudiment de tots. Aquesta va ser una de les proves de la festa major antiga». (Griselda Subirà)

LA CURSA DE CÓS«3, 2, 1, JA! Tots corrien molt ràpid i tots els espectadors estaven al mig del camp de futbol mentre els atletes havien de fer dues voltes pas-sant per darrere la porteria. Va guanyar l’Adrià i li van donar un fuet. Tothom li va començar a mossegar, fi ns i tot jo. És que era boníssim. Després en van fer una altra i va guanyar el Marc Reventós. Li van regalar un bull que no el vaig provar, però devia ser molt bo. Total, va ser molt divertit, sobretot pels espectadors». (Bianca Suárez)

Sira Vives, “Tarda de piscina”

«Fes sovint el camí que porta a l’ hort del teu amic, no fos cas que hi creixessin les males herbes»Proverbi indi

Albert Galindo

Clàudia Prat

Santi Costa

Records d’unagran nit

Cal Fenyafuig

Dia XV, diumenge 20 de juliol de 2008

DIA UNIVERSAL DE FER RENTADORES

Valoració sobre les colònies

Com a principiant en el nivell B he hagut de “can-

viar de xip” i desacostumar-me a les comoditats del

nivell A per adoptar el paper d’aprenent de monito-

ra. Això m’ha suposat molts canvis i he après moltes

coses noves, cosa que suposo que entrava en el “Plan

Renove” dels monis. Canvi de casa, de companys,

de monitors, de rutina d’un any per l’altre, un

canvi d’actitud que m’ha fet madurar. I tot i que no

sempre en som conscients, aquests canvis ens ajuden

a refl exionar i a adoptar diferents punts de vista.

En defi nitiva, són quinze dies que m’han canviat

com a persona, que fi nalitzen demà i que em deixen

amb un sabor agredolç a la boca: no sé si he estat a

l’alçada de la situació, però m’he esforçat per aprofi -

tar cada moment. Fins sempre, minairons!

Júlia Latorre

Com han estat aquestes colònies?Per mi aquestes colònies han estat molt boniques i di-

vertides. M’han encantat totes les excursions als rius i

prats, la travessa ha estat magnífi ca. L’acampada, tots130 en un prat, va ser molt divertida. Però la travessa

va ser el millor de les colònies. També m’han agradat

els tallers, sobretot el de cuina, les disfresses i tot. Aquestes han estat unes colònies magnífi ques pel bo i

pel dolent. I l’any que ve hi penso tornar!Enrique Bendito

«Fan falta quaranta muscles per arrufar el nas, però només quinze per somriure» Sivananda

Cal Lluent

Ca l’Arruixat

Víctor Bascones“El riu sempre inspira els minairons”

Cal SedasserPola Guia, “Jocs de nit”

Anna Senpau, “Coneixeu aquest peix i les seves parts?”*

*Solució: 1. Branquies | 2. Sardina | 3. Aleta | 4. Cua | 5. Escata

Lisa Reventós PapoJordi Ricart Coll Aina Vila TorreguitartMariona ConsuegraDesirée Gómez ArevaloLaia Freixanet MiretTeresa Bendito HaroPau Gaspar DíazPatrícia Poch IsernQuim Maymó BassóMarta Aguilà MiretPau Poch IsernAnna Portero Martínez

9101111121318202223292930

1996

1997

1993

1995199119971996

19991999

7Monitor4MonitoraBMonitora7A45Monitora22

Dia Minairó Any Grup

Febrer

Marcel Casals LladóRaquel Collado TorrensVíctor Bascones RoigLaia Rafel FilellaMarc Rosell RectoretIsabel Sagarra ObachHugo Garcia Diez

3151617192122

199720001995199519991996

Monitor417625

Dia Minairó Any Grup

Març

Bàrbara Parra HuertasMarc Reventós PapoLaura Feltrer MartínezM. Rosa Rubió Guillaumet Bianca Suárez SteckelmacherYemila Osuna MonguiaAdrià Duran FloridoMarçal Serrallonga Amigó Adrià Ferro Rodriguez Martí Huguet RavellFiona Orfi la TeresJordi Baradad Baldomà Nil Martí de la EncarnaciónJoel Martí de la EncarnaciónCesc Maymó Bassó

16881012171821222222313131

199219921992

199519961994

199219962001

200020001993

BCCMonitora767MonitorB51Monitor11B

Dia Minairó Any Grup

Abril

Judith Expósito VendrellPere Trepat VilarasauNicolàs Fidalgo GasparJesús Godoy PuertasMaria Bosch FernandezGeorgina Marés MoroAriadna Orfi la TerésBernat Bozo ClosasGemma Caire Borbones

3811182426272930

199619991999

199619981998

1993

622Monitor633MonitorC

Dia Minairó Any Grup

Partides de naixement

Maig

Fèlix Bosch BoschAlba Rubió PonsJúlia Latorre BarcalàJosephine Take MoukokoMaria Martín GarciaDaniel Pulido Sánchez CarnereroJaume Valencia MoncunillOriol Labrador CarmonaJaume Ortiz RocaAgustí Ardiaca GarciaAina Rosell OntañónCaterina Bosch ForcadaLlum Colomer BauPol Martí de la Encarnación

16779141520202526293031

2000

1993

19931996199819971999

1996199319931996

1MonitoraCMonitoraA4332Monitor6BA4

Dia Minairó Any Grup

Juny

Andreu Ausàs CallAleix Vila TorreguitartHelena Muniesa SalaNúria Font SalaAlba Fabré SacristánJanina Orfi la TerésAleix Ariño PeirauLaura Rifé PardoJúlia Olarieta DomingoCarla Rosell RectoretRicard Gaspar Díaz

2291011172122272729

19961995199819971994199619971994199619921998

463376366A3

Dia Minairó Any Grup

Juliol

Gemma Peiró VirgiliCarla Sauret EscaléSílvia Aguilà FriasMaria Puche PareraMaria Valencia MoncunillCarlos Canal RadaPere Alonso VendrellMarc Sauret EscaléMontserrat Virgili Trilla Jordi Colell RoigBerta Nuet Vert

79111215222525272830

19971994

1995199919961995

19991996

Monitora36Monitora7246Monitora16

Dia Minairó Any Grup

Agost

Anna Planas GasparPau Agustí EsmeratsJúlia Casanovas PovoMateu Sagarra ObachOna Vives GibertIgnasi Rubió Guillaumet Víctor González CotesMireia Blanch CodóMaria Simó BriegaBlanca Aldabo RuizNeus Canet GuiuJudit Canet GuiuBerta Reventós MeseguerVíctor Blas AlbertinMaria Kalpana Aspa BriaMar Vidal-Folch Angerri

56910121216182324252525262931

19941992

19961999

1993

19961996199619961994199819961999

7CMonitora42MonitorBMonitora65557252

Dia Minairó Any Grup

Gener

Setembre

Santi Costa DomingoJosep Oriol Reguant VilaXavier CambrayJúlia Gallifa PorteroCinta Riera LobatoNúria de Jorge ArtellsMarc Roca PagèsMarc Reguant VilaSheila Gómez Arévalo

578102121262829

1994

1993

19961989

7MonitorMonitorB5MonitoraAMonitorMonitora

Dia Minairó Any Grup

Octubre

Marta Expósito VendrellEduard Sánchez MartínezMireia Agusti FusteLorena Aguilà FriasOriol Galindo VillegasAïda Bosch FernandezJudith González CarnerLaura Villegas SalazarJúlia Baró ClaveriaGabriel Bosch BoschJoan Arribas ArmengolAlbert Galindo VillegasJúlia Sàez MontagutMiren Olarieta Domingo

178910111819202528293131

19991996199619911992199719961993199619961993199419961993

245CA35B53A75A

Dia Minairó Any Grup

Novembre

Àlex Albertín LópezAdriana Castellon VillaMarc Pujol NollaMariona Palet CarrerasPaula Subirà PagèsPola Guia Galí Elisa Rifé PardoElsa Casañé Roca Griselda Subirà Pagès

24781019202526

199819961997199919931999199619961995

2531A1447

Dia Minairó Any Grup

Desembre

Anna Senpau TortEnrique Bendito HaroJordi Agustí FustéÀlex Huguet RavellGemma Noró PlazaDavid López EstallPere Vidal-Folch AngerriSira Vives GibertNúria Gaspar DíazMarina Sanahuja MuntaneFrancesc I. Freixanet Pallé Clàudia Prat GibertRaimon Roma Frigola

22810101112141521222829

1996199319921999199619921996200019991998

19951993

4CC14C3112Monitor7B

Dia Minairó Any Grup

Acabem aquestes ratlles amb un gust dolç i serè. Som conscients que les colònies es comencen a allunyar en el

temps però sabem que les llavors que hi hem trobat ens han forjat d’una manera o altra.

Res més màgic que tot allò que copsen les il·lustracions i mots d’aquestes pla-nes.

És així gràcies a l’esforç col·lectiu de tots, especialment de totes aquelles i aquells que hi heu deixat empremta.

Val a dir que, a l’estiu, a l’hora dels ser-veis, sovint la mandra s’apoderava dels escriptors i il·lustradors. I fi ns i tot,

la veu que reclamava que s’havia d’acabar el treball iniciat es feia pesada. Però ara, tot tant bonic i atractiu, fa refl exionar, oi?

El resultat no només és sorprenent sinó que ens fa sentir orgullosos de la feina feta.

Us agradi o no, el darrer dia de colò-nies és un xic especial i estrany. Per una part, el cansament ens esperona

a anar cap a casa amb els familiars. Per una altra banda, només arribar a casa i normalit-zar la situació un enyorament ens comença a embolcallar rabent. Una sensació, doncs, agre-dolça i complexa.

Res millor, quan hi ha nostàlgia, que mirar enrere i recordar les cançons que el darrer dia i a darrera hora cantem

amb tota la força del cor abans d’acomiadar-nos.

El darrer dia, doncs, serveix per a anar endavant clavant arrels profundes i indestructibles. Desitgem que aquesta

revista us agradi i que la compartiu amb tota la família. També us desitgem un bon curs on la tolerància i el diàleg siguin la vostra bandera.

Fins l’any que ve!!

Segurament, els que no és la primera vegada que teniu entre les mans una revista de les colònies Els Minairons Cantaires, hau-reu trobat a faltar les adreces dels participants. No és pas que fa cent anys, la gent no tingués adreça, sinó que la Llei de Protecció de Dades ens impedeix distribuir les vostres adreces. Tanmateix, us animem, per exemple aquí a la trobada, a demanar adreces i a escriure-us, durant el curs, per explicar-vos les vostres anècdo-tes, felicitar-vos els aniversaris i tot allò que se us acudeixi.

La correspondència entre minairons és una cosa molt bonica!

Agraïm a tots els minairons i minairones, tant del nivell A, com del nivell B, com a tots els monitors que han fet possible aquesta revista amb els seus textos, dibuixos, enginy i ganes de deixar un record més enllà d’aquest meravellosos 15 dies.

Equip de redacció, Catalunya 2008

Isa be l Saga rra, “Ca l F e n y a fu ig”

Associació Cultural NeretEdifi ci “El Calidoscopi”C/Pius XII, s/n (cantonada Cardenal Cisneros)25003 - Lleidatel. 626 991 626www.neret.org