Marc Torres Camiña 2B I.E.S Sa Colomina

Era el dia de Tots Sants, i en Jaume havia d’anar al cementiri. A ell no li agradava gens la idea d’anar-hi a posar flors als seus difunts. Creia que era avorrit, però la seva mare estava malalta i no podia anar.

Va sortir de casa al sol post cap al cementiri, es va dur uns fruits secs per menjar anant pel camí. Era una tarda nuvolosa i freda i el cel amenaçava a turmenta. Va arribar al cementiri i va veure un cartell que posava: “obert fins les deu de la nit”. Va mirar el seu rellotge, eren les vuit i quart. Tenia temps de sobra.

Les tombes dels seus avis estaven a la zona oest del cementiri. Quan va arribar, va deixar les flors i se’n va tornar. Es va trobar amb la porta tancada. Va mirar el seu rellotge, aquest marcava les vuit i mitja.

-Jaume, això no pot ser! - es va dir a ell mateix.

Es va girar, les tombes s’havien obert. Va començar a ploure. Es van sentir uns crits fantasmals i de la tomba es va aixecar un difunt.

En Jaume es va quedar petrificat, no s’explicava el què estava passant. Aleshores, el difunt va dir:

-Ei, Jaume com va?, que et duu per aquí?- va dir amb una veu greu. En Jaume, sense sabre què dir ,va respondre en veu baixa:

-He vingut a veure els meus avis.

-Doncs resulta que jo soc el teu avi- va dir.

-No et pareixes gens al meu avi.-Els anys van passant... i per a un mort

com jo...En Jaume estava impressionat, aquell era

el seu avi! Però hi havia una cosa que no li quadrava,... i la seva avia? A més a més, la seva tomba no estava allí.

-No et crec.-De veres? La veritat és que ets un boix

molt llest- va dir enfurismat. Aleshores, va fer una passa endavant.

Es va apropar fins en Jaume, aquet va córrer com un descosit cap a la tomba dels seus avis. Llavors va sortir una mà del terra i va agafar la cama d’en Jaume. Aquest va caure. El mort ja era davant ell.

-Què et creus, que jo soc l’únic que camina estant mort en aquest cementiri?- Es va riure.

De repent, de totes les tombes van sortir difunts i difunts. Tots cridaven Jaume, Jaume, Jaume! Una difunta va dir:

-Gràcies per utilitzar el servei del cementiri, si vol tornar a gaudir dels nostres serveis reservi una cita cridant al 971313120, gràcies i que passi una bona nit.

En Jaume va observar com tots els difunts van tornar a les seves tombes i la porta del cementiri es va tornar a obrir, va mirar el seu rellotge i va comprovar que seguien sent les vuit i mitja.

Maria Clapés 2nB

Hi ha moltes històries del dia de tots sants, encara que no totes són certes. Us asseguro que aquesta us farà creure que existeix realment el poder espiritual que tenen tots els uns de novembre de cada any. El Marc i la Margarita eren uns bessons d’uns tretze anys, fills d’un dels homes amb més terres de l’illa, gairebé mitja part de Santa Eulària, el Joan Torres. Eren uns nens molt coneguts a l’illa d’Eivissa en aquella època, i, gràcies a les riqueses del seu pare, estaven una mica massa consentits. Cada tarda passejaven pel port de Vila amb els seus amics, sense control per part dels pares, que estaven molt enfeinats. Un plujós 1 de novembre, varen decidir donar una volta per les afores de Vila. Trobaren una casa en ruïnes que, aparentment, estava deshabitada. La gent deia que aquella casa havia sigut en èpoques anteriors un orfenat que s’havia incendiat i cremat amb els nens a dintre. Tots els ciutadans de Vila sempre havien dit que ningú s’havia d’apropar a la casa, era perillós.

El Marc va proposar entrar-hi a investigar. La Margarita, molt poruga, es va negar; però el Marc ja s’havia introduït a la casa i ella no va tenir més remei que seguir-lo, per por de que li passés alguna cosa. La casa estava en silenci, només es sentien el pardals que piulaven al camp. El Marc va treure’s un misto de la butxaca i el va encendre per a il·luminar la casa. Hi havia una gran sala amb una llarga taula cremada amb cadires i plats romputs al damunt. A la dreta hi havien unes escales, que conduïen a les habitacions i a l’esquerra, una cuina enorme amb una gran xemeneia. La Margarita li deia al Marc que volia sortir, però ell feia com si no la sentís.

El Marc va pujar les escales i la Margarita, temerosa, el va seguir. A dalt hi havia una única habitació amb llits plens de cendra i sang seca a terra. De sobte, varen sentir unes veus pronunciant alguna cosa que no s’entenia. Després d’uns segons, el Marc va distingir que algunes de les veus deien “sortiu d’aquí, fora!”. El Marc va sentir un escalfred. La Margarita encara intentava descobrir què deien. Uns moments després, la porta es va tancar i el misto es va apagar. L’habitació es va quedar completament a les fosques. Les veus varen augmentar el seu to de veu. Un pallasso es va il·luminar i tornar a apagar ràpidament i els nens varen començar a cridar demanant ajuda. Hi havia alguna cosa al seu voltant que no els deixava moure’s.

Una figura borrosa d’una noia plena de sang amb el cap a les mans va passar per davant dels nens. La noia deia que s’empenedirien d’haver entrat a l’orfanat. El Marc i la Margarita no paraven de cridar morts de por. Allò no era de mentida, les figures que ara veien existien de veritat. Eren els esperits dels nens que havien mort allí. Un ganivet va aparèixer del no res i...

No es va tornar a saber res més dels bessons. La policia va investigar la desaparició dels nens però no esbrinaren gaire. Un pagès confesà que va veure els nens entrant a l’antic orfanat i que els cridà per a que tornessin, però ells no el varen escoltar. La policia hi va entrar però no hi trobaren res. Derrumbaren l’orfanat i tiraren les restes a la mar, a on desaparegueren. Els pares, la familia i els amics ploraren la resta de les seves vides la seva desaparició i d’ençà que allò va passar, l’1 de novembre va ser conegut com el dia dels esperits.

Diuen que l’1 de novembre de cada any, si et trobes a prop d’on se situava l’orfanat, encara pots escoltar les veus del Marc i la Margarita demanant ajuda.

FI