2 VEGETACIO EN CAN MONTMANY DE MAS PASSOLES · 2016. 11. 3. · Òrgans reproductors La...

1

2 VEGETACIO EN CAN MONTMANY DE MAS PASSOLES

Autòctona: Especie que creix silvestre en qualsevol zona de la PeninsulaIberica. Al·lòctona: Especie que no es nativa de la Peninsula Iberica. - Espècies arbòries autòctones i de baix consum híd ric Alzina (Quercus ilex) Arboc (Arbutus unedo) Roure (Quercus humilis) Pi pinyer (Pinus pinea) Pi blanc (Pinus halepensis) Olivera (Olea europaea) Garrofer (Ceratonia siliqua) Lledoner (Celtis australis) Figuera (Ficus carica) Llorer (Laurus nobilis) - Espècies arbòries al·lòctones i de baix consum hí dric Ailant (Ailanthus altissima)

Arbre de l’amor (Cercis siliquastrum) Xiprer (Cupressus sempervirens) Arbre del paradis (Elaeagnus angustifolia) Palmera de datils/ Palmera de Canaries (Phoenix Dactylifera/Phoenix Canariensis) Magraner (Punica granatum) Robinia (Robinia pseudoacacia)

Pebrer bord (Schinus molle) Acacia del Japo(Sophora japonica)”

ARBUSTOS L’Estepa crespa

El romaní o romer L’Albada El matapoll El llentiscle, llentrisca La ginesta El Cap d'ase o tomaní

PLANTES L'albellatge Caps blancs, El Trevol pudent La lleterassa, mula El fenoll o fonoll

ARBRES DE BOSC

L'alzina (Quercus ilex L. o Quercus ilex ssp. ilex L.), també conegut com a aglaner, aulina i bellotera, El roure martinenc (Quercus pubescens)

ARBRES DE RIBERA

El vern (Alnus glutinosa) L'avellaner (Corylus avellana)

2

CATÀLEG DE VEGETACIÓ Arbustos

Estepa crespa

L'estepa crespa (Cistus crispus) és una espècie de planta de les anomenades estepes del gènere Cistus. La seva distribució és només a la part oest de la Conca del Mediterrani, des de Sicília i el litoral mediterrani de França a la part de la península Ibèrica i del Magrib. Als Països catalans es troba a parts de Catalunya i del País Valencià.

Descripció

Les seves fulles són ovato-lanceolades de 10-40 x 4-14 mm, de color verd fosc, sèssils, soldades per la part basal amb el marge ondulat i aspecte rugós, presentant pèls i glàndules a la seva superfície. La planta fa de 10 a 50 cm d'alt i té una escorça terrós-rogenca, escamosa i amb branques quelcom postrades. Floreix d'abril a juny i presenta unes flors purpúries, agrupant-se aquestes en inflorescències denses curtament pedunculades. Tenen els pètals de color roig intens amb el marge cresp. Viu a brolles de sòl sec, sovint arenós i de reacció àcida, des del nivell del mar fins als 800 m d'altitud.

Estepa crespa

Classificació científica Regne: Plantae

Clade: Angiospermae

Clade: Rosidae

Ordre: Malvales

Família: Cistaceae

Gènere: Cistus

Espècie: C. crispus

Nom binomial Cistus crispus L.

3

Romaní (planta)

El romaní o romer (Rosmarinus officinalis) és una planta de la família Lamiaceae o lamiàcies. El romaní és un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. En català, el romaní o romer també es coneix amb el nom de beneit. El romer posseeix en les seves fulles glàndules que contenen olis essencials que li confereixen una fragant, fresca i forta olor, sobretot quan es trituren les seves fulles. És un condiment tradicional de la cuina mediterrània.

Descripció botànica

És un arbust perenne i aromàtic d'un metre d'alçada normalment, encara que pot arribar als 2 metres. L'arrel és axonomorfaamb tiges molt ramificades en forma de ramificacions simpòdiques i llenyoses. Les fulles són lanceolades, tenen un color verd brillant a l'anvers i blanc tempestuós al revers; en aquestes, la divisió del marge és simple i la superfície revoluta. Petites, com a molt de 3,5 cm de longitud, amb l'àpex acuminat i la base atenuada, se situen damunt la tija de forma oposada. Les inflorescències són petites agrupacions de poques flors (3-15 flors) agrupades en petits conjunts racemosos curts situats en posició terminal. Les flors del romer són hermafrodites i pentàmeres, es troben en posició pedicel·lada i una simetria zigomorfa, apareixen des de finals de primavera fins a principis d'estiu, encara que pot estar florit tot l'any. El calze és bilabiat (amb dos llavis) i acampanat de color verd, i alguns cops, té un to vermellós. La corol·la és bilabiada d'una sola peça; fa entre 10 i 12 mm i té un color blau pàl·lid, rarament blau intens i en poques ocasions blanc. L'androceu està constituït per dos estamsencorbats exserts. El gineceu és súper amb un estil terminal. El romaní té fruits petits, secs i tetraquenis que apareixen en el fons del calze; cadascuna de les quatre parts en què està dividit el fruit té una llavor . Aquest no és l'únic romer silvestre de la península. N'hi ha d'altres, més escassos, localitzats en alguns punts principalment a la zona pròxima a la costa de les províncies d'Almeria y Granada com el Rosmarinus eriocalyx Jord. & Fourr que té unes fulles més curtes, de 5 a 15 mm, amb les flors de color violeta. A Almeria existeix el R. officinalis L. var larandulaceus, Nöe, amb les fulles de marge dentat.

Romaní o Romer

Estat de conservació

Risc mínim

Classificació científica

Regne: Plantae

Divisió: Magnoliophya

Classe: Magnoliopsida

Ordre: Lamiales

Família Lamiaceae

Gènere Rosmarinus

Espècie R. officinalis

Nom binomial Rosmarinus officinalis

Sinònims

Rosmarinus officinalis L. var.prostratus hort

4

Albada

Albada (Anthyllis cytisoides) és el nom d'una planta amb flors de la família de les fabòidies. És una planta mel·lífera molt important.

Particularitats

L'albada és un arbust amb fulles grisenques. Les fulles superiors són trifoliolades, amb els folíols laterals molt petits. Les flors són grogues, en inflorescències espiciformes.

Viu a les brolles litorals, en zones semiàrides i prefereix els sòls calcaris. És una planta endèmica del sud-oest d'Europa i del nord d'Àfrica. Es troba sobretot a les Illes Balears i a la costa sud-est de la península Ibèrica, en zones lliures de gelades.

La floració té lloc entre el maig i l'agost.

Noms locals

Segons la zona es coneix també amb els noms populars de:

• Botja, botja blanca, botja de cuc, botja de cuca, botja de cuques, botja de rames, botja rasparella, botja rasposa, cugot, estepa groga, herba blanca i rapa.

Albada




Ordre: Fabales

Família: Fabaceae

Subfamília Faboideae

Tribu: Loteae

Gènere: Anthyllis

Espècie: A. cytisoides

Nom binomial Anthyllis cytisoides L.

5

Matapoll

El matapoll, baladre bord, astruc, tei, tell o tintorell (Daphne gnidium) —també anomenat baladre a Menorca— és una planta de la família de les timeleàcies.

És un arbust de 0,5 a 1 m d'alçària, de branques dretes i primes, amb moltes fulles a la part de dalt i al llarg de les tiges, i desfoliades a la part baixa.

Les fulles són coriàcies, de 3 o 4 cm de llargada, de color verd esblaimat, lanceolades, d'uns 3-5 mm d'ample, sense pèls i amb un sol nervi.

La floració té lloc entre els mesos de febrer i maig. Les flors són petits i blanques, de 4 a 7 mm. Són oloroses i estan agrupades en inflorescències als extrem de les tiges. El seu fruit és petit, de forma ovoide i de color roig en la maduresa. El matapoll és tòxic i té un alt poder irritant.

Matapoll

Inflorescència del matapoll

Fruits del matapoll




Ordre: Malvales

Família Thymelaeacee

Gènere Daphne

Espècie D. gnidium

Nom binomial Daphne gnidium L.

6

Llentiscle

El llentiscle, llentrisca, mata o matissa (Pistacia lentiscus) és una planta amb flors de la família de les anacardiàcies. S'anomena mata a diversos llocs delsPaïsos Catalans, com al Bages, al Garraf, al Penedès, al Camp de Tarragona i a les Illes Balears. El nom de matissa el rep a l'Alcalatén i a la Plana (País Valencià). És un arbust perenne, de fulles compostes. Els fruits primer són vermells i després -quan maduren- es tornen negres. És força comú al sotabosc de les pinedes i els alzinars. Morfologia general i vegetativa El llentiscle té en general forma d'arbust d'uns 3 metres, però en realitat és un arbre que podria sobrepassar els 6 metres. Es distingeix de les altres espècies semblants (Pistacia therebinthus o Pistacia vera) per les fulles i per un nombre parell de folíols. • Les fulles són perennes. • Les fulles són compostes i paripinnades. L'extrem de les

fulles acaba en dos folíols, a diferència d'altres espècies de Pistacia, que a l'extrem de la fulla composta només tenen un folíol.

• Tant el pecíol com el raquis tenen un eixamplament lateral en forma d'ales.

Els folíols són coriacis i lluents, en forma d'ovada a el·líptica, acabats en una mena de petit mugró. El nombre varia entre 6 i 12. Sovint resulta que els folíols sónparasitats per una agalla de color roig amb una forma semblant a una fava

Llentiscle

Pistacia lentiscus




Ordre: Sapindales

Família Anacardiacee

Gènere Pistacia

Espècie P. lentiscus

Nom binomial Pistacia lentiscus L.

7

Ginesta La ginesta, ginesta vera, herba de ballester o argelagó (Spartium junceum), és una planta amb flor de la família de les Fabaceae. Descripció És un arbust alt i recte, amb les tiges verdes i molt poques fulles (subafil· le). Té un port d'1 a 3 metres d'alçada amb les tiges cilíndriques i verdes perquè tenen funció clorofíl·lica. Les fulles, petites i escasses, es marceixen molt aviat. Són linears d'1,5 a 2 cm de llargada. La ginesta floreix de maig a juliol però en certs llocs es troben plantes florides ja al gener i el desembre, escampant una olor molt característica. Les flors són grogues, papilionades, grosses (de 2 a 2,5 cm), molt oloroses i disposades en raïms. Es reprodueix per llavors. Localització Es localitza a prats secs, brolles i màquies poc desenvolupades, en clima mediterrani. Apareix com a espontània al mediterrani occidental, des del nord d'Àfrica, la península Ibèrica, parts del sud de França, Itàlia fins a Sicília i Dalmàcia. A les Balears és adventícia i subespontània a Mallorca i Menorca. Sovint és plantada com a ornamental en altres llocs, però ha esdevingut invasiva fora de la seva àrea original, en zones de clima mediterrani com ara Califòrnia, Xile central o Sud-àfrica. És una espècie molt heliòfila. Característiques Òrgans reproductors:

• Tipus d'inflorescència: raïms simples • Repartició de sexes: hermafrodita • Tipus de pol·linització: entomògama • Període de floració: primavera i estiu

• Gra: • Tipus de fruit: llegum de 6 a 8 x0,6 a 0,8 cm comprimit

glabre i negrós quan està madur, dehiscent amb 10 a 8 llavors.

Ginesta


Risc mínim




Ordre: Fabales

Família: Fabaceae

Subfamília Faboideae

Tribu: Genisteae

Gènere: ''Spartium''L

Espècies Spartium junceum L.

Sinònims Genista hispanica

8

Cap d'ase Cap d'ase o tomaní (Lavandula stoechas) és una planta de la família de les lamiàcies. El nom de stoechas ve de les illes Stoechades. Aquestes illes estan disposades de la mateixa forma que ho fan les flors de la planta (en línia). Stoichas significa alineades. Òrgans vegetatius La tija és de forma quadrada i amb cordons decolènquima al voltant. Les fulles d'aquesta planta no tenen pecíol i duren tot l'any, Són fulleslanceolades i estretes i fan de 2 a 4 cm. Són fulles simples, de textura carnosa, oposades i decusades (cada parell de fulles està en angle recte amb el següent). Òrgans reproductors La inflorescència, erecta i densa, està coronada per un grup apicalde bràctees estèrils. La corol·la és de color violeta. El calze ésgamosèpal, la corol·la gamopètala i bilabiada. És de color violeta. L'androceu està format per 4 estams, dos llargs i dos curts (didínams), que estan soldats a la corol·la. L'ovari és súper ibicarpel·lar, però està dividit en 4 lòbuls degut a la presència d'uns falsos envans. L'estil neix a la base, i creix entre els lòbuls de l'ovari (ginobàsic) i conté dos lòbuls estigmàtics. A vegades pot ser que un d'aquests lòbuls estigui reduït o, fins i tot, suprimit. Fórmula floral: ↓K(5) [C(5) A4] G(2) Pot confondre's amb l'espígol i el barballó, que són dues espècies comunes del mateix gènere, però tenen la inflorescència més laxa i sense les bràctees acolorides al capdamunt. Farmacologia S'utilitzen les flors per preparar infusions i olis essencials que contenen cetones (d-alcanfor i d-fenchone) i alcohols (borneol iterpineol). Es fa servir com a antisèptic, digestiu, antiespasmòdic, cicatritzant i antibacterià. La seva aroma es fa servir per a l'aromateràpia, i el seu oli essencial per perfumar l'aigua del bany i suavitzar la pell. No s'ha descrit la seva toxicologia

Cap d'ase


Divisió: Spermatopta

Classe: Magnoliopsia

Ordre: Lamiales

Família Lamiaceae

Gènere Lavandula

Espècie L. stoechas

Nom binomial Lavandula stoechas

Lam. Subespècies

Lavandula stoechas subsp. linneana Rozeira Lavandula stoechas subsp. luisieri (Rozeira) Rozeira Lavandula stoechas subsp. lusitanica (Chaytor) Rozeira Lavandula stoechas subsp. pedunculata (Miller) Rozeira Lavandula stoechas subsp. sampaioana Rozeira Lavandula stoechas var. luisieri rozeira

9

Plantes

Albellatge

L'albellatge (Hyparrhenia hirta) és una gramínia que es troba en prats i pastures seques de l'Àfrica i del sud d'Europa i Àsia.

És una planta perenne hemicriptòfita, que sol tenir una alçada entre 30 i 120 cm però que pot arribar als 170 cm en condicions favorables. Es distingeix d'altres gramínies comunes per les seves fulles de color verd lleugerament blavís quan són tendres i torrat tirant a bronze quan s'assequen i per la seva panícula laxa i d'aspecte desordenat, amb raïms pilosos de 2-4 cm i reunits en parells al final de les branquetes.

Des de les sabanes de l'Àfrica oriental i meridional s'estén fins a ambdues ribes de la conca mediterrània i per l'Orient Proper fins a l'Índia. Als Països Catalans es troba a tot el territori fins als 1000 m d'altura, i hi és força comú, si bé rareja a les contrades continentals.

Es fa en prats secs assolellats i vores de camins. És l'espècie dominant del prat sabanoide d'albellatge.

Hyparrhenia

Espiguetes d'albellatge a Collserola


Divisió: Magnoliophyta

Classe: Liliopsida

Ordre: Poales

Família: Poaceae

Subfamília Panicoideae

Tribu: Andropogonee

Gènere: Hyparrhenia

Espècie: H. hirta

Nom binomial Hyparrhenia hirta (L.) Stapf

Sinònims

Andropogon hirtus L. Cymbopogon hirtus (L.) Janchen

10

Caps blancs Caps blancs, herba blanca, morrisà bord, salivetes del Bon Jesús, escopinada, escopina de Crist, escopinada del dimoni, herba de l'alacrà, herba pedrera,floreta de gos, llagrimetes, miramar, pixagossos, ravenissa borda, salivetes de monja, ravenellet o sempreenflor (Lobularia maritima) és una planta de lafamília de les brassicàcies. Distribució i hàbitat És originària de la costa occidental del Marroc, les Canàries, Madeira i les Açores. Actualment es troba a les zones costaneres de moltes zones temperades d'Europa. Aquesta planta viu preferentment a la vora del mar, tant a zones sorrenques com rocoses, així com a les voreres de camins. És molt comuna al País Valencià i lesIlles Balears Morfologia És una planta herbàcia de 10 a 30 cm dèbilment lignificada a la base. Les fulles són petites, lineals i glauques per la seva pilositat. Floreix en qualsevol època de l'any, però preferentment durant l'hivern. La inflorescència forma caps rodons de moltes flors petites i blanques molt característics. Aquestes cobreixen tota la planta i li donen el nom de "caps blancs", un dels noms vulgars més comuns. Les inflorescències es van allargant a mesura que les flors es van obrint i fecundant. Els fruits madurs deixen unes membranetes arrodonides i translúcides sobre la tija quan es desprenen les valves i les llavors.

Caps blancs




Ordre: Brassicales

Família Brassicaceae

Gènere Lobularia

Espècie ''L.maritima'

Nom binomial Lobularia maritima(L.) Desv.

Sinònims

• Alyssum maritimum

• Koniga maritima

• Clypeola maritima

11

Trèvol pudent La lleterassa, mula, lleteresa arbòria o lletrera arbustiva (Euphorbia dendroides) és una espècie de planta de la família de les euforbiàcies. Distribució i hàbitat La lleterassa o mula és pròpia del litoral mediterrani, de lapenínsula Ibèrica fins a la costa d'Egipte. Ha estat introduïda a altres llocs com a planta ornamental. Viu a sóls calcaris i silícics. Forma part de la vegetació dels indrets pedregosos de les màquies, brolles i erms mediterranis. A les zones muntanyenques prefereix els tàlvegs i obagues de les serralades baixes litorals. No pot viure als cims o muntanyes altes car suporta malament temperatures inferiors als 10°C per un temps prolongat. Morfologia És una planta arbustiva nanofaneròfita i caducifolia que creix fins a una alçada d'entre 80 i 200 cm amb forma de parasol i corona semiesfèrica. És una de les lletereses més grans d'Europa. Les fulles són lanceolades enteres i es desprenen amb l'eixutesa de l'estiu. Prenen color verd groguenc a les puntes de les tiges on hi ha les inflorescències. Abans de caure es tornen vermelloses, però hi ha varietats ornamentals que tenen sempre la fulla vermella. La lleterassa es diferencia de les altres lletereses del mediterrani pel seu tronc llenyós, similar al d'un arbre; però aquest no sempre es forma i, en aquest cas, la planta creix com a mata densa. Comparat amb les altres lletereses, el foliatge de la lleterassa és relativament poc dens. Aquest arbust floreix del març al maig. La inflorescència és umbel·liforme i les flors tenen les glàndules nectaríferes de color taronja. El fruit de la lleterassa és una càpsula esfèrica que conté unes llavors llises de 3 mm que mantenen llur viabilitat molts anys. La pols de les llavors i arrels es feia servir abans com alaxant. La lleterassa és una planta molt robusta que s'ha guanyat el nom vulgar de "mula" a causa de la seva persistència i obstinació, comparables a la proverbial tossudesa de l'animal homònim. Malgrat que hom talli la planta de soca-rel i hom cremi l'indret, la lleterassa reeix a rebrotar de qualsevol resta d'arrel que hi hagi.

Lleterassa

Lleterassa o lleteresa arbòria (Euphorbia dendroides)




Ordre: Malpighiales

Família Euphorbiacee

Gènere Euphorbia

Espècie E. dendroides

Nom binomial Euphorbia dendroides

Linné (1753)

12

Fonoll El fenoll o fonoll (Foeniculum vulgare) és una espècie silvestre i conreada dins de la família Apiaceae originària del sud d'Europa i el Pròxim Orient. És un dels condiments tradicionals de la cuina mediterrània Descripció Herba perenne de fulles fines i glauques que arriba a 2 metres d'alçada. Floreix a l'estiu i fa una umbel·la de flors grogues i fruits petits i aromàtics. Aquesta planta té usos gastronòmics, medicinals i en perfumeria. Té un gust d'anís, ja que també conté anetol. És una planta molt resistent a la secada i que es troba a molts llocs de la terra baixa. Distribució És originari de la Mediterrània. Als Països Catalans molt comú i àmpliament distribuït en fenassars i altres prats mediterranis fins a 1.300 metres d'altura. Conreu La varietat dulcis és un conreu típic d'Itàlia (finocchio) amb les fulles basals engruixides que fan com un "bulb". Se sembra directament a l'estiu i es cull a la primavera. Les altres varietats són generalment plantes silvestres. Serveixen per a collir els fruits a la tardor i les fulles tendres a la primavera. Gastronomia Les llavors s'aprofiten a la cuina de molts països. Es fan servir senceres o mòltes. A la zona del Mediterrani, les llavors serveixen per a condimentar certs productes de pastisseria. També serveixen com a ingredient de la cuina del Pròxim Orient i com a ingredient de la barreja d'espècies dels curris del subcontinent indi. Les fulles verdes i crues es fan servir com a ingredient d'amanides. A l'Àsia del sud-est (Laos, Tailàndia, Xina) es mengen crues com a acompanyant de plats de peix o carn. A la gastronomia italiana,francesa i xinesa, les fulles fresques serveixen també per a preparar i condimentar sopes, essent un dels ingredients de plats a base de verdures, peixos i carns bullides similars a l'escudella. Els bulbs de les varietats de fonoll conreades són molt populars a la cuina del centre d'Europa. Es preparen bullits amb vinagreta, per a acompanyar plats sencers gratinats amb beixamel i coberts de formatge o tallats a trossos en quiche, entre moltes altres formes.

Fenoll o Fonoll

Fonoll florit




Ordre: Apiales

Família Apiaceae

Gènere Foeniculum

Espècie F. vulgare

Nom binomial

Foeniculum vulgare

Mill.

13

Arbres de Bosc

Alzina L'alzina (Quercus ilex L. o Quercus ilex ssp. ilex L.), també conegut com a aglaner, aulina i bellotera, és un arbre de fullatge persistent de la família de les fagàcies. Tant «alzina» com «aulina» provenen del llatí *ĭlĭcīna o *ēlĭcīna, derivat d'ilex "alzina". Aglaner "que fa glans" és derivat de gla, el fruit de l'alzina. Belloter "que fa bellotes" deriva del seu fruit, la bellota, provinent de l'àrabballūṭa. Morfologia La capçada és ampla i densa, fulles de 3 a 7 cm el·líptiques o oblongues, subenteres (tenen lòbuls) o amb dents poc espinoses (són més espinoses les que estan a prop del terra); de color verd fosc a l'anvers i grisenques i piloses al revers amb de 7 a 11 parells de nervis laterals. Es tracta d'una planta de sexualitat monoica, les flors masculines estan agrupades en llargs aments que deixen anar el pol·len al vent i les femenines són solitàries i d'elles es desenvolupen els fruits. Floreix a la primavera durant abril o maig. El seu fruit com el d'altres plantes del gènere Quercus es diu: aglà, glao bellota i és amargant, les escames de la cúpula (o "barret") les té totes més o menys iguals, curtes i aplicades. La seva alçada varia entre els 5 i els 20 metres. Quan es talla o es crema rebrota amb diversos tanys però no es fa mai tan alta com l'arbre d'un sol tronc original. En cas d'incendi ja comença a rebrotar d'arrel en poc temps abans que torni a ploure, gràcies a l'estructura de les seves arrels anomenada lignotúber. És un arbre de talla mitjana i baixa, que pot arribar a aconseguir de 16 a 25 metres d'altura. En estat salvatge, és de copa ovalada al principi i després va eixamplant-se fins a quedar finalment amb forma arrodonida-aixafada; encara que la seva copa sol ser podada amb l'objectiu de millorar la producció de fruit mitjançant la poda, obtenint així una forma semiesfèrica. De jove sol formar mates arbustives que es podrien confondre amb el garric (Quercus coccifera) i, a vegades, es queda en aquest estat d'arbust per les condicions climàtiques o edàfiques del lloc. Les fulles són perennes i romanen en l'arbre entre dos i quatre anys, amb una mitjana de 2,7 anys. Coriàcies i de color verd fosc pel feix, i més clar pel revés, estan proveïdes de fortes espinesen el seu contorn quan la planta és jove i en les branques més baixes quan és adulta, mancant d'elles les fulles de les branques altes. Per això de vegades recorda, quan és arbust, al grèvol. El nom científic d'aquest, Ilex aquifolium, deriva del nom llatí de l'alzina, Ilex

Alzines

Classificació científica

Regne: Plantae



Ordre: Fagales

Família Fagaceae

Gènere Quercus

Espècie Q. ilex

Nom binomial

Quercus ilex L.

14

Roure martinenc El roure martinenc (Quercus pubescens) és un arbre caducifolimitjà que pot arribar als 25 metres. És el roure per excel·lència dels països submediterranis. A Catalunya es troba als boscos demuntanya mitjana. Tal com indica el seu nom llatí, els branquillons i les fulles són peluts. Està catalogat com a espècie vulnerable. Morfologia El seu tronc és tort si l'arbre creix aïllat, però dret al bosc; l'escorça és marronosa i fissurada, presenta una capçada ampla i clara. Té les fulles de 5 a 10 cm de llargada, densament peludes, de joves per totes dues cares, però després mantenen els pèls només al revers. De dimensions mitjanes i gruixudes, les fulles tenen els marges profundament lobats. Les flors masculines es disposen en aments pènduls i les femenines estan envoltades d'un involucre d'on tan sols sobresurten els estils. El gla en forma d'ovoide allargat i molt empinat, amb el peduncle curt i pelut, és cobert per una cúpula amb escames molt cenyides. Als llocs de transició, es pot confondre amb el roure de fulla gran, amb el qual s'hibrida fàcilment. Ecologia És una espècie termòfila, encara que suporta bé el fred, i heliòfila. Forma boscos clars. Té una bona resistència als incendis. Es distribueix en l'àrea de la muntanya mitjana, típicament a l'estatge submontà, encara que pot pujar més amunt dels 1.500 m d'altitud en vessants càlids. El seu màxim desenvolupament es troba en vessants assolellats, tot i que es fa en orientacions diverses. És típic delclima medioeuropeu submediterrani o mediterrani muntanyenc i creix en tot tipus de sols, encara que en prefereix els calcaris. Distribució Es distribueix per l'Europa meridional, des del nord-est de la península Ibèrica, passant per Itàlia i els Balcans, fins a l'Àsia Menor. Dins del territori català, és abundant als boscos de la muntanya mitjana i, des dels Pirineus a la zona litoral, fins a Barcelona. En condicions naturals encara ocuparien més superfície, ja que actualment només es conserven, sovint força malmesos, als vessants que no són adequats per a altres usos. Les comarques amb més roures martinencs i híbrids són Osona (més de 20 milions), el Pallars Jussà (més de 15 milions), el Berguedà (8 milions) i l'Alt Urgell i el Solsonès (7 milions). A les comarques del Berguedà i al Solsonès, se n'espera un important increment arran dels grans incendis forestals.

Roure martinenc

Fulles de roure martinenc


Vulnerable




Ordre: Fagales

Família Fagaceae

Gènere 'Quercus'

Secció: 'Quercus'

Espècie Q.pubesces

Nom binomial Quercus pubescensWilld.

Sinònims

Quercus humilis (Mill)

15

Arbres de ribera

Vern El vern (Alnus glutinosa) és un arbre caducifoli del gènere Alnusoriginari de quasi tota Europa, incloent-hi la Gran Bretanya i Fennoscàndia, i del sud-est d'Àsia. Els emigrants n'han dut poblacions a Amèrica. En la toponímia dels Països Catalans apareixen en el nom de localitats com Sant Just Desvern o el barri de Barcelona de la Verneda. Altres noms populars pels quals se'l coneix són arbre negre, lladern, morera borda i mosquiter. Morfologia Pot arribar a una alçada de 30 metres amb la capçada allargada formada per branques més aviat curtes i obertes. Té el tronc dret i amb l'escorça llisa, que es va clivellant amb l'edat formant crostes, que acaben caient. Les seves fulles, de 5 a 9 cm, són arrodonides i resinoses (glutinoses) quan són joves, igual que passa amb els borrons. La floració és del tipus monoic amb flors masculines amb forma d'aments cilíndrics i vermellosos i flors femenines similars a petites pinyes. La floració té lloc entre els mesos de febrer i abril. Les llavors són alades. Malgrat que no és una planta lleguminosa fa simbiosi amb bacteris del terra que li proporcionen nitrogen. Per distingir-lo són característiques la punta emarginada de les fulles (o sigui, en comptes de fer punta cap enfora fa un entrant) i les flors femenines com petites pinyes. Hàbitat Els verns només es troben en sòls molt humits generalment en la ribera dels rius (i també dels canals de regadiu) on formen les vernedes. Són molt corrents a la Cerdanya a les vores dels rierols i canals. Variants i distribució Hi ha quatre subespècies: • Alnus glutinosa subsp. glutinosa. Molt estesa, sobretot per

a tot Europa • Alnus

glutinosa subsp. barbata. Anatòlia (Rize, Trabzon, Artvin)

• Alnus glutinosa subsp. antitaurica. Sud d'Anatòlia. • Alnus glutinosa subsp. betuloides. Est d'Anatòlia A Catalunya és comú des del Pirineu (per sota dels 1650 m) fins al centre del país, sobretot a les comarques humides, i a les comarques de ponent, cap on davalla seguint els grans rius i les séquies; a la meitat oriental es fa molt rar al sud del Llobregat. No és present al País Valencià ni a les Illes.

Vern


Risc mínim




Ordre: Fagales

Família Betulaceae

Gènere Alnus

Espècie A. glutinosa

Nom binomial

Alnus glutinosaL.

16

Avellaner L'avellaner (Corylus avellana) és un arbre silvestre o conreat pels seus fruits secs, les avellanes. Pertany a la família de les Betulaceae. Hi ha unes deu espècies dintre del gènere Corylus. Tots ells són arbres caducifolis que viuen a l'hemisferi nord en climes temperats. L'avellaner mesura fins a 6 metres d'alçada, amb l'escorça llisa i un to grisenc. Té fulles arrodonides simples i serrades i de tacte aspre. Les flors són de pol·linització anemòfila en aments, els masculins comencen a desenvolupar-se a finals de l'estiu i segueixen creixent fins a l'hivern següent. Les flors femenines són més tardanes i poc visibles i només els petits estils vermells destaquen. De les flors també se'n pot dir moc, ja que la flor té una forma similar a lamucositat nasal. La floració té lloc entre els mesos de gener i març. Els fruits d'1-2 cm de diàmetre, estan parcialment dins d'uninvolucre verd al principi i marronós en la maduració (popularment anomenat floc). Com a arbre silvestre forma les avellanoses d'alta muntanya i a menor altitud es troba en torrenteres. Acostuma a créixer entre els 0 i els 1.600 metres d'altitud. Les avellanes silvestres també són comestibles però aquests arbres són poc productius i amb el fenomen acusat de la contranyada. Es conrea tant en secà com en regadiu. Necessita que hi faci vent durant la pol·linització que s'esdevé a l'hivern. És tradicional el cultiu a les comarques de Tarragona principalment a l'Alt i Baix Camp. Una de les principals varietats autòctones és la "Negreta". Oli de llavors d'avellana L'oli d'avellana s'obté generalment de les llavors de l'avellaner comú (Corylus avellana) però també, amb característiques i propietats diferents, de l'avellaner americà (Corylus americana) i de l'avellaner xilè (Gevuina avellana). És un oli comestible però s'utilitza més com a cosmètic. L'oli de l'avellaner comú és de color groc daurat lluminós i més transparent que l'oli d'oliva L'oli d'avellana s'obté per la pressió en fred de les llavors de l'avellaner. Té alt contingut en vitamina A i E amb destacat contingut de calci, magnesi i potassi. Com a cosmètic es fa servir per a la cura dels cabells (com l'oli d'ametlla) i la pell.

Avellaner

Avellanes i fulles de l'avellaner


Risc mínim




Ordre: Fagales

Família Betulaceae

Gènere Corylus

Espècie C. avellana

Nom binomial Corylus avellana L.

2 VEGETACIO EN CAN MONTMANY DE MAS PASSOLES · 2016. 11. 3. · Òrgans reproductors La...

Documents

Transcript of 2 VEGETACIO EN CAN MONTMANY DE MAS PASSOLES · 2016. 11. 3. · Òrgans reproductors La...