20 de gener
2
20 de gener. Per fi ha arribat el dia! No m’ho puc creure! Després de quatre anys rere una ronyosa pantalla d’ordinador de 16 polzades, per fi coneixeré la noia d’ulls blaus que té segrestada la meva estabilitat emocional. Amb un somriure d’enamorat recordo aquell dia en què un amic em va voler gastar una broma. Va recomanar-me un xat de sexe (sense dir-me que es tractava d’un xat de sadomasoquisme i d’altres coses que no vull ni recordar). Només entrar-hi em van aparèixer milers de finestretes de gent demanant-me coses impronunciables i que no sabia que existien, ni molt menys que existís gent disposada a fer-les. Malalts!! Vaig pensar. Aquesta gent està guillada. Tocats del bolet!! Indignat vaig enviar un correu queixa. Als dos dies em va respondre una noia molt amablement, amb molta cura i educació. Sobretot comparat amb com havia escrit jo. Vaig decidir tornar a contestar demanant disculpes pel to utilitzat i exposant amb més calma i educació la meva opinió. I així vàrem entrar en un continu intercanvi de correus que ens han dut a veure’ns avui. M’han dut aquí, a l’andana número 5 de l’estació, on estic esperant el tren que m’ha de dur fins al fons d’aquell llac de diamants blaus que són els seus ulls. Després de dues eternes hores, arribo al meu destí. Amb el cor sortint del pit i quasi passant per sobre d’una pobra senyora, em dirigeixo corrents a l’entrada de l’estació. D’esquena la veig al lluny, mirant amb impaciència el mòbil. I de cop, s’apaguen els llums, els temps s’atura, les manetes del rellotge ja no marquen cap hora, els colors i el xivarri de l’estació desapareixen; ja no sento la dona cridant al seu fill, l’home gran reclamant a l’oficina d’atenció al client. Ja no existeix res, només ella i jo. El seu batec i el meu. Com si fos a càmera lenta m’hi acosto, l’abraço i abans que em pugui dir res la beso. -Amor, què et sembla aquest principi per la novela? –Li pregunto acaronant-li els cabells mentre em mira endormiscada, visiblement sota els efectes de l’anestèsia. L’operació de trasplant ens ha deixat defallits, i tot i que s’ha hagut d’allargar una mica més del previst, ha estat tot un èxit. Ens recuperarem.
description
Conte de Sant Jordi
Transcript of 20 de gener
20 de gener.
Per fi ha arribat el dia! No m’ho puc creure! Després de quatre anys rere una ronyosa pantalla d’ordinador de 16 polzades, per fi coneixeré la noia d’ulls blaus que té segrestada la meva estabilitat emocional.
Amb un somriure d’enamorat recordo aquell dia en què un amic em va voler gastar una broma. Va recomanar-me un xat de sexe (sense dir-me que es tractava d’un xat de sadomasoquisme i d’altres coses que no vull ni recordar). Només entrar-hi em van aparèixer milers de finestretes de gent demanant-me coses impronunciables i que no sabia que existien, ni molt menys que existís gent disposada a fer-les.
Malalts!! Vaig pensar. Aquesta gent està guillada. Tocats del bolet!! Indignat vaig enviar un correu queixa. Als dos dies em va respondre una noia molt amablement, amb molta cura i educació. Sobretot comparat amb com havia escrit jo.
Vaig decidir tornar a contestar demanant disculpes pel to utilitzat i exposant amb més calma i educació la meva opinió. I així vàrem entrar en un continu intercanvi de correus que ens han dut a veure’ns avui.
M’han dut aquí, a l’andana número 5 de l’estació, on estic esperant el tren que m’ha de dur fins al fons d’aquell llac de diamants blaus que són els seus ulls. Després de dues eternes hores, arribo al meu destí. Amb el cor sortint del pit i quasi passant per sobre d’una pobra senyora, em dirigeixo corrents a l’entrada de l’estació. D’esquena la veig al lluny, mirant amb impaciència el mòbil. I de cop, s’apaguen els llums, els temps s’atura, les manetes del rellotge ja no marquen cap hora, els colors i el xivarri de l’estació desapareixen; ja no sento la dona cridant al seu fill, l’home gran reclamant a l’oficina d’atenció al client. Ja no existeix res, només ella i jo. El seu batec i el meu. Com si fos a càmera lenta m’hi acosto, l’abraço i abans que em pugui dir res la beso.
-Amor, què et sembla aquest principi per la novel·la? –Li pregunto acaronant-li els cabells mentre em mira endormiscada, visiblement sota els efectes de l’anestèsia.
L’operació de trasplant ens ha deixat defallits, i tot i que s’ha hagut d’allargar una mica més del previst, ha estat tot un èxit. Ens recuperarem.
Aixecant la mà em fa un senyal amb el dit polze dient-me OK.
-Et dec la vida, em diu, i em besa.
Xavier Ormazábal
PPACFGS
