2'50 Ates, trimestre LA PRIMERA MERAVELLA ', Els dijous ... · el conjunt illuminat de la cascada i...

8
—Vol que l'hi guardi? — Bé, guarda'l. — Si pot ser pagui'm ara, que me'n tinc d'anar de seguida. Any 1. Núm. 25. - Barcelona, dijous 1$ juliol 1929 Ja té mig any de dida. Preus 20 cènts. - Pelai, 62. Telèf. 15300. • Subscripció: 2'50 Ates, trimestre LA PRIMERA MERAVELLA ', Els dijous blaocs MIRADOR INDISCRET DE L'EXPOSICIÓ El vot popular va ésser instantani i ha estat rat'ficat aquests dos primers mesos du- rant els, quals tot Barcelona, i gairebé tot Catalunya, ha desfilat per l'Exposició. En obrar-se l'Exposició vàrem dir que les qua- tre .principals meravelles són els jardins, els jocs d'aigua i de Ilum, el Poble Espanyol i el grup de construccions format pels pa- laus de l'Agricultura i el de les Arts Grà fi -ques, sobretot per aquest darrer, que és el tros d'arquitectura més reeixit de l'Expo- sició. La ciutat havia ja pres possessió dels jar- dins, oberts al públic feia ja uns quants anus. Encara que el recó de la Font del Gat amb els seus dos roserars, ara que és aca- bat i afinat, sigui una ,pura delícia, aquest espectacle ja ens el sabíem de cor: El retó de la Font del Gat era, abans de l'Exposi- cio, el lloc més popular de Barcelona i gai -rebé gosaríem a dir que ha contribuït molt a humanitzar -nos. El poble ha demostrat que s'estimava aque" jardí com una finca de propietat. Però d'espectacle de ]'aigua en -joc ens era coimpletament desconegut. No havíem sabut fer amb l'aigua cap joc artístic. Quan es parlava de la necessitat de construir al- guna font monumental se'ns deia que era impossible i que a Barcelona no hi ha aigua. Aquesta resposta semblava una veritat. Es- tàvem ja acostumats a veure eixuta la cas- cada del Parc i els únics jocs d'aigua, ben mesquins per cert, que ens era possible de contemplar eren el rajolins de la font de la plaça de Palau i els de la plaça de Medina- celi. 1, tot de cop, de la fonteta de barri hem passat a tenir unes «grandes eaux» en quantitat molt més considerable que les de Versalles. ) s evident que el caudal d'aigua que surt de les fonts decoratives de Montjuïc no es perd. N'hi ha prou amb dir que amb aquest caudal constanti es formaria un gran riu. L'èxit ha estat proporcionat a l'esforç fins a tal punt que hi ha molta gent que encara no han entrat a cap palau i que, per ara, s'han acontentat a dedicar les primeres vi- sites a passejar .per l'Exposició, a, donar un volt pels jardins i Poble Espanyol, i a badar de dies i de nits davant la cascada, les fonts de la plaça de l'Univers, o davant de la font màgica. A la gent que diu que ha anat a veure l'Exposició se'ls pregunta sempre si hi ha- via les aigües engegades, si ha passat din- tre l'anell de la cascada de la plaça de l'Uni- vers i si la font màgica tenia forma de pi- nva- o d'un camp de palmons. Davant la cascada i la font màgica hi ha uns quants centenars de cadires i una multitud de ba- docs embadalits com davant d'un altar. 1, creieu-ho, un tant per cent molt considera- ble d'aquesta gent encara no ha trobat el moment de visitar els palaus. var de ('Exposició, i que m seria gens po- pular l'home que decidís destruir els jocs d'aigua. ' -- .—,- i ...... - Se citen molts casos de gent que davant el conjunt illuminat de la cascada i la font mágica ha plorat d'emoció. Vàrem poder sentir personalment la conversa de tres mon- ges admirables una de les quals, massa fran- ca i fácil a la hipèrbole, deia que i mai ha- via pogut imaginar com deu ésser gel col, però que difícilment 'pot ésser més bonic, opinió que va merèixer de la seva compa- nya la següent advertència: No digui dis- barats.» La gent que no té res de primitiva bada igual davant els jocs d'aigua i de llum. Entre el públic que podrfem qualificar de se- lecte — i fem aquesta petita reserva perquè la combinació de mots : upúblic selecte» està molt desacreditada — I'omoció encara és més pura. L'explicació és senzilla: en els jocs d'aigua que hi 'ha des de les dues torres de l'entrada de ]'avinguda principal al Palau Nacional no hi ha res que us destorbi, que us pugui corrompre l'emoció pura. No hi ha, sobretot a la font màgica, arquitectura ni escultura, elements que si no són mane- jats per un home discretíssim d'un gust molt segur poden "degradar-se fins a produir un fàstic definitiu, segons podria demostrar- se amb un parell d'exemples de construcció recentíssima. El públic una mica primitiu es commou veient l'aigua pintada de tots co- lors en mutació constant. ,L'efecte és real- ment sorprenent, però de dies, només amb el concurs de la llum natural els dolls del brollador tenen al cimal, i segons l'hora, un punt de vermell, o.de morat, o d'argent d'u- na finesa incomparable. L'èxit d'aquesta sèrie de fonts màgiques caldria potser que no l'atribuíssim exclusi- vament al fet que a (Barcelona, en el ram de ]'aigua, no havíem vist més que rajolins de càntir. Aquesta aigua haurà apagat la set de un espectacle aquàtic, genuïnament popular. El poble romà demanava «panero et circenses», pa i festes de circ. Per ara sembla que el poble menja, però en , qüestió d'espectacles el poble de Bar{celorcia duia fam endarrerida. Des de l'Exposició del 88 i d'alguna festa de .lag Mercè, Barcelona no. havia gaudit de cap espectacle capaç de sa- tisfer la multitud. No és estrany que la gent ompli caps de futbol ! En un país benestant hauria de funcionar una comissió de festes populars i de gran espectacles. Un afer tan important com aquest està avui en mans de la iniciativa privada, i, francament, un dia es reconeixerà que se'n fa un gra massa. Almen y s les capitals d'Estat tenen en aques- ta matèria derivatius que periódicament gal -vanitzen la multitud. Aquests dos fets, que no estiguéssim acos- tumats a presenciar l'espectacle de la frater- nitat de l'aigua i la llum artificials, no im- pedeixen de reconèixer que el qui va imagi- nar aquesta apoteosi va jugar a l'engròs, i ho va fer tan fort que si l'Exposició només tingués aquesta façana de set cents metres de longitud ja seria una Exposició, almenys per un tant per cent molt considerable de la gent que passa per sota les torres de la pla -ça d'Espanya amb un bitllet a la mà. Es per aquest motiu que, orient interpretar un desig popular, fem vots — anàvem a dir, de- manem — que finida l'Exposició siguin al- menys respectades la cascada i la font mà- gica. EL NOSTRE APOSTOLAT Se'ns diu que tnt subscriptor de MIRA- DOR, amb el qual ningú de la casa no té relacions personals, parlant de la tendència i el to general del periòdic deia que fem una obra comparable a un apostolat. El nrolt potser escandalitzaria a alguns dels homes que més combatem. Acceptem, però, i molt agraïts, l'elogi del subscriptor gairebé desconegut i no podem dissimular que som sensibles a l'aplaudiment sobretot quan, com en aquek± cas, ve de persona que té una categoria intelectual, moral i social. Si dèiem el nom, hi hauria pànic entre els que re¢arteixen. patents de moral. L'elogi tal com ens ha estat reportat és zona demostració que molta gent s'ha donat compte que hi ha. una coherència en l'obra de MIRADOR. El nostre periòdic, com indica bé el seo nom, i feiai observar l'alludida ter- sonalitat, pretén només actuar d'observador, d'element crític i en certs moments de fiscal. El nom de MIRADOR és pedra d'escàndol en tots el camps confusionaris, tant de la dreta com de l'anomenada extrema esquerra. Els romàntics que oscii en constantment entre el comunisme, el socialisme i el radicalisme burgès no ens poden compendre, i, per la nostra ¢art, ens és difícil d'entendre'ns amb els sentimentals. Amb els eQrofiteurs» de la dreta tamfoc ens f,odem entendre: més aviat dialogaríem amb Ramon Rucabado, la sin- ceritat del qual ningú no posa en dubte, i nosaltres tam¢oc, i en prova d'això direm que si la Inquisició tornés, el purità Ruca- bado seria cremat com a protestant al mig de la plaça de Catalunya. pels catòlics que no el deixen escriure en els llocs remunere- tius. La personalitat que ens va adreçar l'e- logi que herrn recollit té un lloc molt visible en el caic¢ dretista i deia que ell, catòlic, en- tre el grup Junoy i el grup Rucabado prefe- reix no enregimentar-se. L'elagi del nostre amic desconegut anava més enllà. cFeu una bona obra — ens deia. —desinflant el bluff de Civera i Bagueny, gent tan "oc hàbil, que sempre ens comprometa: Civera i Sormani, que voldria que el cato- licisme es. fes responsable de les innocenta- des que escriu, de les seves idees i del seu estil ridículs, s'esgarrifaria de saber que en- tre els que ens aplaudeixen hi ha persones a les quals ell besaria la mà humilment — i consti que no són senyores, que consti ben clar perquè ens doldria rosegar la reputació irnmesaddda d'un esnp tu.n dukut. Faríeu també una bona obra — afegia el nostre subscriptor — dient que ningú no té obligació de creure" que Antoni Navarro i Lluís G. Pla hagin de redimir el país; que el segon, que signa Llafranc, i al qual a Santa Coloma — així ens ho anuncia — li deien el Llarg, escriurà sempre com un afi- cionat rural i que és impossible que faci els versos bons un home com Antoni Navarro al qual poden veure, havent dinat, fent de voltant boca, com un e t rtanert Encara que se'ns dugui dir que recollim aquest elogi amb un entusiasme que sembla delatar que tinguem els parents lluny, vo- lem tenir en compte altres extrems d'una opinió a la qual, com hem dit, donem un gran valor. Com molta gent, el nostre amic s'ha- donat compte que volem desentabanar el lector català reduint a justes proporcions algunes eminències polítiques, literàries i artístiques del pals. Set o vuit anys enrera qualsevol poeta analfabet era un geni. Un llibret de versos era suficient perquè el seu autor fos proclamat el " «Baudelaire català », el ccVerlaine cata'à». Hem tingut de tot. Al costat dels que repartien títols d'aquesta mena hi havia els que tenien organitzat una mena de terrorisme literari, que consistia principalment a rebentar desconsiderada- ment i a guanyar-se • una popularitat desme- surada. Alguns dels que ahir rebentaves,, avui ham canviat de tàctica i fan milers de reverències a qualsevol analfabet. En aquest punt creiem mantenir-nos en el just límit i en les nostres critiques hi ha una coherència equivalent gairebé a un credo. - Pretenem només ajudar ai posar una mica d'ordre, a evitar la influència dels grafòmans i dels confusionistes, i això es pot fer sense Constituir una penya o una capelleta. W. M. 2en1 El nostre amic i col1aborador Feliu Elias —^ Joan Sacs — Apa rebé, dedicat a no se sap ben bé quina de les seves tres conside- rables personalitats, un exemplar de l'Ovidi publicat per la F. B. M. l.. 'hi dedicaven les traductores, senvoretes Adela Trepat i Anna Maria de Saavèdra. L'Apa — citem-lo pel nom més curt — cor -respongué a llur gentilesa aixf que es pu- blicà el seu llibre Vida i mort dels barcelo- nins. Perd ]'Apa dedicà un exemplar del seu llibre a totes dues humanistes, les quals de- uen pensar establir un torn i tenir-lo un mes l'una i un mes l'altra, alternativament. Una compra ensopegada Un amable comunicant ens comunica (què ha de fer, doncs, un comunicant ? ) el se- güent cas: Manuel Milà i Fontanals deixà; en mo- rir, a més a més d'una selecta biblioteca, una collecció de cartes i documents d'inne- gable vàlua. Anys després de la seva mort, els seus fa- miliars vengueren la biblioteca junt amb tot l'arxiu de cartes i documents al senyor A. A aquest senyor només li interessava una part de l'adquirit, per la qual raó vengué la resta, després d'una tnia superficial, als se- nvors B. i C. En procedir aquests a una classificació dels documents comprats, tingueren 1a sor- presa de trobar-hi entremig uns gravats que tenien tòtes les característiques de bitllets de banc de cinc centes pessetes cada un, per bé que d'alguna emissió'caducada. Però un dia el senyor B., que tenia els seus dubtes, agafà els bitllets que li havien pertocat i els ensenvà a un canvista, el qual li confirmà que estaven fora de curs, però que, així i tot, el Banc d'Espanya els hi can- vi.aria per altres en circulació. Es fama que d'aquest canvi va treure més diners que els que havia esmerçat en la compra. Tarragonesa Fa dos dissabtes, al Círcol Artístic. Pre- sentació oficiosa del nou procediment Kina- deion. No es tracto com algú podria creure, d'una nova marca de xampú, sinó d'un sis- tema de filmació de poemes sincronitzats. S'ha acabat de presentar La balada dels tres fadrins, d'En Sagarra. Ha estat, ja ho podem dir, una cosa bastant t ri sta. L'Angel Ferran hi posa el següent comen- tari — Això, més aviat, sembla una balada nerrnlógiea... Un proverbi modificat L'eixerit ceramista J. Llorens Artigues passa per un home d'escrit. Sap somriure amb una picardia tota concentrada, sap pas -sar i traspassar, sense esquinçar-se la roba, entremig d'aquest món complexe d'artistes i marxants i no li manca mai un mot agut per coronar les seves peroracions. Pren un aperitiu espès i negre amb un pronunciat gust de quitrà. Quan té algun convidat, si aquest és indecís i no té pre- ferències per les begudes, Llorens i Artigues li explica la seva afioió al Claquesin — Es un aperitiu que potser no té res d'elegant, sabeu? però és tònic. Fou desco- bert l'any 1775 i era el que prenia invaria- blement Robespierre... Es un pou . inexhaurible de recursos. Co- neix un sastre que pateix la fuga de des be- lles arts i que aixf que li presenten un pin- tor o un escultor li proposa de fer-li un tern a canvi d'una tela o d'una escultura — Aquest me l'ha fet ell — aclareix mos -trant un trajo blanquinós pas mal. Però on Llorens declara la seva manca de sort, és amb les senyores. No 1i respo- nen. Ho confessa amb el somriure inaltera- ble i allunvat de tota: pruïja de fer frases. —1 no us ha fet esquerp, això? — li pre- guntava un dia un amic. — No — respongué l'eixerit ceramista —. Només rn'ha portat a una conclusió que practico sense malícia : Antes no te cases, mira... no te cases. f continuà somrient amb el punt de pi- cardia concentrada que li és habitual. Manolo, vestit de paisà L'altre dia els amics de Manolo Hugué, l'escultor, varen donar-se cita, a l'hora de l'aperitiu, entorn seu, a la terrassa del Co- li-un, per celebrar el seu restabliment. La terrassa del Colom donava bo de veu- re. Hi havia tot el món català de les arts. Si ara per desgràcia esclatava una bomba aquí — deia un —, fóra un dia de dol per Catalunya.0 Manolo al mig de tots, satisfet, rejovenit, radiant, lluint una camisa de grans quadps venmells i blaus, llampant. Es comentava aquesta pruïja de sempre de Manolo per anar disfressat. Una vegada — contaven — Manolo estava amoinat. Voldria una camisa discreta, deia. Així, de color blau marí, amb ratlles hont- zontals blanques i unes flors grogues des- cansant al damunt de les ratlles. En Francesc Pujols, que li coneix la fla- ca, va dir: — M'agradaria, un dia, veure aquest xi- cot vestit de paisà. Manolo, sense crosses Manolo, naturalment, està que no hi veu de cap ull perquè finalment ha recobrat la. salut i ha pogut engegar les crosses a1 bo- tavant. El primer dia de comparèixer entre els amics va tenir un final tràgic. — Carat, Manolo. Tu per aquí. Ja estàs ben bo? — Sí, borne! Ja ho crec! Mira, ja puc caminar. 1 Manolo s'aixecava, i anava fins al cap davall de la sala (anada i tornada, quinze o vint metres). Al cap d'una estona arribava un altre. — I doncs, Manofo..Ditxosos ulls! Que ja estàs bo? — Sí, home, sí. 1 ja camino. 1 Manolo repetia l'escena. Això va succeir aquelles dotze vegades. Al vespre, Manolo , es va haver d'allitar per força, porqué no podia caminar. La boxa, a l'índex Quan El MaU va iniciar les seves tasques, hi va haver ordres molt se ri oses pel que toca a la secció d'esports. El jovent hi està llen- çat de ple, i calia reservar cm espai impor- tant a les competicions esportives per tal de portar ànimes adolescents als exèrcits de Je- sucrist. — Res de comentaris de boxa — fou dit, perd —. La boxa està prohibida pel Sant Pare, i nosaltres ho hem d'acatar. —1 El Mati només publica des ressenyes pelades. Un tramvia pels redactors de "El Matí" Per cert que la redacció de!s esports d'El Matí està composta de 2 8 xicots. Per fer-los sirgar els van dir: — Mireu, cada ressenya la pagarem a deu pessetes. Els articles a vint pessetes. Treba- lleu força. I .a fi de mes us donarem passi de tramvies. Naturalment que si esperen el passi, per anar amb tramvia, es farap un tip d'anar a u. En Foronda només dóna q passis per dia- ri, via ampla. I ells, d'esports sols, 28...1 Ara que si ho demanen ben demanat, tota vegada que són tants, potser els donarà un tramvia per ells tots sols. Un tramvia que digui : ((Reservado para la redacción de El Matí». No tants sants i més tinta 1 posats a parlar d'El Matí, diu que totes les sales de la redacció estan plenes de qua- dros de sants i de Mares de Déu, de Sants Cristos i de Sagrats Cors. 1 com sigui que els tinters estaven tots buits, algú, en pla de rebellar-se ja, va cri- dar el conserge i Ii va dir: — Home, potser que diguéssiu a qui sigui que a veuré si en lloc de tants sants hi po- dria haver una mica més de tinta. No sabem si aleshores varen posar tinta a les piques. Com es venen els quadros de Miró L'antiquari B. H., per fer content a Pier- re, marxant del pintor sobrerealista J. Miró, li comprà un quadro d'aquest per tres cents francs. Uns dies o uns mesos després, es presen- ta un senyor a casa de Pierre amb l'ànim d'adquirir una tela de la mateixa signatura: — Un Miró? — respon el marxant =. No en tinc ni un ; tenen molta sortida, sap? més en portés més en vendria... Però, calli! Sap on potser en trobarà? a casa de l'anti- quari B. H. ; vagi'l a veure. El senyor pa rt (. Pierre agafà immediata- ment el telèfon i demanà ]'antiquari B. H. — Ara mateix acabo d'enviar-li un com -prador. Demani-li i.000 francs. L'antiquari li'n demana r.joo i el com- prador es féu amb la tela. Afegirem que quan Pie rre digué al senyor que no tenia cap Miró a casa, no era sol a saber que les teles que guardava del pin- tor sobrerealista arribaven a les quatre cen- tes. Però calia aprofitar aquella ocasió per fer-les pujar de preu i de passada per fer fer un negoci al company. Mxò fa pensar que potser podria existir una exposició que només tingués façana. Aquesta façana hauria de consistir en uns conjunts arquitectònics, jardins, aigua i llum. Ens descuidàrem de dir que els palaus po- drien ésser buits i tancats. I no cregueu que això sigui un estirabot. Si un cop tancada l'Exposició es decideix conservar l'actual instal{ació d'aigua i llum i enge- gar unes quantes vegades l'any aquest me- canisme prodigiós, s'omplirà Montjuïc i vin- drà gent de fora. Els jocs d'aigua podrien funcionar molts diumenges a la tarda. Diem aixa per fer constar que caldrà meditar se- riosament què cal destruir i què cal conser-

Transcript of 2'50 Ates, trimestre LA PRIMERA MERAVELLA ', Els dijous ... · el conjunt illuminat de la cascada i...

Page 1: 2'50 Ates, trimestre LA PRIMERA MERAVELLA ', Els dijous ... · el conjunt illuminat de la cascada i la font mágica ha plorat d'emoció. Vàrem poder sentir personalment la conversa

—Vol que l'hi guardi?— Bé, guarda'l.— Si pot ser pagui'm ara, que me'n tinc d'anar de seguida.

Any 1. Núm. 25. - Barcelona, dijous 1$ juliol 1929

Ja té mig any de dida.

Preus 20 cènts. - Pelai, 62. Telèf. 15300. • Subscripció: 2'50 Ates, trimestre

LA PRIMERA MERAVELLA ', Els dijous blaocs MIRADOR INDISCRETDE L'EXPOSICIÓ

El vot popular va ésser instantani i haestat rat'ficat aquests dos primers mesos du-rant els, quals tot Barcelona, i gairebé totCatalunya, ha desfilat per l'Exposició. Enobrar-se l'Exposició vàrem dir que les qua-tre .principals meravelles són els jardins, elsjocs d'aigua i de Ilum, el Poble Espanyoli el grup de construccions format pels pa-laus de l'Agricultura i el de les Arts Gràfi

-ques, sobretot per aquest darrer, que és eltros d'arquitectura més reeixit de l'Expo-sició.

La ciutat havia ja pres possessió dels jar-dins, oberts al públic feia ja uns quantsanus. Encara que el recó de la Font del Gat

amb els seus dos roserars, ara que és aca-bat i afinat, sigui una ,pura delícia, aquestespectacle ja ens el sabíem de cor: El retóde la Font del Gat era, abans de l'Exposi-cio, el lloc més popular de Barcelona i gai

-rebé gosaríem a dir que ha contribuït molta humanitzar-nos. El poble ha demostratque s'estimava aque" jardí com una fincade propietat.

Però d'espectacle de ]'aigua en -joc ensera coimpletament desconegut. No havíemsabut fer amb l'aigua cap joc artístic. Quanes parlava de la necessitat de construir al-guna font monumental se'ns deia que eraimpossible i que a Barcelona no hi ha aigua.Aquesta resposta semblava una veritat. Es-tàvem ja acostumats a veure eixuta la cas-cada del Parc i els únics jocs d'aigua, benmesquins per cert, que ens era possible decontemplar eren el rajolins de la font de laplaça de Palau i els de la plaça de Medina-celi. 1, tot de cop, de la fonteta de barrihem passat a tenir unes «grandes eaux» enquantitat molt més considerable que les de

Versalles. ) s evident que el caudal d'aiguaque surt de les fonts decoratives de Montjuïcno es perd. N'hi ha prou amb dir que ambaquest caudal constanti es formaria un granriu.

L'èxit ha estat proporcionat a l'esforç finsa tal punt que hi ha molta gent que encarano han entrat a cap palau i que, per ara,s'han acontentat a dedicar les primeres vi-sites a passejar .per l'Exposició, a, donar unvolt pels jardins i Poble Espanyol, i a badarde dies i de nits davant la cascada, les fontsde la plaça de l'Univers, o davant de la fontmàgica.

A la gent que diu que ha anat a veurel'Exposició se'ls pregunta sempre si hi ha-via les aigües engegades, si ha passat din-tre l'anell de la cascada de la plaça de l'Uni-vers i si la font màgica tenia forma de pi-nva- o d'un camp de palmons. Davant lacascada i la font màgica hi ha uns quantscentenars de cadires i una multitud de ba-docs embadalits com davant d'un altar. 1,creieu-ho, un tant per cent molt considera-ble d'aquesta gent encara no ha trobat elmoment de visitar els palaus.

var de ('Exposició, i que m seria gens po-pular l'home que decidís destruir els jocsd'aigua. ' -- .—,-i...... -

Se citen molts casos de gent que davantel conjunt illuminat de la cascada i la fontmágica ha plorat d'emoció. Vàrem podersentir personalment la conversa de tres mon-ges admirables una de les quals, massa fran-ca i fácil a la hipèrbole, deia que imai ha-via pogut imaginar com deu ésser gel col,però que difícilment 'pot ésser més bonic,opinió que va merèixer de la seva compa-nya la següent advertència: No digui dis-barats.» La gent que no té res de primitivabada igual davant els jocs d'aigua i de llum.Entre el públic que podrfem qualificar de se-lecte — i fem aquesta petita reserva perquèla combinació de mots : upúblic selecte» estàmolt desacreditada — I'omoció encara és méspura. L'explicació és senzilla: en els jocsd'aigua que hi 'ha des de les dues torres del'entrada de ]'avinguda principal al PalauNacional no hi ha res que us destorbi, queus pugui corrompre l'emoció pura. No hiha, sobretot a la font màgica, arquitecturani escultura, elements que si no són mane-jats per un home discretíssim d'un gustmolt segur poden "degradar-se fins a produirun fàstic definitiu, segons podria demostrar-se amb un parell d'exemples de construcciórecentíssima. El públic una mica primitiu escommou veient l'aigua pintada de tots co-lors en mutació constant. ,L'efecte és real-ment sorprenent, però de dies, només ambel concurs de la llum natural els dolls delbrollador tenen al cimal, i segons l'hora, unpunt de vermell, o.de morat, o d'argent d'u-na finesa incomparable.

L'èxit d'aquesta sèrie de fonts màgiquescaldria potser que no l'atribuíssim exclusi-vament al fet que a (Barcelona, en el ramde ]'aigua, no havíem vist més que rajolinsde càntir. Aquesta aigua haurà apagat laset de un espectacle aquàtic, genuïnamentpopular. El poble romà demanava «paneroet circenses», pa i festes de circ. Per arasembla que el poble menja, però en , qüestiód'espectacles el poble de Bar{celorcia duiafam endarrerida. Des de l'Exposició del 88i d'alguna festa de .lag Mercè, Barcelona no.havia gaudit de cap espectacle capaç de sa-tisfer la multitud. No és estrany que la gentompli caps de futbol ! En un país benestanthauria de funcionar una comissió de festespopulars i de gran espectacles. Un afer tanimportant com aquest està avui en mans dela iniciativa privada, i, francament, un diaes reconeixerà que se'n fa un gra massa.Almen ys les capitals d'Estat tenen en aques-ta matèria derivatius que periódicament gal

-vanitzen la multitud.Aquests dos fets, que no estiguéssim acos-

tumats a presenciar l'espectacle de la frater-nitat de l'aigua i la llum artificials, no im-pedeixen de reconèixer que el qui va imagi-nar aquesta apoteosi va jugar a l'engròs, iho va fer tan fort que si l'Exposició noméstingués aquesta façana de set cents metresde longitud ja seria una Exposició, almenysper un tant per cent molt considerable de lagent que passa per sota les torres de la pla

-ça d'Espanya amb un bitllet a la mà. Esper aquest motiu que, orient interpretar undesig popular, fem vots — anàvem a dir, de-manem — que finida l'Exposició siguin al-menys respectades la cascada i la font mà-gica.

EL NOSTRE APOSTOLATSe'ns diu que tnt subscriptor de MIRA-

DOR, amb el qual ningú de la casa no térelacions personals, parlant de la tendènciai el to general del periòdic deia que fem unaobra comparable a un apostolat.

El nrolt potser escandalitzaria a algunsdels homes que més combatem. Acceptem,però, i molt agraïts, l'elogi del subscriptorgairebé desconegut i no podem dissimularque som sensibles a l'aplaudiment sobretotquan, com en aquek± cas, ve de persona queté una categoria intelectual, moral i social.Si dèiem el nom, hi hauria pànic entre elsque re¢arteixen. patents de moral.

L'elogi tal com ens ha estat reportat észona demostració que molta gent s'ha donatcompte que hi ha. una coherència en l'obrade MIRADOR. El nostre periòdic, com indicabé el seo nom, i feiai observar l'alludida ter-sonalitat, pretén només actuar d'observador,d'element crític i en certs moments de fiscal.El nom de MIRADOR és pedra d'escàndol entots el camps confusionaris, tant de la dretacom de l'anomenada extrema esquerra. Elsromàntics que oscii en constantment entreel comunisme, el socialisme i el radicalismeburgès no ens poden compendre, i, per lanostra ¢art, ens és difícil d'entendre'ns ambels sentimentals. Amb els eQrofiteurs» de ladreta tamfoc ens f,odem entendre: més aviatdialogaríem amb Ramon Rucabado, la sin-ceritat del qual ningú no posa en dubte, inosaltres tam¢oc, i en prova d'això diremque si la Inquisició tornés, el purità Ruca-bado seria cremat com a protestant al migde la plaça de Catalunya. pels catòlics queno el deixen escriure en els llocs remunere-tius. La personalitat que ens va adreçar l'e-logi que herrn recollit té un lloc molt visibleen el caic¢ dretista i deia que ell, catòlic, en-tre el grup Junoy i el grup Rucabado prefe-reix no enregimentar-se.

L'elagi del nostre amic desconegut anavamés enllà. cFeu una bona obra — ens deia.

—desinflant el bluff de Civera i Bagueny, genttan "oc hàbil, que sempre ens comprometa:Civera i Sormani, que voldria que el cato-licisme es. fes responsable de les innocenta-des que escriu, de les seves idees i del seuestil ridículs, s'esgarrifaria de saber que en-tre els que ens aplaudeixen hi ha personesa les quals ell besaria la mà humilment — iconsti que no són senyores, que consti benclar perquè ens doldria rosegar la reputacióirnmesaddda d'un esnp tu.n dukut.

Faríeu també una bona obra — afegia elnostre subscriptor — dient que ningú no téobligació de creure" que Antoni Navarro iLluís G. Pla hagin de redimir el país; queel segon, que signa Llafranc, i al qual aSanta Coloma — així ens ho anuncia — lideien el Llarg, escriurà sempre com un afi-cionat rural i que és impossible que faci elsversos bons un home com Antoni Navarroal qual poden veure, havent dinat, fent de

voltant boca, com une t rtanert

Encara que se'ns dugui dir que recollimaquest elogi amb un entusiasme que sembladelatar que tinguem els parents lluny, vo-lem tenir en compte altres extrems d'unaopinió a la qual, com hem dit, donem ungran valor. Com molta gent, el nostre amics'ha- donat compte que volem desentabanarel lector català reduint a justes proporcionsalgunes eminències polítiques, literàries iartístiques del pals. Set o vuit anys enreraqualsevol poeta analfabet era un geni. Unllibret de versos era suficient perquè el seuautor fos proclamat el " «Baudelaire català »,el ccVerlaine cata'à». Hem tingut de tot. Alcostat dels que repartien títols d'aquestamena hi havia els que tenien organitzat unamena de terrorisme literari, que consistiaprincipalment a rebentar desconsiderada-ment i a guanyar-se • una popularitat desme-surada. Alguns dels que ahir rebentaves,,avui ham canviat de tàctica i fan milers dereverències a qualsevol analfabet. En aquestpunt creiem mantenir-nos en el just límit ien les nostres critiques hi ha una coherènciaequivalent gairebé a un credo.- Pretenem només ajudar ai posar una micad'ordre, a evitar la influència dels grafòmansi dels confusionistes, i això es pot fer senseConstituir una penya o una capelleta.

W. M.

2en1

El nostre amic i col1aborador Feliu Elias—^ Joan Sacs — Apa rebé, dedicat a no sesap ben bé quina de les seves tres conside-rables personalitats, un exemplar de l'Ovidipublicat per la F. B. M. l.. 'hi dedicaven lestraductores, senvoretes Adela Trepat i AnnaMaria de Saavèdra.

L'Apa — citem-lo pel nom més curt — cor-respongué a llur gentilesa aixf que es pu-

blicà el seu llibre Vida i mort dels barcelo-nins.

Perd ]'Apa dedicà un exemplar del seullibre a totes dues humanistes, les quals de-uen pensar establir un torn i tenir-lo un mesl'una i un mes l'altra, alternativament.

Una compra ensopegada

Un amable comunicant ens comunica (quèha de fer, doncs, un comunicant ?) el se-güent cas:

Manuel Milà i Fontanals deixà; en mo-rir, a més a més d'una selecta biblioteca,una collecció de cartes i documents d'inne-gable vàlua.

Anys després de la seva mort, els seus fa-miliars vengueren la biblioteca junt amb tot

l'arxiu de cartes i documents al senyor A.A aquest senyor només li interessava una

part de l'adquirit, per la qual raó vengué laresta, després d'una tnia superficial, als se-nvors B. i C.

En procedir aquests a una classificaciódels documents comprats, tingueren 1a sor-presa de trobar-hi entremig uns gravats quetenien tòtes les característiques de bitllets debanc de cinc centes pessetes cada un, per

bé que d'alguna emissió'caducada.Però un dia el senyor B., que tenia els

seus dubtes, agafà els bitllets que li havienpertocat i els ensenvà a un canvista, el qualli confirmà que estaven fora de curs, peròque, així i tot, el Banc d'Espanya els hi can-vi.aria per altres en circulació.

Es fama que d'aquest canvi va treure mésdiners que els que havia esmerçat en lacompra.

Tarragonesa

Fa dos dissabtes, al Círcol Artístic. Pre-sentació oficiosa del nou procediment Kina-deion. No es tracto com algú podria creure,d'una nova marca de xampú, sinó d'un sis-tema de filmació de poemes sincronitzats.

S'ha acabat de presentar La balada delstres fadrins, d'En Sagarra. Ha estat, ja hopodem dir, una cosa bastant t rista.

L'Angel Ferran hi posa el següent comen-tari

— Això, més aviat, sembla una baladanerrnlógiea...

Un proverbi modificat

L'eixerit ceramista J. Llorens Artiguespassa per un home d'escrit. Sap somriureamb una picardia tota concentrada, sap pas

-sar i traspassar, sense esquinçar-se la roba,entremig d'aquest món complexe d'artistesi marxants i no li manca mai un mot agutper coronar les seves peroracions.

Pren un aperitiu espès i negre amb unpronunciat gust de quitrà. Quan té algunconvidat, si aquest és indecís i no té pre-ferències per les begudes, Llorens i Artiguesli explica la seva afioió al Claquesin

— Es un aperitiu que potser no té resd'elegant, sabeu? però és tònic. Fou desco-bert l'any 1775 i era el que prenia invaria-blement Robespierre...

Es un pou . inexhaurible de recursos. Co-neix un sastre que pateix la fuga de des be-lles arts i que aixf que li presenten un pin-tor o un escultor li proposa de fer-li un terna canvi d'una tela o d'una escultura

— Aquest me l'ha fet ell — aclareix mos-trant un trajo blanquinós pas mal.

Però on Llorens declara la seva mancade sort, és amb les senyores. No 1i respo-nen. Ho confessa amb el somriure inaltera-ble i allunvat de tota: pruïja de fer frases.

—1 no us ha fet esquerp, això? — li pre-guntava un dia un amic.

— No — respongué l'eixerit ceramista —.Només rn'ha portat a una conclusió quepractico sense malícia : Antes no te cases,mira... no te cases.

f continuà somrient amb el punt de pi-cardia concentrada que li és habitual.

Manolo, vestit de paisà

L'altre dia els amics de Manolo Hugué,l'escultor, varen donar-se cita, a l'hora del'aperitiu, entorn seu, a la terrassa del Co-li-un, per celebrar el seu restabliment.La terrassa del Colom donava bo de veu-

re. Hi havia tot el món català de les arts.Si ara per desgràcia esclatava una bomba

aquí — deia un —, fóra un dia de dol perCatalunya.0

Manolo al mig de tots, satisfet, rejovenit,radiant, lluint una camisa de grans quadpsvenmells i blaus, llampant.

Es comentava aquesta pruïja de semprede Manolo per anar disfressat.Una vegada — contaven — Manolo estava

amoinat. Voldria una camisa discreta, deia.Així, de color blau marí, amb ratlles hont-zontals blanques i unes flors grogues des-cansant al damunt de les ratlles.

En Francesc Pujols, que li coneix la fla-ca, va dir:

— M'agradaria, un dia, veure aquest xi-cot vestit de paisà.

Manolo, sense crosses

Manolo, naturalment, està que no hi veude cap ull perquè finalment ha recobrat la.salut i ha pogut engegar les crosses a1 bo-tavant.

El primer dia de comparèixer entre elsamics va tenir un final tràgic.

— Carat, Manolo. Tu per aquí. Ja estàsben bo?— Sí, borne! Ja ho crec! Mira, ja puc

caminar.1 Manolo s'aixecava, i anava fins al cap

davall de la sala (anada i tornada, quinze ovint metres).

Al cap d'una estona arribava un altre.— I doncs, Manofo..Ditxosos ulls! Que

ja estàs bo?— Sí, home, sí. 1 ja camino.1 Manolo repetia l'escena.Això va succeir aquelles dotze vegades.Al vespre, Manolo ,es va haver d'allitar

per força, porqué no podia caminar.

La boxa, a l'índex

Quan El MaU va iniciar les seves tasques,hi va haver ordres molt serioses pel que tocaa la secció d'esports. El jovent hi està llen-çat de ple, i calia reservar cm espai impor-tant a les competicions esportives per tal deportar ànimes adolescents als exèrcits de Je-sucrist.

— Res de comentaris de boxa — fou dit,perd —. La boxa està prohibida pel SantPare, i nosaltres ho hem d'acatar.

—1 El Mati només publica des ressenyespelades.

Un tramvia pels redactors de "El Matí"

Per cert que la redacció de!s esports d'ElMatí està composta de 28 xicots.Per fer-los sirgar els van dir:— Mireu, cada ressenya la pagarem a deu

pessetes. Els articles a vint pessetes. Treba-lleu força. I .a fi de mes us donarem passide tramvies.

Naturalment que si esperen el passi, peranar amb tramvia, es farap un tip d'anara u.

En Foronda només dóna q passis per dia-ri, via ampla. I ells, d'esports sols, 28...1

Ara que si ho demanen ben demanat, totavegada que són tants, potser els donarà untramvia per ells tots sols. Un tramvia quedigui : ((Reservado para la redacción de ElMatí».

No tants sants i més tinta

1 posats a parlar d'El Matí, diu que totesles sales de la redacció estan plenes de qua-dros de sants i de Mares de Déu, de SantsCristos i de Sagrats Cors.

1 com sigui que els tinters estaven totsbuits, algú, en pla de rebellar-se ja, va cri-dar el conserge i Ii va dir:

— Home, potser que diguéssiu a qui siguique a veuré si en lloc de tants sants hi po-dria haver una mica més de tinta.

No sabem si aleshores varen posar tintaa les piques.

Com es venen els quadros de Miró

L'antiquari B. H., per fer content a Pier-re, marxant del pintor sobrerealista J. Miró,li comprà un quadro d'aquest per tres centsfrancs.Uns dies o uns mesos després, es presen-

ta un senyor a casa de Pierre amb l'ànimd'adquirir una tela de la mateixa signatura:

— Un Miró? — respon el marxant =. Noen tinc ni un ; tenen molta sortida, sap?més en portés més en vendria... Però, calli!Sap on potser en trobarà? a casa de l'anti-quari B. H. ; vagi'l a veure.

El senyor pa rt(. Pierre agafà immediata-ment el telèfon i demanà ]'antiquari B. H.

— Ara mateix acabo d'enviar-li un com-prador. Demani-li i.000 francs.

L'antiquari li'n demana r.joo i el com-prador es féu amb la tela.Afegirem que quan Pierre digué al senyor

que no tenia cap Miró a casa, no era sola saber que les teles que guardava del pin-tor sobrerealista arribaven a les quatre cen-tes. Però calia aprofitar aquella ocasió perfer-les pujar de preu i de passada per ferfer un negoci al company.

Mxò fa pensar que potser podria existiruna exposició que només tingués façana.Aquesta façana hauria de consistir en unsconjunts arquitectònics, jardins, aigua i llum.Ens descuidàrem de dir que els palaus po-drien ésser buits i tancats. I no cregueuque això sigui un estirabot. Si un coptancada l'Exposició es decideix conservarl'actual instal{ació d'aigua i llum i enge-gar unes quantes vegades l'any aquest me-canisme prodigiós, s'omplirà Montjuïc i vin-drà gent de fora. Els jocs d'aigua podrienfuncionar molts diumenges a la tarda. Diemaixa per fer constar que caldrà meditar se-riosament què cal destruir i què cal conser-

Page 2: 2'50 Ates, trimestre LA PRIMERA MERAVELLA ', Els dijous ... · el conjunt illuminat de la cascada i la font mágica ha plorat d'emoció. Vàrem poder sentir personalment la conversa

Una agencia de_delectius a Barcelona !, L'APERITIUAgraiment

En un article que Pla ha dedicat a PaulSoudav, diu que el crític francès tenia desidees de tothoan: Per això devia ésser segu-rament que una vegada En Pla traduí untros d'un fulletó del Temps i el publicà con-venientment firmat per Josep Pla.

Citem aquest cas perquè el comprovàremdegudament. D'això fa nou o deu an ys, l'ar-ticle de Pla es titulava Libros de Mayo isortí a La Publicitat que aquell temps espublicava en castellà. S'hi parlava, entrealtres, del Gaspard de la Nuit d'AloysiusBertrand que acabava d'ésser reeditat. Noera cap plagi ; era una traducció literal.

Llavors La Revista anunciava, entre lesObres de pròxima publicació, un llibre d'EnPla : q contes.

Em Salut - Papasseit quedà tan impres-sionat de l'article firmat per En Pla, quedeia, referint -se als nou contes promesos:

— De qui els traduirà?

Un novel'lista amb "colmado"

La literatura cada vegada va quedant méslligada amb el ram de ]'alimentació.

Teníem En Foix que té tres pastisseries.Ana el novellista Pere Mialet — autor de

La Germana — ha posat un «colmado) a laplaça de Santa Maria. I es ' eu que les li-quidacions no deuen ésser tan dolentes quanl'home tot radiant, ens ha dit:

— Tinc enllestit un llibre de contes. D'en-çà que tinc el ((colmado)), que cada vegada

tinc més ganes d'escriure.Endavant, doncs, Mialet. Que a l'ombra

de Santa Maria del Mar deu fer de bon es-tar, sobretot si el calaix es va omplint.

Els mals de cap d'En Foix

I ara, qué hem parlat d'En Foix,l'altredia l'home estava tot indignat.

— l doncs, que no va bé la venda de xo-colata? — li férem.

— La xocolata rai — ens féu —. La Nau,que surt amb un quadern d'apunts dientque si els pastissers emmetzinem el públic,n si el sucre és nociu per al cos humà ! AquestRovira quan no ens pot combatre com asobrerealistes, ens vol escampar la parrò-quia com a pastissers. No hi ha un pam denet, vaja!

Els mots universals

Es ben bé allò que no cal fiar-se...EI Club de Natació va anar a jugar uns

partits de water-polo a Lisboa.Aquests minyons, molt trempats i de la

gresca, havien inventat un crit de guerra pera llençar quan saludessin el públic en laclàssica presentació, que feia:

— Per la pedra ens voleu passar? Res nofareu ! (això de res és un eufemisme).

Aquest crit, proferit a cor, per tot un equipde galifardeus waterpolistes, fa el seu efec-te, sobretot davant de públics de parla ger-mànica. Però a Portugal resulta que els va-ren entendre, i si es descuiden hi 'ha undaltabaix. No els varen tirar a l'aigua per-què ja varen cuitar a tirar-s'hi ells pel seucompte. Ah ! I varen perdre el partit!

Hi ha mots que són universals. I un d'ellsaquest, universalitzat per Cambrone. Si totsels mots s'entenguessin igual que aquestper la gent de diverses parles, no faria pascap falta l'esperanto.

El "diari setmanal" de l'Exposició

Aqueïi Diario Oficial de la Exposición queara s'ha convertit en setmanari perquè aao cèntims ningú no el compra, cada vegadava de mal en pitjor en qüestió d'informa-ció.

Va començar dient que tots els sudameri-cans que vulguin venir a Barcelona podentocar a ,Santander, a Gijón, al Ferrol 1 auna pifia de ports més, per traslladar-se des-t rés a Barcelona amb tren, quan els trans-atlàntics més grans que fan el viatge d'Eu-ropa al Sud-Amèrica toquen tots al port deBarcelona.

Després va publicar aquell cèlebre article`dient que el port de Barcelona al costat delsde Marsella i de Gènova és com una menade Viladecavalls marítim. I finalment, ara,per dues vegades reprodueix a primera pà-gina la cèlebre porta d'Avila d'entrada alPoble Espanyol, amb aquest epígraf : LaPuerta de Avilés.

La gent assabentada

Aquest eco és dedicat al nombre infinitde persones que viuen a tres quarts de quin-ze. Ens ve a la memòria ara que s'ha vistla causa contra l'ex-ministre d'Hisenda deFrança, M. K1otz.

El nostre home és un empleat de l'Ajun-tament. No llegeix diaris, però sent conver-ses, i d'home ja en té prou per a situar-se.

Era aquells dies de l'escàndol financier dela Gazette du Franc. Els diaris vinga feranar la senyora Hanau amunt i la senvoraHanau avall.

En un grup d'empleats de l'Ajuntamentes parlava de l'afer. Cada vegada es desco-bria que en l'estafa hi havia més gent com -plicada, que el delicte tenia més ramifica-cions. El nostre home va voler fer el viu.

— Sí, crec que fins lii està complicat algúde La Nau — digué.

Inconvenients de pronunciar el francès talcom s'escriu.

Al cel dels coloms

Fa poc que a França s'ha mort l'últimcolom missatger que sobrevivia de la GuerraGran. Li han fet un monument ; els últimsanys de la seva vida estigueren voltats deconfort i consideració. Tenia una mena d'es-tatge amb inscripcions heroiques. Vivia comun vell mariscal.

En arribar al cel dels coloms, ,però, esdeu baver vist amb treballs per tal de noesverar la coloma de la pau t el colom del'arca de Noé, els quals, copa tots sabeu, sóngent que no volen soroll.

La coloma de la pau deia al colom deNoé:

—Ai, amic! quin nou company més ter-rible que ens en otomen!

GRAVATS TI!

Detectivisme comparat.EI detectiu, per definició, és un senyor que

fuma en pipa, porta gorra de quadros, sapenfilar-se per les parets i apareix en escenaen els moments de màxim compromís. -aquestés, pam ençà pam enllà, el detectiu romànticque hem conegut en el cinema i en les no-velles d'aventures. També existeix el detec-tiu cientiTc, el qual ho resol tot des de lataula del seu despatx. Es un detectiu lite-rari i complicat que s'ocupa preferentmentde cultivar el sentit artístic dels afers que licauen entre les mans. Finalment, hi haaquest detectiu que ens ha sortit a darrerahora i que vegeta en les eagències d'investi-gacionsa. Es un home gris, mancat d'ima-ginació, una taca de vulgaritat dintre la tra-dició heroica del detectivisme. Representa,en fi, la burocràcia del ram. Entre aquestdetectiu d'agència i el detectiu clàssic hi hala mateixa diferència que separa un conillde casa d'un conill de bosc.

L'"agència»

Quina? Tant li fa. Una de les deu o dotzeagències de detectius que tenen despatx oberta Barcelona. La porta s'obre, naturalment,sense cap mena de truc. Un petit rebedoramb quatre cadires, una tauleta i, a mésa més, un xicot servicial.

— Podríem veure el director?Immediatament. Tot és qüestió d'arribar

-se fins el seu despatx, a l'extrem del corre-dor. Es una habitació senzilla amb les pa-

Tres dies després

El mateix despatx, el mateix director, elmateix tabac de picadura...

— I bé — ens diu el nostre home —, emsembla que el puc felicitar. Aquí té el re-port que ha fet un dels nostres agents. Esrefereix tan sols al primer dia. En els al-tres dos tampoc hi ha hagut novetat.

El report, redactat amb un castellà sem-blant al que usen els 'masovers de l'Urgellper escriure al seu amo, diu així:

Desde las ocho y media me aposté allí(Padreça del carrer de Mallorca). La seño-rita X salió a las once menos cinco. Lleva-ba traje sastre a_ul y sombrero gris. Mar-chó a frie por la misma acera, dirigiéndoseal paseo de Gracia. A la esquina d¢ Clarísse detuvo un momento a leer un edicto delAyuntamiento pegado a la pared. Una vezen el paseo de Gracia tomó un tranvía dela linea z 1 hasta la Rambla de San José.Descendió ante la Virreina v se paró anteun puesto de flores. Tocó algunos clavelesy no compró nada. Llegóse hasta la calle deFernando y entró en una eapatería, con elintento, ai parecer, de comprar zapatos. Es-tuv • allí dentro unos quMce minutos y saliósin paquete alguno. Al llegar de nuevo a laRambla, se paró unos instantes para con-versar con un señor de media edad, elegan-temente vestido. Al desfiedirse, le dió la ma-no y sonrió. Tomó otro tranvía de la líneaa1 y descendió en la calle de Mallorca, yén-

dose directamente a casa. Era la una menosquince. En todo el resto del día no volvió asalir. Yo estuve apostado ante su puertahasta las diez de la noche, sin novedad.

El report dels dos altres dies, amb petitesvariants, ofereix un interés semblant al pri-mer, o

Un altre cas

EI nostre detectiu ha agafat un aire con-fidencial.

—0h, vostè rai ! — ens diu —. Ha estatde molt bon pelar. Ens trobem en cada co-sa, si vostè sabés... No fa pas gaire quehem liquidat un assumpte que n'hi haviaper a llogar-hi cadires.

— Assumpte, de quina mena...?— Una cosa semblant a 1a de vostè.— 1 per què n'hi havia per a llogar-hi ca-

d ires ?— Veurà. Se'ns oca presentar aquí un se-

nyor i va dir que feia vuit anys que teniaroa amiga ; que n'estava tan i tan contenti que havia pres 1a decisió de regalar -liuna torreta a Sant Gervasi, però com siguique un dels seus amics li hagués suggeritalguns dubtes sobre el comportament de latal senyora, ell, abans de fer un pas tan im-portant com el de regalar-li una casa, veniaaquí per tal d'aclarir tot el que pogués ha-ver-hi. Quatre dies després el senyor es vapresentar novament.

— Males notícies — vaig dir-li —. Resultaque la senyoreta es veu gairebé cada dia, desis a set de la tarda, amb un jove...

E1 bon senyor es va tornar lívid.— Però això no pot ésser! —va excla-

mar—. I a on es veuen?—En una mena de gaztonnière que té

aquest jove.L'endemà, el senyor i jo ens vàrom situar,

ficats dintre un taxi, davant la casa on te-nien lloc els rendez-vous. Al cap d'uns mi-nuts, el jove, tot sol, es va ficar a l'escala,

— Veu ?, és aquest...Uns instants després entrava ella. El se-

nyor no es podia aguantár els nervis. Detotes maneres va voler pujar darrera d'ells,a sorprendre'ls. Per tots els mitjans imagi-nables vaig intentar de treure-li del cap que

fes cap bestiesa. Res a fer: em va dir quel'esperés en el taxi, que de seguida tornava.

Fins al cap de quaranta minuts no va rea-

parèixer. Venia indignat, descompost.— Això que m'han fet vostès — va dir

—s'anomena una canallada.Tal com sona. Resultava que no hi havia

res, absolutament res, del que havíem supo-sat ; que la seva amiga anava gairebé cadadia en aquell pis per a veure el tal jove, si

senyor, però el motiu de les visites, no n'erapoc de diferent al que pensàvem! El joveera metge i la noia, després de vuit anysde relacions arnb el nostre client es trobavaen el cas que aquests amors havien fruc-tificat.,. El senvor era casat, amb fills, i

BADAL I CA1

ella, pobreta, no volia pas donar-li el dis-gust de dir-li que estava a punt de tornara ésser pare...

-. A cinquanta sis anys !, vostè se'n facàrrec? ens deia el bon home amb les llà-grimes als ulls.

En resum : 1a senMioreta havfia deciditd'esborrar l'obra del seu amic, mentre enca-ra s'hi era a temps, i per això havia cercatla collaboració, purament científica, s'entén,del jove metge. Ja que tot s'havia desco-bert, i no podia evitar el disgust del seuamic, se n'aniria a París a resoldre 1 afer,però, està clar, necessitava almenys sis millxssetes pel viatge. El senyor, naturalanent,les hi va donar, amb el cor esponjat d'e-moció.

En arribar a aquest punt de la narració,el detectiu ens mira somrient, i" diu

— Com vostè pot suposar, no em vaigcreure res de tota aquesta història, i comsigui que el client va quedar enutjadíssimamb nosaltres, vaig mirar, per un punt d'ho-nor professional, de demostrar-li que la sevaamiga l'havia ensarronat. Evidentment : pocsdies després ens assabentàvem que la senyo-reta s'estava a Paris en tren de gastar-se ale-grement les sis mil pessetes en companyiadel jove metge. Ho comunico al senyor iaquest m'obliga d'anar-me'n aquell mateixdia amb ell, cap a París. Arribem a l'ho-tel assenvalat i en aquells precisos instantsentraven, de bracet, la jove parella. En ado-nar-se de la situació la senvoreta deixaanar el metge, agafa per les solapes al meudient i se l'enduu gairebé a coll i be a Pha-bitació. Jo no sé pas el que va passar allídintre, però el cert és que al cap d'una hora,el senyor em venia a trobar, perfectamenttranquil, i, no .podent-se aguantar el riure,m'explicava que aquesta vegada, la gaf feencara havia estat més gran que el primercop... Sortosament, ella tenia un gran cori l'hauriatornat a perdonar. No hi va va-ler que jo li fes tota mena de demostra-cions. Res : el bon senyor es va atipar dedir-me que tots el detectius érem una collade deixem-ho córrer, i prou feines vaig te-nir perquè em pagués els meus honoraris.

Altres afers

— Així digui que corren veritables riscosen l'exercici de la professió?

— El risc que ens fa més por, i el méshabitual, per altra banda, és el de quedar-nos sense cobrar.— I, de fet, quina és la seva feina?— Investigacions i .recerques particulars.

Sobretot, proporcionar informes de caràctermoral o material de la persona que ens in-diquen. Això pot interessar en vistes a unnegoci, o a un casament. Nosaltres ens assa-bentem indistintament de la moralitat d'unanoia promesa o bé del que li pertoca com adot. Generalment, el que interessa més ésaixò darrer.

—.I com s'ho fan per informar-se sobrela vida privada de la gent?— No és pas gaire difícil. Els antecedents

diguem-ne oficials, els trobem en el .padróde veïns i el .de cèdules. Després ens dedi-quem a treure notícies dels veïns, del vigi-lants. La gent es molt més indiscreta delque sembla. Cal, aixó sí, una mica d'habi-litat per fer-los cantar.

— En aquest sentit, les 'porteres deuenconstituir un eloment preciós...

— No ho oregui. L'opinió de les porteressobre els llogaters ofereix un interès moltescàs. Depèn sempre del punt de vista quetingui el llogater sobre la prodigalitat en lespropines... Finalment ens dediquem a se-guir I'c(investigatn durant uns dies. Es lagran manera per assabentar-se de les sevesaficions.

— I no s'han trobat mai amb que l'ein-vestigate, com vostè diu, es doni compte deque el segueixen?

— Alguna vegada, però quan aquest casarriba és qüestió d'abandonar-lo immedia-tament, perquè, llavors, tota -la feina resul-ta en va. Cal deixar-lo tranquil quatre ocinc dies i després, hi tornem. També inter-venim en afers d'ordre administratiu. Perexemple : comprovar si algú que vol plede-jar de pobre ho és realment de pobre. 1,no es cregui, resulta més difícil de demos-trar que algú és pobre que no pas que és

ric.— Doncs jo em pensava que era comple-

tament al revés !

L'etiqueta dels sants. — La santedat,que és la forma perfecta d'existència, téalgun petit inconvenient, per exemple, l'eti-queFa que correspon a cada sant ; aquestaetiqueta es fabrica al món que vivim en elqual totes aes coses tenen un aire d'imperfec-cié. Em refereixo a la forma que tenen deguardar els sants per presentar-se als altars.De vegades aquesta etiqueta és dificilíssii nai inaguantable. Depèn dels graus d'imbecil-litat d'aquests artistes grotescos que es de-diquen a la imatgeria religiosa, i que fanestàtues de sants a l'engròs, pintades, dau -rades i maquillades de .la forma més irre-verent. Es tristíssim pels pobres sants ha-ver d'aparèixer contínuament als ulls dèlsmortals amb un lliri posat a l'espatlla enforma de fusell, amb un cèrcol de llaunaclavat a la nuca, duent tota mena d'estrisimpossibles, i ensenyant sempre uns peusintactes com una dansarina clàssica.

L'etiqueta creada pels imatgistes compor-ta sempre un estat d'èxtasi, una mirada dedesolació, molt difícils de mantenir unesquantes hores seguides. Per això jo em pen-so que tots el sants de les estampes i elsaltars, el més coneguts i els més exhibits,deuen sentir una certa enveja per Sant Ju-des, anomenat Judes l'obscur, perquè com('altre Judes reprobat, precisament pel seunom va ser víctima durant anys i anys d'unoblit voluntari. Però Sant Judes, gràcies aaquest oblit ha pogut respirar tranquil, nose li ha fet cap vestit d'etiqueta especialper anar als altars ; no li han arreglat elspèls de la barba, no li han sotmès els peusa un pedicur inhumà, no l'han obligat a te-nir mirada d'enze, ni a posar-se serrells d'ora la manta que l'abriga. Sant Judes potadoptar la posició que 1i doni la gana, portanar pel cel i per la terra en mànegues decamisa, perquè té la sort de passar desaper-cebut.

El rei Leopold. — Tots nosaltres ensre cordem encara del difunt rei de Bèlgica,famós per les seves barbes, pels seus viat-ges d'incògnit, i pels seus amors d'incògniti pels seus amors coneguts, com per exem-ple els que va mantenir amb la famosa dan-sarina Cléo de Mérode, aquella dona quetenia . un cabell abundantíssim pentinat enforma d'ala de oorb i representatiu de totaquell art infecte que se'n deia «modernis-me)) .

Jo tinc dues idees ae Cléo de Mérode, unade vaga, imprecisa i misteriosa : els seusamors amb el rei de Bèlgica. Una altra deconcreta, precisa i banal: el seu retratet— amb el famós pentinat — enganxat da-munt de les capses de mistos de deu cèntimsque venia l'Arrendatària l'any tgo8.

El rei Leopold vivia la llegenda galanten to major. Era contemporani d'aquells ca-valls de curses que pintava Degas, i d'a-quells pernils de seda, buits i sense gràciaque duien les senyores a les mànegues delvestit.

EI rei Leopold portava el coll molt alat,l'americana molt tancada, i ,afectava un tohirsut i mascle, completament oposat a l'ele-gància que es porta avui dia.

Estava • tan avesat als viatges clandestinsi als amors clandestins, que no hi ha capsenyar de seixanta an ys fets o per fer, quehagi corregut una mica de món, él qualun dia no es trobés un subjecte .amb unesgran bárbes i li expliqués que anava a ferun negoci de lligacames, el qual era fatal-ment el rei Leopold.

No 'hi ha tampoc cap senyora madura deles que ifeien el salt Biarritz - Deaúville, queen un moment de la seva vida na digués«Perdoni, senyor, vostè s'equivoca.» I natu-

ralment, aquesta frase tan correcta era ditaa un cavaller de grans barbes que tambéera el rei Leopold.

Quan va morir, el rei Leopold va conti-nuar pensant que encara durava l'incógni't

de l'amor i del viatge. Arribà d'esma al celi va dir : «Porter, una cambra amb dos llits.».Sant Pere, que és el que el va• rebre, i ambels anys s'ha tornat radicad-socialista, va ferveure que no el coneixia i el va engegar es-cales avall.

Rucabado i Comerma. — Quan el se-nyor Rucabado i Comerma entri '.al cel, lesonze mil verges es passaran un drap calentpèls llavis, pels ulls i les galtes, i deixarande cantar »blues». Aniran de seguida a ama.gar , el llapis de greix carmí, i el «Pasteldes paupières, secret oriental, blau cendra

rets totalment despullades. Un cartell, 'tansols, i bastant expressiu, per cert: Los en-cargos se pagan el 75 ¢or roo ¢or adelan-to. Primer sfmptozna de detectivisme anti-romàntic.

EI senyor director ens ofereix tabac depicadura. El!, :pel seu cantó, caragola uncigarret, tranquilláment, com ho faria qual

-sevol empleat de notaria. Mentrestant, jocarrego la meva pipa ; de manera que lasituació agafa un aire de paradoxa, perquèsi en l'habitació hi ha algú que realments'assembla a un detectiu, aquest algú sócjo. Es un dels pocs casos en què les apa-rences enganyen.

—, Des d'un cert punt de vista — diem —,és una veritable llàstima que vostè no enspugui oferir una notable collecció de barbespostisses, alguna dissimulada trapa, algunrevòlver silenciós i un telèfon d'aquests alsquals una mà misteriosa talla la comunica-ció...

— Si vinguéssim aquí per divertir-nos— confessa el detectiu —, tindríem tot això

moltes coses més. Però, desgraciadament,només venim per treballar. D'altra banda,la nostra feina no ha de menester accessorismelodramàtics.

EI nostre ocas»

— I bé, què se li oferia? — ens diu elnostre home, amb un somriure d'invitacióal vals.

— Doncs, miri... El que se'ns oferia, demoment, és de saber quina mena de vidaporta certa senyoreta que es diu Tal i Tal,i que viu al carrer de Mallorca, númerotants.

— Vostè té sospites?— Home, tant com sospites...— Sí, bé, viaja ; vostè és allò que en diem

un home gelós.Perfectament. Jo sóc allò que en diem un

home gelós. Pel cas, però, no hi ha tal aferde gelosia. Es tracta, senzillament, de veurecom es produeixen els famosos detectius deles agències.

El director agafa un aire cordial, protector.— Ja veurà — ens diu —, faci's càrrec que

jo sóc el seu metge o el seu confessar. Notingui rubors, no tingui manies... Això noha de sortir d'aquf. Es tracta, potser de...de la seva senyora?

—No.— De la seva promesa, doncs?— Tampoc.— Llavors serà la seva amant...— No és pas ben bé això. Té una mica

de senyora, una mica de promesa i una micad'amant.

— Ni una paraula més. Ja veig allà onva. En resum : a vostè Ii interessaria desaber fins a quin punt li és fidel aquestapersona.

— Això mateix.— Doncs deixi-ho a la nostra mà. Torni

d'aquí tres dies i potser li direm algunacosa.

'OGRAFICS

que cada mes els envia monsteur Cotv. Ama-garan encara altres coses delicadíssimes sota

Bl «chantage» un nuvolet que tenen en forma de gos de

En arribar aquest punt, ercollim la rialleta Pomerània «argenté».

més amable, Inés persuasiva, del nostre re- Solament al cap de 372.834 anys, des onzemil ierges tornaran a fer ús dels seus ma-pertori, i diem :

- Com vostè sap, hi ha moltes males quillatges, i començaran a insinuar «blues

llengües que fan córrer que tot això de .lessense descloure la boca, perquè el senyor

Ramon Rucabado i Comerma, gràcies alagències de detectius no és res més que untapabruts per a fer achantages»... tracte constant i llarg amb la vertadera vir-

—«Chantagesn? Mare de Déu, d'altra tut, s'haurà civilitzat una mica, i no dirà

manera ens lluiria el pèl, si en féssim! Ara, aquelles grans inconveniències grotesques itroglodítiques que acostuma a dir des deaixò no vol dir que alguna vegada algun

dels nostres agents no s'extralimiti... Però 'les planes de Catalunya Social.

per evitar aquests casos tenim un' empleat Josa!' MARIA ne SAGARRAespecial que es cuida de vigilar els agents.— 1 a aquest empleat, qui el vigila?

No cal que el lector s'esgarrifi. Això dar-rer no ho vàrem dir. Ara que, la preguntafa tan bonic, que no ens podem estar d'es-

Eauaao^ rolla ^fgalácriure-la. ,

JoscP MARIA PLANES

yZ ,-

CHASSAIGNE FRÈRESCasa fundada en 1864

PIANOS - A UTOPIANOS1

^ r Terminis Més de 31.000 en ús Lloguers

TELÈFON 16086 . CLARÍS, 43 . BARCELONA

i

KATS , París, 201. Telèfon 74071

Page 3: 2'50 Ates, trimestre LA PRIMERA MERAVELLA ', Els dijous ... · el conjunt illuminat de la cascada i la font mágica ha plorat d'emoció. Vàrem poder sentir personalment la conversa

LA VOLTA A FRANÇA

— Ja és llarg això de la Volta a França!— Sort que la fem asseguts!

(Gringoire.)

M1R&LAR 3

L&LLICÓ D'ANGLATERRA

La san^i^icació dels homesLA PREMSA LIBERAL

1 LA "BONA PREMSA" "TOui de souflrane"Frano, buí deJunt a aquest Parlament anglès que va a

obrir-se amb un govern laborista s'aixecal'Abadia. Al costat del uNew Palace of West-minstern, que alça les seves torres en lesribes del Tàmesis, s'aixeca també cWest-minstern, l'antic monestir, la vella esglésiade Sant Pere, convertit avui en el templemés sumptuós d'Anglaterra. Un i altre mo-nuQnents són exemplars meravellosos d'a-questa arquitectura gòtica perpendicular, tanafiligranada, tan harmoniosa i tan espiri-tual. Entre les dos constitueixen la mostraideal d'una mateixa obra : el Parlament des-taca g es figures polítiques que han consagratla seva vida a l'engrandiment i ennoblimentde la seva pàtria ; l'Abadia immortalitza eninscripcions o marbres el nom d'aquestesfigures glorioses.

L'Abadia de Westminster no és compa-rable a cap temple religiós. Les catedralsespanvoles, amb les seves imatges de santsi Cristos amb aparença de tràgica agonia;amb g es velles lloses que cobreixen el cosd'algun vell religiós ; amb els delicats mati-sos de llum que, segons Rusldn, tanquentot el valor de l'arquitectura gòtica, són tem-ples que oprimeixen l'esperit o l'abstreuenen reflexions d'ultratomba. Les catedralsfranceses mera^:elloses d'art, clares, pulcres,silencioses, són temples que depuren el sen-timent estètic. Les catedrals de iBèlgica, ambla seva llum blanca, les seves naus de ra-jola, les seves parets cobertes amb pinturesde Van Dyck i de Rubens, i els seus cari-llons llançant a l'aire el so melodiós de lesseves campanes, són temples on ]'ànimadorm un somni de pau. L'Abadia de West-minster que en obrir les seves portes pre-senta alprimer terme l'estàtua de Gladsto-ne, el po•lftic liberal, i l'estàtua de Pitt, •l'es-tadista que, segons Smith, «aplicava les doc-trines smithianes i les comprenia millor queSmithn ; 'l'Abadia de Westminster, que téun lloc per als homes de ciència que haproduït Anglaterra, i en ell hi ha Darwini un lloc per als seus poetes i en el] hi haShakespeare i Dickens, que sempre tenenflors fresques, i vives als peus..., •l'Abadiade Westminster, que guarda les despulles isantifica el record de les grans figures an-gleses, no és un temple tenebrós ni un tem-ple artfstic : és un ll oc sagrat on trobenmerescut honor aquells homes que en passarperla vida deixaren un rast re .gloriós en la`història de llur poble.

En l'Abadia de Westminster no hi fiaespai per als sants del cel. El catòlic intel-ligent no ha d'indignar-se per aquest fet.Després del llibre Les llegendes hagiogràfi-ques, publicat a Brussel•es pel P. HypolitteDelahave, S. J., la vida dels sants ha pas-sat, àdhuc per als més oréduls, els límitsde la realitat per entrar en el de la fantasia.El P. Delahaye demostra, amb textos i do-cuments irrefutables, el cas d'un mateix fetque ha servit per explicar la història de SantHumbert, Sant Lambert i Sant Arnald deMetz, el fet també remarcable de l'arribadamiraculosa per mar d'un vaixell abandonatple de crucifixos i de verges té el seu prece-dent pagà en l'arribada de l'estàtua d'Hèr-cules a Eritrea: Els sants estan cada diamés lluny del cor dels creients. I si encarahi romanen és pel mateix aroma que té lallegenda: aroma que no entra en les regionsexcelses de l'esperit, però que no obstantl'embriaga quan aquest es proposa donarfonaments de raó a les coses. El catòlic in-telligent no hay d'estranyar-se, doncs, d'a-questa absència d'imatges de sants de l'A-badia de Westminster. Del que ha d'estra-nyar-se és del culte qué es fa dels homes. Iés lògic que se n'estranyi, perquè tota ladiferència que hi ha entre el catolicisme iel protestantisme estriba en això. El catòlicté posat tot el seu pensament en el cel quepot guanyar-se en un moment de contrició,

ELS DEUTES INTERAUATS

— L'amo d'aquest hotel deu ser partidaride la ratificació!

(Le Canard enchainé.)

CALZADOS

MINERVASociedad Anónima

5

ViaLaietana, 80

i el protestant té posat tot el seu pensamenten la terra on sols guanven mereixementsaquells homes que han de seguir en la vidauna ratlla recta. El catòlic, usant els termescorrents en el segle x[tt, durant els dies d'es-plendor de ]'escolàstica, és intellectualista, ivoluntarista el protestant. Tomàs dAquinofou intelíectualista, i fou voluntarista DunsEscot; els dominics, rígids, 'intransigents,foren intellectualistes, i foren voluntaristesels franciscans, tolerants, apacibles, bonda-dosos, mansuets... Per als intellectualistes elpensament té d'estar amb Déu ; per als vo-luntaristes el pensament té d'estar en lamoral, que té de guiar la vida amb objected'apropar-se i assemblar-se a Déu. El catò-lic creu complir els seus deures religiososamb oracions ; el protestant els compleixamb actes. A Espanva per a resumir, noes compendria que en una de les seves cate-drals meitat fortalesa, meitat temple, juntal Natzaré coronat d'espines, s'eregís lafigura augusta de Sèneca o es conservés lafigura apostòlica de Pi i Margall. A Angla-terra no es compendria que Sèneca i Pi iMargall, si haguessin estat anglesos, dei-xessin d'ocupar un lloc eminent a l'Abadiade Westminster.

En l'esperit lliure de tota suggestió reli-giosa, la varietat dels temples desperta va-rietat d'emocions. Un temple espanyol deixal'esperit torturat per la pregunta sempreformulada i mai contestada de l'existènciade Déu. Què és Déu ?, es pregunta un ambla mateixa ansietat que sentia Renan cadavolta que soitia de l'església del seu poble.Un templé belga, amb la seva llum b'ancai la melodia inefable de les seves campanes,deixa l'esperit dormint sense somnis de trans-cendència: en un ambient així el Cant es^i-ritual de Maragall pot ésser la més íntimaoració. Un temple com aquest temple deWestminster enforteix l'esperit, l'encaminai el guia. Un home de geni, serè, segur,dotat de les nobles ambicions que fecundenla vida, observarà en sortir d'aquest templealçat al costat del Parlament anglès, comtotes les virtuts han adquirit base més fer-ma i estímul més intens. El devocionani queno s'ha d'abandonar de les mans en l'Aba-dia de Westminster és les Vides Parallelesde Plutarc.

Castella fa els homes ï els gasta. Angla-terra, fa els homes i els guarda en el mateixlloc excels on Castella guarda els déus. ¿Noseria possible, aprofundint en la distinta èti-ca d'aquests dos pobles, escriure la històriade la decadència de l'un i la història del'ascens continuat i progressiu de l'altre?Religió que inspira una norma de conductaals seus creients •és una religió farta. Pobleque glorifica els homes que han sabut donara la se' a vida valor de santedat, és un po-ble que brilla sempre amb l'esplendor d'unaestrella a Orient. En la seva ruta històricapodrà haver-hi vacillacions, defalliments,equivocacions: el que no hi . haurà mai sónestancaments, enfonsades mortals o retro-cessos a èpoques o procediments jurídics decivilització inferior. Al contrari en els mo-ments més difícils, aquesta base ètica illu-minarà l'horitzó i donarà energies els seushomes per acribar fins a ell.

MARCxr-f DOMINGO

La moral uniformada

Llegim en la premsa diària una noticiade veritable -interès. Sembla que un grupde distingides dames de San Sebastián s'hadirigit al governador pregant-li que ordenésl'ús d'un vestit únic per a totes les donesque vagin a banyar-se en aquelles deliciosesplatges del Cantàbric.

Les zeloses senyares creuen també prestarun assenvalat servei a l'autoritat governa-tiva en ofenk -li el model de vestit de banyque hauria d'ésser abundant de roba, mésaviat llarg i amb l'escot tancat.

Deixem a part el criteri de les modistes,dels fabricants de gèneres de punt i de totsels admiradors i cultivadors de la línia fe-menina, en tots els aspectes, que difícilmentserà favorable a la innovació i pensem a onpodríem anar a parar si aquesta arribés aimplantar-se.

Per de prompte l'ús del vestit de banyd'uniforme obeeix, no hi hay dubte, a unapreocupació moral de les morigemdes senyo-res de San Sebastián. 1 com que aquestapreocupació no podria restar satisfeta ambel nou vestit de bany, guanvada la primerabatalla tot seguit en voldrien guanyar unaaltra. Si no fos així segurament veuríemque les senyores anirien amb més roba pera ficar-se a l'aigua que no pas 'per assistir auna funció de teatre, per anar a' pendre elte d. pera passejar-se per la via pública. Lamateixa moral exigiria ben aviat fun uni-forme de carrer o de «soirée)).

Si això''vingués, potser, les dames de 'SanSebastián estarien definitivament satisfetes,però no hi ha pas cap dubte que leA sevespreocupacions morals haumien fet un flac ser-vei a la coqueteria femenina i a l'activitatturística d'aquella pl atja cantàbrica.

Després de les declaracions d'El Matí so- Quan surti aquest número, els ciclistesbre la premsa, tan franques i clares quan que estan donant la volta a França deuranes tracta de la conveniència que quedin re- estar escalant la carena alpina, després deduides a una clandestinitat pràctica les pu- suportar damunt l'esquena, els 3.000 qui

-blicacions dels seus adversaris, sembla que lòmetres que els separen de llur partidaja seria el moment, mai prou feliçment arri- de París.bat, d'acabar la situació confusionària en ((Le Tour de France», quantes coses noquè viu la major part de la premsa catala- enclou! Quan d'heroisme absurd y quantana, la de IBarcelo:va i la de les comarques, misèria no amaga. Perquè el «tour», comen nom d'una pretesa unitat que no existeix la cursa pedestre Los Angeles - Nova York,ni és convenient que existeixi, són de les més nefastes idees que hagin

La premsa catalana, pel sol fet d'estar pogut sortir del cervell embrutit per l'a-escrita en catal - a té el programa snínim fano esportiu i el que és pitjor, a les qualsque ]i podem exigir. Darrera de l'instrument pot dir-se que el públic de tot el món s "hid'expressió hi ha', a part d'algun cas molt ha aficionat i hi aporta el seu concurs ambrar, un esperit de co1ectiv tat que a tots in- un entusiasme digne de millor causa.teressa mantenir. Fora d'això no cal cercar El ))tour)), de fa temps que ha ofert unmés lligams ni anés relacions que les que extens camp d'experimentació a la litera-sostenen en tots els pobles les diferentes es- tura, França és un país de massa esperitcoles i els diferents partits, perquè la sensacional prova que durant un

Les dretes, que a casa nostra han gover- mes acapara l'interès gairebé general, nonat gairebé sempre, han pretès que la nos- despertés l'anhel de portar a fes pàginestra unitat espiritua' fos estreta i uniforme. dels llibres, el drama de sofriment dels seus1 aquesta unitat basada en el manteniment protagonistes i que s'amara sota les re-d'una posició predominant, a la qual, com budes triomfals, apoteòsiques, que es fanés natural, rno volen renunciar, l'han procu- als seus guanyadors.rat rodejar d'un prestigi de cosa sagrada i Però ja• molt abans que sorgís aquestaperillosa de tocar. literatura, que en general ha estat titllada

Doncs bé ; aquesta unitat és una ficció. de campanya derrobista contra el «tour»Els elements liberals del nostre país cal que perquè posava de relleu les terribles interio-se'n donin compte d'una vegada, car aques- ritats de la cursa i que semblà culminarta unitat s'ha obtingut sempre a l'esquena amb el ]libre Le tour de sonffrance, on elsdels seus prinoipis i dels seus sentiments. La ciclistes queden reduïts a la categoria deprova la tenint aquests dies. Mentre les dre- forçats, abans de tot aquest període, repe-tes no tenien qui els el disputés el seu lloc de tim, abans de la guerra, el corredor unprivilegi desenrotllaven una tàctica mansa i dia famós, «Petit Bretona, ja havia fet peres sentien tan segures en la seva posició que la ploma de Mortane una descripció esgar-fins i tot simulaven un cert esperit de tole- rifosa del que era la vida del ciclista querància. L'adversari estava encongit, ni exigia hi prenia part. «Petit Bretom» morí comni tan sols demanava res. Per això les dre- un valent a les trinxeres, havia pres parttes es mostraveq;generosas, 'libarais i cari- diverses vegades en el «tour» i, si la me-tatives. Ha vingut, però, el moment de po- mòria no ens és infidel, fins l'havia gua-sar damunt la taula, de la manera més na- nuat alguna vegada. La seva narració notural del món, aquells problemes que a tot podia, doncs, inspirar-se en cap sentimentarreu es poden discutir i tractar lliurement, de despit més aviat cal creure que foui llavors els nostres catòlics s'han revoltat arrencada en un moment de sinceritat.violentamente i ens han amenaçat amb les ))Petit Breton aleshores posava al viuarmes de la seva intransigència, que algú tota la duresa de la ,prova (i ara ho és més,ja creia rovellades. encara), però sobretot, les martingales de

El Mali, edició diària del desconegut set- les grans marques en lluita i les baixesesmanant — si no fos la premsa d'esquerra — a què es lliuraven els «soigneurs, i els re-Catalunya Social, tot just acaba d'aparéi- presen'tants de les marques que durant unxer ja voldria reduir a la clandestinitat la mes no deixaven d'excitar a una guerrapremsa adversària, aliegant un dret de pri- cruel, baixa i despietada, als homes quevilegi que :l'Església' Oatòlica té en el nostre prenien part a la• Volta.país, i que segurament és el que dimana de Car a la fi i al cap, el )(tour)), per bél'inalterable. article onze de la Constitució que es presenti com una simple gesta as-del Regne. Atad, j>erò, no passaria d'ésser portiva, no és més que un formidable sis-una afirmació sense gran transcendència, si tema de «réclamen comerciad. Amb tot ino veiéssim que per altra part, els .amics els seus 800 mil números que pretén tirard'El Mati fan el que poden perquè aquella L'Auto durant aquesta època i el concursclandestinitat de la premsa adversària sigui cordial que li presten els «comités d'ini-un fet. Com si en els temps que correm no tiativeu de les petites viles franceses quehi hagués prou restriccions per a l'expansió tan aferrissadament es disputen l'honorde la premsa, hi ha uns senyors — paica- d'una fi d'etapa, la prova no seria pas pos-líssims no cal dir-ho — que s'entretenen a sible sense el concurs de les grans mar-boicotejar, amb tota mena de mitjans la ques ciclistes, les quals saben que a dar-premsa liberal. Tenim notícies del que ha rera el guanvador del «tour» hi va una fa-passat amb alguns peniòdics esquerrans, par- bulosa xifra d'afers a realitzar. I, natural-ticuiarment a les comarques ; de les molès- ment, en haver-se de tractar com un aferties i coaccions de què han estat objecte els amb vistes a beneficis assegurats, la ideo-seus lèclors, Colla' üraddis,''fropá'gàhdiste's, i' logia esportiva queda arreoona<ia.fins i tot el seus anunciants ; 'per part d'uns Podria dir-se que el valor esportiu restapairalíssims senvors de la «bona premsa», reduït al bell ram de fiors que una nena faTot és molt significatiu i exemplar. Es clar present al primer arribat de cada etapa.que aquests senyors sempre contestarien a Però el perfum de •las flors, l'aire se l'em-les nostres objeccions dient que estan en el porta tan de pressa...seu dret. Ja és sabut que una de les missions Cal reconèixer que en aquests danrersdels senyors de la abona premsa» és la de anys la .prova sembla haver-se humanitzatperseguir tota l'altra premsa. una mica. Potser amés que tota la literatu-

Aquesta actitud és perfectament clara. Ara ra tràgica escrita al voltant del))tour)) elnomés cal oposat-hi una altra actitud no que més va impressionar els organitzadorsmenys clara. Si 'ha arribat l'hora de la ve- foren la possible conseqüència de la cam-ritat, caldrà que la veritat sigui per a tots ; panya dels de L'Humanité, que bo i se-caldrà que deixant-nos d'unitats i coincidèn- guir la cursa, no cessaven de recomanarcises confusionàries assenyalem d'una vegada als corredors la formació del front únicon hi ha un periòdic de dreta o d'esquerra, davant les empreses. Un dels <<toursu ame-liberal o antiliberal, socialista o burgès-in- naçà acabar a la meitat i els organitzadorstegrista. Caldrà també que distingim els neu- i fabricants hagueren d'anar a un seguittres i els que fan aigües dels que tenen una de compensacions i aminorar les exigènciesideologia d'escoFa o de secta, que, segons sembla, han tret bona part de

Això pot semblar una cosa nova entre nos-altres. A Catalunya hi ha hagut una con-descendència màxima per a tota mena d'ini-ciatives i de fantasies mentre portessin elsegell del nostre particularisme. La necessi-tat de reaccionar contra aquest infantil pre-judici, que tant 'ha afavorit el sector de lesnostres dretes, costumistes i tradicionalistes,és evident. Caldrà superar ]'época folk-lò ri-oa i pintoresca, eminentment local, perquèels nostres ciutadans se sentin més influitsper les idees per a les quals lluiten els ciuta-dans dels altres pobles.

Caldrà, en definitiva, que tots els periò-dics Liberals de Catalunya es defensin, esta-blint una intelligència entre ells, fer enten-dre a la gent que el liberalisme no suposapas sempre una actitud passiva i desempo-rada i que no totes les conductes han demerèixer el mateix grau de tolerància.

J. M.

AVÍS IMPORTANTTots els subscriptors de MIRADOR

que vulguin rebre el nostre setmanarien el seu punt de residència estival,no han de fer més que comunicar-nosla seva nova adreça i els trametremMIRADOR sense cap augment de preu.

la salvatgeria que interiorment oferia laprova.

Però si no té res d'envejable la sort deles víctimes d'aquesta estran ya professióque durant un mes sota un cel de plom,o de les tempestes, han de travessar pla

-núries i escalar muntam•es, la part més la-mentable ens l'ofereixen aquests abnegats«isolés» que corren a la bona de Déu, sen-se cap fàbrica• que els empari, per una pri-ma de quinze o vint francs diaris, i quearriben distar!dats d'algunes hores, moltsovint sense un franc i mancats d'on allot-jar-se, perquè ningú no s'ha preocupat decercar-los-en, es veuen obligats a ajaçar-seen el fons d'una taverna de mala mort, elmés noble refugi d'aquests desemparatsdel «tour)) que, per més ironia, són gene-raiment la riota popular.

A Catalunya• vàrem conèixer una mical'angúnia d'un dels nostres, perdut i aban-donat en aquell desert dels <<isolés» quanva voler realitzar una gesta ben superiora les seves pròpies forces. 1 cada any, noobstant, va repetint-se l'experiment delsqui es llancen a empendre el «tour por-tant per tot bagatge un cor rialler, .opti-mista, esperançats que llur sacrifici els por-ti ràpidament al benestar i a la fama.

Si rcealment hi hagués un premi espor-tiu en aquesta prova ciclista, on només esjuguen grossos interessos industrials, ésindubtable que hauria d'ésser per a aquestsbenaventurats, els únics que, si bé per-seguits per una ambició, es llancen a l'a-ventura amb fe i entusiasme.

Però el món és simplista, i mentre de]'abnegat aisolén ningú no se'n recorda, to-tes les glòries són per al flamant «as» queper regla general ja ha acondicionat la sevasimple inscripció a una forta prima i queno ha deixat de trobar mai, en els finalsde l'etapa, el flonjo matalàs de plomes...

VtcENTS BERNADES

Ben mirat, per què no?Fins avui hom creia que la cursa de la

dona vers un millorament social reposavaen el masculí renunciament a continuaraprofitant els seculars pretextos que pera justificar la preterició de la dona invo-caven una inferioritat intellectual. Desprésde la guerra, en canvi, potser com a re-compensa perquè va ésser bona minyona,hom convingué que la dona mereix unaigualtat de tracte, i que per tant caliaobrir-li totes les portes a poc a poc, demanera que no la reprengués. Fet i fet,egoistament ens dèiem que això no seriamai un risc: el "handicap" físic — infan-tament, alletament, etc.—ens permetria ferel generós per pocs diners. Sense acabarper suplantar l'home, el guany femení se-ria de passada un han ajut per al pressu-post domèstic. Si s'hi val a parlar clar,gairebé tots suposàvem que a l'hora de pe-rill; amb una besada o un bombé podríemfer-lo enrera.

Però, vet . aquí que no. La Dra. Lewin,que sens dubte haurà prèviament establertles seves fitxes i les seves estadístiquesamb gràfics i corbes ascendents, ens anun-cia que la suplantació és pròxima. Així,a raig. "La dona— ve a dir— avantatjacada dia l'home en l'obtenció de situacionscomercials i corporatives perquè porta elcoll en llibertat." Tal com sona: perquèno tortura el coll amb aquelles tiretes en-cartonades que us fan fer tard a tots elssopars, després d'imposar -vos el martirid'un nus de corbata. "Ningú no pot donarun gran rendiment mental—continua afir-mant la Dra. Lewin—si la circulació dela sang, i sobre tot, la seva afluència alcervell, no és correcta. Fa un grapat d'anys,les dones duien encara colls durs i alts, ies passaven la vida en una inèrcia mentalgairebé completa. Avui, que van escota-des i porten vestits còmodes i lleugers, • ju-guen un paper irnportantíssim en tota me-na d'activitats."La Dra. Lewin preconitza la supressió

d'aquesta nosa. "Val la pena de tenir pre-sent que, en general, els homes que hanarribat a la fama duien colls amples ibaixos." Una proposició així, a Anglaterra,ha d'ésser aclaparadora. Els tallers deplanxat tenen ben guanyat un "danys-i-perjudicis" si es prenen la molèstia de de-fensar-se, en un país An el barret fort iel coll rígid són de rigor.

Pensem-hi: ens hi va tot, com prediu lasenyora Lewin. Patrocinem experimenta-cions, estimulem els sastres, treballem per-què la Institució Nobel suprimeixi el pre-mi als gran pacifistes i l'ofereixi a aquellqui d'una manera més escaient solucionésel problema de la indumentària masculina.Tots oblidaríem de bon grat la nostra ico-noclàstia per a perpetuar, amb un gegantchamberlainià, la fi del nostre suplici,

Albiol G. i Riera! S.1.Passeig de Gràcia, 42 BARCELONA - Telèfon 15345

Quan vulgueu adquirir una màquina d'escriure consulteu-nosAquesta casa és absolutament formal

Màquines de totes marques: noves, reconstruïdes i d'ocasió

Taller ben muntat per a adobs i reconstruccions. AbonamentsRepresentants de ]'atril "ROPI" i multicopistes "PERFECT"

D'UN 5 A UN 10 PER 100 DE DESCOMPTE PRESENTANT AQUEST ANUNCI

VIATGES MARSANS, S. A.Rambla Canaletes, 2 i 4 -BARCELONA

Bitllets de Ferrocarrils Nacionals i Estrangers

Passatges marítims'i aèris - Viatges a "Forfait"Excursions acompanyades - Peregrinacions, etc.

Informesi Pressupostos gratis

Page 4: 2'50 Ates, trimestre LA PRIMERA MERAVELLA ', Els dijous ... · el conjunt illuminat de la cascada i la font mágica ha plorat d'emoció. Vàrem poder sentir personalment la conversa

4 MIRADOR

\, LES LLETRESEl suïcïclî del senyor Pallarés ¿Es pot declarar

quin és el millor llibre del mes?Confe inèdit de J. NAVARRO COSTABELLAIFa... quant fa? Exactament, no ho re-

cordo. Potser sis, potser vuit anys; no hosé. En fi, diguem que fa vuit anys, en lesaltes esferes de la societat barcelonina, féusensació la notícia del suïcidi del senyorEusebi Pallarés.

Ningú—i això que tothom s'hi escarras-sava—no podia trobar el motiu d'aquellainesperada resolució. Entrebancs finan-ciers? Impossible. El senyor Pallarés eraconsiderat una de les fortunes més sòli-des de Catalunya. Dificultats familiars?Tampoc. L'única família del senyor Palla-rés eren dos cosins de segon grau, esta-blerts a Dijon, França, i amb els quals apenes es relacionava. Alguna malaltia? Elsamics íntims asseguraven que mai no lihavien sentit formular la més petita quei-xa en aquest sentit. D'altra banda, el se-nyor Pallarés tenia fama d'home perfecta-ment equilibrat. La desesperada gesta delsenyor Pallarés era, potser, el final d'unatragédia amorosa? Aquesta hipòtesi fou laque tingué major nombre de sufragis fa-vorables. Amb tot, tampoc pogué sostenir

-se. El senyor Pallarés era solter i, a més,tothom coneixia prou el seu escepticismeen aquest punt. E1 seu parer quant a lesrelacions sexuals quedava concretat ambaquestes paraules: "Les domes com el tram-via: una estona i prou." El misteri era impenetrable, i l'única! persona que hauriapogut aclarar-lo, Isidre Rius, l'amic inse-parable, el confident del senyor Pallarés,es tancà en una absoluta reserva.

—No sé... Es estrany, Ningú no ho es-perava—fou sempre la seva resposta.

El misteri, amb totes les seves negrors,quan les negrors són fàcils de dissipar,atreu els desenfeinats. Ara, així que es faimpenetrable, la curiositat cedeix tot d'una.

Això és el que va succeir amb el cas delsenyor Pallarés. Al cap d'un mes, amb proufeines, la seva mort era perfectament obli-dada.

I bé: a primeries del mes passat, moríIsidre Rius—nom suposat, ho adverteixo,com tots els d'aquesta verídica història—,

Isidre Rius era un xicot amb excellentsdisposicions per a la literatura, tal meu en-tendre. Aquesta circumstància ha fet quejo hagi examinat amb particular atenció elspapers trobats en els calaixos de la sevataula de treball.

Ha estat entre aquests papers que betrobat la revelació del misteri que fins arahavia rodejat el suïcidi del senyor Pallarés.La forma amb iquè les coses hi són relata-des, em fa suposar que Isidre Rius ho des-tinava a formar part d'una novella.

Jo, de moment, no sabia què fer-ne. Des-prés he reflexionat que no és pas cap in-conveniència donar-ho a la publicitat. Nocrec que ningú es pugui ofendre.

Isidre Rius comença la seva relació d'a-questa manera:

"Jo i el senyor Pallarés ens reuníem ca-da vespre al Continental. Aquell vespre,però, no va comparèixer fins a les dotzetocades. Vaig notar-li el rostre desencaixat,els ulls amenaçadors, que estava convuls.

Una mirada interrogadora per part me-va, no obtingué cap resposta. Va asseure's,i sense provar el conyac:

—Anem !—ordenà.Sortírem del cafè i, silenciosos, Passeig

de Gràcia amunt, ens trobàrem a l'encreua-ment amb la Diagonal.

Jo havia encés tres cigarrets i esperavaamb impaciència que el ameu amic parlés.Però ell, amb les mans creuades darreral'espatlla, es limitava a exclamar de tanten tant:

—Sóc un imbècil! Sóc un imbècil! Unimbècil!

Ben lluny de creure que la desesperaciódel meu amic fos culpa d'una dona, vaigarriscar:

—Qüestió de diners?No va respondre.Seguírem amunt, pel carrer de Salme-

ron. No creuàrem ni mitja paraula més.De sobte, en passar per davant d'un bardesert de parroquians, el meu amic balbu-cejà amb forta irritació:

—Entrem aquí.L'establiment era llargarut. Vam seure

a una taula immediata a la porta d'en-trada. Començà a ploure. La porta, elparell de vegades que s'obrí, ens envià unbaf humit i gelat.

L'ama del bar, amb el periòdic d'esportssota l'aixella, ens serví dos gots de cerve-sa i tornà darrera el taulell, a llegir.

—Tu no has estimat mai ?—em preguntàel meu amic, al cap d'una estona, amb unto que em féu estremir involuntàriament.

—Ps!—vaig respondre, mentre pensava:"Es possible que una dona?... Un home comell ?..."

—Has estimat? Sí o no?—insistí ell, co-lèric.

L'actitud del meu amic acabà de descon-certar-me.

—He fet com tu; he prés el tramvia—vaig afegir, amb una entonació forçada-ment irònica.

El meu amic em dirigí una mirada pe-netrant:

—Com jo!—murmurà entre dents. I des-prés, exclamà desolat—: No ens entenem!

A un home que us diu això, què li vo-leu respondre? A un altre, degut al meucaràcter, gens partidari de les situacionsambigües, li hauria respost: "Parla clar oacabem "'; però Pallarés era un amic, unamic íntim...

—La culpa és meva—prosseguí ell—. Sí,és clar.,. Tu no saps... Vina.

En sortir del bar prenguérem un taxi.Pallarés donà la seva adreça i no cessavad'agullonar el xofer per tal que s'afanyés.

El meu amic vivia al carrer de Mallorca,

gairebé a tocar el del Bruc. La seva únicacompanyia era el servei, compost de trespersones: la cuinera, la cambrera i uncriat.

Fou el criat qui ens obrí la porta. Elxicot, en adonar-se de l'actitud descompos-ta del meu amic, intentà interessar-se perell. Però, amb un rebuf, li fou ordenat deretirar-se immediatament:

—Necessitem estar sols! Hem de parlartots dos sols! — ..rondinava Pallarés, com siprosseguís una conversa.

Ell mateix, amb una rapidesa extraordi-nària, talment sota l'imperi d'una febradaviolenta, portà al seu despatx una ampollade conyac i dues copes. Vaig notar que obli-dava l'aigua, cosa raríssima, puix ell enfeia un gran consum sempre que bevia al-cohol.

—Seu, seu—deia, mentre anava d'unabanda a ]'altra.

I, amb un gran neguit, tremolós, tancàla porta de la sala.

Després ompli la meva copa i, amb veualterada, em recomanà:

—Beu. Sents? Has de beure.Aquesta insisténcia i l'oblit que havit tin-

gut de portar o demanar aigua, em va ferreflexionar. "I si tot es redueix a un ex-cés d'alcohol ?" Ja he deixat entendre, però,que no era pas aquest el defecte del meuamic.

—Sí, cal que beguis—repetia Pallarés,ara enfonsat a una butaca, amb el rostrecalent amb les mans—. Em fa por que etriguis de mi—exclamà, desesperat.

M'inclinava, decididament, a creure queel meu amic havia tingut poc seny a taula.De poc anà que no li preguntés on i ambqui havia sopat. Però com que això, enaquells moments, i per molta que fos lanostra franquesa, hauria estat una incon-veniència, vaig callar.

De sobte, Pallarés es donà un cop a lacuixa i exclamà, furiós:

—Es que no sé com començar!A continuació va fer com aquell que vol

aixecar-se, però va romandre al mateix lloci prosseguí amb veu trencada, a glops:

—Escolta: fa dos anys em vingué a veu-re 1a senyora Engràcia. Tu ja saps qui ésla senyora Engràcia. Em parlà d'una mos-sa. Es tractava, efectivament, d'una noie-ta, i la seva mare exigia més del regular.

Ara, el meu amic, engolí, d'una solaglopada, tota una copa de licor.

—No, no pensis que vull contar la his-tòria del meu penediment—continuà—. No,no; espera. Ja veuràs... Jo vaig interessar

-me. Per què no, si era tal com la senyoraEngràcia contava? Vaig anar-hi. Allò desempre, saps? Misèria fins al coll, sotaquatre parracs llustrosos, la mare que lla-grimeja, que protesta...

Pallarés s'eixugà el front i prosseguí:—Ella tenia quinze anys. Una joguina,

comprens? Això, això: una joguina entre-meliada, riallera. No volia pas altra cosa,jo. Pagava per divertir-me, perquè em di-vertissin, per res anés. Qui hauria estat ca-paç de creure'm prou boig por... per... ena-morar-me! Es. ridícula, ridícula, molt ridí-cula, la paraula!

—Tu saps què és una dona? Saps quèhi ha dintre d'una dona? No, no; tu no hosaps! No ho sap ningú, ningú!—prosseguíel meu amic amb veu irritada, opaca—.Ara, fa cosa de tres mesos, ella es posàmalalta. Per compassió, juro que creia fer

-ho només per compassió, vaig portar-les,ella i la seva mare, a la meva finca de Ro-ses. Com reia jo, interiorment, quan ella,en separar-nos, em prodigava paraules deconsol. Què m'importava a mi, en el fons,separar-me d'aquella noieta? Res, absolu-tament res! Però per compassió sempre percompassió, vaig anar a veure-la... Llavorsno me'n donava compte, però el cert és quede bona gana hi hauria anat cada dia.

En aquell moment vaig recordar que, enefecte, tots nosaltres havíem comentat lesfreqüents i misterioses desapar i cions delmeu amic.

Ell s'aixecà.—Hi anava per divertir-me, per diver

tir-me!—deia sarcàstic, mentre es passeja-va amunt i avall de la sala.

Un dia—afegí, i tornà a asseure',; a labutaca—, en arribar allí dalt, a casa no-més hi vaig trobar la mare. Va iir-rne quela noia era a passeig. Res de més natural,oi? Sí, sí; era natural i jo ho creia aixíquan vaig decidir esperar-la. Però un ne-guit que jo atribuïa a la necessitat d'es-bargir-me, m'obligà a sortir. Vaig trobar

-la a la platja. Es a dir la vaig trobar: lavaig veure. Anava acompanyada d'un des-conegut, d'un jove. Què creus que vaig fer?Riure.

—Naturalment—fou el meu comentari.Pallarés va fer un moviment d'impacièn-

cia:—Sí, molt natural, naturalíssim! — ex-

clamà—. No podia fer altra cosa: riure!Vaig tornar a casa. Ella no m'havia vist.Confesso que tenia la intenció d'interrogar

-la, però no intentava pas provocar cap es-cena. Ho considerava divertit allò de fin-gir-me amant gelós, protector ofés! Ellava dir-me que havia passejat tota sola...La ira, una ira inesperada, que no hauriapogut sospitar mai en mi, va trair-me. Livaig dir on i amb qui acabava de veure

-la, la vaig insultar, vaig insultar la sevamare... Vaig tornar a Barcelona aquell ma-teix dia. Pel tren em burlava del meu com

-portament. Estava decidit: en arribar do-naria ordre de treure-les de la meva pro-pietat. Però a la matinada—jo no haviaaclucat els ulls—vaig decidir que era pre-ferible avisar-les amb temps. En aixecar

-me escrivia una carta. Llavors vaig ador-mir-me una mica més assossegat. L'ende-

mà, d'acord amb els meus propòsits, vaigcomençar la carta; vaig començar-la dues,cinc, dotze vegades. Dubtava. Eh, què etsembla? Dubtava! I si tot plegat es reduïaa un castell de cartes, a fum d'encenallsde la meva imaginació? Però, a mi què, siera o no era un castell de cartes. Aquest,aquest és el misteri: no m'importava res,em reia de les meves preocupacions, i, noobstant, la carta no passava de les prime-res ratlles.

El meu amic, ara, parlava amb pregonairritació.—Ja la vaig fer la carta; però que n'hihavia de diferència amb la que jo haviaconcebut! — prosseguí—. Avui encara emsembla dictada, escrita contra la meva vo-luntad. En lloc de burlar-me d'ella, suplica-va; en lloc de prendre-li fins la darrera pe-ça de roba que portava, li prometia la me-va fortuna. Tot, tot a canvi que em vol-gués estimar.

Pallarés em guaità fit a fit, com si vol-gués endevinar quin efecte em produïa laseva confessió.

—Et fan riure les meves paraules? No,oi que no? Em compadeixes, eh? Oi queem compadeixes?

Jo vaig contestar afirmativament. Deiala bona veritat. Qui és capaç de no sentircompassió davant d'un foll?

El meu amic continuà:—Al cap de pocs dies, quan ja estava

decidit a agafar el tren per sortir de dub-tes, arribà carta d'ella. Aquella carta tin-gué la virtut de tranquilitzar-me. Era benbé la carta d'una dona enamorada. Eramés que això: hi havia, què et diré?, ladespreocupació... no: la picardia d'unscriatura. Però el meu assossec fou momen-tani. Altra vegada començaren els dubtes.Mentia? No mentia? Allò que jo mateixafirmava ara, al cap d'un moment ho des-mentia jo mateix. De sobte, la lleialtatd'ella era una cosa diàfana; però amb lamateixa rapidesa la veia incapaç d'ésserlleial a ningú... Exasperat per aquell tur-ment incessant, vaig provar de deixar-la,d'oblidar-la. Ella ja havia tornat de Roses.Jo cada matí em feia el propòsit de noanar-la a veure, i, invariàblement, cadadia, després de voltar carrers i més car

-rers, d'haver anat a l'encontre d'aquest id'aquell altre amic, d'haver-me compromèsamb altres dones, acabava per anar a casaseva. Era impossible fer altra cosa. Noera jo qui hi anava; m'hi portaven, m'hiarrossegaven. Ho rúrol Ho creus tú quehi ha una força invisible que ens arrosse-ga? Era terrible, terrible! Un piano de car-rer, els ceguets d'una cantonada, un xicotque passava xiulant, em recordava la can-çó que ella preferia; al cafè, al tramvia,fos allà on fos, una paraula collida a l'at-zar, em feia pensar en el meu cas. Ella,llavors, ho recordo ben bé, portava un ca-pell color blau. Doncs bé: em bastava veu-re un capell d'aquest color perquè tota lameva sang afluís al cor. I el mateix emsucceïa en sentir un trepig. E1 caminar debotes de dona em semblava el seu cami-nar. I en despertar-me? Obrir els ulls ipensar en ella era la mateixa cosa.

Pallarés s'aixecà, va posar-me les mansdamunt les meves espatlles, clavà els seusulls en els meus, i amb la veu plena dellàgrimes, digué:--Compadeix l'home, per degradat que

sigui, si ho és per culpa d'una dona. En llocde condemnar el criminal, l'assassí, refle-xiona. Hi ha una mena de rialles que bur-xen el cor, que crispen... Què saben elsque mai no han sentit dintre seu la veuimperiosa que crida: mata!

Confesso que fins llavors havia escoltatamb més bona voluntat que no pas interès.

Però, en aquell moment, vaig sentir unfred molt viu a l'espina dorsal i, sense vo-ler, tal com ho dic, vaig guaitar-li lesmans.

Ell va comprendre la meva sospita, per-què inicíà un somriure ple de fel, brandàel cap, i sospirà:

—Tant de bo!Va asseure's altra vegada. Es passà la

mà pel front.—No en facis cas del que dic—murmurà.

—Potser tot plegat són raons per justifi-

car la meva conducta.Féu una pausa i prosseguí, amb la cau-

tela, amb ]'expressió adolo rida del que ca-mina descalç per un camp de punxes:

—Un vespre, en entrar a l'escala de ca-

sa seva, de la casa que jo pagava, vaig

trobar-me cara a cara amb aquell home,amb aquell jove de la platja... Ja no caliadubtar, oi? L'engany era evident, eh?

Doncs encara dubtava i vaig seguir dub-

tant... I perquè ho sàpigues, i perquè ve-gis del què és capaç un home que ja té

cabells blancs, un home honorable, un ho-me que ha passat la vida malparlant deles coses del sentiment... Què deia ?... Ah,

sí! Això, aquell dia no vaig dir res i elsaltres dies tampoc. M'acontentava de treu-

re deduccions de les paraules, dels movi-ments, de les mirades de la mare i de la

filla,.. Però l'altre dia... Fa vergonya, creu;fa vergonya dir-ho! L'altre dia, entremigd'uns papers d'ella, vaig trobar-hi el re-trat doaquell xicot... Recordo que primerdiscutírem, que ella tractà de disculpar-se, que jo... Sí, vaig pegar-li, amb tota lameva fúria. Veure-la arrupida, arrencarli crits de dolor, quina voluptuositat!...Quin fàstic, quin fàstic jo i la seva mare,

que amb els ulls negats de llàgrimes lipregava que no ho tornés a fer!Jo no gosava a donar crèdit a aquelles

paraules. Tenia la certesa que Pallarés des-variejava. Vaig intentar donar-li a enten-dre que li convenia repòs... Ell em va in-terrompre:

—L'endemà no vaig gosar presentar-me

Regna en els sectors literaris madrilenysuna certa maror amb motiu de la novellaAssociació "EI mejor libro del mes". Res-pon aquesta a una iniciativa llançada perRicard Baeza, per tal que, a semblançadel que es fa en altres països, es creés aMadrid aquesta Associació per destacar un]libre cada mes i recomanar altres als seusassociats, servint-los-els amb descompted'acord amb les cases editorials. Recollí lasuggestió el "Patronato de las BibliotecasPopulares Hispano-Americanas", que presi-deix el senyor Altamira i el jurat desig-nat—senyors Altamira, Gómez de Baquero,Pérez de Ayala, Miró, Salaverria, SàinzRodríguez, Diez-Canedo y Baeza—ha acor-dat declarar el millor llibre del mes demaig El viaje a España, d'En García-Sàn-chiz (Compañía Ibero-Americana de Publi-caciones, S. A.).

A més a més, ha considerat recomana-hles els llibres següents, que assenyala a

l'atenció dels seus socis, que són ja moltscentenars:D'autors espanyols: Chaves Nogales

(Manuel), Un pequeño burgués en la Rusiaroja. (La vuelta al mundo en avión,) Edi-torial Mundo Latino.

Fernàndez Flórez (Wenceslao), El ladrónde glándulas. (Editorial Pueyo).

Miquelarena (Jacinto), El gusto de Ho-landa. Dibujos de A. Buezola. (Espasa-Calpe, S. A.).

Pereyra (Carlos), Las huellas de los con-quistadores. (M. Aguilar, editor.)

Sarasola (Luis de), San Francisco deAsís. (Espasa-Calpe, S. A.)

Villaurrutia (Marqués de), El generalSerrano, duque de la Torre. (Espasa-Cal-pe, S. A.)

D'autors estrangers: Isadora Duncan,Mi vida (traducció de Lluís Calvo). Edito-rial Cenit.

Stefan Zwieig, Tres maestros (Balzac-Dickens-Dostoiewski). Traducció de W. Ro-ces. Editorial Cenit:

Per a Garcia Sànchiz aquest premi signi-fica la coronació triomfal d'una anyada d'è-xits assolits per les seves Charlas líricas.Reconegut unànimement com un charlista.meravellós i únic, com a mestre de la pa-raula en el discurs, ara se li reconeix tam-bé una semblant categoria com a escriptor.

Però, precisament, aquest fet és el queprodueix la maror. Ultra l'hostilitat desvet-llada de primer antuvi al sol anunci de lacreació de "El mejor libro del mes" per lapetita gran vanitat dels escriptos, s'hi afe-geix ara la protesta dels joves i dels aven-çats contra els quals —com tothom recor-da—no ha estat pas massa amable l'autord'El viaje a España.

P'er a la nova literatura, per als jovesavantguardistes, Garcia Sànchiz, malgratla seva obra literària, malgrat el seu pres-tigi conquerit de bona llei, està al marge dela literatura.

davant d'ella. Aquella vergonya, en el fons,era un consol per a mi. Podia ésser el mo-tiu de no tornar-la a veure mai més. Heestat quinze dies, amb totes les hores, ambtots els minuts, amb tots els segons que hiha en quinze dies, sostingut per aquestaesperança. Però avui no he pogut resistirmés. Hi he anat decidit a llançar-me alsseus peus, a dir-li que podia fer el quevolgués, que podia enganyar-me, que nomésli demanava una mica de compassió... Hetrucat. No han respost. He tornat a tru-car. Ha pujat la portera. "No hi són,'se-nyoret", m'ha dit. He respost que em vo-lia esperar, que no em volia moure delreplà. Estava segur que hi eren. Haviasentit que obrien la reixeta, havia recone-gut la veu d'ella i la d'un home... He tru-cat altra vegada, he colpeja£ la porta ambels punys, amb els peus... Els veïns, la por-tera, tothom contra meu! Han vingut unspolicies...

Pallarés posà el front damunt el braçde la butaca: plòrava.

Vaig aixecar-me Haur;a volgut poder-loaconsolar; comprenia que el meu deure eraaconsolar-lo; però no podia, no trobava lésparaules adequades... Potser m'espantava]'intensitat d'aquell dolor. Potser—és araque faig aquesta reflexió—era que no elcomprenia. No, jo no podia explicar-me queun home com el meu amic Pallarés es dei-xés dominar per la desesperació igual queun minyó de vint anys. A més, si haguésestat motivada per altres causes... Per unadona, per una mocoseta?... Ho repeteixo:no ho entenia, no m'ho sabia explicar. Allòper a mi era absurd. Que ella no el vo-lia ? I què? Que per ventura no hi ha al-tres dones al món?

Vexat pel meu propi silenci, amb el capinclinat i les mans a la butxaca, em pas

-sejava amunt i avall de la sala. A l'inte-

• Allunyats de compartir aquesta opinió,volem reproduir les paraules—que hem sen-tit mantes vegades repetides—amb què l'ele-ment protestatari oposa el seu desdeny al'alta consideració que vers En Garcia-Sàn-chiz han fet pública amb la seva sentèn-cia aquelles eminents personalitats:

—En Garcia-Sànchiz—diuen — que figu-rarà al costat de la Chelito i de la Laurade Santelmo en la història de les Varietés,no podrà figurar en la història de la Lite-raturaSón portades aquí aquestes paraules no-

més que amb intenció informativa, per talque es comprengui l'excitació que s'ha vin-gut a afegir ara a les suspicàcies desvet-llades—i fetes públiques—amb motiu de lacreació de "El mejor libro del mes", de re-sultes de la qual potser naixerà un mani

-fest dels literats joves, a propòsit de totaixò.

Perquè, ultra les circumstàncies esmen-tades, es dóna el fet que el jurat de "E1mejor libro del mes", en judicar la pro-ducció literària apareguda el mes de maig,ha fet objecte del seu menyspreu, no ci-tant-los tan sols, tres llibres que la lite-ratura nova considera cabdals i, sens dub-te, els millors que s'han publicat el mes demaig.

Sembla, doncs, que s'estan recollint fir-mes entre l'element jove més significat enla literatura, per a una declaració pública,segons la qual els tres millors llibres delmes de maig són, precisament Sobre los àn 'geles, de Rafael Alberti; Luna de copas,d'Antoni Espina, i Clara, de F. de Cossío,als quals els senyors Altamira, Baquero,Sàinz Rodríguez, Diez-Canedo, Miró, Sala-verria, Pérez de Ayala i Baeza no han ator-gat ni l'almoina d'una menció.Heus aquí el conflicte, netament plante-

jat al final del primer acte, com en totdrama que tingui cara i ulls.

Resulta, doncs, que mentre una institu-ció, creada amb el més gran entusiasme ibona fe a favor del llibre i de la seva di-fussió, s'esmerça a assenyalar bones lec-tures, ja ha nascut una comunitat literària per a declarar que el millor llibre delmes, és precisament algun dels que no haconsiderat digne de menció el jurat en-carregat d'esbrinar "el mejor libro delmes".

Es un episodi més de la lluita encesaentre les dues literatures contràries. Però,tan interessant per si mateix, que, sensdubte, valdrà la pena de comentar-lo ambmés calma.

Ens hi arriscarem un altre dia, tot nooblidant-nas avui de felicitar a Garcia

-Sànchiz que, sigui quin sigui el criteri de-batut, està fora de qüestió, i és, de fatemps, un veritable escriptor.

RAFAEL MARQUINAMadrid, juliol de rgzg.

rior dels ossos sentia el fred humit dela matinada. La penombra, el silenci, elfred, m'evocaven la nit que vaig haver devetllar el cadàver del meu avi.

De cop, Pallarés s'aixecà i va pregun-tar me:—Tu creus que dintre meu hi pot haver

l'ànima d'una altra persona? No, no ésaixò. Es a dir, sí,.. Escolta: jo vull dir siella, tot i que viu fora de mi, pot viuredintre meu. Comprens?

Pallarés tenia els ulls dilatats, la mira-da extraviada. Vaig intentar calmar-Io,fer-li entendre la raó. No em volia escol-tar.

—Tu creus—prosseguí amb veu ferma—que jo puc extirpar .aquesta "ella" que jo

tinc dintre el pit i que em martiritza?Després d'aquesta pregunta, el diàleg ja

no fou possible. Pallarés va arrupir-se auna butaca. Amb les mans agafades al pit,era sord a totes les reflexions.

Vaig anarme'n a dormir. Això, el quehagi llegit el meu relat, ho trobarà es-trany. La cosa més natural, era que jo noabandonés el meu amic. Però, i si jo diguésque, en el fons i en aquell moment, odiavaa Pallarés? Ben considerat, no era odi elque jo sentia. Més aviat era malestar, fa-tiga. Fos el que fos, vaig deixar-lo. Em pe-nedeixo de la meva conducta, ho confessoamb tota sinceri-tat.

x r *

Potser feia poca estona que dormia; no

ho sé. E1 criat del meu amic, va despertar-me. E1 seu rostre cadavèric i les seves pa-raules inintelligibles em van fer saltar delllit, de cop.

En entrar a la sala on es desenrotllàl'anterior escena, vaig veure el meu amicestès a terra, tot ple de sang, i amb lesmans arrapades al pit.

J. NAVARRO COSTABELLA

DEMANEU pertot el matamosques

RADIOLEl de millor perfum, el més econòmic i l'únic d'eficàcia

LABORATORI CREOTAL, Batista, 12 (S. M.). Telèfon 51822

Page 5: 2'50 Ates, trimestre LA PRIMERA MERAVELLA ', Els dijous ... · el conjunt illuminat de la cascada i la font mágica ha plorat d'emoció. Vàrem poder sentir personalment la conversa

., c) L

Teatre Selecte al RomeaEI neguit de les ombres, drama en tres

actes d'ENRic LLuELLES.

Ja quan va estrenar «.L'obstacle», EnricLluelles va demostrar ésser un dels homesmés preocupats en portar uns aires de re-novació i un sentit d'ambició més gran queels que marca l'activitat normal del nostreteatre. Lluelles té, sobretot, la illusió de lamodernitat; no s'acontenta d'anar cu9tivantun jardinet amable, però en el qual no s'hicria la flor de la novetat. Lluelles salta lestanques d'aquest clos, amb risc evident d'es-tripar-se la roba, i se'n va camps a través,menat per la seva inquietud, a la recercade quelcom que s'adigui més. amb la sevapreocupada sensibilitat...

De retorn d'una d'aquestes excursions,Enric Lluelles ens ha portat el seu drama«El neguit de les ombres».

***Si el que es proposa fer l'Assooiació de

Teatre Selecte és de crear un teatre experi-mental, l'estrena de El neguit de les oan-bres» constitueix un encert remarcable. Es-trenat en un d'aquests escenaris que a Fran-ça en diuen regulars, el drama d'En Lluellesseria sotmès, probablement, a una críticamés se\era. Jo crec que en un teatre expe-rimental, hom es pot permetre de 'prescindird'un cert sentit del pudor. Es tracta tansols de presentar una possibilitat de comè-dia, per veure quina mena d'efecte fa enésser portada a les taules. Així resulta moltmés fàcil de descobrir-li totes les gràcies iels defectes •i, per deplorable que sigui elresultat total, 'l'experiment sempre ha d'ofe-rir, per força, alguns caires alliçonadors.

Jo no sé quine conseqüénoies haurà tretl'amic Lluelles de la seva darrera estrena.Si s'hi ha fixat una mica, haurà pogut ado-nar-se, per exemple, que l'autor ha de pos-seir un gran control per tal de veure fins aquin .punt és possible una collaboració eficaçentre les seves possibilitats creadores i 'laseva ambició artística. Perquè en (E1 ne-guit de '•les ombres» aquest problema s'hipresenta d'una manera agudísima. Total'obra té un to transcendental, tant d'inten-ció com de forma. Jo no diré pas que EnLluelles no sigui capaç d'envestir dignamenttemes d'aquesta envergadura, però el quesí puc afirmar és que aquesta opinió favora-ble no me l'ha. suggerida precisament el seudarrer drama.

En començar aquesta crònica hem parlatde modernitat. Més avall, hem parlat detranscendentalisme, al meu entendre, els dosconceptes que han .fet extraviar l'autor.

De moment, es pot afirmar que el sentiti la intenció d'aquest drama no tenen res demoderns. Responen molt més a les teoriesi a l'escola de Ibsen i de Maeter'linck queno pas a la sensibilitat d'avui dia. Això,naturalment, no pot constituir cap càrrec pera l'autor, però si ho diem és tan sols perquèens sembla que En Lluelles es proposavatota una altra cosa. No creiem que la granillusió de la gent del Teatre Selecte siguiprecisament de presentar obres d'influènciaibsertiana. A Catalunya, aquest buit ja el vaomplir el seu temps, deien, l'Ignasi Iglésies.

Quant al transaendentalisme, seria puerilque ara diguéssim que es pot fer teatre mo-dernfssim • sense cap mena de preocupaciótranscendental. Això ja ho sap tothom, estàclar, però tampoc se'ns negarà que la im-pressió de conjunt que ofereixen les tres es-trenes que fins ara ens ha ofert l'Associacióde Teatre Selecte donen dret a fer sospitartot el contrari.

***«EI neguit de les ombres» és una obra de

massa pretensions porqué ens puguem de-dicar a elogáar-ne els encerts parcials — lamanera de lligar ,algunes escenes, trossos dediàleg —, per cert molts. Seria un pes-sigolleig crític, gairebé grotesc. Aquestamena d'obres, quan triomfen, ho fan to-talment amb un gran estrèpit, però no sesalten mai pels petits detalls. Ara, quanno agraden, el fet agafa unes proporcionssemblants, però a'la inversa.

Sortosament, en Lluelles és un xicot demolt talent, que té un gran sentit del teatrei que pot donar a la nostra escena molt bo-nes comèdies. Aquesta és la nostra opiniósinaerlssima, i si la fem constar aquí, noés pas per a endolcir els anteriors concep-tes, potser una mica massa durs, sinó per a,fer una pública declaració d'admiració i desimpatia, que d'ailleurs, 'la té sempre me-rescuda el nostre excellent amic. — J. M. P.

UNA ACLARACIÓL,'amic Passarell té interès a fer constar

que en el seu article pintoresc sobre la in-fància de la senvoreta Aurea de Sarrà notenia ni remotament cap ántenció de moles-tar-la. Si la senyoreta Aurea de S.arrà, en Llocd'acudir a les autoritats, s'hagués dirigit al'autor de l'article, amb el qual té prouamistat, fent observar que la nota era massacaricaturesca i podia ésser mal interpretada,estem segurs que el nostre amic Passarellhauria accedit immediatament al desig de lasenyoreta Aurea de Sarrà.

Sembla talment com si la gent de Cata-lunya l'hagi oblidat, com si els empresarisl'hagin eliminat de tota mena d'espectacles,com si teatres i cafés concerts s'hagin posatd'acord leer postergar-lo. De lluny estantpot semblar que Pepe Marquès és un homemolt vell, massa vell per aspirar a l'escena-ri d'un teatret de quarta categoria i àdhucper formar part d'una combinació de «va-rietés» en un cinema de capital de ,partit.Però no es així. Pepe Marqués només té^6 anys. Està potser sí, una mica envellit,

PEPE MARQUES

però aquest envelliment és degut, gairebé ex-clusivament, a les crisis econòmiques que hahagut de travessar i, sobretot, a les catàs-trofes morals que el drama de la seva fa-mília l'ha obligat a suportar. En pocs anysPepe Marquès, que fou sempre un pare defamília exemplar, veié morir la seva donai els seus tres fills, un de quinze anys, unaltre de dinou i un altre de vint.i-oinc.

Ningú no ens podrà negar que Pepe Mar-quès, l'artista de varietés que ha represen-tat amb .més gràcia el tipus de «pagès» ca-talà, ha gaudit, durant uns quants anys,d'una gran popularitat.

EI gènere de Yepe Marquès, però, estàcaducat. Els gustos del públic han evolucio-nat, el teatre també. El music-hall ha donatuna punyalada definitiva als vells especta-cles de «varietés» més o menys variades, iels «canaris» de cafè-concert han estat eli-minats de l'escenari pels quadros llampantsde les revistes modernes.

Ja feia anys que no sentia a parlar diePepe Marquès.

La darrera legada que el vaig veure foual Parallel, ara deu fer sis o set anys, fentde «vedette» d'una revista dolenta que s'a-guantà una temporada a] barri... Jo no sési d'aquelles enormitats escèniques encarase'n solen fer avui, però em fa l'efecte queel públic d'ara no les admetria.

1 bé. Jo que he estat una colla d'anys foradel meu pafs an'havia demanat en algunaocasió : ((Qué es deu haver fet de Pepe Mar-quès?» Durant l'anyada que he passat a Bar-celona en contacte directe amb la vida pú-blica de la ciutat llegint diaris locals i fo-rans, .assistint de tard en tard a algun tea-tre, no havia tingut ocasió de veure enllocel nom de Pepe Marquès. Un dia, peró, vaiganar-me'n a viure als afores de la ciutat, enun barri democràtic situat al nord-est de Bar-celona i anomenat el Camp d'En Grassot.Els habitants d'aquest barri, en general, noes poden permetre el luxe d'anar a divertir-sea Barcelona gaire sovint, sobretot a les nits,i els cafeters i taverners de la contrada hanresolt el problema de l'espectacle necessaria tota persona humana, organitzant per atots el dissabtes i diumenges al vespre, unesfuncions de varietés a base de cupletistes iduettos més o menys còmics que actuendamunt d'un empostissat rudimentari i mit-jançant, naturalment, «un ligero aumento deprecio» en les consumacions.

Aquest número ha estatpassat per la censura

Una nit, passant pel davant del «Bar Jar-dín», que és una taverna subterrània delcarrer de la Indústria, vaig llegir els se-güents programes. -

«Oy : De but sensacional del duetto cómico-serio

Los AristónCon Lolita Villalba

la creadora del cuplet sentimentalLos Querfanillos

Rica presentación, clara audición, etc.No dejen de ber a los Aristón.»

Al .mateix indret, havia llegit també elsegüent programa

«Oy, Pepe Marqués y la Perla Antillana.»

Confesso que si el «de bub, de Los Aris-tón m'havia impressionat, car la senyoreta

Villalba és una nena de dotze o tretze anysque canta com una cadernera, el nom dePepe Marquès em causà tot un altre efecte.Vaig entrar-hi illusionat, amb el desig deveure'l, de parlar-hi, d'aplaudir-lo a guisade desgreuge per haver collaborat, com aelement del poble que abans l'havia aplau-dit com a un comicàs popular, a haver-lode veure, aquella nit, en una taverna delcarrer de la Indústria, damunt d'un parellde taules i contemplant com la seva com

-panya venia la lletra d'uns cuplets entre elpúblic, a• deu cèntims peça.

Car cal que digui de seguida que el mésdesolador de l'espectacle no eren ni els pro-grames, ni l'empostissat, ni àdhuc el fet quela Perla Antillana, que encara posseeix unaveu que moltes cançonetistas de music-hallvoldrien per elles, vengués el text del cupletAdiós muchachos..., paròdia grotesca dePepe Marqués, a deu cèntims peça, sinóque el més desolador era precisament el pú-blic. Un públic poc atent, poe culte, queparlava, fumava i jugava al dòmino, un pú-blic que, en la seva gran majoria, es quei-xava indelicadament de no entendre PepeMarquès perquè aquest pariava el catalào desgraciava el castellà. Això ens recordaaquell famós incident del Circ Barcelonèsentre Pepe Marquès i uns del públic quevolien que el «Nandtm que feia el badoc aBarcelona parlés en (cristiano)), a la qualcosa no va accedir Pepe Marqués.

Després de la mitja nit, quan el públiccomençà à desfilar i els dos artistes hague

-ren acabat la feina, vàrem parlar llarga-ment amb Pepe Marquès tot fent la cervesa,mentre la Perla Antillana arranjava en unamaleta de minyona que va a servir o demosso que torna de soldat, les espardenyesdel «Nandu», da barretina, el jaqué del «se-nyor Ramon que enganya les criades„ á l'ad-mirable vestit de gaucho que serveix a PepeMarqués per a fer la paròdia d'aquellacançó argentina titulada Adiós muchachos...que me voy a Barcelona, que allí es la tierrad'hacer forrolla.

E1 vàrem felicitar .perquè vàrem riure unaestona, perquè, ben al contrari del que pen-sava aquell amic meu que va dir-me que eltipus de «pagès de fora» ja no té actuali-tat, Pepe Marqués venint de Llofriu, d'Ar-beca o de Viladecavalls, ens va fer riure dedebó, sobretot ara que d'Exposició recent-ment inaugurada li dóna peu a una pila d'a-nècdotes divertides.

— Quants anys fa que treballeu en el;tea-tre? — vàrem preguntar a Pepe Marqués.

Tot eixugant-se la cara de la mica de car-bó amb què, sumàriament, s'havia maqui-

llat, Pepe Marquès ens diu :— Vaig començar fa trenta set ays. Era

el yz i aleshores treballava en la companyiade D. Francisco Mora, amb En Santpere,Morano, etc. El nostre teatre era l'Esquerrade l'Eixample, i després fou el Centre Cò-mico-Lfric. La meva obra predilecta era ElMarqués de Pimentón. Havíem treballatmolt en el que en aquell temps era La Ser-pentina i que .avui és La Bohemia. Les obresde més sortida d'aquella època eren La le-yenda del monje, El Kikiriqul, etc.

— Però, com fou i quan que vàreu creare] tipus de «pagès» en el sentit còmic de laparaula?

— Això fou l'any 98. La crisi teatral emva decidir a fer de «canari de cafè concert»al cafè d'Ambos Mundos, avui hotel del ma-teix nom. Més tard, el i9o8, vaig anar alDoré. Des d'aleshores vaig dedicar-me ambmés continuïtat a monologuista recitant, so-bretot, els monòlegs que m'escrivia En LluísMillà. Vaig crear el tipus de pagès, interpre-tant En Nofre Llonza, d'En Millà...

—Com és que ara...?—No me'n parleu. Ja sabeu que va ha-

ver-hi una época que no hi havia festa nifesteta que no se'm reclamés. Ara, no séper quina causa, se m'ha arreconat. Em de-fenso fora de Barcelona, en festes majors icolònies estiuenques. A ]'hivern la feina es-casseja i ens hem de refiar dels pocs o moltsguanys de l'estiu...

— Heu treballat moltes Cegades al CircBarcelonès, veritat?

— Els empresaris i sobre tot els agentstenen simpaties i preferències. Es veu que ami m'han condemnat no a «canari de cafè»,sinó a cadernera de taverna. Què hi voleufer! Si fos pessimista ho veuria tot de colorfumat i tindria la trista impressió que del'arbre caigut tothom en fa llenya. Però jo

no em canso de lluitar ni de fer el «pagès»

envera que sigui anant pels masos i treba-llant al davant de l'era.El cafeter de «El Jardín» anava collocant

les cadires al damunt de les taules i ja no-més quedava la nostra. De passada ens vamirar de reüll d'una manera francamentpoc amable. La Perla Antillana havia aca-bat d'arranjar les maletes i el mestre depiano estava a punt de marxa.

— Pepe — li digué — perdrem el darrer

tramvia... i el Parallel és lluny.1 Pepe Marqués, amb un accent de tris-

tesa que ens commogué, va contestar:

— Sí, realment... el Parallel és lluny...

Little Estheral Teatre Còmic

El teatre d'En Sugranyes ha re-engegatper uns dies la samfainada per a turistes decinquè ordre, que és la revista She-She. Sor-tosament per al públic, aquesta represa noha tingut altre objecte que el de cercar unprograma, un pretext per a exhibir LittleEsther, aquesta criatureta negra tan famosaactualment en el món del music-hall i quecomençà la seva carrera artística en el ci-nema. Era la Farina de la cèlebre pandilla.

Little Esther, una noieta que deu teniruns deu o onze anys, és també una gran ar-tista. Creiem equivocat de barrejar el seu

LITTLE ESTHER

nom amb el de Josefina IBaker, amb la quall'única cosa que hi té de come és el color.Perquè mentre la JBaker no va tenir res mésque la gran sort de caure a París en el mo-ment oportú, la qual cosa li va permetre detreure un gran profit del seu color i del seujoc d'actituds, la .petita Esther és una sen-sibilitat en acció. A estones se la veu com sidiguéssim en una posició escèptica a pro-pòsit de l'art que, sembla, està encarregadade defensar. En els seus moviments i les se-ves cançons hi ha un aire lleuger de mofadirigit contra el que ella balla o canta. Hamdiria que té els seus dubtes que no existeixiun mitjà més segur i més .perfecte per donarvalor a un espectacle.

Little Esther ha comprès això, que no ca-lia pendre's gaire seriosament la dansa demusic-hall, i és en la mesura on aquestaposició apareix inintencionada que la dansade music-hall es mostra completament i esdeixa examinar.

Little Esther presenta un escollit reper-tori de crits, de contorsions i de passos quepermeten de reconstruir totes les varietatsde danses que hem vist després de la im-portació del ste¢. El seu candor n la sevafigureta, la seva innocència i les seves dispo-sicions naturals, encomanen a aquesta cari-catura sintética i consciençosa la nota detendresa que la converteix en un instant per-fecte de fantasia.

**«EI cas d'aquesta noieta posa novamont

damunt la taula el tan discutit afer de laprecocitat. Nosaltres som dels que creiemque des criatures estan molt millor al llitque no pas fent comèdia en un cscenari.Little Esther, no obstant, .mereix un tractea parrt.

L'èxit del seu treball no prové precisamentd'aquell sentit de maternalisme difús quehi ha entre el públic i que fa trobar bonestotes les •ingènues cabrioles dels infants ar-tistes perqué, pobrets, són tan bufons! LittleEsther interpreta les seves danses i les se-ves cançons, posant-hi quelcom més queaquella perfecció sinistra de les lliçons benapreses. Aquesta negreta posseeix un ins-tint admirable del seu art: darrera 'a sevaagilitat, la seva murrieria, hi veieu una fla-meta. viva d'esperit que supera i dignifica to-ta l'anècdota banal del seu trehali. LittleEsther té, cam hem dit, deu o unte mys ;doncs bé : suposant que en tingués vint-i-cinc, la seva qualitat artística fóra tant me-ritòria com ho és ara. I aquest és un elogique rarament es pot fer dels infants pro-digis.

CODORNIU

LA MUSICALA INTERPRETACIÓ

La interpretació musical recau sobre l'ele-ment rítmic, i sobre l'articulat i la dinàmicaque, en certa manera, en són conseqüència.

El compositor fixa sobre el paper en sig-nes d'una exactitud absoluta, els elementsfonamentals de la música : les idees melòdi-diques (millor : el melos pur), i harmòni-ques. Aquests elements essencials, els únicsespecíficament musicals, no admeten inter-pretació ; han d'executar-se tal com estanescrits, i són representats per l'escripturamusica], corresponent exacta í perfectamenta la concepció de l'autor. No admeten la méslleugera a petita variació. Per tant, la perso-nalitat de l'interpretador, no tan sols no és,respecte ells, necessària, sinó que seria per-judicial. L'execució mecànica bastaria.

Però l'element rítmic — si bé no puramentmusical, per quan el trobem en les altresarts, fins en les que no són arts del temps,o sigui, en les plàstiques, malgrat que elritme sembla propi del temps — no té re-presentació precisa i exacta, com el melosi l'acord, i admet, per tant, una variaciód'àmbit bastant ampla, i que depèn de cir-cumstàncies diverses. Si no és possible, alcompositor, indicar, en signes d'escripturamusica], o en paraules, la Veritable i únicaidea rítmica, amb estricta precisió, deu és-ser perquè aquesta única expressió no deuexistir. Es necessari, doncs, un intèrpret quetingui el do de saber escollir, de poder triaren virtut d'una facultat artística especial,com una inspiració, la fórmula més justa,més sensible i més adequada a determinadescircumstàncies (que moltes vegades depenende l'ambient, de l'auditori, o de l'estatemocional de l'intèrpret) d'entre les infinitesversions possibles contingudes en la fórmu-la escrita per l'autor.

El ritme és essencial a la música' — en-cara que, com beco dit, no sigui específica-ment .musical — perquè és 'el nexe que reu-neix els sons purs i les seves abstractes com

-binacions ; és el pla i l'organització, distri-bució i proporció de les cèllules vives de lamúsica ; i va construint els membres, lesfrases, els períodes, les obres, de l'art im-material.

Per causa de l'elasticitat rítmica, la mú-sica necessita la interpretació personal ; i éscuriós de remarcar que la part purament mu-sical: melos i harmonia, exigeix execucióexacta i mecànica ; i que la part menys mu-sical : el ritme, necessita interpretació varia-ble i viva.

Els executants són molts ; però són pocsels que tenen el do exigit per una interpre-tació sensible de les obres. Es necessari,doncs, ensenyar als que per natural no te-

nen la inspiració interpretativa, les reglesque conduiexen a imitar-la el millor possible.

ILes lleis del fraseig s'han deduït de l'es-tudi i l'anàlisi de les interpretacions delsgrans artistes. Aquestes lleis són molt pocconegudes dels nostres executants, i dels

mestres i professors del nostre país. Alsalumnes de conservatoris i d'acadèmies se'lshaurien d'ensenyar amb la major atenció lesregles d'una bona interpretació de la músi-ca, i aquesta seria ]'únic mitjà de fer com

-pendre als deixebles el veritable sentit de lamúsica, per mitjà del fraseig conscient isensible alhora, i no oiríem, coem quasisempre ara, les obres executades sense estil,d'una manera dura i sense comprensió.

Els mestres, un cop hagin ells estudiat icomprès la tècnica del fraseig, l'han d'ense-nyar als deixebles dedicant-hi tot el temps nl'esforç que demanen als alumnes per fer-losapendre i dominar les dificultats extraordi-nàries, .però absolutament inútils, del solfeigmecànic ; abandonant par complet la incom-prensible rutina de l'estudi del sistema declaus arcàic, cansat •i inservible, que avuidia no serveix absolutament per res, nomésqqe per avorrir als estudiants i marejar-los.Ens diran, potser, que tantes antigalles tro-nades, com les claus de do, i de fa en 3 •'i de sol en i e, serveixen per 'al transport;però és que el transport és un procedimentcompletament abandonat perquè no és ar-tístic ; una obra no es pot transportar sense

perdre mil qualitats ; i a més, no hi ha avui,mai cap necessitat de transportar una obramusitad, ni ho permet el respecte que mereixuna obra bona.

Menys claus, menys Compàs, menys «sol-feo de los solfeos„ ; més fraseig, més com-prensió, més art.

JAUME PAHISSA

RAMON BES &, C.A1~taquinària, Tipus, Filetatgede bronze, Tintes y utillatge

per les Arts Gràfiques

Agnllers,1,1 VIa laietana, 4. BARCELONA

Telèfon 15521 - Apartat 896Direcció telegràfica: DANIB 1I S

GLÒRIES PASSADES

Pepe Margues i la seca Perla Antillana

v

CASINO SAN SEBASTIÁNBARCELONA - PLATJA

Restaurant a la carta i menú - Tes de modaSopars a l'americana - Sortida dels teatres

EI rei del jazz

Sam Wooding i els seus Choeolat Kiddiesactuaran tots els dies en els tes i sortida dels teatres

MIRADOR DEL MEDITERRANI. TEMPERATURA ÚNICA A BARCELONA

Vda. de Josep RibasMOBLES 1 DECORACIÓ

CASA; FUNDADA L'ANY 1850

000an^ On0000d

Consell de Cent, 327 i 329. Telèfon 14657.-BARCELONA

Page 6: 2'50 Ates, trimestre LA PRIMERA MERAVELLA ', Els dijous ... · el conjunt illuminat de la cascada i la font mágica ha plorat d'emoció. Vàrem poder sentir personalment la conversa

Els actors un element del film. Aquest no és pas fetper a elles, sinó elles, al . contrari, són fe-

En el nostre article anterior hem dit que tes per al film. Paul Richter, a França oel cinema americà fou concebut com a in- Amèrica, hauria estat l'il1ustre galant Pauldústria. Una indústria va de cara a l'èxit. Richter. Mai no hauria estat, però, el Sieg-Una indústria que explota un espectacle des- fried sublim que va fer-ne Fritz Lang.tinat al major nombre possible de persones Compareu, si us plau, les actuacions decerca, naturalment, d'afalagar els gustos George O'Brien abans de conèixer Murnau

Una escena del «Faust»

Citem en primer terme : El príncep estu-diant. L'adaptació cinematogràfica de la po-pular obra• teatral ens ha procurat ara unaobra mestra. Sentit de la bellesa fotogènica,ponderació i bon gust, qualitats aquestes queemplenen la magnífica cinta de Lubitsch.Amb Norma Shearer i R. Noearro no espot pas fer una cosa intensa, almenys finsara així estem justificats a pensar-ho. Ten-dresa és l'element preponderant en aquestahistòria visualitzada pel genial director ger-mànic. Magnífics fossos encadenats al co-menç de la cinta realitzada tota ella ambfiníssima ironia.

Dos amants és la darrera cinta que la fa-mosa parella Vilma Banky i Ronald Col-man realitzaren junts. Els destins que go-vernen el firmament de Hollywood,, 'han dis-sociat aquesta famosa i ja secular constella-ció, i ara cada un d'aquests famosos artis-tes treballa com a «star» separadament.

Dos amants és una realització de FredNiblo, qui és d'entre els directors, un delsmés desconcertants. Capaç d'un refinamentcom el que campa en una obra com Miar-garida Gautier, no repara tampoc a signarcentenars de metres de cinta completamentinsubstancials. Dos amants és una cinta dis-creta, amb una fotografia sempre excellent,però avorrida com quasi tots el films histò-rics. Sentim una adversió envers aquestescintes d'època. El vestuari hi és refractaria la fotogènia i calen masses rètols d'unahistoricitat dubtosa per aclarir-nos la intriga.Vilma Bankty, sensacionalment bella.

Resurrecció és un bon film d'E. Carewe.No es pot dir .aquí el que tan justamentpodem dir d'Anna. Karenina, 'on Tolstoi noes veu per enlloc ; l'esperit de l'obra tols

-tóiana traspua un xic en aquest film. Hi haemoció .i sinceritat a estones. Llàstima d'ha-ver encomanat el rol principal a un ineptecom és Rod la Roque. En canvi, Dolors delRío convenç. La història, vista amb habili-tat, atenent-se sempre a l'important, i elimi-nant digressions inútils.

Monsieur I3eaucaire és potser el millorfilm de Rudolf Valentino. Almenys en aques-ta transcripció d'una bastant coneguda no-

i

• ^ 4. ^) I... ^.

1 .4lttlU^I_;t 41("I_ eilti • ef33•r;I%%at44 i :tc ar I, '!

— Aquell cavall que em vàreu vendre, sem'ha mort.

— Sí que és estrany. No m'ho havia fetmai mentre el vaig tenir.

(The Humorist.)

— Heu rebentat?— No ; vull treure la cambra, inflar=la 1

llençar-la com a salvavides a un amic ques'està ofegant allà baix.

(Passing Shov 1

,. U.

CINEMA I DISCOSEll SONS EN EL CINEMA Í UNA ESCOLA DE CINEMA REPRESES DISCOS

amb el que va realitzar amb l'ensenyamentd'aquest director com a protagonista d'Al-bada, i penseu que Margarida Schoen, aHollywood, li serà molt dificil d'esdeveniruna segona Pola Negri... Però les «stars»passen. El que no passa és la Krimilda queaquesta actriu va jugar sota la direcció deFritz Lang. En un mot, els artistes ale-man ys de cinema no són mai (cvedettes)),sinó actors, i aquest és l'elogi màxim quepodem fer-las.

(Albada) a^Ignorem el futur del cinema, però ks evi-

ient que per a crear obra artística ha deieterminar d'una manera ben categòrica elamp dintre el qual podrà prosperar, mesu-

rar-ne l'extensió ifixar-ne exactament elslímits. El primer que cal, doncs, és dema-nar-se :uina mena ,; 'assum tes ha tleé 9 d P tt^rrtractar?

l.^^

No sabem que ningú hagi contestat això}

d'una manera prou satisfactòria. Si exami-nem, però, les millors realitzacions d'aquesttart, deurem que són aquelles que s'han ce-nyit a un assumpte purament humà que, entenir un conflicte d'ordre emocional, pugui ilésser expressat fidelment pel gest prescin-dintdels diàlegs, explicacions i digressions,per ben fetes que estiguin, a què obliguenels altres assumptes por a ésser compresosquan són duts a lapantalla.

1?s a això al que ens referíem en un arti- BEBE DANIELSele anterior quan, en assenyalar la causa dela unitat del cinema alomany, dèiem quehavia dut el drama a l'interior, a l'ànima vella anglessa, l'actor italià 'trobà un delsdels personatges, que és on interessa. 1 as- rols més adaptats al seu temperament. Bebesenyalàvem, com a conseqüències lògiques Daniels, magnífica i intelligent, d'aquellad'aquest punt de partida — que és l'únic intel.ligència que sap adaptar-se amb singu-que pugui dir-se artístic quan es tracta de lar justesa als .papers més diversos, el ma-drama o acció —el cinema de composició i teix la comèdia esportiva que el drama bis-la subordinació dels actórs, de què la beco tònic.parlat. No calen comentaris al bon programa cò-

Aquesta tendència, latent gairebé sempreen el cinema alemany, admirablement rea- mic que ha presentat el Coliseum. Massa

litzada en escenes senceres de moltes pellí- coses s'han escrit sobre El Circ perquè siguicules, 'ha estat duta a una,premeditadament oportú d'insistir-hi aquí. Per nosaltres, mag-envejable perfecció en Albada de Murnau, nific sense restniccions, no hi hem sabut veu-la primera part de la qúdl no dubtem a pro- re gens aquesta decadència que alguns ele-sentar com a pel.lícula Thíodèlica del que ha ments avançats hi han volgut veure. Sí, Cha-d'ésser el cinema. L'extraordinària sobrie- plin poeta, però un poeta que no espatllatat dels elements; la netedat amb què, des pas l'actor incomparable que és ell.del primer moment, es presenta el conflicte; L'Estudiant novell és una de les bonesel caràcter purament humà d'aquest; la pellfcules d'Harold. No pas totes ho són.densa lentitud feixuga de tragèdia amb què Vol fer riure, sense cap intenció, lluny araes desenrotlla en l'ànim dels protagonistes de la poesia, i ho assoleix a bastament.i als ulls de l'espectador; l'atmosfera d'an- (Bons xistos genuïnament cinemafogràfics.goixa que tan bé 'tradueixen els decorats ; la La represa de Metròpolis és sempre recallum, i la muda eloqüència dels actors, fand aquesta primera part, tota treballada en manable. Alguns dels defectes que hom acor-profunditat, el més intens i més perfecte tuma a atribuir a la raça teutònica, sónfragment de cinema que s'ha filmat fins aquí presents, però l'obra resta un esforçara. gegantesc, sense parió en els annals cine-

Es aquest camí, pel qual només podran matogràfics. Deixant de banda la realització,avançar els directors realment dotats, el que que a desgrat d'alguns detalls puerils, és

ha d'anar seguint el cinema, afinant i inten- magistral, d'assumpte en sino és tan menys-sificant cada vegada amés la pura melodia preable com alguns han volgut significar,del gest dintre d'un marc sensible que tot- opinió que és comprensible si es té en comp.hora vagi matisant amb justesa la marxa la malfssima impressió que els rètolsanímica de l'obra. 1 és per aquest camí on del senvor Linares Rivas contribueixen a do-voldríem trobar, decididament i per sempre, nar de la versió espanvola del film. Hi hahomes coem Murnau, Dupont, Pau] Leni, en l'assumpte algunes idees grans i es-Karl Grüne, Lupin Pick, Pabst, etc., que en plèndides, com recordava suara J. Romainsrecollir els ensenvaments d'una técnica japosada a punt pèls Griffith, de Mille, etc., en un curt escrit sobre aquesta obra.etcètera, han fet entrar el cinema, d'una l.'Angel del carrer és un erro lamentable.manera inoblidable, en el terrenv de l'art. Hi ha color i ambient, fotografia treballada

JOAN ALÀVEDRA amb matisos sorprenents, moments grans en

vex's MIRADOR det ta de inn ; de Ptt de i qIiol. el treball de Janet Gavnor, però l'assumpteés massa dolent. Els límits de la nostra be-nevolença són rebassats, amb l'agreujant

de repetir massa El setè cel. Esperem que

Ja ho sabeu...— que Fred Niblo ha dirigit a Greta Gar-

bo en el film La dama misteriosa? ConradNagel és en aquest film el partenari de lailustre actriu sueca.

— que F. Niblo ha fet també Somni d'A-mor, que veurem la pròxima temporada?

— que Greta Garbo segurament vindrà aBarcelona?

— que Marion Davies i Norma Shearerhan acceptat la invitació de venir a veurel'Exposició?

— que Ramon Novarro .ha fet ei seu de-but al Teatre de l'opera de Berlín, cantant

algunes de les obres del repertori italià?

Frank Borrage sabrà aviat rehabilitar-se d'a-questa feblesa.

M. MARIBEL

Esperem pacientment el film sonor, perpronunciar-nos amb coneixement de causa.Ara com ara no sabem què pensar d'unacosa que encara no coneixem i, convençutscarn estem que opinar a priori, en aquestterreny de l'estètica, acostuma a ésser unaaventura arriscada, ens abstenim de jutjar,que és l'única manera d'evitar l'error.

De totes maneres, és impossible mentres-tant no pensar, preveure i arribar a certesconclusions de caràcter general.

A nosaltres els sons no ens interessen per-què la seva adjunció al film aproximaràaquest a la realitat. Aquest problema de larealitat en el sentit banal de semblança noté res a veure amb el problema artístic. Elfet que una locomotora desfili en silenci da-vant nostre, és una cosa que mai nó ens haxocat. No trobem a mancar res a la visió,perquè es basta, com a tal i no pretén -provo-car una sensació, sinó una idea, i l'art perésser sensible en tant que transmissible ésen el fons cosa estrictament intellectual.

Els sons en el cinema han de provocaruna idea en el sentit més ample del mot.Dit d'altra manera, la seva presència allídeu justificar-se. N.o volem, ni ensinteressasentir tots els sons que una màquina puguiregistrar, sinó solament aquells que signifi-quin quelcom de dramàtic. L'art procedeixper eliminació. En eliminar els volums, co-lors i sons, el cinema fa tasca artística, esllença a un treball d'interpretació, a basede signes que el constitueixen com a art.

Acceptem en principi el cinema sonor, pe-rò no podem concebre que signifiqui un pro-grés damunt el cinema exclusivament visual,que justament amb l'elhninaciá d'un màximde sensacions s'aproxima millor a la puresad'un art perfecte entre tots : la música.

E1 que passarà és que alguns temes se-ran més propis al cinema sonor i rebran unmillor tractament amb la nova invenció me-cànica.

Vegeu si no un exemple de filin sonor. Enel film Les tristeses de Satanàs hi ha unaescena en la qual una noia, des d'una fines-tra un xic alta damunt del carrer, crida unjove que es disposa a pujar en un auto. T suna escena dramàtica ; ella ha de dir-li quel-com de molt interessant i ell no sent elscrits. El motiu? El soroll del motor. Griffithes troba aquí amb un problema que gosa-rfem dir quasi insoluble. Creiem que lesimatges per si soles són capaces de molt, ifins i tot un home genial amb elles podriasegurament arribar a un resultat equivalenta una sensació de soroll. Pondowkin contaque per a traduir una formidable explosiótot ho va fer menys filmar una explosió,que, desproveiria de l'estrèpit que l'acompa-nya, no assolia el resultat que ell buscava.Peró en el cas present, Griffith, per indicar-nos laeeva idea, no trobà millor que mos-trar-nos en primer pla el motor panteixanti mig velat pel fum que se'n desprèn ; indi-cacions que ens diuen el seu funcionament.

Com que en l'exemple citat el so juga unpaper de primer ordre en el procés dramà-tic, sembla que l'adjunció del so tindria aquíuna valor incontestable. Com dèiem abans,aquí el so tindria una justificació, perquè laseva inclusió sería en una fórmula de belle-sa i d'emoció. Silenciosa, l'escena no té elpatètic que cal suposar-li ni resulta clara,puix que estem convençuts que una bonapart del públic no comprengué la indicacióque el director oferia, per massa somera.

El cinema visual, al costat d'aquesta novamodalitat, no pot sinó millorar -se, degut aun treball de purificació que segurament tin-drà lloc, en abandonar aquells assumptesno pròpiament visuals que troben avui en elcinema una realitzaoió no gens satisfactòria,

J. PALAU

André Maurois diu,..«En alguns casos la imatge és un mitjà

d'expressió superior als mots.»A. Maurois es refereix expressament a les

obres d'ambient rural ; afegeix : «Quan elvocabulari d'un ésser és diferent del nostre,la seva aparença física i els seus movimentsens ensenyen més sabre la seva psicologiadel que ho farien els mots», i ens diu tat elplaer que ha trobat en el film rus El llogar-ret del pecat.

«Crec que l'obra d'art no consisteix pasen els materials emprats; 'per exemple, elsmots en una novel.la, les fotografies en unfilm, sinó en les relacions intel.ligents esta-blertes entre aquests materials per l'artista.Vegeu, doncs, com aquestes relacions sónestablertes en El llogarret del pecat, d'unamanera feliclssima. Vegeu, per exemple, ala fi, l'alternança entre els gais movimentsde la fira i el suïcidi que es prepara. Totsaquests esforços de construcció són d'un ar-tista.»

d'aquestes persones. El Hollywood de les((stars)), dels ((divos)), rés això. E1 nivell ar-tístic que s'hi respira el coneix tothom quehagi llegit el que en diuen tots els que hohan visitat amb interès. Lars Hanson, l'ar-tista suec que hem admirat en La donamarcada i El vent, i que n'ha hagut demarxar, ens en diria alguna cosa. Allí estracta de trobar «algú„ que agradi i d'anar-li repetint sempre el mateix paper. Ja faanys que van succeint-se els «duos» a basedel mateix tema. E1 públic no se'n cansa.Hollywood tampoc.

Quin contrast fonma aquest criteri ambel de Murnau quan aconsella als directorsd'escena que cerquin llurs intèrprets foradels actors professionals ! Com han evitat,en general, els alemanys, la tirania del «di-vo)) o de ta «star)). Wagner va fer estrenarel Tristany .pel matrimoni Schnorr von Ca-rolsfeld, i els directors russos d'avui busquenpels seus films gent del carrer.

Penseu en Conrad Veidt, en WernerKraúss, , en Emil Jannings, en iBernard

CAMILLA HORN

Gotzke, en Fritz Kortner, en Paul Richer,en Margarida Schoen, en IBrigitte Helm, enCamilla Horn, i no sabreu si admirar mésIlurs expressions o llur exactitud a jugarllur paper ires anés que llur paper. La de-liciosa Margarida del Faust i la Maria deMetròpolis, Camilla Horn i Brigitte Helm,són l'una i l'altra creacions completes deF. W. Murnau i de Fritz Lang. Cadascuna,dintre un conjuñt d'una cohesió admirable,és un element essencial, però res més que

L'AMPLADA DEL DISC

Certament, a despit de totes les perfec-cions assolides per la música mecànica, eldisc encara té una servitud, de la qual hade procurar redimir-se. Ens referim a lalimitació actual del disc, que no pot conte-nir íntegrament obres de mitjana duració,sense interrupció i aquest interval, encaraque l'editor cuiti a collocar-lo en el lloc quemenys nosa faci, sempre en fa. Obligar elque escolta a interrompre l'audició encaraque sigui per breus moments per a donartomb al disc o per a substituir-lo, és un maIgreu, que cal evitar perquè treu unitat al'obra. Gairebé totes les interrupcions resul-ten actualment en les represes de temes enaltre to o amb variacions i en obligar l'au-ditor a una espera entre una i l'altra, Iitreu tot d'efecte que tol haver-li donat l'au-tor. Això encara no és ires comparat amb elque passa altres vegades, que s'interrompsobtadament una melodia, en el qual casel valor que té la placa com arxiu de l'obra,resulta migrat.Amb una amplada de quaranta a quaran-

ta cinc centímetres i disminuint una mica elmoviment de rotació, podria aconseguir-se laimpressió total d'un temps d'una simfoniai l'audició íntegra d'una obertura.

Els inconvenients que semblen oposar-sea la fabricació d'aqueixos discos, que diríemgegants, semblen tots d'ordre material i queno aguanten un lleuger anàlisi': s'ha ditque amb un disc d'aquesta amp'ada l'agullano resistiria, que la màquina de la majoriadels portàtils no és suficient, que la seva am-plada excessiva els faria poc pràctics. Bé,d'agulles actualment se'n troben en el mer-cat que aguanten dos discos. El mecanismed'un aparell de mitjana qualitat és suficientavui per a donar moviment fins a dos dis-ces i quant a l'embalum d'una placa de qua-ranta cinc centímetres no resulta excessiucomparant amb els actuals de trenta, quenomés s'eixamplen de menys de cinc centí-metres per banda comptant amb una reduc-eió de l'etiqueta.

També s'argumenta que aquesta ampladano seria suficient per certes obres : poemessimfònics, fragments teatrals, etc., però proues faria podent encabir tot un temps d'unasimfonia. El poema simfònic no té prou uni-tat per a no poder resistir una lleugera in-terrupció.

Ultimament, la raó de més ferça que do-nen els editors contra la major amplada deldisc, és una raó comercial, i és que el preude l'edició comportaria un preu de vendaforça excessiu. Creiem, en.canvi, que lag ma-jor amplada el faria més enconómic, puixque se suposa més factible una edició de laNovena Simfonia en vuit discos que en setze;a més a més, encara que un disc així seriade més preu, el valor total de l'obra resul-taria més econòmic, i no creiem que hi hagiqui se li acudi adquirir un fragment d'unaobertura o un temps d'una simfonia.

Aquest disc gegant no resultaria cap no-vetat, puix que fa vint anys se'n fabricavenen aquella època heroica del gramòfon roda-ven discos de quaranta i fins de cinquanta

centímetres, i això sense les perfeccions as-solides per les màquines modernes.

En 'fi, per a suprimir les interrupcions, calanar a amplificar el disc i no creiem ques'hagi de. buscar la continuïtat amb aparellsde doble plat, com ha volgut fer-se, la queaixò, a més d'augmentar considerablementel valor de l'aparell, no aconsegueix una con-tinuïtat prou eficient que no distingeix elcanvi de mecanisme.

J. G.

OFICINA INTERNACIONAL DE PATENTS I MARQUES

Josep Torre de Mer SanromàAdvocat

Balmes, 66 # Aragó, 225 ^ Telèfon 70873

Page 7: 2'50 Ates, trimestre LA PRIMERA MERAVELLA ', Els dijous ... · el conjunt illuminat de la cascada i la font mágica ha plorat d'emoció. Vàrem poder sentir personalment la conversa

Vermuta Manolo Hugué

Divendres de la setmana passada, el Fordde l'escultor Viladomat va aturar-se davantdel Hotel Colom. Descendiren l'eminent es-cultor Manolo Hugué, la seva sen yora, ElDr. Estillas i, naturalnnent, En Viladomat.

Uns quants amics i admiradors de l'ad-mirable Manolo esperaven a la terrassa perdedicar-li un sincer homenatge en forma devermut (el qual — potser degut a la 5alor —va transformar-se en taronjada) per celebrarel curs favorable de :la seva llarga malaltia.

— Aquest Viladomat — deia Manolo — cor-re massa. Això de marcar tants cents qui

-lòmetres a l'hora, no m'agrada. Quan l'au-to va poc a poc, aS fa fer un discret movi-ment de balandreig, el qual us dóna unagran dignitat, per això em plau anar ambtartana ; però quài s'entusiasma, a cadasot de la carretera heu de correspondre ambun saltiró d'una incomoditat alarmant.

— Tampoc m'entusi •smen els aeroplans.Moltes pertorbacions atmosfèriques, qui sapsi (com deia algú) són degudes a aquestsaparells.

— Escolteu, Manolo, si ja podeu caminar,per què porteu, encára, les crosses?

— Veureu ; acostumat a sentir-me lamen-tacions de ((pobre home !a, potser ho troba-ria a faltar, i la veritat, m'agrada que m'hodiguin.- Per cert, que el primer dia que vaig

caminar per les meves pròpies forces hoensenyava a tothom que venia a veure'mi després vaig quedar tan rebentat com sihagués anat d'aquí a Montserrat a peu.

— Ara treballo molt, i n'estic sorprès detanta laboriositat.

Transcriure una conversa amb Manolo éscomençar un llibre, i • de llibre d'aquestamena ja hi ha el de Josep Pla, i encara queno hi fos, jo no tindria la pretensió de...etcètera, etc.

Durant el vermut, anaren arribant els as-sidus concurrents de lea pen y a Plandiura, elsquals ingressaren, de tot cor, a -l'homenatge.Entre uns i altres, la reunió feia goig, nopas en quant a nombre, sinó per la qualitatdels assistents, entre els quals cal assenya-lar, d'una manera especial, una nodrida as-sistència d'escultors joves, prova evident del'estima que la persona i l'obra de Manologaudeix entre els del mateix ofici. Aquestaestima és igualment considerada per tots elsartistes intelligents i pel públic estèticamenteducat ;però, amb tot i la: admirable consis-tència de l'obra de Manolo — una de lesmés valuoses que pot presentar l'esculturacatalana actual — FJxs ARA, no podrem ad-mirarla en els jardins de l'Exposioió. (Men-trestant pertot arreu, surten cavalls dauratsi angelets inflats.)

No voldria acabar sense, abans, fer cons-tar el nostre agraïment el Dr. Estillas — elmetge dels artistes com ja se l'anomena

—pel ban resultat del tractament, del qualesperem, en un temps gens llunyà — gla to-tal curació de ]'eminent escultor Manolo Hu-gué.

M. G

La idea de destinar una sala d'exposicionspermanents, no cal dir, és encertada. Elsactuals dirigents del Reial Círcol Artístic,sota la presidència del pintor Alexandre Car

-dunets, tenen el bon propòsit d'accentuar, enla vida de la Societat, el predomini de lesactivitats artístiques per damunt de les su-pèrflues manifestacions, les quals han estat,massa temps, les característiques més osten-sibles del Círcol. Organitzar un lluït ballde carnaval, un dancing a ja terrassa, una

FELIU ELIAS. — Rodegó.

sala de billar, etc., són coses que (a partde la ruleta d'altres temps) estan molt béi fins convenients per a la prosperitat mate-riel del Círcol, però, també, cal pensar ambles altres coses, i això vol dir que a més amés de les dues hores de model, els premisanuals i altres possibles activitats artístiques,hi ha la responsabilitat estètica davant lamissió orientadora que ha de tenir tat círcolanomenat artístic .

Per aixó, si bé és de lloar el propòsit decelebrar exposicions que efectuïn el contactedels artistes amb el públic, és de doldre l'ex-cessiva tolerància en l'admissió de les obresd'aquesta primera expossició. Si el ReialCírcol Artístic vol obtenir la jerarquia que lipertoca, ha de demostrar un criteri en la va-loració de les obres d'art, puix pel sol fetd'ésser soci del Círcol no hauria de justifi-car l'admissió de qualsevol tela pintada enuna exposició patrocinada per l'esmentadasocietat.

De la cinquantena d'expositors sols, pot-ser (i amb àmplia tolorància) hi ha un vint

per cent que justifiquin llur acceptació. Iaixò no està bé. No està bé que en unainauguració d'una sala pública d'un círcolespecialitzat en qüestions artístiques, s'ex-hibeixin un reduit nombre d'obres vertade-rament interessants al costat d'un repertoriabundant de tota mena de pintura insulsaperquè, aleshores, ultra la ineficàcia de l'ac-ció educativa d'aquestes exposicions, en potresultar un desmereixement del prestigi delCírcol. Perquè això no passi, només cal que

els actuals dirigents d'aques-ta societat prescindeixin dellur amable benignitat entreels seus consocis.

L'EXPOSICIÓDEL "REIAL CIRCOL ARTÍSTIC"

He anotat que en aquestaexposició hi havien obres in-teressants ; en efecte : el bo-degó de Feliu Elias no éssolament interessant, sinóuna mostra convincent de ladepuració alada amb quèElias realitza la seva con-cepció pictòrica. La directriud'aquesta concepció assenva-la el camí d'un totalisrnepictòric d'afinitats holandit-zans. Pintura, per tant, degran ambició i por això ma-teix, de comprensibles defa-lliments al costat d'afinadespercepcions de 1a matèria;excelsament plasmades.

El paisatge de Jaume Mer-cadé porta dignament la se-va signatura, que és coan .dir: un paisatge d'una nota-ble sensibilitat expressadaamb justa fermesa.

Si hagués de comentar,una per una, totes les obresexhibides, potser no tindriaprou espai i, per altra ban-da, ho considero innecesari.

Els pintors que — a lameva manera de veure—hanpresentat teles d'un interèsmés o menys important són

— a part del citats — el següents : Alexan-dre Cardunets, Ernest Santasusagna, Ra-,món Laporta, Manuel Corrales, Enric C. Cè-nac, Josep Puigdengolas, Eliseu Meifrèn,Josep Comellas, Antoni de Ferrater, PauSabaté i Francesc Llop.

Entre la resta, mi ha alguna que altra mos-tra de discreció apagada i un seguit de poca-

soltes enceses.L'escultor Jaume Duran presenta un re-

trat, en guix, de notable semblança, i elsenyar Honori Garcia una figura, en la qualuna preconcebuda i gratuita rugositat en la .superficie fa desmerèixer les bones qualitatsinsinuades per l'artista, al qual goso advertirque actualment ja hem passat tota mena depàtines amb propòsits vulgarment genials.

Esperem, amb vertader interès, la pròxi-ma exposició anunciada, la qual serà desti-nada a projectes arquitectònics. Les exhibi-cions d'aquesta mena són cada dia més con-venients ; agraïm, doncs,totes aquestes ini-ciatives del Círcol Artístic.

MARIos GIFREDA

ABANDONADA

GRAN SASTRERIA LAIETANA AV[1A^

L A DEL RELLOTGE s

ELEGANCIA - PROMPTITUD - ECONOMIAExtens i variat assortit en les novetats que la moda imposa

Veritable i garantitzat tall americàTrajos estam i fresc, a mida, des de . . 75 pessetesPantalons tennis a mida, des de. . . . IS a 115 »

TALLADORS DE PRIMER ORDRE

40, VIA LAIETANA, 40TELÈFON 12446

I^

— Demà farà vuit dies que em va dir quese n'anava a donar una volta...— Potser és la Volta de França...

(Gringoire.)

., UL

^ DE LES ARTS ^Oleguer Junjeni o la felicitat

I1 i darrer. — Fadrinatge i maduresa tacions per aquest camí ! — La mort delspares Ii posa a mà una petita herència. Amb

Als vint-i-tres anvs Junyent deixa el taller" això i els seus guanys, que aviat augmentenSoler ñ Rovirosa i se'n va a París, recorna- respectablement, l'home comença a collec-nat pel seu mestre. Entra a treballar al donar. Avui, les seves nombroses colaeccionstaller de ]'aleshores primer escenògraf pari- formarien un esplèndid anuseu d'arts apli-sene Carpézat, alhora que freqüentava de cades: és indescriptible la riquesa d'antigui-nits PÀcadèmia Julien. Quan Carpézat acon- tats que posseeix a hores d'ara Oleguer Ju-seguí algun dels seus triomfs, L'711ustration nvent. Posseeix molt, molt rar, molt escollit.reproduïa les decoracions tan aplaudides, i Si Barcelona pogués retenir aquests tresors!era Junvent qui feia el dibuix d'aquestes de- La collecció més completa és la de cofrets icoracions que havia d'ésser reproduit a la caixetes. No n'hi deu haver de millor ni d'i

-celebrada publicaoió francesa. gual en tot e1 món. Aquest gust i aquestesEI taller de Carpézat es trobava al barri facilitats a colleccionar han permès a Ju-

de la Villette, viver d'apatxes. Una vegada nvent de reunir d'altra banda una tan copio-Junvent pogué presenciar l'assassinat d'un sa i diversa quantitat de material pertinentburgès que s'havia aventurat massa tard de a les arts decoratives, que de segur que en-la nit. Junvent, que havia tingut taller par- tre els catalans ks l'artista decorador méstkular des de molt de jorn, a París n'habità documentat, i fora de Catalunya pocs n'hiun, junt amb Xavier Gosé, entre els 121 que hauran de tan ben proveïts.formaven rusc en un immoble de Montpar- Ja en temps del taller Soler Rovirosa, Ju-nasse. De vegades els soo estadants, artistes nvent tenia llogat, junt amb el seu condeixe-en major part estrangers, convenien d'anar ble, el pintor Pev, un quart pis arranjata fer visita collectiva als artistes de Mont- per a taller que en el carrer de Bonavistamattre, i, encar.a que no s'escaigués el temps havia ocupat abans Antoni Fabrés. Davantde Carnestoltes, es disfressaven tots ells, d'aquest taller una caseta d'un sol pis eraassaltaven un òmnibus de Montmartre i a•ixf ]'obsessió dalerosa de Junyent: aquella ca-compareixien a la Butte. El Carnestoltes seta sí que hauria fet un taller espeterrant.perseguia Junyent arreu on anava. Carnes- Qcii la pogués posseir! — Un dia li caiguétoltes i alegria o felicitat, tot és u. No cal fàcilment a les mans. La seva propietària,dir si freqüentaven els famosos balls dels una novfcia de Valldonzella, se'n volia des-Quat'z arts. Junvent fou encarregat un cop fer i no sabia com. Fou immediatament des-de decorar la llotja de l'Acadèmia Julien. prés de la setmana tràgica quan JunventConta que una vegada assaltà aquest ball pogué anar a regatejar el preu d'adquisicióuna comparsa de sàtirs, nus de pèl a pèl, d'aquella finca a través de la reixa del lo-1 s'emportaren les parelles de tots els balla- cutori del provisional convent de Valldon-dors, bo i xisclant i ganyotejant com yerta- zella que ocupaven aquelles monges foragi-ders salvatges de l'època prehistòrica, tades del convent incendiat. Encara Junvent

A Paris Junyent es freqüentà amb Picasso, tingué la xeripa d'entrar en possessió deque aleshores començava a guanyar-se la les pedres esculpides del vell convent gòtic,vida ; amb Canals, Nonell, Junver, Gosé, cedides a canvi de les imatges santes que,Pichot, Jaume Brossa, Isern, Manvac, qui procedents d'antics emmarcaments valuosos,encara no s'havia convertit, posava d'anar- el nostre pintor tenia reservades pel drapaire.quista, i decantava els companys cap a aques- Junyent pujà d'un pis ,més la casa adqui-tes idees salvadores. També freqüentà Jo- rida, que és la que porta el número zz delsep Dalmau ; o, anés ben dit, Josep Dalmau susdit carrer de Bonavista, hi establí el seufreqüentava els altres, perquè de tota aquesta domicili, les seves colleccions i el seu esba-colla d'artistes sense am ni em Dalmau era laïdor taller de pintor i de decorador. He-el .més desproveït d'ambdues coses. Hcm es reu de la torre del carrer de Mulet, a Santpartia el pa i els diners amb . Dalmau, de Gervasi, hi establí un gran taller d'esceno-bon grat, perquè aquest home sempre ha grafia. Després, en igio, junt amh el co-estat grat a tothom. Dalmau pagava amb merciant M. Recolons, fa la volta al mónanés afecte i amb cançons populars catala- i torna a Barcelona amb el transatlàntic Lu-nes, les quals cantava tan malament que sitània, de tràgica fi. Entre els anys 19J2-13per a .abreujar-les Junyent simulava 1'ador- fa el viatge d'Austria, Hongria, Suïssa imiment. Anglaterra. Torna a Barcelona havent en-

- Junyent!... que dorms? -- preguntava riquit copiosament la seva cartera documen-Dalmau. 1 Junyent 'feia l'orni i no responia, tal, i en rgrg es finca a Deyà (Mallorca). EnAleshores, de puntetes, Dalmau se •n'anava 1920 augmenta la seva collecció de cases amba l'habitació contigua a fer. dormir Xavier la d'Esplugues, la qual adquireix així queGosé. la desembarassa el ceramista Francesc Quer.

També Junyent freqüentà Demetri Gala- Entre la seva copiosa producció esceno-nis i alguns altres grecs, entre els quals gràfica, Oleguer Junyent només recorda lal'exemplar més curiós era Dragumis, fill del de les obres següents: Vaixell Fantasma,ministre de S. M. Jordi, _ rei dels Hellens. Tannhüuser, Walkkria ; el temple, el bosc 1A desgrat de tan magnífica ascendència, el el diorama rotllant de Parsifa! ; el segonpintor Dragumis no tenia mai cinc cèntims, acte d'Els Mestres Cantaires ; el jardí desinó quan arribava a vendre algun dibuix Margarida, per al Faust; el teatre grec, deal setmanari Le Rire, En tals ocasions bes- Thais ; Ivan el Terrib'e i Louise, obres totescanviava en moneda petita el preu d'aquell elles posades al teatre del Liceu. En altresdibuix, i en arribar al taller-habitació es- teatres : La Santa Espina, La Presó de Llei-campava a grapats els francs i calderilla per da, El Comte l'Arnau, Filemon i Baucis,terra, per dessota els mobles. Aixi es prome- Ton i Guida, Indíbil i Mandoni, Galia PM-tia felices descobertes de diner en arribar ddia, Marouf, savetier du Caire. Per al tea-l'hora negra de no tenir ni un pa a la post. tre de Martínez Sierra : El Refino de Dios

Per un no-res hom organitzava festes i i Navidad. La primera obra escenogràficaxeflis : adés en anar collectivament a Mont- fou L'arbre de la menta per un drama d'A-martre, adés en venir els montmartrins a drià Gual.tornar la visita, adés a honor de la Bella Oleguer Junyent treballa de gust, i perOtero, o d'una 'fornera, o amb motiu d'una tant amb molta consciéncia. L'escenografiavotació a les Cambres que no interessava a la prepara amb bocets i teatrins molt elabo-ningú. En eixir d'aquests xeflis hom se n'a- gats, ço que, a desgrat de la gran facilitatnava sota l'estelada, el cap ple de vi, tot que té a dibuixar i pintar, encareix el seubruelant La Internacional. Una nit el pintor treball. D'altra banda, la miserable esceno-Canals caminava de quatre grapes bo 1 cer- grafia sobre paper, l'escenografia simbolista,cant la lluna, i per res del món no es volia tan fàcil i per tant acaparada pels aficionats,posar dret. ha rebentat de tal manera els preus que Ju-

Seria vers 1902 quan féu el viatge d'Ità- nvent no pot decentment competir. Per afe-ia, tota la Itàlia, de cap a peus, junt amb gidura la informalitat de molts empresaris

l'escultor rus Skilter. En arribar a Venècia li ha, fetperdre molt diners. Així es dóna eles traba amb un telegrama del president de] cas que hom no li pagui oli pagui malamentCercle del Liceu, el senyor Milà i Pi, el de les decoracions alhora que hom Ii pren delsla popular pedregada, que li demanava de dits i a bon 'preu els bocets i estudispintatspendre part a un concurs d'escenografia wag- a l'oli, a 1'aquarella o bé a la guaixa perneriana. Ja em teniu el nostre artista tor- aquestes mateixes decoracions. Aquesta pa-nant a París i a Barcelona, posant-se a la radoxal situació i la seva preferent vocaciótasca i guanyant el concurs, el qual Ii pro- per a la pintura de cavallet l'han decidit aporciona 4.000 pessetes netes i un viatge a abandonar l'escenografia per a dedicar-se aBayreuth. Aquest viatge li revela les belleses la pintura a l'oli. 1 això és greu, perquè sid'Alemanya, i, en tornar a Barcelona, l'ob-' bé en la pintura de cavallet, que practicasessR .d'Alemanya és tan gran que decideix fugada i viva, Junyent excelleix, en 1'esce-despendre les 4.000 pessetes del concurs en nografia no té rival. Són pocs els nostresuna llarga exploració artística d'aquella ter- escenògrafs que actualment se li puguin com

-ra. Aquesta exploració la fa en companyia parar: cap no el supera. Cap no posseeixdel rus Skilter. Ambdós fan a peu els cas- com ell el do d'apropiar-se de l'esperit deiells del Rin. Junyent fa la ruta de la tetra- l'obra de sintetitzar-neplàsticament la idealogia wagneriana 1 s'atipa de pintar paisat- literària amb un sentiment prou poètic perges i arquitectures. a poder afirmar que serveix a l'autor de

Retorn a Barcelona i consagració del nos- l'obra dramàtica com un bon collaborador.tre escenògraf amb les decoracions que li L'escenificació del Marouf dintre el concepteencarrega el teatre del Liceu, i en conse- escenogràfic que imposà Gordon Graig, fouqüència els altres teatres. També aviat acon- un triomf, fou cm encís.segueix fama de gran decorador. L'art de Els catalans hauríem 'de fer públiquesdecorador el porta al món dels antiquaris, pregàries i penitències per aconseguir^de lai d'aquí a la recerca d'antiguitats pel seu divina misericòrdia que Oleguer Junyent (opropi compte. — Quantes i quan belles temp- La Felicitat) no abandoni l'escenografia. Al-

trament la nostra escenografia riscarà, senseaquest estímul de devenir una cosa infeliç.

Preguem perquè almenys Oleguer Junventpugui intervenir en cent altres exposicionsde Montjuïc i lluir-s'hi com ara que tanbelles coses hi ha fet, hi ha fet fer i ha sug-gerit. Ell i Miquel Utrillo són mereixedorsd'una font lluminosa emplaçada en aquelllloc, una font monumental que commemorieternament llur gesta de pau i tranquil1itat,com la flama del record commemora sota

• l'Arc de Triomf de 1'Etoile la gesta delsherois de la guerra.

Jaume I, t i — Telèfon t 1658 Jonx SACS

Feu fer els vostres gravats en la

UNIÓ DE FOTOORAVADORS1 TORTS, 481 : Telèfon 33421

La casa Tal posará un servei de cotxes de morts automòbils.(Le Canard enchainé.)

Voldria posar un vidre nou i no sé comtreure el vell.

— Mulla el màstic amb petroli i cala-hifoc.

— Això desfà el màstic?— No.., però trenca el vidre.

(Gringoire.)

Page 8: 2'50 Ates, trimestre LA PRIMERA MERAVELLA ', Els dijous ... · el conjunt illuminat de la cascada i la font mágica ha plorat d'emoció. Vàrem poder sentir personalment la conversa

Demaneu

"BABY -LAX"•.. NO SE VENDE

A GRANEL1«\\.!1k Exigid ttleu astlpta

' ._.. ^( Frenje ^eRn...-{^' acicum

MATA: Moscas, Mosquitos, Polilla,Chinches, Cucarachas, Hormigas, Pulgas

El millorLazant= Purgant.

AIGUADE ROCALLAURA

La deu més rica del món

Si vosté pateix d'A!buminória, litütslsúrica (mal da pedra), Bronquitis paron-qal■aloses, Nefritis crònica, es curarà

radicalment amb

AIGUA DE ROCAILAURAS'expèn

amb ampolles de litre i de mig litre! en garrafons de vuit litres

Dislribuidors generois

FORTUNY, S. A.CARRER HOSPITAL, 32, " SALMERÓN, 1$8

i a^■■a■na■^■a■llimi■nu■ioi■^ii■mi■iiii■ii^■iui■iiu■iu!■iiu■^n■^m■im■^fi■^ss

t

Societat Espanyola de Carburs MetI'Iîcs

Correus: Apartat 190 Mallorca, 234 Telèfon 93013Tele[.: "CARBUROS" t3ARCELONA

1E

3

E

CARBUR DE CALCI, Fàbriques a Berga (Barcelona) i Cor-cubion (Corunya) :: OXIGEN 99 °/° DE PURESA, Fàbriquesa Barcelona i València :: ACETILEN DISOLT, Fàbriquesa Barcelona, Madrid i València .:: FERRO MANGANESI iFERRO-SILICI :: SOCARRIMAT i SECAT de fils i pessesseda, cotó i altres teixits :: CALEI ACCIO INDUSTRIAL delaboratoris i domèstica :: GENERADORS, BUFADORS,

MANUMETRES materials d'aportació per laSOLDADURA AUTOGENA

Pressupostos, estudis, consultes i assaigs, gratis

■Ilp■0(■^■fll■IIII■Ipl■IIII■III101111■1111■1111■IIN■illl ■llu■1111■1111■IIIIIIII■1111■1111■IIH■1111■IIII■IIII■IIII■Ifl■qll■pll■Wt^l■

Les entrades al recinte de d'Exposició sofreixen un augment d'un oinc per centper impost de uProtecci6 a Sa Infànciam

Palau NacionalDissabte, 2011 diumenge, 21, Grane Concerts per

L'HARMONIE DE3 ETARLISSEMENÏS REUNI DE VIENNE

$5 instrumentals, dirigits per Mr. Gaston BILLET

Palau de ProjeccionsMolt aviat, els famosos

BALLS RUSSOS

Subscriviu-vas a M I R A D 0 R

. , t,) ,:..._...

Exposició Internacionalde Barcelona

Oberta fins a les dues de la matinadaCada dia, fins a les nou de la nit, el públic podrà vdsitair les installacions

industrials dels Palaus de Comunicacions g Transports, Electricitat i Força

Motriu, Art Modern, Alfons XIII, Reina Victòria Eugènia, Vestit,

Agricultura, Alimentació, Meridional, Missions i Indústries Químiques.

La secció de l'Art Antic del PALAU NACIONAL estarà oberta igualment

al públic cada dia, de deu a una del °natf i de quatre a set de la tarda,

sempre que no hi tingui lloc cap festival.

Palau NacionalENTRADA AL MATI .. . . . . . . GRATIS

ENTRADA A LA TARDA . . . . . o'50 PTES.

Gran Parc d'AtraccionsPobleEspanyolRoserar - Miramar - Poble Oriental.

Font del GatSECCIO JAPONESA AL PALAU ALFONS XIII

VENDA D'ARTICLES JAPONESOS

PREUS

Entrada al recinte de l'Exposició . z ptes.Entrada de cotxes al recinte . . . . . , 4 »

A mejor cámara

Más largo recorrido

SETMANARI CATALA

Pelai, 62. - BARCELONA

BUTLLETÍ DE SUBSCRIPCIÓ

En................ _.._............_.. _.._.

que viu a ....

carrer ----:.._.. ..:... n.° ___, se subscriu a MIRADOR

pel breu fixat de 2'50 ptes. trimestre.

de.. ............................__ de 19....._ .

Signatura

ESTA es la estación del año en que

más cuidado debe ponerse en la

selección de las cámaras de los neu

-máticos. El calor al actuar sobre la

goma de mala calidad hace que el aire

se filtre a través de los poros y la cá-

^f I I I Í,

mara pierda presión. Renueve la cá-

mara de sus neumáticos, Consérvelos

hinchados 'a presión. La comodidad

de la marcha aumentará, como tam-

bién el número de kilómetros que

el neumático correrá sin accidentes.

Z ,,,a!I

Son más tos que corren sobre neumáticos Goodyear, que sobre los de cualquier otra marca

¡Mundialmente preferidos!

IMP. LAíO¡IPIARBIA ATEW Y ?lG BMLELO 1A


parauladoc10 - oc-valencia.orgoc-valencia.org/wp-content/uploads/2015/12/parauladoc10-2.pdf · conegut personalment els ‘últims’ dels trobadors, com Jordi de Sant Jordi. 9 Però,

parauladoc10 - oc-valencia.orgoc-valencia.org/wp-content/uploads/2015/12/parauladoc10-2.pdf · conegut personalment els ‘últims’ dels trobadors, com Jordi de Sant Jordi. 9 Però,

CURSOS 2011-2012 · A Tarragona Impulsa t’ajudem: T’assessorem personalment sobre com posar en marxa la teva empresa. Impulsa la teva idea de ... professionals de les persones

CURSOS 2011-2012 · A Tarragona Impulsa t’ajudem: T’assessorem personalment sobre com posar en marxa la teva empresa. Impulsa la teva idea de ... professionals de les persones

Preu: 20 cènts. - Pelai, 62. Telèt. 1 i 3OO. - 2'50 ptes. trimestre … · 2007. 3. 22. · MIRADOR INDISCRET La +primera mobilització del deute, que es fixa en 300 milions :;e

Preu: 20 cènts. - Pelai, 62. Telèt. 1 i 3OO. - 2'50 ptes. trimestre … · 2007. 3. 22. · MIRADOR INDISCRET La +primera mobilització del deute, que es fixa en 300 milions :;e

Subseripciii : 2'50 pessetes trimestre D segon govern Dijous ...Preu : 20 ceniims Pelai, 62. Telefon 15300. = Subseripciii : 2'50 pessetes trimestre D segon govern de la Republica

Subseripciii : 2'50 pessetes trimestre D segon govern Dijous ...Preu : 20 ceniims Pelai, 62. Telefon 15300. = Subseripciii : 2'50 pessetes trimestre D segon govern de la Republica

Embrió huma i medicina regenerativa · 2017. 9. 11. · Embrió huma i medicina regenerativa Meravella de les meravelles La meravella És una meravella contemplar com de la unió

Embrió huma i medicina regenerativa · 2017. 9. 11. · Embrió huma i medicina regenerativa Meravella de les meravelles La meravella És una meravella contemplar com de la unió

§múAm ilnívmh. · 2015-01-10 · Extrangero 2'50 » Anuncios y comunicados á precios convencionales. ... Tíralo al instante—le contestó su madre—es un veneno que mata. El

§múAm ilnívmh. · 2015-01-10 · Extrangero 2'50 » Anuncios y comunicados á precios convencionales. ... Tíralo al instante—le contestó su madre—es un veneno que mata. El

INSCRIPCIÓ Personalment, a la Unitat de Gestió Campus de ...En aquesta jornada, coordinada per Tobies Grimaltos (Uni- versitat de València), diversos especialistes s'encarregaran

INSCRIPCIÓ Personalment, a la Unitat de Gestió Campus de ...En aquesta jornada, coordinada per Tobies Grimaltos (Uni- versitat de València), diversos especialistes s'encarregaran

ESCOLA SOLC Novembre - 2019 · 2019-11-15 · sopa de meravella (sopa de brou de carn amb pasta meravella, ou dur i pernil dolÇ) pizza romana amb tomÀquet formatge i pernil natilles

ESCOLA SOLC Novembre - 2019 · 2019-11-15 · sopa de meravella (sopa de brou de carn amb pasta meravella, ou dur i pernil dolÇ) pizza romana amb tomÀquet formatge i pernil natilles

Preu c 20 cènts. - Pelai, 62. Telèt. 15300. - 2'50 ptes ... · ciadors de .l'Orquestra Pau Casals. . Molts dibuixants i pintors s'apressen a concórrer-hi. L'Antoni Giménez, entre

Preu c 20 cènts. - Pelai, 62. Telèt. 15300. - 2'50 ptes ... · ciadors de .l'Orquestra Pau Casals. . Molts dibuixants i pintors s'apressen a concórrer-hi. L'Antoni Giménez, entre

VEDRUNA GRÀCIA Gener - 2019SOPA DE MERAVELLA (SOPA DE BROU DE CARN AMB PASTA MERAVELLA, OU DUR I PERNIL DOLÇ) POLLASTRE ROSTIT PATATES XIPS FRUITA NOTA: les fruites que es donaran

VEDRUNA GRÀCIA Gener - 2019SOPA DE MERAVELLA (SOPA DE BROU DE CARN AMB PASTA MERAVELLA, OU DUR I PERNIL DOLÇ) POLLASTRE ROSTIT PATATES XIPS FRUITA NOTA: les fruites que es donaran

MeMÒria grÀFica D’Un PaSSat recent · en el temps, una fotografia antiga sempre obri la possibilitat d’observar-la i d’interpretar-la personalment, a més d’avaluar-ne el

MeMÒria grÀFica D’Un PaSSat recent · en el temps, una fotografia antiga sempre obri la possibilitat d’observar-la i d’interpretar-la personalment, a més d’avaluar-ne el

Tresors amagats e encantats. La meravella sota terra · 2021. 1. 21. · La història es recull a l’Auctarium Ursicampinum, una de les ampliacions (1155-1200) de la Chronogra-phia

Tresors amagats e encantats. La meravella sota terra · 2021. 1. 21. · La història es recull a l’Auctarium Ursicampinum, una de les ampliacions (1155-1200) de la Chronogra-phia

 · I LA LUCHÅ REDACC'ON Y 5 ptas. 2'50 ADMINISTRACtÓN: REAL. 9 NUMERO SUELTO No les 10 originales,. Anuncios y comunicn. Pago adelantado dos, precios conven-

 · I LA LUCHÅ REDACC'ON Y 5 ptas. 2'50 ADMINISTRACtÓN: REAL. 9 NUMERO SUELTO No les 10 originales,. Anuncios y comunicn. Pago adelantado dos, precios conven-

ARIEL - ddd.uab.catla poesia moderna, des de Baudelaire al surrealisme. El darrer d'una manera subter-rània, allucinada, amb meravella de màgia negra, a través de la direcció marcada

ARIEL - ddd.uab.catla poesia moderna, des de Baudelaire al surrealisme. El darrer d'una manera subter-rània, allucinada, amb meravella de màgia negra, a través de la direcció marcada

, UNA HISTÒRIA MERAVELLOSA · «En una meravella de debut, Palacio ha escrit una novel·la espurnejant que es llegeix d’una tirada i que és plena .» Entertainment Weekly ocs

, UNA HISTÒRIA MERAVELLOSA · «En una meravella de debut, Palacio ha escrit una novel·la espurnejant que es llegeix d’una tirada i que és plena .» Entertainment Weekly ocs

ELS DOFINS - cubelles.cat · enquestar a la població sobre el tema, estudiar els dos hàbitats personalment fent pràctiques com albiraments de cetacis, foto-identificació o un

ELS DOFINS - cubelles.cat · enquestar a la població sobre el tema, estudiar els dos hàbitats personalment fent pràctiques com albiraments de cetacis, foto-identificació o un

BUTLLETÍ INFORMATIU COL·LEGI SANT JOSEPSANT SAdURNÍ d ... · flicte ha estat l’arribada a Europa de molts ciutadans sirians que fugen de la guerra. Personalment, conside-ro lamentable

BUTLLETÍ INFORMATIU COL·LEGI SANT JOSEPSANT SAdURNÍ d ... · flicte ha estat l’arribada a Europa de molts ciutadans sirians que fugen de la guerra. Personalment, conside-ro lamentable

EEFFFUUSSIIIOOONNN - · PDF fileTreball de recerca Pàgina 3 1. Introducció He escollit el tema dels perfums perquè personalment em fascina. Per mi les olors són molt importants

EEFFFUUSSIIIOOONNN - · PDF fileTreball de recerca Pàgina 3 1. Introducció He escollit el tema dels perfums perquè personalment em fascina. Per mi les olors són molt importants

Simposi internacional Les formes del prodigi a la ... · de la meravella com a lieux de mémoire. II Objectes Relíquies, objectes valuosos, rars o exòtics són buscats amb afany

Simposi internacional Les formes del prodigi a la ... · de la meravella com a lieux de mémoire. II Objectes Relíquies, objectes valuosos, rars o exòtics són buscats amb afany

ddd.uab.cat · cial era tot ell recobert de belis teixits representant antiga imatgeria, veritable meravella de l'art pictòric. També es llegeix en un autor antic que el vestit

ddd.uab.cat · cial era tot ell recobert de belis teixits representant antiga imatgeria, veritable meravella de l'art pictòric. També es llegeix en un autor antic que el vestit