el material complementari 43

FFamília EEscola AAcció CCompartida

LL’’eessffoorrçç ddeellss iinnffaannttss

qüestions per al diàleg

1 L'eL'eL'eL'esforç és una sforç és una sforç és una sforç és una actitud necessària per actitud necessària per actitud necessària per actitud necessària per l'aprenentatge i per la l'aprenentatge i per la l'aprenentatge i per la l'aprenentatge i per la vida, en general. Quan vida, en general. Quan vida, en general. Quan vida, en general. Quan

ens esforcem i ens esforcem i ens esforcem i ens esforcem i afrontem reptes i afrontem reptes i afrontem reptes i afrontem reptes i

dificultats ens sentim dificultats ens sentim dificultats ens sentim dificultats ens sentim bé, la nostra bé, la nostra bé, la nostra bé, la nostra

autoestima augmenta, autoestima augmenta, autoestima augmenta, autoestima augmenta, ens anem fent forts i ens anem fent forts i ens anem fent forts i ens anem fent forts i

anem adquirint anem adquirint anem adquirint anem adquirint tolerància davant les tolerància davant les tolerància davant les tolerància davant les

adversitats. ¿Ho tenim adversitats. ¿Ho tenim adversitats. ¿Ho tenim adversitats. ¿Ho tenim present en el nostre present en el nostre present en el nostre present en el nostre

tracte amb les tracte amb les tracte amb les tracte amb les criatures?criatures?criatures?criatures?

2 HaverHaverHaverHaver----se d'esforçar se d'esforçar se d'esforçar se d'esforçar és positiu des del punt és positiu des del punt és positiu des del punt és positiu des del punt

de vista del de vista del de vista del de vista del desenvolupament i de desenvolupament i de desenvolupament i de desenvolupament i de

la construcció de la la construcció de la la construcció de la la construcció de la personalitat, però personalitat, però personalitat, però personalitat, però

sembla que la majoria sembla que la majoria sembla que la majoria sembla que la majoria d'avenços de la nostra d'avenços de la nostra d'avenços de la nostra d'avenços de la nostra

societat van societat van societat van societat van encaminats a eliminar encaminats a eliminar encaminats a eliminar encaminats a eliminar l'esforç de les nostres l'esforç de les nostres l'esforç de les nostres l'esforç de les nostres

vides. ¿Quines vides. ¿Quines vides. ¿Quines vides. ¿Quines repercussions térepercussions térepercussions térepercussions té en el en el en el en el procés maduratiu dels procés maduratiu dels procés maduratiu dels procés maduratiu dels

nostres infants?nostres infants?nostres infants?nostres infants?

3 És clar que no es És clar que no es És clar que no es És clar que no es tracta de posartracta de posartracta de posartracta de posar----se se se se

d'esquenes o oposard'esquenes o oposard'esquenes o oposard'esquenes o oposar----se se se se al progrès. El retorn a al progrès. El retorn a al progrès. El retorn a al progrès. El retorn a

temps passats és temps passats és temps passats és temps passats és impossible i inadequat. impossible i inadequat. impossible i inadequat. impossible i inadequat. Podem, però, trobar la Podem, però, trobar la Podem, però, trobar la Podem, però, trobar la

manera que les manera que les manera que les manera que les nostres criatures vagin nostres criatures vagin nostres criatures vagin nostres criatures vagin

tenint oportunitats tenint oportunitats tenint oportunitats tenint oportunitats d'esforçard'esforçard'esforçard'esforçar----se ise ise ise i

d'aprendre a d'aprendre a d'aprendre a d'aprendre a desenvolupar una desenvolupar una desenvolupar una desenvolupar una

actitud activa front la actitud activa front la actitud activa front la actitud activa front la vida?vida?vida?vida?

““ LLaa VViirrggíínniiaa nnoo hhoo ppaassssaa ggaaiirree bbéé...... PPeerròò,,

qquuiinn rreemmeeii!!””

en aquest material complementari trobareu:

• Temes per a treballar i propostes de dinàmica • Lectura 1: “El valor de l’esforç” • Lectura 2: « Qui té ganes, encara, de perdre el temps amb els infants????» • Lectura 3: “Papá, dame un respiro” • Lectura 4: “De la inconsciència a la consciència. Com transmetre valors als nostres

fills i filles”

EDUCACIÓ INFANTIL

el material complementari

L’esforç dels infants EDUCACIÓ INFANTIL

4339

2

LL’’eessffoorrçç ddeellss iinnffaannttss el text ““ LLaa VViirrggíínniiaa nnoo hhoo ppaassssaa ggaaiirree bbéé...... PPeerròò,, qquuiinn rreemmeeii!!””

Quan la Virginia es desperta sent els seus pares que estan parlant. No entén que diuen però li arriba una pregunta del pare: “Tu creus que s’esforcen en res els nens d’avui en dia?” La mare fa un petó a la Virginia, encara al llit i se’n va. El pare no trigarà a marxar i quedarà amb la cangur. La Virginia s’aixeca ràpidament. Avui és dimecres i li toca natació. Li vol explicar a la seva cangur ara tot just quan arribi. - Saps que faig natació? – diu la Virginia a la cangur - M’han passat de grup. Ara ja vaig amb els peixos de color blau! - Molt bé! Mira que contenta estàs ara, i tant que et va costar a començament de curs!! A l’escola hi va contenta però “amb massa ganes de xerrar”...i la mestra la renya: - No et pots distreure xerrant Virgínia! S’ha d’estar atenta per no sortir de la línia! No veus que sinó no et queda bé. A l’hora de dinar... un disgust: Avui toquen cigrons! A la Virgínia no li agraden gens (li fan fàstic, diu ella) Però quan tots els companys han acabat de dinar, en Ferran un monitor li diu: - Virgínia, acaba’t-ho corrents que sinó no podràs fer pati! La nena fa un esforç, se’ls fica d’una revolada a la boca i encara té uns minuts. Però el pati dura tant poc! A la tarda, fan taller de teatre. És divertit, tot i que, de vegades, a la Virginia, que té vergonya, li costa fer algunes activitats i no ho passa molt bé quan ha de representar algun paper. Però, quin remei! A les cinc carrega la cartera i la bossa de natació. Tot plegat pesa molt! Però la Virgínia va contenta...i, potser una mica cansada però així que es tiri a l’aigua s’oblidarà de l’esforç que ha fet fins ara. Desvestir-se i posar-se el banyador no és fàcil ... i les monitores sembla que no ha sàpiguen això. El més difícil és el casquet! Els monitors els ajuden, però a ella li han estirat les cues per posar-li i ara no pot nedar bé.... Cap a les sis , la mare recull la seva filla, al sortir de piscina. - Com ha anat el dia? T’ho has passat bé? Has treballat, Virginia? - Sí, mama. Ah... però per dinar hi havia cigrons i gairebé que vomito! - Però te’ls has menjat ? Molt bé filleta meva! Al vespre, després de sopar, la Virgínia cau rendida al llit. Està a punt de quedar-se dormida. De molt lluny sent la veu de la mare, que diu: - ...Saps allò de que parlàvem aquest matí, de l’esforç dels nens... Jo crec que als menuts els demanem un esforç molt gran per algunes coses quotidianes! I que això no es té en compte.

el material complementari

L’esforç dels infants EDUCACIÓ INFANTIL

430

3

temes per a treballar per Carme Thió de Pol

Malgrat que bona part dels avenços de la humanitat van adreçats a reduir l’esforç per aconseguir els mateixos o millors resultats, l’esforç és una actitud necessària per l'aprenentatge i per la vida, en general. Afrontar reptes i superar dificultats és una de les motivacions innates que fa que les criatures aprenguin a caminar, a saltar, a parlar, a obrir i tancar portes... L'esforç a més de ser necessari per aconseguir superar els reptes de la vida i de l'aprenentatge, de forma innata, produeix un sentiment de satisfacció i d'orgull, i la nostra autoestima augmenta. Quan ens esforcem ens sentim bé, ens anem fent forts i anem adquirint tolerància davant les adversitats, de manera que, es pot dir, que haver-se d'esforçar és positiu des del punt de vista del desenvolupament i de la construcció de la personalitat.

Ho tenim present en el nostre tracte amb les criatures? Quines repercussions té en el procés maduratiu dels nostres infants eliminar l'esforç?

És clar que no es tracta de posar-se d'esquenes o oposar-se a les comoditats i facilitats actuals, al progrés. El retorn a temps passats és impossible i seria inadequat i absurd, a la vegada. Però sí que val la pena aprofitar totes aquelles ocasions i oportunitats d'esforçar-se que es presenten cada dia, a fi que les nostres criatures vagin adquirint i desenvolupant una actitud activa front la vida (portar-se la cartera, tallar-se la carn, collir el que ha caigut, aguantar-se una estona la gana, la set, el mal..., pensar per un mateix, decidir...) Quants esforços estalviem a les criatures amb l’equivocada idea de fer-los un benefici? Ens adonem que d’aquesta forma els restem oportunitats de desenvolupar la tolerància, i de viure positivament l’esforç? El problema esdevé quan l’adult fa, pensa i decideix allò que la criatura pot fer, pensar i decidir per ella mateixa. Això és el que realment treu oportunitats d’adquirir una actitud d’esforç per valer-se per si mateix, i propicia que els nens i les nenes vagin construint personalitats depenents, acomodades, generalment, insatisfetes i sovint tiràniques o dèspotes (acaben creient que els adults estan al seu servei). En les primeres edats, l’aprenentatge de l’autonomia personal és la que estimula més l’infant a esforçar-se i li permet viure positivament l’esforç, perquè el benefici d’aquesta autonomia, no cal que ningú li expliqui, el sent, és evident i immediat: ser independent, autosuficient. Continuem donant ordres als nostres petits com quan tenien dos anys o els emplacem a que pensin què han de fer...? Quantes coses de les que fem, pensem o decidim al seu respecte, podrien fer-les, pensar-les o decidir-les ells?

No es pot dir que les criatures d’avui no s’esforcin. Cal veure però, si el que fan és l’adequat per construir unes personalitats sanes i equilibrades. L’esforç en aquestes edats ha d’anar adreçat fonamentalment a desenvolupar i adquirir autonomia personal en les activitats quotidianes per satisfer les seves necessitats bàsiques, i al joc per descobrir, imaginar, crear, comprovar, aprendre, relacionar-se, bellugar-se comunicar-se... que els permet desenvolupar totes les seves capacitats (intel·lectuals, afectives, socials, comunicatives, morals...) No pas en haver d’anar tot el dia corrents per fer tantíssimes activitats, amb totes les hores programades, intentant satisfer les expectatives dels adults...

Permetem que les criatures visquin la seva infància en plenitud o els demanem tant “d’esforç escolar” que desprès compensem amb sobreprotecció i escassa exigència d’autonomia?

el material complementari

L’esforç dels infants EDUCACIÓ INFANTIL

4339

4

El tema de l’esforç genera contradiccions. Per una banda, sabem que haver d'esforçar-se

és positiu des del punt de vista del desenvolupament i de la construcció de la personalitat, però el fet que la majoria d'avenços de la nostra societat vagin encaminats a eliminar l'esforç de les nostres vides, fa que vagi calant la idea que l'esforç és de "desgraciats". Per altra banda, és força més freqüent sentir els adults queixar-se del cansament, de la manca de temps... que no pas exterioritzant la satisfacció per l’esforç realitzat.

Les actituds que mostrem als nostres fills els ratifiquen el mal concepte que impera sobre l’esforç? Estem malmetent a les nostres criatures el sentit positiu de l’esforç amb les nostres "rondinades" respecte el cansament?

Com tot en la vida, l'esforç té dues cares. No es tracte d'amagar o de negar els aspectes negatius de l'esforç (cansament, frustració quan no s'obté l'objectiu que es volia...), però si de posar en evidència, tant els beneficis de tot tipus que produeix l'esforç, com la seva necessitat per aconseguir superar reptes i dificultats (una persona pot ser molt intel·ligent, però si no estudia, no aprendrà...) A vegades és necessari contrarestar els missatges subliminals negatius. Sabem felicitar i valorar l'esforç quotidià de tots plegats? Hi ha maneres de fer per estimular a l’esforç, que produeixen l’efecte contrari. Per exemple “...fes-ho, veuràs que és fàcil..., si no costa res... si només seràn 5 minuts...” Són maneres provinents des d’una actitud oposada a l’empatia, que subliminalment desvaloren l’esforç, tot eliminant la dificultat. La realitat és que si aquella persona no ho fa és perquè per una raó o una altra, li costa, i a sobre, si ho fa, no podrà sentir-se’n satisfeta perquè li diuen que és fàcil, que no costa...” És molt més motivador per a tothom que se li reconegui la dificultat i l’esforç necessari per superar-la “això és difícil, però si t’hi empenyes, podràs... Això costa... fa mandra... però quan ho hagis fet te’n podràs sentir orgullosa...” L’empatia dóna força, i coratge. Intentem ser empàtics? A vegades, el fet de valorar l'esforç pot fer creure que aquest ha de ser un objectiu educatiu. Hem de pensar, però, que l'esforç per l'esforç no té sentit. El que té sentit és el repte, la millora, el que passa és, que per aconseguir-los cal un esforç. L'esforç és un mitjà necessari, no un objectiu. La persona que s’esforça obté millors resultats que si no s’esforça, aconsegueix millors fites, millors resultats i això és el que compta. És l’objectiu a aconseguir el que motiva naturalment l’esforç. Què passa quan els adults tergiversem els objectius educatius relatius a l’esforç? A mida que nois i noies van madurant, cal anar posant l'accent de la valoració en els resultats aconseguits amb l’esforç, en allò que realment han après, més que en el procés. Ja que si no, els podem confondre i fer-los creure que acreditant l'esforç ja n'hi ha prou. I tots sabem que no n’hi ha prou. Sobreprotegim les criatures quan deixem de valorar resultats?

el material complementari

L’esforç dels infants EDUCACIÓ INFANTIL

430

5

proposta de dinàmica

El tema d’aquest Butlletí és monogràfic, dedicat a una qüestió que preocupa molt a pares i mestres, i que sovint està en boca de la gent, però que, precisament per això, sovint se’n va cap a llocs tòpics que no fan altra cosa que encallar la visió neta del que passa i les possibles vies esperançades per a la intervenció educativa. L’esforç és un valor que es vol recuperar, després d’un temps en què semblava que la societat l’havia bandejat o menyspreat, (fins i tot alguns partits polítics se l’han volgut apropiar...). Des del FEAC volem oferir-vos l’oportunitat de mirar-nos els nostres fills i alumnes amb els ulls el més nets possible de prejudicis. Us recomanem mirar-vos els textos i referències a altres documents que trobareu en els Materials Complementaris de les altres etapes.

L’enfocament inicial que volem donar a la trobada vol defugir ben explícitament el tòpic que diu que “els nens, avui, no s’esforcen per a res”. Tot al contrari, tal com es pot veure reflectit en la lectura, a les criatures des de ben petites els demanen un “sobre-esforç” important per a dues qüestions: � per arribar a fer moltes coses, extraescolars, multi activats, etc. per aprofitar al màxim el temps i

anar ben preparades... � per afrontar la seva infància en unes condicions, sovint estressants, o de poca seguretat afectiva, o

de canvis constants, amb l’excusa que “de petits no se n’assabenten gaire” i “total, no passa res” (viure sense gaire presencia dels pares, o d’un dels dos, o canviant de casa i de progenitor sovint, o havent d’entomar emocionalment circumstàncies difícils ...)

1. Per tant, d’entrada, anem a mirar-nos els nostres infants valorant els esforços que fan cada dia.

Elaborarem una llista, entre tots, d’aquestes tasques en què hi ha un evident esforç, des de les activitats més simples i quotidianes (Rellegim l’article del Butlletí), anoteu en què es nota que la Virgínia s’esforça

- llevar-se i anar a l’escola sense el pare ni la mare - ... - anar a dormir sense el pare ni la mare

2. En segon lloc, volem fomentar l’esforç com a element educatiu fonamental a casa i a l’escola. Quins estímuls podem presentar als fills /alumnes petits (abans dels 6 anys. Veure article R Buxarrais) per encaminar-los a la presa de consciència i a l’esforç dels petits? Elaborem una llista. En quin ambient podem demanar l’esforç dels petits. Elaborem una llista d’actituds i condicions que els adults hem de complir per a demanar esforç als més petits. Quins estímuls podem presentar als nostres fills/alumnes per encaminar-los a l’esforç necessari?

En quin ambient podem demanar l’esforç als petits? Actituds i condicions que els adults hem de complir per demanar aquest esforç.

- Es pot demanar que un infant es cordi sol les sabates... (“Segur que pots, et deixo una estona...”) - Es pot demanar que un infant mengi de gairebé tot... - ES pot....

-.... si no l’amenacem ni el ridiculitzem i li donem temps per fer-ho “al seu ritme” i valorem (amb sinceritat) el resultat obtingut. - ... Si respectem alguns gustos seus i no fem burla del seu disgust en menjar alguna cosa que no li agrada. -... Si...

3. En tercer lloc, volem tenir consciència que la dedicació a un munt d’acti vitats d’estimulació

d’aprenentatges des de ben petits no garanteix que s’està fomentant millor l’esforç ni que es promou el creixement de la persona equilibrada, lliure i feliç. Per tant fem un exercici (teòric) de simplificació de la vida del nostre fill, i llistem a quines activitats creiem que podríem renunciar en favor de la seva vida més feliç (tal com s’expressa concebuda per C Honoré i F Tonnuchi, lectures 2 i 3)

4. Abans de d’acomiadar la trobada serà bo recordar les frases llegides més impactants, les concepcions més

“revolucionàries”, les afirmacions més controvertides, tot fent resum de la Trobada. 5. Comiat i recordatori de la data de la propera Trobada.

el material complementari

L’esforç dels infants EDUCACIÓ INFANTIL

4339

6

EEll vvaalloorr ddee ll’’eessffoorrçç lectura 1 JJOORRDDII BBAARRRRIISS II SSAANNTTIIAAGGOO BBAATTLLLLEE Psicòlegs clínics infanto-juvenils i d’adults. Heia

Psicologia, col�laboradors de Serveis Mèdics Girona i GEM Olot. Dominical del Diari de Girona, 30 de maig de 2004

Reportatge

9 Definició d’esforç: «Acció d’esforçar-se; desplegar algú la seva força física o moral a vèncer una resistència, a aconseguir quelcom vencent dificultats». De la definició anterior es desprèn que l’esforç és un dels elements que s’integren en els valors del referent educatiu dels nostres fills. Quants cops hem sentit expressions com «no vull fer això», «em cansa tal cosa» i, sobre tot, «passo d’estudiar». No sabem què fer per canviar-ho, però som conscients que aquests comportaments passius i capritxosos s’han d’eliminar. És fonamental que el nostre fill aprengui a esforçar-se per aconseguir objectius. Les conductes egoistes, mandroses, passives i poc col�laboradores d’alguns fills poden ser la conseqüència de tenir tot el necessari sense fer res per aconseguir-ho. En arribar a l’adolescència, aquestes conductes poden degenerar en comportaments antisocials, agressius i fins i tot delictius. Bona part dels nostres fills tenen quasi de tot. Però el que sí cal ressaltar és que moltes de les coses de què gaudeixen són fruit d’una actitud sol�lícita dels pares que accedeixen a les seves peticions o s’hi anticipen, sense cap contraprestació per part dels nens. Hem aconseguit unes persones la conducta dels quals es regeix per valors com “m’agrada - no m’agrada”, “em ve de gust - no em ve de gust”, “m’ho passo bé - no m’ho passo bé”. Quan iniciem la tasca educativa hi ha d’haver obligatòriament un «pla de ruta»: quins valors ens interessa promoure en els nostres fills. Alguns nens i adolescents regeixen la seva conducta pel que els agrada o els ve de gust. Afortunadament no tots els adolescents són així ni, en el cas que siguin així, és una situació irremeiable. Els nostres fills han de ser persones capaces d’esforçar-se per aconseguir els seus objectius, i com més aviat ens posem a la tasca, més eficaç i fàcil serà. És normal que els fills petits es comportin com persones egocèntriques i capritxoses. Egocèntrics, perquè, a edats primerenques, perceben la realitat com si tot el que els envolta estigués al seu servei. Capritxosos, perquè la seva forma d’actuar es regeix segons les necessitats bàsiques i instints poc racionalitzats, atès que la seva visió egocèntrica no li permet raons o motivacions més complexes. Partim que l’esforç, com qualsevol altre valor, és un dels objectius que la família i tots aquells que estan al voltant del nen han de fer aparèixer, promoure, estimular i consolidar. Això significa fer-lo aparèixer, crear en el nostre conjunt de valors a fomentar en l’educació del nen la idea que l’esforç n’és un; tenir clar quin és el lloc que ocuparà, quina importància se li donarà, com ho transmetrem als fills, en quines situacions es posarà en pràctica; és important que, per realitzar aquest punt amb garanties, disposem d’unes condicions òptimes que permetin que aparegui, un camp de treball preparat. És indispensable que els nens s’enfrontin a dificultats en la seva vida, si no poden aplicar un conjunt d’estratègies i recursos personals perquè algú altre ho farà per ells. En la mesura que ells no generen aquests recursos i iniciatives personals tampoc desenvolupen altres factors que els mantenen com la motivació, l’interès i l’esforç. Cal buscar situacions on es posin en marxa els seus recursos personals i això farà aparèixer l’esforç per fer les coses i superar-se, de fer-ho per agradar als altres –motivació extrínseca–, de fer-ho per ell mateix –motivació intrínseca.

el material complementari

L’esforç dels infants EDUCACIÓ INFANTIL

430

7

I, en tercer lloc, estimular-lo. No ens hem d’oblidar mai que el que és fàcil per a l’adult no ha de ser-ho en el nen. No som més forts?, no estem més preparats?, no tenim més experiència?, no tenim més responsabilitats? Doncs, per què considerem que el que fa el fill ha de ser igual al que fem nosaltres: «em passo tot el dia treballant per tu i, en canvi, tu què fas?», «hauries de fer com jo i no com els teus amics!», «només vols passar-t’ho bé!». Aquests i altres són comentaris que no estimulen a mantenir un esforç continuat perquè creen enfrontament, recel i malestar. Per tant, no tindrem el fill motivat sinó que segurament el tindrem en contra i aquesta situació no és el millor camp de treball per fomentar i estimular valors ni cap altra cosa. Estimular significa partir de les seves característiques, del seu llindar d’esforç –perquè tots en tenim, almenys en una mesura o altre– i reforçar les seves victòries i esforços –encara que no siguin tan «ideals» com voldríem–. És fonamental partir d’una actitud de tolerància respecte al nostre fill, que se senti recolzat i valorat pel que fa i no pel que no fa. Això sí que l’estimularà i potser aconseguirem moure el seu llindar d’esforç per fer-lo créixer fins on desitgem. Consolidar-lo. Aquest hauria de ser el punt més fàcil, perquè és la progressió dels altres tres anteriors. Si partim d’una situació de fer-lo aparèixer, promoure’l i estimular-lo cada cop que apareix molt probablement la consideració del valor de l’esforç s’acostarà a la que desitgem inculcar. I en veure els resultats, aquest valor es reforçarà de forma automàtica de manera que haurem de fer pocs recordatoris perquè el fill prengui la iniciativa de desitjar esforçar-se. (...) – Per què promoure el valor de l’esforç? Permet millorar les capacitats, recursos i estratègies dels nostres fills; serveix com a pauta per fomentar els processos d’autonomia i independització; millora la imatge personal del noi i un conjunt d’aspectes com són els processos d’autoconfiança i autoestima; permet el desenvolupament dels aspectes de motivació; millora la vinculació entre pares i fills i incrementen els sentiments de cohesió; serveix per fixar objectius i lluitar per assolir-los; desenvolupa processos de competència social del fill vers la resta i els processos de competitivitat; apareix un reforç social i un de propi autoaplicat; actua com a factor de protecció davant les adversitats de la vida; actua com un més dels elements necessaris per a la progressió personal; funciona com a contenció davant les frustracions i ajuda a sobreposar-se davant les decepcions. (...)

el material complementari

L’esforç dels infants EDUCACIÓ INFANTIL

4339

8

QQuuii ttéé ggaanneess,, eennccaarraa,, ddee ppeerrddrree eell tteemmppss aammbb eellss iinnffaannttss?? AAppuunnttss ppeerr uunnaa ppeeddaaggooggiiaa ddee llaa lleennttiittuudd

lectura 2 FFrraanncceessccoo TToonnuuccccii II

Revista TEMPS d’EDUCACIÖ nº 17 1r semestre 1997

Per anar de Roma a Florència es pot recórrer la regió de la Cassia. Això no representa només un trasllat, sinó també passar per pobles i ciutats petites, travessar paisatges diversos, veure, trobar. Significa aturar-se, alentir o accelerar la marxa, sorprendre's i enfadar-se. Tot plegat requereix temps, però no és un temps perdut. En aquest viatge hi ha alguna cosa més que un allunyar-se, hi ha el plaer. Cal deturar-se en els pobles, recollir-ne les imatges i els sorolls, els costums; aturar-se a menjar els productes i els plats típics d'aquell lloc. Es pot menjar finocchiona (salsitxa amb fonoll), pappardelle alla lepre (lassanya amb llebre) i fagioli bianchi, (fesols blancs), acompanyar-los amb el vi negre de Montalcino o amb el vi Nobile di Montepulciano. Significa acostar-se i allunyar-se respecte d'un paisatge que canvia, seguint les estranyes ziga-zagues de la carretera, pensada més per fer trobar que per anar de pressa, ascendint i descendint seguint les mòrbides rodoneses dels turons toscans.

O en canvi, també per anar de Roma a Florència, es pot passar per l'autopista del Sol, i llavors l'experiència serà ben diferent La finalitat principal de l'autopista és el canvi de lloc d'un punt a l'altre, amb el menor nombre possible de distraccions i d'entrebancs, rebaixar els temps permetre la velocitat. Totes les autopistes són iguals, totes les estacions de servei són iguals i totes igualment eficients i ràpides, de la mateixa manera que també són iguals els establiments de restauració es pot menjar un entrepà “de fàbrica” a totes les localitats italianes. Davant d'un obstacle natural, l'autopista prefereix passar per sota terra o per l'aire abans que seguir les "diversitats" del terreny : no hi ha cap necessitat de distreure's, no hi ha cap necessitat de perdre temps. Efectivament, el temps es redueix, però és temps perdut perquè només serveix per canviar de lloc.

Experimento una sensació semblant quan trio l'avió en lloc del tren per anar, per exemple, de Roma a Milà. El temps de vol és òbviament molt més breu, però el total del viatge varia poc, de tres hores a tres hores i mitja per al viatge amb avió contra les quatre hores amb tren. Però les hores amb avió són perdudes, partides en tot de breus recorreguts diversos, en tot de procediments, mentre que les hores del tren s'aprofiten totes, per Ilegir per escriure, per dibuixar

Tot això té a veure certament amb la lentitud i la velocitat però, què té a veure amb l'educació ? Demano una mica de paciència i que em permetin un recorregut més lent si més no en aquesta ocasió. Arribaré a l'educació passant per la Cassia.

Parlar i escriure

Per acostar-me de mica en mica, voldria parlar d'una experiència del nen. Del seu aprenentatge de la llengua oral. Per què un nen aprèn a parlar? No perquè ningú el col�loqui al “bon camí», no perquè algú Ii ensenyi o faci servir unes eines didàctiques concretes o perquè l'obligui a repetir les paraules més curtes i més fàcils. Comença a parlar després d'haver viatjat durant alguns mesos pel fascinant món de la paraula. Comença a parlar perquè des que neix els adults que l'envolten parlen amb ell i parlen entre ells. El nen potser no entén el significat d'aquests sons, però entén que parlen, que manifesten d'aquesta manera una relació estreta, en la qual ell vol entrar. Quan dirà la primera paraula no escollirà la més fàcil, sinó la més útil, la més important. Probablement dirà "mama”.. no perquè li vagi bé, perquè sigui més fàcil de dir, sinó perquè la mare representa per a ell el món l'afecte, el nodriment, la seguretat el plaer.

(...) El joc

Per entendre aquest conflicte hem de reflexionar sobre processos llunyans i profunds. Sobre el que passa al començament de la història del nen, quan sembla que no passi res, que passin setmanes i mesos esperant els primers passos i les primeres paraules, quan ben al contrari, el nen porta a terme les operacions més importants de la seva vida: col�loca els fonaments de tots els coneixements i les habilitats, de totes les sensibilitats futures.

Segons la representació mental que la major part dels adults té del desenvolupament, el nen viuria els primers anys en una mena d’espera; dels anys importants, espera del període de la raó, que coincideix amb l’escola elemental, amb els

el material complementari

L’esforç dels infants EDUCACIÓ INFANTIL

430

9

primers grans aprenentatges. Llavors és raonable dir «és tan petit», pensar que en aquest temps pot jugar, és a dir, perdre temps, pensar per a ell activitats preescolars, proposar-li activitats repetitives adequades als nens “petits" en el sentit que no saben i no saben fer gairebé res, som els tampons, les formes, els forats el mosaic amb arròs de colors...

En canvi, en la descripció que la recerca científica fa del desenvolupament passa exactament el contrari, precisament és en els primers dies, en els primers mesos i en els primers anys quan el desenvolupament és més ràpid, I'explosió no té Iloc al votant dels sis anys, sinó de seguida que neix i quan el nen arriba a escola, gairebé tot ja ha acabat; les coses més importants ja han passat.

Això voldria dir que precisament mentre «perd temps» el nen corre frenèticament la carrera del seu desenvolupament. Per parlar seriosament d’educació hem d'entendre millor aquesta paradoxa i després aplicar-ne amb coherència les conseqüències.

(...) El joc del nen, abans i fora de l’escola, és «perdre temps», és perdre's en el temps, és

trobar-se amb el mon en una relació excitant plena de misteri, de risc, d'aventura. Això produeix els resultats més importants com ja hem dit, mentre perd temps jugant el nen creix rapidíssimament. I el motor és el motor més potent: el plaer. Per això, a causa del joc el nen pot oblidar-se fins i tot de menjar. Aquest comportament absolutament normal en el nen s'assembla a les experiències, més elevades , extraordinàries, de l’adult com ara la de l’investigador científic, de l’explorador, de l’artista, del místic: ni més ni menys, les experiències de l’home quan es troba davant de la complexitat.

(...) L'escola, amb tota la seva simplificació, ha perdut la relació amb plaer i té com a

única referència el deure. Per plaer el nen ha après a parlar i parlarà tota la seva vida, i si té problemes amb algú

dirà «no parlaré més amb tu» . Per deure ha après a escriure, i en la immensa majoria dels casos no li agrada escriure i no escriurà mai més (hi ha més del 30 % d'analfabetisme funcional entre els joves). Tots els adults parlen, però gairebé cap no escriu.

On són, llavors, la lentitud i la velocitat? En el temps que perd el nen que juga? En la rapidesa frenètica del seu desenvolupament? En programes rigorosos de l'escola? En els deures que no acaben mai? Cal tornar al nen el temps per perdre

Aquesta tendència s'accentua quan anem amunt en el nivell escolar com més elevada i important és l'educació, menys temps hi ha per perdre (a l'institut clàssic desapareixen totes les activitats pràctiques i expressives). Això no obstant, el temps perdut continua sent per a l'estudiant un temps important, no li queda altre remei, doncs, que inventar-se'l: distraient-se, oblidant-se dels deures, fent estupideses (per copsar el nivell d'alienació de l'escola n'hi hauria prou amb estudiar els comportaments dels estudiants durant els descansos) .

Però el conflicte no només creix amb el nivell escolar, sinó que s'accentua cada any més. Amb la convivència de les famílies, preocupades pel creixement de la perillositat ambiental, el model proteccionista de l'escola tendeix a ocupar tot el temps dels nens i dels nois, perseguint una seguretat i una utilitat irreals: a les hores d'escola del mati i als deures per a casa, s'afegeixen després les classes de migdia: dansa, Llengües estrangeres, esports, guitarra. Tot són propostes educatives, tot són grups socials preconstituïts, tots són ambients controlats i segurs. Tot són diners ben gastats, per a la formació i la seguretat dels nostres fills. Així es preparen per al futur, així els apartem del carrer, així no perden el temps. És la nova gran autopista de l'educació I els nens i els joves estan perdent el plaer de sortir sols, en un temps «lliure», d'arriscar-se personalment. Estan perdent la possibilitat de trobar un amic de construir i verificar cada dia aquesta relació. Estan perdent l'emoció de viure una experiència lluny de casa i d'explicar-la quan hi tomin.

Sovint ens trobem davant de comportaments infantils i juvenils desconcertants, de vegades fins i tot perjudicials per a la seva integritat i per a la dels altres. Crec que una interpretació possible podria ser la d’una recerca exasperada de llibertat, d'autonomia, de possibilitats de «perdre el temps» i de jugar en una societat que ho fa tot per impedir-ho en les formes més simples, espontànies i creatives. El temps del nen ha desaparegut. La seva trobada amb la complexitat ha desaparegut. Ha desaparegut, malauradament, la seva relació amb el plaer. I com que no és fàcil renunciar al plaer, acaba per anar a buscar-lo d'amagat, allà on no hi és, però sembla que hi sigui .

(...)

el material complementari

L’esforç dels infants EDUCACIÓ INFANTIL

4339

10

PPaappáá,, ddaammee uunn rreessppiirroo CCaarrll HHoonnoorréé,, El Pais digital (consulta12/10/2008 ) lectura 3 http://www.elpais.com/articulo/portada/Papa/dame/respiro/elpepu/20081012elpepspor_7/Tes/

Los adultos han secuestrado la infancia de los niños. El impulso de modelar a los hijos con un celo sobrehumano, la llamada “hiperpaternidad”, evidencia el fracaso del modelo infantil actual. Es lo que el autor de ‘Elogio de la lentitud’ defiende en su nuevo libro, ‘Bajo presión’. Y se pregunta, en este texto para ‘El País Semanal’, qué significa ser niño y padre en el siglo XXI.

(…) Como padres, sentimos el empeño de empujar, modelar y educar a nuestros hijos con un celo sobrehumano para darles lo mejor de todo y hacer de ellos los mejores para todo. Pensemos en la colección de DVD de Baby Einstein o en la de yoga para niños; en el último modelo de iPod; o en los GPS con dispositivo de localización para las mochilas; clases de ballet, de fútbol, de cerámica, de yoga, tenis, rugby, piano, yudo. Sentimos que fracasamos si nuestros hijos sufren de algún modo y no brillan como artistas, profesores o atletas. En todo el mundo, esta forma de controlar al milímetro la educación de los niños es conocida con diferentes nombres. Algunos la llaman "hiperpaternidad". Otros se refieren a ella como padres helicóptero, porque siempre están vigilando. Los canadienses bromean con los padres quitanieves, que marcan un camino perfecto en la vida de sus hijos. Incluso en los países nórdicos, donde se supone que viven gloriosamente relajados, se habla de padres curling: mamá y papá despejando frenéticamente el hielo por delante de su hijo. (…) A medida que un cambio social se produce, la clase media en general marca el camino a seguir. Y, además, el exceso de protección de los niños está minando la solidaridad social, ya que cuanto más obsesionadas están las personas con sus propios hijos, menor es el interés por el bienestar de los demás. Los padres también forman parte de esta ecuación. Fuera de casa, todos, desde los gobiernos hasta la industria publicitaria, tratan de manipular la atención de los niños para ajustarla a sus propios planes. Recientemente, un grupo de parlamentarios ingleses advirtió de que hay muchos niños cuyo sueño es crecer para ser hadas, princesas o estrellas de fútbol. La solución que plantearon: aconsejar a los niños de cinco años sobre la profesión que querían ejercer de mayores.

(…)

Veamos lo que ha sucedido con la educación. Los niños reciben cada vez más pronto clases particulares y hacen evaluaciones una y otra vez con el fin de que las notas sean más importantes que el aprendizaje en sí mismo. Hoy en día, más que nunca, muchos niños toman medicamentos como el Ritalin para ayudarles a concentrarse en los estudios. Al fin y al cabo, ¿qué son los medicamentos? El no va más del control al milímetro. En la actualidad, mires donde mires, el mensaje que recibimos es el mismo: la infancia es demasiado preciosa para dejársela a los niños, y los niños son demasiado preciosos para dejarlos solos. Pero ¿esto es malo? Tal vez sea este control al milímetro de resultados. Tal vez estemos formando a los niños más sanos, más brillantes y más felices que nunca antes hayamos visto. O tal vez no. Desde luego, deberíamos tomar con cierta precaución los informes sobre que el concepto de infancia se muere. Son muchas las ventajas de crecer en un mundo desarrollado de principios del siglo XXI: los niños tienen menos probabilidades de padecer desnutrición, abandono, violencia o muerte que en ningún otro momento de la historia. Están rodeados de comodidades impensables hace una generación. (…/…)

el material complementari

L’esforç dels infants EDUCACIÓ INFANTIL

430

11

Hoy en día, los niños están demasiado ocupados corriendo de un lado para otro con clases de violín o clases particulares de matemáticas para coger el universo en la palma de sus manos. Y esa flor silvestre parece que da un poco de miedo. ¿No será que tiene espinas o que el polen provoca reacción alérgica? La realidad es que los niños necesitan tiempo y espacio para explorar el mundo por sí mismos: así es como aprenden a pensar, a imaginar y a tener relaciones; a tomar gusto por las cosas; a saber qué quieren ser en lugar de ser lo que nosotros queremos que sean. Cuando los adultos controlan al milímetro la infancia de los niños, éstos pierden todo lo que da satisfacción y sentido a la vida: pequeñas aventuras, disfrutar del sentimiento anárquico, viajes secretos, juegos, contratiempos, momentos de soledad e incluso de aburrimiento. Sus vidas se convierten en extrañamente sosas, sin logros personales y, en cierta medida, aburridas y artificiales. Pierden la libertad de ser ellos mismos, y lo saben. "Soy el gran proyecto de mis padres", dice Ana Placente, una niña de 13 años de Madrid. "Incluso cuando estoy a su lado, hablan de mí en tercera persona".

Y no olvidemos lo que toda esta presión produce también en los adultos: cuando el cuidado de los hijos se convierte en un cruce entre el desarrollo de un producto y un deporte de competición, la paternidad pierde su mágico sentido.

Pero no todo son malas noticias. La buena noticia es que el cambio ya se está produciendo. En Europa, Asia y América, la gente está haciendo cosas para cambiar la situación, para dar a los niños más libertad para explorar el mundo a su ritmo, para permitirles ser niños de nuevo.

(…/…) Otra de las situaciones que también está cambiando es nuestra tendencia a envolver entre algodones a los chicos para protegerles del más mínimo riesgo. Los niños de tres años de un jardín de infancia de Escocia pasan el día en el campo soportando el riguroso frío, haciendo hogueras y conociendo las setas más venenosas. Seguro que se hacen arañazos o se queman, pero vuelven al colegio más felices y seguros de sí mismos, y menos propensos a enfermedades y alergias. Y si no, hojeen el éxito mundial El libro peligroso para niños, un práctico manual lleno de ideas para que los chicos se diviertan con todo tipo de juegos de alto riesgo, desde carreras de karts hasta cómo hacer tirachinas o catapultas.

Veure l’entrevisra d’Ima Sanchos a Carl Honoré publicada a La Vanguardia el 04/01/2009 a “la Contra”.

el material complementari

L’esforç dels infants EDUCACIÓ INFANTIL

4339

12

DDee llaa iinnccoonnsscciièènncciiaa aa llaa ccoonnsscciièènncciiaa.. CCoomm ttrraannssmmeettrree vvaalloorrss aallss nnoossttrreess ffiillllss ii ffiilllleess

lectura 4 MM.. RRoossaa BBuuxxaarrrraaiiss II FFaammiilliiaaffoorruumm..nneett(consulta març 2009)

http://www.familiaforum.net/index.asp?num=5&page=detpyr&id=1311&sc=&ss=&b1=&b2=&b3=

Sovint hem sentit a dir que el jovent d’avui no disposa de valors de referència, que seria necessari tornar a un tipus d’educació que inculqués aquests valors. Però els temps han canviat. La finalitat de l’educació d’avui ja no és la transmissió d’uns valors sinó que pretén que els nens i nenes construeixin els seus, de manera lliure, autònoma i raonada. La millor forma de conduir el nen i la nena perquè desenvolupi uns valors positius no és mostrar-li com ha de veure les coses, sinó donar-li la clau que li permeti madurar la seva pròpia consciència Afavorir l’emergència de la consciència significa que surti del seu egocentrisme per fer-lo entrar en la perspectiva de l’altre. D’aquesta forma passa d’una lògica en què intentava fer el millor “per a ell” a una lògica en la qual intenta fer el millor “que hi ha en ell”, tenint en compte les seves necessitats i les dels altres. Es tracta de passar de l’egocentrisme a l’empatia. Els nens són inconscients, ja que no disposen de condicions evolutives per veure-hi més enllà de la necessitat del moment. Si el pare o la mare li donen el que vol, fins i tot perjudicant-lo, ho considera bo; si li neguen, ho considera dolent, tot i que hagin actuat pel seu bé. Allò que satisfà el nen o la nena està bé i allò que el fa sentir contrariat està malament, independentment de les conseqüències que tingui per als altres. Així pot fer trampes i tenir la sensació que ha guanyat, mentir i pensar que té raó, fer mal i pensar-se que és la víctima. Les coses comencen a canviar quan el nen o la nena arriba als sis anys, aproximadament. A aquesta edat deixa de veure la realitat tan sols a través de l’espectre deformador de les seves necessitats. L’evolució del seu cervell li dóna accés a una nova aptitud: es desprèn del que li suggereixen els sentits per posar-se en la perspectiva del que viu. Llavors diem que ha assolit l’edat de la raó, passa de l’heteronomia a l’autonomia, de ser guiat pels adults a guiar-se a si mateix. No vol dir que es converteixi en un ésser més raonable sinó que, a partir d’aquest moment, pot recórrer a la raó per jutjar de manera crítica la seva forma de ser i actuar: ha nascut un “pare” interior. A partir d’aquest moment pot determinar el que és millor en una situació concreta, tenint en compte el conjunt de persones afectades. A mesura que s’amplia la seva perspectiva, el nen o la nena tendeix menys a fiar-se del seus sentiments per discernir entre el millor i el pitjor. D’aquesta forma, s’adona que no perquè tingui ganes de fer quelcom ho ha de fer; no perquè desitgi una cosa està justificat apropiar-se-la; no perquè una persona el molesti actua malament, i així successivament. Ja no tendeix tant a pensar que té raó si guarda rancúnia a l’amic que ha aconseguit un millor temps en una cursa, si acapara totes les joguines de l’escola, ni que tingui dret a passar per davant dels altres si arriba primer, que n’hi hagi prou de tenir ganes de dir quelcom per suposar que els altres estiguin disposats a escoltar-lo o que el professor que l’ha descobert fent una malifeta és dolent perquè el castiga, tot i que les normes de l’escola així ho estableixin. El desenvolupament de la consciència no s’aconsegueix sense dolor. La inconsciència proporciona un estat de comoditat mental del qual el nen o la nena es desprèn a contracor. Fins al punt que, literalment, se l’ha d’”arrencar” d’aquest estat. Realment és molt més fàcil veure les coses de la forma que ens convé. Com més conscient esdevé una persona, més relativa esdevé la importància que atorga al seu

el material complementari

L’esforç dels infants EDUCACIÓ INFANTIL

430

13

interès personal, a les seves pròpies opinions, perquè en totes les situacions, la seva forma d’abordar la realitat l’incita a tenir en compte el conjunt dels individus afectats, inclòs un mateix. Aquest nou posicionament condueix, naturalment, a l’adhesió a valors fonamentals com ara el respecte, la llibertat, la justícia i l’equitat, valors que es basen en el reconeixement de la importància dels altres individus. No perquè els haguem dit que aquests valors són bons i perquè els haguem transmès, sinó perquè cal experimentar-ne la justícia a partir d’una mirada al món no supeditada a cap autoritat, ni tan sols a la d’un mateix. No són els valors que ens transmeten el que ens hauria d’indicar el que està bé i el que està malament, sinó que és la nostra capacitat de veure-hi clar el que hauria de guiar el nostre comportament. En voleu saber més? - CARPENA CASAJUANA, ANNA (2001): Educació socioemocional a primària: materials pràctics i de reflexió. Vic: Eumo Editorial/Univ. De Vic. - MURPHY-WITT, MONIKA (2004): Padres consecuentes, niños felices. Barcelona: Edicions Medici. - WILD, REBECA (2006): Libertad y límites. Amor y respeto: lo que los niños necesitan de nosotros. Barcelona: Editorial Herder