49 HÀBITATS I BIODIVERSITAT - GEN-GOB Eivissa · La vegetació dominant des Amunts és el que els...

Es Amunts: vida, cultura i paisatge

HÀBITATS I BIODIVERSITAT

La p

arto

ccid

enta

l des

Am

unts

des

des

Cas

tella

r.Fo

to:M

arià

Mar

í

49

El passat:la història naturalJOAN CARLES PALERM (BIÒLEG)

Reproducció d’unaàguila marina apartir de restesfòssils trobades a l’avenc des Pouàs.Font: Exposició“Les Balears abansdels Humans”.SHNB-SA NOSTRA Foto: Marià Marí


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

50

Dues fonts d’informació:l’avenc des Pouàs i sesFontanelles

La fauna vertebrada més antiga que conei-xem de les Pitiüses prové del jaciment fossi-lífer de ses Fontanelles. En aquest jaciment,d’una època probablement propera al mes-sinià (5-6 milions d’anys), es trobaren restesòssies de 8 espècies de vertebrats: una sar-gantana, una tortuga, quatre micromamí-fers i dos mamífers més grans.

En contrast amb aquelles troballes, pocabans de l’arribada de l’ésser humà a Eivis-sa, datada de moment fa uns 5.000 anys, els

estudis científics del jaciments paleontolò-gics, com el de l’avenc des Pouàs a SantaAgnès de Corona, demostren que la faunaanterior a aquell fet era molt diferent a l’ac-tual. Gràcies a aquest jaciment sabem queal pliocè superior (3-4 milions d’anys) i pos-siblement al plistocè inferior (2-3 milionsd’anys) vivia a les Pitiüses una fauna mésrica, amb dues espècies de rates cellardes iuna tortuga gegant, a més d’ocells, sargan-tanes i una vintena d’espècies de caragol.Suposam que abans del plistocè superior,una crisi ambiental va acabar amb quasitota la vida terrestre i quedaren només lesespècies fissurícoles, lapidícoles i caverníco-les. Les causes d’aquesta extinció local enmassa encara són un misteri.

Les illes són autèntics laboratoris d’evoluciód’una gran fragilitat on es poden detectaramb facilitat, per la seua limitació territorial,els problemes ambientals.

Es Amunts conforma un espai amb una grandiversitat d’ambients, la qual cosa afavoreixla seua riquesa biològica.

A continuació citarem els diferents hàbitatsque són presents a aquesta àrea:

Medi litorial i marí

La mar condiciona les característiques de lescomunitats biològiques que trobam a lesilles i configura gran part del seu paisatge.

Començant per cala Salada, i tot resseguintel litoral, fins arribar a la cala de Sant Vicent,ens trobam amb tota una sèrie de cales iplatges, cala d’Albarca, el port de SantMiquel, Benirràs, Xarraca, Portinatx i cala

d’en Serra entre d’altres, totes elles benconegudes de la població des Amunts.

Al litoral des Amunts s’hi aprecien fonsmarins plens de vida i riquesa, on s’alternensòls rocosos, que són els dominants, ambalguns trams arenosos. Sobre l’arena tro-

Hàbitats


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

51

El litoral,confluència entre laterra i el mar, és un

medi molt fràgil.A la fotografia,

penya-segats litorals i l’illa

Murada vistos desde sa Ferradura.Foto: Marià Marí

Les úniques illes de la Mediterrània sensemamífers terrestres, quan arribaren els pri-mers homes, eren les Pitiüses. Hi eren pre-sents la sargantana (Podarcis pityusensis),unes poques espècies de ratapinyades i ca-ragols. No hi vivien amfibis, però sí, i en unaelevada densitat, gran quantitat d’ocells, enespecial aus marines. Podem afirmar que lesPitiüses eren un gran paradís per als ocells.Entre els més abundants podem destacar elPuffinus nestori, avantpassat de l’actual virot(Puffinus mauretanicus), i també les grallesde bec vermell i els corbs.

Especialment as Amunts i més concreta-ment als plans de Corona, Albarca i SonGelabert (aleshores zones humides) hi viviaen grans quantitats l’oca de les Pitiüses.Aquesta espècie era el principal herbívor i lapresa predilecta del gran superdepredadorde l’època a les Pitiüses: l’àguila marina (Ha-

liaetus albicilla). Finalitzarem aquest breuvol per la fauna del passat, citant una altraespècie endèmica, el rascló d’Eivissa, una deles poques espècies insulars conegudes delgènere Rallus en tot el món. Les tres espè-cies s’extingiren poc després de l’arribadade l’home.

A les Pitiüses, les sargantanes, a diferènciadel que va succeir a Mallorca i Menorca, nos’extingiren amb l’arribada de l’home. Essuposa que podria ser degut a que no s’hivaren introduir depredadors (serps i mos-tels), fet que sí va ocórrer a Mallorca iMenorca. L’home va introduir, igualment aEivissa i Formentera, les tortugues terres-tres i dos espècies de dragons, el dragócomú i el dragonet rosat. Mentre que lestortugues terrestres no han prosperat elsdragons han colonitzat, fins i tot, algunsdels illots més propers a la costa.

bam la Posidonia oceanica, fanerògamaendèmica de la Mediterrània. Les praderiesque forma constitueixen autèntics boscossubmergits, que són refugi i hàbitat de nom-broses espècies. També protegeixen la costai són l’autèntic pulmó de la Mediterrània.

Illots

Com vaixells a la deriva, petits i escarpats,solitaris i altius, refugi de nombrosa riquesanatural, els illots esquitxen tot el litoral desAmunts. Illeta de Cala Salada, ses Margali-des, illa Murada, illa d’Encalders, sa Guardio-la, s’Escollat. Els illots donen encara mésidentitat al paisatge i són un autèntic labo-ratori de vida. Aquí les espècies han d’adap-tar-se a les rigoroses condicions del medi.Als illots hi ha presents una gran quantitat

d’endemismes, entre els què destaquenles diverses subespècies de la sargantanapitiüsa.

També els illots són un lloc idoni per a la criad’aus marines, com el virot.

Penya-segats

Ses Balandres, cala d’en Sardina, es Alls,Albarca, Rubió, s’Àguila, na Xemena. El litoraldes Amunts és molt accidentat i munta-nyós, fet aquest que ha ajudat a la seua con-servació.

Als penyalars costaners es concentren elsvalors més singulars de la nostra flora, ambgran quantitat d’espècies endèmiques i d’in-terès. Aquests penya-segats són, a més, unaperfecta àrea de nidificació de rapinyaires,com el falcó i el falcó marí.

Pinars i conreus

Els pinars constitueixen la formació vegetalmés estesa as Amunts. Com veurem a conti-nuació, a l’apartat de la vegetació, estan for-mats per una brolla de romaní i cepell ambuna coberta arbòria de pi bord.

L’home ha afavorit, amb la creació de con-reus, la diversitat d’ambients i, paral·lela-ment, la riquesa biològica i paisatgística dela zona. De fet, moltes espècies que poblenaquests indrets estan íntimament lligades ala presència humana; és el cas dels mamí-fers terrestres i d’ocells com l’olibassa i elpuput.

Torrents

Es Amunts fan el paper de receptor i reservo-ri d’aigües. Allí neixen els principals correntsd’Eivissa: el riu de Santa Eulària, els torrentsde Fruitera, Buscastell, sa Cala i Balansat,entre d’altres.

Als torrents, la disposició d’aigua afavoreix lapresència d’una comunitat florística moltinteressant i potencia el sector primari.


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

52

Tot i l’escassesa depluges, sovent podemtrobar aigua a llocscom el torrent de lafont des Tur (SantMiquel de Balansat).Foto: Marià Marí

Fons marins a ses Margalides. Foto: Manel Royo

Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

53


La vegetació dominant des Amunts és elque els botànics anomenen una brolla deromaní i cepell, més o menys degradada,amb una coberta arbòria de pi bord. Paisat-gísticament és una formació forestal, per lapresència d’un important estrat arbori depins. La brolla és una vegetació arbustiva nogaire alta i de fullatge poc dens, que permetel pas de la llum del sol fins al nivell de laterra. Aquesta vegetació és adaptada, engeneral, a estalviar aigua (aspecte xerofític),per la qual cosa les espècies que la compo-nen tenen les fulles estretes i revolutes(xeròfits ericoides), petites i coriàcies (xerò-fits escleròfil·les) o blanes i capaces demarcir-se i de tornar-se a refer (xeròfitsmalacòfil·les). La brolla de les Pitiüses i desAmunts està representada principalmentpel romaní (Rosmarinus officinalis) i elcepell (Erica multiflora), ericoides que

La savina,característica de les Pitiüses i molt utilitzada en l’arquitecturaal medi rural.Foto: Neus Prats


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

54 La vegetacióCRISTÒFOL GUERAU D’ARELLANO (BIÒLEG)

As Amunts trobam extensospinars en perfecte estatde conservació.A la fotografia,pinars alsvoltants desPortitxol.Foto: Marià Marí

Flor de l’orquídia Ophrys tenthredinifera. Foto: David Carrera


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

55

donen nom a aquest tipus de matollarheliòfil. Altres arbusts de la comunitat, enaquest cas xeròfits escleròfil·les, són la ma-ta (Pistacia lentiscus), el coscoll o belloteraborda (Quercus coccifera) i el raspall o gra-nerola (Cneorum triccocon). Marginals albosc, són abundants els malacòfil·les, coml’estepa negra (Cistus monspeliensis), estepaborda (Cistus salvifolius) o estepa blanca(Cistus albidus). Destaca per l’abundànciaen alguns llocs l’argelaga (Ulex parviflorus),però també el tomaní (Lavandula dentata) imolt localitzada, des de Benirràs a la PuntaGrossa, la ginesta o ginestra (Cytisus fonta-nesii). A l’illa d’Eivissa i, per tant, també enaquestes contrades des Amunts, el pi bord(Pinus halepensis) es comporta com unaespècie més de la brolla (brolla arbrada) iorigina l’única formació forestal autòctonapossible en l’actualitat. En aquesta comuni-tat, també és característica i molt abundantla savina (Juniperus phoenicea) i el ginebre(Juniperus oxycedrus).

Localment, allà on el gruix del sòl i la humi-tat són suficients (obagues i fons decanals), la comunitat vegetal s’enriqueixamb arbusts com el bruc (Erica arborea), lamurta (Myrtus communis), l’arbocer (Arbu-tus unedo), l’argelaga vera (Calycotome spi-nosa) o el coscoll, al temps que pot dismi-nuir la participació dels pins bords. El resul-tat és una vegetació més densa i alta ques’aproxima més a una màquia que a la bro-lla. Poden ser presents en aquesta situacióel pa porcí (Cyclamen balearicum) i les cire-retes (Ruscus aculeatus).

A les localitats més seques i degradades perl’acció antropozoògena, trobam una vege-tació esclarissada on dominen els frigolarso timonedes. Aquesta vegetació està repre-sentada per la frígola borda (Micromeriainodora), la frígola vera o de Sant Joan(Thymbra capitata), l’herba de Sant Ponç(Teucrium polium), l’esparraguera (Aspara-gus horridus), la cossiada (Globularia aly-pum), cepelló (Fumana thymifolia) i diver-ses espècies del gènere Micromeria. No fal-ten als erms, a les clarianes del bosc o alspetits pradells entre les roques, la presènciade geòfits com l’espadella (Gladiolus sege-tum), la rapa (Arisarum vulgare), el safràbord (Merendera filifolia), el narcís (Narcis-sus serotinum), l’Scilla obtusifolia, diversesespècies del gènere Allium i les orquídies.Entre els geòfits, fora ja dels pradells estric-tes, destaca l’abundància de l’espectacularceba marina (Urginea maritima).

Al llit de les torrenteres es fan els baladrars,comunitat vegetal que té a l’illa d’Eivissa elseu límit septentrional de distribució natu-ral, formada pel característic baladre de florrosa (Nerium oleander), les enfiladissesvidriella (Clematis flammula) i arínjol (Smi-lax aspera), l’esbarzer o braser (Rubus ulmi-folius) i la rèvola de marge (Rubia peregrina),entre altres. Al torrent de Balansat podemtrobar també, associat a les anteriors espè-cies, el tinter o tenyidor (Coriaria myrtifolia).A l’indret des Raig, vora la mar, al límit meri-dional per la banda de llevant de l’àrea desAmunts, hi ha un vell i espectacular bala-drar alimentat per l’aigua de la font quedóna nom a aquest lloc. A la desembocadu-

Als torrents izones humidespodem trobar elstamarells. A lafotografia,tamarell a ladesembocaduradel torrent de sa Cala, avui incorporat com a elementornamental alpasseig marítimde la platja.Foto: Marià Marí


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

56


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

57

Dalt, la silene d’Ifac. Baix, la lletrera Euphorbia margalidiana, endemisme exclusiu de ses Margalides. Fotos: Marià Marí i David Carrera


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

58

ra dels torrents, en contacte amb la salabrorde la mar, apareixen els alocs (Vitex agnus-castus), avui desapareguts d’alguns tor-rents, i els tamarells (Tamarix africana),alguns de grandària arbòria, com els de lacala de Sant Vicent.

Als penyalars de la costa des Amunts, espe-cialment des de ses Balandres fins a la calad’Albarca, es concentren els tàxons més sin-gulars de la flora de les Pitiüses. El microcli-ma (ombrívol i humit) que ofereixen cinglesi relleixos permet la presència d’espèciesvegetals rupícoles d’interès biogeogràfic i

principalment d’espècies endèmiques, decaràcter mediterrani, baleàric o estricta-ment eivissenc. Aquestes poblacions, debaix nombre d’individus, tenen un altinterès evolutiu i, per tant, científic i conser-vacionista. Entre les espècies de major sig-nificació citarem la ginesta d’Eivissa (Genis-ta dorycnifolia ssp. grosii), la frígola de pen-yal (Thymus richardii ssp. ebusitanus), lallentiera borda o salvatge (Hippocrepis gros-si), l’herba col o penyalera (Scabiosa cretica),Teucrium cossoni, l’herba de les llunetes(Biscutella ebusitana), l’escard de penya(Carduncellus dianius), l’aspèrula d’en Pau(Asperula paui), el claveller de penyal (Bu-pleurum barceloi), el Bupleurum rigidum,l’herba blanca o mançanella de penyal (He-lichrysum rupestre), la silene d’Ifac (Silenehifacensis), l’Avenula crassifolia, la bracerade roca (Cheirolophus intybaceus), la rèvolade penya (Galium friedrichii), el palmer(Chamaerops humilis), el ginestó valencià(Osyris lanceolata), la sibtòrpia (Sibthorpiaafricana), la lletrera de l’illot de ses Margali-des (Euphorbia margalidiana), etc.

A determinats llocs des Amunts, on hi hadegotalls d’aigua dolça o raja alguna font(font des Tur de Sant Miquel i suany de ladesembocadura del torrent del port de sesCaletes), així com a basses i regadores,podem trobar espècies vegetals pròpies decomunitats higròfiles com els créixems(Rorippa nasturtium-aquaticum), la falzia(Adiantum capillus-veneris) i d’altres, comSamulus valerandi, Schoenus nigricans, Jun-cus acutus, Ranunculus sp., etc.

A les terres i roques properes al litoral desAmunts trobam una vegetació adaptadaper fer front a les condicions que determinala proximitat de la mar, especialment lasalinitat, però també el vent i el sòl. Hi des-taca el fonoll marí (Crithmum maritimum),diverses espècies de violetes de mar (Limo-nium sp. pl.), algunes endèmiques de lesPitiüses, de forma molt localitzada lamagraneta (Cynomorium coccineum), Dau-cus gingidium, Senecio leucanthemifolius,Asteriscus maritimus, la pala marina (Thy-melaea hirsuta), etc.

Als penya-segatsde ses Balandres,cala d’en Sardina icala d’Albarca, s’hitroben bona partdels endemismesbotànics desAmunts. A la fotografia, sesBalandres.Foto: Marià Marí

L’agricultura no només ha substituït lavegetació natural preexistent per espèciesrendibles a l’home, també ha modificat elrelleu per obtenir superfícies aptes per alconreu i millorar la qualitat de les terres(bancals i parets). En aquestes situacions,junt als conreus de secà o de regadiu esdesenvolupen comunitats vegetals com-postes principalment d’espècies herbàciesautòctones i introduïdes que donen unaespectacular nota de color i diversitat alpaisatge rural de primavera i hivern. Desta-carem l’espadella (Gladiolus sp. pl.), la rose-lla (Papaver sp. pl.), el bolig (Chrysanthe-mum sp. pl.), el llevamà (Calendula arvensis),el vinagret (Oxalis pes-caprae), la ravenissablanca (Diplotaxis erucoides), la ravenissagroga (Hirsfcheldia incana) i el coll colom(Fumaria sp. pl.). No volem deixar de citar,per ser especialment abundant en aquestterritori i pel seu efecte paisatgístic orna-mental, la presència d’una gramínia de

grans dimensions, el càrritx (Ampelodesmosmauritanica). Aquesta planta sembla lliga-da als ecosistemes agraris i ramaders per lautilització de les fulles, especialment lestendres, com a farratge.

Flors i fruits de l’herba col o penyalera. Foto: Marià Marí

Llentiera borda.Foto: Marià Marí


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

59

La faunaJOAN CARLES PALERM (BIÒLEG)ESTEVE CARDONA (NATURALISTA)

L’agilitat i bellesa dela geneta quedenpaleses en aquestaimatge.Foto: AntonioManzanaresFont: Arxiu d’imatge iso del CIEF


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

60

Com es desprèn de les informacions a l’inicide l’apartat “El passat: la història natural”,llevat de les sargantanes, tots el vertebratsno voladors, des de les genetes als dragons,que viuen avui a les Pitiüses han set intro-duïts, directament o indirectament, perl’home. Una vegada aquí, i afavorits perunes condicions privilegiades (les Pitiüseseren les illes més grans de la Mediterràniaque no comptaven amb mamífers entre laseua fauna i, per tant, eren un territori sen-se grans depredadors ni competència),varen assilvestrar-se i iniciaren un ràpidprocés evolutiu per adaptar-se a unes con-dicions úniques. Aquesta situació, junta-ment amb l’aïllament d’altres poblacionscontinentals, ha provocat en alguns casos ladiferenciació d’algunes espècies i el desen-

volupament de subespècies pròpies i endè-miques de les nostres illes.

Els mamífers

Descartant les ratapinyades, la fauna mas-tozoològica pitiüsa actual està compostaper un total de deu espècies. Els mamífersactuals, com passa amb la resta de la varia-da fauna pitiüsa, van lligats a la vegetació ia l’existència d’una població humana ruraldisseminada.

Possiblement, el mamífer més espectaculardels nostres boscos és la geneta, que vaarribar a les nostres illes com a animal

domèstic de la mà dels àrabs i que des d’a-leshores s’ha naturalitzat . Amb nomésaquest temps, les especials condicions quehi trobaren han permès una ràpida diferen-ciació de l’espècie i s’ha arribat a generaruna subespècie pròpia i endèmica de l’illad’Eivissa (Genetta genetta ssp. isabelae). Lageneta presenta un cos esvelt amb unpelatge d’un color grisenc clar amb taquesnegres o marrons fosques. La seua coa ane-llada és de la mateixa mida que el cos. Des-taquen, també, les potes curtes i les gransorelles.

La geneta ha patit molts anys de persecucióper mor de la bellesa de la seua pell, ja quefins no fa moltes dècades els pagesos lescaçaven per vendre-les a pelleters de lapenínsula que venien a l’illa a comprar-les.La geneta, tot i ser relativament abundant,en l’actualitat és un animal molt esquiu idifícil d’observar. Més fàcil és trobar-se ambles seues restes: els cagadors o latrines. Estracta de llocs, generalment roques, puntselevats o similars, on la geneta té el costumd’acumular els seus excrements. Fins i totpoden fer servir construccions humanes

abandonades, pous o parets. Aquests caga-dors els fan servir diferents individus i sónun punt important de comunicació del’espècie.

La geneta viu als pinars i a les brolles arbus-tives i sovent s’aproxima a àrees humanit-zades i a conreus durant les seues incur-sions de caça. S’alimenta, bàsicament, depetits mamífers (especialment ratolins) iocells, si bé també les sargantanes, els dra-gons, així com els fruits (li agraden molt lesfigues) i els vegetals, són molt importantsen la seua dieta. En aquests darrers casos lageneta realitza una funció molt important:la dispersió de les llavors.

Però possiblement el mamífer estrella desAmunts sigui el mart . El mart d’Eivissa(Martes foina) és un petit mustèlid d’unpelatge de color marró fosc, que arriba als70 centímetres de longitud i que viu azones boscoses.

Considerat actualment com a extint per laforta pressió cinegètica que va patir la pri-mera meitat de segle, les darreres dades

Mart d’Eivissa atropellat el mes

de setembre de 1998.

Foto: EsteveCardona


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

61

documentades referents a Martes foina sóndels anys seixanta. Així, Vericad i Balcells(1965) indiquen que se’n troben pocs. Altresespecialistes, com Josep Antoni Alcover, do-nen la dècada dels trenta com a possiblemoment de la seua desaparició.

Sorprenentment, el setembre de 1998 a lazona des Amunts, membres del GEN-GOBEivissa varen recuperar el cos d’un mart queva morir atropellat a la carretera. Aquest fetobre una petita esperança i ens fa pensarque, possiblement, una reduïda població demarts visqui encara as Amunts.

Aquest mamífer es diferencia del que viu ales illes de Mallorca i Menorca per la formade la taca pectoral, de doble punta en el casdel mart eivissenc. A Eivissa, el seu hàbitatsón els pinars i, fins i tot, les zones agrícoles.

Una altra espècie molt comuna a tota l’illad’Eivissa, és el ratgrill, que si bé és actiudurant tot el dia, sovent passa desaperce-but en incrementar la seua activitat al ves-pre i durant les primeres hores de sol. El rat-grill també s’ha diferenciat i presenta unasubespècie endèmica de les nostres illes, laCrocidura russula ibicensis. Es tracta d’unpetit insectívor de la família dels sorícids ique pel seu aspecte es pot confondre ambun ratolinet, encara que és fàcil diferenciar-lo per les seues potes curtes i la seua furgaprominent, llarga i prima, que recorda unapetita trompa. No es tracta d’un rosegador,sinó d’un animal caçador, adaptat per ali-

mentar-se de petits insectes, cucs, caragols ialtres animalons. Aquesta especialització ésmolt patent a la seua dentició, amb potentsincisius i molars amb cúspides capaces derompre la dura cutícula dels insectes i quenomés és observable en exemplars en mà.Una altra especialització és la captura de lesseues preses amb l’ajut d’emissions d’ultra-sons.

Hi ha un altre insectívor a les nostres illesque també trobarem a la zona des Amunts,es tracta de l’eriçó. L’espècie que trobam alsnostres camps i que viu també a la resta deles Balears és l’eriçó africà (Atelerix algirus).Es tracta d’un petit mamífer d’uns 20-25 cmde llargària i una coa molt petita, 2-3 cm. Enestat adult pot arribar a pesar 650 gr. El seucos està cobert de les espines que li sóncaracterístiques i que constitueixen la seuaestructura defensiva. En ser molestat osentir-se en perill queden immòbils i adop-ten una postura arrodonida; aquestaestratègia de defensa passiva afavoreix,malauradament, que siguin freqüentmentatropellats pels cotxes a les carreteres.

Viu preferentment a les garrigues, no exca-va ni s’enfila mai i s’alimenta bàsicament decaragols, escolopendres i d’alguns insectes.La seua activitat és bàsicament nocturna, sibé pot observar-se durant el dia. Durantl’estiu, cap als mesos de juliol-agost, té llocel naixement de les seues cries, entre una itres.

La població pitiüsa d’eriçons, la balear, la del’est peninsular i la del sud de França s’in-clouen dins la subespècie vagans, de midalleugerament més petita que la resta depoblacions de la Mediterrània.

Un altre mamífer molt conegut i popular ésel conill o conill de bosc (Oryctolagus cuni-culus). Es l’únic lagomorf que trobam a lesPitiüses, encara que alguna vegada s’hanintroduït llebres que, afortunadament perla intromissió que representaven en la fau-na natural, no s’han adaptat a les nostresilles. Tenim coneixement que s’han produïtalguns intents d’introducció de llebres azones des Amunts, com per exemple a Coro-

El ratgrill, tambéconegut com amusaranya,devorant unapresa.Foto: TV Research


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

62

na. El conill és el principal herbívor silvestrei la seua introducció possiblement va tenirun efecte molt important en la vegetació.Hem de recordar que el principal herbívorque existia abans de l’arribada de l’homeera la desapareguda oca de les Pitiüses.

Tot i ser fonamentalment nocturn, el conillés el mamífer més fàcil d’observar de lesPitiüses. Acostuma a freqüentar espaisoberts a totes les hores del dia, especial-ment a les primeres i darreres hores de sol.La seua predilecció per zones amb vegeta-ció herbàcia fa que acudeixin freqüent-ment a àrees conreades.

Viuen agrupats en colònies i construeixencaus o llodrigueres sota terra, sovent con-nectades entre si. Com bons rosegadors,s’alimenten de matèria vegetal, especial-ment herbes i brots tendres, però també debulbs i escorça. En ocasions poden produirproblemes als cultius.

Rates i ratolins

Aquests rosegadors, inclosos dins la famíliadels múrids, estan caracteritzats per la seuacoa llarga i estreta, les orelles prominents,morro llarg i els ulls relativament grossos.Són molt prolífics i per això allà on són pre-sents solen ser abundants. Com a rosega-dors, la seua alimentació base és d’origenvegetal, especialment llavors, si bé capturentambé petits insectes i cucs.

En total hi ha dues espècies de rates (Rattusnorvegicus i Rattus rattus) i tres de ratolins.El ratolí de rostoll (Apodemus sylvaticus) vaser introduït per mans humanes en èpocaprehistòrica i en uns milers d’anys s’ha dife-renciat a nivell subespecífic, creant dosendemismes: A. sylvaticus eivissensis de l’illad’Eivissa i A. sylvaticus frumentariae de l’illade Formentera. Precisament a Eivissa viu lacasta més gran de ratolí de rostoll que esconeix a tota la Mediterrània. Les altres

El popular eriçó.Foto: Marià Marí


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

63


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

64

Els diferents tipusde ratolins sónnormalmentconfosos per lagent. A la fotografia, el ratolí de rostoll.Foto:David Carrera

dues espècies de ratolins presents corres-ponen al gènere Mus, semblants a Apode-mus si bé de grandària i proporcions me-nors. Aquestes espècies són Mus musculus iMus spretus. En aquest darrer cas amb unasubespècie nana i endèmica d’Eivissa: Musspretus parvus.

Ratapinyades

Un grup de mamífers molt desconegut és elde les ratapinyades, que ja eren presents ales illes abans de l’arribada dels humans, tali com es desprèn de l’estudi de les restesòssies trobades al jaciment fossilífer de sesFontanelles. L’activitat humana ha afectatmolt les seues poblacions, fins al punt queles ratapinyades cavernícoles s’estan extin-gint a les Pitiüses.

Els rèptils

La sargantana pitiüsa (Podarcis pityusensis),és gairebé un símbol de les nostres illes.Com ja s’ha comentat a l’inici d’aquest capí-tol, la sargantana ja es trobava a les nostresilles quan l’home hi va arribar i, afortunada-ment, a diferència del que succeí amb lessargantanes de les illes de Mallorca iMenorca, no es va extingir (tot i que l’espè-cie que habitava aquelles illes, Podarcis lil-fordi, encara sobreviu a Cabrera i a altresillots). A les Pitiüses hem de destacar lamicroevolució de les sargantanes, gràcies ala seua presència gairebé a tots els illots.

S’han descrit fins a 45 subespècies diferentsde sargantanes, encara que en l’actualitates consideren vàlides un total de vint-i-tres.

La sarganta, molt abundant a les Pitiüses. Foto: Neus Prats


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

65


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

66

El dragó, de pellrugosa i mésgruixuda que ladel dragonet, ésmolt freqüent alcamp eivissenc.Foto: IsmaelMartínez

A la zona des Amunts se’n troben diversesd’aquestes. En concret, a tots els ambientses troba la Podarcis pityusensis pityusensis,que és la subespècie que habita l’illa d’Eivis-sa. Per altra banda, a diferents illots ambpoblacions de sargantanes es troben P.p.calaesaladae (a la illeta de Cala Salada), P.p.canaretensis (a l’illot des Canaret), P.p. hed-widkamerae (a ses Margalides), P. p. characae(a l’illot de sa Mesquida), P. p. hortae (a l’illotde s’Ora), P. p. muradae (a l’illa Murada) i P. p.tagomagensis (a Tagomago).

Una de les adaptacions més destacables deles sargantanes balears és l’adopció d’hà-bits herbívors (encara que no exclusius) iuna taxa de reproducció baixa, fets que con-trasten amb els hàbits insectívors i les taxesreproductores de la majoria de sargantanescontinentals.

Una particularitat de les nostres sarganta-nes és la d’actuar com a dispersores de lla-vors. Efectivament, entre les sargantanesendèmiques del gènere Podarcis i un grup di-vers de plantes existeix mutualisme. Aques-

ta interacció planta-animal, sembla que ésimportant a les illes on la fauna és relativa-ment pobre. Tal vegada de les interaccionsconegudes la més interessant és l’existentamb el raspall (Cneorum triccocon).

As Amunts es poden trobar altres duesespècies de rèptils, molt sovent lligades a lapresència humana. Es tracta del dragó (Ta-rentola mauritanica) i el dragonet (Hemi-dactylus turcicus), dues espècies familiarsperò, al mateix temps, molt desconegudesque pertanyen a la família dels gecònids.

Podem trobar fàcilment el dragó a parets depedra, soques d’oliveres i garrovers, corrals,safareigs i sota pedres. Més gran que el dra-gonet, arriba fins als 12 cm de llargària, pre-senta un cos robust i un cap ample. A la zonades Amunts es pot trobar a indrets comCorona i Sant Joan, on aprofita per caçar elsinsectes atrets per la llum dels fanals. Es di-ferencia fàcilment del dragonet per tenir no-més ungles al tercer i quart dit. Menys abun-dant a Eivissa és el dragonet. As Amuntsnomés se’l coneix al torrent de Benirràs i els

seus voltants. El dragonet, molt més petitque el dragó, arriba tan sols als 8 cm; es dife-rencia fàcilment per la seua pell fina i pocpigmentada. Aquest fet provoca que la mus-culatura es vegi a contrallum i li doni un colorrosat. La presència d’ungles a tots els dits evi-ta tota possibilitat de confusió.

La tortuga de terra havia habitat aquestsindrets, encara que no està clar de quinaespècie es tractava, ja que per a alguns autorsera la Testudo graeca i per a altres la Testudohermanni. Sembla que era abundant al segleXIX, però ja a final d’aquell segle el naturalistaBoscà no va poder trobar-la en les seuesexpedicions pitiüses i afirmà que els eivis-sencs la donaven per extingida o per moltrara. Al segle XX hi ha cites de la trobadad’uns pocs exemplars tant de T. hermannicom de T. graeca, que podria tractarsed’exemplars escapats de captivitat. L’ùnicexemplar as Amunts del qual tenim dadesrecents es va localitzar a les rodalies desCamp Vell, a prop de Corona, el febrer de 1996.

Els amfibis

As Amunts l’amfibi més comú i conegut ésla granota (Rana perezi). Aquesta espècie ésmolt abundant a la zona i apareix pràctica-ment a qualsevol lloc amb aigua. Així, la tro-

La granota és, a diferència del calàpet, molt abundant a basses i safareigs. Foto: Antonio Manzanares. Font: Arxiu d’imatge i so del CIEF


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

67

Calàpetfotografiat a Sant Mateu.

Foto: Marià Marí

bam, per exemple, a l’interior de torrentscom el de sa Cala i el de Buscastell, a fontscom la de s’Horteta (Penyal de s’Aguila) imolt especialment als abundants safareigs.

Més dificil de trobar és el calàpet (Bufo viri-dis), l’altra espècie d’amfibi present a les Pi-tiüses. Malgrat que als anys 60 del segle XXera molt abundant, segons dades dels zoò-

legs que visitaren Eivissa, a hores d’ara pràc-ticament ha desaparegut de la nostra illa.Les causes que s’han proposat per a aquestprocés han estat diverses: l’expansió de lesurbanitzacions, desaparició de llocs ambaigua per a la posta, pol·lució de les aigües,sobreexplotació dels aqüífers o l’ús d’insec-ticides. La majoria dels pagesos als qui homha pogut preguntar afirmen que no n’hanvist cap en els darrers 20 anys i responsabi-litzen d’aquest fet l’ús d’insecticides i la fal-ta de pluges. Possiblement l’abandó delcamp (i, per tant, del manteniment dels sa-fareigs) té un pes molt important. Així i tot,el calàpet pot observar-se en alguns puntsdes Amunts, com són el Pla de Sant Mateu iles rodalies de sa Talaia de Sant Joan.

Les aus

La importància ecològica i biològica ha fetque àrees des Amunts hagin set proposadesa la Unió Europea com a LIC (Lloc d’interèscomunitari) i com a ZEPA (Zona d’especialprotecció per a les aus) d’acord amb els cri-


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

68

El xoriguer és,sens dubte,el més conegutdels rapinyairesillencs.Foto: AntonioManzanaresFont: Arxiu d’imatge i so del CIEF

Les aus, un món fascinant per als naturalistes.Foto: Antonio Manzanares. Font: Arxiu d’imatge i so del CIEF

teris establerts a la Directiva d’hàbitats(92/43/CEE) i la Directiva d’aus (79/409/CEE)del Consell de la Comunitat Europea. Lagrandesa i majestuositat des Amunts fand’aquest indret un lloc únic per a moltesaus. L’estudi de l’avifauna als pinars, àrees deconreu, torrents i penya-segats, entre d’al-tres, és un autèntic repte per als ornitòlegs.As Amunts, amb una mica de calma, espoden observar gran quantitat d’ocells; des-taquen, això sí, els rapinyaires i les aus mari-nes.

De les 326 espècies d’aus citades a les IllesBalears, incloses les prop de cent divagantso accidentals (espècies observades de formaocasional), almenys 128 han estat citadesalguna vegada a l’àrea des Amunts i,d’aquestes, 58 són nidificants. Lògicament,no es poden comparar aquestes dades ambles obtingudes a altres indrets, com leszones humides de ses Salines d’Eivissa i For-mentera o ses Feixes de Talamanca, on ladiversitat d’espècies és superior.

Tractar aquí totes les espècies, una a una, odonar una descripció detallada de cadagrup d’aus no és la intenció d’aquest treball.S’incidirà en els grups més importants, i enalguns aspectes concrets de les espèciesmés significatives.

La classificació que es dóna a continuacióno respon a criteris científics, sinó que s’hafet tenint en compte la forma que podrà sermés útil a l’observador. Així, primerament,es tracten les aus marines i les vinculades aaquest ecosistema, a continuació les rapi-nyaires, tant diürnes com nocturnes i, final-ment, en dos apartats, es relacionen per unabanda les aus sedentàries i estivals i, ensegon lloc, les hivernants i migrants, toteselles agrupades d’acord als ecosistemes pre-dominants per espècie.

Els ecosistemes seleccionats han estat:penya-segats i litoral; àrees boscoses;torrents i petites basses d’aigua; àrees pocforestades, zones agrícoles i ambients més

Paio, nom que reb un

exemplar jovede gavina.

A la fotografia,paio de gavina

vulgar.Foto: Antonio

ManzanaresFont: Arxiu

d’imatge i so del CIEF


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

69


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

70Fumarells al niu.Foto: David García

humanitzats. És important diferenciar elstermes que fan referència a l’estatus per acada espècie. Així tenim: aus sedentàries,que tenen una població present tot l’any inidifiquen; estivals, amb una població pre-sent únicament en època de reproducció;hivernants, amb població present solamentdurant l’hivern; migrants, amb una poblaciópresent en migració prenupcial i/o postnup-cial, i les divagants o espècies que apareixenmolt enfora del seu àmbit geogràfic depresència habitual.

Les aus marines

Entenem com a aus marines aquelles espè-cies que tenen la mar com a hàbitat normalde vida, com a principal font de recursos ique no són capaces de sobreviure fora d’ella.Les aus marines es classifiquen en dosgrups: les pelàgiques, que estan la majorpart de la seua vida a alta mar, i les costane-res, que viuen lligades a les zones litorals.

Per sobreviure a les dures condicionsde la mar, aquestes aus han evolucionatper adaptar-se al seu medi. Són algunesd’aquestes adaptacions:

• Un plomatge espès i impregnat d’un greixsecretat per la glàndula uropigial, particu-larment desenvolupada en aquestes espè-cies.

• La presència, principalment en les espèciespelàgiques, d’unes glàndules excretores, lesnarines, que, situades a la part superior delbec, els permet eliminar la sal ingerida enbeure aigua de mar.

• Les seues potes, amb peus en forma depalma i situades molt endarrere en el cosper incrementar així la seua capacitat denatació i cabussament.

De les marines en destacarem el virot (Puffi-nus mauretanicus), au endèmica de l’arxipè-lag balear catalogada en perill d’extinció. Laseua població mundial es xifra entre 5.000 -7.000 individus i s’han fet observacions degrups de fins a 1.230 exemplars entre Porti-natx i punta Grossa.

La baldritja (Calonectris diomedea), ambobservacions de fins a 40 individus a calaPortinatx, la gavina comuna (Larus micha-hellis), espècie que, donat el gran increment

El corb marí és, juntament amb la gavina, la més coneguda de les aus marines. A la fotografia, un exemplar jove. Foto: David García


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

71

demogràfic de les poblacions, està recolo-nitzant la costa com a indret de cria, concre-tament a cala d’Albarca, la gavina de becroig (Larus audouinii) exclusiva de la Medi-terrània, el fumarell o paio (Hydrobates pe-lagicus melitensis) i el corb marí (Phalacroco-rax aristotelis desmarestii), nidifiquen en al-guns illots, com illa Murada, illa d’Encalders,ses Margalides o els illots de Rubió. Precisa-ment els illots, per la seua inaccessibilitat,han quedat com a darrer reducte on podencriar aquest grup d’aus.

Quant als virots, les molèsties ocasionadesper depredadors introduïts per l’home, ratesi gats principalment, així com certes actua-cions dels humans (pesca amb palangre, la

captura dels polls per cuinar-los en tempspassats, acció que es coneixia com “anar avirotar”) han fet davallar considerablementla seua població.

De les aus marines mencionades potser lesde més difícil observació són les pelàgiques,els virots, les baldritges i els fumarells. Nor-malment, darrere els vaixells de pesca espoden observar gavines aprofitant les dei-xalles, i més lluny, a uns 500 o 600 metresde distància, també grups més o menysnombrosos de virots posats sobre la mar.

De fàcil observació a tot el litoral i gairebéinconfusible, el corb marí compta amb unapoblació reproductora estimada de 50 pare-lles as Amunts. Aquesta espècie inicia el seuperíode reproductor devers el mes de gener.

La punta de ses Formigues, al nord-est; lapunta des Moscarter, al nord; o bé el capNunó, a l’oest, són llocs extraordinaris perobservar aus marines durant l’hivernada. Elboix o càgano (Morus bassanus) i les llam-britges (Sterna sandvicensis) són fàcilment


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

72

Silueta característicadels falconiformes.Foto: AntonioManzanaresFont: Arxiu d’imatgei so del CIEF

Falcó marí alliberat després del seu anellamentper membres de l’Equip de Natura

del GEN-GOB Eivissa.Foto: Esteve Cardona

observables entre la multitud de gavinesque volten per la mar.

Per acabar, cal citar la gallineta (Fraterculaarctica), hivernant escàs, semblant a un pin-güí, de mida petita i el bec gruixut de colorsvistosos. Es cità un exemplar a sa Cala. Laparda (Aythya nyroca), citada a Portinatx obé la negreta (Melanitta nigra). Totes per-tanyen a les anomenades divagants. Aixòvol dir que han estat observades en moltpoques ocasions en aquest indret i estanmolt allunyades de la seva àrea normal dedistribució, migració o hivernada.

Els rapinyaires

Les característiques físiques des Amunts i elseu magnífic estat de conservació afavorei-xen l’existència d’una perfecta àrea de nidi-ficació i hivernada per a aquest grup d’aus.

Els rapinyaires no són un grup molt nombrósa l’illa d’Eivissa, però s’hi troben presentsespècies d’un gran valor biològic. Una d’elles,

autèntica joia de la naturalesa, és el falcómarí (Falco eleonorae), de la qual aproxima-dament 40 parelles es troben als penya-segats i als illots des Amunts. El falcó marí ésuna espècie que nidifica principalment a laMediterrània i que, aproximadament afinals d’octubre o a principi de novembre,ens abandona per tornar al sud-est africà i al’illa de Madagascar, llocs on passarà l’hivernfins arribar el mes de març, moment en què


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

73

L’àguila peixateraantigament

nidificava als penya-segats des Amunts.

Foto: AntonioManzanares

Font: Arxiu d’imatge i so

del CIEF

Falcó reial devorant

la seua presa.Foto: Antonio

ManzanaresFont: Arxiu

d’imatge i so del CIEF

retornarà als seus indrets de cria. Aquestesmigracions suposen desplaçaments de finsa 12.000 km. Per garantir l’èxit reproductor,el falcó marí ha desenvolupat una estratè-gia prou interessant, ja que ha retardat elseu període reproductor, fent coincidir elnaixement dels polls amb l’abundantpresència d’aus passeriformes durant laseua migració prenupcial, de tornada alcontinent europeu. Es tracta d’un rapinyairemolt social, i el seu comportament gregariqueda patent durant l’època de reproducció,quan solen formar colònies més o menysnombroses. S’han observat grups de fins a39 exemplars per can Macià, a Sant Joan,caçant insectes durant d’estiu.

Desapareguda com a nidificant a Eivissa,l’àguila peixatera (Pandion haliaetus) dispo-sava as Amunts d’una perfecta àrea de nidi-ficació. Els darrers exemplars sedentarisexistents a la zona varen ser abatuts a tretsper caçadors furtius que causaren, d’aques-ta manera, la seua extinció a la zona. Encaraavui, a la cala d’en Sardina queden vestigisd’una de les grans plataformes que utilitza-ven com a niu als penya-segats. Potser

algun dia, bé per expansió, amb l’arribadad’exemplars d’altres indrets com Cabrera,Mallorca o Menorca, o bé per l’aplicació d’unpla de recuperació de l’espècie, puguemgaudir, novament, de la presència de pare-lles nidificants.

Una altra espècie nidificant, perseguida du-rant anys en ser considerada perjudicial pera les espècies cinegètiques i actualment enestat de recuperació, és el falcó o falcó reial(Falco peregrinus brookei). Al llarg de la costades Amunts han estat censades en els dar-rers anys entre set i deu parelles nidificants.

El més abundant dels rapinyaires desAmunts és el xoriguer (Falco tinnunculus). Estracta d’una espècie molt lligada a l’homeque es pot trobar nidificant als llocs mésdiversos, des del més espadat dels penya-segats fins a cases pageses habitades, pas-sant per caires de puig, antigues pedreres oparets de torrents.

Dins d’aquest apartat no s’han d’oblidar elsrapinyaires nidificants nocturns, com elmussol (Otus scops), l’olibassa (Tyto alba) i el


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

74 El mussol, el méspetit dels rapinyairesnocturns dels nostres pinars.Foto: David Cantalejo

mussol banyut (Asio otus). Una altra espèciepresent durant tot l’any de la que no s’hapogut confirmar la seua nidificació a Eivissaés la miula, (Athene noctua).

Tornant a les aus diürnes, dins del grup deles hivernants i migrants hem de destacar,per la seua abundància, la presència de l’es-parver (Hieraaetus pennatus), l’aligot (Buteobuteo), el falcó vesper (Pernis apivorus) nor-malment observat en grups molt nombro-sos, o el milà negre (Milvus migrans). Qual-sevol de les moltes puntes, caps o talaiesque ofereixen es Amunts són bons llocs pera l’observació de rapinyaires durant lamigració. Cal destacar, però, la punta desMoscarter, ses Formigues i els plans deCorona, Sant Gelabert i Albarca i tambéSant Miquel, per la gran quantitat d’obser-vacions obtingudes.

Com a representant forestal típic tenim,durant l’hivern, el falcó torter (Accipiternisus), de difícil observació.

Altres espècies migrants observables són elpilot d’àdenes (Circus aeruginosus), el xori-guer cama-roja (Falco vespertinus), citat a lafont de sa Murta, l’àguila coabarrada (Hiera-aetus fasciatus) espècie bastant accidentalcitada al pla de Corona o bé el milà reial(Milvus milvus). Com a curiositat, cal dir quefins i tot hi ha dos cites de voltor negre(Aegypius monachus), una de 3 exemplars aSant Mateu i una altra d’un exemplar al Portde Balansat, possiblement procedents del’illa de Mallorca, on són sedentaris.

Aus sedentàries i estivals

Als penya-segats és habitual trobar colòniesde colom salvatge (Columba livia) dins deles coves del litoral.

També s’hi troben tres representants de lafamília de les falzies (apodiàcies), grup sem-blant a les orenelles, però mes grans. La fal-zia (Apus apus), el més abundant dels tres,


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

75

Trencapinyons.Foto: David

Cantalejo

també se’l pot veure a nuclis urbans o zonesobertes formant bandades. La falzia pàl·lida(Apus pallidus) ha estat citada a ses Margali-des i la falzia reial (Apus melba) bastant mésrara, a ses Balandres. Tots ells són estivals,però queda pendent de confirmar la nidifi-cació de la falzia reial.

Cal citar també l’oronella de roca (Ptyono-progne rupestris), única espècie d’aquestgrup sedentària a Eivissa; la mèl·lera blava(Monticola solitarius) sedentària de dimen-sions mitjanes, amb un vistós color blaumetàl·lic, i el corb (Corvus corax), únic repre-sentant dels còrvids i en regressió a l’illa,però amb cites de fins a 20 exemplars enmigració a la vénda des Murtar, Sant Joan.

Aus d’àrees boscoses

Als pinars es pot observar un curiósfringíl·lid, el trencapinyons (Loxia curvirostrabalearica), ocell amb un bec gruixut i lespuntes creuades que li permet obrir les pin-yes i obtenir-ne les llavors. El picaformatges(Parus major), fàcil d’observar i amb un cantdels més típics i sentits dins del bosc, unasimple cançoneta metàl·lica: “ti–ta–ti, ti–ta-ti” o bé “ti–ti–ta, ti–ti–ta”. Cal destacar lapresència de l’ocell més petit d’Europa: elreiet (Regulus ignicapillus balearicus).


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

76

Mèl·lera anellada. Foto: Marià Marí

Tudons.Foto: AntonioManzanaresFont: Arxiu d’imatgei so del CIEF

El papamosques (Muscicapa striata baleari-ca) està molt estès a l’illa i té una subespè-cie pròpia de les Illes Balears, i el llengut(Jynx torquilla), sedentari, és l’únic represen-tant a Eivissa de la familia dels pícids.

A l’estiu arriben les tòrtores (Streptopeliaturtur), que nidifiquen als pinars juntamentamb els tudons (Columba palumbus), se-dentaris, que els darrers anys han incremen-tat notablement la població a l’illa. Tambéhi és present un ocell estival no gaire cone-gut, és el cap d’olla (Caprimulgus europa-eus), citat a la serra de sa Mala Costa o al plad’Albarca.

Aus de torrents i petites basses

Als torrents i petites zones humides, es loca-litzen espècies com el rossinyol (Lusciniamegarhynchos), estival; els sedentaris ros-sinyol bord (Cettia cetti), la satgeta (Tro-glodytes troglodytes), la butxaqueta (Cistico-la juncidis) i la boscarla de canyet (Acroce-phalus scirpaceus). També representants dela fauna aquàtica, com la polleta d’aigua(Gallinula chloropus). L’hortolà de coll negre(Emberiza cirlus), sedentari i poc conegut,també és habitual als torrents i conreus delsvoltants.

Lligat a zones boscoses es troba la mèl·lera(Turdus merula), au sedentària que degut alseu increment poblacional és molt abun-dant i fàcil d’observar a horts i cultius defruiters durant tot l’any.

Aus d’àrees poc forestades, zones agrícoles i ambients més humanitzats

Sedentària i molt abundant, la perdiu (Alec-toris rufa), és molt apreciada com a aucinegètica juntament amb la guàtlera (Co-turnix coturnix).

El xebel·lí (Burhinus oedicnemus) és unaespècie molt coneguda per la gent delcamp, fàcil d’observar durant el dia, ja queforma grups més o menys nombrosos (finsa 15 individus), encara que és més fàcilescoltar-la a la nit amb un cant bastant ca-racterístic que inspira el seu nom eivissenc.


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

77

Cucui. Foto: José Martínez

Puput. Foto: Antonio Manzanares. Font: Arxiu d’imatge i so del CIEF

Terrol·la capelluda, habitual a camps de conreu. Foto: Oliver Martínez

La tòrtora turca (Streptopelia decaocto) hatengut una ràpida extensió per tota l’illades de la seua colonització durant els anysnoranta. Sedentari comú, es distingeix fàcil-ment pel seu color grisenc amb el dorstirant a roig i el característic collar negre.

Un ocell curiós és el cucui (Cuculus canorus).Arriba durant la primavera i no construeixmai nius, posa els seus ous als d’altres espè-cies, normalment de menor mida, com elrossinyol o l’enganyapastors, perquè siguincriats per pares adoptius. Aquest comporta-ment del cucui és anomenat parasitisme.

També present, l’abellerol (Merops apiaster)és una de les aus més vistoses d’Europa,construeix els seus nius excavant llarguesgaleries a parets d’arena. Se’l pot observardes de març fins a setembre formant grups

prou nombrosos, citats de fins a 70 exem-plars durant la migració.

El puput (Upupa epops), ocell amb un plo-matge vistós i amb el cap decorat per unacaracterística cresta, és sedentari habitualque nidifica als camps utilitzant forats d’ar-bres.

A zones ben obertes i marges de boscos nidi-fiquen a terra les terrol·les, la terrol·la cape-lluda (Galerida theklae), sedentària i la ter-rol·la cap pla (Calandrella brachydactyla)estival, present des d’abril fins a octubre.

Molt freqüent i coneguda és l’orenella (Hi-rundo rustica), de la qual podem trobar elsseus típics nius construïts amb fang a porxa-des de cases de camp o bé als corrals; l’ore-nella de cul blanc (Delichon urbica) tambénidificant a nuclis urbans. A final d’estiu for-ma grans bandades just abans de migrar.

La titina borda des camp (Anthus campes-tris), estival i migrant escàs, ha estat citadaas Canyaret, Corona.

Sedentari i molt abundant, el cagamànecs(Saxicola torquata) és fàcil d’observar posatal cimerol d’un arbust o sobre algun puntal.La coablanca (Oenanthe oenanthe), estival itípic de zones obertes, ens visita des de marçfins a octubre.

Hi ha un grup, típic de garriga, amb un cantmeravellós del qual hi ha devers vuit espè-


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

78

L’orenella.Foto: AntonioManzanaresFont: Arxiu d’imatge i so del CIEF

Garrafó amb lesseues cries.Foto: AntonioManzanaresFont: Arxiu d’imatge i so del CIEF

Femella jove de verderol.Foto: Oliver Martínez


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

79

cies diferents a Eivissa (tenint en compte lesmigrants): els enganyapastors. Cal citar-nealmenys tres, el de cap negre (Sylvia melano-cephala), per ser el més abundant i conegut,l’enganyapastors de garriga (Sylvia canti-llans moltonii), estival, confirmada la seuanidificació a l’illa recentment a la vall deMorna, i l’enganyapastors coallarga (Sylviabalearica), espècie aquesta endèmica de lesBalears, que, tot i ser abundant, s’ha de tenirpresent que ocupa un dels hàbitats mésamenaçats, el litoral.

El capsigrany (Lanius senator badius), estival,és abundant als camps de cultiu, del qual hiha una subespècie pròpia de les Illes Balears.

Lligat al medi més antròpic no es pot obli-dar el teulat (Passer domesticus), possible-ment la més abundant i coneguda de totesles aus d’Eivissa i també el teulat galtane-gre (Passer montanus), menys abundant iconegut, que nidifica a forats de paret seca.

El tercer dels teulats presents és el teulat lli-ri (Petronia petronia), espècie poc abundanta les illes Balears, a excepció d’Eivissa, on ésbastant abundant a la zona des Amunts.Ocupa petits talussos d’arena, roquissars ipedreres; és molt sociable i cria en colònies.

Un grup molt conegut per tothom són elsfringíl·lids; ocupen zones obertes, pinars,garrigues, pràcticament tots els hàbitats.Són sedentaris i abundants. Es tracta decaderneres (Carduelis carduelis), garrafons(Serinus serinus), llinquers (Carduelis canna-bina) i verderols (Carduelis chloris). És, tal ve-gada, el grup més nombrós de tota la zona.

Per acabar amb els nidificants, l’únic repre-sentant d’aquesta família als espais obertsés la sòl·lera, (Miliaria calandra), sedentarihabitual a camps de cultiu i gairebé incon-fusible pel seu cant i la forma de volar, quasisempre amb les potes penjant.

Aus hivernants i migrants

La situació estratègica que ocupen les IllesBalears a la Mediterrània fa d’elles un lloc

clau per a les aus durant la migració, en uti-litzar les illes com a zona de pas per descan-sar i recuperar forces. Durant aquest perío-de es poden observar gran quantitat d’aus.Després la majoria continuaran camí a lesseues destinacions, d’altres, en canvi,romandran aquí. Les que ho fan després dela migració postnupcial són les hivernants.

Quant a les migrants, cal dir que, tot i agru-par-les pels seus ecosistemes característics,durant aquest període és habitual observar-les a qualsevol indret. S’han de distingir dosmigracions principals: la de primavera, ano-menada prenupcial, i la de tardor, anomena-da postnupcial. Abril i maig, durant la mi-gració prenupcial, i setembre i octubre, du-rant la postnupcial, són els mesos en què esregistren un major nombre de moviments.

Aus de penya-segats

El xalambrí de muntanya (Prunella collaris),hivernant que es deixa veure des del mesd’octubre, ha estat citat as Clot des Llamp isa Talaia de Sant Vicent. Durant la migraciótambé es pot observar el tord roquer (Mon-ticola saxatilis), migrant rar citat a sa Talaiade Sant Joan.

Al litoral es pot observar la polleta d’aigua(Actitis hypoleucos), freqüent en migraciócercant aliment per les cales, però presenttot l’any a Eivissa.

Gavatxet roig.Foto: Oliver

Martínez

Aus d’àrees boscoses

Un dels grups més coneguts i abundants al’hivern i durant la migració és la família delstúrdids, especialment el gavatxet roig (Eri-thacus rubecula) present a qualsevol hàbitat;és una de les aus més conegudes de camps ipinars. Durant la seua estada és fàcil obser-

var-lo a jardins o cantant enèrgicamentsobre una cantonada de paret o qualsevolaltra talaia. Durant els primers dies d’octu-bre arriben els tords, molt apreciats com aaus cinegètiques; el més abundant de totsés el tord (Turdus philomelos), seguit de lagriva (Turdus viscivorus). També hivernants,però de forma escassa, són el tord flassader(Turdus torquatus), el tord burell (Turdus pila-ris) i el tord d’ala roja (Turdus iliacus).

De la família dels sílvids, destaca la presènciade l’abundant enganyapastors de capell (Syl-via atricapilla) i també l’enganyapastors roigcoallarga (Sylvia undata). Durant la migracióés abundant l’enganyapastors mosquiter(Sylvia borin), de mida més grossa que elsanteriors.

Uns altres sílvids presents a l’hivern són elsulls de bou; més abundants són l’ull de bou(Phylloscopus collybita) hivernant i presentper tot arreu i, dins dels migrants, l’ull de bougros (Phylloscopus trochilus). De forma mésescassa es troben l’ull de bou pàl·lid (Phyllos-copus bonelli) i l’ull de bou siulador (Phyllos-copus sibilatrix), citat a cala Salada. La sem-blança entre ells fa que molta gent del campels anomeni de forma genèrica pixarells.

Més forestal que els anteriors és el reietó(Regulus regulus) que es distingeix delsedentari reiet per no tenir llista superciliarni retxa negra a l’ull.

Durant la migració és habitual el papamos-ques negre (Ficedula hypoleuca).

Cal citar el picaformatges petit (Parus ater),espècie accidental i rara observada a calad’Albarca.

Aus de torrents i petites basses

De la família dels agrons es poden observardurant la migració el martinet (Nycticoraxnycticorax) citat a Benirràs i a la punta desMoscarter, i l’escàs i discret toret (Ardeolaralloides). També ha estat citat en migracióas Portitxol l’agró roig (Ardea purpurea). Elshivernants i migrants agró blanc (Egrettagarzetta) i agró (Ardea cinerea), tot i ser aus


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

80

Silueta característicade l’agró (dalt) i el martinet (baix), amb elseu bec especialitzat,en forma d’espasa,per atrapar les preses.Fotos: Oliver Martínez iAntonio Manzanares

Font

:Arx

iu d

’imat

ge i

so d

elCI

EF


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

81

Coa-roja, típic hivernant a zones obertes. Foto: Oliver Martínez


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

82

típiques de zones humides, és habitualobservar-los devora algun safareig pescantpeixets o granotes, o bé enmig dels campscercant cucs.

Just al límit geogràfic des Amunts, a la vallde Morna, ha estat citat en migració el bitó(Botaurus stellaris), au catalogada en perilld’extinció i accidental a l’illa.

Altres aus aquàtiques citades a la zona hanset la fotja (Fulica atra) i el gall faver (Porphy-rio porphyrio). Aquest darrer va ser citat perprimera vegada al port de Balansat desprésde la seua extinció a l’illa d’Eivissa (única-ment s’havia citat amb anterioritat a ses Fei-xes).

Al llit dels torrents hi és present una espèciemolt coneguda pels caçadors, la cega (Scolo-pax rusticola) i també el becassí (Gallinagogallinago), més escàs i rar que la primera.

El blauet (Alcedo atthis) de petites dimen-sions i d’un color blau espectacular, és fre-qüent als safareigs, petites basses o tor-rents amb aigua com el de Buscastell, la fontde Benirràs o bé a l’arribada del torrent alport de Balansat.

Propi dels torrents també ho és el xalambrí(Prunella modularis), au hivernant de lagrandària d’un teulat, bastant discreta i difí-cil d’observar.

Lligat als canyissars és present un migrantescàs, el boscarlet pintat gros (Locustellanaevia), citat a la font des Hortets.

Aus d’àrees poc forestades, zones agrícoles i ambients humanitzats

Durant la migració es pot arribar a observarla cigonya (Ciconia ciconia) reposant alscamps de conreu. A més a més, ha estat cita-da l’oca salvatge (Anser anser), hivernantescàs que arriba els hiverns més freds.

La juia (Vanellus vanellus) és un limícola habi-tual a zones obertes que també arriba en gransgrups quan al nord d’Europa les condicionsmeteorològiques són especialment dures.

Durant l’hivern als camps de conreu tambéarriben petits passeriformes que, junta-ment amb els sedentaris habituals, omplenels camps de vida. Així, de la família delsalàudids arriba als camps formant gransgrups la terrol·la (Alauda arvensis). Tambéde forma nombrosa ho fan la titina borda(Anthus pratensis) i la titina (Motacilla alba),abundant per tot arreu. Més escassa és latitina de la mare de Déu (Motacilla cinerea).Els petits túrdids com el coa-roja (Phoenicu-rus ochruros) hivernant comú, el migrantcoa-roja reial (Phoenicurus phoenicurus) i elmigrant escàs coablanca rossa (Oenanthehispanica), citat a la punta des Moscarter,són altres habitants dels camps de conreu.

També ho és el migrant cagamànecs barba-roja (Saxicola rubetra), que es diferencia delsedentari cagamànecs per tenir la llistaocular blanca i la gorja una miqueta taron-josa.

El pardal cirer (Oriolus oriolus) migrant,espectacular au de color groc en el cas delsmascles i verd en el de les femelles, és moltdifícil d’observar per la seua discreció.

El capsigrany gris ibèric (Lanius meridiona-lis), present a l’hivern, no és gaire comú, tot ique els darrers anys s’està incrementant elnombre d’observacions, especialment al plad’Albarca.

L’estornell (Sturnus vulgaris) és una altra auprou coneguda a l’illa, ja que es fàcilmentobservable a l’entrada de la tardor formantesbarts gegantins on de vegades es podencomptar milers d’individus.

Tot i que les seues àrees de cria són zonesforestals, a l’arribada de l’hivern romanenals conreus i zones obertes buscant alimentfringíl·lids com el pinsà (Fringilla coelebs),hivernant habitual; el pinsà reial (Fringillamontifringilla), bastant rar, o el llogaret(Carduelis spinus), especialment abundantels anys més freds. Coincidint amb aquestshiverns més gèlids també arriba algundurbec (Coccothraustes coccothraustes),hivernant rar més gros i rabassut que altresfringíl·lids.


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

83

L’Equip de Natura del GEN-GOB Eivissa realitza censos i anellament científic d’aus.A la fotografia, femella de falcó torter, moments abans del seu alliberament. Foto: José Martínez


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

84

A Eivissa han estat citades un total de 25 espècies de papallones diürnes. A la fotografia, una blaveta. Foto: Neus Prats


Hàb

itat

s i

bio

div

ersi

tat

85

Els invertebrats

El coneixement general de la fauna inverte-brada pitiüsa és molt deficient i aquest desco-neixement encara és major a la zona nord del’illa. Únicament s’ha fet un esforç per alconeixement d’alguns grups taxonòmics con-crets, especialment gasteròpodes, himenòp-ters, lepidòpters, algunes famílies de coleòp-ters i recentment, també, aràcnids.

Així i tot, hi ha dades de la presència d’espèciesd’interès a diferents grups. Entre els gasterò-podes (els populars caragols), destaquenespècies endèmiques com Trochoidea caroli,Trochoidea ebusitana i Vitrea striata, citadaúnicament a sa Cala. A aquest grup pertanytambé Limax majoricensis, únic llimac endè-mic de les Balears i que es pot trobar a leszones ombrívoles des Amunts. Els himenòp-ters estan ben estudiats: de les dues espèciesendèmiques de les Pitiüses, la Pseudopipona

gineri s’ha trobat a Balansat i a la font des Turde Sant Miquel.

El grup més conegut és el dels tenebriònids,una família de coleòpters amb moltes formesendèmiques de les illes. La seua característicaés la pèrdua de la capacitat de volar, a causa dela fusió dels seus èlitres i que habiten fona-mentalment els hàbitats litorals. Tenim dadesde la presència de vàries espècies d’interès.Així, a s’Arenal de Portinatx han estat citats laPhaleria pujeti i la Tentyria ophiusae. L’ Alphasi-da ibicensis es coneix a l’àrea de Corona, igualque l’Asida ludovici ssp ludovici, que tambés’ha citat a Sant Joan, Buscastell i Tagomago, jafora de la delimitació geogràfica des Amunts.Una altra espècie d’interès és Asida mater, dela qual tenim una subspècie endèmica de lazona de Sant Joan (ssp josefinae) i una altra deTagomago (ssp gasulli). Els abundants Pimeliaelevata (la popular fura) i Phylan mediterra-neus poden trobar-se per tota la zona.

Trochoidea ebusitana, caragol

endèmic de lesPitiüses.

La subespècieortizi és exclusivadel nord de l’illa.Foto: Neus Prats


86

Hòmens esperant endret de l’església de Sant Joan. Foto: Joaquim Gomis. Font: Odette Gomis

49 HÀBITATS I BIODIVERSITAT - GEN-GOB Eivissa · La vegetació dominant des Amunts és el que els...

Documents

Transcript of 49 HÀBITATS I BIODIVERSITAT - GEN-GOB Eivissa · La vegetació dominant des Amunts és el que els...