146

5.2. ELS RESULTATS A LA CIRCUMSCRIPCIÓ DE BARCELONA

ALT PENEDÈS

En les eleccions del 12 d’abril de 1931, els resultats a l’Alt Penedès no van

donar una hegemonia clara a les forces republicanes. D’entrada, en vuit dels

vint-i-set municipis que composen la comarca, no es van arribar ni a celebrar

eleccions atès que els consistoris respectius van ser escollits per la via de

l’article 29, és a dir que es presentaren just tants candidats com llocs hi havia

per cobrir i, per tant, segons la llei electoral vigent no s’hi hagueren de fer

eleccions. Tal i com ja hem dit en capítols anteriors, aquest fou un recurs

habitual del caciquisme per impedir candidatures alternatives a les forces

favorables al règim en molts municipis, especialment en els municipis petits.

Però també fou aprofitada per forces republicanes, almenys així ho indica el fet

que a les Cabanyes l’alcalde escollit fos Feliu Roig Olivella, destacat dirigent

rabassaire que acabaria essent president de la Comissió Arbitral de Districte

per resoldre dels conflictes de conreu.1

D’altra banda, és cert que a Vilafranca la coalició republicana va guanyar de

manera molt clara sobre el Bloc Catalanista, adherit al Partit Catalanista

Republicà, i sobre la Lliga Regionalista, el darrer bastió de la monarquia.2 Però

en altres municipis, com a Gelida, Sant Sadurní d’Anoia i Santa Margarida i els

Monjos, els resultats van ser favorables a les forces monàrquiques. A Gelida,

tanmateix, els regidors amb major nombre de vots van ser els tres

representants de l’Esquerra (Joan Bertran Llopart, Martí Planas Gras i Àngel

Ollé Capdevila). A Sant Sadurní i als Monjos, es devien denunciar irregularitats

perquè es van repetir les eleccions municipals el dia 31 de maig amb resultats

diferents a les dues poblacions. Mentre a Sant Sadurní d’Anoia, la Unió

Catalanista Republicana, ara ja adherida a ERC, va guanyar les eleccions, als

Monjos va guanyar un conglomerat de centre-dreta format per monàrquics i

membres del Partit Catalanista Republicà, quedant l’Esquerra en minoria.3

1 Vegeu la pàgina Tots els noms: http://www.totselsnoms.org [consulta del 5 de gener de 2014].

També Josep Mata: Pau Baqués, republicà i rabassaire, Subirats: Ajuntament de Subirats, 2010, p. 57.

2 Salvador CAMPAMÀ ROMEU: “República, guerra i revolució”, a Ramon ARNABAT MATA i Jordi

VIDAL I PLA, Història de Vilafranca del Penedès, Vilafranca del Penedès: Edicions i propostes culturals Andana, SL, 2008, p. 377-406

3 Vegeu Ramon ARNABAT I MATA: La gent i el seu temps. Història de Santa Margarida i els

Monjos. De la fil·loxera a la Guerra Civi. 1890-1940, Santa Margarida i els Monjos: Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos, 1993, p.235-239; Andreu GUIU I PUYOL: República, Guerra i Postguerra a Gelida, Gelida: El 3 de Vuit-Biblioteca Jaume Vila i Pascual-Ajuntament de Gelida, 2006, p.54; Carles QUEROL I ROVIRA: Retrats 1865-1997. Crònica il·lustrada de Sant Sadurní, Sant Sadurní d’Anoia: Ramon Nadal editor, 1998, p. 121-122, Vegeu també L’Opinió i La Publicitat, del 2-6-1931.

147

Mapa 5.2.1 Municipis de l’Alt Penedès amb ajuntament sortit per l’article

29 el 5 d’abril de 1931

Font: Butletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 22-5-1933.

L’hegemonia d’Esquerra Republicana a la comarca es va gestar entre el 14

d’abril i l’agost de 1931, quan es va constituir la comarcal del partit.4 De fet, a

les eleccions per les corts constituents del 28 de juny de 1931, ERC ja va

esdevenir el principal partit de la comarca. Aquestes eleccions, tot i la sobre-

representació que va obtenir Esquerra Republicana, va deixar dibuixat a grans

trets el mapa electoral de l’Alt Penedès durant la Segona República: una

hegemonia molt clara al conjunt de la comarca per a ERC i uns resultats millors

per a les forces de dreta i centre-dreta, que anirien escurçant diferències amb

el bloc republicà d’esquerres a Vilafranca.

La gran coalició republicana de la capital de la comarca, que s’havia gestat

durant els darrers mesos de la Dictadura, es va anar esquerdant de mica en

mica. Dos elements fonamentals van ser els que van propiciar aquest

4 Democràcia [Vilanova i la Geltrú], 29-8-1931.

Sant Llorenç d'Hortons

Olesa deBonesvalls

El Pla delPenedès

Castellví dela Marca

Pontons

Torrelles de Foix

Pacs delPenedès

Les Cabanyes

148

trencament. D’una banda, les diferències sobre la gestió de l’Hospital

Comarcal, en la qual s’hi barrejaven elements com el passament de comptes a

l’antic Ajuntament de la Dictadura i la qüestió religiosa, que es clouria amb la

destitució de la Junta del Patronat i amb l’expulsió de les monges tant de

l’Hospital com del col·legi que hi havia adjunt.5 L’altra qüestió va ser la manera

com l’alcalde Josep Maria Masachs, del Centre Republicà Radical Federal, va

afrontar la qüestió rabassaire. Masachs, que havia participat en les primeres

campanyes de la Unió de Rabassaires, va cridar les forces d’ordre públic amb

motiu de la vaga de pagesos que esclatà a finals de juliol de 1932. Aquest fou

l’element clau de la ruptura de la coalició republicana que havia guanyat les

eleccions el 1931. La ruptura es va produir dins del grup del Centre Republicà

Radical Federal, entre aquells que continuaren dins la disciplina del PRR de

Lerroux, amb una política cada cop més conservadora i en aliança amb les

forces dretanes locals –catòliques i catalanistes–, i els que acabaren a les files

del Partit Federal. Tot plegat donà l’hegemonia a Esquerra Republicana a

Vilafranca, que només tenia tres regidors però que el 9 de maig de 1933 va

aconseguir que Fèlix Balaguer Castellet, un dels seus membres, en fos escollit

alcalde, després de la mort del federal Jaume Bertran Hero. Aquesta

hegemonia es va acabar traduint amb els sis regidors titulars que conformaren

la majoria de la Coalició Republicana d’Esquerres que es va presentar al gener

de 1934.

A la resta de la comarca, la qüestió rabassaire va ser determinant en la

mobilització electoral d’aquell 14 de gener. De fet, l’epicentre del moviment

rabassaire s’havia situat al nucli que formaven els municipis de Subirats i Sant

Sadurní d’Anoia. Amb motiu de la vaga del juliol de 1932, abans esmentada,

Esquerra Republicana de Vilafranca denunciava la diferent actitud del consistori

vilafranquí respecte el de Sant Sadurní, aquest darrer abocat a donar suport als

rabassaires juntament amb la majoria de la població.6 Fou en aquest

Ajuntament, precisament, on es va realitzar la reunió d’alcaldes i jutges de pau

que denunciava el malestar dels pagesos per la solució donada a les

demandes de contractes de conreu en aquell any. La mobilització rabassaire en

aquestes eleccions es veié esperonada per l’evolució de la conjuntura de finals

de 1933. D’una banda, l’entrada al Parlament del dictamen de la Comissió

especial sobre el Projecte de Llei de Contractes de Conreu, que es va fer el dia

8 de novembre de 1933, amb un redactat completament nou fet per Josep

Companys i Jover, que poc tenia a veure amb els projectes anteriors i que

donava mínima satisfacció a les aspiracions de la Unió de Rabassaires.7 D’altra

banda, les eleccions del 19 de novembre d’aquell any, que havien donat la

victòria a la Lliga i les seves coalicions a les circumscripcions de Barcelona

5 Salvador CAMPAMÀ ROMEU: “República...”.

6 Abril, 6-8-1932.

7 Vegeu Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 119 (8-11-1933) i 122 (29-11-1933).

149

ciutat, Lleida i Tarragona i que indicaven que també a Catalunya es podia

perdre el que s’havia guanyat el 14 d’abril. Finalment, també devia contribuir a

la mobilització el nomenament de Lluís Companys com a president, un home

que els rabassaires consideraven com un dels seus líders. Em sembla evident

que aquest fet també devia ajudar a la mobilització pagesa en els municipis.

Tot plegat es va traduir en un bon nombre de llistes presentades pels

rabassaires amb el nom d’Esquerra Republicana de Catalunya, en coalicions

d’esquerres republicanes o directament com a Unió de Rabassaires. Per

exemple, a Avinyonet del Penedès es presentava la llista de La Concòrdia,

societat de pagesos fundada el 1920, i adherida a la Unió de Rabassaires i,

segons resava la candidatura de 1934, també a ERC,8 a la Granada era el

Sindicat Unió Agrícola el que presentava candidatura, amb militants d’ERC, o a

Santa Fe es presentava llista de la Unió de Rabassaires; a Torrelles de Foix, la

Unió de Rabassaires i Esquerra Republicana patrocinaven una llista

anomenada Grup Popular Torrellense. En molts casos, ja ho hem esmentat

amb anterioritat, es presentaren dues llistes per tal d’eliminar la competència de

les dretes. Aquest és el cas, entre d’altres de Subirats o de Sant Martí Sarroca.

En el primer cas, tenim constància explícita que les dues candidatures que es

van presentar –la d’ERC i la de la USC– va ser mitjançant un acord explícit de

la gent d’esquerres de Subirats, majoritàriament rabassaire.

La “comunitat rabassaire” no era homogènia i, en algun cas, els rabassaires es

van presentar dividits. Així, sabem que a Sant Quintí de Mediona la candidatura

del Centre Català Republicà Federal rebé el suport dels rabassaires contra la

candidatura del Centre Obrer Republicà adherit a ERC.9 A Mediona, uns socis

de la Societat de Rabassaires L’Amistat “per personalismes incomprensibles en

les eleccions municipals optessin per lligar-se amb elements de la Lliga i

Radicals tot per confeccionar una candidatura i anar en contra de la majoria de

la Societat i del Centre d’Esquerra”.10 D’aquesta manera, a Mediona competiren

la candidatura de Cooperativa de Federació d’Esquerra Republicana de

Catalunya en coalició amb la Societat de Rabassaires L’Amistat contra

l’Agrupació Sindicat d’Agricultors Rabassaires d’Esquerra.

Malgrat l’existència de diversos municipis on el color polític del consistori

estava decidit prèviament, la participació total a la comarca va ser altíssima, del

70,8%. La major participació es va donar, en termes generals, en aquells

municipis on hi competiren dues candidatures de signes diferents. Així, trobem

quatre municipis en què els electors van acudir a les urnes en més d’un 80%

8 Arxiu de la Delegació del Govern a Barcelona, expedients d’associacions, expedient 10.407.

9 El Diluvio, 16-1-1934. Vegeu també Xavier ARGEMÍ SALA, Mª Teresa SADURNÍ HILL i Joan

SERRA ARNAU: Sant Quintí de Mediona. Evolució socioeconòmica i cultural d’una vila de l’Alt Penedès, Sant Quintí de Mediona: Ajuntament de Sant Quintí de Mediona, 1999.

10 Arxiu de la Delegació del Govern a Barcelona, expedients d’associacions, expedient 6.821.

150

del cens: Sant Cugat Sesgarrigues, el Pla del Penedès, Sant Sadurní d’Anoia i

Santa Margarida i els Monjos. En deu més, la participació superava el 70%.

Tanmateix, en alguns dels municipis amb una sola llista o dues llistes

d’esquerres la participació va ser notable: Sant Martí Sarroca o les Cabanyes

en són dos exemples, amb un 77,1% i un 74,4%, respectivament. L’elevada

concurrència a les urnes en els municipis on la CNT tenia implantació l’any

1933 –Sant Sadurní d’Anoia, Santa Margarida i els Monjos i Vilafranca del

Penedès–, ens fa pensar en una escassa influència dels sectors

anarcosindicalistes més radicalitzats i que els obrers van acudir a les urnes en

proporcions molt elevades.

Mapa 5.2.1. Participació a les eleccions municipals de 1934 a l’Alt

Penedès (en percentatge)

Font: elaboració pròpia amb les dades de l’Apèndix 2.

Comparats amb els comicis immediatament anteriors, les municipals de 1934

van suposar un augment de la participació en una mica més de cinc punts

percentuals. De fet, amb les dades de què disposem en aquests moments, va

Participació %

0 - 25

25 - 50

50 - 75

75 - 100

151

ser fins i tot unes dècimes més alta que les eleccions del febrer de 1936, quan

la coalició republicana d’esquerres s’amplià als comunistes. Tot plegat ens

indica que la mobilització de l’electorat potencial de les esquerres a la comarca

havia arribat al seu màxim abans fins i tot de la constitució del Front

d’Esquerres de Catalunya i que a l’Alt Penedès, l’aportació que hi feren les

forces comunistes va ser més aviat escassa.

Gràfic 5.2.1 Participació a les eleccions l’Alt Penedès, 1933-1936 (en %)

Fonts: 1933: elaboració pròpia amb les dades publicades a L’Opinió i La Veu de Catalunya, 22-

11-1933. 1934: elaboració pròpia amb les dades de l’Apèndix 2; 1936: Mercè VILANOVA, Atlas...

La victòria de les coalicions que van presentar el conglomerat d’Esquerra

Republicana-Unió Socialista de Catalunya-Unió de Rabassaires, amb alguns

altres aliats puntuals com els Federals o Acció Catalana Republicana, no va

tenir contestació possible. En termes generals, a l’Alt Penedès, les esquerres

republicanes van arribar al 71,6% dels vots. Òbviament, els millors resultats es

van donar en aquells municipis on la Lliga va ser incapaç d’articular una

candidatura alternativa i, per tant, només s’hi va presentar una o dues llistes

d’esquerres, és a dir en dotze dels vint-i-set municipis de la comarca, tot

destacant per la seva dimensió Subirats, Sant Martí Sarroca i Font-rubí.

L’hegemonia d’ERC i els seus aliats es referma si tenim en compte que les

esquerres republicanes superaren el 50% dels vots en tots els municipis,

excepte a Sant Quintí de Mediona. En tres d’aquests municipis, en els quals hi

152

va haver competència entre candidatures oposades –Santa Fe del Penedès,

Vilobí del Penedès i Pontons–, les candidatures esquerranes-rabassaires van

superar el 80% dels vots. Es tracta de municipis molt petits amb una gran

majoria de població pagesa.

Mapa 5.2.2 Resultats de les candidatures d’Esquerra Republicana o

Coalicions d’Esquerres Republicanes i de la Lliga o Coalicions de Dretes

a l’Alt Penedès. Eleccions municipals de 1934 (en percentatge)

Font: elaboració pròpia amb les dades de l’Apèndix 2.

Les dificultats de la Lliga Catalana per articular un front dretà contra aquest

conglomerat esquerrà-rabassaire es posa de manifest amb aquesta incapacitat

d’articular llistes en una bona part dels municipis de la comarca i en la dèbil

implantació en els municipis rurals. De fet, només guanyaria una coalició de

dretes a Sant Quintí de Mediona. En aquest municipi, tal i com hem dit la Lliga

articulà al seu voltant una àmplia coalició que va tenir com a diana de tots els

atacs la personalitat de Bartomeu Llobet, el líder d’Esquerra Republicana a

Sant Quintí, qui fou objecte d’una forta campanya de desqualificacions.11

Només a Vilafranca del Penedès, la coalició formada per la Lliga, els Radicals i

catòlics independents va disputar amb claredat l’hegemonia al bloc republicà

d’esquerres. En d’altres municipis on l’activitat agrària no era gairebé exclusiva,

com Sant Sadurní d’Anoia i Santa Margarida i els Monjos, la Lliga també va

presentar batalla, però tot i un percentatge superior al 40%, quedava lluny de

l’obtingut per Esquerra Republicana. L’únic municipi on el Partit Republicà

Radical va presentar candidatura en solitari va ser a Sant Pere de Riudebitlles.

De fet, aquest municipi amb un terme petit i una important indústria paperera

havia estat, després de la capital comarcal, el bastió del PRR a l’Alt Penedès

11

Xavier ARGEMÍ SALA, Mª Teresa SADURNÍ HILL i Joan SERRA ARNAU: Sant Quintí de Mediona. Evolució socioeconòmica i cultural d’una vila de l’Alt Penedès, Sant Quintí de Mediona: Ajuntament de Sant Quintí de Mediona, 1999.

153

gràcies a la implantació del Centre Republicà Radical Obrer i des del juny de

1931 es mantenia regularment com a segona força política a la localitat.

Taula 5.2.1. Filiació política dels regidors electes a l’Alt Penedès.

Eleccions municipals de 1934

Vilafranca del

Penedès

Sant Sadurní d’Anoia Subirats

Alt Penedès

Esquerres republicanes 169

Esquerra Republicana de Catalunya 6 8 8 130

Coalició d'Esquerres (filiació desconeguda) 3

Unió Socialista de Catalunya 4 4

Unió de Rabassaires 15

Partit Republicà Democràtic Federal 4 8

Independents d'esquerres 4

Altres grups d'esquerres 5

Centre 4

Acció Catalana Republicana 1 1

Partit Republicà Radical 1 3

Dretes 36

Lliga Catalana 1 4 16

Coalició de Dretes (filiació desconeguda) 3 18

Altres grups de dretes 2

Sense dades Total 16 12 12 209

Font: elaboració pròpia amb les dades de l’Apèndix 2.

L’hegemonia del partit que aleshores ja dirigia Lluís Companys es demostra

amb la filiació política dels regidors electes. Fins on ha estat possible, hem

resseguit la filiació política dels 209 edils escollits el gener de 1934. La gran

majoria, 130, eren militants d’Esquerra Republicana de Catalunya, ja haguessin

estat escollits directament en una candidatura del partit o en una coalició. En el

bloc de les esquerres republicanes fora d’ERC, destaca la presència de 15

regidors de la Unió de Rabassaires. El tercer partit amb implantació a la

comarca era el Partit Republicà Democràtic Federal, que obtenia la meitat dels

regidors a Vilafranca, on tenia forta implantació a través del Centre Republicà

Federal dirigit històricament per Jaume Ferrer Cabra (mort el 1933). La Unió

Socialista, tot i tenir implantació en alguns municipis, com a Santa Margarida i

els Monjos, només obtingué representació municipal pels quatre regidors

electes que es presentaren a la seva llista de Subirats. Les dretes obtingueren

només 32 regidors, dels quals la meitat o més eren membres de Lliga

Catalana. La taula 5.2.1, torna a posar de manifest una dinàmica política

diferent entre Vilafranca del Penedès i la resta de la comarca. A banda que el

resultat entre dretes i esquerres fou ajustat, a Vilafranca la coalició d’esquerres

tot i l’hegemonia d’ERC hagué de comptar amb els federals que, tal com s’ha

154

dit, tenien forta implantació i amb el suport també d’ACR. A la resta de

municipis, ERC era clarament el partit hegemònic. A Sant Sadurní d’Anoia fou

l’única candidatura d’esquerres possible, tot i que també tenim constància de la

presència d’organització del PRDF, i a Subirats va ser la llista guanyadora front

a la de la USC, tot i que com sabem ambdós partits s’havien posat d’acord per

presentar-se i evitar la presència d’una candidatura de dretes al municipi.

Al cantó dret de l’espectre polític, l’hegemonia de la Lliga també és evident, tot i

l’elevat nombre de regidors dels quals no hem pogut identificar la filiació. Tot i

tenir un bon nombre de delegacions a la comarca –vegeu el capítol 2–, la seva

base social es veia disminuïda en aquells municipis la majoria de la població

dels quals era la pagesia parcera. En qualsevol cas, costa d’identificar també la

presència d’altres forces polítiques de dreta, com la Comunió Tradicionalista o

Unió Democràtica de Catalunya, dels quals tenim constància d’una dèbil

organització si més no a Vilafranca.

Tal i com s’ha assenyalat anteriorment, la jornada electoral va ser força

convulsa en determinats municipis. A l’Alt Penedès els fets que van provocar

més controvèrsia es van produir a Vilafranca del Penedès. La tensió a la capital

es palpava en l’ambient atès que hom era conscient que la victòria a una o altra

banda vindria determinada per uns pocs vots. En el primer número de l’any

1934 del setmanari Acció, portaveu de l’Acció Catòlica, ja s’advertia que els

rabassaires havien rebut la consigna de votar ben aviat el dia 14 i desplaçar-se

a Vilafranca i afegia irònicament que aquest fet “no té res a veure amb cap

mena de coacció electoral. En principi s’havia pensat que vinguessin el dia de

les eleccions, i com que aquestes han de celebrar-se el dia 14 han coincidit les

dates.”12 En el número següent insistia, més seriosament, en l’avís que els

rabassaires es desplaçarien a la capital per condicionar el vot a favor de la

Coalició Republicana d’Esquerra i demanava que cap ciutadà es mantingués

indiferent, tot recordant el boicot decretat per la Unió de Rabassaires a

determinat comerços de la comarca i la intervenció dels pagesos en l’afer de

l’Hospital Comarcal. I acabava demanant que ningú de fora intervingués en els

afers locals de la vila tot preguntant “És que Vilafranca intervé en les eleccions

municipals de Sant Sadurní, de Les Cabanyes, d’Olèrdola o de Castellví de la

Marca, per exemple?”.13

Amb aquest panorama, la presència de grups rabassaires i de gent d’esquerres

a la vila el dia 14 de gener es va veure com una coacció intolerable. Acció

titulava l’edició del 20 de gener amb una frase que evidenciava la tensió

viscuda: “La Dictadura Rabassaire a Vilafranca” i continuava amb uns subtítols

força estridents: “Violències i canibalismes a l’ordre del dia – La Junta del Cens

amb tota imparcialitat tria tots els presidents de meses d’entre els afiliats a

12

Acció, 5-1-1934.

13 Acció, 13-1-1934.

155

l’Esquerra – L’indignació de la Vila. Coacció, amenaces, persecucions. Després

de la gran victòria el diputat Armendares diu als seus cooperadors, els

rabassaires, que d’ara endavant no hauran de pagar res.”14 La premsa del

Partit Republicà Radical, el setmanari Penedès Republicà, no es quedava curta

en la descripció del que havia passat a la vila el diumenge electoral:

“...Diumenge al matí. Els rabassaires invadeixen Vilafranca. A les portes del col·legis «dames» amb cara de prunes agres i braçal vermell, criatures amb mocs al nas i també amb braçal per a evitar que es voti la candidatura número 2. Els grups rabassaires en guàrdia i a certa distància. Els empleats de la Casa de la Vila (no els d’Oficines) sense gorra de galons i el Cisquet de la FAI i per tant apolític, portant a votar alguns infeliços...”.

“A les vuit, en un col·legi, el primer vot és el de donya Kety de Xeringa. Els segons són els de dos vells que a l’anar a votar la papereta 2, no ho poden fer perquè un candidat federal els pren les paperetes i els obliga a votar la número 1.”

“Es presenten unes monges. Insults, amenaces i una per terra... Els cosacos del Penedès, o siguin els rabassaires, garanteixen l’ordre a garrotades. I les monges no voten...”15

Des de l’esquerra, però es minimitzaven els incidents. Des del portaveu

d’Esquerra Republicana, Abril, s’assegurava que es disposava de totes les

actes i que en elles no hi constava cap mena de protesta. En canvi, acusava la

candidatura de dretes i, més concretament, els membres del PRR de tramar un

robatori d’actes:

“Tenim totes les actes al nostre poder. A última hora del dia de les eleccions, mentre tots estàvem festejant el triomf, ens assabentem que un grup de reaccionaris es dirigia decidit a robar una acta. Un moment i tothom féu cap al col·legi del districte primer, secció primera, carrer de Vidal, que era el lloc amenaçat. Allí, entre altres, poguérem veure la cara del senyor Regull amb uns ulls que s’empassaven els documents de sobre la taula. Ell era allí el capità. Sens dubte, que tota la maniobra estava dirigida per ell. Quan els nostres homes comparegueren, fou impossible portar a cap el lladrocini...”

“Aquella acta era la que els senyors de la Lliga-carlins necessitaven per fer llur maniobra. Els seus amics de Barcelona haurien trobat una excusa propícia que els hauria fet quedar bé davant la reacció vilafranquina. Doncs, bé. El tru va fallar. Els lladres s’hagueren d’entornar amb les mans a les butxaques i el nas esclafat a la paret. El savi Regull hagué de rumiar runa altra infàmia.””16

14

Acció, 20-1-1934.

15 Penedès Republicà, 22-1-1934. La Ketty del Xeringa es refereix a Caterina Sagrera, esposa

del diputat d’ERC Salvador Armendares, al qual la dreta local denominava despectivament Doctor Xeringa, per la seva professió de metge. Sobre Salvador Armendares es pot consultar la biografia de Jaume TORRENT I ORIOL, Salvador Armendares i Torrent (Malgrat de Mar, 1893-Mèxic, DF, 1965. Metge i polític, Barcelona: Viena Edicions, 2006.

16 Abril, 3-2-1934. El Regull aquí esmentat fa referencia a Pere Regull i Pagès, membre del

PRR i un dels principals dirigents del Sindicat d’Exportadors de Vins de Vilafranca, el qual havia estat candidat del Partit Republicà Radical a les eleccions del Parlament de Catalunya de 1932 i havia participat en la campanya contra la Llei de Contractes de Conreu durant el 1933.

156

Tot plegat va acabar amb la impugnació dels resultats per part de la

Candidatura Vilafranquina denunciant les coaccions i les irregularitats del

procés electoral. Però aquesta impugnació va ser desestimada per la

Generalitat i, finalment, el nou consistori vilafranquí es va poder constituir el 12

de març de 1934, amb la composició sortida de les eleccions del 14 de gener.

Gràfic 5.2.2 Resultats electorals a Vilafranca del Penedès i a l’Alt Penedès,

1933 i 1934 (en %)

Fonts: 1933: elaboració pròpia amb les dades publicades a L’Opinió i La Veu de Catalunya, 22-

11-1933. 1934: elaboració pròpia amb les dades de l’Apèndix 2; 1936: Mercè VILANOVA, Atlas...

Aquestes eleccions marcaren el potencial màxim de mobilització de l’electorat a

l’Alt Penedès. Si la participació fou la màxima dels tres grans comicis electorals

celebrats a Catalunya entre 1936 –no comptem amb les eleccions de

compromissaris per escollir el president de la República, celebrades el 26

d’abril de 1936–, això ja ens indica que tant les esquerres com les dretes

difícilment podrien arribar a mobilitzar més electors a favor de cada una de les

candidatures respectives. Un cop més hem de ressenyar el diferent

comportament entre l’electorat vilafranquí i el de la resta de la comarca. De les

tres eleccions fetes amb sufragi universal que contemplem entre 1933 i 1936, a

Vilafranca les esquerres van guanyar només a les municipals de 1934.17

17

Incloem en les eleccions de novembre de 1933 els vots d’Esquerra Republicana i la Coalició d’Esquerres Catalanes formada per ACR, el PNRE i el PRRSC.

157

D’aquesta manera, a les eleccions del 19 de novembre de 1933, les forces que

conformarien la coalició de dretes a Vilafranca el gener de 1934 –Lliga i PRR–

superaven lleugerament la suma dels vots obtinguts per Esquerra Republicana

i la Coalició d’Esquerres (formada per ACR, el PNRE i el PRRSC). El febrer de

1936 la victòria de les dretes a Vilafranca encara va tornar a ser favorable a les

dretes, articulades al Front Català d’Ordre, amb una victòria ajustadíssima, per

108 vots de diferència.18

En canvi, l’hegemonia d’Esquerra Republicana al conjunt de la comarca es

traduí en uns resultats incontestables en els tres comicis a què fem referència.

A les eleccions del 19 de novembre de 1933, la candidatura d’Esquerra

Republicana superà en més d’un 23% la de la Lliga. L’Alt Penedès era, de fet,

una de les principals bosses de vot a la circumscripció de Barcelona i junt amb

altres comarques amb implantació rabassaire com el Garraf, el Vallès

Occidental i el Bages, i això va contribuir a què la derrota d’ERC en aquelles

eleccions no fos tan dramàtica. A les municipals de 1934, Esquerra i aliats van

arribar al sostre en termes de percentatge de vots, superant el 70% dels

sufragis. El febrer de 1936, amb els blocs clarament definits les esquerres

tornaven a obtenir una victòria clara, amb percentatge només lleugerament

inferior al de 1933. La Lliga i els seus aliats arribaven al seu sostre comarcal el

1936, superant per només unes dècimes el resultat obtingut el novembre de

1933.

En resum, doncs, podem concloure que l’Alt Penedès les eleccions del 14 de

gener de 1934 van ser les de més alta mobilització de l’electorat de tot el

període republicà. De fet, no alteraren el mapa polític que s’havia establert a

partir de la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931 però sí que van

significar un pas més en l’establiment de dos grans blocs polítics, amb la

pràctica desaparició de les opcions centristes –Acció Catalana Republicana i

Partit Republicà Radical– o, millor dit, amb l’obligatori decantament a esquerra

o a dreta a què es van haver de sotmetre, un fenomen que va ser general a tot

Catalunya. Divisió en blocs que es veia reforçada a l’Alt Penedès amb

l’escassa presència d’altres forces extremes com els comunistes o els

tradicionalistes. Malgrat la tensió viscuda aquells dies, sobretot a Vilafranca del

Penedès, sembla clar que els resultats responien a les realitats locals de cada

força en litigi. És evident que la pagesia rabassaire es va bolcar en aquestes

eleccions i també que en aquells municipis amb una certa indústria –Sant

Sadurní d’Anoia o Santa Margarida i els Monjos, entre altres–, l’obrer es va

mobilitzar de manera favorable a les candidatures d’esquerra. L’exemple de

Vilafranca ens mostra, en canvi, que en una ciutat on dominava el sector

terciari, les esquerres tenien més dificultats d’implantació. Juntament amb

grans propietaris que residien a la capital comarcal, els grans comerciants de vi

arrossegaren a les seves files també el vot de la classe mitjana més benestant 18

Els resultats a Vilafranca es poden consultar a Acció, 22-2-1936.

158

dedicada fonamentalment al comerç. Tot i que en aquestes eleccions

municipals, no només la mobilització dels rabassaires desplaçats d’arreu de la

comarca a Vilafranca amb les coaccions, reals o fictícies, devien influir en els

resultats: la capacitat d’ERC d’articular una coalició amb les forces

republicanes d’esquerra i de centre esquerra de la vila –els Federals i ACR– i la

política defensada des del consistori pel que quedava de la coalició guanyadora

el 12 d’abril de 1931 alguna cosa hi van tenir a veure.