551 juliol 2014

VVAACCAARRIISSSSEESS balcó de Montserratedició digital

Núm. 551 Juliol de 2014

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

La festivitat del Corpus a Sitges, on es poden veure les tradicionals catifes de flors.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 2

SUMARI

Pòrtic 3

L’Evangeli pam a pam 4

La cuina de Ca la Quima 6

Des de Sant Llorenç Savall 7

Pensaments caçats al vol 8

Cultura popular 9

Campanades 10

A. Museu-Arxiu de Vacarisses 11

Dels diaris 15

Racó del conte 16

300 anys enrera 18

Col·laboracions 27

Imatges de Vacarisses 50

Vacarisses, balcó de Montserrat

Edita: Parròquia de Vacarisses

Redacció i Administració:

Plaça de l'Església, 15 - 08233 Vacarisses

Telf. 938359102

[email protected]

http://issuu.com/search?q=balcomontserrat

Director: Sebastià Codina

Consell de Redacció i Coordinació:

Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila

Maquetació:

Jaume Pintó i Joan Vila

Dipòsit Legal: B 9241-2014

DIA A DIAJuny - 7

Primeres Comunions: Aarón Alcalde Jurado, Desirée Diaz Rodríguez, Yes-sica Diaz Rodríguez, Andreu Duran Mingallón, Judith Ferrando Medina,Irene Marín Payà, Raquel Rull Vaguean, Arantxa Salazar Huamán.

Juny - 8

Primeres Comunions: Eloi Àlvarez Codina, Ignasi Barrios Flores, MarCamprubí Torrella, Laia Codina Estany, Sasha Marlasca Verdaguer, MiquelMartínez Hinojosa, Pau Posadas Ortega, Albert Ramos Manchado, AnnaReollo García, Abril Rua Masip.

Juny - 12

Presentació del llibre PENSAMENTS CAÇATS AL VOL.

Juny - 15Missa funeral per Lluís Santiago i Moreno..

Juny - 29

Bateig de Lucia Bódalo Mercado

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net

ANEU A LA WEB ENVIEU-NOS UN CORREU

ESGLÉSIA DE VACARISSES

http://issuu.com/search?q=balcomontserrat

mailto:[email protected]


PÒRTIC

La rauxa no vol dir

inconsciència, ni

temeritat,

sinó voluntat d’existir.

El seny tampoc no és

covardia,

sinó intel·ligència.

Diuen que els catalans som gent de seny, però també de rauxa. El seny i la rauxa ens handut fins a l’actual moment del país. Potser més el seny que la rauxa. El seny ens ha fet mésconservadors i ha estat clau perquè triéssim, com a poble, un camí més còmode i que, so-vint, com ens ha demostrat el pas de la història, no era el millor. Les dures circumstànciesque hem viscut com a país ens han condicionat molt en aquest sentit i, després de tantspatiments i de forta repressió, molts catalans han preferit apostar pel seny, més que no pasper la rauxa. Aplicar el seny vol dir no arriscar-se, mantenir l’statu quo actual, la zona deconfort, els privilegis, la normalitat, la tranquil·litat. Tenir seny també vol dir, però, fer lescoses ben fetes, pensar-ho bé abans de fer qualsevol moviment, analitzant totes les varia-bles possibles per no errar en la decisió final. El seny dels catalans potser ha estat un llastque no ens ha permès assolir la plenitud com a poble, però, d’altra banda, sovint ha estatclau per avançar en la indústria i en el desenvolupament econòmic.I la rauxa? Doncs tres quarts del mateix, però a la inversa. Allà on el seny ens ha frenat larauxa ens ha permès de tirar endavant. Sovint, però, amb resultats ben negatius per nohaver valorat prou bé ni el moment, ni la potència de l’adversari. Però què seríem com apaís sense la rauxa dels nostres artistes, dissenyadors i creadors, d’alguns dels nostres em-presaris? Un poble sense ànima, sense perspectiva, sense imatge. Fa dies, però, que Cata-lunya, les seves institucions, alguns dels seus polítics i, sobretot, la societat civil i moltesde les seves entitats més rellevants, com l’ANC o Òmnium Cultural, semblen haver trobatel punt just entre el seny i la rauxa. La rauxa que ens donarà força per fer-nos sentir i po-der decidir. I el seny per saber com i quan fer-ho i amb la màxima força. Rauxa que, mal-grat el que ens vulguin fer creure alguns, no vol dir inconsciència, ni temeritat, sinóvoluntat d’existir, força per treballar per un país millor. Seny que tampoc no vol dir covar-dia, sinó intel·ligència per aconseguir allò que tantes generacions de catalans van somiarun dia.

Ara és l’hora.


L'EVANGELI PAM A PAM

També avui hi ha profetes. De tant en tanten surt algun... i que valen molt la pena. Déuens els envia.

Però sempre hi ha qui els fa callar. No elsdeixen dir res. Si continuen parlant, els hineguen el pa i la sal. I els fan desaparèixer.

Perquè no es deixa parlar més als profetesd’avui?

Perquè diuen el que no volem sentir. Comen totes les èpoques resulta que: cantant lesveritats es perden les amistats.

En altre temps era la inquisició desenfrena-da que feia callar les veus que proclamaven

el Regne de Déu buscant la ufana de la vi-nya del Senyor.

Ara no són les inquisicions d’aleshores, es fade maneres més dissimulades i educades....

Tots nosaltres som una part d’aquesta im-mensa vinya del Senyor, en som els vinya-ters.

Isaïes ja en parla de la vinya de Déu. Per ferentendre als oients que Déu s’interessa perla seva vinya, diu que la cava i la neteja depedres, que hi planta els millors ceps, quel’estima i afalaga.

Jesús parla de la decepció de Déu pels seusvinyaters que no se’n cuiden i la vinya encomptes de donar raïm abundant i bo,només dóna raïms agres i bords.

L’home té grans possibilitats.

Els resultats no sempre són satisfactoris.Déu espera de nosaltres i sovint queda de-fraudat perquè només donem fruits escar-ransits de mediocritat i de buidor.

Les paràboles de Jesús

Comentaris casolans36 - Els vinyetaires

El van treure fora de la vinya i el van matar...

(Mt 21, 33-46)


L'EVANGELI PAM A PAM

Sebastià Codina i Padrós

Els fruits que Déu voldria de la seva vinya,són els de sempre: l’amor, la justícia i la pau.

A través del temps té cura de la seva vinya através dels seus enviats. De tant en tant ensobresurt algun que fa forrolla: Casaldàliga,Òscar Romero, Joan XXIII, Teresa de Cal-cuta... també ho sembla el Papa Francesc...

Gent extraordinària que han escampat ger-manor, respecte, comprensió i que des deran de terra han cridat fort, molt fort contrael poder i el diner que esclafa i atropella lavinya del Senyor...

L’any passat es va portar a terme la campanya “La fam no fa vacances”, persensibilitzar a la ciutadania de la realitat de la pobresa més propera i fomentar lesdonacions de menjar també durant les vacances, període en el qual aquestesdisminueixen.

Us agrairem que tingueu present aquest fet i que les vacances ja les tenim aquí.També us volem informar que Càritas Parroquial de Vacarisses, acaba de posar-se encontacte amb la fundació Banc dels aliments de Barcelona, una entitat a nivell deCatalunya que té per lema “Lluitem contra la fam d’aquí”.

El passats dies 21 i 22 de juny, en la recapta que es va fer a la Parròquia,es van recollir 308,90 €

VIU SENZILLAMENTPERQUÈELS ALTRES, SENZILLAMENT, PUGUINVIURE.

Des d’aquí volem fer constar a tothom el nostre més sincer agraïment.

Moltes gràcies.

www.caritasbv.cat/


LA CUINA DE CA LA QUIMA

Per començar, posarem el conill tros-sejat amb sal i pebre en una cassolaamb un bon raig d'oli. El deixaremfer ros ràpidament a foc viu, peròque no ens quedi gaire cuit.

Una vegada estigui rosset, hi afegiremels pebrots tallats a quadrets i deixa-rem que es sofregeixi una mica. Se-guidament, hi posarem el tomàquettriturat i ho deixarem que faci xup-xup fins que hagi reduït bastant lasamfaina i que el conill es trobi tou.

Si voleu, també hi podeu posar unraget de vi.

De la mateixa manera que hem fet elconill amb samfaina, també hi podemfer el pollastre.

Tant amb pollastre com amb conill,aquest plat queda boníssim!

Bon profit.

Ingredients per a 4 persones:

1 kg de conill.2 pebrots (vermell i verd).1/2 kg de tomàquet triturat.Oli, sal i pebre.

Conillambsamfaina

Conxita i Quimeta Font


DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de

les terres catalanes

de l'amor il'amistat.

• A la creu del matrimoni, la sogra hi

fa de dimoni.

• Benvingut de ma filla el pretendent,

bo o dolent.

• De marits i de mullers, prou en pas-

sen pels carrers; però de mare no n'hi

ha cap més.

• A l'amic prova'l primer, ans no l'ha-

gis de menester.

• Amic de vi, s'acaba l'amic quan

s'acaba el vi.

• Amistat interessada només dura

una mesada.

• Abraçar i besar és eixarcolar, però

s'acosta el sembrar.

• Amor i afició ceguen la raó.

• Cada qual s'aparella amb son igual.

• De casat a cansat, només una lletra

hi cap.

• De tant que t'estimo t'abonyego.

• Dona rica et governarà, dona pobra

t’arruïnarà, dona lletja et cansarà i

dona guapa t’enganyarà.

• El primer amor sempre tira.

• Els concos moren com els pollastres

a mans de la criada.

• En tractant-se de casar, abans ho

deus meditar.

• Home que tracta amb amigues, no li

faltaran fatigues.

• L'amor, com el foc, mai no pot estar

amagat.

• L'amor i la por defensen el senyor.

• L'home gelós d'un mal en fa dos.

• La dona no l'estima qui la vol, sinó

qui ella vol.

• La que es casa per diners, tota la vi-

da criada és.

• No estiguis, per bé t'ho dic, amb la

muller del teu amic.

• Qui a més de dona té mossos, ja cal

que faci els ulls grossos.

• Si la dona et mana que et tiris del

terrat, fes que no sigui enlairat.

Recopilació: Josep Caba


PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

El demà que estem a punt d’abastar no és pas una propina, és una conquesta que hemabastat amb les nostres conviccions, molt sovint heroiques i arriscades...

Quan una cosa és possible cal tirar-s’hi de cap per a aconseguir-la. Tot, és poc...

Naixem, creixem, ens fem grans i ens morim. Hi ha idees capdavanteres que perdurensempre més malgrat la polseguera verinosa que esvaloten alguns humans...

Mai no ens hem unit de bon grat a Espanya. Vàrem ser brutalment sotmesos, con-querits i assetjats el 1714. Des d’aleshores la nostra identitat, cultura i la llengua hanestat esclafades...

Ser feliç no costa gaire i és força senzill: elque és molt difícil és ser senzill. Les cobe-jances sempre treuen el nas...

Si tens problemes o estàs necessitat, acut ala gent pobre: seran els únics que t’enten-dran i estaran a punt...

Si et mulles en el món dels menystingutstrobaràs persones, fraternalment riques, queet faran pinya...

Respectar i valorar les opinions dels altres, és una de les virtuts que l’ésser humà potabastar...

No jutgis..., intenta comprendre, i si no ets capaç de llucar i saltar del burro, oblida igira full...

Si vols viure feliç, comença llençant rostos avall les rancúnies i l’odi...

Viure sense pretensions ajuda a ser savi. Dóna una mica més i no et refiïs de gaire. Sipots, no esperis una gran cosa: t’estalviaràs maldecaps. Això sempre val la pena...

Envellir és obligatori. Ser feliç és opcional...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós


CULTURA POPULAR

Sóc d'un país on el sol brilla

el bon pagès treballa amb fe,

quan és el temps, ell sega i trilla,

del feinejar mai no s'esquitlla

fins que el rebost, ja té ben ple.

Sóc d'un país de gent honesta

que fan del viure un sentiment,

som com la mata de ginesta,

en voltant d'ella és una festa

d'un perfum net, suau i ardent.

Sóc d'un país de gran cultura

que hem conquerit, sens fer remor,

hem estat sempre a gran altura,

els anys que som encar perdura

la nostra ensenya i el penó.

Sóc d'un país de mar molt bella

que et deixa el cor enamorat,

el nostre amor tot ho agabella,

arrossegant-nos com la rella

fins el moment del comiat.

I aquest país de parla clara

que venerem amb tot el cor,

una dolçor de pàtria amara,

el pas del temps per sempre i ara

ens marcarà la vida i nord.

La Ginesta

Racó Poètic

Sabina Fornell i Morató

Joan Sisamon i Borràs

S'alça pura, aureolada,

la ginesta triomfant.

Llum del cel que la besada

l'esdevé tan perfumada

que el meu cor n’està encisant.

Sent-ne flor tan encisera

en desperta un ideal

que esdevé nostra fal·lera:

fer-ne d'ella una bandera

de perfum tot immortal.

Déu te guard, bandera ardida,

Déu te guard, bandera d'or.

Pels camins d'aquesta vida

dóna'ns llum amb ta florida

que perfumi nostre cor ... !

Sóc d'un país


CAMPANADES

.Campanar de l'església de SantRomà de Sau

Mn. Pere Campàs Bonay

Vic

L'addició juvenil al mòbil

Per a un gran nombre d’adolescents el mòbil forma part de la vida quotidiana, igualque anar a l’escola o prendre un got de llet per esmorzar. És alguna cosa amb la qualhan conviscut sempre.

Quan no estan junts es relacionen entre ells per mòbil, amb un argot que ni saben exacta-ment com l’han après. Té la seva sintaxi. El mòbil pot arribar a ser una mordassa o addiccióper a l’usuari, difícil de deixar. El mòbil és una cosa tan seva i tan habitual que ni coneixenles cabines telefòniques. Moltes coses avui semblen de l’Edat Mitjana.

Quan son a classe, posen el vibrador per esquivar els problemes disciplinaris que comportael so d’un timbre impertinent. És freqüent que se l’emportin al llit, sota el coixí, també ambel vibrador, per evitar problemes de relació amb la família. Les “pessigolles” del mòbil silen-ciós els fan feliços parlant amb l’interlocutor. La gran felicitat d’ells i elles és “on-line”.

L’aparell està perpètuament disponible per a rebre missatges. Els missatges del mòbil solendibuixar una xarxa de companys ben coneguts. La no presència física de l’altre facilita unarelació peculiar, on hom s’arrisca a dir el que no diria a la cara. Això també ens pot passar alspares espirituals, no sempre tan espirituals. L’espiritualitat del mòbil també sol ser com del’altre món.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 11

ASSOCIACIÓ MUSEU-ARXIU DE VACARISSES

Presentació del llibre

PENSAMENTS

CAÇATS AL VOL

El passat dia 12 de juny, es va fer la presentació del llibre "PENSAMENTS CAÇATS ALVOL", l'autor del qual és el Director de la nostra revista "Vacarisses, balcó de Montserrat",Mn. Sebastià Codina i Padrós. L'acte es va celebrar a la biblioteca "El Castell", a les 7 de latarda. La presentació havia d’anar a càrrec del Sr. Josep M. Alentà, el qual no va poder serpresent, però es va llegir la seva presentació, que adjuntem seguidament.

Mn. Sebastià Codina

• Els pensaments caçats al vol, no surten d’enlloc i ho fan de tot arreu; pràcticament ragen d’allà on po-den.• De pensaments caçats al vol se’n poden caçar sempre: de jove, de gran i de vell: Cap hora no hi ha veda.

Benvolguts,

Ja fa una llarga temporada que Mn. Sebastià em demanava de fer una recopilació dels “Pen-saments caçats al vol” que s’anaven editant a la revista “Vacarisses, balcó de Montserrat”.Feia temps que se n‘havia fet un, de recull, i calia actualitzar-lo. No em va costar gaire accep-tar-ho. No només perquè era ell qui m’ho demanava, sinó perquè ja fa molts anys que emdedico a recollir frases, textos, pregàries, rondalles, poesies... sobre els temes més diversosque us pugueu imaginar.Tanmateix, el repte no era fàcil. Pràcticament en cada butlletí n’hi ha tota una plana,d’aquests ‘pensaments’, i en són molts, el nombre butlletins que han sortit: 50 anys donenper a molt.

Associació Museu-Arxiude Vacarisses



• “Doneu-me un camí, no fàcil ni flonjo, sinó virtuós, encara que em resulti aspre i sembrat de dificultats.El que costa és el que més s’estima”.

Calia organitzar la feina. I per a cuinar un bon plat, fan falta els millors ingredients. I“quan el rebost és ben proveït, no costa gens de preparar un bon àpat”. ‘Els pensamentscaçats al vol’ els vaig haver de caçar del seu ordinador, almenys la major part. D’altres, elsvaig anar buidant de diversos butlletins. Però no es tractava de posar-los simplement l’undarrere l’altre, això hauria estat relativament fàcil: calia organitzar-los per temes. I aquí la di-ficultat ja puja un grau més. I com que“no podem pactar amb les dificultats,(perquè) o les vencem o ens vencen”,vaig decidir posar fil a l’agulla.

D’entrada la feina sembla fàcil: lesfrases que parlin d’amistat van juntes;les que parlin, del treball, també. I anarfent. Però no sempre és així: hi ha ex-pressions col·loquials, dites, frases fe-tes, on no hi ha una paraula clau (amor,responsabilitat, saviesa...), i et planteges,on posar-la?.Com he dit, ja tenia una certa experiència, i els que ens hem pujat al camp sabem que des-prés de collir les olives d’un arbre en vindrà un altre i caldrà fer el mateix, i anar fent: des-prés de l’un en ve un l’altre. “I allà on arribarem al final del dia, farem una ratlla”. I l’endemàcontinuarem. “Fa més la constància d’una gota que no pas la força d’una onada”. I “si causset vegades, aixeca’t vuit cops”. L’important és que el fruit s’ha de collir.I vaig anar fent. Primer mires de fer els pensaments més fàcils:

• “L’amistat és contribuir a la vida dels altres”, el posarem al calaix de l’amistat.• “Estar de sort consisteix en aprofitar les bones ocasions”, el posarem al calaix de la sort.• “Treballar és avançar un pas cada dia”, anirà al calaix del treball.

Però no sempre, a la vida, les coses són tan fàcils. Gràcies a Déu. “Només la il·lusió és fàcil:la veritat és sempre difícil”. I cal buscar-la, la veritat. Perquè “és més savi qui només sap una veri-tat que qui sap un milió de mentides”. Però, on poses un pensament en què hi surti més d’unaidea i aquestes siguin importants: “l’amistat és compartir, és solidaritat i sinceritat”. Has d’optar.Trobareu molt pocs pensaments repetits, per no fer-ho massa pesat; però alguns, els he tro-bat tant interessants, que els trobareu repetits en diferents apartats: cal assaborir-los mésd’una vegada.

Begoña Crespo, Mn. Sebastià Codina i Joan Vila,durant la lectura de la presentació del llibre



I quan no saps on encabir un pensament: sempre tens el calaix de la varietat: la miscel·lània.De moment, perquè quan el tornes a rellegir, aquell pensament, té un altre significat i vaiganar buidant el calaix de la miscel·lània per encabir-lo al lloc corresponent. I quan t’encalles?Doncs recorda aquella dita: “quan no es pot córrer, cal caminar. Quan no es pot caminar calagafar el bastó. Cal no parar-se. Encallar-se, és fatal”. Al final, cada un dels pensaments estàordenat també per ordre alfabètic: així evitava repeticions o frases massa semblants.Si us endinseu en la lectura d’aquests pensaments hi trobaren de tot:

• Des de la infància fins a la vellesa: adolescència, joventut, maduresa;• Des del descans fins al treball;• Des de la família (parella, fills, matrimoni ) fins a la societat (política, esport);• Des de l’amor, l’amistat, la felicitat... fins al dolor, el sofriment, l’angoixa: perquè de tothi ha a la vida.

Però després d’haver-los treballat tant, t’adones d’un detall que no crec que us passi per alttampoc a vosaltres, benvolguts lectors. L’autor d’aquests “pensaments caçats al vol” té unespreferències a la vida: es fixa en uns detalls i passa de puntetes per als altres. No li ho dieu,però gairebé diria que Mn. Sebastià se’ns ha despullat, amb aquests pensaments. Es nota benbé que l’amic Tià:

• És un enamorat de l’amor; gaudeix amb l’amistat; vol tenir amics... (N’eren tantes, lesfrases sobre aquesta temàtica que les anat desglossant: amor, amic, amistat, estimar...)• És un home de valors de pes: diàleg, esperança, felicitat, humilitat, justícia, paciència...• Té un gran cor, valora la llibertat, és generós, és un home de paraula...• És un home que valora el passat, viu el present i té en compte el futur...• No li fa cap gràcia la mentida, la covardia, la mandra, l’adulació...• S’entreté més en el perdó, que en el pecat; en la misericòrdia que en la feblesa...• No defuig el mal, les dificultats de la vida, el dolor de les persones;• Estima entranyablement el país, la llengua i Montserrat, la seva muntanya...• Gaudeix amb tot: l’aigua, els animals, les muntanyes, la natura...• I amb tothom: infants, adolescents, joves, adults, homes i dones..• Parla de Déu, de l’Evangeli, de l’Església i de la fe –com a bon pastor que és-, i s’hi entreté el necessari. Però ha assimilat aquella frase del Bon Pastor de l’Evangeli: “jo he vin-gut perquè tingui vida i en tinguin a dojo” (Jn 10,10), per això s’estén en alguns mots quesón vida per a ell: la bondat, la solidaritat, la tendresa: “Només viu el que viu per als al-tres”.

I deixeu-me dir, finalment, que l’autor d’aquests ‘pensaments que ha caçat al vol’ durant totala seva vida valora també la vellesa (amb v baixa), la gent gran, el temps de la vida que s’ha



Altres publicacions deMn. Sebastià Codina

anat escolant, i també sap parlar de la ‘germana mort’. En trobareu molts, de pensamentssobre aquests temes. És com si ell, en aquests pensaments, ens volgués oferir una cosa sem-blant al seu testament.

Benvolguts,

• Llegiu-los, aquests pensaments: us faran bé;• Gaudiu-los, en les diferents situacions que us trobeu a la vida: “fem un camí –la vida-no per passar-ne via i sense pressa d’arribar al cim, sinó assaborint la llum, les il·lusions,els somnis i l’amistat”;• Recordeu-los, us poden ser útils per a fer camí, enmig dels dies foscos: “l’amor és el camímés fàcil per arribar al cor de tothom”, aquí en teniu molt, d’amor.

Mn. Sebastià, amic Tià,

• Gràcies per haver obert les vostres oïdes durant tants anys per caçar aquests pensaments(les oïdes del cap i les del cor): els escoltarem.• Gràcies per aquesta mena de testament que ens oferiu: us l’agraïm• Gràcies per aquest plat amb aquestes menges tan ben cuinades: el gaudirem.

• Només una vida consagrada als altres val la pena d’ésser viscuda.

Josep M. AlentàLlibreter, de la Llibreria Claret


DELS DIARIS

L ’any 1955, el pensador José Ortega y Gasset es vamorir i els fills van trobar entre la correspondènciauna carta que Joan Maragall li havia enviat el 1910.

La van tornar als hereus del poeta, els quals la van publicaren una edició commemorativa del centenari del seu naixe-ment. Josep Pla en reprodueix un fragment al seu llibre Jo-an Maragall, un assaig, dient que és un document molt poc conegut. Com que a pesar de ladivulgació que Pla en va fer segueix en la meva opinió sent desconegut, em fa l’efecte que val la pe-na insistir-hi i per això em permeto posar-lo a l’exposició del lector d’avui a través d’aquest diari quepolsa els temps en què vivim.

Deia Maragall a Ortega:

“El catalanismo no puede desaparecer, no os hagáis ilusiones; tendrá, como ha tenido, sus altos y sus bajos(tuvo un bajo de siglos y ya veis cómo volvió a levantarse), mandará o no mandará diputados a Cortes,hará la Solidaridad siempre que se dé causa para ello y la deshará cuando cese la causa y volverá a hacerlay deshacerla cien veces, y cien veces cantaréis victoria contra ella y otras cien tocaréis a rebato contra ella; to-do parecerá que ha concluido, y todo volverá a empezar; nos esforzaremos unos y otros, todos, en borrar to-da diferencia, en olvidar todo agravio, en buscar un ideal común, un ideal superior –diremos– que nos una,que nos funda, que nos haga una sola cosa... pero siempre, siempre, siempre, os lo juro, volverá a levantarseeste impulso, esta fuerza, esta cosa viva, aguda, inmortal, que es el espíritu celtíbero, que es el genio parti-cular, que es la lengua, que es el Mediterráneo, o el Pirineo, o la raya del Ebro... o la raya de Dios: laborraréis y volverá a salir, la apagaréis y volverá a encenderse, la ahogaréis y volverá a respirar, la mu-daréis y volverá a ser ella misma, nunca, nunca, nunca morirá; es la raya de Dios, es el genio particular, esel espíritu, es la lengua, ¿lo entendéis bien?, os lo digo en la vuestra, pero ¡ay!, no os hagáis ilusiones, lopienso en la mía, no hago más que traducir. Siglos y siglos os hemos hablado así, traduciendo, y la lenguano ha muerto; aquí está; tan viva como la portuguesa, que allí está; tan viva como la castellana, que ahíestá en vuestros labios; no en los míos, sino sólo en mi pluma... ahora”.Una mica més avall de l’escrit surt el Maragall que tots coneixem a través de la seva Oda a Espa-nya, aquella que acaba amb el cèlebre “Adéu Espanya!” però que comença dient “Escolta, Espa-nya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana”. Diu el poeta de la “paraula viva”: “¿Nome entendéis? Dios mío, qué no daría yo porque me entendierais.

Manuel Cuyàs

Vuits i nous

Paraula Viva


RACÓ DEL CONTE

Embolicat en la seva pell d’ós i assegut en una pedra, el vell bruixot Baasi,aixecà els braços i els braçalets i penjolls que duia van dringar. I es dis-posà a explicar una història:

L’home estava assegut, sol al cim d’un turó, consumit per la tristesa... i tots els ani-mals se li van acostar i li van dir que no el volien veure trist. Ell els va respondreque estava trist perquè no tenia res, però els animals el van animar i, sobretot, el vanesperonar a pensar en tot allò que volgués, i que si s’ho proposava, ho tindria. Aixòva aixecar una mica l’ànim de l’home que es va aixecar i va començar a demanar.

“Vull tenir una bona vista!”. I el mussol li va dir que, si volia, podia tenir la seva.L’home ho va acceptar i va continuar amb una altra petició: “Vull ser fort”. I l’ós liva dir: “Seràs fort corn jo”. I encara va demanar un tercer desig: “Voldria saber totsels secrets de la terra”. I la resposta la hi va donar la serp, que es va desentortolligari amb la seva llengua bífida li va xiuxiuejar: “Jo te’ls ensenyaré”. La murrieria de lafura, la paciència de la guineu, l’olfacte del gos, la rapidesa de l’anguila, la cautela deltoixó... I així és com la tristesa de l’home es va anar mitigant. Ho va fer gràcies algest de bona voluntat de tots els animals que s’havien reunit al seu voltant peroferir-li aquells poders o aquelles qualitats que els distingien de la resta.

Quan l’home va tenir tots els obsequis, se’n va anar. Tot d’una, el mussol va fer unaobservació: “Ara, l’home sap moltes coses i pot fer moltes coses... Tinc por!”. Elcérvol va mirar de calmar la seva inquietud i li va respondre: “No pateixis, ara ja tétot el que necessita i ja no estarà trist”. Però això no va tranquil·litzar el mussol, queva replicar al cérvol: “No, amic meu, ho dubto molt. He vist un forat en l’ànima

Els podersde l'home


RACÓ DEL CONTE

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENTDE VACARISSES BIBLIOTECA

EL CASTELL

d’aquell home, un forat profund i voraç com la gana que mai s’acaba. Aquesta fam,això és el que el fa està trist i és el que sempre fa que vulgui més i més”. I d’aquestamanera seguirà tenint i prenent-ho tot fins que la Terra un dia digui: “Prou, deixod’existir perquè ja no tinc res més per donar”.

Baasi va fer una pausa i va veure un rosari de cares i expressions que anaven des dela por fins a la perplexitat, passant per la incertesa i l’angoixa. El vell bruixot vacontinuar:

Per acabar amb la tristesa de l’home, els animals van sacrificar la seva pau, que aras’havia convertit en por. Temien que, amb tots els poders junts, l’home no volguésacabar amb ells o sotmetre’ls o fer-los treballar per a ell.

No es pot viure amb por, però sí amb cautela -va sentenciar Baasi.

Fragment extret de la novel·la: El Primer Heroi - 2014Amb l’autorització del seu autor: Martí Gironell

http://www.vacarisses.cat/

http://bibliotecavirtual.diba.cat/detall-biblioteca/-/journal_content/56_INSTANCE_2r6Q/351824/424220?p_r_p_1257239160_cids=351828

http://www.elprimerheroi.cat/


300 ANYS ENRERA

Tota Europa tenia la mirada fixada en Barcelona;

la vergonya i la mala consciència feia que milers

d’europeus esperessin el miracle.

La petita nació que havia desafiat les grans

potències del món i que havia protagonitzat una

epopeia inversemblant mereixia, i ara més que

mai, sobreviure.

1714Bloqueig i setge

de Barcelona

Aprincipis del mes d’abril, el bloqueig de Pòpuli s’havia mostrat absolutament inefi-caç. En aquest moment, tropes que havien ensangonat el Principat retornaren alcordó de setge i augmentaren la pressió contra Barcelona. Pòpuli va acumular una

ingent quantitat d’artilleria i va endegar una estratègia que buscava doblegar la ciutat a partirdel bombardeig, indiscriminat i terrorista, contra la població civil. Aviat va començar a dis-parar des de la banda del Clot una bateria de 6 morters pesants capaços de llençar granadesexplosives a 2.000 metres de distància. Paral·lelament, l’esquadra franco-espanyola nova-ment intentava establir el bloqueig marítim.

Les complexes negociacions de Rastadt entre Carles i Lluís XIV continuaven donant espe-rances als catalans. En qualsevol moment podia passar de tot. Hi havia la possibilitat que elsfrancesos fessin la pau amb l’Imperi i marxessin, cosa que es donava per certa l’abril del1714, o podia ser que en qualsevol moment Carles, que no havia renunciat als seus drets, en-


300 ANYS ENRERA

viés tropes de reforç des de Nàpols. Al maig, Pòpuli va rebre encara més peces d’artilleria,entre d’altres 12 gegantins canons de 36 lliures i 20 grans canons de 24 lliures.

El 17 de maig, les forces de les dues corones, després d’una llarga preparació artillera i d’ex-cavar trinxeres, van atacar i ocupar el convent de Caputxins, situat extramurs, a les rodaliesdel Portal Nou. Des d’aquest punt avançat, els catalans havien hostilitzat contínuament elcordó. Pòpuli prenia finalment la iniciativa. Al sector de Caputxins va fer emplaçar 30 mor-ters i 6 canons de gran calibre, que van començar a colpejar la ciutat el dia 22 de maig. Lespeces no apuntaven a les muralles, no tenien com objectiu obrir un esvoranc a les murallessinó atemorir i aniquilar, directament, la població civil. El gran bombardeig es va allargardurant tot el mes de juny, fins que el 7 de juliol Pòpuli fou rellevat.

El general Basset, amb els seus artillers barcelonins i els expertíssims que van arribar de Ma-llorca, va mantenir ben activa l’artilleria de la plaça, que va respondre amb precisió quirúrgi-ca al foc agressor. Tanmateix, la potència de l’atac esdevenia imparable, i elsfranco-espanyols podien reposar sense problemes les peces que resultaven destruïdes pel focde plaça. Es calcula que, el 16 de juny, Pòpuli ja havia etzibat 11.740 projectils contra la ciu-

tat, molts d’ells bombes explosives de morter. El casc urbà va rebre de valent i les explosi-ons van provocar nombrosos incendis. La població, esporuguida, sortia fora muralles is’estava durant hores a les platges de Sant Bertran o de l’entorn del port. El bombardeig ha-gués pogut ésser més brutal amb la intervenció dels vaixells, però Barcelona comptava ambuna magnífica artilleria de plaça, perfectament coberta per la muralla de mar, que haguéstrinxat qualsevol vaixell que se li hagués posat a l’abast.

Fora ciutat els esforços del marquès del Poal vertebrant la resistència continuaven amb tena-citat. Pretenia arribar a enquadrar 6.000 combatents per envestir el cordó per la rereguarda.No ho va aconseguir, però va acostar-s’hi. Durant el maig i el juny la revolta havia donat pas


300 ANYS ENRERA

a la proliferació d’unitats de miquelets que s’ensenyorien de diversos indrets, a banda de lescolumnes que organitzava el marquès per fustigar l’enemic. Antoni Desvalls va gosar pre-sentar batalla a contingents borbònics el 7 de maig a Mura i el 9 a Esparreguera; en ambdóscombats els invasors es van haver de retirar amb nombroses baixes. A finals de maig homcalcula que les forces exteriors més o menys reglades es componien, a banda de la guarnicióde Cardona: de la columna del marquès del Poal, amb 1.280 infants i 146 genets; de 300 in-fants als castells de Sant Martí Sarroca, Masquefa, Orpí i Castellbell; d’uns 400 miquelets ac-tius al Camp de Tarragona; d’uns200 miquelets que actuaven enpartides a l’alt Berguedà i elLluçanès; i d’uns 1.000 comba-tents que havia aplegat el coronelAntoni Vidal, refugiats a les mun-tanyes de Prades. Vidal va batreen diverses ocasions els borbò-nics, i fins i tot el 12 d’abril vacapturar Montblanc i la sevaguarnició.

A primers de maig el general Mo-ragues, que s’havia retirat a Sort,va decidir tornar a combatre.Amb la gent que va poder recollirva provar en un primer moment,inútilment, de bloquejar Castell-ciutat. El general Vallejo va inten-tar sufocar la rebel·lió i va prendre ostatges, i, entre ells, la dona de Moragues; tots van serconduïts a Balaguer, però van ser rescatats gràcies a un cop de mà espectacular. Moragues vadeixar l’esposa a Cardona i es va concentrar en la defensa del Pallars, sobre el qual va exercirun breu domini.

A l’entrada de l’estiu del 1714, Lluís XIV, amb una situació internacional apaivagada pelspactes entre espanyols i holandesos, es va trobar amb les mans lliures per ajudar el seu nét.Calia laminar com abans millor la resistència catalana, que era el darrer afer enutjós que pen-java de la llarga guerra. Pòpuli havia mostrat la seva inutilitat; calia un cabdill prou enèrgicper dirigir l’operació amb èxit. Lluís XIV va enviar un els seus millors generals. El dia 6 dejuliol va arribar el duc de Berwick, acompanyat i precedit de noves unitats franceses; Pòpulifou rellevat. Al voltant de Barcelona es concentraven 39.000 combatents; i, ocupant el Prin-cipat, hi havia altres 37.000 espanyols, més uns 10.000 francesos entre el Gironès i l’Em-


300 ANYS ENRERA

pordà. Tot plegat, un formidable corró que aplanava un país que amb prou feines depassavael mig milió d’habitants. Berwick va renunciar a continuar el brutal i inútil bombardeig i vaoptar per iniciar un setge en les formes: construir tres paral·leles, aplegar bateries contra unsector de la muralla, obrir una bretxa i llençar-se a l’assalt.

Berwick va demostrar la seva eficiència. Les obres d’expugnació i l’assalt es van desenvolu-par en dos mesos, període raonable des del punt de vista assetjador, atesa la magnitud de laintervenció. La direcció de les obres correspongué al tinent general Dupuy-Vauban, cosí delfamós Sebastien le Prestre de Vauban, el famós enginyer de Lluís XIV mort el 1707.

Berwick va optar per obrir un esvoranc a la muralla per la banda de llevant, entre el baluardde Santa Clara i el del Portal Nou, lloc ja suggerit per Verboom. Això suposava una novetat,atès que ni Vendôme, ni els aliats, ni Felip V no havien atacat per aquest sector. En aquestaocasió, estava clar que Montjuïc esdevenia un objectiu secundari, que irremeiablement cauriaquan es conquerís la ciutat, i per tant no pagava la pena perdre temps en expugnar-lo.

La nit del 12 al 13 de juliol del 1714, un total de 2.500 sapadors, protegits per nodrides for-ces d’infanteria es van apropar a 500 metres de la ciutat; organitzats en línia, procediren ainiciar l’excavació d’una llarga trinxera de més de 1.000 metres paral·lela als murs de la ciu-tat. A la matinada els defensors van poder observar com els sapadors treballaven ja a cobert,

i començaven a fer el ramal de la seva es-querra. El rec Comtal fou desviat i la sevallera esdevingué el ramal dret de la trinxera.El mateix 13 de juliol, de manera inversem-blant, a migdia amb molt de sol, els cata-lans van atacar amb la intenció de destruirels treballs d’expugnació. Els assetjats vanaconseguir arrabassar les defenses per labanda de la dreta i tot seguit, després dedestrossar el que van poder, es van retirar.L’avenç de la trinxera era, però, inexorable;

dia i nit les piquetes avançaven. El 16 de juliol, els sapadors ja obrien la segona paral·lela i el17 construïen els emplaçaments per l’artilleria ubicats en aquesta trinxera. Basset va col·lo-car morters a les muralles i els artillers mallorquins i catalans van fer valer la seva períciaamb un foc devastador que, tot i que no va poder aturar l’obra, va delmar durament els sa-padors. El dia 24, a la nit, amb fanfàrria de clarins i timbals, els francesos van fer saber a laciutat que estaven col·locant l’artilleria que havia d’esmicolar les muralles. El dia 25, JamesFitz-James Berwick va celebrar el seu sant a les trinxeres, amb una missa. En acabar, el ca-pellà va beneir els canons i a dos quarts de sis de la matinada va començar l’espectacle. Tret-


300 ANYS ENRERA

ze bateries amb un total de vuitanta-quatre grans canons i vint-i-quatre morters van co-mençar, ininterrompudament, a piconar la muralla.

Els defensors sabien que les velles muralles no podrien resistir i que en uns quants dies labretxa quedaria oberta. Llavors van decidir fer una travessera posterior que s’allargués desdel darrere del baluard de Santa Clara fins al Portal Nou, i que posteriorment s’ampliaria peraquesta banda. També van fer una travessera petita darrere del baluard de Llevant, van en-derrocar cases i van terraplenar horts. Homes, dones ieclesiàstics treballaven contínuament dins la ciutat perconstruir, contra rellotge, aquesta gegantina segona lí-nia de defensa.

El dia 30 de juliol, la muralla començava a descompon-dre’s: ja presentava diverses bretxes entre els baluardsdel Portal Nou i de Santa Clara. Aquest mateix dia, perla nit, les avantguardes borbòniques van arribar al camícobert. Els catalans, amagats al vall, van hostilitzarl’operació, però no la van poder aturar. Tot seguit vacomençar la construcció de la tercera paral·lela, quediscorria per l’exterior del camí cobert, però gairebé atocar d’aquest. En aquest moment els atacants i els de-fensors sols estaven separats per uns 25 metres al da-vant de l’angle extrem dels baluards i per uns 60 aldavant de la cortina. Plenament a tret de fusell.

La següent operació de setge consistí a instal·lar canons i morters a la tercera paral·lela pertal de batre a curta distància murs i defensors. Hi van reubicar 8 gegantins canons de 36 lliu-res i altres 22 de 24 lliures, així com vint pedrers i morters, que juntament amb les peces si-tuades a la segona paral·lela sumaven 158 boques que concentraven el foc contra un frontd’uns 1.200 metres d’amplada. L’espetec del bombardeig a boca de canó i el foc de la fuse-lleria provocaven una densa fumera que, afegida a la sufocant temperatura estival, va con-vertir la muralla en un infern.

Els primers dies d’agost els assetjadors van començar a excavar mines des de la tercera pa-ral·lela, dirigides a la base dels baluards de Santa Clara i del Portal Nou. Òbviament, laintenció era fer volar els baluards per arribar a l’assalt amb més garanties. Els defensors vanfer sortides per dificultar el treball a les mines i clavar canons, però no van poder parar elfrenètic ritme dels assetjadors, els quals, tot i les mesures de precaució, patien a causa del’artilleria de plaça i dels contraatacs catalans un esgarrifós nombre de baixes.

El Tinent MariscalAntonio de Villaroel i Pelàez

http://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_de_Villarroel_i_Pel%C3%A1ez


300 ANYS ENRERA

El 12 d’agost, Berwick va plantejar el primer assalt. En primer lloc, pretenia conquerir elsbaluards de Santa Clara i del Portal Nou, per impedir el foc de flanc contra el gruix que ha-via de pujar per les runes de la bretxa. A trenc d’alba, Berwick va ordenar la voladura de lamina del Portal Nou. Tot seguit, els borbònics van entrar en torrentada al vall pels túnelsprèviament preparats i que van ésser oberts en el darrer moment. Els granaders van co-mençar a pujar baluard amunt pel pendent de runes. Tot i rebre descàrregues dels defensors,aviat va haver-hi nodrits grups d’atacants dalt del baluard que van avançar cap a una barrica-

da que els defensors, en previsió, havien construït els defensors i que s’allargava cobrintl’amplada del baluard. No van poder passar d’aquí, atès que els defensors de la Coronela elsmetrallaren amb granades de mà i descàrregues de fuselleria. Mentrestant, gran quantitatd’efectius d’atac es concentraven al vall per enfilar-se per les runes. En aquest moment,però, l’artilleria del baluard de Sant Pere, que ja estava al cas, va disparar pots de metralla,que van provocar una carnisseria entre els atacants. La fuselleria catalana batia també, desdel lleugerament més elevat baluard de Sant Pere, els granaders frenats a la barricada de laplataforma del baluard del Portal Nou. Van arribar reforços catalans a la gola del baluard di-rigits pel mateix Villarroel. Els catalans van contraatacar i van carregar amb les baionetes; elsfranco-espanyols van ser expulsats del cim del baluard i van haver de recular cap al vall i capals baixants, fins a tornar a la tercera paral·lela. Berwick va contemplar el combat astorat iperplex. La xusma de menestrals i botiguers havia derrotat i posat en fuga els seus preuatsgranaders d’elit.

Paral·lelament també va començar l’assalt al baluard de Santa Clara, més baix i menys sòliddes del punt de vista constructiu, i que presentava portells i esllavissades de runa. Una massade granaders va fer la primera envestida, però va ser rebutjada a l’acte. En un segon intent,


300 ANYS ENRERA

els borbònics van col·locar força soldats dalt del baluard i tot seguit van començar a disputarles barricades que els catalans havien aixecat a la plataforma com a segona línia de defensa.Els borbònics s’hi van poder estabilitzar i van anar pujant reforços i arneres per assegurar laposició. Ja a llum de dia, els catalans van organitzar un contraatac ferotge. La companyiadels joves estudiants de lleis va carregar a la baioneta contra els granaders, i es produí unbrutal carnatge per ambdós bàndols. Nous efectius de la Coronela van acudir en suport delsestudiants i van aconseguir posar en retirada els borbònics. L’assalt havia acabat en desastreper a les forces de les dues corones, que van patir unes 900 baixes. Tanmateix, Berwick vacomençar a preparar un nou atac. Ara va optar per atacar primer Santa Clara, i un cop con-querit aquest punt atacar el Portal Nou.

La batalla de Santa Clara fou una de les més terribles del setge. A les 10 de la nit del 13d’agost, els franco-espanyols van simular un atac general per la bretxa principal i contra elbaluard del Portal Nou. L’atac, però, anava dirigit contra Santa Clara. Novament els grana-ders pujaven a l’avantguarda, però ara anaven acompanyats de sapadors protegits amb plas-trons i armats amb piques, amb les quals tombaven, enretiraven o desmuntaven les feixines.Els atacants van ser rebutjats d’antuvi, però noves forces van pujar en massa i, després demés d’una hora de combat, es van poder emparar de la punta del baluard i les barricadesd’aquell sector. Tot seguit van intentar avançar cap al flanc esquerre del baluard, des d’ons’accedia al portal de Sant Daniel, però les barricades catalanes d’aquest sector els ho vanimpedir. Alhora els catalans procedien a aixecar barricades a tocar de la gola. A mitja nit es-tava clar que l’atac principal era a Santa Clara i que els altres havien estat de diversió; això va


300 ANYS ENRERA

permetre portar reforços als catalans. Tot i ésser de nit, els defensors van organitzar dos vi-olentíssims contraatacs, que van ser rebutjats pels franco-espanyols, en els quals els catalansvan resultar delmats. Per més desgràcia, una espurna va fer explotar granades, municions ipólvora provocant una nova carnisseria entre els defensors de la ciutat que s’estaven a lesbarricades del baluard. Els generals Villarroel i Bellver van decidir llavors esperar la llum dedia per tal de provar un intent definitiu per reconquerir el baluard. Van preparar canons ambpots de metralla a la zona de la gola, i també van portar peces a la cortina propera de Ribera,des d’on es podien batre les posicions franceses. A banda, van fer pujar tiradors selectes a laveïna i alta torre de Sant Joan que dominava l’escenari. Les forces que preparaven el contra-atac es van mantenir ocultes darrere les barrica-des, en un segon vall que aïllava un sector delbaluard de la cortina de la muralla. A les 12 delmigdia del dia 14, l’artilleria va metrallar elsborbònics a boca de canó, alhora que les pecesde la cortina de Ribera cobrien l’esllavissada iagafaven de flanc a les tropes de l’extrem del ba-luard. Els tiradors també van eliminar amb pre-cisió 25 borbònics a cada descàrrega. Llavors,pel centre i des dels flancs del baluard, els de-fensors van passar al contraatac, van escombrarels invasors i també van atacar pel vall. Els cata-lans havien rebutjat l’atac, però havien tingut uns800 morts i 900 ferits. Els de les dues coronesvan patir 479 morts i uns 1.000 ferits.

Les pèrdues eren inacceptables tant per als de-fensors com per als atacants. Berwick i els seuscomandaments, profundament humiliats per lamenestralia barcelonina, no podien arriscar-se arepetir un assalt sense absoluta garantia. Les set-manes següents van continuar els bombardeigsper tal d’estovar i arranar al màxim les defenses.Noves mines van partir contra el baluard delPortal Nou, contra la muralla, i fins i tot mésenllà contra la travessera. Les contramines cons-truïdes pels defensors catalans van poder frenar, en un principi, algunes de les excavacionsdels assetjadors. Al mateix temps, els duels artillers entre assetjats i assetjadors anaven co-brant un peatge continu de combatents. La ciutat, ara ja constrenyida pel bloqueig, patiapenúries gravíssimes.

Talamanca. A la placa hi ha la inscrip-

ció següent:

«13 d'agost de 1714 - Batalla de Tala-

manca / En memòria d'aquells que van

lluitar en defensa de les Llibertats de

Catalunya»


300 ANYS ENRERA

A l’exterior, les forces de Desvalls, Amill i Moragues van intentar alleugerir el setge de Bar-celona. Els tres caps amb les seves tropes van confluir al Lluçanès, i van batre les forces deBracamonte. Tot seguit, Desvalls va intentar aproximar-se a Barcelona, i va ser capaç de pre-sentar batalla a camp obert i de fer retrocedir els borbònics el 13 d’agost vora Talamanca; iencara el dia 14 a Sant Llorenç Savall. Desvalls volia tornar a intentar la mobilització de tro-pes per entrar a Barcelona, però la quantitat de forces enemigues a l’entorn de Martorell liho van impedir. Es va haver de retirar a Capellades el 29 d’agost, però encara va atacar laguarnició de Manresa el 4 de setembre. A tot això, la guerrilla del Priorat es va mantenircontínuament activa durant el període.

A principis de setembre, l’assalt estava madur, però el govern català -assumit pel Consell deCent barceloní des del febrer de 1714, atesa la incapacitat de la Generalitat per complir lesseves funcions- estava disposat a exhaurir totes les possibilitats. El dia 3, Berwick va propo-sar converses per formalitzar la rendició de la ciutat, però la invitació fou rebutjada. Villar-roel, entenent que la situació esdevenia insostenible des del punt de vista militar, va intentardimitir. Però davant l'assalt decisiu de l'11 de setembre es va mantenir al capdavant de lesforces catalanes. Va preparar la seva columna per desallotjar l'enemic del pla d'en Llull, i esva situar al davant per tractar de contrarestar, en un darrer esforç, el densíssim foc debarrera.

La pluja de començaments de setembre va aturar, però, l’atac final.

Extret de: www.guerradesuccessio.cat

En el proper número: "Conseqüències"

En un turó sobre el Cardener - Cardona


COL·LABORACIONS

Vaser en una tarda tranquil·la quan ellvingué. Tenia un posat afable, supre-mament serè. Somreia una mica men-

tre parlava. No era gens estrident, i mai no feia unmoviment brusc ni es deixava dur per la intem-perància. El seu gest i el seu parlar eren suaus,com una carícia.- No menyspreeu mai la tendresa, amics –digué-. Sereu més forts amb un xic de suavitat que ambuna càrrega de duresa. Sereu més eficients en la incidència amb una mica de delicadesa que ambtota la violència del món. No us deixeu dur de la ira, com els animals enferotgits. Vosaltres podeuparlar, i és amb la paraula i amb l’amor que heu de convèncer. Convenceu; no vulgueu vèncer,que vencent només us trobareu amb un munt de runes a les mans.L’àngel de la suavitat passava tan amable, tan serè i benigne, que a tots movia a estimar i a com-partir. Qui no compartiria si l’àngel de la suavitat li hagués besat el front?- Vine -em digué-, jo et duré al regne de la suavitat, on tot és amable. Allí trobaràs la pau, una paudolça com el mar quan està tranquil.Vaig anar amb ell fins en una terra nova. Res d’estrident no hi tenia cabuda, en canvi, tot el mónde la suavitat i de la tendresa hi era present: la pau d’una nevada i la del cel estrellat, la tranquil·li-tat d’una posta i la delicadesa d’una flor o d’un cant, la suavitat d’una carícia, d’un somriure od’una mirada. I a mesura que m’endinsava per aquella terra nova, comprenia que era amb la sua-vitat que havíem d’arranjar els conflictes i teixir la convivència.I ell continuà caminant pel món i convivint amb els homes, ell continuà escampant arreu la ten-dresa, una tendresa amable i forta ensems. Passava enmig de les nostres terres llaurades o delsnostres carrers plens de tràfec, i a cada lloc per on passava, amb la seva sola presència, ho ompliatot de serenor. Sense alçar la veu, sense cap gest altisonant o violent, tranquil·lament, dolçament,anava sembrant la suavitat arreu, arreu.

I tots, al seu pas, ens sentíem una mica àngels.

Els nostres Àngels

L'àngel de la suavitat

Jordi Llimona


COL·LABORACIONS

El pont gran sobre

la riera de Sant

Jaume i l’enginyer

Pedro de Andrés

m olt a prop del punt on conflueixen els termes de Vacarisses, Viladecavalls iOlesa de Montserrat, s’aixeca l’anomenat Pont Gran, del ferrocarril de Barce-lona a Manresa, sobre la riera de Sant Jaume. Situat sobre terrenys de Vilade-

cavalls i Olesa, supera dos cops aquesta riera i dos cops també la carretera de Vacarisses aOlesa. És sens dubte l’obra d’enginyeria més important d’aquesta línia fèrria. El Pont Grantambé és conegut amb el nom, inapropiat, de viaducte de Boixadell.

La construcció del tram de via de Terrassa a Manresa, de 32 quilòmetres, va començar elmaig de 1857 i va concloure dos anys després. La inauguració s’esdevingué el 3 de juliol de1859 i l’endemà entrava en funcionament la línia. La construcció la va efectuar la societatGirona Germans, Clavé i Companyia, en gran part propietat dels germans Girona (en Ma-nuel, recordem, fou un dels principals banquers catalans de tots els temps). Van treballar entot el tram 1.358 homes, amb 98 carros i 131 cavalleries. Fins i tot hi havia alguns penats,que fora de les hores de treball forçat estaven reclosos a la masia del Puig del Vilar.

El Pont Gran va costar uns dos milions de rals i fou acabat, per increïble que sembli, enmenys d’un any. Té una longitud de 280 metres i una alçada en la part més elevada de 43metres. Consta de tres cossos adossats i d’un total de 18 arcs, 5 en el cos meridional, 7 en elcentral i 6 en el septentrional. Els pilars presenten fins a quatre trams o pisos que van estre-tint-se de baix a dalt. El tram inferior dels pilars més elevats és de pedra esmoladora ben es-cairada. En els altres trams, llevat del superior, els cantons i els ressalts basals són de pedra,mentre que la resta és de maçoneria ben estructurada. En el tram superior, són de totxo elscantons i unes bandes laterals reforçadores. També són de totxo les voltes.


COL·LABORACIONS

El mes de març de 2008, l’ADIF adjudicà per 1.350.333,98 euros les obres de restauració imillora del Pont Gran, amb un temps d’execució de 18 mesos. Així, doncs, la restauració delviaducte s’acabà el 2009, exactament un segle i mig després d’haver-se construït.

Les obres del pont sobre la riera de Sant Jaume i de tot el tram de Terrassa a Manresa, moltdifícils, van ser dirigides per l’enginyer Pedro de Andrés Puigdollers, madrileny però d’as-cendència logronyesa per part de pare i manresana per part de mare.

Així el lloava, l’any 1859, Ramon Herp i Herp en unarticle periodístic a La Antorcha Manresana: “D. Pe-dro de Andrés y Puigdollers que aunque nacido en la ca-pital de la monarquia, siente tambien correr por sus venas,y con orgullo lo consignamos, sangre manresana, no se ar-redra á la presencia de tantos y tan colosales obstáculos.Su saber, su actividad, su constancia, consiguen el triunfodel arte sobre la naturaleza: á su voz se abren las mon-tañas; los rios le ceden paso; las alturas se aplastan; losabismos se levantan. ¡Honor, gloria y prez al genio deAndrés y Puigdollers!”

El mateix any, en un article al ja esmentat setmanariLa Antorcha Manresana, amb motiu de l’arribada deltren a Manresa, Manuel Torres Torrens, membre de laReial Acadèmia de Bones Lletres i parent del bisbeFeliu Torres Amat fa aquest panegíric de Catalunya iels catalans: “En este quebrado país, que desde las altu-ras del Monserrat parece un océano por la mas terrible tempestad agitado; en este país, por fin, llenode peñascos y de dificultades inmensas acaban de asentar los rails los catalanes. Si han tenido quederribar montañas, montañas han derribado: si han debido cegar precipicios levantando en ellos nu-evos montes, montes han levantado, y puentes y viaductos que eclipsáran las obras de los romanos.Tantos admirables y atrevidos túneles son grandiosos arcos de triunfo con que la naturaleza mismales rinde justo homenage.”

També amb ocasió de l’acabament del trajecte ferroviari de Terrassa a Manresa, el poetamanresà Lluís G. Pons Fuster, un dels més coneguts mantenidors dels Jocs Florals de Barce-lona, escriu el 1859 a La Antorcha Manresana una extensa poesia, de la qual es reprodueixuna estrofa:“Atlants membruts, que la celeste volta sosteniu ja cansats sobre la espatlla, ren-diuse al cathalá, que ab una ratlla la forsa colossal deixa resolta. Lo Montserrat altiu pasmátescolta lo cop de son parpal, que no dorm ni’sossega: rezelós de algun mal, que li fúgia de

Extrem meridional


COL·LABORACIONS

prop, humil li prega, perqué des del terrat, ja veu mitx esglayat, que si Hércules del mar es-treny la fossa, Puigdollers se’l ne porta á Saragossa.”

Anteriorment Pedro de Andrés havia fet els plànols de la línia fèrria de Barcelona a Grano-llers i Sant Joan de les Abadesses. La direcció facultativa de les obres fou assignada a l’arqui-tecte Josep Oriol i Bernadet, mentre que els treballs d’explanació van ser dirigits perl’enginyer Ildefons Cerdà Sunyer. Els treballs van començar el 1851 i el tren va arribar aGranollers el 1854, a Vic el 1876 i a Sant Joan de les Abadesses el 1880.

El treball més important, però, de Pedro de Andrés va ser el projecte del Canal d’Urgell, unade les infraestructures més importants de Catalunya. Li fou encarregat, el 1847, per l’em-presa Girona Germans, Clavé i Companyia. El 3 de desembre de 1848 va presentar la cor-responent memòria, feta amb la col·laboració del també enginyer Constantino de Ardanaz.L’any 1853, assumit el projecte per la Societat Anònima Canal d’Urgell, començaren lesobres, l’execució de les quals estigué a càrrec de la ja esmentada empresa dels germans Giro-na. La direcció tècnica dels treballs va ser encarregada a l’enginyer Domingo Cardenal Gan-dasegui i el canal principal quedà enllestit el 1861.

El 12 d’abril de 1847 va ser inaugurat a Fraga el pont penjant sobre el riu Cinca dissenyatper Pedro de Andrés. Cal dir que era una obra pionera a Espanya i que, tot i la qualitat delpont, se’l va emportar una riuada el 29 de setembre de 1852, de bon matí, quan molts page-

Zona central del pont


COL·LABORACIONS

sos es dirigien als seus horts, raó per la qual hi hagué un nombre considerable de víctimesmortals. Una cosa semblant va ocórrer amb el pont penjant de Montsó, igualment dissenyatper Andrés. Inaugurat l’1 de novembre de 1849, se’l va endur una avinguda del Cinca l’any1853. Tant el pont de Fraga com el de Montsó van ser reconstruïts, però les riuades de latardor de 1866 els van anorrear definitivament.

L’any 1854 Pedro de Andrés va fer el projecte d’ampliació i millora del port de Barcelona, laredacció del qual va ser publicada l’any següent amb el títol de Planos, memoria y presupu-esto del puerto de Barcelona.

Concloent, podem dir que Pedro de Andrés Puigdollers va contribuir notablement a la rea-lització d’importants obres públiques a Catalunya, cabdals per al desenvolupament del país.

Àngel M. Hernández Cardona

Bon estiu

Conxita Font

La baixada de la vaca de vell nou celebrem

Aprofitem la diada, mengem, cantem i bevem.

Tenim brutes les banderes, estem tots molt exposats

a que ens fotin quatre nates i acabem bufetejats.

Avisem el consistori per què estiguin sempre atents

a tenir banderes netes per no rebre de valent.

Els banquers han fet molts quartos venen-te les preferents,

més si vols recuperar-los fins t'arrencaran les dents.

Aquest país ja fa llàstima, és com un orgue de grills

com que ens hàgim tornat bojos, n'hi han més a fora que a dins.

Continuem la gran festassa, en aquest món agitat,

amb guerres i patacades i polítics imputats.

LA BAIXADA DE LA VACA 2014


COL·LABORACIONS

Llegendes i mites de flors -5Recull del llibre de Rita Schnitger. Elfos, Barcelona 1984

IRIS: Missatger, bones noticies

La bella Iris era filla de Taumas i d’Electra, i

germana de les Harpies, deïtats alades de vol

ràpid. Iris era missatgera dels déus, però

només portava bones noves. A fi de facilitar-li

els seus freqüents viatges entre I’Olimp, man-

sió dels déus, i els llunyans indrets del mar i la

terra, Hera (que els romans identificaren amb

Juno) va convertir-la en l’arc de set colors que

brilla en el cel. La flor que porta el seu nom es

divideix en nombroses espècies, de colors

llampants i varis, semblants als de l’arc de Sant

Martí, del qual diríeu que els ha manllevat.

Conten que els grecs només permetien collir la

flor de l’Iris a persones castes, en motiu de

certs ritus màgics. El senzill Iris groc, o lliri

groc, és conegut com a emblema de les grans

cases reials de França, i com a símbol nacional

d’aquest país. En el segle VI, Clodoveu, rei dels

francs, va associar aquesta flor a la història de

la seva pàtria. L’exèrcit dels francs va ser atra-

pat pels gods, quan es trobava a la vora del

Rin, que li tancava el pas. Clodoveu va obser-

var unes flors grogues que sorgien de l’aigua,

cosa que li va fer pensar que la planta arrelava

al fons del riu, i que en aquell lloc les aigües

no devien ser gaire profundes. D’aquesta ma-

nera, Clodoveu i els seus soldats travessaren

el riu i venceren els enemics. D’ençà d’aquell

moment, Clodoveu adoptà la flor com el seu

emblema propi. Però va ser un dels seus suc-

cessors, Lluís VII, qui li donà el nom, tan

conegut, de flor de lis.

La representació estilitzada de l‘emblema,

com a flor de tres pètals, es troba sovint en

heràldica i en incomptables obres d’art.

JACINT: Afecte, jocs perillosos

El poeta Ovidi conta que la vinculació

d’Apol·lo [1] amb el jacint és deguda a una de

les innombrables aventures que aquell déu va

viure entre els mortals.

Jacint era fill d’Amiclas, rei d’Esparta. La gran

bellesa d’aquell jove va fer que Apol·lo s’ena-

morés d’ell. Quan va adonar-se’n, Jacint va


COL·LABORACIONS

abandonar els seus amors terrestres per lliurar-

se del tot a aquell nou amic estadant de

l’Olimp. Apol·lo li va ensenyar a tocar la cítara

i a manejar l’arc i les fletxes, per tal de gaudir

més sovint de la presència del jove. Zèfir, déu

del vent ponentí, se sentia també encisat de la

gran bellesa de Jacint, però mai no aconseguí

que ell li correspongués. Un dia Apol·lo i Ja-

cint, a la vorera del riu Anfrís, s’untaren els

membres d’oli, com acostumaven a fer els atle-

tes, i es disposaren a llençar el disc. A Apol·lo,

per la seva condició de déu, li pertocava el pri-

vilegi de començar el joc. Jacint va córrer i va

acostar-se a l’indret on suposava que el disc

aniria a raure. De sobte, es va moure una brisa,

provocada per Zèfir, cec de gelosia. El disc,

desviat per aquell vent va percudir el pols de

Jacint amb tanta violència que el deixà ferit de

mort. Debades Apol·lo va intentar salvar-lo,

aplicant-li plantes de gran virtut curativa. Amb

totes les seves arts i esforços no aconseguí de

reanimar el jove que tant estimava. “Voldria

morir amb tu!” -va sanglotar-, “però tinc les

mans lligades i no puc canviar el destí”.

Apol·lo, corprès de dolor per la mort de Jacint,

i impotent per retornar-lo a la vida, va trans-

formar-lo en la flor que porta el seu nom.

LLIRI BLANC: Puresa

El lliri, després de la rosa, és la flor preferida

en la literatura i en les arts. Els antics hi veien

un símbol de la puresa i de la innocència. Els

grecs creien que els lliris eren gotes de llet de la

deessa Hera. Quan l’esposa de Zeus alletava el

petit Hèracles, unes gotes de la seva llet, vessa-

des al cel formaren la Via Làctia, i d’altres go-

tes, caigudes a terra, es transformaren en lliris.

Els siris i d’altres pobles de Mesopotàmia con-

sideraven el lliri com una flor sagrada. Els ju-

eus adornaven amb lliris els altars i columnes

del temple de Salomó. Els cristians adoptaren

el lliri com emblema de la Mare de Déu, tot

destacant la virginitat de Maria quan va con-

cebre el Crist. Una llegenda conta que Tomàs,

l’apòstol incrèdul, no hi era quan la Mare de

Déu va morir, i que no podia creure que ella

hagués ascendit al cel. Quan obriren el sepul-

cre, per tal que se’n pogués convèncer, hi tro-

baren lliris i roses que l’omplien d’aroma.

En les llegendes japoneses, els lliris blancs sig-

nifiquen la pau, i els vermells, al contrari, la

guerra.


COL·LABORACIONS

Recull fet per: Josep M. Alentà

LLIRI DE MAIG (muguet): Retorn a lafelicitat

Una llegenda de la baixa Edat Mitjana conta la

història de sant Lleonard, protegit de Clodo-

veu, rei de França. La vida de la cort desplaïa al

sant. Ell dedicava el seu temps a malalts i pre-

sos, i s’esforçava per alleujar llurs penes. Un dia

va abandonar la cort, i se’n va anar a viure a

una cabana en mig del bosc.

Contínuament lloava Déu per la seva generosi-

tat i pels dons meravellosos que atorga als ho-

mes per mitjà de la natura: arbres, fruits,

animals. El diable, que considerava aquell bosc

com el seu propi regne, va presentar-se un dia

davant el sant, en forma de drac. Venia a desa-

fiar-lo. Calia que un duel decidís qui havia de

ser, en el futur, l’amo d’aquell bosc. Arribat a la

cabana, el drac va cridar sant Lleonard, però

aquest estava tan absort en les seves pregàries

que ni tan sols no el va sentir.

Llavors, el drac, traient foc per la boca, va cre-

mar la cabana. Miraculosament, el sant va que-

dar-se de genolls, incòlume enmig de les

cendres. Acabada la pregària, sant Lleonard va

sortir, tranquil, a l’encontre del drac, l’engrapà

per una de les grosses potes, i va començar la

llarga lluita. El duel va durar tres dies. El sant,

a la fi, va enfonsar la seva creu a la gola del

drac. Incapaç d’engolir la santa relíquia, el dia-

ble es va ofegar. De la sang del drac va néixer

una herba verinosa; la del sant va trasmudar-se

en lliris de maig. El dramatisme de la llegenda

no lleva a la petita flor, de sentor suau i almes-

cada, la seva fama de missatgera del bon

temps. A França, els enamorats s'obsequien

amb muguet, que consideren portador de bona

sort.

-----------------------

[1] Déu del sol, de la medicina i de les muses.

Vista d'Arlés des d'un camp de lliris

Vincent Van Gogh - 1888


COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATSDE CATALUNYA

El bandolerisme

Les males collites, el nou brot de

pesta a meitat del segle XVI, la fam i

la pobresa van engrossir les files

dels bandolers.

E ls segles XVI i XVII el bandolerisme va capficar les autoritats catalanes, que van tras-lladar la seva inquietud al rei. Les bandes armades i fora de la llei van dificultar el co-merç i el transport, i van resultar increïblement difícils de controlar.

Tipologia de bandolers

Els bandolers eren personatges heterogenis. Hi havia bandolers al servei d'algun noble, queli defensaven els interessos fora de la llei, i bandolers humils, empesos per la pobresa, comara lladres o contrabandistes. Els bandolers de la noblesa es dividien en dos grups: els nyer-ros, que vivien a les muntanyes i encara tancats en el món del feudalisme, i els cadells, delpla, el litoral i les ciutats, més oberts a sotmetre’s a l'autoritat reial. Aquests darrers no vandesaparèixer fins que es va acabar d'implantar l'estat modern, en que l'estat té el monopolide la força. El bandolerisme de la pobresa, en canvi, va persistir molt més i va subsistir perl'assalt als viatgers en diligencies. Els bandolers es desplaçaven amunt i avall del territoriperò abundaven prop de la frontera, on tenien més possibilitats de comerç il·legal i de fugi-da. Allà se sumaven a les seves files contrabandistes a cavall, hugonots francesos, fugitius imarginats. Serrallonga fou un dels bandolers més coneguts que hi ha hagut a Catalunya.

Mètodes d'eliminació de bandolers

El regnat de Carles I es va veure amenaçat per grans forats al marge de la llei, per terra i permar: el bandolerisme i la pirateria. Les estratègies per acabar amb els bandolers es van anarsucceint sense èxit. Carles I va demanar que es prohibissin les armes, però els bandolers es-taven fora de la llei i la prohibició no els afectava. Si no podien robar les armes del ciutadànormal i corrent ja les robarien a la sortida de les fargues, on les tindrien acabades de fer.


COL·LABORACIONS

«Que s'obrin processos de complicitat contra els nobles, cavallers i clergues que els empareni que el càstig sigui l'enderrocament del castell o casa». La nova mesura, però, va donar re-sultats que no s'esperaven i molts nobles, ara sense castell, es van sumar a les files dels ban-dolers.

Perot Rocaguinarda va ser un bandolercatalà. Fou també conegut com a Perotlo Lladre. Com que no era l'hereu de lafamília se'n va anar de casa a cercar for-tuna, i per culpa d'un malentès es vahaver de fer bandoler. Era nyerro.

Els bandolers anaven d'aquí cap allà iles mesures locals del rei i els virreis noservien de gran cosa. Aleshores es vaoptar per la via positiva: pagar als se-nyors a canvi que perseguissin els ban-dolers de pas per les seves terres. Peròfeta la llei, feta la trampa, sovint el se-nyor cobrava els diners i es limitava aperseguir els bandolers només de pa-raula.

La dada

Fins i tot es van arribar a cremar boscos sencers per eliminar el bandolerisme.

El detall

Felip III va crear les amnisties a canvi que els bandolers s'allistessin a les files de l'exercit im-perial a Itàlia o Flandes i que abandonessin el país. Però els bandolers s'allistaven i anaven afer el bandoler al país de destí, com fou el cas de Rocaguinarda, que es va traslladar a Itàlia el1611.

Masia La Sala (Viladrau)

Casa Pairal de Joan Sala (Serrallonga)

El pedrenyalFelip III prohibeix l'ús i la fabricació delpedrenyal, una espècie de trabuc més petitque no era una arma de guerra i nomésservia al bandolerisme.


COL·LABORACIONS

Els més grans són els que millor saben, que és això de sentir i viure la vellesa.Les persones de la “Residència geriàtrica la Masia”, han parlat en veu pròpia,posant paraules i emocions en la darrera etapa de la seva llarga vida:

• “La vellesa es conformar-se amb el que et ve, amb el que tens i el que pots fer”- Maria M.

• “La fuerza que sentía de joven, ha perdido intensidad con los años” - Manuel C.• “La vejez es la última etapa para cumplir nuestros deseos” - José A.• “Por dentro me siento joven, con ilusión de seguir viviendo” - Ele.• “A mesura que envelleixo desitjo que la gent que m’estima no m’oblidi” - Antònia S.• “La vellesa és més fàcil de portar podent fer les coses que m’agraden i parlar del que empassa” - Filomena.

• “Aunque ya sea mayor, siento una fuerza que me hace tirar hacia delante y seguir cuidando ami marido” - Mercedes.• “Fer-nos grans és un fet natural, tan de bo tots hi poguéssim arribar. El més importantés acostumar-se els canvis que la vellesa comporta” - Roser.

• “Els més grans som els supervivents de la guerra” - Montserrat N.• “Quan sóc més conscient que m’he fet vella, és quan em miro al mirall i veig el pas delsanys” - Salvadora.

• “La vejez es incierta, nunca sabemos cómo será nuestro final” - Emilia.• “Yo no soy la misma que antes, mis ilusiones y aficiones han cambiado con los años” - Maria J.• “Per mi el més valuós de la vellesa és tenir una mica de salut i ser respectada”- Encarna.

• “L’experiència dels anys em donen una altra visió de la vida, i ara em sento més serè”- Alfred.

Els més grans

Residència La Masia


COL·LABORACIONS

H istòria de CatalunyaAny 1899 - (16)

EPÍLEG (Segona part)

n aquest període del regnat de la di-nastia castellana començà la lluita en-tre els reis i les institucions de la terra

per haver trencat aquells els privilegis jurats.Els pagesos de remença es remouen i elsreis se’n serveixen per a llurs fins particulars.Tanmateix, el bon sentit català se sobreposaa tot.

La Il·lustració avança ràpidament en aquellaèpoca, ajudant-t’hi en gran manera la pro-tecció d’Alfons el Savi. Apareixen homeseminents en tots els rams de les ciències i deles lletres. S’escampa la Il·lustració, gràcies ala implantació de la impremta a Barcelona,la primera que funcionà a la Península.

El segle XV pot qualificar-se de segle d’orde la llengua i literatura catalanes, que conti-nuava essent l’oficial de la Cort malgrat és-ser els reis de dinastia castellana, ja que en

ocupar el tron havien de jurar conservar aCatalunya la seva llengua pròpia. El Consellde Cent tenia cura de la vigilància de mante-nir els drets i béns dels ciutadans.

Per a la guerra es desterrà la cota de malla,usant-se l’armadura completa que igualmentvestien els nobles en els torneigs que tenienlloc a la plaça del Born. En arquitectura, ex-cel·lí l’estil gòtic anomenat florit o flamíger.Del comerç, destaca el fet que la ciutat deBarcelona tingués cònsols en 54 ciutats de laMediterrània.

El gran desenvolupament del luxe fou causaque els vestits fossin de gran vàlua, especial-ment els de les dones, que portaven riquíssi-mes camises brodades de seda i oranomenades alcandores, vestits i sabatesamb rivets de pell d’ermini.

ESTAT I CIVILITZACIÓ DE CATALUNYA

DURANT EL SEGLE XV


COL·LABORACIONS

Qüestionari: 161. Què em dius de la situaciópolítica de Catalunya en el segle XV. – 162.La Il·lustració avançà gaire? – 163. Què fouel segle XV per a la literatura catalana? –164. Quin era l’estat de la llengua? – Què ju-raven els reis en pujar al tron? – 165. Quinesfestes se celebraven llavors? – 166. A quinlloc de Barcelona se celebraven els torneigs?- 167. Què em dius dels vestits d’aquestaèpoca?

Dinastia Austríaca

El successor de Ferran II el Catòlic fou elpríncep Carles l’Emperador I d’Espanya i Vd’Alemanya. Des d’aquell moment, la histò-ria de Catalunya anà lligada amb la d’Espa-nya, ja que la unió de Catalunya i dels altresregnes de la Península tingué lloc llavors.Tot i així, Catalunya va fruir d’una inde-pendència política i administrativa sota elgovern dels monarques austríacs: Carles I,Felip II i Felip III, amb els quals els interes-sos materials prengueren important volada,les ciències i les lletres. Barcelona adquirígran renom. En aquest aspecte, fou rellevantel regnat de Carles I. Feu llargues estades aCatalunya, on hi celebrà l’aniversari de l’em-perador Maximilià, el Capítol de l’Ordre delToisó d’Or i Corts el 1520, en què donàconstitucions molt profitoses, rebent en pa-ga un donatiu de 250.000 lliures. De Barce-lona i amb naus catalanes, sortí l’expedicióper a la conquesta de Tunis (1535). Distingíespecialment Catalunya i es mostrà respec-tuós amb els nostres privilegis i llibertats, ar-ribant a dir que estimava més el títol deComte de Barcelona que el de Rei de Ro-mans. Quan es retirà al monestir de Yuste,

renuncià (1555) als seus regnes a favor delsseus fills, excepte els de la Confederació Ca-talanoaragonesa. Morí (1558) tenint a la màel ciri de Montserrat.

El seu fill i successor Felip II (primer de Ca-talunya 1558-1598), tot i haver pres els fursd’Aragó i apoderar-se de Portugal (1580),respectà la llibertat de Catalunya. Feu la pauamb França i deturà els avenços dels turcs ala Mediterrània. El fet més cabdal fou la ba-talla de Lepant (octubre de 1571), en quèl’armada turca fou completament esmicola-da prenent-hi part principal gran nombre decatalans. Catalunya fruí durant aquest tempsd’una pau relativa, però havia de vetllarconstantment per la guarda dels seus privi-legis, ja que molt sovint es veien atacats pelsfuncionaris castellans que començaven a en-vair-la.

Emperador Carles I d'Espanya

i V d'Alemanya


COL·LABORACIONS

Felip III (segon de Catalunya 1598-1621)vingué a Barcelona a celebrar Corts. Conti-nuaren les desavinences entre les autoritatspopulars i els funcionaris del rei. Expulsà elsmorescs (1610), cosa que perjudicà l’agricul-tura. Felip III morí jove sense haver fet resd’importància pel que respecta a Catalunya.

Felip IV (tercer de Catalunya 1621-1665)fou rei a l’edat de 16 anys i abandonà el go-vern a mans de Baltasar de Zúñiga, quemorí al cap de poc, succeint-lo Gaspar de

Guzmán, comte duc d’Olivares, homedespòtic i absolutista, que fou el veritable reid’Espanya, i amb qui topà i tingué un ene-mic de mort l’esperit de la Nacionalitat cata-lana.

Des del principi del regnat de Felip IV, co-mençà a preparar-se el trencament, ja que elrei no vingué a Catalunya fins al cap de qua-tre anys. Celebrà Corts i marxà abans detancar-les. Amenaçà amb impostos mai vis-

tos, cometent molts abusos en els allotja-ments de les tropes castellanes amb l’excusad’estar en vigílies d’una guerra amb França.No faltaren els actes i decrets contra Catalu-nya, intervenint ens els assumptes particu-lars de Barcelona, manant que la ciutatpagués el quint de totes les seves rendes, a laqual cosa s’oposà, auxiliada de la Diputació.

Dominada la invasió francesa, les tropescastellanes tornaren a Catalunya, obrantcom a veritables enemics i cometent les més

horribles atrocitats en robatoris, homicidis,incendis i violacions. El poble català conser-va el record d’aquelles crueltats en la patriò-tica cançó d’Els Segadors, avui nostre himneoficial.

Tot això fou l’origen de l’anomenada Guer-ra dels Segadors, que culminà amb l’entradaa Barcelona el dia de Corpus (7 de juny de1640), de gran nombre de forasters, page-sos, segadors i el poble armat que assaltaren

Corpus de sang


COL·LABORACIONS

les cases de les persones afectes al govern iles casernes de les tropes castellanes. Assetjàel virrei, comte de Santa Coloma, que s’ha-via amagat a les Hortes de Sant Bertran, oncaigué travessat de punyalades. Aquesta jor-nada ha quedat gravada en els annals de lanostra història amb el nom de Corpus deSang.

El canonge de la Seu d’Urgell, Pau Claris,que havia estat nomenat president de la Di-putació (actual Generalitat), es posà al capdels catalans revoltats. Establí relacions se-

cretes amb França, i a Castella se celebravenreunions en les quals es decidí fer la guerracontra Catalunya. Castella reclutà un nodritexèrcit capitanejat pel marqués de Vélez,que es concentrà a Tortosa, la qual va haverd’entregar-se, i avançà ràpidament. CapturàCambrils i Tarragona, després de granresistència d’ambdues poblacions.

Davant una situació tan apurada, Claris,d’acord amb els altres membres de la Dipu-tació, alçà el sometent general i proclamàcomte de Barcelona Lluís XIII de França(23.09.1640). Mentrestant, tres dies després,les tropes castellanes arribaren a la vista deBarcelona i emprengueren l’atac del castellde Montjuïc, però foren derrotats pels de-fensors de la fortalesa. D’aquesta memora-ble batalla depengué l’alliberament deCatalunya, ja que el poderós exèrcit castellàes retirà de seguida a Tarragona per refer-se.Una pèrdua important per als catalans fou lamort de Pau Claris (27.02.1641).

(continuarà)Pau Claris Casademunt,

94è President de la Generalitatde Catalunya

HISTÒRIA DE CATALUNYA ANY 1899De Norbert Font i Sagué

Recopilació i resum:Frederic Sagués Batista


COL·LABORACIONS

Vacarisses, pels anys cinquanta, teniapoc més d’uns quatre-cents habitants.Vivien de l’agricultura i cultivaven la

terra bàsicament de la mateixa manera com hohavien fet moltes generacions anteriors.

No es passava gana, ningú anava a dormir sensesopar, però no es disposava de diners en efectiu,el treball al camp era dur i menys remunerat queel que oferia la construcció o les fàbriques deSabadell i Terrassa .

En Jordi Torrella i Alavedra nascut a l’any 1932, home de gran memòria, vacarissà de soca-rel, m’ha explicat coses del poble, senzilles, d’aquell temps, en una tranquil·la tarda de pri-mavera.

El primer tema ha estat per què a casa seva se’n diu “Cal Cargol”. No se sap la raó, el seupare li va comentar que, anys ha, en deien “Cal Cargol bastoner”. Segurament per estar rela-cionat, amb aquest tradicional ball, algun avantpassat.

Totes les cases de pagès de la rodalia estaven habitades i productives; Les Vendranes. CanCòdol, Lleonart, Torrella, el Bovet, el Castellet, la Torre, Sanana, Can Cases, Can Vives,l’Urpina, Pau Gran..., en totes hi vivia l’amo o el masover.

En la franja de terreny, sota el rocam, ara bosc, que va des del cingle del Moliné fins a laTorrota, el Jordi recorda haver vist restes de vinya, i que era bon lloc per la caça de perdius.Eren molt aficionats a aquesta activitat que podien practicar en tot el terme, menys al Mimói la Torra, que eren espais vedats tot l’any. La quantitat de conills era molt nombrosa. Elscaçadors acostumaven a reunir-se al sortir de la missa de vuit del diumenge i tornaven a casapels voltants de les dues.

L’any 1948 quan es va inaugurar "la fabrica", una filatura tèxtil, moltes dones varen entrar atreballar-hi ajudant a l’economia familiar. Dit d’una manera molt esquemàtica i aproximada;

Conversa amb enJordi Torrella


COL·LABORACIONS

a cada casa hi havia un membre treballant a la fàbricai un altre a les feines que el creixement urbanístic delpoble anava creant. Una tercera feina era per l’avi, quetenia cura de l’hort i la vinya.

Com anècdota, un dels jocs dels vailets d’aquella èpo-ca, consistia en rodar, i mantenir dret, un cèrcol d’al-guna bota de vi estellada, o semblant, recolzada iguiada la roda amb un ganxo. Sense donar-se compte,el seu amic i cosí Lluis Alavedra tenia com a “aro” lacorona que duia la imatge de Sant Pere de l’esglésiaparroquial, abans que la cremessin. Fet esdevingut entemps de guerra, 1936.

Desprès de acomiadar-me del Jordi vaig quedar pen-satiu, volia imaginar-me com seria la Vacarisses vella,de la qual n'hem estat parlant. El llibre “Retrats deVacarisses” de Josep M. Farrés va ésser una valuosaeina per a satisfer aquest desig. Pere Boix Puig

CAS

TELLS

CATALONIAWANT TO VOTE

Barcelona, Berlin, Brussel·les, Ginebra, Lisboa, Londres, Paris i Roma


COL·LABORACIONS

Aquest nom -burjons- em fa la rate-ta des de la meva minyonia. Recor-do clarament com, de tant en tant,

en ple estiu, pujava pel carrer Santa Llúcial'aiguader, tot cridant: aigua pura i fresca dela font dels burjons, a ral el litre.

El bon comerciant menava un burro petit,blanquinós i pacient. Quan espolsava lesorelles, tremolaven tots els mosquits de lacomarca. Es parava en sec quan el mercaderanunciava el seu article i reprenia el pasquan l'allò l'arriava després de sotjar fines-tres i balcons cercant algun client.El ruc vestia un cabeçó ple de cascavells,que dringaven rítmicament quan l'ase mar-cava el pas capcinejant, i un bastet clavetejat.Sobre el bast s'asseien dos carretells capçatsamb cèrcols de metall lluent, que a mi emsemblaven de plata. Al baix de les tapes bri-llaven les aixetes.Des de la finestra de casa el veia aparèixer,cridar i depassar la placeta. Cada vegada queoïa la seva oferta se'm feia un nus a la ment.No podia comprendre que un litre d'aigua

valgués un ral, quan a casa se n'anava, quasisempre, mitja ploma al torrent. Què tindriaaquella aigua? Seria dolça? Curaria d'algunamalaltia?. En créixer vaig entendre que elseu preu era degut al valor afegit de la llu-nyania, però la tafaneria m'ha fet pampallu-gues tota la vida.Com que a vosaltres també us pessigarà lamateixa curiositat, us diré el lloc i el misterid'aquesta font.Comenceu per agafar un càntir. Arribeu-vosfins a Navarcles, que és l'oasi del pla de Ba-ges. Baixeu pel carrer Monestir i us portaràfins a Sant Benet. Aprofiteu l'avinentesa peradmirar aquest cenobi concebut en passeja-des silencioses, mentre els monjos descansa-ven del treball de la vinya o meditaven lariquesa dels salms. Fou aixecat al ritme delscisells i dels grinyols de corriola. Els artistesfruïen esculpint els capitells i somreien pen-sant que, al cap dels segles, els visitants ad-mirarien la seva traça.Ara ja no hi salmegen els professos. Són elsrossinyols i les tórtores els qui refilen i par-rupen la lloança al creador. Escolteu-los. No

Lafontdelsburjons

Records i vivències


COL·LABORACIONS

hi flairareu el perfum de l'encens, però l'heu-ra i els pins aromen el lloc amb incendis deverdor. Avui, encara, les pedres caigudes re-clamen i esperen la força del ternal per recu-perar la bellesa del conjunt. Després de fruiruna estona d'aquella pau ancestral, seguiu elcamí, per la dreta del riu, fins al primer pòn-tic i, passat el pontarró, retorneu riu amuntper l'altra banda. Un caminoi us hi menarà.Observeu com les riuades van descalçantl'espadat, i quina grandor de lloses es des-plomen i resten estassades pel terra. Diuenque, de tant en tant, un ciclop baixa de lamuntanya i se les emporta per enrajolar laseva cova. Ben aviat veureu la font enganxa-da a la cinglera. És un fil d'aigua immòbil,silenciós i transparent.Darrera el rajolí, la penya estratificada apa-reix clivellada per un bei vertical. L'esquerdasomica, plora, regalima, i al capdavall es fafontana. És com un raig de porró carlí. Tas-teu-la. És pura, fresca i medicinal. És aigua

sortida de la codina com la que Moisès féubrollar colpejant la roca de l'Horeb a Rafi-dim (Ex 17,6). Aquí, també, l'embat d'untrontoll sísmic partí el balç i «quan va picarla roca l'aigua rajà» (Ps 78,2).Mentre se us omple el càntir, deixeu-vos en-vair per la frescor i el silenci de la balma, i,mirant la font, comproveu com per a nosal-tres i «per a ells ha fet néixer aigua de la ro-ca; tot just esberlada l'aigua s'ha escolat» (Is48,21). Malgrat que el doll de la font ésprim, no para mai i és abundós. I gratuït.Per això, en la xardor de la caminada, la fontus diu: «Oh, tots els assedegats veniu a l'ai-gua sense pagar res» (Is 55,1).I com que el cantiret encara no és ple, totcontemplant-lo, podeu recordar que conso-lar el trist alimentar el famolenc, sembrarpau, remeiar els malalts, i encaminar els fo-raviats pot ser tan plaent i profitós comallargar a l’assedegat aquest cantiret ple d’ai-gua de la font dels burjons.

Ignasi Ribas

"Espero que sigueu prou adults per veureque us heu d'asseure junts i escoltar-vos elsuns als altres. No és bo forçar la gent a unaunió que uns no volen. Quan passa, se sentcom un jou al voltant del coll. Això és el queveiem. Si la gent sent amb molta força quevol sortir d'un país, llavors cal escoltar-la, i noforçar-la a una relació que no vol."

Arquebisbe emèrit de Ciutat del Cap

Desmond Tutu sobre el dret a decidir:


COL·LABORACIONS

E ls dies 28 i 29 de juny, el “Grup de teatre jove” deVacarisses ens va tornar a sorprendre amb l’obra “ElRetaule del flautista”.

Més de seixanta actors i actrius van portar a terme aquestaobra amb entusiasme i encert. Cada actor estava molt ben ca-racteritzat, els vestits, l’ambient, el moviment..., tots ells vansaber interpretar el seu paper amb facilitat i naturalitat, almenys és la impressió que ens vam emportar els que hi érem.També ens va sorprendre l’edat dels actors, ja que n’hi havia de

4 o 5 anys, fins a quasi 70. Un grup nombrós i distint però molt ben cohesionat i, sobretot,molt ben portat.La música, excel·lent, sonava tan bé que et feien venir ganes de posar-te a cantar amb ells.Els balls van donar moviment a l’obra i el missatge és de total actualitat. Felicitem a tots elsque hi varen participar i encoratjar-los a seguir per aquest camí, l’esforç de tanta gent de Va-carisses portat en comú, fa que aquesta vila sigui diferent a altres viles com ella.Albert Einstein deia que la fórmula de l’èxit és aquesta:A= èxit; A= X + Y + ZX= treball; Y= passar-ho bé; Z= concentració

Podem dir que van aconseguir un èxit ben merescut.Gràcies per la bona estona que ens vareu fer passar.


COL·LABORACIONS

El passat diumenge dia 15 de juny, es va celebrar la setena edició de la Cursa de laCampana de Vacarisses, la competició de muntanya més important del municipi, i, perprimer any, la Mitja Marató de la Campana, que va puntuar per a la Mitja Marató de totCatalunya. Enguany, s’ha arribat a un total de més de 700 persones inscrites.

El recorregut, que s’endinsa al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, s’inicia ifinalitza a la mateixa vila. Amb una distància de 21’5 km en el cas de la Mitja Marató i,de 14’7 km, en la Cursa de Muntanya, discorre entre trams de pista, corriols i un petittram d’asfalt.

La cursa rep el seu nom en honor a la campana més antiga de l’Església de Sant Pere,datada de l’any 1501. Com cada any, la competició va ser organitzada per l’AssociacióEsportiva Corredors.cat i l’Ajuntament de Vacarisses, amb la col·laboració de l’A.E.Vacarisses Corre.

Una part de l'import de les inscripcions ha estat destinada al Rebost Solidari de Vaca-risses.

7a Cursa i 1a Mitja Maratóde la Campana


COL·LABORACIONS

Enel marc dels actes del 5è aniversari que l’Escola Municipal de Música ha portat aterme aquest curs 2013 - 2014, vam poder gaudir el passat 14 de juny al poliespor-tiu i com a acte de cloenda, del concert participatiu “un poble viu”.

La cantata, composta pel nostre compositor local en Francesc Torras i Font per l’ocasió, ensva narrar la història del nostre poble a través d’un fil argumental que enllaçava les cançonsde cada època, interpretades pels grups instrumentals de l’escola de música i els cantaires del’escola de música, escoles de primària i cor de Vacarisses. Al concert hi van participar lesentitats dels grallers, esbart dansaire, colla gegantera i cor de Vacarisses, així com també lesescoles bressol Xic i Cuc i les de primària Pau Casals i Font Orpina.

A més, hi van col·laborar també l'AMPA, famílies i exalumnat de l’escola de música fent defigurants, narradors, acomodadors i informadors. Ens felicitem per la feina feta i per la tra-jectòria de l’escola al llarg d’aquests cinc anys de vida!

Un moment del concert participatiu

Concert participatiu"UN POBLE VIU"


COL·LABORACIONS

XXXXIIVVaa CCOONNCCEENNTTRRAACCIIÓÓ

DDEE MMOOTTOOSS AANNTTIIGGUUEESS

DDEE VVAACCAARRIISSSSEESS

El passat diumenge, dia 29 de juny, vora les 8 del matí,un bon grapat de “petits motors” despertaven el pobleper XXIV vegada. Aquest any, a diferència d’altres, laConcentració de motos antigues, organitzada per MotoClàssic Vacarisses, arribava al poble un parell desetmanes abans, amb els exemplars més preuats degairebé cent motocicletes amb data de fabricació d’entreels anys 1930 y 1975.Com cada any, els participants començaven a escalfar motors gaudint d’un bon esmorzar depa amb botifarra, a la Fàbrica. Tot seguit, sota un cel enteranyinat, els motoristes iniciaven lavolta que els portaria a les faldes de Montserrat, passant per Castellbell i el Vilar, Marganell,Monistrol de Montserrat i Rellinars, a on a més de tenir-hi una càlida acollida eren rebutsamb un bon refrigeri. Cap a la 1 del migdia, els brogits de les “clàssiques” tornaven aressonar pels carrers de Vacarisses, on la concentració finalitzava amb l’entrega d’un petitobsequi per a cada participant i el lliurament dels premis especials de la concentraciód’enguany (a la participant femenina del poble, al participant de més edat, a la moto delsanys ’70, a la moto antiga del poble, a la moto antiga nacional, a la moto antiga Scooter, a lamoto antiga amb sidecar, entre d’altres).Fer esment al reconeixement de la tasca realitzada durant aquests vint-i-quatre anys del Sr.Francesc Gibert, com a president del club. Al mateix moment, donar la benvinguda al noupresident, el Sr. Carles Vidal, al qual se l’engresca a continuar la tasca de presidència delMoto Clàssic Vacarisses.Agrair novament a tots els que fan possible l’organització d’aquesta concentració. Moltesgràcies a tots!

Idoia Codina Torrella


IMATGES DE VACARISSES

I... JA FA UNS QUANTS ANYS

Futbol a la feixa del Geroni - finals dels anys 50

(actualment parc de "l'aranya", darrera l'Ajuntament)

La Casa Nova de l'Obac

Foto: Ricard Balló - 2011

Drets:

Ernest Alavedra

Francesc Prat

Joan Bulsegura

Ajupits:

Venanci Frago

Martí Alavedra

Antoni Alavedra

Josep Gibert

551 juliol 2014

Documents

Transcript of 551 juliol 2014