AGRUPACIÓ EXCURSIONISTA

MUNTANYA Fundada l’any 1930

ELS MUNTS 100 Cims

17 de Juny de 2018

Solallong Segles: XVII - XVIII Solallong fou un dels ma-sos de la vella demarcació de Sant Pere al Pla, sufragània de la parròquia de Sant Pere de So-ra. Durant molt de temps va ser la única casa habitada de la contrada, i la seva propietat anava des de l'antic mas dit Vi-laseca, prop de Sant Miquel de Gallifa, a la meitat de les terres de Cussoms, que compartia amb l'Espadaler. Tenia units els ma-sos de Solanelles des Pla, Noguer des Pla, Castells des Pla i fins i tot el propi Sant Pere al Pla Descripció Casa de planta rectangular construïda amb pedres irregulars, totxo i morter i actualment està parcialment arrebossada. El teulat és a doble vessant. Adossada a la casa es conserven diverses construcci-ons que encara s'utilitzen pel bestiar i que donen a la casa un pati tancat davant de la façana. Actualment el cos de la casa es troba modificat amb escales i distribuïdors per tal de condicionar-la com a residència temporal, trencant exteriorment la uniformi-tat de la casa. Solallong és una masia de Sora (Osona) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. (IPAC: 24106) Gallifa És nucli de Sant Boi de Lluçanès (Osona). La masia, la masoveria i la capella romànica de Sant Miquel de Gallifa estan incloses en l'Inventari del Patrimoni Ar-quitectònic Català. Mas Gallifa

Edifici que bàsicament es va construir a la segona meitat del segle XVIII. La llinda de la porta d'entrada duu la següent inscripció: "JOAN GALLIFA HA RENOVAT LO SEU MAS 1789". Altres llindes de finestres portes les dates. 1784, 1791 i 1802. La primitiva construcció era medieval, possiblement contemporània a la propera església romànica de Sant Mi-quel de Gallifa, consagrada el 1150. De planta rectangular i teulat a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal. Els murs són de pedres irregulars i poc morter i carreus ben tallats a les cantonades. És una construcció de planta, dos pisos i unes petites golfes. L'ordenació de totes les façanes és regular tot i que a la façana esquerra se li ha adossat un porxo de dos pisos de construcció més recent. Totes les obertures tenen llindes i muntants de pedra

Mas Gallifa, foto any 1991

treballada i les finestres tenen a més els àmpits que sobresurten lleugerament de la línea de façana. El portal d'accés és format per un arc escarsser. Al seu costat hi ha un paller, es tracta d'un edifici de planta rectangular i teu-lat de doble vessant construït amb murs de pedres irregulars i poc morter a les parts centrals i pedres irregulars de gran dimensions a les cantonades. Sols presenta una obertura rectangular central que deixa veure els dos pisos de la construcció, el segon amb terra de fusta. L'eix central del paller és una columna de pedres irregulars i molt morter possi-blement feta amb un motllo a causa de la seva irregularitat. Sant Miquel de Gallifa Es troba documentada com a capella rural depenent de la parròquia de Sant Boi de Lluçanès, i apareix amb en nom de Vila-Seca, el 1150. La dependència de Gallifa, mas del qual agafa el nom, es comprova en la do-nació de Pere de Gallifa a la seva filla Dolça, l'any 1244. Possiblement el 1686, quan el bisbe Pasqual visita la parròquia de Sant Boi, aquesta capella no tingués culte i el mateix bisbe mana enguixar-la i reparar la teu-lada. En un informe del bisbat consta que a mitjan del segle XIX s'hi deia una missa anual el dia 8 de maig. Devastada el 1936 fou oberta al culte fa pocs anys des que els propietaris del mas Gallifa han restaurat la capella, la masia i els voltants. Descripció Sant Miquel de Gallifa es troba situada a l'extrem nord oriental del terme mu-nicipal a l'oest de la masia de la Gallifa, sobre un turó. Es tracta d'un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó, amb absis se-micircular a llevant i coberta amb volta de canó interior i teula àrab exterior. Les parets exteriors són de maçoneria irregular amb cantonades diferenciades, totes les parets són llises menys la de l'absis que té un fris de tres sèries d'arcuacions cegues separades per bandes llombardes, les dues sèries laterals presenten quatre ar-cuacions i la central cinc. A l'absis també s'obren dues finestres, una central i l'altra al sector sud, la part inferior presenta una doble bancada. La façana principal, orientada a l'oest presenta un portal d'accés emmarcat amb brancals i llinda de pedra motllurada. Corona la façana un campanar d'espa-danya de dos ulls, amb una petita campana. La façana sud presenta una finestra esqueixada tapi-ada. Es distingeixen cla-rament tres fases cons-tructives. La primera és de la segona meitat del segle XI a la nau i l'absis. La segona és la del cam-panar d'espadanya de finals del segle XII o principis del segle XIII, i la tercera en la recons-trucció de la porta al se-gle XVIII, al lloc del ma-teix portal original.

Montorro i Castell de Montorroell Les restes de l'antic castell es troben prop de mas Montorro (a uns 150m al N-W), al pendent de la muntanya dels Munts. L'estructura es troba derruïda, conservant diversos fragments de paraments al-guns dels quals tenen una alçada d'aproximadament 2 m. A l'interior de l'estructura es pot observar estances i murs interiors tot i els nivells d'enderroc i la vegetació. Els murs són realitzats amb carreus de pedra irregular i petita. La major part de l'estructura es troba cobert per la sedimentació i la vegetació. La primera noticia documental que es té d'aquest castell és el 1295. El Castell de Montorroell anomenat en la documentació com a "statica", "fortitudo" o "castrum" de Montorroell tenia al costat la capella de Sant Amanç de Montorroell, citada a mit-jans del segle XIV. El 1297 la fortalesa de Montorroell era pròpia de Beatriu de Conanglell, mare de Pere de Conanglell, i el 1332 en tenia la propietat Galceran de Besora. Ambdós propietaris reconeixien cert vassallatge al senyor del castell de Lluçà. El 1549, Pere Onofre Sala, de Vic, es deia senyor del castell i casa de Montorroell. Els Munts

El tossal Els Munts, amb altitud de 1.057 metres, està situat exactament en la mateixa línia meridiana que passa per la Plaça d'Espanya de Barcelona del qual lloc dista 78

km en línia horitzontal. Situat entre les comarques d'Osona, Ripollès, Lluçanès i Berguedà. Pel nord-oest d'aquesta talaia es pot contemplar el Cadi, el Pedraforca i l’Encija. Mirant pel sud-oest Montserrat. A l'est contemplem el Puigsacalm, la Serra del Milany i Puig Cubell, Cabrera i Aiats, pel sud-est s'observa gran part d'Osona i el Montseny. Finalment pel nord-est s'observa des del Pirineu de Núria fins al Canigó, amb destacada presència del cim del Puigmal. Des de prop del cim arrenquen les diverses ramificacions que formen la serres de Sobremunt, Sant Salvador de Bellver i Bescanó. Totes elles moren als peus del riu Ter, entre Sant Quirze de Besora i El Santuari de la Gleva . Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC

Santuari de la Mare de Déu dels Munts El Santuari de la Mare de Déu dels Munts és una església barroca de Sant Agus-tí de Lluçanès (Osona) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalu-nya (IPAC: 23499)

Tot i que l'estructura de l'edifici podria ser anterior a la data de la llinda de la porta (1700). La unitat de les estructures confirma que la imatge de la Mare de Déu que conserva a l'interior és anterior a l'obra arquitectònica. La imatge de la mare de déu podria ser del segle XIII, però l'arquitectura és del segle XVIII. Esmentada ja el 1170, l'es-glésia fou renovada a partir del segle XVII. El santuari de la Mare de Déu dels Munts està situat a la subcomarca del Llu-çanès en el vertex d'unió entre Osona i el Ri-pollès. L'edifici està format per l'església i l'hostatgeria. L'església és una construcció d'una sola nau coberta amb volta de creueria, datada segons la llinda de la porta d'entrada al 1700. Al costat esquerra de la façana hi ha un campanar de torre, al qual s'hi accedeix des de l'interior de l'església. La porta d'en-trada està protegida amb un porxo que co-munica amb l'hostatgeria, edifici rectangu-lar. Al seu interior hi ha la imatge de la Mare de Déu dels Munts, romànica del segle XIII, molt restaurada.

El roure de la Senyora Aquest arbre de l’espècie Quer-cus humilis fa uns 15 metres d’altura, la capçada té un diàme-tre de 30, i el tronc fa 4 metres de perímetre. Per les seves dimensions, es creu que l’arbre pot tenir més de 500 anys.

Es tracta d’un arbre protegit i catalogat per la Generalitat de Catalunya com a monumental des del 30 d’agost de 1988

Sembla ser que antigament el Roure de la Senyora havia estat conegut amb el nom del Roure Bonic. Aquest nom, al dir d’alguns, li provenia no només pel seu im-ponent aspecte, ja que és un dels roures de soca ben gruixuda i amb més capçada de Catalunya, sinó pel fet de que cada primavera reverdejava mostrant-se en tot el seu esplendor, enamorant a tot aquell que el mirava. El cas és que la tradició ens explica que Lotgarda de Perdals (o de Pedrals, se-gons qui us ho expliqui), la senyora del Vilar de Sant Boi del Lluçanès, una casa pai-ral molt propera a aquest arbre, tenia molta estimació per aquest roure i passava llargues estones a la seva ombra llegint o fent labors de ganxet. D’aquí que el seu nom passés a ser conegut popularment com el Roure de la Se-nyora o Roure del Vilar. Lotgarda de Pedrals fou una rica pubilla de Puigcerdà que vers l’any 1850 es casà amb l’hereu Antoni de Vilar, ajuntant així dos immensos patrimonis que s’estenien per les comarques d’Osona, el Ripollès i la Cerdanya, de manera que, segons la memòria popular, els propietaris del Vilar podien anar des de la casa del Vilar fins a Puigcerdà passant sempre, només, pels seus propis terrenys.

Sant Boi de LLuçanès El terme de Sant Boi de Lluçanès està situat al nord de la comarca d'Osona i al NE de la subuna extensió de 21,17 km2. Queda força ben delimitat per cmant gairebé una vall. De Nord a Llevant per la seMunts (1050m), Puigcornador (977m) i la serra de Sant Salvdor (952m). De Ponent a Migdia per VilaCornet (857m). A la part de Migdia per la serralada de Smunt (892m). El nucli urbà queda situat al NO del terme, a la falda delsMunts i en un suau desnivell vers el fons de la vall, per on transcorre la riera del Sorreig, poc cababans d'entrar en el terme. Molt abundants són les fonts, d'aigües un xic calcàries, fresques i de bon gust al paladar. A pocs metres del nucli urbà podem trobarPlàtans, la Talaia i la que més adeptes té és la font de la Prada, tant per la qualitat i frescor de l'aigua com per l'encisador entorn on es trprats i espessa vegetació. Les aigües potables, d'extraordinària qualitat, de les que s'abasteix la població provenen d'un pou situat prop de la font de la Talaia i altres a pocs metres del Soreig. També cal destacar-hi algunes caseries (Gallifa al nord, Viladecans a l'est) i dues importants pairalies (el Vilar de Sant Boi i Sant Salvador de Bllver o d'Orís). Els boscos de la zona estan formats pel pi roig, pinassa i el conegut roure martnenc. El Roure de la Senyora, arbre monumental protegit, es troun roure centenari de grans proporcions i molt visitat. És terra de bolets (el més important i apreciat és el rovelló), caça i bona cuina. L'agricultura, la silvicultura, la indústria i el comerç formen l'economia local.Història El terme i la parròquia de Sant Boi s’esmenten ja l’any 905 a l’acta de consgració de Santa Maria de Lluçà i depenia dels senyors de Lluçà. El terme, però, se’n desmembrà molt aviat, concretament l’any 962. La població actual de Sant Boi va començar a formque amb anterioritat ja existia un petit nucli de cases agrupades a l’entorn de l’església, però van desaparèixer pràcticament al segle XIV pel despoblament que va ocasionar la pesta negra. L’any 1860 es va arribar al nombre màcens de població és d’unes 570 persones.Església parroquial Es conserven els 8 retaules originals, datats entre el s. XVII i s. XIX, restaurats l’any 1999 que la converteix en exemplar únic. S’hi pot seguir l’evolució de l’art a Catalunya durant 200 anys, des del barroc al neoclàssic més purs. Cal destacar el retaule presidit pel patró del poble, Sant Baldri, d’estil barroc. L’església actual està formada per tres naus.El campanar El campanar és un cos de planta llevant de l’església. Es compon, en alçada, de tres pisos separats per unes motllures:

terme de Sant Boi de Lluçanès està situat al nord de la sona i al NE de la sub-comarca del Lluçanès, amb

Queda força ben delimitat per carenes muntanyoses for-mant gairebé una vall. De Nord a Llevant per la serralada dels Munts (1050m), Puigcornador (977m) i la serra de Sant Salva-dor (952m). De Ponent a Migdia per Vilarrasa (867m) fins a

net (857m). A la part de Migdia per la serralada de Sobre-

El nucli urbà queda situat al NO del terme, a la falda delsMunts i en un suau desnivell vers el fons de la vall, per on transcorre la riera del Sorreig, poc cabalosa, ja que neix poc

Molt abundants són les fonts, d'aigües un xic calcàries, fresques i de bon gust al res del nucli urbà podem trobar-hi la Font de la Presa, la dels

Plàtans, la Talaia i la que més adeptes té és la font de la Prada, tant per la qualitat i frescor de l'aigua com per l'encisador entorn on es trobar ubicada, voltada de verds

Les aigües potables, d'extraordinària qualitat, de les que s'abasteix la població provenen d'un pou situat prop de la font de la Talaia i altres a pocs metres del So

hi algunes caseries (Gallifa al nord, Viladecans a l'est) i dues importants pairalies (el Vilar de Sant Boi i Sant Salvador de B

Els boscos de la zona estan formats pel pi roig, pinassa i el conegut roure martnenc. El Roure de la Senyora, arbre monumental protegit, es troun roure centenari de grans proporcions i molt visitat.

És terra de bolets (el més important i apreciat és el rovelló), caça i bona cuina. L'agricultura, la silvicultura, la indústria i el comerç formen l'economia local.

terme i la parròquia de Sant Boi s’esmenten ja l’any 905 a l’acta de consgració de Santa Maria de Lluçà i depenia dels senyors de Lluçà. El terme, però, se’n desmembrà molt aviat, concretament l’any 962.

La població actual de Sant Boi va començar a formar-se a mig segle XVI tot i que amb anterioritat ja existia un petit nucli de cases agrupades a l’entorn de l’església, però van desaparèixer pràcticament al segle XIV pel despoblament que va

L’any 1860 es va arribar al nombre màxim de 1.043 persones. Actualment el cens de població és d’unes 570 persones.

Es conserven els 8 retaules originals, datats entre el s. XVII i s. XIX, restaurats l’any 1999 que la converteix en exemplar únic.

ó de l’art a Catalunya durant 200 anys, des del barroc al neoclàssic més purs. Cal destacar el retaule presidit pel patró del poble, Sant Bald

L’església actual està formada per tres naus.

El campanar és un cos de planta quadrangular, afegit al mur de la façana de

Es compon, en alçada, de tres pisos separats per unes motllures:

terme de Sant Boi de Lluçanès està situat al nord de la comarca del Lluçanès, amb

r-dels

a-rasa (867m) fins a

e-

El nucli urbà queda situat al NO del terme, a la falda dels Munts i en un suau desnivell vers el fons de la vall, per on

losa, ja que neix poc

Molt abundants són les fonts, d'aigües un xic calcàries, fresques i de bon gust al hi la Font de la Presa, la dels

Plàtans, la Talaia i la que més adeptes té és la font de la Prada, tant per la qualitat i bar ubicada, voltada de verds

Les aigües potables, d'extraordinària qualitat, de les que s'abasteix la població provenen d'un pou situat prop de la font de la Talaia i altres a pocs metres del Sor-

hi algunes caseries (Gallifa al nord, Vila-rasa al sud, Vila-decans a l'est) i dues importants pairalies (el Vilar de Sant Boi i Sant Salvador de Be-

Els boscos de la zona estan formats pel pi roig, pinassa i el conegut roure marti-nenc. El Roure de la Senyora, arbre monumental protegit, es troba prop del Vilar, és

És terra de bolets (el més important i apreciat és el rovelló), caça i bona cuina. L'agricultura, la silvicultura, la indústria i el comerç formen l'economia local.

terme i la parròquia de Sant Boi s’esmenten ja l’any 905 a l’acta de consa-gració de Santa Maria de Lluçà i depenia dels senyors de Lluçà. El terme, però, se’n

se a mig segle XVI tot i que amb anterioritat ja existia un petit nucli de cases agrupades a l’entorn de l’església, però van desaparèixer pràcticament al segle XIV pel despoblament que va

xim de 1.043 persones. Actualment el

Es conserven els 8 retaules originals, datats entre el s. XVII i s. XIX, restaurats

ó de l’art a Catalunya durant 200 anys, des del barroc al neoclàssic més purs. Cal destacar el retaule presidit pel patró del poble, Sant Baldi-

quadrangular, afegit al mur de la façana de

Es compon, en alçada, de tres pisos separats per unes motllures:

El primer pis correspon al campa-nar romànic del segle XII, el segon i ter-cer pis són fruit del remodelatge del campanar efectuat a partir del 1791, a més el tercer pis s’obra a l’exterior mit-jançant unes obertures en que estan si-tuades tres campanes datades el 1620, el 1700 la més grossa i 1720 la més petita. El rellotge és modern de quatre esferes. L’any 1987 s’hi van fer les darreres obres de restauració.

El Lluçanès El Lluçanès és una comarca natural situada en un altiplà al centre de Catalu-nya, entre els cursos mitjans del Llobregat i del Ter. Amb una extensió aproximada d’uns 400 km2, el Lluçanès està integrat per un total de 13 municipis: Alpens, Lluçà, Olost, Oristà, Perafita, Prats de Lluçanès, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Bartomeu de Grau, Sant Boi de Lluçanès, Sant Feliu Sasser-ra, Sant Martí d’Albars, Sobremunt i Santa Maria de Merlès. El paisatge del Lluçanès està marcat sobretot per l’activitat agrícola i ramade-ra. Aquesta tradició agrària queda ben palesa en diverses manifestacions cultu-rals, arquitectòniques, socials, històriques i físiques de la comarca. Així el Lluçanès esdevé un territori rural en mosaic, amb zones àmplies de con-reu, extensions considerables de boscos i espais naturals rellevants, habitatges dis-seminats, nuclis petits i compactes i pastures. Cal destacar també l’activitat de la transhumància, per la seva importància en la història, el tarannà i l’estructura del paisatge del Lluçanès, així com el ric patri-moni natural, arquitectònic i immaterial. BREU HISTÒRIA DEL LLUÇANÈS A l’any 905 amb l’Acta de Consagració de Monestir de Lluçà ja apareixen moltes de les parròquies que configuren el Lluçanès actual i per tant és l’any en que hom considera que el Lluçanès adquireix una certa importància històrica mantinguda fins avui. Els dos castells feudals que estructuraven els 400km2 de territori que ocupa el Lluçanès eren el d’Oristà al sud, avui desaparegut i el de Llucà al nord amb impor-tants vestigis actualment conservats. Les tibantors entre els súbdits i una família feudal s’incrementaren a partir de l’any 1.376. Els súbdits volien dependre de la corona i s’inicia tota una successió de conflictes, lluites i Guerres Remeses per aconseguir la Sotsvegueria. Finalment el 5 de febrer de 1.611 Francesc d’Agulló, senyor de la baronia del Lluçanès, ven la baronia al rei i als prohoms del Lluçanès per 7.000 lliures i la Sotsvegueria passa a ser una re-alitat convertint-se en capital Sant Feliu Sasserra. Aquí trobem un edifici renaixen-tista, avui seu de l’ajuntament, que fou la casa del Consell i Jurats del Lluçanès. Malgrat això al llarg del segle XVII Catalunya està immersa en una crisi social i econòmica. La Guerra dels Segadors (1640-1652) i d’altres revoltes porten a la deses-tructuració del camp i a la consolidació del fenomen del bandolerisme. Al Lluçanès el principal exponent és Perot Rocaguinarda, nascut a Oristà. La Guerra de Successió a principis del segle XVIII fou molt dura al Lluçanès. Dels tots els pobles que es cremaren a Catalunya per les tropes borbòniques, tres foren del Lluçanès, Prats de Lluçanès per dues vegades, Sant Feliu Sasserra i Oristà, fet que demostra que fou territori de lluita, ja que estava situat entre l’estratègic Castell de Car-dona al Bages i la ciutat de Vic, importants nuclis de resistència.

Al finalitzar la guerra al 1.714, Catalunya va experimentar un important pro-grés econòmic i demogràfic, el Lluçanès aprofita la proximitat dels ramats transhu-mants per proveir-se de llana i començar una incipient indústria tèxtil que al segle XIX passà a dependre del cotó. És l’origen de la indústria tèxtil actual. En el segle XVIII les estamenyes i baietes de les poblacions dels Lluçanès són molt apreciades i s’exporten a la resta de Ca-talunya, així com també a Aragó i Castella. La població, a finals de segle, augmenta fins a 8.000 persones. Al segle XIX el Lluçanès perd població ja que la gent jove marxa a treballar a les colònies tèxtils dels rius Ter i Llobregat, i a més en aquest segle el Lluçanès torna a ser terra de lluita ja que s’hi succeïren multitud de guerres. Del 1.809 al 1.812 és ocupat i saquejat sis vegades per tropes franceses. Les tres Guerres Carlines també afectaren ne-gativament el Lluçanès. El dia 9 de juliol de 1.873 va succeir la Batalla d’Alpens on el brigadier Cabri-netty de les tropes liberals fou assassinat per homes del general carlí Francesc Savalls. Aquest últim fou nomenat marquès d’Alpens i el rei Carles VII feu encunyar una me-dalla honorífica. Malgrat tot, a finals de segle la població es recupera i arriba al màxim històric de 12.000 habitants. El segle XX la població torna a davallar donada la mecanització del camp, la Guerra Civil i l’emigració cap a les capitals de comarques veïnes, Manresa, Vic i Ber-ga.

Bibliografia virtual Solallong http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=24106 https://ca.wikipedia.org/wiki/Solallong Gallifa https://ca.wikipedia.org/wiki/Gallifa_(Sant_Boi_de_Llu%C3%A7an%C3%A8s) http://patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=199000031 http://patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=199000030 http://patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=199000003 http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=23621 http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=22038&consulta=MCUyKzE3MDIzNyU=&codi=23620

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/VistaImatge?codImatge=17446 http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_23621 http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_23623 http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_23620

Montorroell http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=11751&consulta=MCUyKzI1MDAyNCU=&codi=2066 http://patrimonicultural.diba.cat/uploads/08201/memoria.pdf http://biblioteca.cec.cat/documents/AE_Talaia/Hemeroteca/SSD_Seccio_Senders_Dossiers/SSD20081116_237.pdf

Els Munts https://ca.wikipedia.org/wiki/Els_Munts_(Sant_Agust%C3%AD_de_Llu%C3%A7an%C3%A8s) https://www.catalunyamedieval.es/santuari-de-la-mare-de-deu-dels-munts-sant-agusti-de-llucanes-osona/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Santuari_de_la_Mare_de_D%C3%A9u_dels_Munts http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=23499 https://4.bp.blogspot.com/-3vpuGlQrxTk/UeQox9lZ_FI/AAAAAAAAQYk/pA08LESW7iY/s1600/El+Munts+(5)+b.jpg

http://cartotecadigital.icc.cat/cdm/singleitem/collection/cuyas/id/8015/rec/3 https://4.bp.blogspot.com/-_sQ3qliQrqw/Txkx8eUeV3I/AAAAAAAACl4/ZRJFVPqGVNo/s1600/munts+2b.jpg Angel de la Guarda http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/05/sant-boi-de-llucanes.html http://blogscat.com/trescantpelscims/2015/12/28/llucanes/ El Roure de la Senyora https://ca.wikipedia.org/wiki/Roure_de_la_Senyora https://www.naciodigital.cat/osona/noticia/53303/anomenen/roure/senyora http://parcsnaturals.gencat.cat/web/.content/home/coneixeu-nos/arbres_monumentals/arbres_monumentals_fitxes/osona/roure_de_la_senyora/am2420101_roure_senyora_f.pdf

http://llibresalrepla.cat/?p=511 http://selene-blogduna.blogspot.com.es/2013/07/roure-del-vilar-o-roure-de-la-senyora.html http://janonomar.blogspot.com.es/2017/10/el-roure-de-la-senyora.html Sant Boi de Lluçanès http://www.santboidellucanes.cat/historia1.html https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Boi_de_Llu%C3%A7an%C3%A8s http://www.cataloniasacra.cat/llocs/esglesia-parroquial-de-sant-boi-de-llucanes/252/itinerari/47/l_ca http://www.santboidellucanes.cat/imatges/DSC00249.JPG El Lluçanès https://www.llucanes.cat/el-llucanes/comarca/ https://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%A7an%C3%A8s http://www.turisme.llucanes.cat/resources/database-turisme/images/MAPA_llucanes2016_tr.jpg

Mapa del recorregut- versió en autocar

Mapa del recorregut- versió en cotxes

Caracteristiques del recorregut

Concepte GRAU AUTOCAR GRAU COTXES

Grau de

dificultat 2

FÀCIL

3

POC DIFICIL Camí o corriol de bon fer Corriol estret, pedregós i irregular

Sovint senyalitzat No necessàriament senyalitzat Regularment freqüentat Possibilitat, excepcionalment, poc freqüentat

Alguna dificultat Progressions curtes amb ajut de les mans. (I) Per marxadors habituals Per a excursionistes habituals.

Desnivell pujada 2

599 m 2

522 m Desnivell baixada 404 m 526 m

Distancia 3 12,1 km 3 13,6 km Temps de marxa efectiva 2 3 h 15’ 2 3 h 45’

Cota màxima 1057 m s.n.m. 1057 m s.n.m. Cota mínima 609 m s.n.m. 640 m s.n.m.

Al llarg de tota la sortida s’ha de romandre entre el vocal de cap i el de cua. Si us cal deixar el camí per atendre necessitats fisiològiques, deixeu la vostra motxilla al mig del

camí o que alguna persona us esperi fins que arribi el vocal de cua. Per apuntar-se: al 933.469.604 dimarts i dijous de 19h a 22h o a aem@aemuntanya.cat

PER PRENDRE PART DE LES ACTIVITATS QUE PODEN INCLOURE RISC FÍSIC DELS PARTICIPANTS ES IMPRESCINDIBLE ESTAR EN POSSESIÓ D’UNA ASSEGURANÇA

L’AEM POT TRAMITAR-VOS UNA DE TEMPORAL PER A LA SORTIDA .

Gràcies per la vostra participació.