AULAdeCINEMA2012-2013

#20

Johnny Guitar, Nicholas Ray, 1954

Gèneres: El Western

The Searchers, John Ford, 1956

El western va anar elaborant de mica en mica els seus trets d’identitat, diàfans i precisos, de connexió directa amb el públic. Era un gènereen voga alimentat pels estereotips de la història que es fantasiejava a plaer, una mica com feia Buffallo Bill en els seus espectaclescircenses sobre l’e`pica, convenientment manipulada, del far west. Durant dècades va ser el gènere americà. Cap altre li va fer ombra, nitan sols l’il·lusionisme del segon gran gènere en el sentit estrictament cinematogràfic de la paraula, el musical. El seu declivi començàquan els clàssics van envellir, els grans estudis pactaren innecessaries dependències amb les asseguradores (que van tallar abans d’horales trajectòries de Ford, Walsh, Vidor entre d’altres), filmar westerns es va fer molt car, els actors prototípics (John Wayne, Gary Cooper,James Stewart, Robert Mitchum, Richard Widmark, Henry Fonda, Randolph Scott) no trobaren recanvi, les revolucions dels seixantaimpregnaren el gènere de falses tendències progressistes (materialitzades en l’onada de westerns pro­indis de nula creativitat temàtica iformal) i les pel·lícules de l’oest es transformaren en road movies vocacionals, amb els cavalls substituïts per aparatoses motocicletes:Easy Rider de Dennis Hopper. El western crepuscular , lluïda remodelació dels valors tradicionals del gènere, es va convertir a la llarga, perinoperància dels seus esteticistes cultivadors (Sam Peckinpah a banda), en certificat de defunció quan va començar a ésser un bonicrevulsiu. Sobre el western europeu, més conegut pels seus atributs gastronòmics (spaghetti western, la trilogia de la paella de Leone) nohi ha gaire a dir. La seva influència parasitària va arribar al western americà dels seixanta i va prosseguir, mal dissimulada, fins els nostresdies. La violència, des de llavors, es va erigir en motor gairebé únic del cinema de l’Oest. El seu culte, és lògic, va llanguir quan altresviolències més sofisticades van prendre cos en el thriller i en el cinema fantàstic. La violència westerniana va perdre força i les novesgeneracions van deixar de mirar enrere i es fixaren en el futurisme cyborg. El western, tot i que reviu ocasionalment, malgrat que esconvertís en una espúria moda a principis dels noranta, resulta a dia d’avui anacrònic. Com a mínim els seus arquetips, formes,llenguatge, imatgeria i trets d’identitat van quedar amagats en els paisatges minerals de Mann, el Monument Valley fordià o l’alta serraladaque va visitar Peckinpah. Allò que esdevingué després és un miratge on només es reflecteix amb enteresa la mirada de Clint Eastwood.

Casas, Quim. El Western: el género americano. Barcelona: Paidós, 1994.

Johnny Guitar és una pel·lícula moderna perquè, al contrari d’allò que succeeix al cinemaclàssic on s’intenta fer oblidar per tots els mitjans a l’espectador que es troba davant d’unaficció (muntatge transparent, planificació invisible....), aquí se l’involucra fins i tot en la manerade relatar­la, no identificant­lo amb el punt de vista de cap personatge, però sí fent que sesenti com ell, distanciat i al marge. i això, evidentment, implica també altra visió del món: siallò que està veient el protagonista i l’espectador és un espectacle, una ficció, llavors tot ésfals, exactament igual que les relacions humanes que mostra la pel·lícula, o que les actitudsdels personatges davant dels altres.Hi ha diferents indicis al film que confirmen aquesta identificació entre l’artificiositat de lesrelacions humanes i l’artificiositat de la posada en escena. El color és inversemblant iarrabassat, de concepció tan descabellada com els decorats, que inclouen un saloon amb paretsde pedra viva, carrers solitaris i fantasmals, i una cascada que dóna pas a un petit refugi: alcontrari d’allò que, per definició, intenten els westerns, aquí no es pretén crear cap tipus derelació entre allò que mostra i devia ser el veritable Oest, sinó més aviat proposar una versióonírica, a vegades fins i tot de malson, de l’imaginari mític americà. Jean Wagner, perexemple, parla “d’una simfonia de vius colors, tan vius com paroxístics són els sentiments delspersonatges; paral·lela a la violència dels fets, hi ha una retòrica mateixa de la imatge una violència de les línies, els traços i els colors”.Un paroxisme, per cert, que arriba també a la interpretació i els gests dels actors, a vegades coreografies com si es tractés d’un balletromàntic, “progressivament exasperats, impossibles, preciosos, poètics [...]: Johnny passant­se la pistola d’una mà a una altra com si licremés, el crupier que s’apropa a primer terme per declara, mirant a la càmera, que “mai havia vista cap dona que es comportés en totcom un home”, la patrulla d’homes vestits de negre que es desplacen en V...”No resulta en absolut ociosa aquesta comparació amb el ballet i, per extensió, amb les arts escèniques, doncs Johnny Guitar és sobretotuna peça teatral i fins i tot operística en molts aspectes. Eisenchitz també cita al crupier que mira directament a càmera per parlar, com siestigués declarant, i després es refereix a la mort de Tom en braços de Vienna, una preciosa sortida d’escena per un personatge queaparenta mantenir­se sempre en l’ombra, tímid i inofensiu, i que ara té el seu moment de glòria en l’escenari de la vida: com ell mateixconfessa, mai tants espectadors havien estat pendents d’ells com en aquest instant final.A banda de les referències a l’estil teatral d’Sternberg i al de Fritz Lang de Rancho Notorious (1952), un altre western estilitzat iflamboyant filmat també per la Republic, són igualment constants: Ray es movia en la línia dels seus contemporanis, precisament en unaèpoca on la influència del teatre sobre el cinema es començava a notar fins i tot en la posada en escena –Kazan, Mankiewicz, etc...­ peròtambé retent homenatge a tota una tradició d’origen germànic que es remuntava com a mínim a l’òpera decimonònica.

Losilla, Carlos. Taxi Driver/Johnny Guitar. Barcelona: Dirigido por, 1997.

The Wild Bunch, Sam Peckinpah, 1969

C'era una volta il West, Sergio Leone, 1968

AULAdeCINEMA2012-2013

#20

Gèneres: El Western

The Searchers, John Ford, 1956

Una de les coses que més indignava a Peckinpah –i no li faltava raó­era que es falsegessin, tractant d’edulcorar­los, els personatges, en elsfilms i més específicament en els westerns. I per aquest fet ell no fatrampa. Els seus protagonistes són malfactors que es dediquen a robarbancs i atracar trens, però igualment tracta de dir la veritat i ferjustícia als seus antagonistes. Harrigan és un ésser menyspreable quequadra perfectament a la definició que Thorton fa d’ell: “un maleït fillde puta que es dedica a assassinar emparat per la llei”. Per aconseguirel seu objectiu tot s’hi val: des del xantatge –Thorton té trenta diesper atrapar Pike o tornar a Yuma a la presó­ fils el pillatge –els seushomes són repugnants caçadors de recompenses ignorants iincompetents­. El problema és que Harrigan representa la llei –iorganitza sense immutar­se una matança al poble davant la remota possibilitat d’acabar amb la banda de Pike­ mentre que l’antiga bandade Thorton representa als fora de la llei. I és aquí on intervé Peckinpah opinant que són molt més decents el lladregots que elsrepresentants de la llei.Peckinpah porta en aquest film la seva fascinació­horror per la violència fins el límit. Un muntatge excepcional –que conjuga imatges encàmera lenta, amb altres a velocitat normal per trencar la fascinació pel ralentí­ contribueix a dotar al film de l’enorme força i potència queacumula. Menció diferent mereix el tractament dels personatges infantils. Des de l’inici, amb els nens llençant un alacrà a les formigues–que pot ser una adequada metàfora del film­ i gaudint de la seva agonia, els nens apareixen en gairebé tots els plans, en ocasions com atestimonis i, la majoria de cops –el nen que du el telegrama a Mapache dispara contra Pike, diversos nens del poblat de Mapache es pugena cavall sobre el cos destrossat d’Ángel mentre es arrossegat per un automòbil, etc...­ es sumen decididament a la violència.

Castro, Antonio. Grupo Salvaje. “Dirigido por”, núm. 313 (jun. 2002), pàg. 45­46.

Si les anteriors pel·lícules de Leone varen consagrar tota una introducció, amés de respectable metratge, a presentar i/o definir els seus protagonistes,C'era una volta il west dedica l’extensa seqüència inicial a la glosa de trespersonatges mancats del menor relleu dramàtic i que a més moriran acteseguit. Aquesta decisió, que molts encara troben absurda i/o inacceptable,quan no gratuïta, estableix des de l’arrencament la tònica que presidirà lapel·lícula: una fantasia estricta i literalment capritxosa.La vena cinèfila de l’obra de Leone, en general, i de C'era una volta il west, enparticular, de fet es tradueix amb perfecta nitidesa en aquesta extraordinàriaseqüència: els assassins que apareixen súbitament en un punt remot ambintenció de dur a terme la seva macabra missió, i que es condueixen de formasarcàstica i alhora amenaçadora amb l’infeliç encarregat, evoquenautomàticament la supèrbia The Killers (Robert Siodmak, 1946); els trespistolers matant alhora a una desolada estació de ferrocarril és una alusió de

High Noon (Fred Zinnemann, 1952). Per acabar, l’elecció dels intèrprets suposa a l’uníson una picada d’ull als devots del western i unareivindicació dels menyspreats character actors, j que en cap de les seves pel·lícules americanes la càmera els havia concebut tan excelsaimportància, aquesta carícia reverent. Aquests són Jack Elam, Woody Strode i Al Mulock.Abandonats a activitats a quina més incomprensible i trastornada (jugar amb una mosca recalcitrant, suportar les gotes d’aigua que cauensobre el barret, retòrcer els dits de les seves mans deformades), els tres seran abatuts per la seva pretesa víctima, després d’intercalarbreus paraules xulesques i deixar aquest sentir l’harmònica que l’identifica (un instant esgarrifós, una troballa brillant, una sorpresagenial). Ha descendit, com estava previst (o com Lee Van Cleef a Per qualche dollaro in più), del ferrocarril, i el ferrocarril (en abstracte ien concret), l’harmònica (el que provoca i significa) i una dona (concreta i alhora inassolible) constituiran l’eix narratius i estructurals alvoltant dels quals es conformarà aquesta singular ficció.

Aguilar, Carlos. Sergio Leone. Madrid: Cátedra, 2009

AULAdeCINEMA2012-2013

#20

Gèneres: El Western

The Searchers, John Ford, 1956

The Searchers és una pel·lícula estranya i inquietant, per poc que no ens conformem en rebre­la passivament i tractem de penetrar en ella. És una odissea lenta i ombrívola, protagonitzadaper un personatge, Ethan Edwards (John Wayne), torturat pel seu propi desarrelament, perdolorosos enyoraments, per endimoniades fidelitats. Una odissea que es desenvolupa al llarg iample d’una terra salvatge, habitada per la fúria de l’ancestral, emmotllada pel pas del temps iles empremtes d’unes trajectòries vitals condemnades a la intempèrie. Des de la primeraescena, d’una gran serenitat però sobrecarregada de suggeriments, fins la darrera, on lafelicitat i la soledat queden definitivament separades pel llindar d’una porta llur imatgeadquireix una càrrega simbòlica d’indefinibles ressonàncies, la pel·lícula desprèn contínuamentriquesa i emoció, ambigüitat i inquietud.The Searchers no transmet sensació de perfecció, i posseeix el·lipsis temporals una micadesconcertants que incideixen sobre el manteniment de la intensitat dramàtica, però els seusdefectes queden empetitits i gairebé oblidats pels passatges més decisius i per la densitat queaquests transmeten a la resta, enriquint­s’hi progressivament la pel·lícula no tant com efectede la seva estructura dramàtica com per la interrelació que puguin arribar a establir­se entreles diferents parts d’un poema. Perquè, al cap i a la fi, The Searchers és un poema. Un poemasobre el desarrelament, sobre la necessitat d’un refugi vers l’exili interior i al vagabund vital.Un poema on John Ford sembla preguntar­s’hi pel sentit de la vida i el destí de l’home, sensetrobar cap resposta que l’alliberi del seu íntim i profund sentiment de desolació.Carreño, José María. Diez cabalgan juntos. En Al Oeste. Javier Luengos (ed.). Oviedo: Fundación Municipalde Cultura, 1990.

Les primeres imatges de The Searchers són la invocació d’un mite. Una porta s’obre a la foscor d’un lloc pioner, apareix una dona, i lacàmera llisca darrera d’ella per la porta i ens mostra a l’Ethan a l’exterior, una minúscula figura que es mou, materialitzant­se gradualmenten un cavall sortint de la boira matinal que rodeja una de les muntanyes rocoses de Monument Valley. Ethan cavalca lentament,silenciosament, inexorablement, cap a la petita casa; Ford enfocant un cop i un altre des del seu punt de vista a la família expectant; elsenfocaments intercalats donen una sensació d’atracció magnètica. Quan Ethan desmunta i estreta les mans sense dir res al seu germà, laseva cara està misteriosament ombrívola per l’ala baixada del seu barret. La forma ostentosa com du l’espada i el esmorteït abric de laConfederació ens alerta sobre la infructuosa assumpció dels esdeveniments del passat. Quan Ethan va a fer­li un petó a la dona del seugermà, Ford ens ofereix, per primera vegada, un pla complet de la casa, en harmonia amb el paisatge. La casa és un santuari de lacivilització enmig del salvatgisme, un santuari sagrat ridícul, perquè només es veu una altra casa d’un pioner en tota la pel·lícula. L’impulscomunitari al voltant dels principis generatius en els que l’univers Ford s’organitza, se centra molt precàriament al voltant d’aquestsminúsculs habitatges. Les dues famílies de pioners són infinitament precioses i infinitament vulnerables.

McBride, Joseph ; Wilmington, Michael. John Ford. Madrid: JC, 1984.

La Seqüència inicial

BIBLIOTECADEL CINEMADocumentació disponible a:

BIBLIOGRAFIA SELECCIONADA

AULAdeCINEMA2012-2013

#20

Gèneres: El Western

The Searchers, John Ford, 1956

­ Adams, Les. The Complete reference guide to westerns of the sound era shoot­em­ups. New York: Arlington House, 1978.­ Al Oeste. Javier Luengos (ed.). Oviedo: Fundación Municipal de Cultura, 1990.­ Astre, Georges Albert. El Universo del western. Madrid: Fundamentos, 1975.­ Back in the saddle again: new essays on the western. Edward Buscombe ; Roberta E. Pearson (ed.). London: British Film Institute, 1998.­ Barrett, Jenny. Shooting the civil war: cinema, history and american national identity. London ; New York: I.B. Tauris, 2009.­ Bazin, André. ¿Qué es el cine? Madrid: Rialp, 1990.­ Bouineau, Jean­Marc. Les 100 chefs­d'oeuvre du western. Alleur, Belgique: Marabout, cop. 1989.­ Brion, Patrick. Le Western: classiques, chefs­d'oeuvre et découvertes. Paris: La Martinière, 1992.­ Casas, Quim. El Western: el género americano. Barcelona [etc.]: Paidós, 1994.­ Casas, Quim. Películas clave del western. Barcelona: Ma non troppo, 2007.­ Castillo, Vicente del. Diccionario de directores del western. Madrid: T&B, cop. 2007.­ Clapham, Walter C. The Movie treasury western movies: the story of the western on screen. London: Octopus, 1974.­ ¡Clint, dispara!: la "Trilogía del dólar" de Sergio Leone. Víctor Matellano (ed.). Madrid: T&B, 2012.­ Cohen, Clélia. El Western: el cine americano por excelencia : la conquista del oeste, el nacimiento de un género... Barcelona: Paidós, cop. 2006.­ Coma, Javier. Diccionario del western clásico. Barcelona: Plaza & Janés, cop. 1992.­ Crespo, Pedro. La Revolución del western y otros ensayos. Barcelona: ATE, 1973.­ Díaz Maroto, Carlos. Cine del oeste: de la A a la Z. Madrid: Jaguar, cop. 2010.­ España, Rafael de. Breve historia del western mediterráneo: la recreación europea de un mito americano. Barcelona: Glénat, 2002.­ España, Rafael de. Más allá de Esplugas City: Balcázar Producciones Cinematográficas. Barcelona: Publicacions Universitat de Barcelona, 2005.­ Especial Western. “Dirigido por”, núm. 313 (jun. 2002), p. 30­89 ; núm. 314 (jul./agosto 2002), pàg. 38­75 ; núm. 315 (sept. 2002), pàg. 48­73 ; No. 316(oct. 2002), pàg. 54­69.­ Eurowestern. “Nosferatu”, núm. 41/41 (oct. 2002), 297 pàg.­ Everson, William K. El Western de Hollywood: 90 años de cowboys, indios, bandidos, sheriffs y pistoleros además de otros héroes y villanos. Barcelona:Odín, 1994.­ Fenin, George N. ; Everson, William K. The Western: from silents to cinerama. New York: Bonanza Books, 1962.­ Fernández Santos, Ángel. Más allá del oeste. Madrid: Debate, 2007.­ Frayling, Christopher. Spaghetti westerns: cowboys and europeans from Karl May to Sergio Leone. London [etc.]: Routledge & Kegan Paul, 1981.­ French, Philip. Westerns: aspects of a movie genre. London ; New York: Secker and Warburg: British Film Institute: Viking, 1973.­ Gaberscek, Carlo. Il Vicino West: set e location del cinema western in Spagna. [S.l.]: Ribis, cop. 2007.­ González Sánchez, José Félix. El Héroe del western crepuscular: dinosaurios de Sam Peckinpah. Madrid: Fundamentos, 2007.­ Hardy, Phil. The Encyclopedia of western movies. London: Octopus Books, 1985.­ A History of visual culture: western civilization from the 18th to the 21st century. Jane Kromm ; Susan Benforado (ed.). Oxford ; New York: Berg, 2010.­ Kitses, Jim. Horizons west: directing the western from John Ford to Clint Eastwood. London: British Film Institute, 2004.­ Leutrat, Jean­Louis. L'Alliance brisée: le western des années 1920. Lyon: Presses Universitaires de Lyon: Institut Lumière, 1985.­ Llopis, Bienvenido. El Cartel de cine en el westerm europeo: el spaghetti western. Madrid: Notorius, cop. 2012.­ Loy, R. Philip.Westerns in a changing America, 1955­2000. Jefferson [etc.]: McFarland, 2004.­ Lucci, Gabriele. Western. Barcelona: Electa, cop. 2005.­ Maesso, José G. El Spaghetti western: nacimiento del Oeste europeo. "Agr: coleccionistas de cine", vol. 2, núm. 8 (Dic., 2000), pàg.64­99.­ Núñez Marqués, Anselmo. Western a la europea: un plato que se sirve frío. Madrid: Entrelíneas, 2006.­ Parish, James Robert. Great Western stars. New York: Ace books, cop. 1976.­ Pezzotta, Alberto. Il Western italiano. Milano: Il castoro, cop. 2012.­ Place, Janey Ann. The Western films of John Ford. Secaucus, N.J: Citadel Press, cop. 1974.­ Rieupeyrout, Jean­Louis. El "Western" o el cine americano por excelencia. Buenos Aires: Losange, cop. 1957.­ Rieupeyrout, Jean­Louis. Historia del Far­West. Barcelona: Luis de Caralt, cop. 1972.­ Rodríguez, Hilario J. Los Mejores western: cabalgando en solitario. Madrid: JC, 2001.­ Simpson, Paul. The Rough guide to westerns. London: Rough Guides, 2006.­ Smith, Andrew Brodie. Shooting cowboys and indians: silent western films, american culture, and the birth oh Hollywood. Boulder: University Press of ofColorado, 2003.­ Staig, Laurence. Italian western: the opera of violencia. [London]: Lorrimer, [1975]­ Storia segreta del cinema italiano: il Western all'italiana = Secret history of italian cinema: the Spaghetti Western. Laurence Staig ; Tony Williams (ed.).[Roma: Centro Sperimentale di Cinematografia], cop. 2007.­ Torres­Dulce Lifante, Eduardo. Jinetes en el cielo. Madrid: Notorious : Nickel Odeon, 2011.­ Vidal Silva, Pedro. Solos ante el peligro. "Agr: coleccionistas de cine", vol. 4, núm. 18 (Verano, 2003), pàg. 50­79.­ Le Western. “Contre bande”, núm. 13 (2005), pàg. 1­166.­ Le Western. Henri Agel (ed.). Paris: Lettres Modernes, 1961.­ El Western. “Nickel Odeon”, núm. 14 (otoño 1996), 306 pàg.­ The Western. Phil Hardy (ed.). London: Aurum, 1991.

BIBLIOTECADEL CINEMADocumentació disponible a:

C'era una volta il West

BIBLIOGRAFIA SELECCIONADA

The Wild Bunch

Johnny Guitar

AULAdeCINEMA2012-2013

#20

Gèneres: El Western

The Searchers, John Ford, 1956

­ C’era una volta il West. En Minnini, Francesco. Sergio Leone. Firenze: La nuova Italia, 1989. Pàg. 85­97.­ Donati, Sergio. C'era una volta il West: ma c'ero anch'io. Roma: Omero, 2009.­ Hasta que llegó su hora. En Aguilar, Carlos. Sergio Leone. Madrid: Cátedra, 2009. Pàg. 265­272.­ Hasta que llegó su hora. En Frayling, Christopher. Sergio Leone: algo que ver con la muerte. Madrid: T&B, 2002. Pàg. 249­300.­ Hendershot, Heather. Once upon a time in the West. “Cineaste”, vol. 29, núm. 3 (Summer 2004), pàg. 56­57.­ Jameson, Richard T. Something to do with death. A fistful of Sergio Leone. “Film Comment”, vol. 9, núm. 2 (Mar.­Apr. 1973), pàg. 8­16.­ Ostria, Vincent. Il était une fois dans l'ouest: Sergio Leone. “Cahiers du Cinéma” núm. spécial (1993), pàg. 67.

­ Aller, Luis. Antología: Johnny Guitar. “Dirigido por”, núm. 110 (dic. 1983), pàg. 37­39.­ Charney, Leo. Historical excess: Johnny Guitar's containment. “Cinema Journal”, vol. 29, núm. 4 (Summer 1990), pàg. 23­24.­ De Fornari, Oreste. Johnny guitar. “Dirigido por”, núm. 313 (jun. 2002), pàg. 42­43.­ Johnny Guitar (DVD). Madrid: Sogemedia, [2007?].­ Johnny Guitar. En Andrew, Geoff. The Films of Nicholas Ray: the poet of nightfall. London: Letts, 1991. Pàg. 85­94.­ Johnny Guitar. En Eisenschitz, Bernard. Nicholas Ray: an american journey. London ; Boston: Faber and Faber, 1993. Pàg. 198­213.­ Johnny Guitar. En Erice, Víctor ; Oliver, Jos. Nicholas Ray y su tiempo. Madrid: Filmoteca Española, 1986. Pàg. 146­150.­ Johnny Guitar. En Guarner, José Luis. Homenaje a Nicholas Ray. San Sebastián: Festival Interncional de Cine, 1974. Pàg. 51­55.­ Johnny Guitar. En Tejero, Juan. ¡Este rodaje es la guerra!: tercera parte: apocalipsis final. Madrid: T&B, cop. 2005. Pàg. 377­387.­ Johnny Guitar. En Wagner, Jean. Nicholas Ray. Madrid: Cátedra, cop. 1994. Pàg. 159­169.­ Johnny Guitare. En Giuliani, Pierre. Nicholas Ray. Paris: Edilig, 1987. Pàg. 76­80.­ Losilla, Carlos. Taxi Driver/Johnny Guitar. Barcelona: Dirigido por, 1997.­ Peterson, Jennifer. The competing tunes of Johnny Guitar: liberalism, sexuality, masquerade. “Cinema Journal”, vol. 35, núm. 3 (Spring 1996), pàg. 3­18.­ Requena, J.G. ; Fernandez Santos, Àngel. Dos miradas sobre 'Johnny Guitar'. “Contracampo”, núm. 17 (dic. 1980), pàg. 29­36.­ Robertson, Pamela. Camping under western stars: Joan Crawford in Johnny Guitar. “Journal of Film and Video”, vol. 47, núm. 1­3 (Spring­Fall 1995), pàg.33­49.­ Wilmington, Michael. Nicholas Ray's Johnny Guitar. “Velvet Light Trap”, núm. 12 (Spring 1974), pàg. 19­25.

­ Balagué, Carles. Grupo salvaje ; Atraco perfecto. Barcelona: Dirigido, cop. 2002.­ Bigelow, Kathryn. The Wild Bunch. En Feux croisés: le cinéma américain vu par ses auteurs: 1946­1997. Bill Krohn (ed.). Lyon: Institut Lumière ; Arles:Actes Sud, cop. 1997. Pàg. 219­230.­ Blood of a poet: Peckinpah's The Wild Bunch. En Grþnstad, Asbjþrn. Transfigurations: violence, death and masculinity in american cinema. Amsterdam:Amsterdam University Press, cop. 2008. Pàg. 130­154.­ Castro, Antonio. Grupo Salvaje. “Dirigido por”, núm. 313 (jun. 2002), pàg. 45­46.­ Doing it right: the best criticism on Sam Peckinpah's: the Wild bunch. Michael Bliss (ed.). Carbondale, Illinois: Southern Illinois University Press, 1994.­ Grupo salvaje (The Wild bunch)(DVD). [Madrid]: Warner Bros. Entertainment, cop. 2007.­ Grupo salvaje o de cómo Peckinpah pisó la cima y se llevó algun disgusto. En Lardín, Rubén. Sam Peckinpah: hermano perro. Valencia: Midons, cop. 1998.Pàg. 66­76.­ Grupo salvaje. En Simmons, Garner. Sam Peckinpah: vida salvaje. Madrid: T&B, 2011. Pàg. 107­128.­ Men without women: The Wild Bunch. En Seydor, Paul. Peckinpah: the western films: a reconsideration. Urbana ; Chicago: University of Illinois Press, 1997.Pàg. 137­214.­ Prince, Stephen. Savage cinema: Sam Peckinpah and the rise of ultraviolent movies. Austin: University of Texas Press, 1998.­ Receding frontiers, narrowing options: The Wild Bunch and the western in Richard Nixon's America. En Coyne, Michael. The Crowded prairie: americannational identity in the Hollywood western. London ; New York: I.B. Tauris, 1997. Pàg. 142­165.­ The Wild Bunch. En Fine, Marshall. Bloody Sam: the life and films of Sam Peckinpah. New York: Donald I. Fine, 1991. Pàg. 117­158.­ The Wild Bunch. En Urkijo, Francisco Javier. Sam Peckinpah. Madrid: Cátedra, cop. 1995. Pàg. 132­146.­ The Wild Bunch. En Weddle, David. Sam Peckinpah "If they move... kill'em". Boston ; London: Faber and Faber, 1996. Pàg. 307­377.

The Searchers

BIBLIOGRAFIA SELECCIONADA

AULAdeCINEMA2012-2013

#20

Gèneres: El Western

The Searchers, John Ford, 1956

BIBLIOTECADEL CINEMADocumentació disponible a:

­ Bogdanovich, Peter. John Ford. Madrid: Fundamentos, 1971.­ Buscadores de una utopía. En Casas, Quim. John Ford: el arte y la leyenda. Barcelona: Dirigido por, 1989. Pàg. 331­324.­ Card, J.V.D. The searchers: by Alan LeMay and John Ford. “Literature/Film Quarterly”, vol. 16, núm. 1 (Jan. 1988), pàg. 2­9.­ Centauros del desierto. En Tasende, J. M. Acción!: memorias de un espectador: el cine de John Ford. Barcelona: Polígrafa, cop. 2007. Pàg. 149­156.­ Centauros del desierto (The Searchers)(DVD). [Madrid]: Warner, [200­].­ Centauros del desierto. En Gallagher, Tag. John Ford: el hombre y su cine. Madrid: Akal, cop. 2009. Pàg. 441­464.­ Centauros del desierto. En McBride, Joseph ; Wilmington, Michael. John Ford. Madrid: JC, 1984. Pàg. 149­166.­ Cherta Puig, Rafael. Centauros del desierto: John Ford (1956). Valencia: Nau llibres ; Barcelona : Octaedro, DL 1999.­ Cohen, Hubert. Red river and The searchers: deception in the modern western. “Film Criticism”, vol. 35, núm. 1 (Fall 2010), pàg. 82­102.­ Coma, Javier. A lomos de la novela y del guión: centauros del desierto. “Dirigido por”, núm. 323 (mayo 2003), pàg. 84­89.­ Coma, Javier. Centauros del desierto ; Cantando bajo la lluvia. Barcelona: Dirigido, cop. 1994.­ Dysfunctional family structures in classic western. En Coyne, Michael. The Crowded prairie: american national identity in the Hollywood western. London ;New York: I.B. Tauris, 1997. Pàg. 66­83.­ Eckstein, Arthur M. Darkening Ethan: John Ford's The searchers (1956) from novel to screenplay to screen. “Cinema Journal”, vol. 38, núm. 1 (Fall 1998),pàg. 3­24.­ Fuller, Graham. Endings...: The searchers. “Sight & Sound”, vol. 22, núm. 11 (Nov. 2012), pàg. 128.­ John Wayne cabalga de nuevo. En Méndiz Noguero, Alfonso. Cómo se hicieron las grandes películas 2. Madrid: CieDossat, 2007. Pàg. 127­140.­ Le Gaufey, Anaïs. Exil et quête du pays. “Art du Cinéma, L'”, núm. 50­52 (printemps 2006), pàg. 75­97.­ Marías, Miguel. Centauros del desierto. “Casablanca”, núm. 25 (enero 1983), pàg. 44­45.­ Navarro, Antonio José. Secuestrados por los indios: a propósito de "Centauros del desierto" y "Dos cabalgan juntos". “Dirigido por”, núm. 378 (mayo 2008),pàg. 76­81.­ Nugent, Frank S. The Searchers. Ipswich, Suffolk: ScreeenPress, cop. 2002.­ The Searchers. En Place, Janey Ann. The Western films of John Ford. Secaucus, N.J: Citadel Press, cop. 1974. Pàg. 160­173.