7 Mesos

“Som éssers de paraules. Tenim que cuidar-les, vetllar per elles, compartir-les, donar-les

contingut, vincular-les a la nostra forma de vida. La paraula és or. Per això crec en el diàleg, la

conversa, en la paraula que va creixent, en l’anar i venir d’allò que diuen uns i pensen altres”.

Dia. Claror. El sol ple de vida i de llum. Hi ha algun núvol creuant el cel. L’ànima es vesteix de records. Els arbres amb llum apareixen amb resplendor. Alegria. De lluny sona una cançó acaronada pel vent. Des del silenci d’un carrer escolto la veu de la meva consciència interior. Fa dies que la meva imaginació va solta. A estones penso en la vacuïtat d’un cos quan l’ànima marxa de viatge. Fa dies que no plou. La boca tancada. La paraula viva. Una cara en el mirall. Em sona. Un àngel. Imagino un viatge al límit del cel, al costat de l’horitzó del mar. Somnio. Què crear per a què aparegui de nou l’astre rei? Dolça tenacitat aquesta de creure en àngels alats. Tornen el dies d’estiu. Ell. Sempre torna. Arriba la nit, finalitza el dia i de nou ressorgeix el seu rostre a la finestra de la memòria. M’aixeco, vull tocar-lo. M’apropo a poc a poc. Nit. Obscuritat. No està. Ha marxat sota el paraigua d’una silenciosa pluja d’estiu.

Primer poema de juny,

Colors.

Maletes plenes de somnis,circulen d’aquí per allà,buscant l’adreça,que les porti al carrer de la dignitat.

Continents, rases i llengüesviatgen per un mateix ideal:un món més igual.Homes i dones d’aquí i d’allàsentiments de cors enlairats.

Colors hi ha en el celque m’inviten a viatjarper un món més humà.

Equipatges sense passaportsamb claus forçades,d’injustícies proclamades en el món de la diversitat.

Mirades blanques, mirades negres,ulls que es creuen pel camí,plens de llums i il·lusions,plens de pors i incerteses.

Móns de primera,on el que val és la cartera.Societats d’ànimes buides,alimentades per mans anestesiades,vestides de pèrfides materialitats.

Colors hi ha en el celque m’inviten a viatjarper un món més humà.

Imaginalia, 10 de juny de 2009

Segon poema de juny,

Sense tu.

Em recordode tu,i no en tinc prouamb els teus ulls,amb la teva veu.

Em sedueixaquest joc de paraulesvives,inquietes,juganeres.

Recordo el teu somriurei, desitjo,Tornar a veure’tamb l’alegria neguitosade la primera trobadade la primera paraula viva.


Tercer poema de juny,

Tocar el cel

Pensosobre les cartes escritesa un àngel.La lletra polidadia darrera dia,un poema,un compte;acarono el paperamb la suavitat dels dits,un poema,un compte;la fantasia que embolcalla els diesés una caríciade mots gramaticals.

Què inventaré demà?

Qui viu en aquesta fantasia?

Què àngel es creaquan es tocaamb la màel cel?

Imaginalia, 15 juny de 2009

Quart poema de juny,

Amigues eternes.

La llum es va convertir en foscor,la salut en malaltia,la paraula en silenci.I malgrat totes les dificultats,la paraula ressorgeix de l’abismecom au fènix.I torno a escriure lletres vives i belles.Paraules. Mots. Amigues eternes.


Cinquè poema de juny,

Despullada.

Em despullo del cosper vestir-me d’ànima blavaen un món reservatque només ell i jo coneixem.

I sento cada vegada amb més forçala necessitat de despullar-me, de despullar-lode donar-me completament amb ell,amb una fúria instintiva i despiadada,que m’empeny a escriurela història dels amants oposats.

Escriure per crear-lo, per transformar-lo,per delinear el perfil de la seva mirada,el somriure dels seus llavis,la força poderosa del seu cor;escriure per donar sentit als dies,per despullar-me de l’enyorança i de l’oblitper reinventar-me i reinventar-lo altra vegadade sol, de mar i de blaui cobrir-me d’aquell estrany ímpetuque viu allotjat al meu cos i a la meva pell.


Sisè poema de juny,

Records de juny

A nit, Àngelva aflorar el record de la primera trobada.L’aroma del cafèuna tarda de juny,plena d’intriga i misteri.

Com series tu? Com seria jo?

I vas aparèixer tusegur i decidit.I allà estava joinsegura i temorosa.

Llavors les nostres veuses van convertir en cos,i les paraules en imatges vives, de dos desconeguts.Estaves tan a prop de mique vaig sentir por.Por de por, por de mi mateixa,de les meves impressions,de les meves sensacions.I vaig fer-te gran, molt gran.

Com eres tu. Com era jo.

Sorgeixen records com aquest o d’altres,benintencionats,que cohabiten amb dubtes i incerteses.Tot això ho saps, Àngel,creador del meu record etern,viu i en moviment.

Només jo miro i repasso cadascun dels breus instantsque em vas regalar.

Més d’una vegada,a qualsevol hora, es presenta un d’aquests records enyorats,i em desvetllo en l’obscuritat de la nitpensant en cafès i en tardes caloroses de juny.

Imaginalia, 15 de juliol de 2009

Setè poema de juny

No puc oblidar-te.

La meva ment es resisteix a oblidar-te,s’aferra als records,s’aferma al teu nom d’àngel,i s’oblida de la distància que ens separa.

No puc oblidar-te. Aquesta és la veritat.

Recordo la delicadesa de les teves mans,la teva conversa a través del telèfon,la teva paraula darrera la pantalla,la sensació d’aventura en cada nou dia.

T’enyoro amb fúria deslligada,i sé i sempre he sabutque no vindràsque mai tornaràs.

Malgrat la ferma realitat,t’amago i et cuido en la memòria,i entre les lletres estimades dels meus escrits,- llançades com flors irradiants damunt un prat verd-invento paradisos plens de paraules murmurades.

Sospiro amb fúria deslligadai somnio que els mots arriben allà on ets,i sé que aquesta set de tunomés puc satisfer-laamb conversacions enlairadesi secrets xifrats.


Primer poema de juliol,

El jardí

Sento que sóc un jardíple de flors al seu interior:roses, margarides, roselles i pensamentsi em sembla que si obro la bocasorgirà l’aroma de totes les flors,provocant una plujad’aigua clara i cristal·linaque tinc aturada dins els meus ulls.


Segon poema de juliol,

Nota de silenci.

No puc portar-me res de tuperquè no en tinc res de tuni tan sols una confirmació de la teva existència.

Plena d’equivocacionshe anat saltant de nom en nomde carrer en carrercercant-te entre la gent.

Mai has comprèsque la nota dels teus silencism’han insuflatde vida i de creació,material invencibleper entreteixir melodiesque ressonen a tu.


Tercer poema de juliol,

Ulls de foc.

Fa temps que visc en una altra realitat.

Una realitat virtual encesa pelsomriure d’un àngel.És el pensament d’un home querecordo des de la distància.En secret porto el seu alèd’una punta del dia fins el final de la nit.En el meu record estan impresos elsulls de foc que van cremar la meva ànima.Ningú sap que ell alimenta la meva foguera literària.

Tot per ell...


Quart poema de juliol,

Et busco i no et trobo.

Et busco pel carrera través d’una mirada;

et busco en les xarxes d’Internetdes del facebook al tuenti;

et busco en llocs de passatque porten el teu record.

Et busco i no et trobo,només et trobo:en la paraula,en el full en blanc,en el poema inventaten l’historia pensada.

La paraula com principal protagonistadins el saló de la meva imaginació,on les finestres obertesevoquen el teu nom i el teu ésser;el repte d’una intel·ligència creadoraprovocadora de perpetues curiositats exaltades.


Cinquè poema de juliol,

No importa,

No importa si m’equivoco molt o poc,les paraules sempre m’han obert camíi han estat amigues de companyiaque han acollit la meva fantasia.

La il·lusió d’una petita creació,el naixement d’una idea,m’han ajudat a continuar endavant,i tanta alienació m’ha tornat boixa d’emoció.

Jo sé que les paraules no arriben enlloc,resten tancades dins del blanc paperi només quan arriba la nitsurten des del món de les ombres per endinsar-se dins de la meva realitat.

Llavors obro els ulls,agafo un llapisi escric que la teva mirada no envelleixi veig com de cop tots els dubtes que m’acompanyen i que m’han acompanyatal llarg del temps,desapareixen en el llindar de la nit.No importa si m’he equivocat poc o moltperquè amb cada errada,una idea nova ha nascut.Què importa si m’he equivocat.


Sisè poema de juliol,

Llençol de passió,

Llençolsque cobreixen cossosque protegeixen somnis de nitde seda i de ras.

A fora la nit enllumena el llit dels amantsque dormen abraçats sota la roba de lluna; cossos entrellaçats d’anada i tornadapropers a l’abisme dels comiats.

El silenci de la pell es barrejaamb la mirada estel·larque observa des del celel moviment rítmicde respiracions entretallades.

Un gest que desperta,un fresc inesperat.La mà damunt l’esquenatrencant el silenci dels fràgils amants.

El llençol rodoladel cos al sòl.La nuesa dels cossos parla d’un nou descobrimentvestit d’ardor i de passió.


Setè poema de juliol,

Estic sola

Estic sola. Per continuar escrivint,t’anomeno, et parloi el teu nomes fa matèria.

Passen els anysi continuo cercant-te en tots els ulls,no em dono per vençuda;continuo esperant alguna senyalalgun silenci que em parli de tu.

Es poblen els llavisdel record i del sabor d’un bes.

Penso en les teves paraules,el tren que passaun cop, una vegada a la vida,a la meva vidael teu vagó ple d’aquí i ara.

Amb els ulls de presentcontinuo mirant el passati la teva imatge rememoradam’estreny en la mà,és l’ombra que habitael meu camí de núvols blaus.

Soledat, llibertat.Estic sola.Soledat per recordar-te.Llibertat per crear-te.

Les teves empremtesd’ahir, d’avui i de demà omplen els fulls de mots i d’invenció.

No vull renunciar a la teva existència.Per continuar composantnecessito de tu,d’aquesta inspiració delirant,de la llum que sempre hi hauràdarrera de qualsevol finestra virtual.

A l’altre costat del ventallócontinuaré escoltant les teves passes a la nit,des de la soledat del pensament i des de la llibertat del sentiment.

Estic sola.


Primer poema d’agost,

El peix de l’amor

En la piscina del meu corel teu record flotadins l’aigua tranquil·la;ombra blava enlairada,sota el trampolí de la lluna nova.

Nedes entre els meus somnisde braça, d’esquena i de papallona.Deixant xopats els recordsde la meva memòria.

Peix d’escames brillants, animal aquàtic i silenciós,escolto la teva bocarespirant paraules mullades.

Nit d’estiu,enllumenada per la lluna nova,nedo entre aigües imaginàries,sentint el fred de les escames esmunyint-se pels plecs de la meva pell.

Imaginalia, 3 d’agost de 2009

Segon poema d’agost,

El rellotge

El rellotge passa l’hora,nous segons i minuts despleguen la seva existència.Indicadors de vidaque assenyalen un principi i un final.

Tic-Tac-Tic-Tac-Tic-Tac.

Temps lineal;color d’hores incertes.

El pas del temps envelleixcadascun dels minuts viscuts.Les hores transcorregudes,s’acomiaden de tots els instants.Quan a la nit el rellotge dóna les dotzela desolació d’un recordm’oprimeix el cor d’enyorança i dol.

Tic-Tac-Tic-Tac-Tic-Tac.


Tercer poema d’agost,

El camí

Em fico als meus pensaments.Quan el món és silencide veu i sorolls,llavors apareixes tu,sorgint del no-res.Em mires als ullsm’agafes de la mà,amb divina tendresa. I ens endinsem en una llarga nit d’amor desbordada.Amb l’aurora,tornen els sons i les paraules.Desapareixes,els ulls resten tancats,les mans buides.Em desperto, á primera hora del matí;el cel és blaui et contemplo allunyar-te en busca del teu camí.


Quart poema d’agost,

Badalona camina

Construint el camí de les estelestorno a la ciutat.

Obro la finestra.La ciutat té el seu propi batejar i és blau.

És una ciutat que creix entre palmeres,contemplant el mediterrani a la vora,calmant ones embravidesi mirant el tren passar.

Bordejant barris i camins,camina de mica en micaper on passegen els ancians,una mica més de presaper on els joves se seuen a amarpels parcs de rialles i plors de petits i d’infants.

Una ciutat plena de vent i de brisade maragda i de mar.


Cinquè poema d’agost,

L’alcova secreta

Esgarrapes la meva pelldeixant empremtes de record.El cos tremola sencerdes de la terra al cel.La meva intimitat s’omplede carícies i de plaer,i l’alcova dels somnisacull el rumor de l’amor secret.Esgarrapes la meva pelldeixant mossegades de tu,plaer suculentde vida i de mort.Tanco amb claus impossiblesel gaudiment secretd’un amor fet de paraula i de temps.


Sisè poema d’agost,

La gruta fosca

Em llepes els llavisamb la teva llengua de foc,un esgarrifament neuronalpasseja pel meu cos despullat.

Pirata sense mónenxarxa les teves mansentre els meus cabells despintats,i mossega el meu cosamb l’instint ferotge dels taurons.

Fiqués les teves mansdins la meva intimitatdespertant els sentits adormits,il·luminant el camí de la gruta.

Pirata sense nom submergeix-te en aquest oceàd’aigües embravides.Llança l’arpó de la vidapenetrant de llum,la foscor de la mort.


Setè poema d’agost,

Ulls de primavera

Un bocí de primaveraun camí per investigar una mirada,la d’un ulls,negres, negres, negres.

El temps es presenta com un amic allunyatperò en el dessabor de la quotidianitatla presencia, constant del sol, m’avisa de tu.Rei, rei, rei.

Avui primavera sento el perill de l’estiula llum dels raigs de sol,la calor ofegantque xopa la finestra de les veus enlairades,que amb la seva musicalitatcala sobre els ulls puixants i alegres de la primavera.Sol, sol, sol.


Primer poema de setembre,

Arriba setembre i agafo una paraula. Les mans tasten el paper callat,i abandonat durant els dies d’estiu.

Observo els primers núvols i assaboreixo el teu nom.Sonen notes, tons, vibracions i melodies,ballen en l’aire, deixant llamps sonorsque converteixen la foscor en llum.

El so de la teva veu, la permanent veu,hèlice en moviment d’inspiracions continuades.

La creació sempre a punt per volar.

Imaginalia, 2 setembre de 2009

Segon poema de setembre,

Penso en tu i la mà d’un àngelneteja el cel de blau,convertint-lo en el miralldes d’on poder mirar-te.

Veig la teva miradasilenciosa des de l’eternitati puc seguir la distànciade la terra fins el cel estelat.

Rumio allò que vull llançar-tedes de la terra,plantada com un arbreamb els peus traspassant totes les arrels,en un dia de setembre.

Si existeix l’eternitatsempre existirem tu i jo.


Tercer poema de setembre,

Dorm l’àngel, dorm.Totes les ones mullenels seus cabells escampatsels seus ulls tancats;la sorra es barreja amb somnis de colors.

S’apropa el mar, s’apropa.Soroll de mar,sabor d’amor.Àngel o sirena.

L’acarona el mar, l’acarona.Suavitat d’escuma blancaque embolcalla tota fantasia.

Imaginalia, 4 de setembre de 2009

Quart poema de setembre,

Paper doblegat,un nom abrigat,una història mig escrita.Una taca de tinta blavarodola pel full llançat.La dissolució de les lletres,la història no narradaofegada pel mar blaude la tinta escampada.Paperera buida de somnis.Setembre llança el llapisdamunt lletres oblidades.


Cinquè poema de setembre,

Carrer buit, silenci,que travessa la ciutat.En la vorera somniadoras’aixeca la presencia desitjada.Apareix un home sense nom,rostre que es barreja amb algú;fruit de records passats.

Hi ha dies en calma, tranquils,que em porten a passejar per la ciutat,recórrer els seus laberintsi entre cantonades deixar sorgirla presència imaginada.

Callada, l’ombra,m’acompanya.

Potser,per això,m’agrada passejar, silenci,algú camina al meu costat;ombra humanitzada feta matèria.I la meva solituddespullada de mirades, desapareix.Persegueixo un home viu,detingut dins la memòria del temps.

No puc tocar-lo, ni besar-lo,només passejar al seu costat,una tarda de setembre


Sisè poema de setembre,

Rellisquen les manspels pits freds i despullats;la calor dels ditssegresta el tacte de la pell.

Allà on tot és fosc,el goig i el plaers’amaguen i es troben,en un joc de carícies desbordades.

Mirades plenes,davant el plaerde cossos tremolosos.

La temptació, el desig,lloc de trobadad’una nit de tardor.Setembre, el mes,on les mans i els llavistenen el sabor de la vida i la passió.


Setè poema de setembre,

Altre temps

Va dir poesiai els llavises van mullar d’amor.

Va dir també demàamb els ulls plens de futuri va sentir emocionsestrenyent el seu cor,artèries movent-seper un trajecte desconegut.

Soledat, silenci,paraules amiguesdins del full blanc del poeta.Paraules portadoresde somnis conqueridors.

Sap que és convenientaprendre a viure en soledat,des del silenci,des d’altre temps,des d’altra edat.

L’edat de l’amorel temps de la tardormemòria de felicitat passatgera.


Primer poema d’octubre,

Quan arribi octubre,obriré la finestra tancada,deixaré escapar un sospir,i miraré la llum encegadora de la lluna plena.Recordaré la tebior de la pellen aquelles hores incertesdespullades de temps i de sons;com sonava la vella cançóamb veu de nostàlgia idealitzada.Els gots plens de petons i de caríciesi la veritat dels sentimentsvessant des de la profunditatde les nostres boques enamorades.Vics la tardordels nous dies,amb la presència intactad’aquell antic passat,d’aquell antic record.

Imaginalia, 7 d’octubre de 2009

Segon poema d’octubre,

Quan aparegui la llunai comenci la intimitat de la nitressorgirà el moment màgicque em parli de tu.Al cor canta un ocell desconegut.El sistema circulatori del corbombeja totes les arteries.Un àngel dorm,i la fragilitat de les ales acarona la fredor d’un somni blau.Les nits d’octubre,transformen el paisatge nocturnamb mirades innocents que em parlen de tu.


Tercer poema d’octubre,

T’has ficat dins meucom una troballa que despertala curiositat més amagada,com un jeroglífic enigmàticque cerca ser descobert.

Has parlat i la teva paraula,ha encès les estrellesde la nit apagada.

Ara sento com camines,a la vora.Els camins estrets i travessós,ara són amples i plans.

Ara sento com els llavisremoregen les orellesi dins la imaginació neixla claror d’un nou dia,amb aroma de somnii sabor de melodia.


Quart poema d’octubre

Sóc dona

Sóc un gra de sorrapetit a l’univers.

Sóc un soroll de riuque rellisca per l’aigua del cim.

Sóc un cant de fulles,d’arbres enamorats.

Sóc l’ocell lleugerque bat les ales al cel.

Sóc pit de donafet de terra i univers.


Cinquè poema d’octubre,

L’esquerda S’obre l’esquerda,els amants neguitososmiren més enllàde les paraules pronunciades;les mans s’apropen de lluny,la distancia s’hi imposa,els cors s’arronsen,i les llàgrimes amantsrellisquen pel fonsde la pell esquerdada.


Sisè poema d’octubre,

La recerca

El full, el llapis, la paraulaon la lletra es fa traç,imperible, escrita amb tinta blava,verbalitzada després en la lectura,volant,com els coloms d'un festí diürncom l’avió que aixeca el vol.Les lletres repetides mussiten i parlensurten sempre del seu refugi,de la línia que el paper traça silenciosament.I aquestes lletres cerquen un únic horitzó:un després, darrera els passos d’un àngel.


Setè poema d’octubre,

El far

Des d’un far, miro el mari la penombra de la seva foscor,nostàlgia de tu.Mar dels meus ullsfull en blanc d’una nit tancada.

En altra ciutatviu la seva mirada, el seu silenci,a vegades veu escritaa vegades veu callada.

“Perdóname por ir asíBuscándote tan torpemente...”

Pedro Salinas


Primer poema de novembre,

Aquí en l’ordinador,una pantalla, un ratolí, un teclat;tot possibilitat, o...,quan miro. Em recordo: “Àngel Oleiro”Oleiro de què: de l’artesà.Aquell Àngel que va posaren peu la creació.Aquell Àngel que va mirarla paraula viva.Aquell Àngel que va inventarla imaginació com univers.Aquell Àngel que va donar llumamb el foc del seu or i del seu cor.Sense camí. Avui, demà, ahir.La pantalla s’ha obert i del teclat volen lletres,que volen fugir, que volen volar!Passió, ser, mar. Set d’ifinit.I miro,i continua no havent ningú,no està, no està.I no hi ha vaixellque em porti a l’altra vorada.Viure. Si.Puc.Dec.Recordar.Tot existeix a la imaginació.Pantalla que parla a l’artesà.I miro.

Imaginalia, 3 de novembre de 2009

Segon poema de novembre,

La meva amistat és literària i m’omplede creativitat humana, atípica i excèntrica.

Penso en tu, en el teu record, en la teva cara,en les mans de dits llargs i suaus, plens de bellesa,en la teva boca plena d’encerts i de somriuresen la teva mirada, que és atlàntica i mediterrània.

Penso en tu i les paraules neixendel desig, del goig i de l’alegria.I al crear-te, amic, entre els plecs de la meva ment,sento com del meu món interiorsurten imatges noves.


Tercer poema de novembre,

Quan l'amor, aquest ardentsentimentpinta de flama el meu COR,i surten de mitotes les paraules belles,de prompte sentola imperiosa necessitatde continuar construintaquesta narració amorosa.


Quart poema de novembre,

La paraula viva

Aquesta paraula.Aquesta paraula està viva.Té ulls.Té boca.Invisibles ulls, que sense veure’ls, et miren.Invisibles llavis, que sense veure’ls, et parlen.Llegeixes paraules que acaronen un nom. Aquesta paraula està viva,vol trobar-te en qualsevol cantonada;ficar-se a casa teva o potser a la teva ànima;tafanejar per les teves interioritats,de emocions i de pensaments;provocar-te sentiments i forfollar al teu cor:Ja arriba, ja arriba!Una altra paraula viva.


Cinquè poema de novembre,

Cristall d’ànima

Ressuscito la teva imatge,els teus ulls de cristall,les teves mans virtuals,l’esplendor de les teves paraules.

Abandono a la nitles cendres escampades,les dubtes fugitives,les resistències obsessives,que m’allunyen de tu.

Desxifro entre línies les teves senyals,un mot inventat,un personatge creat,un lloc especial.Entenc el teu missatge: deixa’m.

Miro la pantalla blanca:un cos angelical,un món harmònic,un temps infinit.El blanc es torna mar.

Silenci vestit de fredde blau i de gel,de mirall trencat,de hores mortes.Al davant, l’horitzó. Lluny.El silenci em recorda allò que mai he viscut.

Torno vençuda d’una recerca incessant,demà, un altre dia, tornaré a la lluita,i la creença guanyarà al dubte,i l’esperança trobarà el camíde la victòria i l’amistat.


Sisè poema de novembre,

Tinc un amor platònici dos i tresi quatre i cinc Mil!

Tinc un amor platònicdel Nord o del Sudd’ulls negres o d’ulls blausàngel o dimoni.

Tinc un amor platònic:ningú com tu!


Setè poema de novembre,

El guia Si jo t’escrigués, la meva paraula et donariaa la mirada, rotonda i segura.T’escric i la meva lletra es confiaen aquest parlar incert d’hores cegues.

Et torno a cridarcada dia, cada instant.T’espero amb les mans obertes.Véns de lluny, de camins marins;puntual acudeixes a la meva invocació.

Amiga d’un destí desconegut,recorro els passadissos d’un cel infinitcercant l’adreça de l’àngel etern.Núvols vaporosos s’apropen a miper despitar-me del camí que he de seguir.

Sempre per ventura l’atzar s’apodera de mii Déu m’espera per guiar-me fins a ell: l’àngel etern.


Primer poema de desembre,

En l’embrollada xarxa neuronalvaig elaborar una història plena de paraules.No hi ha secrets en l’amistatreconstruïda des de la memòria.

Mai no vaig pensar que seria un jardítan ple de paraules belles.Vaig projectar un jardí amb aroma de lavanda, gessamí i rosesuna altra manera de provocar-te.

Escrit des de l’est mirant cap el nord.I oloro platges de naturalesa idíl·lica,i miro boscos de vegetació desbordada.I des de la foscor de la niti des del silenci de tots els sorollsem pregunto: quan tornaràs?

El perfum del jardítraspassa tots els llindars, nord, sud, est i oest.Que bé has recollit, amic, estimattantes paraules llançades a la vora del mar.El temps, la memòria,continuen omplint-me de tu.La paraula, el record,continuen omplint-me de tu.Quan tornaràs?

Imaginalia, 2 de desembre de 2009

Segon poema de desembre,

Crec que la nostra amistatha estat un thriller de caràcter misteriós,planejant totes les intrigues.

Hem arribat a tocar portes tancades,hem recorregut passadissos secrets,hem plantejat difícils interrogants,hem experimentat la por dels silencis,amb el pes de totes les hores i de tots els dies;envoltants per llarguíssimes llunyanies.

Com inventors d’aquesta posta en escena,hem creat mil i una imatge,en blanc i negre i en color,en dies de gala o en dies de dol.Hem inventat sopars inexistentson mantenien converses animadesi hem rigut i hem ballati hem parlat i hem somniatabans que la imatge desapareguésde la nostra memòria i del nostre pensament.

Hem fet històries, invencionsque han engrandit la nostra amistat.El thriller d’aquesta companyiaha estat un misteri ocult entre els nostres convidats.I hem sabut construir amb afany i destresala tela d’una llegenda blava,que sempre ens acompanyaràquan alguna nit imperi un silenci abismal.


Tercer poema de desembre,

Veig la neu blancaque en arribarel Nadalrellisca per la finestradespertant-mede blanc i d’il·lusió.

Un any més,es passegen totes juntes:abraçades, somriures i petons.Veig nens de rostres netssense pors i sense odis.

Hi ha un carrer obert ple de llums i de regals,proclamant per altaveumelodies de pau i de solidaritat.

Em persegueix de prop,la pista màgica d’un nou Nadal.


Quart poema de desembre,

Amb una espelma petitail·lumino una part de mi que no coneixes,el nadó que he alimentat de tuen els meus pensaments.

T’he inventat i reinventat cada diadurant set llargs mesos;amb el fred i la caloramb paciència i amb urgència,des de la soledati des de la companyiaamb imatges i amb paraules.

I t’he vist de promptecreuar un carreraturar-te en un semàfordavant el mirall d’una botiga,i desaparèixer de nou.

El destí que fa les seves tiradesens va presentar una tarda de primavera.Després la mateixa roda ens va separarperò em vaig quedar prenyada de tui encara continuen naixen paraulesque invento i reinventoen la part que no coneixes de mi.


Cinquè poema de desembre,

Recordo L’ordinador que em van regalar un Nadal.

Recordotenia un ratolí petit i blancera màgic fer-lo córrer per la finestra virtuali veure que en algun momentem trobaria amb un àngel amb llampecs clars.

M’amagava de tothomesperant en la intimitatencendre’l i trobar-lo.

Recordo,l’àngel que vivia al meu ordinador.


Sisè poema de desembre,

Les sento arribarcada diauna a unaplenes de paraules.

Arriben ben adreçades,(no es perden a ningú racóa ninguna cantonada),a la correcta direcció,la que uneix carrers del nordi carrers de l’est.

Venen carregadescom si fossin Santa Clausde joguinesde vius desitjosde somnis blaus i de fantasies enlairades.

Les sento arribarsigil·losamentsón cartes d’amorsón paraules vives.

(L’hivern és el temps de la nostàlgia,cobreix amb la manta els records).


Setè poema de desembre,

Paraules i vida,acció i responsabilitat;l’home s’ha de fer càrrec del món.

Un món net i transparentper respirar i caminar.Un món equilibrat i justper compartir i estimar.

Els homes del món,treballem per una inquietud comunasalvar el planetad’un escalfament global.

La terra esquerdada,la vegetació entristida,les temperatures descontrolades;senyals fredes penetrants de mortque criden actes d’unió i de cooperació.L’home s’ha de fer càrrec del món.


Quan tu vulguis deixar caure una ploma

entre les meves mans,

les trobaràs obertes.

Imaginalia, 2010

7 Mesos

Documents

Transcript of 7 Mesos