1

7.2.2. BILINGÜISME I DIGLÒSSIA

Un dels aspectes que més ha interessat, i continua interessant, a la Sociolingüística

és el fenomen de llengües en contacte. Les comunitats lingüístiques, com tots sabem,

no viuen aïllades, sinó que, per diverses raons, els sistemes lingüístics de cada

comunitat entren en contacte amb altres llengües (per relacions de qualsevol tipus, per

imposicions polítiques o culturals...). Com és evident, aquest contacte provoca

interferències lingüístiques entre els diferents sistemes.

En aquest tema tractarem diferents conceptes que apareixen a partir del fenomen

esmentat de llengües en contacte com són: bilingüisme, diglòssia, conflicte lingüístic,

substitució lingüística i normalització lingüística.

1. Concepte de bilingüisme. Tipus de bilingïsme

Si fem una ullada als diferents estats polítics, de seguida ens adonem que al món

hi ha moltes més llengües que estats, és a dir, a la majoria d'estats es parla més d'una

llengua: Gran Bretanya, França, Itàlia, Suïssa, Bèlgica, Espanya... per posar només uns

exemples bastant pròxims a nosaltres. Aquest fenomen es coneix amb el nom de

plurilingüisme, el cas més conegut és el bilingüisme.

En un primer intent de definició, podríem dir que el bilingüisme és la capacitat

d'un individu d'utilitzar més d'una llengua a un mateix nivell. Però aquesta definició, com

és evident, és massa pobra i restringida. La majoria d'autors coincideixen que el terme

admet més d'una definició, així parlen de tres tipus de bilingüisme:

Bilingüisme individual

És aquell que afecta a un individu que parla més d'una llengua (un valencià, per

exemple). Però el terme al·ludeix a casos molt diversos que responen al comportament

dels individus davant les diferents llengües. Així:

• Segons el grau d'ús de la llengua parlem de:

Bilingüisme passiu: entén les dues llengües, però només en parla una.

Bilingüisme actiu: entén i usa les dues llengües.

• Segons el domini de les llengües parlem de:

Bilingüisme simètric: domina les dues llengües al mateix nivell.

Bilingüisme asimètric: domina una llengua més que l'altra.

2

• Segons la motivació que el porta a usar les dues llengües parlem de:

Bilingüisme instrumental: utilitza les dues llengües per raons laborals...

Bilingüisme integratiu: utilitza les dues llengües per motius d'integració.

Segons el professor Miquel Siguan (1993) la psicologia no és capaç d'explicar

suficientment la connexió de personalitat i llengua en la situació de bilingüisme. Així,

seguint Pere Riutort, catedràtic de Didàctica de la Universitat de València, el cas de

bilingüisme que podria resultar més paradigmàtic seria el familiar, quan el pare parla

una llengua i la mare una altra. Normalment, als quatre anys es tenen sobretot els

fonaments d'una llengua i sobre els cinc anys es coneixen bé les dues. L'ideal és que es

tinguen els dos codis -d'una llengua i de l'altra-, individuats i separats convenientment,

sense interferència, en principi, d'un sobre l'altre. I que se siga capaç de traduir, de

passar un missatge d'una a l'altra llengua. El bilingüe per antonomàsia seria aquell que

conegués els dos codis i els pogués usar amb la mateixa facilitat. Però el bilingüisme

perfecte, a la pràctica, no existeix. Normalment, no es coneix en el mateix grau una

llengua i l'altra. Fins i tot els bilingües familiars que esmentàvem, es troben en aquesta

situació.

Bilingüisme social.

Es tracta de l'ús que es fa de la llengua atenent al grup social a què es pertany. No

hi ha individus aïllats. Ens trobem contínuament en interaccions socials. Així, podem

considerar tres situacions de bilingüisme social:

• La societat en què coincideixen dues llengües. Les causes poden ser molt

diferents: les conquestes històriques fetes militarment, o bé un procés

d'unificació lingüística entre dos grups on es vol fer predominar una llengua

sobre l'altra. En aquests casos hi sol haver un recel de part dels qui han

d'aprendre la llengua dels dominadors. Els diferents grups socials en què es

divideix la societat trien llengües diferents com a signe de distinció. En aquest

sentit, sempre s'estableix una situació de desigualtat entre les llengües a causa

del prestigi social. Els canvis lingüístics solen ser lents i és normal la situació

prèvia de societat diglòssica.

• Situacions d'immigració. És un fet social que ha estat molt important i que fins i

tot té tendència a augmentar. Qui va a la nova terra aprén la llengua del lloc on

va. Continuarà familiarment, en la primera generació, usant la llengua del lloc

d'origen, però si la llengua de la terra on s'ha establert està en una situació

3

normalitzada li resultarà imprescindible per a la vida social, i aleshores l'haurà

d'aprendre. Aquest aprenentatge encara serà més fàcil i ràpid per als fills dels

immigrats; després d'una o dues generacions, normalment ja consideraran com

a pròpia la llengua del lloc on viuen.

• Allò que podem dir el cosmopolitisme. Les llengües tenen més validesa que les

mateixes fronteres. Poder-se traslladar d'un lloc a l'altre és una necessitat del

nostre temps, per a l'economia i per a la ciència. A més, els mitjans de

comunicació social com la ràdio, la televisió, la premsa escrita i les

publicacions, tant a través de llibres com a través dels audiovisuals generalitzats

pel vídeo, actualment fan que hi haja un cosmopolitisme lingüístic. Aquesta

guerra ha estat guanyada, almenys per ara i pareix que de manera ja irreversible,

per la llengua anglesa. Com ens diu el professor Miguel Siguan (1993), allò que

no es publica en anglès en el camp de la ciència actualment no existeix. Un

apartat d'aquest cosmopolitisme és el turisme. Aquest desig d'estar un cert temps

fora de casa, de conèixer altres llocs en el món, fa que milions i milions de

persones anualment deixen el seu lloc d'origen i es troben en contacte amb altres

llengües.

Bilingüisme territorial.

Respon al bilingüisme causat per un espai territorialment dividit en dues zones

delimitades geogràficament i que parlen llengües diferents (com seria el cas de la

Comunitat Valenciana).

Resumint tot el que hem vist, hauríem de dir que el terme bilingüisme és ampli,

ambigu i imprecís. La majoria d'autors (Aracil, Ninyoles, Vallverdú ...) el critiquen i

argumenten que el terme només ha servit per tal d'ocultar realitats conflictives. Així,

segons la majoria d'autors, les persones són bilingües, no les nacions. Les

nacions sempre tenen una llengua pròpia i autòctona, els casos de bilingüisme es deuen

a raons polítiques (algunes molt antigues) que fan que dues llengües distintes es

disputen un mateix territori. Com veiem, es tracta d'una lluita de poder. L'experiència

demostra que no és possible el bilingüisme en aquest termes ja que sempre hi ha una

situació desfavorable d'una llengua respecte de l'altra, les dues llengües no es troben en

igualtat de condicions.

4

2. Diglòssia

En un primer moment, el concepte, introduït per Ferguson (1959), feia referència

a les funcions assignades a dues varietats, coexistents, d'una mateixa llengua, en què

una varietat, altament codificada, esdevé vehicle de cultura i de comunicació en àmbits

més formals, mentre les altres varietats són relegades a usos més quotidians (cas de

l'àrab, de l'italià, del grec modern...). Aquest, evidentment, no és el nostre cas.

La generalització del terme va donar lloc a una altra definició: situació provocada

per l'existència de dues llengües, una de les quals és usada com a llengua de prestigi

en la comunicació formal, mentre que l'altra és relegada a àmbits quotidians o

considerada per molts parlants com a no apta per als usos formals. Fishman va ser qui

començà a aplicar el concepte no a dues variants de la mateixa llengua, sinó a dues

llengües diferents. Aquest autor investiga la interacció que es produeix entre el bilingüisme i la diglòssia i estableix quatre possibles situacions:

• Diglòssia i bilingüisme: tota la població parla dues llengües, però utilitza una

per a usos formals i l'altra per a usos quotidians.

• Diglòssia sense bilingüisme: normalment, les élites introdueixen una

llengua que parlen en el seu àmbit i els fa distingir-se de la resta de la

població (comportament propi de les classes aristocràtiques europees, per

exemple, amb el francés).

• Bilingüisme sense diglòssia: és la tria d'una segona llengua per pròpia

voluntat, sense que per això relegue cap de les dues a cap ús més o menys

formal.

• Ni diglòssia ni bilingüisme: monolingüisme propi de societats reduïdes i

aïllades, o com diu Vallverdú, de situacions restringides, regionals o locals, ja

que les comunitats lingüístiques no són mai homogènies.