Bandera dinastí Qing

“A CEGUES”

Original d’en:

Francesc Bassas i Gili

77

“A CEGUES”

Original d’en:

Francesc Bassas i Gili

Aquestes coses

es mouen dins vostre

talment com llums i ombres ...

Gibran Khalil Gibran

1

A CEGUES

Capítol 1er. – El nou amic.

El xinés va resultar més agradable del que en principi arribà a pensar en

Normen, l’AVE marxava amb lleugeresa i l’hora d’arribada a Barcelona

semblava que seria la prevista.

Quan a Madrid va pujar al tren i comprovà que el seu veí més proper era un

xinés, lamentà no haver pres la precaució d’haver-se comprat alguna revista

d’actualitat per tal de poder matar millor el temps durant el trajecte. No es

que tingués per costum d’entaular converses mentre viatjava, però en

aquesta ocasió viatjava sol, amb el risc de que l’anada a Barcelona se li

pogués fer més avorrit.

En Norman York, era un nord americà natural de Battle Creek, “la ciutat

del cereal” en el Estat de Michigan, lloc d’origen dels populars cereals de

la Kellogg’s. Allà encara existeix el que fou el sanatori dels germans

Kellog.

El seu pare seguia essent cap de personal de la Kellogg’s i a ell l’havien

enviat a Europa com a enginyer responsable del control de qualitat del

producte. Eren quatre fàbriques en les que tenia que vetllar constantment

que la qualitat fos sempre la millor i el producte conservés el seu sabor

característic. La central de “Kellogg’s Europa” radicava a Irlanda, el

consumidor més important d’aquest producte al continent, però ell hi anava

poc, doncs a Irlanda no tenien cap fàbrica de les quatre que hi havia a

Europa. Dues estaven en el Reine Unit - a Manchester i a Wrexham- una

tercera a Bremen a Alemanya i finalment l’espanyola que estava en el

polígon industrial de Valls.

La ciutat de Battle Creek, amb tan sols 50.000 habitans va saltar a la fama

gràcies a una graciosa pel·lícula del Anthony Hopkingns, “El balneari de

Battle Creek” en que s’explicava de manera divertida i picant la història del

balneari i dels dos germans Kellogg’s. El film era de l’Alan Parquer va ser

rodada amb el 1974, i va ser molt ben acollida.

2

En Norman va triar Barcelona per viure-hi, enamorat de la ciutat, del seu

clima i la proximitat amb el mar. I calladament, també per la Montse una

catalana deliciosa, que el portava de bòlit. N’estava enamorat bojament a

pesar de que ella, de moment, tan sols aspirava a una bona amistat. Però en

Norman no desesperava, sabia esperar i estava segur de que la Montse

acabaria estimant-lo tant com ell a ella.

En la fitxa d’empresa de la Kellog’s la Montse naturalment no hi figurava,

tan sols deia que Barcelona era un lloc estratègic entre les quatre fàbriques i

que les comunicacions de la ciutat amb la resta del món eren de primer

ordre. La Kellog’s era una empresa molt complaent amb els seus empleats

i respectà la seva elecció, la bona política envers el seu personal era la

norma.

Estava satisfet de treballar en aquesta companyia. Una empresa moderna

que el retribuïa adequadament, que tenia un concepte ecològic de fabricació

i en la que el personal estava ben tractat.

– Espanya ser muy bonita. Paela ser muy buena. Madrid gustar muy.

El xinès no parava de parlar, es notaven les seves ganes de comunicació.

Importava productes de baix preu. Tones i més tones de productes,

d’aquests que solem veure en les tendes de “Tot a cent”. Donava la

impressió de que la cosa no li anava malament.

A pesar de les seves dificultats idiomàtiques. Parlava un castellà en que tots

els verbs eren en infinitiu, però se’l entenia perfectament. Al Norman ja li

anava bé, no deixava de interessar-li el que explicava el xinès quan parlava

de la seva terra. Entengué que era originari de Yanzou. A prop de Nankín,

una ciutat d’abans de Crist, que intenta conservar les relíquies del seu

passat. Principalment un barri típic xinès salvat miraculosament de la

destrucció amb que l’havien amenaçat les modernes edificacions.

A la vora del riu Yangtsé i del Gran Canal, tenia un extens llac d’una

bellesa excepcional que cuidaven amb especial atenció. Tan aviat notà que

el Norman era dels EEUU canvià a l’anglès, que demostrà dominar a la

perfecció, millor que el seu macarrònic castellà. Curiosament al Norman li

semblà que a partir d’aquell moment el xinès havia canviat seu xip. Ja no

era el graciós oriental dels verbs en infinitiu, sinó que es mostrava com una

persona de solida cultura, i amb ganes de comentar temes de real interès.

Semblava preocupat per la corrupció general de la majoria dels països. I les

3

seves preguntes demostraven un interès particular per aquest tema referit

als polítics americans. En coneixia a molts per els seus noms.

No se’n donaren compte que ja eren a la Ciutat Comtal. I no arribaren a

acomiadar-se. El xinès amb una correcció total expressà el seu desig de

seguir amb la conversa, i li suggerí el poder sopar junts, era una invitació

que egoistament li feia, donades les poques ocasions que tenia de parlar de

temes d’interès en llengua anglesa. Aquí no tenia amics, tan sols coneguts i

clients.

- Li accepto encantat la seva invitació, sempre que vostè estigui d’acord en

anar al lloc en que aquesta nit m’estan esperant. Es un restaurant al costat

de casa meva, que porten uns amics, es diu “La joia”. Són ex alcohòlics que

donen treball a altres que també han deixat de beure. Naturalment no

serveixen cap beguda alcohòlica i el menjar es senzill, de tipus casolà.

- M’interessa la seva companyia pel damunt de tot. Està apartat el

restaurant?

- Doncs sí. Està situat al barri de Gràcia, i ara estem al de Sants. Cal

travessar mitja Barcelona. L’importa?

- En absolut. Podem agafar un taxi. Per cert em dic Chang Liu Xohu.

- Norman York, sóc de l’Estat de Michigan.

A “La Joia” feren una calorosa rebuda al Norman. No solament per part

dels cambrers i del personal de cuina. Sinó també per la majoria de clients

habituals que hi havia en aquell moment, era un ambient francament

amistós. S’assegueren en taula a part, en atenció al Chang i a la dificultat

d’intentar una conversa general amb la resta d’amics.

La xerrada s’allargà fins l’hora de tancament de l’establiment. El temps es

va consumir amb celeritat, les idees del xinés demostraven un coneixement

i també una forta preocupació de com anava la política global dels pobles

en el món en general. Sorprenia que un home format en una dictadura

comunista que ara tot just caminava cap a un desmarxat capitalisme,

tingués unes idees tan equilibrades.

En Norman s’adonà amb la despreocupació social en que es movia. El seu

món era més limitat, tan sols la Kellog’s i la Montse . Sobretot aquesta

última. Per cert en Chang el sorprengué quan li va afirmar. La Montse se

4

l’estima de veritat, però espera alguna cosa més de vostè. Pensi-ho bé. El

que? No li sabria dir. Potser una proposta més formal que la que li està

oferint. No hi ha dubtes. Vostè se l’estima de veritat i pel que explica la

noia s’ho val.

Es va posar seriós i per uns moments semblà que volia confiar-me alguna

de les seves inquietuds. No ho va fer. Al contrari es donà compte que

m’havia fet unes recomanacions massa personals i de manera titubejant va

provar de disculpar-se.

L’americà li ensenyà el lloc on vivia. I li oferí hospitalitat que el xinés

agraint-la no acceptà. Però si en un pujar i baixar, tan sols uns minuts per

prendre una única i última copa. En Norman a l’endemà tenia que

solucionar uns problemes a Valls, no es podrien veure, però que no tenien

que renunciar a que aquella trobada no es pogués repetir. El xinès va

confessar que la seva agenda no estava gens definida. De moment estaria

uns dies a Barcelona, després encara no ho tenia clar. Va acomiadar-se,

baixà al carrer i en Norman encara va veure com aturava un taxi i

s’allunyava no sense que abans li prometés que faria els possibles per tenir

un nou encontre. Al dir-li adéu, per uns instants la mirada del xinés s’aturà

en els seus ulls com si volgués exterioritzar alguna cosa. Un sobtat afecte?

Tan sols arribar a casa, el Norman intentà telefonar a la Montse, sense que

obtingués resposta. Provà de trucar al seu mòbil i el telèfon de la Montse no

tenia cobertura. La Montse devia haver anat a algun lloc amb les seves

amigues. A on? I ell l’endemà cap a la feina, a Valls on ja el reclamaven.

Tenia que haver-la telefonat abans i entre la feina i el xinés, la Montse i ell

sense comunicar-se. Es va posar de mal humor ja que es sentia culpable.

Era un distret, i recordà les paraules d’en Chang quan li deia que potser ella

esperava alguna cosa més d’ell. I es va fer el propòsit de cuidar amb més

cura la seva relació amb la noia.

Va dormir poques hores. El cotxe necessitava benzina i estava brut. Tan

sols eren les set del matí però el dia encara no havia donat senyals de vida.

Era fosc i plovisquejava. Només li faltava això, tenir que fer una setantena

de km. amb aquesta mica de plugim. Es donà compte de que el mal humor

encara no l’havia abandonat. Abans de posar en marxa el Nissan, va tornar

a fer les dues trucades a la Montse sense resultat.

5

A Valls tot eren problemes. La caldera no rendia, calia fer unes entregues

urgents i la producció es rellentia. No havien fet la neteja de carbonissa

quan tocava i ara en pagaven les conseqüències. Però això no hauria de ser

cosa seva. Al director, en Rafeques, li mancava energia, era massa bon jan i

sovint abusaven d’ell. El que si que l’afectava era una sèrie de cereals que

sembla que no responien degudament. Calia controlar si reunien les

condicions degudes, la qualitat abans de tot. I si calia retornar tota la

partida es retornava i en paus.

-Rafeques, no vull saber res de la caldera, espavilis, aquest problema es

cosa exclusivament seva, si no efectua l’enviament a temps ja veurà com es

posaran els de Dublín. L’únic que podríem fer es passar una partida als de

can Carbonell i que ens facin la torrefacció preliminar. Això ens faria

recuperar el temps perdut. Parli amb ells no crec que hi tinguin cap

inconvenient, en definitiva som el millor client de fruits secs que tenen.

- Mentre eres a Madrid va passar per la fàbrica, l’Smit el cap de compres i

li vaig passar la teva coherència d’eliminar la soja transgènica en la nostra

fabricació.

-I?

- Que eren tonteries dels europeus, que a Amèrica els OMG –Organismes

Modificats Genèticament- no preocupaven a ningú. I quasi tot el blat de

moro que fan servir als EEUU ho es.

- Doncs Greenpace ja ens ha posat en la llista vermella i legalment ens

poden obligar a fer-ho constar en l’etiquetatge.

- Diu que en aquesta llista no hi estem sols, hi figuren empreses tan

importants com la Nestlé, i sembla que no els preocupa. Per nosaltres no

tan sols significa un estalvi en el preu també es un producte més regular.

- Bé, doncs paciència. Però ja veuràs que algun dia el consumidor exigirà

garanties. Ja saps que els productes ecològics tenen un consum creixent i

un article de qualitat com el nostre guanyaria prestigi. I el problema que

dius que tens? Es amb la soja o amb els fruits secs?

- La soja.

- Tens les mostres aquí?

6

- Son al laboratori.

I se’n hi varen anar. El Norman sovint tenia la impressió que aquesta gent

de la fabricació s’ofegaven sempre en simples vasos d’aigua. La realitat es

que ell era un autèntic expert i creia que tothom ho tenia que tenir tan clar

com ell. En definitiva, deia, sempre es el mateix producte, sense a penes

variacions. La realitat no era exactament així, el voler mantenir un

regularitat del manufacturat a base de matèries primes naturals no era tan

senzill com ell deia i la gamma de fabricació era prou amplia com per

complicar els processos.

Al laboratori el Norman ja s’hi va quedar la resta del dia. Tot es pogué

solucionar. No podia evitar una certa vanitat professional quan comprovava

que la resta de personal reconeixia la seva seguretat. I la partida de cereals

era correcta, tan sols ganes de trobar pegues.

7

Capítol 2n. – No s’ho esperava pas.

La feina a Valls no s’acabava mai. El Norman portava una setmana a la

fàbrica i al laboratori, les mostres extretes de cada procés amb les seves

respectives avaluacions diàriament s’anaven acumulant. I per altra banda,

el seu mal humor seguia exactament igual.

Pogué parlar amb la Montse i a pesar de negar que estigués enfadada amb

ell, la seva fredor era evident. Va provar de quedar a amb ella per el proper

cap de setmana i només va obtenir evasives, que si tenia feina, que no se

que de les amigues ...Tenia que anar a Barcelona i cara a cara aclarir el que

calgués. Però res de converses telefòniques. La Montse no era així, tot al

contrari, era una persona dolça i amable.

El telèfon privat del despatx va sonar, i es va sobresaltar, no era habitual

que la recepcionista li passés algun avís.

- Sí, Marta?

- Senyor York. Una parella de mossos demanen per vostè. Els acompanyo

al seu despatx?

- Marta han dit que volien.

- No senyor. Tan sols han preguntat si estava a la fàbrica i quan els he dit

que sí, han demanat parlar amb sosté.

- D’acord. Marta acompanyi’ls, i gràcies.

Colpejaren educadament la porta i entraren un mosso alt ben plantat amb

uns quans galons acompanyat d’una mossa joveneta i graciosa.

- Senyor Norman. Sóc el comissari Ferran Batlló i la Mireia Ardèvol es

informadora del meu equip. Al tenir que tractar amb periodistes degut a la

naturalesa dels successos que treballem, ella es la que procura acontentar

per dir-ho d’alguna manera als professionals de la premsa.

- Encantat seguin, si us plau i expliqui’m el motiu de la seva presència. He

comès alguna infracció de trànsit, potser?

8

- Tranquil, res d’infraccions de cap mena. Tan sols li volíem demanar una

simple informació. Vostè es amic del senyor Chan Liu Xohu?

- Senyor Chang Liu. Doncs no, no el conec.

- Vostè anava am l’AVE de Madrid a Barcelona acompanyat d’aquest

xinès. No ho recorda?

- Ah! El xinès, perdoni però ja no em recordava d’ell. Sí, va ser company

de viatge i vàrem parlar durant el trajecte però ni el coneixia ni l’he tornat a

veure. Per cert que me’l vaig emportar a sopar al restaurant que tenen uns

amics a Gràcia.

- Es habitual que s’emporti al primer company de viatge a sopar junts?

- Es la primera ocasió. A l’home li costava expressar-se en castellà, quan es

va assabentar que jo era americà ho aprofità per parlar en anglès tota

l’estona en que durà el viatge. Es una persona culte, i l’anglès el parla a la

perfecció. Sí, efectivament el vaig conèixer en el viatge de retorn a

Barcelona i ens férem amics, però com li deia ja no l’he vist més, tampoc

ha passat tant de temps com per tornar-lo a veure.

- De que parlaren, si no té inconvenient?

- Ja li he explicat que férem comentaris sobre el país i en particular sobre

Barcelona. A mi em semblà una persona educada i normal. Es que estic

equivocat i no es el que em semblà? Comissari, en definitiva que passa amb

aquest senyor?

- Aquest senyor va morir a trets quan es dirigia al Consolat Xinés del

Passeig del Tibidabo.

En Norman va quedar parat. Realment no pensava en aquell home que

s’havia convertit en pura anècdota i ara resulta que la policia li feia reviure

aquelles hores que passà amb ell. Qui podia preveure un desenllaç d’aquest

tipus.

- Comissari em deixa francament sorprès. Tot plegat es tan inesperat! Que

no sabria que dir-li. Expliqui’m, que va passar? Per favor.

El comissari va fer una lleu senyal a la Mireia i aquesta com informadora

va anar relatant els fets.

9

- El senyor Chang, fa tres dies es dirigia a la seu del Consolat Xinés de

Barcelona. Al abandonar el taxi tres homes el rodejaren intentant fer-lo

entrar en un vehicle que estava aparcat allà al mateix costat. Sembla que

estaven esperant-lo des de feia moltes hores. Els veïns diuen que aquells

homes hi eren des de primera hora del matí. L’esperaven.

Ell es resistí, sembla que era una persona físicament ben preparada i sabé

defensar-se, pogué treure una arma i els amenaçà amb ella. L’home que

havia quedat al volant del cotxe també es tragué una pistola i si el xinès no

volgué disparar el xofer ho va fer i li descarregà el carregador sencer. El

senyor Chang no arribà a donar-se compte a temps de l’acció del quart

home, pendent com estava dels que el volien arrastrar.

- El xinès va morir allà mateix?

- Efectivament va morir a l’acte i els quatre homes escaparen ràpidament

pujant al vehicle i abandonant-lo ple de sang tirat al asfalt.

- I els testimonis?

- No pogueren fer absolutament res per ell. Li posaren una tela al damunt i

avisaren a urgències. Prengueren nota de la matrícula del vehicle fugitiu,

que resultà robat. L’hem recuperat i no presenta cap empremta, ni rastre

que ens serveixi que avançar en la investigació.

- Eren xinesos els que l’agrediren?

- Sembla que els testimonis no coincideixen. El seu aspecte era vulgar, el

que té la gent en general.

Es va fer un breu silenci que el comissari Batlló va trencar i en un to més

proper afegí.

- Tenim molta cura en que no se’ns escapi cap petit detall per una sèrie de

fets que no solen ser habituals. Ja veu que ens em desplaçat des de la

capital fins aquí. Això demostra el interès que aquest cas suscita, sobretot

per la pressió que exerceixen els diplomàtics consulars xinesos.

Miri Norman. La mort violenta d’un xinès no es que passi a diari, però

tampoc es un cas excepcional. En aquest cas, quan nosaltres informem de

la mort del senyor Chang, els del consolat es queden tan tranquils que quasi

10

ni en fan cas, com es habitual. Però a les poques hores, la comissaria se’ns

omple de funcionaris amb un sens fi d’exigències. Que ha passat de sobte?

- El senyor Chang era una persona important?

- No ho sabem, possiblement sí. Ells no expliquen res de res. Però es

evident que en Chang tenia uns documents que els diplomàtics buscaven

rabiosament, Volien saber en quin hotel estava allotjat per recuperar les

pertinences. Nosaltres varen rastrejar tota la xarxa hotelera de Barcelona i

l’entorn i no figurava en lloc. Abandonaren comissaria amb amenaces

diplomàtiques, de que no els havíem lliurat totes els objectes del difunt.

Evidentment, buscaven alguna cosa que tenia ell i que no portava a sobre

en el moment en que intentaren segrestar.

No sabem res d’aquest home, per tant trobar-lo a vostè, que anà de Madrid

a Barcelona amb ell, representa que es l’única persona que ens pot donar

detalls i procurar-nos la mínima informació que els xinesos es neguen a

donar. Vostè no tan sols es l’última persona que parlà amb ell abans de

morir, sinó l’única que ens en pot dir alguna cosa. Si hi han altres persones

no sabem trobar-les.

En Norman agafà el telèfon i demanà a la Marta.

- Marta com estàs d’enfeinada? Es per si ens pots fer uns cafès? –es veritat,

perdona. I dirigint-se als policies.

- Voldran acompanyar-me prenent un cafè? Sol, descafeïnat, tallat?

- Marta dos de sols i un tallat. Gràcies Marta. –i dirigint-se novament als

policies els va dir.

- Procuraré ser el màxim d’explícit, tal com m’ho demanen.

Aquest viatge el faig sovint i generalment m’acompanya algun dels meus

col·laboradors. En aquest viatge no va ser així, i es prestà a mantenir una

conversa amb el company de butaca.

Al comprovar que es tractava d’un xinès que parlava amb molta dificultat

no em vaig sentir gens afortunat. Però aquell home era molt més del que

aparentava. Era una persona culta, que dominava el meu idioma i

presentava una gran curiositat pel saber coses del meu país, els Estats Units

d’Amèrica.

11

- Que l’interessava?

- Rés de futeses. Al contrari, demanava la meva opinió sobre aquest país i

sobre el meu president, l’Obama. I el perquè. S’interessava pel nivell de

moralitat dels polítics dels Estats Units i no acabava d’entendre l’enorme

despesa que representen les campanyes presidencials americanes.

- Del nostre país, alguna cosa en particular?

- Poca cosa va preguntar d’Espanya. I menys encara de Catalunya. Tan sols

apreciacions que en podríem dir turístiques. Que el clima, la gent,

banalitats.

En Norman va aturar les seves explicacions per uns moments. I continuà

dient:

- Sorprenentment es presentava com a representant comercial d’articles de

baix preu, però conversant amb ell et donaves compte de que estava molt

per sobre d’aquest tipus de feina. I quelcom que ara em sobta. Aquell home

es sentia sol, va agrair amb escreix les hores que va passar amb mi.

Aquesta gent, em refereixo als orientals, no solen ser gaire expressius.

- Recorda com anava vestit?

- Com qualsevol de nosaltres. Portava una espècie de tresquarts verdós,

americana i corbata.

- I d’equipatge?

- Si no recordo malament. Portava una maleta, amb rodes, d’aquestes que et

deixen entrar en el avions. I un maletí de mà, el clàssic dels homes de

negocis. Aquests de tapes dures de pell i dos petits panys que s’alcen quan

els pressiones.

- Caldrà buscar aquest maletí. Haurem de tornar a interrogar al taxista que

el portà fins al consolat, per saber si el tenia a mà o no. Això deu ser el que

busquen amb tan afany aquests xinesos.

- Senyor Norman, crec que ha estat molt atent amb nosaltres cosa que li

hem d’agrair molt especialment. Tan de bo tothom col·laborés amb el

mateix interès que ho ha fet vostè.

12

- Penso que també els he d’agrair la claredat amb que han sabut exposar els

motius de les seves preguntes. M’he sentit com un col·laborador més, no

com una persona a qui se li pren declaració.

- Evidentment que d’acusació, cap ni una que quedi ben clar. Pot restar ben

tranquil.

Encaixaren les mans i emprengueren camí cap l’aparcament on tenien el

cotxe. A la Kellog’s, tots estaven encuriosits i les brometes poc originals

també afloraren. I el seu mal humor s’accentuà, aquesta Montse no acabava

de decidir-se. Sí però no. Ni ha per tirar el barret al foc i ara el pobre xinès

...li sabia greu.

13

Capítol 3er. – Només faltava això!

Deixà el Nissan en el garatge i cansadament es desplaçà pels carrers de

Gràcia camí de casa seva, però abans volgué passar per “La Joia”, volia que

sabessin que hi aniria per sopar.

En Pep darrera del mostrador no parava d’ordenar tota la parafernàlia

d’utensilis del bar.

- Pep espero poder sopar amb vosaltres. Fa?

- Oh i tant. Vine a l’hora que vulguis. Els demés es deixen caure com

sempre.

- A les nou?

- Sí, a les nou. Escolta nen, fas cara de cansat.

- I també d’emprenyat.

- I doncs?

- La Montse, que no acabem de posar-nos d’acord.

- Està enfadada amb tu?

- Jo crec que no. Però jo que sé.

- Mira Norman ja que em parles de la Montse. no sé si seria millor no dir-te

que l’altre nit va estar sopant aquí amb una colla d’amics.

- I?

- Doncs que hi havia un xicot, que tota l’estona va estar per ella. Mira,

aquesta noia està molt bona i no li falten tíos que li van al darrera. T’ho dic

per tal de que no facis el burro i acabis perdent-la.

- Me’n vaig. Només em faltava sentir això. Avui no es el meu dia! Adéu

Pep, tornaré a les nou.

- Ep, noi. Espera aquí tens això.

- Que es això?

14

- El xinès va tornar l’altre dia, preguntava per tu i no et trobà. Aleshores em

demanà si li podia guardar aquest maletí, que ell passaria a recollir

l’endemà i que si no podia que te’l donés a tu. Aquí el tens –i li allargà un

maletí de pell amb dos tancaments. En Norman es quedà com aturat. El Pep

també li allargà un sobre. –Això també m’ho va donar per a tu.

Quasi d’esma el Norman ho agafà i acabà el camí fins a casa seva, amb dos

maletins, el seu i el del xinès i una carta a la butxaca. Sorprès, cansat i

empipat. I encara ni faltava una altra de grossa.

- Benvingut senyor York. –li va dir només al veure’l entrar el conserge de

la casa. Ahir ja li van fer la revisió del gas que vostè va demanar ho

trobaren tot correcte. Pot estar tranquil.

-A poc a poc, expliqui-ho millor Gabriel. Que és això de que vaig demanar

una revisió del gas! Aquí hi ha hagut un malentès, jo no he demanat cap

revisió. Devia ser cosa d’algun altre veí.

- No, no. Portaven un volant de la companyia al seu nom. Ara bé, estigui

tranquil tot estava perfectament bé.

- Varen tocar alguna cosa?

- En absolut anaven quatre persones. Tots amb guants i jo no els vaig

deixar mai sols, anaren ràpids i no es deixaren res per controlar. Portaven

uns detectors de fugues de gas i unes llanternes. Van fer-ho a consciència.

- Que vol dir a consciència?

- Doncs que no varen deixar de controlar cap racó. Inclòs obriren les portes

dels armaris, per passar-hi el detector. No es deixaren ni un calaix Penso

que es passaren, i estigui tranquil no li van tocar res. Vaig vigilar-los tota

l’estona, anaven per feina i no li tocaren res. No anaven amb l’idea de

robar, eren empleats de la companyia.

El Norman anà cap el seu pis, tenia mal de cap. Que era això de la revisió

del gas? Tenia que veure alguna cosa amb el els xinesos i la busca del

maletí? Abandonà tot el que portava al damunt de la taula del menjador i es

deixà caure en la seva butaca. Cansat tancà els ulls, tenia ganes de quedar-

se allà mateix adormit i deixar córrer lo d’anar a La Joia a sopar amb els

amics. Realment les coses que li estaven passant no el tranquil·litzaven

gens. Es posà la mà a la butxaca, un tacte tirant a fred li recordà que tenia la

15

carta d’en Chang Liu. A dintre hi devia d’haver una claueta plana,

possiblement la del maletí. Pausadament anà obrint el sobre procurant que

la clau no caigués al terra. Hi havia dos fulls de paper escrits en bolígraf a

mà per les dues cares, en anglès.

Només el pensament de que captaria el sentit de les paraules d’un home

que ja no existia, l’impressionà. Aquell home va preveure el seu final? Per

això li va enviar aquesta carta? Sense moure’s de la seva butaca decidí

enfrontar-se amb el contingut del manuscrit, estava cansat i no deixava

d’experimentar un cert neguit, entre curiositat i temor.

No ho pogué evitar. Però s’apropà a l’aparell de reproducció musical i va

prémer el botó ON. No necessitava esbrinar la música que sonaria, el CD

de la vegada anterior encara romania en el suport de l’aparell, era una de

les seves peces preferides, l’ajudava a sentir-se més equilibrat.

Sentia debilitat per la música d’en Bach. Ara la necessitava. I la coral es va

fer sentir irrompent amb força. Era la Chapelle Royale amb les seves

harmonioses veus les que varen envair la seva intimitat, i les que no el

deixaren d’acompanyar durant tota la lectura de la carta. El cant era el de

“La Passió Segons Sant Mateu”, de Joan Sebastià Bach.

La carta.

Amic Norman, Em permet de dir-li amic en uns moments en que la més

absoluta solitud amb fa apreciar-lo com a l’única persona en qui puc

confiar? M’agradaria poder-me expressar amb més calma i menys brevetat

però es molt el que li he d’explicar i poc el temps de que disposo. O sigui

que procuraré entrar en matèria ràpidament.

M’he d’enfrontar amb un moment extremadament difícil, tant, que hi està

en joc la meva vida. I es que no puc deixar de ser fidel als meus principis.

El fet de que estigui llegint aquestes ratlles. Es que finalment s’ha produït

el fet fatal. Ja he perdut la vida. De no haver sigut així ja m’hauria

preocupat de retirar la carta i el maletí a temps.

No ho he pogut fer. Com tampoc acabar amb els meus propòsits. Però

aquests poden arribar al seu final si vostè n’accepta el repte. No es tracta de

fer altra cosa que guardar el maletí fins el moment oportú. Però no li amago

el risc que això comporta.

16

Miri Norman, sincerament, li hauria d’aconsellar que no accepti aquesta

responsabilitat. Aquest maletí es una càrrega de profunditat, per el seu

contingut tres persones ja han sigut assassinades, entre elles també jo,

naturalment. Cregui’m, el millor per a vostè es que baixant al soterrani de

casa seva, obri la portella de la caldera de la calefacció i llenci el maletí,

amb tot el seu contingut a les flames. Podrà viure sense ensurts.

Que conté aquest maletí, que el fa tan letal? Simplement està

completament ple de feixos de bitllets de banc, d’aquests que són de color

lila, els de màxim valor, els de 500 € i que molt pocs han tingut en les seves

mans. Numerats ordenats, autèntics, però sense cap valor per persones que

no disposin del mitjans d’evadir-los a un país en el que la banca no solgui

fer preguntes.

Sóc, perdó, era agent del GEAX - Grup Especial de Anticorrupció Xinés.

Tres agents d’aquests cos ens vàrem introduir en un grup mafiós

internacional que ens ha portat fins aquí, a Espanya.

Ben organitzat, aquest grup es dedica a tot el que produeix beneficis encara

que sigui al marge de la llei. Des de tràfic d’armes, blanqueig de diner,

prostitució, droga, contraban. Tampoc té inconvenient en utilitzar medis

violents per tal de vetllar per la continuïtat dels seus negocis.

El grup que hem batejat amb el nom de “Marc Polo”, globalitza diversos

països, i en ell hi estan involucrades persones importants de la política, la

policia, banquers i també persones afins a la casa reial espanyola. Conten

amb una xarxa de confidents que els ha permès estar al corrent de tots els

nostres informes, dels nostres passos i els ha possibilitat d’anar-nos

eliminant un darrera de l’altra.

En un moment determinat, vàrem poder comprovar que tota la informació

que nosaltres enviàvem a la Central, acabava íntegre en les seves mans. Es

per aquest motiu que els darrers temps hem estat treballant en la més

absoluta clandestinitat d’acord amb les instruccions donades per el nostre

cap des de Beijín. L’únic funcionari que en aquests moments podem

confiar. Estic treballant sol en la més absoluta solitud.

En el maletí hi han exactament 80 feixos 50 bitllets de 500€ en cada un. Al

entorn dels dos milions d’euros. I un dossier completíssim en el que hi són

17

identificades unes vuit-centes persones de diverses nacionalitats que hi

estan implicades, amb les seves corresponents proves inculpatòries.

No són els euros el que volen recuperar. Es el dossier per el que poden ser

portats davant dels tribunals i condemnats. Una dossier per el que jo i els

meus companys hem lluitat i hem acabat donant la vida.

Res a dir si es limita a tirar el maletí a la seva caldera del soterrani. No tinc

dret a posar-lo en risc, ni vostè està obligat a corre’l.

Tampoc si distreu alguns bitllets en profit propi. Però li asseguro que el fet

no passarà desapercebut i li costarà la vida.

Si es limita a lliurar el maletí a les forces de seguretat. Apareixeran els

diners però mai més se sabrà de l’existència d’un llarg llistat de noms i de

proves. Es dissoldrà en el res sense que ningú sàpiga com.

A Beijín, dintre d’unes setmanes, es renova el Comitè del Partit Comunista

Xinès, el president Hu Jintao acaba la seva presidència al cap de deu anys

de mandat i amb ell la renovació dels membres del govern i de la direcció

del Partit. Representarà una nova línia política que eliminarà als

personatges corruptes del Comitè: Bo Xilai, Liuu Zhijun, Ling Jihua i uns

quants més. Suficient per que es pugui actuar en contra d’aquesta màfia

sense perill de que les proves es perdin pel camí.

Entre els 1.300 milions de xinesos continentals, tan sols un entre tots ells

coneix l’existència de una persona que li pot salvaguardar uns documents

que són imprescindibles per actuar radicalment contra la corrupció. Es

tracta del futur president de Xina el camarada Xi Jimping. Si finalment opta

per guardar el que tant ens ha costat d’aconseguir, en el moment oportú

rebrà notícia inequívoca del nou president i serà el moment adequat per

lliurar el contingut del maletí a les autoritats policials.

Si opta per desprendre’s del maletí. Ho entendré. I li prego que em perdoni

per haver intentat carregar-lo amb una responsabilitat que no li correspon

com aquesta.

Humanament li estic agraït. Va ser l’última persona que m’escoltà, que

dedicà el seu temps per acompanyar-me, no es pot arribar a imaginar el que

aquest fet ha representat per a mi. No es necessari que segueixi llegint, el

18

que segueix, tan sols són recomanacions, per si decidís seguir endavant

amb el meu encàrrec.

Atentament: Chang Liu Xohu

Sigui prudent. Les precaucions mai seran poques.

No ho expliqui a ningú en absolut.

Hem viatjat junts. Això li pot ocasionar algun escorcoll domèstic.

Però en cap cas representa que creguin que vostè guarda el maletí,

simplement aniran bojos i desconcertats buscant-lo.

No el guardi a casa. I encara menys intenti treure’l del país.

Un sol bitllet lila que provi de canviar, serà suficient per que

l’identifiquin. La Banca els controla per ordre del Govern. Aquests

diners representen són una prova inculpatòria de l’evasió i

blanqueig de capitals que practica el grup.

Sé que si ho fa no serà per diners. Però ha de saber que existeix una

important gratificació per les persones que hagin estat vitals en la

resolució del cas.

I procuri fer la seva vida normal. Aquest grup no té escrúpols però

tampoc es dediquen a matar gent per sistema, al contrari procuren

passar desapercebuts.

I res més. Des de on estigui (?) vetllaré per vostè, no ho dubti.

A la Joia estaven cansats d’esperar al Norman i decidiren prescindir-ne. La

Montse estava neguitosa.

- Pep, n’estàs segur de que ha dit que vindria?

- Escolta noia, no sóc pas tonto. Ha passat per aquí ex profés per dir-me

que l’esperéssim. Que vindria. Que vols que et digui? El que sí et diré, es

que feia cara de cansat. Com malhumorat. Li he dit un parell de coses i ni

m’ha respost. Però ja saps com es ell.

19

- Porta una colla de dies que està rar amb mi. Precisament el volia veure

avui per aclarir-ho. I dius que feia mala cara?

- Jo no he dit això. He dit que semblava cansat. Cosa que no m’estranya,

amb la vida que porta anant amunt i avall.

La Montse semblà que es donava per satisfeta però al cap de poca estona.

No es pogué aguantar més. S’aixecà i li digué al Pep.

- Pep. A aquest home li ha passat alguna cosa, me’n vaig a veure’l. No estic

tranquil·la.

- Dona, calmat. No ni ha per tant. Les dones sempre us alarmeu abans

d’hora.

Però, tot i això acabà acompanyant-la. Total era allà mateix i la feina anava

fent el seu curs. Quatre passes i ja estaven davant la casa del Norman. Des

del carrer es veia el seu pis il·luminat. Però a pesar de trucar no va donar

senyals de vida fins força estona després de insistir i insistir sense parar.

Per fi una veu fosca va emergir del intèrfon preguntant i acabant donant-

los pas amb l’automàtic. El Pep i la Montse pujaren decidits amb

l’ascensor.

El Norman els esperava a la porta del pis. Amb cara compungida.

- Ho sento nois. Ho sento, però m’he quedat adormit, porto un dia en que

he anat de bòlit.

La Montse reaccionà amb fermesa.

- El que et passa es que no estàs bé de fa dies. No em truques. Et quedes

adormit. I només cal veure’t amb la mala cara que fas. Tot mig tirat per

damunt de qualsevol lloc. Arribes a casa teva ni guardes, la jaqueta, ni les

carteres tot tirat de qualsevol manera. Es quedes adormit i no et recordes

que t’esperem per sopar. Tu no estàs be, no sé si del cap o dels peus. I amb

mi que. Dius que vols una relació seriosa amb mi? Que entens de relació

seriosa. Estar sempre de d’un cantó a l’altre sense ni telefonar-me per

donar una explicació

El Pep inicià la retirada.

- Bé. Acabeu-ho d’arreglar vosaltres dos. A mi m’esperen –i marxà sense

més.

20

Capítol 4art. – La confessió

En Norman es mirà a la Montse amb cara suplicant.

- Tens tota la raó. Tota. He provat de telefonar-te però no he pogut

contactar amb tu. Hauria tingut de insistir més, ho reconec. Perdona’m, t’ho

demano de veritat. Jo t’estimo i m’agradaria poder estar mes sovint al teu

costat. I ho faré, costi el que costi. Encara que hagi de canviar de feina o el

que sigui.

- I com es que t’has oblidat d’anar al restaurant?

- He passat un mal dia. El mossos m’han vingut a veure per anunciar-me la

mort d’un conegut meu. L’han assassinat. I ara al tornar a casa em trobo

amb una carta seva. Estic desfet! Creu-me! He anat llegint la seva carta i

m’ha anat envaint un cansa’ns-hi infinit. M’he quedat adormit fins la vostra

arribada.

- I perquè no m’ho expliques? Et trobaries millor si ho fas.

- Ho faria, no ho dubtis. Però temo que això podria posar la teva seguretat

en perill. Es més, pensava allunyar-me de la teva vida per un temps per tal

de deixar-te al marge. Això em fa sentir molt incòmode amb mi mateix.

- Si hem d’arribar a estimar-nos. També hem d’aprendre a compartir el bo i

el dolent de cada dia. Estic disposada d’assumir el risc que sigui.

- Crec que es millor que ens separem durant un temps prudencial. Que ens

deixem de veure, t’hi podria anar la teva seguretat i prefereixo perdre’t

abans de posar-te en risc.

Es va fer el silenci, un silenci llarg i feixuc. La Montse se li a propà i el va

besar.

- Expliquem-ho tot. I si hem de passar un cert temps allunyats l’un de

l’altre. Ho farem. Però vull que m’ho expliquis tot. T’escolto. El que no

suporto es la incertesa, com la d’aquests darrers dies. La separació podrà

ser menys penosa. Explicat Norman, per favor.

Ell se la mirà novament amb tendresa, sense deixar de dubtar en el que

tenia que fer i per fi decidí que havia arribat al punt sense retorn en el que

21

no cabia altra solució que donar-li a conèixer tota la magnitud del

problema. I començà el seu relat.

- Tornant de Madrid vaig conèixer a un xinès. Parlàrem llargament en

anglès. Es tractava d’una persona culta i agradable. Ja a Barcelona em

demanà d’anar a sopar junts i anaren a “La Joia”. Acabat l’àpat ens

acomiadarem cordialment prenen una copa a casa. Vaig pensar que ja no el

tornaria a veure mai més.

Ahir al matí. Els Mossos em venen a la fàbrica i em fan preguntes sobre el

xinès. Els demano que m’expliquin que esta passant. I em diuen que es

mort.

Han intentat segrestar-lo, quan anava a les oficines consulars, em diuen,

s’ha resistit i finalment li han disparat matant-lo. Sembla que volien alguna

cosa que ell sabia o tenia, tan sols el volien segrestar però al resistir-se

quedà allà estes.

La Montse completament callada, absorta, anava seguint atentament tot el

que ell explicava. Allargà la mà fins agafar la seva suaument. I va

continuar.

- Els mossos se’n anaren tranquil·litzant-me. Sabien que havia estat

company de viatge a l’AVE i provaven de reunir informació sobre els

últims moments de la víctima.

Quan al final del dia arribo a Barcelona, passo per “La Joia” i li dic al Pep

que hi aniré a sopar. Ell m’aturà un moment i traient-lo de sota el

mostrador em dona un maletí juntament amb una carta. Explica que el

xinès va tornar preguntant per mi, i quan li digueren que jo estava fora de

Barcelona, li demanà si li podia guardar el maletí i la carta. Que ell ho

passaria a recollir i que si no podia, que m’ho donessin a mi. Imaginat la

meva sorpresa, ho donava tot per acabat i allà tenia el maletí per el que

segurament aquell home havia perdut la vida.

Un maletí que conté dos milions d’euros, i un dossier amb una relació

d’unes vuit-centes persones implicades en una màfia. El Chang era un

agent infiltrat de la anticorrupció xinesa, i ells l’han eliminat. I abans de

morir em confia un maletí que es més perillós que una bomba de

rellotgeria.

22

La cara de la Montse denotava sorpresa i temor a la vegada.

- Avisa als mossos i alliberat d’aquest maletí. Explica’ls-hi tot.

- Montse, sembla que no es tan senzill. Ni es el que ell m’aconsella. Mira

llegeix tu mateixa la carta, m’interessa saber que opines. I per que calibris

de com pinta tot plegat m’he oblidat d’explicar-te, que aquest vespre, al

arribar a casa, el conserge m’informa que quatre individus fent-se passar

per operaris de la companyia del gas varen entrar al pis amb l’excusa de

buscar una inexistent fuga. Ho revisaren tot, sense deixar-se ni un racó,

obriren també els armaris i calaixos. Ho deixaren tot tal qual, però ara no

tinc cap dubte de que buscaven aquest maletí.

- Que penses fer, Norman?

- Volia saber el teu parer. Que opines?

- Desentendre’s de tot no es mala cosa.

- I que segueixin amb el tràfic de blanques, amb la droga...i el que mes em

pesa. Convertir la mort d’aquestes tres persones en res? Em preocupes tu i

la teva seguretat.

- Poc ens estem veient actualment. No pares de viatjar i ningú sap de que

ens estimem. Tot pot seguir com ara i ens veurem privadament com ara

estem fent. Res d’anar pel carrer junts. Com aquests casats que tenen un o

una amant.

Buida el maletí i crema’l, ells deuen buscar un maletí, posa-ho tot en una

bossa de deixalles i emporta-te-la a Valls. Allà a la fàbrica et serà més fàcil

de poder-ho guardar amb seguretat.

De moment has tingut la sort de que t’han escorcollat el pis sense resultat.

Realment van a cegues. I a més, no eliminaran a ningú mentre no hagin

recuperat els documents.

Norman estic amb tu, tingues confiança ens en sortirem. Tan de bó aquest

enllaç que t’anunciava el Chang es presenti aviat.

A 9.000 km. de Barcelona a Beijín -Pekín- molts xinesos iniciaven la

jornada acudint al seu lloc de treball. Començava a clarejar, i un home,

23

mantenia encara la llum encesa del seu despatx. Mentre els uns

començaven, ell encara no havia acabat la seva jornada de treball. Cansat

es tragué les ulleres deixant-les reposar entre les mans. Per uns instants

tancà els ulls, al matí havia presidit juntament amb el President de Xina, el

Congrés del PCCX. Encara portava l’habitual vestit negre amb la camisa

blanca i la corbata de color vermell, sobri com si fos l’uniforme dels qui

presidien la taula del Congrés i no vestien l’uniforme militar. Aquest home

de 59 anys membre permanent del politburó serà el que presidirà, a partir

d’ara el escollit i selecte grup de només nou membres que regiran durant

els pròxims deu anys la vida dels mil tres-cents milions de xinesos. Ni el

president Obama té tan de poder a les seves mans.

Xi Jimping es tornà a col·locar les ulleres, es passà la mà per sobre el seu

impecable pentinat i dirigint-se al seu ajudant, li diu.

- En Chang Liu, ha tornat a donar senyals de vida? O es que ja l’han

el·liminat...es un dels millors agents que tenim. Un home de fiar i tinc la

impressió que la màfia va al seu darrera, envia algun agent que el cobreixi.

No vull que li passi res.

- Camarada, no en tenim constància de que el vulguin el.liminar.

- No hauria enviat aquest comunicat. Això per a ell era la sentència de mort

i ho sabia -I allargà al seu subordinat copia de l’ordre de que en Chang es

presentés al consolat de Barcelona.

- Comunica’t amb Barcelona i esbrina si hi va anar. I qui ha firmat aquesta

ordre. No acceptis cap pregunta, han d’ignorar que sóc jo qui s’interessa

per ell.

- Camarada allà es mitja nit...

- Limitis a complir ordres.

- El president Hu Jintao vol resultats en contra de la corrupció i de les

màfies. Haurem de refer el nostre equip però dubto que puguem contar amb

gent de la qualitat d’en Chang.

Jiang vull que dintre de 72 hores tinguis preparats nous agents per enviar-

los a Espanya. Els millors, no els vull que els puguin identificar com a

compatriotes nostres, han de poder anar a Barcelona amb cognoms de

24

Gutiérrez, Suárez... Tots amb passaports sud americans. Que puguin passar

desapercebuts.

L’altre adjunt tornà i demanà permís al seu cap i aquest mogué l’índex de

la mà dreta que entengué com una autorització per parlar.

- Camarada. Tenia raó, en Chang va ser abordat davant del Consolat i

abatut a trets allà al mateix carrer.

- Portava alguna cosa important a sobre. Algún document?

- En absolut, tan sols una pistola que pogué fer servir i no ho va fer. El

cadàver va ser recollit per el servei d’urgències de la ciutat barcelonesa, el

cònsol va enviar els seus homes a la Comissaria dels Mossos per saber

l’hotel on s’hostatjava i no pogueren localitzar on vivia. A sobre tan sols

portava una identificació i algun diner.

-Qui va signar aquesta ordre per en Chang?

-Ningú. Asseguren que ells en cap moment van ordenar que es presentés

allà. No saben de on pot haver sortit. Ha estat un parany.

- Jiang te’n faràs càrrec personalment. Vull que preparis d’immediat

aquests agents. En Chang es donà compte de que algun talp està filtrant la

informació i es limità a indicar per clau que algú allà a Espanya li guarda el

dossier amb els detalls precisos sobre aquesta organització. No ens digué

qui era, per mantenir la seva absoluta seguretat. Però jo tinc una paraula

clau.

Hem d’anar ràpidament per feina. Cal saber qui es i poder portar la

documentació a aquest despatx sense que ningú tingui notícia del que estem

fent. Seguirem amb el mot clau “Marc Polo”.

En Jiang va dirigir-se al seu superior per respetuosament dir-li.

- Camarada, ja el puc felicitar com a futur president de Xina?

- Ho serè, ho serè. Però encara falten uns mesos. Primer hem d’acabar el

Congrés Extraordinari del Partit.

- I el president Hu Jintao, com l’ha trobat?

25

- Super envellit com no podia ser d’altra manera. Va estar llegint durant

una hora i mitja un discurs pesadíssim. I pobre de contingut. No es podia

moure tot sol. El tinguérem d’ajudar per seure i per aixecar-se. Semblava

una figura de cera.

- Amb alguna novetat?

- Cap ni una. En aquests deu anys tan sols ha pogut envellir ell i poca cosa

més a portat a terme. Encara insisteix amb fer unes reformes polítiques que

no arriben mai. No vol que siguin com les de les decadents nacions

occidentals i tampoc deixà de banda els problemes de la desigualtat social i

de la corrupció. Hem d’anar per aquí i fer un bon escarment. Els nostres

tenen massa presa en enriquir-se.

Jiang. Necessito desmantellar en concret aquesta màfia que ens ha senyalat

en Chang, es un grup important. Aquest fet reafirmaria la meva segura

successió a la Presidència. Enviar un miler de persones corruptes a la presó

seria determinant. Una excel·lent manera de mantenir a ratlla a tots aquests

que s’han aprofitat del Partit per enriquir-se.

S’acostà a la finestra esguardant l’aparició de les primeres llums del dia,

mentre aspirava a fons un parell de vegades com si necessités oxigenar-se.

Demanà un cafè més i que li preparessin l’automòbil. Tenia que anar a

Panjin,

- M’esperen al Secretariat del Partit Comunista Xinés.

- Camarada no deixi de demanar que li preparin un plat dels deliciosos

crancs manopla de Panjin.

- M’encanten, però dubto de tenir el temps per quedar-me a dinar.

- No ha dormit ni ha menjat res.

- Tens raó, aprofitaré el viatge per fer-ho. Jiang, no diries mai que és el que

més els preocupa a Panjin?

- La presència de coreans, potser?

- No. Les dones. Els falten dones. Es calcula que en edat de casar-se tenen

un 3 o 4% més d’homes que de dones. Sembla que els causa problemes.

Alguns es casen amb coreanes, cosa que m’agradaria evitar. Els coreans no

m’han agradat mai. No són de fiar.

26

Jiang, tornant a lo del “Marc Polo” vull resultats d’immediat en aquest

assumpte. No em fallis.

-A les seves ordres Camarada. Pot estar tranquil no fallarem.

Aquell home fill d’un dels primers líders del partit. Que va ser defenestrat

durant la revolució cultural. Que ell també en uns moments recents va ser

apartat a una de les províncies xineses més extremes. S’havia convertit en

el successor de Hu Jintao, com a Secretari General del partit i dintre d’uns

mesos passarà a la Presidència de la República Comunista Xina durant deu

anys.

El seu pensament mentre el seu vehicle rodava en direcció a Panjín, anava

rememorant els sacrificis del seu pare apartat de la política que havia estat

la seva vida i fent clandestinament de mestre rural en un petit poblet de

muntanya.

El seu pare mai es va queixar del Partit. Tampoc era un home que expressés

les seves emocions ni en el sí familiar. Mai va tenir un instant per sincerar-

se amb el seu fill. Quin pensament ocult el va induir, superant molts

sacrificis, a enviar al seu fill a la Universitat. Que va veure amb ell el seu

pare? Que sentiria veient ara al seu fill ocupant la més alta instància del

país?

A pesar dels silencis del pare, el camarada Jinping, camí de Panjin, no

deixava d’intuir les ocultes paraules del seu pare.

Prudent. Desconfia de qui t’alabi.

Honrat i just amb tu i amb el poble.

Si el Partit es important també ho és la família. No facis com jo.

Tingues uns fills com els meus. Estima’ls, dialoga per formar-los.

Procura que gaudeixin de la millor formació possible.

Mentre s’endormiscava amb els suaus moviments del cotxe. Els seus

pensaments també anaven vers la seva esposa la Peng Liyuang i la seva

filla Xi Minse.

La Peng, una artista famosa adorada pel públic. Una dona preciosa, amb un

somriure encantador. Que guarda silenci davant les últimes instruccions del

27

Partit. Li he de deixar ben clar que l’ordre de abandonar les seves

aparicions artístiques en la televisió, de cap manera es cosa d’ell. Es el

Partit el qui pensa que la seva popularitat esvaeix la que ha de tenir el futur

President. Això no es just, ni ell ho desitja. Era feliç contemplant-la

triomfant davant dels milions de telespectadors xinesos que l’adoren.

La Peng, va començar cantant pel seu poble, actualment es una militar que

canta per enfortir la moral de les forces armades i acata les ordres com un

soldat més.

Mig adormit en Ji Ximping veu a la seva dona, com si estigués actuant en

la petita pantalla. Amb el seu vestit de seda tradicional, movent-se amb

harmonia mentre canta. La Peng te una cabellera d’un negre intensíssim

que llueix els més complicats pentinats xinesos. I la seva veu que es la que

li ha donat més fama, es una veu preciosa que modula i dona sentit a les

cançons populars. La seva dona seguirà essent estimada a pesar d’arribar a

ser la dona del President del País. No com l’odiada Jiang Quing,

l’Emperadriu Roja com li deien a la cruel dona del Mao Tse Tung.

En Xi Jimping tan sols tenia una filla. La seva esposa tenia quaranta-nou

anys i difícilment, encara que no impossible arribaria a tenir algun fill més.

Adormit vençut pel cansa’ns-hi, no arribà a centrar-se en la Xi Minse, una

noia espavilada estudiant de Harvard. En això en Xi havia seguit els

consells del seu pare, procurant la millor formació per a la seva filla.

28

Capítol 5é. Un ensurt.

En Norman al igual que el futur President xinés anava camí de Valls. Però

sense xofer, era ell el qui conduïa per l’autopista. En aquesta ocasió el seu

tarannà era molt millor que en l’última anada. La Montse l’estimava. Huau!

El plugim seguia caient, el dia seguia tapat i grisós. Però a ell li semblava

que res d’això tenia importància. Es sentia feliç i eufòric.

Havia eliminat el maletí, tirant-lo buit dins la caldera de la calefacció

encesa. I al darrera al maleter hi anava la bossa de deixalles amb els

paquets d’euros i la documentació compromesa la portava en la pròpia

cartera de treball. Ja sabia com l’amagaria. No li preocupava res, estava

content i la imatge de la Montse no deixava d’acompanyar-lo.

La Montse tan sols tenia vint-i-cinc anys. Només en feia dos que havia

acabat la carrera de medicina en la que s’especialitzà com endocrinòloga.

Ja des del primer moment va ser una alumne avantatjada, i el doctor Gomis

un dels professors la va invitar com a becària a fer pràctiques en el

CIBERDEM – Centre de Investigació Biomèdica en Red de Diabetis i

Infermetats Metabòliques Associades – de la que el doctor Gomis n’era el

director. En Norman encara riu recordant quan li preguntà a la Montse pel

significat de l’anagrama del CIBERDEM i la Montse li va dir.

- Es un significat tan llarg que encara no me l’aprés de memòria.

Després va afegir, que es tractava d’un centre mèdic que treballava per

combatre la diabetis. Que depenia del Institut de Salut Carles III. Hi

treballaven en xarxa, prop de quatre-cents cinquanta investigadors de

diferents especialitats repartits en diversos: hospitals, universitats i

laboratoris. Entre aquests investigadors hi figurava ella, superada l’etapa

com a becària amb la que s’inicià. El seu lloc de treball estava en la central

de Barcelona a la Bonanova.

El CIBERDEM investiga, tracta i evita les complicacions que comporta

aquesta infermetat. Multiplica les seves activitats entre els afectats per la

diabetis i entre els professionals que la tracten. En un dels seus Congressos

coincidiren el Norman i la Montse i allà varen tenir el primer contacte. Ella

29

actuava com a ponent i ell hi assistia com a simple congressista en nom

d’una empresa especialitzada en alimentació dietètica.

El Norman volgué captar-la per a la Kellog’s i li oferí un lloc de treball ben

retribuït com a dietista. La Montse al principi volgué creure que es tractava

d’una brometa. Com podia ella anar a una fàbrica d’un producte que li

recordava a les crispetes. El Norman no defallí i es dedicà a anar als llocs

on sabia que hi trobaria la Montse, reiterant el seu oferiment en va. Els

amics de ella els acabà fent gràcia aquell americà tan constant i l’integraren

per simpatia en el grup. Entre ells era simplement el que anava al darrera de

la Montse, ignorant si era per contractar-la o per li agradava la noia . Ho

veien com si es tractés d’una situació permanent, que aniria per llarg. Ja

que ella defugia els lligams i es limitava a tractar-lo afectuosament com

feia amb la resta d’amics.

Però això, ara havia canviat, com havia canviat per complert la seva vida i

es sentia ple d’energies i de felicitat. L’únic que tenia que fer era veure com

solucionar la problemàtica de la convivència. Mirar de reduir aquest anar

contínuament de viatge de Barcelona a Valls, a Dublín...i ara li tocava anar

a Bremen era un mai acabar.

Sobtadament, una llum blava intermitent li desvela la presència d’un

motorista uniformat que amb la mà li senyala que pari el vehicle a la vorera

de la pista i de que pari el motor. El Norman era l’últim que esperava que la

policia l’aturés.

- El permís de conduir. -Li sol·licità l’agent després de saludar-lo portant-

se la mà al pols. Mentre el mosso es retirava unes passes per examinar la

seva documentació. Aparegué un altra motorista que aparcant la moto

donava una volta caminant al entorn del vehicle.

- Pot sortir un moment del vehicle, -li digué l’agent primer.

El Norman es quedà glaçat. Déu meu que no em faci obrir el maleter, amb

els moviments del cotxe la bossa dels diners deu estar a la vista. Mare meva

quina una n’he fet! Aquí s’armarà la grossa!

L’agent li senyalà la part posterior del vehicle, davant de l’actitud

expectant del Norman, que encara no sabia de que anava..

30

- Això ho ha d’arreglar d’immediat. L’hauria de retenir aquí. Però en

fi si m’assegura que s’ho farà arreglar aviat no ho tindrem en compte. El

dia va avançant, la visibilitat augmenta... Però quan arribi al seu destí ho

arregla sens falta.

El Norman anà reaccionant encara que tardiament i es donà compte que li

fallava un dels llums vermells de situació del cotxe.

-Ah sí. El llum del darrera. No ho havia vist. Li asseguro que aniré al

mecànic tot just arribi a la feina.

-Va lluny?

-Uns deu km. més. Vaig a Valls.

-Bé pot continuar però sigui més curós i no oblidi de solucionar-ho avui

mateix – i el saludà de nou tot acomiadant-lo.

El Norman es donà compte de que les cames li tremolaven, conscient del

risc que havia afrontat. Que hauria succeït si li troben aquella pila de

bitllets. Encara que hagués explicat la història, no l’haurien cregut.

Fàcilment els guàrdies podrien pensar de que aquells diners formaven part

d’una fuga de capitals. Notava els efectes de l’adrenalina en el seu cos. No

sabia si parar per refer-se o acabar amb el desplaçament el més aviat

possible i evitar la coincidència amb els mossos. I aquests eren mossos

autèntics, però si no ho haguessin estat? Quina imprudència la seva, calia

no fer-ne ni una més. I seguí el camí sense prémer excessivament

l’accelerador.

A la fàbrica el director, en Rafeques ja l’esperava neguitós.

-He estat a punt de telefonar-te, habitualment no arribes tan tard.

-Els mossos, que m’han aturat. Portava una bombeta fosa del darrera. He de

fer-la canviar.

-Tens el recanvi? Si me’l dones un dels mecànics te la pot reposar en un

parell de minuts. I fora problemes.

El Norman no volgué obrir el maleter en aquell moment. Tenia por que els

paquets del diner haguessin pogut escampar-se fora de la bossa.

31

-Tinc bombetes de recanvi, ja te la donaré tot seguit. Ara tinc unes mostres

que he de guardar. Fes que em portin al despatx mitja dotzena de caixes

buides, les de Kellog’s grans, les de 850gr.

Tan prompte es quedà sol. Obrí el maleter. Tot en ordre, la bossa de

deixalles estava ben lligada. En un racó hi trobà les bombetes de recanvi,

les agafà juntament amb la bossa i anà directe al seu despatx.

A la porta un mosso s’esperava amb les caixes buides. En Norman les

agafà i aprofità per lliurar-li les bombetes per al Rafeques. Entrà i va tancar

la porta amb clau. Anà muntant les caixes buides per desprès col·locar-hi

curosament els feixos de diner. Amb l’ordinador va fer unes etiquetes que

deien. No tocar – Mostres per a la Delegació de Industria. I les deixà al

fons d’un armari juntament amb desenes de mostres similars. Acabada

aquesta feina respirà satisfet.

Tot va ser obrir la porta que novament aparegué en Rafèques que li

retornava la caixa de bombetes dient.

- Ja tens les llums arreglades. Per cert, volia que sàpigues que aprofitarem

aquest pont per netejar la caldera de la carbonissa. Cal fer-ho tot seguit, no

m’està rendint el que deuria.

- A més de la caldera fes netejar la xemeneia, no sigui que contaminis

l’ambient i t’obliguin a parar-la. Una aturada més acabaria endarrerint la

producció, es obvi que tenim poc estoc en el magatzem. Bona cosa ja que

representa que la venda va bé. Però no podem perdre comandes per no

poder-les servir.

- D’acord ho farem. I a Bremen quan hi vas.

-En principi pensava anar-hi aprofitant aquest pont. Però tinc uns

compromisos a Barcelona i dubto que pugui marxar.

- Has visitat el Museu Werder de Bremen?

- No en tinc ni idea. Que es un museu d’art?

- Es un museu dedicat al futbol.

- Es la primera vegada que en sento parlar.

32

-Mira quan vaig allà m’agrada donar-me un vol pel barri antic. El

Markplatz, o plaça de l’ajuntament que es impressionant, allà hi ha la

colossal figura en pedra del heroi Roland –el de la Cançó de Roland- i vaig

a la Catedral a donar les mans als músics de Bremen, ja saps els

protagonistes del conte del Grim : l’ase, el gos, el gat i el gall. Que hi estan

representats al costat de l’església en figures de bronze , un damunt de

l’altre, com els nostres xiquets.

- I dius que els hi passes les dues mans. Perquè les dues precisament?

-Es una vella costum dels qui visiten la vila. Existeix la tradició de que això

porta sort. Però ull, si acaricies l’ase amb una sola mà, las gent se’n en fot i

diuen que són dos ases que és donen la mà.

-Deu ni do. Escolta assabentat si al museu Werder hi ha alguna cosa del

Barça.

-Ho dubto, el Werder Bremen es l’equip local, i m’imagino que en el seu

estadi, deu tenir un museu propi com el té el Barça. La veritat es que no ho

sé, ja ho preguntaré a la fàbrica.

-Aquelles gravacions de la conferència glandular del Dr. Schultz, en quin

idioma estan fetes.

-En anglès. Ja et vaig dir que valien la pena. Les vaig gravar pensant en tu.

Si vols, te les deixaré damunt de la meva taula del despatx, i quan torni les

comentem. Hi deixaré també la gravadora.

Aquell pont festiu el varen passar junts en plena natura. La Montse i el

Norman sortiren d’hora de la ciutat i s’allotjaren en un hostal familiar a

Viladrau. Era un lloc familiar per ell, feia un parell d’anys, que hi anava de

quan en quan per relaxar-se. El Montseny en plena tardor tenia els seus

boscos plens de color, com les paletes de pintar sobreeixides de: grocs,

verds, vermells...una pura delícia al contemplar-lo. Estaven contents pel fet

d’estar junts, es sentien plenament feliços.

En Norman li plantejà les seves ganes d’acabar amb els seus continus

viatges de feina. Ara mateix l’esperaven a Bremen, sense ser viatges

excessivament llargs tampoc eren anades curtes. Amb temps creia que

podria optar amb un destí més estable. La Kellogg’s entendria que ho

33

necessitava, que aspirava a crear una vida familiar i necessitava un treball

amb menys desplaçaments per motius de feina. Però les alternatives

possiblement serien les d’anar a Dublin o a Michigan, a la central de Battle

Creeck. Ja que en el cas de que li oferissin la direcció d’alguna de les

fàbriques, representaria una pèrdua de categoria cosa que no li feia massa

il·lusió.

El Norman assaboria el plaer de compartir confidències amb la Montse

mentre es passejaven per els camins del Montseny.

-M’han felicitat els de Michigan. Vaig controlar a temps una contaminació

metàl·lica dels flocs produïts a Mèxic. La comercial està retirant la fotesa

de 28 milions de paquets del producte, degut al meu informe.

La Montse podia perfectament opinar sobre el tema i possiblement amb

més coneixements que el propi Norman. Es per això que preguntà.

- Cosa de la maquinaria o la contaminació va ser el resultat de la intrusió

accidental de sals metàl·liques?

-En efecte va ser una maquina que amb un refregada indeguda va actuar

com una llima i va empolsar tot el producte.

- Heu actuat correctament, s’haurien produït intoxicacions, amb diarrees...i

fins entre els infants es podria ocasionar alguna defunció.

-I del producte que en feu? Va a l’alimentació animal?

-Mai, tan sols s’aprofitarà com a bio massa. El farem servir com a

combustible en les calderes de la fàbrica. Al tractar-se de partícules de

metall les retindrem en els filtres de fum de la xemeneia.

-Quina pèrdua tan brutal. Com ho pot suportar la Kellogg’s?

-No ho se pas. L’únic que et puc dir es que es un producte que genera un

benefici brutal. I després d’aquestes pèrdues fem coses difícils d’entendre,

però que els economistes de l’empresa manegen a la perfecció. Retirem

tones de producte i acabem de tancar la fàbrica que teníem a Guatemala.

Podríem haver esperat a reposar estocs.

-A més sempre dius que aneu curts de manufacturat?

34

-Efectivament. Però el govern d’aquest país ha muntat fàbriques per

competir amb nosaltres. Doncs res a dir. Marxem i tots amics, l’antiga

fàbrica ara es un centre de distribució i el producte es fa a Mèxic.

Doncs bé. Tanquem una fàbrica i ja estem ultimant un acord per comprar a

la Procter&Gambler. La marca Pringles.

-La de les patates fregides?

-Efectivament. Volem llençar al mercat una nova línia internacional de

productes per l’aperitiu. I tan sols per la compra de la marca Pringles, la

Kellogg’s en pagarà uns dos mil milions d’euros.

-Ei! Norman em sembla que t’enreden. Aquí hi deuen posar un parell de

zeros de més.

-També jo ho creia però la noticia ha sortit en la premsa econòmica.

Escolta deixem-ho córrer. No vull cansar-te amb fets poc interessants com

aquest.

El que volia explicar-te es que, degut a aquesta compra, tindré possibilitats

de prosperar dins l’empresa. Ja m’han indicat que al tornar de Bremen

hauré d’anar a Michigan. Conten amb mi per desenvolupar el nou projecte.

El que encara no sé es el que volen proposar-me exactament.

-Et felicito, m’alegra que a la Kellogg’s aprecien el teu talent. Penso que

t’ho mereixes.

La mirada de la Montse estava plena de complicitat. I al Norman una

vegada més es preguntà com havia pogut anar pel mon fins ara, sense

contar amb l’estimació d’aquesta noia meravellosa que no deixava de

somriure-li.

-El que m’agradaria es poder trobar la manera de poder estabilitzar la

nostra relació. – continuà el Norman – No ens convé que cada dos per tres,

t’estigui anunciant que me’n vaig de viatge. Estic disposat a fer el que sigui

amb tal d’aconseguir que estiguis còmoda vivint amb mi, i penso que

aquest continu viatjar no es la millor manera. A més em temo que alguna

de les solucions possibles dins de la Kellogg’s comportaria abandonar

Barcelona. Es el teu país i jo m’hi trobo molt a gust. Seria una pena.

35

-En més d’una ocasió –digué la Montse – m’han ofert la possibilitat d’anar

als Estats Units a investigar. Concretament a Boston i també a Chicago. No

sé si aquest fet podria simplificar les coses.

-Es qüestió d’anar-ho pensant. Deixar Catalunya podria representar un

sacrifici gran per a tu.

-Millor quedar-nos aquí, i poder escapar-nos al Montseny de tan en tan.

Però amb tu vaig a on sigui. També tu estàs lluny dels teus.

Una vegada més es dedicaren a contemplar el paisatge. Aquestes

panoràmiques eren d’una bellesa extraordinària, els donava un gran

sentiment de tranquil·litat.

-I com està tot això del maletí?- preguntà sobtadament la Montse.

-El maletí ha desaparegut cremat a la caldera. El dossier guardat sota els

peus del conductor del cotxe. cobert per l’alfombreta dels pedals. I els

bitllets guardats en caixetes de flocs de Kellogg’s, entre centenars de caixes

exactament iguals. Espero que pugui treure’m de sobre tot aquest material

ben aviat. I li explicà l’ensurt que tingué a l’autopista amb l’aturada dels

mossos, davant del sobresalt de la Montse.

Dilluns agafo l’avió fins a Bremen però el dissabte estaré a Barcelona , si

et va bé m’agradaria passar novament el cap de setmana junts, ja quedaríem

d’acord.

36

Capítol 6é. – Encara més.

A Pekín, en Xi Jinping seguia amb la seva habitual costum de treballar fins

altes hores de la nit. Ara encara més que mai, des de que li havien confiat el

càrrec de Secretari General del Partit Comunista Xinés.

El seu secretari particular seguia amb ell, a pesar de les hores intempestives

i habituals del seu cap. No era una tasca senzilla estar al seu servei,

requeria agilitat i bona memòria, ja que en Jinping com era d’esperar no

deixava de ser un home exigent que posseïa amb escreix aquestes

capacitats i moltes més.

-Jiang. Els homes que tenien que anar a Barcelona?

-Ja hi són camarada, i saben perfectament el que han de fer.

- Bé. Que no deixin de controlar a l’americà, i vull una informació

constant.

-En realitat ja no estan a Barcelona sinó a Alemanya, a Bremen exactament

que es a on a anat el nostre home.

-Correcte. Un altre assumpte. Com saps ja he reduït el Comitè Permanent

de nou a set persones, totes de la meva confiança, així sempre serà més

efectiu. Però segueix preocupant-me el Tibet. Crec que últimament s’hi han

produït noves tensions. Que en saps.

-Concretament han estat unes manifestacions de protesta a la ciutat de

Tongren, han tingut més ressò del habitual per coincidir amb el nostre

XVIII Congrés del Partit i pel fet de que s’hi hagin immolat sis persones,

entre ells una mare molt jove i quatre adolescents lames. Ja sap com això

impacta en la premsa estrangera i naturalment ja estat denunciat pel Dalai

Lama, per el Free Tibet i també a través de Radio Free Asia.

-I nosaltres?

-S’han enviat més contingents del exèrcit. La situació està controlada.

- Mal assumpte, no crec que aquesta sigui la millor solució. Aquesta gent

no poden fer gaire cosa més que manifestar-se. Però no tenen cap força, ni

militar, ni política amb capacitat per poder canviar la seva situació dintre de

37

la República Xina. A la llarga si els deixem que es manifestin i veuen que

no serveix per a res, se’n cansaran. Més col·legis i hospitals, aquestes han

de ser les nostres armes.

-Es possible que el Dalai Lama estigui disposat a negociar.

-El Politburó no ho acceptarà mai, entre els vint-i-cinc membres actuals

encara hi ha massa gent de l’antiga guàrdia, tan aviat puguem, hem de fer

una mica de neteja. No abandonis l’assumpte del Politburó, ni oblidis el

que t’he dit, es important.

-Ara el que m’interessa es el judici a Bo Xilai i la seva dona Gu Kailai,

que no s’allargui, cal demostrar al poble que anem per feina, necessitem

que es vegi públicament que la nostra intenció es anar decididament en

contra dels corruptes.

-La esposa, Gu Lai, a pesar de ser una brillant advocadessa, ja està

empresonada complint cadena perpètua. Ha estat un judici ràpid, ha durat

només set hores, tot s’havia pactat abans de començar el judici. No l’han

condemnat a mort pel fet d’haver reconegut espontàniament que ella havia

enverinat al industrial britànic Neil Heywood.

-Ella mateixa el va matar? – Inquirí Xi Jimping

-Ella mateixa. El va citar en un hotel on van beure molt, finalment quan ell

ja estava vomitant, ella li va donar per beure aigua enverinada. La policia el

va trobar mort, sol en la seva habitació de l’hotel i els metges varen

certificar un fallo cardíac.

-I els motius? Per què l’esposa de Bo Xilai el va voler matar?

-Existeixen dues versions.

-M’interessa les acusacions formals dels dos fiscals.

-La senyora va demanar al industrial britànic que l’ajudés a evadir del país

una suma important de divises. Varen discutir fort ja que el britànic segons

ella li exigia unes comissions excessives. Finalment el britànic la va

xantatgear amenaçant-la amb fer públic els seus propòsits d’evadir capital.

A partit d’aquí va decidir eliminar-lo.

-Es evident Jiang, que aquesta versió confirma que va existir premeditació.

Es posa de manifest que portava el verí preparat. I l’altra versió?

38

-Ella es va defensar confessant que volia protegir al seu fill Go Guagua.

-El que està estudiant a Harvard?

-Exactament.

-Quans anys te aquest noi i de que el volia protegir?

-Té vint-i-quatre anys. En quan de que volia protegir no ha quedat massa

clar. Es possible que hagi fet alguna cosa punible als EEUU. També va

adduir que havia actuat sota l’influencia del alcohol. I que l’evasió de

capitals va ser una proposta del britànic que ella no acceptà.

-Però aquesta dona s’ha enriquit de manera il·lícita?

-Se’n va parlar però els fiscals només l’acusaren de la mort del britànic.

Penso que la pena imposada ja es suficient greu.

- I el judici de Bo Xilai, el marit, com està?

- Els neomaoistes l’estan emparant. Camarada vostè ja deu estar al corrent

de la petició enviada al politburó recordant que es fill d’un dels vuit

immortals del Partit, i desvinculant-lo del crim de la seva esposa. El

firmaven tres-centes persones integrants de les més altes instàncies del

Partit. I les altres instàncies. les judicials sembla que no tenen gaire presa.

-Doncs han d’actuar i el més aviat possible. Ell no pot amagar que s’ha

enriquit tot el que ha pogut i que ha encobert el crim de la seva dona. De

moment ja ha estat desposseït de tots els seus càrrecs. Ahir vaig firmar la

seva expulsió del partit. Això no té marxa enrere. Hi ha masses alts càrrecs

ficats amb negocis bruts i ara només pensen en enviar els seus diners mal

adquirits al estranger. Ahir em passaren el detall, en dotze anys han evadit

de manera il·legal, ni més ni menys que 3,79 bilions de dòlars. Una xifra

que fa fretat. No estic disposat a tolerar-ho. –I seguí dient

-Saps quantes manifestacions de protesta per la situació econòmica s’han

produït en el país. Unes 180.000. Mira, els ingressos mitjos dels xinesos en

deu anys s’han multiplicat per quatre. Els seus fills ja surten amb títols

universitaris, són generacions que es donen compte que els milionaris de

diner fàcil son molts, masses. Cada dia el poble es tornarà més exigent amb

el Govern, i més conscient de la corrupció.

El seu secretari Jiang afegí.

39

-Camarada, cada any estem enviant a milers de funcionaris corruptes a la

presó i els funcionaris no escarmenten, de moment no ho podem aturar. Es

per aquest motiu que li dono la raó, cal que caiguin sota el pes de la justícia

els peixos grossos com el Bo Xilai i altres.

-Jiang, cal tirar endavant encara més processos. Pren nota: -Xi Jinping es

tragué una nota de la butxaca de l’americana i anà llegint – en Liu Zhijun

l’ex ministre de ferrocarrils, en Ling Juhua...i la llista seguia fins una

vintena de noms tots ells ex alts càrrecs del Partit, el seu col·laborador es

donà compte que ja hi anaven alguns membres del vell Politburó però

d’aquests cap era un militar. La purga ja s’havia posat parcialment en

marxa, però els militars seguien essent intocables a pesar de que tenien

major influència que la resta.

-Camarada, en Ling Juhua es el pare d’aquell play boy que es va matar

anant amb un Ferrari a tota pastilla?

-Es va matar ell i dues noies en la flor de la vida que anaven amb ell. Si

només s’hagués matat ell. Però aquestes pobres noietes tenien tota una vida

per davant. Anaven pràcticament despullades i es sospita que s’estellaren

mentre efectuaven jocs sexuals amb el vehicle a tota velocitat pels carrers

de Moscou. D’eon varen sortit els diners per poder pagar el capritx d’un

vehicle tant costós? Del seu pare? Cal esbrinar-ho naturalment.

-I l’altra indesitjable es en Liu Zhi, aquest home es responsable del accident

d’un tren d’alta velocitat, amb quaranta morts. Es malgastava els diners del

pressupost en lloc d’invertir-los en seguretat viaria.

En Norman durant el vol que el portava a Bremen, novament un company

de viatge va intentar entaular conversació amb ell. L’americà escarmentat

de l’anterior viatge a Madrid, ho tallà en sec excusant-se en que no havia

passat una bona nit i necessitava descansar. No volia caure en nous

embolics. Es relaxà i dormí durant quasi tot el trajecte.

Tan punt va sobrevolar Bremen el gall Cornelio es va deixar veure en

grans dimensions adossat en una de les parets més altes de la fàbrica

Kellogg’s situada a la vora del Wesser. El riu que travessant Bremen

converteix aquesta ciutat en el segon port més important d’Alemanya

després del d’Hamburg.

40

Cada producte de la Kellogg’s te una mascota , fins a deu, no totes són

animals però si la majoria. Tenen vida pròpia, i la seva imatge apareix

reproduïda en cada una de les caixes dels productes en flocs de la

Kellogg’s. El gall Cornelio i el tucan Sam son els més populars, i tenen

admiradors que escriuen les seves aventures a través d’Internet.

El Norman distingí la fàbrica Kellogg’s per la seva estratègica situació a la

vora del riu. Però les factories que eren més visibles des de l’aire degut a la

seva extensió, eren la fàbrica d’automòbils Daimler-Crysler, y l’espai

ocupat per la EADS la central de la industria espacial europea. La que

fabrica l’Arianne 5. El moviment que es podia apreciar tant en les

autopistes com en el riu era intensíssim una mostra de la gran capacitat

industrial de la zona.

Aterraren puntualment, en Norman havia viatjat amb un Boeing 737 que va

tenir que agafar a l’aeroport de Girona Costa Brava, aquells dies des de

Barcelona, Raynair no tenia vol directe fins a Bremen.

L’aeroport de Bremen, Flughafen Bremen, es un dels més antics d’Europa,

i en un petit espai està convertit en un autèntic museu aeronàutic.

Espectacular es l’exemplar del cèlebre Junquers W 33 que porta el nom de

la ciutat. I un dels primeres mòduls de laboratori espacial europeu. En

aquests avions els alemanys varen transportar moros de l’Africa a

Andalusia quan en Franco es ve revelar en contra de la República

espanyola, era l’any 1936.

Absort amb aquests pensaments es produí una incident desagradable. Va

ser quan el Norman anava per agafar el ”bus2fly” un autobús que tenia que

traslladar-lo al centre de Bremen.

Al passar entre dos autobusos aparcats dos homes un per cada cantó li

barraren el pas i mentre un d’ells donant-li l’espatlla el tapava de la vista de

la gent que atrafegada transitava per allà, un altra li posava un ganivet al

coll mentre li demanava els diners en alemany.

- Die geld – die geld...-el diner, el diner...

Impossible reaccionar. El Norman amb una mà portava la maleta de viatge

amb l’altre el maletí de la feina, es quedà indefens a mercè dels dos

assaltants. No podia preveure que entre tanta gent el poguessin assaltar.

41

L’home del ganivet sense aparent nerviosisme, amb tota tranquil·litat li va

fer senyal de que deixés reposar a terra el maletí i la maleta i amb to

amenaçador li tornà a exigir els diners.

El Norman encara no havia tingut suficient temps per poder-se fer idea del

que li estava passant, quan succeí lo encara més imprevisible. En el precís

instant en que el Norman es decidia a obeir a l’home del ganivet i

s’inclinava per deixar caure maleta i maletí a terra. Es sentí un soroll

apagat, i sobtadament+ l’home del ganivet va caure com un sac de patates

desplomat a terra. Cosa de micro instants i unes mans l’arrastraren fora

d’aquell passadís i a la vegada algú, ocupant el seu lloc clavà un fort cop

amb la mà plana al clatell del home pantalla que estava d’esquena, que

sense dir ni piu també va desplomar-se inconscient com el seu company.

Davant del Norman aparegué el seu salvador, un home petit i prim que

semblava incapaç de poder deixar fora de combat als altres dos homes

estirats ara a terra i menys encara amb la habilitat en que ho portà a terme.

En Norman entresuat encara no s’havia refet de la sorpresa, i s’adreçà en

alemany al seu salvador donant-li les gràcies. I aquest en correcte castellà

d’accent sud americà es limità dir-li.

-Tranquilo no tiene importància, me he limitado a hacer prácticas. Para mí

ha sido un placer. Pero vamos a irnos antes de que aparezca la policia

alemana. Son gente meticulosa i nos harian perder un tiempo que yo no

tengo. Senyor, de gràcias nada, no me lo agradezca. Àndese con cuidado a

partir de ahora, en Bremen también existen gente que por falta de trabajo

han de robar si quieren subsistir. A mi en definitiva me dan pena

I de la mateixa manera que aparegué es va fer fonedís. Sense que en

Norman estigués encara en la plena recuperació mental. L’aparició de

l’home escanyolit i com va desaparèixer després de carregar-se a la parella

d’atracadors, l’havia deixat sense reacció.

Li donà la mà deixant els dos elements tirats per terra. El Norman l’imità y

montà en el bus que el tenia que portar fins la capital. Mentre, la policia

alemanya sense assabentar-se absolutament de res.

Camí de la capital, en Norman començà a fer-se un sens fi de preguntes.

Realment només volien els diners aquell parell? Això voldria a dir que no

tenien cap relació amb el maleït maletí. Que com es sabut no portava a

42

sobre. Però certamen es temia el pitjor, ja que en el cas d’anar al darrera del

maletí podrien haver-lo segrestat amb la finalitat d’assabentar-se a on era.

Podria ser un muntatge per captar-se la seva confiança? Tot plegat va ser

tant ràpid, tan net? Però aquell home no intentà fer-se amic seu, es donà

compte del que passava i actuà amb efectivitat. I desaparegué amb la

mateixa simplicitat amb que intervingué. No va intentar res més.

La veritat es que últimament li anaven passant moltes coses com mai li

havien succeït: La trobada amb el xinés. La cessió del maletí ple de diners.

La falsa revisió dels del gas. Els mossos donant-li un bon ensurt. I ara

aquest episodi desagradable. Per a ell un home tranquil, tot plegat el

sobrepassava.

A l’hotel, també aquí el consideraven un client habitual. Tan sols passar la

porta que l’home de les claus d’or, el cap de recepció, anà al seu encontre

saludant-lo pel seu nom i donant-li la benvinguda.

-Mister York, li hem reservat la seva habitació de sempre. Feia dies que el

trobàvem a faltar. Esperem que hagi tingut un bon viatge. Sigui ben vingut

a Bremen senyor. He donat ordre de que li pugin una botella d’aigua

mineral sense gas, com sempre.

L’hotel “Perle de Bremen” estava situat en casc antic. En una zona

anomenada Alstad a la vora del Wesser. Amb bon temps, ja que Bremen es

una ciutat freda i humida, donava gust donar una volta per la propera plaça

del Market, allà hi van a parar els forasters quan surten dels restaurants del

entorn, es un lloc animat on sempre resulta agradable poder contemplar

l’enorme estàtua de pedra del mític Roland, el de la Cançó, abans d’anar a

descansar.

La Cançò de Roland es un text del segle XI escrit en anglo-normand i es

basa en un fet real. La batalla de Roncesvalles, a pesar de que el text parla

que són els moros els qui ataquen i vencen al nebot de Carlemagne, els

historiadors opinen que possiblement es tractà d’una escaramussa que pati

l’heroic cavaller en mans de pastors bascs i navarresos al travessar els

Pirineus. Aquesta cançó era molt popular entre la noblesa, existeix una

referència escrita en la que explica que els combatents de la batalla de

Hastings al sud d’Anglaterra el 1066, la cantaven al entrar en combat.

43

En quan perquè Bremen erigí una estàtua a un noble franc normand. A part

que era nebot de Carlemangne. Existeix una vella llegenda que prediu que

mentre l’estàtua de Roland estigui a la plaça, Bremen no caurà en mans de

l’enemic. Es per això que al cremar-se la primera figura de fusta, la feren

nova de pedra i es més al soterrani de l’Ajuntament n’hi ha una de recanvi

per el cas de que a la que hi ha al exterior li passés alguna cosa.

A la fàbrica els problemes eren purament rutinaris. Tenia ganes de plantejar

i comentar aspectes de la producció i ells el desig de mostrar a l’empresa

americana que el seu treball estava regit per una cura rigorosa del procés

productiu.

Una desregulació del control tèrmic va estar a punt de provocar problemes

en la torrefacció. Però es controlava per partida doble i automàticament

s’aturà el procés. Varen fer les verificacions adequades i ràpidament es

pogué esmenar per seguir normalment.

El que passa es que la direcció de la fabrica de Bremen es alemanya, per

tant summament meticulosa. En Norman pensava, que els catalans dirien

que son uns Pere punyetes amb ganes de complicar-se la vida. I es cert,

però es guardava les seves opinions, la fàbrica tenia els costos més alts que

les altres Kellogg’s europees, ja que els salaris de que gaudien també eren

els millors del continent. Però la qualitat certament estava sempre

assegurada.

44

Capítol 7é. En Xi Jinping

A Pekín la jornada de feina del Secretari General, seguia el seu curs

interminable. Guardà uns informes en la seva cartera personal i Xi Jinping,

aixecà el cap envers al seu ajudant interpel·lant-lo.

-I que diu l’informe?

- A Barcelona ningú ha pogut esbrinar que va fer, ni a on es va camuflar el

Chang durant els dies anteriors al de la seva mort. Els nostres homes ja

tenen un confident, un vell conegut que treballa amb la màfia i confirma

que van detectar que en Chang quan es va separar del americà encara

portava el maletí. Que s’escapolí tan prompte els detectà, sense donar-los

temps a que poguessin fer-se amb ell. I que l’única manera de poder-lo

localitzar novament va ser quan tingueren coneixement de que l’havien

citat per presentar-se al consolat, coneixien la clau secreta i que ell la

assumiria, tal com va fer.

També asseguren que la seva mort va ser un accident, la màfia tan sols

volia recuperar el maletí i ara li han perdut la pista, no saben on és. Això fa

que totes les sospites recaiguin sobre l’americà, l’última persona amb qui

saben que va contactar. Tot i que li varen regirar el pis i no trobaren res. I a

més, segueixen ignorant que va fer en Chang durant uns dies? On va

guardar el maletí? Estan desconcertats.

En aquell precís moment entrà un funcionari que entregà a l’adjunt una

nota tot dient.

-Acaba d’arribar i porta la indicació d’urgent.

L’ajudant del Secretari General, la llegí en veu alta.

-La màfia xinesa a Madrid, ha arribat a la conclusió de que l’americà no té

en el seu poder la documentació buscada. El varen sotmetre a un

interrogatori determinant i el resultat els va fer arribar a aquesta conclusió.

L’americà actualment està en coma en un hospital de Barcelona.

En Xi Jinping ni s’immutà, tan sol va murmurar.

-Com tenim tot l’operatiu, Jiang?

45

-A punt, camarada, tan sols falta la teva ordre i en poques hores l’operació

estarà globalment en marxa.

-La CIA?

-I els italians i naturalment també els espanyols. Tots estan a l’espera del

que diguem nosaltres.

-La noticia ja s’ha filtrat, els de la Marco Polo ja en deuen estar assabentats

es per això que es mouen a cegues i a la desesperada. Saben que els hi va la

pell. Ha arribat el moment oportú, només ens falta la documentació. Canvia

el nom de Marco Polo per Operació Emperador.

Marxa d’immediat a Barcelona en un aparell de l’exèrcit, necessitem no

esperar ja més. Aniràs a Espanya per tirar endavant l’operació Emperador

com sigui, tinguem o no tinguem la documentació. Necessitem resultats

que demostrin que actuem contra aquesta lacra. He ordenat que et tinguin

preparat un Chengdu J-20, es un magnífic avió de 5ª generació. Aniràs amb

els tècnics que vull que em certifiquin que es millor que el Tupolev rus.

Amb l’excusa del teu viatge farà la primera sortida del continent. Emportat

un equip d’agents antidroga, com sempre vull els millors.

-Excusem Secretari General, de on obtindré els documents?

-El Norman York te’ls donarà. Tan sols digues-li que vas en nom meu. Ell

sap que es pot fiar de mi – i es posà a riure divertit.

-Si et demana la paraula clau li dius que ets amic del Cornelio - i tornà a

riure amb ganes, davant la sorpresa del seu ajudant que rarament el veia

somriure i menys encara que rigués com feia ara. I si cal una vídeo

conferència la portes a terme no m’importa parlar amb ell directament.

-Aquest home, el Norman York, està inconscient en un hospital...

-Els de la màfia són uns brètols, tu mateix m’acabes de dir que el nord-

americà estava a Alemanya. Ells sabran quina animalada hauran portat a

terme. Preocupat de l’americà i en posar en marxa la Operació Emperador,

deixa de pensar en altres coses que no siguin aquestes. Aquest home ha

d’anar discretament acompanyat des de Bremen i l’heu de recollir a

l’aeroport del Prat, abans que la mafia es donin compte de com l’han

pifiada. Tens temps per arribar a Barcelona abans que ell, el Chengdu J-20

es supersònic.

46

-Ah Jiang com m’agradaria poder estrenar aquest aparell viatjant amb tu.

Un avió de combat ideat i fabricat integrament per nosaltres amb la tècnica

més avançada. Ah! Una meravella indetectable pels radars, camarada

n’estic molt orgullós d’aquesta joia. Xina va endavant amb força i tan sols

estem en els començaments de la nostra marxa al futur.

El Norman no se’n sabia avenir. Era el primer cop que li succeïa, li havien

anul·lat el bitllet de tornada sense un motiu clar i es quedava tontament

retingut el dissabte, i el diumenge a Bremen. No tenia bitllet fins el dilluns.

Tenia que telefonar a la Montse, estava de molt mal humor. Tenia ganes

d’estar amb ella, passar el cap de setmana junts, tal com li ho havia promès,

i aquí estava abandonat. Ni vagues, ni aturades, simplement no hi havia

bitllets. Per un moment mitjançant una propina un mosso de l’aeroport

s’oferí per obtenir un bitllet. Va ser en va. Intentà altres combinacions amb

correspondència a Berlin o a Paris. I no li va ser possible trobar cap altre

sol.lució. I amb el tren tampoc guanyava gran cosa.

Els directius alemanys es desferen amb atencions per tal de fer-li el retard

més suportable. O potser tot el contrari per un excés de cortesia

l’atabalaren. Hauria preferit que el deixessin tranquil. Dissapte i diumenga

va dinar en la casa del director general. Hauria preferit no tenir que anar-hi

però no s’atreví a rebutjar la invitació.

No tan sols això el dissabte per la tarda l’invitaren al Palau de la Música de

Bremen, va tenir lloc un concert extraordinari de música clàssica. Un

compositor local estrenà una composició que de tan moderna se li va fer

llarga i poc atractiva. No la pogué copsar.

La segona part el va compensar amb escreix. Oferiren una peça

inqüestionable amb un intèrpret excepcional. Era el Concert per a violí en

Re major de Ludwig van Beethoven, i un violinista fora de sèrie, en Joshua

Bell un americà que fa sonar un Stradivarius del 1713. Un goig impensable,

algú de la família del Schmitd, el director de la fàbrica, es devia quedar

sense anar al concert del Johua Bell, maleint els ossos del Norman York, ja

que les entrades feia dies que estaven totalment esgotades.

Ja a l’inicií el públic el rebé dempeus al violinista per mostrar-li la seva

empatia. En Bell acabava d’arribar de Washington portant a terme una

47

experiència promoguda pel The Washington Post en la que va estar tocant

durant una hora aproximadament, en un dels vestíbuls del metro de

Washington, davant de la indiferència general. Vestit amb texà i gorra de

beisbol, anà deixant volar uns sons inigualables mentre en el seu pot hi

anaren a parar uns 10 dòlars, la dècima part del preu d’una butaca per poder

sentir-lo en una sala de concerts.

Tan sols una senyora es quedà una bona estona escoltant-lo i finalment se li

apropà i parlà amb ell. Era l’única persona que l’havia reconegut. Aquesta

anècdota que airejà la premsa alemanya, era l’origen de la afectuosa

rebuda.

La Montse contrariada es mostrà comprensiva. Volia anar a rebre’l però tal

com estava tot plegat en Norman li ho va desaconsellar, era el més prudent.

A pesar del retard es mostrà afectuosa. No volgué augmentar el mal humor

que evidenciava el Norman.

Durant el viatge de tornada coincidí amb el mateix sud americà de l’anada.

No seia al costat, sinó unes files darrera seu, però no deixà d’apropar-se i

saludar-lo a pesar de que en Norman l’acollí fredament. La resta del viatge

va transcórrer en plena normalitat fins que arribà, aquesta vegada al Prat.

A la sortida se li quadrà un mosso.

-Mister York, sóc Ferran Batlló. Recordarà que vaig estar amb vostè a la

fàbrica de Valls.

-El recordo perfetament.

-M’agradaria tenir un intercanvi d’idees amb vostè. Podem disposar d’un

parell, d’hores?

-La veritat es que no tinc temps. I menys quan parlem d’hores. He sofert un

retard de dos dies a Bremen i estic amb molt poques ganes de perdre més

temps, francament.

-Te tota la raó, i més quan li confessi que el seu retard ha estat fruit d’unes

gestions del Govern Xinés per evitar-li perills potencials. Però cal que

s’assabenti que el seu director de la fàbrica de Valls ha sofert un brutal

atemptat i de moment està en situació de coma. Espero que el que li explico

sigui suficient per poder-lo convèncer de que ens acompanyi. El nostre únic

interès es vetllar per vostè i posar-lo al corrent d’uns fets que l’afecten.

48

En Norman, impactat per la noticia de l’agressió al Raféques acceptà

dòcilment les indicacions del mosso, tot preguntant.

-Lo d’en Raféques es greu?

-Sí, si no es recupera aviat, el colpejaren salvatgement. A més té fractura de

clavícula i cops per tot el tors. Però pensem que podrà recuperar-se els

metges a pesar de les naturals prevencions, són optimistes.

Un vehicle del cos els esperava. El Batlló es dirigí al xofer tot dient-li

-Víctor a Sant Andreu –i afegí dirigint-se a l’americà.

-Allà un petit comitè, ja està ultimant un operatiu contra la màfia xinesa.

Però també volem que escolti un curiós document que ens ha proporcionat

el senyor Raféques. Resulta que estava manipulant una gravadora i en

aquesta hi tenim les converses dels dos que el colpejaren, eren xinesos i

entre ells parlaven en la seva llengua sense prendre precaucions el que ens

facilita uns detalls interessants.

Efectivament la comissaria dels mossos a Sant Andreu, de nova planta,

tenia els elements més moderns a l’abast d’aquest cos. En un sala i al

entorn d’una taula hi havia dos xinesos que l’esperaven. El Batlló li

presentà al que semblava més important tot dient.

-El senyor Jiang acaba d’arribar expressament de Pekin amb salutacions

personals per a vostè, del futur president de la República Xina, Xi Jinping.

El senyor Jiang es el seu secretari personal i dirigeix la part xinesa de

l’operació Emperador, que portarem a terme conjuntament amb la CIA

americana, la policia italiana, i els cossos de seguretat espanyols.

-Estic molt preocupat pel senyor Rafèques – exclamà en Norman.

-Es natural. Confio en que hi deu haver un darrer comunicat mèdic. –en

Batlló polsà un boto dient –Isaac, digues a la Mireia que s’informi de les

últimes notícies de l’hospital referents al senyor Rafèques.

En Jiang. Es posà dret i en un perfecte anglès es dirigí al Norman per dir-li.

-Mister Norman, el meu Secretari General m’ha demanat que li faci arribar

una salutació personal afectuosa. Li consta que la seva contribució ha estat

determinant. El senyor Chang era un fidel servidor del nostre Estat i abans

49

de morir confià plenament en vostè. I vostè acceptà un risc personal

important sense vacil·lar. En nom del meu Secretari General li dono les

gràcies –i s’inclinà envers el Norman. Aquest tan sols digué.

-Gràcies, digueu-li al senyor Secretari General que les seves paraules

m’omplen de satisfacció i agraïment. I es la seva persona la millor garantia

per a que jo els entregui els documents i els diners. Els tinc ben guardats i

els lliuraré d’immediat.

El senyor Chang en l’última conversa em digué textualment. “Entre els mil

tres-cents milions de xinesos si tan sols hi hagués un home en qui confiar

aquest home es el camarada Xi Jinping” Es per això que els donaré tot el

que demanin sense dubtar.

Els dos xinesos saludaren amb cops de cap al Norman i abandonaren la

sala, per anar a una altra on per vídeo conferència s’estava coordinant tota

l’operació Emperador entre les diverses nacions que hi participaven.

En Norman es tragué la clau del seu automòbil i la lliurà al Ferran afegint-

hi la direcció del pàrquing on estava guardat i la matrícula del vehicle, es

tracta d’un Nissan.

-Tan sols han d’aixecar l’alfombreta del conductor i allà trobaran els

documents.

En Ferran envià dos mossos a l’adreça indicada mentre l’americà afegia.

-Els diners estan camuflats a Valls, demà estaré a la fàbrica quan més aviat

els recullin millor.

El cap dels mossos agafà una gravadora i la posà al damunt de la taula. En

Norman reconegué l’aparell que havia deixat en el seu despatx. Anaven per

ell, i es trobaren amb el seu amic. El Ferran començà el relat.

-La recepcionista veié com dues persones entraven decidides i es limitaven

a dir-li.

-Tranquil·la senyoreta. Ens estan esperant, no cal que avisi a ningú, sabem

el camí. – i somrigueren.

50

El despatx del Norman portava el seu nom a la porta. Entraren i es trobaren

amb el Rafèques darrera de la taula manejant un gravadora. A més es donà

la mala coincidència que aquest, per tal d’abrigar-se, havia recorregut a

l’americana de treball del seu company, i la portava lluint la tarja

d’identitat amb el nom del Norman. Un conjunt de fatalitats que feren que

els dos esbirros no dubtessin gens de la personalitat del home que tenien al

davant.

En Rafèques no pogué demanar auxili, el devien amenaçar amb alguna

arma. Però polsà el botó de la gravadora, amb el següent resultat. Si vol

podem oferir-li la totalitat de la gravació. Però es molt dura ja que recull els

cops que en Rafèques va tenir que suportar. Realment es fort.

Ara bé els dos homes intercanvien entre si paraules en xinés que són molt

reveladores, ignoraven que les estaven gravant i sabien que el de la taula no

coneixia el idioma. Però nosaltres les hem recollit i traduït integrament.

Miri vostè mateix. Pot disposar de la gravadora o de la transcripció integra,

però insisteixo la gravació en determinats moments resulta colpidora.

-Expliqui-ho. Es millor per a mi, el malaurat incident del meu company

m’ha afectat.

En Ferran assentí

-Ho comprenc perfectament -i començà tot seguit el relat.

-Els dos homes entraren violentament al seu despatx i en un to xulesc

interpel·laren al senyor Rafèques amb frases com.

-Soms amics teus. Tan sols volem que ens tornis una cosa que tu ja saps i

que es nostre. Si ens ho dones ens anirem tan tranquils i aquí no ha passat

res. Però com que sabem que ho tens no acceptarem cap negativa i

t’haurem de fer mal, cosa que no volem. I més amenaces per l’estil.

Naturalment en Rafèques afirmava tossudament una i altra vegada que no

sabia de que li parlaven i quan el citaren amb el nom de Norman , va provar

de negar que fos ell, en va.

Dels dos ni havia un que semblava portar l’iniciativa i possiblement era el

que amb l’arma no deixà d’amenaçar-lo, l’altra actuava com un peó, feia

cegament el que li deien.

51

Amb xinés li donà l’ordre que li apliqués la segona fase. L’home es tragué

una corda de la butxaca i lligà al Rafeques les dues mans a l’espatlla.

Tornaren a interpel·lar -lo, però aquest seguí dient que no sabia de que li

parlaven fins que li col·locaren un ampli esparadrap a la boca per apagar

els seus crits i començaren a colpejar-lo. De quan en quan li preguntaven si

havia canviat d’opinió. I en un moment li ofereixen tots els diners del

maletí a canvi dels documents. En Rafèques segueix negant amb el cap, no

pot parlar. Li treuen l’esparadrap de la boca i li presenten un ultimàtum. Si

no els lliura els papers, es veuran obligats a eliminar-lo.

A partir d’aquest moment els dos individus, entre ells, només parlen en

xinés. I podem traduir coses que repeteixen diverses vegades: Piquem en

fred aquest tio no sap res de res. –Això tu que no li dones amb ganes. Fins

que l’home que colpejava es planta i li diu a l’altra. -Prou, ja saps que

ningú ni tan sols el jefe no està segur de que l’americà ho tingui. La culpa

es teva que prems el gallet massa fàcilment i et carregares al Chang, i ara

que vols? Carregar-te a l’americà? Maleït siguis, aquest home se’ns ens

va. Hem de fotre el camp pitant. I ara no em vinguis amb cuentos, al jefe li

diràs que l’americà no en sabia res de res. Val? No vull més problemes. O

explicaré com perquè anaves amb una mossa no vas agafar al Chang quan

era possible fer-ho. Estic fart de tu...

Tan aviat els xinesos abandonaren les dependències de la Kellogg’s, tot

somrients a la recepcionista. Aquesta acudí al despatx on quedà astorada

davant el panorama que trobà.

L’atengueren d’immediat els serveis de la fàbrica per després portar-lo a

l’hospital de Valls i posteriorment a Barcelona. La seva empresa amb avió

medicalitzat el volia traslladar a Ginebra, però la família preferí tenir-lo

més a prop.

-No puc deixar de sentir-me corresponsable d’aquest fet. Li confesso que jo

no sóc cap heroi i hauria cedit a la pressió d’aquests parell d’homes. –

digué el Norman.

-Es natural. De cap manera s’ha de sentir culpable, les coses són com són, i

en aquest cas els culpables són els que fan mal, no nosaltres.

En Ferran polsà la comunicació interna.

-Mireia. Has pogut parlar amb l’hospital?

52

-Sí. Tenim bones notícies, el pacient senyor Rafèques ha donat senyals de

recuperació movent els ulls i contestant amb petits moviments a les

preguntes que li han fet els metges. A més l’escàner cerebral, senyala que

els diversos hematomes es van reabsorbint lentament Els doctors estan

optimistes i asseguren que el pacient ha entrat en procés de recuperació.

Tot i que aquesta serà llarga.

-Vull anar a l’hospital necessito veure’l –explicà el Norman. – a ell i a la

seva dona.

-A ell no – està internat en una unitat de vigilància intensiva. No crec que

pugui veure’l.

-Hi aniré igualment.

-Farem que un agent l’acompanyi. I després el porti a on l’indiqui.

I efectivament no el pogué ni tan sols veure’l de lluny. Però sí a la seva

esposa. Aguantava el tipus amb enteresa i ara també amb més esperança

per les últimes notícies referides a l’evolució del malalt.

El Norman aprofità un moment de distensió per fer una trucada a la

Montse. Estava a la feina, no era massa bon moment, però tot hi així

necessitava parlar, encara que fos breument, amb ella. I ho va fer, i li

explicà telegràficament l’episodi d’en Raféques.

53

Capítol 8é. Tot plegat per a res?

A l’endemà una trucada dels mossos l’avisà de l’arribada del vehicle que el

tenia que portar fins a Valls. En Ferran es presentà amb el seu equip al

complert. L’ Isaac de xofer, la Mireia i en Victor com a escoltes, tots ells ja

vells coneguts del Norman.

A pesar d’anar amb el vehicle policial la sortida de Barcelona en busca de

l’autopista va ser laboriosa. Els carrers de Gràcia eren majoritàriament

estrets i calia tenir paciència. Tampoc en Ferran va indicar que posessin en

marxa les senyal de prioritat de pas.

L’autopista anava més plena en el sentit contrari, el de Tarragona a

Barcelona, que el que ells feien. Uns pocs km. abans d’arribar a Valls, el

telèfon d’en Ferran es posà en marxa. El cap dels mossos l’agafà.

-Sí, digues. -Sí, sí, pots parlar –i es produí un llarg silenci el cap dels

mossos tan sols escoltava atentament. –N’esteu segurs? -Que diuen els

demès? –Si però a mi no em fa gens de gràcia –En fi aquesta tarda estaré

amb tu i ho acabarem d’estudiar, tot i que no tindrem altra sol.lució que fer

el que ens manin. No, no. Al contrari has fet bé de posar-me al corrent. Es

una greu contrarietat. Que hi farem? Mala sort.

I dirigint-se al Norman, aclarí.

No estem de sort. Tot plegat se’n pot anar a fregir espàrrecs. Els pèrits han

estudiat la documentació lliurada i han dictaminat que no serveix

pràcticament per res. Esperaven que aportés més probes de les que facilita.

Correm el risc de muntar una operació internacional i que els jutges acabin

dient que no hi han probes i enviïn els detinguts d’immediat al carrer en

mig de les seves rialles, és humil.liant.

El Norman de repent es senti estafat i es posà furiós i no es pogué aguantar.

-Per aquests papers han mort tres persones! I en tenim una més a l’hospital!

I ara vostè em diu que ens hem jugat la vida per a res? I em parla de

ridículs? No m’ho digui que cada vegada em sento més i més decepcionat

de tot plegat. Tenia que haver agafat el maletí i haver-lo llançat al foc. Al

54

menys m’hauria estalviat el sentir-me culpable dels mals tractes soferts pel

meu company.

-Calma Norman. Estem tant desencisats o més del que pugui estar vostè.

Ho estan estudiant i veurem que decidiran els de l’assessoria jurídica. No

podem donar un pas sense estar segurs. En el pitjor dels casos caldrà tenir

paciència i reprendre els procediments i buscar noves probes.

Els que ho tenen més clar són els xinesos. Decididament no volen aturar la

operació Emperador. Però es clar això no es la Xina, on no tenen problemes

ni discussions sobre la legalitat amb que actuen les seves forces de l’ordre.

-Es curiós, -apuntà el Ferran -aquí sempre hem tingut la impressió de que

els papers eren definitius. I ara resulta que no ho són. Era la valoració que

sempre n’han fet els xinesos per això ara em sento estafat. Ens oferien unes

expectatives que han resultat falses.

Arribaren a la fàbrica sense quasi donar-se’n compte.

A la recepcionista encara no se li havia anat l’ensurt. Només de veure al

Norman d’emoció se li escapen unes llàgrimes. Aquest la besa

carinyosament i li dirigí unes paraules reconfortants.

En Norman amb en Ferran entraren en el despatx on encara hi havia la seva

americana blanca de treball tacada amb la sang del Rafèques.

-Anaven amb guants -digué l’oficial -Varem buscar alguna empremta sense

èxit –Només sabem que eren xinesos d’uns trenta i pico d’anys i la

gravació. Que ens permetria la identificació per la veu en cas de detenir-

los.

En Ferran obrí l’armari amb les caixes de Kellogg’s. Ni havia un parell

d’esclafades, però eren de les que contenien només que producte. Era molt

difícil que poguessin encertar les que guardaven els bitllets.

-Va arribar a contar-los? Si no els bitllets d’un a un, al menys ha controlat

els feixos?

-En absolut. No hi vaig dedicar ni un minut. Tan sols tenia ganes de

perdre’ls de vista.

-Li he de lliurar un rebut. Es possible que tingui dret a un percentatge. Si li

sembla, ni faig un de provisional i després farem el com cal.

55

-El que li vagi millor. En quan a premis, ja li dic que hi renuncio des d’ara.

El policia no volgué marxar d’immediat i dedicà uns minuts a comentar els

fets en un pla distens i amical. Insinuaren poder visitar la fàbrica, si no hi

havia inconvenient. El Norman els acompanyà gustosament i contestà a les

preguntes que li feren. Feta la visita i després de fer un elogi de la fàbrica,

la seva modernitat i absoluta pulcritud. El Ferran s’acomiadà amb els seus

ajudants camí de retorn a Barcelona.

La gent de Valls estaven afectats, no tan sols els de la fàbrica, sinó també

els del poble. Valls, es un municipi d’uns vint-i-cinc mil habitants on la

gent es relaciona moltíssim formant part de diferents agrupacions, menjant

els típics calçots o comentant al llarg de l’any sobre les actuacions dels seus

xiquets . A Valls en tenen dues de colles i en la Colla Jove hi figurava un

dels fills d’en Rafèques, un fet que augmentà la solidaritat general.

Decididament, en Norman de retorn a Barcelona tan aviat com pogué.

Estava com quasi sempre últimament, cansat i fastiguejat. A més la Montse

que tenia un horari intensiu, plegava d’hora. La telefonà amb ganes d’anar

a casa seva, ella hi accedí i al Norman se li feia tard per estar junts.

La Montse només sentir com s’expressava, intuí al instant la seva baixa

forma. Li donà ànims i procurà compensar-ho estant més carinyosa que

mai. I certament, també tenia ganes de compartir una bona vetllada amb el

Norman.

L’abraçà només veure’l i quan intentà rondinar. Ella li segellà els seus

llavis amb els dits, tot dient.

-Norman m’agradarà més, escoltar música junts. Oblidat dels mal de caps

d’avui. Quina música es la que t’agradaria poder escoltar en aquests

moments?

-Tens raó. Sense donar-me’n compte t’hauria donat la llauna, amb els

retards, lo del Rafèques l’anada dels mossos a Valls...

-Del Rafèques si que me’n has de parlar. Com segueix?

56

-Sortosament ha iniciat una milloria, va reaccionant de mica en mica. He

estat amb la seva dona, una persona excepcional que ho porta amb molta

enteresa.

Mira Montse. Búsquem un Bach que complementi la sensació de pau que

sento al estar aquí còmodament amb tu.

-Trio jo, o tries tu?

-Tu mateixa.

-Et va bé el Concert de Brandenburg. Ja que has tornat d’Alemanya em

sembla adient.

-Perfecte. El diumenge vaig sentir una interpretació genial d’en Joshua

Bell, el violinista famós. Va interpretar Beethoven. Va ser tot un regal

inesperat. Em va semblar una interpretació per recordar.

-He preparat una mica de pica i pica, i per beure tens vi o cervesa? Si et

sembla podem menjar primer i després podem escoltar al nostre amic Joan

Sebastià. D’acord Norman?

Res de televisió. Poques paraules, tan sols poder-se mirar als ulls sense que

ningú els apressi, embolcallats per el so d’una música que va sorgir d’una

ment privilegiada tan sols en homenatge al seu a Déu. En aquells instants

es sentiren feliços i en pau. El mal humor i les preocupacions del Norman

s’esfumaren com per encant.

-Norman creus que a l’altra món podrem escoltar música d’en Bach?

-T’estàs posant transcendent.

-No em puc imaginar la felicitat total sense la música. Es un pensament que

m’interroga sovint. Tu que creus?

-La felicitat. Primer que tu m’estimis i si en Bach s’ho acompanya.

Fantàstic!

Camí de casa recapitulava la jornada. No havia fet pràcticament res en tot

el dia i si no hagués estat per la Montse ni havia per tirar el barret al foc.

Era encisadora, l’acabava de deixar però encara tenia la sensació de la seva

57

proximitat. Cada dia es sentia més atret per ella. Era evident que anava

ensimismat o se’n hauria donat compte abans. Però no s’alertà de que la

porta del seu pis només estigués tancada de cop i no portés els demés panys

també tancats. Quan marxava al treball a més de tancar la porta de cop,

també clausurava l’accés amb els altres dos panys.

Només entrar en el pis que les llums s’encengueren totes soles i en anglès

una veu el saludava a la par que procurava no alarmar-lo.

-Com ha anat la nit? Ha estat més llarga de lo habitual mister Norman.

M’he de disculpar. Al veure que tardaves, m’he pres la llibertat d’accedir a

casa teva. Al carrer, francament hauria acabat gelat, la realitat es que

t’esperava abans.

Increïble. Era real aquella imatge d’en Chang Liu apropant-se i allargant-li

la mà? En Norman estava completament astorat. I a més tranquil·lament

dintre de casa seva. No podria ser una falsa visió? Procura refer-se i

murmurà.

-Chang. Estava convençut de que t’havien mort! Tothom creu que et varen

assassinar al davant del consolat!

En Chang se’l mirà procurant de donar-li temps per tal de que pogués

assumir l’inesperat impacte de la seva presència. La seva veu va sonar amb

suavitat en un intent d’ajudar-lo a assumir la nova situació.

-Es cert i convé que tots ho segueixin creient, si ara disposes de temps

m’agradaria poder-me explicar. No és gens fàcil, creu-me Norman. Puc

seure?

-Sí, si. Permetem un moment, que deixo tot això –va fer un ampli

moviment ensenyant el maletí i l’abric – estaré amb tu tot seguit. I tant que

m’agradarà que t’expliquis!

En Norman es donà compte de que aquell dia era excepcional i que

acabaria anant al treball sense a penes haver dormit. Però l’ensurt havia

estat gros i tampoc podria anar-se’n a dormir en una situació tan irreal com

aquella, necessitava conèixer les explicacions d’en Chang.

No podré ser breu, ja t’ho dic per endavant. I també et dic que ho faré

convençut de que ets un amic en qui puc confiar cegament i al qui penso

demanar que guardis el secret la meva resurrecció i tot el que t’explicaré

58

ara mateix. Només narrant-t’he encara que sigui a grans trets la meva vida

podràs entendre el perquè he actuat d’aquesta manera.

-T’escoltaré, hi pots comptar. Ho faré quan encara no he pogut sortir de la

meva sorpresa. Et tinc simpatia, i conservava un bon record teu, vaig sentir

la teva mort. M’alegra veure’t novament sa i estalvi. Per cert com has pogut

entrar a casa meva?

-Amic Norman. Per favor, sóc un professional, encara no han ideat el pany

que se’m resisteixi. Em pot donar més o menys feina,però no fallo mai. I

per la teva tranquil·litat et puc assegurar que el pany segueix en perfectes

condicions, com abans.

T’agraeixo la valoració que has fet de la meva persona. Desitjo que

coneguis la meva vida, es l’única manera de donar sentit als fets en que

involuntàriament t’he involucrat i puguis entendre algunes de les coses que

estan passant.

La meva vida des dels seus inicis mai ha estat fàcil. Sempre he tingut que

enfrontar-me amb el duríssim problema de poder sobreviure en mig de

circumstàncies duríssimes. Conscient a més d’estar sotmès a un esclavatge

en el que estava obligat a fer el que em repugnava sense poder pensar ni

decidir.

Ara per fi tinc la possibilitat de trencar amb el passat i neix l’esperança

d’iniciar un futur i una vida nova en la que sigui per primera vegada en la

vida, lliure de veritat. De cap manera vull desaprofitar aquesta meravellosa

oportunitat. Mai fins ara, he estat capaç d’exterioritzar el que t’explicaré.

59

Capítol 9é. En Chang Liu Xohu.

Imagino, que en algun lloc de la Xina un pare em va engendrar i una mare

no em va deixar morir. No els vaig conèixer mai. Els records des de la més

tendre infància són com si hagués nascut en un tub d’assaig. Sempre que

contemplo un infant de la mà d’un pare o d’una mare em pregunto que deu

sentir aquell nen agafat de la mà de algú que l’estima i el protegeix. Sóc

incapaç de imaginar-ho. Tan sols penso que es deu sentir immensament

feliç

Els meus records neixen en les clavegueres de Shangai, es allà on per

primer cop sento la solidaritat i també l’obligada rebel·lia d’infants com jo

intentant tan sols sobreviure. Els meus pares són uns nens que tenen tan

sols uns pocs anyets més que jo. Ells són els que a la seva manera em

cuiden i protegeixen. Subsistíem demanant pel carrer. Remenant deixalles.

I robant quan podíem.

Després el correccional, nou, deu anys? Mai he sabut la meva edat exacte.

Un correccional, ple de immundícia i misèria, en les pedres i en l’ànima de

les persones que ens maltractaven, ho passava pitjor que quan subsistia pels

carrers de Shangai. Era un lloc en que els sentiments no existien.

No puc evitar encara que sigui somerament d’explicar-te la meva situació

poc habitual. No penso parlar massa de mala alimentació, del fred, i dels

cops i càstigs corporals que sovint ignoràvem a que es devien. Vaig escapar

quantes vegades vaig poder, però acabava novament davant dels jutges,

amb una colla de reincidències que només feien que allargar el temps en

correccional primer i en la presó més endavant.

Els meu gran delicte era intentar sobreviure i assolir un mínim de llibertat.

Es clar que delinquia: resistència a la policia, in documentació, escapar-me

del correccional, mala conducta, robar a la cuina, rebel·lia...

I m’acompanyaren una llarga llista de nois com jo que no se’n pogueren

sortir, que es quedaren pel camí. I em vaig fer el propòsit ferm de que a

costa del que fos, jo volia arribar al final del camí. Que sobreviuria malgrat

tot i al preu que fos.

60

El Norman, sorprès l’havia anat escoltant sense interrompre’l. Quan el

conegué no podia sospitar que aquell home culte i educat hagués sofert una

infància tan dura. I li vingué a la memòria aquells reportatges de la

televisió en els quals es denunciava la situació de les guarderies d’infants a

la Xina de finals del passat segle. Eren imatges preses d’amagat en les que

apareixien infants bruts amb la cara plena de mocs plorant davant d’unes

cuidadores indiferents. En un moment es féu càrrec del que va ser la

infància del home que tenia al davant. Anà a la nevera i tornà amb dues

cerveses i una botella d’aigua mineral sense gas.

- Chang...

- Norman, el Chang va morir, fa uns dies.

- Com vols que t’anomeni doncs?

- Perdona, per a tu encara sóc en Chang i tampoc sé quina identitat

podré adoptar. Sí, millor que segueixis anomenant-me Chang de

moment. Em preguntaves que volia beure, si em facilites aigua t’ho

agrairé.

- Chang, tan sols una petita observació. Avui acabo de lliurar als

mossos d’esquadra els diners que em vas confiar. I ahir vaig estar

reunit amb un compatriota teu, el senyor Jiang, que em va portar

salutacions del seu nou president de la Xina Xi Jinping. Sembla que

el senyor Jiang, a pesar de que es molt jove, es el secretari personal

del president xinés. Ha vingut per endegar l’Operació Emperador, el

nou nom de la que es deia Marco Polo.

- En Xi Jinping, es una bona persona. Li desitjo que tingui molta sort.

La necessita. Varem compartir un episodi dolorós quan la revolució

cultural va defenestrar al seu pare, antic col·laborador destacat d’en

Mao. A les seves mans tindrà un poder similar o més gran que el de

míster Obama. Però caldrà que tingui sort, molta.

- I per no interrompre més el teu relat, tan sols dir-te que els

documents que guardàvem amb tant de risc no contenen les

necessàries informacions per garantir l’operatiu. Troben a faltar més

documentació.

- Ho sé, ho sé. Falten dos CD’s, que tu guardes curosament.

61

- Ho vaig donar tot i no hi havia cap CD.

- A on guardes els teus CD? Amb la seva música digital? Doncs allà

seguiran ben guardats.

- Ho varen regirat tot. Vingueren com a empleats dels gas i ho

remenaren tot completament.

- Aquesta gent no en tenen idea.

Mentre, en Norman, ja havia trobat els dos discs digitals. Dipositats

en un sobre i amb una etiqueta que deia. Ranxeres en un i en l’altra

Mambos. Els hi mostrà. Aixecant-los.

- I ara que els diré als de la policia?

- Es posaran contents i acceptaran qualsevol cosa que els diguis. En

definitiva jo no t’havia dit res i fins ara no t’havies adonat que tenies

uns intrusos entre els teus clàssics.

De totes maneres no pateixis per la gent de la màfia, ja veuràs com

després d’esbombar en la premsa l’èxit de l’operació, als quatre dies

s’estaran passejant per la Rambla tranquil·lament. Els jutges davant

una bona oferta també es deixen subornar. Son homes com els

polítics o els banquers tots es venen al millor postor. No volies la

resta? Doncs aquí tens el que faltava.

- Chang, perquè aquesta ocultació dels disquets? Tu no fas les coses

per que sí.

- I a tu no et falta olfacte. Si les coses s’haguessin torçat m’hauria

quedat sense cap roc a la faixa, com dieu els catalans.

- Chang vostè no has vingut tan sols per donar-me aquestes probes.

Quan vas deixar els disquets, vas posar unes etiquetes que

forçosament m’havien de cridar l’atenció, a la llarga no m’haurien

passat per alt.

- Olfacte, si senyor. Costa creure, però volia que sapiguessis que en

Chang no havia mort. I fer el que faig en aquests moments, explicar-

te les coses. A més parlar amb tu es alliberar-me de moltes coses

passades.

62

- Ets molt amable, però et prego que em perdonis, he interromput un relat

que m’interessa en gran manera. Parlaves del correccional i de les teves

frustrades escapades.

- Un dia es presentaren un parell de camions al correccional i amb ells ens

portaren a un campament militar perdut entre les muntanyes. Allà tan sols

érem una quarantena de criatures perdudes disfressades de soldats.

Des del primer dia les coses van quedar clares, érem voluntaris (?) per

formar part d’un grup especial d’assalt, en realitat era de repressió, de

càstig. Rebríem formació i un entrenament militar duríssim. Tot seria molt

maco. Tan sols calia obeir. Qualsevol desobediència seria durament

castigada.

Nens soldats, entrenats per tan sols obeir i matar. En això ens varen

convertir, en sicaris. Al cap d’un temps, acabada la nostra formació,

muntats en helicòpters ens deixaren vora d’un poble.

L’ordre no oferia dubtes, s’havia d’eliminar tot i no podia quedar ni rastre

de vida. I en un moment convertírem el poblat en un desert de cendres. Tot

cremat i tots morts, homes, dones infants i vells. Ni els animals se’n

salvaren. A les poques hores tornaven els helicòpters i novament cap al

campament.

Mai sabíem a on havíem anat i el perquè de la matança. En una ocasió dos

dels components reconegueren el poble on havien nascut i no actuaren amb

zel. Anaren com a perduts d’un cantó a l’altra amb els ulls amarats de

llàgrimes. Abans de marxar l’oficial que ens manava els va fer formar

davant nostre i va ordenar fer foc contra ells. Sense més.

-I vareu disparar contra els seus companys?

El Norman pogué comprovar com el Chang assentia silenciosament abatin

el cap.

-Allà vaig tenir el primer accés a la cultura. En un període, posterior a la

revolució cultural va sorgir des del Partit un moviment cultural. Ens

vingueren a visitar universitaris que en les vacances voluntàriament

donaven classes sobre la cultura del País. La presència d’estudiants va ser

efímera es devien donar compte de que la nostra activitat no interessava

que fos massa coneguda. I els estudiants desaparegueren tan ràpidament

63

com havien aparegut, els feren fora. Tot i això deixaren una minsa

biblioteca amb uns quans llibres. No masses però més que suficients per tal

d’obrir-me unes noves fronteres que ja mai vaig abandonar. Vaig fer el

ferm propòsit de aprendre, de promocionar la meva cultura. He robat, en les

nostres intervencions, quan he trobat llibres sense perdre el temps n’he

omplert la meva motxilla. No m’hauria perdonat el cremar un llibre. Els

meus caps no es donarem compte de que la minsa biblioteca cada vegada

era menys minsa.

La lectura m’alliberava. Tot el temps lliure el passava darrera dels llibres.

Tal va ser la meva afició que casualment un dels voluntaris havia oblidat un

llibre en anglès, i allà vaig poder accedir als meus inicis en aquest idioma.

Al cap d’uns anys es presentaren uns homes del Partit, no eren militars.

Seleccionaren a una vintena de nois, entre els que també hi estava jo. Tots

teníem uns mínims culturals, del cos de càstig no tots sabíen llegir i

escriure. Ens feren contestar a un sens fi de preguntes, algunes sense

aparent sentit i altres sobre la nostra reacció en casos concrets. Passat

l’examen eliminaren bona part dels nois i la resta passarem a probes

físiques. Tan sols en quedarem quatre i també en aquest cas sense saber per

a què ens volien.

Abans de marxar ens varen fer el discurs felicitant-nos per haver estat

escollits. Rebríem la millor educació i formaríem part del Servei

d’Informació de l’Estat. Tampoc aquí hi havia opció, la Pàtria i el Partit ho

volien d’aquesta manera. En realitat seguíem essent vulgars sicaris que en

lloc de matar camperols que havien protestat per la manca d’aliments, per

l’excés de despotisme o corrupció. Eliminaríem a enemics del Partit.

Es tractava d’extirpar destorbs fossin a on fossin, sense preguntes ni

vacil·lacions per la nostra part. Aprenguérem idiomes ja que també

s’actuava fora de la Xina. Era el cas més freqüent. Al país ja existien altres

maneres més còmodes per eliminar desafeccions,

Mai, mai es podia pensar en fugir, abandonar o dimitir. Sabíem masses

coses, la persona que fugia era immediatament buscada i executada. Res de

judicis, naturalment. No valia la pena de perdre el temps.

Des del primer moment en que estava en el campament d’intervenció

ràpida, vaig prendre la ferma decisió d’algun dia poder ser el meu propi

64

amo. Fins ara, mai vaig trobar el moment de poder fer-ho sense risc. En

canvi vaig poder presenciar execucions per el simple fet de voler deixar el

Servei. La majoria dels casos hi havia la sobtada passió per una dona.

S’enamoraven i volien encetar una nova vida, el seu pecat era tan sols voler

ser lliures, però invariablement fracassaven. El Servei actuava de manera

implacable, no perdonava mai. Ni desistia de perseguir fins al final. Sempre

vaig defugir l’estimar a una dona a pesar del que m’atreien. Tan sols volia

subsistir i esperar pacientment que l’oportunitat es presentés algun dia.

Norman et canso explicant-te les meves pobreses?

-De cap manera. La teva vida... –perdona, insensiblement hem passat a dir-

nos de tu. T’importa?

-Tot el contrari. Mi trobo més còmode.

-La teva vida no era la que volies. Desitjaves abandonar una situació en la

que t’obligaven a matar, destruir. a fer el mal, i tu no ho volies.

-No se si realment es això. Ja t’ho he dit, tan sols volia sobreviure. No em

feia preguntes, de que m’hauria servit? Quan premia el gallet i matava, tu

creus que em podia fer preguntes? Interrogar-me sobre si actuava be o

malament? En absolut. Norman, tampoc sé exactament que es el bé i el

mal, expliquem-ho tu.

-Chang. No sóc capellà, ni tan sols filòsof. Simplement sóc una persona

que no ha tingut d’enfrontar-se amb situacions extremes com les teves. Per

a mi el mal es allò que afecta negativament la felicitat de les persones i

l’infligeixes als altres quan els perjudiques.

- En filosofia el bé es tot allò que ens pot portar a la felicitat i el mal el que

actua impedint-ho.

-Aquesta es una definició egocentrista, egoista. El bé suprem es Déu. El

mal t’aparta del bé, de la felicitat suprema. T’aparta de Déu, el mal es el

pecat.

-Ara em parles de religió. No conec les religions, a les nostres biblioteques

aquests llibres no hi eren. Et preguntava sobre el bé i el mal i no volia la

resposta dels llibres sinó la de la teva consciència. Per exemple: Estimar

bojament a una dona es el bé?

65

-Si el bé es el que et porta a la felicitat. Ja et vaig dir que sí. Però no sóc la

persona indicada en poder-te donar respostes autèntiques. Per això hauries

de recloure’t un cert temps en un monestir i demanar a la teva pròpia

consciència les respostes que estàs buscant i que tan sols les podràs trobar

en el teu propi interior. Meditar en la pau i el silenci de la teva cel·la. Com

un monjo, cristià o budista, es igual. Allà tan sols en el teu interior pots

trobar les veritats que busques. També expressaves el dessitg de trobar la

teva llibertat, que tan sols volies subsistir i esperar. Esperar què, Chang?

-El moment oportú per poder morir-me. Vaig arribar a aquesta conclusió

després de pensar-ho durant un temps molt llarg. Quan et mors, el Servei

Secret s’oblida de tu, per a ells ja no ets res, deixes d’existir per sempre

més. I aquesta oportunitat, de morir-me, es la que es va presentar aquí a

Barcelona.

Aquell dia, el dia en que vaig morir. Ja sabia que l’ordre d’anar al Consolat

de l’Avinguda del Tibidabo seria un parany per a mi. Ho sabia per que va

ser obra meva. Quan els sicaris de la màfia van arribar a prop del consolat.

Jo ja feia estona que m’estava passejant i observant. Vaig poder contemplar

com l’home que va morir, baixava del taxi, i els demés intentaven

arrossegar-lo inútilment a l’interior del seu vehicle. Sonaren els trets i el

vehicle escapà ràpidament deixant a l’home en terra mort.

Jo ja feia estona que estava a punt. Ja havia previst la possibilitat del que va

succeir. En aquells instants de desconcert. Vaig ser el primer en arribar al

costat de la víctima i també el primer en desaparèixer. Mentre, ja li havia

sostret la seva cartera i canviar-la per una altra que ja portava preparada.

L’home estirat a la vorera ple de sang, ja era en Chang Liu Xohu. En

Chang havia mort.

En Norman no se’n sabia avenir.

-Com podies preveure tot el que va succeir? Cada vegada més reconec les

teves facultats fora del comú. però com podies saber que es presentaria

aquell home i que el matarien. Ho pressenties, com podies...?

-No pressentia res, jo ho sabia. Per que tot va ser un parany meu. Jo mateix

em vaig autocitar al consolat. Jo mateix vaig procurar que la màfia

discretament se’n assabentés. I jo vaig demanar a la víctima que anés al

66

consulat aquell dia i a aquella hora, cregué que la cita era autèntica. Però

tot plegat era cosa meva.

-Aquell home anava armat, intentà defensar-se. Com un xinés se li acudeix

anar al consolat portant una arma?

-Sí, quan es tracta d’un agent com jo. Tan sols cal identificar-se, entregar

l’arma al moment d’entrar i recollir-la al marxar.

-Qui era aquest home que es deixà enganyar.

-Per l’Operació Emperador varem venir tres agents dels que no en queda

cap. Ell va ser la causa de la mort dels meus dos companys, era un agent

situat permanentment a Espanya, però actuava també d’acord amb la màfia.

Si els meus camarades van morir va ser per culpa de la delació que portà a

terme aquest talp. Jo sabia que no deixaria d’obeir l’ordre d’acudir al

consolat.

-I els que el varen matar no van veure que es tractava d’una altra persona?

-Jo mai he tingut cara. Aquí tan sol en Norman, o sia tu, coneixes la

fisonomia que tenia en Chang. Ells tenien informació de que jo aquell dia i

en aquella hora acudiria. Abans no li van preguntar pel seu nom, no li varen

demanar que s’identifiqués.

-I si no arriben a disparar-li, i aconseguissin emportar-se’l sense matar-lo?

- Ja era home mort. Hauria negat que era en Chang. Un talp es un

desconegut inclús per els qui treballa. Poques persones, molt poques

l’arriben a conèixer. Difícilment hauria pogut entregar una documentació

que no tenia. Sempre pot succeir lo inesperat, aleshores hauria estat com si

no hagués passat res i hauria d’esperar una nova oportunitat. Però va

funcionar, en Chang va morir aquell dia.

-Faràs servir la documentació del mort, a partir d’ara?

--Seria suïcida per part meva. He creat un fals rastre d’un robatori de diners

imputable a aquest home immediatament abans de la seva desaparició. El

Servei creurà que ha fugit, però a aquest segur que no el trobaran mai.

-Durant aquests dies tu que desconeixes Barcelona a on t’has amagat, on

vivies?

67

L’home nou, va somriure mentre deia.

-On vivia? Doncs vivia aquí, simplement.

-Aquí, on?

-On estem ara tu i jo. A casa teva.

-Increïble. Com es possible viure en un lloc i no deixar el mínim rastre. No

he detectat absolutament res. Que l’habitant del lloc no noti, que algú ha

dormit i a menjat a casa seva? Res canviat de lloc, brut, ni tan sols una

molla de pa a terra, el llit intacte...

-T’oblides dels meus primers temps. Sóc auster i estic entrenat per no

deixar rastre. Per la ciutat em movia de nit. De dia dormia a casa teva

estirat a terra travessat al costat de la porta d’entrada. Sabia que estaves a

Alemanya, que tornaries i tan sols vindries a la nit degut a les teves

obligacions de treball. No necessito estar a l’aguait de res, el meu instint

m’avisa tan aviat ha de sonar l’alarma. De casa teva només he fet servir el

sostre, el lavabo i l’aigua. Espero que no et sàpiga greu.

-De cap manera. Sento satisfacció per a tu, un home nou que mai havia

conegut l’autèntica llibertat fins ara. Aquesta casa pensa que també es casa

teva pots quedar-te el temps que creguis oportú. I podrem seguir parlant

sobre el bé i el mal. Aquesta llibertat que estrenes també et dóna la càrrega

de ser el responsable dels teus actes.

-Marxo aquesta mateixa nit. No em preguntis com, ni a on vaig, Es millor

per als dos. Mai havia explicat a ningú la meva vida. No em ferirà la teva

resposta al contrari agrairé que em confessis la veritat. Creus que sóc un

monstre, un malvat...després d’explicar-te les meves massacres fins de

infants?

- Si ara tornessis a agafar el fusell i premessis el gallet. Sense dubtar gens

ni mica diria que sí. Res de monstre, t’obligaven a fer-ho no et quedava

altra possibilitat. No tothom te fusta d’heroi ni es prou fort com per negar-

se i córrer el risc de que el sacrifiquin.

No se que dir-te. Abans ja te dit que ni filòsof, ni moralista. tan sols sóc un

home que mai ha tingut que enfrontar-se a situacions tan compromeses. Als

anys quaranta, els nazis varen matar a milions d’homes. En aquesta

matança hi participaren molts alemanys. Perderen la guerra, foren jutjats i

68

condemnats a pesar de que es justificaven dient que tan sols havien obeït

ordres i que el desobeir-les els hauria representat, la presó o la mort. El

jutges no ho admeteren i foren condemnats.

L’home sense nom, queda pensatiu una bona estona i acabà expressant el

seu pensament en veu alta. Que potser si que li aniria bé recloure’s un

temps en un monestir i poder pensar. El seu pensament, era ràpid. Sabía

reaccionar davant les dificultats de cada instant. Però això de retrobar-se a

si mateix, aprofundir en tot això del bé i el mal representaven uns nous

horitzons mai explorats per ell...

Consultà el rellotge del seu canell i en veu alta digué. Ha arribat l’hora

dels adéus. Em ve de nou, mai havia tingut un amic, mai m’havia

d’acomiadar de ningú, fins avui. En el teu món aquest fet es habitual, en el

meu procuràvem no tenir lligams, eren tan sols figures que t’acompanyaven

i que en un moment donat podien desaparèixer sense deixar cap rastre.

A partir d’ara procuraré tenir amics, uns quans que ignorin l’anterior

existència d’un home que es deia Chang. Tu Norman, ets el primer

d’aquests amics. T’agraeixo la teva paciència escoltant-me. Necessitava

buidar-me i t’agraeixo també les teves sinceres valoracions. Per uns

instants se’l quedà mirant-lo en silenci com si volgués emportar-se gravada

en la seva retina la imatge del Norman. Per fi carraspejà tot dient.

-Els xinesos no solem ser gaires amics del contacte físic, però m’agradaria

poder-te abraçar en aquest precís moment tan important, en el que inicio ser

un home nou.

-Morir i ressuscitar- murmurà el Norman –no ets pas el primer, que arriba a

fer-ho. Els cristians tenim al Fill de Dèu que ho va fer després de morir per

nosaltres.

S’abraçaren llargament i traspassà la porta del pis tot dient.

-Norman algun dia sabràs de mi per mitjà del nostre amic Cornelio, t’ho

prometo i marxà decidit. El Norman el veié travessant el carrer i aturant un

taxi que passava. Poques hores li quedaven per descansar. Però

decididament calia aprofitar-les. L’endemà possiblement seria una jornada

complicada.

69

Capítol 10é. – L’operació Emperador.

No va ser a l’endemà que anà a Comissaria per lliurar el nou material.

Tenia molta feina endarrerida a Valls. A més en Rafeques, tot i que

millorava del traumatisme cerebral, tardaria encara forces dies en poder

tornar a la feina. Sense tenir en compte que també tenia que soldar la

fractura de la clavícula.

En el fons era una rabieta encoberta, es sentia tip de tot plegat, ja no venia

de vint-i-quatre hores el facilitar els disquets a la policia. Els xinesos li

havien muntat retards amb l’excusa de la seva seguretat. Ahir es va passar

moltes hores a Sant Andreu amb els mossos i la seva feina quedava per fer.

Darrera de la història del Chang, va dormir poquíssim, ja que tot i que quan

va marxar era tardíssim, degut a la impactant història d’aquest home i el

seu acomiadament definitiu, es quedà tan desvetllat que quan anà al llit, no

hi havia manera de poder aclucar els ulls. En fi, un desastre.

Es va fer el propòsit de plegar d’hora i anar a veure a la Montse. Això si

que li venia de gust. Tenia moltes coses per explicar-li. La va trucar camí

del garatge, encara li va poder desitjar un bon dia i quedar d’acord amb ella

per a la tarda. Repetirien concert i picarien alguna tonteria, però aquesta

vegada el convidat seria el Gustau Mhaler i l’ofrena musical la seva Quarta

Simfonia.

El dia era bo, encara que amb sol naixent, amb trànsit fluid en una hora ja

estava entrant a la ciutat de Valls. A la fàbrica seguien consternats pels fets

que havien afectat al Rafeques. Tothom preguntava pel malalt, fins i tot

s’interessaren per ell des de Michigan. Pel demés sense problemes

importants, la fàbrica funcionava a ple rendiment. El personal molt integrat

amb l’empresa, procurava suplir l’absència del director. No tingué cap

dificultat per poder plegar aviat tal com havia previst. Tan sols el tràfec era

força intens i el retorn a la Ciutat Comtal va ser més laboriosa que el

trajecte del matí en sentit contrari.

De nou es reuní amb la Montse, i naturalment se li anà miraculosament els

ja massa freqüents accessos de mal humor. Vaig camí de tornar-me un

rondinaire. Compte, ho tindré que vigilar per ara en endavant i evitar-ho.

70

A pesar de l’obligada reserva no pogué evitar d’explicar-li la resurrecció

del Chang i la seva trista història des de la infància fins ara. I la seva falsa

mort en una fugida endavant en la busqueda d’una nova vida. La infància i

adolescència del Chang la va impressionar molt, realment era d’una duresa

poc habitual. Però el fet de formar part d’un equip de repressió tan bestial a

la Montse li semblà que era inadmissible. Creia que no es podia acceptar, el

Chang venia a ser una espècie de nazi que de cap manera es podia emparar

amb que tan sols portava a terme les ordres que rebia sota coacció. Que

hauria fet ella en idèntiques circumstàncies? Li era difícil de definir-ho,

però acceptar-ho sense més, tampoc.

-A més t’ho he de dir, abans de començar a sopar. La teva actitud amb el,

xinés ha estat d’una gran ingenuïtat.

-Pobre home. Tu creus?

-I tant Norman, d’acord amb la seva filosofia de supervivència sense

importar-li el cost, t’hauria hagut d’eliminar. No et dones compte que ets

l’únic, i ara també jo que sabem que no està mort?

-Bé. Ja veus que no ho ha fet. O sigui que tenia raó de confiar amb ell.

Podia haver-se esfumat sense que m’assabentés i preferí acomiadar-se. Es

un pobre home solitari, sense amics. Hauries d’haver vist l’abraçada

d’acomiadament, aquest home endurit per la vida estava emocionat.

Abandonaren el tema. Era polèmic, preferiren gaudir de les delícies

culinàries de la Montse. Aquesta vegada havia disposat de temps suficient

per preparar un rap a la sal que resultà deliciós. El Norman posà a la

Montse les tres estrelles Michelin. En quan al vi, una botella australiana de

vi blanc, fruit d’una combinació excepcional de Pinot Noir, Chardonnay i

Pinot Meunier, que lleugerament fresca acabà d’alegrar el sopar.

I arribà el Mhaler amb la seva Quarta Símfonia embolcallant-los en un

clima de so magnificent. L’orquestra era la Simfònica de Berlín, ni més ni

menys, conduïda per el mestre Storos Niversson. Magnífica versió en un

bon aparell de reproducció. A la Montse li agradava escoltar música

clàssica i sempre es va cuidar de tenir un bon equip de música. I

afortunadament també tenien un mòbil per controlar el volum, o en cada

crescendo els veïns haurien acabat queixant-se per l’excés de so.

71

L’endemà es contactà amb el cap dels mossos i li anuncià que li portava

uns disquets que podrien ser el material que tant buscaven. Només obrir-los

en l’ordinador es donaren compte que efectivament era el que necessitaven

però també que es tractava d’una mafia que tenia el seu centre neuràlgic a

Madrid, i d’unes proporcions enormes. L’explicació del Norman sobre el

per què els disquets no estaven amb la resta. Varen esser acceptats sense

més preguntes, enseguida s’engrescaren amb el nou material.

La persona que havia anat recollint les probes, en Chang, havia iniciat a

fer-ho dos anys enrere. Quan el jutge Fernando Andreu, donà l’ordre

d’actuar la policia nacional i la guàrdia civil ho van fer amb més de cinc-

cents agents, acompanyats de gossos i altres elements com a detectors de

tota mena.

El negoci era colossal. Abastava tot el que podia donar guanys prescindint

de la seva legalitat: evasió de capitals, blanqueig de diner, droga,

prostitució, frau a Hisenda, importació fraudulenta, extorsió, suborn...

Els gossos trobaren armes, droga i un amagatall amb 50.000€ juntament

amb joies, rellotges de gama alta, brillants. Els guàrdies, arrestaren a unes

vuitanta persones, entre ells un actor porno, algun guàrdia civil i policia

nacional. Evadien els euros dintre de contenidors, uns tres cents milions €

cada any, que carregaven en vaixells fins a la Xina. El negoci s’estenia fins

a set països, on havien comprat uns cent trenta immobles de luxe que varen

ser confiscats. Com també ho varen ser cent vint automòbils exclusius.

Motocicletes de gran potència i alguns iots. Tot aquest negoci el va muntar

un tal Gao Pig que arribà a Espanya als vint anys sense ni cinc cèntims, en

definitiva un geni. Sense escrúpols però , un geni.

Però les prediccions del Chang, es compliren d’immediat. Per defectes de

forma a la setmana del cop policial, la majoria d’acusats, tot hi estar amb

càrrecs, es passejaven pels carrers de Madrid. I un equip d’advocats

començà a moure els fils per emparant-se amb la Legalitat intentar

demostrar la presumpta innocència de tota aquesta gent.

Els xinesos col·laboraven en un segon terme, estigueren presents en els

interrogatoris policials però mai en el jutjat. En Jiang mostrà el seu desig de

reunir-se amb en Norman abans de retornar al seu país, li donà les gràcies

per la seva important contribució al èxit de la Operació Emperador i

l’invità a visitar el seu país. Seria hoste del Secretari General del Partit i el

72

mateix Jiang s’ocuparia de portar-lo pels llocs de més interès. Amb

diplomàcia deixà ben clar que es tractava d’una invitació per al Norman i la

seva companya i que li estaria molt reconegut si els feia l’honor de viatjar

invitats integrament pel Secretari General.

I sobtadament es posà a parlar d’en Chang. El coneixia a fons, però sempre

a través dels informes que arribaven d’ell, mai l’arribà a veure ni va parlar

amb ell. El Secretari General el valorava molt, l’havia rebut més d’una

vegada al seu despatx. Quina idea en tenia en Norman, ja que l’havia

arribat a tractar en els seu darrers dies?

El Norman, desconfià, no volia problemes.

-Miri senyor Jiang. La persona que vaig conèixer, no era l’autèntic Chang.

Era un comercial que venia articles de baix preu. Feia moltes preguntes del

tot intranscendents sobre aquest país.

-Però soparen junts.

-Senyor Jiang, no doni la importància que aquest fet podria tenir a la Xina.

Aquí sentim debilitat pels estrangers quan es mostren encantats amb el

nostre país. Volem quedar bé amb ells, que marxin amb una immillorable

impressió.

I aquí va saltar la sorpresa. Va ser una pregunta desconcertant.

-Mister Norman, creu vostè que el senyor Chang realment es mort?

-Oh hi tan. A mi m’ho va dir la policia local.

-I el cadàver on es?

-No ho sé pas. M’imagino que el seu consolat se’n devia fer càrrec. Senyor

Jiang estic francament sorprès. Em fa unes preguntes que lamentant-ho

molt no li sé contestar.

-Es clar. Perdoni, però aquest home era molt valorat pel meu superior. Per a

ell seria una molt bona notícia saber que encara es viu.

I aquí s’acabà el tema Chang, que al Norman li donà molt que pensar.

Creien que en Chang era capaç de portar a terme el que realment havia fet?

Que era capaç d’evadir-se del sistema, sense deixar rastre? Hi va haver un

73

muntatge entre ell i el ara Secretari General del Partit? Que vol dir que el

número u de la Xina el valorava tant i que es coneixien personalment?

Quan ho comentà amb la Montse. Aquesta li digué:

- Tot es possible. Però estimat no t’hi encaparris gens ni mica. Aquest

assumpte ha baixat el teló i “The end”, dubto que mai arribem a esbrinar el

final. No hi perdis el temps, creu-me. Bastant ens ha complicat la vida,

l’únic que desitjo es viure en pau.

I ja no en parlaren més.

Ni en Norman ni la Montse arribaren anar a la Xina d’acord amb la

invitació del ja President de la República. Un desplaçament si que el va fer

el Norman, i va ser molt curt, simplement agafà les maletes i de Gràcia anà

a Sant Gervasi on vivia la Montse. S’estimaven i compartien aficions, la

discoteca va augmentar amb noves gravacions. I seguien fent plans de futur

per tal de trobar solucions a les continues absències del Norman per motius

de feina. Sense poder arribar a trobar bones solucions.

El temps implacable s’escorre sovint més ràpid del que potser desitjaríem.

Diuen que el temps tot ho cura, algunes coses potser sí, però no totes.

Ja feia cinc anys que en Gispert va ser víctima d’aquella brutal pallissa. El

temps li anà reabsorbint els derrames cerebrals. I no cal dir que li soldà

perfectament la clavícula. Ja porta temps treballant amb normalitat. Tan

sols li afecten esporàdics atacs de pànic que l’obliguen a rebre atenció

psicològica. Això si que el temps encara no ho havia pogut curar. Potser

encara es massa aviat .

I arribà el Nadal. No esperaven pas felicitacions. Amb una simple trucada

telefònica o un mail tot quedava resolt. Però es produí l’excepció de la

regla que arribà en un sobre sense franqueig. Era difícil saber com va

arribar a la bústia de la Montse, i encara menys la seva procedència. A dins

del sobre va aparèixer content el Gall Cornelio, el de la Kellog’s, al que hi

havien afegit, dibuixats amb rotulador un parell de pollets.

74

No ho dubtaren gens ni mica. El Chang els donava la bona nova. El

Norman inclús creia que el que havia dipositat el sobre en la bústia havia

estat el mateix Chang. La Montse més racionalista li digué que era absurd

creure que el Chang havia tornat. Ni tan sols coneixia l’adreça de Sant

Gervasi.

-Montse ho haurem de celebrar amb cava, no et sembla? -i com que mai

discutien, la Montse anà a buscar una botella de cava i la guardà en la

nevera.

S’apropà al Norman i besant-lo li preguntà.

-I tu que hi dius?

75

NOTES

1.- Els protagonistes d’aquesta història així com els seus noms són

ficticis.

2.-En Xi Jinping, és un personatge real, actualment ja es el President

de la República Comunista de China. La seva esposa real es l’artista

xinesa Peng Liyuang.

3.- Tots els personatges xinesos corruptes com: Liu Zhijun, Ling

Juhua, Bo Xilai,i l’esposa Gu Kailai i els fets lligats a la seva

corrupció. Són autèntics

4.- Es coneguda la marca d’aliments Kellogg’s. Les fàbriques són

reals. Com també una de les seves mascotes, el gall Cornelio.

5.- Són reals les descripcions de ciutats com Hamburg i altres.

6.- Es autèntica la “Operació Emperador” contra la mafia xinesa a

Espanya i el fet de que els detinguts ja es passegen pel carrer.

7.- Tenen existència: la Mireia, en Victor i L’Isaac. Però no de

mossos d’esquadra. Són els meus nets i surten per que els estimo.

8.- Autèntica l’anècdota del violinista Joshua Bell tocant amb el

Stradivarius en el vestíbul del metro.

9.- El director d’orquestra Storos Niversson es titular de la

Filarmònica de Praga.

10.- La Fundació CIBERDEM, es dedica a lluitar contra la diabetis.

11.- El Consolat de la Xina a Barcelona està situat a la part alta de

l’Avinguda Tibidabo.

12.- L’avió supersònic de combat Changdu-J-20 es la darrera joia de

l’aeronàutica xinesa.

13.- Les retolacions són obra de l’Anna Vives a qui agraïm la seva

generositat en deixar-nos fer-ne ús

76

Personatges:

Chang Liu Xohu- protagonista com a agent anticorrupció xinés.

Norman York- protagonista. Americà, treballa en la “Kellogg Company”

La Montse – la seva nóvia – doctora de la CIBERDEM.

Rafeques- el director de la fca. Kellogg’s de Valls

Marta – la recepcionista de la fca.

En Pep- ex alcohòlic porta “La Joia” un restaurant de Gràcia.

Xi Jimping – Secretari General del Partit Xinés i futur President.

En Jiang – el seu secretari.

Peng Liyuan- artista famosa a Xina i esposa del Secretari General.

Bo Xilai- encausat per corrupció a Xina

Gu Kailai- idem es la seva esposa.

Johua Bell – violinista famós.

Liu Zhijujun- encausat a Xina per corrupció.

Ling Juhua – igaul que l’anterior.

Ferran Batlló- cap del Mossos de Esquadra

Mireia Ardèvol – Víctor València i Isaac Bassas, són Mossos d’Esquadra.

En agraïment

A tots els qui m’estimen

L’Autor