A la recerca de la tomba perduda - ascuma.orgAny 10 • núm. 84 • La Franja, març de 2009 ... El...

Any 10 • núm. 84 • La Franja, març de 2009

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Lluí

s Ll

ansa

na, r

epub

licà

barc

elon

í des

apar

egut

l’an

y 19

38 e

ntre

Aig

uavi

va i

Sorit

a

Triomf d’un contacontesDomingo Chinchilla va deleitar amb elseu art narratiu a petits i grans al BaixCinca.

Entrevista aJ.A. CarrégaloArtur Quintanadialoga ambl’escriptormont-rogí,estudiós de laliteraturapopular.

AR

XIU

FA

MIL

IAR

El tossal Redó de CalaceitEl poblat ibèric, inclòs a la ruta dels Íbersal Baix Aragó, passa a ser propietat delgovern aragonès.

MassalióRicard Solana

A la recercade la tombaperduda


EN EL NOM DEL IAIOEN EL NOM DEL IAIO

Núm. 84. Març de 2009 TEMPS DE FRANJA2 EDITORIAL

Davant les últimes declaracions dels «repre-sentants» polítics dels municipis i provínciesafectades pel projecte d’Autopista ElèctricaPeñalba-Montsó-Isona, autoproclamats FrontInstitucional Davant l’Autopista Elèctrica, laPlataforma Unitària contra l’Autopista Elèctricamostra la seua sorpresa i desconcert. No és permenys. Els alcaldes d’aquests municipis van serconvidats (i alguns d’ells van participar i vandonar la seua conformitat) en les reunions dela Plataforma en les quals va establir les seueslínies mestres d’actuació contra el projecte deRed Eléctrica de España (REE), entre les qualscal destacar la unitat d’acció i el compromís deno estudiar alternatives ni compensacions.Resulta sospitós i deslegitimador en relacióamb el declarat pel front Institucional quediversos alcaldes i diputats provincials, en unareunió caracteritzada per les absències denombrosos representants polítics del territori,es autootorguen una pretesa interlocució ambl’empresa del transport elèctric. En aquestescircumstàncies la seua legitimitat com inter-locutors neix viciada d’origen i no pot ser inter-pretada sinó com una maniobra política per adesarticular el moviment ciutadà d’oposició. Caldestacar que, en el moment que el Ministeri deMedi Ambient va iniciar la «fase de consultes»al projecte d’autopista elèctrica, aquests novan difondre la informació entre els veïns alsquals representen, el que posa en dubte la seuavoluntat de representar realment a la població

afectada i donar suport la seua oposició a l’es-tesa elèctrica, reiterada des del 1998. La seuaactual «disponibilitat negociadora», segons ente-nem des de la Plataforma, encobreix una legiti-mació del projecte, atès que el donen per inevi-table, afanyant-se a negociar i estudiar«compensacions», que considerem impossibles,a causa de la nocivitat d’aquesta infraestructu-ra. Pel que fa a les declaracions d’alguns delsparticipants en la Comissió creada pel autode-nominat Front Institucional, en les quals condi-cionen el seu suport a l’Autopista Elèctrica enla mesura que aquesta pugui ser sostenible social-ment i mediambientalment, volem declarar lanostra indignació. És evident que és insosteni-ble mediambientalment en un territori el princi-pal patrimoni del qual és el medi ambient. Iquant a la sostenibilitat social, resulta igualmentevident que el projecte ha tingut una contínuaoposició des dels seus inicis en la dècada dels90 del passat segle, quan va ser desestimat, finsi tot judicialment. En aquest moment, la ràpidareconstitució de la Plataforma demostra quel’oposició frontal dels ciutadans segueix vigent.Finalment, el més sagnant de tot des del nostrepunt de vista és la postura del Govern i de lesCorts d’Aragó, que van declarar en reiteradesocasions la seua oposició a l’autopista elèctrica,i que han canviat la seua postura. No obstant això,la Plataforma Unitària anúncia taules rodones iactes informatius al territori afectat per a deba-tre sobre les negatives afeccions del projecte.

Les contradiccions de l’Autopista Elèctrica

EDITA:

C/ Pla, 4, 44610 Calaceit, Tel. 978 85 15 21

Associació Cultural del MatarranyaConsells Locals de la FranjaInstitut d’Estudis del Baix Cinca-IEACentre d’Estudis Ribagorçans (CeRib)

DIRECTOR:Màrio [email protected]

GESTIÓ I ADMINISTRACIÓ:Hipòlit Solé

CAP DE REDACCIÓ IMAQUETACIÓ GRÀFICA:Isabel Calaf • T. 661 470 [email protected]

COORDINACIÓ DE COMARQUES:Marta Canales

CONSELL DE REDACCIÓ:Antoni Bengochea, José MiguelGràcia, Artur Quintana, LluísRajadell i Carles Sancho (el Matarranya). Jaume Casas, Pep Labat, DamiàTorrent i Joaquim Torrent (el BaixCinca). Carles Barrull, Glòria Francino iJosefina Motis (la Llitera i laRibagorça). Carme Messeguer (PPCC).

FOTOGRAFIA:Pep Labat, Sigrid Schmidt Von derTwer i Ricard Solana

OPINIÓ:Susanna Barquín, Esteve Betrià,Tomàs Bosque, Josep A. Carrégalo,Miquel Estaña, Quim Gibert, MerxeLlop, Marc Martí, JoaquimMontclús, Francesc Ricart, CarlesSancho, Ramon Sistac, NatxoSorolla, i Carles Terès.

SUBSCRIPCIONS I PUBLICITAT: 978 85 15 21

IMPRESSIÓ i PRODUCCIÓ:Gràfiques del Matarranya, [email protected]

DIPÒSIT LEGAL: TE-88/2000ISSN: 1695-7709EN VENDA A:Albelda Estanc ConchitaCalaceitPapereria AbàsEl TorricóLlibreria PilarínFragaLlibreria Badia i Llibreria CabreraGironaLlibreria Les VoltesLleidaLlibreria de la GeneralitatMequinensa Papereria GonzálezReusLlibreria GaudíSaidí Llibreria Panadés i Llibreria SorollaSaragossaPapelería Germinal. C/ Sepulcro, 21TamaritEstanc PatritoTortosaLlibreria El TempleVall-de-roures Llibreria Serret

ESTISORES-Miguel Estaña

Temps de Franja 84 9/3/09 13:42 Página 2

Núm. 84. Març de 2009TEMPS DE FRANJA 3

s u m a r i salutació del directorEl passat mes de febrer, un contacontes valencià, Domingo

Chinchilla, va recórrer diversos centres escolars i bibliotequesde la ribera baixa del Cinca, fruit d’una feina mancomunada delProjecte Moncada de la DGA, la Xarxa de Biblioteques Muni-cipals de Fraga i l’Associació de Pares i Mares del Col·legi Sant

Joan Baptista de Saidí, sense oblidar l’esforç personal de la junta directiva d’aquest centre i deles bibliotecàries i les mestres de català dels llocs visitats. Per la seua banda, la Comarca va donarpuntual informació dels actes en el seu fullet informatiu trimestral.

A la meitat de mes, es va muntar a l’IES Sender de Fraga la mostra «Ataüllar el món des delMolinar», amb la col·laboració d’Ascuma, el projecte Moncada, l’IEBC, l’Escola d’Adults i l’Es-cola d’Idiomes de Fraga. Hi van participar a les visites guiades per la Pepa Nogués, a més delsalumnes de Català de les dues Escoles esmentades, els de l’IES Sender i Baix Cinca.

Heus ací un magnífic exemple de col·laboració institucional i de grups d’individus interessatsen una tasca cultural comuna: el manteniment i difusió de la nostra literatura popular i d’autor,allunyant-se de sectarismes i superant les barreres i clixés prefixats que cadascuna de les orga-nitzacions i entitats té en el seu funcionament quotidià.

Màrio Sasot

CARTES CREUADES

cartes dels lectorsEditorial

Salutació del directorCartes dels lectors

El Matarranya

El Baix Cinca

EntrevistaJosé Antonio Carrégalo,

escriptor i estudiós de la culturapopular del Matarranya

El Baix Cinca

Cultura

Tema del mes

Aragó

Gent de Franja

Països Catalans

Opinió: Les actituds lingüístiques a l’escola aragonesa (I)

2

3

4

9

10

15

14

17

18

La Fraga franquistaAra que la premsa avança que l’ajuntament

de Saragossa retirarà el nom franquista de 43carrers de la ciutat, l’alcalde José Luis Morethauria de dignar-se a fer el mateix a Fraga. Finsquan hi haurà en la cèntrica plaça de Sant Pereun monument dedicat al feixisme espanyol?Fins quan persistiran carrers dedicats a perso-natges i símbols antidemocràtics (Matías Monte-ro, Alcázar de Toledo, Viviendas Grupo 28 deMarzo)? Llavors, tal com diu el fragatí AgustíLahuerta (Temps de Franja, núm. 80), consta-tarem que el PP de Fraga respecta escrupolosa-ment les lleis.

Íngrid Calvera Chiné(Fraga)

Gent de bigot, ni de lluny ni de prop!Ja ha passat un any des de l’anunci de l’en-

llaç matrimonial entre ILD, promotora de GranScala, i el Govern d’Aragó. I és que trobar unlloc per fer el niu, avui en dia, és el principalobstacle per a qualsevol parella. Però a la fisembla que Ontinyena, a la nostra comarca, ésel paradís somiat. Des de llavors, la PlataformaStop Gran Scala, pel que s’ha vist «el parentpobre del nuvi», ha mostrat les seues reticènciessobre la conveniència de tan singular via. I ésque la criatura a engendrar ja ens sembla lletjaabans del part per molt que ens la camuflin ambeufemismes, com per exemple, «centres d’ocid’alta capacitat». I no només això. És que, sensdubte, es tracta d’un matrimoni de convenièn-cia o «arreglat» (tal com es deia abans), ja queés de domini públic que aquí tot el món esperafolrar-se. Per això, Stop Gran Scala, el passat dia

12 de desembre, aniversari del compromís, vavoler escenificar l’absurditat amb el lliuramenta la Delegació del Govern d’Aragó al BaixCinca, d’una maletí ple de dòlars «de conya» ambretalls de diari, a la manera de la tan popular esta-fa de l’estampeta. I és que sembla que el padrí,el senyor Mark Campbell, cap visible d’ILD,sembla que no es decideix a abonar la dot.Segons sembla, aquest subjecte, que va substi-tuir els corsos com a portaveus després que esfes públic els seus amplis currículums plens defiascos i negocis fracassats, camina capficat enla creació d’un casino virtual piramidal: GemLifestyle, versió a internet de Gran Scala; i peraconseguir-ho, al tan solvent i adinerat padrí, quepromet llunes a Ontinyena, segons revela lapremsa, no li cauen els anells buscant socis capi-talistes (de 30 € mínim) mitjançant la secciód’anuncis per paraules de diaris de Puerto Rico,Costa Rica i Mèxic, entre altres. Pel que sembla,malgrat disposar d’executius de nivell, va curtd’agenda. És per això que creiem que el nostregovern, la nostra comarca amb els seus alcaldesi els seus conciutadans (sobretot els primers)hauríem d’actuar amb sentit comú i responsa-bilitat davant d’aquesta classe de vividors, enta-banadors i xarlatans de fira (amb diners o sense,no importa) i retirar-los de manera immediatatot el nostre suport. Fins ara, segons la premsa,només s’ha reconegut la inversió de 150.000 €aproximadament, que el govern es va gastar enla festa de proclamació de l’enllaç, suposemque en cava i canapès entre altres coses. Elsexperiments d’aquest tipus, amb gasosa. I moltmés, en temps de crisi!

Stop Gran Scala

12

19

16


Núm. 84. Març de 2009 TEMPS DE FRANJA4 Núm. 83. Febrer-març de 2009EL MATARRANYAL’E

SM

OLE

T La premsa

i la nacióAls vestíbuls de Feria de

Madrid hi ha uns dispensadorsgratuïts de diaris. Hi són els ques’editen a la capital –«prensanacional», segons les ràdios iTV estatals. Per a una perso-na de sensibilitat progressista,només hi ha una opció –ElPaís– contra tres de tendènciaclarament dretana –ABC, ElMundo i La Razón–. Jo hi troboa faltar La Vanguardia, unperiòdic que és al marge deles lluites mediàtico-partidis-tes de les empreses de comu-nicació madrilenyes. Aquestrotatiu, de vocació espanyola,pateix l’estigma d’estar elabo-rat a Barcelona: quan escomenten les seues notícies,sempre és qualificat de «diariocatalán» –un esglaó per sota de«los nacionales». Els altres, encanvi, mai són anomenats«diarios madrileños». Ésevident que La Vanguardia ésun dels grans diaris estatals,que parteix de la premissa queBarcelona és tan espanyolacom Madrid. Tanmateix, allòde les pel·lícules de MartínezSoria continua vigent: si no esfa a Madrid, és «de provin-cias». Potser hi ha alguna cosad’aquesta concepció centrípe-ta madrilenya a les arrels delsobiranisme català: si els cata-lans no són considerats espan-yols «com Déu mana» pelspropis capitalins, com volenque ells mateixos se’n consi-derin? Ara hi ha una campa-nya per que La Vanguardia esfaci en català. Si això tira enda-vant, als quioscos a l’oest del’Algars només hi haurà lavisió «mesetaria» dels diarismadrilenys i la caspa regiona-lista dels saragossans. Quinpanorama!

Carles Terès

ASCUMA fa balanç anualCarles Sancho

Aquest any l’AssembleaAnual de l’Associació Cultu-ral del Matarranya va celebrar-se el 15 de febrer a la seu del’entitat a Calaceit. Es trenca-va per primera vegada en vintanys la tradició de la convo-catòria coincidint amb lesvacances de nadal. La Juntaentenia que era millor l’ajor-nament de la reunió per tancarcompletament l’exercici del’any anterior i presentar unestat de comptes més real del’entitat. Aquesta modificacióque es temia, podia restar parti-cipants a l’assemblea no va seraixí i, inclús, l’assistència vaser igual o lleugerament supe-rior a d’altres anys.

Primerament el president,José M. Gràcia va presentar elresum de les activitats que vandesenvolupar-se l’any passat,que com a novetats més impor-tants va ser la presència d’AS-CUMA a la Fira del LlibreAragonès celebrada a Montsói també l’organització de Cerç.I Fira de la Música i la Cultu-ra Aragonesa celebrada aMassalió. Iniciatives que vanconsiderar-se com a positivesi que caldrà repetir en l’altresconvocatòries. Quant a lespublicacions, M. DoloresGimeno, informà de les edita-des l’any passat i els projectes

d’enguany. Destaca la publi-cació dels Masos de Pena-rojade Desideri Lombarte coinci-dint amb el 20è aniversari delseu traspàs i l’inici de la novacol·lecció en català del Trin-quet a càrrec de l’Instituto deEstudios Turolenses i dirigidaper Artur Quintana. HipòlitSolé, tresorer de l’entitat, ensinformà de la bona salut econò-mica de l’associació quesempre és d’agrair. Uns altresdels assumptes tractats van serla convocatòria de la TrobadaCultural del Matarranya d’en-

guany que tindrà lloc a Pena-roja per homenatjar DesideriLombarte i la participaciód’ASCUMA a la Festa-Mani-festació en defensa de les llen-gües aragoneses prevista aSaragossa el 16 de maig.Després alguns socis vanexplicar la situació preocupantde l’ensenyament del catalàen els centres educatius de lacomarca: una hora setmanal ales escoles i la supressió delcatalà a l’IES Matarranya. Unadinàmica que cal canviar amburgència si volem acabar d’unavegada amb l’analfabetismede la població escolar en lallengua pròpia de la comarca.Més que mai la Llei de Llen-gües és ara absolutamentnecessària per demanar laprotecció dels drets lingüís-tics de la població. L’acte vacloure amb la lectura de laDeclaració de Mequinensa perpart del president d’IniciativaCultural de la Franja, ArturQuintana, amb motiu del 25èaniversari del manifest il’evidència dels pocs canvisen la protecció i desenvolupa-ment de la llengua pròpia ques’han produït des del 1984.

La junta directiva a l’Assemblea General

SIG

RID

SC

HM

IDT

VON

DER

TW

ER

EL DIA DELS ENAMORATS DEL MATARRANYA A BESEIT

La Plataforma per a la Defensa del Matarranya va celebrar,diumenge 15 de febrer a Beseit, el Dia dels Enamorats del Matar-ranya. El lloc de convocatòria va ser on fins ara estava situadala caseta del bombeig de l’aigua a l’entrada de la vila i que final-ment s’ha enderrocat i ha estat substituïda per un ampli miradorque dóna al riu que precisament va inaugurar-se coincidint ambla trobada festiva d’enguany. Recordem que la infraestructuradel bombeig de l’aigua del pantà de la Pena al Matarranya vaser inaugurada el 1998 i l’any 2000 una gran riuada es va endurgran part de les instal·lacions. Les obres de la seua construccióvan portar a un enfrontament entre els regants de la conca altai baixa del riu. Finalment hi va haver un acord entre les diferentsparts que intervenien en el conflicte i es va signar el Dictamendel Matarranya el 2005. La construcció de diferents basses late-rals per a la regulació del cabal del riu: la Trapa i la Vallcomu-na a la conca baixa i, d’altres que estan en projecte, era un delspunts de l’acord que van portar la pau entre els regants.

Carles Sancho


Núm. 84. Març de 2009TEMPS DE FRANJA 5EL MATARRANYA

Demanar l’impossible

Sembla que tothom esti-gués obligat a parlar de lacrisi econòmica. Es demanaals presidents que els seusgoverns arreglin ells tot l’en-renou. Més enllà d’un impos-sible, no deixa de ser una estu-pidesa. Malgrat que els bancsamericans són els primersresponsables de la desfeta delsistema financer de mig món,el que necessiten ara permantenir-se dempeus sónajuts i més ajuts. Al nostrepaís, lamentablement, lacrisi/recessió està tenint unsefectes desoladors. Ni elgovern, ni els bancs, ni elsempresaris, ni els treballa-dors, tenen capacitat perarranjar l’economia ells sols.No serà fàcil el retorn de laconfiança a tota la societat,imprescindible per començarel camí invers de l’espiraleconòmica . En aques tsmoments, cap economista,cap estadista, ni partit polí-tic, gosen ensenyar la clau dela solució, ni tan sols asse-nyalen la porta que s’had’obrir o tancar. No li donemmés voltes, ningú ho sap. Arabé, algunes coses no s’hauriende fer: en primer lloc parlartant de la crisi i els seus efec-tes. Pitjor és encara introduirla crispació. El presentar elspreus de l’habitatge aparent-ment poc sensibles a la baixa,en obscurir la realitat delmercat, no anima la compra.Mala cosa és també la foca-lització de la solució de lacrisi en uns pocs, o convertir-la en objecte de la lluita polí-tica. Allò que era normalabans de la crisi, un creixe-ment econòmic sense límits iun consum innecessari, hauràde prendre un altre caire quantornem a la «normalitat». Nohauríem d’oblidar, però, queel mateix sistema d’econo-mia liberal de mercat està fentfallida.

José Miguel Gràcia

VIL

ES

I G

EN

TS Lliurament del II Premi Franja

a la Llibreria SerretJosé Miguel Gràcia

El proppassat dia 15 de febrer,acabades l’Assemblea Ordinà-ria i Extraordinària d’ASCU-MA, una trentena de socis iconvitats ens vàrem desplaçara la Fonda Alcalà per donarcompte d’unes bones viandes.S’apropaven les tres de la tardai qui més qui menys sentiapessigolles a l’estómac. Quan laflaire dels cafès es feia presenta les dues llargues taules delre se rva t que ocupàvem,dempeus l’Artur Quintana il’Octavi Serret, va tenir lloc ellliurament del «II Premi Fran-ja. Llengua i Territori». L’ArturQuintana lloà l’activisme cultu-ral de l’Octavi Serret i la seuatasca com a llibreter i fins i totcom a editor. En aquesta llibre-ria de Vall-de-roures s’hi troben—va dir— gairebé llibres de

com a ASCUMA, el premirebut, mentre mantenia entreles mans la negra pedra escul-pida amb un buit de Franja, delescultor freixnedenc, JoséManuel Aragonès.

tots els autors ebrencs i franjo-lins. I també afegí que el guar-donat ha aconseguit que lapromoció del català sigui unnegoci. L’amic Octavi, forçaemocionat, va agrair, tant a ICF

Entrega del II Premi Franja a la Llibreria Serret

SIG

RID

SC

HM

IDT

VON

DER

TW

ER

vila de Bell-mun t deMesquí pervisitaralguns delsindrets queixen a l anovel·laSadurija,del periodis-t a RamonMur. Nopodien tenirmilloracompa-nyan t iinformadorque el propiperiodista, i

amb ell varen visitar el MasBlanc, les Torretes, lo Masetdels Muts, l’ermita de Sant

Josiap i altres. Després deldinar, al bar-restaurant de lavila, tots plegats vàrem visitarla casa i els arxius de Juan PíoMembrado. Les documenta-díssimes explicacions d’enRamon Mur, feien ben pale-sos, en cada estança o racó dela casa, els seus coneixementsdel moviment regeneracionis-ta del Baix Aragó i la seuail·lusió com a mantenidor del’arxiu i divulgador de la perso-nalitat de Juan Pío Membra-do. La jornada es va cloureamb la visita a la coneguda iben restaurada nevera de Bell-munt. Prèviament a la visita, elgrup de persones de la Codo-nyera havien llegit, en unesquantes sessions, el llibre Sadu-rija en una aula lectura.

Després de la lectura de Sadurija

J.M.G.

El dia 14 de febrer, un grupde persones de la Codonyera iMont-roig, es van reunir a la

Lectura de Sadurija a Bellmunt de Mesquí


Núm. 84. Març de 2009 TEMPS DE FRANJA6 EL MATARRANYAL’A

RG

AD

ELL

Opció òptima

He tingut a les mans unexemplar de Retrats; es trac-te d’una publicació de l’As-sociació d’Escriptors en Llen-gua Catalana amb patrocinide CEDRO i la Institució deles Lletres Catalanes. El 12ède la col·lecció està dedicat aGumersind Gomila (Maó,1905-Perpinyà, 1970). Trans-cric l’afirmació següent:contrariament a ço que sovints’escriu, la tradició no ésl’ànima del poble. L’ànima ésla llengua. La llengua no ésuna tradició: és una necessi-tat.

Aquí prompte farà 25 anysde la primera Declaració deMequinensa i ho hauríem decelebrar. Han passat cosesextraordinàries, commemo-rables. L’Aragó catalanopar-lant ha tingut lo mèrit depropiciar un èxit culturalnotable. Caminant s’ha fetcamí. L’ensenyament de lanostra llengua als centresdocents de la Franja ha sigutun triomf de la societat civil:del polítics i professors però,sobretot, dels pares i maresquè, voluntàriament, handemanat i encara sol·liciten,ara més que mai, l’assigna-tura de català per als nostresxiquets. Exercint els nostresdrets tenim un bon motiu pera sentir-nos més orgullosos.

I vull acabar amb el poemaFOC, DESERT de NellySchnaith: Damunt l’arena deldesert/ cremen els dies, anco-rats/ en cada duna com unantic/ parlar, com un miratge/del temps que fuig. Revénen/amors, vesprades del goig,/una corrua de sons, al fogall/encés del record.

Juli Micolau

El Tossal Redó de Calaceit ja és de titularitat pública El jaciment està inclós a la Ruta «Íbers al Baix Aragó»

Redacció

El Consorci Patr imoniIbèric d’Aragó ha adquirit eljaciment de Tossal Redó deCalaceit, un dels què confor-men la Ruta de turisme cultu-ral «Íbers al Baix Aragó»(http:///www. iberosenara-gon.net).

L’acte de compravenda esva formalitzar el passat 23 degener a la notaria d’Alcanyísentre els propietaris de lafinca on s’ubica el jaciment iel director general de Patri-moni Cultural del Governd’Aragó , Ja ime VicenteRedón, com a president del’esmentat Consorci.

La compra d’este impor-tant jaciment, que va ser total-ment recuperat, consolidat ivalorat al llarg del passat any,se suma a la d’altres quatrejaciments arqueològics d’èpo-ca ibèrica –la Torre Cremadade la Vall del Tormo, Mas de

Moreno de Foz-Calanda, i elCascarujo i el Taratrato d’Al-canyís– que han estat adqui-rits pel Consorci des de laseua constitució al març del2007. D’esta manera, enmenys de dos anys, el 25%dels jaciments integrats a laRuta «Íbers al Baix Aragó»han passat a ser propietat del’entitat de caràcter públiccreada per a la protecció, estu-di i divulgació del patrimoniibèric aragonès, la principalàrea d’actuació de la qual secentra en el territori històricdel Baix Aragó.

El jaciment del TossalRedó, situat a la part alta d’unpetit tossal a uns 3 km al NEde Calaceit, va ser excavat enla seua pràctica totalitat entre1915 i 1920 per l’arqueòlegcatalà Pere Bosch Gimperadins d’un innovador programad ’ i n v e s t i g a c i ó s o b r e l a

protohistòria espanyola quees va centrar, sobretot, endiverses localitats i jacimentsde l’actual Comarca del Mata-rranya. Després de romandredurant quasi un segle en totalabandonament, tots estos jaci-ments estan sent recuperats iposats en valor com a partfonamental de la Ruta «Íbersal Baix Aragó». El projecte devaloració cultural incloutambé la reforma o creaciód’una xarxa d’onze petitsCentres de Vistants amb dife-rents temàtiques específiquesque oferixen, en conjunt, unavisió completa i detallada dela cultura Ibèrica a l’Aragó. Eljaciment del Tossal Redó,d’uns 2.000 m2 de superfície,consta de mig centenar devivendes de planta rectangu-lar protegides per un doblerecinte murallat amb restesde dues petites torrasses juntsamb els seus accessos princi-pals. La seua planta corresponal model de carrer central, i elseu període d’ocupació vatenir lloc en la fase de l’ibè-ric antic, en els segles VII-VI aC.

En el marc de la Ruta, enca-ra són de propietat privadaels jaciments dels Castellansde Queretes-Calaceit, el Palaod’Alcanyís i Sant Pere d’Olie-te. El Govern d’Aragó i elConsorci Patrimoni Ibèricd’Aragó –del que forma partl’executiu Autonòmic juntamb diverses Comarques,Ajuntaments i grups d’AccióLoca l– e s t an man ten in tconverses amb propietaris irealitzant gestions per a lacompra d’estos jaciments, quepassarien a ser també de titu-laritat pública si les negocia-cions conclouen en acordsentre ambdues parts.

ÍBER

OS

EN E

L B

AJO

AA

GÓ

N

Vista aèria del Tossal Redó de Calaceit


Núm. 84. Març de 2009TEMPS DE FRANJA 7EL MATARRANYA

En el nom del iaio Una família de Barcelona busca la tomba d’un soldat republicà mort l’any 1938 entre Sorita i Aiguaviva

Lluís Rajadell

La família Llansana, deBarcelona, no podia sommiarni en el pitjor dels seus malsonsque, durant la Guerra Civil, elBaix Aragó es convertiria en lat omba de dos de l s s eusmembres: Lluís Llansana i elseu fill Jacinto. Trobar el llocd’enterrament de Lluís, perduten algún punt de la confluèn-cia de les províncies de Teroli Castelló, s’ha convertit enuna assignatura pendent perals seus descendents.

Cinto, membre de la 30Divissió de l’exèrcit republicà,va morir a l’Hospital Militard’Alcanyís el 28 de juny de1937, un dia abans de complir19 anys. El seu pare, tambéincorporat a les tropes gover-namentals, el va poder acom-panyar en els darrers moments.A l’any següent, concretamentel març de 1938, en plena ofen-siva franquista per arribar almar Mediterrani, també moriaLluís. Les informacions reco-pilades pels familiars apuntena què la mort es va produir enel transcurs de «forts bombar-deigs» desecandenats pelsfeixistes entre Sorita del Maes-trat (Castelló) i la veïna Aigua-viva (Baix Aragó). El seu cadà-ver no va apareixer mai. Enmenys d’un any, la famíliaLlansana, d’ideologia catala-nista i d’esquerres, perdia alpare i al fill en terres baixara-goneses. La néta de Lluís, Jose-pa Llansana, busca des de fadècades la tomba anònima onva anar a parar el seu avi. Ladarrera flama d’esperança pera poder complir este desig l’haencés l’associació La GavillaVerde, dedicada a investigarles desaparicions de republi-cans durant la Guerra Civil itambé al període de la guerra

bruta contra el maquis, entreels anys quaranta i cinquantadel segle XX.

Josepa Llansana recorda quel’interès familiar en busca deles tombes dels parents mortsa la província de Terol o azones limítrofes de Castellóva començar al poc de morirFranco: «Al novembre de1976, el meu pare –SalvadorLlansana– es va engrescar ivàrem anar a Alcanyís. Recor-dava el lloc on va ser enterraten Cinto, però ell no hi era i,en el seu lloc, hi havia una altrapersona. Curiosament, queda-va el seu nom i la data al margedel ninxol. Ens consta que alcap dels anys va ser traslladata la fosa comuna».

Fa un parell d’anys Josepa iel seu marit, Joan, van visitarun altra vegada Alcanyísbuscant més informació, senser e su l t a t . La pa r e l l a vadesplaçar-se també a Soritaamb l’esperança de trobar algu-na pista sobre el destí que vacorrer Lluís. Joan comenta quela gent amb la què van parlares va mostrar molt desconfia-da i reticent a col·laborar i adonar explicacions sobre qual-sevol aspecte de la GuerraCivil. «A l’Hogar del Jubiladono ens van fer ni cas», eslamenta Joan. A l’Ajuntament,l’actitud va ser igualment dece-bedora.

L’esperança de tancar estaferida oberta en el cor de lafamília Llansana es va tornara reviscolar al contactar fa dosmesos amb La Gavilla Verde,que, al rebre la solicitud decol·laboració, va emetre unanota divulgant esta búsquedaper si algú pot aportar infor-mació sobre el lloc on estàenterrat el sergent republicà

Lluís Llansana. D’aconseguir-ho, es tancaria una tràgicahistòria iniciada l’any 1936.Cinto es va afiliar al PartitObrer d’Unificació Marxista(POUM) i va marxar a comba-tre a la serra d’Alcubierre(Osca), al mateix front on valluitar l’escriptor GeorgeOrwell. Posteriorment, amb ladisolució del POUM, es vaincorporar a Esquerra Repu-blicana de Catalunya (ERC) iva combatre a Segura de Baños(Terol), on va resultar ferit. Vanevacuar-lo a l’Hospital Mili-tar d’Alcanyís, però no vapoder superar l’operació a laque va ser sotmés. Les seuesrestes descansen, probable-ment, en una fossa comuna delcementiri alcanyisà.

Lluís, pare de Cinto, treba-llador de comerç, era presidentd’ERC al barri barcelonès delClot quan, pocs mesos desprésque ho fera el seu fill, va incor-porar-se a l’exèrcit republicà.

Lluís Llansana, republicà barceloní desaparegut als combats lliurats l’any 1938 entre Aiguaviva i Sorita

La família creu que va formarpart de la columna Macià-Companys amb la qual va estara Alcanyís l’any 1937. Haviaarribat a sergent quan va enviarla darrera carta a la seua dona,Pepita. Era març de 1938 i s’ha-via remetut des de Sorita. Pocdesprés, van arribar notícies aldomicili familiar de fortsbombardeigs franquistes per lazona durant els combats delFront d’Aragó. La pista deLluís es va perdre llavors defi-nitivament. Enrera quedava unavídua, Pepita, a càrrec de tresxiquets menuts. El més gran,Cinto, també havia mort un anyabans amb 18 anys.

Josepa és conscient de quèhan passat molts anys des de lamor t de son i a io , «pe rò–conclou– localitzar la tombadel meu avi es una manera deretre un petit homenatge a totesaquestes dones que van perdremarits i fills, especialment a lameva avia Pepita».


Núm. 84. Març de 2009 TEMPS DE FRANJA8 EL MATARRANYA

Els exDes del passat 27 de febrer,

he entrat a formar part delclub dels ex. Un luxe compar-tit amb l’Hipòlit (el nostre, nol’altre), Pujol, Maragall,González… també l’Aznar

He de dir que, dels últimsquatre anys que hai set presi-denta de l’IEBC, el que em famés goig és haver donat elrelleu al Pep Labat, per moltesraons, però la primera i prin-cipal és que Galan no ho vaaconseguir. Josep va fer moltper Fraga, pel Baix Cinca iper la Franja, va impulsarmolts dels projectes queportem entre mans, com estarevista, sense anar més lluny,però mai va aconseguirengrescar al Pep perquèpresentés candidatura com apresident de l’IEBC. Jo sí, i,mireu, en alguna cosa havia deguanyar.

I, per arrodonir l’homenat-ge que em dedico, recordaréles paraules que un polític vapronunciar durant el cessa-ment d’un subordinat: ho hasfet tan bé, que ara qualsevolpot fer-ho.

Què he fet tan bé? En lameua opinió, ni humil nimodesta, succeir al Josep eramés difícil que succeir-me a jo.L’energia i la passió que hi vaesmerçar Galan no són compa-rables, no obstant, hi ha caminsque fer-ho bé és sinònim defer-ho assequible, i crec queaixò és el que he aconseguit.

Me’n sento orgullosa, itambé de continuar formantpart de l’equip que acompa-nyarà al Pep en la nova etapa.Havia d’acabar d’algunamanera i no se m’ha ocorregutres més institucional, per laqual cosa demano disculpes.

Susanna Barquín

L’A

BA

BO

L

La tímida presència delcatalà a l’ensenyament de lescomarques catalanoparlantsd’Aragó, per difícil que pugaparèixer, encara pot anar enre-re. Així ho demostra la desa-parició de les classes optati-ves d’esta matèria a l’institutMatarranya de Vall-de-rouresal començament de l’actualcurs. Alguns pares d’alumnesja han manifestat la seuainquietud per esta situació, queinterromp la progressió en eldomini de la llengua maternaa alumnes que, majoritaria-ment, han cursat català a l’en-senyament primari.

El diretor de l’institut, ÁngelAranda, afirma que no té «capproblema» en que el centreoferisca classes optatives decatalà als alumnes, i explicaque la desaparició d’esta opciódes de setembre passat es deua l’aplicació de la «Ley Orgá-nica de la Ecuación», que haeliminat la «llibertat» que teniacada institut per a oferir lesassignatures optatives quecreguera convenients. A l’ins-titut de Vall-de-roures, unad’elles era, fins ara, el català.Aranda reconeix que n’hi ha un

grup de pares interessat enrecuperar les classes de català,però afirma que ha de ser l’Ad-ministració educativa la queaporte una solució per a satis-fer esta demanda.

També la presidenta de l’As-sociació de Pares i Maresd’Alumnes (AMPA), PilarBondia, ha comunicat a ladirecció de l’institut Mata-rranya la inquietud per lasupressió de l’assignaturavoluntària de català. Bondiaexplica que l’AMPA estudiaràl’interès que n’hi ha entrel’alumnat per a aprendre catalàde cara a recuperar esta matè-ria –amb carácter optatiu– peral pròxim curs. L’actual ja espot donar per «perdut» pel quefa al català. La presidenta del’AMPAconsidera, no obstant,que l’Administració hauria detindre en compte les preferèn-cies dels pares i dels alumnesa l’hora de determinar les assig-natures optatives de cadacentre.

El director de l’institut hacomunicat la demanda delspares al Servei Provincial d’En-senyament de Terol per a dema-nar una solució. Aranda acla-

reix, no obstant, que la deman-da de classes de català en elcurs passat «no va ser moltelevada», menys d’una vinte-na d’alumnes. Cal aclarir quenomés s’oferia la possibilitatd’estudiar-lo als alumnes d’uncurs, el quart de l’ESO.

Teresa Ballester, mare d’unaalumna de l’institut Matarra-nya, lamenta que la elimina-ció de l’assignatura optativa decatalà prive als estudiants de lapossibilitat d’aconseguir untítol oficial –el nivell B– queacredite el coneixement d’es-ta llengua, la seua pròpia.Ballester afegeix que l’Admi-nistració hauria de recuperarestes classes per al pròxim cursi, a més, oferir-les a tots elscursos no solament a un o doscom passava fins ara.

L’eliminació de l’ensenya-ment del català de l’ofertaeducativa de la Secundaria auna comarca catalanoparlantcom el Matarranya evidencia,una vegada més, la manca desensibilitat per par de l’Admi-nistració respecte a la llenguavernacla. L’anterior director del’institut, Silvestre Hernàndez,ja va advertir de la convenièn-cia de buscar una solució per amantenir les classes de catalàen una carta remitida al maigde 2008 al Servei Provinciald’Ensenyament. La cartaapel·lava a la necessitat derecolzar un dels principaleselements de la cultura de lacomarca del Matarranya, a l’ex-periència del centre en estamatèria i a la relativa facilitatde trobar una solució que evita-ra la desaparició dels cursos dellengua catalana. Disortada-ment, com ha quedat demostrat,el seu escrit va anar a parar ala paperera.

Pas enrere per l’ensenyament del catalàL’institut de Vall-de-roures suprimeix este curs les clases optatives

Lluís Rajadell

Homenatge a Desideri Lombarte a l’IES de Vall-de-roures a l’abril de 2002

M.

TER

ESA

BA

LLES

TER


Núm. 84. Març de 2009TEMPS DE FRANJA 99EL BAIX CINCA

ESTAMPES RIBERENQUES

La pressumpció d’innocència. Un dret oblidat

M. Pilar Aribau

Es diu: «El que la fa, que la pagui», però ¿i si no ho ha fet? Quèhem fet del dret constitucional a la presumpció de innocència?

Detenir una persona, no vol dir que aquesta sigui culpable. Devegades, pot hi haure indicis aparents, manipulació de proves perpart de tercers, etc. És al judici on un jutge condemna o absol enfunció de les proves reals existents.

El problema és que hi ha persones que poden estar fins a dosanys esperant el judici, en presó preventiva, compartint els matei-xos espais i les mateixes normes que els delinqüents condemnats.

En el cas que el resultat del judici sigui l’absolució, qui li tornaràtot el que aquesta persona ha perdut durant aquest temps? Quandifamem, ¿com li tornarem la fama? ¿com ho podem compensar?És impossible.

Imaginem el que pot suposar per a una persona que no ha comèsel delicte que se li imputa, veure com registren casa seua, ser detin-guda i emmanillada davant de familiars i veïns, aparèixer en porta-

da de diaris i televisió, ser interrogada en un lloc i en un ambienthostils, (que només ha vist a les pel·lícules), i ser tancada llunyde família i amics, a l’espera d’un judici sense data, que pottardar dos anys.

La meua única pretensió és que ens posem a la seua pell, a lade la seua família i els seus amics. Ha de ser molt dur, molt dolo-rós.

I per si això fos poc, han d’enfrontar-se a la pressió social, deveure com el seu ésser estimat és el centre de les tafaneries delpoble a tots els llocs de reunió. El seu sentiment d’impotència ide dolor deu ser inexpressable.

Per tot això, cada vegada que jutjo o difamo algú, sóc jo l’únicresponsable del que dic. No puc emparar-me en que és la socie-tat la culpable, i així eludir la meua responsabilitat individual. Hede tenir criteri i no deixar-me portar pels comentaris freds de perso-nes superficials.

No conec res de la persona que apareix als mitjans de comu-nicació com «presumpta autora de tal delicte», només escolto ollegeixo quatre coses sobre ella, moltes vegades tretes de context,i amb això em crec amb el dret a jutjar-la. Em crec amb el dret,però… el tinc?.

A més, la majoria dels mitjans només busquen notícies quevenguin, no la veritat. Ja van passar els temps en què «ho han dita la tele» pareixia garantia d’autenticitat.

Domingo Chinchilla va espargir un pujal de contes pels pobles de la Ribera

Marià Àlvarez

L’ a c t o r i c o n t a c o n t e svalencià Domingo Chinchi-lla va omplir els centres esco-lars i les biblioteques deFraga , Sa id í i Mi ra l so td’històries, unes escoltades ala ràdio, altres basades encontes de Pere Calders oBoris Vian, altres extretes dela t rad ic ió va lenc iana id’arreu del món, encantant apetits i grans dins de les acti-v i t a t s p r o g r a m a d e s p e lProjecte d’Animació Cultu-r a l J e s ú s M o n c a d a d e lGovern d’Aragó i la Xarxade Biblioteques Municipalsde Fraga. El passat dilluns, 2de febrer, a la tarda, entre-tingué als petits visitants dela Biblioteca Infantil fraga-tina Gianni Rodari acom-panyats de les seues maresamb l’espectacle «Històriesmenudes» on hi havia contescom A què sap la lluna, Elcas i la sopera; Zoom, etc.

A la nit, «quan se conten elscontes» la b ibl io teca deMiralsot convocà a una bonapart de la població. La sessió,plena de màgia, misteri ihumor va continuar al baramb un bon cafè.

El dia 3, Domingo Chin-chilla visità les aules de l’IES«Baix Cinca» de Fraga i delCEIP «San Juan Bautista» deSaidí. A la nit, tingué lloc, ales aules d’aquest mateixcen t re , una nova ses s iónocturna organitzada perl’AMPA del col·legi. Tant elsxiquets com els pares queda-ren encantats amb l’expe-riència i trobaren moltes simi-lituds entre la forma de parlari de contar històries del rapso-de valencià i quan s’ajunta-ven antigament els hòmens idones de Saidí i altres poblesa fer «el xut» a les quadres,al caliu de les cavalleries,quan plovia.


Núm. 84. Març de 2009 TEMPS DE FRANJA10 ENTREVISTA

Josep Antoni Carrégalo Sancho, escriptor i estudiós de la cultura popu

«Sóc un apasionat de

L’endemà de Cap d’Any,de vesprada, pugem a Mont-roig, a casa de l’escriptor,amb vistes esplèndides a laMola, al Masmut i la Cogu-lla. Abans d’anar per feinahem fet una curta eixida –elsdies encara curtegen– fins ala Torre Manero a admirar-ne la centenària i monumen-tal carrasca, que avui se’nspresenta mutilada, ja que fapoc se li ha esguellat un delscimals, i veure si trobemalguns fredolics –poca colli-ta, malauradament. Però síque arreplego un mot nouper a nosaltres d’en JosepAntoni: la tovura, aquestmuntet arrodonit de pinassao molsa que delata la presèn-cia a sota d’un bolet. Detornada a la vila berenemcom cal i encetem la conver-sa mentre na Sigrid ens foto-grafia.

Pregunta. Comencem ambla pregunta obligada que calfer a tot escriptor en català –ino mai a un escriptor encastellà: com vas descobrir que«lo vostre Chapurreau de l’Ara-gó és clara llengua, és català delbo», que diu el poeta, i que’també’ s’hi pot escriure? Lesteues circumstàncies familiarsi de territori no hi devien ser pas

gaire propícies.Resposta. Mon pare ere de

llengua castellana, ja ho sapsprou. La meua descoberta delcatalà com a llengua de cultu-ra va ser gràcies a què un advo-cat amic de Valls, on jo visc defa molts de temps, em va passarun número de la rev is taDespertaferro! amb una poesiad’en Desideri Lombarte, «A laconquesta de la roca». Em vaimpressionar fortament. Escriu-re una cosa tan meravellosa enaquell xapurriau! Va ser deci-siu. Pensa que jo fins alesho-res ere molt aragonesista.Tampoc no és que jo fóra unanticatalanista bel·ligerant, ala manera dels facaos, sinó queen no haver conegut cap altraalternativa ni possibilitat enlimitava a negar la catalanitatde la llengua i la culturapròpies. Ere, si fa o no fa, comdeixar-me portar pel correntd’opinió que imperave en aque-lla època, sense reflexionar-higaire. Però és un procés pelque, com tu saps, hem passatmolta gent, entre la que estemmolts dels que avui militemper la llengua i la culturapròpies de l’Aragó catalanò-fon.

P. Quan va ser això d’enDesideri?

R. Cap allà el 1986 o 1987.

Jo tindria aleshores 35 o 36anys. Fins a aquell moment nohavia escrit res, tret d’adaptaral català de Mont-roig unacomèdia que havie escrit en uncatalà barcelonitzant lo meutio-iaio Josep Peris Guarc, Laherència de la tia Roseta, quemai no s’ha representat, i quecrec que un dia o altre s’hauràde publicar. Això devia ser capal 1980.

P. Sembla, però, que abansde llançar-te a l’escriptura jaemmagatzamaves a la memò-ria la literatura oral que sentiesal teu entorn, i que tant t’hainfluït. Conta’ns com va anaraquest procés?

R. Certament crec que tincmolt bona memòria. A casaérem bilingües i els contes elsexplicaven en castellà. A lacolla, amb los companys, dosespecialment, un del Mas delBorreguer i un altre del Masd’Angosto de Fondespatla, quesabien i saben moltes coses, iles contaven en català –tot ique ells no n’eren conscients.I també contave molt ma tiaIsabel, tia-iaia meua. I jo horecordava o ho apuntava enuna llibreta. Primer nomésparaules, però després vaig anarmés per contalles, facècies,anècdotes. Quan parlava amblos masovers a finals delsvuitanta, recollint materials peral llibre Monroyo. El hábitatdisperso (las masías), tambépreguntava i recollia coses. I,com et dic, tinc bona memòria.

P. Has estat i ets un apassio-nat de la literatura popular.Quan et decideixes a recollirsistemàticament materialsd’aquesta literatura i a publicar-la?

R. A través de la meuacol·laboració a Lo Molinar.Literatura popular catalanadel Matarranya i Mequinen-sa. Jo hi vaig arribar quan ja erefet lo recull, però encara a

temps per a poder-hi afegir elsmeus materials. Em va anarmolt bé la guia que tu em vaspassar, i els materials dels gène-res menors , sobretot losrefranys que em va passarl’Hèctor Moret, i el cançonerd’en Carles Sancho. Me vanservir de model per a novesrecerques i per a sistematitzarels materials.

P. El teu magnum opus deliteratura popular, en tot casfins ara, ha estat Mont-roig. Elpatrimoni immaterial (la lite-ratura oral), publicat el 2007.Explica’ns la gestació d’aques-ta obra.

R. Un cop acabada la meuacol·laboració al Molinar emvaig trobar que tenia moltsmaterials, i que cada dia n’ana-va trobant més. Vosaltres,l’Hèctor, en Carles, tu, havíeuescrit al pròleg d’aquell llibreque confiàveu que sorgissentreballs, entre altres, dedicats auna sola localitat. I aquestsmots, com dic al pròleg delmeu llibre, em van esperonar afer-lo, a recollir la literaturapopular de Mont-roig. Tambéhi he tingut en compte tot lo quefins aleshores s’havie publicatsobre la literatura popular delMatarranya i la Franja en gene-ral: los llibres d’en MiquelBlanc, Rafael Ferrer, d’enJosep Galan…

P. Si ara fosses a fer, enfo-caries aqueix llibre d’una altramanera? Creus que hi hauriesd’haver afegit alguns altresgèneres, o més contes mera-vellosos, cançons més llargues,més ’tradicions’, més come-dietes?

R. De contes meravellososno me’n sabien contar, benpoca cosa he pogut arreplegar,i de cançons llargues tampoc.En aquests gèneres possible-ment ja hem fet tard. Comtambé en les comedietes que esfien als masos: només me van

SIG

RID

SC

HM

IDT

VON

DER

TW

ER


Núm. 84. Març de 2009TEMPS DE FRANJA 1111ENTREVISTA

saber donar l’argument de tresd’elles –que és tot lo que entenim del Matarranya. Sabenque se’n feien moltes més, peròja no les poden explicar. De’tradicions’ segons la defini-ció que en dóna RamonaViolant de ’tota una sèrie dedades sobre indicis, potserrecords, reminiscències, dellegendes perdudes, potsertímides gènesis de novesllegendes… ’no en vaig trobar.Més tard he recollit una conta-lla que es pròpiament una’tradició’: al Mas de Móra enun bancal hi ha dues roquesllarguerudes i entremig comun passadís, i conten que aixòere un ruc que duie dues granspedres al covilló de la sària i enarribar al bancal se va encallaren la terra tova, i han quedat lesdues roques que ara es veuen.Ès l’ùnica ’tradició’que m’handit. La vaig publicar al progra-ma de festes de Mont-roig del1992, però no sé per què, nose’m va ocórrer de posar-la alMolinar ni al meu llibre sobrela literatura popular de Mont-roig.

P. No t’has limitat, ni de bontros, a recollir i a estudiar la lite-ratura popular, sinó tambémolts altres camps de la cultu-ra popular, en especial mont-rogina. Fa uns anys vas publi-car Monroyo. El hábi tatdisperso (las masías) que percert havies escrit en català ifinalment vas haver de traduiral castellà. Ens pots explicarcom va anar aquest canvi dellengua? Va ser una imposició?

R. Les coses no sempre sóncom voldries. I més quan hi haun col·lectiu gran treballant-hi.Perquè hi col·laborava total’Associació Sucarrats deMont-roig. I eren els inicis del’associació. I en aquel lmoment el que m’interessavaera motivar la gent en unprojecte cultural –lo dels masosde Mont-roig– engrescador. Lotema lingüístic quedava en unsegon pla. L’important eraengrescar la gent i això es vaaconseguir. Es va votar fer-hoen castellà o en català, i permajoria absoluta es va decidirfer-ho en castellà. No hi vahaver imposicions. Va guanyarla majoria. Jo hi vaig estard’acord perquè, repeteixo, enaquell moment el que m’inte-ressava ere integrar la gent. Araque em va costar de traduir elllibre al castellà. I que ho vaigfer a contrapèl, més que res perla feinada –tot s’ha de dir.

P. Fa molt de temps quetreballes sobre la toponímiamont-rogina. L’any 1995 vaspublicar un article sobre el temaa La Comarca, on denuncia-ves topònims com «Mas de laBaza» per «Mas de la Bassa»o «Hermanillos» per «Germa-nells», fruit de l’afany caste-llanitzador dels cartògrafs, id’altres casos pitjors encaracom «Fus Pedrus» per «LoSuspedrenc» o «Ribaros» per«Ribassos». En quin estat deredacció tens la toponímia deMont-roig? Creus que serviràper a frenar el desori toponímicregnant?

R. No. Mentre ho faiguenfuncionaris de llengua caste-llana, no servirà de gran cosa.Pot ser útil per a una personainteressada, podria ser. Tincmolt de material recollit. Vullser exhaustiu en la toponímiai antroponímia viva, però noen la històrica, tot i que tambéla considero, i força. Ara treba-

llo sobre el protocol de la segre-gació de Torredarques, i tambého vull fer sobre el de la Soro-llera. Però mentre no em jubi-la –em falten dos anys– no m’hipuc dedicar de ple.

P. En la teua obra de creació,a les proses d’Espurnes i alsassaigs d’A soca d’orella, o ales col·laboracions als diaris,la literatura popular hi éssempre present. S’hi sol mani-festar de forma variada enrefranys, cançons i fraseologiamés que més, i a Espurnessobretot recrees amb les teuesparaules facècies, anècdotes,alguna faula… però cap contemeravellós. No has pensat enfer una cosa semblant amb elscontes? Realment els contesmeravellosos es troben a faltaren versions treballades perescriptors tant a les escoles coma les famílies.

R. No ho he pensat, ni la ideame torna boig. Lo conte mera-vellós ja t’ho dóna tot fet. Nopots crear coses noves, però ala facècia sí. Per a mi és moltimportant crear, i si no creo noestic satisfet. Em trobo més agust amb el tarannà de les facè-cies, i així ho he fet sobretot almeu llibre Espurnes, però tambéa Soca d’orella o als articles deLa Comarca d’Alcanyís.

P. Hem sentit tocar campa-

nes que prepares unes memò-ries de joventut, que vista lateua trajectòria vital –encaraet vas criar en un món de plexapurriadisme i quasi sensetractors– promet ser de lectu-ra necessària. Com ho tens?

R. De moment, i en tot casfins a la jubilació, no trobo eltemps. Hi ha també el nét, seva fent gran i no me’l vulldeixar perdre. Però més enda-vant és ben possible que m’hiposa.

P. Quin tipus de llengua hivols fer servir? Nord-occiden-tal mont-rogí poc o molt amanitamb llenguatge literari comfins ara, o un altre? Quin?

R. Sempre ho he tingut clar.Jo utilitzo a Temps de Franjaun registre formal nord-occi-dental. A la revista Plana Rasade Mont-roig i a les columnesde Viles i gent de La Comar-ca d’Alcanyís faig servir unregistre més local. Per a lesmemòries faré servir el catalànord-occidental. Per a substi-tuir el castellanismes prencmots de la llengua literària engeneral, tant si són vius nomésa València, o a Barcelona oValls, o d’on sigue.

TdF. Moltes gràcies per lateua col·laboració.

Artur Quintana i Font

ular matarranyenca

e la literatura popular»

SIG

RID

SC

HM

IDT

VON

DER

TW

ER«La lectura d’un poema de Desideri aDespertaferro!, m’obrí els ulls»


Núm. 84. Març de 2009 TEMPS DE FRANJA12 EL BAIX CINCA

Cognoms delMatarranya

A través d’internet, l’Insti-tut Nacional d’Estadísticapermet consultar com esdistribueixen per provínciesels cognoms de les persones.El cronista ha tingut la curio-sitat de consultar alguns delstopònims dels municipis dela comarca del Matarranyaque figuren com a cognoms iha tingut algunes sorpreses.

Ja vaig donar a conèixerque a finals del segle XIII, elsdescendents dels senyors deCambrils van canviar aquestcognom pel de Calaceit iaquest es va estendre per l’ac-tual província de Castelló.Segons l’INE, actualment, a laprovíncia de Barcelona hi ha6 persones que porten com aprimer cognom Calaceit i 6més com a segon. Ala resta deprovíncies són 4 persones queporten com a primer cognomCalaceit i cap com a segon.Segons les meves investiga-cions, aquestes quatre perso-nes es troben a la província deCastelló.

El cognom Maella és mésafortunat. De primer cognomhi ha 67 persones i de segon103. Es troba escampat, prin-cipalment, per les provínciesde Barcelona, Biscaia i Sara-gossa. Fabara, escrit amb b, hiha 50 persones de primercognom i 32 de segon. LaFresneda és un cognom forçaescampat, 3.317 persones deprimer cognom i 3.332 desegon. La Ginebrosa, a laprovíncia de Barcelona, 11 deprimer i 7 de segon i la resta,4 de primer i 6 de segon. Ambel de Batea hi ha 6 personesa Barcelona que porten elprimer cognom i 6 més desegon.

Si en volen saber més,poden vostès consultar l’es-mentat servei.

Joaquim Montclús

DE

SP

ER

TA

FE

RR

O ALCIVI es transforma en CDF i vol ser una tercera via entre PSOE i PP

Redacció

El passat 7 de febrer, l’Ho-tel Casanova de Fraga vaacollir el Congrés refundacio-nal del partit polític Alternati-va Cívica (ALCIVI), creat el2007 i que es va presentar alsdarrers comicis municipals aFraga.

Després d’un període dedebat intern, amb la voluntat detenir un marc d’actuació polí-tic efectiu a totes les comar-ques de la Franja i de mante-nir interrelacions amb d’altresforces polítiques per dur atermes certes polítiques demanera conjunta, el Congrésva cloure amb la refundaciódel partit.

Amb la modificació delsestatuts, Alternativa Cívicaesdevenia ConvergènciaDemocràtica de la Franja, assu-mint tot un nou text estatutariamb importants modificacions,tant en matèria orgànica com enestructuració territorial.

També es va aprovar el nou

equip del Comitè Executiu,continuant al capdavant delprojecte en Paco Tejero Costa,com a nou Secretari General deCDF. Amb la presència delSecretari General Adjunt deConvergència Democràtica deCatalunya, Felip Puig, es vasignar el Conveni de col·labo-ració entre ambdós partits, ones recullen els termes i elsàmbits de vinculació i accióconjunta.

En acabar el congrés, ja obertal públic general, representantsdel teixit social i mitjans decomunicació, va tenir lloc l’ac-te de presentació de CDF, ambel suport de CDC.

Per la seva part, Felip Puigva expressar la seva satisfaccióper l’acord signat amb CDF jaque totes dues formacionscomparteixen «la defensa sanadel patriotisme i el progressis-me que es practica i no noméses predica», a banda dels objec-tius fundacionals i de models

en polítiques econòmiques,socials, d’infraestructura id’identitat. Tanmateix, Puig vaanunciar la seva propostad’anar junts a les llistes per leseleccions europees, remarcantla independència política deles dues formacions, «llunyd’intervencionismes».

Per la seva banda, Paco Teje-ro, el nou partit sorgeix amb lavoluntat de ser una alternativaals partits socialista i popular,mantenint els contingutsprogramàtics i ideològics d’Al-Civi, però amb més aspiracionsi amb un projecte més efectiu.«Hi ha moments històrics quela gent se sent obligada aactuar» manifestà. Temes comla situació de la llengua cata-lana –reclamant la seva oficia-litat–, les dificultats que tenenels projectes empresarials, laxarxa sanitària –entre d’altresintents d’accentuar i fer insal-vable la frontera administrati-va amb Catalunya–, les comu-nicacions i , f ins i tot , larecepció en TDT de les emis-sions de la CCRTV van serreivindicacions i cavalls debatalla que ha assumit CDF.

Tant Puig com Tejero vancoincidir plenament en lanecessitat d’intensificar almàxim les relacions entreAragó i Catalunya, en tots elsàmbits.

Segons Tejero, «un partitprogressista, que propugna elsvalors fonamentals del compro-mís, l’esforç, la iniciativa, eldiàleg i la participació, i quepretén preservar els trets, laidentitat cultural i lingüística iles inquietuds de la Franja: aixòés CDF».

A la tarda, CDF va inaugu-rar la seva seu del partit, situa-da en el cor del casc històricfragatí, a la Plaça del Carbó.

Josep San Martín, fent la proposta de Ponència Política, al Congrés


TEMPS DE FRANJA 13Núm. 83. Febrer-març de 2009 13LA LLITERA

TOT ENSENYANT LES DENTS

Alós d’Isil (o de Gil, com diuen per ací dalt) és una mena deParís en petit partit per la Noguera Pallaresa: hi ha una riba dreta–la part més nova— i una riba esquerra, però el riu es divideix endos braçals i deixa una illa al mig, on hi ha l’església. Com a l’Îlede la Cité amb la seua Nôtre Dame (tot salvant les distàncies!),pareix que a la plaça que hi ha al davant es concentren tots elscorrents tel·lúrics i mals rotllos siderals. Ací es reuneixen, la nitde Sant Joan, els fallaires que baixen de la muntanya, en una autèn-tica orgia folla de foc, coca i moscatell (tot molt tel·lúric, sí; perònostrat i tocant de peus a terra). En direcció al nord, més amuntdel lloc d’Isil (o de Gil), passada la magnífica serradora hidràu-lica, la carretera es converteix en pista que, pel bosc de Bonabé,mena a la Vall d’Aran per Montgarri i el Pla de Beret. Una de lesrutes tradicionals de contacte amb Occitània (també des d’ací espassa el port de Salau, que dreça cap al Coserans). Però avui resde res. La neu trepitjada i el gel poden més que la tracció a lesquatre rodes, i ens veiem obligats a girar cua.

El paisatge, per la Mata de València i l’avetosa del Gerdar deSon, és el mateix de tots els hiverns: blanc sobre blanc. Peròenguany, pels revolts de la Bonaigua, la neu compactada alsvorals i cunetes eleva parets de metres, prou metres com per aamagar els cotxes que hi passen. Al cap del port la blancor arri-ba a ser ofenosa o, com a mínim, ens causa una certa basarda als

Art, neu i aigua

Ramon Sistac

que som de terres més amables, si és que l’amabilitat és una quali-tat aplicable a la terra. Basarda compensada, tampoc cal amagar-ho, pel desig de civet de cérvol que ja deu estar fent xup-xup enalgun fogó de l’Aran. Més avall, i ja en terra aranesa, intentemarribar des de Gausac a un altre indret màgic, el bosc de Varicaubai el Plan Batalhèr. Però de cop i volta el cotxe que portem al davants’atura al mig de la pista i, del remolc, baixen una moto de neu.Captem la indirecta i tornem a girar cua, no sense grans dificul-tats, a causa del gel.

Finalment ens decidim per anar a Vilamòs, poble molt elevat iorientat a l’oest, al terçó de Lairissa. Al’entrada del nucli urbà, davantla casa on es va hostatjar Joan Coromines mentre preparava El parlarde la Vall d’Aran, hi ha un mirador esplèndid. Davant nostre s’obrela vall del Joeu, coronada pel magnífic circ de l’Artiga de Lin. Darre-re, el massís de la Maladeta. L’aigua de la glacera de l’Aneto s’es-cola, en territori benasquès, pel Forau d’Aigualluts i ix a la super-fície a l’Artiga de Lin, a l’indret idíl·lic conegut com els Uelhs dethJoeu. Aigua que se’n va, doncs, cap a la Garona, cap a Tolosa, laGascunya, la Gironda, Bordeus… i l’Oceà Atlàntic.

De cop i volta ho veig tot clar. Els aranesos, els occitans tots,es queden l’aigua que genera el pic més alt del Pirineu, de la muntan-ya més senyera d’Aragó. Sens dubte un robatori, un expoli, unfurt que dura, com a mínim, del Quaternari ençà. Bé prou que caldràcridar els aragonesos a sometent i denunciar tot plegat davant l’au-toritat competent. I, si molt convé, portar-ne els responsables alstribunals: el Síndic d’Aran, el president de la regió de Midi-Pyré-nées i el de la República Francesa que és, a més, copríncep d’An-dorra. I, amb açò, ja tenim la peça que faltava per encaixar: la PolishConnection.

Durant el mes de gener elPSOE novament endarreria peral març la data de presentaciódel projecte de llei de llengües,i durant el mes de febrers’anunciava que el PAR se’ndesentenia definitivament devotar-hi a favor. A més, dipu-tats i representants del PARparticipaven en unes jornadesamb els radicals de la FACAO.Amb tot, reïx una campanyaque sota la pàgina web leyde-lenguas. com arreplega firmesper l’aprovació del text is’anuncia que multitud d’enti-tats han acordat convocar unagran manifestació a Saragossaper a la defensa del català il’aragonès el matí del 16 demaig.

El bisbe de Lleida demana-va permís al Govern català pera entregar les peces al governde Saragossa. Chunta, tot i

defensar en el seu moment quecalia fer eixir Aragó de l’Eu-roregió per la polèmica delsBéns, este rectificava la seuavotació amb l’argument que elsBéns continuaven a Lleida, iAragó continuava fora d’estegrup de treball. Apesar d’estosentrebancs, els consellers catalài aragonès d’economia esreunien per demanar més recur-sos al govern central. I, mentres’oficialitzava l’entrada de lesIlles Balears, els PirineusOrientals, la Xarxa de ciutatsvalencianes i l’Alguer a l’Ins-titut Ramon Llull, la Franja enquedava exclosa a pesar de lesdemandes fetes des de l’asso-ciacionisme. Per la seua part, lapremsa ha polemitzat sobre lesrelacions entre la sanitat cata-lana i l’aragonesa pels serveisprestats a la població de la Fran-ja.

A Gran Scala es feien lesprimeres compres de terreny iJ. A. Biel anunciava que s’ade-quaria la llei a les necessitats delprojecte, saltant-se el procéshabitual d’adequar els projec-tes a les lleis. Al nord creixial’oposició a la línia de grantensió Montsó – Isona. Monta-nuy aprovava un pla de cons-trucció de 2.500 vivendes, lliga-des a l’ampliació de les pistesd’esquí de Cerler. L’alcalde deBeseit deixava la presidència dela Taula del Sénia. Fraga supe-rava els 14.000 habitants,desmentint-se la notícia de lapossible instal·lació d’un granmagatzem de Decathlon.

Este principi d’any l’activi-tat cultural ha estat intensa. LosDraps van ser nominats nova-ment als Premis Aragón Musi-cal. El CERIb presentava aBenavarri els llibres «la Llen-

Natxo Sorolla. Administrador de franja.tk

ESPURNEGALL

gua de Castigaleu» i «Cata-lunya, país emergent», deRamon Tremosa, qui poquessetmanes després seria nominatcap de llista de CiU a les euro-pees. A Pena-roja es va publi-car el primer número de larevista local, Pinna-rubea. ISaünc editava un calendari enla varietat local de transició.

El president de la FACAO,Raúl Vallés, denunciava en undiari que havia tingut una gossai les seues dos cries buscavenmenjar als contenidors de sacasa d’Alcanyís.


Núm. 84. Març de 2009 TEMPS DE FRANJA14 CULTURA

Aquí deixo al vostre judici elque he après estudiant català aRússia.

«Quines llengües parles?»–una pregunta bastant comunade la gent que acabo de conèi-xer. No és cap secret: anglès,francès, castellà i català.Sempre la segueix una altra:«Perdó, quina era l’última?»Al meu país generalment esdesconeix l’existència de lallengua catalana.

Estudio català des de faqua t re anys i quan va igcomençar la carrera no sabiaben bé explicar als meuscompatriotes (als que no sónfilòlegs) per què serveix estu-diar una llengua «tan rara» peròja em defenso millor. Aquí devegades costa fer arribar a lagent que no és cap dialecte del’espanyol sinó una llenguanormal com una altra qualse-vol. He descobert que m’hipoden ajudar els exemples:mira, el rus i l’ucraïnès sónllengües diferents, encara ques’assemblin molt, són històri-cament properes i abanscompartien l’estat. La mateixacosa són les relacions lingüís-tics entre l’espanyol i el portu-

guès o l’espanyol i el català.Algunes persones afirmen

que no n’hi ha cap necessitat,d’estudiar català: però a Cata-lunya, la gent entén castellà? –I tant que sí. Doncs a tu, perquè t’és important estudiarcatalà si saps parlar castellà?Cal reconèixer que tenen certalògica (que no és que tinguinraó), la lògica de l’esforçmínim. Cal confessar que aquíles llengües minoritàries/mino-ritzades no tenen cap estatusoficial i sent parlants de la llen-gua que sempre ha estat domi-nant, lamentablement no ensesforcem gaire per aprendrealguna altra que es parla a l’es-tat rus.

El curiós per a mi és que nosols a Rússia sinó a Catalunyatambé el fet d’estudiar catalàper part d’una persona de foraes percep com una cosa moltrara i sorprenent. «Per què estu-dies català?» –em preguntengairebé tots els catalans quans’adonen que parlo la seva llen-gua. L’estudio perquè primerdel tot, simplement m’interes-sa com a filòloga. Com que lesllengües romàniques (castellà,francès) són la meva especia-

litat, per què no estudiar catalàtambé? Ho faig perquè crecque la llengua ajuda a descobrirla riquesa de la cultura i és laclau per conèixer la gent i elpaís. No és prou bon argumentper estudiar-la?

Si em pregunteu si és difícilus diré que la preocupació d’al-guns estudiants de fora és ladificultat pràctica. Ja m’he acos-tumat que el meu aspecte d’es-trangera em condemna alcastellà com la llengua de comu-nicació per defecte a Catalun-ya. Penses: com volen els cata-lans que els immigrants o elsestudiants de fora n’aprenguin,de la seva llengua? Si mai ensla parlen! Bé, també m’he acos-tumat a demanar que em parlinen català. Tampoc em puc quei-xar ja que la gent que conecsempre m’ha ajudat a practicar!

L’última vegada que vaig sera Catalunya em van preguntarsi pensava que el català té bonasalut. Trobo la qüestió bastantcomplicada tot i que vaigrespondre que sí. De fora icomparant amb la situació de lesllengües minoritzades a Rússiasembla que es fan moltes cosesper fomentar els coneixementsi l’ús de català (la educació, elsperiòdics, la televisió, els cursosi programes, les associacionsper la llengua etc.). Despréspassa que ho mires més al fons

i tens l’oportunitat de compro-var l’existència de problemescom el prestigi social, el baixnivell dels coneixementslingüístics, la descriminació delcatalà en alguns àmbits, la barre-ja de la tria de llengua amb lapolítica… Tot i això, sóc mésaviat optimista mirant el futur decatalà. Llengua catalana hasobreviscut èpoques molt duresal llarg de la seva existència i arano és la pitjor. Mentre que hihagi persones que parlen i quedefensen la seva llengua, la llen-gua seguirà viva. Tot depèn denosaltres, és clar. És estrany,però dic «de nosaltres» perquètambé em sento responsabled’alguna manera del futurd’aquesta llengua.

Per a mi estudiar català és isempre ha sigut un plaer. Sónmoltes, les coses interessants icurioses que té aquesta llengua(com totes les llengües, de fet).Per exemple, em fascina que elcatalà tingui tanta diversitatdialectal. El fet d’estudiar-lom’ha donat moltes oportunitats,sobretot, la de conèixer la gent:moltes persones meravellosesque mai no arribaria a conèixersi no optés un dia per estudiaraquesta llengua «tan rara».

*Estudiant de català a Rússia(Universitat de Moscou M. V. Lomo-nóssov, lectorat de català a càrrec deFerran Güell).

Català sense límitsLídia Bogatyreva*

LA CORAL DE FRAGA TRIOMFA A PARÍS

Tot un èxit va ser el concert que va oferir la Coral de Fragael dissabte 17 de gener, a la seu de la UNESCO a París, on vaactuar convidada per aquest organisme de les Nacions Unides.La coral fragatina va compartir escenari amb altres formacionsfranceses, alemanyes, italianes i txeques. Segons membres delconsistori fragatí, assistents al concert parisenc, va ser la mésaplaudida pel públic present i els van demanar amb insistèn-cia diversos bisos. La delegació fragatina que va acudir aFrança, estava composta per unes 52 persones, entre elsmembres de la coral i els representants de l’Ajuntament.Abans d’actuar en Paris, van oferir un altre concert divendres16 a la localitat de Sevran, on van fer nit. Part del repertoriseleccionat van ser peces tradicionals «Les figues verdes», «Unhome petitet», «La jota de la Dolores» o «Rossinyol».

Redacció

Projecte Cantem Junts de la Margarita Celma a l’Escola de Vall-de-roures


Núm. 84. Març de 2009TEMPS DE FRANJA 1515TEMA DEL MES

Viatjar és socialitzar, unexercici físic, un contacte veraçamb altres llocs, un tactepsíquic amb altres formes d’en-tendre la vida, de viure-la, dedisfrutar-la, o de deixar-lapassar. Quan me’n vaig fora,ixco del meu hàbitat domèstic,em desenganxo del que m’ésmés còmode, per conegut, dela qual cosa em dóna tantaseguretat com avorriment itedi. I a vegades, en la majorpart dels casos, em limite adeixar-me portar, no aconse-guisc a intentar fondre’m enres ni amb ningú concret, tansols em deixe fluir i la fusió esproduïx com quelcom natural,quelcom que no precisa de capacte forçat, sinó que ocorresense més.

Per això precisament, a l’ei-xir, a l’escapar, al fugir –l’ins-tint és més ràpid que la conve-niència– queden en la meuamemòria certs llocs que m’hanimprés el seu segell sense apenes adonar-me, i sovint fafalta la tornada per a ser cons-cient de què m’ha impressio-nat, de què ha fet botar elressort de les sensacionsdormides.

A l’arribar a la Vall d’Aranes traspassa una frontera invi-sible, després d’ella vegetaciói clima atlàntic. Una altraorografia, una altra fisonomiaen els seus pobles, gents queparlen un idioma propi, orgu-llosos i independents. No en vasón posseïdors d’un idiomapropi, dialecte del gascó, iconsiderat llengua oficial,d’obligada ensenyança eninfantil i primària. És una llen-gua aliena al català en el seuorigen per tant no s’ha debuscar paregut, ja que elsaranesos són trilingües, parlantaixí aranés, català i espanyol.

Travessats pel cabdal i la

força d’un riu, el Garona, quebaixa mostrant la seua potèn-cia amb les aigües del desgel.El vent de neu. Embotits ques’assequen a gust, formatgessingulars. Aliments contun-dents; l’olla aranesa, complintla seua missió i reanimantdestemplats.

En esta vall s’intercalenparatges inhòspits d’altamuntanya, amb zones arbora-des i repletes de llacs en la seuamajoria de reduïdes dimen-sions. Per la duresa del seucaràcter es manté una natura-lesa poc toquejada per l’home.

Vielha és el nucli comerciali social que enfronta el pas deltemps amb la seua adaptació ales necessitats de l’home i al seucontacte amb la resta de la

península per mitjà del túnel deVielha.

La pròxima Bossost és tambéun lloc segons pareix prou turís-tic i amb tota classe de serveis.Els comerços se succeïxen pelseu carrer principal paral·lel alriu.

Inclús Arties, que visite comsi d’una ciutat fantasma es trac-tara, perquè a penes puc dirque m’he creuat amb un ànimaen el meu passeig pels seuscarrers, ha de tindre una anima-da vida en altres dates, peròen esta acabada de començarprimavera l’afluència és per ala meua fortuna escassa o quasinul·la. Les seues vivendes d’es-til i influència gascona emrecorden al país veí, això síamb una identitat pròpia.

S’intuïx en tota la zona, laimportància del turisme d’es-quí, amb Baqueira-Beret al cap,però el meu interés va per altrescamins i en eixos esta vall,potser localitzat com a centrede turisme blanc per damuntde tot, és capaç de satisfer ambfolgança.

Les restes arquitectòniquesdel preromànic, romànic, o delgòtic se succeïxen en cadapoble: Arrós, Vila, Vilamós,Betlán, etc.

Sense desdenyar el puntal del’economia aranesa, que esconcentra a aprofitar la seuaàmplia temporada de neus,suggerix esta vall una altramirada en què descalçar-se lesbotes d’esquí i posar-se les demuntanya.

La Vall d’Aran, un indret amb sensacions invisibles

Teresa Serrano

Paisatge de la Vall d’Aran

TER

ESA

SER

RA

NO


Núm. 84. Març de 2009 TEMPS DE FRANJA16 ARAGÓ

8 de marçSempre havia entès que el

«Dia internacional de la donatreballadora» se celebrava el 8de març perquè era la data enque van morir, al 1908, 129dones cremades a una fàbricatèxtil de New York on treba-llaven perquè l’amo va calarfoc quan es van tancar perdemanar millores laborals.

Però malgrat que aquestsfets són certs, la decisió deconvertir esta celebració enfesta internacional té com aprotagonista a Clara Zetkin(1857-1933), líder del movi-ment alemany de dones socia-listes qui ho va proposar aCopenhaguen l’any 1910.

El «Dia internacional de ladona» té els seus orígens en elmoviment internacional dedones socialistes de finals delsegle XIX que tenia com a fina-litat bàsica la lluita pel dret avotar. La primera celebraciódel «Dia Internacional de laDona» es produí el 19 de marçde 1911 i fou seguida a Àustria,Alemanya, Dinamarca i Suècia.També la Revolució Russa del1917 va tenir una gran influèn-cia a tots els nivells pel paperque hi van jugar les dones.

La proposta de Clara Zetkinva tenir un ressò importantíssim:quan es va celebrar la primeramanifestació el 8 de març del1911. Més d’un milió de dónesvan participar-hi. Amés del votdemanaven el dret al treball, al’ensenyament vocacional i la fide la discriminació laboral,declarat per l’Assemblea Gene-ral de les Nacions Unides.

Avui dia, homes i dones, totsjunts, hem de continuar lluitantper una societat millor, ques’apagui la foguera de violèn-cia contra la dona, i per la defen-sa dels drets humans allà oncalgui.

M. Llop

DO

NE

S

Segons mitjans aragonesos,la Conselleria d’Educació treba-llarà amb les editorials per publi-car materials que «evitin» que elsalumnes de les comarques de laFranja de Ponent hagin d’utilit-zar exemplars amb contingutsnacionalistes (catalanisme, ofcourse), com –suposadament,que és el que es porta– passa enl’actualitat. La resposta delGovern aragonès arriba desprésque el Partit Popular demanés enel plenari de les Corts la retira-da d’UN manual utilitzat en uninstitut de Tamarit de Llitera queconté «polèmiques» afirma-cions. Bàsicament, el que haemprenyat el PP és que es defi-neixin les comarques catalano-parlant com «Franja de Ponent»,que –segons diu el manual– és«una faixa de terra de nord asud entre Catalunya i les provín-cies aragoneses d’Osca, Sara-gossa i Terol». I, quin és elproblema? És que no som Fran-ja? És que no és aquesta la nostra«ubicació» per a la més àmpliacasuística? I atenció, que enlloces diu que siguem Principat…Per la seva part, Juan JoséVázquez, viceconseller d’Edu-cació i Cultura, va assegurar queel seu departament té «la fermavoluntat» que en l’ensenyamentdel català –i també en el de l’ara-gonès– es reculli la realitat

geogràfica, històrica i culturalde la comuni ta t i que escomençarà a treballar en aques-ta tasca quan els projectes de laLlei de Llengües i la Llei d’Edu-cació comencin la seva tramita-ció a les Corts. La primerad’aquestes normes contemplaràla repercussió de les llengüespròpies en l’ensenyament,mentre que la segona s’encarre-garà d’incloure i regular el catalài l’aragonès com matèries educa-tives. Segons Vàzquez, fins quel’assignatura de català estiguiinclosa en el currículum educa-tiu, no podran parlar amb leseditorials per veure com són elsllibres o materials que s’utilit-zaran per impartir-la.

Veient tot això, dues refle-xions. La llei de llengües no eraper contemplar repercussions al’ensenyament, precisament.Tots sabíem que llei de llengüessense oficialitat era una entelè-quia –bé, d’acord, una llei desca-feïnada, que no podia permetreel desplegament jurídic necessarii, menys encara, vertebrar unapolítica lingüística «decent»–. Ien segon lloc, i traient-me mésde vint anys de sobre en unmoment, no crec que els quehem estudiat català a les escolesde la Franja, des del decenni delsvuitanta fins avui, patim «seqüe-les» ni «trastorns» pels manuals

de text de llengua catalana ambels que hem estudiat sempre.

I per acabar d’arrodonir eltema, la Plataforma No «ParlemCatalà» està molt contentaperquè un partit polític hagidenunciat a les Corts «el procésassimilador que es viu a l’Ara-gó oriental», encara que piquenla cresta al PAR per no recolzarel PP i va denunciar «el ferventpancatalanisme de PSOE iCHA» (SIC).

Per tant, la «preocupació»pels materials pedagògics no espot entendre d’altra manera quecom la manipulació continua deles nostres reivindicacionslingüístiques per part dels seces-sionistes. I que, per si li interes-sa a algú, la meva preocupacióreal és que continuo vivint a laFranja sense l’oficialitat de lameva llengua –cosa que provo-carà una la llei de llengües desegona regional, i així ens hohan avisat-; que els alumnes decatalà del territori portem tota lavida amb l’assignatura «voluntà-ria» fora del currículum; que, adia d’avui, hi ha molts centreseducatius de la Franja que notenen professors de català –i noperquè no els vulguin, ben alcontrari–. Ara bé, si amb aques-tes bajanades de certs sectorspolítics justifiquen el sou que,per cert, també paguem els de laFranja, tenim un greu proble-ma: no reconeixen la nostra llen-gua i cultura, ens ho neguen,però ens diuen com hem de ser,què hem de fer i decideixenquines informacions, manuals imissatges hem de rebre. Un pèlmassa, tot plegat.

I per cert, si la PNHC estàcontenta, tremolem. Encara quesi no parlen català –i ja s’hofaran–, com diu aquell… «paque te metes». Ja ens encarre-garem els que parlem català, elsque volem l’oficialitat, les insti-tucions científiques i el mónacadèmic, de la nostra llengua.

La DGA vol un manual propiMarta Canales

Escola d’estiu a Fraga el 2007

JAU

ME

CA

SAS


Núm. 84. Març de 2009TEMPS DE FRANJA 17GENT DE FRANJA

GALERIA DE PERSONATGES

Josep, Pepito, és nascut a Torrentde Cinca (1953) i resident a laGranja d’Escarp (al Baix Segrià).Enginyer tècnic industrial deformació, és l’Administrador delCentro de Formación Ocupacio-nal de Fraga de l’INAEM (Insti-tuto Aragonés de Empleo).

Fa un parell d’anys, esperonatpel «boom» de l’heràldica i lagenealogia, se li va acudir elabo-rar l’arbre genealògic de la seuafamília. Així va ser com es vallegir pacientment els llibres delRegistre Civil de Torrent i la Gran-ja (poble de la seua dona), quearrenquen de poc després de 1870,any en què es va instituir el Regis-tre Civil a Espanya, fins a recons-truir la genealogia familiar enquatre generacions (“fins als repa-drins”). Amb aquest rodatge, Pepi-to ha elaborat un mètode de regis-tre propi, en què consten noms,

dates, familiars i anotacions diver-ses que desvetllen la intrahistòriade les dos poblacions alhora quereflecteixen esdeveniments histò-rics d’abast nacional, com la cons-titució de la Mancomunitat deCatalunya (amb registres en catalài còpia literal en castellà) o l’en-trada dels «nacionals» (tornadaexclusiva al castellà després degairebé un any sense registres).

El pas de gegant en la seuarecerca familiar el va constituir laconsulta de l’Arxiu Diocesà deBarbastre, que custodia la docu-mentació eclesial torrentina mésantiga.

Segons la veu popular, uncapellà, per voler salvaguardar elsllibres d’una destrucció segura entemps de la Guerra Civil, els vatapiar entre dos parets; amb lesreformes de l’església parroquial,la documentació va ser descober-

Lo millor llibre del món

Esteve Betrià

No és la meua intenció esmentar ara i ací les diverses obres d’in-tens caràcter literari que, d’una manera o d’una altra, m’hanmarcat com a lector a partir d’una determinada visió estètica, sinómés aviat la d’intentar ponderar amb profit sobre una trinitatd’obres de pensament i de reflexió caracteritzades per llur clare-dat expositiva i per un estil amè i suggerent. Així, el primer títolque em va impressionar com animal pacient i conscientment refle-xiu i alhora també com observador estètic fou Nosaltres, els valen-cians de Joan Fuster. La primera edició d’aquesta obra data de 1962i la primera lectura la vaig deure fer –a batzegades fatigoses– unadècada més tard –cap a 1972 o 1973–, amb catorze o quinze anys;les reflexions del solitari de Sueca em van servir per il·luminaralguns dels dubtes que m’assaltaven com adolescent inquiet iinsegur que llavors era i que en bona part encara ara m’acompanyen.

El 1974 s’edità Un estudi d’antropologia social al País Valen-cià (Els pobles de Vallalta i Miralcamp) d’un altre assagista valen-cià, Joan F. Mira. L’obra, llegida per mi a l’any següent –ja incor-porat al món laboral–, m’impressionà pel seu rigor antropològicen presentar d’una manera planera i entenedora molts dels compor-taments i les actituds socials i de treball de dues localitats del norddel País Valencià que, mutatis mutandis, es podien fer extensiblesa moltes poblacions del sud de Catalunya i de bona part de l’oest

d’Aragó, territoris als quals m’uneixen encara ara forts lligams detot tipus.

Amb els anys he llegit d’altres obres que m’han marcatintel·lectualment, però amb cap d’elles no he sentit el cop depuny, i l’enveja intel·lectual, que em provocà la lectura d’aques-tes dues obres de gènesi valenciana. Fins ara mateix, perquè fauns pocs mesos em vaig fer amb un exemplar d’Els noms dels bolets(2007), obra de Josep Cuello Subirana, un centaure de biòlegaplicat i lingüista assenyat. Des del llunyà 1975, de debò que nohavia gaudit tant llegint i rellegint un llibre de difusió i pensamentcom aquest.

Sé que aparentment poc té a veure aquesta última obra amb lesdues anteriorment esmentades. Tan sols puc dir que totes tresobres responen a inquietuds que m’han dominat en determinatsmoments de ma vida. L’obra de Joan Fuster m’ajudà a situar-me,a identificar-me, amb una determinada col·lectivitat en construc-ció; la de Joan F. Mira em descrivia el paisatge social que intuïai que no sabia concretar; la de Josep Cuello m’assenyala el camíper unir amb harmonia dues de les passions que amb més inten-sitat em sedueixen encara ara: la natura i la llengua. I ho fa de talmanera que no dubto en qualificar aquesta obra com «lo millorllibre del món”… en el seu estil. I amb això no faig altra cosa –jaem perdonareu– que seguir el mestratge de Miguel de Cervantesquan posa en boca del mossen del Quixot el conegut elogi sobreel Tirant lo Blanc de Joanot Martorell en considerar «que enverdad» el llibre de Joanot Martorell «…por su estilo es el mejordel mundo…». Així doncs, «Llevadle a casa y leerle, y veréis quees verdad cuanto de él os he dicho», consell que tan vàlid troboper al Tirant com per a Els noms del bolets.

CRÒNIQUES TAGARINES

2.000 fotografies i transcrit 48.000registres.

Al llarg d’aquest apassionantrecorregut per la burocràcia méshumana, Pepito s’ha sorprès de lamobilitat de la població en elstemps passats, de descobrir l’es-glésia parroquial de Torrentconvertida en fortí durant lesguerres carlines i confessa haver-se afectat en adonar-se que deter-minat jove o infant havia mort alspocs anys de vida.

Josep Catalan Roca, genealogista aficionat«Buscant en el passat et trobes sorpreses històriques»

Carme Messeguerta i enviada a l’Arxiu Diocesà deLleida, i d’aquí al de Barbastreamb la recent segregació de lesparròquies franjolines del Bisbatde Lleida.

Pepito està fent, en sentitcronològic invers, un buidatexhaustiu dels registres de batejosi defuncions amb la intenció detrobar els avantpassats correspo-nents a la generació més antiga ala qual el remet la documentacióque porta entre mans.

Es desplaça fins a Barbastreacompanyat de Jordina, la seuadona, per fotografiar (amb lacol·laboració d’ella, que li passa elsfulls per fer-ne més via), amb unamàquina d’alta resolució, la docu-mentació que posteriorment llegeixi sistematitza a casa en «estonesmortes». En aquesta empresa tità-nica, que calcula acabar en unparell d’anys, Pepito haurà fet


Núm. 84. Març de 2009 TEMPS DE FRANJA18 PAÏSOS CATALANS

Espero que haja estat un èxit, em refereixo a les Jornades sobrela transgressió cívica que, amb el títol Removent consciències,suposen la segona edició després de la de l’any 2008. Si s’hacomplert el programa, en les dues edicions hauran passat per Fragaprimeres espases del catalanisme, personalitats de prestigi arreudel territori, que han acceptat la invitació de l’amic Quim Gibertper venir a la capital de la Franja a discórrer sobre la catalani-tat en els temps que ens ha tocat de viure.

M’acabo de referir a Fraga com a capital de la Franja i ho hefet pensant en el significat que hauria d’obtenir més enllà del queli atorga la circumstància de ser la ciutat més gran, amb escreix,en població. Altres vegades ja ho he deixat anar i n’hem parlat,segurament massa poc, en el si de les entitats. Parlo d’establirla capitalitat a Fraga i vull dir d’exercir-ne, de capital d’un terri-tori tan poc vertebrat com és el de les comarques, els pobles iles gents de la Franja. Ara em direu que ja hi ha una vertebra-ció a partir de la Iniciativa Cultural de la Franja, on hi ha repre-sentades bona part de les associacions que treballen pel català ala Franja; no és aquesta la vertebració que pot ajudar a forjar unacapital; l’exercici que jo li demanaria a Fraga i, recíprocament,a l’univers franjolí, és el de concentrar bona part de l’activitatque té un component de representació de la col·lectivitat; no dic

que se centralitze tota l’activitat a Fraga; no, no és aquesta la qües-tió, a més a més, com més repartida per tota la Franja estiga l’ac-tivitat millor.

Ara, ja sento esbufecs perquè el que dic no encaixa en els esque-mes de més d’un que em deu d’acusar pel cap baix de preten-siós, de fragatí pretensiós. No és això companys, no és això. Laidea força, que cal pensar i treballar si la veiem possible, s’adreça-ria a potenciar Fraga, des del consens del món associatiu, comel lloc més rellevant de la Franja; avui perquè, com ha estat dit,quantitativament, és el nucli amb major nombre d’habitants,però amb la visió d’esdevenir-ne el nucli capitalitzador d’ener-gia, el nucli que tothom identifiqués com a referent en el móncatalà. Això, com tantes coses, és fàcil de dir i ja no tant de bastir.Ara, des d’eixe racó de Temps de Franja, ho llanço als dos vents(des de l’Alta Ribagorça a la Matarranya) amb la intenció, si escau,de discutir-ho i tractar-ho. Pensem, creguem-nos-ho, que la Fran-ja interessa a molta gent de l’àmbit català i aquest interès bensegur que ha de créixer si es faciliten elements d’acostament comho pot ser la visualització (i la materialització) d’una capitali-tat, de la capitalitat de Fraga. I això, des de la fragilitat en quèvivim, m’acceptareu que ens ha de poder enfortir i ser benefi-ciós per als interessos del conjunt de la Franja. Hi torno, parlem-ne, debatem-ho.

Al títol –reconec que una mica forçat–, hi apareix allò de lalleialtat, buscant complicitats en la frase del rei Pere II de Cata-lunya, III d’Aragó i I de València que va dedicar a Fraga, terrade lleialtat, ara també terra alliçonadora des de la transgressióadreçada a remoure consciències per triar de manera decididaviure en català, d’acord, espero, amb el contingut de les jorna-des de l’últim cap de setmana de febrer.

De lleial a transgressora:Fraga, capital de la FranjaFrancesc Ricart

SOM D’EIXE MÓN

L’abril de 1923 s’encetava lapublicació de la col·leccióFundació Bernat Metge ambel volum De la natura del poetallatí Lucreci (segle I aC). LaFundació Bernat Metge s’ha-via constituït un any abans sotael patrocini de Francesc Cambóamb la finalitat de fomentarl’estudi dels clàssics grecs illatins i la formació d’huma-nistes. De fet, el nom de lafundació és un homenatge al’introductor de l’humanismeen les lletres catalanes en lasegona meitat del segle XIV.

Entre 1923 i fins als nostresdies (amb un parèntesi entre1936 i 1943 que no cal expli-car), la Fundació Bernat Metgeha publicat més de 300 obresd’autors grecs i llatins en versióoriginal i traducció al català(plana esquerra i plana dreta de

FBM: la clàssica dels clàssicsCarme Messeguer

cada volum respectivament),en una edició de l’alçada de laBudé francesa, la Teubneralemanya o les angleses d’Ox-ford i Loeb, i traduccions, entrealtres, de Carles Riba, MiquelDolç o el recentment desapa-r egu t Manue l Ba l a sch .D’aquesta manera, gràcies almecenatge d’un particular,s’aconseguia la incorporaciódels grans clàssics a la culturacatalana i es contribuïa a lafixació de la llengua literàriaamb una col·lecció que ens hadonat prestigi internacional.

Des del mes de gener d’en-guany, per acord de l’InstitutCambó amb el Grup 62 i l’edi-torial Altaya-Planeta i ambl’objectiu d’arribar a l’abast (ala butxaca) del gran públic, esdistribueix en quioscos i llibre-ries, en lliuraments setmanals,

una selecció de 50 títols de lacol·lecció en edició facsímil(també l’enquadernació, entapa dura i roba, segueix l’es-til de la col·lecció original),d’autors com Sòfocles, Aristò-fanes, Ciceró, Virgili, Hora-ci… L’èxit de vendes va ferque el primer lliurament s’ex-haurís en nombrosos punts dedistribució.

Tanmateix, els cri terisd’aquesta distribució han aixe-cat protestes, ja que només s’haprevist la venda de la col·leccióen la Catalunya estricta i sen’han bandejat les Illes, quandiverses personalitats mallor-quines van tenir un paper bendestacat en els inicis de laFundació. Ala Franja, on en elsdarrers temps (per inexplica-bles reorganitzacions de lesdistribuïdores) cada camí és

més complicat que hi arriberes en català, la col·leccióBernat Metge és només testi-monial per peticions particu-lars.

A propòsit de tot plegat, elfilòleg reusenc Josep Murgadesassenyalava, en una columnad’edició digital, la paradoxaque suposa l’èxit popular d’unacol·lecció culta ara que la llen-gua recula. Més que d’unaparadoxa, no cabria parlar mésaviat d’un símptoma?


Núm. 84. Març de 2009TEMPS DE FRANJA 19OPINIÓ

Com és ben sabut, Aragó ésuna Comunitat Autònoma enel territori de la qual estanpresents tres llengües (arago-nés, castellà, català) ambdesigual repartiment geogrà-fic i de manera que el castellàés l’única majoritària quant anombre de parlants. Ni l’ara-gonés ni el català són llen-gües oficials a la ComunitatAutònoma, però hi ha lapossibilitat de cursar-les coma matèria optativa en leszones bilingües de la Comu-nitat. En l’actualitat estempendents de l’aprovació dela Llei de Llengües d’Aragóque haurà de promulgar-seper a desenvolupar el dicta-men elaborat per la ComissióParlamentària sobre políticalingüística (Butlletí Oficiald’Aragó del 21 d’abril de1997). Entre els seus objec-tius està prevista l’escolarit-zació en les llengües mino-r i t à r i e s , l a q u a l c o s acomportaria que es dissen-yara un sistema educatiubilingüe en les zones depredomini lingüístic d’aques-tes llengües. D’acord amb lesinvestigacions existents aixòsignifica que determinadesmatèries curriculars haurien

d’ensenyar-se per mitjà de lesllengües minoritàries i quel’ensenyança com a assigna-tures optatives seria insufi-cient.

La presència actual de lesllengües minoritàries en elsistema educatiu aragonès,encara que restringida, ensplanteja la necessitat d’ava-luar la seua possible incidèn-cia en la població escolar,sobretot tenint en compte queen este moment s’han assumitper part de la Comunitat Autò-noma les competències enensenyança no universitària.Esta avaluació és convenientper a controlar els factors queintervenen a fi d’aconseguirels resultats més satisfactorispossibles. De manera especí-fica s’ha prestat atenció a lesactituds cap a les llengüesdels escolars participants enl’experiència, per a predir lacohesió o possible divisiósocial que l’experiència potpropiciar.

En este context, ÀngelHuguet, Cecilio Lapresta iJosé M. Madariaga han publi-cat un article en la prestigio-sa revista especialitzada Inter-n a c i o n a l J o u r n a l o fMultilingualism. Es tracta

d’un treball sobre les acti-tuds lingüístiques de l’alum-nat d’Educació Secundàriac a p a l e s t r e s l l e n g ü e sp r e s e n t s e n e l t e r r i t o r iaragonès, així com cap a lesdues llengües estrangeresmés habituals en el sistemaeducatiu: anglès i francès.

L’estudi realitzat amb unamostra representativa del’alumnat de 1r i 4t de l’ESOha mostrat que per al castellài l’aragonès predominen lesactituds favorables, encaraque el percentatge siga majorcap al castellà. També s’hacons ta ta t , que per a lesrestants llengües predominenles actituds neutres, encaraque el percentatge d’actitudsdesfavorables cap al catalàsiga major que cap a les llen-gües estrangeres. Per tant,podríem parlar d’una majorvaloració del castellà i menordel català, així com d’unavisió de l’aragonès com unallengua pròpia de la comuni-tat junt amb el castellà.

Seria interessant reflexio-nar sobre estos resultats. Sicreiem en el pragmatismeque podria caracteritzar a unageneració desenvolupada enuna societat apressada perl ’exigència socia l de lapreparació i l’alta competiti-vitat i que a més exigiria un

bon coneixement de les llen-gües comercials que obrinmajors oportunitats laboralscom són l’anglès a nivellmundial i el català a nivelllocal, els resultats no encai-xen. Per això és necessarir ecó r r e r a exp l i c ac ionsemocionals associades a cadallengua per a interpretar-los.En eixe sentit la tradicionalrivalitat entre pobles veïns ila vivència emocional méspositiva associada amb unamajor proximitat a la llenguacorresponent podrien ser degran utilitat per a comprendremillor. En tot cas, pareix clarque l’aragonès és una llen-gua valorada per la poblacióamb vista a la seua possiblerecuperació i que la incorpo-ració del català al sistemaeducatiu hauria d’acompan-yar-se de mesures de suportperquè no siga viscut com unmotiu de divisió social a laComunitat.

*Ressenya de l’article:Huguet, A.; Lapresta, C. i

Madariaga, J. M. (2008). Astudy on language attitudestowards regional and foreignlanguages by school childrenin Aragó (Spain). Internatio-nal Journal of Multilingua-lism, 5(4), 275-293.

Les actituds lingüístiques a l’escola aragonesa* (I)

DD.AA

CP

LA

GIN

EBR

OSA

SUBSCRIU–T’HI

978 85 15 21tempsdefranja@

telefonica.net

Escola de la Ginebrosa


Any 10 • núm. 84 • La Franja, març de 2009

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Lluí

s Ll

ansa

na, r

epub

licà

barc

elon

í des

apar

egut

l’an

y 19

38 e

ntre

Aig

uavi

va i

Sorit

a

Triomf d’un contacontesDomingo Chinchilla va deleitar amb elseu art narratiu a petits i grans al BaixCinca.

Entrevista aJ.A. CarrégaloArtur Quintanadialoga ambl’escriptormont-rogí,estudiós de laliteraturapopular.

AR

XIU

FA

MIL

IAR

El tossal Redó de CalaceitEl poblat ibèric, inclòs a la ruta dels Íbersal Baix Aragó, passa a ser propietat delgovern aragonès.

MassalióRicard Solana



EN EL NOM DEL IAIOEN EL NOM DEL IAIO

A la recerca de la tomba perduda - ascuma.orgAny 10 • núm. 84 • La Franja, març de 2009 ... El...

Documents

Transcript of A la recerca de la tomba perduda - ascuma.orgAny 10 • núm. 84 • La Franja, març de 2009 ... El...