aabbrriill 22001100 nnúúmmeerroo 1144

COS I ÀNIMA

Fernando AparicioFerran Aparicio

ÍNDEX

Una publicació de l'Ajuntament de MutxamelPortada: Ferran AparicioFotografia: Susana Alzamora, Ana Louis, Ervin Panqueva, Gabinet ComunicacióConsell editorial: Mónica Gascón García-Gango, María Jesús González Fernández, Ana Louis Cereceda, Fernando Montón Aparicio, Francesc Sala Ivorra. Han col·laborat en aquest número: Ana Louis, Fernando Montón., Enrique Gil, Joan Pons, Assumpció Brotons, Lluís-Xavier Flores, Gabinet de Comunicació. Assessorament Informàtic: Pedro Cruz i José Cruz ISNN 1989-8282

pàg. 3 Carta de convit

pàg. 4 Taulell d'anuncis

pàg. 5 Exposició Desplaçades per la guerra a Colòmbia

pàg. 6 Llibres, cine, música. Assumpció Brotons

pàg. 8 Lliga debat Enrique Gil- Joan Pons

pàg. 10 Pepe el Rajol Lluís-Xavier Flores

pàg. 11 La igualdad de oportunidades Fernando Montón Aparicio

pàg. 13 Las Beguinas Ana Louis

pàg. 16 A Miguel Hernández Ana Louis - Xavier Sala

pàg 18 Dinàmica de trabajo en equipo Fernando Montón - Ana Louis

pàg 21 Paraules clau

pàg. 22 Plaerdemavida Xavier Sala

pàg. 23 Finestra d'expressió Susana Alzamora, Ervin Panqueva

pàg. 24 Concert commemoratiu

2

Carta de convit

Un mitjà de comunicació no es pot mantindre sense el moviment d'anada i tornada que sorgix entre emissor i receptor. Un moviment de pèndol, de campana. Tota comunicació ha de prendre l'atenció perquè qui rep alhora senta la necessitat d'emetre, moviment constant de vida.

Per eixe motiu aquest Cos i Ànima necessita de vosaltres per continuar el seu trajecte comunicatiu i vos convida a participar, amb la lectura per descomptat, però animant-vos que ens envieu les vostres propostes, els vostres textos o les vostres imatges.

El passat mes de març van celebrar els actes de commemoració del dia de la dona. Març és també el mes del final de l'hivern i l'inici de la nova vida, no debades molts pobles antics començaven l'any a març. La llavor cualla i es mostra a març: les primeres ametles de pell tendra i molla d'aigua, formant-se, prenent cos i ànima.

Vos animem en esta primavera a mostrar la vostra creativitat, la vostra empremta en este món que compartim i fem entre totes i tots.

3

TAULELL D'ANUNCIS

22 D'ABRIL- 20.00CASA DE LA CULTURA

MIGUEL HERNÁNDEZ, DESPUÉS DEL ODIO

24 D'ABRIL- SENDERISMERUTA ASSUT DE MUTXAMEL ASSUT DE SANT JOANeixida 9,30 des de la Sabateta

24 D'ABRIL- PRETROBADES D'ESCOLES EN VALENCIÀ L'Ajuntament de Mutxamel, l'Associació Cívica per la Normalització del Valencià i Escola Valenciana organitzen aquesta activitat com a pròleg a les Trobades d'Escoles en Valencià.

Tallers i Activitats lúdiques per a xiquetes i xiquets: d'11 a 13 hores.Parc del Canyar de les Portelles

TALLER DE LECTURA30 d'abril 19.00 h Sala Manuel RuzafaCasa de la Cultura

MIGUEL HERNÁNDEZMÀRIUS TORRES ET AL

oficina municipal de promoció del valenciàcambra teatre mutxamel

BIBLIOTECA MUNICIPAL

23 ABRIL

TEMPS DE CLÀSSICS

4

Desplaçades per la guerra a Colòmbia

El dimercres 10 de març a la Casa de la Cultura de Mutxamel dins dels actes commemoratius del 8 de març va tindre lloc la inauguració de l'exposició que ha muntat l'ONG Atelier Desplaçades per la guerra a Colòmbia

L'exposició forma part d'una campanya de sensibilització sobre la vulneració dels Drets Humans de les dones desplaçades per la guerra a Colòmbia. En l´actualitat, sota el lema Colòmbia: en situacions de conflicte armat els drets de les dones han de ser respectats, s´ha programat la realització d´un conjunt d´accions de visibilització i sensibilització, comunicació social i incidència institucional sobre la problemàtica de les dones desplaçades per la guerra a Colòmbia. S'estima que al voltant de 524 famílies van ser desplaçades de manera forçada entre 1999 i 2007 a causa de la guerra, van haver de deixar la terra i les cases assetjades pels grups paramilitars. La situació colpix aquestes dones que han vist morir fills i marits i s'enfronten a una nova vida sense cap recurs. Són les víctimes silencioses de la violència que han de reconstruir la seua vida en llocs que no coneixen amb la càrrega del dessarrelament i la desprotecció.

fotografia Susana Alzamoro

fotografia Susana Alzamoro 5

LLIBRES, CINE, MÚSICA ... TOT A LA

TEUA BIBLIOTECAAssumpció Brotons

El 23 d’abril és la data elegida per la Unesco per cel·lebrar el Dia del Llibre i dels Drets d’Autor, intentant fomentar la lectura, així com afavorir la indústria editorial i la protecció de la propietat intel·lectual amb la defensa dels drets d’autor. A molts llocs, s’aprofita esta commemoració per treure els llibres a les places i carrers, organitzar conferències i a alguns indrets coincidint amb la celebració de la festivitat de Sant Jordi, a més de l’exemplar escollit per a regalar o per a llegir tranquil·lament a casa, se sol obsequiar el visitant amb una rosa.Fins fa uns anys, les biblioteques eren els espais on els lectors podien acostar-se per trobar eixa lectura que volien llegir o simplement per conèixer la novel·la, poesia o assaig d’algun escriptor/a que un amic o conegut els havia recomanat. Hui, l’oferta bibliotecària, ha anat ampliant-se com un ventall colorista, i a més de les obres impreses, a les nostres biblioteques es poden trobar altres tipus de materials diferents, com són els Cd’s i DVD’s de música, cine, idiomes. Inclús algunes obres temàtiques incorporen estos nous mitjans electrònics a les seues edicions. Estos nous suports de la informació ens permeten escollir entre llegir els textos i passar els fulls de manera tradicional o bé contemplar a la televisió i a l’ordinador els paisatges humans, socials, físics... del nostre planeta, de dues maneres complementàries.Però reduir tot un món de plaers lectors, visuals i auditius a una jornada ens pareix molt pobre. L’estima i la curiositat pel món i les històries que genera no surten de sobte. Qui no recorda els anys de la seua infantesa, rodejat pel nucli familiar on quasi tots els majors contaven eixos contes antics que s’havien anat escoltant i transmetent de pares a fills. Narracions orals hui pràcticament desaparegudes o bé les primeres lectures d’eixos pocs llibres que teníem a casa, que arribàvem a conèixer gairebé de memòria, tant que els personatges al paper ens arribaven a paréixer tan reals com si tingueren presència física.Fullejar les pàgines d’un llibre, no és solament un acte simple de llegir, és sobretot el plaer de poder aprendre coneixements, la possibilitat d’efectuar molts i meravellosos viatges, inclús pegar-li la volta al món sense sortir de casa, admirar les múltiples tonalitats que ens ofereixen els il·lustradors, gaudir de la felicitat dels personatges, fantasiejar amb una aventura de princeses o pirates, plorar amb les penes dels protagonistes, sentir el perill a les selves, el silenci i l’encant de la lluna, les pors de la nit, el plaer de la travessia somniant eixa Itaca que ens hi espera al final i on l’important no serà l’arribada sinó els coneixements i amistats que hàgem aconseguit al llarg del nostre viatge personal i humà.Des de les Biblioteques Municipals volem animar-vos que ens visiteu i que conegueu els nostres fons, on de segur que trobareu alguna lectura que com deia el poeta Antonio Machado, aprofitem per “...despertar el alma dormida”. Volem transmetre als més jóvens que l’acció de llegir és alguna cosa més que saber, passar-ho bé, és exercitar una aptitud personal que ens ajuda a viure i que, a més, ens possibilita conèixer altres mons, altres vides i saber de l’existència d’altres cultures i pensaments, diferents a les nostres, que també cal respectar.

6

L’amor és el plaergratuït i sincerd’un joc ple de frisances,un poema de pellson el sexe és l’accentd’un senzill llenguatge.No sé si tinc raó,potser tu, potser jo.

Al dia internacional del llibre...vos convidem a llegir els clàssics de la literatura europea del segle XX

Res hi ha tan poderós, tan lliure i tan humà com la paraula. La paraula és una arma pacífica, fràgil i alhora ferma, per combatre la intolerància, l’oblit, els abusos dels poderosos. La paraula escrita es transforma en literatura,que suggereix, evoca, refresca, denuncia, enamora... Este any que celebrem el centenari del naixement del poeta oriolà Miguel Hernández, volem aprofitar per recomanar-vos i promocionar esta part significativa de la literatura que és la poesia. Malgrat els avanços tecnològics, la poesia continua sent com l’anomenava el poeta Gabriel Celaya “un arma cargada de futuro, necesaria como el pan de cada día, como el aire que exigimos trece veces por minuto...”Podem considerar literatura poètica moltes de les composicions dels nostres cantautors, que amb la paraula precisa i adequada ens plantegen situacions reals i problemàtiques que afecten el dia a dia del ser humà. Amb un fragment d’una preciosa cançó de Lluis Llach acabem este escrit convidant-vos que passeu per les nostres biblioteques. Vos esperem.

“ANTOLOGÍA POÉTICA” - Machado, Antonio“AQUÍ NO PAGA NADIE” - Fo, Darío“BELTENEBROS” - Muñoz Molina, Antonio“CASA DE MUÑECAS” - Ibsen, Henrik“DONDE EL CORAZÓN TE LLEVE” - Tamaro, Susanna“EL HEREJE” - Delibes, Miguel“EL HOMBRE ACECHA; CANCIONERO Y ROMANCERO DE AUSENCIAS” Hernández, Miguel“EL LOBO ESTEPARIO” - Hesse, Hermann“EL MUNDO DE SOFIA” - GAARDER, Jostein“EL NOM DE LA ROSA” -Eco, Humberto“EL PRINCIPITO” - Saint-Exupéry , Antoine de“ENSAYO SOBRE LA CEGUERA” - Saramago, José “ITINERARIO POÉTICO” - Celaya, Gabriel“L'ESTRANY” - Camus, Albert“LA CASA DE BERNARDA ALBA” - García Lorca, Federico“LA FAMILIA DE PASCUAL DUARTE” - Cela, Camilo José“SIN NOTICIAS DE GURB” - Mendoza, Eduardo“TE DEIX, AMOR, LA MAR COM A PENYORA” - Riera, Carme“LA INSOPORTABLE LEVEDAD DEL SER” - Kundera, Milan“LA LUZ QUE SE APAGA” - Kipling, RudyardI ...

7

LLIGA DEBATEnrique Gil - Joan Pons IES MUTXAMEL

El curs passat es va celebrar a la Universitat d’Alacant la final de la Lliga Debat inter-universitari. Fou un debat en valencià. L’organització seleccionava un tema i els grups d’estudiants havien de preparar arguments a favor i en contra. Minuts abans del debat es sortejava el torn d’actuació i quin equip anava a defensar els arguments a favor i quin en contra.

Com a conseqüència del debat a Sant Vicent, La Cívica – Escola Valenciana (representada per Ismael) va convocar una reunió amb professors de secundària amb la finalitat de plantejar la possibilitat de realitzar durant el curs 2009-2010 un debat semblant amb alumnat de primer de batxillerat.

Des del mes d’octubre hem realitzat reunions per consensuar unes bases, el tema a tractar, la composició del jurat, el temps dedicat a la defensa dels arguments, a les refutacions, i a les conclusions. Vam acordar : cinc minuts per equip per argumentar, sis minuts per equip per a refutar els arguments de l’equip contrari, i tres minuts per a les conclusions.

El tema elegit fou: ELS DINERS FAN LA FELICITAT?

Durant els dies 4, 5, i 6 de març vam participar sis equips: IES Xixona, IES Mutxamel, IES Jaume II (amb dos equips), IES Figueras Pacheco, IES Cap de l’Aljub de Santa Pola. Els debats es van celebrar a la ciutat d’Alacant a la Seu de la Universitat i el debat final en el Club Información.

En octubre a l’IES Mutxamel ens van plantejar la possibilitat de formar un grup. La idea era vaga però suggerent. Hi havia professorat amb bona predisposició, teníem alumnat que reunia totes les condicions. Una conversa amb Laura Oliva, Santi Escoda, Caterina Martínez,

8

Francesc Gisbert, Enrique Gil i Joan Pons. Vam encetar el camí. Joan seria el capità i Enrique l’assessor. Parlar amb els alumnes: dubtes, de què va el debat, no sé si ho sabrem fer, ... L’alumnat que formaren l’equip:

ALEJANDRA ARMERO JAIRO BRIONES MARINA CAÑEDO ALBA PONS GEMA RAMÓN

D’aquestes persones, dues van ser alumnes del Col·legi Públic Arbre Blanc, dues del Col·legi Públic Manuel Antón, i una del Col·legi Aire Libre.

Unes reunions per plantejar-nos què fer, pensar arguments a favor i en contra, fotos que ens ajuden a defensar les diferents posicions, eleccions de les portaveus, l’elaboració de powers points. Sense pressa, però de forma continuada tots, les quater xiques i el xic, construïren dues línies d’argumentació. Tota una experiència sorprenent. Com van debatre el primer dia, com van anar creixent en seguretat i argumentació, com van modificar arguments per a no repetir, com van aprendre dels arguments dels altres. REPETIREM L’EXPERIÈNCIA.

ENHORABONA A TOT L’EQUIP

9

Qualsevol mort és un fet trist, i ho és més encara quan parlem d’una persona per molts coneguda i estimada, com era el popular mutxameler: José Brotons Verdú, recentment finat. Pepe “el Rejol”, com així és conegut pels seus veïns, era sonador de guitarra i cantador del “So de Mutxamel”, eixa centenària agrupació tradicional de música popular que, a pesar del temps, continua sent el referent musical més valuós de la nostra població, i com tantes voltes he dit (i no em cansaré de repetir), un verdader patrimoni immaterial valencià, que significa un dels últims exemples vius de l’autèntica música tradicional de l’Horta d’Alacant i també de tot el País Valencià (que no és poca cosa).

A l’igual que altres mutxamelers, Pepe “el Rejol” es va sentir atret des de ben jove per eixa colla de sonadors, comandada per Quito “la Minga”, que des de temps immemorial s’encarregava de mantindre la tradició del ball popular i el cant-dansa dels “pastorets” durant tot el calendari festiu de Mutxamel. A mitjans dels 50 va decidir entrar a formar part del So, en una època en què este tipus d’agrupacions musicals estaven en plena decadència o havien acabat integrant-se (o desintegrant-se) en els controvertits grups de “Coros y Danzas” de la Sección Femenina, i va acabar sent el seu cap més visible, a pesar de no haver-se fet mai cap assemblea per decidir-ho. Molt prompte va destacar per la seua habilitat amb la guitarra i art en el cant, al costat de Juan “la Timotea” (músic degà del so actual) i Alfonso “la Figuera”. Va ser un home complidor i compromés amb el so, als assajos del qual no va faltar mai, si no era per un motiu extremadament important, i al mateix temps una persona molt marxosa i engrescadora, a pesar que a voltes la manca de temps no li permetera acabar tot allò al que s’havia compromés. No oblidem tampoc el seu paper fonamental al capdavant de la Comparsa “Els Maseros”, en una època difícil per a la supervivència d’esta filà cristiana.

Per als amants de la música tradicional valenciana, hui és també un dia de dol. Tot i això sempre ens quedarà la seua veu, enregistrada per a la posteritat en diverses gravacions que hui en dia custodia la Fonoteca de Materials a l’Institut Valencià de la Música, però també al doble CD editat pel Grup Alacant “Sons de Migjorn” (2005) i a “Músiques de Mutxamel” (2006); així com el record de vore’l actuar en les festes de Santa Tecla de Tarragona, diversos “encuentros de cuadrilla” a Múrcia o al Teatre Talia de València l’any 2007 amb motiu del Dia del Cant d’Estil Valencià.

Fer un homenatge a este home no pot ser excusa per a oblidar tots aquells que recentment el succeïren i que potser, injustament, no han merescut unes línies com estes, o una simple referència en el dia del seu son etern. Parlem de Manolo “el Xato”, Manuel Doménech “el Xorlit” (“templador” oficial del so durant molts anys), Gasparo “el Forn” i Antonio “Sancarró”. Amb tots ells una veu i un so se n’han anat per sempre. Esperem que el So actual sàpia mantindre amb fidelitat i dignitat el seu llegat, i el poble de Mutxamel reconega com cal la seua tasca. Des de Londres, on residisc, el meu condol més sincer als seus familiars. Descanse en pau!

Pepe “el Rejol”, una veu i un so que ens ha deixat

Lluís-Xavier Flores i AbatPresident del “Grup Alacant”

Qualsevol mort és un fet trist, i ho és més encara quan parlem d’una persona per molts coneguda i estimada, com era el popular mutxameler: José Brotons Verdú, recentment finat. Pepe “el Rejol”, com així és conegut pels seus veïns, era sonador de guitarra i cantador del “So de Mutxamel”, eixa centenària agrupació tradicional de música popular que, a pesar del temps, continua sent el referent musical més valuós de la nostra població, i com tantes voltes he dit (i no em cansaré de repetir), un verdader patrimoni immaterial valencià, que significa un dels últims exemples vius de l’autèntica música tradicional de l’Horta d’Alacant i també de tot el País Valencià (que no és poca cosa).

A l’igual que altres mutxamelers, Pepe “el Rejol” es va sentir atret des de ben jove per eixa colla de sonadors, comandada per Quito “la Minga”, que des de temps immemorial s’encarregava de mantindre la tradició del ball popular i el cant-dansa dels “pastorets” durant tot el calendari festiu de Mutxamel. A mitjans dels 50 va decidir entrar a formar part del So, en una època en què este tipus d’agrupacions musicals estaven en plena decadència o havien acabat integrant-se (o desintegrant-se) en els controvertits grups de “Coros y Danzas” de la Sección Femenina, i va acabar sent el seu cap més visible, a pesar de no haver-se fet mai cap assemblea per decidir-ho. Molt prompte va destacar per la seua habilitat amb la guitarra i art en el cant, al costat de Juan “la Timotea” (músic degà del so actual) i Alfonso “la Figuera”. Va ser un home complidor i compromés amb el so, als assajos del qual no va faltar mai si no era per un motiu extremadament important, i al mateix temps una persona molt marxosa i engrescadora, a pesar que a voltes la manca de temps no li permetera acabar tot allò al que s’havia compromés. No oblidem tampoc el seu paper fonamental al capdavant de la Comparsa “Els Maseros”, en una època difícil per a la supervivència d’esta filà cristiana.

Per als amants de la música tradicional valenciana, hui és també un dia de dol. Tot i això sempre ens quedarà la seua veu, enregistrada per a la posteritat en diverses gravacions que hui en dia custodia la Fonoteca de Materials a l’Institut Valencià de la Música, però també al doble CD editat pel Grup Alacant “Sons de Migjorn” (2005) i a “Músiques de Mutxamel” (2006); així com el record de vore’l actuar en les festes de Santa Tecla de Tarragona, diversos “encuentros de cuadrilla” a Múrcia o al Teatre Talia de València l’any 2007 amb motiu del Dia del Cant d’Estil Valencià.

Fer un homenatge a este home no pot ser excusa per a oblidar tots aquells que recentment el succeïren i que pot ser, injustament, no han merescut unes línies com estes, o una simple referència en el dia del seu son etern. Parlem de Manolo “el Xato”, Manuel Doménech “el Xorlit” (“templador” oficial del so durant molts anys), Gasparo “el Forn” i Antonio “Sancarró”. Amb tots ells una veu i un so se n’han anat per sempre. Esperem que el So actual sàpia mantindre amb fidelitat i dignitat el seu llegat, i el poble de Mutxamel reconega com cal la seua tasca. Des de Londres, on residisc, el meu condol més sincer als seus familiars. Descanse en pau!

10

LA IGUALDAD DE OPORTUNIDADES

Fernando Montón

En España, según la encuesta sobre discapacidades, deficiencias y estado de salud (Instituto Nacional de Estadística, 1999), hay en torno a 3,5 millones de personas con alguna discapacidad.Las personas con discapacidad constituyen un sector de población heterogéneo, pero todas tienen en común que, en mayor o menor medida, precisan de garantías suplementarias para vivir con plenitud de derechos o para participar en igualdad de condiciones que el resto de ciudadanos en la vida económica, social y cultural del país.La Constitución Española, en su artículo 14, reconoce la igualdad ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna. En congruencia con este precepto la Carta Magna, en su artículo 49, refiriéndose a las personas con discapacidad, ordena a los poderes públicos que presten la atención especializada que requieran y el amparo especial para el disfrute de sus derechos.Estos derechos y libertades enunciados constituyen hoy uno de los ejes esenciales en la actuación sobre la discapacidad. Los poderes públicos deben asegurar que las personas con discapacidad puedan disfrutar del conjunto de todos los derechos humanos: civiles, sociales, económicos y culturales.Si consensuamos la persistencia en la sociedad de desigualdades, pese a las inequívocas proclamaciones constitucionales y lo que es más importante todavía, los cambios operados en la manera de entender el fenómeno de la "discapacidad" y, consecuentemente, las desventajas que presenta una persona con discapacidad tienen su origen en sus dificultades personales, es preciso diseñar y poner en marcha estrategias de intervención que operen simultáneamente sobre las condiciones personales y sobre las condiciones ambientales.

En esta perspectiva se mueven dos estrategias de intervención relativamente nuevas y que desde orígenes distintos van, sin embargo, convergiendo progresivamente. Se trata de la estrategia de "lucha contra la discriminación" y la de "accesibilidad universal”.La estrategia de lucha contra la discriminación se inscribe en la larga marcha de algunas minorías por lograr la igualdad de trato y por el derecho a la igualdad de oportunidades, así como en acciones adecuadas para luchar contra la discriminación por motivos de sexo, de origen racial o étnico, religión o convicciones, discapacidad, edad u orientación sexualEl concepto de accesibilidad, por su parte, está en su origen muy unido en favor del modelo de "vida independiente", que defiende una participación más activa de estas personas en la comunidad La no accesibilidad de los entornos, productos y servicios constituye, sin duda, una forma sutil pero muy eficaz de discriminación, de discriminación indirecta en este caso, pues genera una desventaja cierta a las personas con discapacidad en relación con aquellas que no lo son, al igual que ocurre cuando una norma, criterio o práctica trata menos favorablemente a una persona con discapacidad que a otra que no lo es. Convergen así las corrientes de accesibilidad y de no discriminación.El establecimiento de medidas para garantizar que el derecho a la igualdad de oportunidades sea efectivo contemplando medidas de sensibilización, de fomento del desarrollo tecnológico y fondos para el desarrollo conjunto con otras Administraciones de proyectos innovadores, que se articularán y desarrollarán mediante planes estatales de accesibilidad y de no discriminación, es el objetivo fundamental para cumplir con el objetivo de no discriminación.

11

Entre las medidas de defensa, por su sencillez, rapidez y comodidad para las partes, se potencia el establecimiento del derecho a los principios de vida independiente, normalización, accesibilidad universal, diseño para todos, diálogo civil y transversalidad de las políticas en materia de discapacidad.De acuerdo con el principio de transversalidad de las políticas en materia de discapacidad, esta política de igualdad de oportunidades debe concienciarse en ámbitos como son: telecomunicaciones y sociedad de la información, espacios públicos urbanizados, infraestructuras y edificación transportes, bienes y servicios a disposición del público.La garantía y efectividad del derecho a la igualdad de oportunidades de las personas con discapacidad en el ámbito del empleo y la ocupación, se hará efectiva en el principio de igualdad de trato en el empleo y la ocupación.Las medidas contra la discriminación podrán consistir en prohibición de conductas discriminatorias y de acoso, exigencias de accesibilidad y exigencias de eliminación de obstáculos y de realizar ajustes razonables.Asimismo, en el marco de la política oficial de protección a la familia, los poderes públicos adoptarán medidas especiales de acción positiva respecto de las familias alguno de cuyos miembros sea una persona con discapacidad. Las condiciones básicas de accesibilidad y no discriminación establecerán, para cada ámbito o área, medidas concretas para prevenir o suprimir discriminaciones, y para compensar desventajas o dificultades.Las Administraciones públicas, en el ámbito de sus competencias, promoverán y facilitarán el desarrollo de medidas de fomento y de instrumentos y mecanismos de protección jurídica para llevar a cabo una política de igualdad de oportunidades, mediante la adopción de las medidas necesarias para que se supriman las disposiciones normativas y las prácticas contrarias a la igualdad de oportunidades y el establecimiento de medidas para evitar cualquier forma de discriminación por causa de discapacidad.Por todo ello El derecho a la igualdad de oportunidades y en relación a la ciudad educadora debe ser una garantía relevante de los principios de igualdad entre todas las personas, de justicia social y de equilibrio territorial, que deberá manifestarse en la planificación y gobierno de la ciudad, en donde se tomarán las medidas necesarias encaminadas a suprimir los obstáculos de cualquier tipo, incluidas las barreras físicas, que impidan el ejercicio del derecho a la igualdad y serán responsables de ello tanto la administración municipal como otras administraciones que incidan en la ciudad; y estarán también comprometidos en esta empresa los propios habitantes, tanto a nivel personal como a través de las distintas formas de asociación a las que pertenezcan.

12

LAS BEGUINASAna Louis

Las beguinas eran una asociación de mujeres cristianas, contemplativas y activas, que dedicaron su vida, tanto a la defensa de los desamparados, enfermos, mujeres, niños y ancianos, como a una brillante labor intelectual que ahora empieza a ser conocida. Organizaban la ayuda a los pobres y a los enfermos en los hospitales, o a los leprosos. Trabajaban para mantenerse y eran libres de dejar la asociación en cualquier momento para casarse.Fueron mujeres que vivieron en la Baja Edad Media, los turbulentos siglos XII y XIII. Tiempo de crisis y cambios, de caos general y libertad personal, donde lo espiritual e intelectual aún se invocan juntos y La Biblia y Platón encuentran los mismos interlocutores, en monasterios y universidades; luce rotundo el románico y nace airoso el gótico, resplandece el amor galante y se aman, épicos, Tristán e Isolda. Europa desmembrada y abierta, crea y se recrea en una cultura plural; árabe, griega, cristiana, judía y musulmana.En este ambiente bullicioso y caótico, las beguinas, solteras, casadas, viudas, solas o en grupo, ajenas a toda autoridad, vivieron libres, activas y solidarias, con inteligente y luminosa coherencia, con humana dignidad, " entre amigas muy queridas ", sin jerarquía, en "la inteligencia del Amor".Dedicaron su vida tanto a la defensa de los desamparados, mujeres, niños y ancianos, como a una brillante labor intelectual que ahora empieza a ser conocida, aunque ya en su tiempo mereciera la atención del Papa Clemente V, en el Concilio de Viena, al decretar que: " su modo de vida debe ser prohibido definitivamente y excluido de la Iglesia de Dios". No resultaría fácil, el movimiento de estas mujeres se había extendido por Cataluña, Francia, Holanda, Rumania y Baviera.Eran vistas como " maestras de vida " y causarán la admiración y el asombro de sus contemporáneos:" en las discusiones teológicas con ellas, Virgilio aparece con similar frecuencia que los padres de la Iglesia ", anotarán sus interlocutores. Quizás por ello, por su erudición, despertarán el recelo del Poder, de una Iglesia beligerante y cruel en su lucha por lograr el monopolio de lo Divino, y, desgraciadamente, también de lo humano.Se les reprochará vivir fuera de la Iglesia, vivir juntas, sus ropas, sus oficios, elegir

13

a sus maestras, incluso el nombre de Marta, muy utilizado por ellas para reconciliar simbólicamente las dignidades bíblicas de Marta y María, o sea, acción y contemplación, algo condenado por el discurso eclesiástico. Todo serviría para acusarlas y condenarlas.Tres siglos más tarde, la visión de la mujer austera, sometida al marido, la " esposa”, modelo ideal de orden, sumisión y trabajo estará totalmente asentada. Cualquier otra opción calificará peligrosamente a la mujer: bruja.No había casa-madre, como así tampoco una regla común, ni una orden general; sino que cerca de los hospitales o de las iglesias donde establecían sus viviendas en sencillas habitaciones donde podían orar y hacer trabajos manuales, cada comunidad o beguinage, estaba completa en sí misma, y organizaba sus propia forma de vida con el propósito de orar y servir como Cristo en su pobreza.Como escritoras, las beguinas encontraron el obstáculo de ser laicas y mujeres, pero alegaron el mandato de la inspiración divina. En este sentido, las beguinas rivalizaron con el poder eclesiástico y patriarcal, al considerar la experiencia religiosa como una relación inmediata con Dios, que ellas podían expresar con voz propia sin tener que recurrir a la interpretación eclesiástica de la palabra divina.Entre las beguinas más ilustres vale la pena recordar a María de Oignies, a Lutgarda de Tongeren, a Juliana de Lieja y a Beatriz de Nazaret, autora de Los siete grados del Amor. Se considera que las beguinas, junto con los trovadores y Minnesänger, fundaron la lengua literaria flamenca, francesa y alemana. Participaban en la apertura del saber teológico a los laicos, arrancándolo del latín clerical y vertiéndolo a las lenguas vulgares. La traducción de obras del místico alemán Johannes Eckhart y la divulgación de su propia obra le costó la hoguera en 1310 a Margarita Porete, autora de El Espejo de las Almas Simples que dice:La gran cultura de las beguinas hará de ellas " madres de lenguas europeas " ; Beatriz de Nazaret: " Los siete grados del Amor "; Matilde de Magdeburgo: " La luz resplandeciente de la divinidad " ( madre de la lengua alemana)

; Margarita Porete: " Espejo de las almas simples y anonadadas ", (creadora de la lengua francesa), mística radical, declarada herética y quemada por la Inquisición en 1310; o Hadewichj de Amberes,( madre de la lengua flamenca ), que en sus "Visiones" describe y elabora no una teoría del amor, sino " un arte de Amar ", donde Amor y Deseo emprenderán la embelesada, radical defensa del Amor Apasionado, de la ebriedad amorosa, enseñando el deseable sentido de lo real, y el camino para alcanzarlo: "en lo más profundo de su Sabiduría aprenderás lo que es él y que maravillosa suavidad es para los amantes habitar en el otro/...uno disfruta del otro y se lo come y se lo bebe y lo engulle enteramente.."(Carta 11)Su amplia y generosa disponibilidad hacia el mundo, su libre y amorosa manera de interpretarlo, sin escisión entre lo

14

físico y espiritual, viendo a Cristo como un hombre, novedoso en su tiempoHan pesado siete siglos de plúmbeo silencio sobre estas mujeres, las beguinas, pero, el símbolo que tanto utilizaron, el Ave Fenix, alquímico por excelencia, quizás funcione todavía, y la magia que lo precede logre su resurgir del olvido a que fueron condenadas. De momento, y gracias a una mujer, María Tabuyo( Ed. Trotta), podemos reconocer, recuperar la ardorosa finura y penetración del "lenguaje del deseo " - creador de hermosos plumajes- su risueña sensibilidad a la hora de buscar el Cielo, aquí y ahora, en la Tierra. Una forma de ser y estar en este valle de lágrimas que es el mundo, donde lo "natural" y " lo sobrenatural", no suelen estar tan bien avenidos como para que pueda entenderse divinamente, con sencillez, la prédica de Hadewichj de Amberes: " Amad el Amor”. Ella así lo hacía:"Al noble amorme he dado por completopierda o ganetodo es suyo en cualquier caso.¿Qué me ha sucedidoque ya no estoy en mí?Sorbió la sustancia de mi mente.Mas su naturaleza me aseguraque las penas del amor son un tesoro".

15

A Miguel HernándezAna Louis - Xavier Sala

La guerra canvia la poètica d’Hernàndez i canvia la forma i el fons, passa dels vers culte al popular, un exemple és aquest Andaluces de Jaén

Andaluces de Jaén,aceituneros altivos,decidme en el alma: ¿quién,quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,ni el dinero, ni el señor,sino la tierra callada,el trabajo y el sudor.Unidos al agua puray a los planetas unidos,los tres dieron la hermosurade los troncos retorcidos.Levántate, olivo cano,dijeron al pie del viento.Y el olivo alzó una manopoderosa de cimiento.

L’octasíl·lab pren el lloc de l’endecasil·lab i ara ja no parla del poeta estranys als altres, ara ja no distingix entre les dos sendes, la del poeta i la dels altres, ara es mescla, es barreja, és un amb la resta. I el poeta pren la veu de qui va pels camins fent que prenguen consciència del seu poder qui encara no la té i es dirigix a un receptor poemàtic per prende la seua veu, per respondre a la volta la seua veu i la dels altres

16

Andaluces de Jaén,aceituneros altivos,decidme en el alma: ¿quiénamamantó los olivos?Vuestra sangre, vuestra vida,no la del explotadorque se enriqueció en la heridagenerosa del sudor.No la del terratenienteque os sepultó en la pobreza,que os pisoteó la frente,que os redujo la cabeza.Árboles que vuestro afánconsagró al centro del díaeran principio de un panque sólo el otro comía.¡Cuántos siglos de aceituna,los pies y las manos presos,sol a sol y luna a luna,pesan sobre vuestros huesos!

Una veu que es fon amb la de l’univers. Encara del seu fer anterior conseguix metàfores d’una gran força dramàtica com podem vore en l’olivera alçant-se com una mà que surt de la terra.

Després la veu del poeta s’alça novament per fer-los vore que qui ha treballat la terra qui fa que fructifique la collita no ha rebut els beneficis

Andaluces de Jaén,aceituneros altivos,pregunta mi alma: ¿de quién,de quién son estos olivos?Jaén, levántate bravasobre tus piedras lunares,no vayas a ser esclavacon todos tus olivares.Dentro de la claridaddel aceite y sus aromas,indican tu libertadla libertad de tus lomas.

Per eixe motiu canta a la lluita per rebel·lar-se contra segles d’opresió i amb el fruit de l’arbre trobarà l’home la llibertat de les terres. 17

DINÁMICA DE TRABAJO EN EQUIPOFernando Montón Aparicio - Ana Louis Cereceda

Durante el mes de marzo, todos los lunes al sol o con lluvia, hemos asistido al curso “Dinámica del trabajo en equipo, que ha organizado la Diputación Provincial de Alacant, y cuya ponente ha sido la socióloga Elena Bermúdez Ochoa.

Si una cosa ha quedado clara es que la formación es algo fundamental en la vida profesional de cualquier trabajador. Analizar las cosas desde otros puntos de vista, el contacto con otros trabajadores que viven las mismas situaciones laborales que nosotros, simplemente ayuda a posicionarnos en cualquier tipo de aprendizaje, bien sea a través de una metodología, bien sea por detectar los cambios que tenemos que hacer en nuestra vida para obtener lo que se denomina “saber lo que no sé” y en las conclusiones de estos cursos de formación es cuando más se evidencia.

En esencial “aprender habilidades sociales”, se traduce al análisis de las técnicas de comunicación, que no sólo son necesarias aprenderlas y ponerlas en práctica sino que son herramientas para el buen funcionamiento de las relaciones entre equipos.

Para comunicar es evidente que la primera premisa es crear un espacio, poner interés en lo que se está comunicando o en su caso prestar atención a lo que te están comunicando y crear un espacio donde nos podemos expresar sin miedo a que nos juzguen, dejando de juzgar en cualquier caso al otro comunicador.

Los niveles de comunicación, se hallan estereotipados por distintos autores y metodologías pero en definitiva responden a distintos tipos de conversación y nivel, que van desde lo más liviano con conversaciones tópicas, a niveles de comunicaciones cumbre, donde la empatización, llega a un nivel máximo de confianza , que en definitiva es el objetivo de

una comunicación directa y donde uno de los principios obviados es la critica dura de hablar del ausente, principio básico de respeto de lo llamado maledicencia, y que sólo se trata de respetar el principio básico de no hablar especialmente mal de alguien que se halla ausente, salvo que sea algo positivo.

Los trabajos en equipo, se fundamentan en pilares básicos como la comunicación y la conciencia de la habilidad de interacción, que determinan que en cualquier caso y ante cualquier situación el que antes de empezar a comunicar hay que saber lo que se quiere decir y en especial como se ha de decir, por ello cualquier mejora en la habilidad para comunicarnos repercutirá positivamente en todas las áreas de nuestra vida.

Una de las cuestiones básicas del lenguaje verbal es que la persona con la que más hablamos es con nosotros mismos y resulta interesante darnos cuenta de lo que no decimos, es por ello que el activar una mentalidad abierta, facilita la apertura de la comunicación que es una de las bases fundamentales de la dinámica de trabajo en equipo.

18

Como en cualquier proceso de mejora de calidad, en la dinámica de trabajo de equipos existen unos facilitadores que muchas veces desestimamos pero que son fundamentales si queremos ser eficaces en nuestra dinámica de trabajo en equipo. Son factores tan básicos como crear el ambiente adecuado, sin interferencias, el control de la primera impresión, y en general todo lo que puede condicionar el proceso de comunicación posterior.

El movimiento corporal y ritmo acompasado, nos proporciona información sobre la apertura que el otro mantiene respecto a nosotros y a nuestro mensaje.

Pero en definitiva es la escucha, lo que determina el sentirnos reconocidos y tenidos en cuenta como consecuencia de una practica consciente de comunicación, donde existe un feed-back reciproco, consecuencia de habilitar correctamente y conscientemente los factores habilitadores básicos.

Todo este proceso tiene como consecuencia un aumento de la relación de confianza entre el equipo o grupo, lo que motiva un interés reciproco y una mejora evidente de la relación interna del equipo.

En todo fomento de dinámica de habilidades, es fundamental ubicarse en el ambiente adecuado en cuanto a reconocer si nos encontramos en una dinámica de grupo y una dinámica de equipo.

Son dos contextos distintos y en los cuales hay que ubicarse, formamos partes de múltiples grupos de relación, pero fundamentalmente trabajamos en un único equipo como regla general, que es nuestro medio vital de desarrollar una dinámica de habilidades donde los valores ocupan una posición central en la estructura del grupo.

La regla básica del equipo, es que cuando formas parte de un equipo, has de dar sin esperar recibir nada a cambio. El simple hecho de pertenecer a un equipo es suficiente para tu propio crecimiento.

El trabajo en equipo está muy vinculado a los conceptos de los sistemas de calidad. Cada componente aporta distintas experiencias, habilidades y conocimientos y perspectivas sobre el trabajo que se realiza cada día, pero aprender a trabajar de forma efectiva como equipo, requiere el tiempo para adquirir habilidades, gestionar tiempo, alternar y desvincular procesos de pensamientos individuales para tomar decisiones y resolver problemas y en definitiva ser capaces de recibir y transmitir la información de manera adecuada y clara, dentro de un ambiente de confianza.

19

En cualquier caso , y como símil de reflexión, siempre hemos oído aquello de que:¿ estudias o trabajas?, lo que en dinámica de trabajo podrías trasladar a: ¿trabajas en grupo o en equipo?.Sólo depende de ti ser consciente de que ya no engañas a nadie, pues de ti sólo depende obtener la confianza de tu entorno, bien sea grupo o equipo, para poder con tu integridad, madurez y mentalidad independiente y creativa, desarrollar una comunicación adecuada, que finalmente sólo va a beneficiarte a ti como persona y al grupo o equipo como influencia directa de tu estado emocional.

En conclusión, todas las personas, son responsables de sus propias elecciones y tienen la libertad para elegir, pero el don personal e intransferible nos dota del auto-conocimiento suficiente para examinar nuestros pensamientos, desarrollar nuestra imaginación creativa y actuar con nuestra conciencia interna de lo que es bueno y es malo y la repercusión en nuestra integridad personal.

Te invitamos a tomarte tu tiempo, y como decía Goethe: “las cosas que importan, más nunca deben estar a merced de las cosa que importan menos”, por que en definitiva estamos poniendo en peligro nuestra felicidad personal, como consecuencia del uso inadecuado de nuestra dinámica de trabajo en equipo.

20

Normativa en materiald'igualtat de tracte i d'oportunitatsConjunt de normes específiques i fragments de normes, dirigides a facilitar l'eliminació d'obstacles per a un ple desenvolupament i incorporació social de les dones a tots els àmbios.Este tipus de normativa existix tant en el context comunitari, l'art. 119 del Tractat de Roma (principi d'igualtat retributiva) i que s'ha desenvolupat en diferents directives i altres actes normatius, com en els cossos legals nacionals. En cada una de les legislacions nacionals dels Estats membres de la Unió Europea, el principi de no discriminació per raó de sexe el trobem en els textos constitucionals que s'han desenvolupat en diferents normes que regulen específicament aspectes relacionats amb la realitat de les dones. Per exemple, en la legislació laboral hi ha mesures específiques per al foment de l'ocupació de les dones o la regulació en l'àmbit laboral i de l'atenció sanitària de la maternitat.

Paraules i conceptes clau en el vocabulari de la igualtat XII

Definició curta de paraules i conceptes clau que s'utilitzen de manera habitual quan es parla d'igualtat entre hòmens i dones.

(Paraules per a la Igualtat. Biblioteca Básica Vecinal. Mujeres Vecinales. CAVE)

Organismes per a la igualtatSón entitats que promouen polítiques d'igualtat d'oportunitats entre dones i homes. La seua finalitat és impulsar i garantir condicions que possibiliten la igualtat real de les dones en tots els àmbits de la societat. per a assolirr una major i millor vertebració de les actuacions, hi ha a Espanya entitats que posen en marxa i desenvolupen estes polítiques com l'Institut de la Dona, els Organismes per a la igualtat en cada Comunitat Autònoma i les Regidories de la Dona i Igualtat dels Ajuntaments coordinades a través de l'Àrea de la Dona de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies.

21

Plaerdemavida Xavier Sala

Aquest any del centenari de Miguel Hernández és també el del poeta Màrius Torres. Compartixen també l’any de la mort, 1942, i la malaltia. Però Miguel Hernàndez i Màrius Torres compartixen un moment de la història cabdal, que va des de la voluntat de formar part d’una societat lliure i moderna, que els alliberara de la història nefasta del segle XIX espanyol al fracàs després d’una guerra terrible. Amb ells s’acaba la història prompte amb la mort, una mort però que no ha pogut véncer la veu dels dos poetes.

Cambra teatre de Mutxamel ha organitzat un taller de lectura amb la voluntat de muntar un espectacle on les veus dels dos s’unisca a la d’altres per mostrar una visió de la societat fins al 1942.

Màrius Torres va nàixer a Lleida el 30 d’agost de 1910, dins d’una família de professionals liberals, fill i nét de metges, l’altre avi va ser advocat i catedràtic de literatura, sa mare havia estudiat magisteri i música, tot i que no exercí una professió. El jove Màrius estudia a Barcelona medicina i podem comparar el seu cercle i formació amb la dels escriptors castellans que formen l’anomenada Generació del 27. Estudis universitaris, viatges per Europa.

Al 1933 acaba els estudis i fa el doctorat per tornar a Lleida on exercirà la seua especialitat. Però a la primavera de 1935 una infecció gripal fa que interrompa l'activitat i al desembre d’eixe any es manifesta la tuberculosi i va haver d’ingressar al Sanatori antibuberculosi.

Ja no eixirà, però no per això es desentén del món, durant el segon trimestre de 1936, Màrius col·laborà al periòdic de Joventut Republicana de Lleida, L’Ideal, amb articles sobre temes polítics, unes col·laboracions que acabada la guerra feren que se li aplicara la Ley de Responsabilidades Políticas, se li obrí un expedient que es resolgué el 1941 amb una condemna a una multa de 200 pessetes.

Inicia també una relació epistolar amb l’escriptor i editor Joan Sales que mereixen l’atenció del lector per la visió que ens donen de la guerra i de l’exili.

Veus nostres totes que no podem oblidar per conéixer millor la història i el present.

22

Finestra d'expressió

23

Susana Alzamora

fotografia: Ervin Panqueva - Edicion: Susana Alzamora.

CONCERT COMMEMORATIU

FemenîSAX és una associació que intenta promoure la música per a saxòfon interpretada i composta per dones, és a dir, les dones com a intèrprets i com a compositores. De moment ha començat per constituir un Quartet de Saxòfons: Encarni Oliver Cazorla, que toca els saxòfons soprano i alt, Rosabel Torregrosa i Lillo, amb el saxòfon alt, Bárbara Fernández Gómiz, el saxòfon tenor, i Aida Orts Pomars, el més gran: el saxòfon baríton. La intenció, no obstant això, és la de formar, en un futur, també un Ensemble de Saxòfons, així com promoure l'ensenyança d'este instrument i del llenguatge musical. També la d'adquirir un repertori d'obres compostes per dones compositores per a este instrument i per hòmens poc coneguts per no procedir de països "tradicionalment" importants en música. L'agrupació es va formar a principis de l'any 2007 i entre els seus objectius està el de promoure i donar a conéixer la família dels saxòfons, instrument inventat pel constructor d'instruments belga Adolphe Sax cap a l'any 1845, la música original composta per a este instrument, les seues possibilitats tímbriques i expressives, i mostrar al públic que les dones poden interpretar música amb qualsevol tipus d'instrument musical, en este cas, el saxòfon. En l'actuació del 10 de març van interpretar peces d'Albinoni, Mozart, Häendel, Albeniz, Scout Joplin, Carlos Gardel i Poster Steele. I al seu repertori trobem també obres de Beethoven, Pachelbel, Morricone, Piazzola, Lennon, McCartney, Paul Yoder i Mancini.

24

foto Susana Alzamora