Accent 219

16
Les retallades al País Valencià Ens apropem a les retallades que han patit quasi tots els sectors públics, des de la sanitat a la educació, passant pels mitjans de comunicació públics. >> Països Catalans 4 En defensa dels horts urbans El barri de Benimaclet, a València, viu des de fa aproximadament dos anys una situa- ció de desesperació i impotència davant la paralització dels horts urbans. >> Països Catalans 6 Tornen els franquistes? L’arribada del PP a la Moncloa ha reafir- mat el poder de la dreta en les institu- cions públiques. Molts han vist en aques- ta nova conjuntura un retorn al passat, però què tenen en comú els actuals i els antics polítics? >> En profunditat 8 i 9 SUMARI JOSEP VILLAROYA PÀG. 2 // GONÇAL BRAVO PÀG. 2 // ÀLEX MAYMÓPÀG.3 // XAVI SARRIÀ PÀG.16 DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012 Josep Garganté, treballador i membre de la CGT a TMB Josep Garganté és conductor d'autobusos, membre de la CGT, i un dels portaveus dels i les treballadores. El proper 23 de febrer s'en- fronta a un judici, coincidint a més amb una nova onada de mobi- litzacions a Transports Metropolitans de Barcelona, que ens explica en aquesta entrevista amb L'ACCENT. >>Contraportada 16 La defensa del català s’estén per tota l’illa de Mallorca Les darreres setmanes una onada de protes- tes i mobilitzacions ha marcat l’actualitat política a l’illa, visualitzant una oposició cada vegada més sòlida a una ofensiva lingüística que desplaça conquestes històriques del cata- lanisme polític. Sa Pobla, Palma i Felanitx han estat els escenaris principals de les dife- rents mobilitzacions que han mostrat el rebuig més ferm a les darreres mesures del PP con- tra la presència del català a les institucions, en concret la nova Llei de l’Administració Pública. >>Països Catalans 5 ENTREVISTA >>Internacional 10 i 11 Els mallorquins han reaccionat davant l’ofensiva de Bauzà Periòdic popular dels Països Catalans 219 Bloody Sunday: Quaranta anys sense justícia

description

Periodic popular dels Paisos Catalans. Numero 219. DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012

Transcript of Accent 219

Page 1: Accent 219

Les retallades al País ValenciàEns apropem a les retallades que hanpatit quasi tots els sectors públics, desde la sanitat a la educació, passant pelsmitjans de comunicació públics.

>> Països Catalans 4

En defensa dels hortsurbans El barri de Benimaclet, a València, viu desde fa aproximadament dos anys una situa-ció de desesperació i impotència davant laparalització dels horts urbans.

>> Països Catalans 6

Tornen els franquistes?L’arribada del PP a la Moncloa ha reafir-mat el poder de la dreta en les institu-cions públiques. Molts han vist en aques-ta nova conjuntura un retorn al passat,però què tenen en comú els actuals i elsantics polítics?

>> En profunditat 8 i 9

SUM

ARI

JOSEP VILLAROYA PÀG. 2 // GONÇAL BRAVO PÀG. 2 // ÀLEX MAYMÓPÀG.3 // XAVI SARRIÀ PÀG.16

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012

Josep Garganté, treballador i membre de la CGT a TMB

Josep Garganté és conductor d'autobusos, membre de la CGT, i undels portaveus dels i les treballadores. El proper 23 de febrer s'en-fronta a un judici, coincidint a més amb una nova onada de mobi-litzacions a Transports Metropolitans de Barcelona, que ens explicaen aquesta entrevista amb L'ACCENT.

>>Contraportada 16

La defensa del catalàs’estén per tota l’illade MallorcaLes darreres setmanes una onada de protes-tes i mobilitzacions ha marcat l’actualitatpolítica a l’illa, visualitzant una oposició cadavegada més sòlida a una ofensiva lingüísticaque desplaça conquestes històriques del cata-lanisme polític. Sa Pobla, Palma i Felanitxhan estat els escenaris principals de les dife-rents mobilitzacions que han mostrat el rebuigmés ferm a les darreres mesures del PP con-tra la presència del català a les institucions,en concret la nova Llei de l’AdministracióPública.

>>Països Catalans 5

ENTREVISTA

>>Internacional 10 i 11

Els mallorquins han reaccionat davant l’ofensiva de Bauzà

Periòdic popular dels Països Catalans219

Bloody Sunday:Quaranta anyssense justícia

Page 2: Accent 219

L’ACCENT 219DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 201202 OPINIÓ

L’elefant i l’estaca"Qui no es mou, no sent les cadenes"

Rosa Luxemburg

JOSEP VILLAROYA VALÈNCIA

Quan sóc a l'aula, alguns alumnes em pre-gunten per què els esclaus suportaven lesseus condicions de vida, per què no esrebel·laven davant les injustícies a quèeren sotmesos. Els responc que jo também'ho plantege, que és difícil comprendreper què la gent no es mou davant les injus-tícies, o per què només ho fa algunes vega-des. Davant aquesta qüestió només se m'a-cudeix preguntar-los si ells mateixos, ahores d'ara, no tenen motius per rebel·lar-se. Després d'algunes intervencions, soleneixir un fum de motius pels quals hau-rien de lluitar: l'atur, la precarietat labo-ral, no poder accedir a una casa per eman-cipar-se, les retallades, l'autoritarisme del'escola... En acabant, els demane, perquè no es rebel·len ells si tenen tantsmotius? Aleshores es fa el silenci, veigcares de resignació, diuen que no podenfer res, que el que facen no aprofita deres. És llavors quan els conte la històriade l'elefant i de la cadena... Un xicon vaanar al circ, i hi va veure uns elefantsdurant la funció, uns animals d'una gran-dària descomunal i amb una força enor-me, capaç d'aixafar el seu domador ambels seus 6.000 quilos de pes. Tanmateix,eixe xicon va restar bocabadat en obser-var que després de l'actuació, l'elefantrestava lligat per una cadena a una peti-ta estaca clavada a terra, i es va pregun-tar “Com és possible que eixe elefant, tanpoderós, estiga lligat a un tros de fustaque tan sols està clavat a terra uns pocscentímetres?” El xicon va pensar que eixeanimal, capaç d'arrencar un arbre de soca-rel amb la seua força, podria arrencarfàcilment l'estaca i fugir. Per què no hofeia? Què el mantenia allí lligat? Eixexicon va demanar ajuda per esbrinar elmisteri de l'elefant, i finalment la va tro-bar. Un home del circ li va explicar quel'elefant no escapava perquè havia estatlligat a una estaca pareguda des que eramolt, molt petit. El xicon tancà els ulls itractà d'imaginar-se l'elefant de petit,quan espentava amb força per alliberar-se, però malgrat el seu esforç no ho acon-seguia. L'estaca era massa forta per a ell.Probablement l'elefantet ho va intentarun dia rere altre, i en arribar la nit s'a-dormia esgotat. Arribà un dia, però, quel'animal acceptà la seua impotència i esva resignar al seu destí. Eixe elefant enor-me i poderós no escapa perquè creu queno pot fer-ho. Ell té gravat a foc en la seuamemòria aquella impotència que va sen-tir poc després de nàixer. I el pitjor de totés que mai més ha tornat a qüestionar-se eixe record. Mai, mai més ha tornat aposar a prova la seua força...

Eixe és el motiu perquè no es rebel·lavenels esclaus, eixa és la raó per la qual noens rebel·lem nosaltres... Ens han ensen-yat a viure creient que no podem rebel•lar-nos, que no serveix per a res, i ens ho hanrepetit milers de vegades i ens ho hemcregut, ens ho han inoculat fins al mollde l'os. L'elefant només necessita saberque sí és capaç d'arrencar l'estaca i alli-berar-se. L'elefant no té exemples que limostren que és possible trencar l'estaca,si en tinguera, tal vegada el seguiria itrencaria les cadenes que el lliguen. Nosal-tres no som elefants, però també neces-sitem exemples, i en tenim, lluitadors illuitadores que ens han mostrat el camí,que han trencat les seues cadenes. Aracal seguir-los.

PUNT DE MIRA

Malgrat que les veus benpensants idefensores del “capitalisme tou/humà”,es farten de recordar que no es pot con-tinuar retallant, el nou govern del Reg-ne d’espanya s’entesta en forçar unanova contrareforma laboral per la viadel “decret-llei”; o com diuen els sen-yors Rajoy, de Guindos, Montoro, Fer-nández Diaz, o la senyora Báñez Gar-cia (ministra espanyola d’ocupació iseguretat social), una contrareformalaboral “dura”. Contrareforma quereduirà a la mínima expressió “possi-ble” el nombre de models de contrac-tació, a canvi de generalitzar l'acomia-dament de 20 dies per any treballat(quan a finals dels anys 70 aquestaindemnització rondava els 65 dies perany treballat sense límit de mensuali-tats).

En aquest sentit, el ministeri d'o-cupació concretarà fins al mínim detallles causes de l'acomiadament proce-dent, per evitar allò que la patronalsempre ha anomenat “l'arbitrarietatde les decisions judicials”; facilitant almàxim el recurs de les empreses a l'a-comiadament objectiu per causes eco-nòmics amb una indemnització de 20dies per any treballat. Açò sumat a l’an-terior contrareforma laboral, la darre-ra del PsoE, fa que l’acomiadament sigapràcticament gratuït.

Amb tot, i malgrat que és molt impro-bable (donada la posició totalment con-trària de la CEOE), encara podria man-tenir-se la figura de l’acomiadamentimprocedent, rebaixant l'actual indem-nització de 45 dies/any als 33 que aras'apliquen als contractes de foment del'ocupació.

Un altre aspecte a tenir molt pre-sent és que, finalment, sembla que lesmodificacions incloses en aquesta novacontrareforma laboral no tindran efec-tes retroactius (quan entre en vigor,aprovada com a Decret-Llei, les perso-nes treballadores amb un contracteindefinit ara mateix, seguiran rebentla indemnització de 45 dies/any perl’improcedent).

Ara bé, la simplificació dels modelsde contractació que va a aprovar-se nosuposarà en cap cas l’aprovació del tan“desitjat” contracte únic (amb majors

facilitats encara per l’acomiadament;indemnització acumulable amb l’an-tiguitat, és a dir, els més joves no tin-dran dret a indemnització; etc.; tal icom defensen els sectors més ultrali-berals), sinó que s’incentivaran els con-tractes a temps parcial i el teletreballcom a fórmules per impulsar l'ocupa-ció. És a dir, van a subvencionar defi-nitivament el treball precari, seguintl’estel de les darreres declaracions delprimer ministre italià Mario Monti:“un treball per tota la vida acaba sentavorrit...”

De moment, però, no s’inclou laimplantació dels anomenats minijobso el model alemany de treball, ambhoraris més reduïts, per incompatibi-litats amb l’actual legislació espanyo-la. Però, com bé sabem i quan els inte-ressarà, modificaran la llei i implan-taran aquest nou esclavatge moderno.O ja hem oblidat que fou Felipe Gon-zález qui va modificar la llei per poderimplantar les ETT a l’estat espanyol,seguint la norma alemanya?

Quin paper juguen CCOO i UGT enaquesta pantomima? En primer lloc,és molt important recordar la campan-ya electoral del PP a les darreres elec-cions estatals espanyoles, on MarianoRajoy va dir clarament que una de les

coses que faria en arribar al governseria carregar-se les “subvencions nomi-nals” (les subvencions que reben els“sindicats”). Aquesta promesa electo-ral no és gens “innocent”. Era un avísben clar del que havia d’arribar en laforma següent: “signatures i acords, acanvi de les subvencions”.

Tenim per davant, doncs, una pan-tomima ben orquestrada des dels des-patxos de CCOO i UGT, CEOE i Moncloa.Així, en no aprovar la retroactivitatde la contrareforma, intentaran unnou rentat de cara per Toxo i Méndez.I no oblidem tampoc, el gran llistat demobilitzacions “parcials” i sectorialsque porten mesos convocant, i quenomés serveixen per esgotar la forçade les persones treballadores, i man-tenir sota control una mica més lamobilització de la classe treballadora.

I a canvi de què van signar el pas-sat 24 de gener el que segueix (i tot elque encara no sabem)?

·Pèrdua legalitzada del poder adqui-sitiu en 2012, 2013 i 2014 (amb l’empo-briment evident que això representa)

·L’augment galopant de la “flexibi-litat” a les empreses (amb més poderper les empreses en matèries clau comla distribució del temps de treball, lamobilitat funcional o la flexibilitat enmatèria salarial)

·No aplicar en l'empresa determi-nades condicions de treball pactadesen els convenis sectorials, possibilitantel despenjament de l’empresa d’allòpactat a la negociació col•lectiva.

·Lligar una part del salari a a la pro-ductivitat i els resultats de l’empresa(si hi ha “pèrdues”... doncs no res)

Ens ve una època molt trista i moltdura. Però és ara precisament quanmés hem de donar la cara. És ara quanmés necessitem una organització sin-dical combativa, lligada a les lluitessocials i disposada a avançar claramentamb i per la Unitat Obrera i Popular.Ara més que mai cal organitzar-se enassemblees i seccions sindicals (tantde persones treballadores ocupades oaturades), als nostres barris, polígons,localitats, etc. Ens hem d’organitzarper millorar les estructures de solida-ritat i suport mutu, per defensar elsnostres drets i llocs de treball, i per ferfront a la repressió. I dins de tota aques-ta misèria i patiments, sobre tot, noperdre la il•lusió i l’alegria de la llui-ta, i l’estima per totes les companyesi companys.

*Gonçal Bravo i Reig és portaveu nacional de la COS

Sobre la nova contrareforma laborali els reptes que tenim al davant

COL·LABORACIÓ GONÇAL BRAVO I REIG*

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbitnacional dels Països Catalans. Redacció València: C.Maldonado, 46 baixos, 46001València Redacció Barcelona: C. Tordera 34 bai-xos, 08012 Barcelona Adreça electrònica:laccent.cat @gmail.com Subscripcions: 616 0733 28 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 61607 33 28. Consell de Redacció. Coordinació gene-ral: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera.Països Catalans:Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.),Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, AndrésGonzález. Opinió:Joan Teran (coord.). Economia:Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: LaiaAltarriba, Manel López (coords.). Cultura: JosepMaria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan SebastiàColomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: MartíC. , Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: RafaeiEscobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica:Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clave-ra. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat enaquest número: JOsep Villaroya, Gonçal Bravo,Àlex Maymó, Xavi Sarrià, Adrià Martí

Número 219 Tirada: 4.000 exemplars Núme-ro de dipòsit legal: L-1014-02. La responsa-bilitat dels articles d’opinió recau exclusiva-ment en els seus autors.

La guerra contra l'enemic de classeens condemna a voltes a una menade cançó del malagradós perpètua.Com que no veig què és el que té aixòde dolent i em sento perfectamentintegrat en aquest paper no dedicaréaquest espai a referir el fet miraculósque Quim Monzó hagi escrit un arti-cle raonable. Deixo a la vostra discre-ció la possibilitat de llegir el que vaescriure el 3 de febrer a La Vanguar-dia sota el títol “Un món de possibi-litats”.

La felicitat no és, però, mai com-pleta. Per a recordar-m'ho estava allà,unes pàgines abans, Eusebio Val i lesseves viscoses cròniques des de Roma.Sembla que el mafiós disfressat demossèn laic que respon al nom deMario Monti ha dit que el treball fixe“és una monotonia” i que “és boniccanviar i acceptar nous desafiaments”.S'adreça als joves i darrerament quanhom sent parlar als mitjans en nomdels interessos dels aturats o dels jovesha de posar urgentment la mà a lapistola.

Però com sol passar quan els iaietses posen a fer-se els molonguis i con-fraternitzen amb la turba juvenil, aMonti li falla l'olfacte. Els joves sónjoves. Odien la monotonia i estimenels desafiaments. Per això frisen pertrencar la monotonia del treball tem-poral i tastar el desafiament d'un con-

tracte fixe. En rotllanes murmurenexcitats: “Què deu ser això? Un con-tracte què? Però vols dir que això exis-teix?” Alguns amb prou feines tenenuna referència vaga de l'existènciad'una cosa anomenada contracte, carsempre han gaudit d'aquella modali-tat tant rígida en la qual l'amo no esgasta un duro en cotitzacions i quanarriba el dia luctuós liquida el con-tracte per la via de la patada al cul.

Per a Eusebio Val aquesta barrejade prepotència, ignorància i cinismedemostra que “Mario Monti és un gen-tleman que no té por de dir veritatsincòmodes, sempre amb un punt d'i-ronia”. I per què n'hauria de tenir?Aquestes bajanades les sabem dir tots.El que fa por és viure sota la dictadu-ra de gent com Mario Monti i el seubufó. Un bufó que cobra per escriuresense enrogir (o enrogint, “ridi, pagliac-cio!”) que Monti “va trencar el tabúsociocultural sobre l'ànsia de l'ocupa-ció fixa”. Pel bufó de Monti la ideaque una certa estabilitat laboral ésuna condició bàsica per la salut men-tal i financera dels treballadors és untabú mai no profanat fins que, Mon-ti, el gentleman (que no per casuali-tat en italià es diu cavaliere) l'ha qües-tionat. Doncs si se'm permet l'expres-sió castellana (i barroera), aquest tabúsembla més bé “el coño de la Bernar-da”.

Per què el senyor Val no trencaamb la monotonia del contracte fixei es dedica a escriure articles i ven-dre'ls en format octaveta a la Ram-bla? Així faria honor als seus delirisd'audàcia i flexibilitat. Estranyament,però, prefereix cobrar un sou fix acanvi d'omplir Monti d'afalacs. Mon-ti és “elegant” per què no va engomi-nat ni organitza orgies amb jovene-tes. Monti és “independent” per quèno depèn de l'electorat vulgar i igno-rant, si no que es deu a principis trans-cendents tals com “els mercats”. Mon-ti és un “tecnòcrata” per què les sevespolítiques no responen a una eleccióvoluntària del poble organitzat demo-cràticament, si no que tracen l'úniccamí científicament possible, inspi-rat per les forces del més enllà. Mon-ti és un “professional brillant” perquè s'ha dedicat, a sou de GoldmanSachs, a falsejar els comptes públicsgrecs. “Rigurós” per què no es deixainfluir per aquesta contingència tantmolesta anomenada “la gent” (en aixòs'assembla força a Mussolini). “Impe-cable” per què el seu currículum alservei de l'explotació no s'ha vist maitacat pels “valors cristians” que Mon-ti professa únicament els diumengesi en recintes especialment habilitatsper a aquests afers. I, sobretot, és unhome “tranquil” per què la massaignorant italiana no el penjarà d'unarbre com va fer amb el Duce. Ja hodiu Monti que la monotonia és moltperillosa. Els italians haurien decomençar a afrontar certs desfiaments.

Desafiaments contra la monotonia

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA PAPER DE VIDRE

Page 3: Accent 219

L’Esquerra Independentista por-tem dècades anant contra correnti sent políticament incorrectes iper aquest motiu hem sobreviscuti ara estem en una fase de plenaexpansió. Durant la “Transició” ensvam oposar frontalment a la Cons-titució i a les renúncies i ja durantels anys 80 vàrem continuar defen-sant la independència dels PaïsosCatalans quan ningú més en par-lava. A principis dels anys 90, men-tre una part de la nostra gent espassava a altres projectes possibi-listes, la lluita al carrer i el treballde base es va mantenir gràcies engran part a les noves generacionsde militància que van fer ressor-gir el nostre moviment.

En els últims 15 anys hem acon-seguit créixer en tots els àmbitslluitant sempre des dels nostresbarris, viles i ciutats. Sovint aques-ta feina no semblava tenir ressò niresultats visibles però amb el pasdels anys s’ha anat consolidant unespai polític que ha reforçat lesdiferents organitzacions sectorialsi polítiques de l’Esquerra Indepen-dentista.

Malgrat que els grans mitjansde comunicació ens han fet el buiti malgrat que ens hem oposat fron-talment als sindicats i partits polí-tics tradicionals, hem aconseguitcréixer gràcies a la implicació demoltes persones que s’han anatincorporant a la lluita perquè hanvist que l’Esquerra Independentis-ta ha treballat al costat de les llui-tes populars.

El creixement electoral de laCUP és una prova evident que unapart considerable de la ciutadaniaha confiat en nosaltres perquèsaben que som gent lluitadora iarrelada al teixit social dels nos-tres municipis. I gran part d’aques-tes persones que estem més impli-cades a la CUP i a l’esquerra inde-pendentista en general no prove-nim d’altres projectes polítics sinóque provenim de les lluites popu-lars.

Actualment ens trobem com apaís en una situació cada cop méscomplicada, amb una constant pèr-dua dels nostres drets. Mentre cadacop es parla més d’una hipotèticaindependència (d’una part del país)estem veient com no podem aturarl’escalada de retallades i atacs fron-tals als nostres drets socials. Tam-bé existeix una desconfiança gene-ralitzada amb els sindicats i par-tits polítics tradicionals però queno s’està traduint en la mateixaproporció en un augment de laimplicació social de la ciutadania.

Un dels reptes, doncs, de l’es-querra independentista serà fercréixer els nivells d’implicació imobilització popular per capgirarla truita. No podem estar semprea la defensiva i veient com cadacop tenim menys drets socials ilaborals. Volem la Independènciadels Països Catalans però volem

arribar-hi mantenint i ampliantaquells drets que els nostres avant-passats van aconseguir mitjançantla lluita.

En els últims anys han apare-gut diferents organitzacions i pla-taformes transversals que han vol-gut integrar des de sectors de ladreta autonomista fins a l’esque-rra independentista. Experiènciescom la Plataforma pel Dret a Deci-dir, L’Assemblea de càrrecs electesDecidim.cat o Solidaritat Catalanaper la Independència, per citar-nealgunes, no han complert ni moltmenys les expectatives que ellsmateixos s’havien creat.

En la majoria de casos la impli-cació de l’Esquerra Independentis-ta ha estat minsa o nul·la i pensoque ha estat un encert. És cert queen les Consultes sobre la Indepen-dència si que ens hem implicat deforma activa a nivell local però noa nivell nacional, on altres agentspolítics han volgut rendibilitzar-ho políticament. Tot aquest movi-ment transversal, malgrat el res-sò mediàtic, no ha debilitat lesopcions autonomistes i l’èxit d’a-quells que volien treure’n rèditpolític ha estat insignificant.

Les passades eleccions munici-pals van demostrar que l’indepen-dentisme transversal de SI es des-infla mentre que el projecte inde-pendentista i socialista creix deforma clara i la presència de la CUPen els nostres ajuntaments s’hamultiplicat per 5.

La conflictivitat social anirà enaugment en els propers mesos i anys

i com a moviment estem en unmoment clau perquè caldrà prio-ritzar cap a on volem destinar lafeina i el treball de la nostra mili-tància.

Hem de participar de forma acti-va en els nous projectes de l’inde-pendentisme transversal com l’ANCo l’Associació de Municipis per laIndependència? Hem de continuarlegitimant a aquells que ens reta-llen els nostres drets o dels quemiren cap a una altra banda? Ohem de dedicar els nostres esfor-ços a organitzar-nos conjuntamentamb les classes populars per defen-sar un model de país just i trans-formador?

Jo ho tinc molt clar i aposto perla última opció. Crec que un altrecop hem de nedar contra corrent ical ser políticament incorrectes al’hora de dir, com hem dit sempre,que la l’alliberament nacional isocial han de venir alhora.

El nostre repte no ha de ser arros-segar a CiU cap a la independènciasinó que hem de treballar per acon-seguir una majoria social que apos-ti per una transformació social quedesbanqui del poder a les opcionspolítiques tradicionals. El nostrepaper haurà de ser garantir queaquest procés vagi acompanyat del’alliberament nacional. Serà uncamí difícil però com que som gentinconformista som capaços de fer-ho. Una crisi com l’actual pot gene-rar grans transformacions socialssi sabem estar preparades per l’o-casió. Per aconseguir una Catalun-ya independent sense cap canvisocial a millor ja tenim als conver-gents i companyia perquè ho acon-segueixin si els hi interessa estra-tègicament en algun moment, peròcom a mínim no els hi posem fàcilque continuïn al poder.

*Àlex Maymó López és regidor de la CUP a Molins de Rei

L’ACCENT 219 OPINIÓ 03

Un any senseJordi Grau

El 1826, només deu anys abans que Charles Dickens escriguera la seua pri-

mera novel•la, el mestre de Russafa Gaietà Ripoll fou condemnat a la forca per

les Juntes de Fe de la Inquisició de València, acusat de menjar carn el diven-

dres i de retirar el crucifix de l’aula on impartia classes. Segons les cròniques,

fou l’última víctima mortal de la Inquisició al continent europeu. L’última

víctima mortal –hauríem de racalcar– perquè encara que la institució ha pas-

sat a formar part de la nostra memòria col·lectiva, les persecucions polítiques

disfressades de croades morals no han deixat d’assetjar-nos des de la mort del

mestre Ripoll.

Si hui en dia hi ha alguna institució que encarna –deixant de banda la

mateixa Església– l’esperit d’aquella Inquisició, són, segurament, les associa-

cions de Víctimes del Terrorisme. Fa poc, a València, una denúncia d’una d’a-

questes associacions fou suficient per obligar a cancel·lar un acte d’homenat-

ge als lluitadors catalans. Així, mentre Rajoy i la plana major del PP acomia-

daven l’exministre franquista amb tots els honors, l’Audiència Nacional espan-

yola s’interessava per un xicotet acte organitzat per uns joves valencians, al

qual anaven assistir ponents que en el “pitjor” dels casos, ja havien complert

condemna per la seua actuació política. Poca cosa en comparació amb un exmi-

nistre franquista amb les mans tacades de sang, que com el seu Caudillo, ha

rebut la mort plàcidament al seu llit.

La unitat d’Espanya és, doncs, la bandera que hui cal alçar contra heretges

de tot tipus, per inofensius que puguen ser. La professió d’aquesta fe és sufi-

cient per perdonar els pecats més greus; i la seua negació és la prova irrefuta-

ble que pot condemnar a la foguera, sovint sense necessitat de judici.

En Jordi Grau, el veí de Guadassuar que residia al País Basc, porta un any

empresonat a l’espera del judici. El gener de l’any passat fou detingut per les

forces policials espanyoles acusat de col·locar un artefacte incendiari en una

entitat bancària. Com que encara està a l’espera del judici, no sabem si les pro-

ves contra ell seran suficients per condemnar-lo; no sabem quant de temps

més haurà de passar entre reixes si finalment se’l condemna. Però mentres-

tant, l’Estat el priva de llibertat i li furta un temps valuós que, en cas que siga

proclamat innocent, mai no podrà recuperar.

La qüestió però, va més enllà de la innocència o culpabilitat en el delicte

de què se l’acusa. Jordi Grau és una persona compromesa amb el seu temps i

amb la gent que l’envolta, és a dir, que lluita pels drets dels pobles i les perso-

nes oprimides. I això és el que la inquisició espanyola no pot permetre sota cap

condició. El gran abisme que hi ha entre el tracte que reben persones com Jor-

di i altres que han comès –suposadament o no– delictes molt pitjors es redueix

a una qüestió de fe: l’Espanya sagrada i la sagrada propietat (que no és tota la

propietat, sinó només la propietat de la classe dominant).

Enguany, quan fa dos-cents anys del naixement del famós escriptor brità-

nic que tan bé va retratar la misèria en què vivien les classes treballadores

durant la industrialització, sembla una broma que encara la justícia i la polí-

tica a casa nostra es moguen entre paràmetres propis de l’antic règim.

Però malgrat tot, des de la presó de Navalcarnero, Jordi Grau no ha desis-

tit en el seu empeny. Ha lluitat per poder rebre la premsa en català, com ja

vam explicar a L’ACCENT, i lluita amb els seus companys pel reconeixement

del seu paper en el procés polític per la normalització democràtica al País Basc.

El seu és un exemple de lluita que hem de tindre sempre present, perquè ens

ensenya la irracionalitat i desproporció amb què actua l’enemic, però també

la capacitat que tenen les persones per resistir-ne les envestides i per aconse-

guir xicotetes alegries que finalment ens portaran a la victòria final.

Des d’ací tot el nostre suport. Llibertat Jordi, llibertat presos polítics !

E D I T O R I A L

Per guanyar cal anar contra corrent!

ÀLEX MAYMÓ LÓPEZ* COL·LABORACIÓ

DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012

TIR DE GRÀCIA

Fe d’errates:

En el número anterior apareixia en portada la dimisió de Josep Pla; quipogué llegir el text de la notícia pogué comprovar que qui havia dimi-tit era Josep Prat. Al mateix número apareixa un titular en la secció d’economia que nocorresponia a la informació de la notícia. A la web s’ha penjat el textcorresponent.

Page 4: Accent 219

LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

Des de fa anys, la Generalitat valencia-na, no ha parat de fer retallades al ja febleestat del benestar del país. Però aquestsúltims mesos, aquesta feina ha agafatnova embranzida amb l'excusa de la cri-si capitalista global. Tots els sectors públicshan patit les retallades, des de la sanitata la educació, passant pels mitjans decomunicació públics.

Sanitat: en aquest sector a principis d'a-quest any el govern valencià diguéque reduiria les 46 empreses públi-ques que formen aquest sectorpúblic a tan sols 6, dins un paquetde mesures promogudes pel PP, queja va començar el passat juliol, perintentar estal-viar més de 1.000milions d'euros.Des del governautonòmic par-len “d'aprimarl'administració”per adaptar-la alsnous temps. D'a-quests més de1.000 milionsmés de la meitates pensen estal-viar en sanitat,uns 526,5 milionsd'euros. És a dir,gairebé un 10%dels diners que la Generalitat valen-ciana tenia pensat destinar alsvalencians.

Entre les mesures hi ha la cre-ació de “minialzires”, una espèciede concessió administrativa enminiatura (com les que funcionena Alzira o Dénia). La Generalitatpretén aplicar inicialment en 30centres l'experiència d'Alzira. Ésa dir, concedirà un pressupost infe-rior a les entitats sanitàries que

assumeixin aquesta responsabili-tat a canvi d'una major autonomiaen el control del centre en tots elsàmbits (gestió de recursos humans,horaris, prescripció farmacèutica,distribució de recursos) i la possi-bilitat que els professionals puguinreinvertir els diners que estalvien.També s'agruparan les guàrdies demenor afluència i seran rotatòriesen tots els centres, és a dir, unaràtio encara més gran no nomésentre especialistes mèdics i elspacients si no també una distàn-cia física més gran entre els cen-tres i els usuaris. També es reduei-xen a la meitat els ingressos delsfacultatius que tenien per sexen-nis d'experiència, que pot arribara ser el 20% del salari dels profes-

sionals mèdics.

Al funciona-ritat públic:·Professorat sen-se paga a l'estiu.El nomenamentdel personaldocent interí,professoratespecialista queno tingui caràc-ter indefinit,comença alsetembre i aca-ba el juny. S'es-talvien 32

milions d'euros. ·Menys salari en les baixes. No

es completarà el pagament en situa-ció d'incapacitat temporal. La mesu-ra suposa 18,5 milions d'euros.

·Pla de pensions congelat. Se sus-pèn l'aportació de la Generalitatals plans dels jubilats. Estalvi de15,5 milions d'euros.

·Sexennis paralitzats i al 50%.Al personal d'educació no se litoquen les retribucions bàsiques,

però sí que es redueix al 50% l'im-port dels sexennis, que a més esparalitzen dos anys. En total, 80milions d'euros.

·Reducció de jornada. Es modi-fica la tramitació i el termini dela concessió de reducció de jorna-da del personal docent tant del fun-cionari de carrera com de l'interí.Fins ara es realitzava per trimes-tres, però el decret ho farà per cursescolar. Estalvi estimat de 400.000euros.

·Carrera professional en sani-tat. Es paralitza l'evolució de lacarrera professional i es redueix al50% el seu cost. Mesura que per aalguns professionals suposa el 20%del seu salari. Estalvi esperat: 86,5milions de euros.

·Sense ajudessocials a funcio-naris. S'eliminentransitòriamentles ajudes socials(per exemple lasubvenció de l'ad-quisició d'ulle-res). Estalvi espe-rat de 6,3 milionsd'euros.

·Menys dieslliures. Supressiódels dies lliurescorresponents acompensació dedies festius i eli-minació de dies addicionals devacances per antiguitat.

·Sense pròrrogues de jubilació.Als 65 anys, els funcionaris deixenel seu lloc.

Cultura: les transferències de la conselle-ria a Teatres han passat dels mésde 14 milions de 2009 als 10,8 delpresent exercici, fet que suposa unareducció del 22% en tres anys. I s'ha

de sumar les retallades que han fetels mateixos ajuntaments i dipu-tacions, fent que desapareguin fes-tivals com el festival 10dB, al quall'Ajuntament de Burjassot destina-va 150.000 euros. El va seguir elfestival Veig de València pressu-postat en 600.000 euros. La fira delteatre infantil Contaria, en quèvan arribar a participar 50 com-panyies d'àmbit estatal, va desapa-rèixer la tardor passada de la pro-gramació de la Diputació de Valèn-cia sense arribar a la cinquena edi-ció.

El Festival de Teatre i MúsicaMedieval d'Elx ha reduït el pres-supost en la seva desena edició de200.000 a 90.000 euros i podria dei-xar de celebrar anualment. El Tea-

tre El Musicalde València con-tinua sense pro-gramació des definal del passatany a l'esperaque l'Ajunta-ment pagui al'empresa adju-dicatària.

Mitjans decomunicació: ERO massiu aCanal 9 que afec-tarà entre 1.000i 1.300 dels 1.800

treballadors de què disposa la tele-visió pública. Des de feia temps esvenia esperant aquesta solució trau-màtica per una empresa públicasobredimensionada, i que arrosse-ga un deute en els comptes de laGeneralitat any rere any. Canal 9ha estat utilitzada des de la sevacreació —tant pel PSOE com pelPP— com un mitjà de comunica-ció al servei del poder abans que aldels valencians.

L’ACCENT 219DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 201204 PAÏSOS CATALANS

A pràcticament qualsevol centre públic hi ha pancartes contra les retallades previstes per Fabra

Radiografia de les retallades al País València

Un miler de persones defensen el FGC de laPobla deSegurANNA SOLANA POBLA DEL SEGUR

Un miler de poblatanes van sor-tir al carrer el dissabte 28 degener per a reclamar el mante-niment de la línia de trens quecomunica el Pallars amb Lleida.Ferrocarrils de la Generalitat deCatalunya (FGC) ha anunciat quevolen reduir a un d’anada i unde tronada els tres viatges encada sentit que actualment fa eltren.

La manifestació va sortir ados quarts d’onze del matí de laplaça de l’Ajuntament i va recó-rrer els carrers de la Pobla finsa l’estació de trens on, a les 11,va arribar un tren ple de mani-festants d’altres punts de lescomarca i de comarques prope-res i va tenir lloc la lectura delmanifest. L’acte va aplegar totesles associacions del poble i prop

d’un miler de persones, la majo-ria dels comerços van tancar pera poder-se unir a la mobilitza-ció.

No és la primera vegada queaquesta línia de tren corre perill,l’any 1984, Renfe, qui aleshoresgestionava la línia, ja va inten-tar eliminar-la. Llavors les mobi-litzacions populars van aconse-guir frenar la iniciativa i man-tenir tots els viatges.

La línia és de vital importàn-cia ja que no només comunicaLleida amb la Pobla sinó amb laresta del Pallars, ja que és l’úl-tim poble on arriba el tren. Elshabitants del Pallars doncs,necessiten aquest servei, enca-ra que la Generalitat no el con-sideri rendible. Són molts els tre-balladors i estudiants que l'uti-litzen per a desplaçar-se per lacomarca o anar fins a Lleida.

La plataforma “Volem lo tren”ja ha anunciat futures mobilit-zacions, la propera el dissabte 11de febrer a les 11 del matí a Llei-da. La manifestació està convo-cada per la plataforma i pels ajun-taments i consells comarcals delsmunicipis afectats.

BREUS

“La Generalitat pretén aplicar

inicialment en 30centres l'experiència

d'Alzira”

“L’any 1984, Renfe, qui aleshores

gestionava la línia, ja va intentar

eliminar-la”

“Canal 9 ha estat uti-litzada des de la

seva creació —tantpel PSOE com pel

PP— com un mitjapropagandístic”

Page 5: Accent 219

ÀLVAR HERVALEJO SÁNCHEZPALMA

Quelcom està passant a Mallorca. Lesdarreres setmanes una onada de pro-testes i mobilitzacions ha marcat l’ac-tualitat política a l’illa, visualitzantuna oposició cada vegada més sòlidaa una ofensiva lingüística que des-plaça conquestes històriques del cata-lanisme polític. Sa Pobla, Palma iFelanitx han estat els escenaris prin-cipals de les diferents mobilitzacionsque han mostrat el rebuig més ferma les darreres mesures del PP contrala presència del català a les institu-cions, en concret la nova Llei de l’Ad-ministració Pública.

Sembla que allà on vagi el presi-dent José Ramon Bauzá, la protestai el rebuig el segueix: a Felanitx, onel passat dia 27 de gener va tenir llocuna Junta de Govern, centenars depersones desplegaren pancartes, mos-traren cartells, cridaren i xiularencontra el PP i a favor del català. Tam-bé hi foren presents molts estudiantsmalgrat les ordres de la Conselleriad’Educació de no deixar sortir a capalumne de l’Institut de Secundària,com denunciaren el SEPC i Felanitxen Moviment. El poble visqué un grandesplegament de la Guàrdia Civil,contra qui també es sentiren nom-brosos crits.

A Palma la protesta contra la mar-ginació del català s’ha deixat sentirtant al carrer com dins l’ajuntament,on, al plenari de Cort celebrat el 26de gener, una cinquantena de perso-nes mostraren el seu rebuig a la Lleid’Administració Pública del PP, i Mar-cel Pich, en nom d’Endavant-OSAN,intervingué denunciant que les agres-

sions a la llengua serien contestadesamb alegria i força i que l’actual PPconstitueix la dreta més rància quepassat per les Illes, d’ençà de tempsde Franco. Feia només una setmana,el batle no pogué acabar el seu dis-curs d’inici de les festes de Sant Sebas-tià en mig dels crits a favor del cata-là de desenes de persones.

A les diferents protestes una ini-ciativa popular de resposta, la cam-panya A Mallorca en Català, s’ha dei-xat veure de forma notable: ja siguials crits durant les diferents mobi-litzacions, als cartells visibles alscarrers, o al hashtag que corre peltwitter, el lema cada vegada sona més.

La campanya, impulsada per Enda-vant, també ha fet públic recentmentun cartell denunciant als regidorsdel PP a Sa Pobla que votaren a favorde l’esmentada Llei d’AdministracióPública, provocant la ràbia de dife-rents mitjans espanyolistes.

Més enllà de les protestes L’Obra Cultural Balear, per la sevabanda, anuncià mobilitzacions peraquest 2012, i mentrestant ha posaten marxa una campanya d’al·lega-cions contra la Llei d’AdministracióPública, reunint gairebé 10.000 enpocs dies. També destacà l’acte SantSebastià Literari, organitzat com a

alternativa cent per cent en catalàals Premis Ciutat de Palma. La tro-bada de l’Obra aplegà molts més escrip-tors que l’acte oficial, farcit de polí-tics i autoritats. A més, aquest segonfou interromput per activistes quemostraren una pancarta a favor delcatalà.

Les darreres setmanes, però, dibui-xen un panorama de descontent queva molt més enllà de l’Esquerra Inde-pendentista o del món catalanista iprogressista: institucions com la Uni-versitat de les Illes Balears o l’ordrereligiosa dels Missioners dels SagratsCors també han anunciat de formapública el seu rebuig a la nova legis-

lació contra la llengua. Tot plegatsembla que el consens en quant a lapresència del català a les institucionso a l’ensenyament era més gran delque plantejava el PP. Fins i tot dinsles files del partit de José Ramon Bau-zá s’han sentit crítiques a la posadaen pràctica d’aquest nou viratge espan-yolista, encapçalades pel batle deManacor, Antoni Pastor.

Amb tot, el PP pareix resolt a novariar el seu full de ruta en quant apolítica lingüística i ja ha realitzatdiverses crides a l’ordre, dirigidesespecialment als sectors més críticsde la part forana. Certament, pareixque l’objectiu és acontentar als sec-tors més ultres, que inclouen el Con-seller de Turisme Carlos Delgado, querecentment ha vist com es posava enentredit la seva proposta de llei delturisme. Tampoc falta la convivèn-cia amb el Círculo Balear i altres gru-puscles d’extrema dreta, presents aldarrer plenari municipal a Palma enamigable conversa amb el regidor delPP Álvaro Gijón, i a les habituals pin-tades contra l’Ateneu Popular de Pal-ma i el Casal Popular Voltor Negre,on lemes i consignes a favor del Par-tit Popular es barregen amb simbo-logia neonazi.

La confrontació, doncs, pareix queaugmentarà els propers mesos a mesu-ra que el govern vagi mostrant novescartes del seu joc de retallades, i ésque la llengua només és un dels diver-sos punts del conflicte que generenles actuacions del PP. Els movimentspopulars, però, semblen estar comen-çant amb bon peu el cicle de lluita,amb una capacitat mobilitzadora quepareix estar en augment, tant pel quefa als drets socials com als nacionals.

L’ACCENT 219 DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012 PAïSOS CATALANS 05

Creixent resposta popular a les noves lleis del PP contra el català a les illes

Mallorca s’alça en defensa de la llengua

FRANCESC BLANCO SAGUNT

Ràbia perquè es quedaran sensepis i por per la possibilitat de per-dre les filles. Això és el que mos-traven Paola Angulo i la seua pare-lla Marcelo el divendres 3 de febrera la sucursal del Deutsche Bankdel carrer Barques de València.Desenes de persones s'havien con-centrat amb la parella per pressio-nar l'entitat bancària que vol des-nonar-los després d'haver-se que-dat amb el seu pis. Viuen des de faanys al Parc Alcosa, barri d'Alfa-far, i tenen dos filles de tres i setanys. Fa dos anys que són a l'atur,el banc alemany ha expropiat laseua casa, l'ha subhastada i si a lafi acaba desnonant-los es possible

que Serveis socials es quede ambles seues filles.

El banc amagà informacióEl Deutsche Bank els va concediruna hipoteca amb avals creuats:Paola avalava a la seua germana iaquesta a ella. Quan la germanade Paola es va quedar sense ocu-pació, no va poder fer front alspagaments de la hipoteca, va serdesnonada i va tornar a Colòmbia,país d'origen d'ambdues. Ara elbanc reclama a la parella un deu-te de 70.000 euros pel seu pis i40.000 més pel pis de la seua ger-mana. “Deutsche Bank en capmoment ens va informar de l'exis-tència d'una hipoteca creuada i deles conseqüències que podria

tenir”, es queixava Paola en decla-racions per a L'ACCENT. En trobar-se fora del país la parella va donarels ple drets a una immobiliàriaper fer totes les gestions amb elbanc.

“En el moment de la signatura dela hipoteca teníem contractes inde-finits, jo al treball domèstic, Marce-lo a la construcció i la meua germa-na a un restaurant”, explicava Pao-la. Al 2008 la parella i la germanade Paola van perdre la seua ocupa-ció. El banc va embargar el seu habi-tatge i el tornà a comprar en unasubhasta a un preu del 60% menysdel valor de taxació. A més, hisendareclama també els impostos que s'hangenerat per la transacció, venda dela qual Paola i Marcelo no s'han bene-

ficat en absolut. Han de pagar undeute de 100.000 euros, ja que la seuagermana va contraure l'hipoteca de40.000 euros amb la CAM i ella unaper valor de 70.000 euros amb Deuts-che Bank (l'hipoteca creuada s'esta-blí entre les dues entitats). A horesd'ara estan esperant la carta dels jut-jats per eixir del pis i si no tenenuna casa, els serveis socials li lleva-ran la custòdia de les seues fillesxicotetes.

Fora el deute i lloguer social“Encara que actualment tinc un con-tracte de sis mesos que he trobat mit-jançant la Coordinadora de Col•lec-tius del Parc Alcosa no és suficientper pagar la gran quantitat de deu-te acumulat”, diu Paola. Per això

mateix la portaveu de la Plataformad'Afectades per les Hipoteques (PAH)de València, Yolanda Prats, exigeix:“L'entrega de l'habitatge ha de can-cel•lar la totalitat del deute i, a més,el banc ha de concedir la possibili-tat de viure al mateix pis en règimde lloguer social, és a dir, un lloguera un preu just”. El banc, pel seu can-tó, ha rebutjat dues voltes de parlaramb la representació de la PAH.

Segons Paola, l'Ajuntament d'Al-fafar tampoc no ha ajudat a arre-glar la situació, ni fent d'interme-diària amb el banc, ni gestionantjurídicament l'assumpte, ni apor-tant alternatives per a la parella...Només han oferit el pagament d'unmes de lloguer per quan el desno-nament es faça efectiu. Yolandainforma que la setmana del 6 al 12de febrer tornaran a la sucursal delDeutsche Bank de València i faranuna ronda de premsa per mostrarles firmes que s'estan recollint enpaper i també en format digital(vora 90.000) per pressionar el banci intentaran parlar amb el direc-tor del banc. “El suport del barri,de la coordinadora i de la PAH ésel que ens fa tenir força per seguirlluitant”, va sentenciar Paola.

Concentració al Deutsche Bank deValència per evitar el desnonamentde Paola i Marcelo del Parc Alcosa

La defensa del català a les illes ha entrat als ajuntaments

Page 6: Accent 219

L’ACCENT 219DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 201206 PAïSOS CATALANS

ALMU GREGORI VALÈNCIA

El barri de Benimaclet viu des de faaproximadament dos anys una situa-ció de desesperació i impotènciadavant la paralització inesperadad’un projecte engrescador impulsatpels veïns i veïnes del barri i encap-çalat per la Associació de veïns deBenimaclet. Les evasives constantsper part del BBVA davant la propos-ta del projecte dels Horts Urbans Eco-lògics de Benimaclet s’ha traduït enla paralització d’ aquest, una para-lització que es perllonga ja des del2010. És precisament en aquest anyquan per primera vegada es proposaconrear una terra molt fèrtil com ésl’horta de València.

Si bé és cert que els darrers mesoss’ha sentit parlar molt sobre el pro-jecte d’horts urbans al barri de Beni-maclet, cal remarcar que aquesta llui-ta, que sembla recent, realment for-ma part d’un procés de mobilitzacionsque s’han dut a terme per l’Associa-ció de Veïns en aquests terrenys delbarri des de fa ja dècades.

L’any 1992 es va aprovar el PAI deBenimaclet Est que afecta a aqueststerrenys. Si fem un repàs històric,va ser en una sessió plenària de l’A-juntament de València, quan s’apro-va el Conveni de l'Ajuntament deValència i les mercantils URBEM S.A,EDIVAL i COBASA S.A. per a la redac-ció del Pla Parcial de Benimaclet i elprojecte d'urbanització. Al 1995 s'ad-judica l'execució del PAI Benimaclet

Est a aquestes entitats. Més tard, ésal 2009 quan esclatà la famosa bom-bolla immobiliària, de manera quealguns propietaris es veuen obligatsa cedir els seus terrenys en favor del’entitat bancària BBVA, la qual ges-tiona en aquets moments la propie-tat dels terrenys de Benimaclet inclo-sos al PAI.

La situació d’abandonament de lesparcel·les ha sigut denunciada cons-tantment per l’Associació de veïns delbarri ja des del 2006 quan desprésd'un incendi, es procedeix a l'ende-rrocament de l’alqueria “Panach”,construcció històrica originària del

segle XVIII i situada en aqueststerrenys.

De manera que aquest PAI porta17 anys parat (1994-2011) i l’estat delsterrenys ha sigut sempre d’abandó idespreocupació, emplenats amb terresprocedents d'excavacions i enderrocsi emprats com a abocador provisio-nal. Mentrestant, la postura de denun-cia i les reclamacions dels veïns hanestat ignorades.

Per tot això, a principis de 2010l'Associació de Veïns de Benimacletva adoptar una postura de lluita i rei-vindicació, promovent iniciatives ciu-tadanes per utilitzar aquests terrenys

abandonats per a ús públic. Des d’a-quest moment tot han sigut assem-blees, jornades de treball, manifesta-cions i accions de protesta, amb ganesde retrobar el futur a una terra queen el passat va ser Horta.

En aquest context, al febrer d’aquetany es procedeix a la neteja i movi-ment de terres en el solar per al seucondicionament com a aparcamentpúblic, plantant al voltant de 200 arbresa l'aparcament. Tot açò amb l’aporta-ció econòmica i voluntària del veïns iveïnes del barri. I des d’aquest momentno s’ha parat de fer activitats, cap desetmana si i cap de setmana també.

Ja amb el projecte dels horts urbansen marxa i amb molts veïns implicatsen aquest, es va aconseguir l’autorit-zació d’ús de la Sèquia del Mestalla ijunt a l’aprovació dels tècnics de l’a-juntament s’ha procedit a realitzarels treball d’acondicionament de lessèquies de reg. Quan es va començartreball de la terra entrà en acció elbanc BBVA. Com a primera mesurade pressió començà a amenaçar ficantguàrdies de seguretat a les terres. Peròfa escassament tres setmanes l’actua-ció de l’entitat va donar un salt qua-litatiu. Mentre es jugava el partit defutbol Madrid-Barça envià un grupde treballadors per posar una tancaal terreny de manera il•legal i horesmés tard es procedia a destruir ambmàquines el treball fet per les i elsveïns del barri. S’han realitzat nom-broses accions de protesta al barri i adiferents sucursals del BBVA en unademostració clara que el treball i lamobilització de la gent del barri noes va a aturar.

Les darreres notícies són esperan-çadores ja que els veïns de Benima-clet estan més forts i amb més ganesque mai de continuar lluitant, treba-llant per aquest projecte, més enca-ra en una època en la que la construc-ció no te cabuda. Els veïns saben quetenen possibilitats d’aconseguir elseus objectius coste el que coste, quela mobilització final pot donar elsseus fruits. La lluita al barri continua ...perquèla terra és nostra!!

ADRIÀ MARTÍ BURJASSOT

Escola Valenciana (EV) celebrà el 4de febrer la jornada inaugural del 5èCongrés, que enguany té el títol: L'es-cola en valencià: un model de quali-tat més enllà del plurilingüisme. L'es-cenari fou la Sala Sanchis Guarnerde la Facultat de Filologia, Traducciói Comunicació de la Universitat deValència.

Amb un públic farcit de mestres iprofessores amb ganes de participaractivament de les intervencions enpúblic, també hi havia ple pel que faa la representació del conjunt d'en-titats que treballen l'ensenyament ila llengua al País Valencià.

El president de l'entitat, VicentMoreno, destacà: “Des d'EV volem llan-çar el missatge a tota la comunitat edu-cativa que és l'hora de reivindicar itambé de demostrar que els que sem-pre hem estat a favor de l'escola de qua-litat tenim propostes serioses front al'abisme educatiu del govern valencià”.

EV va anunciar que recondueixtots els seus projectes per donar cober-tura al debat i les reivindicacions con-tra les retallades en el sistema edu-catiu valencià atès que “representenuna involució i hipotequen el futurdels valencians i valencianes”. “El 5èCongrés i les Trobades d'escoles en

valencià s'han de convertir en puntsde reivindicació i també de debat cons-tructiu”, va assegurar Vicent More-no.

Així, Escola Valenciana preténorganitzar un congrés efectiu, des-centralitzat territorialment, econò-micament sostenible, amb un perío-

de d'aplicació extensiu en el temps idel qual nasquen posteriorment nousgrups de treball que desenvolupenmés vies d'investigació entre els agentsque ja estan treballant contingutsreferents a alguna de les àrees temà-tiques establertes (que en són quatre:Plurilingüisme i interculturalitat;Participació social i valors; Innova-ció i noves tecnologies, i Sostenibili-tat i medi ambient.

El congrés a la xarxaL'entitat obrí l'espai web <www.esco-lavalenciana.org/congres/>, on espoden consultar les properes jorna-des i tota la informació sobre el con-grés. Però l'objectiu és potenciar lainnovació i les noves tecnologies apli-cades a l'ensenyament. L'entitat apos-ta per les TIC (tecnologies de la infor-mació i la comunicació) com a einesde treball fonamentals en el món edu-catiu. Així, han obert aquest espaiper a reflexionar sobre les diferentsaplicacions que ja fa una part del pro-

fessorat i també de l'alumnat, i qui-nes fórmules es poden assajar per acrear una millor comunicació i cohe-sió amb altres agents de la comuni-tat educativa com són els pares i lesmares de l'alumnat. És per això queel 5è Congrés d'Escola Valenciana pre-tén tindre un espai actiu a Internet,un espai interactiu i de participacióper part de tota la comunitat educa-tiva. El 5è Congrés vol cohesionar iimpulsar propostes sobre l'escola dequalitat a través de la xarxa. En aquestsentit, el web del congrés té dos objec-tius: informar, com qualsevol pàginaweb a l'ús; i fomentar la participaciócibernètica.

Finalment, EV instà a les famíliesi docents: “No caure en la trampa delgovern valencià per desunir-se per-què els màxims perjudicats seran elsnostres alumnes i l'escola pública”.EV recorda que l'èxit de les mobilit-zacions de juny de Sí al valencià varesidir en el consens i el rigor peda-gògic del missatge.

Escola Valenciana defensa, al seu 5è congrés, un gran consens per assolir un sistema educatiu de qualitat

COL·LABORACIÓ

Els veïns han ocupat els horts en diverses ocasions

El congrés es va realitzar a la UVEG

Un projecte d’ il·lusió i lluita veïnal para-litzat pel BBVA i l’Ajuntament de València

Page 7: Accent 219

ALBA MUÑOZ GIRONA

Des del seu naixementel 2009, la FundacióPríncep de Girona(FpdG) ha aixecat polè-miques i ha generat pro-testes pel seu esforçconstant de voler vin-cular la Corona ambCatalunya. Aquest cop,però, el que la conver-teix en protagonista sónles fonts que la finan-cen. La Fundació esnodreix de les empre-ses del patronat i,casualment, moltes d'a-questes han aportatdiners a la tramaUrdangarín.

Si s'accedeix a lapàgina web de la FpdGi s'obre la pestanya d'in-formació econòmica tro-bem publicats els nomsdels membres del patro-nat. Tal i com va publi-car el diari digital elDirecte.cat, és el casd'empreses com Telefó-nica, Abertis, Repsol, Gas Natural,BBVA, Freixenet o Bodegues MiquelTorres, d'entre les gairebé 60 empre-ses de l'Estat que financen la fun-dació. Són les mateixes que havienfet donacions a l'Institut Nóos d'Ur-dangarín.

La trama Urdangarín no té,només, al Duc de Palma com a pro-tagonista. Tot i que els mitjans gene-ralistes enfoquin el cas cap al gen-dre del rei espanyol, no s'han d'o-blidar les empreses i entitats quehan aportat diners i que per tantestan involucrades en el cas decorrupció.

Rentar la imatge de la monarquiaEl passat mes de gener, després quees fessin públiques aquestes dades,el grup municipal de la CUP-Giro-na va dur el cas al Ple de l'Ajunta-ment a través d'en Carles Bonaven-tura, regidor de Reagrupament algrup de la CUP+Rcat. Durant el Ple,Bonaventura va exposar la preocu-pació generada envers les informa-cions aparegudes a alguns mitjansde comunicació que vinculaven dife-rents patrons de la FpdG amb elsnegocis tèrbols del cas Urdangarín.També es va recordar que abans d'a-quests fets, ja es tenia una posiciófrontalment contrària a l'existèn-cia de la Fundació, la qual “no hatingut cap altre objectiu que ren-tar la cara a la monarquia borbò-nica a Girona”.

La resposta de l'Alcalde, CarlesPuigdemont, va ser breu: “AquestAjuntament no té cap representanta la Fundació Príncep de Girona ni

n'hi tindrà cap”. Per molt que sem-bli una resposta clara, en el fonsés semblant a rentar-se les mans.El fet de no formar part de la Fun-dació ni tenir-hi representació, nosignifica que l'Ajuntament hagi derestar passiu davant de la implan-tació d'una Fundació que afecta ala societat civil gironina. Entred'altres molèsties, la Fundaciómonàrquica ha perjudicat a d'al-tres entitats de la societat civilcatalana que rebien donacions perles seves activitats socials i cultu-rals, ja que les aportacions milio-nàries que requeria la Fundació no

permetien que els diners arriba-ren a tothom.

La darrera moció no ha estat laprimera que presenta la CUP on esposa en evidència què representarealment la Fundació, i seguramentno serà l'última. L'any de la crea-ció de la Fundació, l'entitat ja vadur al ple de Girona una moció que

demanava al consistori “una sèriede mesures simbòliques que ajudina dignificar la memòria republica-na”. En el text, la CUP demanavaque es retirés la fotografia delmonarca de l'Ajuntament i que “nos'instrumentalitzi la ciutat per pro-mocionar la Corona”. Finalment sesol·licitava, i es continua esperant,una declaració contrària per partde l'Ajuntament cap a la FundacióPríncep de Girona. Dins la llargallista de motius que s'exposaven,es recordava: “L'actual cap de l'Es-tat espanyol, el monarca Joan Car-les I, és hereu directe d'aquella dic-tadura i perpetua a casa nostra unmodel polític monàrquic que atemp-ta directament contra la dignitatdels republicans i republicanes quevan morir assassinats pels fran-quistes”.

La societat gironina ha mostraten nombroses ocasions un clarrebuig cap a la monarquia i elsvalors que aquesta representa. Unclar enfrontament va tenir lloc elsetembre de 2007, durant la famo-sa crema de fotografies del rei. Finsa 16 persones van haver d'anar al'Audiència Nacional espanyola acu-sats d'injúries a la monarquia. Toti la repressió, la lluita per no per-petuar l'antidemocràtica institu-ció monàrquica mai no ha minvat.Després que declaressin culpablesd'injúries als dos primers indepen-dentistes que van cremar les fotosdel rei, carregant-los amb multesde vora 3.000 euros per cap, va ini-ciar-se una cadena de “cremadespopulars” per protestar contra laimposició de la monarquia espan-

yola i mostrar solidaritat amb elscompanys. A excepció dels dos pri-mers i com que la repressió acon-seguia l'efecte contrari, tota la res-ta de persones van ser absoltes per-què van considerar que era “només”un acte de solidaritat.

Creació amb discrepànciesDegut al desprestigi de la monar-quia generat entre la ciutadaniagironina, la corona necessitava feruna bona campanya de màrquetingper promocionar la monarquia. Dosanys més tard, el 26 de juny del 2009naixia la Fundació Príncep de Giro-

na impulsada per la Cambra deComerç de Girona, la Caixa Girona,la Fundació Gala-Salvador Dalí i LaCaixa. Ja des de l'inici va haver-hiuna manca de transparència duranttot el procés. Fins i tot es van gene-rar discrepàncies en el ple de laCambra de Comerç de Girona, quiva iniciar el projecte: quatre mem-

bres van votar en con-tra.

Davant d'aquest esce-nari, la CUP va iniciaruna campanya perquèmolts ciutadans envies-sin correus electrònicsdirigits a les entitats pro-motores de la iniciativaamb l'objectiu que elsgironins i gironinesexpressin el seu desacordamb la creació de la Fun-dació i el servilisme delsempresaris que la poten-ciaven. Tot i el granseguiment que va tenirla campanya, les quei-xes no van ser escolta-des. A més a més, la Fun-dació va triar com a seula Universitat de Giro-na. La Universitat no vamostrar en cap momentel seu rebuig, més aviatel contrari ja que la rec-tora de la UdG, AnaMaria Geli de Ciureanaara té un lloc a la FpdGI.La rectora forma partdel consell assessor de

la Fundació, el qual té com a fun-ció “promoure i recomanar al Patro-nat els projectes de la Fundació”.Per tant, la UdG està mostrant cla-rament quina és la seva posició alrespecte.

Ajuda i formació al joventEn la presentació de la Fundació,s'explicita que l'entitat neix “ambla finalitat principal de promourel’educació i la formació del jovent,i atendre els problemes socials”. Apart de donar algunes beques per aestudiants i intentar projectar unaimatge moderna per atraure alsjoves, tot plegat no és res més queuna estratègia de màrqueting perpromocionar la seva imatge a la ciu-tat. Continua amb ambigüitat dientque conta “amb uns objectius ambi-ciosos i uns horitzons amplis”. Laseva legitimitat l'argumenta dientque gaudeix de l'estabilitat (econò-mica) que li proporcionen els mésde 60 patrons que la recolzen.

Sembla ser que els arguments dela FpdGI trontollen ja que precisa-ment són les empreses del patro-nat les que han tornat a posar enevidència el caràcter obscur de laFundació, atesa la seva vinculacióamb el cas Urdangarín. Al cap i ala fi, la Fundació, sota la presidèn-cia del Príncep Felip, podia ser unaexcel·lent eina per gestionar l'es-tratègia de negocis de la trama delduc. Sigui com sigui, mentre la Fun-dació representi l'essència de lamonarquia espanyola, continua-ran les mobilitzacions per desman-tellar-la i avançar cap un país méslliure.

L’ACCENT 219 DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012 PAÏSOS CATALANS 07

REPORTATGE

“Alguns mitjans decomunicació que

vinculaven la FpdGamb els negocis tèrbols del cas

Urdangarín”

La Fundació Príncep de Girona sota sospita

Els independentistes de Girona es van manifestar en contra de la Fundació

“La societat gironi-na ha mostrat en

nombroses ocasionsun clar rebuig cap a

la monarquia”

Patrons de la Fundació Príncep de Girona van fer aportacions a l'Instituto Nóos, de l'Urdangarin

Page 8: Accent 219

DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 201208 EN PROFUNDITAT

ABEL CALDERA BERGA

Per quantificar el pes del franquis-me en la societat actual, només calplantejar-se quantes hegemonies, benvives a dia d'avui, es fundaren el 1939.Excepte en l'àmbit cultural, i enalguns àmbits polítics -no tots-, enla resta d'espais, el poder formal iinformal segueix un fil que té el seuorigen en els dies posteriors a l'en-trada de les tropes franquistes.

L'actitud dels partits políticsdavant d'aquest fet ha vingut deter-minada per la renúncia a la ruptu-ra política. Els conceptes de reformai ruptura es fan difícils d'explicarobservant la realitat aparent, peròamb un anàlisi amb més perspecti-va i des de més prismes aquests dosconceptes apareixen molt més nítids.El gruix de l'oposició antifranquis-ta, en optar per la reforma, han hagutd'amollar tots els projectes de refor-mes i de modernització al respecteals “drets adquirits” dels vencedors.La retòrica de “ni vencedors ni ven-çuts” ha vingut a significar que hiha un límit per al canvi. Les inicia-tives del PSOE o de l'autonomismepoden haver adquirit més o menysprofunditat reformista, però si béhan aconseguit eixamplar la base departicipació al sistema i han acon-seguit obrir espais d'autonomia, sobre-tot a nivell cultural, no han aconse-guit somoure la majoria de basessocioeconòmiques del franquisme.El franquisme va posar l'estat al ser-vei de l'oligarquia. Avui l'estat faaltres funcions, però continua estantal servei de l'oligarquia.

El PP és el partit hereu del fran-quisme. Aquesta afirmació es pot sos-tenir més enllà de la proclama par-tidista o dels debats sobre la no con-demna de la dictadura. El PP encar-na i defensa el programasocioeconòmic del franquisme, evi-dentment posat al dia. La continuï-tat en el model econòmic i social ésradicalment coherent en el progra-ma electoral i en l'acció governamen-tal. El PP és el representant de leshegemonies fundades el 1939.

Un dels camps on aquesta conti-nuïtat és més evident és el camp delpoder econòmic. Quins són aquestselements de continuïtat entre el pro-jecte econòmic franquista i l'actual?

És evident que el sorgiment d'unaoligarquia capitalista radicada aMadrid té molt a veure amb les con-dicions polítiques imposades pel fran-quisme en la postguerra. Això, jun-tament amb la incapacitat de les gransburgesies catalana i basca per a man-tenir un desenvolupament deslligatdel poder central, han acabat con-formant un poder econòmic oligàr-quic amb epicentre a Madrid i ambla participació subalterna de les bur-gesies perifèriques.

Lluny de la retòrica de l'estat coma àrbitre o de l'estat paternalista,l'actuació de l'aparell estatal espan-yol ha estat enfocada sense dilació al'afiançament d'aquesta oligarquia.Aquesta pràctica ha fet que la fron-tera entre el món econòmic i el mónpolític sigui tan difusa que les bio-grafies dels seus protagonistes es mes-clen íntimament.

El franquisme dissenyà l'arqui-tectura del capitalisme espanyol que

ha perdurat fins a avui en dia. Gai-rebé la meitat de les empreses de l'I-

BEX-35, l'índex de referència de laborsa de Madrid, tenen el seu origendirectament en les prebendes de ladictadura.

Un grup d'aquestes grans empre-ses provenen de les fusions i priva-titzacions d'antics monopolis esta-tals, mentre que d'altres provenendels contractes i els contactes ambl'estat.

El poder del cimentEl sector de la gran construcció ésun cas paradigmàtic de com amassaruna fortuna a través de les preben-des estatals. Les quatre principalsconstructores estatals (ACS, FCC,Ferrovial i Acciona) són filles direc-tes dels diners, els favors i els encà-rrecs del franquisme. La més gran,ACS, dirigida pel president del RealMadrid Florentino Pérez, té com aaccionistes principals la famíliaMarch, finançadors del cop d'estatfranquista, i els “Albertos”.

Alberto Cortina i Alberto Alcocer,cosins, a banda de ser “empresarisd'èxit” i habituals de les revistes delcor, són néts del primer alcalde fran-

quista de Madrid. El primer, a més,és fill d'un antic ministre d'exteriorsespanyol dels anys 70, Pedro Corti-na. L'inici empresarial d'aquests doscosins s'inicià, però, en els orígensd'una altra de les grans de la cons-trucció, FCC, a través del seu matri-moni amb les germanes Koplowitz.

Per la seva banda, Ferrovial foufundada el 1952 per Rafael del Pino,casat amb una Calvo-Sotelo, com aempresa subministradora de mate-rial per a Renfe.

Els inicis d'Acciona també estanlligats a la concessió de contractesper part del franquisme. Entrecana-les, una de les empreses primigèniesque configuraren Acciona, cresquéals anys 50 gràcies a les obres d'am-pliació de l'aeroport de Barajas i a laconstrucció de la presa d'Atazar aMadrid.

La trajectòria d'aquestes empre-ses ha estat i està lligada tant a l'im-puls de grans obres públiques com a

Les arrels franquistes deTornen els franquistes? És que han marxat mai? Amb el canvi de govern estatal aquestes palestra. El debat no és un simple divertimento històric, sinó que en les respostes que s'hmoment actual. Més enllà dels posicionaments retòrics sobre condemnes o no condemneendeguem un seguit d'articles tant al periòdic com a la web tractant diversos aspectes d'

“El franquisme vaposar l'estat al serveide l'oligarquia. Avuil'estat fa altres fun-cions, però continuaestant al servei de

l'oligarquia”

Page 9: Accent 219

09EN PROFUNDITATL’ACCENT 219

bancs i caixes, dibuixant un trian-gle en el qual hi ha atrapats muniód'interessos.

Els monopolis estatals i la seva privatitzacióLa participació estatal en els sectorsestratègics energètics i de telecomu-nicacions, que durant el franquismes'agrupaven en l'Instituto Nacionalde Indústria, va patir un procés deprivatització als anys 90 guiat no pelsprincipis liberals dels quals feia galal'ona política de l'època, sinó per lavoluntat d'enfortir l'oligarquia esta-tal. No és una coincidència que lesprivatitzacions a l'estat espanyolcoincidissin en el temps en què elsoligarques dels antics països socia-listes rapinyaven la propietat esta-tal. La inspiració era filla de la matei-xa mare. Endesa, Repsol i Telefóni-ca són els tres casos paradigmàticsde privatització d'antics monopolisestatals.

Endesa, al llarg dels anys 80, ini-cià un procés d'absorció de les anti-gues companyies elèctriques regio-nals, les quals també tenien, òbvia-ment, uns orígens molt lligats al fran-quisme. Tal és el cas de la catalanaFECSA. Aquesta fou, literalment, unbotí de guerra que Franco regalà albanquer mallorquí Joan March coma agraïment pel finançament deMarch a la sublevació franquista.Després d'especular amb inversionsen el sector nuclear i arruïnar-sequan el canvi del dòlar deixà de serfavorable, FECSA fou rescatada perla patronal elèctrica espanyola i incor-porada a Endesa. Després de la llar-ga presidència de l'eivissenc FeliciàFusté, sota la presidència (2002-2007)de Manuel Pizarro l'empresa rebut-jà la fusió amb Gas Natural, deixantclara l'oposició de l'oligarquia espan-yola a permetre la creació de conglo-merats empresarials amb seu a Bar-celona i suficient força com per a fer

ombra a Madrid. Fou aleshores quanfeu fortuna allò de “antes alemanaque catalana”, frase atribuïda tanta Esperanza Aguirre com a Arias Cañe-te o al mateix Pizarro. Seguint elslligams familiars entre poder econò-mic i poder polític, Manuel Pizarroera nét d'un general de la GuàrdiaCivil i fill d'un governador civil fran-quista.

Posteriorment, la presidènciarecaigué en José Manuel Entrecana-les, fill del president d'Acciona.Actualment la companyia, que es tro-ba sota control de capital italià, éspresidida per Borja Prado, fill deldiplomàtic espanyol, juancarlista iexpresident d'Iberia Manuel Pradoy Colón de Carvajal.

Repsol és una de les principalsarmes del capitalisme espanyol pera acomplir el somni de reconquerir-econòmicament- Sudamèrica. Foucreada el 1986 per la unificació dediversos monopolis energètics esta-tals (Campsa, Butano, Petronor...) iel seu procés de privatització s'allar-gà de 1989 fins a 1997. Precisament,entre 1996 i 2004, anys del governAznar, la companyia fou presididaper Alfonso Cortina, germà d'un delsAlbertos. El 1999 la companyia adqui-rí la petrolera argentina YPF, priva-titzada per Ménem.

Telefónica és l'altre ariet d'expan-sió exterior del capitalisme espan-yol. El seu procés de privatitzacióentre 1995 i 1999 significà també l'in-tent, fracassat, d'articular un grangrup mediàtic de dretes al servei delPartit Popular. El president de lacompanyia en aquella època, JuanVillalonga, era company d'escola deJosé María Aznar. L'actual president,César Alierta, és fill d'un alcalde fran-quista de Saragossa. Alierta haviaparticipat anteriorment en la priva-tització de Tabacalera.

El sector financerLa caiguda de les caixes d'estalvi haestat el darrer senyal de la incapa-citat de la burgesia catalana per abastir un potent sector financer pro-pi. El sector financer ha estat, pre-cisament, un dels pilars sobre elsquals s'ha estat construint la capita-litat econòmica de Madrid, en unperíode històric en què la finança-rització de l'economia en substitu-

ció del model fordista a afavorit aques-ta aposta a costa de les tradicionalszones industrials. Aquest procés hafet que el resultat final sigui unabanca madrilenya amb projecció

internacional i unes banques peri-fèriques locals.

Francesc Sanuy, exconseller decomerç de la Generalitat -i, per tant,poc sospitós d'esquerranejar-, descri-

via eloqüentment el paper de La Cai-xa a partir de 1939. Segons explicaSanuy, l'encarregat de la descatala-nització i desnaturalització d'unaentitat d'estalvi creada el 1904 perla patronal per tal d'amortir el con-flicte social, fou Enrique Luño, quedirigirà l'entitat durant pràctica-ment tota la dictadura. Luño aplica-rà la política d'inversió obligatòriaen iniciatives estatals, precursora del'opció de l'entitat per a fer una expan-sió arreu del territori estatal en comp-tes de reinvertir al propi territori.Luño arribarà a ser rector de la Uni-versitat de Barcelona i també procu-rador a Corts, i traspassarà la direc-ció de La Caixa el 1976 a Josep Vila-rassau, un altre buròcrata franquis-ta provinent dels aparells directiusde Campsa i Telefónica. Aquesta pau-ta d'intentar aconseguir fer-se unlloc -integrar-se, en definitiva- dinsl'oligarquia espanyola ha estat unaconstant de l'actuació de la burgesiacatalana, més enllà de polítiques defaçana de mecenatge cultural.

e l’oligarquia espanyolapreguntes han tornat a sortir a lai donin s'estarà definint eles del cop d'estat, des de L'ACCENT'aquest debat

La doctrina nuclear està còmoda-ment instal·lada entre la dretaespanyola, i als Països Catalans ladreta autòctona va a remolc d'a-quest discurs. El projecte nuclearespanyol, però, va més enllà de laideologia antiecologista del libera-lisme estrident. En l'origen d'aquestprojecte hi ha un somni, el de con-vertir l'Espanya franquista en unapotència nuclear. L'estat espanyolprobablement no seria un estatnuclearitzat sense Així ho exposal'ecologista Santiago Vilanova al seullibre “La bomba atòmica de Fran-co” (Llibres de l'Índex). És en aquest

context en què cal situar l'inici dela inversió en energia nuclear i tam-bé el permís espanyol a la presèn-cia d'armament nuclear a les basesde l'exèrcit nord-americà. En lamateixa línia, Marcel Coderch haexposat en múltiples publicacionscom “El espejismo nuclear” (LosLibros del Lince) la ineficiència eco-nòmica de l'energia nuclear, i haexplicat el per què de la seva defen-sa tant en els beneficis que obte-nen les grans empreses a costa del'estat com en interessos militars.Un plantejament que no ha variatni un mil·límetre des de 1965.

El lobby nuclearespanyol

“El sector financer haestat un dels pilarssobre els quals s'haestat construint la

capitalitat econòmicade Madrid”

Page 10: Accent 219

EUDALD VILAMAJÓ BELFAST

La lluita pels drets civils30 de gener de 1972, fa 40 anys, esproduïa un capítol més de la llui-ta pels drets civils a Irlanda; segu-rament un dels més famosos.

Unes 15.000 persones es reuniena Creggan, un barri nacionalista omal anomenat catòlic de Derry, permanifestar-se contra la llei d’em-presonament sense càrrecs cone-guda com a “internment”. A la pro-testa també s’hi sumaren les peti-cions habituals d’un vot “real” perpersona, distribució justa del tre-ball o dret a un habitatge digne.

Prèviament, l’any 1971 acabavaamb 6 civils i un membre de l’IRAmorts a mans de l’exèrcit britànic,que havia tingut 7 baixes. La pro-hibició d’aquell 1972 a manifestar-se va fer que el 2 de gener l’Asso-ciació pels Drets Civils d’Irlandadel Nord anunciés la desobedièn-cia a aquella imposició i cridés lagent al carrer en diverses ocasionsaquell mes. Les esbatussades de l’e-xèrcit a manifestants eren una cons-tant que només aconseguia escal-far l’ambient.

El General Ford avisà davant laconvocatòria d’aquell 30 de generde la possible necessitat de “dispa-rar a joves del Bogside”. Tot i així,la notícia que les dues faccions del’IRA restarien al marge va desper-tar la confiança en que seria unajornada pacífica i feia la convoca-tòria més atractiva per a famílies.

Passades les 3 de la tarda, la mar-xa emprenia el rumb cap al centrede la ciutat, per després trencarcap al Bogside al Free Derry. Algunsmanifestants, però, es desviarencap a la barrera 14 on l’exèrcit blo-quejava l’entrada al centre de lacuitat. Allà, algunes pedres forenllançades contra la posició de l’e-xèrcit, que va respondre a aques-tes amb canons d’aigua, gasos i balesde goma.

Cap a les 4 de la tarda, lluny delsaldarulls, un escamot de l’exèrcit,per sorpresa de tothom, obrí foc ano gaire distància d’on els parla-ments estaven, en aquell mateixmoment, concloent la marxa. J.Johnson (59 anys) rebia un tret imoria uns dies més tard. Al capd’uns minuts l’exèrcit britànic aga-fava posicions al mateix carrer delsparlaments, disparant mortalmenta J. Duddy (17). Alguns joves s’a-fanyaren a construir una petitabarricada amb runes i foren assas-sinats allà mateix; M. Kelly (17),M. McDaid (20), J. Young (17) i W.Nash (19). No gaire lluny queienabatuts H. Gilmour (17) i K. McEl-

hinney (17) mentre buscaven refu-gi.

Un altre escamot de l’exèrcitobria foc més amunt, al parc deGlenfada, deixant un mínim de 6ferits de bala. W. McKinney (27)era assassinat en intentar-los socó-rrer i J. Wray (22) era rematat perun membre de l’exèrcit quan jeia

al terra ferit. A Parc Abbey erenassassinats G. Donaghey (17) i G.McKinney (35). P. Doherty (31) eraabatut a Joseph Place i B. McGui-gan (41) rebia un tret al cap quans’hi apropava agitant un mocadorblanc.

Un mínim de 14 ferits i 14 mortsvan ser el resultat d’aquella ope-ració que l’exèrcit justificava expli-cant als mitjans que aquests erenpistolers i terroristes, al•legant que

els seus soldats s’havien trobatdavant una ràfega constant de trets.Cap d’ells però, ni dels seus vehi-cles havien patit cap dany.

El Primer Ministre Britànic vaanunciar una investigació a càrrecdel President del Tribunal Supremde Justícia, Lord Widgery, peròadvertí a aquest que “no estem llui-tant només en una guerra militarsinó també en una guerra propa-gandística”. El resultat de la inves-tigació era d’esperar: “hi havia lasospita que alguns portaven armesi explosius i els altres hi col•labo-raven”. Anys després es descobri-ria que s’havia negat declaració atestimonis, que s’havia inclòs decla-racions de gent que no era allà, ques’havien modificat les declaracionsd’alguns del membres de l’exèrcit,etc.

El fet és que aquesta investiga-ció només tancava el primer parà-graf d’un capítol més de la histò-ria de les massacres a l’illa d’Irlan-da, colònia britànica.

Esperant justícia, esperantdemocràciaLa perpetuació “d’un estat protes-tant per a gent protestant i gover-nat per gent protestant”, creat el1922 al nord d’Irlanda, feia que alsanys 60 arrenquessin protestes afavor del vot per persona, lluitant

contra el vot per propietat i múl-tiple en el cas dels empresaris. Sis-tema de vot que es mantenia en undels territoris que presumia de lademocràcia més sana del món, elRegne Unit. Tot i la introducció delvot per persona l’any 1969, ferenels jocs de números necessaris perevitar un govern nacionalista en

ciutats com Derry, on aquesta comu-nitat arribava al 67% de la pobla-ció.

Molts anys d’empobriment de lescondicions d’habitatge, arribant al20% de cases superpoblades entreles comunitats nacionalistes deDerry; molts anys de discriminació

a l’hora d’accedir a un lloc de tre-ball, portant a aquestes comunitatsa superar el 20% d’atur, el més ele-vat del nord d’Irlanda; havien por-tat la població, l’any 1963, a seguirl’exemple de les marxes pels dretscivils de la comunitat afroamerica-na als EUA. Però a Derry les mar-xes no eren suficient per aturar ladiscriminació i repressió de finaldels 60; la creació de zones no gover-nades pels britànics era l'única solu-ció. L’any 1969 aparegué el rebel FreeDerry, zona que fins l’any 1972 esmantindria intermitentment resis-tent a l’entrada de l’exèrcit brità-nic, la policia nord-irlandesa i elsparamilitars i grups sectaris de lacomunitat unionista.

El context de descontentamentsocial va fer que el govern decidísmantenir la democràcia amb auto-ritarisme. Exemples en són la posa-da en pràctica del “internment”,l’augment d’efectius de la policiai la implantació de l’exèrcit alscarrers de la ciutat. Els primersmorts que s’apuntava l’exèrcit erenels precedents d’una marxa queresultaria, si més no, històrica.

Després del Bloody Sunday eraevident el context de guerra mili-tar i mediàtica, on la criminalit-zació de la lluita principal, la llui-ta pels drets civils, s’ajudava d’unrègim propi d’un estat d’excepció

L’ACCENT 219DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 201210 INTERNACIONAL

Despolitització del Bloody Suen el seu quarantè aniversarLa celebració del quarantè aniversari del Bloody Sunday ha deixat un regust estranyCom ha aconseguit el govern britànic traduir l’intent de castigar una lluita pels dretproduït per uns soldats rasos?

“La investigaciódeclarà soldats rasos

com a culpables,com si hagués estat

un cas aïllat”

“Grups oposats a les polítiques delSinn Fein van parti-cipar en una marxaconvocada nomésper una part de les

víctimes”

Page 11: Accent 219

L’ACCENT 219 DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012 INTERNACIONAL 11

amb lleis com la “Direct Rule”, lleique estipulava que el nord d’Irlan-da es governés des de Londres, eli-minant tot poder que pogués tenirel parlament nord-irlandès.

El primer aniversari, l’any 1973,una marxa recordà, no només a lesvíctimes, sinó també els motius dela manifestació. Pel vintè aniver-sari, es crea la campanya “BloodySunday Trust”, que centrà els seusesforços en buscar la innocènciade les víctimes i el processamentdels culpables; per tant, la negati-va a acceptar les conclusions deLord Widgery,

Finalment, l’any 1998 semblavaque la campanya i les marxes s’a-costaven al seu objectiu quan s’en-carregà a Lord Saville una investi-gació sobre els fets. Aquesta con-clogué el juny del 2010, determi-nant que totes les víctimes eren

innocents,. L’emoció d’haver acon-seguit netejar la imatge de les víc-times eclipsà la decepció que lainvestigació, després de 921 testi-monis escoltats i 1.500 revisats i 12any d’espera, senyalés a soldatsrasos com a culpables, com si haguésestat un cas aïllat que no tinguéscap relació amb la política d’aquellsanys al nord d’Irlanda, seguint aixíamb la política d’ulls tancatsenfront els responsables polítics ialts càrrecs militars. Però defini-tivament, la felicitat de les famí-lies en escoltar de boca del primerministre britànic, David Cameron,la declaració que corroborava lainnocència dels seus, va tancar unsegon paràgraf en el capítol del Blo-ody Sunday, quan la majoria defamílies van decidir fer, l’any 2011,que la marxa pel trenta-novè ani-versari fos l’última.

Frivolització d’una guerraEnguany, abans del quarantè ani-versari, saltà el mateix debat de quihi guanyava i de si era una decisiópolítica l’anunci del final de les mar-xes. Per a molts era clar, que si esrefredava o es tancava el capítol delBloody Sunday amb només la decla-ració d’innocència de les víctimes,l’imperialisme britànic hauria acon-seguit capgirar lapetició per decla-rar culpable a quiva orquestrar elsassassinats i iden-tificar-ne elsmotius polítics,tirant-hi sorra aldamunt.

Servit el debat,la majoria defamílies han estatconseqüents ambla decisió de l’anyanterior i sota elnom de “BloodySunday Trust”només han orga-nitzat activitatscommemoratives.De fet només dues famílies han con-vocat la marxa coincidint amb elquarantè aniversari.

Tot i que la majoria de famíliesno s’han conformat amb la declara-ció d’innocència dels seus familiarsi encara busquen caps de turc, aques-tes han decidit buscar refugi en lajustícia actual per portar, com amínim, els executors davant d’untribunal.

Tot i la multitudinària manifes-tació, en la que gairebé 3.000 perso-nes s’aplegaven per recordar el sig-nificat que tenia per ells el BloodySunday, enguany no va arribar nide bon tros al nombre d’assistentsd’anys anteriors, segurament, perla divisió entre les famílies i la peti-ció personal de les famílies no con-vocants que no s’anés a la marxa,com a senyal de respecte a la deci-sió de la majoria de famílies. Tot iaixí, s'ha creat el suficient rebom-bori per, entre altres coses, trobar-nos amb la dimissió del presidentdel “Bloody Sunday Trust”, EamonnMcCann, al•legant que ell hauriainclòs la marxa en el programa d’ac-tivitats del dia i que no li agradavala divisió que s’havia creat entre lesfamílies.

Però la importància del debat vamolt més enllà. En aquesta mani-festació, 3.000 persones van volerdeixar clar – evitant que la decla-

ració d’innocència de les víctimeseclipsés això - que els motius pelsquals hi havia hagut unes víctimesen aquella manifestació eren polí-tics, que els motius pels quals hihavia una petició de drets socialsanaven relacionats amb una colo-nització i que estaven disposats aconvèncer a la societat que aquestera el camí. Potser per aquesta con-

tundència,grups de tottipus oposats ales polítiques delSinn Fein s’hivan deixar veu-re, alguns ambmés oportunis-me que motiva-ció política,altres deixantclar que el motiude la seva adhe-sió era visualit-zar que encarano s’havienresolt tot el quees demandava enaquella marxa,senyalant man-

ques de democràcia i justícia en lasocietat nord-irlandesa actual.

És difícil augurar quan i com estancarà el capítol del Bloody Sun-day, com altres capítols de massa-cres produïdes durant els anys ante-riors i posteriors al nord d’Irlanda.S’ha de dir que el que s’ha aconse-guit amb el record i la lluita entornel Bloody Sunday, com a mínim, haestat generar la petició de crearcomissions independents per clari-ficar totes aquestes massacres, quepoden portar a tenir un context mésglobal, a assenyalar els motius polí-tics i al reconeixement d’una gue-rra i una colonització.

Però aquí, al nord d’Irlanda, enca-ra es veu lluny la forma justa de tan-car tots els capítols i el llibre sen-cer: aquell objectiu pel qual van llui-tar els primers republicans irlande-sos fa més de 200 anys; aquell objectiuque James Connolly i els seus com-panys van proclamar, i van tenir ales seves mans uns dies d’aquell 1916;el mateix objectiu pel qual han mortmolts irlandesos, d’arreu de l’illa,abans i després de la partició del1922. Aquell objectiu era i és la fi dela colonització i, per tant, la crea-ció d’una república irlandesa inde-pendent i l’establiment, per fi, dejustícia i democràcia a l’illa, fina-litzant amb la històrica discrimi-nació.

El Bloody Sunday és un punt d’infelxió en la lluita per la independencia d’Irlanda del Nord

unday ri?

y a la boca de la societat irlandesa.ts socials en un accident puntual

Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos,08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a [email protected]

Us prego que fins a nova ordre carregueu al comptecorrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà L’Accent en concepte de subscripció. SIGNATURA

SEMESTRAL (30 E.)TRIMESTRAL (15 E.)

POBLACIÓNOM DEL TITULAR

TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ

TELF. & ADREÇA ELECTR.

CODI POSTAL i POBLACIÓADREÇA

DOMICILIACIÓ BANCÀRIANOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓSer subscripor de L’ACCENT et per-met rebre a casa cada quinze diesla publicació i col·laborar amb elprojecte d’informació popular icompromes amb la realitat dels Paï-sos Catalans

ENTITAT OFICINA CONTROL NÚMERO DE COMPTEANUAL (60 E.)

(Individual)

El Sinn Féinllança duespropostes dereferèndumREDACCIÓ BARCELONA

Pressionat des de molts sectorsrepublicans per la manca deresultats efectius en la unifica-ció d'Irlanda, i aprofitant la con-juntura oberta per l'anunci dereferèndum escocès, el vicepre-sident del govern autònom nord-irlandès i líder del Sinn Féin,Martin McGuinness, anuncià elpassat 30 de gener la intenció detreballar per a la convocatòriaen els propers anys d'un referèn-dum sobre la reunificació d'Ir-landa.

La possibilitat de convocar unreferèndum d'aquestes caracte-rístiques està contemplat en elsAcords de Divendres Sant. Ambtot, les darreres enquestes mos-tren uns percentatges de possi-bles vots favorables a la reunifi-cació més baixos que en ante-riors ocasions.

D'altra banda, el Sinn Féininsta el govern irlandès a realit-zar un referèndum sobre el noutractat d'austeritat europeu. Desde les pàgines del seu setmana-ri, An Phoblacht, el partit instael fiscal general de la Repúblicaa estudiar si el tractar requereixd'un referèndum per tal quepugui ser ratificat pel governirlandès.

Amb l'augment de la presèn-cia institucional del Sinn Féinal sud de l'illa, aquest partit cen-tenari ha reorganitzat el paperdels seus dirigents. Tot i que con-corregué com a candidat a la pre-sidència de la República -onobtingué més del 13% dels vots-, McGuinness representa ara elpartit al nord, mentre que GerryAdams treballa des del parla-ment irlandès per a l'extensiódel poder del partit al sud.

Si bé la crisi ha donat novesales i protagonisme a diversosgrups republicans, cap d'ells hapogut posar dempeus una alter-nativa política suficientmentsòlida com per a competir ambel Sinn Féin. Amb tot, la histò-ria del republicanisme irlandèsha repetit cíclicament des de famés d'un segle l'escenari en quèels sectors minoritaris acabavenassolint l'hegemonia del movi-ment i desplaçant els sectorsmajoritaris fora d'aquests.

“La controvèrsiasobre la fi de les

marxes de recordportà a la dimissiódel president del‘Bloody SundayTrust’, Eamonn

McCann”

Page 12: Accent 219

L’ACCENT 219

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barce-lona // Assemblea de Joves de Cardedeu // AteneuCorberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ate-

neu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // AteneuPopular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barra-queta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular QuicoSabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia,15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Giro-na //L'Estapera C. de baix, 14, baixos, Terrassa // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casald'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

12 ECONOMIA DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012

Les mobilitzacions contra la retallada de les pensions continuen arreu dels Països Catalans

FRANCISCO NAVARRO BARCELONA*

A l’espiral insaciable de retalladesde drets i benestar social cal sumar-hi ara una antiga proclama neoli-beral que ha ressorgit aprofitant lagravetat de la situació. Sembla queel desmantellament dels drets labo-rals no és suficient i l’atac ha emprèsuna direcció paral·lela cap al cordel mercat de treball: el salari.

La nova bandera neoliberal enpolítica laboral és la vinculació delssalaris a la productivitat deslli-gant-los de l’increment de preus.Això significarà que els augmentsde productivitat es repartiran entreles treballadores i el capital i totl’augment de preus anirà directa-ment a la butxaca de l’empresari.Considerant que entre 1997 i 2007l’Índex de Preus al Consum (IPC)va créixer un 38,8% i la producti-vitat tan sols un 5,3% (segons l’OC-DE), podem fer-nos una idea de lesconseqüències que aquesta mesu-ra tindrà per a la classe treballa-dora en la lluita per la reparticióde la renda generada pel conjuntde l’economia. I al mateix temps,ens ajuda a comprendre la insis-tència per part del capital de por-tar a terme com més aviat millorl’aplicació d’aquesta proposta.

Sorprèn la necessitat d’haver derecordar constantment que la fixa-ció dels salaris a l’evolució delspreus únicament garanteix l’esta-bilitat del poder adquisitiu de lestreballadores. Sota aquest acord,els salaris reals no creixen. Ara bé,si amb un cost salarial estable l’e-conomia és capaç de produir unamajor quantitat de bens i serveis,

és a dir, augmenta la productivi-tat, la venda de tota aquesta pro-ducció extra beneficiarà exclusi-vament l’excedent empresarial.Una conseqüència directa serà quedel pastís de la riquesa total delpaís, el tros que correspon a les ren-des del treball disminuirà en con-traposició a les rendes del capital.Per tant, per a què el repartimentde la renda no es modifiqui cal quela norma que determina els incre-ments salarials es vinculi tant al’increment de preus com a l’incre-ment de la productivitat. No caldir que aquesta norma no corre-geix la situació d’injustícia en ladistribució de la renda sota la lògi-ca d’explotació capitalista, única-ment la mantindria invariable.

En tot cas, el debat sobre la rela-ció de la productivitat i els salarisrequereix una anàlisi molt àmpliai ha plantejat importants contro-vèrsies entre les distintes escolesde pensament econòmic. No obs-tant, podem comentar algunes qües-tions que ens ajudin a entendreuna mica més el tema, especial-ment al voltant de com i en quinaescala mesurem la productivitat.

Els últims atacs contra la nego-ciació col·lectiva fan pensar que laintenció és vincular els salaris a laproductivitat de cada empresa enconcret, o encara pitjor, a la de cadatreballadora. En la línia de fomen-tar l’individualisme de la treballa-dora, l’estratègia reorganitza cla-rament l’estructura de poder denegociació salarial minvant la unióde la classe treballadora. D’aques-ta manera augmenta la seva des-protecció enfront l’empresari que

la veu com una mera mercaderia. A més a més, aquest planteja-

ment incorpora un error de baseheretat de l’anàlisi econòmica neo-clàssica que l'economista Piero Sraf-fa ja va desmuntar als anys 60. Iés que la productivitat d'un bé oservei, i per tant, del treball incor-porat en la seva elaboració dins d'u-na empresa, depèn de la producti-

vitat total del sistema econòmic,així, qualsevol anàlisi parcial quevinculi directament la productivi-tat del treball amb la seva retribu-ció estarà ignorant aquesta qües-tió crucial (estudiants i llicencia-des en economia dels darrers 20anys, absteniu-vos de buscar-ho alsapunts de la carrera, molt proba-blement no ho trobareu). Això faque sigui tècnicament impossiblemesurar de forma individualitza-da la productivitat d'una empresa,i encara menys, d'una treballado-ra. L’elaboració d’un producte incor-pora l'activitat directa i indirectade moltes empreses, especialmenten un context de subcontractació

i externalització. L’empresa cen-tral, que controla el mercat i apro-fita el seu poder per captar els aug-ments de productivitat, augmentaaixí els guanys i externalitza elsriscos. Això conforma un ambientde relacions interindustrials enplena desigualtat que s'allunya moltde la competència perfecta que tantanuncia l’economia ortodoxa i laseva aplicació obre la porta a unincrement de les desigualtatssocials.

Per altra banda, lligar els sala-ris a la productivitat és totalmentincoherent en termes d'eficiència,i contradictori amb l'assignació efi-cient del mercat de la teoria orto-doxa neoclàssica. Es dissenya unsistema que premia les empresesproductivament menys eficientsamb la possibilitat de pagar sala-ris més baixos. Quelcom que no suc-ceeix amb cap altre factor produc-tiu o mercaderia. Seria impensa-ble, per exemple, un sistema deretribució del capital en el que lesempreses menys productivespaguessin un tipus d'interès menor.Ja sabem, però, que els principisneoliberals són molt flexibles iselectius a l'hora de plantejar polí-tiques econòmiques. A més, no tégaire sentit plantejar una trans-formació cap a un model produc-tiu d'alta tecnologia com s’estàanunciant des del govern i alhoraincentivar les empreses menys efi-cients.

Com no podria ser d’altra mane-ra, l'argument legitimador d'aques-ta estratègia és el foment de la com-petitivitat i de la creació d'ocupa-ció. És a dir, pel bé de tots, hem de

poder vendre més barat i millorarla situació competitiva exteriorreduint els costos laborals. Segu-rament, la baixa competitivitat glo-bal de l'economia espanyola és cau-sa del model productiu desenvolu-pat durant les darreres dècades,un tema molt més complex que elque planteja aquest argument, jaque hi ha sectors productius ambgrans nivells de productivitat exte-rior. En qualsevol cas, es parteixde la idea (o més aviat creença) quela pèrdua de competitivitat obeeixa l'augment dels salaris, quan enrealitat, segons l'OCDE, l’economiaespanyola és l'única d'aquesta orga-nització que ha experimentat undescens del salari mitjà. Els quedefensen aquest argument hauriend'observar el retrocés que les ren-des del treball han patit des de mit-jans dels anys 70 sobre el total dela renda nacional. Així veurien queallò que realment ha augmentathan estat els excedents empresa-rials, que són els veritablementbeneficiats de l'alça de preus, i pertant, amb una major responsabili-tat sobre la baixa competitivitat del'economia espanyola que no pasels salaris.

En resum, la proposta de lligarla productivitat als salaris s'enqua-dra en l'estratègia del capital perrecuperar la taxa de guany a tra-vés de l'empitjorament de les con-dicions de vida de la població. Unpas més en el violent i desesperatprocés d’auto-refundació que elcapitalisme està portant a terme.

*Francisco Navarro és membre del seminari d’economia crítica Taifa

La nova estratègia del capital: vincular els salaris a la productivitat

“Lligar els salaris a la productivitat éstotalment incohe-

rent en termes d'efi-ciència”

Page 13: Accent 219

L’ACCENT 219 ESPORTS 13DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012

RAFA ESCOBAR MANISES

La pretemporada dels equips defórmula 1 està arribant al seufinal, en breu, els pilots torna-ran als circuits per fer rugir nova-ment els motors de les seues tec-nificades màquines. Mentreaquesta, encara tènue, activitates va introduint a l’agenda delsmitjans de comunicació genera-listes, als Països Catalans es con-tinua sense tindre notícia de quinserà el destí que tindran els granspremis que es celebren al seu terri-tori.

Sembla però que aquest silen-ci fa presagiar la continuïtat d’unsesdeveniments que no han tin-gut, ni molt menys, la rendibili-tat que els seus promotors i elsgoverns català i valencià s’afan-yaven a assegurar.

Únicament algunes declara-cions inconcretes fent referènciaa una suposada renegociació delscontractes han trencat aquest sos-pitós silenci. Una renegociació ala que ambdós presidents auto-nòmics feren referència desprésde la seva darrera trobada i quesuposadament negociarien con-juntament.

Tot fa pensar però que Eccles-tone farà valer els seus contrac-tes i obligarà a complir els paga-

ment d’allò pactat i que al 2012tornarem a veure el desplegamentde dispendi i glamour que acom-panya a aquest esport, mentre lesretallades dels governs afecten ala sanitat i l’educació provocan-tuna destrucció de treball públicsense precedents.

Així i tot la situació no és lamateixa en ambdós casos, men-tre el Gran Premi que es celebràa Montmeló té un cost menor i télloc a un circuit habilitat, el cir-cuit urbà de València té un costmolt més alt. A més, mentre queel govern autonòmic del Princi-pat va anunciar que no es reno-

varia un contracte que acaba el2013, el govern autonòmic valen-cià, en cap moment ha anunciatla no renovació d’aquest, és més,ha assumit les pèrdues de l’em-presa Valmor, l’encarregada d’or-ganitzar l’esdeveniment a Valèn-cia.

Aquesta situació fa presagiaruna tardor calenta a València, onels ànims estan molt encesos acausa de la fallida econòmica d’ungovern valencià que actualmentno és capaç ni de pagar la cale-facció de les escoles, les fotocò-pies de l’administració o les recep-tes a les farmàcies, però que en

cap cas renuncia a pagar la fac-tura de 20 milions d’euros pelsdrets i totes les despeses extraque suposa un muntatge que paga-rà la nova empresa pública Val-mor.

Caldrà veure doncs a l’octubrequina és la resposta social quetindrà la celebració d’un esdeve-niment deficitari, la rendibilitatdel qual ja no es creu ningú peròal que els dirigents valencians novolen renunciar, prioritzant l’en-greixament del ja ampli comptecorrent d’Ecclestone per damuntde la necessitat d’oferir serveisbàsics als seus ciutadans.

RAFA ESCOBAR MANISES

El passat 6 de febrer el Tribunald’Arbitratge Esportiu va declararculpable per dopatge al ciclistamadrileny Alberto Contador. ElTAS era l’última instància espor-tiva a la qual podia recórrer Con-tador, quedant la justícia ordinà-ria com a últim recurs per a l’es-portista.

La sentència inhabilita al ciclis-ta durant dos anys, això sí l’exe-cució d’aquesta és retroactiva,cosa que permetrà a Contador tor-nar a competir a partir de l’agostdel 2012. Les conseqüències pràc-tiques de la sentència han com-portat la despossessió del títol decampió del Tour de França del2010, el Giro d’Itàlia del 2011 i laVolta a Catalunya del mateix any.

Les restes de clembuterol a lesanàlisi de sang del ciclista hanresultat suficients al TAS per eme-

tre el seu veredicte de culpabili-tat sense acceptar les explicacionsde la defensa que al·legaven unaintoxicació alimentària. Segonsel TAS aquesta intoxicació ésimprobable pel fet que el clembu-terol és una substància prohibi-da per la Unió Europea en els pin-sos que serveixen per alimentarel bestiar.

Així doncs, sense poder pro-

var-se la teoria de la intoxicacióalimentària i tampoc la d’unasuposada autotransfusió de sang,el tribunal ha optat per donarcom a vàlida l’única prova exis-tent, l’anàlisi feta al corredor ique donava positiu per una ínfi-ma quantitat de l’esmentada subs-tància.

Davant d’aquesta decisió, lamaquinària mediàtica espanyola

s’ha posat en funcionament, enfo-cant la decisió com a una enormeinjustícia comesa contra un espor-tista que apareix desolat i deixantplanar l’ombra d’una suposadaconspiració contra els èxits del’esport espanyol. Una conspira-ció en què apareixen en primeralínia els francesos, sempre rece-losos dels èxits espanyols i frus-trats pels seus dolents resultatsesportius dels darrers anys.

Certament la resolució del casContador el que ve a demostrar ésque si alguna ombra plana sobrel’esport espanyol no és la de laconspiració, sinó la del dopatge;el controvertit cas de Contador ésun episodi més d’un llibre que jaen té alguns d’escrits els darrersanys, com és el cas de l’atleta Mar-ta Domínguez, del també ciclistaAlejandro Valverde, l’esquiadorde fons Johan Muhlegg, o del fut-bolista Gurpegi entre altres.

A punt de començar el mundial de Fórmula 1 sense novetats a casa nostra

La Universitat Politècnica de València cobrarà perla pràctica esportivaals campusRAFA ESCOBAR MANISES

Amb l’entrada de l’any nou els rector de la Uni-versitat Politècnica de València feren saber quea partir d’aquest moment els seus estudiantshauran de pagar per fer servir les instal•lacionsesportives dels campus, així com per inscriu-re’s a les diferents activitats que la universitatoferia per al foment de l’activitat física i espor-tiva entre els estudiants.

El consell rector de la institució universi-tària explica la mesura fent referència al dràs-tic retall pressupostari al que es veuen sotme-sos per part de les institucions valencianes,així com per l’impagament d’algunes partidespressupostàries.

La mesura sembla un pas més en la direc-ció que està prenent l’ensenyament universi-tari arran de l’aprovació del pla Bolonya i lamercantilització de molts serveis prestats peraquesta. De fet no és descartable que aquestataxa inicial sobre l’activitat física dels estu-diants desemboque en l’externalització de mol-tes de les activitats i instal•lacions que les uni-versitats oferien als seus estudiants.

Els estudiants doncs, cada cop veuen comes van limitant els seus drets i sobretot els deles properes generacions, les quals hauran d’en-deutar-se per obtenir les seues titulacions, cre-ant-se una segregació socioeconòmica que araarriba també a la pràctica de l’esport al cam-pus. Són moltes les persones que diàriamentutilitzen aquestes instal•lacions i adopten hàbitsde vida saludables gràcies a les facilitats quefins ara donaven les universitats públiques alsseus estudiants. Un cop més i amb l’excusa del’austeritat, les infraestructures esportives uni-versitàries esdevindran un nou element desegregació i, qui sap? Si una nova font de nego-ci a costa de la butxaca del contribuent.

Ana Botella elimina l’anell africàdel logotip de la candidatura olímpicamadrilenyaUna de les primeres decisions de la nova alcal-dessa de Madrid Ana Botella, va ser ratificarla candidatura olímpica de Madrid per a l’any2020, una decisió que no sembla molt coherentamb la dràstica reducció de la despesa que pro-pugna el govern del Partit Popular. A banda dela inversió en infraestructures que encara que-da per fer, la formació d’aquesta candidaturasuposa una important despesa pel que fa a lacreació de comissions de treball, viatges, gales,dietes... I tota la despesa sumptuària que rode-ja un esdeveniment d’aquestes característi-ques.

També ha sobtat el fet que l’esmentada can-didatura ha introduït al seu logotip olímpicun, molt hispànic anell morat, fet que seriaintranscendent sinó s’haguera eliminat l’anellnegre, que representa al continent africà. Aquestfet, que pot resultar anecdòtic deixa ben a lesclares quines són les conviccions dels seus impul-sors, els quals són capaços de col•locar la seuaidea de nació a l’alçada de l’esperit olímpic eli-minant aquell anell que consideraven més pres-cindible. Hi ha actituds, que malgrat no tenirconseqüències concretes, tenen un simbolis-me d’enorme profunditat.

El TAS declara culpable al ciclista Alberto Contadorper dopatge

La Fórmula 1 té un vincle molt estret amb els poder polítics

Alberto Contador és una tema d’Estat

Page 14: Accent 219

L’ACCENT 219DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 201214 CULTURA

Hèctor Serra VALÈNCIA

L’aportació valenciana a l’es-cena musical del país haestat sempre cabdal. Sónmolts els noms provinentsdel sud que han acabat esde-

venint referents en la memòriacol·lectiva del nostre poble. Cançó,folk o rock mediterrani són etiquetesindestriablement lligades al llegat deRaimon, L’Ham de Foc o Pep Laguar-da. I invocar la música dels nostrestemps, les propostes fresques i juve-nils, és parlar d’Obrint Pas o OrxataSound System. Amb tot, la qüestió és:què passa amb el pop a terres valen-cianes? I no és una pregunta sobrera,si prenem la idea del “pop” des delprisma de les bandes amb inclinaciómelòdica i pretensió de crear himnesvirtuosos. Per fer-ho més entenedor:on són els nostres Coldplay? Si bé éscert que al Principat ha existit sem-pre una escena sòlida – no l’única- enaquest camí (Sopa de Cabra, Els Pets,Lax’n’Busto, Gossos...), al País Valen-cià costa més trobar aquest tipus dematerial sonor. Per citar algunes de lesreferències més pròximes en el temps,hauríem de viatjar fins el 2002, quanMunlogs ens va regalar Llum (DiscMedi),

un disc molt ben parit que, malgrat tot, vapassar una mica desapercebut. També sóndignes d’esment els tres llarga durada dePinka, formació de Xàbia amb dues dèca-

des de recorregut. Ara, un nou disc es revela i despunta

en l’escomesa. Les revelacions microscòpi-ques és el segon treball dels Autòmats ireuneix un grapat de bons motius: torna-des contagioses, orquestració majestuosaen certs passatges, harmonies vocals i ecosespacials, nebuloses generades pels sinte-titzadors i un munt de detalls artístics ide producció gens menyspreables. MiquelHerrero i Nacho Vaquero, al capdavant demúsica, lletres i arranjaments, s’han pro-posat un recital ambiciós, amb pujades ibaixades, d’aquells per aixecar estadis, tottrencant amb la manera de fer de Cançonsen blanc i negre, el primer compacte del

grup, més innocent i previsible, queels va valdre el reconeixement als Pre-mis Ovidi del 2010.

De moment, han donat en la diana:“Antàrtida”, primer senzill i primeresnotes del treball, acompanya enaquests dies de fred siberià que estemvivint. Aquesta i “Zeppelins” són duescançons de tonada adrenalínica, can-tables per tots els públics, on s’acumu-la sense fer-se nosa una densa instru-mentació que, això sí, mai descarrilani en fons ni forma. Tecleig inspiradora “Laboratori”, tema rodó. “Marxasolar” és el caramel ensucrat del disc i“Lliçó d’història” l’exemple de la crea-tivitat lírica que banya tot l’àlbum.Potser el tall més introvertit el trobema “L’holograma”, amb altes dosis demelangia. Melosa però ben defensadaés també “L’era d’Aquari”, càntic coralreposat previ a la colorista “Punt d’es-tabilitat”, text que remet de seguida al’univers playmobil de l’anterior disc.El final és èpic: primer amb “Diaze-pam”, de regust psicodèlic. És un bonmoment per aturar-se en les detallistes

fotografies de Neme Jiménez que vestei-xen el llibret. Després, i a mode de conclu-sió, “Al final”, una peça de menys a mésintensitat amb sentència inclosa, que ensadverteix de la certesa de tot això. Cert, isatisfactòriament revelador.

Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

La nit del passat 24 de gener TheoAngelopoulos visitava l'escenarique l'endemà havia de filmar.Estava preparant L'altre mar,una pel·lícula que tenia la

voluntat d'interrogar-se sobre la crisi eco-nòmica que viu Grècia i que a tot arreuarriba, també al sistema sanitari, que vatrigar tres quarts d'hora a enviar-li unaambulància.

Nascut a Atenes el 1930, en un primermoment res no feia pensar que en TheoAngelopoulos es dediqués al cinema. Estu-dià dret, feu el servei militar i, en acabat,marxà a París a estudiar literatura a laSorbona. Però ho deixà córrer per iniciarestudis a l'Institut des Hautes EtudesCinematographiques, d'on fou expulsat enacabar el primer curs. En tornar a Grèciacomençà a provar de tirar endavant elsseus projectes cinematogràfics i, el 1970,aconseguí realitzar el seu primer llargme-

tratge, La Reconstitució. La bona acolli-

da d'aquesta primera pel·lícula li va per-metre iniciar una trilogia de caràcter his-tòric centrada en els convulsos anys cen-trals del segle XX a Grècia, d'entre les quedestacà El viatge dels comediants (1975).Aquesta és probablement la seva pel·lículamés reeixida i en la qual confirmava unestil propi on el viatge no és només el des-cobriment de nous mons exteriors sinótambé un camí d'autoconeixement i apre-nentatge, i que destaca, en el terreny for-mal, per la pausa i el pla llarg. Als anysvuitanta féu diverses pel·lícules de caràc-ter més introspectiu, d'entre les què lacrítica en destacà Alexandre Magne (1980)i Paisatge a la boira (1988), que comptàamb la participació del guionista italiàTonino Guerra (Amarcord, Blow up!). Unacol·laboració que es repetí amb La Miradad'Ulisses (1995), un recorregut pels paisat-ges desolats dels Balcans de la mà d'enHarvey Keitel i, tres anys més tard, ambL'eternitat i un dia, els dos treballs queferen de Theo Angelopoulos un directoramb certa popularitat a casa nostra.

Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

El Consell de Mallorca, ambmajoria del Partit Popular, hadeclarat el 2012 Any Alcover.Malgrat que mossèn AntoniMaria Alcover, nascut el 2 de

febrer de 1862 a Manacor -fa 150 anys- hafet mèrits suficients per rebre aquesthomenatge, sorprèn pel fet que una deles tasques a les quals dedicà la seva vidafou precisament la llengua catalana, lamateixa que el govern Bauzá, del mateixcolor polític que el Consell, combat.

El primer interès d'Antoni Maria Alco-ver fou la literatura, en especial la d'a-rrel popular. En aquest sentit, començàuna recerca de rondalles mallorquinesque anà recollint i publicant sota el pseu-dònim de Jordi des Racó. Arrel d'aquestaprimera tasca de folklorista, prenguéconsciència de la riquesa de les variantsdialectals del català i de la necessitat deconservar-les, i emprengué una tasca derecopilació d'informació que volgué d'a-bast nacional i que, gràcies a la col·labo-

ració de nombroses persones, pogué

abraçar el conjunt de terres de parlacatalana. El projecte en qüestió, discutitper en Pompeu Fabra, rebé el nom de Dic-cionari català-valencià-balear, però noera un diccionari a l'ús, és a dir, exclusi-vament dialectològic, sinó que incloïatambé informació històrica i literària.

Malauradament, Alcover no va poderveure el final del projecte, una feina quevan acabar el seu col·laborador Francesc deBorja Moll, amb el suport de la seva fillaAina Moll Marquès i del filòleg valenciàManuel Sanchis Guarner. El mateix Mollfou també qui s'encarregà de publicar l'o-bra d'Alcover, des dels 24 volums que ocupal'Aplec de Rondaies Mallorquines, als 10del Diccionari. A banda però d'aquests dostreballs extensos, Alcover va deixar escritsaltres textos, com ara el Dietari de l'excur-sió filològica 1906, el següent fragment delqual ens sembla prou significatiu del seuperfil: “No, fills de la Pàtria, no ho espereuque el bon govern que somiau, vos vingamai de l’aire del cel! [...] El bon govern elmos hem de guanyar amb els nostrespunys, lluitant a tota ultrança, batallantamb tota l’ànima”.

El pop revelador

Arrenca l’Any Alcover

Nem

e Jim

énez

Fitxa tècnica

Les revelacions microscòpiques

Grup: AutòmatsDiscogràfica: Cambra RecordsAny: 2012

El món del cinemaperd la mirada deTheo Angelopoulos

Page 15: Accent 219

d’uns temes que han estatarraconats per aquells que decideixen quèés publica i què no; excepcional per fer-hod’un tema molt conflictiu avui dia l’Estatespanyol; excepcional per inserir molt béles històries de lluita del passat dins el

L’ACCENT 219 DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012 CULTURA 15

Guillem Colom BANGOR, GAL·LES

L’any 2007, Nadia, una jove advo-cada gallega, és de viatge a Venè-cia amb el seu marit i fill.Durant el viatge Nadia no deixade pensar en el cas de David,un

independentista gallec que es troba dis-persat a una presó espanyola a resultes dela seva militància a una organitzaciójuvenil. Mentre és a Venècia, Nadia parlaa diari amb la seva mare, Malvina, quitambé coneix de molt a prop la repressió:la seva parella, el pare de Nadia, milità al’independentisme armat durant els anys70. Nadia mai no l’arribà a conèixer per-què va ser assassinat quan complia penade presó.

Tot i aquest argument tan obertamentcol·lectiu, a A perspectiva desde a porta hitrobam històries molt personals. La delspares de Malvina, botiguers que s’adaptena la repressió política i social del fran-quisme, i que cerquen l’eixida individual.La d’un emigrant gallec, Suso, que no apa-reix com una història de nostàlgia sinó decanvis personals, que fan que torni a casamés polititzat, conscient de formar partd’una nació oprimida. La dels amors dejoventut que mai no s’apaguen, i dels des-amors resultants del tedi de la vida enparella.

Obra excepcionalA l’opuscle Un pistoletazo en mediode un concierto, l’escriptora BelénGopegui denuncia que “la novel·la delsegle XX, gairebé tota, és d’una graninversemblança. I crec que la causa estàrelacionada amb la prohibició de la políti-ca. No dic que la novel·la del segle XXsigui dolenta, però és insuficient.” Lasuperació d’aquesta mancança és, precisa-ment, el que converteix l’obra de Janeiroen excepcional. Excepcional per parlar

Borja Català MANISES

La setmana passada es van com-plir 40 anys del Bloody Sunday(diumenge sagnant), la massa-cre perpetrada per l'exèrcit bri-tànic a la ciutat irlandesa de

Derry el 30 de gener de 1972. Aquell dia 13persones que participaven en una mani-festació pels drets civils van morir tirote-jades pels soldats del Regne Unit. Un per-sona més va morir temps després a causade les ferides causades per les bales. En2010, després d'una llarga investigació, elprimer ministre britànic, David Cameron,va demanar perdó de manera oficial peraquells fets, però cap dels seus responsa-bles directes ha hagut de respondredavant la justícia per aquell crim.

A les darreries dels anys seixanta iprincipis dels setanta, la lluita de lacomunitat catòlica del nord d'Irlanda, elscomtats de l'illa encara ocupats per GranBretanya, va agafar una nova volada. Lesdiscriminacions de tota mena, les agres-sions dels paramilitars unionistes i lapolicia i els vents de revolta que travessa-ven el planeta van impulsar, d'una ban-da, una lluita pel reconeixement del seusdrets civils; i de l'altra la revifalla de lalluita armada contra l'ocupant.

En 1971, ja amb les tropes britàniquesocupant de nou el nord de l'illa i amb ungrau d'enfrontament creixent, fou apro-vada una llei que permetia l'empresona-ment sense judici previ d'aquelles perso-nes sospitoses de pertànyer o col·laboraramb organitzacions armades. Aquestalegislació afectà de manera gairebé exclu-siva la comunitat catòlica (la seua aplica-ció es va traduir en la detenció de molts

pocs protes-tants) i vaservir deparaiguaper a la tor-tura.

Per pro-testar con-tra aquesttombrepressiul'Associaciópels DretsCivils delNord d'Ir-landa(NICRA) vaconvocaruna mani-festació a laciutat de

Derry -una de les més colpejades per laviolència- per al 30 de gener de 1972. Lamarxa va començar a caminar fortamentvigilada per soldats del primer batalló delregiment de paracaigudistes de l'exèrcit.En un moment del seu recorregut unsmanifestants van llançar pedres contraels militars i de la resposta inicial ambaigua, bales de goma i gas es passà a unfoc real que matà 14 persones -sis d'elles

menors d'edat-, deixà un nombre sem-blant de ferits i marcà l'inici de la fasemés sagnant del conflicte (només aquellany va provocar la mort de prop de 500persones).

La primera investigació sobre el Blo-ody Sunday es tancà de manera ràpida idonà per bona la versió de les forcesarmades, segons la qual els soldats hau-rien disparat en resposta a trets delmanifestants. Aquesta fou la versió ofi-cial fins 1998, any en què es va signar l'a-cord de divendres sant. Després de dèca-des de lluita per part de les famílies deles víctimes, Tony Blair, aleshores primerministre del Regne Unit, encarregà unasegona investigació dels fets de Derryencapçalada per Lord Saville que arrancàl'any 2000. Les conclusions de l'informeSaville es van fer públiques en juny de2010, després de les eleccions britàniques:proclamaren la innocència de les vícti-mes i acusaren els soldats d'haver obertfoc sense que ningú els haguera disparatprimer. En una compareixença públicaDavid Cameron, actual ocupant del núme-ro 10 de Downing Street, demanà perdóoficialment per la massacre. Amb 38 anysde retard arribava el reconeixement. Lajustícia encara espera: ningú no ha estatmai jutjat pel Bloody Sunday.

context actual; i, sobretot, excepcio-nal, per mostrar que les lluites políti-ques són també lluites personals, desuperació de pors i contradiccions.

A l’obra, que l’autora defineix com“una història d’amor”, allò col·lectiuens arriba mitjançant els pensamentsde persones individuals: per una ban-da, les reflexions de Nadia sobre lavida en parella, les renúncies delnacionalisme institucional, la pervi-vència de la persecució política, o laconnivència entre un jutge i govern detorn. I per una altra banda, la històriade Malvina: un relat de dificultats fami-liars per mor de la seva implicació polí-tica, però també de lluita i amor ambBraulio, que va ser capturat degut a lapresència d’un talp al seu grup.

Història40 anys del Bloody Sunday: reconeixement sí, justícia no

“A la novel·la A perspectivadesde a porta, Patricia

Janeiro no només ens con-ta històries de lluita inde-

pendentista d’ahir i d’avui,sinó també històries d’a-mor i desamor, de pors

individuals i superacionscol·lectives”

Fitxa tècnica

A perspectiva desde a porta

Autor: Patricia A. JaneiroEditor: Edicións Positivas Any: 2009

La crítica de la quinzena

Obrint la porta a una realitat amagada

Page 16: Accent 219

L’ACCENT 219DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 201216 CONTRAPORTADA

SOS Parke AlkosaXAVI SARRIÀ VALÈNCIA

El Parke Alkosa és un barri que,com tants d’altres, fou alçat pelfranquisme durant les onadesmigratòries dels anys seixanta.Un barri que en realitat és unaxicoteta ciutat de formigó con-cebuda com a realitat aïllada i,per tant, com a víctima propíciade totes les conseqüències deri-vades de l’exclusió, la margina-ció i la pobresa. Les dades horevelen: una mitjana de 40% d’a-tur i un 70% de famílies sota elllindar de la pobresa des de laseua creació.

Però el Parke no es conegutper res d’això, sinó al contrari.El Parke és un exemple de la for-talesa que poden arribar a tin-dre les lluites veïnals quan se lesdota d’arguments i pràctiquessocials i comunitàries. D’aques-ta manera el barri ha combatutdes de fa 25 anys la seua dramà-tica situació a base d’autogestiói solidaritat mútua. Dos valorsque els han permès crear totauna xarxa de cooperatives de tre-ball i centres socials, sociolabo-rals, infantils i juvenils de refe-rència. Tot un exemple del poderde l’autoorganització popularallà on el l’estat no hi arriba. Ono hi vol arribar.

I és que ara, tot aquest teixitestà tocat. I ho està perquè laGeneralitat Valenciana i l’Ajun-tament d’Alfafar es nega a pagarels deutes contrets pels serveissocials que els veïns organitzatsrealitzen al barri. Unes institu-cions públiques que han arruï-nat al País Valencià i que, en laseua línia, ara es disposen a ofe-gar a aquells que han sembratllavors on només hi havia ciment.Però al Parke Alkosa no es exis-teix la paraula rendir-se. I, des-prés de tres mesos de lluita imobilitzacions, diversos dels seusveïns han iniciat una vaga defam que només aturaran en casde victòria.

En el context de mobilitza-cions generals actual, aquestaespurna ens ha de servir perencendre el foc de al revolta. Per-què quan la crisi del sistema afec-ta àmplies capes de la societat,l'exemple dels qui porten tota lavida combatent-la resulta impres-cindible. Elles i ells ens hanensenyat que al capitalismenomés se’l pot fer front amb alter-natives socials i comunitàries.Però, sobretot, ens han ensen-yat que no només necessitemgrans paraules, sinó més acció;que no només necessitem pren-dre partit, sinó que l’hem deprendre d’una manera radical-ment ferma i tenaç.

El capitalisme és crisi, ja hosabíem. Ara, per si encara hihavia algú que ho dubtara, elParke Alkosa ens recorda que lalluita és l’únic camí per avan-çar. I guanyar.

LA REMATADA

M.C. BARCELONA

El proper 23F seràs jutjat per uns fetsde la vaga del 29 de setembre de l'anypassat. Aquest judici és la factura que em pas-sen els que manen a l'Ajuntament deBarcelona i a TMB (que en el cas delmoment de la detenció era la mateixapersona, Assumpta Escarp, Regidora deSeguretat i Mobilitat de Barcelona i Pre-sidenta de TMB) per haver estat un delsportaveus de la mobilització victoriosadels treballadors/es d'autobusos de TMBpels dos dies. M'acusen d'aldarulls ambel Mossos d'Esquadra i de trencar unacamera de TV3 que estava gravant comla gent es defensava de la carrega poli-cial el dia de la vaga general del 29S de2010.

A més de la denúncia, TV3 lliura 6vídeos als Mossos on surt la gent durantla manifestació, defensant-se de la carre-ga de la policia i jo dient-li el càmeraque no li he trencat res i que no em gra-vi. Llavors el grup dels Mossos que s'en-carrega de moviments socials, polítics,sindicals, etc... diuen que hi surto, entrealtra molta gent, enfrontant-me alsMossos i la jutgessa diu que endavantamb el judici i els Mossos decideixenvenir-me a buscar a la feina per emma-nillar-me i fer-me passar una nit a LesCorts.

El fiscal demana 2.626.03 euros enconcepte de responsabilitat civil per lacàmera, i la pena multa de 20 mesos a10 euros, que representen 6.000 euroso, subsidiàriament, el compliment de10 mesos de presó. TVC, S.A. demana lamateixa responsabilitat civil però unapena de 12 mesos amb una quota diàriade 10 euros, és a dir, 3.600 euros o 6mesos de presó. I apart, el cost de lacamera que són uns 2500 euros més.

Ara mateix porto uns 5 mesos ambel sou embargat i em treuen mensual-ment uns 459 euros...i això que encarano m'han jutjat!

Creus que la veritable motivació éscastigar una persona que s'ha signi-ficat en el moviment obrer i en mol-tes altres lluites? No en tinc cap dubte i, de fet, penso queja estic condemnat, no només per queja tinc el sou embargat, sinó per tot l'es-pectacle de venir-me a buscar a la fei-na, emmanillar-me i gravar-me en vídeoal costat de l'autobús, portar-me a lacomissaria de les Corts, quan pels fetspels quals em denuncien això no es famai si tens feina i residència fixa. Amés m'han posat la limitació de proxi-mitat de 200 metres amb el càmera deTV3, que no sé ni quina cara té.

He tingut fortes topades i encara-des amb l'anterior alcalde Hereu i ambl'Escarp i, ara, em toca encarar-me ambl'actual alcalde Trias i amb el president

de TMB, Joaquim Forn, de CiU, i el vice-president de TMB, Diego Pestanya, delPSC. Els conec bé i ells a mi. Ja voldrientreure'm del mig.

Has rebut moltes mostres de suport,tant individuals com col·lectives, i eltema ha sortit en mitjans alternatiusi locals, creus que això pot ajudar enel teu cas o en d'altres similars?He rebut molt de carinyo de companysde feina, del barri, de militàncies diver-ses i a tots i totes els dic el mateix: larepressió intenta desviar-nos de les nos-tres demandes i, per tant, no li hem dededicar gaire temps i esforç a aquestescoses. A mi em sap greu que amb la queestà caient, alguns amics i amigues dedi-quin el seu temps en fer una campan-ya d'absolució cap a la meva persona.

Penso que aquesta feina serveix coma denúncia pública del que està passanti de suport moral cap a la persona repre-saliada, però poc més. No hi ha justí-cia, la gran majoria de jutges no estanper la defensa dels i les treballadores.

A més d'aquest cas, segueixes amb lalluita a TMB. S'han eliminat líniesd'autobús i us van amenaçar amb unERO o retallada de sou. Quina ha estatla resposta dels treballadors? Doncs vam fer una primera Assembleade treballadors/es de Bus i Metro matíi tarda al carrer el passat 26 de gener,el 8 de febrer en tornem a fer una altraa Cotxeres de Sants i el 27 de febrer, coma mínim, començarem amb una vagaque coincideixi amb el Congrés Mun-dial de Mòbils, gran aparador de l'A-juntament de Barcelona.

Això va per llarg, perquè ara mateixels treballadors/es de Metro estan sen-se conveni, sense cobrar els endarreri-ments del 2011 i amb tota la taula sala-rial congelada i en el cas dels autobu-sos estem també congelats i sense cobrarels endarreriments (uns 700 euros perpersona), però l'empresa a més està

incomplint el conveni que té signat finsa 31 de desembre d'aquest any i per tanttampoc ha apujat l'IPC més el 0,25% queens pertoca i els 5 minuts d’incidènciapactats. O sigui, que cada dia que anema treballar la Direcció ens està robantliteralment.

Com veieu les possibilitats de lluitaconjuntes amb els companys del Metro? Per a nosaltres anar junts els treballa-dors/es de Bus i Metro és una milloreina de confrontació amb la Direccióde TMB. Una altra cosa és que els sin-dicalistes haurien d'obeir el que diul'Assemblea. I això, òbviament, no pas-sa amb aquests vividors sindicals, cosaque comporta molts mal de caps. Des-graciadament, i al nostre entendre, CGTde Metro va juntament a la resta de sin-dicats del Comitè d'empresa de Metro,i aquesta postura a la llarga farà quequan els traeixin els de sempre i es que-din sols, sigui molt difícil que puguinmantenir la plantilla mobilitzada. Nosal-tres pensem que si t'han apunyalat doscops per l'esquena i el tercer cop tornesa posar-la, llavors el problema ja no ésqui t'apunyala, que només segueix larutina, sinó tu per tornar-la a posar.

CCOO i UGT han intentat negociar d'es-quena als treballadors altra vegada,com ha respost l'assemblea? Nosaltres, la majoria dels treballadors/esd'autobusos de TMB no ens fiem ni dela Direcció, ni de CCOO i UGT. En aquestsentit som diferents al Metro, on tot elComitè d'empresa va juntet. A Busos,anem al nostre aire i diem obertamenta les Assemblees que aquests sindica-listes "professionals" són uns venuts i,per tant, passem per sobre seu cons-tantment, sigui tallant la Gran Via,sigui fent propostes de vaga o sigui llen-çant ous a l'Ajuntament.

A més de l'agressió a les condicionsdels treballadors, TMB ha apujat lestarifes de forma abusiva.Des de CGT d'autobusos diem directa-ment que estem per què el Transport

Públic sigui finançat via impostos ipunt. La gent s'emprenya per la pro-posta de copagament sanitari, quan por-ta tota la vida tenint un copagamentdel transport públic. Ara mateix la gentpaga dos cops, amb els impostos i ambel billetatge. Aquí el problema és comes fa la distribució dels impostos que esrecapten i, a la vegada, com és que hiha unes empreses públiques amb equipsdirectius enormes, de molta gent endo-llada políticament, i amb sous milio-naris totalment opacs. Com diem nosal-tres, no sobren autobusos, sobren totsels directius.

Hi ha hagut diverses iniciatives d'u-suaris en protesta per l'augment depreus, com les veieu? heu establertuna coordinació amb la vostra lluita,com la que va ser tant efectiva ambla lluita dels 2 dies? Tot el que sigui fer pensar i actuar ala gent per millorar el transport públicbenvingut sigui. Ara mateix estemtreballant amb les assembles de barri,organitzacions veïnals, polítiques,estudiantils, etc per anar plegats eninterés d'usuaris/es i detreballadors/es. Ben aviat es comen-çaran a veure fruïts d'aquesta coor-dinació (xapes, adhesius, diaris, etc).

També heu tingut una victòria, ambla sentència de l'hora de l'entrepà,que suposa una bona clatellada a laDirecció i reforça als companys quevan mantenir-se ferms. Això de l'entrepà és un clar exempledel que parlava abans del sindicatsdel règim. CCOO i UGT, negocien ambTMB i ens prenen el dret als 15 minutsde l'entrepà, nosaltres ho denunciemal 2007, guanyem, la Direcció reco-rre la sentencia, tornem a guanyar iho incloem dintre del conveni dels 2dies. A la vegada denunciem els dosanys retroactius per no haver pogutrebre-ho, els diem a tots els treballa-dors/es que diguin als sindicats queho denunciïn i els sindicalistes deCCOO i UGT diuen als seus afiliats queno val la pena, que no en trauremres. Finalment guanyem la retroac-tivitat, la Direcció recorre i 5 anysdesprés de començar a denunciar-hotot el Tribunal Superior de Justíciade Catalunya ens dóna la raó i als 672que ho havíem denunciat ens han depagar quasi 900.000 euros. Ara ve elmillor, la Direcció pot recórrer al Tri-bunal Suprem espanyol i a seguiresperant. No creiem que ho faci, peròja veieu com funciona això dels "Drets"dels treballadors/es.

Josep Garganté és conductor d'auto-busos, membre de la CGT, i un dels por-taveus dels i les treballadores. El pro-per 23 de febrer s'enfronta a un judi-ci, coincidint a més amb una nova ona-da de mobilitzacions a TransportsMetropolitans de Barcelona, que ensexplica en aquesta entrevista ambL'ACCENT.

Josep Garganté,treballador

i membre de la CGT a TMB

ENTREVISTA

“No sobren autobusos, sobren totsels directius de TMB”