Accent 249

16
DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 5.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT 249 DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013 Periòdic popular dels Països Catalans MARC GARCIA PÀG. 2 // RAFAEL CONTRERAS PÀG. 2 // RICHARD WOLFF PÀG. 12 // ABEL CALDERA PÀG. 12 “Volem analitzar les lluites del nostre país des dels mateixos protagonistes” El web Espai Fàbrica, espai de pro- ducció i reproducció d'idees, ha reprès aquest any l'activitat després de reno- var disseny, i ara emprenen una publi- cació en paper, Perspectives. En par- lem amb l'Eloi i en Martí, dos dels impulsors del projecte. >>Contraportada 16 Reflexions entorn el 9M Les mobilitzacions contra la LOMQE omplen els carrers i buiden les aules, però també obren molts interrogants sobre aquest tipus de convocatòries L’extrema dreta avança al Regne Unit L’United Kingdom Independence Party, un partit amb connotacions xenòfobes i racistes, ha superat totes les expectatives als proppassats comi- cis locals i ha assolit una còmoda tercera força als principals comtats del sud i l’est de l’estat britànic. >>Internacional 10 i 11 ENTREVISTA El problema del diner ocult Molts dels rics fa molt de temps que han trobat mane- res d'evitar els impostos. Així, hi ha molts milions d’euros i de dòlars ocults. >> Economia 12 El Llevant UD en el punt de mira Les sospites de frau a la lliga espanyola no són noves, al final de cada temporada, en les darreres jornades, sempre se’n parla i se n’escriu, en aquesta ocasió, amb el Llevant al punt de mira. >> Esports 13 Wagner encara polèmic dos-cents anys després L’antisemitisme i la utilització propagandística de la seva músi- ca pel Tercer Reich han fet que, a dos-cents anys del seu naixe- ment, Wagner siga encara polèmic. >> Cultura 14 SUMARI >>Països Catalans 4 i 5 >>En Profundiat 8 i 9

description

Periodic popular dels Paisos Catalans. Numero 249. Del 16 al 29 de maig de 2013

Transcript of Accent 249

Page 1: Accent 249

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 5.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

249DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013Periòdic popular dels Països Catalans

MARC GARCIA PÀG. 2 // RAFAEL CONTRERAS PÀG. 2 // RICHARD WOLFF PÀG. 12 // ABEL CALDERA PÀG. 12

“Volem analitzar les lluites

del nostre país des dels mateixos

protagonistes”El web Espai Fàbrica, espai de pro-ducció i reproducció d'idees, ha reprèsaquest any l'activitat després de reno-var disseny, i ara emprenen una publi-cació en paper, Perspectives. En par-lem amb l'Eloi i en Martí, dos delsimpulsors del projecte.

>>Contraportada 16

Reflexions entorn el 9MLes mobilitzacions contra la LOMQE omplen els carrers i buiden les aules, però també obren molts interrogants

sobre aquest tipus de convocatòries

L’extremadreta avançaal RegneUnitL’United Kingdom IndependenceParty, un partit amb connotacionsxenòfobes i racistes, ha superat totesles expectatives als proppassats comi-cis locals i ha assolit una còmodatercera força als principals comtatsdel sud i l’est de l’estat britànic.

>>Internacional 10 i 11

ENTREVISTA

El problema del diner ocultMolts dels rics fa molt de temps que han trobat mane-res d'evitar els impostos. Així, hi ha molts milionsd’euros i de dòlars ocults.

>> Economia 12

El Llevant UD en el punt de miraLes sospites de frau a la lliga espanyola no són noves, al final decada temporada, en les darreres jornades, sempre se’n parla i sen’escriu, en aquesta ocasió, amb el Llevant al punt de mira.

>> Esports 13

Wagner encara polèmic dos-cents anys desprésL’antisemitisme i la utilització propagandística de la seva músi-ca pel Tercer Reich han fet que, a dos-cents anys del seu naixe-ment, Wagner siga encara polèmic.

>> Cultura 14

SUM

ARI

>>Països Catalans 4 i 5

>>En Profundiat 8 i 9

Page 2: Accent 249

No totes les opinions de les famíliesi els docents queden ben representa-des en els mitjans de comunicació.

En alguns mitjans han aparegutdeclaracions fetes per part d'algunespersones i organitzacions que parlenen nom de tota la comunitat educa-tiva. Aquestes persones, responsablesde la FAPAC i de CCOO se'ls atorgainteressadament des d'aquests mit-jans de comunicació (El Periódico)una representativitat més que qües-tionable a data d'avui. Ja que no nomésno són representatives del col·lectiuque defensa l'escola pública sinó quetendeixen a desorganitzar-lo i des-mobilitzar-lo simplement perquè ellsdefensen els mateixos interessos queConvergència i Unió de privatitzarl'ensenyament públic i acabar ambel model d'escola pública del país, japrou feble i mancat de recursos quetenim. Com a exemple recent d'aquestinterès tenim la nul·la implicació deCCOO i de la FAPAC en la retirada deldecret de plantilles que representael desplegament de la LEC en la sevavessant més antidemocràtica.

En el moviment de defensa de l'en-senyament públic hi conflueixen inte-ressos oposats i s'hi manifesten con-tradiccions molt sovint silenciadespels mitjans de comunicació i perl'auto-censura que ens imposem. Unad'aquestes contradiccions és que por-tem prop de trenta anys fent la vis-ta grossa. Alguns mestres joves hannascut i patit aquest clima de pactei consens propiciat pels sindicats quehan paralitzat la classe treballado-ra, desorganitzant-la i desmobilitzat-la fins a l'extrem. Portem molts anyspatint les conseqüències dels pactes,del consens i de la unitat. Les succes-sives reformes laborals i la permis-sibilitat en les privatitzacions, enshan dut a una desconfiança extremarespecte la capacitat dels sindicatsper defensar els interessos dels mes-tres i les famílies més empobrides.

La pràctica del sindicalisme dedespatx i ben relacionat amb els llocsestables de decisió en el Departament

d'Ensenyamentcombinat ambl'abandó de ladenúncia de lescondicions detreball en els cen-tres, en els claus-tres, en els Con-sells Escolars, ales assemblees deveïns defensantels interessosdels més desafa-vorits, ens haportat a unasituació greud'insolidaritat idesconfiança cap als companys i capa la representació legal dels treballa-dors. Actualment aquesta situaciós'agreuja pel fet que partim d'unaposició molt feble per oposar-nos alxoc de la crisi i les retallades. No éscrisi és capitalisme i l'estem patintde fa molt temps amb una permissi-vitat excessiva dels sindicats i delspartits d'esquerres. Només els treba-lladors de forma auto-organitzada idotant-se de noves eines sindicals ipolítiques podrem aturar aquest espo-li.

A alguns sindicats i federacions

de pares i marespotser els interes-sa tenir una plan-tilla dividida.Uns pocs mestresi professors ambprivilegis (feinesestables, jornadescompletes, afi-liats als sindicatsdel consens i delspacte) i cada copmés docents imestres precaris(interins i substi-tuts, amb baixossalaris, i escasses

jornades, sense drets laborals bàsicscom la indemnització per acomiada-ment, o el dret a cobrar el període devacances i sotmesos a l'arbitrarietatde les direccions). Segurament aques-ta plantilla dividida es desvincularàdel projecte educatiu, de l'ensenya-ment vocacional i igualitari. Un copexclosos del compromís per la igual-tat d'oportunitats la iniciativa pri-vada entrarà sense complexes a adoc-trinar i a robar. Ho farà de molt bonesmaneres i fent servir bones parau-les, vestits amb la pell de xai que tantels caracteritza (que si la qualitat,

que si la professionalització, l'auto-nomia, els projectes de millora, elsplans estratègics, el lideratge, elsinformes del Banc Mundial, i de laFundació Jaume Bofill). I famílies del'escola pública: aneu preparant lacartera per pagar l'educació dels vos-tres infants perquè això és el que veri-tablement els interessa a totes aques-tes sangoneres de bones paraules.

La temporalitat en les escoles públi-ques és una xacra a qui els sindicatsmajoritaris de l'ensenyament no hansabut fer front. Tenim un col·lectiuabsolutament oblidat i no són els fun-cionaris, ni els delegats sindicals del'Eixample, de St. Cugat o de CiutatVella, precisament. La situació ésd'extrema urgència a les escoles i pelsmestres de l'àrea metropolitana deBarcelona i dels barris perifèrics dela ciutat. On famílies i docents s'hanunit contra la privatització de l'es-cola pública i estan plantant cara ales formes d'organització sindical tra-dicional i disputant-los el terreny.Però això no es pot dir a El Periódi-co perquè ofenem als poderosos i noconvé a Convergència.

*Rafael Contreras Monrenou és professor de Dibuix Tècnic.

L’ACCENT 249DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 201302 OPINIÓ

Ocupació, desnonaments ipropietatMARC GARCIA BARCELONA

Centre: punt equidistant entre doso més punts, i alhora punt de tro-bada a mig camí de tot arreu. Social:Que no obeeix a les lleis del mercat,i te per objectiu la construcció d’u-na societat justa per a la majoria.Autogestionat: sense dependre decap institució, treballant conjunta-ment per tirar endavant les inicia-tives. Can: Casa, lloc on viure i des-envolupar-se com a persona. Vies:Camins a seguir, o a fer descarrilar.Fa 16 anys que el barri de Sants hiha altres vies per a construir el pre-sent i el futur des d’una perspecti-va social, donant sostre a joves quedins el mercat de la bombolla immo-biliari no tenien lloc ni pel crèditni pel lloguer, sembrant la llavor deprojectes que dins dels locals de l’a-juntament no hi tenen cabuda i dinsels locals del mercat no tenen ren-dibilitat. Fa anys que la lluita delCSA Can Vies i tot un barri es lliu-ra en molts fronts, al carrer on guan-yem... de carrer, a la premsa on con-tinuem burxant per donar els nos-tres arguments, i en seu judicial ons’ha plantat cara fins que el la buro-cràcia fa impossible que els de baixtinguin opcions a tornar a guanyar,fiances milionàries per tenir dret adefensar-se.

Ara, és l’administració qui te laparaula, però no pas l’última. Sapmolt bé, que l’última, penúltima oles que facin falta son les de la res-posta. La mobilització social, la bata-lla de les idees, la defensa del quehem construït durant tants anys ila ràbia acumulada si això és des-truït. L’ocupació com a mitjà i nocom a finalitat és el que ha fet deCan Vies un espai de rebel•lió cons-tant que l’administració no ha pogutassimilar, tot i els judicis, titularso amenaces de precinte. I és el quefa que entitats i persones del barries facin seu l’espai, ja només coml’espai on han fet, o fan feina, sinócom a espai necessari per a un barriesgotat la partitocràcia dels d’a-bans i dels d’ara, sense respostes aproblemes que ells mateixos hancreat. La defensa de l’ocupació d’im-mobles abandonats com a mitjà ino només com a finalitat ha de sera l’agenda dels qui volem trencaramb el sistema de les bombolles iles solucions individualitzades aproblemes col·lectius, perquè mésenllà dels que han perdut l’habitat-ge per culpa dels bancs, hi ha quini s’ha pogut hipotecar, ni ha pogutentrar dins el mercat del lloguer, iaquests també necessiten sostre pera les seves precàries vides i els seusprojectes polítics i socials. Cal defen-sar la propietat col·lectiva o públi-ca del sòl, per a eradicar l’especu-lació, donant a l’habitatge el valord’us social per sobre de l’ús mer-cantil, creant espais físics de tre-ball polític i social que no estiguinlimitats per les bares de mesurarde l’administració ni de la produc-tivitat econòmica que el faci viablea preus de mercat.

PUNT DE MIRA

«Hem passat algunes setmanes enquè hem sentit, en veu alta peròsobretot en veu baixa, alguns con-sellers i membres del Govern quehaurien signat uns pressupostosamb un sostre de dèficit de l’1,6%o l’1,8% del PIB. Ara no. Mas és con-tundent, Mas-Colell és contundent».Ho diu Xevi Xirgo a la pàgina 3 d'ElPunt-Avui del 14 de maig. Per a Xir-go «s'imposa la tesi que la pilota ésa la teulada de l’Estat, que a Cata-lunya no acceptarem més retalla-des, que estem perdent la pacièn-cia i que si cal no hi haurà pressu-post». Que no hi haurà pressupost?Hi ha una petita diferència entreque no hi hagi pressupost i que esprorrogui els pressupostos ante-riors. És exactament la diferènciaque converteix l’afirmació que «aCatalunya no acceptarem més reta-llades» en un autèntic deliri. ACatalunya acceptarem (acceptaran,en aquest cas, els superherois deXirgo) retallades i de les bones. Nonomés perquè els pressupostos quees proposen són uns pressupostosja retallats. Se’ns podria dir queels superherois de Xirgo, pobrets,no li volen mal al poble. Que sónels pèrfids espanyols (que, no caldir-ho, són certament pèrfids), elsqui els obliguen. Aquesta afirma-ció contrasta amb el titular de por-tada de l’Ara del 13 de maig: «Cobra-rà més qui treballi millor». Una

afirmació tant demagògica com  elssubtítols que l’acompanyen: «Elgovern Mas prepara tres lleis perreformar l’administració i millo-rar-ne l’avaluació» i «Els càrrecsdirectius fins a subdirectors gene-rals es triaran en processos oberts».Tot en clau rigorosament merito-cràtica. Però ja sabem el valor queté aquesta retòrica en un país enque la manera més improbable d'en-riquir-se és treballar. El subtext noes fa esperar a les pàgines interiors:«per mantenir-se en el nou càrrec,caldria mantenir els estàndards dequalitat en la feina, amb el risc deperdre’l si cau el rendiment, ambtot el que això comporta, inclosal’adequació de sou a la baixa corres-ponent». On prometien incentiusal rendiment tindrem retalladesde sou. Però els aspectes més sòr-dids de la reforma són relegatshàbilment a una peça més petita ala part inferior de la pàgina. Diuque la reforma es basa en «l’infor-me que (la Generalitat) va encarre-gar a l'equip d'experts». És sentirla paraula «experts» i posar-se lama a la pistola. Digui-li «experts»,digui-li «ideòlegs». Els experts tro-ben que cal «substituir els funcio-naris per empleats laborals», «pri-vatitzar gran part del sector públic»i reduir «el poder de negociaciódels sindicats». Amb gran benevo-lència el redactor Roger Tugas tro-

ba que l’informe «presenta un mar-cat caràcter liberal poc assumiblepel govern». Cosa estranya. Si laGeneralitat hagués encarregat l’in-forme a una colla de comunistes lihaguessin dit que cal abolir la pro-pietat privada i enterrar viu el tsar.És poc creïble que ara els sobrepas-si el caràcter liberal de les propos-tes. Per la selecció de personal dela comissió no es diria que al governli dol en l’ànima haver de retallar.Però a Xevi Xirgo el paguen per fer-se el tonto. De la mateixa maneraque a Vicent Sanchís el paguen perdir, a la mateixa pàgina 3, que «siaquest país tingués aire i manxa,la protesta al carrer tindria algunsentit (...) Però ací les grans deci-sions es maten a Brussel·les i esrematen a Madrid». Exactament.Amb el beneplàcit dels mateixosque es fan assessorar pel sindicatdel crim i del propi Sanchís que elstapa les vergonyes. Però al racó d'a-vall a l'esquerra hi ha un articlemolt més inquietant que conver-teix la pàgina 3 en un autèntictriangle (mai millor dit) de les Ber-mudes. Pepa Masó hi diu que «laculerada havia rebut el títol ambforça fredor. La derrota de la Cham-pions va ser dura», que «guanyarla lliga no és cosa fàcil» i un seguitd'obvietats del mateix calibre. I aaquesta senyora per què la paguen?

Apoteosi a la pàgina 3

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacio-nal dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Torde-ra 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica:[email protected] Subscripcions: 646 98 16 97Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.Consell de Redacció. Coordinació general: AndreuGinés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera (coords.), Andeu Merino, Pau Catadau,Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran,Montse Venturós (coord.). Economia: Àlex Tismi-netzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, ManelLópez (coords.). Cultura: Josep Maria Soler (coord.),Joan Sebastià Colomer, Borja Català. Esports: RafaelEscobar. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinaciógràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert,Gerard Sala Han col·laborat en aquest número:RamonUsall, Xavir Monge, Gonçal Bravo, Robert Canals,Albert Riera, Mireia S., Octavi Ruiz.

Número 249 Tirada: 5.000 exemplars Número dedipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels arti-cles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

COL·LABORACIÓ RAFAEL CONTRERAS MONRENOU*

PAPER DE VIDRE JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

La veu de la FAPC i de CCOOno és la nostra veu

Page 3: Accent 249

L’ACCENT 249 OPINIÓ 03

En el moment de tancar la present edició de L'ACCENT, el ple de la Corts

Valencianes aprovava la proposició no de llei que instava a les institucions i al

Consell a no tramitar cap iniciativa parlamentària o altres escrits que “no res-

pecten la denominació oficial de Comunitat Valenciana o la substitueixi per

una altra”. El mateix dia, efectius dels Mossos d'Esquadra efectuaven el des-

allotjament de Can Pinella, a Montcada i Reixac, i s'emportaven cinc persones

detingudes; alhora, a instàncies de l'Audiència Nacional espanyola, un altre dis-

positiu dels Mossos escorcollava l'Ateneu Llibertari de Sabadell; els Mossos tam-

bé, en aquesta ocasió a Salt, negaven el dret a l'aigua potable dels inquilins de

l'edifici ocupat per la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques. I no molt lluny

d'aquestes terres, a Ondarroa, l'Ertzaintza detenia Urtza Alkorta, condemnada

a 5 anys de presó per col·laboració amb banda armada; ni la barrera humana de

centenars de solidaris ni el fet que la sentència condemnatòria s'havia basat en

unes declaracions extretes sota tortura va impedir l'actuació policial.

Tot açò en un 15 de maig. Un 15 de maig dos anys exactes després del gran

esclat d'indignació, d'emprenyament. Dos anys després que milers de persones

reprengueren el camí de la mobilització per exigir més respecte i més democrà-

cia. I, tanmateix, pareix que el sistema és més fort que mai, més intransigent,

més antidemocràtic.

La lectura però, es pot fer perfectament a l'inrevés: darrere de cadascu-

na d'aquestes actuacions reaccionàries hi ha un moviment social que avan-

ça, que genera por a les altes esferes. Al País Basc, l'esquerra abertzale està

trobant fórmules per trencar l'impasse en què es trobava, gràcies a la resis-

tència civil i a la mobilització obrera -a final del mes hi ha una convocatò-

ria de vaga general a EH; a casa nostra els moviments socials no només estan

creixent-se dia a dia amb la lluita, sinó que estan teixint milers d'alternati-

ves locals al sistema capitalista. Els pisos ocupats de la PAH, la xarxa de casals

i ateneus, o centres com Can Pinella, són un bon exemple. Precisament en

aquest número de L'ACCENT reflexionem sobre com des de la base s'intenten

construir dinàmiques de lluita que trenquen les dependències heretades des

de l'anomenada Transició; en aquest cas referides a l'ensenyament, de la mà

del SEPC i de la COS.

També en aquest número tractem les agressions al català, que darrerament

s'han multiplicat arreu dels Països Catalans. El cas de la Franja de Ponent, amb

la nova denominació de LAPAO, és una mostra més de com el PP intenta revis-

colar el conflicte identitari per desviar l'atenció d'altres problemes que, segu-

rament, estan desgastant el seu suport electoral. Al País Valencià, el procés és

especialment evident i surrealista: el mateix dia que el PP vetava la denomina-

ció del País Valencià, s'estava desmuntant una exposició sobre l'Estatut d'Auto-

nomia que, entre altres coses, contextualitzava aquest terme -que està recollit

en el mateix Estatut; el mateix Alberto Fabra, president de la Generalitat, n'ha-

via signat la presentació del catàleg.

Com han explicat Som Països Catalans en un comunicat, “sembla obvi que

al darrere de l’intent de ressuscitar la catalanofòbia al sud del Sénia -i a altres

territoris del Països Catalans, afegim nosaltres- no hi ha cap altra cosa que unes

perspectives electorals molt negatives per al Partit Popular. Després de gover-

nar les institucions autonòmiques des de 1995, el suport a la dreta espanyolista

comença a trontollar a causa de la corrupció i, sobretot, la situació econòmica,

especialment negativa al País Valencià per culpa d’una gestió nefasta dels diners

públics.”

“Però hi ha alguna cosa més en aquesta decisió. 'País Valencià' no és simple-

ment el nom d’un territori. Aquesta denominació de la part més meridional del

nostre país conté associada una sèrie de valors que el Partit Popular, i l’espan-

yolisme en general, rebutgen i combaten: el progrés humà, la transformació

social, la llibertat, la lluita pel territori, la defensa de la identitat i cultura prò-

pies; al capdavall, la democràcia.”

El fet que l'intenten prohibir no és més que la constatació que el terme -i tot

allò que comporta- és ben viu i vigent. I hi ha una diferència substancial res-

pecte a èpoques anteriors: si en aquell moment van aconseguir que el terme se

silenciara per por a perdre vots (no oblidem que els partits valencians actual-

ment a l'oposició pràcticament no l'empraven) o per port a generar reaccions

violentes al carrer, hui en dia han d'actuar des de les institucions i des de la

llei. Celebrem, doncs, el 15M perquè el carrer ja no és seu.

E D I T O R I A L

El carrer ja no és seu

DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013

Oficialitat única del català enuna hipotètica república inde-pendent? Aquesta preguntapodria semblar un divertimen-to, però toca diversos temes pun-xeguts al respecte de la confi-guració de la nostra identitatcom a poble.

Respondre a aquesta pregun-ta amb un sol monosíl·lab no ésfàcil. No ho és perquè el concep-te d'oficialitat d'una llengua enla nostra societat està molt mar-cat per la praxi espanyolista itampoc ho és perquè la bande-ra de l'oficialitat única del cata-là és brandada per aquells sec-tors del sobiranisme que volenmarcar un acusat perfil nacio-nalista.

Per a l'esquerra independentista,aquesta qüestió havia quedat resolta.Almenys així ho proclamava la propa-ganda que Maulets repartia a finalsdels anys 90: “Català, única llenguaoficial” i “Bilingüisme és espanyolis-me”. I crec que en allò fonamental, laposició de l'esquerra independentistano s'ha mogut, però sí que s'ha mati-sat.

El que sí que està clar i és un debatsuperat, és quin ha de ser el paper delcatalà en uns Països Catalans indepen-dents: la llengua comuna i d'ús social.Aquella llengua que la gent fa servirespontàniament per a relacionar-se deprimera amb desconeguts, que és lallengua principal del món laboral, ambuna plena presència cultural...

Les opinions sobre el català al Prin-cipat, en aquests temps políticament

convulsos, acostumen a generar titu-lars cridaners a molts mitjans digitalsque són reproduïts per la xarxa, i dei-xen poc espai al debat. I això és aixíperquè la llengua és el principat tretdefinitori de la nació catalana i, en unmoment en que la voluntat de consti-tuir aquesta nació en estat comença aser majoritària en alguns territoris,això adquireix rellevància.

La nostra és una nació eminent-ment lingüística, fet que alguns volenpresentar com a negatiu. Tot al con-trari. Situar una llengua com a prin-

cipal tret definitori d'una nació és pro-bablement una de les formes més demo-cràtiques i obertes de construir aques-ta nació. La vinculació amb el col·lec-tiu feta a través d'una llengua: un ele-ment patrimoni de tothom, d'adhesióvoluntària i que allunya altres consi-deracions com l'origen de la definicióidentitària. I sobretot, una vinculaciódiferent de cada ciutadà amb el cata-là: des de qui la té com a llengua mater-na fins a aquell que l'entén, passantper aquells que l'usen en determinatsàmbits.

Anem, però, al gra. Per a una partmolt substancial de la població, la llen-gua oficial és aquella que l'estat obli-ga a parlar als seus ciutadans. És a dir,en el concepte d'oficialitat, i més enel concepte d'oficialitat única, s'hi ama-ga una certa coacció de l'aparell esta-tal. I, de fet, tothom qui pensa això nova massa desencaminat, ja que a l'es-tat espanyol l'oficialitat única sempres'ha desenvolupat sota aquests parà-metres.

Si despullem el concepte d'oficia-litat d'elements connotats, ens que-dem simplement amb el fet que unallengua oficial és aquella que els ciu-tadans d'un estat no poden al·legardesconèixer per a relacionar-se ambaquest estat. Per posar un exemplequotidià, cap ciutadà podria al·legarque se li va passar per alt fer la preins-cripció escolar dels seus fills perquèdesconeixia l'idioma amb què s'havienfet els avisos i la publicitat institucio-nal. És en aquest punt que l'argumentsegons el qual la cooficialitat del cas-tellà permetria que la gent pogués viu-re en uns Països Catalans independentssense conèixer el català -no ja parlar-lo, sinó ni entendre'l- pren força.

En canvi, aquesta oficialitat estric-ta no implicaria absolutament res mésen cap altra àrea que no fos assegurarmitjançant l'ensenyament que la ciu-tadania conegui la llengua oficial.Sobre un pla teòric, seria perfectamentfactible combinar l'oficialitat únicadel català amb aspectes com l'existèn-cia d'algunes cadenes públiques en cas-tellà o anglès, la subvenció pública ala creació literària en castellà, la pre-

sència destacada del castellàa l'escola o el reconeixementdel castellà com a llengua.

És possible l'oficialitat úni-ca del català juntament ambuna política de reconeixementdel castellà? Crec que sí. És des-itjable per a la nostra propos-ta lingüística que el castellàtingui un estatus de plena coo-ficialitat? Crec que no. Ara bé,la connotació negativa del con-cepte d'oficialitat única i lademanda d'un cert reconeixe-ment del castellà és quelcomque cal abordar. Potser unasolució fóra la de posar sobrela taula nous conceptes queobliguin a tothom a posicio-

nar-se segons el seu significat i nosegons la seva connotació...

Però també faríem bé d'encarardebats per al futur més immediat. Enprimer lloc perquè aquesta Repúblicaencara no és aquí, i en segon lloc per-què potser, si arriba, no arribi per atothom. Tenir una resposta per al debatsobre l'oficialitat única és necessari,sobretot perquè és a partir d'aquestaresposta que podem construir una pro-posta d'identitat d'acord amb l'esperitdemocràtic, popular i de base que volemque tingui l'època de canvis socials queestem ajudant a gestar. I també perevitar que alguns facin d'aquest temabandera per a projectes identitarismolt allunyats de la concepció demo-cràtica i popular que nosaltres tenimde la nació.

L'ara i l'aquí, però, és el que calabordar i on cal arromangar-se. I la

feina i els debats a tenir són molts imolt importants. Per exemple, i noméscom a mostra, podem començar perllançar algunes preguntes. Quines polí-tiques cal dur a terme -des de les ins-titucions o des dels moviments socialsi teixit cultural i econòmic- per a(re)construir un mercat cultural icomunicatiu únic per a tots els PaïsosCatalans? Per què no elaborem unacarta de drets lingüístics del català alsPaïsos Catalans? I un projecte de modeleducatiu comú?

“La llengua és elprincipat tret

definitori de la naciócatalana”

ABEL CALDERA COL·LABORACIÓSobre el debat

de l’oficialitat única del català

“Cal evitar quealguns en facin

bandera per a pro-jectes identitaris poc

democràtics”

Page 4: Accent 249

L’ACCENT 249DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 201304 PAÏSOS CATALANS

A. GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA

La COS no heu secundat la vaga,però sí que heu apel·lat a no ferd’esquirols. En termes pràctics voldir que els vostres afiliats hanparticipat en les mobilitzacions?D’entrada cal distingir dos àmbits:l’educació general i l’àmbit univer-sitari. Al primer, les militants de laCOS han adaptat el nostre posicio-nament crític –contra un model desindicalisme parasitari, desmobi-litzador i despolititzador que por-tem massa anys patint– al contextparticular de cada centre educatiu.Hi ha companyes que han fet vagaperquè això els ha donat credibili-tat davant d’un entorn poc comba-tiu però disposat a mobilitzar-se eldia 9; d’altres no n’han fet justa-ment perquè l’entorn ja estava moltpolititzat en un sentit crític, i hanportat fins a les últimes conseqüèn-cies plantejar que una cosa és ferun dia ritual de vaga cada any a laprimavera –que només serveix per-què els sindicalistes professionalssurtin a la foto–, sense programade lluita contínua al darrere, i queen canvi una altra cosa és la vagacom a eina de combat. En el cas deles universitats, tampoc no és lamateixa cosa la UB que la Univer-sitat Politècnica de València, per

exemple. A la UPV, la COS s’hi vaafegir incloent-hi la difusió de con-tinguts crítics a com s’havia deci-dit la vaga i a la seva dimensió pura-ment simbòlica (i una gran notícia:al juny fundem secció sindical dela COS dins la UPV!). Per contra, ala UB només hi convocava CCOO iva ser un dia gairebé normal d’ac-tivitat docent –a diferència de lavaga d’estudiants d’universitats delproppassat 28 de febrer al Principatde Catalunya, amb el suport de laPUDUP i enregistrada legalment perla COS i la CGT, que va ser un èxit.En el cas de la UB, el paper de laCOS està sent fonamental –des delsetembre del 2012 en què vam néi-xer– per articular vies de mobilit-zació com la reclamació col•lectivadel professorat associat, i d’altresvies junt amb les companyes i com-panys del SEPC i a partir de les deci-sions de les assemblees de facultats.A la COS treballem junts professo-rat i treballadors d’Administraciói Serveis per fer-ho també amb l’a-lumnat.

Ha sigut difícil adoptar aquestapostura? Penseu que s’ha entèsentre els treballadors de l’ensen-yament?Per a la gent de la COS dels PaïsosCatalans és una obligació pensar,

pensar-nos i debatre críticament,i, si pot ser, amb alegria! Ni la vidaindividual ni la vida col·lectiva, nitampoc la lluita sindical, podenreduir-se al blanc i el negre. Avan-cem en termes dialèctics. Som hones-tos perquè fem el que diem i diemel que fem. Malgrat que en contex-tos particulars ha calgut insistir,

reexplicar i aprofundir els nostresmotius per fer entendre que la COSadvoca per alguna cosa més que ferun dia de vaga a l’any, en generalun munt de companyes no sols hanentès la crítica de la COS, sinó quehan compartit el nostre posiciona-ment. Mireu la mitjana de les autèn-tiques lluites sociolaborals a Euro-

pa a les darreres dècades: estem par-lant de cicles continus o disconti-nus, però que impliquen 10, 15, 25jornades de vaga, a més de tota laresta d’accions que puguin incidirpositivament a aconseguir unapotència de base assembleària quepossibiliti de negociar amb la patro-nal, sigui pública o privada, i con-querir les teves reivindicacions. Lanostra divisa ho diu tot: la lluita ésl'únic camí.

Com valoreu la vostra decisió, uncop passada la convocatòria?Com la demostració que, a escalanacional i més enllà dels contextosespecífics socials, laborals i terri-torials, la COS hem estat capaçosd’elaborar un discurs i una pràcti-ca crítiques que condueixin a la uni-tat d’acció combativa, començantperquè la gent s’ajunti i s’autoor-ganitzi per discutir i decidir quèfarà i com ho farà als centres de tre-ball, i continuant per la coordina-ció col•lectiva a escala territorial.Nosaltres perseverem a constatarla viabilitat d’aquest camí. Tot justacabem de néixer i estem creixent.I si creixem és perquè hi ha unanecessitat real que la gent de l’edu-cació disposi d’una eina de lluitacom ho és la COS. Responem a unanecessitat. Lluitar per l’educació

pública és indestriable de fer-ho perl’emancipació social col·lectiva entots els àmbits.

Penseu que en l’àmbit de l’ensen-yament es pot tindre un calendaride mobilitzacions propi, al margede les grans plataformes sindicals?No es tracta tant del calendari sinóde la construcció d’estructures de basehoritzontal i assembleària. El calen-dari és el resultat de la feina prèviad’agrupament i coordinació de lespersones i els col·lectius. Mentre lesjerarquies dirigents professionalit-zades dels sindicats grocs ens fanretrocedir de derrota en derrota i l’e-ducació publica és esborrada del mapa–milers d’acomiadaments, precarit-zació de les condicions laborals i sala-rials, tancament i degradació delscentres educatius, manca de respos-ta a les necessitats dels més febles:els infants i els joves alumnes de lesclasses populars, espanyolització delscontinguts i de la formalització lin-güística de la docència, privatitzaciói transferència de recursos públics ales institucions privades, configura-ció de l’educació com un mitjà dereproducció ideològica i social delcapitalisme, decret de plantilles queaboleix la borsa de treball d’interi-nes, etc.–, la COS mira de participaractivament als moviments assemble-aris que s’estan reformulant al PaísValencià i al Principat de Catalunya,i tant de bo aviat a les Illes. No neces-sitem les dotzenes i dotzenes d’alli-berats sindicals que tenen els altresper desenvolupar la nostra lluita.Tenim les mans lliures de servitudsal poder o al full salarial que algunscobren del seu propi sindicat. Si podemfer comprendre que la nostra comba-tivitat és creativa, potent, antidog-màtica i democràtica en un sentitassembleari, participatiu, integradori valent del terme, llavors hauremfet camí. Ho deia el germà Ovidi:“Nostra raó és força creixent!!!”.

“Les jerarquies dels sindicatsgrocs ens fan retrocedir dederrota en derrota”

Imatge de la manifestació d’Alcant // FOTO: Intersindical

“La COS hem estatcapaços d’elaborar

un discurs i unapràctica crítiques

que condueixin a launitat d’acció”

A. GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA

Les mobilitzacions del proppassat 9de maig a l'ensenyament tornaren abuidar aules i omplir els carrers encontra de les polítiques del ministreWert. Entitats convocants, com lavalenciana Intersindical o la CGT delPrincipat, han valorar molt positiva-ment la mobilització, a la qual hanatribuït l'ajornament de l'aprovaciódel la LOMCE. Segons aquests matei-xos sindicats, al PV el seguiment dela vaga fou d'entre el 100% i el 30% ales universitats públiques, i superioral 70% en l'ensenyament públic nouniversitari; al Principat, les xifresapunten a més d'un 50% de seguimentglobal entre els treballadors i treba-lladores i a més d'un 70% entre els

estudiants. A les Illes, l'STEI parlad'un seguiment global del 65%. L'in-dicador més important del dia, però,foren les multitudinàries manifesta-cions que ompliren els carrers de lesprincipals ciutats del país.

Malgrat aquesta convocatòria reei-xida, no han sigut poques les veus crí-tiques amb la mateixa, De fet, les duesorganitzacions de l'esquerra indepen-dentista que treballen en l'àmbit del'ensenyament (la Coordinadora Obre-ra Sindical i el Sindicat d'Estudiantsdels Països Catalans) van optar perno convocar o convocar parcialmenta la jornada de mobilitzacions. Hemparlat amb Gerard i Maria, represen-tants d'ambdues organitzacions, per-què ens expliquen les respectives pos-tures.

Milers de treballadors i estudiantstornen a mobilitzar-se en defensade l’ensenyament públic

GERARD HORTA, MILITANT DE LA COS (SECCIÓ SINDICAL DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA)

Page 5: Accent 249

L’ACCENT 249 DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013 PAïSOS CATALANS 05

A. GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA

El SEPC heu decidit desmarcar-vosde la convocatòria en l'àmbit uni-versitari. Ens pots explicar elsmotius?Com a SEPC entenem que actualmentel moviment estudiantil i universi-tari és un dels pocs espais de lluitaque pot funcionar de forma autòno-ma amb una estratègia pròpia al mar-ge dels interessos corporativistes i demanteniment de subvencions i d'a-lliberats dels grans sindicats. A mésa més, el moviment estudiantil esdota d'un discurs i d'una estratègiapròpia de mobilitzacions i discurs queva molt més enllà de la convocatòriad'una vaga anual i que, des del SEPChem treballat des de principi de cursper tal de dotar el moviment d'unatàctica -més enllà de les pròpies con-vocatòries de vaga enteses per aquestssindicats com a finalitat- que poguésesdevenir una eina de pressió real desde les bases.

A més a més, aquesta convocatò-ria va estar feta des de les cúpulessindicals de Madrid sense tenir encompte cap més organització o plata-forma mobilitzada. Nosaltres ente-nem que les vagues no són quelcomque es pugui llençar un dia per ferque la gent s'hi uneixi, sinó que hande venir d'un procés integrador detreball i d'anàlisi de totes les perso-nes mobilitzades des de les bases pertal que tothom es cregui la convoca-tòria. Han de partir de les condicionsreals dels moviments i de les reali-tats territorials i els han de ser útils.El que no pot passar és que surti unaconvocatòria sola i aïllada per tal depreservar les estructures corporati-vistes i burocràtiques dels grans sin-dicats, així com el seu tros del pastísdins les cúpules del poder.

Un altre factor a tenir en compteés que, una setmana abans de la con-vocatòria, a cap sindicat d'universi-tats amb què treballem els havia arri-bat la convocatòria de vaga, ni tenieninformació com per adoptar-hi unapostura. Així, per exemple, el que vapassar al final a les universitats delPrincipat és que l'únic sindicat queva convocar a universitats va ser CCOO,mentre que CGT, Intersindical, IAC,i, fins i tot, la UGT, només van con-vocar a preuniversitats. Nosaltres ensdevem a aquestes companyes amb quètreballem dia a dia i no cap cúpulasindical que, a més a més, durantaquest curs no s'ha unit a cap convo-catòria de les que hem convocat a tra-vés de les plataformes i com a SEPCaquest curs.

També, veure que en el momenten que convoquen la vaga demanenque tothom s'uneixi en un treball con-junt, però, a l'hora de negociar, hofaran ells sols sense tenir en comptetota la resta de col·lectius i persones

que els han seguit en aquesta en vaga.Incomptables vegades ens han demos-trat quins són els seus objectius en lanegociació que en cap cas correspo-nen als nostres objectius en el con-text de misèria actual.

Us ha costat explicar aquesta pos-tura entre els estudiants i entre els

col·lectius amb els quals treballeuhabitualment?El cert és que, en un primer moment,la decisió va ser difícil d'explicar jaque les plataformes i espais on parti-cipem havien convocat aquesta vagai determinats sectors ho van veurecom una actitud desmobilitzadora ide desunió. No obstant això, a mesu-ra que hem exposat els arguments,gran part del moviment educatiu haentès i ha donat suport a la nostrapostura. Ens hem desmarcat d'aques-ta convocatòria perquè no era unità-ria per culpa de la manera en coms'havia convocat, i això ho han com-prés els sectors crítics amb el sindi-calisme groc.

De fet, la major part del movimenteducatiu comparteix els nostres argu-ments i posicionaments respecte alsgrans sindicats i en relació a l'estratè-gia de lluita i a com es va fer aquestaconvocatòria de vaga. Els raonamentseren els mateixos, per bé que la majo-ria va optar per una convocatòria crí-tica com a plataformes i assemblees.Nosaltres ens vam decantar per la noconvocatòria a universitats també pelfet de ser un sindicat autònom ambuna ideologia i pràctiques concretesque ens permeten prendre aquest tipusde decisions que, potser, un espai uni-tari, per la seva pròpia naturalesa, nopot prendre.

A més a més, el SEPC hem estat tre-ballant durant aquest any, cada dia,colze a colze en tots aquest espais i ambtotes aquestes organitzacions de baseper a la mobilització continuada i l'es-tructuració d'un moviment fort delqual tothom fos partícip. És per aixòque, en últim terme, poden existirdivergències en algunes decisions peròtotes som companyes de lluita i per totel treball previ fet ningú ha entès lanostra postura com una crida a la des-mobilització, cosa que era l'últim quevolíem.

I entre les diferents universitats, hatingut la mateixa resposta?Pel que fa a les companyes en les assem-blees de facultat i alumnes, quan s'haanat a explicar bé el nostre posiciona-ment i els motius d'aquest també hi hahagut molt bona rebuda. Estem en uncontext en què els grans sindicats hanquedat totalment desprestigiats per nohaver volgut donar la resposta que elcontext necessitava i necessita i perhaver format part de l'aprovació d'a-

tacs a l'estudiantat i al professorat comsón els acomiadaments en comitès d'em-presa o el contracte d'aprenent per ales estudiants. La gent ho ha vist i con-tinua veient-ho i, naturalment, con-fien més en els que estem dia a dia tre-ballant a peu de facultat i responent ales seves demandes més immediatesamb un discurs de problemàtica estruc-

tural, que no pas en aquells que veuenun cop a l'any per la televisió en unagran manifestació ondejant bandero-les amb el nom del seu sindicat.

Com valoreu la vostra decisió, un coppassada la convocatòria?Valorem la nostra decisió de forma moltpositiva. És cert que en alguns espaispotser no hem pogut arribar a trans-metre bé el nostre poscionament, peròpensem que, en general, és una postu-ra que s'ha entès i de la qual molta gents'ha sentit partícip. Creiem que el fetd'haver-nos desmarcat de la convoca-tòria ha provocat un debat en el movi-ment educatiu sobre aquest tipus deconvocatòries i sobre l'aparell i les

maneres de fer del sindicalisme groc iha visualitzat que no pot existir uni-tat fins que aquesta sigui real i no con-sisteixi en un ball de sigles sota unaconvocatòria i un lema. La unitat pas-sa per tenir una estratègia conjunta,real i de la qual tothom hagi pogut serpartícip. Ha de compartir l'objectiu d'o-posar-se a les agressions tant de l'Estatcom de la Generalitat; ha de partir d'undiscurs de problemàtica estructural ino de lluita puntual contra decrets; i,per últim, ha d'assumir la desobedièn-cia per tal de donar resposta al contextde misèria a què ens condueixen elsmateixos que s'asseuen amb ells a lataula de negociació.

Per contra, en secundària sí que heusecundat la vaga, perquè?Des del SEPC entenem que secundàriaté uns tempos, una capacitat mobilit-zadora i una forma organitzativa dife-rent a la universitària. De la mateixamanera com dèiem que a universitatsno necessitem del sindicalisme grocper convocar grans manifestacions ivagues, a secundària encara no estàconsolidat aquest procés de canvi deparadigma mobilitzador.

És per això que, tot i que actual-ment treballem amb molts dels movi-ments de base que provenen dels ins-tituts i de la bressol i que sabem quecada cop estan agafant més força, ente-níem que no convocar a secundària síque hauria sigut una mesura desmo-bilitzadora, cosa que, com ja hem esmen-tat, és l'últim que voldríem provocar,i hauria anat en detriment de tot l'es-forç d'aquests espais, que és molt, perpoder mobilitzar un sector que neces-sita de molta més feina prèvia per anara una convocatòria que a universitats.

Gràcies al SEPC, l'àmbit l'estudian-til és l'únic que compta amb un marcpropi de reivindicacions diferenciatde la resta de l'Estat; penses que lesactuals agressions a l'ensenyamentpúblic faciliten o dificulten aquestmarc? Rotundament dificulten aquest marc!El problema que ens trobem és quequan l'agressió es duu a terme des delGovern de l'Estat, la majoria de movi-ments socials entenen que la respostas'ha de fer també en un marc estatal,i, per contra, quan l'agressió ens ve peralgun dels governs de les comunitatsautònomes, ens és difícil respondrenacionalment. Tanmateix, l'agressiógeneralitzada al català dins la LOMQE,sí que està enfortint una resposta uni-tària als Països Catalans.

Nosaltres entenem que el nostremarc d'actuació i reivindicació són elsPaïsos Catalans més enllà dels intentsestatals o regionalistes per dividir elterritori. Quan construïm reivindica-cions i mobilitzacions conjuntes a totsels punts dels país estem donant res-posta tant a la problemàtica social coma la nacional, i construïm aliances iun mateix moviment estudiantil quepot reivindicar aquestes dues qüestionsprimordials. D'aquesta manera, gentque no té una consciència nacional s'hiapropa quan veu una resposta unità-ria arreu del país. Entenem que no ésuna problemàtica només de les agres-sions a l'educació sinó que totes lesofensives inclouen estratègies de divi-sió constants. Per tant, elnostre objec-tiu és exposar que no pot existir unasolució social sense una solució nacio-nal completa.

MARIA CORRALES PONS, PORTAVEU DEL SINDICAT D’ESTUDIANTS DELS PAÏSOS CATALANS

“Desmarcant-nos de la convocatòria hem generatdebat en el moviment”

“No pot ser quesurti una convoca-tòria sola i aïllada

per tal de preservarles estructures cor-

porativistes”

“Pensem que lanostra postura s'haentès i que molta

gent se n'ha sentit partícip”

La mobilització del 9 de maig va omplir els carrers de Barcelona

Page 6: Accent 249

L’ACCENT 249DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 201306 PAïSOS CATALANS

AntonioGómez Entra en escena coma autèntic home fortdel Govern. Definitcom a “un home demàxima confiança”pel President, elmateix Gómez decla-rà que el seu “futurpolític està lligat al deBauzá” i que una vega-da no sigui necessari deixarà la política. Gómez prové de20 anys a la batllia d’Escorca pel Partit Popular, on impul-sà la construcció de Es Guix, una urbanització de 300 habi-tatges de luxe properes al Santuari de Lluc, en plena Serrade Tramuntana, amb el suport de PSOE i UM.

Joana MariaCamps Substitueix al polèmicRafel Bosch al càrrecde la Conselleria d’E-ducació. Nascuda aMenorca, Camps ocu-pava el càrrec de Direc-tora General de Tre-ball i Salut Laboral.L’1 de gener de 2012fou responsable d’au-toritzar l’ERO de Radiotelevisió de Mallorca que afecta 117treballadors. Malgrat no tenir cap relació prèvia amb elmón de l’educació, declarà que “la educació i la cultura nosón exclusives de ningú”.

Núria Riera La nova Consellerad’AdministracióPública fou secretàriade l’ajuntament deMontuïri entre elsanys 1997 i 2005, poblegovernat pel seumarit i imputat al CasCaballistas Biel Matas.Destacà posterior-ment com a Directo-ra General de FuncióPública i impulsora de la normativa que eliminava el cata-là com a requisit pel funcionariat. L’aplicació d’aquestallei l’arribà a enfrontar amb sectors del Partit Popular crí-tics com el cas de l’ajuntament d’Algaida.

José VicenteMartí El abans DirectorGeneral del Tresor iPolítica Financera araés Conseller d’Hisen-da. Nascut a Eivissa iprovinent del món del’advocacia mercan-til, com a directorgeneral ja ha portat a terme importants retallades de ladespesa pública.

Joaquín García Un dels nomenamentsmés polèmics, el nouConseller d’Economia iCompetitivitat és unpromotor immobiliarique ni tan sols està afi-liat al Partit Popular.Fou un dels responsa-bles de la major fallidaempresarial de les Illes,amb un forat de 900 milions d’euros: la del Grup Drac, ungrup immobiliari accionista del RCD Mallorca.

Sandra FernándezHerranz Estarà al cap de la novaConselleria de Famíliai Serveis Socials. Coma regidora del PP a Pal-ma i dirigent de NovesGeneracions, Fernán-dez forma part del sec-tor del partit encapça-lat per José María Rodríguez, ex-Delegat de Govern, quehagué de renunciar l’any passat per estar sota investiga-cions per la seva relació amb casos de corrupció de l’eraMatas.

QUI ÉS QUI AL NOU GOVERN?

REDACCIÓ PALMA

El passat 3 de maig José Ramon Bau-zá anuncià en una roda de premsarealitzada íntegrament en castellàla destitució dels consellers RafelBosch (Educació), Pep Ignasi Agui-ló (Vicepresidència Econòmica) iSimó Gornés (Administració Públi-ca). Aquesta maniobra s’ha inter-pretat com un cop d’autoritat del

president, que ha triat a personesmés directament amb ell per apro-fundir en les retallades i reformes.Bauzá dóna entitat pròpia al càrrecde Vicepresidència, que ocuparà

Antonio Gómez, separa Economiad’Hisenda i Pressuposts, i crea lanova Conselleria de Família i Benes-tar Social.

Amb un programa electoral queassegurava la necessitat de reduirl’administració autonòmica, aques-ta nova creació de càrrecs semblauna important contradicció. El quemés destaca de tot plegat semblaser el nou perfil dels dirigents incor-porats, més “fidels” al president icompromesos amb les tesis mésdures del Partit Popular Balear.

Tampoc pareix casualitat que siguinjustament les Conselleries que méscrítiques han rebut per part de l’o-posició social i política les que veginalterat el seu lideratge. Bauzá noha donat explicacions pels canvismés enllà de la necessitat de donar“un nou impuls” a l’acció del governautonòmic.

El denominador comú dels nousconsellers sembla ser la total dedi-cació al projecte de reformes delpresident. Alguns ja han començata fer passes: Joaquín García ja ha

anunciat l’acomiadament de 800treballadors autonòmics, així coml’eliminació de 400 places més d’em-pleats eventuals del govern. JoanaMaria Camps també s’ha estrenatamb polèmica: sembla que estàenviant inspectors a diferents cen-tres d’educació per tal de compro-var la possible influència ideolò-gica de professors independentis-tes o progressistes.

La notícia s’ha conegut per laprotesta del Sindicat d’Estudiantsdels Països Catalans, que denun-

ciaren que representats de la Con-selleria d’Educació es personarenal institut de Marratxí demanantsobre la participació de docents alCorrellengua organitzat per l’en-titat cultural Joves de Mallorca perla Llengua. La jornada final d’a-questa campanya, que aplegà 15.000persones ha motivat la reacció del’espanyolisme. El col·lectiu d’ex-trema dreta Círculo Balear ha inter-

posat denúncies contra 43 centreseducatius pels quals passà la fla-ma de la llengua. El SEPC valoràels fets com a “símptomes d’un ver-tader estat policial”.

“Els dirigents incor-porats són més

“fidels” al president icompromesos ambles tesis més duresdel Partit Popular”

La nova composició del Govern reforça la línia dura

Remodelació del Govern Balear: Bauzá aposta

“Bauzá no ha donatexplicacions pels

canvis més enllà dela necessitat dedonar ‘un nou

impuls’ al Govern“

Page 7: Accent 249

L’ACCENT 249 DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013 PAïSOS CATALANS 07

LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

Del 18 al 27 d'abril s'ha celebrat al barride la Sagrada Família de Barcelona La Fes-tassa, la festa major jove que organitzendiverses entitats locals des de fa més de10 anys. Parlem amb l'Àlvaro Parra, mem-bre de la comissió de la Festassa de l'Ei-xample, per conèixer-la més de prop.

Quan comença la Festassa?La Festassa comença fa gairebé unsdotze anys. Els creadors de l'embrióvan ser els ja desapareguts EsplaiSagrada Família i Casal de Joves Ksali Pebre, però també altres entitatsencara vigents com l'AgrupamentEscolta Antoni Gaudí, encara que enaquesta darrera no participa. Apartd'entitats, sempre hi ha hagut unespai per a persones a títol indivi-dual que els interessa el projecte is'hi sumen. Actualment participaformalment Arran Sagrada Família,tot i que els sectors juvenils dels Cas-tellers de Sagrada Família i de l'As-semblea de Drets Socials de l'Eixam-ple ens han donat un cop de mà.

Quines relacions teniu amb l'Administració?El districte de l'Eixample s'omple laboca amb el conegut discurs que lesfestes majors són de les entitats delbarri, però a l'hora de la veritat el

seu sistema jeràrquic intenta sem-pre imposar la seva realitat, moltcontrària al sentit popular de lesnostres activitats. Durant aquestsanys hem pogut viure: intents decensura de discursos massa “radi-cals” al programa de festa major,amenaces a d'altres entitats per talde no fer alguna activitat, presèn-cia exagerada d'unitats de Mossos iGuàrdia Urbana als nostres concerts,etc... En una reunió que vam tenir

fa un parell d'anys amb certes per-sonalitats del districte, arran l'in-tent de censura d'un escrit al pro-grama de festes, ens van recordarque ells “eren democràtics, però finsa cert punt”.

La relació, per tant, és obligadaja que aquest és el preu de partici-par del circuit formal dins el nos-tre barri, a la coordinadora d'enti-tats, intentant crear sinèrgies al tei-xit associatiu del nostre barri.

Esteu satisfets d'aquests anys?Aquests últims anys han estat bas-tant intensos i plens de feina. Hemaconseguit donar-nos a conèixer iomplir els carrers de festa i reivin-dicació. Hem de valorar que vancomençar sent unes festes per alsquatre amics del barri, i en uns anysvam convertir-les en unes festes ambcontingut, qualitat i un nom cone-gut. Òbviament estem satisfetes i

orgulloses de tot el que hem creatamb la nostra il·lusió.

Que voldríeu millorar?Mesclar festa i reivindicació política

és molt complicat, ja que a un con-cert o un cercatasques no es fàcil visua-litzar un contingut no festiu, i les acti-vitats pròpiament més polititzades,com les xerrades, no tenen l'èxit quesempre esperes que tinguin. Ens agra-daria millorar aquesta idea, per a quetota la gent entengués que no nomésexisteix la festa per la festa, sinó quehi ha un treball d'entitats i personesdarrere que lluiten cada dia per millo-rar el seu entorn més proper.

“El seu sistema jeràrquic intenta sempre imposar la seva realitat”

La Festassa s’ha consolidat a Barcelona com a punt de trobada de la festa i lluita. Imatge de l’any 2009

“Òbviament estemsatisfetes i orgullo-

ses de tot el quehem creat amb la

nostra il·lusió”

L’esquerra independentistacatalana s'explica a FlorènciaCada any, quan arriba la primavera, a Florència l'EuropeanUniversity Institute convoca el Festival d'Europa, on s'hi reu-neix la flor i nata de la política i l'economia comunitàries.Aquesta institució va ser creada pels primers països comuni-taris, com a think tank.Entre 2010 i 2012 l'EUIva ser presidit per JosepBorrell.

Com a contraprogra-mació al Festival d'Eu-ropa, el col·lectiu uni-versitari Prezzemoloorganitza el Festival del'Altra Europa. Enguany,aquest contrafestival vatenir com a eixos elmoviment anticapita-lista, la lluita contral'austeritat, i els movi-ments d'emancipaciónacional que estavensorgint arreu d'Europa. Així, el passat 7 de maig, l'esquerraindependentista catalana va ser convidada a fer una confe-rència sota el títol “Nacionalisme a l'era de l'austeritat”. Hivan participar el regidor de la CUP a Sant Cugat del Vallès,Ignasi Bea, i el militant d'Endavant i redactor d'aquest periò-dic Joan Sebastià Colomer, que van exposar davant d'un nom-brós públic el procés que viuen els Països Catalans i com ladeutocràcia està afectant greument els serveis públics i elsdrets de la població.

Convoquen una manifestacióa Castelló contra la repressióLa cita és el proper dissabte 18 de maig a les 7 de la tarda a laPlaça Maria Agustina de la capital de La Plana, i està convo-cada per l'Assemblea Ciutadana Contra la Repressió. En elmanifest fet públic pels convocants, es denuncia l'augmentd'actes repressius perpart de la policia contraels moviments socialscastellonencs. Així,recorden que “els últimsmesos les identifica-cions, les multes, elsassetjaments i les deten-cions mitjançant mun-tatges policíacs s’hanconvertit en el pa de cadadia per als qui ens mobi-litzem, protestem o sim-plement manifestempúblicament la nostradiscrepància amb el règim”. En el darrer any i mig, a la capi-tal de La Plana s'han produït, per motius polítics, 96 identi-ficacions, 27 multes, 20 ferits per agressions feixistes o inter-vencions policials i 12 detencions. Una de les actuacions mésgreus s'esdevingué el passat 12 de febrer, quan tres joves vanser primer agredits per un grup de neonazis i posteriormentdetinguts per la policia.

Els convocants exigeixen “que es retiren tots els càrrecscontra els membres dels moviments socials de Castelló detin-guts mitjançant muntatges policíacs, el sobreseïment de lesmultes conseqüència de la repressió política, l’aturament defi-nitiu de l’assetjament policíac per motius polítics i la dimis-sió dels màxims responsables d’estos fets, el senyor David Bare-lles i el Comissari de la Policia Nacional”.

La fiscalia demana entre 5 i 7 anys de presó per a tresmilitants d'Arran de Les CortsLa vaga general del 29 de març de 2012, que va finalitzar ambmés d'un centenar de detinguts i sis empresonats, encara con-tinua tenint processosjudicials oberts. Un d'a-quests afecta tres mili-tants d'Arran del barribarceloní de Les Corts.El fiscal sol·licita unespenes molt elevades,d'entre 5 i 7 anys de pre-só. Per a Arran, “el Fis-cal, l'Ajuntament i elcos dels Mossos d'Esqua-dra s'han posat d'acorden l'acusació per inten-tar ensorrar la lluitacontra la injustícia, lalluita al carrer i la solidaritat”. De fet, l'acusació inicial eraper desordres públics en tallar el trànsit al carrer Numància,però posteriorment, l'afany repressiu de la policia va fer engrei-xar els expedients, segons denuncia Alerta Solidària.

Des de ja fa unes setmanes s'ha activat la solidaritat ambels tres joves cortsencs. Així, el passat diumenge 12 de maig,la CUP va convocar un vermut solidari a l'Ateneu Popular, pertal de recaptar fons per a fer front a les despeses del procés.També, aquest dimarts 14 de maig es va celebrar una roda depremsa al carrer per a denunciar el cas als mitjans.

El judici està previst per al proper 14 de juny a les 10 delmatí a la Ciutat de la Justícia. Una setmana abans, el dissab-te 8, s'ha convocat una concentració a la Plaça de la Concòr-dia per a expressar la solidaritat del barri amb els encausats.

BREUS DEL TERRITORI

“El Festival de l'AltraEuropa contrapro-

gramava un festivalque va reunir la flor i

nata de la políticacomunitària”

“En un any i migs'han produït 96

identificacions, 27multes, 20 ferits i 12

detencions”

“L'acusació inicial era per tallarel trànsit al carrer

Numància”

Page 8: Accent 249

08 -09 EN PROFUNDITAT

Poca broma amb elEl nom i el territori d'una llenguaLes llengües no reben per part de totsels seus parlants un únic nom de for-ma natural i espontània, sinó que sem-pre hi ha alguna estructura que deter-mina un nom unificat per a una llen-gua. Ja sigui un estat, una universitato un moviment nacionalista, l'adopciód'un nom únic per a una llengua és quel-com premeditat. En aquelles situacionsen que una llengua no està normalit-zada o oficialitzada, aquesta rep mul-titud de denominacions d'origen local.

El fet que a la Franja de Ponent elcatalà rebi denominacions localistes noés un fet únic. Una altra franja, la delspobles que al llarg de la frontera entrePortugal i Extremadura estan en terri-tori espanyol però parlen (o han parlatfins fa unes dècades) portuguès viu unasituació semblant. A Olivença i a altreslocalitats del que es coneix com la Raia,l'idioma històric no rep el nom de por-tuguès, sinó que té diverses denomina-cions locals: oliventí, manhegu, lagar-teiru, i a la localitat de Valverde do Fres-no, rep el nom de chapurrau. Curiosa-ment el mateix nom que rep el catalàen molts pobles de la Franja.

De la mateixa manera, els parlantsd'una llengua només acostumen a tenirconsciència de la seva extensió territo-rial quan aquesta ostenta un reconei-xement oficial. En una investigaciósobre llengua i identitat a la Franja,feta pel sociòleg Josep Espluga, moltsdels entrevistats tenen dificultats pera establir uns límits clars de la llenguaque parlen a dins del propi Aragó.

Quan això passa, no és que la perso-na en qüestió negui fonamentadamentla filiació de la seva parla a la llenguaa què pertany, sinó que aplica criterisi conceptes propis de llengües de sego-na. Allò que mai no faria amb el caste-llà, l'anglès o el francès, ho fa amb elportuguès, l'astur-lleonès, l'occità i elcatalà. I en la majoria d'ocasions, sen-se animadversió cap a aquestes llen-gües.

Llengües de primera i llengües de segonaL'ús social dels idiomes s'ha basat enl'existència de llengües de primera illengües de segona. Llengües amb lesque es pot escriure i llengües que nomésserveixen per a parlar al bar o amb elbestiar. Llengües que et permeten l'as-cens social i llengües que serveixen pera parlar amb els teus iguals en situa-cions informals.

De fet, una llengua només rep la ple-

na consideració de llengua de primerasi és oficial o si, tot i no ser oficial, ésuna llengua que s'utilitza per escriure,a l'escola, per fer ciència o en els mit-jans de comunicació. Si és una llenguaque només s'utilitza per parlar, normal-ment rep la consideració de dialecte oparla. Una categoria menor per a fercoses menors.

França és l'autèntic laboratori de la

minorització de llengües no oficials pera l'estat. En tres segles ha passat de serun dels estat amb més diversitat lin-güística d'Europa -durant la RevolucióFrancesa més de la meitat de la sevapoblació no sabia francès-, a ser un delsmés homogenis. És a França on es teo-ritza per primera vegada sobre llengüesde primera i llengües de segona. És aixícom sorgeix el mot que definirà tot allòque no és francès a França: el patois.L'Enciclopèdia, l'obra magna de la Il·lus-tració, definia el patois com un “llen-guatge corromput que es parla a totesles províncies: cadascuna té el seupatois”.

Aquest model definitori també tras-passà a l'estat espanyol, on l'asturlleo-nès o l'aragonès van passar a ser ano-menats com a fabla o bable, mots queno volen dir altra cosa que “parla”.I d'altres llengües o dialectes d'al-gunes llengües rebran noms loca-listes.

El català és una llengua queha aconseguit una certa nor-malitat en alguns territoris,mentre que en altres conti-nua ocupant una posició sub-ordinada. Això fa que pervis-qui una sensació que certesmaneres de parlar el catalàsón poc “catalanes”. Aixího testimoniava un delsparticipants en l'enques-ta sobre llengua i identi-tat menada per Josep

Espluga. I no era un testimoni de laFranja de Ponent, sinó de La Pobla deMassaluca, a la Terra Alta: “Parlo cata-là xapurrau, sí, jo algunes paraules encatalà potser no les sé. No n'haig estu-diat mai jo de català, jo només sé el quees parla aquí. (...) Diferències entre elde Lleida i aquí... no res, no hi ha dife-rències, però sí amb allà amb Girona.A Girona el català és diferent, és el prin-cipal, diuen, el català fi que naltros nol'entenem. I som catalans!”.

En comptes d'entendre la diferèn-cia entre la llengua estàndard i el seudialecte, les persones que parlen dia-lectes allunyats de la forma amb quèun idioma és parlat per la televisió o alparlament tendeixen a creure que elseu dialecte és “menys pur” o que enrealitat és una barreja entre dos idio-mes.

Tenir un estàndardL'estandarització, segons Xavier Lamue-la, “no és altra cosa que l'adequació deles llengües als requeriments propis deles societats modernitzades. No hi haestandarització si no hi ha difusió dela varietat lingüística pròpia de l'ad-ministració pública, de l'escolaobligatòria i, en una fase mésrecent, dels mitjans de comu-nicació de masses”.

Aquest procés d'uni-ficar la llengua sotaun únic sistemaortogràfic i cre-ar uns regis-tres for-malsunifi-cats

és un element imprescindible per a lapervivència de qualsevol idioma. L'es-tandarització és un fet inherent a totesles llengües oficials dels estats: per apoder escriure les lleis cal una gramà-tica, i per a tenir una gramàtica calhaver estandaritzat la llengua.

Però per a les llengües no oficials,també és vital que hi hagi estandarit-zació. La pervivència del català com a

llengua no s'entén sense el procés d'estandarització que es dugué a terme aprincipis del segle XX. Això permetéprimer que fos una llengua de cultu-ra -és a dir, amb la qual es podiaescriure-, i posteriormentuna llengua de l'admi-nistració, de l'esco-la i dels mitjansde comunica-ció amb unarelativafacilitatd'im-plan-

tacióPer con

tra, un idioma com el sard

-amb un ús sociamés que remarcable

, té greus dificultats pera desenvolupar-se amb nor

malitat degut al fet que, perdiferències entre els seus dialec

tes, encara no s'ha finalitzat el pro

“A la localitat extre-menya de Valverde doFresno, el parlar localportuguès també repel nom de chapurrau”

L'aprovació el passat 8 de maig de la nova llei de llengüesde l'Aragó ha suposat un nou atac a la integritat del cata-là i un nou intent legislatiu d'anorrear dins l'estat espan-

yol qualsevol llengua que no sigui el castellà. L'úsmismes per a evitar designar el català i l'aragonèllengües de ple dret ha estat l'element que ha de

“Darrera del secessio-nisme lingüístic hi hales actituds política-

ment més conservado-res i nacionalment més

botifleres”

Page 9: Accent 249

L’ACCENT 249DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013

l LAPAOs-aé

ó.n-o-d

ale-r

r-r

c-o-

cés d'es-

tan-darit-

zació. Algu-

nescorrents

s'han oposat al'estandarització

de llengües mino-ritzades, adduint

que d'aquesta mane-ra es perd la riques dia-

lectal. Aquesta és la jus-

tificació esgrimida per alguns repre-sentants del PP a les corts aragonesesdurant la tramitació de la llei de llen-gües: “els seus respectius parlants lesanomenen fragatí, tamarità, maellà...

per a diferenciar-les del català i així

afiançar el seu sen-timent aragonès”,

digué la diputadaMaría José Ferrando.

Secessionisme lingüístic

El secessionisme lingüís-tic no és una cosa exclu-

siva del català. Moltesaltres llengües també

pateixen aquest virus quesovint apareix quan aques-

tes llengües enfilen el seuprocés de recuperació.

A la Provença hi ha unmoviment secessionista que

afirma que el provençal no ésoccità. I per aferrar-se a aquesta

idea esgrimeixen dos arguments:que la denominació de provençal és

la pròpia i té molta història al darre-ra, i que la seva diferència es sustentatambé damunt d'unes normes ortogrà-fiques diferenciades. El resultat pràc-tic de tot plegat és que la Provença haacabat esdevenint una de les regionsoccitanes amb menys accions per a larecuperació de la llengua, menys pre-sència de la retolació bilingüe i una pre-sència quasi inexistent de l'occità (oprovençal) a l'ensenyament.

També hi ha una constant que esrepeteix en tots aquests casos: darreradel secessionisme lingüístic hi ha lesactituds políticament més conservado-res i nacionalment més botifleres. Tor-nem a l'exemple de la Provença; així éscom es defineix la principal organitza-ció secessionista, el Collectif Provence:“No estem contra la República France-sa. Alguns cercles occitanistes sí”.

Josep Espluga, al seu llibre PlanetaFranja: el trencaclosques del català al'Aragó descriu com el moviment anti-català a la Franja va sorgir de les famí-lies i sectors més ancorats en el règimfranquista. Era una reacció als airesmodernitzadors del catalanisme cultu-ral que portaven molts joves que havienanat a estudiar a la universitat i que amés venien acompanyats d'aires de lli-bertat i progrés.

El futur del català a la FranjaEl problema d'una llengua no ve deri-vat del fet que els seus parlants l'ano-menin de maneres diverses, sinó de lamanca de consciència lingüística i l'ab-sència d'un procés de normalització.

La consciència lingüística no és

només la creença que cal transmetre lallengua als fills, sinó també saber qui-na llengua es parla i quina és la comu-nitat que la parla. És sobre això que essustenta tota política de normalitzaciólingüística. La normalització lingüísti-ca no és res més que donar presència auna llengua en els espais formals: admi-nistració, escola, mitjans de comunica-ció.

Deslligar qualsevol dialecte del cata-là de l'estàndard i la normativa comu-na -negant la unitat de la llengua o sotael pretext de “conservar la modalitatlocal”- és condemnar-lo a ser una llen-gua de segona, una parla que no pot serescrita i, per tant, sense presència al'ensenyament ni a l'activitat econòmi-ca.

El català a la Franja de Ponent éseminentment una llengua parlada. Gai-rebé el 90% de la població el sap parlar,però només un 30% afirma que és capaçd'escriure'l. Disposa d'una gran vitali-tat oral, però no ha viscut cap dels pro-cessos normalitzadors que sí que hi hahagut a la majoria de territoris dels Paï-sos Catalans. El seu poc pes demogràficdins el conjunt de l'Aragó i el llast delssectors de l'antic règim han estat lesdues rèmores que ho han alentit.

Enfront d'una societat civil mobilit-zada en defensa del català, també exis-teix una dreta ultramuntana que perpe-tua els diferents escenaris que hem expo-sat anteriorment. És aquesta qui actual-ment ostenta el poder polític a Saragossa,i qui ha fet de l'atac al català i l'arago-nès una forma de guanyar vots. I la lleide llengües pretén ser un obús, ben diri-git, a la línia de flotació del català. Alho-ra, tota aquesta història també té un

component social molt marcat. Contrales vel·leïtats progressistes, el populis-me per a que res no canviï. Per a que totsigui com fa 50 anys. També, però nonomés, en qüestió de llengua.

ABEL CALDERA SABADELL

Molta gent coneix aquesta nova lleiper l'ús de l'acrònim LAPAO per a refe-rir-se al català parlat a la Franja. Peròsi es llegeix la llei, ningú no trobaràaquest acrònim per enlloc. Les siglesLAPAO o LAPAPYP no apareixen a lallei. Apareix una única vegada la deno-minació “llengua aragonesa pròpiad'Aragó oriental” i “llengua aragone-sa pròpia de l'àrea pirinenca i prepi-rinenca”. El que sí que apareix al llargi ample de la llei és la fórmula “llen-gües i modalitats lingüístiques prò-pies de l'Aragó”.

La nova llei de llengües pretén treu-re a l'aragonès i al català el rang dellengua amb tots els ets i uts -és a dir,equiparable al castellà- per a conver-tir-los en parlars,llenguatges sensenom definit o moda-litats lingüístiques.Ara bé, per a supe-rar els esculls de l'a-val universitari i delmón cultural arago-nès, ha organitzattot un artefactelegislatiu que nave-ga en l'ambigüitatsobre la denomina-ció de la llengua.Així, doncs, llunyde la brometa de quèha estat objecte, la nova llei semblasaber molt bé el terreny que trepitjaper a acomplir amb el seu objectiu: lapreeminència del castellà.

L'autoritat lingüísticaConeguda ja com a acadèmia “dos enuno”, l'Acadèmia Aragonesa de la Llen-gua serà l'autoritat lingüística enca-rregada de normativitzar les “llen-gües i modalitats lingüístiques”. Lallei fixa un termini de vuit mesos pera que es constitueixi. La seva compo-sició és una incògnita i la tasca aemprendre és complexa. Tres són lesopcions que tindrà la futura acadè-mia damunt la taula. D'una banda,seguir l'estela de l'Acadèmia Valencia-na de la Llengua, no entrant en el

debat sobre el nom de la llengua i adap-tant les normes generals del català alsdialectes de la Franja. Una segonaopció seria fer una adaptació atrevi-da d'aquestes mateixes normes, barre-jant-les amb altres normes pròpies del'aragonès. I la tercera seria llançar-se als braços de grupuscles com laFACAO per acabar creant pseudogra-màtiques basades en la transcripciófonètica de la forma de parlar.

El debat del català a l'ensenyamentFins ara, el debat sobre la denomina-ció de la llengua a la Franja no haviatraspassat els murs de les escoles. Aalgunes escoles s'ensenyava, de formavoluntària, el català, i ningú no hiposava cap discussió ni resistència

rellevant. El fet d'ob-tenir una certifica-ció en català i lacapacitació per aescriure'l correcta-ment era un reclamque generava con-sens social. Els vin-cles laborals i aca-dèmics de la Franjaamb la CAC són tanintensos que el cata-là a l'escola esdeve-nia una oportuni-tat per a millorar elfutur laboral. D'ai-

xò fins i tot la dreta local n'era benconscient. Com sinó interpretar queinstitucions locals de la Franja gover-nades pel PAR organitzin iniciativesd'ensenyament del català? I no nomésa la Franja és viu aquest interès, sinótambé als pobles castellanoparlantslimítrofes.

Amb la nova llei, s'obre, però, unaincògnita: pretendrà el govern arago-nès portar a les aules el nou artefac-te lingüístic dissenyat a la llei? I si ésaixí, Molt probablement els sectorsmés reaccionaris de la Franja es cura-ran amb salut i plantejaran aquestscursos de català com qui ensenya fran-cès a Puigcerdà. Ara bé, la porta a laplena presència del català a l'ensen-yament continuarà tancada.

Què diu la nova lleide llengües?

“La nova llei semblasaber molt bé el

terreny que trepitjaper a acomplir amb

el seu objectiu: lapreeminència del

castellà”

s d'eufe-ès com asfermat

més polèmica. Es tracta d'una mostra d'ignorància i man-ca de vergonya o al darrera hi ha una estratègia planifi-cada de destrucció lingüística? ABEL CALDERA SABADELL

“El moviment antica-talà a la Franja va sorgirde les famílies i sectors

més ancorats en elrègim franquista”

“La normalització lin-güística no és res mésque donar presència a

una llengua en elsespais formals”

Page 10: Accent 249

L’ACCENT 24910 INTERNACIONAL DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013

MONTSE VENTURÓS BERGA

Quan la coalició de govern a l’estatbritànic viu les seves hores més bai-xes des que l’any 2010 s’encetava unanova legislatura amb David Came-ron al capdavant, les eleccions alsdistrictes locals del passat 2 de maigacaben de sacsejar per complet eltauler electoral de l’illa.

I és que el que fins ara a consi-deració de Cameron era només unpartit de “guillats”; UKIP “UnitedKingdom Independence Party” unpartit amb connotacions xenòfobesi racistes, ha superat totes les expec-tatives i ha assolit una còmoda ter-cera força als principals comtats delsud i l’est de l’estat britànic, en elquè ha estat una dura derrota alsconservadors i els liberal demòcra-tes en els seus propis feus.

El passat dijous 2 de maig, es cele-braven eleccions en algunes circums-cripcions d’Anglaterra, una de Gal·lesi una darrera de Cornualla. En total,34 autoritats municipals. Les elec-cions que en cap cas van superar el50% de participació posaren fi tam-bé a un escenari repetit fins la sacie-tat; cap dels grans partits tradicio-nals de Westminster va arribar al30% del total de vots emesos en uneseleccions que s’han traduït en uncàstig i un autèntic malson cap a lacoalició de govern.

Els conservadors, que disposavendes del 2009 de 1.116 regidors hanperdut fins a 335 espais en diferentsdistrictes, entre els quals cal desta-car el d’Oxfordshire, la circumscrip-ció del Primer Ministre Cameron.S’arribava així a un escàs 25%, per-dent conseqüentment la majoriaabsoluta que ostentaven fins a untotal de deu ajuntaments. La granmajoria dels vots tories han fugitcap a la UKIP, amb clares connota-cions xenòfobes i racistes, on els con-servadors tradicionals es sentencòmodes davant d’un discurs popu-lista que ha sabut exactament quinera el punt feble del votant habi-tual; la permanència a la Unió Euro-pea.

La davallada de vots dels liberaldemòcrates liderats per Nick Cleggi que també formen part de la coa-lició de govern a la Cambra delsComuns ha estat autènticamentestrepitosa. S’han arribat a perdrefins a 124 escons quedant així ennomés 352 en circumscripcions onhabitualment han estat sempre unasegona força. El càstig per la forma-ció de govern ara fa tres anys amb

els conservadors n’ha estat el prin-cipal motiu.

Els laboristes, a l’oposició ambDavid MIliband al capdavant, hanguanyat fins a 2 nous consells i 291escons fet que catapulta aquest par-tit al primer lloc en vots en aques-tes eleccions. Progressen doncs endetriment de la coalició al poder iobtenen un suport del 29% aconse-guint així, 538 electes. Aquests resul-tats semblen propensos per a les pro-peres eleccions generals que es durana terme d’aquí un parell d’anys,durant el 2015. Recordem que elslaboristes van perdre el govern l’any2010 després de més de 13 anys depoder ininterromput.

A ulls dels analistes els qui hanguanyat realment aquestes eleccionshan estat sense cap mena de dubteel partit antieuropeïsta, racista ixenòfob UKIP amb Nigel Faragge alcapdavant. Aquest partit que ha acon-seguit augmentar els seus electesfins a un total de 147 escons hansuposat passar de només tenir 8 repre-sentants aconseguits en les darre-res eleccions d’aquesta mateixa índo-le el 2009 a tenir-ne 147 en aquestesdarreres. En percentatges s’enduenun 23% i es situen a poca distànciadel partit majoritari a la cambra delscomuns.

Finalment, els candidats inde-pendents han guanyat fins a 24 espais

més arribant així a un total de 165. El mateix dia, a la circumscrip-

ció de Short Shields es duia a termeuna by-election, unes eleccions par-cials per a escollir el candidat queha de substituir a David Miliband(germà de d’Ed Miliband, cap de l’o-posició) com a diputat a la cambradels comuns després de la seva renún-cia al càrrec. En aquestes, els labo-

ristes aconseguiren, no sense esforç,mantenir el seu lloc que ostentendes de l’any 1935. La UKIP es situàaquí com a segona força política. Enels darrers dos anys però, la UKIPs’ha posicionat en segon lloc i sem-

pre per sobre dels conservadors enles quatre eleccions parcials desti-nades a cobrir vacants de la cambradels comuns.

Gal·les i Cornualla Entre els deu ajuntaments on elsconservadors perden la majoria abso-luta aconseguida el 2009 cal desta-car el Consell de Cornualla on hanperdut 19 electes i els independentss’han fet forts i aconsegueixen serprimera força política. Per primeravegada en aquest Consell el partitracista UKIP entra també amb 6representants.

Per altra banda, l’únic consellgal·lès que participava d’aquesteseleccions era el de Ynys Môn, cone-guda com l’Illa d’Anglesey en anglès.Aquí els conservadors han perdutl’únic representant que tenien i elPartit de Gal·les, Plaid Cymru doblaels seus vots i aconsegueix fins a un30%. Lluny d’aconseguir cap repre-sentació els membres de la ultradre-ta han tingut un total d’un 7% delsvots.

El fenomen UKIP. Per què? United Kingdom Independence Party(UKIP) és un partit de nova forna-da format principalment per unaescissió de l’ala més euroescèpticadel partit conservador l’any 1993.Naixia a la London School of Econo-

mics i fou fundada per membres dela coneguda Lliga Antifederalistaque naixia l’any 1991 de la mà d’A-lan Sked, ex oficial del partit Libe-ral amb l’objectiu de representar elsopositors del Tractat de Maastricht.

La primera gran victòria electo-ral d’aquest partit la trobem durantl’any 2004 a les eleccions al Parla-ment Europeu on actualment dispo-sa d’11 dels 73 seients assignats a l’es-tat britànic.

Durant les eleccions generals del’any 2005, la UKIP va augmentaren 220.000 els vots d’ençà de les gene-rals del 2001. Així obtenia una quo-ta del 2.3% dels vots emesos i unaquarta posició just per davant delPartit Nacionalista Escocès.

Els resultats obtinguts al sí de lesdarreres eleccions als consells muni-cipals han estat les més bones quemai un partit hagi obtingut a ban-da de les tres forces polítiques tra-dicionals d’ençà de la Segona Gue-rra Mundial. El baluard més impor-tant de què disposa la UKIP es tro-ba situat al centre rural d’Anglaterrai a Gal·les.

El seu líder és Nigel Farage, queha guanyat fins a 147 llocs, dels 8que tenia en les passades eleccions,i ja ha anunciat que els resultats elsituen en una posició molt forta decara al 2015. Aquest personatge essitua ara al centre del debat a Wes-

Nigel Farage és l’excentric líder de l’UKIP

UKIP, posa de manifesl’extrema dreta al vell

“La primera gran victòria electoral de l’UKIP data de l’any2004 a les eleccions

al Parlament Europeu”

La ultradreta avança de forma estrepitosa en les darreres eleccions a lescircumscripcions electorals de Cornualla i Anglaterra i es queda sense

representació aelectoral el passa

Page 11: Accent 249

tminster sense ni tan sols disposard’un sol diputat a la cambra delscomuns.

L’auge i la fugida de vots d’altrespartits cap a la UKIP ha estat segonsdiversos analistes propiciat entred’altres pel creixent debat al sí del’estat britànic en referència a la con-tinuïtat o no a la Unió Europea. Laimmigració també ha estat un delstrets característics d’aquesta cam-panya electoral que segons la UKIPhi ha des de l’Europa de l’est i elsestats del Sud d’Europa, a la Medite-rrània. Aquest fet, sumat a les polí-tiques d’austeritat promulgades pelgovern en coalicióde liberaldemocrà-tics i conservadorsha provocat que escentralitzin aques-tes mesures contrales personesmigrants que acu-deixen a l’illa.

Fenomen pas-satger o estable?Aquesta és la pre-gunta que tots elsanalistes intentenrespondre desprésde l’auge de votscap a aquest par-tit. Tot i això, caltenir en compteque aquests fenò-mens a nivell europeu son canviantsi han mostrat comportaments moltdiversificats amb una dependènciaestretament lligada als sistemes elec-torals en primer lloc i a les tendèn-cies dels partits majoritaris en segon.

D’euroescèptic a partit obertament racista i xenòfobEn la primera etapa del partit, onAlan Sked n’era un dels fundadors,el partit ostentava exclusivament uncaire antieuropeïsta i contrari al Trac-tat de Maastricht. Dos anys més enda-vant el partit patia algunes baixessota l’acusació de tenir un rumb exclu-sivament racista i xenòfob.

Els seus principals líders des d’a-leshores han estat Craig Mackinlay,Michael Holmes, Jeffrey Titford iRoger Knapman que fou succeït final-ment per Nigel Farage.

Els eixos de campanya d’aquestesdarreres eleccions han estat entred’altres el que anomenen com a “pro-teccions de les zones verdes, tot opo-sant-se directament als parcs eòlics”;més policia al carrer per fer front alscomportaments antisocials i de delin-qüència, control de la immigraciósota la promesa electoral de “posarfi a la immigració de portes obertesde la UE i executar un sistema de con-

trol adequat aadmetre núme-ros assequiblesde les personesque tenen algu-na cosa a oferiral nostre país.”.Un altre delseixos que mar-quen la tendèn-cia del partit enmatèria d’immi-gració es basa enla seva “lluitacontra la delin-qüència i lescomunitats decomportamentantisocial a laGran Bretanya.

S’ha de reformar el sistema per reha-bilitar els culpables, deportar delin-qüents estrangers (...) i fer front alscomportaments antisocials”.

Comportament electoral Aquestes eleccions municipals hansacsejat la política de l’estat britànici han suposat un canvi de rumb pera les properes eleccions generals del2015. Si bé és cert que en termes gene-rals i degut al complex sistema orga-nitzatiu territorial de l’estat brità-nic, així com el seu sistema electo-ral uninominal i majoritari simpledificulta l’accés dels partits minori-taris a Westminster, el rumb conser-

vador ha pres un nou sentit de lamarxa cap a postures més vincula-des a la dreta. L’auge del discursracista i antieuropeu de la UKIP queha calat fort al sud-oest d’Anglate-rra està esdevenint el detonant d’a-quest canvi de rumb. Un canvi derumb que beu directament dels pos-tulats de la ultradreta.

El comportament electoral de l’es-tat britànic és i ha estat poc can-viant al llarg del temps. Les elec-cions que es duen a terme a nivellmunicipal i que es celebren entredues de generals, han servit histò-ricament per al votant per a casti-gar als partits al poder. El poc mar-ge de què es disposa en un sistemacom l’electoral britànic propicia queel bipartidisme sigui un obstaclemolt difícil de superar.

L’ACCENT 249 INTERNACIONAL 11DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Bar-celona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ate-

neu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP VilafrancaSanta Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ate-neu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la SèquiaManresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. SantaTeresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jau-me Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l’Atzur Ter-rassa // Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular laSageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celo-ni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n.Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet,C. Guillem de Castro, València

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

MONTSE VENTURÓS BERGA

Unió per l’Europa de les Nacions,Grup per l’Europa de la Democrà-cia i les Diferències, Independèn-cia i Democràcia; Identitat, tra-dició i sobira-nia i Europa dela Llibertat i laDemocràciasón els nomssota els qualsdes de l’any1999 els dife-rents partitsde l’ultradre-ta europeas’associenentre ells ambuns denominadors comuns quetenen com a baluard la immigra-ció i l’euroescepticisme.

Era el gener del 2007 quan esconstituïa un grup d’extrema dre-ta al Parlament Europeu a mansdels representants de l’ala mésextremista dels partits de dretes.Els partits d’extrema dreta perexcel·lència de Romania i Bulgà-

ria Ataka y Partidul RomâniaMare, s’unien al Parlament Euro-peu en qualitat de diputats i faci-litessin la formació d’Identitat,Tradició i Sobirania. Aquesta coa-lició però només tingué una vida

de nou mesos.Més endavant,durant les elec-cions al Parla-ment Europeudel 2009,

L’EuroNat,fou una associa-ció de partitscreats l’any 2005que més tardfundarien l’A-liança Europea

de Moviments Nacionals. Actualment i d’ençà de les elec-

cions al Parlament Europeu del’any 2009 el partit Europe for Fre-edom and Democracy és l’enca-rregat de portar els postulats del’extrema dreta al Parlament Euro-peu; coopresidit per Niel Faragei Francesco Speroni.

st l’auge de continent

L’ultradreta al Parlament Europeu

“El 2007 es constituïa un grupd’extrema dreta al

Parlament Europeu”

l’única circumscripció de Gal·les que tenia jornada at dijous 2 de maig

Consells Consellers “La immigració també ha estat

un dels trets característics

d’aquesta campanya electoral”

Page 12: Accent 249

RICHARD WOLFF ESPAI FÀBRICA*

Les recents revelacions sobre eldiner ocult fetes pel Consorci Inter-nacional de Periodistes d'Investi-gació (ICIJ) han avergonyit governs,grans i petits, i ensenyat les misè-ries de moltes empreses i indivi-dus rics. Han fet servir llocs comLichtenstein, les Illes Verges Bri-tàniques, les Illes Caiman, Suïssai, per descomptat, Xipre. Bancs pri-vats d'aquests països volien aquellsdiners tant com els seus governsvolien els beneficis dels ingressosd'aquelles entrades de diner ocult.Els rics de tot el món van aprofi-tar els serveis d'aquests bancs perrentar diners associats a algunail·legalitat, per eludir o evadirimpostos, per ocultar tractes denegocis de la vista del govern.

Estimacions raonables, basadesen l'informe de l'ICIJ i d'altres, sug-gereixen que en aquests comptesde diner ocult hi ha molts milersde milions de dòlars. D'això es des-prèn que els debats a la majoriadels països sobre les taxes imposi-tives no vénen al cas. Molts delsrics fa molt de temps que han tro-bat maneres d'evitar els impostos,sigui quin sigui el tipus. Nomésnecessiten i utilitzen aquest "buitlegal" en la legislació fiscal que elspermet ocultar els seus diners (odeixar-los "offshore"), ja sigui encomptes personals o corporatius ode les dues menes.

Per aquests mitjans - amb la com-plicitat dels bancs que competei-xen frisosos per aquest negoci tanlucratiu- molts dels rics eviten qual-sevol impost que els pobles delsseus països d'origen intentin impo-sar. Com es pot crear cap sistemafiscal realment progressiu quan elstrams superiors poden amagar, i

ho fan, tants diners de les autori-tats fiscals? D'altra banda, ambtants països i bancs competint i ofe-rint tantes maneres fàcils d'ocul-tar diners, es generen incentiusper fer diners il·legalment. El blan-queig de diners per encobrir el seuorigen il·legal ha estat durant molttemps molt fàcil de fer.

Revelacions recents de ICIJ tam-bé han demostrat que no només elspetits països i els seus bancs localsrenten diners contaminats i faci-liten l'evasió fiscal. Els principalsbancs del centre han pagat recent-ment multes enormes quan s'hanvist atrapats fent aquestes coses.Moltes de les corporacions nolie-jades per fer negocis financers enllocs com les Illes Caiman han resul-tat ser filials locals dels grans bancsdels centres que les anomenen "ser-vei a clients d'alt patrimoni ambnecessitats especials."

El diner ocult representa el vellproblema de comportament finan-cer privat, que priva la societat delsingressos tributaris que necessitai estimula i incita la il·legalitat.Podríem intentar fer algunes noveslleis i imposar noves regulacions.Això es va fer en el passat, quanles revelacions similars provoca-ven una reacció. No obstant això,ja en sabem el resultat inevitable.Els rics que busquen escapar delsimpostos i els criminals rics quetracten d'eludir la legalitat paga-ran bé als millors talents (advo-cats, comptables, assessors finan-cers, etc) per idear maneres d'evi-tar les noves lleis i reglaments. Hohan fet en repetides ocasions, ambèxit i, sovint ràpidament.

Una solució lògica seria la decanviar un sistema econòmic queconfereix a l'1-5% més privilegiataquesta riquesa excessiva i els

ingressos que poden permetre'lspagar el luxe dels professionals cos-tosos que es requereixen en gene-ral per a evadir "legalment" impos-tos de tothom paga. Amb una dis-tribució menys desigual de la rique-sa i els ingressos, no dependríem,ni tan sols necessitaríem, el repe-titiu teatre de l'absurd en el quals'estableix una regulació fiscalgovernamental, i tot seguit s'eva-deix; s'imposa una nova regulació,i tot seguit s'eludeix - i així succes-sivament. A més, cal tenir en comp-te la potencialment enorme reduc-ció del dèficit: amb molta menysdesigualtat d'ingressos i riquesa,

els esquemes d'evasió fiscal serienassequibles i atractius per a menysgent, la qual cosa resultaria en unamajor recaptació tributària, men-tre que la regulació i l'aplicaciódels costos per a la inspecció bai-xarien en correspondència.

Una altra solució lògica seria lade socialitzar la banca, almenys elsbancs més importants, els gransbancs del centre. Donada la inter-nacionalització molt desenvolupa-da dels bancs, això seria una socia-

lització internacional. Seriaparal·lela als esforços internacio-nals per fer front a una altra sèriede problemes que enfronta el món,és a dir, la degradació del mediambient. Els principals grans bancsdel centre privat es convertirienen propietat pública i serien ope-rats per agents directament res-ponsables davant les autoritats polí-tiques. Les seves activitats s'hau-rien de ser transparents per alpúblic. Com a institucions de l'Es-tat, com a bancs socialitzats no tin-drien cap interès en (i ho tindrienestrictament prohibit) pràctiquesque privessin a l'Estat dels seus pro-pis ingressos fiscals. Atès que elsbancs dels centres europeus i delsEUA són tan grans, si se socialit-zen fàcilment podrien "persuadir"als grans bancs d'altres llocs a unir-s'hi per por de ser boicotejats perla combinació socialitzada delsbancs dominants d'Europa i EUA.Tal solució tindria guanyat elsuport, ara mateix, d'una claramajoria de la gent en moltes partsdel món. Gent que culpa la indús-tria financera - i els grans bancs,en particular - de gran part de lacrisi, així com dels rescats poste-riors (als bancs) i de les polítiquesd'austeritat dels governs (a la gent).

Amagar diners en comptes a l'es-tranger per escapar a la detecciói/o la fiscalitat s'ha convertit enuna "estratègia financera" de ruti-na per a moltes de les persones iles empreses més riques del món.Parcialment protegida per una legis-lació especial i en part per la nega-tiva dels funcionaris responsablesd'investigar o jutjar, l'ocultació dediners ha privat la majoria delspaïsos d'enormes quantitats d'in-gressos fiscals que es necessitendesesperadament i que podrien

haver ajudat a que les seves econo-mies milloressin, alhora que aju-darien a la reducció dels seus deu-tes. Els caps dels principals bancsmundials - els que van exigir i vanobtenir rescats d'un bilió(1.000.000.000.000) de dòlars i queara exigeixen programes d'auste-ritat per equilibrar els pressupos-tos dels governs - presideixen lesinstitucions que fan diners ajudantals rics a evadir impostos.

Amagar diners en la forma isumes revelats darrerament pelICIJ és una forma de profundacorrupció social. Va més enllà deles qüestions de legalitat, arribafins al cor de l'economia políticamoderna. El capitalisme és un sis-tema que fomenta l'aprofundimentde la desigualtat econòmica a l'in-terior de la majoria de les nacionsen tot el món d'avui - a menys quei fins que la repulsa popular i elsmoviments d'oposició aturin oreverteixin aquest aprofundiment-. A partir d'un cert punt, la des-igualtat provoca i permet als súperrics ampliar encara més -en un fre-nesí semblant al del rei Mides- laseva riquesa ja prodigiosa. Les lleises converteixen en mers obstaclesper saltar per als que tenen elsdiners per evadir, en lloc d'acordssocials vinculants. A continuació,la corrupció profunda s'instal·la.L'informe ICIR i altres documentsens fan veure tots els detalls sag-nants d'aquestes vastes possessionsde diners amagats. La veritable pre-gunta és si la gent damnificada peraquest comportament canviarà elsistema que el promou i premia.

*20 abril 2013. Article publicat a LaFàbrica a proposta de l'autor.

Traducció http://espaifabrica.cat

El diner ocult

L’ACCENT 249DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 201312 ECONOMIA

“El diner ocult privala societat dels

ingressos tributarisque necessita i esti-

mula i incita lail·legalitat”

Page 13: Accent 249

Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos,08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a [email protected]

Us prego que fins a nova ordre carregueu al comptecorrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà L’Accent en concepte de subscripció. SIGNATURA

SEMESTRAL (30 E.)TRIMESTRAL (15 E.)

POBLACIÓNOM DEL TITULAR

TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ

TELF. & ADREÇA ELECTR.

CODI POSTAL i POBLACIÓADREÇA

DOMICILIACIÓ BANCÀRIANOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓSer subscripor de L’ACCENT et per-met rebre a casa cada quinze diesla publicació i col·laborar amb elprojecte d’informació popular icompromes amb la realitat dels Paï-sos Catalans

ENTITAT OFICINA CONTROL NÚMERO DE COMPTEANUAL (60 E.)

(Individual)

L’ACCENT 249 DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013 ESPORT 13

RAFA ESCOBAR MANISES

El passat dia 13 d’abril es disputà unpartit de lliga que enfrontava al Lle-vant UE, en la zona tranquil·la de laclassificació i al Deportivo de la Corun-ya, club implicat en la lluita per nodescendir de categoria. Al minut 28del partit el marcador reflectia unsorprenent zero a tres favorable a l’e-quip gallec, el qual encara faria ungol més en el segon temps.

La interpretació d’aquest partits’haguera basat en la diferència detensió competitiva entre els dos equipssi pocs dies després no haguera trans-cendit una greu discussió al vestua-ri granota durant el descans del par-tit, en la qual un dels jugadors acu-sava a quatre dels seus companys deno esforçar-se al màxim, insinuantd’aquesta manera que aquests tenienalguna mena d’interès en que el resul-tat fóra el que reflectia el marcador.

Poc de temps després el jugadoren qüestió es va retractar de l’acusa-ció, però el focus d’atenció informa-tiva ja estava sobre aquest partit.

Les sospites de frau a la lliga espan-yola no són noves, al final de cadatemporada, en les darreres jornadessempre se’n parla i s’escriu, sobretoten el cas de partits que enfronten aequips que no es juguen res amb altresque es juguen molt, bé siga el títol,la classificació per a competicionseuropees o el descens de categoria.Els pressupostos i els ingressos del’any següent estan en joc.

Tots els anys es parla de maletins,primes a tercers per guanyar o finsi tot testimonis de futbolistes queasseguren haver rebut trucades enles que a canvi d’una quantitat eco-nòmica, se’ls demanava que feren elpossible per perdre el partit. Aques-ta allau de rumors omple moltes pàgi-nes de periòdics i minuts de progra-mes esportius totes les primaveres,però no es plasma en cap acusació nidenúncia concretes.

Ara bé, els darrers anys, ha entraten joc amb força un nou factor, laimportància que estan prenent lesapostes esportives. Són molts els escàn-dols destapats a lligues importantscom l’alemanya o la italiana, en elsque hi ha implicats jugadors i àrbi-tres operant en alguns casos amb tra-mes organitzades. A l’Estat Espanyolno es coneixia amb certesa cap cas,possiblement perquè poques han segutles investigacions fetes en un món,el del futbol, que gaudeix d’una totalimpunitat. Però de fet, són molts elspartits que han estat sota sospita elsúltims anys, per observar-se en ells

actuacions anòmales dels esportis-tes.

En el cas del Llevant i el Deporti-vo, el president de la Lliga de FutbolProfessional, Javier Tebas, ha deci-dit fer una investigació a fons. Cal-drà veure si es queda aquí o conti-nua estirant del fil per destapar unfrau que sembla que va més enllà dels

dos clubs implicats. En un primermoment Tebas insinuava la possibi-litat de que des d’algun integrant delclub gallec s’haguera fet una propo-sició econòmica a algun membre dela plantilla granota. Però la investi-gació pareix anar més enllà, actual-ment es rastregen les apostes realit-zades per a aquest partit, ja que, pel

que sembla, s’apostaren importantsquantitat a la sorprenent situació deque el marcador al descans fóra zerogols a tres, com així va ser.

En aquest moment no es descar-ta cap de les línies d’investigació,però caldrà veure si Tebas té totes lesproves que assegura tenir en tots elsprogrames televisius i de ràdio en els

que fa declaracions i, en cas de seraixí, si únicament limitarà la inves-tigació a aquest partit o s’estendrà aaltres.

Fa la sensació però, que la Lligade Futbol Professional, amb aquestaactuació tan decidida del seu presi-dent, tracta de netejar la cara de l’es-port espanyol en un context en el quela candidatura olímpica de Madrides troba en entredit i la sentència del’Operació Puerto, ha mostrat, un copmés la laxitud de la legislació espan-yola amb el dopatge.

Escollint aquest partit, la Lliga iel seu president no es troben en unasituació gaire compromesa, pel fetque es tracta de dos clubs, sobretotel valencià, amb escassa capacitatd’influència, convertint-se per tanten la víctima propiciatòria ideal. Cal-dria veure quina haguera segut l’ac-titud de la Lliga si l’escàndol hague-ra afectat a alguna de les dues granscorporacions esportives que domi-nen la Lliga i exerceixen influènciasobre la Federació.

El cas del Llevant i el Deportivoni ha segut l’únic ni serà l’últim.Mentre el futbol d’elit continuemovent les xifres milionàries quemou, aquestes situacions continua-ran produint-se, i més si afegim larecent irrupció del món de les apos-tes en l’esport d’elit i les màfies, méso menys organitzades que acompan-yen a aquest.

RAFA ESCOBAR MANISES

El passat dilluns 13 de maig migmilió de persones eixia als carrersde Barcelona per celebrar la darre-ra Lliga guanyada pel conjunt deTito Vilanova. Dos autobusos creua-ven alguns dels lloc més emblemà-tics de la ciutat. En el primer esta-ven, rodejats d’un gran dispositiude seguretat, els jugadors del pri-mer equip masculí del FC Barcelo-na. En el segon, les integrants del’equip femení, que també es pro-clamà campió de lliga el mateixcap de setmana.

Molts eren els culés que desco-neixien aquest fet, el silenci infor-

matiu fou quasi total. Les jugado-res del Barça femení derrotarenen San Mamés al seu gran rival,l’Athletic de Bilbao, per un gol a

dos davant demés de trenta milespectadors. Ésaquest fet el queimposa una refle-xió. Pocs són elsequips de prime-ra i segona divi-sió espanyola queaconsegueixenuna afluència depúblic tan nom-brosa al seu esta-di. Més sorpre-

nent és si tenim en compte que estractava d’un partit que, malgratla seua transcendència, no va serobjecte de cap tipus de publicitat

i no fou retransmès per cap canalde televisió; uns canals que retrans-meten un gran nombre de partitsde futbol masculí, alguns d’ellsd’escàs interès.

Aquesta situació no fa més quereflectir l’enorme marginació quepateix un esport femení que úni-cament sembla despertar interèsdurant els Jocs Olímpics, en elsque cada medalla es celebrada coma una victòria patriòtica. La res-ta de l’any, subsisteix amb gransdificultats per obtenir sponsors ipatrocinadors, mentre els mitjansde comunicació generalistes l’ig-noren o, en el millor dels casos lidediquen espais marginals.

El Llevant implicat en sospites defrau en la lliga de futbol espanyola

Els gols del Deportivo estan sota sospita

El FC Barcelona es proclama campió de lliga per partida doble

Page 14: Accent 249

L’ACCENT 249DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 201314 CULTURA

Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

Wagner ha estat sempremotiu de forta polèmica. Elseu antisemitisme i la uti-lització propagandística dela seva música pel Tercer

Reich han fet que l’execució de les sevesobres estigui encara vetada a Israel. D’altrabanda, els corrents conservadors predomi-nants en el wagnerianisme han projectatuna imatge desfigurada del personatge .

L’onada revolucionària de 1848 va atra-par Wagner a Dresden el maig de 1849.Abans Wagner havia establert amistat ambBakunin, al qual anomena «pirotècnic encap» de la revolta a la seva apassionantautobiografia. Wagner s’hi va afegir ambentusiasme, fet que el va forçar a l’exili. Ésen aquest moment que Wagner comença laredacció del text de L’Anell del Nibelung,sota la influència de l’esquerra hegeliana,particularment Feuerbach. Aquests fets bio-

gràfics, consignats a la seva pròpia auto-

biografia, han estat reduïtsincomprensiblement aanècdota. Malgrat totGeorge BernardShaw, va extreure-’n conclusions aThe perfect wag-nerit (El prefec-te wagnerià,1923), on analit-za el text deL’Anell en clausocialista, ente-nent el cicle comuna crítica al capi-talisme i la propietatprivada. Aquesta lectu-ra segueix sent molt vàlidaencara que el fet que l’obra nofos completada fins 1874 va afegir-hiinfluències, més conservadores, degudes aSchopenhauer. És en clau anticapitalistaque el director d’escena Patrice Chéreau vaenfocar el conjunt del cicle a Bayreuth el1976, any del centenari del festival, enmig

d’un escàndol que ha fet histò-ria.

L’antisemitisme deWagner, en canvi, és

inqüestionable,explícit i d’unnivell intel·lec-tual baixíssim,com mostren elsseus propisescrits. En el con-text de la cultura

del nacionalismealemany, però,

aquest fet no hauriaestat tant destacable

sense la intervenció  delTercer Reich i de Winifred

Williams, esposa del seu fill Sieg-fried, amiga personal i convençuda partidà-ria de Hitler des del «putsch deMunic» (1923). Això va convertir Bayreuthen feu nacionalsoicialista durant els anysdel Tercer Reich. El fet que Wagner s’acomo-dés socialment i política, particularment a

partir del suport de Ludwig II des de 1864,no ens ha de fer pensar que en la sevamaduresa desenvolupés idees protonazis.S’ha construït -des del propi wagnerianis-me- un fals idili intel·lectual entre Wagner iGobineau, teòric racista, notablement refu-tat per la correspondència i certs textosautobiogràfics, que demostren que aquestarelació personal es va donar enmig de nota-bles desacords ideològics, com demostraBryan Magee a Wagner i la filosofia (2011).És significatiu que no participés del culte aBismarck i que critiqués durament el milita-risme prussià. D’altra banda el rebuig delcapitalisme i la burgesia foren una constanten la vida de Wagner fins i tot en la sevamaduresa, encara que en aquest període eldesig revolucionari s’hagués transformat enun escepticisme polític que es pot explicarper la decepció política de 1849 i l’acomoda-ment de les seves condicions materials devida. De l’antic revolucionari només en vanrestar l’animalisme (inclosa la denúncia dela vivisecció) i el vegetarianisme militants.

Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

El 10 de juny de 1865 RichardWagner (1813-1883)va estrenarTristan und Isolde (Tristany iIsolda) a Munic. Un abans i undesprés. La culminació d'un pro-

cés de destrucció  de l'harmonia tradicio-nal iniciat pel propi Wagner, Liszt (queposteriorment seria el seu sogre), Schu-mann i altres i el punt de partida de l'a-vantguarda musical alemanya que méstard representarien Richard Strauss, Mah-ler, Schönberg i Berg. El preludi d'aquestaobra i el famós «acord de Tristan» quel'encapçala són objecte d'estudi als conser-vatoris d'arreu del món com a mostra dedesenvolupament cromàtic i ruptura ambla tonalitat tal i com havia estat entesafins el moment. A nivell dramatúrgic Tris-tany i Isolda, amb text del propi Wagner(un cas extraordinari en la història de l'ò-pera) basat en una obra de Gottfried vonStrassburg de principis del segle XIII,suprimeix els números musicals tancatsen favor d'un desenvolupament musicalcontinu que converteix cada acte en unaúnica peça musical i introdueix temàti-ques d'una densitat filosòfica inèdita finsel moment sota la influència, en aquestcas, d'Arthur Schopenhauer.

L'estrena de Tristan, però, fou només laposada de llarg en públic d'una revolu-ció que es coïa en la ment de Wagner desde molt abans. No només l'obra haviaestat escrita ja entre 1857 i 1859 sinó queWagner guardava en un calaix l'incompletDer Ring des Nibelungen (L'Anell delNibelung), que l'ocupava des de 1848 i jaavançava en bona part tots aquests aspec-tes revolucionaris.

Com Tristan, L'Anell del Nibelung ésuna manifestació de l'impacte del redesco-briment de la literatura medieval aleman-ya. Condensa en una narrativa pròpia con-tinguts provinents del Nibelungenlied (Elcant del Nibelungs) i de les sagues islande-ses (narracions mítico-històriques sobre lacolonització  d'Islàndia), particularmentla Saga Volsunga, ambdues fonts del segleXIII encara que referents a fets anteriors.Wagner hi va afegir el seu bon coneixe-ment de les tragèdies gregues (que voliaressuscitar amb els seus drames musicals).

El resultat fou un cicle de quatre obres(un pròleg i tres jornades) amb els títolsde «Das Rheingold»  (L'or del Rin), «DieWalküre» (La Valquíria), «Siegfried»  i«Götterdämmerung» (El capvespre delsDeus) d'una durada total d'unes quinzehores.

L'Anell va ocupar Wagner entre 1848 i1874, període en que les idees, les tècni-ques i la peripècia vital de l'autor vanpatir notables transformacions. A més deTristan, durant aquest trajecte Wagner vaestrenar Die Meistersinger von Nürnberg

(Els mestres cantaires de Nuremberg),també a Munic el 1868. El trajecte que vade L'Anell a Els mestres cantaires clou uncicle que s'inicia amb la seva participacióa la revolució de Dresden el 1849 i acabaamb l'acomodament i la conservaduritza-ció d'un Wagner protegit pel rei Ludwig IIde Baviera.

Si Wagner no hagués escrit aquestesobres, autèntic moll de l’òs de l'òpera delsegle XIX, seria igualment un compositorde notable rellevància. Abans havia estre-nat tres obres (l'anomenat període romàn-tic) que es poden considerar entre les mésimportants escrites en alemany finsaquell moment; Der fliegende Hollän-der (L'holandès errant, 1843), Tannhäu-ser (1845) i Lohengrin (1850). I, finalment,va cloure la seva producció amb Parsi-fal (1882), obra mestra equiparable a Tris-tany o L'Anell basada en el Parzival deWolfram von Escenbach (s.XIII), els ciclesartúrics i la recerca del Grial. Fou estrena-da el 1882 al Teatre dels Festivals de Bay-reuth, que Wagner havia aconseguit ferconstruir gràcies al recolzament de Lud-wig II de Baviera. Des d'aleshores el Festi-val de Bayreuth acull cada estiu única-ment obres de Wagner. Durant anys larepresentació de Parsifal fora d'aquestteatre va restar prohibida amb pena d'in-demnització (al «festival sagrat» li corres-ponia un lloc igualment sagrat). Amster-dam i Nova York van saltar la prohibició ipagar la multa corresponent. Al Gran tea-tre del Liceu de Barcelona, feu d'un intenswagnerianisme a principis de segle, l'es-trena es va produir a les 11 de la nit (les12, hora alemanya) de fi d'any de 1913, fetque el va convertir en el primer teatre(Bayreuth a part) a estrenar legalment l'o-bra.

En el bicentenari de Wagner

Wagner: política, filosofia i antisemitisme

Page 15: Accent 249

L’ACCENT 249 DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013 CULTURA 15

Marco Poveda i Àngel Velasco VALÈNCIA

Através de la lectura de llibres com elque tractarem tot seguit, hom potpensar que és molt injust l'esforçque han d'assumir els parlants dequalsevol de les anomenades llen-

gües minoritzades per tal d'intentar, si més no,assolir el mateix estatus que d'altres parlantsde llengües que gaudeixen d'una proteccióespecífica i, en conseqüèn-cia, d'una bona salut.

Un pensador i políticfrancès del segle xix, Ale-xis de Tocqueville, homede pregona inquietudintel·lectual, durant unavisita oficial a les peniten-ciaries dels Estats Units esva adonar que, per a copsarel nivell de benestar d'unasocietat qualsevol, s’haviade començar estudiant elsmarges, ja què, va intuir ambencert Tocqueville, així comsón tractats els marges o peri-fèries d'un sistema podemarribar a imaginar com seriatractat el centre (normalmentmés fort i consolidat), si no n'hi hagués resis-tència, i resiliència, o capacitat a resistir, con-cepte que l'autor ha treballat.

En el cas del llibre que comentem avui, Quiestima la llengua la fa servir, editat recent-ment per Barcanova, les similituds amb la teo-ria de Tocqueville són ben evidents. Perquè elseu autor, el psicòleg, mestre i escriptor QuimGibert, nascut a Arenys de Mar, fa molts anysque resideix a la Franja de Ponent, concreta-

ment a Fraga (Baix Cinca). I faencara més temps que maldaper dignificar la llengua cata-lana, pròpia d'aquesta faixainterior del nostre àmbitlingüístic. Un àmbit, percert, que resseguint la ideatocquevilliana adés apunta-da, podria ser considerat

com un més dels nombrososmarges de les terres de parla catalana. I això ésrellevant perquè, per exemple, estudiant quinés el grau de promoció i protecció que el catalàrep a les terres de ponent (que, hores d'ara, ésgairebé zero), podem entendre perfectamentquin seria el tractament que rebria el català perpart de les autoritats estatals espanyoles a d'al-tres nuclis on la consciència de la necessitat dela seva defensa, és més arrelada.

En altres paraules, avui les agressions contrala llengua catalana es multipliquen arreu. Per

tant, es fa més necessària que mai la tasca d'a-nar multiplicant iniciatives de defensa i cura dela llengua catalana. La societat civil fa molttemps que ha agafat la paella pel mànec enaquest sentit però, malauradament, sempre hisurt un nou front de lluita per on l'adversariens va colant les seves ignomínies i desraonsd'Estat. L'objectiu, per ells, està ben clar: aconse-guir que el castellà sigui plenament hegemònica casa nostra, convertir-nos en els seus iguals itenir garantit per sempre més el seu anhel atà-vic de disposar d'una Espanya monolingüe encastellà, amb una ciutadania el més submisapossible. En justa reciprocitat, el nostre objectiuha de ser la consecució d'un Estat propi catalàque garanteixi la digna pervivència de la nostrallengua a casa nostra, així com de la nostra cul-tura i formes pròpies de mostrar-nos al món.

Tenint això ben clar, mentre que la nostraemancipació, a tots els efectes, no acabi d'arri-bar, continuen essent necessaris llibres com

aquest que Quim Gibert ha publicat fa escassosmesos. El llibre Qui estima la llengua la fa ser-vir és un llibre plaent i estimulant. De lecturaamena i edificant, proporciona arguments irecursos per poder sortir-se'n de situacionsincòmodes.

Per a aquells que ja el coneixem, s'ha de dirque a les pàgines de l'obra s'hi troba el Quimnarrador de contes i faules que ja havíem pre-senciat a tants indrets sota la forma de presen-tacions, jornades de conferències i activitatsdiverses. Però també és cert que, fins i tot per aaquests últims, l'obra presenta una solidesa for-mal tan formidable que constitueix una gratís-sima sorpresa. Això és degut a la gran quantitatde referències, perspectives, cites, anàlisis i pos-sibilitats que hi conté. Al llibre, Quim ens hoexplica ben a les clares: no som els primers quehem patit aquests tràngols identitaris, proba-blement tampoc no serem els últims. Altresindividus, col·lectius i pobles han passat persituacions semblants al llarg de la història, ihan aconseguit superar-les i reeixir-se'n. Elsexemples, com molt bé ens diu Quim, els tenim,i de tota mena. Ara només cal conèixer-los iseguir-los, procurant alhora convertir la nostralluita personal en un camí plaent i encoratja-dor, que tingui sentit per ell mateix.

Una de les coses que més omple els humansés la capacitat que tenen per ajudar a d'altres.Això és el que ens ofereix Quim Gibert ambaquest primer llibre seu en solitari: un argu-ment irrefutable per a conèixer quins són elsentrebancs en el camí de la nostra plenitud, iquines són o poden ser les maneres per superar-los. En el fons, una cosa tan senzilla com nodeixar de parlar la nostra pròpia llengua, elcatalà, pot ser de molta, moltíssima utilitat.

Ressenya de la quinzena Qui estima la llengua la fa servir

Enfortim els marges

Josep Maria Sole Soldevila BARCELONA

Els darrers dies, representants dela dreta espanyola han volgutequiparar al nazisme algunes deles manifestacions de rebuig alseu projecte polític tant en el

terreny nacional com en el social. Aquestabanalització del règim nacional-socialistano és però nova i aquest recurs criminalitza-dor no ha estat únicament emprat per mem-bres del PP. Malgrat que aquesta voluntattergiversadora tant de la història com delpresent només arrela entre sectors fanàticsdisposats a creure sense raonar mai no éssobrer fer memòria d'algun dels trets defini-toris del règim encapçalat per Hitler, enaquest cas, d'un episodi conegut amb el nomde Buecherverbrennung i reconegut per lesimatges de milers de llibres en flamesamuntegats enmig de places.

A partir del 30 de gener de 1933, momenten què Hitler fou nomenat Canceller d'Ale-manya per part de Paul von Hindenburg, eldarrer president de la República de Weimar,la degradació del sistema de drets i lliber-

tats al país germànic s'accelerà. Aquest pro-cés de destrucció del sistema sorgit en aca-bar la Primera Guerra Mundial i de cons-trucció del III Reich rep el nom de Gleichs-chaltung i tingué entre les seves fites mésdestacades l'atribució de la crema de l'edifi-ci del Reichstag, el Parlament alemany, al'oposició comunista organitzada en el KPD.Així, només un mes després del seu nome-nament com a canceller, Hitler, amb el vist-

i-plau de Hindenburg, féu declarar l'Estatd'emergència, liquidant els drets civilsbàsics i il·legalitzant tant el Partit Comu-nista com altres organitzacions d'esquerres,sindicats... preparant el terreny per a unavictòria electoral a les eleccions de març.Però tot i aquest clima de persecució políti-ca, a les eleccions de març el NSDAP noaconseguí la majoria necessària, un entre-banc que pogué superar gràcies al suport

que d'altres partits d'ordre donaren a l'apro-vació de la Llei Habilitant, l'instrument quepermetria al NSDAP poder decretar lleissense necessitat de passar pel Parlament.

D'entre els propòsits d'aquest nou règimaprovat a força de suprimir tota oposició hihavia la depuració cultural germànica,expulsant-ne els cossos estranys que ladeformaven. El tret de sortida d'aquestacampanya contra el que s'acabaria denomi-nant “art degenerat” tingué lloc el 10 demaig de 1933. Aquell dia, a la Plaça de l'Òpe-ra de Berlín, el ministre d'Il·lustració Públi-ca i Propaganda Joseph Goebbels va presidiri justificar la crema de milers de llibres queels darrers dies estudiants universitaris,membres de les SA i ciutadans anònimshavien anat recollint per a tal fi. Aquesta,que és la crema més popular, no fou però laúnica. D'altres ciutats universitàries repeti-ren el ritual en el qual convertiren a cendracentenars de títols d'autors diversos. D'en-tre els nombrosos autors “degenerats”, ésclar, s'hi comptava Sigmund Freud, el metgeaustríac que, malgrat tot, aconseguí mante-nir l'humor en afirmar: “Sí que ha avançatel món: a l'edat mitjana m'haurien cremat ami!” Els esdeveniments posteriors, però,l'hagueren de fer rectificar, quan ell mateixva haver d'acabar marxant de casa seva iquatre germanes seves van acabar morintinternades en un camp de concentració.

Vuitanta-anys de la Buecherverbrennung

Història

Page 16: Accent 249

L’ACCENT 249DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 201316 CONTRAPORTADA

L'ACCENT BARCELONA

Què és Perspectives? Amb Perspectives volem encetaruna publicació anual de pensamenti anàlisi crítica per a l’acció. Volser una eina per als movimentspopulars i polítics de l'esquerratransformadora per a la reflexió,que ajudi a posar en comú visionsdiverses, definir els reptes als qualss'enfrontaran els moviments socialsi polítics. Una publicació que apor-ti diferents perspectives sobre larealitat transformadora i de llui-ta dels Països Catalans.

El web de l'Espai Fàbrica fa anysque funciona, com és que ara esllença a fer aquest projecte enpaper?L'Espai fàbrica (abans La Fàbrica)funciona des de fa anys com a espaide trobada i debat entres les esque-rres rupturistes catalanes, i alho-ra com a espai per a difondre encatalà el pensament crític d'arreudel món mitjançant les traduccions.Hem publicat centenars d'articlesde més d'un centenar d'autors delsPaïsos Catalans i d'arreu del món.

Amb Perspectives volíem supe-rar la reactivitat del web que totsovint es mou seguint l'actualitat,o en monogràfics, i intentar ofe-rir una eina específica per a ana-litzar més a fons els contextos i lesperspectives de les lluites del nos-tre país des dels seus propis prota-gonistes. Esperem que el paper amés permetrà arribar també unpúblic diferent que el web.

Com s'ha fet la selecció dels temesi dels autors? Hi ha gent forçadiversa.Vam pensar que seria interessantabordar els àmbits que definiranl’agenda dels moviments socials ipolítics del proper any, i a partird'aquí vam cercar persones repre-sentatives d'aquest diferents àmbitso bé que puguin oferir punts de vis-ta interessants. Així de la crisi capi-talista ens en parla l'Ivan Gordi-llo, del seminari d'economia criti-ca Taifa; en Jordi Mir parla de lalluita per l'educació pública; l'Àn-gels Martínez, de Dempeus per laSanitat Pública, i el periodista deCafè amb Llet Albano Dante, de lasanitat; els sindicalistes Josep Gar-ganté i Jordi Martí del movimentobrer; la Sílvia Alberich de Femi-nistes Indignades, i la Maria Rodó,

del col·lectiu Gatamaula, reflexio-nen des del feminisme; en ManelLópez des de l'esquerra indepen-dentista; els advocats i juristesBenet Salellas, Jaume Asens, Isa-bel Vallet i Gerardo Pisarello de leslleis repressives; i dels desnona-ments i el moviment popular quen'ha sorgit en parlen en Pau Llonchi l'Ada Colau de la Plataforma d'A-fectats per la Hipoteca.

No hi són tots els que voldríem,alguns que no han pogut col·labo-rar enguany intentarem que hopuguin fer en properes edicions,també sabem que cal tractar altres

àmbits que aquest cop no hi hancabut. Volem que sigui un projec-te viu que anirà creixent i evolu-cionant cada any a partir de la res-posta que obtingui.

I en Josep Fontana us en fa el prò-leg.Ha estat una gran il·lusió que unhistoriador tant referent com enFontana hagi volgut donar-nos uncop de mà, i ens ha agradat moltque per fer-ho se n'hagi llegit elstextos i hi debati críticament en elseu pròleg. Persones com ell, que amés del seu prestigi acadèmic iintel·lectual tinguin aquest com-promís polític i social incombusti-ble, són imprescindibles, és unhonor per a nosaltres la sevacol·laboració.

Per què heu decidit finançar Pers-pectives mitjançant el microme-cenatge?Vam pensar amb el finançamentcomú podíem demanar a la gent siaquesta idea li interessava, i a mésés un sistema que permet quetothom pugui fer l'aportació queestigui més al seu abast. Seguint elsuggeriment dels lectors, la publi-cació es distribuirà sota una llicèn-cia Creative Commons, que perme-trà que qui vulgui distribuir-la ifer-ne traduccions ho pugui fersempre que reconegui i citi l'auto-

ria, no en tregui un profit comer-cial i la distribueixi amb una lli-cència igual. D'aquesta manera quicol·labora amb el projecte està aju-dant a sembrar unes idees perquèdesprés germinin i es difonguin.Al capdavall no som cap editorial,el nostre objectiu és difondre lesidees, i que aquestes s'escampin,siguin fructíferes i ajudin a tota lagent que lluita.

Respecte a l'Espai Fàbrica, heurenovat recentment el web.Sí, fa uns mesos que hem reprès lapublicació de textos, amb nou webi nous col·laboradors. Pensem queara més que mai als Països Cata-lans fan falta eines com aquestes,que donin veu a les propostes i alter-natives crítiques amb l'actual estatde les coses, l'esquerra transforma-dora té més raó que mai d'existir,en temps durs i alhora interessantscom aquests que vivim, en què sem-bla que s'acceleren els fets: la situa-ció econòmica que despulla la veri-table naturalesa del capitalisme,el seu caràcter cada vegada méspalesament incompatible amb aldemocràcia, l'esclat de noves for-

mes d'organització i lluita popu-lar, l'emancipació dels Països Cata-lans,... i alhora que és més neces-sària que mai aquesta esquerra, hiha més per fer que mai en la defi-nició de projectes, d'alternatives.

L'esquerra radical, els movi-ments populars, els economistescrítics, l'han encertat de ple en laseva crítica al capitalisme, el queha passat els darrers 5 anys confir-ma el que molts textos com els publi-cats a l'Espai Fàbrica havien estatdient feia anys, el que ara ens famés falta és debatre les nostres pro-postes, conèixer i discutir els exem-ples i experiències de processos delluita, d'emancipació i transforma-ció social.

Els defensors d'aquest sistemacriminal sempre acusen als críticsde no tenir una solució, i sense cau-re en aquesta trampa, perquè capsistema històric ha estat definitabans de fer-se realitat, sí que calque oferim algunes propostes alter-natives, o que coneguem millor lesalternatives que ja hi ha, que deba-tem, proposem i expliquem algu-nes de les bases per a una societatdiferent, veritablement democrà-tica, sense explotació ni opressióde les persones i els pobles.

Volem doncs col·laborar en lamesura del que puguem a fornireines per al debat i per a aquestatasca col·lectiva, des de la nostrarealitat concreta, alhora que pro-jectats al món i oberts a les propos-tes d'arreu. L'Espai Fàbrica és unad'aquestes eines, i Perspectives envol ser una altra, animem doncs atothom a col·laborar-hi per fer-lapossible.

El web Espai Fàbrica, espai de produc-ció i reproducció d'idees, ha reprèsaquest any l'activitat després renovardisseny, i ara emprenen una publica-ció en paper, Perspectives. En parlemamb l'Eloi i en Martí, dos dels impul-sors del projecte.

ENTREVISTA

“Amb Perspectives volem analitzar les lluites del nostre país des dels mateixos protagonistes”

Martí i Eloi, coordinadors

d’Espai Fàbrica iimpulsor de Perspectives

“Vam pensar queseria interessant

abordar els àmbitsque definiran l’agen-da dels movimentssocials i polítics del

proper any”

MÉS INFO:HTTP://PERSPECTIVES.CATHTTP://ESPAIFABRICA.CAT

HTTP://WWW.VERKAMI.COM/PROJECTS/5230-PERSPECTIVES