ACPC - L'endemà des dels Països Catalans
-
Upload
toni-barcelo -
Category
Documents
-
view
216 -
download
0
description
Transcript of ACPC - L'endemà des dels Països Catalans
1
L'endemà des dels Països Catalans
L'endemà 3
El present d'una utopia necessària
L'endemà des de la Catalunya del Nord, per Daniela Grau 6
Una esperança renovada
L'endemà des del Principat d'Andorra, per Maria Cucurull 9
L'endemà des de la Franja, per Marcel Pena 12
La Franja, territori català més enllà del demà
L'endemà des de Catalunya, per Sergi Perelló 14
Les lleis de la Catalanofonia
L'endemà des del País Valencià, per Toni Rico 17
Interpel·lem-nos
L'endemà des de les Illes Balears, per Toni Barceló 20
Una normativa unitària
L'endemà des de l'Alguer, per Marcel A. Farinelli 22
Observar des de la perifèria: el procés, els Països Catalans i l’Alguer
Epíleg, per Quim Gibert 25
Terra d'escudelles
2
L'endemà, per Òscar Adamuz
El present d'una utopia necessària
Aproftant la Diada de Sant Joan, data de molta anomenada i tradició arreu del territori,
des d'Acció Cultural dels Països Catalans hem volgut prendre el pols a la nació, i és per
això que ens preguntem com serà “l'endemà” dels Països Catalans; com es percep aquest
projecte des dels set territoris que formen la comunitat lingüística catalana (País Valencià,
Catalunya del Nord, Andorra, l'Alguer, Illes Balears, Catalunya i la Franja de Ponent).
Però per saber com serà l'endemà hem de constatar com estem avui a la nació catalana de
Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (i l'Alguer). Quines són les nostres possibilitats com
a cultura diferenciada a Europa, quines vies de col·laboració estem encetant, quines són les
iniciatives comunes que es projecten, quines mancances són ben paleses encara; quina
visió, en defnitiva, hi ha des de cada territori del fet dels Països Catalans, entès des d'una
vessant plural, en les esferes lingüística i cultural, socioeconòmica i també, (per què no?)
política.
Per ajudar a projectar la idea, comptem amb la col·laboració voluntària de vuit persones
signifcades de cada país català relacionades amb el món de la cultura, la llengua, la
història i l'activisme. Vuit mirades que ens ajudaran a comprendre la visió del concepte
nacional i cultural de cada territori i un escrit fnal del conjunt, que publicarem el dia de
Sant Joan, Diada Nacional dels Països Catalans.
Les visions són volgudament plurals i no totes van en la direcció que hom pot esperar. I és
que no es té la mateixa idea del concepte, per exemple, des d'una ciutat sardocatalana com
l'Alguer que des la Franja, conjunt de comarques d'administració aragonesa sense un nexe
comú més enllà de la llengua compartida. O des de territoris ben delimitats i sobirans
històricament com el País Valencià, Catalunya o les Illes Balears. O des d'Andorra,
Principat que té un estat independent amb seient a l'ONU.
3
El tema, sens dubte, abastaria molt més recorregut del que podem oferir aquí, i la realitat
dels Països Catalans és molt complexa. I és complexa perquè, entre d'altres coses, parteix a
dia d'avui de realitats sociopolítiques molt diferents, de contextos lingüístics oposats
malgrat compartir la mateixa llengua i una història comuna fns el segle XVIII.
Tanmateix, estarem satisfets si ajudem a contribuir al debat sobre aquesta qüestió, una
qüestió tossuda, la dels Països Catalans, que després de les tempestes i passions que aixecà
en el postfranquisme de la mà del mestre Joan Fuster, semblava condemnada a
desaparèixer a la paperera de la història davant la desconnexió que patien els seus
membres, tant a dins del sistema autonòmic de l'estat espanyol com, encara més, a dins
dels estats francès o italià. Per acabar d'adobar-ho, el procés independentista que viu
Catalunya no semblava tenir en compte el territori dels Països Catalans.
Però vet aquí que no fou així, i avui, l'any 2016, hi tenim brots verds que ens permeten
albirar el futur amb una certa esperança. Amb el canvis de governs a les Illes i el País
Valencià semblen normalitzar-se les relacions institucionals amb Catalunya en diversos
àmbits com el cultural (xarxa Llull), però també en l'eix econòmic i d'infraestructures
(corredor mediterrani, defensa conjunta del fnançament, etc). Aquests canvis també es
noten des de fa anys en la societat civil (patronals, empreses, sindicats, etc), que han entès
que el desenvolupament comercial de l'arc mediterrani és bàsic per a l'economia industrial
i turística de cadascun dels territoris.
A la vegada, hi ha projectes associatius que defensen el dret a decidir que estan
col·laborant en clau de Països Catalans des del confederalisme, com el cas de l'ANC amb la
PdaD-PV i l'ASM, o xarxes d'entitats que defensen uns territoris Enllaçats per la llengua.
Aquest pot ser un bon camí: units en la diversitat, des de la sobirania de cada part.
El món de les entitats segueix sent el gran motor cultural que vertebra un territori amb
massa interessos compartits com per seguir girats d'esquena. Perquè articular aquests
projectes d'avui serà el benestar de les persones de l'endemà, en benefci de les diferents
societats dels Països Catalans, sigui quin sigui l'estatus polític de cada zona. De tots i de
totes. O què signifca que, en matèria de sanitat, els habitants de Fraga puguin adreçar-se a
un hospital com l'Arnau de Vilanova de Lleida, que el tenen a tocar, a fer molts més
quilòmetres vers l'Aragó interior?
4
En defnitiva, els Països Catalans avui per avui, potser són encara, en paraules de Joan
Fuster, una «pura il·lusió de l'esperit», una utopia. D'acord, però aquesta és una utopia
necessària. I la tenim a les nostres mans. “Només” cal que la construïm, dia a dia, perquè
s'articuli i es visualitzi. Llavors, ens posem a construir?
Comencem la lectura, que ja s'albira la Flama del Canigó i la cultura del foc que ens
agermana...
Òscar Adamuz,
Acció Cultural dels Països Catalans
5
L'endemà des de la Catalunya del Nord, per Daniela Grau
Una esperança renovada
Tractar la interrelació entre la Catalunya del Nord i la resta dels Països Catalans s'escau
molt bé al juny del 2016 quan tornem a tenir motius d’esperança i fe en la nació sencera.
Al fnal dels anys cinquanta del segle passat dos patriotes nord-catalans precursors, Josep
Deloncle i Gilbert Grau, elaboraren projectes i engegaren accions per tal que els catalans
del Nord recuperéssim la identitat malmesa i s’esborressin les fronteres –també mentals–
entre catalans separats per la força de les armes el 1659. (Tractat dels Pirineus).
Denunciaren l’imperialisme francès ignorat en tots els nostres països per connacionals
enlluernats pels eslògans d’una França pretesament «terra de llibertat, igualtat,
fraternitat»: un mite divulgat amb èxit arreu del món que amaga la presó de pobles que
han estat des de bon començament totes les repúbliques franceses. Al principi dels anys
seixanta Grau denuncià el colonialisme francès i les seves tràgiques conseqüències tant en
l’àmbit lingüístic: «França, jutjada com a tan lliberal pels estrangers ha sempre intentat
ofegar la nostra llengua i nosaltres Catalans, flls d’una dissortada Catalunya destrossada i
mutilada, sols tenim com a mitjà d’expressió el francès» (carta en francès, 1962), com en
l’àmbit econòmic: «... assistim a l’anorreament del nostre patrimoni català, llengua,
cultura, expressió i tradició... en tot cas tinc el cor que sagna... Anorreament de les petites i
mitjanes empreses, planifcació i recessió de l’horticultura» (1964, en francès).
Per combatre els efectes de la colonització Grau era convençut ja el 1966 de l’interès, també
econòmic, d’una confederació catalana: «València, Balears, Rosselló, Andorra, poden
representar un complex econòmic necessitat per Europa» (carta al pare abat de Montserrat
Escarré, refugiat a Itàlia, 26.06.1966).
6
El 1965 i el 1966 Grau i Deloncle aposten per una Catalunya reunifcada i sobirana. El 23 de
juny del 1966 decideixen portar la Flama del Canigó –amb la qual, d’uns anys ençà,
l’entitat excursionista de Perpinyà el Cercle dels Joves encenia els Focs de Sant Joan– al coll
d’Ares, i esborrar així simbòlicament la frontera. Un any després s’inicià el recorregut de la
Flama pels pobles del Ripollès i d’Osona i al llarg dels anys es multiplicaren les rutes.
Grau volia fer de la Flama un mitjà de conscienciació nacional mitjançant la seva
transmissió i conjuntament la lectura d’un Missatge, portat del Nord, a favor de la
independència i reunifcació dels Països Catalans: «... volem... fer de la fama del Canigó
l’abrandament inextingible de la fe en el nostre esdevenidor de nació segura de la seva
voluntat d’independència. Visca Sant Joan 1985! Visca la Confederació Catalana!». (El
Llamp, 1985).
Ni la nostra gent ni les institucions arreu dels Països Catalans no van poder assumir el
repte de divulgar aquell ideari; tanmateix la Flama va ser reconeguda com a «símbol
d’unió dels Països Catalans» el 2006 al Congrés de Montesquiu en presència de tots els
equips que assumeixen la seva distribució al Principat de Catalunya, i va ser defnida com
a tal per E. Benach, president del Parlament, el 2008.
Enguany s’acompleix el cinquantenari de l’arribada de la Flama al Coll d’Ares i encetem
una nova etapa esperançadora: tres organitzacions sobiranistes dels Països Catalans, la
Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD), l'Assemblea Sobiranista de
Mallorca (ASM) i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) han decidit reivindicar la
Flama com a símbol unitari i celebrar Sant Joan com a Festa Nacional dels Països
Catalans amb l’edició d’un cartell que palesa la voluntat comuna.
7
És clar que aquesta decisió no posarà f a tres segles de colonització francoespanyola.
Tanmateix els Països Catalans necessiten una diada comuna i un símbol geopolític que
sigui un referent identitari nacional: al Canigó es vincula el concepte de pàtria de l’abat
Oliba al segle XI fns al patriotisme de J. Verdaguer al segle XIX, l’ideari de Pau i Treva
d’Oliba com a base del futur constitucionalisme, l’art romànic, el renaixement literari de la
nostra llengua al segle XIX, l’excursionisme al segle passat, l’ecologisme ara i, al llarg dels
segles, l’esperit de resistència, tant dels Angelets de la Terra que lluitaren contra l’annexió
francesa com dels independentistes avui dia, amb un mateix crit: «Visca la Terra!».
Daniela Grau,
Militant associativa, social i política nord-catalana,
professora d'alemany i de català jubilada.
Catalunya del Nord, 12.06.2016
8
L'endemà des del Principat d'Andorra, per Maria Cucurull
«Valls de Andorra son pròpia y verdadera Cataluña,
com âpart de aquest Principat; Andorrans són
pròpiament Catalans en tot rigor, y gosan com â tals
varias prerrogatives en ell.»
ANTONI FITER I ROSELL,
Manual Digest (Llibre I, capítol III), 1748
Andorra és un indret ben singular. Entre valls, al Pirineu, trobem un dels països més antics
d’Europa. El primer pariatge es va signar el 1278, fou un contracte feudal per garantir la
pau entre el comtat de Foix i el bisbe de la Seu d’Urgell. D’aquesta manera, ja al segle XIII
es van assentar les bases fscals i jurídiques i es va establir el sistema de coprincipat,
assolint així la plena sobirania de la nació.
Tot i així, malgrat que políticament tinguem unes característiques pròpies i particulars,
compartim llengua i cultura amb la resta de territoris de parla catalana. De fet, hem volgut
començar amb un fragment del Manual Digest perquè aquest compendi de la història, el
govern i els usos i costums del Principat d’Andorra que Fiter i Rossell va redactar al segle
XVIII defneix els orígens del nostre país i és encara avui una obra de referència.
Actualment, els vincles d’Andorra amb la resta de territoris són sobretot culturals. Des del
Centre del Cultura Catalana promovem la cultura al Principat a través de diverses
activitats que organitzem al llarg de l’any: les Jornades de cuina catalana, les Presentacions
literàries, la Mostra de cinema en català, etc. Però probablement l’activitat que fem més en
clau de països catalans és la celebració de Sant Joan.
9
Quan s’acosta el solstici d’estiu, joves i més grans de totes les parròquies del país
s’organitzen per anar a buscar la Flama del Canigó. Una fama que s’estén arreu del
domini catalanoparlant i que ens agermana de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. A
casa nostra, un cop els voluntaris de portar la fama arriben al Principat, es dirigeixen a la
parròquia amftriona (que cada any va rotant), s’encén el peveter i es llegeix el tradicional
manifest. I ja a la nit, en plena celebració del canvi de solstici, els fallaires il·luminen els
carrers de la parròquia amftriona amb una cercavila espectacular, fent giravoltar els
cercles de foc.
Des del desembre passat, la UNESCO va declarar les falles del Pirineu Patrimoni
Immaterial de la Humanitat, i és que veure la cremada de falles és un espectacle
impressionant. De fet, mossèn Cinto Verdaguer en la seva obra El Canigó, no se’n va poder
estar d’esmentar-les: «Del bosc de Canigó arriben el cant dels fallaires que amb ses teies
enceses davallen per corriols i senderes tot trenant en la foscor danses fantàstiques amb el
foc de les branques famejants.»
Per altra banda, tenim els Castellers d’Andorra, que amb poc més d’un any d’existència
han aconseguit consolidar-se i fns han guanyat el guardó de l’Andorrà de l’any aquest
2016. Els castellers són una mostra de la diversitat i la pluralitat que trobem al país i són
una eina d’integració per als nouvinguts.
Per tant, fallaires i castellers són una mostra de les moltes iniciatives culturals que tenen
lloc al nostre país i que fan que la cultura popular sigui viva. Ara bé, Andorra entre les
seves singularitats té la particularitat de ser un país amb un nombre més elevat
d’immigrants que de nacionals, i malgrat que el català sigui l’única llengua ofcial, la salut
de la nostra llengua no és tan bona com ens agradaria.
10
Tenim un país amb una societat plurilingüe, per factors com ara el turisme i la posició
geogràfca; ara bé, el català és el que més defneix la nostra idiosincràsia i és el català part
del que basteix la nostra identitat. Per tant, hem de continuar sumant esforços per poder
tenir una llengua totalment normalitzada, per poder viure plenament en català.
Maria Cucurull,
professora de llengua i literatura catalanes
i vicepresidenta del Centre de Cultura Catalana.
11
L'endemà des de la Franja, per Marcel Pena
La Franja, territori català més enllà del demà
Si un territori nacional s'assemella a la realitat del Països Catalans, sens dubte és la Franja.
Les divisions administratives, que ens arriben a partir en sis comarques i que no segueixen
cap rigor històric ni social, no aconsegueixen eliminar els lligams territorials que crea
parlar la mateixa llengua. I no parlo només de les relacions entre les comarques de la
Franja, sinó també les que existeixen amb el Principat de Catalunya.
La Franja és un territori català més a nivell social, lingüístic, econòmic o cultural. Només la
partició expressa del país ens ha col·locat dins de la Comunitat Autònoma d'Aragó, tot i
que les relacions amb esta se redueixen a l'àmbit burocràtic. És cap a Catalunya on se'ns
brinden més oportunitats comercials o educatives. En cap cas podem permetre la pèrdua
dels lligams entre la Franja i Catalunya, per molt que les circumstàncies nacionals canvien.
Una Catalunya independent no ha de ser res més que el primer pas per construir uns
Països Catalans justos i on tothom i tingue cabuda. Les previsions catastrofstes sobre el
trencament de les relacions per l'aparició d'un hipotètic Estat català són poc creïbles,
perquè ningú té cap interès que això passe. Germà Gordó, antic conseller de Justícia, va
proposar durant la darrera Universitat Catalana d'Estiu que la resta d'habitants dels Països
Catalans poguessen gaudir de la nacionalitat catalana.
Seria impensable per molta gent de la Franja canviar l'Hospital Arnau de Vilanova de
Lleida pel de Barbastre o que no fossen els bombers de Pont de Suert els que apaguessen
els focs de la Ribagorça. Els defensors de l'opció catalana tenim a favor la difcultat de
trobar ciutats referents per la Franja com Lleida al costat aragonès. Continuar amb les
mateixes rutines malgrat els impediments que puguen aparèixer no fa més que enfortir la
teoria de la catalanitat de les comarques franjolines, deixant oberta la porta al debat sobre
la inclusió en un espai nacional o altre. La independència de Catalunya evidenciaria la
reciprocitat entre territoris i despertaria una consciència nacional catalana en la gent de la
Franja.
12
A més, cal veure una via d'esperança pel reviscolament de la llengua: l'ofcialitat del català
al territori veí faria que la gent de la Franja donés un altre valor a la llengua pròpia, i de
passada, també a la resta dels Països Catalans. Només els catalanoparlants podem donar
valor a la llengua, i l'ofcialitat, encara que sigue a només un dels territoris, pot impulsar la
llengua a nivell internacional.
Els Països Catalans existeixen, i qualsevol esdeveniment que altere l'actual situació
administrativa del país s'ha de veure com una oportunitat de dibuixar-los més i millor. Des
de la Franja s'ha de treballar per enfortir els nostres lligams amb Catalunya i la resta de
territoris catalans. Caldrà abraçar els canvis i veure'ls com a oportunitats, sense por a
distanciar-nos del que ha estat i és el nostre país.
Marcel Pena,
periodista i activista.
13
L'endemà des del Principat de Catalunya, per Sergi Perelló
Les Lleis de la Catalanofonia
Qualsevol comunitat nacional d’arreu del món que hagi estat sotmesa a un procés
d’imposició d’una altra comunitat nacional, habitualment per mitjà de l’exercici d’algun
tipus de violència, ha patit en diferent mesura la despossessió dels elements constitutius
de la seva societat; els elements materials i els elements immaterials. Aquests elements són
el territori amb la seva extensió i els seus recursos, la gestió d’aquests recursos amb les
diverses formes d’economia, el tractament dels afers públics per mitjà de la participació i
el govern, i la manera de relacionar-se amb la seva cultura, llengua i tradicions. La
despossessió d’aquests elements és una pèrdua de drets humans i col·lectius (drets civils i
polítics i drets econòmics, socials i culturals) a favor d’una altra comunitat nacional. I
perdre drets, en qualsevol dels aspectes materials i immaterials esmentats, signifca que les
persones originàriament que habiten aquell espai esdevenen subalterns. Per tant deixen de
ser ciutadans iguals a la resta. No cal perdre tots els elements materials i immaterials per a
esdevenir una comunitat subalterna. Només perdent-ne un de sol ja és una vulneració de
drets. I una cosa és la diversitat i la diferència, que és font de riquesa, i l’altra és la
desigualtat, que és font de pobresa.
Podem esmentar exemples de comunitats nacionals del món que han patit o pateixen
processos d’imposició i pèrdua de drets. Algunes ja no existeixen, com diversos pobles
originaris del continent americà, altres llangueixen com Occitània i d’altres encara
sobrevivim, com els Països Catalans.
Els efectes del procés d’imposició d’una comunitat nacional cap a una altra actua com
quan es rovella una estructura. Pot ser més o menys lent, però fnalment col·lapsa.
Els Països Catalans hem estat de les que ha pogut sobreviure degut a uns factors històrics,
polítics, socials, econòmics i culturals molt específcs que en Josep Fontana relata a ‘La
formació d’una identitat’(2014). Però el rovell ha seguit actuant. Els sectors més conscients
dels ciutadans subalterns del país, una mena de bombers, han anat i segueixen apuntalant
14
l’estructura. Hi ha llocs del territori on hi ha bigues que fan fga o d’altres que ja han
caigut.
Al Principat és, on en general, les bigues estan més ben apuntalades. Fins i tot el gruix dels
ciutadans subalterns del Principat ens hem adonat que seguir apuntalant una estructura
rovellada no serveix de massa i que cal construir-ne una de nova. I ja hem començat a
arreplegar ciment, totxos, bigues i teules noves.
Ara cal que la majoria de ciutadans subalterns ens posem seriosament a construir la nova
estructura.
La creació de la República Catalana Independent (del Principat) és la primera peça de la
recuperació dels drets humans i col·lectius com a ciutadans de tot el territori de la nostra
comunitat nacional. N’és el catalitzador.
Per què i com
La República haurà de ser com les sagreres de l’edat mitjana on la pagesia, amb pocs dels
béns que disposaven, s’hi refugiaven fugint de les amenaces i agressions de la noblesa, en
aquest cas els ciutadans subalterns de la resta del país.
A la pràctica, la República haurà de crear les Lleis de Suport a la Catalanofonia des de la
perspectiva de garantir uns mínims drets humans i col·lectius dels ciutadans subalterns de
la resta del territori.
La República Catalana haurà d’estendre passaports de plena ciutadania, als ciutadans
subalterns que ho vulguin, per a proveir-los dels drets bàsics de la primigènia república.
Els serveis públics bàsics que la República haurà d’oferir als ciutadans subalterns, se
15
centraran especialment en l’educació i la sanitat. A les zones frontereres es reforçaran els
serveis d’atenció primària i hospitalària i s’ampliarà l’oferta pública escolar de primària,
secundària i universitària. Al mateix temps, el centres educatius de la resta de territori que
ho sol·licitin podran ser incorporats a la xarxa pública educativa de la República Catalana.
Aquestes lleis hauran de permetre que el govern de la República fnanci totes aquelles
iniciatives d’entitats socials, polítiques, culturals i econòmiques que menin per la
recuperació del territori, per la gestió justa dels recursos econòmics, per la participació
democràtica i per la plena recuperació i normalització de la llengua catalana.
El govern haurà d’obrir ofcines consulars a les principals ciutats de la comunitat nacional
fora de la República. Aquestes ofcines assistiran en tot allò que els calgui als ciutadans
subalterns amb passaport de la República Independent.
Així mateix, el nou Banc Públic haurà de crear una xarxa d’ofcines a tot el territori
nacional fora de la República, oferint fnançament al teixit productiu i a les classes
populars des dels principis de la banca ètica.
La ciutadania subalterna anirà canviant les majories a favor de fer el pas cap a
l’emancipació. No serà de cop ni amb els mateixos tempos. Però com a fruita madura, tots
els territoris de la nostra comunitat nacional aniran confuint en la República Confederal
dels Països Catalans.
Sergi Perelló,
sindicalista i expert en relacions internacionals.
16
L'endemà des del País Valencià, per Toni Rico
Interpel·lem-nos
En un dels darrers textos de Fuster sobre els Països Catalans, el suecà rebleia l'article amb
una pregunta: som una nació? I al remat sentenciava: parlem-ne. Les paraules de Fuster
s'emmarcaven en el “desencant” dels anys de la post-transició i la consolidació del règim
autonòmic i democràtic. Dècades després la qüestió segueix en una mena d'stand by
preocupant. N'hem parlat molt poc sobre si som una nació. D'acord, les nacions no es fan
només parlant-les, pensant-les, sinó construint elements d'identitat, d'autoreconeixement
comunitari, referencialitats compartides. Ara bé, cal parlar-ne, imaginar-les, perquè els
Països Catalans, en el cas d'entendre'ls com a nació, són atípics, diferents dels models
nacionals que tenim més a l'abast i que podem fer servir, de manera equivocada,
normativament.
La Catalunya autonòmica no ha fet res per a apropar-se a valencians i mallorquins durant
trenta anys. Els valencians i els mallorquins tampoc. Aquest és, segurament, el primer
element que caldria començar a superar. La interpel·lació interterritorial, la creació de
llaços i dinàmiques polítiques entre les diferents institucions que gestionen els nostres
territoris, hauria de convertir-se en quelcom normal i normalitzat. La Catalunya del
“procés” –o el que en queda d'aquest–, el País Valencià de socialistes i nacionalistes i les
Illes d'un mateix color polític d'allò que es comença a conèixer com a “a la valenciana”, no
haurien de tenir els mateixos problemes per a interpel·lar-se que en les etapes anteriors.
Les reunions de Ximo Puig i Carles Puigdemont indiquen que hi ha una voluntat de canvi
de rumb. La indiferència amb què la premsa catalana va rebre la reunió ens manté en un
punt de sortida semblant.
Interpel·lem-nos doncs. Mitjans de comunicació comuns i compartits de manera recíproca,
corredor mediterrani, convenis interuniversitaris, projectes econòmics i socials que
superen les fronteres de cada país, entre d'altres, haurien de ser línies de treball prioritàries
en els propers mesos o anys. Més enllà de la dinàmica política de cada país, cal posar sobre
la taula polítiques comunes en tots aquells àmbits que ho permeten fer. Sense apriorismes
17
ni condicionants, des de la naturalitat absoluta i explicant a la població de cada territori
que la millor manera d'avançar cap a un futur de justícia, d'igualtat, de benestar al cap i a
la f, és construir ponts entre els Països Catalans.
La interpel·lació, però, no ha de partir de cap essencialisme ni paternalisme nacional. Es
tracta d'iniciar d'un procés d'intercanvi d'experiències a partir de l'autoreconeixement –
Catalunya ja fa anys que s'autoreconeix– i el reconeixement mutu. Subjectes diferents que
pretenen construir quelcom de comú. Mentre els partidaris dels Països Catalans
partisquen de la idea que la seua nació és homogènia, el projecte no passarà d'un
voluntarisme tendent al fracàs continu. Les nacions en el segle XXI no es poden entendre
com una suma d'individus que mantenen intactes una identitat tribal inamovible. De què
serveix ser 10.000 partidaris dels Països Catalans en un territori d'uns 14 milions? Ni que
s'arribara a ser un 1 milió de convençuts tindria cap utilitat més enllà de la satisfacció
autoreferencial. Entendre que la realitat existent de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó
és un conjunt de realitats heterogènies amb capacitat de ser per elles soles, és fonamental
per a fer avançar el procés de construcció dels Països Catalans. I no es tracta de reconèixer
que els valencians mengen “paella” i els catalans “pa amb tomata” en un exercici de
“regionalismo bien entendido” a la catalana. Parle de reconèixer la capacitat de govern,
d'autonomia real, d'independència particular de cada territori respecte dels altres més
enllà de compartir llengua i elements històrics o culturals. Aquesta és la clau de volta de
tot plegat.
18
Interpel·lem-nos doncs. Acceptem-nos tal com som. Els catalans com a catalans, els
valencians com a valencians –i què dir del camí que ens queda en aquest sentit!–, els
andorrans com a andorrans, els mallorquins com a mallorquins i així amb cada illa.
Autoreconeixement i interpel·lació, federalisme, unitat en la diversitat. Avancem en
aquesta direcció i els Països Catalans seran. Quan? No ho sabem. Però seran perquè,
responent a la pregunta de Fuster, sí, els Països Catalans són una nació.
Toni Rico,
historiador i expert en l'obra de Joan Fuster.
19
L'endemà des de les Illes Balears, per Toni Barceló
Una normativa unitària
«Sí com lo foch creix la sua famada
quant li són dats molts fusts perquè·ls afam,
e ladonchs creix e mostra major fam,
com pot sorbir cosa que·l sia dada,
ne pren a mi, car ma voluntat creix
per los desigs presentats en ma penssa,
e, remoguts, seria'ls fer offensa,
car d'altra part ma voluntat no·s peix.»
AUSIÀS MARCH (XXXIII)
Dissortadament, malgrat l'evidència de les dades històriques i el criteri científc de
comunió sistèmica entre els parlars dels Països Catalans, la unitat de la llengua catalana
continua essent un principi que s'ha de reivindicar i justifcar a tota hora i en tot lloc. El
secessionisme lingüístic té un gran calatge arreu de la catalanofonia, i es materialitza en
moviments com ara el gonellisme, el blaverisme, el particularisme invers i d'altres. Els
secessionistes no només assetgen la comunitat catalanoparlant des de fora: també
l'erosionen des de dins.
José Ramón Bauzá, la fgura més cofoia i caricaturesca del gonellisme institucional, fou el
president del Govern Balear durant la darrera legislatura. Aquest personatge, caracteritzat
per un anticatalanisme abrandat, emprengué l'ambiciosa tasca d'invisibilitzar la nostra
llengua en els espais públics. Entre d'altres iniciatives catalanòfobes, castellanitzà la
televisió autonòmica, dinamità el model d'immersió lingüística del sistema escolar balear,
suprimí el requisit del català per accedir a les places de l'administració pública, dissolgué
la Direcció General de Política Lingüística i paralitzà la col·laboració amb l'Institut Ramon
Llull, tot plegat amb el subterfugi estratègic de promocionar les modalitats lingüístiques
illenques. L'actual govern progressista –que afortunadament compta amb representants
sobiranistes– ja ha iniciat un seguit de polítiques per revertir aquesta situació al consens
que caracteritzà el debat sobre la llengua i la identitat pròpies des que es va aprovar la Llei
20
de normalització lingüística de les Illes Balears l'any 1986.
L'absència d'una autoritat lingüística efectiva compartida per tot el domini lingüístic n'és
una de les causes i conseqüències, d'aquest desgavell. Segons els estatuts de l'Institut
d'Estudis Catalans, l'organisme assumeix el triple objectiu de «Tenir cura de l'estudi de la
llengua catalana, establir-ne la normativa i vetllar perquè el procés de normalització
d'aquesta llengua sigui coherent arreu del seu àmbit lingüístic.» Aquest propòsit ideal,
òbviament, no s'acompleix de manera satisfactòria. Per exemple, l'article 35 de l'Estatut
d'autonomia de les Illes Balears reconeix la Universitat de les Illes Balears com la
«institució ofcial consultiva» amb relació a «la llengua catalana, pròpia de les Illes
Balears». La universitat pública ha tengut i continua tenint un valor incalculable per a la
normativització de la llengua, però, tot i la seva col·laboració amb l'IEC, sovint ha estat
menystenguda i desautoritzada pel discurs secessionista.
Per a algunes llengües poderoses, com ara l'anglès i l'alemany, el fet que cap institució
ofcial s'encarregui de regular-les no suposa una amenaça, però que el català pogués rebre
el mateix tractament no sembla una proposta realista. Cal recordar i denunciar un pic més
que, a l'estat espanyol, la nostra llengua pateix unes condicions sociolingüístiques
palesament adverses empeses per una inèrcia històrica destructiva –i autodestructiva– per
mor del contacte amb el castellà. Aquesta pressió imperialista ha provocat, a més,
l'afebliment estructural del català fns al punt que no pocs experts han diagnosticat que
s'està extingint per dissolució fonètica, lèxica, morfològica i sintàctica en la llengua del
Regne d'Espanya; per tant, és urgent i imperatiu que els Països Catalans acceptem i
compartim una autoritat lingüística rigorosa, independent i unitària: l'endemà en depèn.
Toni Barceló,
músic i membre d'Acció Cultural dels Països Catalans
21
L'endemà des de l'Alguer, per Marcel A. Farinelli
Observar des de la perifèria: el procés, els Països Catalans i l’Alguer1.
«Avui 2 de juny, la República Italiana celebra els seus 70 anys. Auguri!» Amb aquesta
piulada la Delegació del Govern de la Generalitat a Itàlia, amb seu a Roma, celebrava la
diada nacional del bel paese, la festa de la república. Contemporàniament, a Sardenya, els
simpatitzants de les diverses ànimes del sardisme, mostraven el seu dissens cap a aquest
tipus de celebracions. Entre ells, també hi havien algueresos. Aquesta és un a imatge que
dóna la idea de les contradiccions que es noten mirant el procés des de la perifèria, és a dir,
en el meu cas, des de la perspectiva d’un alguerès que viu a Barcelona. Des d’aquest punt
de vista, és impossible no preguntar-se com serien les futures relacions entre la minoria
catalanoparlant de Sardenya i una eventual Catalunya independent. I, per suposat, que
serà de la idea de Països Catalans?
Un difícil encaix
A partir de quan, durant la Renaixença, es va començar a difondre la idea de l’Alguer
catalana, l’encaix d’aquest territori en una hipotètica nació dels catalans ha estat
problemàtic. En un país jove com Itàlia, nascut l’any 1861, no era possible posar en qüestió
l’italianitat, i els primers algueresistes es van dividir sobre la qüestió nacional. La situació
no va canviar gaire durant els anys ‘50 i ‘60, quan l’Alguer es va convertir, pels qui vivien
sota el règim franquista, en un espai de llibertat, i s’ha d’esperar els ’70. Llavors, els nous
algueresistes eren militants per la llengua catalana i independentistes sards. Foren ells a
començar a considerar seriosament la idea d’uns Països Catalans.
Durant els anys ’80, però, el moviment alguerès es va dividir. D’una banda aquells que
miraven amb una certa sospita les iniciatives institucionals que arribaven des de
Barcelona, i de l’altra aquells que estaven a favor de mantenir un lligam fuït amb els
1 Aquest text és una versió resumida i traduïda al català, d’un article aparegut el 25 desembre 2015 dins delnumero monogràfc de la revista acadèmica d’història actual Tiempo Devorado dedicat al procés (Vol. 2, núm.3). Per aprofundir el tema, aconsello la lectura de l’original, disponible on-line: Ausencia presente: elsobiranisme catalàn desde su mas lejana periferia.
22
catalans del continent. Al voltant de la primera opció va néixer l'Obra Cultural de l’Alguer,
mentre al voltant de la segona es va constituir Òmnium Cultural de l’Alguer, delegació
local d’Òmnium. La convivència, naturalment, no va ser fàcil, i això va difcultar
ulteriorment que a l’Alguer el discurs de la nació comuna dels catalanoparlants pogués
quallar.
La relació amb la resta de la comunitat catalanoparlant va fer un salt de qualitat l’any 2004,
quan es va establir una connexió directa Catalunya-Sardenya, mitjançant la companya
aèria irlandesa Ryanair (suprimida l’any 2016) i la línia de navegació italiana Grimaldi.
L’any 2009 a la connexió física es va afegir aquella institucional, amb l’obertura de l’Espai
Llull-Representació de la Generalitat a l’Alguer, una seu de l’Institut Ramon Llull que feia
les funcions d’enllaç cultural amb Barcelona.
Amb això es creava un espai de col·laboració transfronterer que semblava permetre
d'obviar la divisió de la comunitat catalanoparlant. Era la catalanofonia, és a dir aquell espai
defnit per la llengua comuna però que és, a la vegada, un àrea d’infuència cultural i
econòmica. Aquesta marc ha continuat evolucionant, i l’Espai Llull va passar d’una
institució cultural, a una representació governamental. L’any 2010 obria, a Roma, la
Delegació del Govern de la Generalitat a Itàlia, i l’Espai Llull es convertia en l’Ofci de
l’Alguer, una ofcina de rang consular.
Els plantejaments actuals
A partir de l’any 2012, quan a Catalunya es produeix el gir sobiranista del Govern d’Artur
Mas, la qüestió de les relacions amb la resta de la comunitat lingüística, en vista de la
futura independència, ha passat a ser un tema de l’agenda política ofcial. De la qüestió en
parla el Llibre Blanc sobre la independència de Catalunya, que suggereix enfortir la xarxa ja
existent de l’Institut Ramon Llull, i potenciar les relacions culturals i econòmiques. El
document no és el fruit d’un debat polític obert, que és aparentment evitat, sinó d’un
organisme assessor, però tot i així avala el treball fet per la Generalitat durant els anys
2003-2010, aprovant l'estratègia d’expansió exterior a través de la catalanofonia.
És un escenari perfectament compatible amb la formació d’un estat limitat a la actual
Comunitat Autònoma. En aquest marc, és fonamental que les relacions amb Itàlia siguin
òptimes, un fet demostrat per l’obertura a Roma d’una representació de rang superior
23
respecte a aquella algueresa, així i com per la indiferència d’institucions o partits polítics
cap als nacionalismes sub-estatals presents al bel paese, en particular amb el sard.
Des de la perspectiva d’un alguerès, està clar que una eventual Catalunya independent, si
vol obtenir el favor d’estats com Itàlia o França, ha de renunciar a la possibilitat de reunir
els catalanoparlants en un únic estat. Seria una perspectiva suïcida. Les difcultats en les
relacions catalano-alguereses són un ulterior indici de com l’horitzó ideal dels Països
Catalans s’està estancant, o com a mínim reduint, a més a més quan la connexió aèria
l’Alguer-Catalunya ha deixat de funcionar. De fet, ja Rovira i Virgili considerava aquest un
territori perdut. Naturalment es tracta d’una qüestió en continua evolució, però la sensació
és que els principals actors polítics a Catalunya han abandonant la idea de la nació
comuna, per aquella de la catalanofonia. Encara no és del tot cert que l’actual empenta cap a
la independència de Catalunya signifqui l’enterrament de la idea de Països Catalans. En
tot cas, a mitjans de 2016 sembla que el procés d’elaboració del dol hagi començat, i
normalment aquests processos són llargs i poden tenir conseqüències no esperades.
Marcel A. Farinelli,
historiador i activista.
24
Epíleg, per Quim Gibert
Terra d’escudelles
Un soldat famolenc, llardós i malgirbat havia fugit, cames ajudeu-me, d’una guerra
fratricida. Tot tractant de tornar a casa seva, per camins de cabra, es perd i va a raure en un
mas. En cerca la mestressa i li demana quelcom de menjar. Però la dona se’l treu de sobre.
El mateix li passa tant a la masia del costat com a la de més enllà. I tres quarts de mateix,
amb els veïns del poblet que ve a continuació. Ningú en vol saber res. El recluta que, és a
punt de plorar, s’asseu a prop de la font de la plaça. Els vailets del poblet en veure’l tan
abatut i trist, li diuen: «Soldat, què tens?» Ell contesta que li faria il·lusió fer una sopa de
pedres: «Em surt molt bona.» La canalla de seguida reacciona: «Què et podem ajudar?» El
recluta respon: «I tant! Per començar, em cal llenya, pedres, aigua i una olla de les grosses».
Tal dit, tal fet, els bordegassos se les enginyen per satisfer la petició. Plegats omplen l’olla
d’aigua, hi afegeixen un grapat de pedres i encenen el foc. A mesura que s’escalfa l’olla, la
mainada s’impacienta per tastar la sopa. El soldat hi suca un dit, se’l llepa i afrma: «Hi
manca un pensament de sal.» Una noieta se les empesca, sense que sa mare se n’adoni, per
aconseguir-ne d’amagatotis. El pessic de sal va directe a l’olla. Aleshores, el soldat
desconegut fa un segon tast i confessa: «Hi manca un xic de tomàquet.» Llavors és un
noiet, qui cuita corrent s’acosta a l’hort de casa seva i en torna amb un ramell. I és així com
aquest cuiner improvisat va incorporant a l’olla, mitjançant les aportacions de la quitxalla,
un tall de cansalada, quatre fulles de col, un os de pernil, un parell de cebes, un nap... Són
tants els que hi volen posar cullerada, que hi ha marrecs que es pregunten: «I jo, que puc
dur?» Enmig d’una faire que hi canten els àngels, la comitiva infantil està expectant
mentre el soldat no deixa de remenar l’olla com si es tractés d’una cerimònia. El recluta
cuiner extreu el pedram i ho tasta per enèsima vegada: «Mmmm...! Ha quedat boníssima!
La millor sopa de pedres que mai he preparat!» La plaça s’ha convertit en una festa. El
soldat cuiner demana a la xicalla: «Digueu a la família i als convilatans, tant del poble com
dels masos, que vinguin amb plats i culleres, hi ha sopa de pedres per a tothom». Gràcies a
aquelles criatures encuriosides el recluta alleugereix una fam de fa dies i el veïnat s’hi llepa
els bigots.
25
A hores d’ara La sopa de lletres és una rondalla que passa per catalana. No és ben bé així. La
va adaptar i popularitzar el malaguanyat Xesco Boix els anys 70. Boix va fer mans i
mànigues, des del seu àmbit, l’animació infantil, per dotar els Països Catalans un magma
cultural potent, que a voltes bevia de les fonts d’altres pobles. Hi ha més d’una versió de
La sopa de lletres, atès que és un conte clàssic europeu de tradició oral pensat com a
estratègia de millora col·lectiva. És en aquesta línia, la de la creativitat i la de la cooperació,
que els diferents territoris de l’àmbit lingüístic en sortiran reforçats. Però no és
recomanable dir el que et cal i menys amb un to desesperat. Mentre el recluta afamat
pidola, les portes se li tanquen. Allò aconsellable és oferir als altres l’ocasió de participar
activament en una iniciativa engrescadora. L’èxit és un estímul: excita. Just en el moment
que el soldat desconegut esdevé emprenedor i genera entusiasme, el sector infantil s’hi
suma: no dubte a posar-hi el seu granet de sorra. És tan motivador cuinar junts el que ve a
ser una escudella i després cruspir-se-la, que ningú s’hi resisteix. Els benefcis s’ho valen:
els ingredients oferts es transformen amb una sopa d’allò més apetitosa. I, arribats en
aquest punt, ningú se’n recorda d’aquell recluta captaire.
La nació catalana d’avui va curta de nutrients. Contes com el de La sopa de lletres ens
permeten adonar-nos que en gran part, el futur depèn de nosaltres. La saviesa universal,
inherent en els grans relats, ens recorda que amb una mínima contribució, podem obtenir
molt. El pedram de la rondalla esdevé, mai més ben dit, una pedra de toc: el sarpat de
pedres deixen de ser quelcom sense valor per desencadenar un resultat positiu, a ran del
qual tothom hi guanya. Qui menja sopes se les pensa totes!
Quim Gibert
psicòleg i coautor d’Autoestima i Països Catalans
26
27