Actas del IX Congreso Internacional de la Asociación Hispánica

de Literatura Medieval (A Coruna, 18-22 de septiembre de 2001)

III

2005

www.ahlm.es

Actas del IX Congreso Internacional de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, 2005.

© Carmen Parrilla © Mercedes Pampín © Toxosoutos, S.L.

Primera edición, septiembre 2005

© Toxosoutos, S.L. Chan de Marofias, 2

Obre - 15217 Noia (A Coruña) Tfno. : 981 823855 Fax.: 981 821690

Correo electrónico: editorial@toxosoutos.com Local en la red: wvvTv.toxosoutos.com

I.S.B.N. obra conjunta: 84-96259-72-2 I.S.B.N. volumen: 84-96259-75-7

Depósito legal: C-2072-2005

Impreso por Gráficas Sementeira, S.A. - Noia Reservados todos los derechos

www.ahlm.es

La traducció castellana de Mateu i Sanç a L'Spill de Jaume Roig

Anna Isabel Peirats Navarro Universität de Valencia

Ja des del ms. original de l'^^z'//de Jaume Roig,' que porta el número 4806 deis inventaris de la BAV, ÏSpill y^l ser imprés per primera vegada a València el 1531 per Francisco Díaz Romano i, posteriorment, en dues edicions estampades el mateix any de 1561, una a València, en casa de Joan Arcos i una altra a Barce-lona, en eis tallers de Jaume Cortey.^

Si en aqüestes primeres impressions del segle XVI és ben freqüent la lectura divergent de nombrosos passatges de l'obra en contrast amb el manuscrit base, com és el cas de substitució per error del copista o més bé per desconeixement cultural, de ter-mes com latria per latrina, o descrivir per destruir, el 1665 Llo-renç Mateu i Sanç tradueix 1 'Spill al castellà.

Aquesta primera traducció seria editada més tard per Miquel i Planas en el Espejo de Jaime Roig (1936-1942).^

En la nostra comunicació partirem de l'objectiu de mostrar eis canvis de sentit que en aquesta edició s'han operat en relació al Manuscri t original de VSpill, així com presentar alguns

' Aquest estudi s'inclou en el projecte d'investigació BFF2002-04197-C03-01 del MEC que es duu a terme al Departament de Filología Catalana de la Universität de Valencia.

^ En un article publicar en la Miscel-länia Tavani, 3 (2002), pp. 65-75, em propose un doble objectiu: d'una banda, donar resposta al problema de la nuMa pervivència de l'edició de Barcelona de 1561, que en els catàlegs bibliogràfics es designa com "desconeguda"; i en segon Hoc, establir les dependències textuals de les tres edicions posteriors al Manuscrit original a partir de l'anàlisi de les variants textuals que ens permeten superar la dificultar cronològica d'establir quina de les dues edicions de 1561 és anterior, la de València o la de Barcelona.

' R. Miquel i Planas, Introducción al Libro del Arcipreste de Talayera y al Espejo de Jaime Roig, Orbis, Barcelona, 1936-1942.

309

www.ahlm.es

exemples en què a partir de la traducció fixada es dilueix el sentit historie, folklòric o paremiològic de diversos fragments.

Abans de començar l'anàlisi, però, hem de deixar ben dar que la tasca del traductor Mateu i Sanç parteix, ja des del pròleg al lector, d 'un intent de divulgaci©, de donar a conéixer "un tesoro inestimable por los documentos que disfraçados en lo burlesco de su composición contiene esta obra. Y porque mis hijos no carescan dellos, determine traducirle los ratos que havia de emplear en divertirme de la tarea de mis ocupaciones".

Encara que el traductor promet una inicial fidelitat al metre binari tetrasíl.lab de les noves rimades migpartides en qué es presenta el dictum poètic de Jaume Roig, no serán gens esca-dussers els afegits de determinats versos, o la permuta d'algunes rimes que resultaven un tant cacofòniques per a la recitació en llengua castellana, aixi com les inversions i omissions d'aquells fragments compromesos que, en la major part d'avinenteses, ja havien vist una lleugera modifìcació en les edicions imme-diatament anteriors, de 1531 i 1561.

Només a partir de la lectura contrastada entre el Manuscrit original i el text castellà podrem arribar a entendre, en ocasions, el missatge mes concentrât i de sintaxi més elaborada del Ms., i, en contrapartida, valorar la traducció castellana, a partir de la comprensió d'alguns versos d'interpretació dubtosa, en qué Mateu i Sanç empra el recurs al parèntesi explicatiu o la diva-gació encerrada que intenta assegurar més que la recepció oral o la forma del missatge, la comprensió del context.

Tanmateix, tindrem ocasió d'estudiar altres casos en qué la traducció del text presenta una paràfrasi de termes claus que vinculen el text a la Valéncia del quatre-cents, pel que fa a topò-nims i antropònims, context teologie...

En un primer acostament formai, sobta com la traducció castellana comença en la Primera Part del Prefaci, és a dir, omet els 46 vv. iniciáis del Ms. base, en què el jo liric exposa el seu objectiu de redactar una obra que traduesca la natura, "el tali" de les dones, en contrast amb la Verge. En aquest propòsit, el TEMA

310

www.ahlm.es

inicial, extret de la lectura del Ct 2, 2: "Sicut lilium inter spinas, sic arnica mea inter fdlias", suposa el preludi d'una obra escrita per mostrar les excel.lències d'una vida al servei de les virtuts i dedicació a la vida contemplativa, enfront del vici de la luxúria.

Sembla evident, per tant, que la numeració del conjunt dels versos no coincideix tampoc amb el Manuscrit base, que consta de 16247 versos. La traducció arriba a un fictici número de 16359, que correspon al número exacte de versos que en la tradició textual s'ha transmés VSpill fins els nostres dies; i die un número fictici perqué el traductor tempteja en força avinenteses la presentació de la numeració, per tal com en ocasions el número del vers pot avançar, posem per cas, 10 versos mentre que físicament el fragment consta de 15 o 20.

Trivialitzacions o confusions de sentit

Començarem l'anàlisi de la traducció castellana de Mateu i Sanç per l'exposició dels casos de trivialitzacions o desconeixe-ment cultural del copista:

1. En primer Hoc, el terme moms., en el sentit de "comèdia" o "representació popular", a partir de l'associació amb noms es tra-dueix per nombres-, "moms e grans festes" (v. 1487), "nombres y fiestas"

2. Confusió entre el terme banyesimanyes, que suposa una lectura de les edicions primeres posteriors al Ms.:

cascun dijous, cada semmana ab noves banyes erguida y vana,

(w. 2604-2605) con nuevas mañas

3. Metàtesi per trivialització en el mot "honta" (vergonya) que es transforma en notas: "hontes, despits" (v. 6490),"notas, despechos".

4. El lexema mirmidó, que fa al-lusió ais homes extrema-dament petits de Grècia i documentem, per exemple, a l'Odissea d'Homer, es reemplaça en la traducció per la fiuixesa de l'almidó, en el passatge deis insults referits a la manca de potència sexual del protagonista: "sart, mirmidó" (v. 2783), "todo almidón".

311

www.ahlm.es

5. La forma occitana "drudes", dérivât del mot D R U T Z (amant) per "rudas": "ses filles drudes^ (v. 8633), "dos hijas rudas'.

6. En el passatge d'al-lusions a la bíblica Sara (Gn 18, 12) que va riure quan va ser anunciada de l ' infantament d 'un infant, "Sara la riallosa" destaca en la traducció castellana poc més que pel seu soroll, "Sara, la ruidosa".

7. El mot adéquat per referir-se a la descendència o llinatge, "ginea" (v. 15850) aglutina amb el possessiu que el precedeix: "ab sa ginea", "con saginea".

8. En el mateix camp semàntic de la procreació humana, l'esterilitat femenina es veu capgirada en follia, a partir de Tin-tent d'obviar la veu "xorqua", que en el mateix sentit documen-tem, per exemple, en la tradició del Can. Sat. Val. o en les obres del mateix Eiximenis:

la viuda xorqua, la vieja loca tanbé.n la forqua esto provoca

(w. 8737-8738)

mentre que l'infant concebut en temps menstrual al Ms. pateix de morfea. Segons els manuals de medicina, la morfea és una mena de lepra cutània de difícil curació: "E devedes entender que todas aquellas cosas que son causa de la lepra son causa de la morphea, salvo que la lepra es en la carne e la morphea es en el cuero".^ En la curació de la morfea, el metge Albucasis recomana la cauterització segons la gravetat de la lepra, fins que retorne el color blanc de la pell; després d'aquesta práctica convé admi-nistrar al pacient un preparat a base de farina, oli rosat, sang de coloma i d'oroneta, que s'haurà d'aplicar amb un drap per cobrir la lepra, fins que aquesta será curada del tot.^ Al text castellà esdevé un prototip gairebé caricatúrese per la deformació de la bellesa externa: "lleig, morfeat" (v. 8872), "tuerto, afeado"

9. En el vessant d'esbargiment dels valencians, la traducció omet el vers 3026 en què s'aMudia al joch d'escampella, conegut

Ofi. cit., c. XXXIII, 56. ' La chirurgie d'Albucasis. Texte occitan du XIVsiècle. C e n t r e d ' é tudes occi tanes,

Montpellier, 1985, p. 43.

312

www.ahlm.es

ara com joc del palet o del pic, del quai tenim constància a partir dels treballs de Sanchis Sivera.^

Hem de dir en aquest punt que la xoca constitueix un altre dels joes de la Valéncia del XV, conegut com \zjoca, choca o xoca, que s'executava plantant un os, tros de canya, rajóla o pedra, i damunt o darrere es posava el diners dels jugadors, els quais tiren, un després de l'altre, amb un palet, una pedra o un altre objecte dur des de curta distància, fins fer-lo caure, i guanya el jugador que situa el projectil més a prop dels diners. Aquest joc és Tactual canonet, canuti calixJ En la traducció el joc de la choca (v. 3027) es tradueix més modernament com "juego del oca".

10. Una altra de les divergències de la traducció permet el canvi de registre des del to cinegétic marcat per la preséncia d'aquelles dones descrites com a agents que presenten el parany per mantenir el combat de la caça, al registre comic que subratlla la preséncia sarcàstica que provoca la rialla imminent, mitjançant una adaptació que segueix la lectura de les edicions posteriors al Ms. ("he faran pany").

he fan parany traman su paño per aver lisça que causa risa

(w. 9038-9039)

11. En el plànol teologie, la traducció "ni aun cl tesoro / eon boca de oro" desvirtúa l'al.lusió lloable a qué en la tradició hom es referia a Joan Crisòstom, "Boca-d'or" per la seua art de predi-cació. Segons el libro de los exenplospor a.b.c. de Clemente Sán-chez de Vercial, "quando le fallescia la tinta eserevia con la saliva, e todas estas letras que assi escrevió fueron falladas ser de oro, e por esta razón fue dicho John Boca de Oró"}

També la tradició, en aquest cas, hagiogràfìca, considerava Betlem com a Hoc de pas: "per lo quai totes les gens passaven"' i.

' J. Sanchis Rivera, Vida íntima de los valencianos en la época forai, Aitana, Altea, 1995, pp. 68-69.

' Op. cit., pp. 68-69. " C. Sánchez de Vercial, Libro de los ejemplos por a.b.c., ed. de J. Keller, CSIC, Madrid,

1961, p. 221. ' VSR, II, 68.

313

www.ahlm.es

per tant, resta justificada la lectura del Ms. "hon pas praticha" (v. 11642) i es tradueix com "que paz publica".

En l'episodi de la vida pública de Jesucrist, el bateu, ant. barca de dimensions reduïdes'° i el bol, en tant que "xarxa per dur a terme la pesca",^^ associar al treball deis filis d'en Zebedeu, Simó i Andreu: "en son bateu / o ñau tot sol" (vv. 12414-12415) ara traduit: "todo el trofeo / quedando solo / en otro polo".

En altres ocasions, el traductor de 1665 mostra un cert afany cultista i ultracorregeix p. e. la forma quitis en el sentit de "Iliure": "mort èsser quitis" (v.l 1881), veu léxica compartida en obres com el TB (c. LXXXII) o la VC d'Isabel de Villena (c. CXVII) es tradueix per "muerte in scritif.

La certesa es tradueix per la forma d'un ordinal: "axí certera" (v. 13121) "asi tercera", mentre que la trugella o arrossegadora que s'empra per llevar desigualtats d'un terreny^^ com "su pareja"; s'entén com a "pareja" del jou i de la relia?

ab jou e relia, con yugo y reja, ab sa trugella y su pareja

(w. 14683-14684)

Hem d'afirmar que el traductor tendeix a la simplificació de termes mèdics, en aquest sentit, la ictericia (v. 11989), una de les manifestacions patològiques de l'amor hereos, es transforma en un mot fantasma "tiricia" mentre que el terme hereós (v. 11992) és "tabardillo", amb la qual cosa es perd en la traducció el context de la fenomenologia de la malaltia coneguda pels manuals de medicina com aegritudo amoris, i que dóna sentit a una part força considerable de la Lliçô de Salamó, en el Ilibre tercer.

Topònims/antropònims

L'apartat que major interés presenta la traducció de Mateu i Sanç és la qüestió onomàstica, és a dir, la traducció de determi-nats topònims i antropònims.

DCVB,Ò7\,ÌI. " Op. cit., 554, II.

M. Aguiló, Diccionari Aguiló, Vili , Alta Fulla, Barcelona, 1988, p. 108.

314

www.ahlm.es

En aquest sentit, el Grau (v. 880) nom d'una partida de Valén-cia on es va treslladar la capella de sant Nicolau de Gandia'^ esdevé "del mar vergante"; la Devesa (v. 2015), extensió de terra situada al sud de la desembocadura delTúria entre l'Albufera i la mar, per "la dehesa"; Olit, ciutat de Navarra (v. 3352), per "Valladoli".

En referir-se a les afirmacions del passatge dels banys publics, en què es contempla un escenari caracteritzat per les orgies i la disbauxa, el text castellà evita la traducció del nom dels banys d'en Çanou i d'en Suau:

sovint anava, por todo el año de nit, al nou de noche al baño bany d'en Çanou o d'en Suau, en lo Palau

(w. 2646-2650)

Per tant, la traducció omet els vv. 2646-2650 en qué es fa al-lusió al bany d'en Çanou, situât en la parroquia de s. Llorenç des del s. XIV i transformat en época de Roig (perg. 05675, Arch. Cat.), els banys d'en Suau, coneguts més tard com banys de l'Al-mirant, que en época coetània a Roig tenien la seua entrada per la baixada del Palau i llimdaven amb el barri dels jueus.^^

Un cas d'interpretació més problemática presenten els w . 4155-4156 del Ms., "al carrer fresch / hon fan rollons". Les eds. de Chabàs i Miquel i Planas vaciMen entre l'associació amb el terme socs, en el primer cas, i l'expressió "fer rogles al carrer, la gent que prenia la fresca". De més a més. Coro mines dubta sobre el significar del terme i atribueix l'accepció de "pans beneïts" o "rollos", originaris del Maestrat.^'

D'acord amb el text de Mateu i Sanç: "dentro la calle / de los Reglones", el traductor documenta com, en realitat, a la Valéncia coetània a Roig existia el carrer de Renglons, antigament ano-menat carrer de Rotions {ca. 1460) on s'elaboraven renglons o

" J. Sanchis Rivera, op. cit., p. 249. J. Sanchis Rivera, op. cit., p. 139.

•5 DECLC, 388, VII.

315

www.ahlm.es

ragions, instruments d'aplicació en la construcció de perles de rosaris."' Amb aquesta accepció prenen major sentit els versos de Roig que relacionen la falsetat de les beguines al fet que en preparar rosaris de renglons s'assegurarien el perdó ais seus actes.

El carrer fresch, d'altra banda, seria el topônim que designaría el carrer des de la Boatella fins a la Porta de sant Vicent.'^

De la mateixa manera, el carrer del Trench (w. 7401-7403), situât en València a les proximitats de la Boatella és traduit de forma parafrassejada per evitar l'adaptació del nom: "s'i para rench. / Après al Trench, / hon Déu no.l volen" (w. 7401-7403), "parece tela. / Sigue la escuela / con su rebenque, / despues al trenque. / donde ni quieren / Dios, ni adquieren".

L'incendi del Trench, la Pelleria i la Fusteria, el 1446, correspon al carrer marcat com Pelleria Vella, que tenia un cap al carrer de San Vicent i l'altre en els quatre cantons del Trench;'^ la Fusteria és un paratge de principi i mitjan centuria de 1400, situât junt al Mercat, en les cases properes al convent de la Mercé.

Quant a les al-lusions antroponimiques, hem de destacar, en primer Hoc, el nom de na Guillamona, metgessa i curandera cristiana que, segons el Ilibre de Garcia Ballester vivia al carrer Avellanas de València." Aquesta Guillamona, que a VSpill (v. 2726) constitueix un agent imprescindible en la revitalització de la força sexual, haurem de suposar que mitjançant Fus de recetes afrodisíaques, en la traducció es reemplaça per "una mamona".

El personatge de mestre Corà (vv. 2622-2623) que no correspon a cap nom concret, sinó més bé a un arquetip de prestidigitador que feia aparéixer i desaparéixer coses amb un simple joc de mans, és obviât en el text de la traducció:

M. A. Orellana, Valencia antigua y moderna, II, Acción Bibliográfica Valenciana, València, 1924, p, 472.

" M. A. Orellana, op. cit., II, p. 473. I» M. A. Orellana, op. cit., II, p. 391.

L. García Ballester, Historia social de la medicina en la España de los siglos XIII alXVI, Akal, Torrejón de Ardoz, 1976, p. 44.

316

www.ahlm.es

com si fes jocii como al jugar mestre Corà las tropelias

(w. 2622-2623)

Quant a l'etimologia del mot Corà que designa aquest per-sonatge fictici, vincular sobretot ais jocs d'engany, hem de dir que el terme es documenta des dels ss. XV al XVII, en què rep denominacions diverses com masecoral, maesecoral.

En aquest sentit, Miquel i Planas^" posa en relació aquests ver-sos de VSpill zmh un passatge del Quijote de Cervantes, on l'aMusió "maesecoral" podriem traduir-la en el registre colloquial, com "fer desaparéixer en un obrir i tancar d'ulls": "Visto lo cual por Sancho, quedó suspenso, y mirando a todos, preguntó si se había de comer aquella comida como juego de maesecoral".^'

La qüestió immaculista al text de Mateu i Sanç

Un dels punts fonamentals a tractar en les impressions de ÏSpill és el del tema immaculista.^^ Per entendre el problema, ens haurem de remuntar a l'ambient de controvèrsies teològiques que intenten definir l 'antitesi presència/absència de pecar original en la Verge i escindeixen l'església en dues bandositats: dominicans i franciscans, ja des del s. XII. El Ms. de VSpill presenta l'ambient enfrontar de disputes en un moment en què ja ha tingut Hoc la celebració del concili de Basilea, i on després de vicissituds s'havia intentât definir, fallidament, el vessant immaculista de la Verge.

spill 0 llibre de conseils, ed. de R. Miquel i Planas, Orbis, Barcelona, 1929, p. 295. Miguel de Cervantes, Don Quijote de la Mancha, II, ed. de J. Jay, Cátedra, Madrid,

1982, cap. 47, p. 371. ^^Aquest tema de l ' immaculisme a l'5/>;7/ha sigut objecte d 'un treball recentment

aparegut a la revista Llengua i Literatura, on em propose presentar una anàlisi objectiva que ens permet de contraposar els canvis flagrants que han tingut Hoc en la versió de Roig per part de l'editor de 1531, substitució que conforma tota una lliçô erudita de malabarismes retòrics i conceptistes. Després de l'anàlisi objecriva, tant des del vessant dels temes i topics, com de la semàntica textual, i a partir del buidatge electronic dels dos fragments divergents: K(manuscrit original) i A (edició de 1531), així com de la disposició de les esferes lèxiques, es pretén demostrar com s'ha invertit la voluntar autorial, impensable des del tarannà de l 'autor del Manuscrit, per imposar al lector i fer-lo reconduir envers l 'opció més segura: l'acceptació dogmàtica de l'immaculisme maria.

317

www.ahlm.es

En aquesta cojuntura, Roig havia recollit al seu Spill totz una problemàtica candent que influeix ben directament en la recepció moral del seu missatge, prova evident que l'obra de Roig no l 'hem d'entendre només en tant que aparent sàtira misògina, sinó des del regust estètic que compren tots els àmbits: onomàstic, històric, teològic..., que afectaven la vida de la València del moment. L'editor de 1531, conscient que eis versos on Roig havia fet referència al débat immaculista xocarien frontalment amb els interessos i exigències socials del moment, sobretot a partir de la forta implicació de la monarquía catalano-aragonesa, que arriba a qualificar d'heretges a tots aquells que gosaren contradir una 'Verität" ja definida, prendrà partida, dones, per una opció menys compromesa i albora més retòrica, de lloança continuada a la Verge, molt a l'estil dels autors de certamen valencians en "Ilahor" de la Immaculada. El fragment de 103 versos que situaven, per tant, la lectura de VSpill en l'actualitat del debat immaculista són capgirats en aquesta edició de 1531. Tanmateix, des de l'angle de la crítica textual, encara haurien de deixar fluir força rius de tinta en les edicions de VSpill que han arribar fins eis nostres dies, que transcriuen tant eis versos compromesos del Ms. 4806 com la visió immaculista de l'edició de 1531. Des d'una voluntar d'estudiar críticament VSpill es fa gairebé obligatori editar només la primera voluntar del text de Roig, que era de presentar una radiografia social dels problèmes que aguditzaven la València del quatre-cents, potser també com a estratègia discursiva, per tal de jugar des de l'afany cronístic amb les expectatives d'atenció del receptor.

Des de la collatio o contrast de les variants tant gràfiques com de sentit entre el Ms. 4806 i les edicions posteriors fins a l'actua-litat, és evident que totes comparteixen la mutatio del fragment de 103 versos de debat immaculista, amb la particularitat que d'ençà de l'edició de Chabàs^^ l'^^/Z/s'ha anat transmetent amb les dues versions: és a dir, la incorporació dels versos compro-

" J. Roig, Spill 0 Ilibre de les dones, ed. de R. Chabás, L'Avenç, Barcelona, 1905.

318

www.ahlm.es

mesos del Ms. i a acontinuació el fragment d'acceptació indis-cutible de l'immaculisme marià; textos, d'altra banda, antagònics i incompatibles per a les expectatives de lectura.

Amb tot aquest estât de la qüestió, l'edició castellana de Ma-teu i Sanç participa de la lectura dels textos posteriors al Manus-crit base i, per tant, aporta un graó més en la transmissió textual del fragment d'exaltació mariana que reemplaça els versos d'ac-tualitat teològica del Ms. original.

Aquesta voluntar de Mateu i Sanç es justifica també a partir del to atenuar de religiositat d'alguns passatges en qué a imitació de la lectura de les edicions de 1531/1561 tradueix els versos en qué Roig al.ludia a les converses i a les jueves amb una paràfrasi gens compromesa:

a les convesses, a las contrarias per ser revesses mugeres varias, he contumaces que pertinaces he pertinaces, o contumaces plenes de cisma llenas de cisma

(w. 13725-13729) ni són jhuyes Y erran las vias ni cristianes, de ser christianas, hoc són marranes no son romanas

(w. 13738-13740)

o en altres casos explicita un to ferm de creéncies; a partir de divagacions pròpies en la traducció:

he, en comú, y en tanto es llano, axí amichs por dar indicio com enemichs que soy christiano

(w. 76-78) Altres canvis que defineixen la traducció de Mateu i Sanç els

podem agrupar d'acord amb els aspectes següents: 1. Canvis de versos que suposen una lectura dels textos de les

eds. de 1531 i 1561: veil enllegit; todo aturdido, per molt greus mais, desconsolado yres y tais y atormentado

(w. 178-180)

319

www.ahlm.es

2. Inversions de Vordo d'un vers al servei de la rima: he los frens dauren. doran los frenos, Los carrés llauren las calles aran

(w. 197-198)

3. Omissions de versos, a imitado de les edicions posteriors al Manuscrit: p.e. v. 158: "sia.cceptat", o els w. 985-990.

4. Explicacions que divergeixen d'un vers per explicar el context:

roden entorn al rededor lo cremalló de tan vil llama com papalló. (que ciega ama Ffms que s'i cremen la mariposa perilis no temen hasta que osa

(w. 202-206) llega a arder).

5. Opinions i valoracions personals: "duele dezillo" (v. 379), on matisa una opinio pel que fa a un esdeveniment: "en hun pastis / capolat, trit" (w. 1664-1665), on afegeix: "caso cruel"; "més hi avia / un cap d'orella" (w. 1672-1673), on afegeix: "suerte tirana, / parte postrera".

6. Substitucions sinonímiques, al servei de la conservació de la rima: "la gran fretura" (v. 912), per "la desventura".

7. En altres casos, la traducció cerca la concreció: "un diner sols" (v. 933), per "marabedi".

8. Modificacions d'expressions lexicalitzades, p.e. "hon fm ma punya", en el sentit de "esforçar-se", per "solo quai uña" (v. 970). A continuació, el traductor dóna solució a la inversió deis w. 973-974: "d'antich linatge / me près per patge", que en la versió del Ms. presentaven al marge les lletres b/a per indicar la inversió deis versos, deguts possiblement a un descuit del copista.

9. Expressions sinonímiques en frases bimembres: "mas ja finat" (v.l565), "muerto y finado".

10. Traducció afirmativa d'una expressió negativa: "yo no present" (v. 2133), "si estava ausente"

11. Traduccions antonimes: "no-t recort res" (v. 12352), "olvida, pues".

320

www.ahlm.es

Conclusions Amb tots aquests exemples contrastats entre la lectura del Ms.

original i el text de la traducció castellana de Llorenç Mateu i Sanç hem pogut copsar com la conservació de la rima i la forma del vers de Roig ha obligar al t raductor a presentar el missatge amb freqiients malabarismes retòrics, inversions i construccions sinonimiques, circumlòquiques o antònimes.

En no poques ocasions la traducció ha manifestar la seua subjectivitat i ha presentar els versos mitjançant explicacions de to religiós que atenúen la lectura del Manuscrit. Hem vist com una important contribució de Mateu i Sanç ha sigut la transmissió i adaptació del f ragment de versos d'exaltació immaculista, introduits en les edicions fetes durant el s. XVI a Valéncia i Barcelona.

La traducció, a banda d'intentar "comunicar" i "adoctrinar" de forma més entenedora i simple el missatge de VSpill, ha suposat, potser, una simplificació léxica i una minva de l'especificitat semàntica del text de Roig. D'altra banda, força expressions léxiques típicament valencianes i fórmules paremiològiques han sigut adaptades i passades pel tamis del traductor que, en alguns casos, ha fer ús de la paràfrasi o ha obviar aquests casos, o ha contribuir a fer més intelligible el context d'alguns fragments, a partir d 'un ciar objectiu didàctic, amb l ' intent d'assegurar la transparéncia del missatge.

Amb tot, la traducció de Mateu i Sanç ha suposat per a la cadena de transmissions textuals de VSpill un punt fonamental que ha contr ibuir en ocasions a simplificar la dicció més confeccionada i de sentir obscur d'alguns passatges, sense obviar, d'altra banda, que una traducció d 'una obra tan fortament arrelada a la tradició histórica valenciana havia de presentar mancances i divergències de sentir, no només per haver adaptar el ritme i la rima del conjunt, o haver obviar diversos topónims o antropònims vinculats a Valéncia, sinó també pel fet d'haver fet un pas més en la dissolució dels fragments més compromesos en qué el Ms. alludia a qüestions d'efervescéncia com la qüestió

321

www.ahlm.es

immaculista o el tema deis conversos. Tot i tenint en compte que la transmissió literaria d'un text implica uns intrínsecs errors de lectura o d'interpretació que conformen la tradició de qualsevol obra literària.

322

www.ahlm.es