Agustí Colomines, La Construcció de l'Estat Liberal Espanyol i El Catalanisme

8/16/2019 Agustí Colomines, La Construcció de l'Estat Liberal Espanyol i El Catalanisme

1/33

77

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

Agustí Colomines i Companys

Càtedra UB Josep Termes de Lideratge, Ciutadania i Identitats

I

La construcció de l’Estat liberal a Espanya és un dels problemes histori-

ogràfics més apassionants i polèmics de la història contemporània espa-

nyola. La literatura historiogràfica així ho ha reflectit i ha dedicat moltes i

bones pàgines a analitzar l’organització de l’Estat i les seves institucions,

incloent-hi la tensió entre el centre i la perifèria, els programes de les fac-

cions polítiques en lluita i el pensament d’alguns dels seus protagonistes.1

1 NOTA: Aquest article i l’autor formen part dels projectes d’investigació del Grup deRecerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals (GRENPoC), 2014, SGR 293.

Només destaco uns quants llibres sobre aquesta qüestió: M. D. GÓMEZ MOLLEDA (1981).Los reformadores de la España contemporánea. Madrid: CSIC; J. ANTÓN (1992). Pensamiento político en la España Contemporánea (1800-1950). Barcelona: Teide; M. ARTOLA (1976).Partidos y programas políticos. 1808-1936 . Madrid: Aguilar; J. L. ABELLÁN (1979-1989).Historia crítica del pensamiento español . Madrid: Espasa-Calpe (5 volums); C. CARRASCO CANALS (1975). La burocracia en la España del siglo XIX. Madrid: IEAL; J. TUSELL i D. CHA-CÓN ORTIZ (1983). La reforma de la administración local en España (1900-1936). Madrid:

INAP; S. MARTÍN RETORTILLO (1973). Descentralización administrativa y organización polí-tica, 1812-1931. Madrid: Alfaguara; F. Villacorta Baños (1989). Profesionales y burócratas.Estado y poder corporativo en la España del siglo XX, 1890-1923, Madrid: Siglo XIX; J. DE ESTEBAN y L. LÓPEZ GUERRA (1982). El régimen constitucional español . Barcelona: Labor(2 volums); F. TOMÁS Y VALIENTE (1989). Códigos y constituciones (1808-1978). Madrid:Alianza; J. VARELA SUANZES-CARPEGNA (1983). La teoría del Estado en los orígenes del consti-tucionalismo español (las Cortes de Cádiz). Madrid: CEC; A. ELORZA (1984). La razón y lasombra. Una lectura política de Ortega y Gasset , Barcelona: Anagrama; E. AUSEJO (1993).Por la ciencia y por la patria. La institucionalización científica en España en el primer terciodel siglo XX. La Asociación Española para el progreso de las Ciencias. Madrid: Siglo XXI;E. López Campillo (1972). La «Revista de Occidente» y la formación de minorías. Madrid:Taurus; J. C. MAINER (1988). La doma de la quimera. Ensayos sobre nacionalismo y culturaen España. Barcelona: Universitat Autònoma. Vegeu, també, quant a la relació amb lesperifèries les obres següents: Vicente CACHO VIU (1989). «Proyecto de España en elnacionalismo catalán». Revista de Occidente, núm. 97, Madrid, p. 5-24; Borja DE RIQUER.«Nacionalidades y regiones en la España contemporánea. Reflexiones, problemas y


2/33

Vàrem mirar ben al lluny del desert

78

Ha calgut que passessin els anys, però, per disposar d’una bibliografia míni-

mament solvent sobre l’origen, les bases i el desenvolupament del naciona-

lisme liberal espanyol que va acompanyar, com en altres indrets d’Europa,les polítiques de nacionalització de l’Estat modern.2 Un procés que hauria

hagut de comportar la «construcció» —o la «fabricació», si es vol dir d’una

altra manera— d’Espanya com una identitat «supranacional» que incorpo-

rés les identitats històriques —culturals i polítiques— de Catalunya, el País

líneas de investigación sobre los movimientos nacionalistas y regionalistas», ponènciapresentada en el primer congrés de l’Asociación de Historia Contemporánea i que des-prés va ser publicada en català amb el títol «Reflexions entorn de la dèbil nacionalitzacióespanyola del segle XIX» (1993). L’Avenç , núm. 170, Barcelona; Jordi LLORENS (1992).La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític . Barcelona: PAM; A. COLOMINES I COMPANYS (1993). El catalanisme i l’Estat. La lluita parlamentària per l’autonomia (1898-1917). Barcelona: PAM; J. CASASSAS i E. D’AURIA (coord.) (1993). El Estado moderno enItalia y España. Barcelona: Universitat de Barcelona-Consiglio Nazionale delle Richerche;AADD (1996). Le discours sur la nation en Catalogne aux XIXe et XXe siècles. París: ÉditionsHispaniques.

2 J. M. JOVER ZAMORA (1984). «Caracteres del nacionalismo español». Zona Abierta. Madrid,núm. 31; A. DE BLAS (1989). «Sobre el nacionalismo español». Cuadernos y Debates.Madrid: CEC, núm. 15; V. CACHO VIU (1986). «La imagen de las dos Españas». Revistade Occidente, Madrid, núm. 60, p. 49-77; F. ARTAL (1993). «Tenebres i poques llums. Laformació del nacionalisme espanyol en el context intel·lectual i científic del segle XIX».El Contemporani, Barcelona, núm. 1; G. GORTÁZAR (ed.) (1994). Nación y Estado en laEspaña liberal . Madrid: Editorial Noesis; AADD (1994). «Estudios sobre el nacionalismoespañol», monogràfic de Studia Historica-Historia Contemporánea. Salamanca: núm.12; J. ÁLVAREZ JUNCO (1997). «El nacionalismo español como mito movilizador. Cuatroguerras», a R. CRUZ y M. PÉREZ LEDESMA (ed.), Cultura y movilización en la España contem- poránea. Madrid: Alianza Editorial, p. 35-67; I. FOX (1997). La invención de España. Naci-onalismo liberal e identidad nacional . Madrid: Cátedra; A. M. GARCIA ROVIRA (ed.) (1999).España, ¿nación de naciones? , núm. 35. Ayer ; J. ÁLVAREZ JUNCO (2001). Mater Dolorosa. Laidea de España en el siglo XIX. Madrid: Taurus; J. MORENO (ed.) (2007). Construir España.Nacionalismo español y procesos de nacionalización. Madrid: Centro de Estudios PolíticosConstitucionales; I SAZ i F. ARCHILÉS (ed.) (2011). Estudios sobre nacionalismo y naciónen la España contemporánea. Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza; J. MORENO LUZÓN (ed.) (2011). Izquierdas y nacionalismos en la España contemporánea. Madrid: Edi-torial Pablo Iglesias; I. SAZ i F. ARCHILÉS (ed.) (2012). La nación de los españoles. Discursosi prácticas del nacionalismo español en la época contemporánea. València: Publicacions de

la Universitat de València; F. ARCHILÉS, M. GARCÍA CARRIÓN i I. SAZ, (ed.) (2013). Nacióny nacionalización. Una perspectiva europea comparada. València: Publicacions de la Uni-versitat de València; A. QUIROGA i F. ARCHILÉS (coord.) (2013). «La nacionalización enEspaña». Ayer . Madrid: núm. 90, i A. MORALES MOYA, J.P. FUSI i A. DE BLAS (ed.) (2013).Historia de la nación y del nacionalismo español . Barcelona: Galaxia Gutenberg.


3/33

79


Basc i Galícia en una narrativa compartida.3 I tanmateix, resulta interessant

analitzar els esforços de la historiografia vuitcentista espanyola per definir

què era Espanya i la seva identitat, ja que va fonamentar la pràctica políticaessencialista del nacionalisme espanyol al llarg del segle XIX.4

L’estudi de la formulació d’Espanya com a nació única i centralitzada ens

hauria de permetre superar, d’entrada, un cert presentisme que impregna

aquest tipus de debats i, també, conèixer-ne millor les seves «debilitats»,

les seves estratègies i els seus ideòlegs, a la vegada que d’aquesta manera

podríem comprendre les diverses narratives de la nació que van aparèixer

simultàniament a Madrid i a Barcelona. La nació catalana pot resultar tano més «inventada» que l’espanyola, però no fou de cap manera el resultat

d’una nacionalització espanyola feble. Vull dir que no va ser una mera

reacció. L’Estat sempre va ser fort i administrativament molt burocratitzat.

És per això que la tesi de la dèbil nacionalització espanyola ha estat àmpli-

ament debatuda. Lliga, si de cas, amb el final traumàtic de l’experiència

democràtica de 1868 que va empènyer destacats federals catalans, amb

Valentí Almirall al capdavant, a bastir un catalanisme polític a partir de lesdificultats d’integració del projecte federal català al consens d’un estat nació

que ells concebien, per definició, plural. El seu federalisme diferia del de Pi

i Margall, que era de base municipalista (o comunalista), precisament per

la defensa que feien de la història, la cultura i el dret català, al mateix temps

que compartien amb els industrials catalans el proteccionisme econòmic

3 La bibliografia sobre els nacionalismes basc, català o gallec és tan abundant i variadaque només citaré alguns treballs historiogràfics que reflexionen sobre cada cas. J.G.Beramendi (1992). «La historiografía de los nacionalismos en España». Historia Con-temporánea. Bilbao, núm. 7, p. 135-154; J.L. DE LA GRANJA (1991). «La historiografía reci-ente sobre el nacionalismo vasco». Cuadernos de Alzate. Madrid, núm. 15, p. 80-88; P.ANGUERA (1994). «El catalanisme en la historiografía catalana». Recerques. Barcelona,núm. 29, p. 61-83; A. COLOMINES I COMPANYS (2001). «La historia del catalanismo. Unbalance historiográfico». Historia contemporánea, núm. 23, p. 791-809; Ferran Archi-lés i Cardona (2005). «Escriure la història contemporània. Creixement, fragmentaciói qüestió nacional». Afers. Fulls de recerca i pensament . Catarroja, núm. 50, p. 95-126; J.

TERMES (2007). Història de combat . Catarroja-Barcelona; Editorial Afers, i A. COLOMINES I COMPANYS (2013). «Antoni Rovira i Virgili i el cànon sobre el catalanisme (1882-1949)»,introducció a la reedició d’A. ROVIRA I VIRGILI. Resum d’història del catalanisme. Barcelona:RBA-La Magrana, p. 7-37.

4 C. PÉREZ BUSTAMANTE (1967). D. Modesto Lafuente y su Historia General de España.


4/33


80

per afavorir la industrialització del país. La història, el dret civil i la cultura

pròpies, juntament amb l’industrialisme, eren centrals en el programa de

la Renaixença i del primer catalanisme, independentment que les propos-tes d’organització política prenguessin com a model, almenys en aquell

moment, referents obsolets de la Catalunya medieval.5 Ni els republicans

federals catalans ni els catalanistes romàntics de primera hora no defensa-

ven la separació de Catalunya d’Espanya, a pesar dels diversos intents de

proclamació de l’Estat català. La idea era estimular la democratització dels

règim polític espanyol a partir de la idealització de les institucions catalanes

medievals. Però un cop superada aquesta fase, que culminà en l’elaboracióde les Bases de Manresa de 1892, el catalanisme va deixar de mirar enrere

per convertir-se un potent moviment regeneracionista.6 Ni tan sols va

apel·lar a l’excepció que representaven les províncies exemptes de Navarra

(que va conservar l’estatus de regne), Àlaba, Guipúscoa i el senyoriu de

Biscaia en el context de la monarquia centralitzada. El catalanisme no va

adoptar mai la «solució foral», que curiosament els bascos van defensar a

partir d’arguments trets dels teòrics del pactisme i de la tradició jurídicade la corona d’Aragó. Joseba Agirreazkuanaga ha explicat fins a quin punt

les diputacions basques van treure partit d’aquesta solució, reconvertida en

neoforalisme a partir del 1839, per emprendre una «nacionalització foral»

del país.7 A Catalunya, en canvi, el catalanisme va tractar la qüestió de la

«nacionalització» plantejant-la des de la defensa de la llengua i la cultura

pròpies i les «formes de vida catalana», la qual cosa incloïa el model eco-

nòmic industrialista.

5 A. RAFANELL (2012). Notícies d’abans d’ahir . Barcelona: A Contravent. Vegeu, també,M. JANUÉ (1996). «El Sexenni Revolucionari a Barcelona (1868-1873): Contradiccionsinternes i acaraments amb l’Estat». L’Avenç , Barcelona, núm. 203, i, sobretot, els dosllibres de Josep Pich següents: Josep PICH (2002). El Centre Català. La primera associació política catalanista (1882-1894). Catarroja-Barcelona: Editorial Afers, i Josep PICH (2006).Valentí Almirall i el federalisme intransigent . Catarroja-Barcelona: Editorial Afers.

6 J. TERMES I A. COLOMINES (1992). Les Bases de Manresa de 1892 i els orígens del catalanisme.Barcelona: Generalitat de Catalunya.

7 J. AGIRREAZKUENAGA, «Las oportunidades de construcción del Estado liberal español: La“España foral”», a: A. M. GARCIA ROVIRA (ed.). España, ¿nación de naciones? , núm. 35.Ayer , p. 121-146.


5/33

81


A diferència del nacionalisme espanyol, el catalanisme es convertí en una

potent eina de nacionalització catalana perquè Catalunya es va modernitzar

al mateix ritme que altres països europeus del seu entorn, tot i no disposard’un estat propi. Per oposició a la «dèbil nacionalització» espanyola, la «naci-

onalització forta» catalana va sostenir-se en l’èxit de la industrialització i la

transformació urbana del país, que eren els mateixos factors que van ajudar

a la nacionalització de França, posem per cas. El catalanisme era el tercer

factor de modernització que Vicente Cacho Viu considerava imprescindible

per a la difusió d’una cultura nacional. Cacho subratllà que el nacionalisme

català no estava gens tancat en si mateix sinó que, aprenent del que passavaarreu, mantenia relacions fluïdes amb el socialisme, el liberalisme i el cato-

licisme fins a configurar-lo com una moviment ideològicament plural. Per

a Cacho, el modernisme català, que era molt més avançat que el madrileny,

va ser el motor d’un nacionalisme cultural que finalment es convertí en un

projecte alternatiu a l’Espanya castellanocèntrica.8

Hi ha un altre element que hem de considerar, i aquest és que fins al

moment les interpretacions sobre la qüestió de la construcció de l’Estatnació i de la «nacionalitat espanyola» han estat marcades per una orienta-

ció excessivament politicista. Com ens fa veure Linda Colley, l’acumulació

repetitiva de documentació política esdevé l’arbre que impedeix veure el

bosc, convertint en predominant allò que, en realitat, només afecta l’elit

governant.9 Però és que, a més, com assegura Eugen Weber que passava

en el cas francès, al segle XIX la política només tenia un petit paper en la

superfície dels esdeveniments, en comparació, per exemple, amb la vidaprivada.10 No es tracta ni molt menys d’eliminar la interpretació política de

l’anàlisi històrica ni, és clar, no pretenc dir que la política no condicionés

la vida privada, però em sembla que té raó Mercedes Cabrera quan, refe-

8 V. CACHO VIU (1998). El nacionalismo catalán como factor de modernización. Barcelona:Quaderns Crema.

9 L. COLLEY (1996). Britons. Forging the Nation 1707-1837 . Londres: Vintage (2a. ed.); vegeu

la «introducció».10 E. WEBER (1989). Francia, fin de siglo. Madrid: Editorial Debate. Per a una explicació més

detallada de la visió politicista, vegeu A. COLOMINES I COMPANYS, «Nació i Estat. Proble-mes d’interpretació sobre la relació del catalanisme amb el nacionalisme espanyol», aAADD (1996). Le discours sur la nation, p. 259-270.


6/33


82

rint-se a la Restauració espanyola, afirma que l’apatia i la desmobilització

política van ser precisament la base del clientelisme i el caciquisme.11 Els

conflictes «nacionalistes», però també les conspiracions i agitacions socials,no hi ha dubte que van estar marcats per l’acció política —a favor o en con-

tra— de l’Estat, com ho prova, per exemple, que a partir de 1898 el govern

decretés a Catalunya la suspensió de les garanties constitucionals durant

llargs períodes de temps. La repressió va ser l’efecte de les agitacions però

no explica el perquè de la resistència de la gran majoria dels catalans a la

nacionalització castellanitzant que l’Estat va posar en marxa mitjançant els

instruments habituals: escola, funcionaris, organització administrativa i ter-ritorial, regulació del castellà com a llengua única oficial, etc. I, també, amb

la invenció d’un passat, un relat mític que s’intenta socialitzar. És clar que

això mateix també va donar-se en el cas català, però aleshores cal dilucidar

per què el nacionalisme espanyolista no va poder eliminar el nacionalisme

catalanista.12

El nacionalisme català esdevingué un més dels moviments autonomis-

tes de les petites pàtries europees que floriren a mitjan segle XIX i que, comdiria Cacho Viu, aspiraven «a adecuar sus respectivos Estados —la monar-

quía española de la Restauración, en nuestro caso— a una realidad social

desatendida: la coexistencia de distintas naciones en una estructura política

común».13 És cert que la configuració de l’estat modern a Espanya va com-

portar una lluita política important, especialment perquè des de Catalunya

es va oferir un model d’organització alternatiu a la centralització imposada

per l’esperit de la constitució gaditana de 1812. En aquesta línia, les propostes

11 M. Cabrera (1984). La industria, la prensa y la política. Nicolás María de Urgoiti (1869-1951). Madrid: Alianza.

12 Vegeu M-A. MURADO (2013). La invención del pasado. Verdad y ficción en le historia deEspaña. Barcelona: Debate; Llorenç PRATS (1988). El mite de la tradició popular: els orígensde l’interès per la cultura tradicional . Barcelona: Edicions 62; Joan-Lluís MARFANY (1992).«Mitologia de la Renaixença i mitologia nacionalista». L’Avenç , núm. 164; Ferran VALLS TABERNER (1929), a «Els estudis històrics a la Barcelona de 1888». Revista de Catalunya.

Barcelona núm. 55, p. 423-425, remarcava, per exemple, la clara voluntat nacionalitza-dora dels estudis històrics, associada a una inequívoca pretensió de cientificitat, queno es barrejava amb el cercle d’influència que era l’Acadèmia de la Història de Madrid,considerada la màxima autoritat historiogràfica espanyola a final del segle XIX.

13 Vegeu V. CACHO VIU (1989). «Proyecto de España en el nacionalismo catalán», p. 5.


7/33

83


de descentralització fetes des de Catalunya durant la Restauració represen-

taven una alternativa global a l’statu quo espanyol d’aleshores, en tant que

es van basar en argumentacions de tota mena, però especialment de tipuseconòmic i polític, per tal de defensar una determinada estratègia sobre la

modernització d’Espanya; de tipus ètic per criticar el clientelisme i el caci-

quisme; de tipus tecnicoprofessional perquè, com denunciava l’industrial

Joan Illas i Vidal, l’endarreriment d’Espanya respecte a Europa era resultat

de les guerres civils, els hàbits de desídia i una constitució deficitària del

poder, i, també, de caràcter historicocultural per defensar la nació catalana.

II

En la introducció del llibre Nación y Estado en la España liberal , que aplega

les conferències pronunciades el 1993 a la Fundació Ortega y Gasset per

diversos professors, Guillermo de Gortázar escriu el següent: «El objetivo del

ciclo de conferencias [...] era poner de relieve el fecundo y positivo proceso de

construcción del Estado nacional español [...] por medio de la acción política

de liberales y conservadores a través del constitucionalismo y parlamenta-

rismo en los siglos XIX y XX [...]. En una época en la que las grandes naciones

europeas han iniciado un camino de defensa de sus propios intereses en el

contexto de la Unión Europea, parece conveniente destacar la poderosa per-

sonalidad de la cultura y tradición histórica de la nación española. La Nación

española hizo el Estado (en la época contemporánea muy claramente desde

la Guerra de 1808 y las Constituciones y leyes posteriores) y no a la inversa.

En otras palabras, hay Estado español porque existe una nación española

y esto es algo que conviene recordar».14 El llibre, doncs, és summament

interessant per copsar un tipus d’interpretació historiogràfica sobre el pro-

cés de construcció de l’Estat nacional espanyol. No queda clar que fos tan

«fecundo y positivo» com diu Gortázar, per bé que això entra en el terreny

de les valoracions, però és evident que va ser problemàtic.

14 Madrid: Editorial Noesis (1994). Les conferències que reprodueix són de Miguel Artola,Carlos Dardé, Juan Pablo Fusi, Thomas F. Glick, José María Jover, Antonio Morales,Charles T. Powell, Carlos Seco Serrano, Pedro Schwartz y José Varela.


8/33


84

El «constitucionalisme i parlamentarisme» espanyols que exalta l’autor

d’aquest llibre van afeblir-se per la manca de democratització del règim polí-

tic. Una democratització que va frustrar-se a mans, primer, dels notables i,després, dels cacics per impedir el desplegament de l’alt grau d’institucio-

nalització política i constitucional que Espanya havia assolit d’ençà del 1812.

No es tracta de negar que a Espanya no hi hagués hagut constitucions des

de la fallida de l’Antic Règim. N’hi va haver, i moltes, però l’existència de

constitucions no sempre és garantia de l’existència d’un règim democràtic.

Pel que fa al parlamentarisme, em sembla encara més arriscada la idea que

a l’Espanya dels segles XIX i XX aquest fos un mecanisme real de representa-ció popular. Com han demostrat molts autors, el parlamentarisme espanyol

va ser una forma de repartiment de poder entre l’elit social i fins i tot una

forma de dominació.15 Segons J. F. Fuentes, «si, en algún momento de ese

viaje pirandelliano, pueblo y élites llegaron a cruzarse en el camino, puede

asegurarse que jamás se reconocieron».16 O sigui que la confiança en l’acció

política per explicar un procés tan complex com és la construcció de l’Estat,

no en un sentit burocràtic i administratiu sinó sobre el seu caràcter nacio-nal, és excessiva si ho expliquem històricament.

Gortázar té una visió historicista conservadora de la «poderosa personali-

dad de la cultura y tradición histórica de la nación española», que l’empeny a

afirmar que la nació va fer l’Estat i no a l’inrevés, que és el que es defensa des

d’una perspectiva progressista i jacobina. Pressuposar que l’Espanya del segle

XIX era una realitat nacional preexistent des de la unió dinàstica del regne de

Castella

amb la corona d’Aragó és essencialista. Aquella unió dinàstica no vaacabar ni amb les institucions ni amb les lleis de cada territori, ni tampoc no

va evitar les rebel·lions de caràcter anticentralista i precatalanistes.17 A més,

al segle XIX els element simbòlics i culturals d’identificació «nacional» dels

15 Vegeu dos llibres que tracten èpoques diferents: I. BURDIEL (1987). La política de los nota-bles. Moderados y avanzados durante el régimen del Estatuto Real (1834-1836). València:Edicions Alfons el Magnànim, i J. VARELA ORTEGA (1977). Los amigos políticos. Partidos,

elecciones y caciquismo en la Restauración (1875-1900). Madrid: Alianza.16 J. F. FUENTES (1992). «Pueblo y élites en la España contemporánea, 1808-1939 (Refle-

xiones sobre un desencuentro)». Historia Contemporánea, Bilbao, núm. 8.

17 Pere ANGUERA (2000). Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme: 1808-1868. Vic: Eumo.


9/33

85


espanyols van penetrar molt dèbilment entre les classes populars catalanes,

cosa que reflecteix la pervivència d’una cosmovisió alternativa, un món his-

tòric diferent, si es vol dir així, que es va convertir en una resistent barrera,almenys a Catalunya, contra l’imaginari col·lectiu espanyol. Fins i tot si

observem aquest fenomen donant per bona la teoria del doble patriotisme

exposada per Josep M. Fradera, la conclusió serà la mateixa: el procés de

nacionalització català va anar arrelant al ritme que s’imposaven els patrons

de la modernització.18 Tant Joan Palomas com Isabel Maria Pascual Sastre

han explicat de quina manera un personatge com Víctor Balaguer, paladí

d’aquest doble patriotisme a mitjan segle XIX, tenia una concepció d’Espanyabasada en el binomi llibertat i pàtria que s’inspirava, precisament, en les

llibertats de l’antiga corona d’Aragó per fer compatible l’alternança entre el

patriotisme espanyol i català segons de què s’estigués parlant: de la unitat

política de l’Estat o bé de la diversitat cultural.19 En aquest sentit, Balaguer

va ser un exemple, com també ho foren més o menys en la mateixa època

Pi i Margall i Valentí Almirall, que el 1870 editava a Madrid el periòdic El

Estado Catalán, d’un patriotisme espanyol liberal progressista que integravala diversitat cultural peninsular.

Aquesta tesi conservadora de Gortázar no és nova de cap manera. Al

cap i a la fi connecta amb la interpretació que al llarg del segle XIX i bona

part del XX van mantenir polítics i intel·lectuals espanyols de les tendències

més variades, com es pot comprovar en el menyspreu generalitzat cap al

regionalisme català que reflecteixen les discussions tingudes a l’Acadèmia

de Ciències Morals i Polítiques de Madrid entre els mesos de gener i juny de1899 i en les quals van participar el vescomte de Campo-Grande, Francisco

Silvela, E. Sanz y Escartín, J. Sánchez de Toca, Gumersindo de Azcárate,

el comte de Tejada de Valdosera, el duc de Mandas, Linares Rivas, Laureà

Figuerola, el marquès de la Vega de Armijo, García Barzanallana, Ortí y Lara

18 J. M. FRADERA (1992). Cultura nacional en una societat dividida. Patriotisme i cultura a

Catalunya (1838-1868), Barcelona: Curial.19 J. PALOMAS (2004). Víctor Balaguer. Renaixença, Revolució i Progrés. Vilanova i la Geltrú:

El Cep i la Nansa; I.M. PASCUAL SASTRE (2004). «Víctor Balaguer, un projecte alterna-tiu», a Montserrat COMES (ed.). Víctor Balaguer i el seu temps. Barcelona: Publicacionsde l’Abadia de Montserrat, p. 99-129.


10/33


86

i Josep Isern.20 La distància que separa una interpretació de l’altra és, però,

que l’apel·lació de Gortázar a la preexistència remota de la nació espanyola

sembla avui anacrònica, cosa que en el cas dels participants en el debat definal del segle XIX sens dubte responia a un «ambient», a una conjuntura

intel·lectual, aleshores predominant a Espanya i a molts altres llocs del món,

que identificava l’Estat amb la nació. De totes maneres, la tesi de Gortázar

no ajuda a explicar ni el procés de construcció de l’Estat, ni tampoc, si és

que no es recorre a la teoria de la «tradició inventada», per què la innegable

estructura multinacional d’Espanya ha arribat fins als nostres dies.

III

José Álvarez Junco ha reiterat que, en proclamar-se la II República, el discurs

nacionalista estava monopolitzat per la dreta i la versió reaccionària s’havia

imposat a la interpretació liberal republicana.21 Tanmateix, els republicans

confiaven en el fet que la República ajudaria a la «nacionalització» d’Espanya

per culminar així el recorregut iniciat pels liberals progressistes de mitjan

segle XIX. Manuel Azaña i altres notables republicans identificaven, amarats

per una visió jacobina de l’Estat, la causa republicana amb la causa nacional,

que la vivificava. Per tant, segons això el triomf de la República es convertia

en l’element indispensable per a l’existència de la nació. Aquest és el fona-

ment, encara ara, de la visió liberal i d’esquerres de l’acció política de l’Estat

per ajudar a la construcció de la nació espanyola.22 Respon a la tasca que es

20 Extracto de la discusión habida en la Academia sobre el tema «Hasta qué punto es compatibleen España el regionalismo con la unidad necesaria del Estado» (1899). Madrid: Imp. Asilode huérfanos del Sagrado Corazón de Jesús. Per a una valoració més extensa d’aquestdebat, vegeu Agustí COLOMINES I COMPANYS (1991). «Remors i negacions. El catalanismeregeneracionista a les Corts espanyoles a les albors del segle XX», a AA DD (1991). Miscel-lània d’homenatge a Josep Benet . Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.239-282.

21 J. ÁLVAREZ JUNCO (2011). «Republicanismo radical y españolismo», a J. MORENO LUZÓN (ed.). Izquierdas y nacionalismos..., p. 67-83.

22 La teoria azañista sobre que el liberalisme de veritat va néixer durant el període d’en-treguerres va ser exposada pel líder republicà el 1930 a l’article «Tres generaciones delAteneo», a M. AZAÑA (1982). Antología, I: Ensayos. Madrid: Alianza Editorial (edició deF. Jiménez Losantos). Un altre exemple del nacionalisme republicà es pot trobar en lesobres de Marcel·lí Domingo ¿Qué es España? (1925) i ¿A dónde va España? (1930).


11/33


12/33


88

econòmic català, la historiografia catalana no ho ha vist així. Superant la

interpretació romàntica que atribuïa a la Guerra de Successió la causa de

tots els mals, la literatura acadèmica actual ja fa temps que va posar en dubteque el nou estat borbònic fos tan modern com s’ha dit. Va plantejar Joaquim

Nadal en una data tan llunyana com el 1971 que afirmava que aquella guerra

comportà l’enfrontament entre les classes dominants a Castella, que pres-

taven suport a Felip V, i la nova burgesia catalana, que va sorgir del canvi

econòmic català de les últimes dècades del sis-cents, aglutinada darrere la

candidatura de Carles d’Àustria. No era un enfrontament, escrivia Nadal,

entre les classes dominants a Castella i l’oligarquia catalana encaselladadarrere unes institucions i uns privilegis concrets.26 Per al catalanisme, a

més, aquells esdeveniments es van convertir en referents de la identitat

simbòlica nacional: l’himne català, Els Segadors, és un cant que esgrimien

els amotinats del segle XVII, encara que no es va convertir en cant nacional

fins al 1899 amb la lletra modificada, que és la mateixa d’avui dia, per Emili

Guanyavents, o bé la tria de l’11 de setembre per celebrar la festa nacional

26 J. Nadal i Farreras (1971). La introducción del Catastro en Gerona. Barcelona: Pub. de laCátedra de Historia General de España, p. 211. Les discrepàncies sobre què va signifi-car la implantació del cadastre són molt significatives: «Aunque formalmente resulteun impuesto moderno, en la práctica es sólo un intento de regularizar unas presionesfiscales-militares extraordinarias originadas por la guerra, y, en consecuencia, no sepuede decir que sea el resultado de una política fiscal coherente. [....] el significado delcatastro viene dado, pues, por el cambio político introducido por la Nueva Planta, quetransmite al nuevo Estado centralista dos cuestiones fundamentales: a) la decisión de quéimpuestos se debían cobrar, y b) el destinatario de estos impuestos», p. 213. La mateixaidea va ser defensada per Antoni Segura: «Es evidente que entre las finalidades delCatastro no figuraba sino marginalmente la de estimar la riqueza. Las disparidades entrelos cupos inicialmente asignados y la realidad económica de Cataluña en los primerosaños de su vigencia, y la escasa atención que puso posteriormente la Administración enactualizar la información catastral a medida que el crecimiento catalán se hacía patente,así lo ponen de manifiesto. El Catastro de Patiño respondía a una finalidad eminente-mente fiscal y en este sentido, a pesar de los rasgos de modernidad con que a veces sele invoca, reflejaba una actitud en última instancia rentista, y en esencia feudal.». A.

SEGURA. «El Catastro de Patiño en Cataluña». Aquest article, juntament amb un altredel mateix autor, «Felipe V y la introducción de la contribución directa en la Corona deAragón», sobre l’equivalent valencià i la talla de Mallorca, són a AADD (1988). El Catas-tro en España. Madrid: Centro de Gestión Catastral y Cooperación Tributaria-LunwergEditores (2 volums). La cita correspon al vol. I, p. 38.


13/33

89


catalana.27 Quan una certa memòria envaeix l’espai públic i triomfa, la

pregunta correcta que cal fer-se no és qui va propiciar la creació d’un mite

sinó per què finalment ha triomfat una representació mítica del passat.28El que importa és el canvi que va tenir lloc a Catalunya en relació amb

la política espanyola, ja que des de llavors es va abandonar la resistència vio-

lenta a l’assimilació política per construir una estratègia «intervencionista»

dins l’Estat. La participació catalana en la política espanyola ha estat més o

menys important segons la conjuntura, però, com és obvi, no ha propiciat

la renúncia a la defensa de la identitat pròpia, particularista, encara que en

alguns casos, sobretot entre l’elit política i cultural, aquesta es compartísamb l’acceptació de la nova identitat espanyola i les regles del joc de l’Es-

tat, cosa que segons sembla també el que va passar, per recórrer una altra

vegada al mateix exemple, amb els Highlanders d’Escòcia de final del segle

XVIII.29 L’aparent contradicció que remarquen alguns historiadors entre la

implantació d’un model estatal centralista i el desenvolupament d’una cons-

27 Sobre la revolta del 1640 continua essent imprescindible el llibre de J. Elliott (1963).The Revolt of the Catalans, a Study in the Decline of Spain (1598-1640). Cambridge: Cam-bridge University Press, disponible en català en la reedició, corregida i revisada, de latraducció de 1966: La revolta catalana, 1598-1640: Un estudi sobre la decadència d’Espanya (2011). València: Publicacions de la Universitat de València. Sobre la Guerra de Successiói la Nova Planta, vegeu J. ALBAREDA (1993). Els catalans i Felip V. De la conspiració a larevolta (1700-1705). Barcelona: Vicens Vives. Per a la història i l’himne nacional, vegeu:J. MASSOT, S. PUEYO i O. MARTORELL (1993). Els Segadors: Himne Nacional de Catalunya [s.l.]. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat-Generalitat de Catalunya; J.M.Espinàs (1977). El llibre de la Diada, [s.l.]. Barcelona: Galaxis; S. ALBERTÍ (1964). L’Onzede Setembre [s.l.]. Barcelona: Albertí; S. RIERA et al. (1994). La commemoració de l’Onze

de Setembre a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona; A. BALCELLS (2008). Llocsde memòria dels catalans. Barcelona: Edicions 62.

28 E. TRAVERSO (2006). Els usos del passat: Història, memòria, política. València: Publicaci-ons de la Universitat de València. Vegeu, també, A. COLOMINES (2012). «No hi ha orxatasense xufles. Simbolisme i cerimonial en la creació de les identitats contemporànies»a. F. SABATÉ (ed.). Identitats. Lleida: Pagès editors, p. 291-302, i A. COLOMINES (2012).«El relat de la història com a conficte. Representació del passat i discurs polític», a: F.SABATÉ (coord.) (2012). L’Edat Mitjana. Món real i espai imaginat . Catarroja-Barcelona:Editorial Afers, p. 301-316.

29 En el prefaci de l’obra ja citada de Linda Colley (1996), Britons. Forging the Nation 1707-

1837 , p. IX, s’hi diu: «When a Scottish Highlander referred casually in 1788 to ‘manythousand Britains, particularly Scots’, he was laying claim to a dual national identity(Britishness combined with, by no means supplanting Scottishness) which few Scotshad subscribed to half a century before, and which only residually operates now in thelate twentieth century».


14/33


90

ciència «provincial» (en el sentit regnícola), seria més fàcil de resoldre si

es tingués present que abans del 1714 l’organització politicoadministrativa

territorial de la península era una altra, amb fidelitats definides i tradicionsdiferents o, per dir-ho d’una altra manera, amb mons simbòlics diferents:

festes, cants, monedes, banderes, demarcacions territorials, etc., cosa que

va permetre que molts catalans mantinguessin un «imaginari patriòtic» per

sobre del fet evident que des del segle XVIII Catalunya va perdre els instru-

ments de representació col·lectiva o bé que perdés la unitat territorial amb

la imposició de la divisió provincial del 1833. La consciència lingüística, que

les classes populars van alimentar amb la utilització del català com a idiomareal per sobre del castellà oficial, i aquesta memòria històrica van ajudar

a la difusió del simbolisme patriòtic català.30 Una altra cosa és la valoració

que cadascú faci d’aquest fenomen. Ricardo García Cárcel o Carlos Martí-

nez Shaw, per exemple, defensen des de fa anys que l’abolició dels furs va

impulsar la modernització d’Espanya.31 Per contra, Josep Fontana ho posà

en dubte: «La visió tradicional de la història catalana del segle XVII i comen-

çament del XVIII estava basada en dos moments «crucials», les dues guerres,de «Separació» i de «Successió», i en un gran buit intermedi. Si això tenia la

virtut d’accentuar-ne el dramatisme, i permetia als uns exaltar el patriotisme

d’uns homes que no havien vacil·lat a jugar-se la vida per la llibertat dues

vegades en poc més de seixanta anys, també facilitava la visió crítica dels

que, des d’una òptica contraposada, no sabien veure en aquesta resistència

altra cosa que l’entestament d’una societat conservadora a acceptar les pro-

postes «modernitzadores» d’Olivares, primer, i de Felip V, més endavant».I continuava expressant que «sempre m’ha admirat la miopia que cal per

30 A. RAFANELL (2000). El català modern (set estudis d’història cultural). Barcelona: EditorialEmpúries. En el simposi «Espanya contra Catalunya», Rafanell hi presentà una ponèn-cia en què emfasitzava l’existència d’un record pel manteniment de la llengua. Aquellaponència és l’article «La persistència d’una memòria», que correspon a les p. ###-###del present llibre.

31 R. García Cárcel ho diu així en el pròleg de R. FERNÁNDEZ (1993). La España moderna. El

siglo XVIII. Barcelona: Crítica. Hi exposa quin concepte tenien d’Espanya els il·lustratsdel Set-cents. A la ressenya que C. Martínez Shaw va publicar a El País (7/VIII/1993) faseva la tesi de García Cárcel, per concloure: «hecho que ha atraído hacia el reformismola animadversión de la historiografía [catalana] nacionalista, a veces de un modo mar-cadamente sectario».


15/33

91


a considerar el “programa” de l’absolutisme borbònic, comparat amb el

de l’austriacisme català, com un element modernitzador. Per a sostenir tal

bajanada cal ignorar l’estat de desastre en què es trobava la França de LluísXIV en els anys finals del seu regnat. Avui sabem que els intents de crear

un estat fort i centralitzat no van anar més enllà d’aconseguir treure més

recursos —i això encara amb la mediació d’uns fermiers que s’enriquien a

costa de la hisenda pública— d’una població cada vegada més empobrida.

Un estudi recent mostra que durant la crisi de fam, misèria i mortaldat de

1693-1694 va haver-hi a França més morts que en un període comparable

dels pitjors temps de la Revolució, les guerres napoleòniques o la PrimeraGuerra Mundial (en proporció, va haver-hi quatre vegades més morts que en

la guerra del 1914 al 1918, malgrat que aquesta va ésser especialment sagnant

a França). No ha d’estranyar, per consegüent, que Lluís XIV morís enmig de

les malediccions dels seus súbdits i que la valoració històrica actual del seu

regnat —si n’exceptuem algun adepte francès del “culte a Lluís XIV”— el

faci responsable del fracàs de la monarquia francesa del segle XVIII en els

seus esforços per posar ordre en la societat i l’economia. Un fracàs que vaconduir, com és ben sabut, a la crisi de 1789».32

L’any 1989, el politòleg Andrés de Blas va publicar un breu assaig amb

el títol Sobre el nacionalismo español , que, en realitat, és un recull d’articles

dispersos més que no pas un estudi de conjunt sobre la qüestió.33 Sobretot

perquè, com ens adverteix el mateix autor, aquest assaig no tracta alguns

aspectes que resulten imprescindibles per comprendre l’origen i consolida-

ció d’aquest nacionalisme: no atén la denominada «literatura del desastre»,oblida el diàleg i la tensió entre els diferents nacionalismes; deixa de banda

el nacionalisme tradicionalista o ultraconservador (que va de Vázquez de

Mella fins a Ramiro de Maeztu, Víctor Pradera o el doctor Albiñana, per

desembocar en el franquisme a través d’Acción Española), com tampoc no

esmenta el nacionalisme militarista o clarament feixista dels anys trenta i

passa per alt noms tan destacats com Ganivet, Baroja o Machado, i fins i

tot no considera la relació entre historiografia liberal i nacionalisme espa-32 J. Fontana va manifestar aquest dubte al pròleg del llibre de J. ALBAREDA (1993). Els

catalans i Felip V ..., p. 1.

33 A. DE BLAS (1989). «Sobre el nacionalismo español».


16/33


92

nyol. Així doncs, el que analitza de Blas és la ideologia del nacionalisme

espanyol, vista, però, des de l’enfocament polític, servint-se del pensament,

d’altra banda importantíssim, de Joaquín Costa, Miguel de Unamuno, JoséOrtega i Gasset i Manuel Azaña.

Les mancances d’aquesta primera aproximació s’han anat resolent amb

l’aparició dels estudis col·lectius que he citat en una nota al principi d’aquest

article. Centrem-nos, però, en el gruixut volum coordinat per Antonio Mora-

les Moya, Andrés de Blas i Juan Pablo Fusi sobre la nació espanyola i el

nacionalisme.34 El llibre, resultat d’un projecte subvencionat per la Funda-

ció Ortega-Marañón, parteix del reconeixement que existeix un rebuig moltgeneralitzat del concepte de nació espanyola o, si més no, que històricament

se’n detecta la debilitat històrica a conseqüència dels atacs dels nacionalis-

mes perifèrics. És per això que la cinquantena de col·laboradors que han

participat en aquest projecte se situen en la perspectiva interpretativa ano-

menada primordialista, que cerca les arrels de la nació espanyola en èpoques

tan allunyades com la Reconquesta, per oposició a les tesis «modernistes»,

que remeten el naixement de la nació espanyola als anys de la Guerra dela Independència i de formulació del projecte liberal d’estat.35 En la crítica

d’aquest llibre feta pel professor Octavio Ruiz Manjón es matisa que: «Se

podría decir que el volumen que nos ocupa está decididamente al margen

de los planteamientos modernistas, aunque rehúye también un perenni-

alismo radical, que algunos tildarían de esencialismo, cuando no de puro

patrioterismo trasnochado. El libro se abre con los estudios que rastrean la

conciencia nacional desde supuestos orígenes mitológicos (Álvarez Junco),pasando por la idea de España en tiempos medievales o en los siglos de la

Monarquía hispánica, en manos de especialistas de esos periodos».36

34 A. MORALES MOYA, J.P. FUSI i A. DE BLAS (ed.) (2013). Historia de la nación y del naciona-lismo español .

35 D’una manera universal, per aprofundir en la distinció entre «primordialistes» i «moder-nistes», vegeu: A.D. SMITH (2008). Els orígens ètnics de les nacions. Catarroja-València:Editorial Afers-PUV. La primera edició en anglès és del 1986. Entre els primordialistes

espanyols més destacats sobresurt Antonio Domínguez Ortiz, que situà els orígensnacionals espanyols al voltant de 3.000 anys enrere. Vegeu España. Tres milenios deHistoria (2000). Madrid: Marcial Pons.

36 O. RUIZ MANJÓN. «Historia de la nación y del nacionalismo español». El Cultural (21/V/2014).


17/33


18/33


94

alternatiu, fins i tot després de la pèrdua de les institucions pròpies, que

s’adaptà a cada conjuntura per evitar diluir-se en el nou patriotisme espa-

nyol.39 La seva força va consistir, precisament, en aquesta adaptabilitat. Amés, el patriotisme català era resistent. En descriure el patriotisme dels

valencians de principi de l’edat moderna, James Casey apuntava la idea que

podem traslladar al cas de la Catalunya contemporània. Deia Casey que el

patriotisme dels valencians es manifestava en la confecció d’històries locals,

la celebració d’actes commemoratius de la seva grandesa passada i en la

defensa dels furs valencians. Si al regne de València això va ocórrer fins i tot

després d’una ràpida integració de l’elit a la Cort, què hem de pensar que vapassar a Catalunya, on l’elit va trigar més a integrar-se i on, a més, amb el

temps va esdevenir notòriament marginal en els ambients governamentals?

IV

Entre el 1892 i el 1918 —això és: des de les Bases de Manresa fins al primer

projecte d’Estatut d’Autonomia—, el catalanisme havia assumit que l’Estat

era Espanya, i la nació, Catalunya. La fórmula per preservar la nació era l’au-

tonomia, que alhora s’oferia com a model per a tots els pobles d’Espanya.40

En un article de Pi i Margall publicat a El Nuevo Régimen el 24 d’agost de

1901, el vell patrici del republicanisme espanyol sintetitzava l’oferta catala-

nista comparant-la amb la del federalisme: « Hi ha a Catalunya dos partits

afins: un que s’anomena federal, un altre que s’anomena catalanista o regio-

nalista. Tots dos persegueixen el mateix fí: l’autonomía de les regions i l’unió

de les regions per un poder central. Tots dos volen destruir aqueix absurde

règim centralista que, com dèiem fa poc, s’entoçudeix en dur al mateix pas

pobles de distint grau de cultura, de distinta aptitut, de distintes lleis. Tots

dos odíen aqueix centralisme, que no és més que un carro de desiguals rodes

que camina sempre encepegant, i avui sofreix violentes batzegades i demà

39 J. Casey (1996). «El patriotisme en el País Valencià modern». Afers. Fulls de recerca i

pensament . Catarroja, núm. 23-24, p. 9-30.40 He desenvolupat aquesta qüestió en força llibres i articles, alguns ja citats anteriorment;

un resum a: A. COLOMINES (1991). «Remors i negacions. El catalanisme regeneracionistaa les Corts espanyoles a les albors del segle XX», a Miscel·lània d’homenatge a Josep Benet .Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 240-282.


19/33

95


perillosos volcs. Tots dos defineixen d’igual mode els atributs de l’Estat i

els de les regions [...] No és exacte que’ls catalanistes vulguin l’autonomía

només per Catalunya; no ho és tampoc que no siguin demòcrates. En lesCorts, davant de la nació, han declarat que volen autònomes totes les regions

de la Península i consideren com el més preciós dels dons la llibertat en tot

els ordres de la vida. Volen, igual que nosaltres, la llibertat del pensament

i de la conciencia.».41

Aquesta voluntat autonomista es traduí en diverses iniciatives parla-

mentàries, un exemple de les quals fou l’esmena a la base 19a, relativa a

les diputacions provincials, del Projecte de llei de bases per a la rorma del’Administració local del 1903, que presentaren conjuntament els regiona-

listes Albert Rusiñol, Leonci Soler i March i Lluís Domènech i Montaner;

el republicà Francesc Pi i Arsuaga; l’integrista Ramón Nocedal, i els liberals

Eduardo Vincenti i Antonio Aura Boronat. L’esmena començava amb una

evident declaració de principis sobre com entenien l’organització de l’Estat:

«La organización administrativa de la Nación se hará tendiendo al régimen

autonómico de sus regiones naturales é históricas, estableciéndose sobrela base de sus actuales Diputaciones provinciales, Diputaciones regionales,

única para cada región...».42 Durant el torn en contra a la totalitat de les

bases, Albert Rusiñol fixà clarament la posició catalanista: «Aspiramos á la

reconstitución de la división territorial de España; aspiramos á que se gobi-

ernen los pueblos según la ley de su naturaleza; aspiramos á que se respete

nuestro idioma; aspiramos, en una palabra, á que se vuelva a integrar el

Estado español con las que un día fueron sus antiguas nacionalidades. Eneste punto concreto, coincidimos en absoluto con la doctrina del que fué

uno de los primeros apóstoles de esta causa, el Sr. Pi y Margall. [...] creando

esa España nueva que todos deseamos, basada en la fuerza de las regiones,

basada en la fuerza de nuestra historia y de nuestras tradiciones y en la ley

de su naturaleza.». Per la seva banda, César Silió, en nom de la comissió,

replicava: «Dice el Sr. Rusiñol: ó se tiene fe o no se tiene en la doctrina

autonomista; si se tiene fe, concédase una autonomía radical, completa,41 Vegeu F. PI I MARGALL (1913). La qüestió de Catalunya (Escrits i discursos). Barcelona:

Societat Catalana d’Edicions, p. 102-103.

42 DSC, núm. 151, apèndix 10, 23-3-1904.


20/33


96

sin límite ni restricción alguna, que libre en absoluto á los pueblos del cen-

tralismo y de la absorción. Este era el argumento del Sr. Rusiñol, según yo

lo he entendido.»Pero esta es una de las cuestiones que no se pueden plantear en la

forma en que la ha planteado el señor Rusiñol; las conclusiones extremas

suelen llevar á errores, á equivocaciones, á riesgos y peligros que S.S. com-

prende perfectamente; porque la autonomía municipal no puede implicar,

no implicará, ni aun para el mismo Sr. Rusiñol, que el Municipio quede

completamente desligado de lo que constituye el Estado, de lo que forma

la nacionalidad; no puede implicar su absoluta y total independencia, sinosolamente la concesión de atribuciones y facultades propias en todo lo que

es verdaderamente función municipal, conservando el Estado, sin embargo,

aquellos deberes de tutela de que en manera alguna puede desprenderse,

como S.S. no haga de todos los municipios que integran la personalidad de

España otras tantas minúsculas nacionalidades independientes.».43

El catalanisme incorporà al seu ideari un component reformista espanyol

que no s’ha entès del tot perquè, d’una banda, el liberalisme espanyol l’harebutjat constantment perquè l’ha considerat contrari al corrent modern i,

de l’altra, perquè a la vella esquerra catalana i espanyola els ha convingut

retallar de la fotografia aquesta faceta del catalanisme que no acabava de lligar

amb l’esquema interpretatiu de la nació i el nacionalisme que ha dominat

durant anys. No s’ha entès, doncs, per un excés d’ideologia en el moment

d’examinar un fenomen polític de llarg abast.44

Durant el primer terç del segle XX es produí a Espanya el que resultà elgran debat sobre l’organització de l’Estat, sobretot, com apuntaven Javier

Tusell i Diego Chacón, perquè de la mà del catalanisme la discussió de la

reforma de l’administració local a Corts adquirí un sentit polític i no tan sols

administratiu.45 Ho reflecteixen molts dels debats polítics que es mantin-

43 DSC, núm. 137, 5-3-1904.

44 Una reflexió sobre aquest regeneracionisme a: Jordi CASASSAS I YMBERT (1988). «Francesc

Cambó: el discurs polític del regeneracionisme català», a A. BALCELLS (ed.). El pensa-ment polític català: del segle XVIII a mitjans segle XX. Barcelona: Edicions 62, p. 205-247.Del mateix autor (1990). «Pròleg» a Francesc Cambó, El catalanisme regeneracionista.Barcelona: La Magrana.

45 J. TUSELL i D. CHACÓN ORTIZ (1983). La reforma de la administración...


21/33

97


gueren aleshores dins i fora de les Corts. A les Corts, per exemple, durant

el primer terç del segle XX la qüestió catalana es reprenia una vegada i una

altra: en el debat de finals del 1900 per l’esmena del marquès de Campsal missatge de la corona; en la tensa discussió del juliol de 1901 provocada

per la pregunta del Dr. Robert sobre l’actitud del Govern davant de les aspi-

racions catalanistes, que esdevingué un judici públic del contingut de les

Bases de Manresa; en l’exagerada discussió provocada per la interpel·lació

d’Emili Junoy sobre els fets ocorreguts a Barcelona després del Banquet de

la Victòria i la posterior interpel·lació de Rahola sobre l’assalt als locals del

Cu-Cut i La Veu de Catalunya; en els llargs debats sobre la reforma de l’Ad-ministració local del 1903 i el 1907; en la discussió del missatge de la corona

del 1907 que passava per damunt de la tensa conjuntura; en les disputes

plantejades per la Llei de mancomunitats del 1912, o bé en la controvèrsia

de final del 1914 i principi del 1915 sobre la concessió de les zones franques

i la prohibició de l’anomenada Assemblea de Diputacions a Valladolid.46

A partir d’aquests debats s’entén millor què hi havia rere l’actitud de

liberals, conservadors, republicans i catalanistes respecte a la construcció del’Estat centralitzador, la depuració de la corrupció administrativa i electoral

i el reclam d’autonomia dels catalans. El recel que demostraren els diputats

dels districtes de l’interior peninsular s’ha d’entendre, però només en part,

com el resultat d’un patriotisme exaltat i passat de rosca, aleshores ben viu,

però també, com diu Ignacio Oláberri —tot i que caldria entrar en detalls

per arrodonir les seves observacions—, perquè la tradició unitarista i cen-

tralista dels partits liberals monàrquics de l’època isabelina fou recollida icontinuada pels partits del torn que formaren la base del sistema polític

de la Restauració: «Se trataba de un «centralismo caciquil» apoyado en el

aparato de la administración, en una extensa red de notables en pueblos y

provincias y en una casi completa desmovilización política de las masas».47

Oláberri creu, tanmateix, que els diputats de l’interior no tenien un programa

«muy desarrollado de nacionalismo español virulento y agresivo». Potser

no tenien aquest programa definit, tal vegada per incapacitat, però l’esperit46 A. COLOMINES I COMPANYS (1993). El catalanisme, especialment els capítols IV i V.

47 I. OLÁBERRI GORTÁZAR (1981). «La cuestión regional en España, 1808-1939». La Españade las autonomías. Madrid, p. 153.


22/33


98

patriòtic espanyol aflorava d’una manera recurrent. Fixem-nos si no què

deien Laureà Figuerola el 1899; Joaquín Llorens y Fernández de Córdoba

el 1905; Melquíades Álvarez el 1907 i Niceto Alcalá-Zamora el 1912. No sónels únics exemples possible, perquè en l’espai periodisticoliterari hi havia

tota mena de manifestacions de nacionalisme espanyol ben explícit, com

fou el cas del llibre La afirmación española (1917), de José María Salaverría,

un regeneracionista del 98 que va anar decantant-se cap al conservadorisme

espanyolista i antieuropeu.48

Durant una discussió de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polí-

tiques de Madrid sobre regionalisme i la unitat de l’Estat, el liberal LaureàFiguerola —que el 1854 era diputat progressista i durant el Sexenni fou

Ministre de Finances i un actiu propagandista del lliurecanvisme— va

exposar que del 1856 endavant la tendència a escriure en català i el man-

teniment de les especificitats jurídiques de Catalunya havien afeblit la

unitat de Catalunya amb la resta d’Espanya. Per evitar això tancava la seva

intervenció amb una màxima taxativa: «todo lo que conduce á la unidad,

no debe mutilarse; todo lo que sea dar riendas al regionalismo, conduciríaa la disgregación».49 L’exaltació patriòtica de Llorens es manifestà durant

la discussió de la interpel·lació, de marcat caràcter espanyolista, d’Emili

Junoy sobre els fets ocorreguts arran de l’anomenat Banquet de la Victòria:

«El Sr. Rahola ha dicho que sí, que era español; pero ha tenido cuidado de

no hablar en nombre de los regionalistas; ha tenido cuidado de no afirmar el

sentimiento patrio sobre todo, y ahora me interrumpía el Sr. Girona diciendo

que por estar en el Congreso ya son españoles. ¡Quiá! Voy á demostrarle áS.S. que no. (El Sr. Girona: ¿No juramos el cargo de Diputados?) ¡Ah! Es que

si hubiésemos creído aquello de que se acusa (yo no tengo la seguridad de

que sea cierto lo que se dice) á los electores de SS.SS., ya habríamos visto

si sus actas podían pasar tan fácilmente en esta Cámara; porque si SS.SS.

no son españoles, ante todo y sobre todo, aquí no hay lugar para SS.SS.

48 A. NAVARRA (2006). «Un programa político antieuropeísta: La afirmación española deJosé María Salaverría». Sancho el Sabio, núm. 24, p. 35-56.

49 AADD (1899). Extracto de la discusión habida en la Academia de Ciencias Morales y Polí-ticas sobre el tema «Hasta qué punto es compatible en España el regionalismo con la unidadnecesaria del Estado» . Madrid, p. 79.


23/33

99


(Muy bien.) En este Congreso estamos divididos por las ideas políticas,

luchamos en la forma que cada cual pueda; pero en este Congreso hay un

sentimiento común que está mil codos por encima de todos los demás, yes el sentimiento de la Patria (Muy bien.)

»No puedo ser á SS.SS. sospechoso; he sido toda mi vida fuerista y

sigo siendo enimentemente regionalista. Su señoría, Sr. Girona, decía que

deseaba oir la opinión de navarros, gallegos y valencianos. Pues bien: yo

soy hijo de Navarra por aclamación de su Diputación foral, habiendo nacido

en Valencia, y he de afirmar á S.S. que somos efectivamente fueristas y

regionalistas; pero nosotros no admitimos, ni queremos, ni consentimosninguna libertad por beneficiosa que sea para nuestras regiones, que roce,

debilite ó afloje el lazo estrecho que une á todas las patrias chicas, á todas las

provincias, para constituir una patria grande; eso lo rechazaremos siempre,

en todas partes y de todas maneras.».50 Amb motiu de la discussió del mis-

satge de la corona de 1907, el líder reformista Melquíades Álvarez advertia

la minoria solidària: «Reconocido, pues, que no podéis [els catalanistes]

ejercer la hegemonía, que no podéis, aunque quisiérais, ejercerla, porquerepresentáis, ante todo, una política interesada y mezquina, permitidme

también que crea, no de su SS (dirigiéndose al Sr. Salmerón), cuya historia

es la patente más honrosa de su patriotismo, sino de muchos que pueden

militar en la Solidaridad Catalana, que con estas ideas se puede ir al sepa-

ratismo ó se va derechamente á la disolución nacional. (Gran sensación en

toda la Cámara.) [...] No olvidéis, Sres. Diputados catalanistas, que la Patria

no ha de ser tan suicida que entregue la dirección de su poder á quien nosabe sentirla y amarla, y á quien por no saber amarla y sentirla, puede con-

ducirla á los horrores de la disolución ó a las negruras del envelecimiento.

(Muy bien, muy bien; grandes aplausos, que se repiten en las tribunas.)».51

La facció liberal que mostrà una intransigència més clara contra l’autonomia

foren els liberals demòcrates que liderava el marquès d’Alhucemas. Així,

per exemple, en el torn en contra a la Llei de mancomunitats provincials

del 1912, Niceto Alcalá Zamora, diputat liberaldemòcrata per Priego i Las

50 DSC, núm. 31, 22-11-1905.

51 DSC, núm. 31, 20-6-1907.


24/33


100

Carolinas, posà de manifest l’alt component estatista del seu pensament, tot

i que, d’entrada, pugui semblar el contrari: «Pero voy a decir más. No soy ni

un espíritu exaltado por la concepción jacobina del Estado, ni un espíritu secopor los menesteres del oficio burocrático. Comprendo el amor regional en

cuanto tiene de santo, de noble y de intenso; comprendo ese amor regional

en cuanto llena el espíritu de una especie de emoción a la vez naturalista

y mística que hace comprender la maternidad de la tierra y la hermandad

de las cosas, en cuanto es tan excelso que tienen los privilegios de exaltarse

con la lejanía sin agotarse por la posesión. Pero precisamente por sentir este

amor tan hondo, porque hay en España una región que empieza en SierraMorena y acaba en el mar y cuyo aire me parece que lo respiro con el alma,

no comprendo que se pueda traducir en delegaciones y arbitrios, en acuer-

dos y presupuestos, en empréstitos y servicios (Muestras de aprobación.)

[...]. Estamos en España, en un país definido en su personalidad propia por

los antecedentes de su historia; haced una evocación retrospectiva; la dele-

gación del Estado sobre entidades intermedias y poderosas, evoca la locura

cantonal; más atrás el surgimiento de aquellas juntas y regencias que que-rían la dirección del Gobierno; un poco más lejos, el espíritu estrecho de

los reinos medioevales, cuyo esfuerzo de perseverancia admira, pero cuya

lentitud de obra apena; más lejos todavía el esplendor efímero, y al cabo

la acción disolvente de las taifas, y, en definitiva, los cimientos de la nacio-

nalidad misma, el espíritu de independencia cabildeña que, por desgracia,

se nota en los comienzos de nuestra historia y en los orígenes de nuestra

raza. [...] Yo me siento sin poder, sin voluntad, sin derecho y sin fuerza paravenir en una tarde de estío a decir: La historia de España está equivocada y

hay que rectificar su rumbo, hay que rehacer la obra que por el amor y la

previsión trazaron la más grande de las Reinas de Castilla y el más hábil de

los Monarcas de Aragón. (Muy bien, muy bien. Aplausos)».52

El denominador comú és la preocupació per la denúncia del catala-

nisme de l’statu quo de la Restauració. Una actitud que també es va poder

observar en unes paraules de José Canalejas en comentar el seu projecte demancomunitats: «Dejemos aparte que los enemigos sistemáticos de Cata-

52 DSC, núm. 150, 28-6-1912.


25/33

101


luña consideran innecesario hacer algo cuando la opinión está en calma

sin perjuicio de aconsejarnos también el statu quo tan pronto como alguna

voz protesta airada contra el quietismo».53En un article de Francisco Silvela del 1902, també es pot constatar la

prevenció del polítics espanyols amb relació al catalanisme: «Mas ya dejamos

apuntado que esta naturaleza especial del catalanismo, haciendo de él un

sentimiento más que una idea, y una agrupación nacionalista más que un

partido político, no debe inducirnos á desdeñar su tratamiento, sino antes

al contrario, excitarnos á buscar con atención intensa su remedio, pues si

bien por sí solo no puede llegar á constituir una fuerza que nos divida, esya una dificultad que nos perturba, y puede llegar á ser un obstáculo que

entorpezca la marcha regular de nuestro régimen parlamentario».54

Enfront de l’estratègia autonomista del catalanisme, liberals i conserva-

dors insistiren en l’estratègia que el camí de la reforma de l’Estat passava per

l’Administració local. El 1900 l’insigne conservador i ministre en diferents

governs de la monarquia Joaquín Sánchez de Toca reclamava fer alguna

cosa per aturar l’embranzida regionalista: «[...] por caminos diversos, y aunopuestos, al amparo del caciquismo unas veces, otras en protesta y reacción

contra él, se han venido á crear situaciones de particularismo regional; y este

regionalismo inorgánico, parasitario y mesnadero, por los intereses y pasio-

nes, reivindicaciones y agravios que agita, por los egoísmos que ha desper-

tado en contra del sentimiento nacional, si no se remedia con energía muy

justiciera puede ser luego causa de desgarramientos o convulsiones para la

patria, como llege á amalgamarse con el regionalismo de utopías del roman-ticismo político y literario, que hoy rebullece en algunas imaginaciones».55

Una visió conservadora que Antonio Maura concretà una mica més l’any

1901, durant el debat parlamentari que hem esmentat abans, en combatre

els principis continguts en les Bases de Manresa. Al seu entendre, els reclams

53 J. CANALEJAS (1913). La política liberal en España. Madrid, CI-AP, s/a, p. 209.

54 F. Silvela (1902). «El catalanismo y sus alivios». La Lectura. Madrid, any II: 1.

55 J. Sánchez de Toca (1900). «Caciquismo y descentralización». Revista Nacional , núm.21-22, 1/2 i 8/3.


26/33


102

de Catalunya podien ben bé ser el de totes les províncies espanyoles. Tesi

que va rebre el suport de l’altre cap conservador, Francisco Silvela.56

Aquest posicionament conservador contra el que representava de nou elcatalanisme fou encara més extrem en el cas dels liberals. Tusell i Chacón

assenyalen que en el Partit Liberal hi havia un substratum antiautonomista

que es fonamentava, més que no pas en la seva ideologia, en el temor als

avantatges que els conservadors podien obtenir de la reforma de l’Adminis-

tació local.57 El fet que José Canalejas, un dels polítics liberals que, junta-

ment amb Segismundo Moret, Niceto Alcalá-Zamora o Montero Ríos, més

destacaren en la lluita contra el catalanisme, acabés essent qui, des de lapresidència del Consell de Ministres, establís les bases de la Mancomuni-

tat catalana, no significa que els liberals no s’aferressin a un estatisme que

només podia consentir la descentralització administrativa.

Abans i després de l’aprovació de la Llei de mancomunitats, les mani-

festacions dels liberals en contra de l’autonomia política proliferaren. En

pot ser un bon exemple el discurs de Niceto Alcalá-Zamora en el debat del

missatge de la corona del 1916 que, de fet, contestava l’esmena presentadaper Cambó al mateix missatge: «Cuando yo oigo hablar de que Cataluña

es, y yo lo celebro, lo admiro y lo deseo, grande, rica, culta, fuerte, á medida

que oigo eso, me convezco más de que no puede obtener la autonomía

política, de que no le conviene, no por nemiedades y recelos, que la lealtad

enerva y la pujanza destruye, sino por leyes que presiden la constitución

de los Estados y que se toman de las leyes naturales que rigen el territorio,

y de las espiritualidades que moldean la población, y es que no puede serpreponderante la fuerza centrífuga, porque entonces no habría cohesión,

es que de tal modo el poder, la riqueza, la supremacía, la excelsitud signi-

fican, no sólo preeminencia, sino deberes; no sólo rango, sino asistencia,

que la autonomía política la pide siempre una debilidad oprimida á una

fuerza poderosa; la autonomía política se llama Irlanda, pero no Inglaterra;

Posen, pero no Prusia; Trieste, pero no Austria; Croacia, pero no Hungría.

(Muy bien.) Y tiene que ser así, porque el fuerte no puede ser recóndito, ni

56 Per seguir ambdues intervencions, vegeu DSC, núm. 64, 19-11-1901.

57 J. TUSELL i D. CHACÓN ORTIZ (1983). La reforma de la administración..., p. 219.


27/33


28/33


104

V

Cada facció política defensava el seu model d’organització de l’Estat a Espa-

nya. Els liberals va ser sempre partidaris de l’estatisme jacobí. En són una

prova més les opinions de José Garcia Prieto del 1905, mentre era Mnis-

tre de la Governació, durant el debat sobre els fets ocorreguts després del

Banquet de la Victòria: «El autonomismo de que S.S. habla [M. Girona] ¿es

el del programa de Manresa? Debate vendrá sobre ello; y si viene, yo no

tendría más que recordar palabras de elocuentes oradores de esta hermosa

tribuna española, para demostrar á S.S. que esas bases de Manresa son la

desintegración del suelo nacional, la ruptura de vínculos que los siglos, la

sangre y la naturaleza han anudado indisolublemente, el mal más grave

que se puede producir; son, como decía el Sr. Maura, el desquiciamiento

de la Patria española». Una opinió que es completa amb l’afirmació del

líder dels liberals, José Canalejas, en comentar la Llei de mancomunitats:

«¿Se parece esa Constitución federal, ese conjunto de Estados, al projecto

de Mancomunidades? ¿Qué analogía hay entre las prerrogativas políticas y

constitucionales de los Estados federales y las atribuciones administrativasy delegadas de las Mancomunidades? [...] No ya hombres de esclarecido

entendimiento, sinó el más torpe, que examine sus cláusulas, verá como el

Gobierno y el Parlamento, las Cortes y el Rey, conservan todos los resortes

necesarios, y más de los necesarios, para impedir que las Mancomunidades

acometan empresas disolventes, perturben servicios administrativos, dañen

el interés nacional o interés privado, o se extralimiten de sus atribuciones,

invadiendo el terreno político, que en absoluto les está vedado. Los poderespúblicos, á quienes todos los acuerdos se notifican, que no reconocen, sino

que delegan, atribuciones á las Mancomunidades, están capacitados para

la suspensión de sus acuerdos y para la suspensión y aun disolución de la

Mancomunidad misma».61

Els conservadors i els republicans reformistes, en canvi, sempre van

propugnar una organització de l’Estat fonamentada en el municipi. El con-

servadorisme municipalista estigué representat, encara que no només, perles propostes descentralitzadores d’Antonio Maura del 1907. Maura, el de

61 DSC, núm. 31, 22-11-1905, i J. CANALEJAS (1913). La política liberal en España, p. 206-207.


29/33

105


la «revolución desde arriba», defensà la restitució de la vida local per atacar

el caciquisme: «Por eso hay que variar el sistema: ir á la raíz del mal y rein-

tegrar la vida local en su independencia, dentro de los límites naturales; yhay que decidirse á ello, ó renunciar á toda esperanza. Hay que decidirse á

la inhibición del poder central, conociendo que la inhibición del Gobierno

en todo aquello que genuinamente pertenece á la vida local, no es una resta,

ni una depresión de fuerzas; no es más que renunciar á las maldiciones

populares y al desprestigio de la soberanía. Lo más conservador es poner

término á la ususrpación de esas funciones, devolver á los naturales amos

lo que es suyo, restaurar el régimen local, y para ello rehabilitar sus orga-nismos; porque claro es que se espantan con razón quienes piensan en los

resultados de entregar más facultades á los actuales Ayuntamientos, con

desenbarazos autonòmicos, con emancipaciones para la orgía. ¡Dios nos

libre! Hay que hacer ambas cosas simultáneamente». Quant als republi-

cans de Melquíades Álvarez, la discussió del missatge de la corona de 1907

demostra com oposava la descentralització municipal a l’autonomia regio-

nal: «¿Os concedería la autonomía regional? Me va á dispensar mi ilustrecorreligionario y maestro señor Salmerón, que le diga que para mí la región

no debe merecer de pronto, en este momento, por una especie de ley ó de

decreto del Poder central, la autonomía que reclama. Y no debe merecerla

ni puede otorgársela, porque yo no creo en la existencia de las regiones con

ese carácter de nacionalidades incipientes de que hablaba la otra tarde, con

elocuentísima frase, mi querido amigo particular el señor Vázquez de Mella;

ni siquiera como personalidades jurídicas de carácter político y económicoque, por necesidades de la vida social, viene á ejercer un verdadero Poder

soberano, entre el Municipio y el Estado».62

La gran dificultat amb què topà la proposta autonomista del catalanisme

fou, per una banda, l’acusació permanent d’egoisme i mesquinesa que

requeia sobre les aspiracions catalanes i, de l’altra, les grans diferències

estructurals i de desenvolupament polític que existien entre les diverses

zones espanyoles. Aquest diferent compàs entre uns i altres, que, com hem

62 A. MAURA (1902). «La reforma de la Administración local». La Lectura. Madrid, any II:1, i DSC, núm. 31, 20-6-1907.


30/33


106

vist, ja apuntava Pi i Margall el 1901 i que després desenvoluparen Ferrater

Mora a Les formes de vida catalana (Barcelona 1944) i Jaume Vicens Vives a

Industrials i polítics (Barcelona 1958), acabà essent el llaç que va estrangularaquella proposta de bastir una Espanya multinacional sota un estat com-

partit pel centre i les perifèries. La monarquia compartida no va arribar a

ser mai una proposta real que sortís de les files del liberalisme espanyol.

Els camins nacionals de Catalunya i Espanya van anar-se distanciant per la

intransigència castellanitzadora dels uns i per la voluntat «nacionalitzadora»

catalanesca dels altres.

La proposició autonomista del catalanisme no fou, ben a l’inrevés decom ho interpretaren alguns diputats dels districtes espanyols de l’interior,

una coartada per cobrir altres aspiracions més agosarades. El separatisme,

emprant la terminologia de l’època, no figurava ni remotament en l’horitzó

a assolir. La insistència a inserir el plet català en un context general espanyol

en fou la tònica. En l’anomenat Programa del Tívoli, del 14 d’abril de 1907,

redactat per Enric Prat de la Riba, es deia que «la transsubstanciació de la

solidaritat catalana en fecunda, en redemptora solidaritat espanyola» haviade ser el full de ruta, com es diu ara, per assolir la total renovació política

d’Espanya.63

L’elit política liberal espanyola, tant si era moderada com si era revoluci-

onària, va construir un poder oligàrquic i burocràtic, profundament milita-

ritzat, que apuntava al mateix objectius que s’havien proposat els estats del

seu entorn: la nacionalització espanyolitzant d’aquells territoris que encara

eren tan sols agregats. És per això que la reivindicació de la descentralització,sobretot des de Catalunya, fou sinònim d’alternativa global a l’organització

de l’Estat espanyol. Però, ben al contrari del que s’acostuma a dir, no fou

l’expressió d’un rebuig al liberalisme, ni tampoc la dèria de quatre reaccio-

naris, sinó que fou una manera diferent d’entendre l’organització política i

territorial del poder. A banda que, també, la reivindicació descentralitzadora

a poc a poc esdevingué una alternativa regeneradora, en un sentit moral i

tot. Des de posicions catalanistes o bé federals, la resistència al canvi pro-

63 Vegeu J. A. González Casanova (1974). Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938).Barcelona: Curial, p. 545-548.


31/33

107


vocà decepció i insatisfacció, especialment arran de la frustrada revolució

democràtica de 1868 i, sobretot, de l’efímera experiència republicana de

1873, que no va resistir la prova del federalisme.Amb dos exemples en tindrem prou per donar fe d’aquest estat d’ànim

de la política catalana respecte a l’obra de la revolució. El primer és un article

del federal Narcís Roca i Farreras: «La descentralisació administrativa no

afavoreix, garantiza ni dóna protecció á las diferencias naturals que hi ha

al carácter, á la llegislació civil, á las institucions particulars més bonas, ni

á l’art, á la literatura, al llenguatge de les regions diferents. No fa callar ni

aboleix l’afany continu que caraterisa al centre politich unitari, de dominar,d’intervenir en tot ab qualsevol motiu i d’exigir crescuts i nous drets i contri-

bucions. No deslliura de l’absolutisme del poder central, monarca o Congrés

[...] Deixa sempre obert als agents del poder un camí tan ample que, segons

les institucions del dit poder, els sia facil anular, cambiar ó entorpir les reso-

lucions de las municipalitats i de las provincias [...] La descentralisació admi-

nistrativa es insuficient pera Catalunya, li ve estreta, sobretot estant partida

en quatre provincias artificials separadas. Pera la vida purament material,per la vida de remat, de moltó sens nom particular [...]. La descentralisació

administrativa pot ser prou. Mes pera la vida moral, pera la vida i el progrés

com a poble, no». El segon exemple és la reflexió del Club dels Federalistes

barcelonins en assenyalar que era impensable una descentralització admi-

nistrativa sense una descentralització política: «Estando tan íntimamente

enlazadas la administración i la política, no se concibe, es absurda, la idea

de descentralización administrativa mientras existe centralizado el poderpolítico. Con la descentralización política no sólo conseguirán las provincias

la autonomía administrativa, sino que podrán tenerla también las entidades

inferiores, es decir, las comarcas i los municipios».64

La societat catalana tenia una forta vertebració i un sentiment de per-

tinença al propi país molt profund i dinàmic. A Catalunya no calia que la

societat fos dinamitzada des dels poders públics, justament perquè, fins i

tot sense un poder polític autòcton, la societat civil, a recer del creixement

64 L’article de Roca i Farreras fou publicat inicialment a El Federalista, 21-I-1869, desprésva ser reproduït per La Renaixensa, any III, núm. 15, 20/VI/1873. L’opinió del Club delsFederalistes a: El Estado Catalán, 15/II/1870.


32/33


108

econòmic, anava dotant-se de formes sociopolítiques autònomes cada vegada

més enfortides. Aquesta modernització de la societat catalana fou, precisa-

ment, el que va permetre la «nacionalització» de Catalunya —primer cul-tural i lingüística i després política— i fou, també, la base de la resistència

catalana a l’espanyolització, tant per la via de les idees com mitjançant la

resistència política. És veritat que Catalunya havia perdut les seves institu-

cions de govern després de la Guerra de Successió, però continuava essent

un nom històric que perdurava en l’imaginari col·lectiu dels catalans. I si

bé el 1833 Espanya era dividida en províncies i, per tant, des del punt de

vista institucional, no hi quedava cap rastre de la realitat catalana, just enaquell moment es produí l’efecte contrari del que perseguien en bastir la

«nació espanyola» allí on no n’hi havia. La incapacitat de l’Estat per dissol-

dre Catalunya en una Espanya unitària i castellanitzada pot explicar la seva

debilitat o bé el dinamisme diferenciat de Catalunya respecte al conjunt

espanyol. Sense aquest substrat, sense aquesta base social, el catalanisme

no hauria pogut consolidar-se mai com a moviment de reivindicació de la

personalitat pròpia de Catalunya en un context d’ascens dels estats nació idel liberalisme.65

En l’època que començaren a publicar-se les primeres històries nacionals

fundacionals, a final del segle XIX i a principi del segle XX, l’antiga corona

d’Aragó era un fantasma que es passejava només pels llibres d’alguns romàn-

tics catalans. Ho constata de manera excel·lent Norman Davies en el seu

llibre sobre els regnes desapareguts a Europa.66 És ell qui assenyala que

la corona d’Aragó no ha tingut un bon viatge a través del record perquè vaperdre en la competició que va mantenir amb Castella. Tendeix a ser pre-

sentada, diu, com una «regió històrica d’España» i no pas com el que fou,

un estat sobirà com Portugal. El que va representar la corona d’Aragó no

65 Per aprofundir més en aquest aspecte, vegeu J. TERMES (1999). «Les arrels populars delcatalanisme», conferència reproduïda al volum Les arrels populars del catalanisme. Barce-lona: Editorial Empúries, i una altra conferència de J. Termes, «El Catalanisme, motor

de transformació a la Catalunya contemporània», inclosa a: AADD (1993). Les Bases deManresa, 1892-1992: Cent anys de Catalanisme. Cicle de conferències en commemoració delcentenari de les Bases de Manresa. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

66 N. DAVIS (2014). Reinos desaparecidos. La historia olvidada de Europa, Barcelona: GalaxiaGutenberg, p. 183-267.


33/33


encaixa en el relat històric del liberalisme espanyol sobre el que era Espanya

i per això va tractar l’antic regne d’aragonesos i catalans amb hostilitat, de la

mateixa manera que el catalanisme va maldar per recuperar-lo adaptant-loal relat de la nova Catalunya que defensava. Els aragonesos sobraven. El pas

del temps ha fet, a més, que allò que abans els unia, fins i tot en l’aspecte

simbòlic, ara els separi. L’antic Estat plurinacional aragonès, que per això

era el dels catalans, no ha encaixat bé en la narrativa nacionalista contem-

porània. El regne-comtat dual, del qual depengueren un munt de territoris

arreu de la Mediterrània, va passar de moda, i el nacionalisme espanyol

liberal se’l va cruspir sense adoptar-ne ni tan sols la memòria. La histori-ografia catalana romàntica va reivindicar-lo, en canvi, si bé amb el dubtós

i anacrònic nom de confederació catalanoaragonesa, per construir el relat

nacional fundacional propi

Agustí Colomines, La Construcció de l'Estat Liberal Espanyol i El Catalanisme

Documents

Transcript of Agustí Colomines, La Construcció de l'Estat Liberal Espanyol i El Catalanisme