AIXÍ SON LES COSESREVISTA Nº 13 Gener

2 1

Trias pagarà una prima de productivitat als seus funcionaris

Els treballadors de l’Ajuntament de Barcelona cobraran el desembre aquesta prima i, al gener, l’extra d’estiu avançada | L’Ajuntament aprovarà el catàleg de llocs de treball pendent des de 1988 | Els sindicats interpreten que la prima els rescabala antics retalladesTrias ha aconseguit prorrogar el conveni col · lectiu, vigent des del 2008, fins al 2015 en una votació en què el 89,9% dels treballadors han donat el sí a l’acord. I s’ha aprovat el catàleg de llocs de treball de l’Ajuntament de Barcelona, pendent des de 1988. I tot sense massa conflictes.Màgia? No exactament. Aquest Nadal els treballadors de la ciutat percebran l’extra d’estiu a principis de gener eludint d’aquesta manera la supressió de la paga de desembre dictada pel govern de Madrid. Una pràctica en la qual Barcelona se suma a la que aplicarà altres comunitats i ajuntaments que poden permetre fer-ho.Però a més, uns 9.200 empleats, els que depenen directament de l’estructura municipal, rebran en la nòmina de desembre una gratificació extraordinària de productivitatque correspon aproximadament a un 30% del seu salari mensual.Per als sindicats la paga de productivitat rescabala, encara que només parcialment, als treballadors de l’Ajuntament de les pèrdues ocasionades per les successives congelacions salarials dels últims anys i la reducció del 5% dictada pel govern de Zapatero el 2010.Per la seva banda, a l’Ajuntament justifiquen aquesta prima com una gratificació extraordinària en concepte de productivitat. La prima s’acorda simultàniament a l’acceptació per part dels sindicats del catàleg de llocs de treball negociat pel primer tinent d’alcalde,Joaquim Forn.L’alcalde, que va tancar l’acord amb els líders sindicals, ha defensat sí o sí que la prima de productivitat es pagui i els serveis jurídics de la casa no han posat obstacles.A la pràctica, per als empleats significarà que aquest mes cobraran entre 750 i 1.200 euros més, segons estimen els sindicats, i percebran un discret augment en les seves nòmines a partirde gener que li costarà a la ciutat uns set milions a l’any. Una xifra que, els qui defensen aquesta mesura, jutgen irrellevant en un pressupost de despeses en personal de 540 milions.

Si ells poden perquè nosaltres no?

En todos los hombres está

presente la corrupción: sólo es una cuestión de cantidades.

3 4

DES DEL SINDICAT CORPORATIU PAS-GIGU (Plataforma Alternativa Sindical). Entenem que a la vida no tan sols està el color blau, però a nosal-tres ens ha tocat defensar aquest color perquè cap sindicat amb representa-ció a aquest Ajuntament anteriorment el defenia com es mereix.Ni difamem ni desitgem un món sense sindicats. Això és el que volen els sin-dicats majoritaris - eliminar als sindicats minoritaris- encara que sigui utilitzant la demagògia sindical.Apostem per nous models sindicals, pel fi del monopoli sindical de CCOO-UGT i els seus privilegis.Ens preguntem què pensen els representants de UGT-CCOO a Guàrdia Ur-bana davant els atacs sistemàtics cap el nostre col·lectiu per part dels seus sindicats ??? Article del País de 3 maig 1983 La crisi del model sindical espanyol Contradiccions internes en unes organitzacions sindicals que funcionen a dos nivells-en la negociació marc i en les empreses-i necessitat d’independència, que ha de començar amb un finançament al marge de l’Estat, són dos elements de la crisi sindical espanyola, segons l’autor de aquest text. I la primera dada d’aquesta crisi és la diferència real entre l’afiliació escassíssima i el suport majoritari a les centrals.El sindicalisme a Espanya no pot estar per més temps en la indigència, amb les xifres d’afiliació real més baixes d’Europa. En una nació en què si alguna cosa ha quedat demostrat històricament és que hi ha un suport als sindicats, massiu, fins i tot davant dels partits de l’esquerra històrica, comparativament amb aquells. Dos defectes d’origen afecten el sindicalisme espanyol dels setanta i vuitanta: l’organització, que exclou sectors importants de l’estructura de producció a Espanya, i, en segon terme, la nul · la capacitat d’independència financera, tant de CCOO com d’UGT, que els fa, dependents, ara d’organitzacions internacionals, ara del Govern espanyol.La primera falla del sistema sindical-l’organització ajustada a models ideologitzats i res pragmàtics-ha derivat en un sindicalisme mal burocratitzat, precisament quan els defensors de l’ortodòxia sindical històrica pretenen demostrar que el seu model té encara alguna cosa a veure amb la concepció del sindicat com instrument revolucionari que acompanyaria en el procés-com si de dues rodes d’un mateix eix es tractés-al partit obrer. Concepció aquesta que roman, es digui el que es digui, en les ments directives dels dos sindicats espanyols.

Comitès d’empresaEfectivament, ells saben de la impossibilitat fàctica d’aquest model, però també donen els passos per adaptar-se a les necessitats actuals dels productors espanyols. Així, el sindicat està format, ara mateix, per uns caps negociadores d’acords-marc o convenis sectorials i d’empresa, que coneixen bé la reconversió sectorial, per la seva llarga experiència negociadora amb el Govern d’UCD, primer, i amb el socialisme, després.A les empreses, són els comitès-formats per persones d’UGT i de CCOO-els que fan el sindicalisme a la base.Entre l’espontània activitat dels dirigents d’empresa i els caps negociadores (sense cap càrrega pejorativa en el concepte) tot just mitjançant uns serveis jurídics, més voluntaristes que una altra cosa, i dirigents dels que no han saltat a l’esfera política.El sindicalisme espanyol es troba així desarmat, perquè els funcionaris intermedis-el cos del sindicat-no tenen preparació professional suficient, salaris dignes i qualificació per enfrontar els seus coneixements a les patronals, que cada dia adquireixen, més experiència i, van perdiéndole el respecte a els “temuts” sindicats.A més de, la crisi interna descrita, d’identitat, d’objectius i d’organització, cal cridar l’atenció sobre els grans sectors marginats pel sindicalisme. Tècnics i professionals estan fora del sindicalisme, i no s’estructura per ells una oferta atractiva. Igual passa amb aquests milers de treballadors de petites empreses que es veuen impedits de participar en les eleccions sindicals, i l’absència deixa en dubte fins a cert punt els dels sindicats majoritaris, quan es fa referència a UGT i CCOO.

La independència sindicalQuant al finançament, elemental si es vol consolidar a Espanya un poder sindical amb pes, no pot fer-se a costa de l’Estat. Les associacions de veïns, els sindicats, les associacions recreatives, ecologistes, d’ajuda a marginats o senzillament els clubs d’oci o esportius són tots ells mecanismes imprescindibles per a la consolidació de la democràcia moderna i l’enquadrament ciutadà.Però ... ¿Fins quan pot suportar una Administració pública la sagnia dels ajuts per a aquest tipus d’institucions de caràcter evidentment privat?Naturalment, la patronal no emprèn una campanya relativa ment convincent en aquests moments perquè no interessa als seus objectius. Seria fàcil la denúncia d’uns sindicats que es pretenen independents i que reben diners de tots els espanyols, sense distinció d’ideologia i interessos. Però la patronal prefereix aquesta peculiar situació, mantenint així febles i certament pacificats a aquests instruments del progrés dels treballadors.

6 5

La recerca, doncs, d’una fórmula d’independència financera a partir dels propis treballadors és una altra proposta que han de reflexionar nostres organitzacions sindicals.Hi ha alternatives que poden treure’ns de cert respecte ancestral i escassament científic cap a models sindicals obsolets. Seria desitjable adaptar l’existència de milers de petites empreses al sindicalisme d’ara, igual que caldrà donar alternativa als professionals i tècnics, valorant la seva influència en el procés productiu. I finalment, buscar fórmules de finançament.Respecte a les petites empreses, agrupades o mitjançant l’obtenció d’una lògica representativitat d’acord, al nombre de treballadors, encara que siguin menys de set per empresa, haurien de tenir opció a opinar i organitzar-se entorn als seus problemes immediatsLa temuda organització gremial, renegant d’una vegada l’inadequat model dels metal · lúrgics alemanys per Espanya, hauria d’adoptar per mitigar i fins i tot neutralitzar el creixement dels sindicats grocs en sectors com els metges, els enginyers, els quadres, els pilots, etcètera. Aquests treballadors tenen problemàtica especialíssima i consciència de cos-com els funcionaris mateixos-i no renunciaran a aquesta perquè se’ls boicotegi des de les organitzacions UGT o CCOO.

El finançamentFinalment, l’espinós tema del finançament ha d’evitar-des d’ara-passar a la dependència de l’Estat. Una fórmula imaginativa, que promouen sindicalistes no sospitosos de groguisme, seria la de cobrar a tots els treballadors que voluntàriament es sentin vinculats a un conveni col · lectiu i vulguin beneficiar-se de les seves millores. Un percentatge a càrrec del conveni negociat és raonable i fomenta la solidaritat entre els productors.L’important volum d’ingressos per aquest concepte va a facilitar que el sindicat de torn pugui fer amb bons tècnics en qüestions laborals i augmentar les seves prestacions als treballadors, a la manera com es fa en la gairebé totalitat de les nacions d’Europa.Això sí, l’Estat pot aportar una sèrie de facilitats per a la implantació de les centrals obreres i el seu desenvolupament, però mai ser la seva principal font d’ingressos. Gratuïtat en les telecomunicacions, enviaments postals, accés als mitjans de comunicació, publicitat gratuïta, campanyes d’afiliació, programes sobre temes laborals en els mitjans de comunicació de titularitat pública, etcètera.

PAS-GIGU ha recuperat aquest article de la hemeroteca , “la crisis del modelo sindical español”, sembla actual però va ser publicat l’any 1983, fa ni més ni menys que 30 anys... y el més fort ...Segueix plenament vigent !

7