9

Introducció

Carlos Salinas SalinasProfessor de secundària

La Guerra Civil (la guerra d’Espanya, com escrivien els corresponsals de premsa estrangera en aquells anys) va suposar una profunda fallida per a les poblacions situades en la rereguarda republicana en tots els àmbits quoti-dians. A Alacant, com al conjunt del País Valencià, la guerra no mostrava l’aspec-te del front de batalla, però a partir del mateix 18 de juliol de 1936 es va fer ben present en la vida diària de totes les persones. El conflicte va provocar un trienni en què totes les contradiccions històriques van esclatar en un remolí violent. Guanyar la revolució, guanyar la guerra i restaurar la legalitat republica-na van ser tres línies de tensió que van agitar la rereguarda.

La província d’Alacant, situada en-tre el Madrid assetjat i la València ca-pital de les institucions republicanes, va aportar a la defensa combatents, municions, queviures, roba, hospitals i colònies infantils per als evacuats, a més de la solidaritat i els recursos dels seus pobles i ciutats, bombardejats per l’aviació feixista italiana.

La centralització de l’administració política es va accentuar en el context de la guerra, cosa que va conferir a Alacant un important paper rector en la provín-cia, ja que el Govern Civil i les direccions dels partits i els sindicats radicaven en

la ciutat. La població de la capital va os-cil·lar al voltant dels 100 000 habitants: l’any 1940 va arribar als 97 000 censats, però cal considerar les eixides de joves cap al front i les arribades de refugiats que fugien de les zones de combat, sobretot des de la caiguda de Màlaga al febrer del 1937. Ja en vespres de la

Viernes, 29 de octubre de 1937

En el mercado de verduras de Alicante, por ejemplo, seguían hoy las colas lar-guísimas para alcanzar unos míseros to-mates o pimientos a fuerza de esperar, empujones, denuestos y querellas. Esta tarde, en cambio, ha pasado por cerca de casa un carro cargado de hortalizas y, sin ninguna molestia, hemos podido comprar tomates a 1,25 pesetas los dos kilos. Esto significa que en la huerta de Alicante no saben qué hacer ya con los tomates, mientras en el mercado casi se carece de ellos.

Entre tanto, en Valencia se venden los tomates hasta 1,75 pesetas el kilo, es decir, a casi el triple que en Alicante, y ese precio es la tasa oficial. ¿Cómo puede consentirse tal disparidad de precios?

Eliseo Gómez Serrano, Diarios de la Guerra Civil

10

República era una urbs comercial i de serveis, en la qual les ocupacions tercià-ries arribaven al 53%, amb predomini de població jove (37%). Les empreses que concentraven un nombre més gran d’obrers eren la metal·lúrgica Hijos de José Rodes, la factoria CAMPSA, la fà-brica de tabacs, cinc dedicades a la pro-ducció ceràmica, dues d’alimentàries i la d’adobs químics CROS.

Igual que en altres ciutats de gran-dària i composició social similars, en les eleccions del 14 febrer del 1936 va gua-nyar a Alacant la candidatura del Front Popular (80,72%). El dia 21 va prendre possessió del càrrec el nou governador ci-vil, Francisco Valdés Casas, que es va en-frontar decidit a l’intent de rebel·lió mili-tar i després va haver de resoldre la difícil tasca de recuperar els poders de l’Estat a la província durant el crític segon se-mestre del 36. En això va tindre el suport del Comité Provincial del Front Popular. Mentrestant, les organitzacions del Front Popular es van fer càrrec d’articular la resistència contra la revolta: enviar mi-lícies als fronts, controlar la rereguarda i dirigir l’activitat econòmica per a asse-gurar l’abastiment a civils i militars. Tot això generaria grans transformacions en la societat i la vida quotidiana alacan-tines. El govern local va ser configurat com a Consell Municipal al setembre, i va estar format per sis representants de la UGT, sis de la CNT, dos del PSOE, dos del PCE, dos d’Izquierda Republicana, un de la Unió Republicana i un del Partit Sindicalista, sota la presidència del nou alcalde Rafael Millá Santos (UGT-PCE). El retrat d’aquest últim, pintat per Emilio Varela, es pot contemplar a la galeria d’alcaldes de l’Ajuntament.

L’economia alacantina va estar sota el control dels sindicats CNT i UGT:

alguns sectors dirigits per un d’ells, uns altres compartits pels dos. En general, les activitats productives i els serveis més importants van ser confiscats, con-trolats i socialitzats per comités obrers o mixtos. A més, els edificis religiosos i les finques abandonades i de desafec-tes van ser confiscats, com el palau del Marqués del Bosch, el Club de Regates, el Casino i el Cercle Mercantil. Els pri-mers hospitals de sang es van establir al Club de Regates, a l’Institut de Cecs i a la Residència de Monges Oblates. Amb la finalitat de cuidar dels fills de milicians i dels menors evacuats dels fronts, es van instal·lar en les finques requisades guarderies i colònies col·lectives infan-tils en el terme municipal i en el veí Sant Joan d’Alacant. En aquesta assistència a ferits i refugiats va destacar el Socors Roig Internacional, que va organitzar una densa xarxa de solidaritat en tota la província. Alacant, ciutat de rereguarda, va veure créixer el nombre d’evacuats que va haver d’atendre en les seues necessitats de sostre i menjar, proble-ma que es va agreujar a mesura que va avançar el conflicte i que va tractar de pal·liar el Comité de Refugiats de Guerra constituït al desembre del 1936.

Tots els testimonis de l’època di-buixen una ciutat que patia fam i por. El desgavell causat en la producció i la distribució d’aliments i matèries més el corrent de refugiats van provocar l’es-cassetat i el racionament. Llargues cues es formaven diàriament per a adquirir escassos i cars aliments; un ambient social que desmoralitzava la població, que sentia el terror de ser bombardejada com a objectiu de guerra. A poqueta nit eixia de la ciutat la «columna de la por»: els habitants de camí a les cases de camp i els pobles pròxims. Els bombardejos

11

de l’aviació italiana al servei de Franco, especialment el del 25 de maig del 1938 sobre el mercat de fruites i verdures, van deixar un trauma profund en la vivència col·lectiva.

Malgrat les dramàtiques circums-tàncies, l’assistència als cinemes era nombrosa, ja que des dels anys vint era una forma d’oci molt estesa en una ciu-tat que tenia molts cinemes, coberts i d’estiu, al centre i als barris. El públic hi assistia sovint a veure preferent-ment pel·lícules d’evasió, comèdies i musicals produïts per Hollywood i cintes espanyoles. Fins al 28 de març del 1939 hi va haver funció. A més, els partits i els sindicats obrers van desen-volupar actuacions en pro d’una cultura que arribara a les capes populars amb l’objectiu de difondre-hi el missatge

antifeixista. L’Ateneu d’Alacant, lloc de trobada de la intel·lectualitat republica-na els anys previs, amb figures destaca-des com José Ramón Clemente, Eliseu Gómez Serrano, el doctor Àngel Pascual Devesa, Josep Guardiola Ortiz o el mú-sic José Juan Pérez, va ser dirigit per l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes en Defensa de la Cultura, que va tin-dre una secció d’artistes plàstics molt activa (Gastón Castelló, Daniel Bañuls, González Santana, Melchor Aracil, Emilio Varela, Abad Miró, el fotògraf Francisco Sánchez, l’arquitecte Miguel López, etc.). Al febrer de 1937 l’Aliança va presentar l’Altaveu del Front, un acte que combinava els discursos polítics, les projeccions de pel·lícules –moltes, sovi-ètiques–, recitals de poesia i peces cur-tes de teatre, entremesos de Cervantes

Imatge d’una conferència en l’Ateneu en 1933. D’esq. a dta.: Àngel Pascual Devesa, Eliseu Gómez Serrano, Carlos Carbonell, Alfonso Hernández Catá (ambaixador de Cuba a Espanya), Rafael

Rodríguez Albert, Félix Lorenzo i José Juan Pérez. Font: Arxiu Municipal d’Alacant.

12

i obres escrites sobre el significat de la lluita. El propòsit era acostar a la rere-guarda la realitat del front.

Pel que fa a la premsa, en vespres de juliol del 36 circulaven en la ciutat dos diaris de dretes (El Día i Diario de Alicante) i un d’esquerres (El Luchador). Després del colp, aquells van ser confis-cats i transformats en Bandera Roja (UGT, PSOE i PCE) i, més tard, Avance (PSOE) i Nuestra Bandera (PCE). Els llibertaris (CNTFAI-JJLL) tenien Liberación. Als pe-riòdics locals se sumaven les emissores EAJ31 Ràdio Alacant i EA5 Ràdio CNT-FAI-Joventuts Llibertàries. Una novetat va suposar l’aparició de Proa, un periòdic mural fet pels artistes de l’Aliança d’In-tel·lectuals Antifeixistes, que es col·loca-va els dissabtes a la Rambla.

L’esforç de defensa de les comar-ques alacantines, territori últim de la República, ha deixat una petjada mate-rial i immaterial que cal divulgar amb rigor científic, propòsit cardinal de la col-lecció L’Ordit. Els autors, que són inves-tigadors del període en aquestes terres, ens ofereixen claus importants per a la compressió històrica. En última instàn-cia, volen que els lectors coneguen els fets per a incorporar la memòria històri-ca d’aquell període al desenvolupament de projectes democràtics compartits.

Així, Pablo Rosser explica com Alacant, malgrat ser una ciutat de re-reguarda i rebre nombrosos refugiats al llarg del conflicte, va començar a ser bombardejada (amb una virulència es-pecial a partir del 1938) i es va convertir en un espai de terror per al qual es van construir quasi un centenar de refugis antiaeris, avui un interessant recurs pa-trimonial i turístic.

José Ramón García Gandía mostra el complex sistema de línies de defensa

activa i passiva amb què aquesta esforça-da rereguarda intentava protegir-se dels bombardejos i de possibles atacs per ter-ra i mar: bateries de costa, búnquers, trinxeres, nius de metralladores i refugis antiaeris; els aeròdroms de Rabassa i el Fondó de Monòver; estructures localit-zades en el litoral i en les vies d’accés des de Múrcia i Madrid, i proposa un itinerari per a conéixer aquesta arqui-tectura militar entre aiguamolls al Clot de Galvany (Elx).

Àngel Beneito i Francesc Blay exa-minen les transformacions fetes durant la guerra a Alcoi, la ciutat fabril bolcada a produir per al front. Tot va canviar, i encara avui és possible reconéixer tes-timonis en el teixit urbà.

Miguel Ors descriu i explica Elx, la ciutat industrial i amb una llarga trajec-tòria organitzativa obrera, disposada per a sostindre la defensa.

José Ramón Valero traça el breu però intens episodi del final de la República, vuit setmanes entre la caiguda de Catalunya i el trasllat dels presos repu-blicans a Albatera, seqüència materialit-zada a la vall d’Elda, seu de les últimes instal·lacions ministerials, i el descens al port d’Alacant, últim objectiu militar del franquisme.

Josep Bernabeu aporta informació sobre l’alimentació en aquells anys i la inquietud del Govern i dels organis-mes internacionals per la possibilitat d’epidèmies.

Juan Antonio Ríos repassa les ex-pressions literàries de la Guerra Civil a Alacant, una literatura al servei de la propaganda: poesia i relats condicio-nats per les circumstàncies, la petjada de les quals s’articula al voltant del si-lenci, el dolor i la derrota en escenaris que són ara, en l’àmbit literari, «llocs

13

de memòria»; necessaris per a la con-vivència, ja que, en paraules de l’autor, «l’oblit no cura».

Un grup de professors d’institut van fer l’exposició «Llapis, paper i bombes» com a recurs didàctic per a acostar la realitat històrica de la infància refugiada en les nostres terres. Van seleccionar di-buixos fets per escolars evacuats on van reflectir les seues vivències, no diferents de les que avui tenen altres xiquets i xi-quetes en les guerres actuals.

Així mateix, hem incorporat al llibre alguns fragments dels diaris de dos tes-timonis que van viure en primera fila el

desenvolupament de la guerra a Alacant: d’una banda, els d’Eliseu Gómez Serrano i Emma Martínez Bay, professors de l’Escola Normal, i d’una altra els del metge Àngel Pascual Devesa, que ens aporten la visió dels intel·lect uals repu-blicans de la ciutat sobre la vida diària, l’evolució de la guerra, els problemes de proveïment, els bombardejos, el funcio-nament de les administracions, el final del conflicte i les conseqüències en les seues famílies.

Amb aquest llibre pretenem resca-tar de l’oblit el dia a dia de milers de persones, ciutadans anònims, als quals

Miércoles, 22 de febrero de 1939

He pasado la mañana en Santapola para ver de conseguir pescado. Hace tiempo que no lo comemos, porque al mercado de Alicante no traen y es forzoso ir a los pueblos costeros para tratar de lograrlo. En Santa Pola no falta. Casi todo el mundo tiene, pero nadie lo vende por dinero. Es preciso cambiar por lo que sea, principal-mente víveres, y también tabaco. Esto úl-timo es lo que principalmente puedo ofre-cer, dedicando a ello mi suministro, y al fin, entre varios pescadores o sus mujeres adquiero nueve kilos de pescado variado, sin que entre él figuren, por desgracia, los ricos salmonetes y las sabrosas merluzas.

[...]Hemos llegado a un punto de penuria,

mejor diría de miseria, tal que ya lo más indispensable falta. No hay nada de nada en ninguna parte. Ni medicamentos en las farmacias, ni comestibles en los ultramari-nos, ni tejidos en las tiendas, ni calzado en las zapaterías, ni material en los estableci-mientos de electricidad, ni cristal, loza o porcelana, ni materiales de construcción. Los carpinteros y ebanistas no pueden tra-bajar por falta de maderas, colas, clavos,

tornillos, cerraduras y herramientas. Los pintores no encuentran colores, barnices ni pinceles. Los hojalateros carecen de zinc, hojalata y estaño. Los periódicos interrumpen con gran frecuencia su pu-blicación por falta de papel. En la Normal no pueden darse debidamente las clases de dibujo por no disponer de papel, lápices ni gomas de borrar.

[...]Vivimos no sé cómo. Y casi cada día,

bombardeos aéreos. Así el lunes o martes. Hoy se ha frustrado el propósito enemigo, pues sus aviones se han visto obligados a descargar en el mar a tres millas de la costa. Pero de 10.30 hasta dos horas más tarde, en Alicante no se hace nada. Todo el mundo está pendiente de los bombar-deos. Por mi parte he dado orden de que las oficinas de la Normal se abran solo de 3 a 6 de la tarde.

En el Gobierno Civil y Diputación van a ser de 4 a 7 después del bombardeo de ayer que castigó duramente los alrededo-res del mencionado edificio.

EGS, Diarios

14

els va tocar viure una de les èpoques més fosques i dramàtiques de la nostra història. Encara que el front de guerra es va mantindre lluny del País Valencià durant tot el conflicte –i per això no hi va haver en el nostre territori «gestes èpiques» que es traslladaren als llibres d’història ni al nomenclàtor oficial del règim posterior–, milers de persones, especialment en les ciutats més grans, van patir les penúries i la crueltat de la guerra, no solament per la carestia i els racionaments habituals en aquest tipus de conflicte, sinó, especialment, en

forma d’execrables bombardejos contra la població civil que van provocar cen-tenars de víctimes innocents. El que es va produir el 25 de maig del 1938 sobre el Mercat va ser probablement l’epi-sodi més sanguinari de tota la Guerra Civil, i malgrat això s’ha mantingut in-justament silenciat durant molts anys. Agraïm a la Universitat i a l’Ajuntament d’Alacant el suport decidit que han mos-trat a la publicació d’aquest llibre, que esperem que servisca d’homenatge a les persones que van viure i van morir en aquells anys terribles.

Inscripció sobre la paret del refugi de la plaça de Sèneca. Font: Socialmediablogtrip.com.