Anècdotes de viatges

Dipòsit legal: B-34570-2007Imprenta ALCEUSEdita: Ajuntament de CanovellesTirada: 150

Vet aquí un recull. Un recull d'anècdotes que parteixen d'una exposició: “Un viatge ple de veus”. Són anècdotes de viatges que van des de l'interior d'un mateix fins a terres llunyanes. Alguns escrits són alegres, d'altres tristos, d'altres són més personals. N'hi ha de llargs i de curts, de fets insignificants o d'esdeveniments que van canviar vides, viatges de vacances o viatges migratoris però totes aquestes anècdotes tenen en comú que han estat escrites per persones que fan possible que la biblioteca sigui un espai viu.

En especial vull agrair l'esforç dels alumnes de l'Escola d'Adults de Canovelles que hi han participat amb entusiasme.

I, en general, a tots els que ho heu fet possible.

Sylvia Sanz i MoixDirectora de la Biblioteca Frederica Montseny

Anècdotes de viatges

3

Per a mi aquest és el país dels contrastos, per la llum, els colors, la gent amb la seva elegància i bellesa i per què no dir-ho, la pobresa i brutícia per tot arreu.La gent a la India en general són molt sociables, volen fer-se fotos amb tu, doncs et troben diferent i els agrada, i també et conviden a seure amb ells i et donen el que tenen, per poc que sigui.Un dia estàvem buscant un telèfon per trucar a casa, allí això és un problema gros, doncs no en tenen a tot arreu, ens varen dir que en aquell poble el mecànic, amb una bateria de cotxe, en feia funcionar un i allí vam anar. Ens el trobàrem enfeinat, ple de greix fins a les celles, l'home al veure'ns va anar a rentar-se les mans, tenia una mànega que rajava un xic d'aigua, i l'home frega que fregaràs, nosaltres que ho vam veure, vàrem pensar que així no acabaríem mai i li donàrem una ampolleta de xampú de l'hotel, l'home s'ho va mirar i no va saber què fer, nosaltres la vam obrir i n'hi posàrem una miqueta a les mans ,mentre fèiem gestos perquè se les fregués, i ell es posa a fregar i al veure el què passava comença a cridar, a l'instant anava venint gent i més gent tot mirant el miracle, al tercer raig de sabó les mans d' aquell home van quedar quasi netes, per ell suposo que netíssimes, era la primera vegada que aquella gent veia sabó; tothom reia al seu voltant, jo crec que va venir tot el poble, allò va ser una festa, tot seguit els hi vam donar totes les ampolletes de sabó que teníem, la gent quasi es barallava per aconseguir-ne una .No cal dir, que ens va treure una bateria de no sé on i vam telefonar als de casa la mar de bé amb aquell invent.

ÍNDIA per Núria Prats

Viatge a l'interior. Amsterdam. Prinsergracht, 263. La casa d'Anne Frank. La casa del darrere. A fora, els canals, els timbres de les bicicletes... Dins, una casa sense més finestres que la imaginació. Sis de juliol de 1942. Dos anys tancada. Darrera una escala, una porta amagada. Habitacions, un menjador, vuit persones. Un viatge a l'interior a les pors i a les angoixes. Reflexió. Una estreta escala de fusta. Encara a les parets els records d'Anne. Els seus papers. Els seus diaris. Un viatge a l'interior de l'ànima. Anne Frank, un diari i un viatge. Quatre d'agost de 1944, una delació i després la mort. A fora una ciutat acollidora, Amsterdam. Una visita obligada, la casa d'Anne Frank.

AMSTERDAM per Lambert Botey

4

Una nit de novembre tot just acabava d'arribar a casa quan em trobo a sobre de la taula del menjador un sobre amb una dedicatòria ben especial: “Tens res a fer el proper cap de setmana? espero que t'agradi...” tot d'una obro el sobre i em trobo un parell de bitllets d'avió amb direcció a Venècia. Quina sorpresa! Vam arribar quan ja era fosc i ens vam instal·lar en un acollidor hotel en el cor de la ciutat molt a la vora de la Piazza San Marcos. El desig per sortir i recòrrer la ciutat ens va fer oblidar l'hora de tornada, eren prop de les 12 de la nit i encara voltàvem emocionats entre els carrerons estrets i el viatge plàcid de les gòndoles entre els canals... què romàntic! Va començar a ploure tot just tornàvem a l'hotel i vam començar a planificar quina seria la ruta del primer dia: què visitariem, on podriem anar a dinar, etc.Encara no era de dia quan em vaig despertar sorpresa pel soroll de la tempesta. Havia plogut intensament tota la nit. El que no podiem arribar a imaginar era l'espectacle natural que ens estava esperant...Només sortir de l'hotel vam veure els carrers negats d'aigua i molts accessos a places tancats. Molts dels turistes portaven unes botes de plàstic de vius colors que es podien comprar a qualsevol quiosc. Vam decidir que un espectacle com aquell l'havien de viure en primera persona, així que ens vam calçar les botes d'aigua i ens vam endinsar a carrerons i places plens d'aigua. A molts carrers hi havia tarimes de fusta que s'utilitzen perquè els vianants puguin travessar d'una banda a l'altra. Les cases de planta baixa, els hotels i les botigues protegien les seves entrades amb sistemes de comportes automàtiques.Però el millor estava encara per descobrir. Quan vam arribar a la Piazza San Marco caminant feixugament contra la resistència de l'aigua vam descobrir no la plaça que haviem vist la nit anterior sinó una llacuna amb més de 20 cm de fondària plena d'aigua... allò era impressionant! Tothom ficat de peus a l'aigua com si d'una piscina es tractés...Poc després descansant en una cafeteria ens van explicar que aquest efecte natural anomenat “acqua alta” només passa un o dos cops l'any i es produeix quan la marea puja degut a fortes tempestes quedant la ciutat inundada durant algunes hores. Estar clar que vam estar de sort!Aquella mateixa tarda després de tornar d'una breu excursió a l'illa de Murano vam tornar a descobrir Venècia tal i com l'havíem vist la nit anterior... ben maca i sobre tot ben eixuta!

VENÈCIA - Acqua alta per Mamen Duro

5

Abans de marxar, algú em va dir que a Xicago havia arribat la primavera, però es va equivocar. El viatge va ser llarg: Barcelona-Roma, Roma-Nova York, Nova York-Xicago. El director de l'institut em va recollir a l'aeroport i em va dur fins a la residència d'estudiants on m'instal·laria fins a trobar un pis. L'edifici era just davant del llac, la Lake Shore Drive, una avinguda de 7 o 8 carrils i molt a prop de la feina. L'habitació era molt senzilla, austera diria jo : un llit amb una manta de la mili, una petita tauleta amb 1 cadira, un armari i un bany. La finestra donava al llac! Quin luxe! Em vaig deixar caure al llit, però tenia gana i vaig sortir per conèixer la meva nova ciutat. Vaig comprar un paquet de pa de motlle integral i un pot de melmelada de gerds. Aquest va ser el meu esmorzar i sopar de molts dies. Quan ja duia molta estona caminant, vaig notar el cansament: un viatge llarg, massa novetats per un sol dia. Començava a ploure i feia un fred de rigorós hivern. Quan tornava cap a casa, quasi fosc, i just girava la cantonada de la Lake Shore Drive, una ventada es va endur el meu paraigües i jo, per no volar, em vaig agafar fort a un fanal! Jo no era Mary Poppins!! A Xicago no valen els paraigües!! Quan fa vent calen les dues mans per agafar-te a qualsevol lloc.

XICAGO - Windy City per Sylvia Sanz

Surto de l'hotel amb una samarreta verd llimona, però just sortir quedo plena de mosquits i amarada de suor. Em canvio per un vestit fosc molt fresc i torno a sortir. Anem a passejar pels carrers entre les botigues i paradetes. Recordo carrerons molls i humits, plens de tendes amb robes de seda de mil colors. Els ulls i les mans se me'n van cap a aquelles muntanyes ben ordenades de tel.les. Miro i toco i no escolto quan em parlen i en un d'aquests moments hi ha alguna cosa que se m'aferra a la meva ma. Miro i em sorprenen uns ulls preciosos, ulls de súplica, però de súplica de què? I faig com si res i segueixo caminant amb aquesta maneta agafada a la meva i jo ni l'agafo ni la deixo anar. És una nena; potser té 2 anys però no més. Va despullada, sense sabates. Va bruta, però els ulls li brillen. Em giro i veig una mica més enllà una dona; segur que és la seva mare. No la perd de vista, ni a la nena ni a mi. No recordo com de cop van desaparèixer les dues, però recordo que la vaig dur molta estona agafada de la ma i de camí cap a casa vaig pensar moltes vegades com hagués estat si me l'hagués endut.

ÍNDIA - Varanassi per Sylvia Sanz

6

Jo pensava que això només es veia als programes del National Geographic, però aquella nit va ser diferent perque vaig tenir la sort de ser una espectadora en directe. A la platja del Tortuguero arriben milers de tortugues marines gegants a pondre els seus ous. I un cop acabada la feina, després de cavar un forat i enterrar els seus ous, se'n tornen a les fortes aigües del Pacífic. Hi havia lluna i la platja es veia deserta. “No feu soroll”, ens deia el guia. Poc després i davant la meva incredulitat van començar a sortir de l'aigua aquells animals tan grans. Semblaven cansades i s'arrossegaven feixugament per la sorra de la platja, lluny de l'aigua. Van començar a cavar amb les potes del davant i retirar la sorra amb les aletes del darrera. Sense fer soroll ens vam apropar per veure com ponien els seus ous; érem a tocar i elles seguien amb la seva feina de supervivència. Van caure seixanta o setanta ous i llavors els van tornar a colgar de terra per protegir-los dels depredadors: ocells, iguanes, l'home...Van girar cua i se'n van tornar al mar. Un dels espectacles de la natura més emocionants que he pogut viure!!

COSTA RICA - (P.N. EL TORTUGUERO) per Sylvia Sanz

Cobro les primeres lliures com a sou d'infermera d'un hospital de Londres. Objectiu: un “Woolword”, un petit magatzem de l'època; res a veure amb el Corte Inglés. Vull comprar-me uns pantalons: no són res de l'altre món, piquen una mica, però... Ja tinc pantalons!!Envio una foto a casa dels pares en la meva carta setmanal. La foto és de cintura per munt.... sense comentaris!!! Any 1954.

LONDRES - Març de 1954 per Maria Moix

La bici, la vaig entrar al vaixell a peu, perquè em semblava que sinó cauria a mar. Érem molts i moltes bicicletes velles i també un cotxe vell carregat amb sacs de dormir i un dipòsit de plàstic de 50 litres d'aigua.Les tres setmanes pedalant per l'illa, sota un sol de justícia amb la pell plena de butllofetes petites -barreja de sol, sal i suor- no són el què més recordo, però en canvi no m'he oblidat d'aquells animalets que ens feien passar la nit en vetlla sota el cel ras. No eren els mosquits. Eren les paparres que s'enganxaven a la pell i s'inflaven com si fóssim gossos.

MENORCA per Sylvia Sanz

7

Viatge d'un mes a Escòcia. Escòcia: colors ben combinats, paisatge irrepetible.Anem a youth-hostels i pel que fa al transport ens movem amb auto-stop, que per altra banda no és gens difícil gràcies a la cortesia i amabilitat dels escocesos.Viatgem 5 i sortim en 2 grups; així és més fàcil que algú ens carregui. Passa poca estona que ens puja un capellà i ens convida a dinar a casa seva. Bon dinar, ambient càlid i confortable. Quan encara no hem acabat de menjar-nos el roast-beef, comentem com els deu haver anat a les nostres altres companyes. El pobre mossèn canvia de cara quan sent que hi ha tres noies més fent dit. S'aixeca de taula i surt disparat a la carretera. Mitja hora més tard arriba amb les altres tres companyes. I llavors ens explica:

- Avui és Sant... (ara no ho recordo), patró de la comarca. A la carretera no hi passa ningú, només jo que vaig de poblet en poblet a dir missa!!!

El te ja era fred, però l'ambient més que càlid.

ESCÒCIA - Blair Castle per Maria Moix

Durant 12 dies vam voltar pel centre de Turquia, d'Istambul a Pamukale (el castell de cotó), Ankara, Goreme, Zelde,Uchisar, Kirikkale... voltes i voltes pel desert de la Capadòcia admirant les famoses “xemeneies de les fades”, les cases construïdes a la roca de la muntanya, coves, desert, paisatges rupestres, de cop ens sorprenia trobar alguna abandonada església cristiana. Dotze dies amb els ulls i el nas plens de sorra i boirina del desert. Per als darrers dies del nostre viatge ens traslladem cap a la costa, a Antalya. Sortim en autocar des de Konya i em deixo caure sobre el meu seient disposada a dormir les tres hores de viatge... en el moment més dolç del somni ma germana em sacseja per dir-me que el guia ha demanat que despertin tothom que dormi.- Què passa? -dic espantada- algun accident?- No, que hem de mirar per la finestra...Reprimint uns renecs contra el guia em disposo a tornar a adormir-me. La curiositat, però, em venç i obro els ulls. El que veig em desvetlla de cop: davant meu el mar més blau esquitxat de veles blanques: hem arribat a la costa turquesa.

TURQUIA per Cristina Puig

8

Havíem passat el dia dalt l'autocar, anant a través d'un desert que verdejava per causa de les últimes i abundants pluges. Ens dirigíem a Palmira, la ciutat grecoromana de la reina Zenòbia. Era l'any 1980 i encara no hi havia llocs per allotjar-se; no hi havia gaire interès turístic per la zona i, fins aleshores, la ciutat la visitaven bàsicament arqueòlegs i altres estudiosos. A nosaltres ens van portar a un antic hotelet que havia estat construït durant el protectorat francès, cap al 1920. L'època que nosaltres vam ser allí, l'edifici feia d'alberg per als pastors que passaven amb els seus ramats.. Les instal·lacions també eren de l'any 20. Res no funcionava: les aixetes raucaven com les granotes i d'elles en sortia un aigua de color de gos quan fuig. Les dutxes, com si no hi fossin i els llits, ai els llits! Vam haver de posar roba nostra damunt dels llençols i dels coixins. Quan caminaves, el terra feia txec, txec i les soles s'enganxaven al terra.Tot i aquestes dades, més aviat negatives, allí vam passar hores de les més emocionants i divertides del nostre viatge per l'Orient Mitjà.La visita a les ruïnes de Palmira va ser estimulant: temples dedicats a Apol·lo, Minerva, Diana, en molt bon estat i...bellíssims! Segur que aquelles pedres devien quedar astorades en sentir recitar els poemes de Maragall, de Salvat Papasseit o de Machado, que gent de la nostra colla va recitar aprofitant el magnífic estat de l'amfiteatre de la ciutat.Al costat de la nostra “luxosa estada”, hi havia una casa on s'hostatjava l'equip que construïa un enorme hotel que portaria per nom “Reina Zenòbia”, i que seria molt luxós. Al vespre, ens va arribar una invitació per anar a fer tertúlia i a escoltar música.Els qui eren allí, bevien raki, beguda alcohòlica amb gust d'anís, fortíssima; la bevien en vasos d'aigua... Ens vam adonar de seguida que hauríem d'actuar amb diplomàcia. Ells tots eren homes, sabien parlar francès o anglès i eren persones molt agradables, cultes i guapes. Aquelles persones es devien avorrir molt allí, tan sols, perquè feien tot el possible per lligar amb les poques dones i noies joves que érem allà.Uns xicots es van posar a tocar la rababa, un instrument de corda, i el darbouka, un de percussió. Els amfitrions ens convidaven a anar a les seves habitacions, per posar-nos roba típica del país i així poder ballar amb propietat.. Sí que vam ballar, però amb els texans i jerseis que portàvem i un simple mocador lligat entorn dels malucs. D'anar a l'habitació, ni parlar-ne! Vam seguir la broma fins on la nostra “honorabilitat” ens permetia. Cal dir que, a pesar de ser agosarats de paraula, mai es van passar amb fets.L'intercanvi d'idees va ser molt positiu. Vam viure una trobada intercultural, on tots vam aprendre de tots. Gresca a part!

SÍRIA - Palmira per Monserrat Medalla

9

DE PARAGUAY A BARCELONA per Mauricio Manuel Aguirre Leiva

Llegué a España el 9 de abril del 2006. Eran las 00:30 y hacía mucho frío, o mejor dicho, a mí me parecía que hacía mucho frío. Lo primero que hice fue recoger mi equipaje y luego fui directo a la salida del aeropuerto. Qué sorpresa cuando, al salir, no encontré al amigo que iba a venir a recogerme. Mirando de aquí para allá mi mirada se perdía en la inmensa infraestructura del aeropuerto, pues para mí era algo impresionante; y siguiendo con la búsqueda de mi amigo me dirigí hacia la calle, creyendo que él iba a estar por allí, pero no fue así. Una calle con cuatro carriles de coches era lo único que me esperaba. ¿Y ahora qué hago?, me dije, y volví a entrar al aeropuerto. Junto a la puerta había dos policías, a los cuales les pedí que me cambiasen algunos billetes por monedas, ya que los teléfonos que vi iban sólo con monedas; ninguno de los dos contaba con cambio suficiente para realizar una llamada, así que, de nuevo me dirigí a la salida. Entonces una chica entró, y ésta me pidió fuego. Yo le dije que no tenía, cuando de repente, recordé que en la cartera guardaba dos palitos a cerilla que me habían enseñado a hacer en los exploradores, y se los di. Ella encendió el cigarrillo y nos dirigimos a la salida. Le pregunté si tenía un celular (así llamamos al móvil en mi país), y ella me dijo que sí, y que le enseñara el número al cual quería llamar. Escribí el número 00234685... mi sorpresa fue cuando me dijo que aquí los móviles empiezan con 6 y el que yo había escrito no era de aquí, pero por suerte, no se había fijado bien. Le indiqué dónde estaba el 6 y ella hizo la llamada. Hablé con mi amigo, y me dijo que fuera a Plaza Cataluña, a la esquina del “Corte Ingles”, que él estaría esperándome allí, pero yo sólo había memorizado “El Corte”. La chica me indicó un autobús que me llevaría hasta allí y le di las gracias, seguidamente, subí al autobús.

El trayecto duró alrededor de media hora. Yo miraba de aquí para allá, me sorprendía ver lo hermoso de la calle, los coches pasando a mi lado a más de cien por hora, personas que durante el trayecto se ponían a leer libros, todas las calles bien señalizadas e iluminadas, los grandes edificios, un centenar de coches andando de aquí para allá… todo era nuevo para mi. Llegué a la parada del autobús y vi a una señora parada, entonces le pregunté si conocía “El Corte” (lo que yo había memorizado), y ella me contestó que no. Crucé la calle y me adentré en Plaza Cataluña, preguntando a todas las personas por “El Corte”, pero nadie parecía conocerlo. Llegué a pensar que mi amigo me había engañado, hasta que, recorriendo ya casi toda la plaza, me puse a mirar los edificios, cuando de repente, en lo alto de unas de esas grandes fachadas, veo escrito “El Corte Inglés”. Me encontraba en la esquina opuesta, así que fui corriendo hacia allí y al fin me encontré con mi amigo. Él se echó a reír y me preguntó que

10

me había pasado. Yo reí con él y le dije: “Si te cuento todo lo que me ha pasado no me vas a creer.”

Así fue como llegué. Dentro de un mes y un poco más hará un año que estoy aquí. El tiempo pasa volando pues parece que fue ayer cuando llegué. España tiene mucho para enseñarnos ya que cada día se aprende algo nuevo, estoy seguro que la mayoría de los inmigrantes estamos aquí por un bienestar económico y laboral, aquí hay muchas personas de mi país que se ven obligadas a emigrar, dejando atrás lo ya hecho, preparados o no tanto a aceptar un nuevo orden en sus vidas, una nueva forma de vivir y la falta de oportunidades hace que muchos de nosotros, la mayoría jóvenes llenos de ilusiones, nos veamos empujados a abandonar nuestros hogares, matando un caudal de sueños y deseos.

Yo solo insto a todos los inmigrantes que no se dejen guiar por el tan preciado dinero, aprendamos de España las cosas buenas que hay aquí, dejemos a un lado lo malo (que hay como en todos lados) e imitemos las cosas buenas que superan en gran manera a las malas, memoricemos el dicho “Siempre ir hacia adelante”, aprendamos de aquellos españoles que van todos los días a las seis de la mañana al trabajo para sustentar a su familia, de aquellos que siempre luchan por el bienestar de un pueblo, de aquellos que a pesar de la hipoteca, de los atascos y de los diferentes atentados, siempre luchan por dejar una España mejor a sus hijos, aprendamos a luchar como ellos y acompañémosles en su lucha, eso debería ser nuestro objetivo como inmigrante, no solo por una España mejor sino por un mundo mejor, luchemos con ellos para lograr la verdadera integración del inmigrante en la sociedad española… “Dios los bendiga a todos.”

Érem a Alemanya, jo feia de cangur d'una nena. Era una nena preciosa, el meu atansament al món infantil. Callava i dormia; es deixava passejar i només plorava quan jo em posava més nerviosa que ella.La nena va desaparèixer amb els pares i jo em vaig perdre pels carrers... de cop vaig trobar el cor de la Catalunya màgica, en una gran plaça alemanya: em vaig veure envoltada de dracs i ocells de foc que mobilitzaven ones humanes, que em despullaven les nueses i crueltats de la meva vida i em vestien per primera vegada del reconeixement de la meva terra.Vaig conèixer Catalunya a Alemanya, nedant en un mar de foc amb persones d'arreu del món.

ALEMANYA - Una mostra de teatre al carrer per Almudena Tortosa

11

A l'entrada d'un petit poblat del Camerun trobem un 4x4 que havia bolcat i s' enfonsava en el fang. Ens atansem per ajudar i veiem que de dins el cotxe en surten quatre nens entre dos i set anys, un gran gos, en Nero, i els seus pares, tots en bones condicions, l'accident havia sigut molt aparatós però sortosament no n'havien resultat ferits. Un dels nens ens explica el que el seu pare els havia dit de fer en cas d'accident: en primer lloc mirar si hi havia algun ferit, després agafar la camera de fotografiar i fer la foto i en tercer lloc buscar el diari de viatge i escriure el que havia passat.Aquesta família havien sortit de Ciutat del Cap a Sud - Àfrica un mes abans de l'accident, anaven en direcció a França un mes més tard a finals d'agost arribaven sans i estalvis, al seu destí desprès d'haver creuat tota Àfrica.

CAMERUN per Anna Melgosa

Després de 25 anys de viatge junts, dues filles, una néta, minuts de patiment compartits, hores de felicitat conviscudes, anades i vingudes... Decidim tornar a refer un viatge com els gelats de tres sabors: mar i clima temperat, penya-segats i ventades, muntanyes i boira... Després de 25 anys tornàvem a anar a una illa sols, la primera havia estat Menorca.Una illa on no havíem estat però que ens sonava a tòpic de nuvis ensucrats. Una bona informació prèvia ens va desfer aquests prejudicis, sortosament. Potser era l'època, octubre, potser eren les nostres expectatives, ens va semblar una petita caixa de bombons perfumats, variats,particulars; potser la nostra il·lusió ens ha posat unes ulleres d'augment, potser les ganes d'aprofitar els petits moments... De Madeira ens ha quedat un bon record a tots dos.Si teniu 7 minuts podeu veure algunes imatges:

http://www.youtube.com/watch?v=VRNhw8xDlZQ

DESPRÉS DE 25 ANYS DE VIATGE JUNTS per Anna M. Chuecos

12

Siempre me han dado mucho respeto los reptiles. Por motivos de trabajo tuve que viajar a este maravilloso país. Cuando me enteré que tenía que ir se me hizo una odisea, me fascinaba la idea pero a la vez tenía muchas dudas sobre cómo sería todo, qué me encontraría allí, etc.Poco a poco fui haciendome a la idea y a entusiasmarme con la aventura que me esperaba a pesar de los comentarios que escuchaba de algunos compañeros: es una zona peligrosa por algunas enfermedades, hace mucho calor, la comida, etc. Lo que más me horrorizaba era la posibilidad de ver serpientes pues me dan auténtico pánico y menos aún comerlas… qué horror! Allí resultó ser un plato muy típico ofrecido a los turistas.Fue un largo viaje, de hecho el trayecto más lejano hasta ahora en mi corta experiencia viajera. Salimos de Barcelona dirección Londres y de Londres a Bangkok. Después de más de doce horas de vuelo y casi sin comer en todo el trayecto por los nervios llegamos por fin a la capital tailandesa. Una vez allí nos recogieron sobre las cuatro de la tarde en el aeropuerto pero todavía nos quedaban cuatro horas más de viaje en coche hasta nuestro destino (Phimai).Tras iniciar la ruta por carretera tuve mi primer contacto con el fantástico paisaje del lugar, el verde de la vegetación, la construcción de las viviendas, el ir y venir de las motos… Por fin llegamos a Phimai y nos alojamos en unos apartamentos dentro de la planta donde íbamos a trabajar. Llegó la hora de cenar y nuestro intérprete nos preguntó si teniamos hambre… por supuesto que si, llevaba no se cuantas horas sin probar nada. Nos llevaron a un estupendo restaurante tailandés y en un segundo aparecieron sobre la mesa diferentes platos con verdura, arroz, carne, pescado…tenía tanta hambre que todo me pareció estupendo. Comí de todo un poco, incluso unos daditos de carne blanca y tierna que no sabía que eran. Mi compañero y yo nos miramos confundidos pues sabiamos que aquello no era pescado… todos nos miraban con curiosidad y empezaron a sonreir como esperando una reacción por nuestra parte.Mi compañero y yo nos miramos y coincidimos en decir que aquello no era carne y tampoco parecía pescado, entonces pregunté a nuestro intérprete que eran aquellos daditos de carne blanca, a lo que nos contestó con una carcajada, volví a insistir y me respondió con un gesto en forma de zig-zag con su mano…Dios mio! pegué un salto del susto, acababa de comerme varios trozos de serpiente y yo sin saberlo…sólo una cosa tenía clara antes de salir y era que no quería comer ningún tipo de reptil y sin saberlo, la primera noche y en mi primera comida en Tailandia, ya había degustado tan curioso manjar, por cierto, a pesar de todo tengo que reconocer que estaba delicioso...

TAILANDIA Phimai per Juan Luis Piris

13

Mi único viaje fue el 10/06/07 cuando decidí dejar mi familia, mis amigos, mi taller... a la búsqueda de un nuevo modo de vida y gozar de las ventajas del mundo occidental.Durante mis estudios universitarios leí y hablé con mis amigos a propósito de la libertad sexual: homosexuales, lesbianas, sadismo, masoquismo, travesties... pero nunca vi a alguien que perteneciera a uno de ellos. Al llegar a Granada, precisamente en la estación de autobuses, tomé una cerveza y fumé un cigarrillo. En frente había una pareja lesbiana; se besaban y se acariciaban sin preocuparse de lo que existia alrededor. Me costaba mucho dejar de mirarlas. Intenté estar indiferente pero no podía. No era televisión, era real y concreto. Se reían de mi turbación..Luego se sentó una chica guapísima al otro lado; quizá descubrió lo que me pasaba: me miraba sonriendo. Era rubia, cuerpo fino, piel fina, elegante. Llevaba una falda corta y un jersey que dejaría ver claro el nacimiento de sus pechos pequeños y redondos. Se levantó y fue al servicio. Me echó una mirada muy insinuante: andaba como las modelos; tal vez me provocaba. Me dije: “Qué suerte tienes Khalid, en tu primer día!”. Decidí vencer mi timidez para conversar con ella cuando regresara. Me costó mucho pero conseguí hacerlo. Hablamos casi una media hora. Me invitó a otro bar y allí sonó su móbil. Mientras hablaba me fijé en su garganta y en su voz y me dí cuenta que era un travestí. Perdí la emoción y me fui al servicio para refrescarme. Después me dije que finalmente era cuestión de exceso de hormonas femeninas. La sabiduría exige comprensión, la aceptación de lo que es diferente y afrontar los tabúes. Cuando regresé seguí hablando para no ofenderla u ofenderlo, lastimando mi suerte: Mi primera mujer, no era mujer! En fin, le dije que era un placer conocerla pero me tenía que ir, que mi autobús ya salía. Me fuí corriendo sin saber donde iba. Cogí mi autobús y cerré los ojos imaginando lo que hubiese pasado si no llego a darme cuenta de que era travestí.Llegué al barrio donde vive mi hermana y antes de subir al piso me presentó a dos vecinas suyas: ¡Madre mía, también eran travestis! Le conté mi historia del camino y le pregunté si toda España era así!! (Bromeando...)

DE MARRUECOS A GRANADA per Khalid Ben Charef

14

En un dels meus viatges al Marroc, vam decidir que volíem fer una ruta pel centre del país i visitar Rabat, Marrakech i la curiosa ciutat d'Ifrane. Una ciutat de què tothom parla, però que ningú volia explicar-me res. Només em deien: Has d'anar-hi i ja ens ho diràs!!!Després de fer parada a la capital de Marroc, Rabat, vam arribar a la bella ciutat de Marrakech, envoltada de muralles vermelles, una ciutat plena d'exotisme, color i també, perquè no dir-ho, de molta calor.Visitats el zoco, la medina, els bazars i després de menjar entrepans de pintxo a la Plaça Jama El Fna, centre de trobada i oci de la ciutat; ens vam dirigir cap al nostre objectiu final: Ifrane.El primer que em va sobtar en arribar a aquesta ciutat va ser la temperatura ambient. Vam passar dels prop de 30º de la ciutat de Marrakech, a probablement 10º de temperatura a ple estiu. Envoltada de muntanyes i arbres gegants, vaig adonar-me què volien dir-me tots: calia veure aquell paratge tant inesperat, semblava que ens trobéssim a Suïssa o bé a Holanda, degut a les edificacions i les muntanyes nevades. Gairebé totes les edificacions de la ciutat són de fusta, amb les teulades altes i punxegudes, i no baixes i d'argila com la majoria d'edificacions del país. Si arribeu algun dia a aquesta ciutat, recordeu de demanar un desig mentre passeu la mà per sobre del lleó que protegeix la ciutat . A mi se'm va fer realitat!!!Realment el país dels meus orígens, és un país ple de contrastos que no para mai de sorprendre’m.

MARROC Ifrane per Asmaa Koubiss

Temporada baja, playas pobladas de palmeras y monos, el cielo azul puro y aguas cristalinas. Yo con las gafas y el tubo diciéndome lo guapo que sería tener una cámara de fotos acuática para llevarme a casa coral y peces de colores. Me imagino con cámara y utilizo mis dedos enfocando todo este colorido. Al salir del agua le digo a Tania lo bonito que sería tener una cámara. Ella va a dar un paseo por kilómetros de playa desierta, en diez minutos vuelve con una CÁMARA ACUÁTICA!, me cuenta que se la ha encontrado tirada en la orilla, disponemos de 16 fotossssssssssss: LA MAGIA ESTÁ A NUESTRO ALCANCE! PURA VIDA!

CARIBE COSTARRIQUEÑO Puerto Viejo per Carlos Resina

15

Os voy a contar un par de anécdotas que nos sucedieron en la vuelta de uno de nuestros viajes a Cáceres.El trayecto desde Madrid lo hicimos en tren, como viajamos de noche y con niños pequeños, decidimos hacerlo en coche cama y como éramos dos parejas y 4 niños, tuvimos un departamento con literas para nosotros solos.El viaje de Cáceres a Madrid lo hicimos en coche, con lo cual teníamos que estar con bastante antelación en Renfe para que los pusieran en el tren.Como disponíamos de bastante tiempo decidimos dar una vuelta por Madrid y dejamos el equipaje en la consigna. El guardia de seguridad nos dijo que pusiéramos las maletas en la cinta para el control de seguridad, lo que fue haciendo mi marido, pero lo que hizo a continuación nos dejó a todos, primero sorprendidos, y luego muertos de risa: se subió en la cinta a continuación de las maletas, pero la cinta eran rodillos, con lo cual mi marido empezó a trastavillar y no conseguía guardar el equilibrio hasta que se cayó. Todos tardamos un rato en reaccionar y en entender lo que había pasado; el guardia de seguridad le dijo que él también tenia que pasar el control y no se le ocurrió otra cosa que pasarlo con las maletas. Todavía hoy, cuando nos acordamos seguimos riéndonos.Lo siguiente que nos pasó fué que mientras dormíamos vino el revisor para avisarnos que faltaba una hora más o menos para nuestro destino (Barcelona-Sants) para que fuéramos preparándonos. Le di las gracias y sin querer me volví a dormir, hasta que el revisor se dió cuenta que seguíamos allí. Para entonces ya estábamos en Granollers y nuestros coches en Barcelona. Mi marido tiraba las maletas por la ventana y nosotras, saliendo con los niños. Ya en el andén, muertos de risa, esperamos el próximo tren a Barcelona.

DE CÁCERES A BARCELONA per Rosario Domínguez Barrantes

16

Temporada baja, playas pobladas de palmeras y monos, el cielo azul puro y kilómetros y kilómetros de playas por recorrer.Emprendemos la marcha: PUERTO VIEJO-MANZANILLO, el paisaje es precioso selva-playa, playa-selva...pensamos movernos en bicicleta, es caro, decidimos ir a pié.El calor del sol es muy acogedor así que decidimos hacer parada en un trocito de playa cuando se acerca hacia nosotros una persona que va acompañada de un cachorro precioso, me atrae el perro lo acaricio y siguen su camino. Después del chapuzón en las aguas "termales" caribeñas seguimos la marcha hasta que, en 200 metros, volvemos a encontrarnos con Nicolás y Sony.Carlos y Nicolás emprenden una larga conversación en remojo, yo me quedo jugando con Sony, de apenas una semana de vida. Pasamos un buen rato, muy placentera la compañía y al despedirnos, Nicolás nos ofrece unas BICICLETAS!, y su gran amistad, pasamos muy buenos ratos acompañados de él, de los perros que le acompañan y de sus anécdotas. LA MAGIA ESTÁ AL ALCANCE DE TODOS! PURA VIDA!!

CARIBE COSTARRIQUEÑO Puerto Viejo per Tania Contreras

Fa dies que preparo el meu proper viatge; destinació: Sicília.L'he estat preparant amb amics que hi han estat, l'Oscar, en Jordi i en Xavi, però de qui us vull parlar ara és d'en Xavi. Dilluns em trucava per assegurar-se de si li havia fet cas amb el seu plantejament de viatge. Una nit a Erice i la resta a Palerm; visitant així la meitat est de l'illa. L'altra part havia de quedar per un nou viatge. Li agradava fer-me de germà gran que aconsella. Es feia estimar i la seva generositat superava qualsevol frontera geogràfica. Avui, m'he llevat pensant en les últimes gestions que haig de fer abans de marxar. Sortim dijous!A primera hora del matí, mentres posava en ordre el dia i les feines del dia, he rebut una trucada que m'ha sacsejat. “En Xavi ha patit un atac de cor”, em deia la Maria. “I com està?” he volgut preguntar, intentant negar el què era evident....Xavi, no et podré explicar el viatge a Sicília, ni podrem tornar a planificar viatges junts sobre els mapes, ni em podràs aconsellar la destinació d'aquest estiu... Només em resta dir-te el què tu em vas desitjar en un moment molt dur per mi: “Bon viatge”.

BON VIATGE XAVI per Eva Elhombre

17

Un regal pels nostres fills.Llegint l'experiència de la Sylvia en el seu viatge de ple de veus a Tortuguero, recordava, visualitzava i sentia l'impacte que em va causar veure el poder de la mare natura en una tortuga arribant a la platja. Notar el sentiment, les tortugues ploren quan posen els ous, que hi ha en el fet de dipositar els seus ous en un forat fet amb unes pales de tortuga que com a mans maldestres han de ser ràpides per arribar al lloc triat. Al mateix lloc on van néixer, dutes fins allà per l'instint. Les tortugues ploren en posar ous, observar si els ulls d'una tortuga que està mirant d'arribar al mar són humits és el signe sense cap mena d'equivocació que la tortuga ja ha fet la seva escomesa. Quantes generacions de tortugues hauran passat per aquest just indret. Fa 14 anys que vaig gaudir d'aquesta emoció a Tortuguero. Un record que m'ha acompanyat durant molt temps com la vivència més bucòlica viscuda mai fins aquest estiu.Reserva de la biosfera Sian Kaan. Centro ecológico CESIAK. Carib mexicà. Una estança de set dies en aquest centre. Un regal pels nostres fills. Tot començava un vespre a l'hora de sopar quan la biòloga del centre convidava als nens a baixar a platja a acompanyar unes tortuguetes a arribar al mar. Mitja galleda de tortuguetes acabades de sortir de l'ou, un espectacle entre repugnant i màgic. Diminutes tortuguetes es bellugaven frenètiques i feien un olor fort , un olor que ens va acompanyar la resta de les nits. Tortuguetes petites que es podien perdre a la palma de la mà i la il.lusió dels menuts: adéu Marieta, bon viatge Lluna, echale ganas Juanita, que te vaya bonito Lupita, bon voyage Jacquelin, ciào Maria,... Les caretes i els ulls dels menuts ens animaven als adults i ens commovia pensar que potser havíem contribuït a salvar a unes quantes tortugues. Encara haurien de nedar molt fins arribar als esculls. I es trobarien amb un munt de depredadors pel camí, però sens cap dubte un cop al mar la possibilitat de sobreviure havia augmentat. Les següents nits vam continuar amb les tortugues. Tortugues grans que arriben del mar. Tortugues al mig de la platja fent un forat o posant els ous o tapant el forat o ja amb els ulls plens de llàgrimes i molt cansades tornant cap el mar. Ous de tortuga per rescatar. Nius de tortuga per a vigilar. Ous esclatant i galledes mig plenes de petites tortugues.Aquest mes d'octubre vam rebre un e-mail de la biòloga, ens explicava que havien nascut 104 tortuguetes del niu que duia el nom del nostres fills, perquè ells havien trobat a la tortuga que arribava a la platja, havien esperat

RESERVA DE LA BIOSFERA SIAN KAAN Centro ecológico CESIAK. Carib mexicà per Montserrat Domínguez

18

durant hores que la tortuga acabés la seva feina i finalment havien traslladat i enterrat amb les seves mans d'infant els ous en un niu segur i controlat.El viatge d'aquest estiu havia de ser un regal pels nostres fills, un viatge per no oblidar mai. Mai, però, havíem imaginat viure la màgia de la natura amb tanta intensitat. No tenim cap fotografia ni cap filmació, no ens estava permès, però no ens cal. Els nens esperen fer-se grans tornar a aquella platja i esperar que una de les seves tortuguetes torni a deixar els seus ous. Com de des fa molt any fet les seves mares, avies, besàvies,..

Hi ha situacions a la vida que et poden frustrar davant la pròpia ineptitud però mai és del tot cert; sempre es pot mirar pel cantó positiu.La meva amiga i jo érem a Tanzània, al llac Natron on hi ha el Old Doinyo Lengai, el volcà sagrat dels Massai. Ens havien dit que era molt fàcil de pujar fins al cim; unes quatre hores i que era una passejada. A les 11 de la nit ens van venir a buscar ja que havíem de ser al cim a la sortida del sol per poder contemplar el Kilimanjaro i el Mont Meru. Vam caminar un parell d'hores a bon ritme i amb bon camí però de sobte la cosa va canviar: la passejada es va convertir en escalada. Cada dues passes havíem de parar a descansar; anàvem suades i sense alè. Tant difícil es va fer que jo vaig dir que em quedava allí mateix, que no podia seguir. La meva amiga va decidir el mateix.Amb el cansament em vaig quedar adormida. Em vaig despertar encara negre nit i vaig veure la meva companya tremolant de por i de fred.

Li vaig preguntar: “Què passa?”-Que hi ha un precipici i no puc moure'm...-I el guia, on és?-Al teu costat”- Em va contestar.

Vaig enfocar amb la llanterna. Només vaig veure les seves robes i vaig dir: “Aquí no hi és. Ha deixat la roba i ha marxat!!Feia un fred que pelava. La Joana no volia baixar per por al precipici. Jo no podia pujar... Doncs vam passar la nit allí mateix a la muntanya sense anar ni amunt ni avall. Això sí, amb un cel amb tantes estrelles que semblava que les podies agafar amb les mans. Ni al mig del desert n'he vist tantes. Va ser preciós. Quan va començar a clarejar, vaig adonar-me que el guia dormia plàcidament al meu costat. La seva pell tan fosca i la negra nit... no l'havia vist!!

TANZÀNIA Kilimanjaro per Lolita

19

El país d'un milió de pagodes, un dels últims indrets del sud-est asiàtic que encara manté una identitat misteriosa i una vida quotidiana guiada pels principis del budisme. Motiu que em semblava suficient per preparar un viatge a aquest fascinant destí, si no fos perquè no parlava l'anglès.Vaig intentar solucionar-ho amb un curs en una acadèmia i, després d'uns mesos, li vaig preguntar al meu profe si, amb l'anglès que havia après, podria viatjar pel meu compte a Myanmar.- Ni boig! em va respondre.Van poder més les ganes que el meu domini de l'idioma i ens vam posar en marxa..Myanmar no és un destí turístic habitual. Des del moment en què poses els peus a l'aeroport de Rangun veus que tot és molt especial i que el país d'un milió de pagodes es transforma en el país d'un milió de somriures. Somriures vermells, en moltes ocasions pel costum de mastegar betel tot el dia que els deixa les genives amb un aspecte sagnant. Somriures que t'acompanyen durant tot el viatge a l'igual que tot tipus d'experiències.Però ens en va passar una de ben curiosa en un restaurant a la vora del Llac Inle, un lloc on la gent centra la seva activitat al voltant del llac.Hi conreen horts flotants i s'hi desplacen amb les seves barques remant amb les cames i un sol rem.Des de la capital Rangun vam llogar un cotxe amb xofer per recórrer tot Myanmar. Dos dies de trajecte separen Rangun del llac Inle. No era molta distància però les quatre o cinc punxades diàries van fer el camí més llarg del compte.Finalment, una avaria a prop del llac ens va deixar tirats i com que no hi havia tallers ni servei de grua, vam acabar el trajecte amb un divertit però atapeït transport local. Una “pick up” adaptada per a vuit places. No sé com, però ens van fer lloc entre gallines, ànecs i uns quinze passatgers més, que s'amuntegaven per tot arreu.Per fi, una vegada vam arribar a l'hotel, vam decidir sortir a sopar. Una bona opció és preguntar per un bon restaurant a altres turistes, però portàvem dos dies sense creuar-nos-en cap. Així que ens vam deixar aconsellar per la nostra guia de viatges que, per cert, solament s'editava en anglès.“The four sisters restaurant” semblava una bona opció. Era un restaurant típic birmà. Una bonica casa de bambú elevada per sobre de les aigües del llac.El sopar era boníssim i incloïa música i danses típiques birmanes. Quan vam demanar el compte, per a sorpresa nostra, ens van cobrar una quantitat fixa per les cerveses i pel sopar només la voluntat, però si no havíem quedat satisfets no havíem de pagar res.Vam quedar tan satisfets que vam pagar més que en cap altre lloc.

MYANMAR per Enrique Gallardo

20

Corría una tenue y fresca brisa en la capital otomana a eso de las nueve de la noche. La ciudad estaba perdida entres cantos de muecines que se intercalaban al girar cada esquina. Íbamos ocho españoles disfrutando de nuestro extravío por esas calles que aún guardan las voces y anhelos de tan diversas miradas. Llegamos casi por casualidad a un restaurante en el que podías comer en el suelo entre cojines y oyendo música tradicional turca en vivo. En seguida congeniamos con el joven relaciones públicas del local, un aspirante a futbolista del Real Madrid llamado Muhittin. Tras varios chapurreos en inglés nos dijo que volviéramos más tarde que él nos invitaría a cenar. Transcurridas casi dos horas nos presentamos de nuevo allí, en pleno barrio de Cemberlitas. Cúal fue nuestra sorpresa al ver que ya estaban cerrando. Muhittin salió al paso y nos indicó que le esperáramos al otro lado de la calle en una callejón oscuro por el que se accedía a un local en el que se podía degustar nargile. Con el estómago rugiendo acogimos las profusas bocanadas de humo con sabor a manzana. Ya casi exhaustos de hambre y de cada vez más tensa espera, Muhittin apareció en el umbral. Volvimos al lugar y alucinamos al ver que teníamos todo el restaurante para nosotros solos.Subimos al piso de arriba donde estaba la cocina, un salón enorme y circular adornado con tapices, alfombras y cojines llenos de motivos geométricos por todas partes. Acto seguido, Muhittin empezó a cocinar nuestra cena a base de todo tipo de carnes, todas ellas guisadas de forma distinta mientras nosotros andábamos disfrazándonos con ropajes sacados de las mil y una noches. Con esta guisa, pasamos una velada inolvidable conociendo el alma profundamente hospitalaria y cercana del pueblo turco, degustando esa comida picantona y solazándonos con ese violín y esa darbuka que sólo ellos saben hacer hablar.

ESTAMBUL per Jorge García Martín

21

El meu primer viatge va ser el que em va portar a Catalunya, un dia de tants de 1972. Es va p r e s e n t a r u n s e n y o r desconegut, que em v a d e i x a r bocabadada, sobretot pel nom: es deia Pera. No havia sentit mai un nom tan estrany, una persona que tingués nom de fruita! L'home era taxista i l'havia enviat la meva àvia paterna a buscar-nos. Va venir amb el seu taxi des de Santa Eulàlia de Ronçana fins a la porta de casa meva, una caseta de planta baixa amb les portes sempre obertes. Vivíem en una ciutat molt maca de Cadis, prop del mar.Els meus pares, convençuts per la meva àvia, que allà a Catalunya on ella vivia tindríem més possibilitats econòmiques i les filles, més sortides professionals, van decidir, sense consultar-nos gaire que ens n'anàvem del poble cap a un lloc desconegut per a tots nosaltres i de la nit al dia, aquell senyor va tornar a Catalunya amb el taxi molt més cerregat de com havia vingut: En Pera portava als meus pares, les meves dues germanes i a mi mateixa cap a un destí desconegut i incert. No recordo cap viatge més trist. Deixava tota la meva família darrere nostre, totes les meves amigues d'infantesa, de l'escola, d'haver fet la primera comunió, els meus records de la meva curta vida.Em feia molt de mal deixar a l'altra àvia amb qui havia viscut, les tietes... per tot això em vaig passar tot el camí plorant i les meves germanes en veure'm plorar a mi, com que eren més petites, doncs també ploraven. Els meus pares estaven desesperats. Després en vam anar calmants; ens enlluernaven els llums, les coses boniques que anàvem veient pel camí, la simpatia i la paciència d'aquell desconegut, també ens va ajudar.Després d'arribar, la sorpresa tan agradable que ens vam anar trobant dia a dia; conèixer l'altra àvia, conèixer nous amics, una nova vida, una experiència nova i allò viscut abans que sempre serà nostre i sempre formarà part de la nostra vida. I la vida sempre continua, amb noves perspectives, i per molts viatges inesperats que un trobi en el seu camí sempre hem d'aprofitar-nos de tot allò de positiu que ens ofereixi el destí.

EL VIATGE DEL DESTÍ per Anna Vega Oliva

22

Si penso amb el viatge que vaig fer durant 5 setmanes per Turquia, em vénen al cap dues anècdotes relacionades amb les portes i les claus.La primera va passar el 6 d'agost quan després d'haver dormit en un petit hotel, sense cap tipus de glamour ni luxe, vàrem sortit a passejar per la ciutat: Zonguldak, al nord del país. Després d'un matí molt agradable, acompanyats per un turc professor d'alemany vàrem tornar a l'hotel amb l'objectiu de recollir les motxilles i anar a buscar l'autocar per marxar cap a Amasra. Quina sorpresa! La clau de la nostra habitació havia desaparegut i ningú de l'hotel la sabia trobar. No ens quedava temps, l'autocar marxava, i tots ens començàvem a impacientar i, si hem de ser sincers, a desconfiar de la bona fe dels responsables de l'hotel. L'amo de l'hotel, mig desesperat, ens comentà que creia que se la havia endut la senyora de la neteja i que aquesta havia anat al mercat i no sabia quan tornaria. Tots vàrem començar a posar-nos nerviosos, el professor d'alemany que és qui ens va recomanar l'hotel, nosaltres que vèiem com passaven els minuts, i ... va aparèixer l'amo de l'hotel amb una destral decidit a trencar la porta! Finalment es va imposar una mica de seny i vàrem provar d'obrir l'habitació amb la clau de la cambra del costat de la nostra i VOILÀ!! Ja teníem la porta oberta.Un dia després, ja instal·lats a Amarsa, aquest cop en una casa particular que llogaven habitacions als turistes, ens va tornar a passar un incident amb la porta de l'habitació. Al vespre a l'anar a dormir, vàrem tancar la porta amb clau per dins. Fins aquí tot normal, però al matí, ens vàrem despertat amb unes ganes boges d'anar al “tuvalet” i SORPRESA!: la porta no s'obria per molt que intentéssim girar la clau cap a un costat o cap a un altre. Finalment, empassant-nos la vergonya i intentant fer-nos entendre per qui pogués sentir-nos, ens vàrem posar a cridar per la finestra. La sort, va ser que unes noies que també dormien en aquell pis, o en el de sota, no ho recordo ens van sentir i ens van venir a obrir.No recordo si a partir d'aquell moment vàrem deixar totes les portes obertes fins que vàrem acabar el viatge.

TURQUIA Portes i claus per Eva Elhombre

23

Nunca es suficiente cuando tus conocidos te ponen en antecedentes sobre el país de los faraones. Es un lugar que siempre supera tus expectativas, donde hasta lo que puede parecer negativo se va transformando en una experiencia para recordar. Oscuras e insondables aguas que no cesan de bramar son las que han hecho posible este rincón del mundo con ciudades como Luxor, un auténtico cachondeo padre. Bien es cierto que hay mucha pobreza pero sus protagonistas poseen una actitud que se aleja bastante de la resignación y el sufrimiento. Son capaces de hacer de ello una forma de vida. Esto es lo que nos sucedió una noche perdida entre las tortuosas calles de la antigua capital egipcia. Decidimos dar un garbeo por ahí después de cenar, así que abandonamos el barco y nos adentramos en las fauces tenebrosas de los alrededores. Al poco de entrar en una calle nos abordaron unos taxistas con los que estuvimos regateando hasta el aburrimiento. Conseguimos un buen precio y además nos esperarían a una hora determinada para recogernos. Nos dividimos en dos coches en los que sentiríamos emociones imborrables. Hay que decir que muchas calles no tenían farolas por lo que el hecho de que el conductor fuera sin luces era suficiente motivo de inquietud. Además, iba con la música a toda leche, lo que le daba un buen rollo como para soltar las manos del volante. Mi amigo madrileño se sobresaltó al ver la cabeza del conductor sobre sus piernas mirándole con una mueca dantesca a base de dientes que iban del amarillo al negro, los ojos exorbitados y el cuerpo contorsionado sobre el cambio de marchas.En Egipto si no tienes claxon no eres nadie. Es la única ley que existe. Nuestro conductor además no reconocía el rojo del semáforo y se adentraba sin preocuparse en las glorietas atestadas de coches. ¡Todo esto durante diez minutos! Ya con el cuerpo golfo tras este festival nos apeamos y fuimos a fumar shisha que nos supo a gloria bendita. Desde la terraza del café, a eso de las doce de la noche, flipábamos al ver a albañiles trabajando en esquinas polvorientas construyendo casas eternamente inacabadas, a niños correteando entre un tráfico apocalíptico, al observar comercios con un horario intemporal. A la hora convenida, los taxistas nos esperaban religiosamente en una esquina cercana. El viaje de vuelta fue una segunda parte del anterior pero esta vez lo disfrutamos. Llegamos sanos y salvos al punto de partida y nos despedimos efusivamente de nuestros pilotos. Fue una experiencia única. Pura vida.

EGIPTO Luxor per Jorge García Martín

24

Ja feia dies que ens passejàvem pel gran desert del Tíbet i ens havíem acostumat a sentir-nos formigues al voltant de tanta immensitat. En aquest viatge privilegiat cada vegada ens sentíem millor però no era el cos el que en rebia els beneficis sinó l'ànima i l'esperit que compartia amb el peregrins el camí a Lhasa.Només arribar a la capital la visió del palau del Dalai Lama, el Potala, ens va deixar en un estat de fascinació difícil de descriure. Després d'admirar-lo i donar-li la volta fent rodar els centenars de molinets daurats amb l'oh mani padme hum ressonant a les nostres orelles ens varem instal·lar en un hotel de la ciutat per recuperar forces.Era un senzill i petit hotel ben situat. Tenia una zona que feia de menjador i on tot i no entendre'ns-hi massa (vull dir gens) hi varem poder saborejar bon iogurt, iac amb arròs (o això ens pensàvem) i l'imprescindible te amb mantega de iac. Els dies els dedicaríem a fer el recorregut de peregrinació del Barkor al voltant del temple Yokang, el palau d'estiu de Norbulinga així com els grans monestirs de Sera i Drepung al voltant de la capital.En la nostra primera nit ja varem notar algun moviment estrany a l'habitació però era tal la satisfacció de poder dormir amb unes mínimes comoditats que varem fer creure al subconscient que eren imaginacions. No vam poder seguir negant l'evidència quan amb el grup que compartíem el viatge érem testimonis d'excepció de les curses d'obstacles que les grans rates tibetanes feien mentre nosaltres intentàvem menjar. Vàrem intentar parlar amb les noies que s'encarregaven de l'establiment. Elles ens miraven amb cara d'incredulitat i al final pressionades per la nostra insistència amb l'ajut de la mímica i uns dibuixos infantils de l'animal en qüestió vam aconseguir que es muntés una cursa improvisada on els animals a batre eren rodejats de tovallons flotants i els riures de les tibetanes. Varem deduir que les rates formaven part de la vida quotidiana d'aquell indret i seguint el consell d'un savi refrany ens varem unir a l'enemic. Cada nit preparàvem uns platets amb caramels que deixàvem a la porta de l'habitació. Els regalets varen influir en aquestes bestioles que a partir de llavors ens van endolcir l'estada.Durant es dies que varem estar a la capital més d'una vegada varem recordar la divertida lectura del Mejor hotel del Himalaya d'Alec Le Sueur on en la seva estada a Lhasa una de les seves preocupacions varen ser les rates que apareixien per tot arreu a l'hotel. Curiosament no haguéssim imaginat mai que un animal tan petit hagués pogut conquerir, amb tanta facilitat, el sostre del món.

...I ELLES VAN CONQUERIR EL SOSTRE DEL MÓNper Jordi Rodriguez Martí

25

Era una nit de lluna plena quan els tambors i cants ens varen fer desviar de la nostra ruta per tenir una de les vivències més autèntiques a la Polinèsia francesa.Tot va començar quan a mitja tarda varem arribar a la preciosa illa de Huahine. Havíem contactat per telèfon amb la Mèlanie, una americana enamorada de l'illa i del seu marit polinesi, que ens estava esperant puntual al petit aeroport per traslladar-nos al familiar Càmping Vanaa. Disposàvem d'alguns dies per descobrir els racons de l'illa però un cop instal·lats amb la tenda sota els cocoters de la platja vam decidir aprofitar la tarda desplaçant-nos amb les bicicletes fins a Fare, la població més gran. Només havíem de seguir l'única carretera de l'illa en direcció nord i per tant no teníem pèrdua. La llum càlida del capvespre il·luminava els cocoters i les aigües del llac Fauna Nui prenien nous matisos mentre recorríem la solitària carretera. Al cap d'una hora de pedaleig varem arribar al petit poble just quan el sol acomiadava el dia. Els polinesis que hi havia al port fent-la petar ens saludaven tot reconeixent les dues bicicletes americanes de colors estridents: -Iaorana manava- ens deien somrients.Les postes de sol a les illes de la Societat són fugisseres. T'enamoren un breu instant del que mai en tindries prou i massa aviat tot canvia. Així doncs, com que ja era fosc vam compartir taula amb la gent que es reunia a les caravanes que feien menjar al bell mig del poble, davant del mar.Després del sopar vam emprendre el camí de tornada. El cel era un mosaic amb l'estrella del sud competint amb brillantor amb la lluna tan gran i propera que ens feia oblidar la foscor del voltant. No feia mitja hora que pedalejàvem quan vam sentir música de fons. Prenent un camí de sorra varem veure un amfiteatre enmig del no res i ens hi vam apropar. De seguida van enretirar una mena de tanca per poder desar les bicicletes sense que fessin nosa i ens varem endinsar en un món festiu que ens va sorprendre a primer cop d'ull.Enmig d'una gran esplana amb grades plenes d'illencs hi havia un grup de ballarins executant una complexa dansa mentre un grup musical i el seu cor entonaven cançons amb ritmes cadents que ens recordaven que érem al bell mig del paradís.Ens van acollir amb despreocupació, per nosaltres era com ser dins un quadre que et mostra els secrets d'una cultura: les dones amb els pareos típics, els grans hibiscus i els olorosos tiarés a les orelles i rient escandalosament per qualsevol motiu. Els nois amb camises amb grans estampats i accessoris de palla i fulles mostrant els seus cossos bruns i forts. L'ambient era tan intens a la pista de ball, on a vegades hi havia més

PEDALEJADA NOCTURNA A HUAHINE per Marta Colomer i Coma

Yo con mi marido y mis hijos vivíamos en Canovelles. Fuí al pueblo con mis hijos. La niña tenía dos años y el niño tenía cuatro meses. Hicimos el viaje al pueblo y fuimos en el tren. Pero yo me puse mala. En el mismo departamento viajaban dos soldados. Ellos me dijeron que no me preocupara, que ellos me cuidarían a los niños. Y así hicimos el viaje. Después de todo, no lo pasamos tan mal.

VIAJE EN TREN per Carmen Prieto

UNA MALETA LLENA DE PIPAS per Concepción Fernández

Cuando mi padre se vino a Cataluña con mi hermano en el tren, le quitaron la maleta con la ropa que mi madre le preparó. Cuando mi padre cogió la maleta y fue a abrirla, encontró que tenía pipas y cacahuetes. Le habían cambiado la maleta. Mi padre pasó muy mal rato. Desde entonces no se fiaban de nadie.

Yo cuando vine a Cataluña lo pasé mal porque venía sola de mi gente. Venía con los niños, uno tenía siete años y la niña tenía dos años. A mí me parecía que ya no volvía a estar cerca de la familia. Lloré mucho. Me parece mentira.Me fuí a vivir a una casa que tenía siete perros. Allí ya se acabó. Un día vino mi marido y yo le dije: “Me voy para casa”. Allí él me dijo que yo no quería a mis hijos.

AÑORANZA per Emilia Lorenzo Monroy

de cinquanta ballarins i ballarines movent-se amb intensitat i precisió, com a les grades i passadissos on amb el seu caràcter despreocupat reien, cantaven, jugaven i no paraven de menjar tot tipus d'aliments. Els més buscats: els xurros amb nata que corrien a dojo posant en perill la integritat de més d'un.Tot plegat composava una barreja que descrivia el caràcter despreocupat i feliç dels habitants de Huahine, una de les illes amb més esperit independent, aprofitant una de les seves celebracions locals de les que varem tenir el privilegi de ser-ne espectadors. I amb els sentits impregnats de vida varem seguir pedalejant sota la capa dels estels en els mars del sud...

26

27

Yo me acuerdo que cuando tenía las niñas pequeñas fuimos al pueblo. Echamos veintiocho horas en el mes de agosto y me acuerdo que paramos en un pueblo cerca de Córdoba a descansar. Esperábamos a que abrieran un bar para tomar un café y como anécdota me acuerdo que mi marido pidió un vaso de agua caliente porque tenía que tomar leche de almendras porque lo tenían que operar de la vesícula y el camarero le preguntó: “¿No se habrá equivocado usted?”

CÓRDOBA per Cristina Vegas Rodríguez

Fuimos de vacaciones mi marido y yo a Benidorm. Estando sentados en un parque al lado de un surtidor vimos caer a un canario que se había escapado de una jaula y se estaba ahogando. Mi marido lo cogió le compró una jaula y nos lo trajimos para casa. En casa lo mimábamos y nos hacia mucha gracia y estábamos muy contentos con él. Cuando venia el buen tiempo lo sacaba a la ventana para que le diera el sol .Y en uno de esos días vino una garza y lo mato a picotazos. O sea que mi marido lo salvo de ahogarse y lo mato la garza.

BENIDORM per Antonia López Pedrosa

Una de las veces que fuimos de vacaciones en el coche mi hijo que tenia 4 años a los 20 kilómetros pregunta: ¿Mama cuando vamos a llegar? “Todavía falta mucho”. De pronto dice el niño: “Papa que me meo”. El padre de momento paró. “Venga haz pipi”. No tengo ganas. Lo que quiero es que se pare ya.

¿FALTA MUCHO? per Antonia Cabrera Labrat

Fuimos a un viaje a Mallorca y cuando llegamos a Barcelona se fue la luz. Traía ensaimadas y nos las quitaron todas.

MALLORCA SIN ENSAIMADAS per Conchi Serrano Sánchez

REENCUENTRO per Ana Pernia

Cuando me fui a Francia yo y mi tres hijos lo pasamos muy mal porque me fui sola con mis tres hijos en el tren hasta la frontera. Allí cogí otro tren hasta París. Allí estaba mi marido esperándome y me dio mucha alegría.Cuando vi la nieve por primera vez me dio tristeza. Tampoco conocía la lengua.

28

Yo recién venida aquí fui un día a Cerdanyola. Saqué el billete de ida y vuelta para Granollers y cuando llegó el tren me monté. Pasó el revisor y me dijo: ”señora, para dónde va?” “para Granollers” “usted va para Vic” “¿ahora qué hago?” “bájese en la próxima y coja el tren que baja”.

DIRECCION CONTRARIA per Josefa Aguilera Campaña

Hace unos años mi hermano y yo veníamos de Córdoba a Barcelona en el tren de la noche. Eran unos departamentos de madera que lo ocupaban ocho personas. Por su forma de comportarse y mirarnos cogimos miedo y temíamos que podía pasar algo peor. Mi hermano pidió al revisor que nos cambiaran a un coche cama. Era la única forma de salir de allí. Todo se arregló y el viaje terminó bien.

CÓRDOBA EN TREN per Dionisia Chaparro Martínez

Mis padres y hermanos íbamos muy contentos puesto que íbamos a la playa. El viaje lo hicimos en tren pero la alegría duró poco. Al bajar del tren nos dimos cuenta de que la comida se había quedado en el tren. Mi padre dio aviso a la estación. A la hora de comer lo hicimos en un bar de la playa, por suerte la cartera la llevaba mi padre. Comimos y después nos fuimos a la playa, estuvimos todo el día. La suerte nos acompañó, la bolsa la teníamos en la estación. Volvimos alegres puesto que todo salió bien y regresamos a casa.

EN LA PLAYA per Francisco Mayo

Nosotros nos vinimos del pueblo en el talgo y nuestras cosas en un camión de mudanzas. Traíamos un pájaro y el revisor no quería que lo trajéramos en el tren. Mi marido lo tuvo que guardar debajo del asiento para que no lo viera el revisor.

EL PÁJARO per Juana Sánchez Sánchez

29

Yo vivía en un pueblo de Extremadura. Cuando tenia 18 años y mi hermana 19 nos vinimos las dos solas a Barcelona a buscar trabajo. Lo pasamos muy mal porque mis padres se quedaron en el pueblo. Cuando llegamos a Barcelona nos colocamos en servicio domestico para juntar un dinerito y a los 20 años me casé Y hasta ahora soy muy feliz. Tengo 2 hijos muy buenos y un marido que nos quiere mucho.

ENCONTRÉ EL AMOR per Mari González Fariña

Un día mi hijo leyendo su revista favorita, “La Dibu” vio un anuncio donde decía que mandando unos cuantos códigos de barras de los muñecos y accesorios de Action Man, entraba en concurso para un viaje al Principado de Asturias.Mi hijo los recortó y los mandó. Y un día llamaron por teléfono diciendo que nos había tocado el viaje a Asturias. Yo no me lo creí hasta que no ví los billetes del avión, que nos lo mandaron por Seur.El viaje comenzó el 27 de Octubre del 2000. Nuestro avión salió de Barcelona a Madrid y de Madrid al aeropuerto de Asturias. Vimos algo de Oviedo, vimos Cudillero y muchas más cosas. Cuando volvimos a casa, estábamos muy cansados pero muy contentos del viaje que nos sentó muy bien.

REVISTA CON PREMIO per Mª Dolores Rodríguez Martínez

Un verano mi mujer y yo fuimos a Tenerife de vacaciones. Cogimos el avión en Barcelona, paramos en Madrid, donde cambiamos de avión hasta llegar al aeropuerto los Rodeos. Es aquí donde comienza nuestra aventura. Estábamos esperando las maletas pero las maletas no aparecían. Veíamos como los demás cogían sus maletas y las nuestras seguían sin salir de la máquina. Pasaron cinco horas y solo había una maleta dando vueltas cuando de golpe nos dimos cuenta que era una de las nuestras pero aún faltaba otra. Tuvimos que irnos al hotel solo con la maleta de zapatos y esperar que nos enviaran la otra. Estuvimos tres días enteros sin maleta hasta que por fin un día llegamos a la recepción del hotel preguntamos y entonces apareció un chico con ella. Por fin tuvimos muestras cosas. Pero ya nos fastidiaron las vacaciones.

TENERIFE per Miguel Hernández Troyano

30

En el año 1964 me casé y me fui Alemania a trabajar mucho. Pues allí nació mi primer hijo. A los cuatro años nos vinimos a España. Bueno a todo esto lo que quiero decir es que tengo tres hijos maravillosos y muy buenos conmigo que más puedo pedir. Salud que eso es lo que me hace falta pero algún día tendré mi recompensa pues yo no pierdo las esperanzas.

TRABAJANDO EN ALEMANIA per Soledad Bolance Lucena

En un viaje que hice a Madrid y estando dasayunando con una amiga en la Plaza Mayor, un bocadillo de calamares y una caña, (lo más típico), ocurrió algo inesperado.Entraron en la plaza varias carrozas con escudo en las puertas (preciosos) y quedaron detenidos a poca distancia de nosotras; de la que estaba delante nuestro, asomó una persona con traje y sombrero de diplomático, se nos quedó mirando con curiosidad; yo le enseñé el bocadillo y la cerveza como invitándolo; él entendió el gesto y respondió como diciendo que ya le gustaría, pero en esos momentos no era posible. Nos saludamos y las carrozas siguieron su camino.Me extrañó ver tantas carrozas y todas ellas ocupadas. El camarero me aclaró que iban al palacio real a presentar sus credenciales como embajadores ante el Rey.Ese día nosotras ibamos a visitar el palacio real; cuando llegamos a la puerta salía una carroza y cual no sería nuestra sorpresa que el señor que iba en ella nos saludaba. Lo reconocimos y correspondimos a su saludo.Este suceso ocurrió hace tiempo, pero no lo he olvidado. Nunca he sabido de que país era embajador aquel señor, que reconociéndonos en el segundo encuentro, correspondió con su gentileza a la nuestra.

MADRID per Soledad Subirachs

El único recuerdo bonito que tengo de mi país es el haber tenido el apoyo de mi familia durante los cinco años que estuve sola con mis hijos lejos de mi marido que estaba en españa trabajando. El recuerdo malo es el haber dejado a mis padres y mis hermanos tan lejos.

RECUERDOS per Ghita

31

INDEXPRÒLEG 1ÍNDIA 3AMSTERDAM 3VENÈCIA - Acqua alta 4XICAGO - Windy City 5ÍNDIA - Varanassi 5COSTA RICA - (P.N. EL TORTUGUERO) 6LONDRES - Març de 1954 6MENORCA 6ESCÒCIA - Blair Castle 7TURQUIA 7SÍRIA - Palmira 8DE PARAGUAY A BARCELONA 9ALEMANYA - Una mostra de teatre al carrer 10CAMERUN 11DESPRÉS DE 25 ANYS DE VIATGE JUNTS 11TAILANDIA Phimai 12DE MARRUECOS A GRANADA 13MARROC Ifrane 14CARIBE COSTARRIQUEÑO Puerto Viejo 14DE CÁCERES A BARCELONA 15CARIBE COSTARRIQUEÑO Puerto Viejo 16BON VIATGE XAVI 16RESERVA DE LA BIOSFERA SIAN KAAN 17TANZÀNIA Kilimanjaro 18MYANMAR 19ESTAMBUL 20EL VIATGE DEL DESTÍ 21TURQUIA Portes i claus 22EGIPTO Luxor 23...I ELLES VAN CONQUERIR EL SOSTRE DEL MÓN 24PEDALEJADA NOCTURNA A HUAHINE 25VIAJE EN TREN 26UNA MALETA LLENA DE PIPAS 26AÑORANZA 26CÓRDOBA 27BENIDORM 27¿FALTA MUCHO? 27MALLORCA SIN ENSAIMADAS 27REENCUENTRO 27DIRECCION CONTRARIA 28CÓRDOBA EN TREN 28EN LA PLAYA 28EL PÁJARO 28ENCONTRÉ EL AMOR 29REVISTA CON PREMIO 29TENERIFE 29TRABAJANDO EN ALEMANIA 30MADRID 30RECUERDOS 30