L’anguila

L’anguila, la sirena

dels mars freds que deixa el Bàltic

per a arribar als nostres mars,

als nostres estuaris, als rius

que remunta pel fons, sota la crescuda adversa,

de llera a llera, i després

de fil a fil, subtilitzats,

sempre més endins, sempre més al cor

del massís, filtrant-se

entre bombolles de llim, fins que un dia

una llum que brolla dels castanyers

li encén la lluïssor en tolls d’aigua morta,

en els fossats que baixen

dels salts dels Apenins a la Romanya;

l’anguila, torxa, fuet,

fletxa d’Amor en terra

que només els nostres barrancs o els ressecs

rierols pirinencs recondueixen

a paradisos de fecundació;

l’ànima verda que busca

vida allí on sols

mossega la cremor i la desolació,

la guspira que diu:

tot comença quan tot sembla

carbonitzar-se, branca sepultada;

el iris breu, bessó

d’aquell que enfilen les teues pestanyes

i fas brillar intacte entre els fills

de l’home, immersos en el teu fang, ¿pots tu

no creure-la germana?

Eugenio Montale, La bufera

(Traducció d’Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner)