NIMES ATUDES.Josep Roig i Ravents (1883-1966)Als meus fills:Nria, la dels ulls negres i vius, que quan miren punxen.Josep, dels ulls blaus i dolos, que quan miren amanyaguen.Maria Angela, tan petita que encara per ses nines no s'hiha abocat la seva nima.Maig de 1921.INDEX.L'ESPARVER.DESVETLLAMENT.LA DAMNADA.ELS FRARES.JOANN.FLAMA QUE VETLLA.L'ESCOLANET.L'NIMA PUNIDA.L'ESPARVER._Beneda sia la penitncia!_A cada respir, un raig de sol moria en l'aire que s'omplia deporpra. L'or volava pel cel. Els ceps, que havien passat l'agoniatardoral, tenien la saba aturada dintre ses rels fredes. En tot sesentia la son misteriosa de l'hivern que regnava fatdica, lenta imuda, com una mort encantada. Les fulles seques, esperaven com unasentncia eterna, aquella ventada macabra que les faria caure.Capvespre d'hivern. A cada respir moria un raig de sol i naixia enel cor un bri de tristcia. La neu que vivia al cim de lesmuntanyes s'anava perdent en les tenebres que omplien el cel iobrien els parpres dels estels que brillaven enfredolicats.L'Andreu don el darrer cop d'aixada, escamp una mirada pel cel,pleg les eines i el cabs on duia la minestra i, embolcallant-seamb la manta pesant, va encaminar-se cap a casa seva amb pas feixuci posat atut; tot aquell dia l'havia passat treballant. Feia unmunt de mesos que no havia fet un jornal sencer com aquell dia, iaix li feia nixer aquella joia benaurada que havia mort dintre laseva nima feia molt de temps. La quietud d'aquell capvespred'hivern va entrar en el fons de la seva nima sovint solcada perla correntia de penediments, agrors i recances. La nit avanavadamunt de tot. L'or del sol havia besat l'or de les argelaguesflorides i la neu dels camps de citrons. Els nvols s'havienaturat, l'aire s'adormia i esclataven els estels. La nit avanava,omplint el ulls de tenebres, l'esperit de para, la carn lassa defredors i les odes d'un silenci llarg i pregon que aclaria elpensament i feia bategar el cor amb ms fora. L'Andreu no podiafer-hi ms; son cervell fruitava idees llbregues, trenavarecordances tenebroses i de tant en tant els dubtes i recelszigzaguejaven son esperit com els llampecs d'un temperi. Llavorss'aturava i romania pensvol, immbil, xuclat per aquell esbart decoses que passaven per la seva frontalera com una visi infinita dedolor. L'Andreu era ferit per un corc etern, per un encongiment decor. Se'l sentia petit, petit, ccm arrupit per un fred glaat, peraquell fred tan paors que sent l'nima quan no est arrecerada pelconsol calins que dna la bonesa confortant. L'Andreu es veiaperdut, com un arbre defallit per l'abraada fatdica d'una euraxucladora i cruel, sentint-se fugir la vida, sense poder apartar-sede l'abraada mortal. Sentia que les penes li pujaven cor amunt comuna eura malastruga, entortolligant-lo, fent-lo defallir, xuclant-li la saba que li donava delit i fent-li engroguir la fa, com lesfulles que van morint, morint sense un gemec, sense tan sols unrespir, ni aquell badall que fa obrir els llavis dels morents comsi volguessin exhalar els darrers adus a la claror de la vida quedeixen eternament. I ell com els arbres xuclats per les eures, esveia indefens. Aquell delit ferreny que li havia donat crit pertota la contrada, aquella valentia coneguda per tot, no podienalliberar-lo d'aquell rosec pregon i constant que havia creat unaestalactita de dolor que es clavava en son pit nit i dia. I aquellcapvespre, ms que mai, sentia la dolor amb el contrast de la joiad'haver treballat amb ardidesa. Aquell capvespre se sentia com siuna confessi involuntria li mogus els llavis commosos i movia latesta en la fosca i sospirava en la gebror i sentia com una nosaals ulls, i una gota bullent caigu damunt sa m rasposa i colrada.L'Andreu va restar corglaat, mir el cel reblert de celstia. Nohi havia cap nvol, no hi havia cap arbre a prop; el dia haviaestat eixut i cap fullatge no podia haver regalimat l'aigua copsadadel cel, i ell tenia una gota damunt sa m que no gosava moure niesguardar-la, i va pensar esferet : -Ploro!... Quina nyrriatinc!... i tot per gallfol!... jo no s jo!... avui criaturejo!...ploro tant garnags!... si em veis la Tecla... i el sometent... ifins els senglars!... quina riota!- L'Andreu, temers que enarribant a casa seva li coneguessin que havia plorat, va asseure'sprop d'una soca d'alzina voltada d'un flot de bolets que creixienen la humitat. All, sol, anorreat i adolorit, va repassar tota laseva histria.L'Andreu s'havia casat amb la Tecla estimant-se de deb i a desgratde la Bel, la mare de la Tecla, que era una vella ventruda idesdentegada que duia una castanya molt petita al cim del cap i unaavarcia aferrada al mig del cor. Ell passava el dia als conreusatiat per la seva dona que el feia treballar amb ses paraulesplenes d'encs per fer-lo ben veure de la vella ventruda. L'Andreuera un home que s'adaptava tot seguit a l'ambient que el voltava;al costat de la Tecla, ben aviat esdevingu un treballadordesficis d'assolir tota la joia que donava la terra ben treballadai tot el goig de veure's lloat i amoixat per aquella dona formosa iplena d'encant i joventut.La Tecla era una dona entenimentada que duia la casa amb un ordre iuna netedat corprenedors, sempre amatent a complaure els amos quemiraven aquell matrimoni com una joia que no mereixien. La Tecla vapassar el primer any de matrimoni aureolada d'una felicitatesplendent. Veia la mare contenta d'aquell gendre que no haviavolgut, veia el seu home allunyat dels antics companys del poblelluny, i les terres ufanes sembrades de riqueses abundants.I vingu la joia de la maternitat. Un noi vermell i rodanx quel'Andreu mirava embadalit, tot donant-se compte que els nadonsrespiraven, tosien, feien eixabuiros davant del sol i badallaven.Ell que jamai havia mirat cap criatura i trobava ms bonics elscadells! L'alegria va entrar en aquella casa aposentada entre lesterres com un castell dominador de tota la contrada. De tant entant, com les temors llunyanes d'una tempestat, naixia unadiscussi entre la Bel i l'Andreu, per la Tecla tot seguitesbandia la renyina congriada, que es fonia com un borrall damuntuna m febrosa.-Mira, Tecla: no vull que vagis ms al mercat; vas molt cansada iprimer ets tu i el bordegs- deia l'Andreu amorosament.-B, doncs; de qu menjareu?- exclamava la Bel tota rancuniosa iengelosida -tot va tan b! en bona fe... anirs a vendre, perqu joho mano!-Ds no hi anir perqu jo no la gicar anar-hi.-I anirem a menjar palla i ens vestirem amb xiringalles de casa elparracaire. Perqu teniu quatre cassigalls voleu fer vida desenyors!-Calleu! no la gico anar i prou!-Mireu com s'aixereix, l'amo de la carbassa buida!La Tecla cercava dalerosa una plasenteria de l'infant que l'aids aespargir aquella tempesta.-Qu criden? Qu criden? mireu el noi quina baballa! Sembla untirarany de la cort. Fa, mare, que aix sn les dents? Repara,Andreu; aquest s que no t la baba tancada; tant dolent que s!Ves, el noi de can Ton va morir-ne, oi mare?- I la Tecla agafavael nen i el mostrava a la vella i al seu marit; totes les miradesanaven a raure a les galtes tivants i vermelles del nin que feiaanar les mans com si volgus esquivar un ardat de mosques, i moviaels peus i esclatava en rialles innocents plenes de gaiesa. I elfront arrugat del gendre, geners de cor, esdevenia ple deserenitat i els llavis tremolosos de malcia de la vella prenien laquietud perduda en les onades de la gasiveria que se la menjava deviu en viu.-Home, no en facis cabal; no veus que s vella? no vols que vagi amercat, no hi anir... pero no ho diguis!...-S, per ella m'ha dit...-Calla! Calla! quan nosaltres serem com ella! uix! i quina por quefarem a la dona del nostre fill!- I la Tecla, afalagant l'Andreu,tendrament l'atiava al treball. -Au, tu; que sn les dues. Afanya'ta llaurar la pea de baix. Jo vindr a cercar-te al vespre amb elnoi. Si fas bona feina el noi et far una estimaci; au,afanya't!... que jo vaig a aplegar lledons; n'hi ha unes solanes!L'Andreu marxava cantant.-Vs, mare, ja teniu la vinagrella i el sucre roig per a guarir elmacat de la mossa? -Jo li som dit que hi anireu tot seguit.Sentiu? La gallina ja ha post!- I la vella tot seguit marxava comuna fura cap al galliner, i amb el desfici d'arreplegar un ou msque amagava en les golfes, no deia ni un mot de la renyina.Llavors la Tecla feia un sospir de goig de veure's victoriosa.Havia allunyat una tempesta amenaadora, i per sa imaginacipassava tot una volior de pensaments i recordances. La seva vidafra ben sortosa si no fos per aquell allunyament constant de lesnimes del seu marit i la seva mare. Ja de fadrina havia venuttotes les temors que li infonia la seva mare. Un cop casada,l'Andreu havia sortit un marit treballador, amors de la llar imanyac. Ella amb una mlrada li apaivagava el seu geni i amb unapostura li guanyava la voluntat. La vella, en veure's venuda delsmals averanys que havia dit i engelosida de l'estimaci que laTecla tenia per l'Andreu, passava una vida agra i gorgolava sempreanant d'un cant a l'altre tot esperant desficiosa que lidemanssin qu deia i qu li passava. I com que no li deien res escorsecava de rbia.-No-res; que tot en aquest mn no es pot tenir!... Si no fos peraquells rampells, la nostra casa fra el cel... ja tenia raaquell predicador que va venir per la festa! La vida s un cam dedolor, cal que tots el passem i que no vulguem allunyar-lo, ladolor s l'escala del cel! Jess i pacincia!- es deia la Tecla boi donant el pit asseguda prop del pou de l'era. De sobte el seufill va deixar el pit i va descloure sos llavis per exhalar unsomriure. El cor de la Tecla va sentir una emoci dola i l'alegriava omplir-li la mirada de resplendor. El nen tenia una dent. Quinafestassa farien, occirien aquella oca que espolsava les ales detant en tant bo i passejant-se per l'era com si fos la mestressa.Anirien a ciutat per comprar unes arracades que l'Andreu li haviaproms, i fins van pensar fer un regal a l'via, que en saber lafesta projectada va fer grans reflexions. -Teniu la mforadada!... aix pla, aviat serem a can misria! Al meu temps noes feien aquestes ximpleries.- L'Andreu s'ofenia i la Teclas'entristia.Vingu una estrebada d'eixut que cuidava rostir els blats. L'anyadaes perdia. Una pedregada va espolsar els rams. Feia doloresguardar aquella vinya ufana, amb els gotims caiguts a terra plensde vida, com una muni de gotes de sang encara bullents i amb elspmpols trossejats i les branques nues com els guerrers espellifatsque romanen drets entre els morts de la batalla. L'Andreu se sentiadefallit. Si hagus vist un pags que anava a captar l'hagueraseguit acorat. La seva voluntat no era tan ferma per una lluita tanpaorosa. S'haguera ajagut damunt la collita perduda resignat amorir entre la feina perduda. Sort de la Tecla que el va empendre iva dur-lo als camps com si ports un noi rebec a casa el mestre.L'arrossegava, tot renyant-lo i fent-li pessigolles per fer-loriure. -Au! qu s aix! sembles una gallina mullada! Que et creusque tindrs un cel per tu sol? Enguanyasses has pogut comprar unnodrs i un mec. Va venir aquest bordegs que sembla un pom deflors!... Aquest any ens toca el rebre. Jess i pacincia! Bonacasa, bona feina, i hala! val ms aix que no pas una malaltia!-L'Andreu se sentia satisfet i fins va somriure. -Riu, home, riu;ja pagarem el que sigui! Antanyasses les formigues han guanyat elplet al riu i l'han passat sense pont. L'any vinent, si a Du plau,tot ser regadiu i aix s la vida. Jess i pacincia!L'Andreu torn al treball. La Tecla l'afalagava com un infant. Lavella va tornar-se ms arrupida, ms seca i arrugada i msrondinaire. Amb el desfici de copsar un ou ms, no dormia; i amb ladria de les lloques no restava ni un respir tranquila. Anava avila, venia els ous i amagava els diners sota terra. Els conillsd'orelles llargues i morro bellugads eren sotjats per la vella atothora. Un dia en qu va morir-se'n un va plorar com si s'hagusmort una persona volguda. Un dels dies torn del poble totatransportada. -Noia! noia! Tecla! o Tecla! no cal que usencaparreu! Ja som salvats! mira, ha arribat la jove de can Bou,grassa, maca, plena de quartos, roba i fins amb una calaixera! Idiu que sap una casa que volen una dida d'aquest poble! Tecla, somsalvats... Es tanca una porta i se n'obre una altra! Ja somsalvats!La Tecla va mirar la seva mare amb estranyesa i para, va ullejarel seu fill que dormia en el bressol prop de la cucola; fu sospiri rest embadalida esguardant la pastera oberta que li semblava unaboca desclosa per la fam. I el dubte va caure en sa pensa com unallavor ventissa que troba una roca esquerdada plena de terra humidaper l'aigua vivificant dels degotissos. Ella sent que la llavorniaria sota sa frontalera, i aix l'esglaiava paorosament.-Ara que el noi ja t ms de mig any ja s agambat! amb sopes illet pujar gras i fornit!... Si no vas a ciutat a fer de dida quinhivern ens espera... tota tremolo de misria!- La Bel anava parlantbaixet, baixet, mirant de fit la Tecla per sotjar com es prenia elsseus consells. La seva filla restava amb els ulls clavats a lapastera i el pensament perdut entre el dubte que havia caigut dinsla seva nima desolada. -La jove de can Bou ha dut cent duros...filla meva! amb cent duros som salvats!-Prou!- va fer sobtadament la Tecla. L'via va fugir esporuguida.Desprs de passar una bella estona silenciosa va tomar a lamateixa. -No t'ho prenguis malament, que una mare mai aconsellaamb mal fi! tu t'ho penses, ho parles amb aquell!... i mira,...calla, que ara ve!L'Andreu va arribar defallit dels camps perduts. Va asseure's al'escon i mirava el foc tot consirs. Tenia els ulls papalluts i lacara macilenta. La vella va atansar-hi i amorosament va tustar-liel muscle. -Deus estar capolat, oi, amb tanta feina! ja etplanyo!- L'Andreu va mirar-la astorat, de cap a peus. -Saps qudeia a la noia? que si fa com la jove de can Bou, l'any vinenttindries cent duros i tots salvats!L'Andreu va fer un moviment com si li piqus una vespa, obr elsulls, obr la boca, va donar una llambregada a la seva dona quetenia el ulls baixos i plorosos i se sent defallit. Els ulls de laTecla no es movien, no l'emparaven i es veia perdut. Es fu unsilenci aclaparant. Sols se sentia la remor del bressol que laTecla movia amb el peu. Desprs el bressol va aturar-se a poc a poci sent el respir del ca que dormia dins d'un cof. La veu de lavella prenia una dolcesa sinistra. S'atansava a les odes fent unaremor suau, com el mosquit que s'acosta cantant per donar lafiblada. -Tu t'ho penses... ho parles i tria entre la misria i lafam o la salvaci de tots.L'Andreu que tornava ablanit pels planys de les pagesies no teniacoratge per a res i es veia isolat sense la mirada salvadora de laTecla, que el volia sentir sense fer-li cap mena d'indicaci.I el silenci es fu cruel; tots sentien els batecs de llurs cors.El gos es gratava la cuixa amb les dents. El nen dormia amb laboqueta oberta i el respir d'ngel.-Creu, Andreu; tu, ets un home com cal, ja ho veus, una pessetasempre s una pesseta!--I el fill? un fill no s ms que una pesseta?- Va exclamar laTecla corferida pel silenci de l'Andreu, que en sentir la Tecla varedrear-se tot d'una, s'al de l'esc, don un cop de puny a lataula i digu:-Prou, sogra; no en parlem ms! La Tecla no es mou de casa.-Per aix som joves per no acovardir-nos! oi, Andreu?-I ben net, Tecla!-Voleu fam? doncs fam passareu!-Prou n'hi ha, sogra. Sembla que parlant vos engreixeu? quinatrencaametlles n'hi ha de vs!-Tu vs dient; veurs el dia que l'enclaperi. Ja passarem comptes.Tu ara pois, pois, fars la teva. Jo et deixar enfurrunyat idesprs la fam i la misria se't menjar de viu en viu. Jo s tot,tot el que ha passat a can Bou i havien de passar un any menjanttrumfes i pa de favons! I sort de la jove que an a criar a casad'uns senyors i li han donat roba, diners una...-Calleu! I quina dona tant cofinera!- estem b a casa amb aquestesbatolles!-Andreu- va cridar la Tecla com un esfinx que es desvetlls d'unsommi -Sento el marranxo que gruny, ves que la parriana l'haurtrepitjat!I l'Andreu va sortir dient, ple d'indignaci. -Quinfarrigo-farrago! aix s un infern, quina nyrria! Aquesta vellas una bruixa! mai no he vist una dona ms escornifladora!Un cop l'Andreu fou lluny, la Bel va alar la m tremolosa i,mirant enfellonida la Tecla, va dir-li: -Ara la pagars...! crieufills, crieu porcs!- i va pujar i'escala de fusta que cruixia comsi la petjada de la vella li fes mal.La Tecla va agafar el seu fill, va petonejar-lo i trenc en un plorenternidor. El gos es va deixondir, s'hi acost movent la cua i vallepar-li la m.D'aquell dia en la Bel no par la brega sorda amb una constnciaatudora: ara amb mots plens d'amor, desprs, amb renys desptics,ms tard amb amenaces superticioses. La pobra Tecla estavaarraulida, i l'Andreu, sense la seva mirada reviscoladora s'anavaacorant, acorant sentint que les paraules de la vella que obravade gany i els anava guanyant de mica en mica. Si sentia per atzarque la Tecla bo i rentant al rec cantava, s'hi encaminavaranquejant i desprs de sotjar per veure si no hi havia l'Andreuper aquells voltants comenava la sev vrbola fatdica.-Canta, noia, canta! pots ben cantar la can de la fam! Quecanti la jova de can Bou que ha dut el pa a ca seua est b, pertu!Si en un moment de joia maternal, la Tecla sentia que el somriureli amarava els llavis, freturosos de petonejar el seu fill, la Belrestava davant i com qui fa una exclamaci en la solitud deia:-Ai senyor, quin fill tant xams... pobric!... i de pensar quehaur de patir sempre ms misria!... Pags endarrerit, cap anyadali s bona!La Tecla se sentia defallir. No es veia amb cor d'apaivagar lesrancnies que es congriaven en aquella llar llunyana del poble.All, en la solitud de les muntanyes, totes les penes es fan msaspres. Hom no les pot diluir amb les converses del carrer, lesrialles de la plaa i les plasenteries del venat. Si visquessin alpoble, ella, tindria ms coratge per anar lluitant entre l'avarciade la seva mare i la feblesa del seu marit que, no sentint la sevanima esperonada el veia conquerit per la Bel amb la sevaganyoneria de corc incansable. Ara fent anar la seva mare amb lesvelles cap a rosari, ara fent marxar l'Andreu cap a casa els seusgermans, aniria passant els dies sofrint aquella lluita sorda. Pera la masia, sempre sols, sempre parlant del mateix, sempre sota eljou d'aquella veu de la vella i del silenci de l'Andreu, la Teclase sentia un neguit que la feia romandre esmaperduda, fins que unanit, desprs de fer un sospir pregon d'aquells que arriben fins alfons del cor, la Tecla va dir tota traspostada. -No puc ms! Demmarxo! Andreu, tu m'acompanyars a ciutat!L'Andreu va restar enartat, ple d'esglai en pensar que la Tecla eldeixava.La vella somreia de goig i mirant maliciosament els ulls de tothomva agafar l'infant i fent-li postures li deia:-Mira l'hereu de la casa salvada! Anirem a mercat a comprar dosxurms!... i tindrem carreta!... i criarem nodrs!...Desolats, a la matinada van marxar la Tecla i l'Andreu. La clarordel mat avanava damunt la gelada que hauria deixat la nit. Lesresplendors del sol naixien a l'horitz mentre la boscria entonaval'eternal melodia del vent que feia vibrar, com les cordes d'unalira gegantina, uns arbres prims, alterosos i sense fulles. L'aires'an llumenant amb el primer raig enlluernador del sol ixent. Eldia fra ser, el sol ben fort, el cel ben blau, l'aire ben quiet.L'Andreu endevinava la joia d'un jorn d'hivern ple de placidesa il'amargor de veure la Tecla que marxant no el deixava esdevenirrioler i xiroi. I caminaven silenciosos, l'un darrera l'altre, pelscaminois de les boscries, entre les gatoses florides i els arboosflorits i fruitats a l'hora. L'Andreu sentia una pena com si elsilenci se li poss a la gola. Volia parlar, i triant triantl'esbart de pensaments que passaven per sa imaginaci no deia res,tenia els llavis quiets com si s'haguessin glaat. I el silenci seli ficava odes endins i li arribava al cor omplint-lo d'un neguitaclaparador. A la fi, tot arrancant un tany de roman florit va dira la Tecla:-Mira, roman florit!... Ja deu sentir que ve una Mare de Du!La Tecla va sentir-se ferida per aquelles paraules que no li deienres al cor. El seu marit parlava per parlar. La seva nima nosortia per sos llavis, ni mirava per sos ulls.-Quina blancada! i tot s gelada; no hi ha llei de glaada! acque la terra s negadora el ruixadot d'ahir no ha fet gens de gla.Mira ara quan passem davant de can Gabaix, ten compte que el Quilluno se t'aferri que s un gos molt verins.La Tecla no responia; sos ulls amarats de bellesa i sentiment eraninquiets sota les celles arquejades, sembrades en son front ample iser. Avanava emparada de tota la reialesa que dna un sentimenthum noble i ple de resignaci. La Tecla es veia vctima de lafeblesa del seu marit i de l'ardent passi de la seva mare menjadaper l'avarcia, i com un sentenciat innocent anava cap a ciutatesmaperduda i acorada i venuda.-Tecla; mira, portes tot de gafarrots a la faldilla. Veus? aix sel fruit d'aquesta terra borda que no lleva res. Sembla que estsmolt afectada! que no em dius res!Van tenir de crrer perqu el tren venia furient. El comiat vasser terrible. No van gosar besar-se. La Tecla, plena d'emoci isentint llstima per aquell home, volia fer-li un afalac com si fosuna criatura, per va donar-se'n vergonya. Es penedia de no haverdit res en tot el cam: sols va descloure els llavis tremolosos perdir-li:-Andreu, vs amb compte amb el noi i la mare! Vs cada dia a lavessana! Recorda't de l'artiga que tens sota el pujol. Amb elsprimers diners que t'envi compra la grana que tens menester!- Eltren va marxar. L'Andreu va quedar-se palplantat. Volia cridarperqu la Tecla baixs tot seguit i tornar junts a casa i fercallar la vella. El tren fent un xiulet va amagar-se en la foscorde una foradada. L'Andreu va tornar capjup a casa com si torns delfossar desprs de soterrar-hi la Tecla.La Tecla ja s a ciutat vestida de dida. Porta una roba neta, nova,planxada i encartronada, amb uns llaos immensos a l'esquena i totun davasall de monedes d'argent de totes mides que li volten elcoll i li torturen les orelles. s una dida teatral. Una apoteoside dida admirada i mimada per tothom. Sembla una mena de disfressaanunciadora de qualque agncia de dides. Ella, plena de vergonya,sofreix horriblement i plora d'amagat.La casa on havia anat a raure era una casa enlluernadora. Elsmobles eren ornats de metalls. Hi havia molts gerros terriblementjaponesos, ventruts i llampants, curulls de flors artificials i ambgrans llaos de seda al coll com si tinguessin angines. Esttuesorientals amb bombetes elctriques que s'encenien, dols, vanos,ombrelles del Jap i moltes pells; pells de tigre, d's blanc,d'isard, damunt les catifes blanes i gruixudes. A la sala hi haviauna pianola amb tot el repertori viens d'operetes mortals denecessitat, i un gramfon amb totes les canons de moda cantadesper tot l'estol d'artistes que plenes de desvergonyiment anavenfent escola d'immortalitat pels teatres de variets. Al despatx del'amo de la casa hi havia una allegoria de l'amor que figurava enun cert piset que tingu en la seva joventut. Les cortines erenabundoses i totes de seda, la calefacci sempre encesa... per lacasa era una casa freda, trista, sense nima i sense el caliu quedna l'esperit... se sentia una fredor estranya; no hi haviabiblioteca!L'amo era un comerciant enriquit sobtadament a base d'una operacicomercial que ell anomenava _de viu_. L'operaci fou senzilla. Unvaixell arribava carregat d'una substncia de qu ell tenia elmagatzem ple. Amb la seva influncia, el vaixell no pogudescarregar perqu els papers no van sser despatxats. El vaixelltorn desprs d'uns quants mesos i ell entretant va vendre lasubstncia al preu que li sembl. Ara, enriquit, gastava els dinersa gratcient, i la vanitat li feia somniar glries populars.Anhelava sser diputat i el ventre li esdevenia volumins. Erabaixet i rabassut i caravermell. Feia una signatura amb inicialsgrosses i cargolades, i una rbrica on tot eren onades, llamps icorbes que semblava un temporal desfet.La mestressa era una dona alta, rossa, grossa i jovenana que noperdonava cap mirall, ni vidre, ni capsa de betum lluent, ni res onpogus emmirallar la seva bellesa. L'emmirallament li era unanecessitat, com el respirar. Anava pentinada primorosament i duiaperfums penetrants. A poc a poc an encoratjant-se en elsempolainaments artificiosos de les dones i comen per l'ondulacii fin per tenyir-se de ros, tenir manicura i posar-se pintura alsulls, orelles i galtes i a l'escarit. Era una paleta perfumada. Nocriava per no fer-se malb i s'avorria eternament per tot arreu. LaTecla se la mirava tota esverada -Quina llei de senyora! Rei de lavida!El servei era nombrs i poc fael.-Mireu, dida, aqu estareu molt b. Sn uns senyors molt bons. Nomiren res ni compten mai; el rebost sempre s obert. El senyor smolt savi, ell mateix ho diu! i diu que s'ha fet ric perqu s msviu que els altres. Vs, dida, aprofiteu-vos que treureu tot el quevulgueu dels senyors; estan contents, diuen que la criatura haguanyat molt.- La Tecla s'ho escoltava tan bocaoberta que finssemblava beneita. Ella que a casa seva es veia tan escotorida,entre aquella gent de ciutat restava esmaperduda i esglaiada.-Miri, dida- li deia la mestressa que sempre cercava al seu entorneslamacions d'admiraci i adulacions agradoses a la seva vanitat,-aquest piano costa tant com una parella de bous.-Ma! Rei de la meva vida! Senyora! quina riquesa!-I aquestes arracades, veu, com tota una masia.-Ma! quins vidrets tant lluents!-Oh! sn brillants de tres quilats cada un!-Rei de la vida! brillants esquilats!- repetia la Tecla movent elcap i mirant el cel...-Ui! aix la fa quedar parada? Ja li ensenyar els rosetons quetinc! Ja pot explicar-ho per tot el poble qui rem nosaltres-exclam la mestressa amb urc, i movia el cap d'un cant a l'altredavant el mirall que tenia ms a prop.-Olori, dida, quin perfum.-Noi, quina flaire... retorna!-Aquesta ampolleta costa vuit duros.-Rei de la vida! com vuit gallines!-Miri, veu aquests mobles sn... sn... sistema Napolen quinze!tenen molt mrit!Entretant la Tecla no veia res, restava davant d'aquella donaescaient i sana que per seguir l'estupidesa d'ara amagava sota elsartificis dels tints i pintures, la frescor de la seva joventut comsi fos una dona ja pansida per l'envelliment del vici. La didatenia els ulls oberts i la mirada buida d'expressi. Per sonpensament passaven acurruats tot l'estol de mecs i meques,maranxons i parrianes, someres i poltres que es podrien comprar ambel munt d'unces que costaven els _vidres esquilats_, el piano, elsrosetons i els perfums de la senyora presumida.-Qu pensa, dida, tan callada? miri, ara li far un vestit devellut i seda i sabates de xarol! sap com me costar?... estarcontenta?-Rei de la vida! aix s massa!La Tecla es veia afalagada per tothom. El seu llenguatge muntanyenci el seu embaliment constant, eren celebrats per tots els d'aquellacasa. La formosor del nin que alletava va aureolar-la de glria.Era presentada a tothom com una dida incomparable i ella a poc apoc an comprenent que tenia una valor que fins a ciutat no se lihavia apreciat. Aquest engrement va fer-li enxiquir la flamad'aquella llantieta d'amor que tots portem al cor. El caliu del'enyorana no li escalfava el pit. El record del seu fill no lienaigava els ulls. Complia serena la missi de dida i fins trobavaque la seva mare tenia ra.I vingueren regals en esclatar la primera dent, una calaixera, unamoneda d'or, un vestit de teixit. La Tecla enviava cada mesada alpoble amb una carta que li escrivia la cuinera que era una vduaentenimentada en qui ella pos tota la confiana. Cada carta era ungarbell de consells i un ardat d'xits ciutadans que ella feiasaber a l'Andreu i a sa mare perqu estiguessin contents com ellaestava.Un mat la Tecla estava gronxant-se en un balanc com cada dia. Hitenia una fallera gran, fins hi menjava. La bugadera de la casa vatenir d'enllitar-se i la mestressa va dir a la Tecla que ans arentar la roba. La dida va alar-se amb recana, prengu el cove iva dir amb posat malicis:-Vol dir que tocar aigua no em recular la llet?La mestressa va escruixir-se i li fu deixar el cove tot seguit. LaTecla va asseure's al balanc i tot d'una va enrogir-se de galtesavergonyida. Es record d'aquells matins que passava al riu rentanti cantant sota aquells sols radiants que omplien de claredat total'encontrada, de les anades a vila de bon mat, per florejar elscoves de les firaires, d'aquelles tardes en qu anava a la terraamb l'Andreu per ajudar-lo a regar, dels feixos de llenya que duiahores seguides, i ara s'havia excusat amb ganyoneria per no rentarun xic de roba; quina vergonya! La Tecla escotorida i escarmasseratenia mandra. S'havia tornat gandula. I va semblar-li que els ullsde l'Andreu i de la seva mare i del seu fillet l'esguardaven plensd'astorament i condol.-Rei de la vida! qu sc gandula!- i va gronxar-se bo i aclucantels ulls, i enton una can de bressol per adormir la criatura quealletava.Son son, vina vina vina.Son son, vina d'un tocom.La son son se n's anadaPel cam de PereladaI abrigada amb un llenol.Jo em pensava que era un homeI era palla de fajol.Son son, vina vina vina.Son son, vina d'un tocom.Entretant l'Andreu s'havia aturat com els bous que no senten elfibl de l'agullada. Amb els primers diners que va rebre de laTecla va pagar el que devia; desprs, alliberat del neguit que lidonaven els deutes, va deixar-se dur pels companys de jovenesa quevan veure que amb els seus diners podrien passar les vetlles del'hivern acoblats en un ram, assaborint les delcies del vi, lescartes i els caliquenyos. Per altra part, la vida a casa del'Andreu era un infern. La vella en veure que no li donava elsdiners estava com una folla.-On s la mesada, Andreu?-Jo la gordo!-La perdrs; dme-la.-No patiu; la porto a la faixa.-Te la robaran!-No passeu nsia.-Amaga-la al graner!-No passeu neguit!-Ensenya-me-la!-Prou! no sc cap xarric escarrabillat perqu em mireu lesbutxaques.-Que ets genit, noi! Que et creus que dormo! tot ho s! ahir vasperdre tres duros!...I l'Andreu passava les hores a la taverna i els diners se li foniende les mans com l'aigua que cau damunt la sorra. La dria derescabalar els diners perduts i la visi dels seus companysgallfols de mena, li havien tret tot el delit de feinejar. Finsqualque nit s'adormia a la llitotxa del matalot de casa eltartaner, temers de tornar tan tard a casa seva i sentir la vellaque l'esperava cloent de rbia les dents i dient malediccionsplenes de follia.El nen, pobre criatura! havia perdut tot l'encs de fill sanits irialler. L'via el peixava. Havia provat tot el que li deien lesdones; sopes, patates, llet crua, bullida, d'ovella, de vaca, decabra, i no res, el nen cada dia s'amagria, tenia una colormalaltissa i les cames se li vinclaven de debilesa.-Feu-lo curar d'enyorament!-Aix s la bava tancada! No s'hi afecteu. A les criatures ja hodiuen, bons plats de sopa i bast.-Sabeu qu t, Bel, el vostre nt? cucs... poseu-li un pegat almalic.-Aix s la ferramenta, dona!Cada comare li deia la seva i l'via entre provatures anavapassant, passant, i l'infant s'anava neulint. L'Andreu se'l miravaamb fredor.-Aquest vailet de tant estar amb vs fins t la cara de vell! lihaveu encomanat les ravineres!La vella com una fera engabiada s'anava corbant i aflaquint itornant-se cega.-Em sembla que est ms escotorit el noi! li faig el remei de lasonmbula. Li faig fer dur un mitj el va flairar i va dir totseguit: tot s enyorament! Com que la Tecla aviat vindr! lacriatura guarir tot seguit!Havia passat un any. La Tecla va tornar amb roba, un balanc, unacalaixera i una muni de regals. La visi del seu fill va fer-latrencar en un plor que enternia i en comptes de sentir-se atiada ala lluita com abans, se senti corpresa per un defalliment i esdeix caure en el balanc abatuda sense virior per a dir un solmot. L'Andreu fugia dels seus ulls. La vella li explicava pas perpas tota la vida que el seu home havia dut. La Tecla sentint undesfici terrible plorava enquimerada, rosegava un mocador i miravael seu fill venuda, aclaparada.I el fill indiferent, sense conixer la seva mare, estossegava comun vell, tenia un ventre gros i feia un ploric etern. Brut,moquills i malalts. Les carns xuclades, la rojor esvada, la veuapagada i la rialla morta per sempre en aquells llavis esllanguitsque s'havien oblidat de besar!L'Andreu, desprs de repassar tota aquesta histria s'al com sies deixonds d'un somni ple de neguits. Ja s de nit.Nit d'hivern. Nit de silenci, tot apar que escolti, les branquesnues i obertes en les ombres de la nit, el fullatge callat delsgarrofers i alzines, els estels absorts dalt del cel enyorant elritme dels grills, el cant humil dels ttils i la cridriaesquerdada de les granotes. Nit d'hivern; els estels que hansortit, tremolen tota la nit. Deuen tremolar d'emoci, de recanapensant en els perfums perduts de les flors mortes i oblidades pelsulls mig aclucats pel fred. Les tremolors dalt del cel no sn defred. Tan a prop de Du, els estels no en poden tenir de fred.Nit d'hivern amarada del silenci dolors que entra en el cor idesperta la conscincia i l'omple de basarda. Els llavis restenimmbils enyorant les paraules vivificants. Les odes sn lasses dela quietud superba. Tot sembla que sotgi, tot sembla esperar elvent. El vent que s l'nima de les nits d'hivern!I el vent que arriba aquella nit, passa arrupit sota els estelstemers d'apagar-los, passa brunzent fregant les orelles iomplint-les de remor i arrossegant les fulles seques que gratenasprosament la terra, i, xiulant, s'allunya entre les muntanyesllumenades per la celstia amorosa. De sobte el vent s'atura i lesremors se senten amb claredat. El respir, el cor que batega, eltrepig de fulles mortes i la por que s'ala ufana dintre el cor.L'Andreu estava corprs per la nit d'hivern. Volia tomar a casaseva i la para li serrava el pas. La Tecla havia tornat de ciutatamb aquell mateix silenci del dia del comiat. Tot venint el recaderva assabentar-la de la vida que va fer l'Andreu, i ella en veure'lva sentir aquell mateix mutisme com aquella matinada de blancorhivernal. L'Andreu temers va mirar-la embadalit, va trobar-la msformosa i no gos dir-li res. Feia dos dies que era arribada. Avuique havia treballat, tenia ms delit per encarar-s'hi, es creia msdigne per encara el seu cor era sadollat d'un respecte que ellvolia foragitar, d'una vergonya aclaparadora i un penedimentcorsecador.A la fi, avanant en les tenebres de la nit arriba al portal delmas i palpant la porta va trobar el trucador que el vent somovia enla foscor i va trucar amb temena. Se sent la remor de treure labarra i els grinyols del forrallat.-Qui hi ha?-Obre!-Grcies a Du!La Tecla amb el gresol penjat al dit va obrir la porta aclucant elsulls i tapant-se amb el mocador el coll, perqu anava un xicescarida. Dintre la casa entr una onada de fred. Sense dir-se resl'Andreu va deixar les eines en un rec on hi havia un estol deforques, dalles i sedassos, penj a una estaca el tapaboques, estragu els esclops plens de palla i deix el cove damunt el bancescon.Desprs puj calmosament l'escala de fusta.-Qu fa el noi?-M'apar que t febre!-Qu li heu fet?-La mare li ha fet unes untures.L'Andreu va esdevenir tremols com si la ventada el somogus. Entren la cambra on hi havia el seu fill retut dins el bressol amb elsulls clucs i ruflant fadigosament; tenia la pell bullent i beviaamb desfici tot el que li donaven.-De quan en que est aix?-Tot just tu marxaves ha comenat a posar-se calent, calent, totpioc. Hi ha estones que s'aixereix... altres que s'atronca!-I qu espereu tantes hores?- va fer l'Andreu enfellonint-se.-Tu dirs, que ets l'amo- va respondre la Tecla, mirant-lo de fit afit amb altivesa.-Per qu sn els metges?- exclam amb indignaci.-Que et creus que vindr el senyor Celest! li devem dues anyades!-va gorgolar la vella.-Dues anyades! Rei de la vida! i tans diners com us he enviat!- vainterrompre estemordida la Tecla portant-se les mans al cap.L'Andreu va romandre amb el cap baix mut amb les galtes bullents.Esperant amb desfici que la Tecla el repts per alliberar-se del'angoixa que el torturava com un mal menjador incurable i dolors!La Tecla no tenia habilior de parlar i movia la testa amb tristesai l'Andreu es fonia d'angnia en aquell silenci que li entrava al'nima com una punyida roent. L'eura el corsecava.-Qu faig, doncs?-Tu vs a fer la manilla i si guanyes pagarem el senyor Celest!-va dir-li la Tecla amb una fredor aterradora.L'Andreu agullonat per l'ira i enverinat per l'afront baix com unllamp l'escala de fusta que cruix cuidant a trencar-se, agafl'aixad, esmicol amb rancnia el balanc que llan a la llarencesa i encarant-se amb la Tecla que el seguia plena d'espant vadir-li cridant i posant-se la m damunt del pit.-Jo et portar el metge! costi el que costi!- agaf un coltell,prengu d'una revolada la manta, la bta; llen amb fria la barrade la porta, l'obr i la tanc amb una gran embranzida. Se sentremor de les claus que queien per damunt les llambordes.-Andreu! Andreu!- va cridar la Tecla plena d'esferement i angoixa.La nit feresta va engolir-lo i la gebror va embolcallar-lo. Com unesperitat es pos a crrer entre conreus i boscatges com un Cample d'esglai sentint la veu del Creador que li demana compte de songerm.Adolorit de claviants i xop de peus i ofegant-se de fadiga,l'Andreu va aturar-se damunt d'un mullads glaat que creixia sotasos peus neguitosos.-On sc! aix deu sser el reixorc de can Massot- va mormolarl'Andreu sentint una gran basarda i una defallior de cor irespirant l'aire geliu d'aquella nit d'hivern que infantava unsnvols que colgaven els estels un a un. El mag de l'Andreu se lientorbolia pels bullarocs del desvari. Volia esbrinar on era i noho podia capir. Les cames se li flectaven de cansament i cerc untocom per escarquillar-se. Es palp el xix que duia a la testa ise'l trob sembrat de borrallons de neu. De sobte se sentirenlladrucs de gossos que se li atansaven. Ell romangu dret immbil,i els cans van voltar-lo lladrant sinistrament.-Quillu!... t!...- un gos va callar tot d'una i ruflant ambdesfici va atansar-se a l'Andreu que bo i fent un sospir vaexclamar: -Ja s on sc! sn els gossos de cal Gabaix!...- i vaastorar-se en compendre que havia corregut una bella estona atiatper la seva geniada d'orat.Neu i capolament i tota una nit freda al seu davant i tota unallosa de penediments damunt del seu cor i tot un brogit de dubtesque cossaven la seva nima. Si torns a casa!... Va semblar que laTecla el cridava amorosament! Ara deuria partir ella, ara potser elrenyaria i ell entendrit per ses paraules, agemolit al seu costat,li demanaria perd i s'hauria fos per sempre aquell silenciaclaparador que per tot l'encalava com una ombra eterna. I si se'ntornava? I altre cop desfer el cam i no dur un remei per al seufill!... I si la Tecla no el reptava! qu faria all altra voltaen mig del silenci i arraulit pel pecat sense la guaridorapenitncia?... Ell no podia tornar sense fer un sacrifici, sensecercar un blsam guaridor de la seva pena arrelada, baldament fosvessar la seua mateixa sang fins a esglaiar la seva muller iendolcir sa mirada feresta i ablanir-li la frontalera solcada perles arrugues dels greuges.Un cop apaivagada la correntia del rampell, la fadiga vaasserenar-li el pensament, i un doll de reflexions sentimentalsamaraven son nima contorbada. Sobtadament, com el llampec queesclata en una nit tenebrosa, son nima fou illuminada per ungoig. -Nit de neu! bona matinada per anar al senglar!- L'Andreu vasospirar i tot seguit va glatir per assolir la delitana que donenles bones obres. Aniria a l'amagatall i passaria tota la nitesperant que llustregs per sotjar la sortida de la fera que ambms bra que mai l'escometria. Si podia matar-la! quina joia! fentla capta del senglar, com altres voltes havia fet, podria anar acercar el senyor Celest amb la pega a les mans, la serenitat alsulls i son nima guarida d'aquells pesars torturadors.Per ell tenia la veu de la Tecla sospesa dins del seu pensament.Veient-lo eixir enfellonit totes les temors tustaven a la sevanima afligida. Tindr por que faci una malifeta i passaran leshores paorosament calmoses i la nit ser llarga com una dolor i lamirada de la Tecla s'enterboliria amb una deu de llgrimes que ellvolia estroncar, perqu les sentia caure dintre el silenci de laconscincia com un degotall mortal que li donava un lassament i unafeblesa malaltisses.-Tot just s mitja nit! anir a casa, avisar la Tecla i marxar alamagatall!... Li parlar de lluny. Em fa por veure-la de prop!Quan l'Andreu fou a les envistes de sa casa va repensar-se. Notenia valor per tornar a trucar i una vergonya d'infant li arrupiael cor. Va amagar-se entre les moriscases que s'alaven cobertes deneu prop de l'era i agaf un roc i va llanar-lo amb destresa depastor contra la porta de casa seva. El cop retruny en la nitferstegament. Els borrallons queien del cel amb lentitud com siels requs arribar a la terra. L'Andreu, amb els ulls fixos a lacasa no respirava. Els batecs del seu cor arribaven al seu cervellencaboriat i les galtes li bullien.-No ho han sentit!...- i torna a tirar un altre roc.Els borrallons queien damunt els arbres, els pallers i l'era i lateulada; queien silenciosos i restaven flonjos com si tinguessinpor d'aixafar-se els uns amb els altres.A la fi, la finestra va obrir-se, la claror va illuminar la neu.Una testa blanca va mirar desprs de passar la m tremolosa pelvidre entelat i l'Andreu enquimerat en comptes de dir: -Vaig alsenglar! No passis nsia!- va alar el puny clos amb follia iexclam irat: -Mira la vella renyoca!- i plorant de rbia va marxartot abatut. La finestra va tancar-se com un ull que torna aadormir-se desprs de donar un esguard d'ensunyat. Nevava a pleret.L'Andreu ja s a l'amagatall dalt d'un espadat i amb les pedres alseu devora i el ganivet. Sota mateix hi havia el corriol estret onpassaria el senglar amagat entre els matolls atapets d'aquellagorga. Ell en sabia una nierada en aquell indret de la muntanya ila nica eixida era aquella. Si tenia sort com les altres vegades!Per aix li deien l'_Esparver_ perqu caava el senglar a l'aguaitd'un cim estant i un cop ferit s'hi llanava com una fera. Tota lacontrada el coneixia i ell comptava les morts dels senglars ambtota la delitana amb qu un compta les victries ms glorioses dela vida.Aquella nit tenia por d'ell mateix. Arrupit dejs els abrigalls,sentia caure la neu al seu damunt que de tant en tant s'espolsava.Estava desficis glatint per arribar a la matinada. I el tempssemblava que s'havia aturat i que la neu havia fet pacte de caureeternament.Gitat a terra, mirant la fondalada, l'Andreu va abaltir-se i somique queia en la pregonesa paorosa de l'abisme, i tot caient vapensar que si moria del cop mai ms no fra trobat, i si vivia laseva veu no fra mai sentida... es perdria en la solitud com lesremors d'un degotall ignot! En el trgic somieig l'Andreu es veiaall al fons, immbil, de cara al cel, veient a cada matinadabaixar brunzents les pedres que els pastors llanaven a l'abismeescoltant amb delcia les remors infernals que feien en sadavallada boja. Ell morint-se a poc a poc veuria atansar-se ifer-se grossa la pedra fatdica que li duria la mort... desprs unaveu s'alaria triomfal en sentir l'espetec del seu crani esmicolati escolada sa vida mai ms fra trobat, mai ms fra sentit i lespedres que davallarien brunzents l'anirien colgant entre els ossosdels animals llanats en la buidor sinistra d'aquella golafamolenca i muda. L'Andreu es deixond ms fadigat encara, irespirant amb un neguit febrs mir la foscor amb fa espaventablei ulls dolorits. Com havia patit! La dolor minvava en son cordomenyat i comenava el gaudi de la penitncia purificadora quetant desitjava per a guarir dels penediments que li havia dutl'afrosa vida que fu tot l'hivern.I el silenci que ell tant temia torn a voltar-lo com si tot el mnfos conjurat a callar. Sols de tant en tant una branca que cruixiaabatuda pel pes de la neu, trencava la tranquilitat augusta de lanit. L'Andreu tremolava de fred; tenia les mans balbes i els ullsneguitosos d'alliberar-se de la tenebra glaada que el colgava.Havia begut tot el vi de la bta i va rosegar un mos de pa que vatrobar butxaquejant all ajagut bocaterrs. I es removia en lafoscor, com una cabellera de dona desesperada.-Si puc xarpar un senglar! Encara el meu fill podr guarir-se. Quanel senyor Celest treballa de gust, cap pastor de la rodalia no elguanya. Pobre fill! quina gemegor feia! Est ben atrapat! aquellesgaltes de farro que tenia quan el deix la Tecla i ara estesbarrellat com un vell! Tant manyac com era i ara tan esquerp!Sempre gruny. El mal li crema les entranyes! Tantes provatures itot li feia mal! I ell venia xano xano i em feia un bes, i ara esmor d'aflaquiment! Si puc caar un senglar! no n'haur cap de dinerla vella renyoca! Un grapadet estret pel senyor Celest i l'altrepels remeis!... La vella gasiva l'ha mort! Fes-me una estimaci,fillet meu! Ara ni t fora per fer mig pet!Feia bella estona que no nevava. Una branca esqueixada per la neuva fer estremir _l'Esparver_. A la llunyania naixia una clarciafeble. Semblava una parpella que s'ans obrint... obrint iallunyant-se de la son. La claror tmida, quieta i silenciosa anavaavanant com si tingus por de fer remor i deixondir aquella neuque semblava adormida damunt la terra. El gla dels bassiols i lesfontanelles va pendre la brillantor com els ulls d'un mort. Lamirada de l'Andreu que esdevingu escorcolladora cercant en aquellaquietud la tremolor d'una mata somoguda pel senglar. No res! Lesgotes dels arbres penjaven trboles i glaades com si fossinllgrimes de pedra immortalitzades per un estatuaire. L'aire eraquiet com si tamb fos glaat.Ara!... Una esgarrifansa d'emoci va passar pel cos balb del'Andreu. Un matoll va moure's al fons de la gorja. La neu va caurefeixuga i les branques alliberades brandaven en l'aire cada cop msenllumenat per les clarors vivificants de l'alba tranquila. Elsulls de l'Andreu van esbatanar-se; el seu respir va perdre el ritmei el cos bategava ple d'impacincia. Mir les pedres, agaf elganivet i fu un sospir pregon i silent. Ja es veia la testa brunadel senglar que sotjava abans d'eixir, amb sos ulls petits quelluen entre sos pls grisos, aspres i bruts d'argila. Flairava laterra i l'aire i mirava al cel i caminava a poc a poc enfonsant lespotes en la flonjor de la neu. El seu bleix feia un nvol que esperdia en l'aire geliu. Quan era al bell sota de l'espadat, onromania l'Andreu, amb la llestesa que cau un llamp, una pedra vacaure furient damunt del senglar. S'o un gruny de dolor i unrodolar de pedruscall i un crit triomfal de joia que deia: -Ja smeu!El senglar jeia amb l'espinada partida, les potes del davant dretesi un panteix seguit movia la seua crpora. L'Andreu baix l'espadatcom una cabra. La neu cruixia sota sos peus neguitosos i la mempunyava la ganiveta amb tremolors desficioses d'esperana ialegria.-Sc jo, _l'Esparver_! que vinc per tu!- La fera va obrir la bocafollament i reculava amb pena.-Qu vos queixalar-me? No em fa pas res. Tot sia pel meu pobricfill! per deixa't matar! no em fugis, que si fuges jo scperdut!... pel meu fill!- i provava de ferir la fera que feia unsgrunys sinistres i deixava la neu remoguda i tacada de sang.L'Andreu suava d'angnia i fadiga. El ganivet restava fred i net ensa m foruda. -Deixa't matar! o menja'm una m! fes-me malb persempre! que la Tecla em guarir tot fent-me moixaines! xucla'm lasang! mata'm- I tot dient aix l'Andreu avanava com un orat i elsenglar reculava com un foll i els respirs eren cada cop msfadigosos i les escomeses del ganivet de l'Andreu no assolien lafera acorralada! -Prou! s'ha acabat! o tu o jo!- i per aquellsardiments que en la vida dels homes esclaten per fer els heroismesms colpidors, l'Andreu atiat per sa voluntat agegantada vaposar-se la manta damunt del bra, l'atans al senglar, i mentreaquest la mossegava, ell va enfonsar-li el ganivet al coll amb ladestresa que occia els porcs casolans i va remoure l'eina dins laferida crudelment i un doll de sang va escampar-se damunt lablancor i el senglar va torar el cap fent un gruny llastims iagnic.Aix, com ix el llamp en la tenebra i escampa sa blancor vvida,aix com esclata la claror radiant dels ametllers entre lesbranques fosques, aix com una rialla llarga neix entre el silencid'una fondalada muda, aix sobtada, ufana i radiant fou l'alegriaque va brollar del cor de l'Andreu que es vei alliberat d'aquellnus que li estrenyia el pit i retrobava les delcies de lafelicitat allunyada.-Tecla! Tecla polida! Bonica; bonica meva! El senglar s mort!Fill meu! ara guarirs!- cridava plors de goig l'Andreu, i l'ecod'aquelles fondalades anava repetint cada cop ms lluny els seuscrits victoriosos com si les muntanyes volguessin dur fins a laTecla la veu joiosa del seu marit victoris en la lluitaaferrissada.L'Andreu furg ses mans en la neu per netejar-les. Les tenia xopesde sang fumejant. Va netejar el ganivet bullent passant-lo damuntla nevada, i tot seguit es carreg el senglar.La ferida degotava i damunt la blancor de la neu queien les gotesde sang redones i vermelles com els galzerans i les cireres d'arboque havien madurat en les fredors de l'hivern.L'Andreu feia via apressat cap a la primera casa d'aquella contradacridant de tant en tant com si salmegs el ritual de l'alegriaubriagant, refulgent!-Ja s meu, Tecla polida! bonic meu! fill del pare! rovell meu!Ja sc un altre!I fins s'avergonyia d'haver desitjat plorar nit i dia fins que elsulls se li fonguessin entre les llgrimes i arribar orb als peus dela seva muller i all agemolit, sentir la seva m tbia i amorosaque li feia una moixaina i el condua perdonat pels camins de lavida. -Qu vol dir, plorar?... Riure! amb el cap ben alt i elsenglar mort cos a cos... Tecla polida! Tecla bonica! Ja vinc! Vaiga fer la capta del senglar!- exclam l'Andreu, cridant en lessolituds aclaparadores d'aquelles muntanyes plenes de neu.Desprs de passar per damunt les aiges enconcades del gorg glaat,l'Andreu trucava a can Busc.-Minyons de Du! Obriu!Ning no responia. L'Andreu sentia el pes feixuc del senglar queduia a coll i que anava perdent l'escalfor de la vida perduda.-Qui hi ha!-On sou!-Jo; _l'Esparver!_ Au! obriu, que vinc capolat!-Que porteu quelcom!-S, afanyeu-vos! porto un senglar i vinc a fer capta!La gent de can Busc va obrir tot seguit la porta, on hi haviaclavades tres creus de palma beneda, una branca de llor, una cuad'esquirol i una de gat marc. Entr l'Andreu victoris fent olor defred. La gent d'aquella casa va rebre'l amb alegria. L'viadesdentegada i ventruda que estava desbesant el pa que haviaenfornat feia galana estona, va deixar la pala i an tot seguita deixondir els jovencells que dormien.-Nois!... Nois!... Cuiteu, que veureu un senglar! _L'Esparver!_Correu!...-I ds? cons n'haveu mort?-Aquest fa set!- va respondre amb urc l'Andreu.-El set- va repetir amb astorament la vella, bo i baixant l'escalade fusta negrosa que es perdia en la foscor de les estadestancades. Tot vestint-se van baixar tots els nois encuriosits i ambels ulls ensunyats, van ullejar aquella bstia morta que esrefredava damunt les lloses de l'entrada.-Que s gros!-Quin pl!... quina cellerrada en t a l'esquena... quin pl msgruixut... Oh! i i fa dues menes de color!...-Que no t ullals?-No. Es jove. Si tingus ullals no el podria dur!-Quina por! Uix, quines dents!...-No s pas com teniu pit, Andreu!-I ja em podeu mirar b que no m'ha queixalat! Ni una gota de sang!-Un dia pendreu mal.-No pas si Du vol i l'Esperit Sant!-Creieu que em sabria greu... sort tenim de vs... que de tant entant feu matana!... Pobres conreus! Mal llamp els parts a tots!-va exclamar l'hereu tot fent sorollar un grapat de monedes que vadonar a l'Andreu. -Teniu, que sn ben guanyades! I ara quetingueu bona sort fent la capta!-B, per abans feu una mica de beguda! Reposeu-vos. Far una micade farinetes i un bon got de vi calent! Feu una cara de llstima!-va dir la vella remenant el rescals de la llar. Desprs vaatansar-hi els foguers, va apilar quatre espigots i un grapat dellenya, i per la negror de la xemeneia va pujar el fum naixent, vandansar-hi les primeres guspires i van esclatar els cruixits de lesbranques ardents i verdoses. L'via atrafegada va treure un pa dela pastera i va donar-lo al seu marit.-T; llesca el pa.- L'home prengu la ganiveta i desprs de fer-hiuna creu damunt el pa va llescar-lo. Llavors la dona va pendre-liper fer-ne sopes. En aquella casa sempre l'home encetava el pa iabans hi feia una creu amb la ganiveta.Mentre l'Andreu prenia la sopa flairosa xarrupant i amb la testabaixa, l'via va pendre un torrap i va torrar una llesca grossa,mentre en un tup s'escalfava el vi de la darrera collita. Perla xemeneia va entrar la claror del cel. L'Andreu va estremir-se isos ulls van moure' s adalerats dintre ses conques com sivolguessin fugir del cervell, encaboriat de desvaris. -Que s tard!Encara tinc les mans testes! Quins tremolins de fred he passat enaquell ombreds !-Mengeu, home de Du! Ja ho teniu ben guanyat!-Ja en tinc prou amb una fulla de sopa.-L'Andreu s molt de bon faire. Vs enceteu el vi novell.-Any de b siga!- digu com era de consuetud sempre que encetavenun fruit de l'anyada.Entre tant s'escampaven les rojors matinals davant els estelspllids i la boira quieta ajaguda damunt les muntanyes. Els fumsde les pagesies s'enlairaven dret al cel com una pregria d'infant.Les remors naixien, la vida es deixondia. El jorn arribava rient,Du ens hi doni el pa flairs i la pau beneda i els treballs senstreva. El vent havia comenat sa tasca; se'n duia els nvols i alllluny devia empnyer les naus de la mar i voltar els molins de laterra. La llum del sol s arribada i la son dels ulls perduda. Totsels jovencells estan xirois i atrafegats cercant tot all quel'Andreu demana per fer capta.-Jo vindr amb vs, Andreu!-Jo; tu ets massa xic i ests encadernat; fa, mare?-Ds vull anar-hi!-Prou! No vull baralles- va interrompre l'Andreu. -Que vingui elsagal ms forut; doneu-me un cof, un cistell, una saca i unatrncola.-Si voleu la barromba de la vacada far ms remor!-No cal!L'Andreu va carregar-se el senglar i seguit pel noi gran de canBusc van marxar a fer la capta per les masies deixondides entrecollades, pujols i avencs tots colgats de neu.Quan l'Andreu va arribar al poble anava seguit d'un estol debrivalls. Duia el cof, el cistell i la saca plens de pa, verdures,ous i fruites seques. En sser al cap del primer carrer de lavila va posar-se el cap del senglar damunt de la seva testa is'aturava davant de cada portal i tocava la trncola i bo i fentuna tonada canonera, deia:-Sc _l'Esparver_... qu hi ha pel senglar!La porta o finestra que s'obria ja no es tancava. Ben abrigatssortien els homes amb els esclops plens de palla i les mantescargolades fins als ulls. La mainada anava eixint amb les mansa les butxaques i el nas moquills per la gebrada.-I ds! Ja n'heu aplanonat un altre. Fa que s ms gros aquest queel darrer... Quin esballenc li haveu fet! mateu-los tots d'unavegada.La mort d'un senglar en aquell poble era sempre celebrada amb unesclat d'alegria. Un hivern sense senglar era trist i ple demonotonia. Per aix tan tost va crrer la veu que l'Esparver feiala capta, la plaa va omplir-se de gent encuriosida i desitjosa defer lluir les galindaines de la festa improvisada.Havia caigut, lentament, en l'aire fred, el darrer borrall de neu;el darrer fill blanc de la nuvolada negra. Hi arrib a terralleuger, com si vols i romangus rioler i venturs damunt lablancor silenciosa.I desprs naixien les gotes transparents i pures, dalt de lesbranques nues que copsaven la neu flonja enlairada com una florenlluernadora, i en el silenci solemnial de la nevada, s'al laremor del xaragall escotorit que s'esmunyia lleuger com una rialla.Tot el mn regalimava aigua pura, freda i clara!El cel s'havia aclarit; passaven els nvols duent-se'n la rojordels primers raigs del sol ixent. La boira baixava pels cimalsenasprats, lenta i amorosa com un encens exhalat pels ngels entresomriures celestials. I fou un mat de sol en un dia d'hivern. Fouun dia de claredat i tebiors inefables; dia de coloraines joioses ienlluernaments triomfals. L'aire era ple de claror; el cel ple deblavor i els ulls plens de gaiesa. El temps era abonanat i lavisi victoriosa de l'Andreu fu esclatar rialles, crits,exclamacions. La taverna va omplir-se de gent, i el soroll delsvasos plens de vi es barrejava amb la bunior dels pagesosescotorits que picaven de peus i fumaven bo i garlant de lesmaleses dels senglars i enaltint la destresa astoradora del'Andreu.-Andreu! a la teva salut!-Andreu, vina, que fars trago!-Vs, _l'Esparver_, aqu van aquests puros de part de l'avi.Mireu-lo com vos guaita de la finestra estant! Fins plora perquno pot eixir. Ha tingut la _grpia_.-_Esparver_, deixa la bstia, i au, a beure!-Nois; mireu, aquest home s el ms valent del poble. Viscal'Andreu!-Visca!- va cridar tothom; i l'Andreu, amb el trag de la capta iembriagat per la gloriosa rebuda del poble s'havia oblidat de ladolor paternal i va emocionar-se profundament, i esperonat pel goigd'heroi triomfant va respondre: -Mori el senglar!-Mori!...El batlle, desprs de donar a l'Andreu els diners de consuetud perla mort d'un senglar, va dir: -Ara, que l'avi de can Quim agafi elflabiol i el tambor; vinguen ballades! El bosser del com paga!-Vinga!Van lligar el senglar per les potes del darrera i van penjar-lo enel balc de casa el carnisser de la plaa. Quin rebombori vaesclatar! L'Andreu, voltat dels homes que li feien l'amic plens devanitat, va recordar-se de la Tecla i del seu fill; mir la tavernacom una cavorca plena de fatdiques recordances i marx consirsdient: -Tinc el noi malalt; ja torno!-Ja s ac l'avi Quim! Ja s ac! Veniu a les ballades! Un jaio ambuna barretina de xeixa vermella va pujar dalt d'una pila de caixesque li va posar l'estanquer i comen una tonada. Al ritme de lesquatre lilaines que tocava, la plaa va aclarir-se. Les parellesdansaven damunt la neu mig fosa a l'esclat d'aquella alegriaesplendorosa que entra dreta al cor perqu no era esperada.-Senyor Celest, hi ha _l'Esparver_- va dir la minyona del metgeque escombrava el cancell.-Qu vol, aquest ximple?- va respondre malhumorat el metge que totjust s'havia llevat.-Diu que ve a pagar les conductes.-Ah! que passi al despatx- va afegir el metge tot fent una riallade goig, i va alar-se tot seguit.L'Andreu havia posat tres piles de monedes damunt la taula deldespatx i quan el senyor Celest va entrar-hi amb un posatafectus, _l'Esparver_ bo i signant els diners va exclamar: -Senyormetge, estem en paus! Aqu t l'any passat, aquest any i l'anyvinent!El metge va esguardar-lo amb atenci. L'Andreu anava brut, miserisi estripat, tenia la cara transportada per la son i la fadiga.Semblava un malalt.-Aneu a reposar, Andreu!-Aix pla! He anat al senglar per pagar-li, i ara vingui a casa quetenim el noi molt atrapat. Ja tinc una euga ensellada. Si vingustot seguit! perqu la dona deu patir angnia. S marxat fent elbstia; sc tan genit! i ara pateixo; ja li dir!-Noia; marxo!- va cridar el metge. Agafa aquests diners i esborral'Andreu de la llista dels que no poden estar malalts perqu nopaguen! Anem-hi, Andreu!-Anem!Amb un pas seguit, l'euga s'allunyava del poble. I les balladescada cop se sentien ms confoses. L'Andreu seguia l'animal cadavolta ms cap cot. Allunyada la seva nima del desfici de la cacerai del goig enlluernador del poble que va festejar-lo ambentusiasme, torn altre cop a atuir-se amb el penedimentcorsecador. Potser si el senglar l'hagus ferit, tornaria a casaseva amb la confiana que torna a Du el pecador que porta lesnafres d'una penitncia plena de dolors. Ara, la nit passada alras, el fred, la fam, la set i la lluita paorosa amb la feraacorralada i venuda amb una rauxa de voluntat d'heroi, li semblavapoc per a guanyar-se l'estimaci de la seva muller.La fadiga de la pujada els feia estar silenciosos. El metgeesguardava amb para dalt de la carena el poble que veia a cadarespir ms petit. De sobte arribaren a ses odes la cridria delsdansaires i les rialles de les fadrines.-Visca l'Andreu!-Visca!-Mori el senglar!-Mori!-Balleu, balleu, ninetes, la dansa del senglar!I el flabiol esvaa les lilaines que feia moure les barretinesvermelles damunt la blancor de la nevada. Les noies rosses,lluminoses, es veien fosques davant la neu tant blanca.L'Andreu, amb el cor espinat per les penes que el tornaven atorturar, va mirar de dalt estant aquella plaa curulla d'alegria iles llgrimes floriren en sos ulls.-Visca _l'Esparver_!-Visca!-Apa, noi! com us estimen! -va dir el metge per trencar aquellmutisme, i com que l'Andreu no va dir res, el senyor Celest vagirar-se i qued tot sorprs de veure'l plorant silenciosament, totapenat.-Qu us passa? Esteu mig mort. Pugeu a l'animal!L'Andreu no podia respondre i movia el cap d'un cant a l'altre,entossudit.-Pujeu, Andreu!-Jo no!- a la fi va respondre, fent un esfor.-Home, no feu el bot. Ja ens dur a tots dos l'euga!-Jo no!-Prou! o pugeu o me'n torno a vila!- va dir-li, reptant-lo.L'Andreu, esporuguit, va pegar un bot i puj a l'animal.-Agafeu-vos b i amunt- va manar-li el metge, perqu coneixia quel'Andreu no gosava ni tocar-lo; -agafeu-vos b que si la neu sglaada i l'animal rellisca pendreu mal!-Tant de bo!- i va esclafir un plor que feia fredat. El metge provde girar-se per guaitar-lo i l'Andreu s'ajupia avergonyit. Feiaferesa veure aquells dos homes cavalcant un mateix animal, passantper la carena entre cimals, collades, espadats i gorgues. El plorde l'Andreu s'esvaa amb ufana en l'aire gebrat, i orfe de lesremors dels xaragalls i fontinyols que eren tots glaats.A la fi, l'Andreu, ms ser, arraulit rera del metge i alliberat desa mirada, va esdevenir coratjs i cerc el consol de la confessique no havia pogut fer a la seva dona.-Ja li dir, senyor metge! Ha passat ben b all que vost vadir-me. Ho va ben endevinar! Anar-se'n la dona i i comenar lavella a donar-li sopes i emmalaltir-se el fill ha set tot u! Sil'hagus vist tenia unes galtes de farro! i ara sempre malgans.Per res fa el botell! Avui sembla que s'aixereix, dem torna aquedar esbarrellat que sembla un mort. De sobte li ve un ofec comsi tingus mal de costat cobert. N'hi han fet d'untures d'oli delluert! I res!... Que si sn cucs, que si sn les dents, que sil'enyorament! Quina malaltia ms surmia i ms maimona! A voltespenso que quan el mal els deix els don requinca!-La can de sempre!- va gorgolar el metge; -i ara si mor ser quejo no li he ents el mal.-s all que es diu: Mort no vinguis que escusa no tinguis!El metge i l'Andreu van romandre galan estona sense dir-se res.Sols se sentia el cruixir de la neu i del gla sota les potes del'animal. En passar per davant la vessana que manava l'Andreu, elmetge va fer-li:-Com teniu la sembradura?-S pas! Mentre la dona ha set fora!...-Haveu fet el gallfol!-Ho ha ben endevinat!-I quants diners haveu estalviat! Tot plegat, res.-Tamb ho haveu endevinat! Ja li dir!-El marit fet un ptul. La dona venent la llet del nad, i ara lamalaltia del pobre fill!-Angela! tot ha anat aix! Ja li dir!-La llet de mare no es pot vendre, perqu no s nostra ni de lamare: s del fill! Ho enteneu? I per qu no criava la senyora deBarcelona?-No volia criar, senyor metge! Ja li dir!-Doncs al purgatori li faran criar un dimoniet que li abrusar elspits! La dona que pot criar i no ho fa hauria d'anar a la forca!Ves el que va passar a can Tit i can Llagosta! Les dues criaturesal fossar; i ara veurem la vostra. D'en del fou-fou de Sant Joanja n'he vist tres de cases esguerrades aix!L'Andreu trobava un plaer estrany en els renys del metge que liparlava enquimerat. I es posava a parlar per desfogar-se dels seusencaparraments.-Jo no ho volia, que hi ans! Per la sogra s una dona llorda,coquina i cofinera, que va aporrinar la dona nit i dia!...-I vs, qu sou? un lirot sense butxaques? Que no maneu?-Jo, enfurrunyat, no sabia qu fer! I ara, mig renyit amb la dona,vaig perdut, corro, corro com el porc de Sant Antoni! Ja lidir!... Ara fa dos dies que treballo com abans... i he cremat unamena de bressol que va dur la dona, que tot el dia hi clapava.S'havia tornat com jo; bon xic gallofa!Van arribar a les envistes de la casa. L'Andreu va saltar totseguit de l'animal, l'agaf pel ronsal i va fer-lo trotar. La Teclaque de tant en tant mirava amb angoixa de la finestra estant, enatalaiar-se d'ells, va cridar amb vivesa.-Ja s ac, mare! Ja s ac! Ve amb el metge.-Tecla, o Tecla! he mort el senglar i he pagat a tothom. Qu fa elmeu fill?- va exclamar jois l'Andreu, en veure la seva donaanguniosa per la seva absncia.Ning no va respondre. L'Andreu estava confs; no sabia qu ferdels seus ulls i no podia aturar la mirada desficiosa de fugir detotes les cares macilents que el voltaven.. El metge va obrir laporta que va grinyolar llargament com si fes un gemec paors, i vaentrar a la cambra on hi havia el malalt. Tot era silencis; tottenia una gebror rara que va apagar l'alegria esclatant del'Andreu. En el bressol, aturat, hi havia el nin immbil amb elsulls mig closos i la boca mig oberta.El ritme del respir perdut per sempre. L'Andreu exhaurit va restaren la porta i amb veu apagada va dir tremols...-Qu fa el fill!... Senyor metge!... qu hi diu?El metge no va respondre. Cerc el pols, atans l'orella al pit del'infant, va mirar-li les nines atansant i allunyant una cerillaencesa.-Que no respira?- va preguntar ple d'angnia l'Andreu immbil a laporta.El silenci penetrava en les nimes callades com una punyidadolorosa i el metge seguia explorant sense saber qu respondre.-Senyor metge! faci tot el que pugui- va suplicar l'Andreuemocionat i temers sense gosar entrar a la cambra plena depaorositats pregones.La flama de la cerilla posada davant del naset del nin restavaimmbil dreta al cel i punxeguda com una punta de llana roent. LaTecla va llambregar esfereda la seva mare. La vella va abaixar elsulls i mogu la testa contristada.-s mort?-S!- va respondre el metge amb veu apagada.-Mort!...! mort el meu fill! pobric angelic!- va cridar l'Andreubo i flectant-se de genolls davant del cadver del seu fillet, itrenc en un plor brodat de sanglots i exclamacions de penaentemidora.-L'hem mort!... L'hem mort!... com un ocell tret de sa mare, pobricfill! tan xams! tan gemat com era!Sobtadament l'Andreu com si veis una visi, va posar-se dret iobr els ulls. Sos llavis tremolaven i sa veu tenia una roncorferesta.-Tots ac!- va cridar. La Tecla i sa mare van restar espalmades.L'Andreu tenia posat d'un boig que retrobant un moment de serenor,ans a revelar una veritat terrible. El metge l'observava ambsorpresa, esverament i curiositat.-Tecla! agenolla't ac; vs, sogra, agenolleu-vos all- i signimperiosament els dos cantons del bressol. I quan les dues donesforen agenollades, fu atansar llurs testes amb ses manasses finsque els fronts bullents d'angnia de les dones van tocar la faglaada del mort. Llavors ell s'agenoll com elles i plorant vafer-los dir acor, com si fessin una oraci macabra:-Fill meu, perdona'ns!... perd, que t'hem mort!...I la cara del cadver va restar sembrada de llgrimes de dolor ipenediment i fins va semblar que somreia com si el darrer al devida fos una guspira d'amor que els perdonava.En alar-se, l'Andreu i la Tecla van mirar-se fixament. Ses nineseren plenes de serenitat. La correntia de la dolor se n'havia dutcom una riada folla tots els dubtes i recels. Els cors sagnavenreflorits de l'amor perduda.-Tecla polida!... Tecla bonica!... torno a sser bo!... estima'm,mira'm! Si no em mires sc mort!-Andreu! fill meu! dos fills donaria perqu tornessis a sser bo!-va dir la dona abraant-lo fortament.Desprs l'Andreu va romandre dret i amb els ulls fits al cel i elsllavis immbils...Plorava amb els ulls i somreia amb els llavis i la seva nimasentia tota la delcia d'una deu d'alegria abundosa que sobtadamentl'amarava. La Tecla tornava a sser seva, el mirava amorosa, vaabraar-lo. L'nima salvadora de la muller l'emparava, i per altrapart, son cor, era trossejat per la punyida cruel de veure el seufill sense vida.Plorava amb els ulls, somreia amb els llavis, jois i apenatalhora, i no gosava moure's perqu tenia en son front una llgrima.Una llgrima de la Tecla que davallava lentament i li recavaperdre-la perqu li semblava una benedicci d'amor, guanyada delcel, amb la beneda penitncia de la dolor.(Sant Lloren.)DESVETLLAMENT.L'aire fresc del mat passava a poc a poc per damunt les muntanyes.Les fulles es movien lentament atansant-se les unes a les altres,com si es donessin el bon dia a cau d'orella. La cantadissad'ocells s'anava escampant alegroia damunt les gotes de rosada quebrillaven amb la claror del sol ixent. Les fruites que penjavenfeixugues, torant les branques que esperaven una m collidora, essomovien suaument en l'aire flairs del mat. La Margarida totaendiumenjada anava de pressa mirant de tant en tant al seu voltant,com si tingus por d'sser seguida o sotjada. Duia el cistell pled'aviram amb les potes lligades i les testes escotorides eixint dela cistella. Era dimarts i anava a mercat. Damunt del gall decresta encesa, de les gallines entenimentades, i les pollesgentils, que tot ho miraven amb els ulls negres i rodons com elscaps de les agulles de picar, la Margarida duia un ram de florsboscanes, gaies, flairoses i vives de color.Al bell mig del cam d'anar a vila hi havia una capelleta; la gentd'aquella rodalia deia que la fadrina que hi deixava una toia deflors abans de finir l'any, era maridada. La Margarida en arribar al'oratori lluc amb gran rapidesa el seu voltant i ben convenudaque ning no la veia, va agafar el ram i el fu passar penosamententre els ferros atapets de la reixa. Va agenollar-se, va dir depressa un Pare-Nostre i tota confosa i emocionada marx sense gosarmirar al seu voltant. Caminava ms de pressa que abans, temerosa defer remor i que el silenci matinal li fes sentir una veu que lacrids. I en tot veia una mirada esbrinadora; una gota de pluja quepenjava plena de claror d'una fulla de roure, li semblava un ullencuriosit que la sotgs; una alenada de vent que feia esdevenirremorosa la pinareda, li semblava un xtss... xtss! avisador que lideia: atura't!- Sentia escridassar el seu cor dins del pit;l'emoci contorbadora d'haver deixat la toia al Sant desprs detant de temps de dubtar, la joia d'haver-la deixada sense que ningl'hagus vist i un xic de penediment d'haver-la deixada per la porque el Sant no la fes maridar amb un altre xicot que no fos el queella volia! Tot es revoltava: por, alegria, recel! Volia i dolia,i, com si sents al seu darrera passos que l'encalcessin, a cadarespir caminava ms depressa, fins que de sobte, es pos a crrerran de la vorada dels gatells, freixes i verns que creixien vora elrec.En sser a l'aulet de can Merla, la por domin l'alegria i va volerrecular. La idea que el Sant li podia donar un marit que no fos elque ella havia triat, va esverar-la, i va aturar-se, i plena deneguit va acotar el cap i don una volta. Volia tornar al oratoriper treure el ram de flors; per la reixa era tant atapeda! i siel Sant se n'ofenia? Aix, era un defalliment de la fe!-Qu fas ac Margarida? Que has perdut quelcom?- va dir lamolinera que tamb anava a mercat.-Ai!!!... Quin esglai m'ets donat!La molinera va girar-se i va dir tot allunyant-se i alant a cadapas la veu a una nena que la seguia amb un infant al bra:-No vinguis aix, no! treu la coforra i el bavosai al nen i posa-lila safalina i arrecona el crossi de l'entrada i salva aquellesperes que s'estan gabanyant. Mira de deixar la porta ajustada queels de can Brixa han de portar grana per moldre. Desprs, fes capal mercat que ton pare vol anar a fer vesperoles! No facisrequinnar l'avi, ara! Sents!!! i trossa't les calces que lesportes destrossades! Sents? Aneu a collir floretes; n'hi ha tot unmaig.-Sempre et captrenques!- va dir la Margarida i van empendre el camamb la molinera i garlant, garlant de festeigs i casoris, vanarribar al mercat, es posaren assegudes enrera mateix dels cistellsd'aviram i, all, esperaven les parroquianes que a cada mercat elscompraven all ms triat dels seus galliners.Dia de mercat. Dia de festa. Dia de grans rialles i cridries!L'hora d'esmorzar s esperada. Les taules dels hostals snllargues, confidencials i sorolloses, com les d'un bateig de primerfill de casa forta. El porr es buida sempre enlairat i bullint detantes mans com passa. s l'arma de la alegria, l'amic de la riallatriomfal i el testimoni de totes les vendes.-Noi!!!... porta el fil negre que tinc set!-Vinga el porr! a veure si aquesta s'aixereix! Jo tamb tinc elnoi emputifat i menjo, dona! sempre es capmassa aquesta!-Com ne vols d'aquelles dues oques?-Com les de l'altre dia! dos duros en barra, dues pessetes besonesi una de senzilla.-Ms petites, ms joves, i avui, que tot s ms baix igual preu!Aquesta voldria la dona borratxa i el vi a la bta!-Rebaixa'm dues pessetes bessones!-Fet!-Doncs, anem a beure!Prop de mig dia les parades van desfent-se. Unes, perqu tot ho hanvenut, altres perqu les dones sn tant lluny de llurs cases i hande fer un ramat d'hores de cam. La plaa va buidant-se i restatota sembrada d'escampalls de palla, plomes i blat de moro, que unadona geperuda escombra pacientment.La Margarida tota lluminosa torna cap a casa seva. Com a l'anada,la segueix En Quel que n'est encisat. Hi veu tota la ventura de laseva vida. La troba formosa, eixerida i escarramasera. D'en queva veure-li donar una bufetada a l'hereu de can Forons que vaallargar massa les mans li t afecte, respecte i una mica de por.La seva honradesa violenta i ferstega, li dna una menad'esperana vivificant -s un ram de flors!- es deia En Quel bo imirant-la amb fervor -si em diu que m'estima, ser l'evangeli!- Iquan sentia parlar d'ella li recava que fins la conversa; quan laveia al seu a prop, volia fugir-ne i tant punt n'era lluny sentiauna mena d'enyorament que l'anava entristint... entristint fins afer-lo somicar. No res, n'estava enamorat!Ara, de retorn, encoratjat amb les converses dels companys quefestejaven les pageses i una mica emboirat amb l'alegria del'hostal i els regalims de vi, que es fu decantar en sa bocaardent de set, va sentir-se ms coratjs, i en lloc de seguir-la delluny, bo i amagant-se, quan ella mirava, com ho fu a l'anada, espos al seu costat i va dir-li tot xiroi i amb veu molt alta:-Com ha anat el mercat?-Ola! poc pensava en tu, Quel!-En mi, no! en l'altre, s!-I ara! que et creus que estic enamorada?-Qu s jo! tants n'hi ha que et volten!-Tot un mosquer, oi?-Ben cert! tot un eixam!La Margarida caminava tota rumbosa i cofoia per sentir-se afalagadala vanitat que rau en tota dona que passa per la terra. L'xit dela seva bellesa; els rotllos que feia al mercat quan s'aturava; lesrengleres d'ulls que feia embadalir quan caminava i les amoretesque es sentia a pluges tots els jorns, li plaa que En Quel elssabs per tal de fer-li nixer aquella gelosia que tantes voltesfan decidir els homes amb una temena de veure's l'enamorada delbra d'un altre festejador.-Ja t'agrada a tu el mosquer!-Jo?-B hi rius!-Creu-me que a voltes ric de fstic! tants miradors i cap home comcal! No sentirs a dir que la Margarida festegi de volada ambning!-Aix no!-Si tant hi rigus ning me'n privaria de festejar-los!Vanitat i gelosia. Amor i joventut. Tot aix al bell davant del'oratori del Sant on hi havia la toia un xic emmusteda de lamirada xardorosa del sol que l'esguardava fixament.-Margarida, has matinejat molt avui!-S, noi. He sigut la primera que he arribat amb la molinera!-Prou que ho s!-I ds?-Espera't, ja t'ho dir!En Quel va ajupir-se i en un instant arrepleg una muni defloretes, fu un ram, el llig amb una herba i el tir dinsl'oratori.-Jo tamb vull casar-me abans d'un any! I amb la que ha deixataquesta toia! Qu et sembla!La Margarida va tornar-se vermella. No podia respondre ni alar elsulls de les herbetes que el vent somovia amb tremolors, com laMargarida, que tamb tremolava, que no gosava respirar i que sentiatota confosa que una suor d'angnia li amarava el front.-Ara, vs a saber qui ser la que ha deixat aquesta toia! es veuque s d'avui! oi?-Les flors b semblen fresques!- va dir la Margarida fent un granesfor per dissimular la seva torbaci i el seu sofriment.-Qu saps qui les ha posades? Tanmateix jo vaig anar massa a laventura! no saps de qui sn?-Jo?-Doncs jo s! La molinera s casada, no li cal deixar flors i quanjo he passat per aqu sols hi havia les petges de dues persones ila toia hi era. Com que havia plogut un xic aquesta matinada esconeixia molt b! Tu dius que has estat la primera que hi hapassat, amb aix, la toia s teva! Tu et vols casar abans d'unany, jo tamb! Cal que ens cerquem un festejador!La Margarida restava immbil, aclofada i esmaperduda, sense poderdir ni una paraula. En Quel en veure-la tremolar va sentir per ellauna pietat tendra, desconeguda i estemordidora, i romangueren totsdos llarga estona sofrint una emoci que els torturava ambcrueltat. A la fi, la Margarida va esclafir en un plor retingut isofridor i En Quel mig penedit de la seua feta, s'acost vers laMargarida i va dir-li amb apasionament:-Margarida!... Margarida!... meva! fa tant temps que t'estimo! Noem facis sofrir ms. No s que ho hagi endevinat aix del ram, hohe vist! T'he seguit amagant-me perqu no em veiessis! Sempre etsegueixo quan vas a mercat! Aix et veig!... L'ets posat per a miel ram? No ploris! Malet siga!... Ni mai que hagus...-Qu!... qu vols dir?- va exclamar la Margarida amb una serietatplena d'esverament.-No res! com que veig que plores! Veig que s fet una bestiesa!-digu En Quel posant-se a plorar entendrit.-Aix mai!- va respondre la noia amb una vivesa plena deingenutat.-Aix tu tamb!... Tamb paties per mi!...-Feia tant temps!...- i tot seguit es tap els ulls amb ses mansavergonyida i venturosa.La gelosia s llunya, la vanitat s'ha fos. L'amor regna en els corsserens. La joventut amb ardidesa, els empeny a la vida, una joiaesclatant els inunda; tot sn clarors, clarors de cor trontollantd'alegria, clarors de fe, clarors de benaurana!-Sant Vicents gloris, vull mullerar-me amb la Margarida!-Sant Vicents gloris, vull maridar-me amb En Quel!I el Sant Vicents empolsat i descolorit, humil i barroc, ple d'unabonohomia infinita, semblava cercar amb neguit un salpasser i aiguabeneda per a donar-los la benedicci eternal.Aix foren els amors de la Margarida i En Quel, amors sempreflairosos d'illusi i ventura. Ja fa prop d'un any que viuen totssolets en aquella casa de pags afegint a les cantries dels ocellsels seus cants d'alegria. En Quel, sempre que va a la vessana cantai la Margarida mentre est esterrejant en el riu canta gloriosa iresplendent. Fan goig de veure i de sentir. Tenen la virtut deltreball i l'alegrana del cor satisfet que estima a tot plaer.-Du grcies!-Qui hi ha?-L'ermitana de Santa Brbara, si voleu fer una grcia de caritat.-Oid! Ja sou aqu altre cop? Sembla ahir que vau venir a fer lacapta de la grana i ara veniu a fer la capta del vi! Com passa eltemps!...-Per tu, que totes te ponen, prou passa de pressa! Ves, la tevavena, en aquests mesos, si n'ha passades! Una criatura al cel iun paller cremat i un ruc mort! I tu, tot sn cants i rialles! QueDu te conservi! Veig que haveu anat a fira! Sant Ramon te doniuna hora ben petita !-I un hereuet, ermitana!-El primer sempre s ben rebut! pel segon, si s el mateix, ja esfa el sorrut i pel tercer es fa l'esparver!-Un hereuet, ermitana, un hereuet!...La Margarida desprs va agafar la cassa, va omplir-la al cup i vacurullar la bta que duia la velleta de l'ermita.-Que Du t'ho pagui! Tu pla ets una bona noia! N'hi ha de msgasives! no volen donar res i sempre botzinen! Sempre els semblaque no toquem prou a temps! Per tu, a la primera broma ja tocarem!Els ermitants de Santa Brbara eren molt miserables. Vivien a lacaseta al costat de l'ermita. Feien una capta per les viles cadadiumenge i una capta per les pagesies al temps del vi i al temps dela grana. Aix i una mica de terra de conreu els feia viuremiseriosament dalt de la muntanya amb l'obligaci de tocar a tempsper a allunyar les tempestats atudores.Els dos vellets a cada tempestat es barallaven. Tant si era al'hivern com si era a l'estiu, en sentir el primer murmuri del trolluny el vellet es volia llevar, i l'ermitana, que tenia mig anymenys que el seu marit, el reptava com si fos un nin.-No et llevis que ests encadarnat!-No caldria sin!-Ets vell i t'has de cuidar!-Avui em toca a mi! ho saps? Jo sc l'ermit!-Per jo toco amb ms fora!-Que saps tu de bogar les campanes! Jo amb un cop de picall faiganar la tamborinada all on vull!-Doncs fes-la anar a can Merla qu no volen donar res!-Calla! mal esperit! Una ermitana que es venja! Donotes! Malapesta!I en les fredors de l'hivern, tot barallant-se els dos ermitans amig vestir, es trobaven estirant la mateixa corda i els clamss'escampaven pel cel rfol. I el cel compadit dels velletsenfredolicats s'estitllava tot seguit.-Adu, Margarida! creu-me que sols per tu em llevar sempre! No sper dir-ho, per el meu home ja fa catfols! Quan sentis tocar atemps i el cel fa ull, pensa que toco jo i que ho faig per tu i demolt bona gana!I la Margarida riolera tornava a omplir la cassa de vi i el donavaa la velleta agrada.-Tant punt tinguis el noi, avisa! Li portar una medalla de SantaBrbara!I la velleta s'allunya vers l'ermita de Santa Brbara que es veublanca, gaia i casta com una rialla d'infant. Una eura s'hi enfilafins a les teules i una flor branda gentilment dalt del petitcloquer. Ara que s a l'estiu i les tempestes sn llunyes, lacampana s plena de pols i el batall, sense corda, penja dins labuidor muda del bronze, com un cor aturat dintre un pit de cadver.Si hi passa el vent, o hi cau la pluja o hi davalla la rosada, lacampana resta muda; sols si pedregus les pedres del celdespertarien la seva veu perduda que s'escamparia pels espais queenyoren ses sonoritats conhortadores.Sola, en la blavor del cel, la campana sent els corcs ques'entaforen per la fusta revellida i veu les rels que furguen entreles pedres del campanar i una aranya aixoplugada en sa foscor vateixint, teixint fent vida retirada. La cadena de la campana, comuna corda de vaixell trencada pel temperi, branda en l'aire foradel cloquer, amb l'oreig que desperta les flors cada mat.Mes a l'hivern, quan la fria de la ventada remou els boscatges iels llampecs llancen ses clarors estemordidores i omplen els ullsde para i els llavis de pregries, llavors, la campana puja ibaixa i ala la seva boca vers el cel, i el batall, com una llenguaviva, es mou al seu dedins clement i desficiosa.Primavera. La vida ja s dalt dels arbres. Esclaten les resplendorsde les florides ufanes i plenes d'alegrana. Les clarors creixen enel cel. L'aire s tebi i apar una manyaga. Pugen de la terra lescantries de la nit i els nvols aturats escolten i miren en elscapvespres, els miracles que fa la primavera. La vida que flotasanitosa i triomfal omplena els cors i amara les nines de dolorsdivinals. Tot sembla harmonitzat per una vida nova, menys En Quel,que feia uns quants dies estava tot cap baix. La Margarida haviaperdut aquella alegria. No cantava mai, ni reia, ni responia tansols. Passava estones llargues com ensunyada. Feia un posat debajana!-Que no et trobes b? Mira tot com floreix!-Prou!-Que no ests contenta?-Prou!-I ds, per qu fas aquest posat?-Tinc son!I tot seguit En Quel finia la conversa i la Margarida restava altrecop quieta, callada i trista. En Quel, afligit, movia el cap en unrec del menjador ennegrit i la Margarida s'adormia sense esma detreure l'olla que bullia en el perol que enlairaven els clemstecsfumats.Aix passaven els dies. La Margarida va oblidar-se de fer el pa. Uncop llevada de bon mat, en lloc de pastar i escalfar el forn finsque la pedra de fora fos ben calenta, va romandre a l'esconasseguda, desprs s'ajagu en un munt de faves que En Quel teniaapilonades a la cambra de dalt i desprs es menj unes llavors demel que hi havia en una finestra assecant-se.En Quel, tot astorat, va demanar consell a la dona de la masiapropera que era llarga, seca i menjada per l'enveja de tot el queveia al seu devora.-Qu m'hi dieu, vs, Pona, que haveu tingut tantes famlies!-Sn mals i no sn mals! Tampoc em creureu!-Qu voleu dir?-No-res!-No em feu neguitejar!-Doncs, clar: sabeu qu t la vostra dona? Massa postures! Amb unbon fart de llenya tot aix es cura en un dia!En Quel rest abatut i es veia dissortat. -Qui sap si est avorridade m!- i se n'an a casa seva a empendre la seva dona amb carafarrenya i veu rogallosa.-Margarida! Havem de parlar clars! Sc l'amo, i mano! Digues qutens!-Res!-Mano jo a casa! Qu tens?La dona va obrir els ulls esfereda i volgu parlar i de seguidaaquella pesantor de cap i aquell atudor soroll d'odes vaensopir-la.-Margarida! Si no em respons me la pagars!-Quel, no em renyis! Tindr un fill sense llengua!-Qu dius?- va fer En Quel alant-se d'un bot com una feraesfereda.-Jo ho s... Si vols que em mati?... Aix no naixer!-Calla!... Calla!...- va cridar l'home ple d'esglai, apartant-sed'ella horroritzat i venut.-Qu en farem d'un fill sense llengua?-Margarida!... Aix sn manies! Ests prenys i criatureges!...Anem a donar un tom; l'aire et far aclarir el mag! No hipensis!... no hi pensis!...- va dir-li el seu marit amoixant-la,fent un gran sospir i lluitant per a foragitar la terrible idea quela seva muller li havia endinsat en sa pensa com una sagetafatdica enverinada per la torturadora superstici.Esperaven els darrers dies que havien de posar fi a la ttricamaternitat. En Quel no s'allunyava de casa.-Margarida, si tens res, posa tot seguit una tovallola a lafinestra i jo vindr tot seguit!L'home treballava desficis i a cada cop de trmec mirava lafinestra de sa casa. La Margarida segua ms ensopida i rampelludai En Quel, convenut que aquell posat era malalts, es resign ales estranyeses de la seva dona i la tractava amb una llei d'afectei por a l'hora.Una tarda, quan l'home torn de regar l'hortet i va entrar a casaseva, va restar corglaat. La Margarida no hi era!... ella que maino eixia de casa. Cerc per l'hortet, entre les mongeteres, a lapallissa, pels pallers, a les corts, al butifarrer, a la bassa;crid per amunt, mir per avall, i no res; la Margarida no responiai enlloc no es veia rastre de la seva fugida. Mir per terra, totrecordant-se, afligit, de les petjades del dia del mercat que vadeixar el ram a Sant Vicents i bo i fregant-se la frontalera amb sam endurida, va esclatar en un plor trontolls que feia moure safigura revinguda.Mig avergonyit, no gos anar a casa la vena envejosa. No gairelluny vivien els seus pares; en una pitrada s'hi arribaria pel dretfins dalt de la serra. Hi seria en quatre gambades; all, amb elstres germans fadrins, la trobarien tot seguit. En Quel corria campsa travs com un boig i de tant en tant mirava esferet un rec icridava la seva dona.-Margarida!... Margarida!... Margarida!...Aix, retut i plors, amb el cor trinxat per la pena, la vergonya il'angnia, ple de mals pressentiments i enverinat pel penedimentd'haver anat a regar, arrib En Quel a casa els seus pares. Elsvells van estremir-se i els germans van alar-se tots a l'una, iresoluts van dir:-Prou ploralles!-Anem, que les llgrimes ni per regar sn bones!-Entre tots quatre la trobarem prou!-Fugiu, home, fugiu!... s'haur mort!...,- feia En Queldesesperant-se.-On?-Qu s jo! Al cingle, al gorg... o s'haur penjat!...-Prou de ximpleries!... Anem!-Tu, regira l'aulet; tu, les masies; tu, vs, mira b total'albareda i la ribera entre els joncs i la bardissa i lesgarrigues! i tu, Quel, vs-te'n al gorg i all, vigila, no fos casque hi fes cap!- va dir el pare sota el portal de pedra de sapagesia.Era vespre i ben tost es fu fosc. Van baixar al cingle, seguirentotes les cases, cridaren per tot, i no res. l vingu l'hora que elprimer grill ala sa veu en el silenci que el volta i desprs lanit amb ses penombres paoroses i tot rest colgat en aquella negrorfreda i els estels anaven eixint com si es cridessin els uns alsaltres per veure encuriosits qu passava aquella nit damunt laterra. Desprs, cada estel tenia un grill que li cantava; i ensortiren d'estels aquella nit; i la can dels grills es feiaampla, eternal i s'allunyava vers l'infinit! De tant en tant unestel fugia rabent deixant una estela que tot just nada, moriaentre la celstia. Qui sap on anava aquell estel! Potser fugiaesgarrifat! Potser cercava altra companyia! O una ms bellamiranda, ple de curiositat !En Quel vagava en la nit com una fera folla. Ara trobava un clot ons'enfonsava, ara un munt on entropessava; desprs, una teranyina lipessigollava la cara i una branca el sobtava omplint-li la carad'esgarrinxades. I el gorg era paors. En ses aiges trboless'emmirallava la celstia i la llentia d'aigua semblava msatapeda i llefiscosa. Aquell pobre home pass la nit delirs iveia els estels amb brillantors estranyes i li semblava que elmiraven amb una mena d'esverament.Les hores passaven amb tanta calma que fins semblava que el tempshavia mort! que tot era aturat per sempre!A la fi llustrejava: els estels s'anaven apagant, apagant com sitinguessin por d'enlluernar-se amb la claror del sol! I cada estelapagat, un grill emmudia i naixia una gota de rosada! Misteri dela nit ple d'encs i bellesa!Ja s'hi veia. En Quel sort d'un amagatall, crid amb veu ronca laMargarida i es tragu la roba. Anava a tirar-se al gorg, en aquellaaigua morta i llotosa i plena d'herbes per cercar-hi la seua dona isi hi era, negar-s'hi all tots tres!-Margarida!...Se sent una remor propera de fulles i branques rompudes i d'entreels arbres que vorejaven el gorg sortiren dos braos que enlairavenun infant blanc, escotorit i rodanx que plorava amb vigoria!-Quel!... Mira!... s un noi!... i t llengua!...-Ets tu!- va exclamar l'home ple de sorpresa, alegria i esveramenti corregu com un boig entre les falgueres i joncs, i tremolsagaf el seu fill i digu: -No et moguis que vaig per una carreta!Qu has fet?-Ni jo ho s! Vaig sortir de casa com borratxa! Volia anar a casaels ermitans i all tenir el fill, sempre amb la mania que notindria llengua!... Quin sofrir!... Us vaig veure i vaigamagar-me!... i he tingut el noi! I de sobte em s trobat totadesvetllada!... Quin cap tan clar!... i quina por i quina vergonyallavors!... i no gosava moure'm!... I sort que tu has cridat!...-Calla!... Calla!... Espera'm! No et moguis, per Du, no etmoguis!... Ja vin