Anna Tripa OK - angleeditorial.com · Anna Niccolò Ammaniti Traducció de Joan Casas Anna Tripa...

Narratives83

Anna

Anna Tripa OK.indd 3 02/05/16 17:56

Títol original: Anna

© 2015 by Niccolò AmmanitiPrimera edició italiana a Giulio Einaudi editore

© Joan Casas Fuster, per la traducció

© Subbotina Anna i Zurijeta (Shutterstock), per la imatge de portada

© 9 Grup Editorial SL, per l’edicióAngle Editorial

Muntaner, 200, àtic 8a / 08036 BarcelonaT. 93 363 08 23

[email protected]

Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: maig de 2016ISBN: 978-84-15307-17-4

DL B 10299-2016Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre,ni la seva incorporació a un sistema informàtic,

ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà,sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes,

sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.


Títol original: Anna

© 2015 by Niccolò AmmanitiPrimera edició italiana a Giulio Einaudi editore

© Joan Casas Fuster, per la traducció

© Subbotina Anna i Zurijeta (Shutterstock), per la imatge de portada

© 9 Grup Editorial SL, per l’edicióAngle Editorial

Muntaner, 200, àtic 8a / 08036 BarcelonaT. 93 363 08 23

[email protected]

Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: maig de 2016ISBN: 978-84-15307-17-4

DL B 10299-2016Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre,ni la seva incorporació a un sistema informàtic,

ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà,sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes,

sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

AnnaNiccolò Ammaniti

Traducció de Joan Casas


Taula

15 PRIMERA PART La Casa de la Morera

103 SEGONA PART Gran Hotel Balneari Elise

185 TERCERA PART L’Estret


There was a boyA very strange enchanted boyThey say he wandered very far, very farOver land and seaA little shy and sad of eyeBut very wise was he.

Eden Ahbez, Nature Boy


Tenia tres anys, potser quatre. Seia com un bon nen en una butaqueta de pell sintètica, la barbeta plegada damunt la sa-marreta verda de màniga curta. La gira dels texans sobre les sabatilles de gimnàstica. En una mà estrenyia un trenet de fusta que li penjava entre les cames com un rosari.

A l’altra banda de l’habitació, la dona ajaguda al llit tant podia tenir trenta anys com quaranta. El braç cobert de ta-ques vermelles i de crostes fosques estava unit a una ampolla de sèrum buida. El virus l’havia deixada com un esquelet que alenava, recobert de pell seca i pustulosa, però no havia acon-seguit arrencar-ne tota la bellesa, que es coneixia en la forma dels pòmuls i el nas arromangat.

El nen va aixecar el cap i la va mirar, es va aferrar al braç de la butaca, en va baixar i amb el trenet a la mà es va acostar al llit.

Ella no se’n va adonar. Els ulls, enfonsats a dins de dos clots foscos, miraven el sostre.

El menut es va posar a jugar amb un botó de la coixinera bruta. Els cabells rossos li cobrien el front i sota el sol que es filtrava per les cortines blanques semblaven fils de niló.

Tot d’un plegat, la dona es va aixecar sobre els colzes i va arquejar l’esquena com si li estiguessin arrencant l’ànima del


cos, va estrènyer els llençols amb els punys i va tornar a cau-re sacsejada per la tos. Provava d’agafar aire estirant braços i cames. Després la cara es va relaxar, va esbatanar els llavis i va morir amb els ulls oberts.

El nen li va agafar la mà delicadament i va començar a es-tirar-li l’índex. Amb un fil de veu va mormolar: —Mama? Mama? —Li va repenjar el trenet damunt el tòrax i el va fer lliscar pels relleus del llençol. Va tocar l’esparadrap encrostat de sang que amagava l’agulla del sèrum. Finalment, va sortir de l’habitació.

El passadís estava poc il·luminat. D’algun lloc arribava el bip bip d’un aparell mèdic.

El nen va passar pel costat del cadàver d’un home gras de bocons als peus d’una llitera. El front contra el paviment, una cama plegada en una posició antinatural. Entre els panys blaus de la bata despuntava l’esquena lívida.

Va seguir el seu camí, vacil·lant, com si no acabés de do-minar les cametes. En una altra llitera, al costat d’un cartell que recomanava la prevenció del càncer de pit i d’una vista de Lieja amb la catedral de Sant Pau, hi havia el cadàver d’una dona anciana.

El menut va passar sota un fluorescent groc que crepitava. Un noi amb camisa de dormir i sabatilles de rus estava mort a la porta d’una llarga sala, amb un braç endavant, els dits contrets com si volgués evitar que el xuclés un remolí.

Al fons del passadís, la foscor combatia contra les lluors del sol que travessaven les portes a l’entrada de l’hospital.

El nen es va aturar. A la seva esquerra hi havia les escales, els ascensors i la recepció. Darrere el taulell d’acer s’entreveien les pantalles dels ordinadors tombats damunt dels escriptoris i una mampara de vidre trinxada en milers de cubets.

Va deixar caure el trenet i va córrer cap a la sortida. Va es-


trènyer els ulls, va allargar els braços, va empènyer les grans portes i va desaparèixer dins la llum.

A fora, més enllà de l’escalinata, més enllà de les tires de plàstic blanques i vermelles, es retallaven les siluetes negres dels cotxes de la policia, de les ambulàncies, dels camions dels bombers.

Algú va cridar. —Un nen. És un nen...El menut es va tapar la cara amb les mans.Una figura maldestra va córrer a trobar-lo i li va tapar el

sol.El nen amb prou feines va tenir temps de veure que l’home

estava ensacat dins d’una mena de gruixuda granota de plàs-tic groc.

Després el van agafar i se’l van endur.


Quatre anys després...


PRIMERA PART

La Casa de la Morera


I

L’Anna corria per l’autopista estrenyent-se les corretges de la motxilla que li saltava a l’esquena. De tant en tant tombava el cap.

Els gossos encara hi eren. L’un darrere l’altre, en fila índia. Sis, set. Un parell que estaven més malament s’havien perdut pel camí, però el gros, el del davant, s’acostava.

Dues hores abans els havia vist al fons d’un camp cremat, aparèixer i desaparèixer entre les roques fosques i els troncs renegrits de les oliveres, però no n’havia fet cabal.

Ja li havia passat que la seguissin canilles de gossos salvat-ges, et venien al darrere una estona, després se’n cansaven i se n’anaven a la seva.

Però quan no els havia vist més havia deixat anar un sospir. S’havia aturat a beure l’aigua que li quedava i havia tornat a caminar.

Li agradava comptar quan caminava. Comptava quantes passes calien per fer un quilòmetre, comptava els cotxes blaus i els vermells, comptava els ponts.

Després els gossos havien tornat a aparèixer.Eren criatures desesperades, a la deriva en una mar de cen-

dres. N’havia trobat molts, amb clapes al pelatge, tous de pa-parres penjant de les orelles, les costelles sortides. Es mataven


per les restes d’un conill. Els incendis de l’estiu havien cremat la plana i havia quedat poc o res per menjar.

Va superar una renglera de cotxes amb els vidres rebentats. Blat i males herbes creixien al voltant de les carcasses cober-tes per un estrat de cendra.

El xaloc havia empès les flames fins al mar i havia deixat al seu darrere un desert. La tira d’asfalt de l’A-29, que unia Palerm amb Mazara del Vallo, migpartia una extensió morta de la qual brotaven els punxons renegrits de les palmeres i al-guna columna de fum. A l’esquerra, més enllà de les restes de Castellammare del Golfo, una llenca de mar grisa s’empasta-va amb el cel. A la dreta, un rengle de turons baixos i foscos suraven damunt la plana com illes llunyanes.

El carril estava obstruït per un camió bolcat. El remolc ha-via desintegrat la mitjana i piques de lavabo, bidets, vàters i estelles de ceràmica blanca estaven escampats en desenes de metres. La noieta va passar pel mig.

El turmell dret li feia mal. A Alcamo havia obert a punta-des de peu la porta d’un súper.

De fet, fins que van arribar als gossos tot havia anat prou bé.Havia sortit quan encara era fosc. Cada vegada es veia

obligada a allunyar-se més per buscar de menjar. De primer era fàcil, només havies d’anar fins a Castellammare i troba-ves allò que volies, però els incendis ho havien complicat tot. Havia caminat tres hores sota el sol que s’enfilava per un cel descolorit i sense núvols. L’estiu ja feia dies que s’havia acabat, però la calor no afluixava. El vent, després d’haver atiat el foc, havia desaparegut com si aquella part de la creació ja no li interessés.

En un viver, a tocar d’un cràter que havia deixat l’explosió


d’una benzinera, havia trobat una gran caixa plena de menjar a sota d’unes lones empolsegades.

A la motxilla portava sis pots de mongetes Cirio, quatre de tomàquets pelats Graziella, una ampolla d’Amaro Lucano, un tub gros de llet condensada Nestlé, una capsa de torra-des trencades, però bones encara per fer sopes, i un paquet de mig quilo de cansalada viada envasada al buit. No ho havia resistit, la cansalada se l’havia menjada de seguida, en silenci, arraulida damunt els sacs de terra de jardí amuntegats sobre el paviment cobert d’excrements de rata. Era dura com el cuir i tan salada que li havia cremat la boca.

El gos negre guanyava terreny.L’Anna va accelerar, el cor li bombejava a ritme amb les

passes. No aguantaria gaire. S’havia d’aturar i plantar-li cara. Si almenys hagués tingut un ganivet. Sempre en portava un a sobre, però aquell matí se n’havia oblidat. Havia sortit amb la motxilla buida, una ampolla d’aigua.

El sol era a quatre dits de l’horitzó. Una pilota ataronjada envescada d’una bava violeta. D’aquí a no res la plana se l’em-passaria. A l’altra banda, la lluna era fina com una ungla.

Es va tombar.El gos encara hi era. Els altres, un darrere l’altre, ho havien

deixat córrer, ell no. A l’últim quilòmetre no s’havia acostat, però ella corria, ell només trotava.

Potser estava esperant la foscor per atacar, però li semblava improbable, els gossos no raonen. I en tot cas, ella no aguan-taria fins a la fosca. El turmell li bategava i el dolor li havia endurit el panxell de la cama.

Va passar per davant d’un cartell verd. Cinc quilòmetres fins a Castellammare. Per córrer de dret seguia la ratlla dis-


contínua del mig de la carretera. Si no l’haguessin eixordat la seva pròpia respiració i els peus que espetegaven contra l’as-falt hauria sentit el silenci. No hi havia ni un fil de vent, ni ocells, ni grills, ni cigales.

Quan passava a tocar d’un cotxe el cansament li mormola-va que hi entrés, però el cervell li suggeria de no fer-ho. Po-dia provar de llançar-li les torrades, o potser saltar la xarxa de tancament, però tenia la malla fina i no havia vist cap forat per on passar.

A la mitjana els baladres que havien sobreviscut al foc esta-ven carregats de flors color de rosa i les branques es vinclaven feixugues. El perfum ensucrat es barrejava amb l’olor de so-carrim.

La barrera era alta.Però tu ets el cangur, es va dir.A l’escola, la Pini, la mestra de gimnàstica, li deia el can-

gur perquè saltava més que els nois. A l’Anna no li agrada-va aquell sobrenom, els cangurs tenen les orelles de pàmpol. S’hauria estimat més el lleopard, que sap saltar i és molt més bonic.

Es va treure la motxilla i la va llançar més enllà de les plan-tes. Va agafar impuls, va repenjar un peu sobre la vorera de ci-ment, va passar entre les branques i es va trobar a l’altra banda.

Va recollir la motxilla i esbufegant va comptar fins a deu. Va aixecar un puny i va somriure. Tenia un somriure bonic ple de dents blanques que rarament mostrava.

Es va posar a caminar ranquejant. Ara només havia de sal-tar el tancat de filferro i estava salvada.

A l’altra banda, un marge anava a parar a una carretereta que circulava paral·lela a l’autopista. No era el millor punt per saltar amb el turmell tal com el tenia. Va deixar a terra la motxilla i es va girar.


Va veure el gos, que treia el cap entre els baladres i galopa-va cap a ella.

No era negre, sinó blanc, el pelatge estava cobert de cen-dres i tenia una orella escapçada. Era el gos més gros que ha-via vist a la seva vida.

I si no et mous se’t cruspirà.Es va aferrar amb les mans a les malles del tancat, però te-

nia els braços paralitzats per la por. Es va girar i va relliscar fins a terra.

L’animal va fer els últims metres d’autopista a grans gam-bades i d’un bot va saltar la barrera de seguretat i el canal de desguàs. La silueta fosca va obscurir la llum del crepuscle llançant-se-li al damunt amb els seus quaranta quilos de ro-nyosa fetor.

L’Anna va aixecar un colze i el va enfonsar entre les coste-lles del gos, que es va desinflar i va caure a terra al seu costat. S’hi va tirar a sobre.

La bèstia estava estesa damunt l’herba. Un estupor gairebé humà li travessava les ninetes negres com el carbó.

La nena va aferrar la motxilla de terra i el va colpejar, udo-lant. Una, dues, tres vegades. De primer al cap, després al coll, i novament al cap. El gos ganyolava esbalaït, provant d’aixe-car-se. L’Anna va girar sobre ella mateixa com un llançador de pes que agafa impuls, fent un cercle perfecte, però la cor-retja es va trencar i va perdre l’equilibri. Va apuntar la cama, el turmell adolorit no la va sostenir. Va caure.

Tots dos, l’un al costat de l’altre, es van mirar, després el gos, remugant, es va contraure i se li va llançar a sobre amb la gola esbatanada.

L’Anna va aixecar el peu sa, li va clavar el taló a l’estèrnum i el va engegar d’esquena contra la barrera de seguretat.

L’animal va aterrar de costat. Panteixava, amb la llarga


llengua que se li cargolava sota el nas i els ulls reduïts a unes escletxes fosques.

Mentre el gos provava de tornar-se a aixecar, l’Anna va buscar alguna cosa per rematar-lo. Una pedra, un bastó, però no hi havia res, només deixalles cremades, bosses de plàstic, llaunes recargolades.

—Què vols de mi? Deixa’m en pau! —li va udolar—. Quin mal t’he fet, jo?

La bèstia la fitava amb els ulls carregats d’odi, aixecant els llavis negres i ensenyant els ullals esgrogueïts i les bombolles de bava entre els queixals. Un grunyit baix i amenaçador li vibrava al pit.

La nena es va allunyar oscil·lant a dreta i a esquerra, en-sopegant amb els cordons de les sabates. Els baladres, el cel fosc, l’esquelet ennegrit d’una caseta sense teulada es desenfo-caven i reapareixien a cada pas. Es va aturar i va mirar endar-rere.

El gos la seguia.L’Anna va ranquejar fins a un monovolum blau amb el

morro aixafat. La portella del davant era ben oberta i faltava el vidre del finestral del darrere. Amb les últimes forces es va esmunyir a dintre i va estirar la porta, però estava bloquejada. Ho va provar amb totes dues mans. La porta va girar sobre les frontisses rovellades i va anar a rebotar sobre el pany oxi-dat. Ho va tornar a provar, no res. Al final la va tancar lligant al voltant de la maneta el cinturó de seguretat. Va repenjar el cap sobre el volant i es va estar una estona amb els ulls clucs inflant-se i desinflant-se de l’aire saturat d’excrements d’ocell. Els vidres coberts de cendra i de pols feien que l’habitacle es-tigués fosc.


Al seient del passatger li feia companyia un esquelet re-cobert de guano blanc. Les restes apergaminades de l’anorac de plomes Moncler s’havien fos amb l’entapissat del seient, i pels estrips del teixit apuntaven plomes i costelles grogues. El crani s’aguantava sobre el pit pengim-penjam, sostingut pels tendons ressecs. Als peus hi duia unes botes de pell girada amb els talons alts.

L’Anna va passar al seient del darrere, hi va saltar per sobre, es va estirar al portamaletes i es va acostar al finestral reben-tat. No gosava treure el cap, però el gos semblava haver des-aparegut.

Es va arraulir al costat de dues maletes tròlei buides. Va plegar els braços damunt del pit posant-se les mans sota les aixelles suades. Havia esgotat l’adrenalina i li costava man-tenir els ulls oberts. Amb cinc minuts de son n’hauria tingut prou. Va agafar les maletes i va provar d’encastar-les en el re-quadre de la finestra. L’una era massa petita, l’altra va aconse-guir que s’hi aguantés empenyent-la amb els peus.

Es va acariciar els llavis. La mirada li va anar a parar a una pàgina de quadern bruta. Algú hi havia escrit amb lletres d’impremta: ajuda, per l’amor de déu!

Devia haver estat aquella del davant.Deia que el seu nom era Giovanna Improta, que s’estava

morint i que tenia dos nens a Palerm, l’Ettore i la Francesca, a l’últim pis del número 36 del carrer del Re Federico. Només tenien quatre i cinc anys i es moririen de gana si algú no els anava a salvar. Al calaixet de la còmoda del rebedor hi havia cinc-cents euros.

L’Anna va llançar el full, va repenjar el clatell a la finestreta i va aclucar els ulls.


Anna Tripa OK - angleeditorial.com · Anna Niccolò Ammaniti Traducció de Joan Casas Anna Tripa...

Documents

Transcript of Anna Tripa OK - angleeditorial.com · Anna Niccolò Ammaniti Traducció de Joan Casas Anna Tripa...