1

ANTÍGONA

de Jean Anouilh

Traducció: Jaume Melendres

Dramatúrgia: Martina Vilarasau

2

ESCENA 1: DIDA-ANTÍGONA/ PRIMERA PART

CANÇÓ LLORONA

DIDA: D’on véns?

ANTÍGONA: De caminar una estona. Era molt bonic. Tot gris. Ara, no

t‘ho pots imaginar, tot s’ha tornat rosa, groc, verd, com en una postal.

T’has de llevar més d’hora, dida, si vols veure un món sense colors.

DIDA: Em llevo quan encara és negra nit, vaig a la teva habitació per veure

si dorms ben abrigada, i vet aquí que no ets al llit!

ANTÍGONA: El jardí encara dormia. L’he agafat per sorpresa, dida. L’he

contemplat sense que s’adonés. És magnífic un jardí quan encara no pensa

en els homes.

DIDA: No eres al jardí. He anat fins la porta del fons i he vist que l’havies

deixat ajustada,

ANTÍGONA: Als camps, tot estava, esperant alguna cosa. Tot esperava. Jo

feia molt soroll mentre caminava i em sentia violenta perquè sabia molt bé

que no era a mi que m’esperaven. Aleshores m’he tret les sandàlies i m’he

ficat pels camps sense que se n’adonessin...

DIDA: Caldrà que et rentis els peus abans de tornar al llit.

ANTÍGONA: No hi penso tornar, avui.

DIDA: Són les quatre, i encara no tocades! Em llevo per veure si la nena

està ben abrigada, i trobo el seu llit buit!

ANTÍGONA: Creus que si sempre ens llevéssim tan d’hora cada matí seria

igual de bonic ser la primera que surt a fora?

DIDA: De nit! Era de nit! I em vols fer creure que has anat a passejar,

mentidera? D’on véns?

ANTÍGONA: És veritat, encara era de nit. No hi havia ningú més que jo,

pels camps. És meravellós, dida. Avui he estat la primera a creure en el dia.

3

DIDA: Fes-te la boja! Fes-te la boja! Ja me la conec aquesta cançó. Vaig

ser noia abans que tu. I també una mica difícil, sí, però tossuda com tu, no.

D’on véns, nena dolenta?

ANTÍGONA: No. Dolenta, no.

DIDA: Tenies una cita, oi? Gosa dir que no.

ANTÍGONA: Sí, tenia una cita.

DIDA: Tens un amant?

ANTÍGONA: Sí, dida, sí, el pobre. Tinc un amant.

DIDA: Però on s’és vist, això! Tu, la filla d’un rei! Escarrassa’t,

escarrassa’t per educar-les! Totes són iguals! I en canvi tu no erets com les

altres, no et passaves el dia davant el mirall, pintant-te els llavis per cridar

l’atenció dels nois. Quantes vegades vaig dir: “Verge santa, aquesta nena

no és prou coqueta! Sempre amb el mateix vestit,i mal pentinada. Els nois

només es fixaran en Ismene, i a Antígona me la deixaran per vestir sants”.

Doncs, ves per on, eres com ta germana, i encara pitjor, hipòcrita! Qui és

ell? Un balaperduda, oi? És això, oi, és això? Vinga, contesta!

ANTÍGONA: Sí, dida.

DIDA: I al damunt diu que sí! La tinc amb mi des de petita; vaig prometre

a la seva mare que en faria una noia honesta, i mira! Però això no quedarà

així, criatura. Jo només sóc la teva dida, molt bé! Però el teu oncle Creont

ho sabrà. T’ho prometo

ANTÍGONA: Sí, dida, sí, el meu oncle Creont ho sabrà. I ara, deixa’m

estar.

DIDA: I ja veuràs què hi diu, quan sàpiga que surts a la nit. I Hemon? I el

teu promès? Perquè a més, la criatura està promesa! Està promesa i a les

quatre de la matinada surt del llit per anar de gresca amb un altre. I al

damunt et contesta que la deixin estar, al damunt que no la renyin.

ANTÍGONA: Didona, no hauries de cridar tant. No hauries de ser tan dura,

aquest matí.

DIDA: Que no cridi, diu? I gosa dir-me que no cridi? Jo que havia promès

a ta mare...Què em diria si fos aquí? “Perquè no has sabut conservar-me-la

4

pura, la meva nena. T’has passat la vida escridassant-la, fent-li de gos

d’atura, corrent-li darrera amb jerseis de llana perquè no es constipi; però a

les quatre de la matinada, tu, tu que mai pots aclucar l’ull, has deixat que

se’t escapi, i quan te n’adones res a sota els llençols!”. Vet aquí què em dirà

la teva mare, allà a dalt, quan hi pugi, i jo no em moriré de vergonya

simplement perquè ja seré morta, però hauré d’acotar el cap i dir-li:

“Senyora Jocasta, és veritat.”

ANTÍGONA: No, dida. Te la podràs mirar amb el front ben alt, la mare,

quan siguis amb ella. I ella et dirà: “Benvinguda didona, gràcies per tot el

que has fet per la meva Antígona. Te n’has cuidat molt bé”. Ella sap perquè

he sortit aquesta matinada.

DIDA: No tens un amant?

ANTÍGONA: No, didona.

DIDA: Per què et burles de mi? Tu erets la meva preferida. La teva

germana era més carinyosa, però em pensava que la que m’estimava de

veritat erets tu. Si tu m’estimessis, m’hauries dit la veritat. Per què no eres

al llit quan he vingut a acotxar-te?

ANTÍGONA: Va, si et plau, didona. Vinga, pometa vermella. Te’n

recordes quan et fregava amb un drap perquè se’t veiés més lluenta i no se’t

notessin les arrugues? Doncs no et facis malbé la pell, ara, per coses sense

importància- per no res. Sóc verge, no estimo ningú més que Hemon, el

meu promès, t’ho juro. I si vols et puc jurar que mai estimaré cap altre

home... Quan et poses, així em fas sentir com una nena petita... i aquest

matí no puc ser petita.

M’aniria bé una mica de café, didona. El necessito.

DIDA: Pobre Antígona! Li roda el cap d’esvaïment i jo m’estic aquí com

una idiota, en comptes de portar-li alguna cosa calenta.

Dida surt

Antígona canta (llorona)

Ismene entra a poc a poc

5

ESCENA 2: ISMENE-ANTÍGONA

ISMENE: No et trobes bé?

ANTÍGONA: No és res. Una mica cansada. És perquè m’he llevat molt

d’hora.

ISMENE: Jo tampoc no he dormit.

ANTÍGONA: Has de dormir, si demà vols estar tan guapa com sempre.

ISMENE: No et burlis de mi.

ANTÍGONA: No me’n burlo. Avui em tranquil·litza saber que ets maca.

Quan era petita, això em feia sentir molt desgraciada, te’n recordes?

T’empastifava de fang, et posava cuca al coll. Una vegada et vaig lligar a

un arbre i et vaig tallar els cabells, els teus magnífics cabells...

ISMENE: Per què canvies de tema?

ANTÍGONA: No canvio de tema...

ISMENE: Saps? Ho he tornat a pensar, Antígona...

ANTÍGONA: Sí.

ISMENE: Hi he pensat tota la nit. Estàs boja.

ANTÍGONA: Sí.

ISMENE: No podem

SILENCI

ANTÍGONA: Per què?

ISMENE: Ens faria matar

ANTÍGONA: Segur. A cadascú la seva feina. Ell ens ha de fer matar, i

nosaltres... nosaltres hem d’anar a enterrar el nostre germà. És el paper que

ens pertoca. Què hi podem fer?

ISMENE: Jo no em vull morir.

6

ANTÍGONA: A mi també m’hauria agradat no morir.

ISMENE: Escolta, hi he pensat tota la nit. Jo sóc la gran. Raono més que

tu. Tu et deixes endur de seguida pel que et passa pel cap, encara que sigui

una bestiesa. Jo sóc més reflexiva, jo penso.

ANTÍGONA: De vegades val més no pensar massa.

ISMENE: Sí, Antígona. Reconec que és horrible, és clar que sí, i a mi

també em fa pena el meu germà; però també l’entenc una mica, el meu

oncle.

ANTÍGONA: Jo no vull entendre una mica.

ISMENE: És el rei, cal que doni exemple.

ANTÍGONA: Jo no sóc el rei. A mi no em cal donar cap exemple...

Antígona, la salvatge, la tossuda, la dolenta Antígona, fa el que li passa pel

cap, i si l’arraconen o la fiquen en un forat, pitjor per a ella. No hagués

desobeit.

ISMENE: Vinga! Vinga! Arrugues el front, mires fixament cap endavant i

tires pel dret sense escoltar ningú. Escolta’m. Jo tinc raó més sovint que tu.

ANTÍGONA: Jo no vull tenir raó.

ISMENE: Mira d’entendre, almenys!

ANTÍGONA: Entendre. Des de petita, sempre us he vist aquesta paraula a

la boca. Havia d’entendre que no podia jugar amb aigua per no embrutar

les rajoles, ni amb sorra per no embrutar-me el vestit. Havia d’entendre que

no m’ho havia de menjar tot alhora, que no podia donar als captaires tot el

que duia a sobre, que no podia córrer, córrer contra el vent fins a caure de

cansament! Entendre. Sempre entendre. Jo no vull entendre. Ja entendre

quan sigui vella. Si arribo a ser vella. Ara no.

ISMENE: És més fort que nosaltres,Antígona. És el rei. I a Tebes tothom

pensa com ell.

ANTÍGONA: No t’escolto (ho va repetint)

7

ISMENE: Ens insultaran. Ens agafaran amb els seus mils braços, les seves

mil ganyotes i la seva única mirada. Ens escopiran a la cara. I haurem de

passar, dalt del carro que ens portarà al suplici, enmig del seu odi, sentint la

seva pudor i les seves riallades. I al patíbul hi haurà els soldats que ens

miraran amb els seus ulls de bou estúpid, congestionats pels seus

uniformes, i amb les mans acabades de rentar per fer la feina bruta; i

nosaltres sabrem que és inútil cridar, fer-los entendre que són com esclaus

disposats a fer tot allò que els diguin sense saber si està bé o malament...

ANTÍGONA: Veig que has pensat en tot.

ISMENE: Tota la nit. Tu no?

ANTÍGONA: Sí, és clar que sí.

ISMENE: Jo, ja ho saps, no sóc gaire valenta.

ANTÍGONA: Jo tampoc. Però, i què?

ISMENE: Vols dir que no tens ganes de viure,tu?

ANTÍGONA: Ganes de viure... Qui era la primera a llevar-se cada matí,

només per sentir l’aire fred a la pell? Qui era l’última a anar a dormir, i

només quan ja no podia més de cansament, per disfrutar de la nit encara

una mica més? Qui plorava des de petita pensant que hi havia tantes

bestioles, tants brins d’herba als camps, que mai no els podria agafar tots?

ISMENE: Germaneta...

ANTÍGONA: No! Deixa’m! No em toquis! No comencem a ploriquejar

ara! Dius que hi has pensat bé? Penses que els insults de tota la ciutat, que

el dolor i la por de morir són raons suficients?

ISMENE: Sí.

ANTÍGONA: Doncs fes-ho servir d’excusa.

ISMENE: Antígona! Per favor! Creure en les idees i morir per defensar-les

és propi dels homes. Tu ets una dona.

ANTÍGONA: Una dona, sí. I prou que ho he patit!

8

ISMENE: Tens la felicitat a l’abast de la mà i només et cal agafar-la.

(Agafa Hemon i el tira contra ella) I Hemon, Antígona?

Antígona amb una nova urgència

ESCENA 3: HEMON-ANTÍGONA

ANTÍGONA- Perdona’m Hemon, per la nostra discussió d’ahir al vespre, i

per tot. La culpa va ser meva, et demano que em perdonis.

HEMON- Saps prou bé que ja t’havia perdonat abans que sortissis fent

sonar la porta. El teu perfum era encara allà i jo ja t’havia perdonat. A qui li

vas robar el perfum?

ANTÍGONA- A Ismene.

HEMON- i el carmí dels llavís, els polvos i el vestit tan bonic?

ANTÍGONA- També a Ismene/ A Ismene també.

HEMON- I per qui et vas arreglar i et vas posar tan bonica?

ANTÍGONA- Ja t’ho diré! Oh, amor meu, que estúpida vaig ser. Tota un

vespre perdut, un vespre preciós.

HEMON-Tindrem altres vespres Antígona

ANTÍGONA- Potser no.

HEMON- I altres discussions també. És plena de baralles la felicitat

ANTÍGONA-La felicitat. Sí... escolta Hemon

HEMON-Escolto

ANTÍGONA-No riguis aquest matí. Sigues seriós

HEMON- Ja ho sóc.

ANTÍGONA-I abraça’m fort. Més fort que mai. Que tota la meva força

s’imprimeixi en mi.

HEMON-Així?

9

ANTÍGONA-Així

Escolta, Hemon. Jo et volia dir aquest matí. La petita criatura/infant que

hauríem tingut tots dos. Saps? Jo l’hauria defensat contra tot. Jo l’hauria

abraçat tan fort que ell/ella mai no hagués tingut por de res, t’ho juro. Ni de

la nit que s’acosta, ni de l’angoixa que provoca aquest sol immòbil, ni de

les ombres...el nostre petit infant Hemon. És veritat que ell hauria tingut

una mare ben lletja i no gaire ben pentinada, però més ferma que totes les

veritables mares del món. No ho creus així tu? I creus també, de veritat,

que tu hauries tingut una dona de debó?

HEMON- Ja la tinc, una dona de debó.

ANTÍGONA-M’estimaves n’estar segur aquella tarda?

HEMON- Quina tarda?

ANTÍGONA- Estàs segur que aquella tarda del ball en què em vas venir a

buscar al meu racó, no et vas equivocar de dona? Posaries la mà al foc que

després no t’ha sabut greu, ni has pensat mai, malgrat no ho vulguessis,

malgrat fos només una vegada, que t’hauria agradat i haguessis volgut més

a Ismene?

HEMON- Estúpida...

ANTÍGONA- M’estimes no? M’estimes com s’estima una dona? Els teus

braços que m’estrenyen no saben mentir? les teves mans posades sobre les

meves espatlles, no menteixen, ni el teu olor, ni aquesta calor, ni aquesta

confiança cega que m’inunda quan poso el cap damunt del teu pit?

HEMON- T’estimo com s’estima una dona

ANTÍGONA- Sóc lletja i vaig mal pentinada, Ismene és més guapa i té uns

cabells preciosos...

HEMON-Antígona...

ANTÍGONA- Ho he de saber tot aquest matí. Digues la veritat quan penses

que jo seré teva no sents com un buit dintre teu, com alguna cosa que mor?

Jo ho sento així, i voldria dir-te com hauria estat d’orgullosa de ser la teva

dona, la teva veritable dona.

10

Mira ara vaig a dir-te dues coses. I quan les hauré dit hauràs de marxar

sense fer-me preguntes. Encara que el que digui et sembli estrany o fins i

tot si et fa mal. Jura-m’ho. Jura’m que sortiràs sense dir-me cap paraula. Ni

mirar-me tan sols. Si m’estimes, jura-m’ho. Ja ho veus com t’ho demano,

jura-m’ho. Hemon sisplau, serà la última bogeria que m’hauràs de suportar.

HEMON-T’ho juro

TORNA ESCENA 2: ISMENE-ANTÍGONA

ISMENE-Estàs boja.

ANTÍGONA- Sempre m’ho has dit que estic boja, per tot i des de sempre.

Ves-te’n a dormir Ismene...

ISMENE: No et podré convèncer oi?

SILENCI (Antígona canta per dins, o murmureja)

ISMENE: Et podré convèncer?

Antígona canta

ISMENE: Em deixaràs intentar-ho?

Canta la llorona

Ismene se’n va

ANTÍGONA- (Crida) Et deixaré intentar-ho, sí. Deixaré que tothom ho

intenti.

Entra dida

11

ESCENA 4: DIDA-ANTÍGONA

ANTÍGONA- No tinc gens de gana, didona.

DIDA- Ho he fet com a tu t’agrada... on et fa mal?

ANTÍGONA- Enlloc didona, però escalfa’m una mica, com quan estava

malalta... La didona més forta que la febre, la didona més forta que els

malsons, la didona més forta que les ombres de l’armari. Dóna’m la mà,

com quan et quedaves al costat del meu llit.

DIDA: Què tens, nena meva?

ANTÍGONA: Res, didona. Només que encara sóc massa nena per tot això.

Però només tu ho pots saber.

DIDA: Massa nena per fer què,ocellet?

ANTÍGONA: No res, didona. Només la teva mà així, a la meva galta. Ho

veus? Ja no tinc por. Ni dels ogres, ni de l’home dels nassos, ni de l’home

del sac... Escolta, didona, la dolça, la meva gossa...

DIDA: Sí

ANTÍGONA: M’has de prometre que no la renyaràs mai.

DIDA: Una bèstia que ho putineja tot! No se li hauria de permetre que

entrés a casa.

ANTÍGONA: Encara que ho embruti tot. Promet-m’ho dida.

DIDA: I no la podré escridassar quan vegi que ho esgarria tot?

ANTÍGONA: Això mateix, didona.

DIDA: I si es pixa a les estores?

ANTÍGONA: Promet-me que ni així la renyaràs. T’ho demano, contesta’m,

t’ho demano didona...

DIDA: T’aprofites de mi perquè et poses melosa... Molt bé, molt bé.

Netejaré sense queixar-me. Sóc l’ase dels cops, jo.

12

ANTÍGONA: I també m’has de prometre que parlaràs amb ella de tant en

tant.

DIDA: Però on s’és vist? Parlar amb un animal?

ANTÍGONA: Sí, i a més a més, com si no ho fos, un animal, tal i com

m’has vist fer a mi...

DIDA- Això si que no! A la meva edat, fer l’idiota! Però per què vols que

en aquesta casa tothom parli amb aquesta bèstia com si fos una persona?

ANTÍGONA- Si jo, per alguna raó, ja no pogués parlar més amb ella...

DIDA.-No poguessis parlar més amb ella. I per què?

ANTÍGONA- I si tot i així estigués massa trista, si encara estigués esperant

amb el nas sota la porta, com sempre que surto, potser l’hauries de fer

matar, didona, sense que pateixi gens.

DIDA- Fer-la matar, criatura? Fer matar la gossa? Realment estàs boja,

aquest matí!

ANTÍGONA- Sempre m’ho has dit que estic boja, per tot i des de

sempre... Mira, Hemon és aquí deixa’ns sols, dida i no oblidis els teus

juraments.

ESCENA 5

O FLASHBACK : HEMON-ANTÍGONA

Amb música repeteixen els moviments de l’escena amb Hemon sense text,

potser Hemon dirà alguna rèplica, fins arribar al text.

Sobre la música potser

ANTÍGONA- Fa poc m’has preguntat per què vaig venir a la cita amb un

vestit d’Ismene, i aquell perfum i el carmí dels llavis. Va ser una bogeria no

estava massa segura que tu em desitgessis veritablement i vaig mirar de

posar-me bonica per ser una mica com les altres noies, per despertar-te

desig de mi. Sí, i tu te’n burlares i ens vam barallar. El meu mal geni va ser

més fort i me’n vaig anar corrents. Tot i així, jo havia vingut a casa teva

perquè em prenguessis, per ser la teva dona abans d’hora. Desitjava ser-ho

perquè et vull així jo amb un desig molt fort i també perquè -Hemon vaig a

13

fer-te mal- perquè mai més no podré casar-me amb tu. I ara marxa. Hemon

m’ho has jurat, marxa, marxa de seguida, sense dir res. Marxaaaa!

HEMON: Estàs boja (tendrament i se’n va).

Entra Ismene

ISMENE- Antígona! No puc dormir. Em feia por que sortissis i que

intentessis enterrar-lo malgrat tot. Ens tens a tots nosaltres, a Hemon, i a la

dida i a mi, a la Dolça, la teva gossa.T’estimem i nosaltres estem vius, et

necessitem. Polinices és mort i no t’estimava, sempre va ser un estrany per

a nosaltres, un mal germà. Oblida’l Antígona, tal com ell ens va oblidar.

Deixa que la seva ombra dura vagaregi eternament sense sepultura,si és la

llei de Creont. No intentis allò que està per damunt de les teves forces. Tu

sempre ho desafies tot, però ets molt feble, Antígona. Queda’t amb

nosaltres , no hi vagis allà, aquesta nit, t’ho suplico.

(mentre Ismene parla Antígona s’empastifa les mans amb fang o ella

mateixa fa que l’agafin)

GUÀRDIA la posa al mig

ANTÍGONA-Massa tard, aquest matí quan hem parlat tornava de fer-ho.

FI DE LA PRIMERA PART

14

ESCENA 6: CREONT-ANTÍGONA /SEGONA PART

Creont a guàrdia

CREONT- Potser després us demanaré un informe. Ara, deixa’m sol amb

ella. Queda’t a la entrada i no parlis amb ningú fins que jo no et vingui a

veure.

Guàrdia surt

CREONT- Havies explicat les teves intencions a algú?

ANTÍGONA. No

CREONT. T’ha vist algú quan hi anaves?

ANTÍGONA. No, ningú.

CREONT. N’estàs segura?

ANTÍGONA. Sí.

CREONT. Doncs així, escolta: te’n tornes a la teva habitació, et poses al

llit, dius que no et trobes bé i que no has sortit des d’ahir. La teva dida dirà

el mateix. Jo faré desaparèixer els tres testimonis.

ANTiGONA. Per què? Saps molt bé que hi tornaré.

CREONT. Per què l’has volgut enterrar, el teu germà?

ANTIGONA. Ho havia de fer

CREONT- Jo ho havia prohibit.

ANTIGONA-Tot i així. Els qui no són enterrats vagaregen eternament

sense trobar mai el seu descans. Si el meu germà fos viu i tornés rebentat

d’una cacera, jo li trauria les sabates, li serviria el sopar, li prepararia el

llit...Polinices avui ha tornat d’una cacera. Ha tornat a la casa on el meu

pare i la meva mare, i també Etèocles, l’esperen. Té dret al descans.

CREONT- Era un rebel i un traïdor, i tu ho sabies.

ANTIGONA- Era el meu germà

15

CREONT- No havies sentit pregonar la prohibició pels carrers, no l’havies

llegit a totes les parets?

ANTÍGONA- Sí.

CREONT- Sabies a què s’exposava, fos qui fos, qui gosés retre-li honors

funeraris?

ANTÍGONA- Sí, ho sabia.

CREONT- I t’has pensat, potser, que pel fet de ser la filla d’Èdip, la filla de

l’orgull d’Èdip, et bastava per estar per damunt de la llei?

ANTIGONA- No. No ho he cregut.

CREONT- La llei està feta en primer lloc per a tu, Antígona, la llei està feta

en primer lloc per a les filles dels reis!

ANTÍGONA- Encara que hagués sigut una minyona i hagués estat rentant

plats al moment de sentir el pregó, m’hauria eixugat l’aigua greixosa dels

braços i sense ni treure’m el davantal hauria anat a enterrar el meu germà.

CREONT- No és veritat. Si haguessis sigut una minyona, hauries sabut del

cert que moriries i t’hauries quedat a casa plorant el teu germà. Però tu has

pensat que eres de raça reial, la meva neboda i la promesa del meu fill i

que, passés el que passés, no et faria matar.

ANTÍGONA- T’equivoces. Ben al contrari, sabia del cert que em faries

matar.

CREONT- L’orgull d’Èdip. Tu ets l’orgull d’Èdip. Sí, ara que l’he vist al

fons dels teus ulls, et crec. Deus haver pensat que et faria matar. I això t’ha

semblat un desenllaç digne de tu orgullosa! Tot el que és humà us molesta,

a la vostra família. Us cal un cara a cara amb el destí i la mort. Matar el

propi pare, dormir amb la pròpia mare i, després d’haver-ho fet, saber-ho fil

per randa. Quin beuratge, oi, les paraules que us condemnen? I amb quina

delícia te’ls beus quan et dius Èdip, o Antígona. Doncs no. Aquests temps

s’han acabat a Tebes. Ara, Tebes té drets a un príncep sense història. Jo,

gràcies a déu, només em dic Creont. Toco de peus a terra, poso les mans a

les butxaques i, com que sóc rei, he decidit, amb menys ambició que el teu

pare, dedicar-me només a fer que l’ordre d’aquest món sigui una mica

menys absurd, si és possible. Ni tan sols és una aventura, és un ofici que cal

16

fer dia a dia, i no sempre divertit, com tots els oficis. Però com que sóc aquí

per fer-lo el faré... O sigui que escolta’m bé. Ets Antígona, ets la filla

d’Èdip, molt bé, però tens vint anys i, fa quatre dies que això s’hauria resolt

deixant-te sense postres i amb un parell de bufetades. Fer-te matar! Ja t’has

vist, pardalet? Fes-te grossa i fes-li un fill ben cepat a Hemon. Tebes el

necessita més que no pas la teva mort, t’ho asseguro. Tornaràs a la teva

habitació ara mateix, faràs el que t’he dit i callaràs. Jo m’encarrego dels

silencis dels altres. Au, vinga! I para de mirar-me com si fos un criminal.

Em prens per salvatge, és clar, i deus pensar que sóc lamentablement

prosaic. Però tot i així t’estimo. No oblidis que la teva primera nina te la

vaig regalar jo, i no fa gaire.

CREONT- Antígona per aquesta porta no es va a la teva habitació. On vas?

ANTÍGONA- Ho saps molt bé...

CREONT- A què jugues?

ANTÍGONA- No Jugo.

CREONT- No veus que si algú, a més d’aquests tres idiotes sap el que has

fet em veuré obligat a fer-te matar? Si calles, si renuncies a aquesta follia,

tinc una possibilitat de salvant-te. D’aquí a cinc minuts no la tindré. Ho

entens?

ANTÍGONA- He d’anar a enterrar el meu germà; els guàrdies l’han tornat

a desenterrar.

CREONT- Tornaràs a fer aquest gest absurd? Hi ha una nova guàrdia al

voltant del cos de Polinices i, suposant que aconseguissis cobrir-lo, el

tornaran a desenterrar, ho saps molt bé. L’únic que en trauràs és fer-te sang

a les ungles i que et detinguin.

ANTÍGONA Només això, ja ho sé. Però almenys això ho puc fer. I sempre

s’ha de fer el que es pot.

CREONT- Hi creus de veritat, tu, en aquest enterrament segons les

normes? En aquesta ombra del teu germà condemnada a vagarejar per

sempre si no es llença al damunt del cadàver una mica de terra amb la

fórmula d’un sacerdot? Els has sentit alguna vegada recitar-la, la fórmula,

als sacerdots de Tebes? Has vist les seves cares d’empleats cansats,

escurçants els gests, empassant-se les paraules, despatxant de pressa el

mort per poder agafar-ne un altre abans d’anar a dinar?

17

ANTÍGONA- Sí, els he vist.

CREONT- I llavors no has pensat que si el mort de la caixa fos algú que tu

estimessis de veritat, et posaries a cridar de cop? A cridar que callessin, que

se n’anessin?

ANTÍGONA- Sí, ho he pensat.

CREONT- I ara corres perill de mort perquè jo he negat al teu germà

aquest passaport irrisori, aquest devessal de paraules mig mastegades sobre

la seva despulla, aquest pantomima que a tu mateixa t’avergonyiria i et

dolorides si la interpretessin. És absurd!

ANTÍGONA- Sí, és absurd!

CREONT- Doncs per què ho fas? Pels altres, pels que hi creuen? Perquè

em desafiïn?

ANTÍGONA- Per a ningú. Per a mi.

CREONT- O sigui que tens ganes de morir? Tens l’aspecte d’una pobre

bestiola atrapada.

ANTÍGONA- No em tinguis pena. Fes com jo. Fes el que hagis de fer. Però

si ets un ésser humà, fes-ho de pressa. És l’únic que et demano. No seré

eternament valenta ho reconec.

CREONT- Vull salvar-te, Antígona.

ANTÍGONA- Tu ets el rei, tens tot el poder, però no aquest.

CREONT- Ho creus?

ANTÍGONA- Ni el de salvar-me, ni el d’obligar-me.

CREONT- I si et faig torturar?

ANTÍGONA- Perquè? Perquè plori, perquè demani gràcia, perquè juri tot

el que vulgueu i després hi torni?

CREONT- Escolta’m. A mi em toca el paper de dolent, això és clar, i a tu

el bo. I tu ho saps. Però no te n’aprofitis massa... Si jo fos un tirà com cal,

ja fa estona que t’hauria arrencat la llengua, que t’hauria esquarterat o

18

llençat a un forat. Però veus als meus ulls alguna cosa que dubta, veus que

et deixo parlar en comptes de cridar els soldats. On vols anar a parar?

ANTÍGONA- Deixa’m. Em fas mal al braç amb la teva mà.

CREONT- Com si no tingués altres coses a fer...perdré el temps que calgui

per salvar-te. (La fa seure en una cadira, es treu la jaqueta i se li acosta).

L’endemà d’una revolució fracassada, un rei té feina per donar i per vendre

t’ho asseguro. Però els afers urgents s’esperaran. No et vull deixar morir

per una qüestió política. Tu vals més que la política. Perquè el teu

Polinices, aquesta ombra insepulta i aquest cos que es descompon envoltat

de soldats, i tot aquest patetisme que t’inflama, no és altre cosa que

política. En primer lloc, no sóc tendre, però sóc delicat; m’agraden les

coses netes i polides. Tu creus que no em repugna tant com a tu aquesta

carn que es podreix sota el sol? Al vespre, quan el vent ve de la banda de

mar, la pudor també arriba a palau. Això em destrossa el cor. I en canvi, no

tanco la finestra. És horrorós i-t’ho puc dir fins i tot a tu- monstruosament

estúpid, però cal que tot Tebes la senti, aquesta ferum. Ni que només fos

per raons d’higiene l’hauria fet enterrar, el teu germà! Però perquè els meus

súbdits embrutats entenguin les coses, cal que el cadàver de Polinices

empesti la ciutat durant un mes.

ANTÍGONA- Ets odiós!

CREONT- Sí, Antígona. Són coses de l’ofici. Podem discutir si cal fer-ho o

no. Però si cal, s’ha de fer així.

ANTÍGONA- I per què ho fas?

CREONT- Un dia, en llevar-me, em van dir que era rei de Tebes. I Déu sap

que el poder era la darrera cosa que m’interessava...

ANTÍGONA- Doncs havies de dir no.

CREONT- Ho hauria pogut fer. Però de cop em vaig sentir com un obrer

que hagués refusat una feina. No em va semblar honest. Vaig acceptar.

ANTÍGONA- Doncs pitjor per a tu. Jo no he dit “sí”! Què vols que

m’importin, a mi, la vostra política, les vostres necessitats, les vostres

miserables històries! Jo sí que puc dir “no” a totes les coses que no

m’agraden, i sóc el meu únic jutge. Tu, en canvi, amb la teva corona, amb

els teus soldats. Només em pots fer matar perquè un dia vas dir “sí”.

19

CREONT- Escolta’m

ANTÍGONA- I si vull, puc no escoltar-te. Tu vas dir “sí”. De tu no tinc res

a aprendre. De tu, no. En canvi, tu ets aquí i t’empasses les meves paraules.

I no crides els guàrdies perquè em vols escoltar fins al final.

CREONT- Em fas riure.

ANTÍGONA- No. Et faig por. Per això mires de salvar-me. Ben mirat, et

sentiries més còmode tenint al teu palau una Antígona viva però muda. Ets

massa sensible per ser un bon dictador. Però saps que malgrat tot, d’aquí

una estona, em faràs matar i per això tens por. És lleig un home que té por.

CREONT- Doncs sí, em fa por veure’m obligat a fer-te matar si t’hi

entestes. I no vull.

ANTÍGONA- Jo, veus, no estic obligada a fer el que no vull! Oi que tu

potser no volies negar-te a donar sepultura al meu germà? Oi que no ho

volies?

CREONT- Ja t’ho he dit.

ANTÍGONA- I en canvi, ho has fet. I ara em faràs matar sense voler-ho.

D’això se’n diu ser rei!

CREONT- Sí, d’això!

ANTÍGONA- Pobre Creont! Amb les ungles trencades i plenes de terra i

els blaus que els teus soldats m’han fet al braç , amb tot aquesta por que ni

em deixa respirar, la reina sóc jo.

CREONT- Doncs tingues pietat de mi, viu. El cadàver del teu germà que es

podreix sota les meves finestres ja és un preu prou alt per fer que l’ordre

regni a Tebes. El meu fill t’estima. No m’obliguis ara a pagar el preu que

vals. Ja he pagat prou.

ANTÍGONA- No. Tu vas dir “sí”. A partir d’ara, sempre pagaràs!

CREONT- (Sacsejant-la) Deu més! Mira d’entendre’m, tu també! Jo bé que

he intentat entendre’t oi? És fàcil, dir no!

ANTÍGONA- No sempre!

20

CREONT- Per dir sí, cal suar i arromangar-se les mànigues , agafar la vida

amb les dues mans i posar-s’hi fins el coll. És fàcil dir no, fins i tot si cal

morir. Només cal no moure’s i esperar. És una covardia. És un invent dels

homes. T’imagines un món on els arbres haguessin dit no a la saba, on les

bèsties haguessin dit no a l’instint de cacera o de l’amor? Les bèsties,

almenys, són bones i simples i dures. Mentre segueixen coratjosament el

seu camí, s’empenyen les unes a les altres. I quan una d’elles cau, les altres

li passen pel damunt i, encara que se’n morin moltes, sempre en quedarà

una de cada espècie disposada a tenir fills i a refer el mateix camí amb el

mateix coratge que tenien les d’abans.

ANTÍGONA- Aquest és l’ideal dels reis: les bèsties! Tot seria tan fàcil...

SILENCI

CREONT- Em menyspreus oi?

És divertit: aquest diàleg l’havia imaginat sovint amb un noiet pàl.lid que

hagués intentat assassinar-me i, en no poder, em castigués amb el seu

despreci. Però no em pensava que fos amb tu, i per una estupidesa com

aquesta... Et prego per darrera vegada que m’escoltis. He de fer el paper de

dolent, però és el meu paper, i et condemnaré a mort. Però, abans, vull que

tu estiguis segura del teu. Saps en nom de què moriràs, Antígona? Saps al

peu de quina sòrdida història escriuràs amb tinta de sang el teu nom?

ANTÍGONA- Quina història?

CREONT- La d’Etèocles i Polinices, la dels teus germans.et penses que sí,

i en canvi no la saps. Ningú no la sap a Tebes, tret de mi. Però penso que

avui tens dret a saber-la.

No serà gair agradable, ja ho veuràs.

Què recordes dels teus germans? Dos companys de joc que et

menyspreaven, segur, que et trencaven les nines i es deien secrets a l’orella

per fer-te enrabiar?

ANTÍGONA- Eren més grans...

CREONT- I després, els devies admirar quan es van fumar els primers

cigarrets i es van posar pantalons llargs; però quan van començar a sortir de

nit, a fer olor d’home, van deixar de mirar-te.

ANTÍGONA- Jo era una nena...

21

CREONT- Però prou que veies que la teva mare plorava, que el teu pare

s’enfurismava, sentis petar les portes quan tornaven i les discussions al

passadís. I ells passaven pel teu costat, sorneguers i fent pudor de vi.

ANTÍGONA- Una vegada em vaig amagar darrera una porta, era de bon

matí, m’acabava de llevar i ells tot just tornaven. Polinices em va veure,

estava pàl.lid, tenia els ulls brillants i el vaig trobar molt atractiu amb la

seva american i la seva corbata. Em va dir: “Vaja, què hi fas aquí?” I em va

donar una gran flor de paper que portava de la festa.

CREONT- I l’has conservat, oi, aquesta flor? I ahir abans d’anar-te’n, vas

obrir el calaix i te la vas mirar molta estona per sentir-te valenta?

ANTÍGONA- Qui t’ho ha dit?

CREONT- Pobra Antígona, amb la teva flor de paper! Saps qui era, el teu

germà? Un bala perduda estúpid, un miserable carronyes sense ànima ni

pietat, una màquina brutal sempre disposada a anar més de pressa amb el

seu cotxe i gastar més diners al bar. Una vegada, jo en vaig ser testimoni, el

teu pare no va voler donar-li diners per pagar un deute de joc; Polinices va

aixecar el puny i el va insultar.

ANTÍGONA- No és cert!

CREONT- Li va estampar el puny a la cara! Feia pena, el teu pare, assegut

allà, amb la sang que li raja va. Plorava. I, mentrestant, a l’altra banda del

despatx, Polinices va encendre tranquil.lament un cigarret.

ANTÍGONA- No és veritat!

CREONT- Recorda que tenies dotze anys. Des d’aleshores, durant molt de

temps no el vas veure més, oi?

ANTÍGONA- És cert.

CREONT- Va ser després d’aquesta discussió. El teu pare no el va

denunciar. Polinices es va enrolar a l’exèrcit d’Argos i des d’allà va

començar la persecució contre el teu pare, contra el pobre vell que no

s’acabava de morir i no li cedia el poder. Hi va haver molts atemptats

frustrats i, quan agafà em criminals, sempre acabaven confessant que

Polinices els havia pagat. I no només ell, per cert.

És això el que vull que sàpigues, vull que coneguis tot l’entrellat d’aquest

drama on tu aspiren ardorosament a tenir un paper. Ahir vaig fer fer uns

22

funerals solemnes en honor a Etèocles. Etèocles ara és un heroi, un sant per

als Tebans. Tothom hi era. Els nens de les escoles van buidar les seves

guardioles per pagar la corona de flors; venerables ancians, falsament

emocionants, van magnificar amb trèmolos a la veu del bon germà, el fill

d’Èdip, el príncep reial. Fins i tot jo vaig fer un discurs. Calia que fos així.

Ho entens, oi, que no em podia permetre el luxe de tenir un traïdor a cada

bàndol? Però et diré una cosa, una cosa que només sé jo i que és horrible:

Etèocles, aquest mirall de virtuts, no valia més que Polinices. El bon fill

també havia intentat assassinar el seu pare. Sí, ho trobes divertit? La traïció

per la qual el cos de Polinices es podreix al sol, és la mateixa que la que

aquest Etèocles que dorm al seu mausoleu de marbre anava a cometre.

Simplement, Polinices li va passar al davant. Eren dos fascinerosos que

s’enganyaven l’un a l’altre i miraven d’enganyar-me a mi, i que al final han

acabat matant-se entre ells, tal com fan els delinqüents de barri... Però vet

aquí que em calia convertir un dels dos germans en un heroi. O sigui que

vaig fer buscar els cadàvers. Els van trobar abraçats, potser per primera

vegada a la vida. Cadascun d’ells portava clavat el punyal de l’altre. La

cavalleria d’Argos els havia passat per damunt. Estaven destrossats,

Antígona, no se’ls podia reconèixer. He fet recollir un dels cossos, el més

presentable, per a les honred nacionals, i he ordenat que l’altre el deixessin

podrir al sol. No sé quin dels dos és qui. I t’asseguro que tant m’és.

Silenci

ANTÍGONA- Per què m'ho has explicat?

CREONT- T’havia de deixar morir per aquesta sòrdida història?

ANTÍGONA- Potser sí. Jo...

CREONT- I ara què penses fer?

ANTÍGONA- Tornar a la meva habitació.

CREONT- No t’estiguis sola gaire estona. Ves a veure Hemon. Casa’t de

pressa.

ANTÍGONA- Sí

CREONT- Tens tota la vida per davant. La nostra discussió no valia la

pena, t’ho asseguro. Tu encara tens un tresor.

ANTÍGONA- Sí

23

CREONT- És l’únic que compta. I anaves a malbaratar-lo! T’entenc, jo als

vint anys també ho hauria fet. Per això he escoltat cadascuna de les teves

paraules. Casa’t de pressa, Antígona, sigues feliç. La vida no és com te la

imagines. És una aigua que els joves deixen que s’escoli entre les seves

mans obertes sense adonar-se’n. Tanca-les, de pressa. Agafa-la fort, la vida,

la vida no és altra cosa que la felicitat.

-------------------------------------------------------------------------------------------

Antígona agafa terra i tanca els punys de sobte, en el mateix moment que

entra la cançó de la Llorona sense lletra. Mentre diu el monòleg les anirà

obrint molt lentament mentre va caient la sorra de la mà.

ANTÍGONA- La felicitat...

CREONT- Una paraula ridícula oi?

ANTÍGONA- I què serà la meva felicitat? En quina mena de dona feliç es

convertirà aquesta pobre Antígona? Digues, a qui haurà de mentir,

somriure, vendre’s? A qui haurà de deixar morir girant els ulls cap a una

altra banda?

CREONT-Estàs boja

ANTÍGONA- Sempre m’ho has dit que estic boja per tot i des de sempre...

CREONT-Calla

ANTÍGONA- No, no callaré! Vull saber com m’ho hauré de fer per ser

feliç. I ara mateix, perquè és ara mateix que he de triar. Dius que viure és

bonic. Vull saber com m’ho faré per viure.

CREONT-Te l’estimes, l’Hemon?

ANTÍGONA-Sí, me’l estimo. Estimo un Hemon dur i jove, un Hemon

exigent i fidel com jo. Però si això que tu anomenes vida l’ha d’anar

desgastant, si Hemon ha de deixar d’empal·lidir quan jo empal·lideixi, si ha

de deixar de pensar que m’he mort quan arribo cinc minuts tard, si al meu

costat s’ha de convertir en el senyor Hemon, si també ha d’aprendre a dir si

aleshores no, no me’l estimo.

CREONT-No saps el que et dius. Calla

24

ANTÍGONA PARLA PER CREONT

ANTIGONA- Sí, sé el que em dic, ets tu qui ja no m’entén. Et parlo des de

massa lluny ara, des d’un reialme a on tu ja no pots entrar amb les teves

arrugues i el teu seny. VOLS CALLAR? Per què em vols fer callar perquè

saps que tinc raó? Saps que tinc raó, però no ho confessaràs mai perquè

estàs defensant la teva felicitat com un os. LA TEVA I LA MEVA,

ESTÚPIDA. Em feu fàstic tots plegats, amb la vostra felicitat! Amb

aquesta vida que t’ha d’agradar costi el que costi. Sembleu gossos disposats

a llepar tot el que trobeu. I algunes petites compensacions, si no s’és massa

exigent. Jo, jo ho vull tot i de seguida-i sencer-i si no és així dic no. Jo no

vull ser modesta i acontentar-me amb un trosset de pastís si m’he portat bé.

Jo, vull estar segurs de tot avui i que tot sigui tan intens com quan era

petita-o morir.

APA, COMENÇA, COMENÇA COM EL TEU PARE!

Com el meu pare, sí! Nosaltres som de la mena dels que fan les preguntes

fins al final. Fins que veritablement ja no quedi viva ni la més petita

possibilitat d’esperança, la més petita possibilitat d’esperança per escanyar.

Som de la mena dels que li salten al damunt quan se la troben, la vostra

esperança, la vostra estimada esperança, la vostra fastigosa esperança!

TORDENO QUE CALLIS!

M’ordenes? Creus que em pots ordenar alguna cosa, tu? CALLA, NO

VEUS QUE SI ET SENTEN ESTÀS PERDUDA? Doncs molt bé, obre les

portes. Això és el que vull, que em sentin! QUE CALLIS, ET DIC!

Què esperes? Crida els teus soldats!

ENTRA ISMENE, ANTÍGONA PARLA PER ELLA.

ANTÍGONA! I tu, què em véns a dir, tu? PERDONA’M, ANTIGONA!

HO VEUS? T’HE VINGUT A BUSCAR PER ANAR-HI JUNTES, JA NO

TINC POR. Per anar on? SI LA FAS MATAR, TAMBÉ M’HAURÀS DE

FER MATAR A MI. Ah, no! Ara no. Només jo, jo sola. No et pensis que

ara podràs venir a morir amb mi. Seria massa fàcil! JO NO VULL VIURE

SI TU MORS, NO VULL ESTAR SENSE TU! Tu has triat la vida i jo la

mort. No em molestis ara, amb els teus planys. Era aquesta nit que calia

anar-hi, de quatre grapes. Gratar la terra amb les ungles quan ells vigilaven

i deixar que t’agafessin com una lladre! DONCS HI ANIRÉ DEMÀ!

L’has sentit, Creont? Ella també. Ves a saber si no n’hi haurà d’altres quan

m’escoltin. Què esperes per fer-me callar, què esperes per cridar els teus

25

soldats? Vinga, CREONT, atreveix-te, tot serà molt ràpid. Vinga, saps molt

bé que cal!

CREONT- Guàrdia, emporta-te-la!

ESCENA 7: TOTS-ANTÍGONA

RETENEN TOTS ANTÍGONA MENTRE XIUXIUEGEN

Antígona

Ets boig, CREONT? Què has fet?

Antígona

Calía que morís

No deixis morir Antígona

Ella volia morir

És una criatura, Creont

Antígona

Calia que morís

Ella volia morir

Ets boig

No deixis morir Antígona

Antígona

Calia que morís

Antígona

Senyor, envaeixen el palau!

Antígona

ANTÍGONA- Creont, no vull veure més les seves cares, no vull sentir més

els seus crits, no vull veure ningú! Ara, ja és suficient, has obtingut la meva

mort. Fes que no hagi de veure ningú més fins que tot s’acabi.

Els xiuxiuejos pugen de volum i paren de sobte quan Antígona acaba de

parlar.

26

ESCENA 8: GUÀRDIA-ANTÍGONA

ANTÍGONA- O sigui que ets tu?

GUÀRDIA- Qui, jo?

ANTÍGONA- L’última cara d’home que veuré.

GUÀRDIA- Sembla ser

ANTÍGONA- Deixa’m mirar-te bé...

GUÀRDIA- Ja n’hi ha prou.

ANTÍGONA- Ets tu qui m’ha detingut fa una estona?

M’has fet mal. No tenies cap necessitat de fer-me mal. Feia cara de voler-

me escapat?

GUÀRDIA- No em vingui amb romanços, ara. O era vostè o era jo, qui

s’enduia el paquet.

ANTÍGONA- Quants anys tens?

GUÀRDIA- Trenta nou.

ANTÍGONA- Tens fills?

GUÀRDIA- Sí, dos.

ANTÍGONA- Te’ls estimes?

GUÀRDIA- Vostè no n’ha de fer res.

ANTÍGONA- Fa temps que ets de la guàrdia?

GUÀRDIA- Després de la guerra. Era sergent. Em vaig reenganxar.

ANTÍGONA- Cal ser sergent per ser a la guàrdia?

GUÀRDIA- En principi, sí. Sergent, o haver fet un entrenament especial.

Un cop a la guàrdia, el sergent perd la graduació. Un exemple: si em trobo

un soldat ras, no em pot saludar.

27

ANTÍGONA- Ah no?

CREONT- No. Tot i que normalment ho fan. Els reclutes saben que ser de

la guàrdia és un grau. Pel que fa al sou: tens el de base, i durant sis mesos,

en concepte de gratificació, una prima per igualar el sou de sergent. Ara bé,

a la guàrdia es tenen altres avantatges. Casa, calefacció, subsidis familiars.

I a fi de comptes, un de la guàrdia casat arriba a guanyar més que un

sergent de l’escala ordinària.

ANTÍGONA- Ah, sí?

GUÀRDIA- Sí. Això explica la rivalitat entre un membre de la guàrdia i un

sergent. No ha notat que els sergents fan veure que menyspreen els

guàrdies? El seu gran argument són els ascensos.

ANTÍGONA- Escolta...

GUÀRDIA -Sí

ANTÍGONA- D’aquí una estona em mataran.

SILENCI

GUÀRDIA- D’altra banda, es té més consideració pel guàrdia que pel

sergent de l’escala ordinària.

ANTÍGONA- Tu creus que és dolorós morir?

GUÀRDIA- No li sé dir. Durant la guerra, pels que quedaven ferits al

ventre, sí. A mi no em van ferir. I, en un sentit, no és bo pel meu ascens.

ANTÍGONA- Com em pensen matar?

GUÀRDIA- No ho sé. He sentit a dir que perquè la sang de vostè no caigui

sobre la ciutat, l’empadreran en un forat.

ANTÍGONA- Viva?

GUÀRDIA- Sí, al començament.

SILENCI

ANTÍGONA- Sola...

28

GUÀRDIA- A les cavernes d’Hades, a les portes de la ciutat. A ple sol. Un

servei molt dur, també, pels que estiguin de guàrdia. Primer s’havia dit que

se’n encarregaria l’exèrcit. Però segons les últimes notícies, sembla ser que

ens tocarà a nosaltres. Ho podem aguantar tot, nosaltres, es veu!

ANTÍGONA- Dues bèsties...

GUÀRDIA- Què diu de les bèsties?

ANTÍGONA- Dues bèsties podrien escalfar-se l’una a l’altra. Jo estic sola.

GUÀRDIA- Si té necessitat d’alguna cosa, digui-ho. Puc fer venir algú.

ANTÍGONA- No. Només voldria que fessis arribar una carta a una persona

quan jo sigui morta.

GUÀRDIA- Una carta, diu?

ANTÍGONA- Una carta que escriuré.

GUÀRDIA- Ah, això sí que no! No em vingui amb romanços! Una carta!

No s’està de res, vostè! Vol que em caigui el pèl?

ANTÍGONA- Et dono aquest anell.

GUÀRDIA- Or?

ANTÍGONA- Sí. Or.

GUÀRDIA- Entengui-ho, senyora, si m’escorcollen, consell de guerra. A

vostè rai, oi? El que sí que puc fer ès escriure a la meva llibreta el que vostè

hauria escrit. Després arrencaré el full. Amb la meva lletra, la cosa canvia.

ANTÍGONA- La teva lletra... És massa lleig, tot això, tot és massa lleig.

GUÀRDIA- Miri, si no vol, jo...

ANTÍGONA- Sí que vull. Queda’t l’anell i escriu. Però de pressa...no tinc

gaire temps... Escriu: “Estimat”

GUÀRDIA- És pel seu amiguet?

ANTÍGONA- Estimat, he triat morir i tu potser ja no m’estimaràs...

29

GUÀRDIA- “Estimat, he triat morir i tu potser ja no m’estimaràs...”

ANTÍGONA- I Creont tenia raó, és espantós; ara, al costat d’aquest home

ja no sé per què moro. Tinc por...

GUÀRDIA- “Creont tenia raó, és espantós...”

ANTÍGONA- Hemon, el nostre fill. Només ara entenc fins a quin punt

viure era senzill...

GUÀRDIA- Eh, no tan de pressa. Com vol que escrigui, així? Deixi’m una

mica de temps, dona...

ANTÍGONA- On érem?

GUÀRDIA- “És espantós, ara, al costat d’aquest home...”

ANTÍGONA- Ja no sé per què moro.

GUÀRDIA- “Ja no sé per què moro...” No ho sabem mai per què morim.

ANTÍGONA- Tinc por... No. Esborra tot això. Val més que mai no ho

sàpiga ningú. Escriu únicament: perdona’m

GUÀRDIA- O sigui que ho trec tot i només poso perdona’m?

ANTÍGONA- Sí. Perdona’m, estimat. Sense aquesta Antígona tots seríeu

més feliços. T’estimo...

GUÀRDIA- “Perdona’m, estimat. Sense aquesta Antígona tots seríeu més

feliços. T’estimo...” Ja està?

ANTÍGONA- Sí, ja està.

GUÀRDIA- Una carta ben estranya.

ANTÍGONA- Sí, és una carta estranya.

GUÀRDIA- I qui és el destinatari?

30

EPÍLEG

SO ESTRIDENT DE REIXA I CANVI DE LLUMS

GUÀRDIA- Vinga, a callar!

-------------------------------------------------------------------------------------------

Antígona dirà el text mentre prepara l’espai i es posa l’americana i

s’asseu, i fa que entri la música.

A públic:

ANTÍGONA- I vet aquí. És veritat que sense la fràgil Antígona no hi

hauria hagut cap mena de problema. Però ara tot s’ha acabat. Ningú no en

té, de problemes. Tots els que s’havien de morir s’han mort. Els que creien

una cosa, i també els qui creien la contrària. Morts de la mateixa manera,

igualment rígids, igualment inútils. ENTRA MÚSICA.

I a poc a poc, aquells que encara viuen començaran a oblidar-los i a

confondre els seus noms. S’ha acabat, l’angoixa d’Antígona. Ha fet els seus

deures. Un gran silenci trist cau sobre Tebes i sobre el palau buit on Creont

esperarà la mort.

S’asseu a la cadira, coreografia amb l’americana de Creont.

Música: GALLO NEGRO, GALLO ROJO de Sílvia Pérez Cruz

SO DE LLADRUCS EN CRESCENDO

Fi