Contextualització historicocultural

Antecedents histórics

Durant el segle I abans de Crist es produeix un fet transcendental que marcarà la història cultural i lingüística de pràcticament tota la península: la romanització. El llatí es va imposar a tota la península excepte en un xicoteta franja del nord, per això es conserva una llengua preromànica: el basc.

En eixa època l'Imperi romà començava a debilitar-se. Al segle V (any 476 després de Crist) es va confirmar amb la caiguda de l’imperi romà d’occident, conseqüència de la invasió germànica que va patir tot l’imperi.Les llengües romàniques són, doncs, el resultat de l’ evolució del llatí, però no del llatí clàssic, sinó del llatí vulgar, aquell que es parlava a les diferents zones de l’ imperi. L’ aparició de les llengües romàniques la podem situar entre aquesta data i el segle IX. Una prova d’ això és el Concili de Tours (813), convocat per Carlemany. Es una mostra de l’emancipació de les llengües romàniques d’ eixa zona ( francès i romanç)

Un altre esdeveniment que marcà la nostra història política i, per tant lingüística, va tenir lloc en aquest període, concretament en el segle VIII. Ens referim a l’ ocupació sarraïna. Els àrabs ocuparen i dominaren gran part de la península Ibèrica i hi imposaren la seua llengua i els seus costums, excepte a la franja del nord, i és precisament a partir d’ aquesta franja on es formen les principals llengües romàniques peninsulars que anaren estenent-se cap al sud a mesura que els regnes cristians conquerien territoris.

Els inicis d’ un estat

Frenada la invasió musulmana per Carlemany, els comtats catalans del nord són governats per comtes indígenes que es troben sota sobirania dels reis francs fins que Borrell II, al 986 se’n declarà independent. També destaca la integració que amb Guifré el Pilós seguiren les terres de la Catalunya Vella. Del 888 al 1162 es produeix l’ afermament de l’autoritat de la casa de Barcelona a tota Catalunya vella, l’extensió cap als territoris dominats pels àrabs i l’intervencionisme català a Occitània.

1

Ramon Berenguer I adquirí els comtats de Carcassona i Rasés (1065), i en l’època de Ramon Berenguer III, amb el casament amb Dolça de Provença (1112),s’annexionà la Provença marítima a la Casa de Barcelona. Això va constituir la Corona d'Aragó. Aquesta unió fou només de tipus dinàstic, ja que cadascun dels regnes va conservar la pròpia personalitat i les institucions. És en aquest segle quan trobem els primers documents escrits en català. Amb el regnat dels seus hereus, Alfons el Cast. Sota el regnat d'Alfons II d’Aragó foren conquistades més terres cap al sud arribant fins Terol, i amb els tractats de Tudilén (1151) i Cazorla (1179), la Corona fixavala seua línia d’ expansió peninsular sobre els regnes musulmans de València i Dénia. i Pere el Catòlic, començà una època de relacions molt estretes entre la Corona d’ Aragó i la Gal·lia meridional. Pere va intentar expandir-se cap al nord, però va fracassar a la batalla de Muret (1213). Per això, finalment, va expandir-se cap al sud de la Península.

Les grans conquestes

Un grup de prohoms catalans presidits per Jaume I es van reunir a casa del mercader Pere Martell, a Tarragona, per preparar la conquesta de Mallorca (1228). La conquesta de València va començar el 1232. El 1238, tropes catalanes i aragoneses entren a la ciutat de València. Aquestes dues regions van ser incorporades com a regnes independents i amb institucions pròpies.La mort de Jaume I va suposar la fragmentació de la Corona d’ Aragó que es va repartir les possessions entre el seus fills, Pere i Jaume. Al primer li va correspondre Catalunya, València i Aragó. Al segon, les Balears (excepte Menorca, en poder dels sarraïns). El Rosselló, la Cerdanya i MontpellerLa incorporació de Sicília es va produir quan Pere el Gran, es va casar sent encara encara un infant (1262), amb Constança Hohenstaufen, princesa siciliana.Durant el regnat d’ aquests monarques va començar l’ intent de reunificar tots el territoris per part de Pere el Gran, primogènit de Jaume I, continuats pel seu fill Alfons II i Jaume II. Aquestos intents de reunificació van ser culminats durant el regne de Pere III el Cerimoniós ( net de Jaume I).Pere II es va annexionar Sardenya, i va arribar fins Atenes i Neopàtria.Pere va reorganitzar la Cancelleria real, factor important pel que fa al model de llengua que seguiran tots el usuaris.Tot i que l’ hegemonia de Catalunya es va fer incontestable al segle XIV, a meitat del segle va entrar en crisi per la pesta negra i durant tot el segle XV l’ hegemonia va passar a Aragó i València.

2

L’extinció de la dinastia catalana

i el Compromís de Casp

La fi del segle XIV marca el final de la dinastia catalana i l’entronització de la dinastia

castellana dels Trastàmara. Pere III fou succeït pel seu fill Joan I, que va instaurar a

Catalunya la festa dels Jocs Florals, i aquest el va succeir el seu germà Martí l’Humà,

que va morir el 1410 sense deixar cap hereu legítim. Aquest fet provocà un interregne

de dos anys fins que finalment es reuniren les corts d’Aragó, Catalunya i València,

quedant el regne de Mallorca exclòs. Naix la Concòrdia d'Alcañiz, en la qual

s’estableixen que nou compromissaris distribuïts en tres grups ordenats en tres graus,

amb tres membres en cada grau, representarien els interessos de tota la Corona,

reunits a la localitat aragonesa de Casp, deliberen sota els drets dels pretendents i

faran l’elecció dels candidats. El candidat ocuparia el tron sempre i quan obtinguera un

mínim de sis vots i almenys un de cada grau. Les corts elegiren tres compromissaris

per regne, que hagueren de resoldre el conflicte amb un pacte, ja que hi havia diversos

aspirants, dos d’ells amb més possibilitats:

Jaume d’Urgell (de nissaga Catalana) i Ferran d’Antequera (de la dinastia castellana

de Trastàmara). Van fer unes votacions on el mes aclamat va ser Ferran de Trastàmara

(amb 6 vots), el segon Jaume d’Urgell (amb 2 vots) i després, Alfons de Gandia el Jove

i Federic Luna no van obtindre vots.

Així les coses, els compromissaris, reunits a la ciutat aragonesa de Casp, elegiren

Ferran d’Antequera successor al tron. Des del punt de vista de la història de la llengua,

aquest fet tingué una conseqüència important: per primera vegada el castellà

s’introdueix en la cort, comença a ser usat per alguns cortesans i adquireix l’estatus de

llengua de prestigi.

Quan Ferran va rebre la notícia era a Conca, i es va posar en camí. Com que ja era rei,

va obrir unes Corts per Aragó. El resultat del Compromís havia estat el resultat de la

guerra, i en aquelles mateixes Corts foren reprimides les últimes veus resistents.

3

Com que Ferran de Trastàmara no feia mes que enfrontar-se a les lleis, Jaume II va

aprofitar per revoltar-se al 1413. La gent no va ajudar i la revolta no tingué èxit. Més

endavant, fou jutjat pels seus propis enemics i el condemnaren a presó perpètua. A

partir de llavors Jaume va passar la resta de la seua vida en presons castellanes sota

condicions duríssimes.

Ferran I només va regnar durant cinc anys, i en aquest curt període va aconseguir

afermar el domini de la Corona d’Aragó sota Sardenya i Sicília i consolidà una

presència activa en la Mediterrània (que era el centre econòmic en el moment) que

seria seguida pel seu successor Alfons el Magnànim.

Alfons IV el Magnànim, fill de Ferran de Trastàmara, va fer-se càrrec de Jaume en els

seus dominis, mentre aquest complia condemna a la presó.

Aquest afermà el domini sota Sardenya i fins i tot intentarà conquistar Còrsega, però

sense èxit. El seu regnat es caracteritzà per una constant aventura mediterrània. Va

assolir el regne de Nàpols. Des del punt de vista cultural, l’humanisme d'Itàlia importava

un exemple per als autors catalans. Mentre ell era a Nàpols, deixà el regne d’Aragó en

mans de la seua dona, Maria de Castella.

En l’última part del regnat d’Alfons el Magnànim, Catalunya visqué un fort

empitjorament de la crisi que conduí a una revolució i a la consegüent guerra civil,

elements que caracteritzaren el regnat del successor, el seu germà Joan II.

Joan II emprengué una hàbil política d’aliances amb els enemics històrics de França, és

a dir, Anglaterra, Borgonya i Nàpols. En aquesta etapa es va a donar a terme el

casament del fill de Joan II, Ferran II, amb la princesa castellana Isabel (possible

hereva del regne de Castella).

Joan II jurà les Constitucions Catalanes, cosa que posà fi al conflicte amb una teòrica

victòria de la Generalitat de Catalunya. Després d'aquesta crisi, Catalunya es va

enfonsar econòmicament.

4

El successor de Joan II, seria el seu fill Ferran II casat amb Isabel de Castella. El

matrimoni d’aquests monarques es coneix com Reis Catòlics, i comportà la unió

dinàstica entre les corones de Castella i Aragó.

(Arbre genealògic Compromís de Casp)

La unió dinàstica i el segle XV a la Corona d’Aragó: Època de contradiccions.

Unió dinàstica El matrimoni entre Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella -coneguts com els Reis

Catòlics- en 1469 comportà la unió dinàstica entre les corones de Castella i d’Aragó. La

unió va suposar el trasllat de la cort al complet a Castella, tot i que les dues corones

van conservar els propis sistemes d'organització, independents i clars. Al Regne de

Castella es va remodelar el Consell Reial en les Corts de Toledo, es va formar

l’Audiència de Granada, i es va instituir la Santa Hermandad per controlar el

bandolerisme. A la Corona d’Aragó el més important va ser el major poder que es va

donar als lloctinents de la zona i l'establiment d’un sorteig electoral peculiar. Quant a la

5

política religiosa, una butlla del Papa Sixt IV de 1478 va crear la Inquisició a Castella

per a un control de la puresa de la fe, i més tard a Aragó. La Inquisició va ser l'única

institució comuna per als dos regnes. Cal destacar la presència de Tomàs de

Torquemada com a Inquisidor General.

El 1492 es va expulsar als jueus , de gran poder econòmic, d'ambdós regnes hispans fet

que provocà una forta crisi econòmica. El resultat d'aquesta acció de neteja religiosa va

ser la creació d'un país de civilització cristiana i el començament de la identificació de

pàtria i religió. L'expulsió dels jueus va suposar una gran pèrdua econòmica per als dos

regnes. Socialment i econòmicament es va afavorir a l'alta noblesa, que va augmentar

el seu poder econòmic amb els senyorius granadins.

La Conquesta de Granada (1484 - 1492) va significar l'aparició d'un exèrcit estructurat i

professional, l'aportació de grans recursos econòmics i el repartiment dels territoris

granadins entre senyors de la noblesa.

El 1512 Ferran el Catòlic va demanar permís a Navarra, aliada natural de França,

perquè les tropes castellanes passaren per Navarra per a atacar a França. La resposta

negativa per part del rei navarrès va ser motiu suficient perquè Ferran el Catòlic

ordenés al duc d'Alba l'ocupació de Navarra, demanant així ajuda als seus partidaris

(els beamontesos) i, en menys d'un any, l'Alta Navarra es va incorporar a la Monarquia

Catòlica. Només es va trobar certa resistència en alguns punts del sud, i la ciutat de

Pamplona, la capital, va caure només en tres dies. Les illes Canàries però, no serien

totalment sotmeses fins a la conquesta de Tenerife el 1496.

6

Es van dur a terme altres expansions extrapeninsulars: a Itàlia, amb el Rosselló i la

Cerdanya, al nord d’Àfrica, amb la presa de Melilla per Pere d’Estorpinyà el 1497 i a

l’atlàntic, amb el viatge al 1492 de Cristòfol Colom amb el qual els Reis es van

annexionar el Patronat d’Índies.

Segle XV a la Corona d’Aragó

El segle XV representa un moment de contradiccions en la nostra història política i

cultural. El territori valencià visqué una època d’esplendor tant en l’àmbit social com en

l’econòmic, i en el cultural, en el qual una sèrie d’autors i textos va justificar l’apel·latiu

de ‘’Segle d’Or’’.

També van començar a formar-se elements que donarien lloc a la crisi posterior, com la

pèrdua dels mercats d’Orient i la concessió del monopoli del comerç a Sevilla amb les

terres conquistades d'Amèrica, de manera que els territoris de la Corona d’Aragó

quedaren exclosos durant més de dos segles.

Des del punt de vista cultural, el segle XV marca les darreres manifestacions de la

cultura medieval que anticipen el Renaixement.

7

8

La societat

medieval

estava

basada en

una

estructura

piramidal,

liderada per

la noblesa i

la clerecia, per davall dels reis o el papa, els quals, com ja sabem, mantenien tot un

seguit de privilegis. La part inferior de la piràmide estava formada pel poble pla. La crisi

d’aquest model culminà al segle XV, per diversos factors i l’aparició de la burgesia.

També va sorgir el moviment cultural anomenat Humanisme i s’imposà la idea de

l’ésser humà com a creador i com a entitat capaç d’influir en el seu destí. Al mateix

temps, es proposava la idea d’un possible ascens social.

Fou també en aquest segle que València assolí la seua època de màxima expansió

econòmica i es consolidà com a centre econòmic i cultural de la Mediterrània, amb

construccions com les Torres de Serrans, la Llotja o el campanar major de la Seu. A

part, van triomfar autors com ara Ausiàs March, Joanot Martorell o Jaume Roig.

9

ANTECEDENTS : ELS POETES ARABIGOVALENCIANS

Els segles d'ocupació àrab deixaren fortes empremtes en el nostre territori, fonamentalment en l'ordenament del territori, l'organització del sistema de reg i la importació de certs cultius. Però a més, cal destacar la seua civilització, molt més desenvolupada que la dels pobles que els envoltaven, els quals serien qui ens expulsarien. Del món àrab hi ha dos aspectes que més ens interessa: d'una banda l'impressionant floriment cultural afavorit per la seua política tolerant i per una altra el gran interés pel coneixement de la llengua, provocat per l'atenció que feien al llibre sagrat, l'Alcorà.

La producció literària que hi va haver al nostre territori, la zona oriental d'Al Andalus coneguda també com la Xarquia, és abundosa i molt important. Com ja he dit , un dels pilars de la cultura àrab és la formació lingüística i com a conseqüència d’aquesta, la literària.

Per començar a parlar dels poetes arabigovalencians cal dir que no pertanyen en propietat a la nostra història literària, però s'ha cregut convenient incloure'ls en aquest recull per dues raons:

1. per la seua temàtica, molt arrelada al nostre territori2. perquè es tracta de la manifestació literària més important abans de les llengües

romàniques.

Tres són els eixos més importants de la lírica àrab:1. l'amor cortés, com mostren els dos primers poemes antologats “El viatge de les mans” i “Escena d’amor” d'Ibn Khafaja d'Alzira .2. l'exaltació de la natura, com es pot comprovar en el poema “El jardí”. La seua prosa i poesia destaca per la seua naturalitat, sensualitat i sofisticació .3. Altre tema que també podem trobar és el plany per la pèrdua del territori, que podem apreciar en els poemes d'Al-Russafi de València. Aquest poeta escriu probablement des de Màlaga, on morí el 1177, canta a la seua terra perduda (València). El mateix tema també el té el poema de d'Ibn al-Abbar de València, que plora la pèrdua com a conseqüència de la definitiva conquesta cristiana i fa un prec al rei de Tunísia perquè els ajude a recuperar-la. És considerat com uns del escriptors més il·lustrats del segle VI.Els poetes que he anomenat exerciren una influència notable sobre la poesia posterior en llengua romanç, fonamentalment en els trobadors, ja que la idea d'amor cortés està directament relacionada amb la lírica àrab.

Ibn Khafaja d ’ Alzira Ibn Khafaja (Alzira, 1058-1138) va ser un poeta hispanoàrab d'esta ciutat de la Taifa de València. Va ser un dels més importants poetes del període almoràvit. Va cultivar un estil manierista amb què recreava ambients exquisits.Va nàixer en època dels regnes de Taifes i va viure l'època almoràvit. Va estar al servici del segon governador almoràvit de Saragossa.El seu estil va exercir tal influència en els poetes andalusins posteriors que va ser el model de tots ells fins al final del Regne de Granada. Ibn Khafaja va gaudir de la fama en vida i els seus versos van ser reproduïts de seguida pels arabòfons.Va ser considerat el poeta andalusí per excel·lència segons Al-Maqqari de Tlemcen (1591-1631) , un dels més famosos historiadors i compiladors del món àrab.La prosa i poesia d'Ibn khafaja destaca per la seua naturalitat, sensualitat i sofistificació. I a pesar de la seua fama, va triar viure en la seua ciutat natal, sense deixar-se seduir pels avantatges que hauria pogut obtindre com a poeta de cort.

COMENTARI DEL POEMA

ESCENA D’AMOR- IBN KHAFAJA D’ALZIRA.

Amb llambrecs de gaselai el coll —quin coll!— talment de cérvol blanc;els seus llavis rojos com el vi roig;i les dents —ah, les dents!— quina bromera.Com el estels,lluents,entrellacen la lluna,d’embriaguesa llanguia dins la túnica d’or.

La mà d’amor ens visitarà en la nit,vestit d’abraçades que l’aurora esgarrava.

Ibn Khafaja.L'autor esta descrivint a la seua amada, com si fora una preciosa gasela, utilitzant metàfores com cérvol blanc, referint-se al seu coll, donant a entendre que la seua pell és molt blanca; o com els seus llavis rojos com el vi roig i les seues dents que són tan blancs com la bromera(espuma en castellà). Descriu la nit davall de les estreles, brillants, víctimes de l'embriaguesa, on el contacte no falta i els abraços típics dels enamorats no falten, en una nit d'aurora.

AL - RUSSAFÍ DE VALÈNCIA Al-Russafi va nàixer cap a l'any 1117 en l'actual barri de Russafa, que en aquell moment era un poble veí a la ciutat de València, rodejat de frondoses hortes i jardins. Al-Russafi es va sentir des de xicotet atret pel món de la poesia. Fill de pare sastre, es va traslladar a Màlaga, centre de la moda en eixa època, on va triomfar plenament com a modista i com a poeta.La seua categoria va ser reconeguda per grans mecenes que van voler contractar-lo, però sempre va mantindre la seua independència creativa. I també el seu amor a la seua terreta, sent seus alguns dels més bells poemes patriòtics que s'han dedicat al Regne de la Taifa de València.Va morir en 1177 lluny de la terra que li va veure nàixer. Però només físicament, ja que, segons es conta, va morir mentre escrivia un poema sobre la grandesa valenciana".

COMENTARI DEL POEMA -Elegia Valenciana

Amics, què té el desert que s’ha amerat de perfum?Què tenen els genets que els caps tomben com borratxos?S’ha desfet l’almesc pel camí del zèfiro és que algú ha dit el nom de València?Amics, atureu-vos de gust i assacieu-vos la set,la pluja ha de vindre a regar la Russafa i el Pont.És la meua terra i enllà, essent un ocellet,vaig emplomar les ales i vaig tindre el meu niu.No permeta Déu que oblide que em suduí adolescent.Enllà ens mudàvem les robes, precioses de juventut,i ara anem nus d’ornaments tot i que ella duga flocs.Ai la llar dels anys primers! Com de lluny ens hem quedat!Al país que ara recorde xop de llàgrimes vermelles!Ser la pàtria d’un infant obliga a estimar-la sempre?Cap terra no hi ha semblant, plena d’almesc i jardins;els rierols, les ribes teixides d’or i argent

que són flors, tarsides del blanc camí de la nit.Bella com allò millor d’una vida que fou dolça,alegre com l’instant tendre de la joventut perduda.Diuen: “el paradís ens descrius”. Jo els conteste:“i com preteneu que siga l’altre paradís d’enllà?”.València és la maragda per on corre un riu de perles.És bellíssima dama que Déu féu jove i eterna.València té matins lluents, pel solque juga amb el mar i corre per l’Albufera.Els vents arquen les estrelles amb llurs florsi cap dimoni, per por, no s’acosta molt prop d’ella.Tot i la separació que ens fa distants i tan llunyValència és la perla blanca que em du llum per allà on vaig.(...)Com ja sabem una elegia es un poema de lament, que consisteix en lamentar qualsevol cosa que es perd,en aquest poema Al-Russafi dedica esta meravillosa elegia a Russafa i València, la va escriure originariament en àrab, el poeta enyorava la terra on va nàixer quan es va haver de desplaçar a viure a Màlaga on va treballar de sastre mentre escrivia aquest poema, fa ja mes de 900 anys.

Ibn al - Abbar de València Muhammad ibn al-Abbar va nàixer a Balansiya , l'any 1199.Era un ulema que es va traslladar a València per completar els seus coneixements.Ibn al-Abbar va rebre la millor educació de son pare i va tenir de mestres a alguns dels més importants intel·lectuals andalusins. Fou ulema, historiador de la vida intel·lectual d'al-Àndalus i literat, poeta i prosista, i així se li obriren les portes de l'administració.L'any 1229, Zayyan ibn Mardanix es revolta contra els Almohades i Abu Zayd va haver de fugir amb el seu secretari Ibn al-Abbar a terres cristianes sota la protecció de Jaume I perquè l'ajudara a recuperar València .El mateix any, Ibn al-Abbar torna a terres andalusines.

Ibn al-Abbar escrigué 45 llibres, dels que només es conserven sis. Tractà en la seva obra diversos camps: Biografies, crítica literària, poesia, teoria religiosa, assaigs.

COMENTARI DEL POEMA

En aquest poema el teme principal és el desterrament que va sofrir Ibn Al-Abbar de València, quan Jaume I va ocupar València. El contingut és clar, el poeta vol transmetre el dolor que sent en veure els diferents canvis religiosos i culturals, que es duen a

terme a mans de Jaume I, i els presenta en frases com ‘’A les mesquites, ara esglèsies” o “Nomès són que ruïnes els col·legis on tothom recitava l’Alcora’’. Transmetent sentiments com la nostàlgia de la seua terra, la tristesa per veure els canvis que hi ha i la frustració de no poder fer res.La metàfora que he trobat ha sigut quan parla dels jardins, perquè vol donar a entendre que els carrers ja no hi són el mateix, la gent ha canviat, etc...Per últim he de dir que, per a l’autor, la pèrdua de la seua pàtria era una motivació més per a escriure.

LA POESIA TROBADORESCA. ORÍGENS● La poesia trobadoresca va néixer a les corts occitanes al segle XII, una poesia

expressada en una llengua romànica ( que després parlarem més), de temàtica profana (l’amor cortés). Ben aviat, aquesta manifestació literària es va estendre a Catalunya i al nord d’Itàlia.

● Cal fer una diferència entre els poetes, que escrivien en llatí, i els trobadors, que escrivien poesies en occità i, a més, componien la música. Les composicions del trobadors eres difoses pels joglars, amb acompanyament d’instruments musicals.

CARACTERÍSTIQUES● La poesia trobadoresca: molt lligada a la societat que la va crear ( la societat

feudal). Reflectia les lluites de l’època, els seus ideals (l’honor, la guerra..) i la seva religiositat.

● poesia culta: poesia artificiosa, textos molt elaborats.● poesia lírica: expressió del sentiments de l’autor, pel que fa a l’amor, a la mort i

a la religió.● poesia en llengua occitana: llengua literària comuna acceptada també pels

trobadors catalans i pels trobadors del nord d’Itàlia.

LLENGUA DE LA POESIA TROBADORESCA

Les primeres obres poètiques d’autors catalansutilitzaven el romanç provençal o occità (que avui en dia se segueix utilitzant en el sud de l'actualFrança), perquè va ser la primera llenguaromànica que havia desenvolupat un estàndard literari per l’expressió poètica. I també hi influí la proximitat geogràfica i lingüística entre Occitàniai Catalunya.

ESTIL DE LA POESIA TROBADORESCA. Destaquen dos estils, segons l’ús del llenguatge i dels recursos retòrics: -El trobar lleu: estil poètic senzill i clar. -El trobar clus : estil poètic mes retòric, ple de paraules de gran dificultat. ELS GÈNERES TROBADORESCOS

-La cançó: gènere amorós per excel·lència. Les seves estrofes o cobles (entre cinc i set) expressaven el procés d’enamorament i fidelitat del trobador vers la dama. La tornada solia presentar el senyal (pseudònim que amagava el nom de la dama). -La dansa i la balada: gèneres de temàtica amorosa per a ser ballades, amb un refrany breu, que s’anava repetint, cantat pel cor. -L’alba o L’albada: gènere que expressava amb tristesa el comiat del enamorats després d’haver passat la nit junts. -La pastorel·la: diàleg amorós entre un cavaller i una pastora, ambientat, generalment, al món rural. -El sirventès: poema de tema moral o polític que el trobador utilitzava per polemitzar amb un altre personatge o per fer-ne la sàtira. -El plany: elogi fúnebre en record del senyor o d’un amic mort. -La tençó o joc partit: debat literari entre trobadors.

ELS TROBADORS CATALANS. La poètica dels trobadors, que sorgeix al sud de França a finals del segle XI, afecta també a Catalunya i al nord d'Itàlia, conformant una literatura d'una unitat notable, en un moment en què les diferències entre el provençal, la llengua de la poesia trobadoresca, i el català, eren relativament poc importants. Aquesta situació perviu fins Ausiàs March, tot i que la tradició literària dels trobadors encara és important.

Es coneixen uns 350 trobadors de procedència social molt diversa, la informació que ens ha arribat prové dels Cançoners que són documents que constaven de dues parts: en la primera s'explicava la vida del trobador i en la segona, les raons per les quals l’havia escrit.

.(així tenim l’exemple d’un cançoner per fora, i per dins.)

Habitualment, no eren els trobadors els que recitaven o cantaven les seves composicions, sinó que aquesta era una feina encomanada als joglars. El trobador era l'autor i el joglar l'intèrpret.Un nombre reduït dels trobadors, una vintena, eren d'origen català i van n a Cerverí de Girona i 31 a Guillem de Berguedà.contribuïr a l'esplendor del corpus poètic.S'han rescatat unes 200 composicions, de les quals 120 correspone

CEVERÍ DE GIRONA:Estava vinculat a Jaume I. La seua obra la podem agrupar en: Obra popular, Obra amorosa, Obra religiosa, Obra moral, Obra narrativa i finalment "Els proverbis" que els dedica als seus fills.

GUILLEM DE BERGUEDÀ: És un dels trobadors més importants. Al llarg de la seua vida va cometre molts delictes, el van empresonar i va fugir i va amagar-se. Durant la dècada dels 80 es torna a trobar documentaciò sobre el trobador.La seua obra es pot agrupar en tres cicles de sirventesos:-Contra Pere de Berga-Contra Arnau de Preixens

-Contra Ponç de Mataplana

La resta són cançons, tençons i partiments.

LES TROBAIRITZ

Les trobairitz eren senyores feudals més o menys riques que crearen i dirigiren les corts d’amor, i sovint, composaren i cantaren elles mateixes una poesia exquisida, acompanyades de joglars i de joglaresses.

Les trobairitz varen dirigir, sense lleis, les qüestions amoroses de les corts i cantaven per al gust propi per la bellesa o directaments als seus estimats.

Utilitzaven la seua llengua materna per a escriure i cantar que era l’occità (llengua romànica).

El seu compromís era amb l’amor i amb la llengua. Entenien que l’amor és la substància de les relacions humanes i socials. Mitjançant l’amor i la cortesia, intentaren canviar i canviaren, civilitzant-les, les relacions entre dones i homes

El seu treball consistia en que els i les amants en crisis hi acudien perquè una trobadora reconeguda per la seva capacitat mediadora, els ajudés a resoldre-ho. Ella estudiava la situació concreta, sospesava els possibles avantatges i inconvenients de la seva intervenció per als amants i per a ella, i si feia el cas, actuava per resoldre el conflicte o la crisi.

Tres factors hi van ser determinants per a explicar per què hi va haver trobairitz. Aquets factors són: Les croades, les lleis d'herència i el comerç.

Les croades:la primera croada va ser un estrepitos fracàs i obligà el papa a prohibir que anaren les dones i els xiquets i a procurar que els soldats foren gent més preparada.Van haver-hi cinc croades més que van pedre i la reducció tan gran d'homes va ser enorme especialment a Occitània aleshores les dones van haver de prendre el control dels feus.

El comerç i les lleis d'herència:En Occitània les lleis d'herència incloïen les dones i no solament els fill barons, aquestes podien heretar i això els donava poder polític. Aquest poder va millorar la situació de les dones i aquestes pogueren ser una mica més lliures que en altres llocs d'Europa.Moltes dones lluitaven i desitjaven per poder viure amb llibertat ja que la major llibertat política va propiciar la llibertat artística i esperonà aquestes a escriure poesia, com ho feien els seus companys barons.

LA COMTESSA DE DIA

Fou una trobairitz occitana de la qual n'han pervingut alguns poemes, però de la seva vida se'n sap molt poc.Fou filla del Comte Isoard II de Dia, una ciutat sobre el riu Droma, en el comtat de Provença. I fou esposa de Guillem comte de Viennois, tot i que sembla que estava enamorada de Raimbaut d'Aurenja.

La seva cançó "A chantar m'er de so qu'eu no volria", és l'única peça trobadoresca d'autoria femenina la música de la qual sobreviu intacta

Així, la idea que l'amor cortès expressava un sentiment platònic no és del tot certa, car les cançons de les trobairitz eren ben explícites, com per exemple els poemes de Beatriu de Dia.

POEMA COMENTAT

Ara hauré cantar del que no voldria,Tant em lament del que no sóc amiga,Doncs l'estimo més que a qualsevol cosa al mónPerò no valen davant ell ni la pietat ni la cortesiaNi la meva bellesa ni el meu valor ni el meu judici,Perquè sóc enganyada i traïdaCom succeiria si fos poc agraciada.

Em conforto pensant que mai i de cap maneraCometria equívoc cap vós, amic,Sinó que us estimo més del que Segui estimar Valensa,I m'agrada venceros en amor,Amic meu, perquè sou el millor;Sou orgullós amb mi en les paraules i en les maneres,Mentre que us mostreu amables amb tots.

Em sorprèn com cap a mi el vostre cor es mostra dur,Amic, pel que tinc raó per fer-me mal;No és just en absolut que un altre amor us a part de mi,Sigui el que sigui el que us digui o concedeixi;I recordeu quin va ser l'inici del nostre amor!El Senyor Déu no vulguiQue sigui meva la culpa de la separació.

La noble virtut que habita en el vostre corI l'alt valor que posseïu em intimiden,Doncs no conec dama propera o llunyana,Que, disposada a estimar, no sigui atreta per vós.Però vós, amic, teniu tant judiciQue bé heu de conèixer la més perfecta;I recordeu del vostre pacte.

Han ajudar mèrit i noblesaI la bellesa i encara més la sinceritat d'ànim,Per això us envio allà on habiteuAquesta cançó, que sigui el meu missatgera;I vull saber, la meva gentil i bell amic,Per què sou tan altiu i cruel amb mi:No sé si per orgull o mala lluna.

Encara vull que us digui el missatger:Per massa orgull molta gent ha patit gran dany.

Ens trobem davant d'una cançó de dolor doncs reflecteix l'amor no correspost, el rebuig que pateix la trobairitz per part del seu amor, encara que durant tot el poema, aquest es manté en un to contingut, ja que la trobairitz no volia causar llàstima ni autocompassió, sinó expressar el seu buit, la seva decepció.

Estem davant d'una cançó en forma epistolar, mitjançant la qual, la trobairitz es dirigeix directament al seu amor. Es compon de cinc cobles de set versos en el que els últims versos la trobairitz els utilitza per a despedirse del seu amor.La rima de les cinc estrofes seguix el següent esquema: I aaaabab, II ccccbcb, III ffffbfb, IV ggggbgb i V hhhhbhb, el comiat les dues últimes rimes de l'última estrofa: hb.

En el primer vers del poema, s'observa el fet dramàtic del qual la "trobairitz" ens fa confidents:"ara hauré cantar del que no voldria". I continua la seua declaració d'amor "doncs l'estimo més que a qualsevol cosa al món" seguidament, esmenta les qualitats que posseeix com a dama i que es correspon amb l'arquetip cortès: "bellesa, valor i judici" però aquestes qualitats no són suficient per al seu amor. Moltes vegades les trobairitz, havien de llançar flors sobre la seva persona per cridar l'atenció.

En la següent estrofa, es dirigeix directament al seu estimat usant una variant de l'estructura tipificada que usaven les trobairitzs: (adjectiu) + vocatiu ("amic" o senyal) + resta de l'oració. El adjectiu i el vocatiu no se situa a l'inici de l'oració, sinó al final: "em conforto pensant que mai i de cap manera / cometés equívoc cap vós, amic", d'aquesta manera s'excusa de qualsevol error que possibilités el final de la relació, i afirma amb rotunditat l'amor que encara segueix sentint. Ademés compara el seua amor amb la de dos herois d'una novel · la perduda. Utilitza "Tant m'abellis", de manera que amb aquesta comparació, engrandeix el seu amor i la situa com a dama culta i cortès.

En els dos últims versos d'aquesta estrofa, no dubta expressar amb cert despit cap a ell, el tracte injust que rep d'ell, "orgullós" amb ella i "amable" amb els altres. En els sis versos següents, s'expressa davant quin tipus de dona estem: les que lluiten sense témer per la derrota, les que lluiten amb totes les seves "armes", per satisfer els seus desitjos.

A la tercera estrofa diu: "el vostre cor es mostra dur", simbolitzant la inaccessibilitat de sentiments de l'estimat. "Amic, pel que tinc raó per fer-me mal", aquest vers és un dels pocs on al · ludeix explícitament al moment dolorós pel qual travessa justificant el seu seu estat anímic. "no és just en absolut que un altre amor us a part de mi", ja que es declara el fet que ha originat la ruptura dels amants, una tercera persona que allunya a la trobairitz del seu amor.Conclou l'estrofa implorant a Déu, en una súplica que evidencia l'acte mateix de exculpar de qualsevol error que hagi pogut acabar amb la relació.

La trobairitz presenta al seu "amic" com un senyor virtuós i noble, reconegut, i que causa un efecte d'atracció gairebé irrefrenable a les dones e intenta fer-li recordar al seu estimat, el compromís al qual van arribar.

En la propera estrofa, se'ns deixa veure entre línies, una dona desolada, que no sap aixecar la seva ombra, ja que afirma: "han ajudar mèrit i noblesa / i la bellesa i encara més la sinceritat d'ànim", però ella és massa orgullosa per mostrar-se com una dama que s'arrossega i que té penes d'amors. Els dos versos següents "per això us envio allà on habiteu / aquesta cançó que sigui el meu missatgera", així sabem que efectivament hi ha una correspondència mitjançant un missatger.Conclou l'estrofa, adreçant-se de nou al seu amor "per què sou tan altiu i cruel amb mi: / no sé si per orgullós o mala lluna ", com apreciem, la trobairitz se'ns mostra més que mai com una dona ferma, decidida, llançada, que tot i tenir el seu ego esgarrapat per les urpes del desamor, ella conserva la seva tarannà, el seu domini de si mateixa, i no dubta a increpar, a desafiar ia demanar explicacions al que abans, li havia regalat moments de goig.

La "tornada" conclou amb un consell que gairebé sembla una advertència: "més encara vull que us digui el missatger: / per massa orgull molta gent ha patit gran mal". però que malgrat tot, decideix enviar un últim missatge , una nova lliçó agònica, un nou intent de saltar el "orgull" i salvar el que sembla que està ja apagat.

Comentari del poema.La joia em dóna alegria (Comtessa de Dia )

La joia em dóna alegria:per això canto alegrementi no tinc malenconiai tampoc mal pensament.Car jo sé que tant me fafals, hipòcrita i truài els seus mots ben poc m'espanten;ans al contrari, m'encanten.

No em mereix cap garantial'adulador maldient,ni pot tenir bonhomiaqui l'assenteix somrient.Qui són d'aquest tarannàsemblen un núvol llunyàque els raigs de sol amagai aquesta gent no m'agrada.

Ai gelosos malparlats,envejosos, despistats,

l'amor serà ma alegriai la vostra malaltia.

Beatriu de Dia, coneguda com a Comtessa de Dia (finals del segle XII - mitjans del segle XIII) fou una trobairitz occitana de qui n'han pervingut alguns poemes, però de la seva vida se'n sap molt poc, ja que no són diversos els personatges històrics documentats que podrien correspondre a aquesta trobairitz.Fou filla del Comte Isoard II de Dia, en una ciutat sobre el riu Droma, en el comtat de Provença. I fou esposa de Guillem o Gilhem de Peiteu o Poitiers, comte de Viennois, tot i que sembla que estava enamorada de Raimbaut d'Aurenja.

Aquest poema és una cançó de felicitat, on s’expressa la felicitat de la trobairitz, i la seua defensa per la seua passió amorosa. És un poema senzill i simple, ja en la primera estrofa es veu la felicitat que té la trobairitz, “La joia em dóna alegria” i aquesta alegria, com ella diu, aquest amor no li causa cap preocupació, el ser infidel, encara que en aquella època es comdemnava als infidels. Utilitza una metàfora preciosa quan comenta que la gent que parla mal d’eixe amor són com els núvols que tapen el sol, com l’ombra que tapa la felicitat d’un amor despreocupat i fort com el Sol. En tot el poema es dirigix cap als “gelosos maldients” com la gent que no accepta el seu amor; dient que tota la gent que pense com ells no es honrada i els fa veure en l’ultima estrofa que ella no dubta ni de l’alegria ni de la joventut, ja que són els fruits que pensa assaborir perquè ella és una dama culta, que ama obertament i que no s’infravalora, ella lluita per l’amor lliure, un amor carnal que done felicitat, sense por al que pensen els envejosos.

Aquest tema, el de parlar de l’amor carnal, un amor jois i infidel, es molt comú en molts del seus poemes, ja que com he comentat abans, ella estava casada amb un home, però desitjava a un altre cavaller, quasi tots els poemes que parlen de l’amor lliure, on parla d’un cavaller o d’un amor carnal sense preocupacions, estan basats en eixe cavaller, el seu amor secret.

Guillem de BerguedàGuillem de Berguedà (Segle XII) . Trobador i senyor feudal, fill del vescomte de Berguedà. La seua obra conservada consta de trenta-un poemes en occità que seguixen de forma reeixida l'estil trobadoresc provençal. Predominen els sirventesos, plens de sarcasme i crueltat, dedicats amb malvolença a personalitats destacades de la seua època, com el vescomte Ramon Folc de Cardona, a qui assassina per traïdor, el bisbe d'Urgell o Ponç de Mataplana, que una vegada mort pels sarraïns rep un sentit lament del nostre trobador (Consiros cant e planc e plor) . La relació de Guillem de Berguedà amb el rei Alfons I té moments de lleialtat i altres d'enfrontament tal com es desprén d'algun dels sirventesos (Be m volria om saubes dir) . La majoria d'estes poesies seguixen la música de les cançons populars del seu temps. També és autor d'elegants poemes amorosos. Estos versos van ser molt famosos durant l'Edat Mitjana. Guillem de Berguedà és un trobador mordaç i corrosiu que defuig els eufemismes i mostra clarament les seues passions. Els seus versos són d'una gran expressivitat.Normalment en parlar de les composicions dels trobadors se solen agrupar —si es pot— en cicles de cançons de lloança a determinades dames. En el cas de Guillem de Berguedà és impossible fer-ho així, d'acord amb l'amor, sí que es pot fer, en canvi, d'acord amb l'odi. Així podem parlar de tres cicles de sirventesos:

● 3 contra Pere de Berga. Veí seu, amb el qual tingué problemes pels límits de les terres i d'altres tipus dels quals es difícil determinar l'origen. Canta la seva dona mentre ridiculitza i l'ataca a ell, a qui tracta d'avar, traïdor, cornut...:

● 4 contra Arnau de Preixens, bisbe d'Urgell. Aquest prelat estava enemistat amb Arnau de Castellbò, amic del trobador. Guillem de Berguedà fa servir en aquestes composicions el vocabulari més cru i obscè de tota la literatura trobadoresca, sense eufemismes ni retòrica de cap tipus, sense gairebé ironia sinó amb l'insult directe acusa el bisbe de violador, també l'acusa d'homosexual i eunuc. Tot plegat, com es pot veure, ens mostra un odi en què qualsevol paraula i argumentació és vàlida per acabar amb el bon nom de l'eclesiàstic, sense que la lògica sigui un entrebanc a tenir en compte; i per si l'exposició dels fets no fos suficient, també demana a l'arquebisbe de Tarragona que el deposi del seu càrrec.

● 4 contra Ponç de Mataplana, personatge d'una família de la qual els Berguedà depenien per raó de certs feus. Malgrat els insults dels sirventesos, centrats majoritàriament en l'aspecte físic i la suposada homosexualitat del personatge, en la mort de Mataplana li dedica un plany que es considera dels més sincers de la poesia dels trobadors.

La resta de la seva obra la componen diversos sirventesos: contra el rei Alfons I, R. Folch de Cardona, etc.; i, a més, altres composicions com cançons, tençons, partiments.Es considera un trobador d'estrofisme força original, imitat pels trobadors posteriors, i d'un domini important del vers.

Amb motiu de la mort de Ponç de Mataplana el 1185, Guillem de Berguedà li va dedicar un plany que es considera dels més sincers que es poden trobar en la literatura trobadoresca. Fugint dels esquemes convencionals, el sempre orgullós Berguedà s'acusa —i no en tenia necessitat— d'haver mentit en tot el que havia dit anteriorment sobre Mataplana, de no haver anat en auxili seu en el moment de la desgraciada mort i, a la darrera estrofa, desitja que el seu

destí sigui una mena de paradís terrenal —molt diferent del concepte de cel ortodox— en què Mataplana es trobi amb els amics del trobador que ja són morts i amb aquells herois inqüestionables a l'època, i sense que faltin unes "dames gentils" perquè la felicitat sigui completa. Potser, doncs, els sirventesos anteriors tenien molts components de pura retòrica? Realment el trobador era un personatge que en casos extrems tenia necessitat de mostrar la seva noblesa? Podia compensar amb aquest plany, d'alguna manera, el mal que abans havia causat al seu enemic?

IConsirós cant e planc e plorpel dol qe.m a sasit et presal cor per la mort Mon Marqes,En Pons, lo pros de Mataplana,qi era francs, larcs e cortes,e an totz bos captenimens,e tengatz per un dels melhorsqi fos de San Marti de Torstro...et la terra plana. IILoncs consiriers ab greu dolora laisat e nostre paesses conort, qe no.i a gesEn Pons, lo pros de Mataplana;paians l'an mort, mais Dieu l'a presa sa part, qe.l sera garensdels grans forfatz et dels menorsqe.ls angels li foron auctors,car mantenc la lei cristiana. IIIMarqes, s'eu dis de vos follor,ni motz vilans ni mal apres,de tot ai mentit e mespresc'anc, pos Dieu basti Mataplana,no.i ac vassal qe tan valges,ni qe tant fos pros ni valensni tan onratz sobre.ls aussors;jas fosso ric vostr'ancesors;e non o dic ges per ufana. IVMarqes, la vostra desamore la ira qu'e nos dos se mesvolgra ben, se a Dieu plages,ans qu'eissisetz de Mataplana,fos del tot pais per bona fes;qe.l cors n'ai trist e.n vauc dolens

IConsirós canto, planyo i ploropel dolor que m'ha pres i s'ha emparatdel meu cor per la mort de Mon Marquès,En Ponç, el noble de Mataplana,que era franc, liberal i cortèsi amb tots els bons capteniments,i tingut per un dels millorsque hi hagué de S. Martí de Toursa [Lleida] i la terra plana. IIGrans angoixes amb greu dolorha deixat, i el nostre paíssense consol, car ja no existeixPonç el noble de Mataplana:pagans l'han mort, però Déu se l'ha endutal seu costat i li serà indulgentdels pecats, grans i petits,perquè els àngels li foren testimonique mantingué la llei cristiana. IIIMarquès, si vaig dir de vós folliesi mots vilans i mal apresos,en tot he mentit i errat,car mai, des que Déu bastí Mataplana,no hi hagué vassall que tant valguésni que fos tan noble ni tan valent,ni tan honrat sobre els més elevats,per molt rics que fossin els vostres avantpassats;i no ho dic gens per ufana. IVMarquès, el vostre desamori la ira que es mesclaren entre nosaltres dos

car no fui al vostre socorsqe ja no m'en tengra paorsno.us valges de la gent truffana. VE paradis el luoc melhor,lai o.l bon rei de Fransa esprop de Rolan, sai qe l'arm'esde Mon Marqes de Mataplana;e mon joglar de Ripoles,e mon Sabata eisamens,estan ab las domnas gensorssobr'u pali cobert de flors,josta N'Olivier de Lausana.

bé voldria, si a Déu hagués plagut,que abans que eixíssiu de Mataplanas'haguessin convertit en completa pau i bona fe;ja que en tinc el cor entristit i n'estic adoloritperquè no vaig acudir al vostre auxili;car la por no m'hauria impeditajudar-vos contra la gent enganyosa. VDel paradís al millor lloc,allà on el bon rei de França es trobaprop de Rotllà, sé que l'ànima estàde mon Marquès de Mataplana;i el meu joglar del Ripollèsi també el meu Sabata junts,són amb les dames gentils,sobre una catifa coberta de flors,al costat d'Olivier de Lausana.

BERNAT DE VENTADORNBernat de Ventadorn. Es tracta d’un popular trobador occità. La data de naixement no és exacta, s’estima que va nàixer entre 1130-1145 i va morir entre 1190-1200. D’aquest autor només tenim dades més o menys fiables. El trobador Hug de Sant Circ, assegurava que Bernat era fill d’un forner del castell de Ventadorn, a Corres, al Llemosí. En un poema satíric escrit per un contemporani més jove, Pèire d’Alvernha, s’indica que era fill d’un criat, un soldat o un forner, i la seua mare era criada o fornera.

En el poema juvenil que va escriure Bernat El temps vai i veuen i vire , s’evidencia que va aprendre l’art de cantar i escriure del seu protector, el vescomte Eble III de Ventadorn.En resum, es tracta d’un poema típic i tòpic sobre els temes i l’estil trobadorescos, peròamb belles referències a la tradició cultural europea, grega i artúrica, i algunes figures retòriques embelleixen i donen plasticitat al conjunt. S’expressa el sentiment de pena de l’autor a tEls seus primers poemes varen ser composats per a l’esposa del seu patró, Margarida de Turena. Aquesta, que era molt bonica, es meravellà de les cançons de Bernat i ambdós es varen enamorar. Quan el seu senyor de Ventadorn i l’altra gent es varen adonar, Bernat es va veure forçat a deixar Ventadorn, per a viatjar a

Montluçon i Tolosa de Llenguadoc, va seguir eventualment Elionor d’Aquitània a Anglaterra i a la cort dels Plantagenet. Açò ho deduïm de les seues composicions. Posteriorment, Bernat tornà a Tolosa de Llenguadoc, on Ramon V de Tolosa, el va acollir; finalment marxà a Dordonya, al monestir cistercenc de Dalon, on possiblement va morir.

Respecte a la seua obra, Ventadorn destaca entre els compositors seculars del segle XII per la quantitat de de la seua música que ha sobreviscut: de 45 poemes, 18 tenen la seua música intacta, circumstància que resulta inusual per als trobadors. La seua obra data probablement d’entre 1147 i 1180, escrita en occità. Bernat és reconegut per la seua influència en el desenvolupament de la tradició de trobadors en el nord de França, ja que el coneixien bé, i les seues melodies van circular extensament i els primers compositors trobadors semblen imitar-lo. La gran majoria dels seus poemes són amorosos, com es demostra en el poema que us mostrarem a continuació. Però a diferencia d’altres autors de l’època, Bernat mostra d’una forma més personal els seus sentiments. La seua obra no va ser reconeguda fins al romanticisme. Dins de la lírica trobadoresca, Bernat de Ventadorn pertany al trobar lleu, que es caracteritza per un estil senzill, lleuger, directe i de comprensió més fàcil.

POEMA

El poema s’anomena “ Can vei la Lauzeta mover”Es tracta d’un dels poemes més famosos de la poesia trobadoresca occitana, perquè mostra molts dels tòpics temàtics i les normes mètriques del gènere, on es mostra el trobar lleu de Bernat.El poema es pot definir com una CANÇÓ D’AMOR i a més un MALDIT COMIAT, on el trobador està trist per la pèrdua del favor de la dama, que decideix acomiadar-se de tothom i deixar de cantar. En quant a la mètrica, el poema presenta set estrofes de 8 versos octosíl·labs, amb rima consonant.

“ Can vei la Lauzeta mover”

Jaufré RudelJaufré Rudel (1113-1170) fou un trobador occità príncep de Blaia.Va treballar sempre per la Noblesa cantant l'Amor irrealitzable, a l'estimada llunyana.No se'n sap gairebé cosa d'ell abans del 1125, però se sap que el 1148 participà en la segona creuada en l'expedició de Guillem VI d'Angulema i que, potser, va morir a Terra SantaHi ha una llegenda que diu que aquest s'enamorà de la comtessa de Trípoli, sense veure-la, per tot el que en sentí dir als pelegrins vinguts d'Antioquia. I va fer sobre ella moltes cançons, amb belles melodies i paraules simples. I per voluntat de veure-la, va fer-se croat, i va embarcar i una malaltia el prengué en la nau, i el portaren , com mort, a un hostal de Trípoli. I ho van fer saber a la comtessa i ella anà cap al seu costat, al seu llit, i el prengué entre els seus braços. I ell va saber que era la comtessa i va recuperar l'oïda i la respiració, i va lloar Déu perquè li havia conservat la vida fins a haver-la vista; i així morí entre els seus braços. I ella el féu enterrar amb gran honor a la casa del Temple; i després, aquell mateix dia, es va fer monja, pel dolor que tingué per la mort d'ell.Segons una biografia seva escrita en el segle XIII la dama era Melisenda, filla de Raimon II, comte de Trípoli, un estat cristià de Terra Santa situat a l'actual Líban. Altres afirmen que la dama era la seva mare, Odierna.En teoria, la llegenda diu que tots els poemes del trobador Rudel van dedicats a la comtessa aquesta de Trípoli, a qui mai havia vist. Era el seu “amor de lluny”D'aquest autor, només es conserven sis cançons d'amor molt naturals i en un llenguatge molt clar sense comparacions ni imatges

POEMAEl títol d’aquest poema és “Pel maig, que el jorn es tan llarguer”.Es el poema més conegut de Rudel.En ell tracta el lament d'aquest de viure tan lluny de la seua amada, la qual mai ha vista , com ja he dit abans.Com hem pogut veure, el tema d'aquest poema és l'amor llunyà.També podem observar com les paraules o formules “lluny” i “amor de lluny” es repeteixen diverses vegades al llarg del poema.Quant a la mètrica, el poema està format per vuit estrofes de set versos, a excepció de l'última estrofa, que està formada per tres versos. Tots els versos són octosíl·labs amb rima consonant.

ANSELM TURMEDA● BIOGRAFIA

Anselm Turmeda va nàixer a Mallorca cap al 1355 probablement fill d'una famíliad'artesans. A Mallorca s'instrueix en gramàtica, lògica i teologia, i ingressa a l'ordre dels franciscans. Més tard es trasllada a Bolonya, on resideix durant deu anys i coneix al seu professor Nicolau Martel, qui li confessa, en privat, que la vertadera religió, l'única a través de la qual es pot assolir la salvació, és la religió musulmana. Colpit per aquesta revelació, el mallorquí abandona la vida de frare franciscà i es trasllada a Tunis, on en algun moment entre 1384 i 1389 i a través d'un metge musulmà d'origen europeu, es converteix a l'islamisme. Allà es casa i s’integra plenament en la societat que el va acollir, en la qual féu servir un nom àrab. La seva conversió es pot entendre com a un exemple de la crisi espiritual que viu la societat medieval de finals de l'Edat Mitjana. Durant la seva vida com a musulmà, rep diverses cartes de personalitats cristianes com el governador de Mallorca, el papa Benet XIII d'Avinyó, i el rei Alfons V el Magnànim, que el conviden a tornar al cristianisme i el perdonen. Alguns estudiosos han apuntat que aquestes cartes podrien haver estat promogudes per ell mateix, en un intent per tornar a la seua illa natal. Ell, però, mai més es mou de Tunis, on mor en una data desconeguda després de 1423.Escrigué en català i en àrab i curiosament, Anselm Turmeda fou reconegut i admirat per aquests dos mons antagònics i les seues obres foren molt divulgades en les dues societats després de la seua mort; fins i tot s’arribà a estendre la idea que finalment s’havia penedit de la seua conversió i que per això va patir martiri. Tota la seua obra va ser escrita a Tunis.En poesia escrigué el “Llibre de bons amonestaments” probablement la més coneguda i difosa de les seues composicions, és un conjunt de bons consells i “Cobles de la divisió del Regne de Mallorques” poema al·legòric sobre el regne de Mallorca de caràcter polític.A més va escriure “Llibre de tres”. En aquest llibre, Turmeda, utilitza molta varietat de refranys, i intenta divertir els seus lectors.En 1417 va escriure “La disputa de l’ase” del que no es conserva cap exemplar en català: l'edició és feta sobre una traducció francesa. Es tracta d’una obra formada per un extens diàleg entre fra Anselm i diversos animals, especialment un ase, el qual amb un to irònic i sorneguer va rebatent les idees d’aquell i intenta demostrar la superioritat dels animals tot ridiculitzant les actuacions humanes.En 1420 va escriure també “L'obsequi de l'home il·lustrat per a atacar els partidaris de la Creu”. Es una obra en àrab i les dues primeres parts són biogràfiques: a la primera explica la seva formació i la seva conversió a l'islamisme; a la segona, parla sobretot de les obres del soldà. La tercera part és la part programàtica de l'obra.

POEMA: ELOGI DELS DINERS

Vulles prendre un bon castic:no faces brega ab hom ricsi tu est pobre e menic;lo plet perdries

Diners de tort fan veritat,e de jutge fan advocat,savi fan tornar l'home orat,pus que d'ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,diners fan l'home infernale fan-lo sant celestialsegons que n'usa

Diners fan bregues e remors,e vituperis e honors,e fan cantar preïcadorsBeati quorum.

Diners alegren los infantse fan cantar los capellanse los frares carmelitansa les grans festes

Diners magres fan tornar gordse tornen ledesmes los bordssi diràs "jas" a hòmens sordstantost se giren.

Diners tornen los malalts sans,moros, jueus e cristiansleixant a Déu e tots los santsdiners adoren.

Diners fan vui al món lo joce fan honor a molt badoc,a qui diu "no" fan-li dir "oc",vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar,si·ls pots haver no·ls leixs anar;si molts n'hauràs poràs tornarPapa de Roma.

Si vols haver bé e no danper advocat té Sent "Jo-ha'n".Totes coses per ell se fanen esta vida.

Aquest text està escrit amb una clara intenció didàcticaEl tema és com influeixen els diners en la nostra vida, els Diners poden capgirar el món i qui en té pot fer i desfer al seu gust i al marge de les lleis. Ens poden fer canviar la vida, ens poden ajudar o ens poden perjudicar. Per uns quants d'aquests la gent fa de tot, tant si està bé com malament. Fan tornar envejós a la persona que no els usa amb precaució.Es tractra d’un poema d’art menor que consta de 9 estrofes de 4 versos, de 8 síl.labes i 4 síl.labes.Els tres primers versos de cada estrofa tenen rima consonant, el quart, és de rima lliure

LA LÍRICA ENTRE ELS TROBADORS I EL SEGLE D’OR

Tots els grans avanços que s’havien produït en el camp de la prosa, no tingueren el seu corresponent en el camp de la poesia. All llarg del segle XV la poesia continua amb la tradició poètica iniciada al segle XII i amb la tradició trobadoresca, que afectarà el contingut i la llegua que s’hi usa. Els nostres poetes es mantindran al marge de la nova manera de fer poesia que s’inicia en Europa. Una de les característiques més importants, serà la manca d’evolució de l’expressió poètica, pel fet d’usar una llengua forana i per l’encarament en l’aspecte formal que continua amb la rigidesa dels clixés trobadorescos.I sobretot perquè la poesia durant aquest segle continua sent cortesana. Una altra característica important és que, la llengua que trobem en la poesia a poc a poc passarà de ser un occità amb catalanismes a ser un català amb occitanismes. Una altra modificació la trobem en les destinatàries de les poesies, que ja no hauran de ser dones casades, sinó que podran ser fadrines, vídues... i ja no tindran pseudònim sinó que apareixen amb el seu propi nom.Dels autors d’aquesta època podem dir que constitueixen el nexe entre la poesia enterament trobadoresca i la poesia ja plenament nostra que s’iniciarà amb Ausiàs March.

El Segle d'Or correspon a un període històric que comprén pràcticament tot el segle XV i és un fenomen exclusiu de la capital del Túria. Es considera un gran moviment cultural, que comprén totes les ciències de l'època i aporta les millors obres literàries en valencià escrites en el regne de València. La major part dels grans escriptors d'aquesta època són valencians o escriuen en valencià.Després de la mort de Martí l'Humà i l'absència d'un successor directe, seguixen uns anys d'inestabilitat. Les ambicions dels nobles aragonesos i senyors catalans s'aconseguixen frenar al triar com a successor Ferran I d'Aragó.Els conflictes en els Comtats catalans i en el Regne d'Aragó fan que la burgesia fuja de les ciutats al camp o al Regne de València. Barcelona entrà en decadència i al contrari la ciutat de València va créixer fins a aconseguir els 75.000 habitants, per la qual cosa era la segona ciutat més gran de la península després de la Granada nassarita. La capital valenciana era el centre econòmic, polític i social de la Corona d'Aragó i d'ací el floriment intel·lectual que la va convertir en un focus literari d'importància.

La majoria dels granas escritors d’aquesta època eren valencians o escrivien en valencià. Aquest gran resorgir del Regne de València finalitzarà amb el descobriment d’Amèrica.

Durant el Segle d’Or es troben autors tan reconeguts com Ausias March, Joanot Martorell, Jaume Roig o Sor Isabel de Villena.

PERE MARCH Pere March va ser un poeta medieval que va nàixer al 1338 i va morir en una missió en la ciutat de Balaguer al 1413. Va lluitar al costat del seu germà Jaume March II , també poeta, contra Pere I el Cruel i va ser fet presoner a la batalla de Nájera en 1367 pel Príncep Negre d’ Anglaterra. Es va establir a València i fou tresorer del duc reial de Gandia. Del seu segon matrimoni va nàixer Ausiàs March, que va ser anomenat pel seu pare fill primogènit en el seu testament. L’ any següent de la mort de Pere March, el seu cos va ser traslladat i soterrat al monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Només ens han arribat dotze dels poemes que compongué, que són de temàtica diversa: n’hi ha dos d’amorosos i els altres són de tipus reflexiu i moralitzant, com el fragment antologat en què reflexiona sobre la mort. També compongué l’Arnés del cavaller , que és una descripció minuciosa de tots els elements que integraven l’armadura dels cavallers i explica les seues virtuts. En les seues poesies breus la reflexió moral és la caracterísitica principal encara que no les desenvolupa amb tanta força i personalitat com ho farà el seu fill Ausiàs March.

Anàlisi del poema AL PUNT QUE HOM NAIX COMENÇA DE MORIR

Al punt que hom naix comença a morir,e, morint, creix, e, creixent, mor tot dia,que un pauc moment no cessa de far via,ne per menjar ne jaser ne dormir,tro per edat mor e descreix a massa,tant que així vai al terme ordenatab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat,mas pus avant del terme null hom passa.

Trop és cert fait que no podem gandira la greu mort, e que no hi val metgia, força ne geny, ricat ne senyoria,e trop incert lo jorn que deu venir,com, quan ne on, que tot arnés traspassa,e no hi té prou castell, mur ne fossat,e tan lleu pren lo neci co’l senat,car tots som uns e forjats d’una massa.(...)Oh, vell poirit, e què poràs tu dir,qui et veus nafrat tot jorn de malaltia?Missatge cert és que la mort t’envia,e tu no vols entendre ne-z ausir,mas, com a porc qui jats en la gran bassade fang pudent, tu et bolques en pecat,

disent, tractant, fasent molt mal baratab lo cor fals e la mà trop escassa.(...)Dieus sap per què lleixa mal hom regir,o foll, o pec, e los bons calumnia,que tal és bo, com no té gran bailia,que és fer e mal, si ho pot aconseguir;e tan humil, quan és monge de Grassa,que és ergullós, quan ha gran dignitat;e tal regeix una granda ciutat,fóra millor a porquer de Terrassa.(...)Eu, Peires March, pregui Dieu que la lui plaçadonar-me cor e voler esforçat,que-z ab plaser prenda l’adversitate sens ergull lo bé qui breument passa.

El tema principal d’aquest poema és la mort igualadora de tots els estaments socials, és a dir, que afecta a tots per igual.Això queda constant quan diu: “amb tanta llestesa pren al neci com a l’home assenyat, perquè tots som uns i forjats de la mateixa pasta.Apareixen comparacions com per exemple: “ com el porc es rebolca en la gran bassa de fang pudent, tu et rebolques en el pecat”En aquest poema presenciem la importancia de la religió en aquesta època ja apareix Déu com l’únic coneixedor de la veritat ( “Déu sap per qué deixa governar l’home dolent” )També apareix el jo líric en l’última estrofa quan diu: “Jo, Pere March, pregue a Déu” )Per últim anomenaré una metàfora molt bonica que és: “el bé que passa breument” que és l’última frase del poema i es refereix a la vida.

Gilabert de PròixitaPoeta d´origen italià, visqué la major part de la seua vida a València i va morir aGènova el 1405. Fill de Nicolau de Pròixita i d´Elvira Centelles, fou membre d´una familia originària de Napols que va donar suport a Pere el Gran durant la conquesta de Sicília.Es conserven vint-i-una poesies seues, totes de temàtica amorosa, que segueixen totalment els cànons de la lírica trobadoresca. Aquests poemes es conserven tots al Cançoner Vega-Aguiló´, de la biblioteca de Catalunya. Es pot afirmar que és l´autor que amb més fidelitat mantigué aquesta tradició poètica, tant en la temàtica com en la forma, amb un estil molt ric i un occità més acurat que el dels seus contemporanis, encara que no exempt de catalanismes.

Comentari del poemaAmant llanguisc i llanguint passe gran pena

Amant llanguesc e llanguint pas gran pena,E penant muir e morint vau perdentGauig e solaç,conquistant marrimen;E fa-ho midons: com plus vai,plus m´estrenad´ira crusel fent-me d`ergull semblança.E mai no el fi per què em desgués alcir,Si doncs en dirque és la millor e pus valent que sia;e si per ço nenguns homs deu morir,eu siu aicell que és dret que ella m`alcia.Per mig dels ulls m´entre la cremant flamad´on s´és mon cor en fina amor encés,que mai no vi causa que així em plaguéscom labeutats d´aicella qui em desama.Can vera amor vai frent de sa llança,No sai conhort li puixa contradir,d´on vull grasirl´honor molt gran que em dóna xascun dia,quan per la res que és pus bella que es mirm´ha fait entrar dins l´amorosa via.Dona gentils e de gran excel.lençaTé lomeu cor tan fort en son poderque e lsieu coman regira mon volere fai de més segons sa coneixença.Ab mon cor sui ensems d´una acordançaQue anar amar la vull,honrar e car tenir.Mas acollirMos presc no vol;pèro si li plaicaque la posqués ab son voler servir,d´altre jamai no la sopleiaria,!Ah,dona pros,de valor coronada,Que us faits pel món a totes gens llausar!:¿e per què us plai malvolença mostrarvas més,qui sui de la vostra mainada?Desesperats en la vostra esperança,De gran tristor faits ma vida finir.Vós e desirm´estrenyets;l´u em combat,l´autre em llia,

!Ah,com val pauc de mercé requerirLo cor altiu quan d´amor se desvia!Sovent m´avé que assajaré d´emprendeQue sopleiant de mercé l´enquerís;Mas quan la vei,fa sí co´l basalís:Ab son esguard m´alciu e em fai reprendeTan que lladoncs sui en major dubtança:Que remirant sa faç blanxa com llir,cuit defallir,e torn com folls e no sai com m´estia;Que enaixí em pren un amorós desirQue els cinc senys perd e ma faç se canvia.Dona ses par, vós me faits mal sofrire conquerirDe jorn en jorn ira,dols e feunia;Mas ges per ço no vulla presumirDona del món que m´hagués,si em volia

És un poema de temàtica amorosa. En aquest cas el poeta es declara a la seua amada pero aquesta li rebutja. El poeta diu que la seua senyora és la millor i la mes valuosa que exiteix i que cada dia que pasa es troba més trist i no troba cap consol. El poeta parla en el ¨jo liric¨ per a adreçar-se al lector i conseguir que es posse dins del poema (aquest soc jo, no conec, vaig perdent, té el meu cor).

Andreu FebrerAndreu Febrer (1375-1440) gràcies a una bona formació en l’escriptura va entrar a la Cancelleria Reial i exercí diversos càrrecs d’importància, com escrivent del rei Joan I i posteriorment com a com a cambrer reial de Martí l’humá. Gracies a aquest rei va viatjar per Itàlia i França com a diplomatic, i d’aquest viatge va portar influencies poètiques noves. Febrer es va iniciar a les lletres en l’epoca de Joan I i el Consistori de Barcelona, on estava molt de moda l’estil dels trobadors, i ell serà un continuador fervent. Ens han arribat dotze poesies originals, totes de temàtica amorosa, que probablement foren escrites en la seua joventut i seguint les més estrictes fórmules trobadoresques. Hi trobem també el tema recurrent de la mort per amor, com en la balada. Andreu Febrer és l’autor d’una traducció de la Divina Comèdia de Dant, la primera que es va fer en una llengua europea, que mostra un alt grau de fidelitat a l’original. La va traduïr amb una gran exactitud de llengua i metre. Hagué d’adaptar l’hendecasil·lab italià al decasíl·lab català , amb la diferent posició ritmica que tenen i adaptar els tercets encadenats a la poesia catalana ja que no existien. El més remarcable és la llengua que fa servìr perquè el va traduïr en catalá i no en aquell català aprovençalitzat que feien servir els poetes lírics, com ell mateix, i això es deu a la voluntat de traduir i perquè van apareixent idees noves a la lírica.Encara que semble estrany que, tot i haver traduït Dant, la seua poesia original no deixe veure la influència d’aquest autor, hem de tenir en compte que la seua obra poètica fou escrita abans del 1400

mentre que la traducció data del 1429, la qual cosa explicaria que els nous corrents poètics italians no hi apareguen reflectits.

LITERATURA al SEGLE XV

Jordi de Sant Jordi

La literatura del segle XV suposa una transició entre la literatura medieval i la renaixentista, excepte a Itàlia, si bé no tots els països evolucionen al mateix temps en l'art i les obres dels autors més importants del període poden mostrar moltes diferències segons la tradició cultural a què pertanyin. El segle XV és també un segle de transició pel que fa al consum de llibres: l'aparició de la impremta i l'auge de la burgesia augmentaran els llibres i els lectors disponibles i popularitzaran la lectura, fet que accelera la implantació de les llengües vernacles com a instruments literaris a Europa en detriment del llatí.A la literatura valenciana del segle XV correspon a l'anomenat segle d'or valencià (per l'origen de la majoria d'autors reeixits). Suposa un període d'esplendor literària on

encara predominen els cànons medievals, amb petites influències del renaixement a través dels italians. A la lírica, es consolida la poesia dels trobadors i els cants amorosos, amb figures com Ausiàs March, mentre en prosa fa fortuna la novel·la cavalleresca, especialment amb Tirant lo Blanc, considerada una de les primeres novel·les de la modernitat pel retrat humà de l'heroi i la combinació dels aspectes bèl·lics i amorosos. En el camp de la no ficció, dominen els sermons religiosos.Si tota la tradició poètica anterior havia estat ancorada en la tradició trobadoresca, durant el segle XV la nostra poesia trenca definitivament els vincles que mantenia amb la tradició occitana i adopta elements, temàtiques i recursos propis, que la individualitzen, dins de la poesia coetània. Aquesta tasca será començada per Jordi de Sant Jordi i completada per Ausiàs Marc. El segle XV es coneix com el segle d’or valencià. Els escriptors valencians més coneguts són: Ausiàs Marc, Jaume Roig, Joanot Martorell, Roís de Corella, Isabel de Villena i Jordi de Sant Jordi.En l’àmbit polític i social a l’any 1410 Martí l’Humà havia mort sense descendècia i sense designar un successor. Tres representants de Catalunya, València i Aragó es van reunir a Casp i van nomenar rei Ferran I d’Antequera.La crisi social i política dels segles XIV i XV fan que els capitals barcelonins vénen a invertir a València. Així València va aconseguir un gran desenvolupament i es va convertir en un empori comercial. Des d’un punt de vista sociocultural València és el centre d’irradiació cultural, l’alfabetització s’estén entre la burgesia i rep un gran impuls amb la difusió de la impremta.La llengua de Ramon Llul, va esdevindre en el model de referència per als escriptors cultes de la prosa literària del moment. Al segle XV ja s’havia produït la fixació i la unificació definitives de la llengua catalana escrita. La poètica trobadoresca escrita en occità continua fins a la primera meitat del segle XV.Al final del segle XV, a tot Europa, es van intentar dignificar les llengües romàniques i per això calia normativitzar-les.

La majoria d’aquestes llengües van escriure les seues gramàtiques entre els segles XV i XVI.La poesía del segle XV té els seus orígens en autors com:

· Andreu Febrer· Gilabert de Próixita· Pere i Jaume Marc· Jordi de Sant Jordi

En prosa l’aportació més interessant és en el terreny de la narrativa de ficció. Els dos grans monuments de la novel·la cavalleresca de tots els temps i de la literatura valenciana són el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. La novel·la cavalleresca té la trama més realista, els sentiments i la raó guanyen protagonisme i la visió del món és més humanaEl primer llibre imprés en Espanya va ser escrit en valencià i es titula Obres o trobes en lahors de la Verge Maria, a l’any 1474.

JORDI DE SANT JORDI

Jordi de Sant Jordi va nàixer a València al final del S. XIV i va morir el 18 de juny de 1424, probablement amb menys de 30 anys. Considerat com un dels autors més importants de la literatura catalana abans d’Ausiàs March, va viure com un cavaller de la cort d’Alfons el Magnànim i aquest va afavorir l’esperit emprenedor del poeta. Els documents de l’època el situen sempre on es decidia la sort del regne. Així ens el trobem en viatges a França o al front de missions comercials entre Sicília i Aragó. Alfons el Magnànim va reunir al seu voltant els joves poetes de l’època i també es tenen notícies de la predisposició del rei vers Andreu Febrer i Íñigo López de Mendoza, entre altres.Els fets millor documentats de la seva vida van tindre lloc quan l’expedició del Magnànim a Còrsega i Sardenya. El rei li va atorgar durant aquell viatge l’alcaidia de la Vall d’Uixó i també el va anomenar “cavaller”. Durant els anys posteriors va viatjar també a Sicília i Nàpols. En aquesta última ciutat va caure pres de l’exèrcit de Francesco Sforza, experiència que donarà lloc al poema “Presoner”.La contínua presència d’intel·lectuals i homes de ciència que va viure la cort li va permetre de conèixer el Marqués de Santillana, qui va lloar la seva poesia a més de destacar les seves capacitats musicals. El Marqués diu de Jordi de Sant Jordi que era “cavallero prudente” i “músico exçellente”, destacant la compilació de cançons antigues que són l’origen de la “Passión de Amor”.Els seus poemes neixen de la reflexió amorosa, però vista sempre des de l’ideal cavalleresc. Sovint exalta figures femenines del seu entorn, com ara la seva germana Isabel o Margarida de Prades, vídua de Martí l’Humà. Riquer i Badia, els estudiosos que més i millor s’han ocupat de la seva obra, opinen que l’èxit del poeta, tot i tenir lloc en una cort que traspuava modernitat, es van generar, sobretot, per la seva atenció als ritmes i formes clàssiques.Es diu que l’aportació més important de Jordi de Sant Jordi són els estramps, versos sense rima agrupats en diverses estrofes, de les quals les tres primeres expressen la idea central i la resta i la tornada es dediquen a lloar la dona estimada i a mostrar-nos-en les virtuts.L’obra que s’ha conservat fins la data de Jordi de Sant Jordi son divuit poemes: “Així com son sus l’espera los signes”, “Ajustat vey d’Amor tot lo poder”, “Ara hojats, dompnas, que us fau sauber”, “D’aver lo nom e lo dret tall d’aymia”, “Deserts d’amichs, de bens e de senyor”, “Dompna, tot jorn vos vau preyan” , “En mal poders, enqueres en mal loch”, “enuig, enemich de jovent”, “enyorament, enuig, dol e desir”, “jus lo front port vostra bella semblança”, “no m’asalt d’om qu’en tots afars no sia”, “No pot ren dir ne far que be estia ”“Pus que tan be sabetz de cambiar ”, “Cant vey li temps camgar e ’ nbrunusir ”“Sovint sospir , dona , per vos , de luny ” “Tant es li mals que · m fayts soffrir ” “Tots jorns aprench e desaprench ensemps ” “Un cors gentil m ’ a tant enamorat ”

Presoner Desert d'amics, de béns e de senyor,en estrany lloc i en estranya contrada,lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,ma voluntat e pensa caitivada,me trob del tot en mal poder sotsmès,no veig algú que de me s'haja curae soi guardats enclòs, ferrats e pres,de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res,ara em content de ço qui em fai tristura,e los grillons lleugers ara preu mésque en lo passat la bella bordadura.Fortuna vei que ha mostrat son volersus me, volent que en tal punt vengut sia;però no em cur, pus hai fait mon deverab tots los bons que em trob en companyia.

Car prenc conhort de com sui presonerper mon senyor, servint tant com podia,d'armes sobrat e per major poder,no per defaut gens de cavalleria.E prenc conhort quan no puc conquerirhaver en res sens que treball no senta,mas d'altra part cuid de tristor morircom vei que el món del revers se contenta.

Tots aquests mals no em són res de sofriren esguard d'u qui el cor me destentae em fai tot jorn d'esperança partir:com no vei res que ens avanç d'una espenta,en acunçar nostre deslliurament,e més que vei ço que ens demana Sforçaque no sofrir algú raonament,de què llangueix ma virtut e ma força.

Per què no sai ni vei res al presentque em puixa dar en valor d'una escorça,mas Déu tot sol, de qui prenc fundamente de qui fiu, i-z ab qui mon cor s'esforça;e d'altra part del bon rei liberal,qui em socorrec per gentilesa granda,lo qui ens ha mès del tot en aquest mal,que ell me'n traurà, car soi jus sa comanda

TORNADARei virtuós, mon senyor natural,tots al present no us fem altra demanda,mas que us record que vostra sang reialmai defallí al qui fos de sa banda.

Introducció i tema del qual parla l’obra

Jordi de Sant Jordi va a ser condemnat a presó per Francesco Sforza, que lluitava contra el rei Alfons el Magnànim, rei de la Corona d’Aragó. Una vegada en presó, en la seua masmorra va escriure este poema on expressa el seu estat de pena i de turment i també és com una petició adreçada al monarca perquè intercedisca en el seu lliberament.

L’autor ens explica la sensació i l’experiencia de sentir-se presoner. Sant Jordi a més de manifestar la seua soledat, també expressa la seua confiança en el ràpid alliberament i la seua confiança en la reialesa.

Este poema està narrat en primera persona del singular, on el narrador no ès un mer espectador, sinó que és el protagonista de l’obra.

A continuació , analitzarem l ’ estructura :

En quant a l’estructura de l’obra, podría dividir-se en quatre parts i també hi ha una tornada apart de les quatre parts.

1.La primera part, seria una xicoteta introducció a l’obra, esta part, comprén la primera estrofa. Mostra comportaments característiques d’un empresonat, com son: soledat, tristesa, enyorança...etc.

2.La segona part, parla del passat, abans d’estar encarcerat, per tant l’enyorança cobra molt protagonisme. Esta part conté la segona estrofa solament.

3.En la tercera part, inclouríem la tercera i la quarta estrofa. En la tercera estrofa el més destacable seria quan el poeta diu que està a punt de morir de tristesa.En la quarta estrofa, el protagonista indica que ha perdut l’esperança amb tot el que els mals que sent i penes que patix.

4.En la quarta part, que és l’última a banda de la tornada, l’autor ens parla mostrant la esperança que té posada en Deu i en la reialesa, és a dir, en el rei per aconseguir la llibertat i deixar la presó arrere.

En l’últim apart, anomenat “tornada”, Sant Jordi proclama e implora que el sobirà no li abandone perquè el sempre ha estat amb ell.

Els recurs lingüístics :

D’altra banda, el recurs lingüístic més important del text es la personificació de la paraula “Fortuna”, que l’autor li posa la inicial en majúscula, això és una característica de l’edat mitjana que representa un personatge al·legòric.

Anàlisi mètrica del poema

El poema consta de cinc estrofes, amb huit versos en cada estrofa. Els versos són decasíl·labs. A part, hi ha una conclusió final, que s’anomena “tornada”, que està composta de quatre versos. La rima és consonant i de la manera següent: ABAB

Relació amb altres texts , pel · lícules , cançons ..

Este poema, manté una estreta relació amb la pel·lícula “Shutter Island”, que és molt coneguda, en què també es tracta sobre un home que està en la presó i el seu objectiu és eixir, en què sent la soledat, tristesa i falta de llibertat.També li trobe relació amb la falta de llibertat de la pel·lícula “El xiquet amb el pijama de ratlles”

AUSIÀS MARCHAusiàs March(1397-1459) va nàixer a Gandia, fill del també poeta Pere March. Després de la mort del seu pare, esdevingué el cap de la família a València i sembla que el 1419 ja havia estat fet cavaller.Es va casar dues vegades, la primera amb Isabel Martorell, germana de l’autor del Tirant lo Blanc, que morí al cap de tres anys sense donar-li descendència. Es tornà a casar al cap de cinc anys amb Joana Escorna, de la qual no tingué tampoc cap fill. Sí que se li coneixen, gràcies als seus testaments, com a mínim cinc fills bastards.

Obra d’Ausiàs MarchAusiàs March és l’autor, o com a mínim el poeta, més important de la nostra història literària. Amb ell es trenquen de manera definitiva els vincles amb els antics trobadors i el món medieval i s’entra en la modernitat. Aquest trencament és fonamentalment un canvi de llengua. March escriu ja tota la seua obra en català, però encara mantindrà els recursos trobadorescos pel que fa a la forma- estructura, mètrica, rima...etc.Amb tot, el tema bàsic en la poesía marquiana és l’amor, amor que el poeta vol espiritual i intel.lectual, però que sovint és bandejat i cau en l’amor carnal, i aquestacontradicció- la fina amor i la folla amor- torbarà l’ànim del poeta en una lluita que serà motiu i motor dels seus personalíssims versos. L’obra es classifica en quatre blocs: cants d’amor, cants de mort, cants morals i cant espiritual.

CANTS D’AMOR

Dins dels cants d’amor trobem diferents cicles marcats pels diversos senyals.1. El cicle de plena de seny està adreçat a una dona desconeguda a qui proposa trencar les formes clàssiques de l’art . March planteja l’amor com una lluita entre els dos aspectes de la naturalesa humana, l’esperit i la carn. Però aquest procés implica una resposta positiva per part de la dona, i l’absència d’aquesta resposta marca el fracàs del poeta.2. Un altre cicle important és el dedicat a una dona anomenada Teresa, per la qual usa el senyal llir entre cards; en aquest cicle en què el poeta proclama una amor total i, davant la possible negativa de la dona, apareix l’obsessió per la mort.3. El cicle d’amor, el poeta ja no s’adreça directament a una dona, com el cicles anteriors, sinò que ho fa amb la personificació de l’amor.Uns altres cicles són els de mon darrer bé i el d’oh, foll amor, que ha fet pensar en uns episodis amorosos del poeta que ja no tindrien per destinatari una dama, sinò amics seus.

CANTS DE MORT

El cants de mort son dedicats al trapàs de la seua dama, sembla ser que a la segona esposa, Joana Escorna, i hi trobem tant el plany per la pèrdua de l’amada i el temor d’haver sigut ell la causa de la perdició, com la manifestació del poder de l’amor que pot arribar més enllà de la mort.

CANTS MORALS

Són unes quantes composicions en què el to moral és la tònica dominant, és la part més dificultosa de la seua poesia.

CANT ESPIRITUAL

És una llarga oració formada per 224 versos on l’autor s’adreça a Déu en segona persona i li demana ajut per a salvar-se, és una de les confessions més sinceres d’un home que se sap pecador.

EstilEn la poesia d’Ausiàs March podem trobar una gran quantitat d’elements característics. D’una banda les imatges i les comparacions que hi apareixen, preses sobretot del món mariner, com podem veure en el poema de Veles e vents, format per una llarga comparació. Antítesis, hipèrboles, hipèrbatons, expressions col·loquials...Per altra banda, Una característica important és la sinceritat: el poema se’ns presenta nu a través de les seues composicions.

AIXÍ COM CELL QUI EN LO SOMNI ES DELITA... Així com cell qui en lo somni es delita e son delit de foll pensament ve, ne pren a mi, que el temps passat me té l’imaginar, que altre bé no hi habita. Sentint estar en aguait ma dolor, sabent de cert que en ses mans he de jaure, temps d’avenir en negun bé em pot caure; aquell passat en mi és lo millor.

Del temps present no em trobe amador, mas del passat, que és no res e finit. D’aquest pensar me sojorn e em delit, mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor sí com aquell qui és jutjat a mort e de llong temps la sap e s’aconhorta e creure el fan que li serà estorta

e el fan morir sens un punt de record.

Plagués a Déu que mon pensar fos mort e que passàs ma vida en durment! Malament viu qui té son pensament per enemic, fent-li d’enuigs report, e com lo vol d’algun plaer servir li’n pren així com dona ab son infant, que si verí li demana plorant ha tan poc seny que no el sap contradir.

Fóra millor ma dolor soferir que no mesclar poca part de plaer entre aquells mals qui em giten de saber com del passat plaer me cové eixir. Llas, mon delit dolor se converteix, doble és l’afany aprés d’un poc repòs, sí co el malalt qui per un plasent mos tot son menjar en dolor se nodreix.

Com l’ermità qui enyorament no el creix d’aquells amics que tenia en lo món e essent llong temps que en lo poblat no fon per fortuit cas un d’ells se li apareix qui los passats plaers li renovella, sí que el passat present li fa tornar, mas, com se’n part, l’és forçat congoixar: lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.

Plena de seny, quan amor és molt vella, absença és lo verme que la gasta, si fermetat durament no contrasta, e creure poc, si l’envejós consella.

Els poemes amorosos d'Ausiàs March anaven dirigits a dones concretes, que anomena en els poemes mitjançant un senyal, seguint l'estil dels trobadors: Plena de seny, Amor, amor, Llir entre cards i Oh folla amor. La resta de poemes de temàtica amorosa que són reflexions generals sobre l'amor s'anomenem Cants d'Amor.Una característica principal dels Cants d'amor , “ Plena de seny”. És una senyal que encobreix el nom d'una dama desconeguda.

Trenca una mica l'estructura de la poesia trobadoresca pel que té de meditació personal i d'intimisme. Fins aleshores , la poesia havia estat l'expresió de l'amor cortès, en canvi, en l'obra de March, el poeta mateix reflecteix les seves virtuts i els seus defectes, amb els seus dubtes i les seves certeses, disposat a parlar d'allò que l'obsessiona: l'amor, les relacions de l'home amb Déu, la mort, el problema ètic.

El poema consta de cinc estrofes de vuit versos i una tornada de quatre, són cobles capcaucades

Ausiàs March no és un poeta preocupat per la rima o pel metre, li interessa més el que diu, que com ho diu. Per aquesta raó trobem algunes irregularitats en la seva mètrica.

El tema principal d'aquest poema és principalment els sentiments de l'autor ja que no pot estar amb la seva dama, ja sigui perquè ella no li fa cas o perquè ja està casada. Durant el poema l'autor utilitza moltes comparacions, comparant una situació personal amb una altre de general més amplia.

El més sorprenent d'aquest poeta és que tots els seus plantejaments poètics els fa coincidir amb un únic ''jo'', és a dir utilitza el ''jo líric'' en el qual es troba implicada l'experiència amorosa i l'inevitable consciència de l’absurd. Això es troba molt lluny de l'amor cortés que va inspirar la poesia trobadoresca.

LLEIXANT A PART L’ESTIL DELS TROBADORS...Lleixant a part l’estil dels trobadorsqui, per escal, trespassen veritate sostraent mon voler afectatperquè no em torb, diré el que trob en vós.Tot mon parlar, als qui no us hauran vistares no valrà, car fe no hi donaran,e los veents que dins vós no veuran,en creure a mi llur arma serà trista.

L’ull de l’hom pec no ha tan fosca vistaque vostre cos no jutge per gentil;no el coneix tal com lo qui és subtil:hoc la color, mas no sap de la llista.Quant és del cos menys de participarab l’esperit, coneix bé lo grosser:vostra color i el tall pot bé saber,mas ja del gest no porà bé parlar.

Tots som gossers en poder explicarço que mereix un bell cos e honest:jóvens gentils, bons sabents, l’han requeste, famejants, los cové endurar.Lo vostre seny fa ço que altre no basta,que sap regir la molta subtilea.

En fer tot bé s’adorm vostra perea.Verge no sou perquè Déu ne volc casta.

Sol per a vós bastà la bona pastaque Déu retenc per fer singulars dones:fetes n’ha assats molt sàvies e bones;mas, compliment, dona Teresa el tasta,havent en si tan gran coneiximentque res no el fall que tota no es conega:a l’hom devot sa bellesa encega,past d’entenents és son enteniment.

Venecians no han lo regimenttan pacific com vostre seny regeixsubtilitats que l’entendre us nodreixe del cos bell sens colpa el moviment.Tan gran delit tot hom entenent hae ocupat se troba en vós entendreque lo desig del cos no es pot estendrea lleig voler, ans com a mort està.

Llir entre cards, lo meu poder no fatant que pogués fer corona invisible.Meriu-la vós, car la qui és visibleno es deu posar lla on miracle està.

Aquest poema es de Cants d ' amor , marcat pel cicle del senyal llir entre cards, té una mètrica de versos decasíl·labs i agrupats en estrofes de huit versos.En aquest poema, Ausiàs March, fa explícita la seua aposta poètica i diu que deixa de banda l'estil dels trobadors com diuen els primers versos (Lleixant a part l’estil dels trobadors qui, per escal, trespassen veritat...). Després comença a parlar de la seua dona, a la que nombra amb el seny de “llir entre cards” i encara que utilitza aquest seny, Ausiàs trenca el precepte trobadoresc de no dir mai el nom de la destinatària de les composicions i l'anomena com “dona Teresa” qui es pensa que es Teresa d’Híxar, una dona casada y amb fills, la personificació de l'ideal femení de Ausiàs i una de les seves amants.

Ausiàs March s'allunya dels aspectes físics de la dona i considera l'amor com una absoluta contemplació, com l'única possibilitat d'assolir l'amor pur i això el separa de la resta d'hòmens (Tot mon parlar, als qui no us hauran vista res no valdrà, car fe no hi donaran, e los veents que dins vós no veuran, en creure a mi llur arma serà trista).En aquest cicle fa un pas endavant i descriu l'amor com un culte que el farà acostar-se mes a Deu (Sol per a vos basta la bona pasta que Deu retenc per fer singulars dones), el destí de l'amant és arribar a no ser ell mateix per estar en la persona estimada, que el desig del cos no es convertisca en un plaer carnal (Que el desig del cos no pot convertir-se en un voler baix).

Davant la resposta negativa de la dama, March pren una activitat violenta i el du a una obsessió per la mort, que esdevé un tema constant en aquest cicle.

Veles e vents han mos desigs complir...Veles e vents han mos desigs complir faent camins dubtosos per la mar: mestre i ponent contra d’ells veig armar; xaloc, llevant, los deuen subvenir, ab llurs amics lo grec e lo migjorn, fent humils precs al vent tremuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l’estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: fugint al mar, on són nudrits e fets, per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran e prometran molts dons de cera fets, la gran paor traurà al llum los secrets que al confés descuberts no seran, e en lo perill no em caureu de l’esment, ans votaré al Déu qui ens ha lligats de no minvar mes fermes voluntats e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent, perquè amor per mort és anul·lats, mas jo no creu que mon voler sobrats pusca esser per tal departiment. Jo só gelós de vostre escàs voler que, jo morint, no meta mi en oblit. Sol est pensar me tol del món delit, car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder e sia tost en ira convertit. E jo forçat d’aquest món ser eixit, tot lo meu mal serà vós no veer.

Oh Déu! per què terme no hi ha en amor, car prop d’aquell jo em trobara tot sol? Vostre voler sabera quant me vol, tement, fiant de tot l’avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador aprés d’aquell a qui Déu vida tol: puix jo son viu, mon cor no mostra dol tant com la mort, per sa extrema dolor. A bé o mal d’amor jo só dispost, mas per mon fat fortuna cas no em porta: tot esvetlat, ab desbarrada porta me trobarà, faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost i aquest esper de molts mals m’aconhorta; a mi no plau ma vida ser estorta d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost. Lladoncs les gents no els calrà donar fe al que amor fora mi obrarà: lo seu poder en acte es mostrarà e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé, de què la part pitjor me’n romandrà, e de vós sap lo qui sens vós està. A joc de daus vos acompararé.

Aquest és un dels poemes més important d’Ausiàs March.Està compost per versos de 10 síl·labes amb accentuació en l’última paraula i utilitza l'anomenat decasíl·lab ausiasmarquià, d'estructura 4+6. Per tant, són versos d'art major i de rima consonant. Trobem algunes sinalefes (io en, no en, si atur...), hiats (sia, faent), rimes (complir, armar, jorn, forn, retorn...).El poema està escrit en primera persona, parla d’ell mateix, de la seua història... Utilitza molt el jo líric: “Veles e vent han mos desigs complir”, “E en lo perill no em caureu de l’esment”, “E que tots cinc complesquen mon retorn”...En aquest poema l’autor, Ausiàs March, parla d’un viatge en vaixell en busca de la seua amada. Ell l’estima, però no sap si el seu amor és correspost. En aquest viatge corre grans perills i demanarà ajuda als vents per arribar a terra.El xaloc i el llevant, amb l’ajuda del gregal i el migjorn demanen al vent de tramuntana que els siga favorable, per a que ell puga tornar a casa. Per el contrari, el mestral i el ponent l’allunyen del seu destí.Te por de morir en el camí de tornada, però diu que encara que així fora, ell seguiría amant-la, perquè el seu amor es mès fort que la mort.Desitja una cosa que li pot costar molt cara, i per aconseguir-ho s’está jugant la vida en aquest viatge.

L’autor parla de la incertesa, de la por... Es troba en una lluita contra el mar, amb totes les adversitats que està trobant en el viatge, per tornar a sa casa amb la seua amada, i te por de que el seu amor no siga correspost i trobar-se sol al final del camí.Els motius secundaris d’aquest poema són elements com el mar, els peixos, la mort, la por... i ell mateix. Estos temes serveixen per donar-li força al poema, ja que utilitza la mar per a donar un punt d’intensificació important, així com la conversació que manté amb ell mateix debatent-se amb l’amor, la fortuna...Personalment, l’última frase, “A joc de daus vos acompararé.”,es la que més m’ha agradat, ja que diu que compara a la seua amada amb un joc de daus. Vol dir que en l’amor mai es pot saber el que succeirà, i que per a obtenir el que es vol, cal arriscar moltes coses.

ALT E AMOR , D ’ ON GRAN DESIG S ’ ENGENDRA ,...

Alt e amor, d’on gran desig s’engendra,e esper, vinent per tots aquests graons,me són delits, mas dóna’m passionsla por del mal, qui em fa magrir carn tendra,e port al cor sens fum contínuu foce la calor no em surt a part de fora.

Socorreu me dins los térmens d’una horacar mos senyals demostren viure poc.Metge escient no té lo cas per joccom la calor no surt a part extrema.L’ignorant veu que lo malalt no cremae jutja’l sa, puix que mostra bon toc.

Lo pacient no porà dir son mal,tot afeblit, ab llengua mal diserta:gests e color assats fan descubertapart de l’afany, que tant com lo dir val.

Plena de seny, dir-vos que us am no cal,puix crec de cert que us ne teniu per certa,si bé mostrau que us està molt cubertacella per què amor és desegual.

COMENTARI

Aquest poema gira a l’entorn de l’efecte extrem de l’amor en impossibilitar que l’amant es declari a l’amada. Alhora que el seu estat d’enamorat li aporta plaer, es troba apoderat pel neguit, tement un «mal» que entenem ser el rebuig de la dama. Veu en si mateix els símptomes de la malaltia de l’amor - pèrdua de pes, el cor encès - que afirma ser «senyals» (en el sentit hipocràtic) de la seva mort imminent. Aquesta hipèrbole mèdica es desenvolupa als vers. 9-16 en la llarga metàfora de l’amant malalt que només un metge savi sabrà diagnosticar correctament. Mitjançant aquesta analogia, sembla dirigir a la dama una acusació implícita de culpa. Ella s’hauria d’adonar d’allò que ell, incapacitat per l’amor, no pot dir-li: que l’ama. La tornada tracta d'un home que està enamorat d'una dona casada o que té algun lligam amb un altre home, però ell segueix fent-li saber que l'estima i la noia ho sap. Però com que ella té alguna història d'amor amb un altre home, no estima al que li està dedicant la seva poesia, ell es queix de l'amor entre la seva estimada i l'altre home expressa la fe del poeta que la dama sabria interpretar el senyals del seu amor si ella volgués, i que en realitat fingeix no veure’ls:

Plena de seny, dir-vos que us am no cal, puix crec de cert que us ne teniu per certa,si bé mostrau que us està molt cubecella per què amor és desegual.

Mètrica: Cobles croades capcaudades.

Així com cell qui desitja vianda

Així com cell qui desitja vianda per apagar sa perillosa fam e veu dos poms de fruit en un bell rame son desig egualment los demanda,no el complirà fins part haja elegidasí que el desig vers l ’un fruit se decant,així m ’ha pres , dues dones amant ,mas elegesc per haver d ’amor vida .

Sí com la mar se plany greument e crida com dos forts vents la baten egualment ,u de llevant e altre de ponent ,e dura tant fins l ’un vent ha jaquida sa força gran per lo més poderós,

dos grans desigs han combatut ma pensa ,mas lo voler vers u seguir dispensa.Jo el vos public : amar dretament vós .

E no cuideu que tan ignocent fos que no veés vostre avantatge gran :mon cos no cast estava congoixantde perdre lloc qui l ’era delitós .Una raó fon ab ell de sa part dient que en ell se pren aquesta amor ,sentint lo mal o lo delit major ,sí que , ell content , cascú pot esser fart.

L’enteniment a parlar no venc tard e planament desféu esta raó dient que el cos , ab sa complexió,ha tal amor com un llop o renard,qui llur poder d ’amar és limitat,car no és pus que apetit brutal,e si l ’amant veeu dins la fornal,no serà plant e molt menys defensat.

Ell és qui venç la sensualitat.Si bé no és en ell prim moviment ,en ell està de tot lo jutjament:cert guiador és de la voluntat .Qui és aquell qui en contra d ’ell reny?Que voluntat , per qui el fet s ’executa,l’atorg senyor e , si ab ell disputa,a la perfí se guia per son seny .

Diu més avant al cos , ab gran endeny:«Vanament vols e vans són tos desigs ,car dins un punt tos delits són fastigs,romans-ne llas , tots jorns ne prens enseny.Ab tu mateix delit no pots haver :tant est grosser que amor no n ’és servit .Volenterós acte de bé és dit e d ’aquest bé tu no saps lo carrer .

Si bé complit lo món pot retener,

per mi és l ’hom en tan sobiran bé e qui sens mi esperança el retéés foll o pec e terrible grosser .»Aitant com és l ’enteniment pus clar és gran delit lo que per ell se pren e son pillard és subtil pensament ,qui de fins pasts no el jaqueix endurar .

Plena de seny , no pot Déu a mi dar ,fora de vós , que descontent no camp:tots mos desigs sobre vós los escamp;tot és dins vós lo que em fa desitjar.

Aquest text titulat ‘‘aixi com cell qui desitja vianda’’està escrit per Ausiàs March durant l’època de decadència de la poesia trobadoresca , base de la nostra poesia culta fins el Segle XV. Poc a poc s’esdevé un procés de desprovençalització que passa progressivament de l’ús de la llengua occitana a l’ús del català lliure d’occitanismes. L’obra d’Ausiàs March està dividida en cants d’amor, cants de mort, cants morals i cant espiritual, encara que en el seus poemes sempre parla dels seus amors. Aquest text en concret pertany al cicle ‘‘Lir entre Cards’’.TEMAMorir per amor. Morir per no poder gaudir de la companyia de la seua amada.RESUMA Ausiàs se li presenten dos dones que desitja, però ha de decidir-se per un de les dos. Amors totalment contrariats i diferents. El cos li diu que desitja a una d’elles, però no és amor sinó atracció. Si estimes algú pel seu cos has de pensar que no durarà sempre, en canvi si l’estimes per com es, et pot durar molt de temps tota la vida.ESTRUCTURAÉs argumentatiu perquè tracta de convèncer a la seua amada. L’estructura que segueix aquest text està composta per plantejament (1-8), nus (9-56) i desenllaç (57-60).LLENGUATGEPocs occitanismes (ab, cell, elegesch,...), que apareixen sobretot en frases fetes. Passa a un català més pròxim a dels nostres dies. A més, el ritme del text és la estrofa catalana clàssica o octava reial, composada de vuit versos decasíl·labs en art major i desena síl·laba, i de ritme consonant.Nivell morfo sintàctic Pel que fa a el tipus d’oracions que es troba al text hi ha un ús de causals, adversatius i comparatives, recursos que utilitza molt Ausiàs March per aconseguir el seu propòsit, convèncer la seua amada.Nivell lexico semàntic

Assenyalem que el camp léxic que més s’utilitza al text és el referent l’amor, amb paraules com amant, voler, amor,... En quant a les figures retòriques que apareixen al text trobem hipèrboles (si com la mar se plany greument e crida) , personificacions (l’atorch senyor, e si ab ell disputa), i comparacions (entre el cos i l’enteniment), ironia (ha tal amor com hun lop o renart).Es pot dir en conclusió que el text titulat ‘‘Aixi com cell qui desitja vianda’’ tracta de l’amor i l’admiració que té per la seua estimada.