Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya moderna

Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya modernao d
e rn
a INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS TREBALLS DE L’OFICINA D’ONOMÀSTICA, XX
Joan Peytaví Deixona
L’exemple dels comtats de Rosselló i Cerdanya (segles xv-xv)
BARCELONA 2010
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 1
INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS TREBALLS DE L’OFICINA D’ONOMÀSTICA, XX
Joan Peytaví Deixona
L’exemple dels comtats de Rosselló i Cerdanya (segles xv-xv)
BARCELONA 2010
Biblioteca de Catalunya. Dades CIP
L’edició d’aquesta obra ha tingut la col·laboració de:
Ajuntament de Perpinyà
Consell General dels Pirineus Orientals
© Joan Peytaví Deixona © 2010, Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona
Primera edició: desembre del 2010 Tiratge: 350 exemplars
Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC
Compost per Víctor Igual, SL
Imprès a Service Point FMI, SA
ISBN: 978-84-9965-002-9 Dipòsit Legal: B. 44198-2010
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment i suport, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec co- mercial, la inclusió total o parcial en bases de dades i la consulta a través de xarxa telemàtica o d’Internet. Les infraccions d’aquests drets estan sotmeses a les sancions establertes per les lleis.
Peytaví Deixona, Joan Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya moderna : l’exemple dels comtats de Rosselló i Cerdanya (segles XVI-XVIII). — (Treballs de l’Oficina d’Onomàstica ; 20) Bibliografia. Índex ISBN 9788499650029 I. Institut d’Estudis Catalans II. Títol III. Col·lecció: Treballs de l’Oficina d’Onomàstica ; 20 1. Antroponímia — Rosselló — Història 2. Antroponímia — Cerdanya — Història 3. Rosselló — Població — Història 4. Cerdanya — Població — Història 5. Rosselló — Emigració i immigració — Història 6. Cerdanya — Emigració i immigració — Història 801.313(448.9)
L’angle à la pointe duquel nous nous trouvons bée derrière nous à l’infini. Vue de la sorte, la gé- néalogie, cette science si souvent mise au service de la vanité humaine, conduit à l’humilité, par le sentiment du peu que nous sommes dans ces multitudes.
Marguerite Yourcenar, Archives du Nord, 1977 En record de Theo Würtz
Des del mirador de Durtol, en aquelles hores passades contemplant les planures de l’Alvèrnia i les serres de les Cevenes, quantes vegades havia somniat aquella nació immensa, aquell aplec de pobles que es podien entendre uns amb altres i que des de València s’estenien per la Mediterrània fins al Ròse i les estribacions dels Alps; que pel Pirineu van a confrontar amb les terres basques que to- quen l’Atlàntic i el voregen fins a les boques del Leire.
Avui, encara, quan es deixen les ciutats populoses amb què el francès del nord amb la seva força civilitzadora les ha recobertes, s’hi troben les ruïnes d’aquell aplec de pobles, en la conversa del pagès que en català ens entén i pel català l’entenem, en els noms de les valls, les ciutats i les muntanyes; en els cognoms dels homes; en les esglésies romàniques que semblen tretes de les nostres serralades; en les Verges, ennegrides pel temps que s’hi veneren.
Furgant una mica, gratant una capa del francès, enderrocant aquelles cases d’alta coberta negra, traient-ne aquella crosta nova forastera, hom aconsegueix veure’s a casa en terres pròpies, en terres d’aquella gran civilització nostra.
Enric Prat de la Riba i Sarrà, La Veu de Catalunya, 1904 En record de Josep Tremoleda
Podríem dir que si les altres llengües romàniques són germanes, el portuguès i el castellà són bes- sones, i les llengües d’Oc i la catalana són una altra parella equiparable.
Joan Coromines, El que s’ha de saber de la llengua catalana, 1954
A défaut d’unité physique, économique, sociale, la France aurait-elle l’avantage d’une unité cul- turelle? Peut-être. Mais on sait d’avance, sans discussion possible, que s’il y a, au plus haut, une «civilisation» française, une, élitiste, qui se veut éclat, splendeur, enveloppe, structure ou mieux super- structure, domination, contrainte, il y a au moins, sur notre territoire, affrontées depuis des siècles, au moins deux larges civilisations sous-jacentes, avec chacune un royaume linguistique : la civilisation d’oïl qui a été victorieuse, la civilisation d’oc à qui le destin a réservé la situation, en gros, d’une presque colonie. Le Nord l’écrase de sa réussite matérielle. [...]
D’ordinaire, ce qui se passe au Nord ne se passera pas de la même manière dans le Sud, et vice versa: la civilisation (façon de naître, de vivre, d’aimer, de se marier, de penser, de croire, de rire, de se nourrir, de se vêtir, de bâtir ses maisons, et de grouper ses champs, de se comporter les uns vis-à- vis des autres) n’est presque jamais la même du oui nordique au oui méridional, de l’oïl à l’oc. Il y a peu encore, il y aura toujours, vers le Sud, une «autre» France.
Fernand Braudel, L’identité de la France, 1986
A ella, per damunt de tot i de tots, a qui dec moltíssimes i massa coses en aquesta llarga història,
la Llorença
Al nostre futur, que ha estat creixent i que s’ha fet gran al mateix temps que aquest treball,
en Marc —que també en tenia una fart d’esperar-me. I al qui ha nascut mentre es feia la feina, en Xavi.
Que em perdonin un dia les hores que, d’una manera o d’una altra, m’hauré perdut amb ells...
Al qui em va transmetre bona part de la llengua nostra, el meu padrí, en Gaston Deixona Esteve,
que malaguanyadament s’ha mort durant la redacció
A mos pares, que han estat els meus primers seguidors, que sempre m’han deixat fer el que la meua passió em deia de fer.
Belleu massa...
Una abraçada i un record a la padrina Margarida, que tant m’havia dit d’estudiar francès i no pas català,
i a la marraine Odette, que tant m’han ensenyat i donat per a la meua formació
Als que ja fa temps que se n’han anat: els avis, en Sivier [Xavier] de can Nadal i la Justina de can Gallart,
el meu avi que m’ha transmès l’amor de ma terra vallespirenca i la meua àvia que no sabia escriure sinó una cosa tan essencial en aquest present context,
el seu nom i el seu cognom
A «mos passats», als nostres, a tots quatre, i en particular als «en aquí contenguts», com deien les escriptures i per l’alegria que procura d’esmentar-los, a tots ells petits o grans, bracers o pagesos, ferrers o metges, pro- curadors o burgesos honrats:
els vallespirencs, els de la vall de Prats, la pàtria, els més nombrosos, que tots eren gent de les valls i no de la vila, que vivien
a la Percigola, la Presta, la Comalada, etc., Joan Moli i Francisca Aspar, del Cortal, Francesc Matheu i Justa Saquer, Josep Ayats i Caterina Noguer, Josep Picamal i Clemència Ayats, Joan Mallart i Caterina Cassú, el seu germà Francesc Cassú i Francisca Delclòs, Andreu Guisset i Magdalena Delclòs, de can Guisset del veïnat d’en Coma, Jaume Dunyach i Justa Aspar, els seus germà i germana respectius, Felip Aspar i Maria Dunyach, amos de can Pitot, Joan Ribes i Cecília Lafora, de la Font, Guillem Cremadells i Caterina Sola- na, amos de can Solana, Josep Nou i Maria Ribes, del mas de Sant Salvador, Pere Saquer i Isabel Moli, els seus germans respectius, Esteve Saquer i Margarida Moli, Josep Punsola i Maria Rosa Rondoní, Josep Oms i Nú- ria Fontdecava, Tomàs Oms i Maria Angèlica Pairó, tots quatre del Ventós de la Llau, Joan Garriga i Cris- tina Poncet, de Nogardell, Cosme Peytaví i Teresa Ribes, del Saiol, Jeroni Dunyach i Maria Borger (à) Sa- voià,1 Antoni Roger i Anna Sunyer, de can Reboll de la Clapera, Patllari Nou i Francisca Moli, del Cortal, Pere Peytaví i Magdalena Dunyach, de les Esqueroses, Joan Ribes i Rosa Saquer, de la Font, Joan Delós i Justa Matheu, de can Calet del pla dels Ànecs, Emanuel Xatart Masplà i Teresa Delós, masovers a la Portella, Sal- vador Cremadells i Margarida Borger (à) Savoià, de can Solana, Felip Pairot i Margarida Fortaner, Mi- quel Picamal i Maria Genís, Francesc Mallart i Marianna Capallera, Jaume Aspar i Maria Nou, masovers de la Grevodella, Felip Garriga i Francisca Cassú, de Nogardell, Miquel Punsola i Maria Roger, de can Re- boll de la Clapera, Jaume Sors i Maria Dunyach, de l’avellanosa del Bac, Joan Peytaví i Francisca Nou, de can Majoral,
la gent de Montferrer, Joan Mas i Margarida Saquer, el ferrer Joan Coll i Anna Valls de Maurés, Jeroni Mas i Gertrudis Saquer, Francesc Gibrat i Maria Solà, de can Gibrat, Joan Coll i Teresa Solà, Abdon Fi- gueres i Josepa Verger, amos de ca l’Arnau i masovers a Madaloc de Dalt, Josep Capallera i Susanna Cal- vet, el traginer Miquel Darner i Margarida Mas, Joan Coll i Maria Poch, Joan Gibrat i Maria Roig, de can Gibrat, Josep Figueres i Maria Roca, de Madaloc de Dalt, Joan Coll i Magdalena Negre,
els de Leca, parròquia de Montferrer i terme de Cortsaví, Pere Barboteu i Margarida Boher, els de Cortsaví, Joan Roca i Maria Romeu, els seus germans petits, Francesc Roca i Paula Romeu, del Frei-
xe, Joan Pairó i Anna Solà, Martí Descossi i Margarida Cremadells, els de Santa Cecília de Cos, parròquia de cinc masos, Esteve Deutaner i Maria Alís, Patllari Puig i Mar-
garida Deutaner, tots de Puig-rodon, Francesc Fortaner i Anna Maria Noguer, la gent de la Menera, Ramon Picamal i Francisca Ferrer, Joan Pairot i Eulària Noguer, Miquel Delós
i Magdalena Juanola, Josep Juanola i Marianna Sala, Pere Màrtir Costa i Anna Maria Pich, Cosme Costa i Maria Dagas, ells quatre del pla del Castell, Joan Noguer i Teresa Costa, de cal Parent, Julià Poch i Margari- da Massardo, Miquel Picamal i Marianna Llobera, Joan Noguer i Magdalena Juanola, de cal Parent, Pere Poch i Justa Saquer,
els serrallonguins, Emanuel Poch i Mònica Vilanova, Simon Llensa i Marianna Ayats, els ceretans, Francesc Roger i Maria Pons, Francesc Ausell i Marianna Llobet, Andreu Martell i Rita
Armera, Francesc Ausell i Victòria Roger,
1. La menció (à) significa ‘àlies’ i l’abreviatura se solia escriure d’aquesta manera en les escriptures de l’època. Es farà servir igualment a través del present estudi.
els de Reiners, Pere Alday i Caterina Claret, Francesc Alday i Caterina Gibrat, tots del mas Cristòfol, bressol dels Alday,
els de Montboló, el pastor Galderic Decató i Teresa Vilar, la gent de Fontanills, parròquia de la vila d’Arles, Joan Roig i Maria Rigall, els qui mai no havien conegut la frontera, Joan Peytaví i Magdalena Erra, Pere Peytaví i Francisca Pi-
camal, masovers durant mig segle entre Costoja, Sant Llorenç, Maçanet i Llorona;
els asprencs, els d’Oms, Miquel Llaó i Victòria Coderch, Joan Alaball i Maria Trescases, Josep Negre i Magdalena
Mirapeix, Joan Alaball i Rosa Llaó, de can Laball, els de Teulís, Domingo Rovira i Càndia Fajal, Jacint Dotres i Teresa Fita, els de la Bastida, Emanuel
Mestres i Coloma Trinxet, Joan Baus i Rosa Mestres, Sebastià Tubert i Teresa Brunet, Emanuel Pacull i Margarida Romeu, Sebastià Tubert i Rosa Baus, uns quants, fargaires,
els de Sant Marçal, Josep Pomareda i Maria Decató, els de Calmella, Joan Gatones i Maria Cantuern, Josep Garcies, ferrer, i Caterina Gatones, la gent de Montoriol, Domingo Dotres i Victòria Manent, Sadurní Trilles i Maria Just, del mas d’en
Trilles, Josep Dotres i Maria Planes, Jaume Falguera i Teresa Trilles, Jaume Vilar i Margarida Faig, De- nís Mauran i Justa Falguera, pubilla del mas Falguera, més tard mas Mauran, Josep Dotres i Maria Dotres, Andreu Faig i Maria Baus,
els de Cameles, el pastor del marquès de Blanes, Pere Deixona i Maria Rosa Garriga;
els rossellonesos, la gent del Riberal, els de Sant Feliu d’Avall, Joan Brotós i Teresa Pagès, Jaume Lamarca i Teresa Pere-
mí, que es casen al mateix temps que els fills de les primeres unions, Esteve Lamarca i Teresa Connes, Andreu Gusí i Teresa Prats, Josep Brotós i Anna Maria Lamarca, i els de Sant Feliu d’Amunt, Sadurní Ner i Anna Brunet, Jaume Dedies i Margarida Roig, els d’Illa la Noble, el burgès honrat de Perpinyà, Jaume Mauran i Nicolau i Teresa Compte, els de Cornellà de la Ribera, Josep Cantier i Marianna Vergés,
els tuïnencs, Francisco Marill i Maria Armengau, Just Salamó i Marianna Casadevall, Francisco Sal- vat i Honorada Colonja, Pere Ribera i Victòria Pomareda, Miquel Padret i Rosa Rossell, Miquel Dotres i Anna Maria Salamó,
els de Santa Coloma de la Comanda, Emanuel Cubri i Anna Maria Riu, pastors, Emanuel Deixona i Anna Ribera,
i la gent de la rodalia tuïnenca, els forcatins, que han fet que avui m’estigui al seu poble, el batlle i regent, Francisco Ferrer i Anna Car-
bassa, Josep Esteve (à) Viu i Anna Masvesí, Sadurní Armengau i Maria Just, Martí Masvesí i Maria Casa- demont, Joan Puget i Maria Oliver, Joan Gosa, baixat de les Garrotxes de Conflent, i Elisabet Carbassa, Sa- durní Armengau i Rosa Maniel,
la gent de Terrats, el ferrer Pere Cols i Elisabet Casanoves, descendent, però, de la rica burgesia honrada rossellonesa i dels nostres comtes reis, el pastor Julià Deixona i Anna Macabies, Vicenç Mudat i Victòria Marill,
els paçanencs, Pere Llauró i Anna Maria Parahí, casats contra la voluntat dels pares, el burgès Francisco Dàvid i Marianna Blai, Pere Esteve i Caterina Malet, baixats del Fenolledès veí,
els de Cànoes, Rafel Arsach, fill de metge occità casat a Cameles i ell mateix, metge casat a Estoer amb Te- resa Patau,
els llupianencs, Josep Batlle, pagès vingut dels Angles, i Teresa Lassala, Joan Batlle i Teresa Maria, Pere Goixan i Maria Rosa Pastor, procedents de Millars i Bulaternera,
els de Pontellà, Josep Peig i Teresa Puig, Josep Arsach i Teresa Peig;
els «Babaus» de Ribesaltes, Joan Bartés i Teresa Capdevila, Joan Alquier i Teresa Rosset, Agustí Pana- bieres i Caterina Fabra, Antoni Folquier i Anna Maria Bartissol, Josep Ros i Marianna Casaban, Joan Ca- varribera i Teresa Simon, Ventura Maussanch i Teresa Simonet, Josep Rossell i Anna Fajal, Francisco Costaseca i Maria Pagès, Josep Saurí i Margarida Tabà, Josep Ronda i Maria Xixet, Tomàs Plas i Rosa Ca-
varribera, Josep Pla i Francisca Castellà, Carles Pla i Maria Rosa Cros, Francisco Ricart i Caterina Llo- bet, Antoni Cabanes i Anna Salvat, Ignasi Casach i Marianna Folquier, Josep Jofre i Maria Bartés, Joan Huguet i Maria Panabieres, Josep Panabieres i Rosa Cavarribera, Agustí Badós i Magdalena Ros, Joan Magí Català i Maria Rosselló, Miquel Maussanch i Francisca Rossell, Joan Dauré i Marianna Cavarribera,
els de la Corbera catalana, Simon Sardà i Teresa Resungles, Miquel Resungles i Honorada Puig, de Vin- grau; Joan Sardà i Clara Resungles, Josep Rosselló i Rosa Asemar, d’Òpol;
els «perpinyanencs», els que es van trobar a la vila, Marc Bosch, de Prats de Balaguer, i la seua dona, Fran- cisca Vilella, d’Illa,
els de la conca baixa del Tec, la gent de la Roca d’Albera, Feliu Massot i Marianna Mauri, Josep Massot i Victòria Fort,
els il.liberencs de la ciutat, Ferriol Capella i Eulària Sales, Pere Capella i Francisca Ferran; els de Ba- nyuls dels Aspres, Andreu Maria i Margarida Fadó; els de Vilallonga dels Monts, Miquel Jordà i Maria Fal- quet;
els capcinesos, gent de la terra freda, gent baixada generació rere generació cap a la plana, Joan Antoni Sur- jús (à) Guilló, de Puigbalador, i la seua dona, Marianna Torner, de Font-rabiosa, amb la seua filla Eulària Surjús i el gendre, Pere Canal (à) Vaquer, de Real;
els conflentins, els de la vila de Prada, Pere Llaurens i Margarida Roca, Feliu Granollés i Esperança Lambejau, Martí
Roca i Caterina Boher, Simon Brunet i Margarida Barba, Joan Saporta i Marianna Fabra, Josep Petit i Es- perança Granollés, Jeroni Margall i Teresa Serrat, Martí Brunet i Prudència Llaurens,
la gent de la vall de Conat, a Orbanyà, Joan Antoni Serradell i Marianna Castanyer, Josep Deixona del Pont i Caterina Surjús, Josep Sala i Marianna March, Josep Broch i Francisca Serradell, Josep Dei- xona del Pont i Rosa Trilles, Pere Deixona i Rosa Sala, Ventura Serradell i Margarida Borrell (à) Tro- quet, Jaume Broch i Anna Maria Escanyer; a Noedes, Josep Fondà i Teresa Mestres, Joan Escanyer i Rosa Taurinyà,
els d’Èvol, Rafel Borrell (à) Troquet i Maria Bonet, els de la vall de la Castellana, la gent de Mosset, Cristòfol Fabra i Caterina Català, els de l’altre Conflent, de la Llaguna, Jaume Trilles i Marianna Corriu, els de més a prop, Francesc Baus i Margarida Marí, Marc Carrera i Margarida Pacull, tots ells de Vall-
manya, el metge itinerant Josep Blat i la seua esposa de Finestret, Cecília Piles, el procurador al Consell So- birà, Tomàs Pericó, casat a Estoer amb Maria Llech;
els pocs cerdans, per ser gent de casa seua i recelosa de migracions, Joan Baptiste Llobet, d’Er, va fer, però, el pas i es va casar amb la Maria Camurac, que venia del Donasà veí.
A tots ells en particular i als moltíssims altres en general... gent dels Comtats catalans que s’han casat i viscut entre 1737 i 1790, anys de la recerca... Llàstima que els altres «passats» nostres de l’Alt Urgell, les valls d’Andorra, el Pallars Jussà, el Solsonès, la
Segarra, el Berguedà, el Ripollès, la Garrotxa, l’Empordà, el Gironès, el Pla de l’Estany, la Selva, Osona, el Ma- resme, no puguin constar-hi...
Una altra vegada, una altra recerca...
De fet, a tots els nord-catalans d’aleshores i d’ara, i en particular als qui han descuidat les seues arrels, però que per sort tenen el cognom que cada dia els les recorda...
11
Taula
Abreviatures 15
Agraïments 17
Introducció 19
1. Contextos 23 1.1. Context geogràfic: la Catalunya del Nord, la part septentrional del Principat de Catalunya 25 1.2. Context històric i demogràfic: un temps diferent construït per una gent particular i múltiple 33 1.3. Context lingüístic: dialecte septentrional, confins occitans i francesització 104
2. Documentació i metodologia 129 2.1. Les fonts buidades per a la constitució d’un corpus antroponímic: els registres parroquials 131 2.2. Les altres fonts trobades i els recursos annexos 177 2.3. Metodologia de la recerca 237 2.4. Plantejaments i objectius de la investigació 250
3. Població i immigració a la Catalunya del Nord moderna (segles xvi-xviii) 255 3.1. Les bases cinccentistes de les migracions 259 3.2. Migració setcentista al nord de la Catalunya moderna 309 3.3. A tall de conclusió sobre la població i la immigració 345
4. Els patrònims nord-catalans del segle xviii 349 4.1. Llengua i ortografia dels patrònims 351 4.2. Els cognoms nord-catalans, testimonis d’una identitat 396 4.3. Patronímia comarcal i procedència geogràfica 439 4.4. Els mapes patronímics: un ús de la base per a la geografia històrica i per a la mobilitat
dels cognoms 537
5. Geografia patronímica i tipologia del poblament de la Catalunya del Nord setcentista 585 5.1. El Rosselló i Perpinyà 594 5.2. El Conflent 692 5.3. El Capcir 761 5.4. L’Alta Cerdanya 772 5.5. El Vallespir 805
5.6. Els Aspres 840 5.7. A tall de transició: els cognoms dibuixen una història del poblament en el detall
de les comunitats 859
6. Reflexió final: el català, l’immigrant i els cognoms 861 Epíleg d’una catalanitud (perduda?) 866
7. Bibliografia 869 7.1. Diccionaris, instruments de bibliografia 871 7.2. Filologia i onomàstica catalanes. Història de la llengua 871 7.3. Filologia i onomàstica occitanes. Història de la llengua 874 7.4. Filologia i onomàstica franceses 876 7.5. Geografia i límits geogràfics 876 7.6. Història 876 7.7. Monografies i obres generalistes nord-catalanes 882 7.8. Revistes i periòdics locals 883 7.9. Publicacions pròpies 883 7.10. Fonts arxivístiques 884
8. Índex general 885
Annexos (CD-ROM) Annex 1. Llista general dels cognoms dels 95.063 cònjuges casats a la Catalunya del Nord, 1737-1790 Annex 2. Llista general dels cognoms dels cònjuges naturals de la Catalunya del Nord, 1737-1790 Annex 3. Llista comarcal dels cognoms dels cònjuges naturals de la Catalunya del Nord, 1737-1790 Annex 4. Llista general dels cognoms dels cònjuges naturals de la zona occitanoparlant, casats a la
Catalunya del Nord, 1737-1790 Annex 5. Llista per comarca dels cognoms dobles o múltiples dels cònjuges (catalans, occitans
o estrangers), casats a la Catalunya del Nord, 1737-1790
Situació de les localitats nord-catalanes estudiades (codis ALPO)
14 antroponímia, poblament i immigració a la catalunya moderna
Abreviatures
ACA Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona ACG Associació Catalana de Genealogia, Perpinyà ADPO Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals, Perpinyà AGS Arxiu General de Simancas Asp. els Aspres / l’Aspre Barc. Barcelona bb bisbat BNF Bibliothèque Nationale de France, París cap. capítol Capc. Capcir cast. castellà cat. català Cat. Nord Catalunya del Nord Cerd. Cerdanya Confl. Conflent dept. departament doc. document Edt. lletra de la sèrie arxivística corresponent als arxius municipals de l’ADPO, Perpinyà Emp. Empordà fr. francès Garr. Garrotxa GGCC Gran geografia comarcal de Catalunya, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona IEC Institut d’Estudis Catalans, Barcelona IEO Institut d’Estudis Occitans, Tolosa IGN Institut Géographique National, París inf. informació IP índex de presència km quilòmetres lleng. llenguadocià llib. llibreria m metres not. notari nre. nombre occ. occità Occ. Occitània
Perp. Perpinyà QDO quocient de diversitat ortogràfica QDP quocient de diversitat patronímica QVO quocient de variació ortogràfica reed. reedició reg. parr. registre parroquial Rip. Ripollès Ross. Rosselló RP registre parroquial SASLPO Societé Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, Perpinyà Sols. Solsona USAP Union Sportive Arlequins de Perpignan UTC Union Treiziste Catalane Vall. Vallespir vg. vegeu
Agraïments
Després de les dedicatòries, m’agradaria narrar aquí tota la història que m’ha portat a fer aquest treball des de la meua joventut fins avui, però són coses que finalment veig com encara més íntimes que aquelles, nombroses, també molt personals que explico i expresso al llarg de tot l’estudi —i de totes maneres també, ja ho he manifestat amb llargues pàgines arran de la lectura del doctorat. Visc amb aquest des de fa anys i com qualsevol investigador, m’hi he desvetllat massa perquè m’hi he lliurat com en un plaer i en una passió. Només vull recordar que poso aquí un punt alhora final i transitori a una part de la meua recerca començada l’any 1976, any en què vaig començar a atabalar la meua família perquè m’obtingués escriptures familiars i partides de naixements dels meus avantpassats. Segurament aquí rau una gran part d’aquella questa llunyana i pregona. Després vénen les persones que van empènyer, guiar i atiar, a certs moments, el meu gust per la història i la recerca, aquella gent que m’ha aconsellat, dirigit o a vegades, senzillament, m’ha parlat o m’ha escrit. Sòbriament i més o manco cronològicament, les citaré a continuació i confio que cadascú sabrà retrobar i recordar allò que puntualment o sempre ens ha unit.
Els Peytaví Deixona; Odette Gazel Peytaví; el personal de l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals (ADPO), André Peyre, Gerard Marquès, Antonio Lara, Marie Carbonell, René Bastardis, Francis Coste, Hélène Hugues Vila, Joël Ruiz, pels «més grans», i Denis Fontaine o Annick Chele, pels més «joves»; Joan Bosom; Dominique Biloghi; Alícia Marcet Juncosa; Alà Baylac Ferrer; Jordi Costa; Ramon Sala; René Cadene; Francis Jampy; Alain Ayats; Gerard Rajaut; Christian Pla; Sergi Roca; els Betriu Moragas; Frederic Chaylà; Michel Brunet; Marc Conesa; Àngel Casals; Patrici Poujade; Núria Sales; Christophe Guil; Josep Moran Ocerinjauregui; Josep Tremoleda Roca †; Enric Guinot; Joan Becat; Marc Pala; Florian Vernet; Emili Giralt; Véronique Izard.
Forques, 2001
A l’hora en la qual s’acaba la relectura del treball, que els temps de la reflexió han passat, que les tensions han baixat, em fa, com a tothom segurament en el mateix cas, la sensació que una part de la meua investigació es fineix, la recança d’una època exaltant però ja passada alhora que una altra ja s’ha obert des de fa dos anys. En aquest bienni, he pogut comprovar amb plaer els efectes del treball i en particular l’interès que s’hi tenia, cosa que m’ha portat a conèixer un munt de gent que m’ha fet confiança per dur a terme altres projectes. Voldria destacar tot primer el ja esmentat Josep Moran,
president del tribunal de tesi, director de l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que m’ha empès des del primer dia a la publicació del present treball en mateix temps que m’ha inte- grat en moltes feines seues i m’ha fet descobrir molts racons d’aquest país: no remerciaré pas mai prou la seua gentilesa i la seua aportació constants.
Més recentment, entre la defensa del treball i avui, vull donar les gràcies per l’amistat i el suport que m’han proporcionat i que em continuen testimoniant a Ramon Sistac, Antoni Simon, Enric Pu- jol, Vicent Olmos, Òscar Jané, Béatrice Azaís, Joan Pere Gensane. Un darrer record al meu públic més atent, la família i en particular en Marc, que es creia des de feia qualques setmanes que tornava a escriure una tesi!...
Forques, tardor del 2004
L’últim agraïment anirà a l’IEC que em fa l’honor de fer aquesta publicació. Des del meu nome- nament com a membre el 2005, he pogut gaudir de l’amistat i de la confiança dels meus col.legues de la Secció Filològica.
Forques, gener del 2007
Introducció
EL PERQUÈ I EL COM DE LA INVESTIGACIÓ: CENSOS, NOMS I MIGRACIONS PER A UN PAÍS D’ALGUNA MANERA PARTICULAR
Estudiar un tros de la història d’un país a través del cognom de la seua gent ha resultat i continua sent apassionant pel fet de ser constantment en contacte amb la immensa majoria dels individus d’a- queixa terra en un temps determinat, gent de carn i ossos, petita o gran que forma part d’un patrimoni propi. Aproximar-se a aquells cognoms semblava d’antuvi bastant senzill, però la intenció era de fer-ne un estudi racional, detallat i com més a prop de la totalitat millor. L’interès en el patrònim és un interès identitari, un senyal de reconeixença enmig d’un grup, al si d’una cultura i d’una llengua. Per això, he volgut seguir i tenir present a l’esperit, al llarg de tot aquest estudi, la reflexió del filò- leg Josep Moran a l’hora de parlar dels cognoms: «De fet la major part dels estudis onomàstics es re- fereixen a l’etimologia dels noms propis que tenen un caràcter històric, ja siguin topònims o antropònims. Però el significat d’un nom propi no és pas el sentit etimològic d’origen, sinó la realitat sincrònica i actual que denominen.»2
Més concretament, allò que va motivar i propiciar la present recerca va ser que la lectura dels primers fogatges antroponímics complets de la història catalana, en concret els de 1497 i 1553,3 deixava aparèixer que una gran part, per no dir la major part, dels noms de família censats i recopilats en aquells moments, que enceten el període dit modern, no són presents un segle o un segle i mig més tard. Aquesta «sensació» es matisa segons les regions del país i a la part septentrional —que s’estudia aquí— és acusada. És a dir que, a l’inici del segle xvi, no fa la sensació de llegir la llista patronímica de la població que es trobarà a Catalunya cap a mitjan segle xvii. La impressió primera, en certs ca- sos, porta a pensar que, cap al 1650, només un terç dels cognoms de l’inici del segle xvi ha sobrevis- cut. Aquí rau el fons d’un dels problemes plantejats pel present estudi: com i per què s’han produït canvis tan importants en l’àmbit poblacional i, per consegüent, en l’àmbit antroponímic? La història demogràfica de la Catalunya moderna respon a aquesta pregunta, però ho fa de manera general i no en el detall dels individus i dels llocs. És precisament aquest buit entre el que és general i el que és particular que intentaré tapar, si més no per a la part més septentrional de Catalunya, és a saber els Com- tats catalans del nord, els històrics comtats de Rosselló i Cerdanya, aquella part que juntament amb
2. J. Moran i Ocerinjauregui, Consideracions sobre l’onomàstica: Discurs llegit en la sessió inaugural del curs 1996-1997, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1996, p. 5.
3. Vg. bibliografia.
el Principat formava Catalunya. Miraré de veure com aquests canvis ocasionen la formació d’un conjunt de cognoms ben significatius per a una regió ja històricament específica i determinada. Provaré sobretot de relacionar el fet demogràfic amb el fet antroponímic i de posar aquest sota la llum dels moviments migratoris d’aquell, fets que representen el gran esdeveniment de l’època sobre la qüestió. D’una altra banda, l’efecte demogràfic ajudarà a subratllar encara més les conseqüències lingüísti- ques: el dialecte septentrional forçosament es veu afectat per l’entrada dels estrangers, però potser aquí rau la dificultat més gran perquè els arxius parlen poc de l’oralitat. Només amb el temps podran aparèixer més occitanismes en el català parlat a la Catalunya del Nord. El material patronímic deixa entreveure un poc també aquelles importacions.
Però, per dur a terme una tal empresa, s’havia de tenir a l’abast un document de treball, es neces- sitava una base, un punt de partida que fos a més a més dinàmic en el temps. Vaig decidir crear una mena de banc de dades que em permetria arribar potser a un estudi dels més complets possibles, un lèxic diccionari dels antropònims de la Catalunya del Nord. Aquesta base, el «meu» fogatge, va ser la reconstitució d’una llista patronímica dels Comtats nord-catalans a partir dels registres parroquials moderns, en concret els que van de 1737 a 1790. Aquesta tria respon a una sèrie de criteris històrics i demogràfics: aquell període correspon a un tombant de la història de la població d’aquí que fixa per als segles futurs un cossol antroponímic estable. Un criteri molt més material va ser que aquella èpo- ca ha estat escollida a causa de la documentació quasi exhaustiva que constitueixen els llibres sagra- mentals a partir d’aquell moment.
La primera feina va ser col.lectar sistemàticament les parelles de cònjuges per totes les parròquies del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i l’Alta Cerdanya. Aquest mètode s’explica de manera molt senzilla: els casaments consideren la població que té un paper demogràfic, per no dir vital en el sentit primer del terme. Aquests homes i aquestes dones que s’uneixen són els únics productors possibles o obligats de patrònims. Per consegüent, tots aquells que no tindran descendència i, doncs, que no representen la vitalitat del cognom se’n troben exclosos. De la mateixa manera, les persones de pas durant un temps donat no són realment comptabilitzades. Mitjançant una tal enquesta, resulta gairebé impossible de descuidar o ometre una família arrelada per tot el segle xviii; cap família —o gairebé cap, cal ser mo- dest— no pot escapar-se o passar a través de la xarxa del cens sobre mig segle, per poc que tingui un vin- cle, per tènue que sigui, amb el seu lloc de residència o d’instal.lació, de temps ençà o recentment.
Ara bé, és obvi que un cert nombre de casats surt de la comptabilització del fet tan senzill que es casen a fora del sector d’estudi. Aquests, però, no són munió i no poden raonablement influir sobre els resultats finals.
A més, com que cada investigador se sent sempre potencialment un salvador, un conservador del passat, el que m’ha convençut d’una tal feina no tan sols és la voluntat de salvaguardar el nostre patrimoni antroponímic ben particular que cada vegada es va reduint més per causes que evocaré al primer capítol, sinó també fer-ho en un moment en què aquest conjunt està experimentant un període de mutació. Cal insistir igualment en el fet que els estudis ja enllestits per al conjunt català deixen sovint de banda el racó nord-català, que té un munt de coses pròpies. A més, sense que s’hagi de veure com una mena de pretensió, en tenia una fart de llegir aproximacions, errors, per no dir altres paraules més fortes —tindré l’ocasió de demostrar-ho al lector moltes vegades— sobre el significat, les etimologies, els orígens dels nostres cognoms. Sovint per voluntat mercantil o per desconeixement total de la recerca arxivística i molt sovint de la nostra llengua i el nostre país, uns redactors de diccionaris de patrònims poc escrupolosos, que van de lingüistes d’anomenada internacional a erudits locals, han donat a conèixer uns pretesos «diccionaris de noms de família» de gran tiratge. Els nostres
antropònims hi són malmenats, esgarriats per no dir tractats de manera molt fantasiosa. Però no s’ha de tirar la primera pedra ja ara, els exemples parlaran per si sols.4
D’una banda, la meua finalitat primera era d’apuntar l’existència de tots els noms sense excepció, de crear una suma quantitativa i geogràfica. En segon temps, es tractava d’engegar un estudi sobre el nom en si mateix, és a dir un estudi més lingüístic, més etimològic. Almenys s’ha intentat retrobar una filiació fins a enllestir un estudi a partir d’un punt d’origen geogràfic, d’un context historicolin- güístic.
La constitució de la base permetia tenir també uns resultats típicament demogràfics sobre el casament: intensitat, nombre, geografia, mobilitat dels cònjuges, unió dels vidus, etc., que ben entès do- narien per ells sols un estudi complet. És cert que aquesta altra direcció de la investigació ajuda i afi- na la comprensió i l’anàlisi de les conclusions sobre els mateixos cognoms: nom i família estan íntimament lligats i la vida del primer depèn del factor matrimonial del segon. La meua voluntat de relatar aquí una geografia del casament ve del fet que genera intrínsecament una geografia del cognom i que permet explicar una multitud de fets patronímics. L’antropònim és l’essència del fenomen i el casament, la seua energia.
Havent escorcollat també desenes de milers de registres parroquials, manuals, plecs i lligalls no- tarials del segle xvi al xviii, havia notat l’onada impressionant de la immigració occitana i volia veure en quin estat es trobava a mitjan segle xviii. A partir d’aquesta base creada, hom es podrà fer una idea clara en el futur de la part ocupada pels descendents dels immigrants i del pes dels cognoms dels «nous catalans», si mai es poden distingir realment. És obvi que, d’una banda, ben sovint m’ha calgut fer un estudi familiar genealògic per retrobar l’origen segur d’una gran quantitat de noms i que, d’u- na altra banda, obligatòriament aquí s’evidencia la més gran dificultat de la feina: el nivell de conser- vació i riquesa del fons documental.
En fi, partint d’aquesta base de casaments que proporciona cognoms i evidencia els immigrants, la plena imbricació de les tres nocions posa de manifest la naixença i l’existència d’una població nord- catalana moderna singular i única que dibuixa entre el segle xvi i la primera meitat del segle xx un moment de la nostra història com a éssers humans.
Els antropònims són les paraules que permeten identificar els homes. El cognom és una institu- ció i un costum, té una vida, una evolució, una significació. Estudiar els cognoms implica estudiar la seua forma, el seu origen, les variants. El patrònim ajuda a definir l’home que el porta. He volgut in- teressar-me en tots aquests aspectes, a saber l’aspecte històric, l’evolutiu, l’etimològic, en el límit d’un temps i d’un espai ben delimitats i no triats a l’atzar. Historiadora jurídica del cognom a França, Anne Lefebvre-Teillard ens permet completar aquesta aproximació de definició i escriu: «institution sociale avant que d’être juridique, le nom a pendant longtemps été laissé en effet à l’usage, notion dont la souplesse paraît le mieux adaptée à la double fonction du nom, à savoir d’identifier un être humain, de l’individualiser, mais aussi de le situer socialement en le rattachant à un groupe social plus ou moins large: famille ou encore éventuellement tribu, cité, noblesse, etc.».5
L’onomàstica, ciència d’estudi dels patrònims com també dels topònims, ofereix la possibilitat d’evocar una part important del patrimoni d’una cultura. Per tant, en el cas de la catalana, cultura en
4. La publicació del present treball òbviament no pot constar d’un tal diccionari. Ara, la defensa de la tesi doctoral va per- metre fer una mostra d’un centenar de pàgines d’aquell treball. Suposo que en un lapse de temps de termini més o manco llarg es podrà fer una primera edició d’una feina que pot ocupar anys i anys de recerques, si més no ja he pensat encetar-la a tall de fascicles. La redacció en tot cas ja n’és engegada i recull desenes de patrònims.
5. A. Lefebvre-Teilhard, Le nom, droit et histoire, París, PUF, 1990, 247 p., col.l. «Léviathan».
introducció 21
certs punts minoritzada o minimitzada, retrobar part d’aquella resulta ser una feina més engrescado- ra encara, sobretot quan se n’és component. Tot i que la intuïció no s’ha de descartar mai, l’antropo- nímia no pot ser un assumpte d’olfacte, traça o imaginació, és una ciència lingüística. Cada paraula, per tant cada nom de família, és part d’un idioma i serveix per consegüent a la comunicació, per mor que aqueixa es pugui fer en condicions satisfactòries, com menys confusions possibles hi hagi, millor. Els noms de persones, locals o migrants, com els noms de lloc, neixen en uns indrets determinats per una zona lingüística i estan sotmesos a una evolució dialectal, fet que s’ha de tenir en compte a l’hora de voler analitzar-los. Com tindré l’ocasió de repetir bastants vegades, el nostre fons antroponímic modern a la Catalunya del Nord és, per resumir, una barreja de noms catalans i occitans, resultat de la història i la geografia, però no caldria caure en la trampa de creure que tots o gran part dels patrò- nims nord-catalans són d’origen occità, malgrat que un nombre gens negligible n’és i sobretot perquè una filiació, una etimologia, no és mai segura. Encara que moltíssims cognoms actuals descendeixen d’un immigrant occità del segle xvi o xvii, no tots poden tenir aquest origen; a més, la proximitat d’ambdós idiomes embolica encara més les conclusions. Tinc la voluntat o l’ambició de trobar-hi so- lucions, si més no de donar pistes i hipòtesis per a una investigació futura. Alguns lingüistes onomàs- tics han volgut veure —potser a vegades massa— en els ètims bascos, ibers, preromànics o àrabs moltes claus per als nostres noms de persones o de llocs; jo només vull posar jalons en un període de temps menys antic per a prosseguir o afermar aquestes pistes. A més, els nostres cognoms són ben par- ticulars i sovint únics al món; sense cap directiva, s’han desprès a vegades del seu origen català o oc- cità, llengües totes dues que no tenien els assentaments o els recolzaments prou sòlids a l’època moderna per a fixar uns noms, i s’han francesitzat a un cert nivell o mitjançant un cert grau de casualitat que em proposo estudiar. Al segle xviii, es va escriure més o menys el que es va sentir, ortografiant els sons sigui a la francesa, sigui conservant les arrels de la llengua pròpia del país.
Abans d’encetar la meua feina, voldria mencionar un extracte d’un article de la lingüista alsacia- na Solange Wydmusch, sobre toponímia a Alsàcia, publicat a la revista del bilingüisme de la mateixa regió, Land un Sproch, que reflexiona i ens porta a reflexionar sobre el tema del nom. «L’homme a be- soin de marqueurs identitaires. Parmi les plus importants se situe la langue. On est en face d’un di- lemme. Est-il préférable que chaque langue, chaque culture, chaque peuple préserve son empreinte sur le monde avec son expression, sa graphie sa musicalité propres exprimant sa raison d’être dis- tincte, marquée par un souci particulier ? Ou faut-il par souci d’homogénéité gommer toutes les dif- férences et sombrer dans une banalité affligeante ? La réponse paraît évidente. Le langage sert à dire, je, vous, autrui. Il n’existe que dans la relation à autrui. Il identifie et relie à l’autre, il oblige à communiquer. La culture quant à elle se vit dans l’identité narrative, dans le récit. Aussi convient-il de laisser aussi dans le metalangage des traces de la spécificité alsacienne, et communiquer ainsi une part de l’histoire à l’autre. C’est là, une démarche d’ouverture, une dynamique de la rencontre.»6
Canviant el cas d’Alsàcia pel de la Catalunya del Nord —prou semblant en el marc estatal francès— i la paraula toponímia per antroponímia, cosa que no té res de contra natura, aquest sentiment es pot compartir fàcilment i té una eficàcia innegable...
6. S. Wydmusch, «La toponymie en Alsace, conscience et maîtrise d’un patrimoine», Land un Sproch (Estrasburg), (gener 1997), p. 11.
1. Contextos
De Salses usque Cincam, a Cinca usque ad Tortosam et usque ad Salses cum suis finibus, a Cinca usque ad Salses.
Constitucions Catalanes, 1214
El primer terme de Catalunya-Nord indica que l’espai pertany a un conjunt català, però el segon terme, més que situar-lo, el separa del tronc comú i el constitueix en espai amb particularitat.
A. Baylac Ferrer, «L’espai nord-català», Qui sem els catalans del nord, Associació Arrels, Perpinyà, 1992
1.1. CONTEXT GEOGRÀFIC: LA CATALUNYA DEL NORD, LA PART SEPTENTRIONAL DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA
La zona estudiada aquí és molt fàcil de definir: és la zona catalanoparlant de la República France- sa —nom oficial de l’Estat—, la part de territori català sotmesa a sobirania francesa d’ençà del Trac- tat dels Pirineus dels anys 1659-1660. En l’àmbit de divisió administrativa francesa, constitueix, avui dia i això des del 1790, des de la formació per l’Estat —és a dir el regne de França— dels departaments, les Pyrénées-Orientales, menys la part llavors occitanoparlant del Fenolledès, l’antic vescomtat de Fenolhet. Malgrat la voluntat clarament afirmada per part dels revolucionaris francesos de trencar amb les antigues unitats històriques del regne, aquesta entitat que acabaven de crear revelava una veritable unió, cas ben escàs al si del nou Estat que mereix ser subratllat.7
El marc geogràfic del present estudi reprodueix en gran part un marc històric: encaixa bastant amb els límits dels antics comtats de Rosselló i Cerdanya, organitzats en vegueries, amb capital a Per- pinyà i Puigcerdà. La part conflentina que a l’edat mitjana tenia més autonomia i era dirigida des de Vilafranca, va acabar depenent de la rossellonesa. Aquestes demarcacions administratives eren sub- dividides elles mateixes en sotsvegueries que corresponien grosso modo a les comarques naturals: Va- llespir pel Rosselló, Capcir pel Conflent i vall de Ribes per la Cerdanya. Les delimitacions naturals, les he fet servir igualment per a facilitar l’aproximació al meu treball.
7. Molt pocs departaments francesos dibuixats el 1790 pels nous administradors corresponien tan bé a una antiga province (aquí la province de Roussillon): les noves divisions havien de dislocar les antigues entitats històriques (comtats, ducats, etc.), que recordaven massa els antics amos del país i sobretot ensenyaven una diversitat de lleis, costums, privilegis i administra- cions que el nou règim de 1789 volia arrasar. Per tant, les idees igualitaristes dels revolucionaris van generar el département, territori amb superfície igual per a tothom i sotmès a una administració i a una llei iguals per a tots, encara que justament retallat per ser recorregut en un dia a cavall. El nom, com a senyal d’identitat més fort, també va ser canviat: rius i muntanyes van ser utilitzats per qualificar les noves entitats i van substituir aquells topònims que definien massa el pes de la història. Ara bé, aquesta última ens ha mostrat que l’ideal inicial ha estat desviat cap a una millor i quasi inigualable distribució del poder centralitza- dor de l’Estat: la República Francesa, que s’assenta en els anys posteriors i conserva fins avui dia aquest repartiment, aguantava així molt més bé els nous «ciutadans». Tan sols els territoris afegits després, com ara Alsàcia, la Lorena alemanya, Savoia, els comtats provençals d’Avinyó (l’antiga terra papal esdevinguda le Vaucluse) i de Niça, poden reivindicar una unitat històrica semblant als Comtats catalans. Potser per ser llunyans (tant dels centres de decisió parisencs com dels de la rodalia), de confi- guració geogràfica particular (tres valls que convergeixen en una plana ben delimitada), les Pyrénées-Orientales, que mentres- tant havien perdut el seu nom, van conservar una unitat.
Mapa 1. Les comarques geogràfiques nord-catalanes en l'espai històric dels Comtats.
Com recorden molts documents al llarg de la història, aquest territori és el nord històric del Prin- cipat de Catalunya: n’és part integrant i no sobrant. Per això, la terminologia recent que representa «la Catalunya del Nord»8 no sempre serà utilitzada, tot i que defineixi els límits de l’àrea estudiada: considerant l’abast temporal important del present treball, m’inclinaré a vegades a fer servir l’expres- sió «nord de Catalunya» per a designar les terres estudiades.
Malgrat tot, m’ha semblat interessant passar aquests territoris pel sedàs de la realitat viscuda —en sentit de personalment viscuda. S’ha pogut comprovar l’existència de comarques naturals, demogrà- fiques i històriques que, ja mentalment vigents a l’època moderna, romanen en part en l’esperit de la gent d’origen nord-català de la Catalunya del Nord d’avui dia. Unes entitats que la geografia dels
8. L’ús del macrotopònim Catalunya-Nord o Catalunya Nord ha prosperat localment i en l’àmbit dels Països Catalans des del decenni de 1970. Fruit de la voluntat de fer ressaltar la catalanitat d’aquestes terres del nord entre els moviments ca- talanistes, els termes polítics Catalunya del Nord o Catalunya-Nord van reprendre la invenció del polític catalanista Alfons Miàs en els anys 1938-1939. En un ambient de debat que llavors apassionava els intel.lectuals nord-catalans dels anys setan- ta, Jordi Costa va fer un repàs històric força documentat d’aquella denominació, que el lector interessat podrà fer servir com a punt de partida de la seua investigació («Rosselló? o Catalunya francesa? o Catalunya Nord?», Revista Catalana [Perpinyà], núm. 25 [1975], p. 21-25). Aquells són, doncs, els apel.latius que més bé convenen a la meua referència geogràfica, fora de les definicions comarcals o històriques que no encaixen aquells límits (vg. també L. Planes, El petit llibre de Catalunya-Nord: Lluita per un «Rosselló» català, Perpinyà, La Nova Falç, 1974; E. Guiter, «Rosselló», Revista Catalana [Perpinyà], núm. 26 [1975], p. 15-18; J. Becat, Atlas de Catalunya-Nord, Terra Nostra, 1977, 2 v.; com del mateix J. Becat, l’apartat introductiu de la Gran geografia comarcal de Catalunya [GGCC], vol. 14, p. 10-19). Però, per raons òbviament històriques, sovint he volgut fer esment de l’antic marc administratiu català, el Principat, que integrava abans del 1659-1660 els Comtats del nord, com a part específica.
Zona estudiada en el present treball
COMARCA
Subcomarca
patrònims enllestida més endavant posarà clarament de manifest i fins i tot precisarà en molts indrets. Per tant, basant-se en les concepcions inicials de Norbert Font i Sagué a finals del segle xix i sobretot a partir del decenni de 1920, en les obres bàsiques del geògraf Pau Vila i el treball de la Ponèn- cia d’Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, hom pot definir una certa divisió geogràfica del conjunt de la zona estudiada aquí a partir d’aquella base veïna però fàcilment adaptable.9
La part baixa, la plana, defineix el comtat de Rosselló que correspon a les conques baixes dels rius Aglí, Tet i Tec, de nord a sud. En aquesta part del territori, unes subcomarques ben marcades ritmen el paisatge. Vorejada a l’est pel Mediterrani i la part baixa del riu Aglí, la Salanca, al nord-est rosse- llonès, és la «plana de la Plana»; està delimitada al sud per la Tet i la vila de Perpinyà, a l’oest pel piemont de la Corbera, al nord per l’estany de Salses, que té una part llenguadociana: comprèn els pobles de Clairà, Bompàs, Pià, Santa Maria la Mar, Sant Hipòlit, Sant Llorenç i Vilallonga.
Al costat occidental, el massís de la Corbera —o les Corberes—, que forma l’eix septentrional dels Pirineus, té la cara sud en el territori català: de Salses a Estagell i baixant fins a la ribera alta de la Tet, un conjunt paisatgístic, calcari i sec, similar a tot el sector atorga una certa unitat. Aquesta zona es pot dividir en diversos sectors de poblacions: l’extens terme de la vila de Salses, porta de Catalunya; la part «muntanyosa» composta per la depressió aïllada d’Òpol i Perellós, d’una banda, i la conca baixa del riu Verdoble formada per Talteüll i Vingrau, de l’altra; el planell d’Estagell i Montner, que viu amb la part occitana de la Tor de França —antigament Triniac— i la conca mitjana de l’Aglí i, en fi, l’àrea d’influència ribesaltenca, definida per la vila homònima, més Espirà, les Cases de Pena, Paretstortes, Baixàs i Calce.
Al sud d’aquesta part nord del Rosselló, dues interfícies, el Riberal i la capital, Perpinyà. La Fide- líssima Vila no s’ha de fer constar en cap definició de sector geogràfic: és un altre món, en tots els àm- bits, és cap i centre, és ciutat de cara al camp, és alhora diferent i molt representiva del país. Se li pot afegir el seu punt avançat de Canet, que a la desembocadura de la Tet fa el pas entre el nord i el sud del comtat.
Fill de l’aigua de la Tet, el Riberal, terra poblada i rica de regadiu, és la segona part del sector: con- centra tots els llocs a banda i banda de la conca mitjana i planera del riu. Entre les viles d’Illa i Bula- ternera en amunt fins als afores de Perpinyà en avall, comprèn a la riba esquerra, i més estreta, Cor- nellà, Pesillà, Vilanova, Bao i Sant Esteve del Monestir; a la riba dreta, Nefiac, Corbera, Millars, Sant Feliu d’Amunt, Sant Feliu d’Avall i el Soler.
Més al sud, dues viles poden delimitar dos altres grans sectors molt semblants. Al cap d’una mena de subcomarca, Tuïr, al peu de l’Aspre, piemont muntanyós que li dóna identitat diferenciada, comp- ta entre la seua rodalia tota una sèrie de pobles que li fan cinturó: Cànoes, Toluges, Pollestres, Nils, Pontellà, Trullars, Llupià, Santa Coloma de la Comanda, Terrats, Forques, Paçà, Vilamulaca. La proximitat del Aspres —o l’Aspre—,10 dels quals tractaré més endavant, sense centre poblacional important, fa entrar en l’òrbita de la vila un nombre de localitats d’aquesta subcomarca: Castellnou, Came- les, Queixàs, Fontcoberta i Montoriol.
Unes quantes localitats als confins, Sant Joan la Cella, Tresserra, Banyuls dels Aspres, Vilanova de Raò, encara que a prop del centre tuïnenc, comencen ja a mirar cap a l’altre gran sector, centrat per la Ciutat d’Elna. Aquest encaixa entre Tet i Tec i es tanca a l’entrada de la subdivisió vescomtal de Va-
9. Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 18, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985, p. 383-411. 10. S’usa tant el topònim Aspre en singular com en plural, Aspres, com passa amb l’Albera i les Alberes, tot i que en aquest
cas, el plural es deu avui a la francesització.
contextos 27
llespir a la vila del Voló, població que sembla que té un paper i una situació iguals, a l’extrem sud, als de Salses a la part nord del Rosselló. El cinturó il.liberenc està format per Sant Cebrià, Alenyà, Sant Nazari, Salelles, Cabestany, Tesà, Cornellà del Bercol, Montescot, Brullà, Ortafà, la Torre i Palau del Vidre. Potser concurrents econòmics, aquests dos sectors bessons de Tuïr i Elna sembla que viuen malgrat tot d’esquena l’un a l’altre pel que fa a relacions demogràfiques.
Resta per definir la riba dreta del Tec en el tram final, o sigui el piemont de la serra de l’Albera: dues parts es fan dia clarament, encara que molt vinculades, la Costa (anomenada, d’ençà de l’edat mitjana, la Costa Roja) i la «muntanya».
La Costa té punts ben determinats i com es veurà més endavant amb «vides» diverses: Banyuls i el seu extens terme, molt lligat a l’Empordà; Cotlliure, «el Port» del Rosselló i dels Comtats. La vila d’Ar- gelers, tot i que és quasi bé costanera, comparteix en part amb Elna la vida del rosari de pobles de l’in- terior, del peu de l’Albera, Sant Andreu, Sant Genís, Sureda, la Roca, Vilallonga i Montesquiu d’Albera.
Des del punt de vista històric i d’ençà de l’època medieval, el Vallespir va molt lligat al seu comtat pare rossellonès. A més a més, el seu apèndix asprenc, bressol de la seua antiga dinastia de sobirans, els vescomtes de Castellnou, li permet una zona de contacte més suau i ample.
Al sud del massís canigonenc, el Vallespir és la conca alta del Tec, limitada al sud pel seguit de care- nes que va del Costabona a l’Albera passant pel Comanegra i el Roc de Fraussa. Comunica amb el Ri- pollès, i més concretament amb la vall de Camprodon, al coll d’Ares (1.513 m), i amb l’Empordà pel coll del Pertús (271 m). Cal sumar a aquests passos tots els altres, nombrosos, que duen a través de serres baixes o mitjanes a la Garrotxa (coll de Malrems, coll del Boix, pla de la Muga, la Creu del Canon- ge, coll de la Manrella). El Vallespir s’obre, doncs, més bé cap al sud que cap al nord. A l’est, passats els darrers pujols de Morellàs i Sant Joan de Pladecorts, es comunica amb el Rosselló, al nus del Voló.
Tot i ser una entitat física destacable, el Vallespir, però, no és pas uniforme: és un país de valls, no gaire fàcilment franquejables i transitables, amb cada una, la seua microcapital. Ceret, a la part baixa, centra la vida d’un ampli sector format pels pobles de Sant Joan de Pladecorts, Morellàs, les Cluses, Reiners i els llunyans Riunoguers i les Illes. Atreu, també, bona part de les petites poblacions del sud de l’Aspre: Vivers, Llauró, Torderes, Oms, Calmella i Tellet.
La part mitjana de la conca del riu és ocupada pel sector d’Arles que, com Ceret, atreu una faixa longitudinal de llocs, Palaldà, els Banys, Montboló, Montalbà, Cortsaví i Montferrer, tots ells al Va- llespir geogràfic, com també els asprencs Teulís, Sant Marçal i Bellpuig. En certa manera igualment, les poblacions de Sant Llorenç de Cerdans i Costoja, ja en part en els vessants empordanesos d’aquest Alt Vallespir, s’hi queden vinculats per la vila abadal. Efectivament, les relacions i les atraccions de les dues poblacions esmentades es fan sigui cap al sud, molt obert, en direcció a Maçanet de Cabrenys i Figueres, sigui cap al nord, en aquest cas, el Vallespir, en direcció a Arles.
Passat Arles i el pas del Llop, comença un altre Vallespir, el de la vila i vall de Prats, un dels indrets més poblats dels Comtats moderns, un territori molt extens que viu al cor de la muntanya, atraient ell mateix les poblacions de la rodalia. La vila de Prats de Molló, amb les grans valls afluents del Tec, com ara les de la Comalada, la Percigola, la Menera, aplega les poblacions circumveïnes de Serrallonga, la Menera, el Tec i una multitud de veïnats i masos disseminats. Malgrat l’aïllament re- latiu, les comunicacions amb l’alta vall del Ter, el Conflent, la Garrotxa i l’Empordà, i l’economia moderna basada en la llana, el ferro i el seu comerç, molt sovint el contraban, fan d’aquesta zona un nexe vital dels Comtats.
La banda nord-oriental del Vallespir, els Aspres, que constitueix una àrea diferenciada, és una mena de subcomarca, d’annex. Però sense capital, població ni recursos importants, l’Aspre és difícil
de classificar. No obstant això, a més de la realitat històrica, forma un conjunt geogràfic ben definit entre Conflent, Riberal i Plana, però menys ben delimitat als confins vallespirencs del sud: allí la vinculació hi és més fàcil. D’altra banda, aquesta regió s’ha volgut sempre, al llarg de la història, part del Vallespir. Quantes vegades trobo escrit en escriptures arxivístiques «la Bastida del Vallespir», «Castellnou, terra de Vallespir», «Caixàs, vescomtat del Vallespir», etc. El qui comandava, senyore- java, al Vallespir medieval era el vescomte de Castellnou, més tard anomenat i titulat vescomte de Vallespir i al revés, els propietaris de les potestats de l’Aspre eren els barons vallespirencs de Cortsa- ví o de Cabrenç. Ara bé, si he definit abans la pertinença o més ben dit l’atracció exercida per certes poblacions més importants de la rodalia sobre zones asprenques, com ara Tuïr i Ceret, de la mateixa manera el sector septentrional de l’Aspre viu més en contacte amb les parts rosselloneses d’Illa, o ja conflentines: aquests confins del nord són els pobles —i sovint poblets amb nombroses masies— de Sant Miquel de Llotes, Santa Coloma de les Illes, Casafabre, Candell, Prunet, la Bastida, Bula d’A- munt i Serrabona.
El Conflent, tercera part del quadre nord-català, és força més ben delimitat perquè és més tancat i més pregon. L’alta vall de la Tet s’ha creat un espai més net que la seua veïna, la vall del Tec. El nom mateix li és donat a causa del riu que rep els múltiples afluents de cada banda. El riu divideix de manera horitzontal el relleu conflentí en dues parts sense, però, separar les poblacions: al nord, el muntanyam del Madres; al sud, les serralades altes que s’estenen del Cambredase a l’imponent Canigó (2.784 m). A l’oest, la comarca és tancada amb pas a la Perxa i la Quillana, mentre que a l’est la vall desemboca, passat el congost de la Guillera de Rodès, al Riberal rossellonès, el camí, ell, creua el límit oriental al coll de Terranera. El poblament de la zona es retroba pertot arreu en cada vall i coma, i, en un nombre important de llocs, amb un hàbitat diferent del vallespirenc, és a dir, poc disseminat en masies i concen- trat en poblets.
Ara bé, és possible determinar àrees amb població pròpia. El baix Conflent és centrat entorn de la vila de Vinçà, que, en contacte amb el Fenolledès al nord, atreu els pobles de Tarerac, Marcèvol i Ar- boçols, a la faixa sud del planell ja occità de Montalbà, amb el qual la vila manté grans comunicacions. A la riba dreta de la Tet, Marqueixanes, Rodès, Saorla formen el primer cercle suburbial de Vinçà. Un xic més lluny, a les desembocadures de les valls canigonenques del Llec i de la Lentillà, Espirà, Estoer, Finestret, Joc i Rigardà són el segon cercle vinçanenc. Més enllà, ja a la falda de la muntanya, i amb molts contactes de tota mena amb l’Aspre, i en particular demogràfics i econòmics, Vallmanya, Va- llestàvia i Glorianes comencen de dibuixar el sector fargaire del Conflent.
El segon sector, més central i més poblat, és el de la capital conflentina, Prada. Igual que Vinçà, té un radi d’actuació, però molt més pregon, en les valls que convergeixen cap al seu pla. Tot primer, al nord-oest, la poblada vall de la Castellana, amb Mosset, Molig, Campoma, Catllà, a la qual es pot afegir Eus i Coma, al sud, ja als contraforts directes del Canigó; Villerac, Clarà, Taurinyà i, finalment, a l’oest, la vall de Conat, amb el poble homònim, Noedes i Orbanyà, es vessen cap a Prada, la vila que als afores immediats gairebé afronta amb les poblacions de Codalet, Rià, Cirac i els Masos.
Més amunt, la vall es fa més estreta per arribar al nus de Vilafranca, que centra les importants valls del Cadí, amb Fillols, Vernet, Castell i Cornellà, i de la Rotjà, amb Fullà, Saorra, Torèn, Pi i l’aïllat Mentet. Serdinyà, Joncet, Escaró i Aituà, vall de la Tet amunt, conviuen també amb l’antiga i primi- tiva capital comtal, clau d’obertura i punt estratègic del conjunt dels Comtats.
Una mica més enllà, Oleta, ja a l’alt Conflent, fa la confluència de tota la part occidental de la comarca. Al seu voltant, una zona que depèn directament d’ella amb Jújols, Soanyes, Marians, Canave- lles, Toès, Llar, Orellà i Èvol. Al nord-oest, les Garrotxes de Conflent, alhora terra àrida i desolada i
contextos 29
gran dipòsit de població per a tota la Catalunya del Nord, apleguen una desena de poblets, entre els més significatius, Aiguatèbia, Talau, Caudiers, Ralleu, Censà, al peu del Madres i sobre el camí del Capcir (pels colls de Creu o de Censà). A l’oest, l’«altre» Conflent, que és a la vegada un poc conflen- tí, un poc capcinès i un poc cerdà per tenir una gent i una personalitat pròpies: aquell Conflent format per Fontpedrosa, Prats de Balaguer, Sant Tomàs, Sautó, Fetges, la Llaguna, Sant Pere dels For- cats, la Cabanassa i Planès. Al cim, els francesos, veient el punt militarment neuràlgic que representava, hi van plantar a finals del segle xvii la fortalesa de Mont-lluís, i per tant van poder vigi- lar d’un cop Cerdanya, Conflent, Capcir i camins importants cap al Principat per la vall de Ribes o el Berguedà. La dificultat sensible de comunicació amb el Conflent, la dependència històrica dels llocs compartida entre comtat de Conflent i comtat de Cerdanya, l’adscripció del sector al bisbat d’Elna, la consciència mateixa dels veïns de sentir-se diferents dels capcinesos o dels cerdans són raons que han fet d’aquesta part del Conflent una subcomarca mental.
I a partir d’aquí dos altres mons comencen. Més amunt de la Llaguna, al nord, passat el coll de la Quillana, hi ha el Capcir. En una terra freda i dura, uns pobles arrecerats, amarrats a les seues co- mes, formen una entitat natural d’alta muntanya, que paradoxalment està lligada molt estretament a l’alt Conflent veí. També sembla que fa simètricament pendent al Donasà occità veí seguint l’eix del no man’s land dels grans boscos de Carcanet i d’Ares. La població concentrada en un radi de menys de 10 km s’ha reduït molt al llarg de les centúries, en fugir de les dificilíssimes condicions de vida, cosa que fins i tot ha fet passar el nombre de pobles habitats de divuit a l’edat mitjana, a tretze als segles xvii i xviii i a només deu avui dia. Citaré Formiguera, els Angles i Matamala a la part meridio- nal, Vilanova, Real, Esposolla, Font-rabiosa, Riutort, Puigbalador i Odelló a la septentrional.
En fi, el veritable «altre món» nord-català, la Cerdanya. La part de Cerdanya aquí estudiada és la integrada al regne de França arran del Tractat dels Piri-
neus del 1659-1660, és a dir, la cubeta de l’alta vall del Segre i la vall de Querol. És la part més elevada de la meua zona, envoltada per punts culminants com ara el Carlit (2.921 m), el Puigpedrós o de Campcardós (2.911 m) i el Puigmal (2.910 m). La comunicació es fa per colls d’altitud bastant alta: al nord amb el Sabartès occità —la conca alta de l’Arieja— pel coll de Pimorent (1.915 m), a l’est amb el Conflent i més amunt el Capcir, pel coll de la Perxa (1.581 m). A l’oest, la comarca troba la seua segona meitat natural per formar l’altiplà cerdà. Les localitats cerdanes, avui part de l’Estat francès, es troben a la part baixa de la regió. Se situen a sota dels bacs del sud i més estatjades a les solanes del nord, de fet gairebé bastant a prop de l’eix central format pel Segre. En aquesta geografia fàcil de dibuixar, cal afegir la vall de Querol, molt poblada a causa de la seua situació estratègica, fronterera, econòmica i, doncs, sovint privilegiada en sentit historicojurídic. És aquesta definició històrica que s’ha de recordar per definir la Cerdanya: la divisió administrativa, arbitrària i artificial del planell cerdà és fruit de la història que més simbolitza l’existència d’unes terres catalanes del «nord», llavors part del regne de França i avui dia part de la República Francesa. El 12 de novembre 1660 és firmat el pacte que clou la batalla diplomàtica entre les monarquies espanyola i francesa i que confirma per segona vegada la par- tició de Catalunya en la regió de muntanya de la Cerdanya: el rei d’Espanya cedeix trenta-tres pobles del dit comtat, és a dir, Querol i la seua vall, que compten per dos llocs —terme que consta dels pobles de Portè (abans del segle xix sovint anomenat Portesa), Porta, Cortvassill, Quers, Riutès, la Tor, Ira- vals, Sant Pere de Sedret—, Enveig i la seua muntanya —amb Béna, Feners i Brangolí—, que sumen també dos llocs, Ur —i Florí—, Vilanova i les Escaldes, Dorres, Angostrina, Targasona, Palmanill — avui una masia gairebé desapareguda—, Èguet, Odelló, Vià, Bolquera, el Vilar d’Ovança —més tard enderrocat per a construir al seu lloc la fortalesa de Mont-lluís—, Estavar, Bajanda, Sallagosa, Ro, Ve-
drinyans, la Perxa, Roet, Llo, Eina, Sant Pere dels Forcats, Santa Llocaia (antigament Santa Leocàdia) i Llus, Er, Planès, Càldegues i Oncès, Naüja, Oceja, Palau i Ix. Al bell mig d’aquest seguici de pobles i poblets, la vila de Llívia va quedar un enclavament «enteramente a su Magestad cathólica», per ser justament vila i no lloc.
La Cerdanya forma una unitat a tots nivells i és força difícil trobar-hi o dibuixar-hi àrees d’atrac- ció en el seu si: Puigcerdà és capital del conjunt i irradia tant cap a l’est «espanyol» com cap a l’oest «francès». És clar que, si considerem la part investigada aquí, un sector querolà es fa dia entre el coll de Pimorent i la capital, un altre sector englobaria els pobles de la solana amb un centre a Llívia, i els del bac viurien més aviat ensems. Però un cerdà és un home de tota la Cerdanya: té arrels a cada racó de la contrada i aquesta viu, treballa, fa negocis, s’alia, guerreja, amb qualsevol part d’ella mateixa —si més no, a l’època moderna.
Perquè sovint en faré esment i ús al llarg de l’estudi, una altra demarcació que haig de recordar aquí, passades les descripcions i definicions de les comarques, és la dels bisbats religiosos,11 que espe- cifiquen també uns límits tangibles per a les pràctiques i les realitats quotidianes, tant per als clergues com per als feligresos. El Rosselló, el Vallespir i el Conflent formen la diòcesi d’Elna-Perpinyà,12 que engloba la major part de la terra nord-catalana. A l’oest, la Cerdanya, abans o després de la seua par- tició de 1660, pertany de sempre a l’extens bisbat d’Urgell. Dues excepcions històriques dels Comtats es deslliguen de l’esquema general. Primer, les parròquies rosselloneses de Talteüll i Vingrau, que ori- ginalment devien formar part del comtat de Perapertusès i per tant del bisbat de Narbona, van passar a ser, a l’inici del segle xi, del domini del comte de Besalú, Bernat Tallaferro, fet que les va fer conservar en el domini català, sobretot pel paper estratègic que tenien. La pertinença episcopal, però, va romandre a l’antiga demarcació narbonesa.
Segon, el cas del Capcir és una mica semblant: al seu origen medieval, part del comtat occità de Rasès, i després governat per les diverses branques catalanes de la família de Carcassona-Urgell-Cer- danya-Barcelona on molts tenen drets, és en l’àmbit d’administració religiosa, terra del bisbe de Nar- bona. La posterior vinculació a Cerdanya i després a Catalunya data respectivament dels segles x i xii. No obstant això, conseqüència dels trastorns i altres maldecaps de l’església catòlica en terres d’he- retgies notòries, la remodelació dels bisbats occitans de domini francès el 1317 fa integrar el Capcir a la nova diòcesi d’Alet.
Aquestes divisions duren fins a la Revolució Francesa. El 1790, encara sota règim monàrquic, els bisbats són suprimits i les demarcacions s’encaixen amb els nous departaments, Perpinyà, «chef-lieu
contextos 31
11. Preciso bisbats religiosos perquè en el si del regne de França —i eixits de les antigues divisions heretades de l’antigui- tat romana— existeixen i cohabiten amb aquests les anomenades diòcesis civils. Aquestes entitats «civils» tenen llavors un paper administratiu, en particular fiscal o militar. Els límits de les dues entitats no es corresponen forçosament. Vg. per a un repàs històric ben detallat que es refereix a les diòcesis veïnes del Llenguadoc E. Pelaquier i A. Blanchard, «Le Languedoc en 1789, des diocèses civils aux départements: Essai de géographie historique», Bulletin de la Société Languedocienne de Géographie (Montpeller, Université Montpellier III-Paul Valéry), vol. 23 (1989).
12. Durant tota l’època moderna, el bisbat rossellonès és anomenat d’Elna o Elna-Perpinyà. Depenent durant l’edat mitjana de l’arquebisbat de Narbona, el papa Juli II el va unir directament a la Santa Seu, el 1511, al moment de la guerra entre Fer- ran el Catòlic i Francesc I de França. En aquells temps, els bisbes ja acostumaven a residir a la vila, en la qual havien fet bastir la nova església de Sant Joan Baptista, consagrada el 1509; per això, reiteradament sol.licitaven el trasllat de l’antiga ciutat cap a la capital rossellonesa. El 1564, d’acord amb els decrets tridentins, es va unir el bisbat d’Elna a l’arquebisbat de Tarragona, en el qual va romandre fins a les conseqüències del Tractat del Pirineus, que amb el canvi d’estat, el va fer retornar a Narbona (1678). El 1601, el papa Climent VII va autoritzar el bisbe Onofre de Reart a traslladar definitivament la seua residència a Perpinyà, on els prelats ja tenien casa d’ençà del segle xiv. Malgrat el canvi, van continuar fent ús del nom antic fins a l’any 1801. Aquell any, el bisbat va ser suprimit i agregat a l’occità de Carcassona, però el 1823 va ser restaurat sota el nom de bisbat de Perpinyà.
de département», es queda seu del bisbat. La part cerdana, però, es queda al bisbat d’Urgell fins al 1803. La part capcinesa, part de Carcassona al període revolucionari, integra Perpinyà el 1817.
Última remarca: aquesta geografia defineix certament una regió catalana al cor de la serralada pi- rinenca. Per això al capdavall d’aquest recorregut descriptiu i voluntàriament detallat, voldria trencar el clixé de la pertinença d’aquest tros de Catalunya a un suposat «nord dels Pirineus». Si és ben veri- tat que la Catalunya del Nord és per antonomàsia el nord de Catalunya, de les terres catalanes o de llengua i cultura catalanes, etc., de cap manera no és al nord de la dita muntanya. Sí, en canvi, que es troba al mig i és l’única contrada en aquesta situació de tota la carena del Mediterrani a l’Atlàntic: en el nostre àmbit geogràfic, el nord dels Pirineus serà el Baix Llenguadoc al nord de les Corberes i el sud en serà l’Empordà al sud de l’Albera. Aquestes dues serres en formen els eixos geomorfològics ex- trems, i la serralada del Canigó n’és l’eix central. No és pas una invenció, és la geografia que parla: qui diu el contrari es refereix a conceptes de política, per definició subjectius i partidaris. Uns conceptes que porten cua ja que aqueixa subjectivitat la van establir els romans en dividir administrativament —altre comportament subjectiu— llurs conquestes aquí en Gàl.lies i Hispànies.
Aquesta geografia que acabo de repassar és imprescindible i necessària per comprendre l’àmbit, l’espai i el temps del meu treball. Molts nord-catalans, habitants d’aquest país, la tenen encara prou ben present a l’esperit; s’ha de suposar, doncs, que els d’abans la hi devien tenir encara més per ser més vinculats a la terra, ja tindré ocasions de demostrar-ho més endavant. És una idea de l’apropia- ció de l’espai vigent avui dia per la gent d’aquí i que fins i tot forasters a vegades sense interès fan seua. Aquesta realitat geogràfica és la de la gent estudiada ací, una realitat que tot i perdent vitalitat mental pels uns, es conserva i es custodia profundament pels altres, com a expressió d’unes relacions inter- nes per damunt del temps.
Més que referir-me a una descripció geogràfica a bastament descrita pels nombrosos estudiosos del país,13 he volgut fer sentir aquí com un nord-català d’avui, un servidor, encara podia sentir i per- cebre la seua terra, si goso dir, amb el cor i la vista, unes sensacions que comprenen les fites i els límits que la naturalesa, l’herència històrica, la família li han transmès des de la seua infantesa.
13. Vg. bibliografia general referent al tema geogràfic i les dades de la nota 9.
La Catalogne est un des pays les plus fertiles de la terre, et des plus heureusement situés. Autant arrosés de belles rivières, ruisseaux et de fontaines, que la vieille et neuve Castille en sont dénués, elle produit tout ce qui est nécessaire aux besoins de l’homme, et tout ce qui peut flatter ses désirs, en arbres, en blés, en fruits en légumes de toute espèce. Barcelone est un des plus beaux ports de l’Euro- pe, et le pays fournit tout pour la construction des navires. Ses montagnes sont remplies de carrières de marbre, de jaspe, de cristal de roche; on y trouve même beaucoup de pierres précieuses. Les mines de fer, d’étain, de plomb, d’alun, de vitriol, y sont abondantes; la côte orientale produit du corail.
La Catalogne enfin peut se passer de l’un

Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya moderna

Documents

Transcript of Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya moderna