Any II Núm. 23

LA TUIES

~ ¡?írc*> * tu t'tn puta alguna. Tu tant al p«niam*nt ttia »n alguna casa molt gram. "•m#t o.ua «guiar, no HCuk angarria.

LA RETAGUARDIA DIARIO DE WISOS, AXUNC10S Y ESQUELAS MORTUORIAS

I S A L E H O Y !

i p r o g l u n a : Ser iedad, e c o n o m t o y rapldaz e n lo anca i f l*

EL PASAJE DE LA PAZ 0 EL PUERTO FRANCO

Narración folletinesca, ingrávida, espeluznante y ono-matopéyica que nuestro ecuánime director don likutcrio Ru/asta y í'lanlalamor ha escrit': esta semana ron aquell/. mala pata que te caracteriza, cuando ¡os ingleses brarle las ,

¿Que de que OH quedáis sin mi? En vista de que sois unos sudados y-no me man­dáis pafias mas que cuando hay eclipses de so!, iba a emprender un negocio que si me hubiese resoltado, me rio de Rockefeller y de Ford. Figuraos que me nombraban

n-nos que gerente de laSociedad «Bou. Petit i fia. S. en C. », que se iba a dedi car al negocio de echar perros al mar en bicicleta, pero por culpa del maldito astracán, que será mi perdición, se Ene todo en orris, iliee presentar la solicitud ele concesión al Ayuntamiento por una se ñora, para ver si Íes liaeí; pieza y resultó que la buena mujer se llamaba Patrocinio Pellar — la Fatro, como 1; decían en la Bombi — y le contestaron que p'atropelh ya hay bastante con li autotajtis.

En vista de ello y con tan plausible motivo os voy a decir en qué se parece una hortaliza que pica a un cal dero que se cae. ¿No lo sa béis? En que ¡s'aballa/

Bueno; esta mañana, par; acabarlo de arreglar, me ha pasado una de crespa. Os voy a hacer cinco céntimos para que no digáis que no os cuento nada. Vinoacasauna señora revenida, de faz son­riente y me preguntó:

— ¡Usted es el señor Ru-fasta?

— Servid'>r v picapedrero — Yo me llamo Paz Tosa

y vengo recomendada del .señor Puerto.

— ¡Ah, sil —hice yo cor aquel entusiasmo. — ¿Puer­to, aquel señor tan franco que todos lo llaman el Puer­to franco?

Justa Is madera! Kl amigo d-.- Roín:mories.,.

¡Eso misino' ¡Tuerto, el [gÓ del Conde, que por

cierto haré un Siglo que lio le veo!

Pues, bien: yo descaria que usted viese a su amigo

•; ni, ;¡qm I señor de la Trasatlántica, y que me proporcionase un p.i tuito para irme a Buenos

Señora - hice yo —, Oscar daria...

¡V ahora! ¿Qué se lin pensado usted"'

— LHgo que Osear darle i pasaje contra su corres

¡«nidicnte importe en bille­tes de [¡anco, giro postal, le­tra de fácil cobro o marcos de cuadro, porque los de pa­pel ya no ios quieren ni re-

aguade Car abaña J Pues que ¡es-purga! Un propietario, ,;en qué se parece al marido de una nodriza? Pues, en que el primer Phacendado y el segundo l'liaeetidido. El arca que hace más mal es el arca­buz y el más agradable el

ea-chofa. Mandadme una copia de

las instrucciones de Merino para no resbalar cuando nie­ve y decidle que otra vez ia-publiquc con dos días de au tícipaciótl. ¡-¡erudito:, a M'av uar. el del debido y a Duran y Tort ajada, cada día más elegante

RUFA

Ante el descontento que doña Paz demostraba, la hice un chiste a Ver si Se desenso-peeia, ¿Fu qué se parece un castillo feudal al *Edén Con cert»? I.ín que está lleno dt troneras. Me dijo pallús J tótila. (Linotipista, no te equivoques, que recibiríamos

' .) I,e leí una esce-eina Inca y como

aquel. Kfi*«ngegóslbotavan­te y se me marchó llamán­dome sómiuas. Ya ven usté des los dolores de cabeza que he tenido tior culpa del pa saje de la Paz.

¿Conque habéis tenido ne vada y todo, eh? Después hablaréis de la pOBtergacjÓl de Barcelona. ¿Ya sabéis :uál es el pan mas duro? El pa-viinento. Un clarinete se parece a la cédula en que per-soua'l.

X'iio que poda los arboles,! ¿qué semejanza tiene con el'

Comunicaciones Interrumpí

de la abun-daute nieve que iia caído esto., días en el Pirineo, los trasatlánticos que hacen el servicio de Benasque a Cuar­to han tenido que suspender sus viajes, por haber queda­do ciliados algunos puertos de dichas montes.

(Nota de la Redacción: Suponemos que la agencia que nos telegrafía esta r ticia nos lia tomado dul. mente el pelo.)

Fecundidad

En el pueblo de Nuez, la yegua del boticario ha dado

luz cinco pollinos. El garañón de la citada

yegua es propiedad del señor Alcalde, con tal motivo, el burro del Alcalde ha sido muy elogiado.

Pérdida

Telegrafían de Quiñones de Abajo que una mujer ha denunciado al juzgado la pérdida de una falda de lana dentro de la cual estaba su hija, una tierna zagala de diez y seis años de edad.

Se sospecha que la ino­cente criatura se haya deja­do levantar la camisa poi algun pa*or de loa que ha

bitan por aquella comare* y le hayan hecho un estro­picio o una criatura.

Lo que sabe todo el mundo

Como a nosotros tío-, gusta la gente que habla claro J de cosas comprensibles, re-producimos el siguiente ar­ticulo de la revista /•.;V.,,,'"·'·'''' que se publica en '.. y que leemos siempre C.°" aquella delectación por que somos gente aristócrata y refinada, mal nos e.-.M , i de cirio:

Batik» y pintados a mano por María Luz

Como toda palabra nueva, esta de cltatik» carecía para nosotros de sentido hasta hace muy poco... «Batik», «Batik»... Suena armoniosa­mente, pero no quiere decir iiad i.; sentíamos tentación** de argüir. Mas he aquí que ahora la exótica palabra se hace hermana de las pala­bras nuestras y, evocadora, hace surgir en nuestra mente visión precisa de arte y dc

belleza. No se nos esconde ya el significació ni el origen de la consabida palabreja, J ;llo es causa de que nos sue­le mejor y de que mejor ' a

.^impremíamos. ¿Quién '•" sabe ya que los indígenas ue

I ava practicaban desde hac'' siglos, el procedim ¡el i Lo «I'-1" tii» pora el teñido.' ,<._'"''•" ignora que etil.re ellos tuv" la palabra «batik» concepto definido, de carácter l»11'-1" mente técnico, significando dibujaT, escribir o pintar

- - -, sobre algodón blan-i teñirlo de varios

colore.-,'» Fíeetí vamentc, eso es u"a

, .«aquel a.sabe todo ei uniii-do... que haya leído £•&' gante.

^^

Barcelona, 6 març de 1924

*"**"** < iWmlaMwl*; Raakta * M W»". » . I / - » H m t A. iUSI BU DIJOUS

presa davant d'un incident que formava una par t importantíssima de la trama.

El xicot no hi entrava de cap de les maneres, malgrat les moltes recomanacions que li feia el director d'escena.

— Miri — l i digué per fi en S .n t .g . ,—el posat que ha d'adoptar vostè a l'entrar en escena, ha d'ésser demostrant una gran sorpresa. Vostè sap lo que és sorpresa?

— Si... senyor... — Es com si ara vostè entra aquí, sap?, i li

diuen que la primera actriu es una dona hon­rada!

La dolçor de la llar

En R,q,.s.ns, el conegut negociant de curtits, casat des de fa poc temps, ha gaudit d'una lluna de mel efímera. Divergència de caràcters, diferèn­cia d'edat, gustos oposats, tot contribueix a que es baralli amb regular freqüència amb la seva dolça mitja taronja.

I /a l t ie dia, la discusió va acabar — com acos­tumen acabar les dones aquestes coses, sobretot quan no tenen raó — amb un torrent de llàgrimes.

•Sembla mentida que em tractis així! — plori­quejava la muller d'en R.q..s.ns. — I encara no fa tres mesos deies que estaves boig per mi!

— Ja teus i.i.ó, j-i! Confessà en lí..q..s.ns. •— lla deia sense e reu re-m'ho; però ar:i veiy que te­nia raó!

FRUITA i D E L i

TEMPS'T^ La crisi del carbó

Aquesta anècdota ens ha sigut contada per l'in-^rprete d'un dels millors hotels de Barcelona, cl t u ? ^Ua* K 'servem per a no fer-li reclam ;;ra-

, ~_na, senyora que anava plena' de brillants i estatjava en nua habitació de vint-i-cinc

diàrit mació.'

es dirigei 1 mostrador per fer una recia-

- Senyor gerent: estic molt descontenta del í l„ïVei d'aquest hotel. Ahir a la nit, la calefacció

— Q"è diu! « i senyor, si! Jo tenia els peus gelats com un

•CUit &acé i per pogucr-m'els escalfar no vaig ^ n i r altre remei que rcntar-m'els!

L 'odÍo s a comparació

la"T C 0 n egut actor S.rit.g. ussatjava una obra en Piano'lC1' U n a l^" ' e s o s c e n e s u n galan jove princi-

ntijaavia de demostrar palesament la seva sor-

4 . — U TUI1CS

La bona resposta

El jove snob R.m.. troba pel carrer una modis-teta fàcil i després de fer convenientment el ximple al seu costat, li diu, quasi sense cercar preliminars:

— Vol que anem a sopar, senyoreta? — A sopar? — pregunta la noia. — I ara!, vostè

té moltes ganes de riure! I en R.m.., molt seriós: — Precisament, senyoreta — respon. — Preci­

sament...

Les proves palpables

Aquella nit, el senyor B.ldr.ch, ric comerciant en ous dusos, no podia anar a veme a la seva ami-gueta. Tenia de celebrar una entrevista amb un comprador do categoria i el negoci és el negoci.

Va escriure unes ratlles, les va tancar en un so­bre i cridà al meritori.

— Mira, noi — li digué. — Agafa el tramvia, ves-t'en a casa la senyoreta Emília i entrega-li això de par t meva.

--- Espero resposta? — No.

Una ifKÍ¿«íl'rí;

—SI ai*0 de teiUr banye» toi veritat, ela botoni anirien a ral el quilo, per excés d» primera matèria I els ca­rrera &t b i ciutat* terlen immenses deveses on hi pas­turarien tot* e!s marital

El noi complí la comanda i en tiucar a la porta de la torreta on vivia la noia:

— Esperi's un moment — respongué la veu de l'Emília. — No puc obrir...

-— Es que tinc pressa... — Ja vaig, ja..., és que surto del bany, sap, jo­

ve? i estic tota nua... — Bé, bé.,. — digué el noi, — Qué es creu que l'enganyo? — continuà la

veu de la xantosa criatura. — Miri pel forat del pany i s'en convencerà...

L ' H O R T O L À D E SANT B O I

Una desgràcia

FEIA dics que en Joan — empleat d'un agent administratiu molt conegut de Barcelona, el nom del qual callarem per tal que no ens

digní indiscrets — anava a darrera d'una superba rossa, mecanógrafa d'un despatx vei al seu.

Molta làbia í molts regalets li va costar aconse­guir aquella conquesta, però, per fi, un diumenge, sortint de la « Bohèmia», on anaven tots dos a ballar-ne uns quants, en Joan pogué con­vèncer-la i endur-se-la al discret i confortable « Xalet ft, on el xicot passà una de les més delicio­ses nits de tota" la seva vida.

Passaren vuit dies i un matí, al llevar-se, en Joan va sentir un dolor sospitós en un cert lloc molt comprometedor del seu cos. Eoverat, es dírig» a ca l'especialista, que li v a d i r q u j allò seria cosa de molta paciència, cura i d'unes aplicacions d'aquell famós medicament que va numerat com els tramvies de Barcelona.

El seu principal, que era molt bon home í savia tots els seus tràngols amorosos, l'interrogà un dia'

— I doncs, Joan, com va acabar aquella con­questa? Vas poguer tastar quelcom?

— Ai! — respongué el pobre noi. — Si hagnès sigut iastai rai, que no em trobaria ara de la ma­nera que em trobo!

ttunw PB«T

I doncs, qué m'en dius de la nevada? Quin tret, veritat? "° se pas que hi veus! jo ara és quan vaig més calenta.

La tanguista

— Ja is ben trist que pel meu r al cap, m'hagi de guanyar 'a vida amb els peus!

La llegenda del manresà

E LS manresans tenen fama d'ésser gent molt avariciosa i aficionada al diner, i d'això se n'ha fet una llegenda que un amic d'aquella

població ens envia per a esplai dels llegidors nan-dnlandescs.

Quan alguna dona va de part i aquest es pre­senta difícil, la llevadora posa en pràctica un truc que, segons asseguren, mai falla: acosta un duro a la tuies de la partera i diu:

Manresa, bon manresà, suri i mira lo que hi ha.

I conta la llegenda que el manresà surt desse­guida darrera el duro...

I / A R X I V E R DE I,LOFRIU

Les delícies del Kodak

N INGÚ que no conegués les intimitats de la rossa i opulenta Marguerida hauria pogut compendre la de mesurad a afició que la jove

muller del doctor Roscall tenia a la fotografia. A casa seva només es parlava de plaques, de reve ladors, de clixés i de negatius. Era una fal·lera inexplicable.

El doctor Roscall, molt preocupat pels assump­tes de la seva clínica, que li donava molts duros a guanyar, no s'en preocupava gens ni mica i anava pagant, sense replicar, les nombroses factures del material fotogràfic.

— Mentre s'entreté amb això — es deia el bon doctor — no es recordarà d'anar a tes ni festes ' així no és fàcil que me la fregeixi amb ningú.

Però el pobre doctor s'equivocava de mig * mig. Una tarda, la Gisela, antiga amiga de col·legi de la Marguerida, sorprengué el secret.

— Com és — li preguntà — que tens aquesta obsessió pel Kodak, noia? Això és una verdadera mania!

— No ho creguis! — respongué, amb somriure picaresc, la Marguerida. — IjO de las fotògraf'eS

no és més que una manera de poguer enganyar al meu marit sempre que vull i sense cap perill.

— Què dius ara! — La exacta veritat. Quan vull passar una bona

estoneta amb el meu amic, en Rafel, el faig venií a casa i ens tanquem al quarto on revelo les plaques-Si ve el meu marit i pregunta on sóc, la minyona li diu que estic revelant clixés. I, és clar, davant la por de què a l'obrir la porta la llum blanca fad malbé les plaques, impideix al raen marit entrar a veure què faig...

R. DE VlI.AI-'RANCA

NOVEL·LETA

D A R R E R C A P Í T O L

LA Laietà tancà la porta de l'arcova d 'una revo­lada i, excitadíssima, trasbalsada, tota ella un tremolor, atravessà sales i passadissos,

topant amb mobles i cadires, fins arribar a la porta del quarto dormitori del senyor Ramon, on es quedà apoiada en el llindar respirant fatigosa-ment.

Erta, momificada, els seus ulls plens de terror quedaren fixos dominant el llarg del corredor i, convençuda de què ningú la seguia, es deixà caure vençuda contra el maie de la porta, mentre un gran respir d'alliberació sortí ofegat del seu pit.

Passats uns moments, s'aixugà front i ulls fent Un esforç per a recobrar la perduda serenitat i se k sentí tosh, amb una tos forçada, una tos obertamçnt bucal que ni de la gola li eixia.

Ràpidament s'agenollà i guaità pel forat del pany.

Estirat damunt del llit, il·luminat per la llum d'una pantalla de peu, el senyor Ramon llegia. La Laietà tornà a tossir i amb un peu mové una cadira. El senyor Ramon girà la vista i preguntà:

— LaiaL. E t s tu, Laia? — Si, sóc jo. M'havies cridat, oi? — No. Entra . La Laietà entrà, tancant la porta al seu darrera. — M'havia semblat sentir el timbre. — No, no. Llegia. — I per què llegeixes tant, home? No saps que

&o et prova? I sempre aquests Uibrots amb dones nues i en posicions tan excitadores.

_—Què haig de fer, doncs, si tu fuges de mi? Si fins em fas dormir sol!

— Ramonl Ja saps que és el metge qui t 'ho ha ordenat.

t El senyor Ramon clogué els parpres i en un rictus d'amargor repetí maquinalment:

— El... metge... Ditxós metge! Ja n'estic tip de les seves restriccions! Fet i fet...

Què? — féu la Laia volent treure importància

LATUIES.—7

a les paraules del senyor Ramon. — Ben bé que t 'ha entès la malaltia.

— Entendre-la rai! Curar-meJiauria de saber. — J a e t curarà, home, no tinguis manies! — Manies... manies... Bé prou que la sé la me­

va ÍÜ Ç; La Laia s'apoià de colzes a n'ei caire del llit

i el senyor Ramón es quedà contemplant les Unies exuberants de l.i seva esposa, en una con­templado morbosa i emmalaltida que li entenc-bria el cervell i li encenia el ulls en fosforescèn­cies satàniques. Ella, maternal, acaricianta, anà apropant-se-li i li agafà la testa enfebrida fent-li reposar en l'escalforeta del seu pit ubérrim.

—Que bé s'hi está!- mormura el senyor Ra­món, refregant les seves galtes sannentoses en l'amorós coixí de l'esposa. Així, deixant-me

MI la dolçor d'aquest brcçol no em finia res morir!

— Ramon! — Laia! Laia meva! Que t 'estimo' Quan més

segur estic de què t 'haig de perdre, niés avar em sento de tu, més te voldria sempre aprop meu, a n'els meus braços, agarrotant-tcfoit , fent-te meva, ben meva i de ningú mes, ho sents?, de ningú niés'.

— No.t'cxciris.

JMJJ .;ÍI1, (? i ' w>§ÈM Hi Fi •

I per que llegeixes tant, home?

— Però tu em fuges, t'esmunys dels meus braços com mía visió, i et vas esfumant i perdent enllà d'enllà, lluny, entïe boires i voltada de núvols, fins que t'esbórres del tot i no queda de tu més que una taca blanca que m'ennuvola la vista i cm crema cl cervell i m'us-cv • Í;L gola...

— Ramon! Si jo no <-t -rii-íxo! Si jo t'estimo més que mai!

•—• A nií sol, veí itat, a mi sol? La Laia s'el quedà mirant fixament, com vo-

lcnt-ue sapiguet tot cl valor, tots els replecs d'aque­lla pregunta, i al convencé's de què en els ulls d'ell no hi havia l'ombra més petita de sospita,

) sé

si

es p

el

freí

o p

er

FIG

UR

ES

D'H

IVER

N

o qu

e ía

, pe

ro t

ots

*'» I

ws

que

ein

segu

eixe

n,

l'abr

açà

amb

efus

ió i

pet

onej

ant-

lo f

renè

tica

digu

*=

en u

n es

clat

: —

Si,

si,

a tu

sol

! A

tu

sol!

— i

die

nt-h

o, c

rida

va

dese

nton

ada

i l'e

stre

nyia

en

el

s se

us b

raço

s,

f**

bios

a,

com

si

tin

gués

po

r de

qu

è li

pren

gues

sin,

o

com

si

al s

eu d

avan

t hi

tin

gués

un

enem

ic i

ma­

gina

ri q

ue l

'ass

etgé

s pe

r cl

avar

-H

falc

onad

a.

El

seny

or R

amon

, tr

èmol

d'e

moc

ió,

plor

ant

coni

un

inf

ant,

alla

igà

el b

raç

i vo

lgué

end

inza

r-lo

pe

r

entr

e la

bat

a de

la

Lai

età.

E

lla,

sen

se c

onvi

cció

, pr

otes

tà l

leum

ent:

—

No,

Ram

on!.

.. A

vui,

no!

— D

eixa

-me'

l ve

ure!

Que

enc

ara

el p

orte

s?

— S

i, pe

rò,

no f

assi

s va

lent

ies!

—

Si

esti

c bo

, do

na,

si e

stic

més

for

t qu

e m

au

Dei

xa-m

e'l

veui

e!

La

Lai

età

apar

tà

un

xic

el v

apor

ós

quim

ono,

i

el

seny

or

Ram

on,

enfe

brit

, el

s ul

ls

salt

ant-

U

de l

es ò

rbit

es,

l'eng

rapà

pe

r la

cin

tura

i l

'atr

egué

am

b to

tes

les

seve

s en

ergi

es.

— R

amon

...,

no..

. E

ll,

barb

otej

ant

para

ules

in

harm

òníq

ues,

so

r-ti

nt-l

i de

la

gola

cri

ts q

uasi

sal

vatg

es,

besà

i s

uc­

cion

a em

mar

anya

t en

un

deli

rí d

e lu

xúri

a, f

ins

que

desf

et,

com

un

a ru

ïna,

ca

igué

d

amu

nt

del

poli­

crom

ed

redó

en

un

tr

emol

or

epil

èpti

c i

sign

ant

amb

gest

es q

ue s

'ofe

gava

, qu

e li

man

cava

ai

re...

L

a L

aiet

à l'a

braç

à am

oros

a, e

l co

brí

amb

l'edr

e-

dó i

am

oixa

nt-l

o ic

anta

nt-l

í ca

nçon

s lo

grà

fer-

lo

ador

nrr

en

els

seus

br

aços

. D

espr

és

apag

à el

ll

um,

sort

í de

pun

tete

s de

l do

rmit

ori

i, ca

utel

osa,

te

men

t és

ser

espi

ada,

en

trà

en e

l de

spat

x de

l se

­ny

or

Ram

on,

obrí

el

ca

laix

ce

ntra

l de

la

ta

ula

min

istr

e i

en t

ragu

é un

obj

ecte

qu

e am

agà

entr

e el

s pl

ecs

de l

a ba

ta.

A t

ravé

s de

l pa

ssad

ís,

se l

a ve

ia a

venç

ar c

ap

a l'a

rcov

a,

com

una

om

bra

perd

uda

en l

es

tene

bres

qu

e en

volc

all a

ven

la c

asa.

— J

a só

c aq

uí;

què

vols

? P

er q

uè h

as v

ingu

t?

El

Nev

at,

asse

ntat

di

spli

cent

en

una

otom

ana,

el

s co

lzes

sob

ic e

ls g

enol

ls,

el c

aliq

ueny

o a

la b

oca,

al

çà l

a vi

sta,

se

la m

irà

llar

ga e

ston

a i

pei

fi r

es­

pong

ué e

mfà

tic,

sap

ient

, pr

ovoc

ador

: —

A m

i m

'ho

preg

unte

s?

Que

no

ho s

aps

el q

ue

vull

? P

asta

. —

Ja

t'he

fe

t di

r pe

l se

nyor

F

idel

qu

e de

m

i no

n'h

auri

es n

i un

cèn

tim

. —

De

debò

, xa

va?

Vés

, no

em

fac

is

riur

e qu

e se

m'o

bre

el t

all!

—

I e

l qu

e he

dit

al

seny

or F

idel

, t'

ho d

ic a

tu,

I

ara

et d

ic m

és:

si d

'aqu

í ci

nc m

inut

s no

ets

for

a d'

aque

sta

casa

ho

nrad

a,

sort

int

per

lla

on

has

entr

at,

per

la f

ines

tra,

que

és

la p

orta

del

s ll

adre

s,

t'en

tre

ure

jo.

FIG

UR

JNS

D'H

IVE

RN

. 1 dispara sobre el Nevat per dugués voltes...

— Tu? - J o ! El Nevat s'alçà somrient i posant-se les mans en

la trinxa dels pantalons, replicà burleta i estarru­fant-se:

—;Que no saps que aqui mano jo? Que sóc l'amo? Que...

— Res no ets tu! Un ningú, un gandul, un vivi­dor! l ' n valent amb les dones... si les dones no tenen urpes. Però au a mi m'han sortit i molt llargues i amb elles t'asenyalaré per tota la vida a lascara perquè sàpiga tothom que ets un covard i que quan et planten cara, fuges! ; El Nevat, davant l 'actrtut enèrgica de la Laietà volgué donar un tom a la conversa i mirant inú­tilment d'endolcir la seva veu angulosa i escarda-lenca;

VÍCTOR RIPALDA

Formidable prosista, autor de la novel·leta t Elsenyor Ramon... #, que els nostres lectors coneixen fragmenta-rlament, ja que els més bells passatges de l'obra

— Escolta— digué —, no siguis bresca, Que no ho veus que el teu home s'està acabant? Que no ho veus que tir*i jo, després, ens podem donar la gran vida?

— Mai, ho sents, mai! —• I per què? —féu ell, ja un xic nerviós. — Perquè em fas fàstic!

Es veu que ja no t'en recordes de quan no erets més que nua criada! — insistí, ell, agressiu.

— Que si m'eurecordo? Mira! I d'una revolada obrí la seva bata, quedantda-

vant di·l Nevaí sense altre vestit que un brevíssim davantal blanc de minyona i la mitja altíssima destacant-se sobre la seva carn avellutada.

El Nevat es quedà mirant-sc-la entontit, sense entendre-la i féu un moviment per tirar-se-li ui damunt. Lila s'escorregué com una seip, parape­tant-se en un angle de l'habitació i continuà ra­biosa:

— Però és per Ei.i, que ho faig, ho sents? — per E l i l Per l'home que estimo, per l 'home que viu il·lusionat del record dels nostres primers petons. Peí tu, no; per tu la minyona no existeix, ni es recorda de ics, ni vol saber res del seu passat. Ara és senyora i és mestressa i com a mestressa e t Diana' que surtis desseguída de casa seva.

-— Kscolta, dona! — No et vull ui sentir! Veste'n! Veste'n! — No ho has volgut de grat? Doncs, per Força!

El teu maiit, a qui jo cridaré, ens trobarà en el llit, en el seu propi llit de noces, petonejan-te i Fent-te meva!

I traient-se una navalla, l'obrí sorollosament fent craquetejar les molles, mentre amb un cinisme re­pugnant i provocatiu esclatava amb una forta ria­llada i li deia a la Laietà:

— Ets l a mestresa, ver'tat? E ts la que manes? Doncs, ara ho veurem qui mana!

La Laietà tregüé ràpida la destra d'entre la bata i disparà SOÏ'ÜC el Nevat per dugués voltes, qui caigué pesadament als seus peus.

Par t de fora, el senyor Ramon sotraquejava amb estrèpit la porta, i ella conegué a obrir-la per refugiar-se en els seus braços.

— Laia!... Laia! Què tens? Què et passa? — Res. L'u lladre! Un lladre que volia robar-nos

i l'he mort. Mira-tc'l! VÍCTOR RIPALDA

d'aquest notable criptor no han pogut aparèixer en les nos­tres columnes, degut ( la situació que aïraves •em. Un día o altri donará l'edició c plerta d'aquesta bellls sima obra mestra de la literatura galant.

LJÏ.A T U I I Í S . - 1 8

ALERTA, M1NY0NSI

En aquesta Secció hi publicarem tots els CONTES que sens enviïn propis d'ísser contáis a les velles xarroses de quinze anys per amunt i que siguin dignes d'ísser coneguts pels barrllalres lectors de LA TU1ES. D'aquests contes en premiarem un caía número amb la respectable quantitat de .deu peles., cobrables en la nostra Administració o per giro postal als que vis­quin tora de Barcelona. Alerta, doncs, 1 apretar l'apitl

jBI m o t i u d'una r « n y l n o

LA Rosalia, una ex-cupletista del « Pompea », can­sada do guanyar tres duros cada dia i "aver-se d'empassar quaranta vint saudvntxos de pa

amb tomat,-.- por setmana i emborratxar als cabrits, decidí cambiar de ruta i formà, amb un ex-cmnl.rcr del local que s'havia dcscovcrt una veu torça accep­table, un duettü per anar a fer bolos pels pobles.

Nocaldirqueelrf»£tonocrasolamei)l per (reballai a les taules, sinó que perdurava fins al llit, on scmbhi que en Joanet que així es deia el susdit cambrer, fos per l'edat o pels abusos, no quedava pas tan airosa­ment com davant del respetable.

Lo cert fou que cl dwtlo s'acabà una iarda amo una estrepitosa baralla dintre la pensió que tots dos ocupaven al carrer Nou de la Rambla: hi hagueren crits, escàndol, plats pel cap. pujada del municipal i ''inevitable desmai de la Rosalia.

I/endemà, aquesta, ja reposada .1 1 d'Sgust \>"''''i Í Teixia a l'escenari d'un popular music-hall del 1 araiei.

— I doncs —li preguntà una antiga amiga seva, • com és que ha.s .envií amb en ¡onnet?

— Ja n'estava tipa, unia, d'aquell dueUo. Tu creus que és poc empipador per- una dona que comenci a tocarla peça i que ell no entri mai ajLemps?

Sis TIÍIXET

I n c I l H c r e c i o n »

Hi ha gent al món que té fama pel seu talent, d'altres que ell telieu pels sens diners 1 d altres que l'han assolit, només que per la seva elegancia

ïín Feliu, cl famós campió de carreres a peu coix, és

¡"nica conegut entre totes les noies alegres de Barce­lona; mai dirien per què? Res, per nua anormalitat fisiològica que li ha proporcionat grans disgustos. En Feliu, sexualment parlant, s'hauria de dir en Fcliuct. Mamà Natura no fou gens pròdiga ¡imb ell, per lo que fa referència a poguer acontentar les senyores eu ge­neral i les senyoretes en particular. Kntrç, la gent ga lant, en Feliu és conegut amb el nom de * El nen i també amb el diminutiu del d'un animalet que abun da molt pels camps i a qui Iva Fontaine en fen el pro tagonista d'una famosa fábula en la que s'ataca irò nicament l'imprevisió.

Una tarda, en Feliu entrava al foier de l'« lidáii. quan senti unes noies que reien i cregué oir pronun ciar el seu nom.

— Hola, mala gent! — exclamà. — J a he sentit so nar el meu nom, ja! I de segur que m'estaricu reta llaüt, eh?

— No, Feliu. I aral — protestà una d'elles. — Voleu dir que no en deien cap de grossa? Allavors, una de Ics gentilü papalloitetes, que no

havia overt cucara hi boca, s'el quedà mirant i digué, esclatant en nua rialla serena;

— Com vols que cu diguéssim cap de grossa, si par­làvem de tu!

B. V. FADA

U n o e x p l i c a d a

Ai, senyor Fepet no li cabia a la barretina perquè la Carmeta, la seva muller, s'empenyava eada tarda en anar al cine. Blla prou li deia que a

casa s'avorria i que, eu canvi, en Charlot i la Pina Meiiicheli Ui distreien molt, però ell no s'ho acabava de creurer.

I no anava malament, perquè la Carmeta, malgrat les seves aseveracious, no anava pas al cine. Kn un discret refugi es trobava amb en Miquel i mentre el senyor ï'epet s'estava al despatx treballant com un negre, els dos pecadors oblidaven les hores

Aquestes coses acostumen acabar malament. I així fou. tln dia, el senyor Pepet va rebre una discreta confidencia indicant on podia comprovar que el volum del seu cap augmentava d'una manera desesperant. 1,'home hi anà. Ja pot imaginar-se l'escena el llegidor. 1J1 marit sorprengué' a la seva muller en camisa, a

.d en calçotets i la que allí es va armar fou

ivergonyida! Mala dona! Bagassa!—feia el

.dma't, maride* meu! — «clamà la Carmeía. ía'm que m'expliqui! 2uè vola explicar-me! — respongué el senvor t. Aquest jove, és el meu promès.,,

- El teu promès ? Que t'has tornat boja? — Si, home! Ks per avençar temps. Fer quan jo

m quedi vídua! Davant de l'aplom de la seva muller, el pobre home

va quedar arlaparat. Iiil.% considerant, sens dubte, iiisuíii'ient la explicació donada, afegí:

— I com que ia saps que avui en dia no hi ha cap promès que no demani alguns avenços...

UN GAT VEU.

f.>o v i r l i a t b e n c o m p r o v a d a

LA Riteta era una d'aquelles noies que ia coneixen totes les coses d'aquest món—-iuclús les habi­tacions de certes cases la mar d'hospitalàries, —

però que sempre ha sapfgat, com es diu vulgarment, amagar la mà i tirar la pedra.

líra, dones, d'aquest 3 adorable categoria de criatures que no saps si et poden portar al mes intens plaer o a l'avant-sala d'una casa de curació.

Un día, la Riteta, que era molt aficionada a anar 3 ballar, entrà al e Iris », a la porta del qual dues conegudes seves estaven enraonant.

— Hola, mitja virtut! — li digué una d'elles. — Mitja virtut? Què vols dir?—respongué la Ri­

teta. — Virtut sencera! — Sencera! Ai, no em facis morir de riure! Sencera

— D'on? D'ou? Trapacera, més que trapacera! Prc gunta-ho als catorze xicots que he tingut, que tots un per un han volgut comprovar pràcticament si jo cm coaservava pura i sense màcula. Tots catoj/.e et diran que si! A veure si tu voldràs sapigner niés que tots ells plegats!

MrK E, T.ETH

E l m a l l l a d r e

CRBci BU '¡-a' a a'aquest món, fins per ésser lladre s'ha de tenir sort. Quan un neix amb mala pata, ni per ésser lladre serveix. EI pobre Quelus n'és

un bou exemple. Pobre xicot, 110 n'endevinava nua. Quan feia una cartera, ni per casualitat hi trobava un bitllet. Rellotge que afanava, llmUonada segura. Fins un dia, que va tenir ia xarípa di- robar un duro, va resultar niés fui que una nota oficiosa, i'erò la seva darrera aventura resumia i compendiava la mala potra elevada al cubo.

1,'Iiome volia donar un cop del.-; que si s'endevineu treuen d'engúníes i a l'efecte va escollir una magní­fica torre de Sant Gervasi.

Freses totes les precaucions, a quarts de dotze va saltar al jardí, va perforar un vidre amb el diamant., va obrir el finestral i amb cautela va penetrar dins de la casa.

Tot estava fosc. No :;<.- sentia un respir. -Via; fi, n'he encepegat un!—pensà content cl

Quelus, pero rucara no lio havia pensat, que — cata-cruc! —- s'encén el llum i es troba amb un revòlver apmit,ant-li cl cervell i una senyora mes lletja que una inalíi rosa aguantant el revòlver.

I/hnme es va quedar més fret que un memorialista i].- hi Vii reina ai fo. t de l'hivern.

lilla, qiie es veu que era d'armes ¡amar, se li encarà i li demana:

Hac lli busques tu aquí? -Oli, ja veurà, dispensi, pera.,, em sembla que

m'he equivocat de nsa. lis a dir que t'has equivocat, eh? listà bé, doncs,

.• -. on te fiques, agenolla't! Es que..,

El xicot, tremolant com la fulla a l'arbre, obeí. • Treu la llengua!

• Apa, buenas/.., — 'l'reu la llengua, n disparo! El Çudií:-, veient la ef'sa mal parada, va fer com

si estés a cal metge amb tota resignació, però repli­cant

— Vaja, això!... — Mira que disparo! El Qutltti 110 tingué més remei que començar la

feilíí!... i acaba: la amb tots els eí.S i Uts. Uíl COp llest, niuh la cua entre les cames, el pobre lladre des­graciat emprengué el retorn de la ciutat i al cap de vuit dies es va retirar a la vida privada.

Decididament, era un mal (ladre.

DOM JOAN

P e r q u e d a r b e

EN Mateu no era precisament un model de dis­creció, i això ja li havia proporcionat més de quatre disgustos. J,cs imprudències que a cada

moment es lliscaven en la seva conversa l'havien posat en greus compromisos.

Una tarda s'estava al « Colón » apurant un havà i una copeta de cognac, quan s'aturà davant d'ell la .senyora Filomena, una jamona casada per més senyes, la vida de la qual no constituía pas precisa­ment un model de virtuts.

— Mateu! — li digué. — Estic molt enfadada amb vostè. L'altre dia vostè va dir en una tertúlia que jo, de jove, pertanyia al demintonde.

—I ara!—replicà en Mateu.—No s'ho cregui! Tot lo més que jo devia dir és que vostè havia perte-nescut al món enterl

A. C-ABOÏ

Cant* pr*ml»l 4«i tuímer* p«Mt:

A q u í e l q u e s ' h a d o m l r a r l . . .

LA TUIKS.--1»

Telefonia privada

Er. senyor Esbitzamosses, el dia de Ja nevada, arribà atrafegat al «Lyon * i s'cntafura a la cabina telefònica per demanar un cotxe

al * Circol».

— ID <<:•,••'•

. ring...

- Vol fer el favor de posar-me amb el 8-G-4-3 A. No li puc servir aquesta línia.

— I això? — Es que la linca està trencada. Amb això de

la neu, sap?... — Ah, jal Dispensi. El senyor Esbitzamosses demana un altre núme­

ro i el centre li contesta lo mateix. Un altre i... naranjas! Empipat, l'home, crema l'últim ear-eutxo.

— ••.Ring... ring... — Diga. — El 6-9-S. ?., vol fer el favor! — Dispensi, però... — Que també la té tuneada vostè? — Si, senyor, amb això de la nevada... — Tiri, dona, tiri! Que no ho veu que pel nú­

mero que li demano lo del fil es lo de menys!... U N A ADMIRADORA D'EN RIFALDA

\ A E L < i m u RECADER f |

D'Ei Diluvio:

* Desea nodriza joven, buena leche, tres veces semana, pagará dies ptas. cada vez. »

Rea, que trobém que ho fa amb farsa economía aquesta xicota.

El Bmsi, parlant de I

Próximo a la estatua del general Prim y dando frente al paseo de coches, se situaron más de cien muchachos nuc Un pronto divisaban tm auto que penetraba pea­la puerta del paseo de Son Juan, se pertrechaban! y re­cibían al vehículo con una lluvia de grandes bo as de

Al que ens digui lo que vol dir la paite^emilla li rega­laren] un cüliquenyo peninsular autèntic que guardem defi de ];; si hiiüiia tràgica.

Kl Curo, a la secció deportiva, escriu: >

« Hacía tiempo que no podíamos ver reunidos en un* rarrera sobre pista a un lote de corredores.,. t

lots, deuen ésser de

Altre i de El Diluvi

« Hoy día no se necesita tc.icr /i lo, esta rasa vende trajes, y abrigos a 15 y 25 ptas. para tapar el frió.»

Si, senyors, l'anunciant te raó; avui no es cas cosa indispensable ni tañí, sol; necesaria el tenir [ret. IJegint. cada dia la prempsa, n'hi lia ben bé proul

D'una gacetilla teatral del Ciero:

« Ya desde las primeras escenas, la revista se- sindicó-como buena, por lo cual el publicóla aplaudió largamente en diversos pasajes. »

Ja ho veuenl Fins les revistes es sindiquen!

Tin altre del rotatiu d'e:

«TJndióse tabique palaci

No se sap de cert i també la gramàtica.

darrera de l'envà, es. va u

l i . - L A T U L E S

U n a e r rada de La Veu­

'l De seguir a ix í j a beurien on haguéx

H o m e , .seguint així i bevent ment, que haur íem ana t a para t

ana t a p a r a r . t

• -i, segura-

delega »!

T 'n anunci de la sesuda Van

* l iusco agente enfermedades p a r a Gracia. •

Què d i r a n els grac 'encs d ' aques t que busca u n agen t

d e malal t ies per la ex-vila?

Del m a t e i x periòdic:

« C a s a m i e n t o desea cont raer lo c a t a l á n huérfano, a b o ­gado , 2ó años, e s t a t u r a un metra sesenta y nueve centí­metros, buen físico y conduc ta i r reprochable . Posee b u ­fete y 200,000 pesetas . * á

Aques t anunc ian t es ven que és dels que e s t à con­v e n ç u t que les xieotes, abans de casar-se, voleu sapiguer l a m i d a . 1 no negaran vostès q u e !,<W és la raída, si, senyors , la m i d a q u e a g r a d a més a les noies d ' avu i

D 'nn diari de la nit:

i E l juzgado dispuso el l e v a n t a m i e n t o del cadáver del muerta... t

P o b r e cadàver!

s im la fada benefactora dels amics de la r ia l la s a n a i franca, c o m u n a copa de vi del Penedès . . .

E L N E B O T B A T - X I L U Í R

CORREU SECRET

!•'/.::!' Hom. L o únic que ens h a a g r a d a t h a e s t a t e l seudónim. Cont inuí bufant . . . i farà a m . . . ctxem.-.l am. . . polles — Mick E, Leth. E s pub l i ca rà ¡Cómo no!. que d iuen els a rgen t ins del P là de l 'Os — Sorolla. Ca­ram! Vostè és modes t a m b els seiidòtiims! líls d ibuixos són imperfectes i es l làs t ima perquè els Kistos e s t an bé; els h i aprof i ta rem per fer-li honor . Vagi prac t icant -se pe rquè nosal tres ens hi m i r e m m o l t a m b els d ibu ixos . — Rumall. E s f lmxet c o m un senyor q u e hag i p e r d u t la n i t i els diners a casa la Mamà; no ens convenç . —Maur i -Quan anàvem a doctr ina, Mossèn Pollastre j a ens el con­t a v a . — Ark Abot. El seu conte està mol t bé, i li fica­rem, eil, al numero . — Calembour. E l senyor Rufa s t a , que pensa donar u n a conferència al F o m e n t sobre l ' in­fluència d ip lomàt ica del x is to cu els t r a c t a t s de comerç agraeix eora lment la seva felicitació per l 'ar t icle d e l a s e tmana pas sada . — Van da Roth. J a v e u r e m . Són roses

3iie l ' h a n de rumiar , sap? — Barretïnaire. Home! E s à s t í m a que el seu conte j a s 'hagi publ ica t , pe rquè es

mol t m a c o i vostè l 'ha escrit uv. l t be . Per q u è u o p r o v a de fer-nos coses més originals? - - L'home de la Salmasa-Veurem d 'aprof i tar- lo . — Laura Brunet. E s la x a v e i a més salau que ens hem t i r a t a la carai R e b u t r e t r a t , que el posarem en un ma re d 'or .

HU I e s t a t " a « Rome ia» . S o m així, nosal t res . De tan13

en t a n t , t a m b é ens ho p r e n e m en seri . A més, és u n t e a t r e que resu l t a t a n a p ropòs i t pe r anar , a

l a so r t ida , a veure a Mamà Dolors i les seves respectables i e s t i m a d e s nenes! A raés, hi h a l 'Enr ic Borràs , que , c o m es na tu ra l , fa Terra Baixa, i això, pe r p o r t a r a l ' a m i g n e t a a que s 'emocioní sen t in t l 'escena de la m o r t del llop, sempre és u n a cosa q u e es tà bé. Però on assoleix un e x i l i s el nostre Kuriquct és interpretant: la m o d e r n a o b r a de cos tums el Rei Tip (UI).

Dissab te fóretu al * Victòria ». E s t r e n a r e n Los celos de la Celes, u n a ob re t a en dos actes q u e no e s t à m a l a m e n t i q u e t é a lguns 'uúmeros de música força agrados03.

Al • N o u » la senyora Francisquüa v a fent i Los gavi­lanes c a d a d i a v a n més a m u n t . E n Vendrell j a t a l l a el c u p ó i es vol fer u n a casa a la Reforma .

L a genti l Pilar Alonso con t inúa a *Eldorado . c a n t a n t com u n ocell engavia t . E s u n ocell al qui dona r í em el bec, parau la l

Divendres v a obr i r novamen t ses portes el niusie hall « I . 'as », t r ans format cu Tea t r e Talin- VA local h a q u e d a t d 'a l ló més chic i la c o m p a n y i a Mclià Cíbr ian ho pela d 'a l lò més bé!

1 no p o d e m di r res més de t ea t r e s p e r q u è aques t s dies els h e m des t ina t a l 'alegre ba l la ruga ca rnava le sca . « Bo­h e m i a » , « I r i s » , " P a l o m a * i les s e t a n t a vui t soc ie ta ts recrea t ives on es fan balls de disfresses s 'han vis t plenes a vessar. Pe rò ou la gr imègia a r r ibà al deliri potens i a l delir i trentens fou a « N o v e d a t s » o n es congregà, c o m c a d a any , lo més escollit de la nos t r a corr idologia b a i x els auspicis de d o n y a Pepi ta , que ve ésser com si d igués-

TEATRE NOVETATS

C A R N A V A L - A U R I O E W l n A

El d i s s a b t e p r o p v i n e n t , d i a 8 d e m a r ç

BALL GLORIA O R Q U E S T R I N A J A Z Z - B A N D

UOHOS - SKA

BARCELONA

ORAN SALÓ DE BALL E l m é s elegant i concor regn t : :

i Botiamla Modernista O R A H S B A L L S DE C A R H A V A L

LA S E N Y O R E T A Q U E V U L G U I E S T U D I A R P E R A R T I S T A D E L ¡ C U P L E T , H A D E V I S I T A R

L ' E S T U D I

CATALON1A - Asalto, 56, cntlo.

C L Í N I C A D E R M O - U R O L Ó G I C A

Vener i -Sí f i l i s T r a c t a m e n t s r à p i d s i m n d c n i s Consulta especial per a obrers , una pesseta-Visi ta de <aJ

Ronda Sant Pau , 7, entressol, 2.»

LA TUIBS.—15

BOTI casa k Ï K íiglani^e!

LA CORONA C COMTE DEL ASALTO. 95 5 PrwloaaWml ( higtínira «tutxns LA CORONA prtsíntala tn Ininm dt dgnrret tglpcl - Dmrlct'2! I'S» ACORASSAT9 PS» A NO NAOFRAGAR a Ï, J I S pt«.

GAMIANI amb profusió de di­

buixos i làmines originals de i'OXYMEL.

Es el plat fort de la literatura galant.

Demaneu-lo en tots els Kioscs.

SULFURETO CABALLERO

^ Floaacta patentat contra la SARNA (toara).

•es» daay fa datapaidnr la ÉA*NA ta 10

•daala.paKaatlca «empt» dele» Imitad»*.

COMTB BE L'ASALTO, II . - BARCRLOHA

I Ceática d'Bapedlln.

NID D ' O R Meublé - Gran Confort

Calefacción Central Baños en cada habitación

Servicio de carruajes

EL CUPIDO

POSADA. DE LA VEGA Eaplíndldts habitacions - Preu» reduïu

Sant Plegar! , 17 - BARCELONA

G. ALOMflR VIE3 URINÀRIES. Curació ràpida i segura, mitjansant aparell especial. Aribau, 5, de 12 a 3 i de 5 a 7. Festiua.- de 10 a 12. — Econòmica-

Unió, 20, de 7 a 9. -Barcelona.

MAISON M E U B L É E I Mont d'Or Meublée (VERDURA)

Carrer de Barbará,

(VERDURA) Plasta d* Santa Madrona, 6

Davant e] Banc d'Espanva

QRAN CONFORT - SALETES DE BANY - Telelon privat

Habitacions a 5 pessetes

A C A O E M I A B L A T

BARBARÁ, 23, 2.°, l.<

Maestro BRULL

Letras de BLAT, BEUT y CL AVARI US

Posada SAN ANTONIO | ™ ' ï HABITACIONS REFINADES, HIOlSNIQlTES I ESPAIOSEg

QUARTOS DB BANY • TRES BNTRADBS RESBRVADES DBS DB

PERFUMERIA ASTRA Venda a granel, a litres I a pes

-Un tres cents per cent d'eco­nomia. Especialitat en mttjas

COMTE DEL ASALTO, 73

I No val a badar!...

.Ulbadaensopaga. 1 Saplijueu nadar I 1 fluatdHr la rolia,

Mundial ' "»"« '"" í S s^ E,P«lter, •

MCELOIl

fons. CBBB de curada pels qu'baam ensope-Hat-La«nt|e»peradea-pres del tmny Pnlum

LA MASCOTA Primera caaa venedora d'itn-

pertraablw pel NANDÚ. Boa irrompibles.

Tambe1 tsnün polvos per a«*tar "«paella aoimalat- flr>e s'Mnfen » orjassMtttecia «rfs altre» POL­VO» a tVSO la capsa. 1, San» Ramen, l-BARCCLONA

FLORES DE PECADO

treta historio. 1 bioarB.flcs.la vida I costums de la tamosa dama, mestre enmondologla

NlnON DE LENGLOS

Rail* I profusa ti-lua-Iranio iU*firansaXT

SÍFILIS RADICAL Hospital, 4, prl. B« 11 i 1 i d i 6 I 9

<•

Dissabtes, Inyatclons da

GOS I 914 a B pisstfw

PURGACIONES

Graltas Rusas ROTUOIW

cuyos resultados ae notan a las prl-

Cisi Sijslí, íaa.ls !ii riris, ü-Blfutlll

— M'han atiegurat que t'tntfnt amb la Lluïsa. — Doncs t'han enganyat perqué no ens havem pogut entendre maf.